Llengo/idioma baléà

SA NOSTRA LLENGO BALÉÀ

LLENGO Y TRADISSIÓ LLINGÜÍSTICA

     Considerand un idioma desd’es punt de vista humà, tota considerassió colettiva d’es llenguatje, ja sigui d’un idioma molt estês, ja sigui d’un idioma de mínima estensió, té dret a n’es màtsim respètte. Respètte reconegud a sa Declarassió Universal d’es Drêts Llingüístics. Y ês un atentad contra es Drêts Llingüístics imposà a una comunidat, una llengo que no ês sa que per tradissió xèrra, ni ês sa de sa nassió a hon s’hi tròba políticament incluída. Pêrque sas llengos las fan es pobbles emb so séu xerrà de cada día, no es llingüistas. (Escètte, de que siguin llengos sintèticas, llengos de laboratòri llingüístic, talment com s’attual Euskéra).

        Aquesta llengo no coneguda ni apreciada p'es séus pròpis usuaris, té encara móltas altras béllesas y riquesas; qu’entre sas principals està es de tení Participis masculins y femenis, idò noltros axí dêym: "en Juan ha partid", "na Pèpa ha partida", “En Mikèl a vengud”, “Na Tonina ha venguda”, “Som comprada una espardeña”, “som venud es cotxo”.
       Y axí podríem trèure encara més rahóns, y totas bònas y convincens, per ferlís veure que sa llengo baléà es un idioma que reunêx totas sas cualidats que llingüísticament desitjarsê pugan. Però per acabà d'una, y pêrque vegin lo molt que val sa nostra llengo, fagin una traducció d'un tros de pròssa o d'una poesía en Baléà, a colsevol altra llengo romànica, y llévad d'alguns cassos cercads a posta, se trobaràn per norma general que, pêrque lo traduíd tengui es matex sentid que s'original, hauràn d'empleyà més lletras y paraulas que sas que han estadas mesté p'es Baléà.
        Axí y tot, y còma mostra de lo mes amunt dit, que no ês una llengo apreciada p’es nostros pròpis governans, que desde fa 30 añs están inculcand es català a sa pobblació baléà, no son estadas pòcas sas vegadas que m’han demanad si tal o cual paraula ês d’es baléà o no. Y jo casi sempre elza som remesas a n’es diccionaris baléàs etsistens d’es sigle XIX, o sía, que se pòren consultà físicament, pues de que n’han etsistids d’altres a sigles molt més anteriós, domés en tenim constanci escrita.

Y deym casi sempre, perque hey ha ocasións qu’elza som remesos a sa tradició llingüística. ¿Y quê porêm entendre per tradició llingúística?, s’entén per tradició llingúística, tota forma d’espresió generalisada d’es nostros majós. Ja que si mos atenêm a localismes o a familiarismes, mos trobarêm que, d’un pobble determinad d’una comunidad o nació, una còsa se diu d’una forma y a n’es pobble d’es costad d’un’altra. Axí tenim per etzemple, que, a Palma se diu pesol y a Manacò txítxero. Per axò sempre s’ha d’anà a sercà sas denominacions que son comunas a sa majoría de sa pobblació en general. Y axí tenim que m’han demanad moltas de vegadas per sa parula “visca”. ¡Visca el Mallorca!, per eczemple. Y cuand lis som contestads que se diu ¡vive! y no ¡visca!; m’han fet s’observació de que di ¡vive! ês un castellanisme. Naturalment, influenciads p’es séus profesós de català, que com que no saben baléà ni sa procedènci de sas nostras paraulas, lis díeun que son paraulas d’es castellà, cuand resulta que son d’es llatí y que còma llengos romànicas que son totas duas, las empleyam per igual. Axí que, per no havê de donà una esplicació filològica, que sería màssa llarga, en resposta lis he dit que, si no lis ês molta de molèsti, recitin emb jo s’himne de Sor Tomasseta:

Sor Tomasseta hon sou,

Ja vos porêu amagà,

Pêrqu’el dimòni vos serca,

Dins un pou vos vol tirà.

Qu’en vive la Béàta,

Qu’en vive sor Tomassa,

Qu’en vive Catalina,

Qu’ês santa mallorquina.

¡Qu’en vive, qu’en vive!

Y per médiassió d’aquest himne d’es sigle XVI, se demostra que per tradissió llingüística sa paraula corrècte ês “vive” y no “visca”. Un’altra espresió que, refuand sa tradissió s’ha inflitrada entre noltros ês: ¡bon cap de semmana!. Cuand resulta qu’aquéxa precisament ja acaba. Lo que mos ha mogud a ferlí una glosa.

Es cap de semmana

De sa semmana es principi,

A n’es dilluns correspòn,

Que sa coa ja té nom,

Batiada còma diumenge.

Diguend cap a n’es diumenge,

Se desvirtúa sa semmana,

Y ningú sab bé com se manja,

Aquesta catalanada.

¡Doncs com hem de dirho!,

Demana una al·loteta catalanisada

Tot’etzeltada,

Com sa tradició mana,

Li contesta es glosadó,

Mirandlâ a sa cara,

¡bon fi de semmana!.

Mikèl Garàu y Rosselló

       De tots ês conegud que, dêsde fa casi trenta añs se mos ve diguend que a s’hora de volê espresà per escrit es nostros més íntims sentimens, eu hem de fé en català perque ês sa llengo lliterari.

Lo desgraciad d’es cas ês, que d’es poètas baléàrics uns s’ho han cregud, y ets altres perque lis subvencionin es séus llibres, han estad, y estàn posand es séus sentimens en català, envés de férhó emb sa llengo de ca séua. Encanvi jo, seguind sa tradició baléà de sas rondayas mallorquinas, menurquinas y ibissencas, escritas per s’Arxiduc d’Austria, s’Ecselentíssim señó don Lluís Salvadó y per s’Ilustríssim Mossên Alcové de Manacò; seguind també sa tradició de sa traducció d’es “Quijote” per Ilustríssim Prevere Ildefonso Rullàn de Felenitx, y per consiguient empleyand sa séua matéxa llengo lliterari, pues lliteratura son també sas rondayas, y no domés sas novèlas y òbras de teatro, lis vatj a leggí un petit sermó que vatj escriure per un amig mort, y que se va lleggí dins es séu funeral, còm una mostra més de que se pod escriure en pròsa emb sa llengo lliterari baléà. Aquest amig éra es capatàs d’es Club Nàutic Portitxol.

En memòri d’un amig

En Sebastià Maymó mos ha déxad per anà a fluxetjà emb so Boté y en Bon Gènero, y probabblement dins sa pastéra d’en Baylón, per la ma del Cèl devòra dos grans pescadós, com son el Bon Jesús y San Pére. Aquí, a la Tèrra, en Sebastià va sê sempre una persona responsabble y amigabble, y si colca pic, remenand es cap mos va di: “¡ara no pod sê, vine demà!.” Es ben cèrt y ben segú qu’axí devía sê, idò lo més normal emb éll éra dí: “¡mèm, déxau lo qu’estau fend y anau a tirà sa barca d’aquest hòmo!”. Ara ja no li sentirêm di més, perque ja no està entre noltros. Però axò germans, dins es doló de no parerló veure físicament, mos umpl d’alegría sabre qu’en el Cèl, lo més segú ês qu’estigui fend un cañaquêt emb en Taulé, mentras espéra que sa dòna li digui que s’arròs ja ês cuyt. Perque heu de sabre germans, que sa mort no ês mort, sinó vida, vida etèrna. Que lo que passam aquí a la Tèrra, ês com s’aygo d’un riu que brolla xalesta y frêsca com un infant, que crex y viu sa vida caminand y sortetjand sas dificultads que li surten, fins arriba a la ma. Però qu’arriband a la ma es riu no mò; es riu seguêx visquend; seguêx visquend sensa havê de sortetjà cap dificultad, seguêx visquend dins un sefrêtx inmèns d’unas aygos reposadas, qu’ês el Cèl hon ell està. Amèn. (Mikèl Garàu y Rosselló.)

Se mos díu també desde fa casi trenta añs, “qu’ês glosads” (romansos tradicionals de baléàs), no elz hêm de tení en conte perque no son lliteraris. Di assò ês una autèntica abérració filològica que sitúa a n’es qui eu diu, en es llog que li correspòn dins s’espèctre de nivell cultural. Perque, señoras y señós, afirmà axò, ês com di qu’es romansos castellans no son lliteraris; ês négà qu’es romansos y coplas d’es Marquês de Santillana, d’En Jorge Manrique, de Fray Íñigo de Mendoza, siguin lliteraris. Pêrque resulta, miràu per hon, qu’es glosads, tenen sa matéxa mètrica qu’aquéis, ja qu’es séus vèrsos uns pics son octosílabos, altres heptasílabos y altres étsasílabos. Y còma mostra d’octosílabos, vêt aquí un botó. Y cap altre de milló que ademés espréssi sa nostra sutil ironía.

Ca méua

Jo teng una casa nòva,

Consembland a una còva,

Té un portal a sa carréra,

Y un altre a n’es corral,

Bax tèrra sa càmara alta,

Y en es sòtil es cellé;

Té un hortêt dins sa carréra,

Que p’en mitj y sa voréra,

Té uns abres fruytals,

Qu’em fan fruyta variada,

De classa seleccionada,

Y un bon gust espécial.

Hey ha un prebé qu’em fa peras,

Un aubercoqué prunas,

Y un cireré aubarcocs,

També teng una murtéra,

Empeltada de nespléra,

Qu’emb fa figas bordissods,

Que ni es sucre ês més bo.

Y a tots es que m’escoltàu,

Vos convid a sa caseta,

Qu’anque siga petiteta,

Ês ben digne de visità,

Manjarêm pa y sobrassada,

Y camayot si n’hi ha,

També hey haurà ensaímada

Tota plena de tayadas,

Y si cap detall hey faltàs,

Ja està be axí com està,

Que molt prim no’u de mirà,

Que qui oferêx lo que té,

A més no està obbligad,

Axí que per allà vos hi esper,

Ja sigui passad demà.

També se mos diu y repetêx, que, a s’hora d’escriure poesía en mayúsculas, eu hem de fé en català per sa matéxa rahó més amunt apuntada. Per assò, y emb axò acab, vatj a recità una Silva, que, com tots sabêm, se tratta d’una sèri ilimitada de vèrsos heptasílabos y endecasílabos, mesclads a gust d’es poèta, colocand aximatex sas rimas sensa cap corsé predeterminad. Y eu vatj a fé emb sa llengo lliterari baléà, per demostrà un pic més, que tot lo que mos venen diguend desde sas altas instancis culturals de Baléàs y Cataluña, no son més que un grapad de falsedats.

Sa Llengo

Emb noltros nasquéres,

En es principi d’es tems,

Auba blanca del Mon,

Llum d’es nostros majós;

Còma ròsa acabada de tayà,

En es méus brassos vares condormí;

Oh Llengo estimada,

Emb tú es méu primé plò,

Emb tú es méu primé cant,

Emb tú sa priméra glòsa;

Oh sa méua amiga, sa Llengo,

Sa méua paraula, sa méua glòsa,

Sa méua péna, ¡sí, sa méua péna!,

Que me surt y brolla desesperada,

Volguend apagà es caliu que me crema;

Péna per tú estimada, ¡per tú!,

Que cuand es romà vengué,

Que cuand es mòro arribà,

Que cuand desembarcà s’aragonês,

Quí ja hey éras espérandlós a tots três;

Y vegentê ara, asustada, perduda,

Casi núa y tremoland,

Sensa volê me cauen sas llàgrimas,

Llàgrimas per tú estimada amiga,

Per tú y per jo també,

Perque tú éts jo, y jo som tú,

Y si tú te mòs,

Estimada Llengo, amiga,

També me moriré jo.

                Mikèl Garàu y Rosselló

Y aquesta, señoras y señós, ês sa nostra llengo baléà.

AUTÓS EMB LLENGO BALÉÀ

(Lliterads - Poètes - Poetisas)

HISTÒRI DE SA LLENGO

      Sas llengos se fórman, no s’inventan, brollan y créxen a poc a poc entre pobbles unids per vínculs d’una matéxa cultura social. O sía, per una matéxa històri. Ja que sa llengo nex emb sa persona; y segóns aquéxa persona nesqui a un llog o a un altre, aprên a xerrà d’una fórma particulà y diferenta d’altras bandas. Una vegada sa persona ja ês gran, ordéna el mon que l’enrevolta posand noms a sas còsas, a n’es llogs per hon passa, a sas costas, montañas, ríus, etc. Tot assò, emb so passà d’es tems, va formand lo que serà sa cultura d’aquéxa persona y de totas sas qu’emb éll convíuen y que fórman una comunidat emb una matéxa llengo y costums.

Sa nostra històri y per consiguient sa nostra llengo baléàrica no comènsa emb sa venguda d’en Jaume I, sinó mols de siggles antes.

Idò p’es 1500 a.B.J. arribà a Menorca y Mallorca, sa cultura mégalítica costruínd talayots, cultura procedenta de Sardinia (Cerdéña) qu'allà li díuen “nuraga”. (Historia de las Baleares – 1991 - Diario de Mallorca. Editorial Formentor.)

Però Baléàs no estava deshabitada, no, ja’y havía gent visquend aquí; axí eu mos ho demòstran sas escavassións arqueològicas de sa còva de Canêt, dins es terme d’Espórlas. Donandlís una antiguedat de 5000 añs a.B.J. (Historia de las Baleares - 991 - Diario de Mallorca - Edit. Formentor.)

¿De quina llengo derivava sa que xerravan es baléàrics antigs y d’es talayots?. Encara a día d’avúy no se sab cèrt, degud a sa casi inetsistent documentassió escrita, pêrque es pobble baléà fins s’arribada d’es romàns éran àgrafos. Per lo que, de moment, domés mos són arribadas una sèri de noms de persona, emb mòdo d’iscripsións a llòvas funeraris d’època romana, y emb ortografía llatina, però que, ets arqueologistes els han datads còma pròpis de sa cultura talayòtica. (Enigmas de la arqueología balear – Javier Aramburu – 2007) (Cristóbal Veny, CSIC 1965) Aquets noms són:

Cucuma, Cuduniu, Isaptu, Norisus, Aspro, Cloi, Clodia, Paditu, Uniuis.

          També sospitam que d’aquéxa matéxa època mos quédan sas desinènsis –ITX, -UTX, -ITXOL. (Fornalutx, Ferrutx, Andraitx, Felanitx, Favaritx, Costitx, Caymaritx, Portitxol, Andritxol, etc.). (Gramática de la lengua mallorquina – Juan José Amengual 1835.) 

         Idò no’yà cap altre idioma antic o modèrn que tengui aquéxas matéxas desinènsis. Ni s’íbero, ni es celta, ni es grèc, ni es fenici, ni es llatí. Llengos maras que fórman generalment es sustrate llingüístic de s’Español, es Gallèg, s’Occità, es Valencià, etc. 
         Ubèrta sa ruta marítima de sas islas de cap a occident per part d’es dorios, arribaren a Baléàs demunt es 600 a.B.J., es fenicis, emb sa séua cultura y llengo, llengo semítica. D’élls aprenguérem a fé barcos, a fé ors y a costruí sinis per porerlós regà. Y convertiren Baléàs emb so cap de pont que va donà pèu a sa fundassió de més colònias a sas costas ibèricas: Màlaga, Adra, Càdiz, etc.. D’aquéxa època es més que posible que siguin es ball de sas Àguilas, es pandéro, es fabiol, es tamborí  y sa xeremía.
          Y en matèri de llengo, varem aprênde, y va quedà còma pròpi emb so pas d’es tems, tota sa nomenglatura bàssica de sa costrucció de barcos, de sa fabricassió d’es fèrro, de sas eynas d’es camp, de sa fabricassió d’es vidre y varis noms pròpis de persona. Y axí tenim: escàlom, buc, mascaró, esclots, cavec, Tòfol,  sini, siqui, gèrra, sólc, eram, etc.
          Més endavant, demunt s’añ 500 antes d’el B.J. y emb barcos fenicis arribaren ets israélitas, fogind de s’invasió d’Israèl p’En Nabucodonosor, mesclandsê emb sa pobblació baléàrica-talayòtica-fenici. Adottand a poc a poc sa séua cultura y costums. Colcunas de sas cuals hem conservadas fins a s’attualidat; com per etzemple: sa fórma de celebrà Pasco, es calendari d’en Salomó, es cocarròys, crespells y robiols, es brodat mallorquí, etc. etc, D’aquesta cultura, dins es substratte llingüístic tenim paraulas còma: Paguéra, Magalluf, Toméu, Mikèl, Simó, Juan, caparrot, escòla, Bartoméu, Barjuan, Siòn, metrac, tau, etc. 

       Més tard arribaren es Grègs, que també déxaren part d’es séu bagatje llingüístic emb paraulas còma: Artà, Pantalèu, rohélla, estàda, atapíns, gelós, flayra, bastaxos, Tolo, Tolomé, Bartolo, Bartolomé, etc.

Ja domés emb axò mos porêm donà una idèa de com xerraven es nostros antepassads, móls de siggles antes de qu’En Jàume I conquistàs es réyne de Mallorca. Però no acaba aquí sa formació de sa nostra llengo, ja que varis siggles después, a n’es 125 antes d’el Bon Jesús, arribaren es romàns emb en “Quinto Cecilio Metélo” que va dú es llatí; principal sustrate llingüístic emb paraulas còma: Jané, Bril, gall, artícul, fanatic, corda, rota, cel·la, fava, habitació, adulà, hòra, corona, convocà, adversari, imità, y un llèrg etc.

          Ademés de tot axò, s’evolució llingüística d’es baléà, també va deformà sas desinènsis nominals llatinas; com per etzemple, sa desinènsi   –trum, qu’evolusiona en baléà de cap a –tro. Y axí tenim que, de: centrum > centro, de nostrum > nostro, de vestrum > vostro, de theatrum > teatro, etc. 
          O com qu’es Baléà ês s’única llengo romànica qu’empleya ets artículs derivads d’es demostratíus ille, illa, illud, ipse, ipsa, ipsum: el, la, lo, es, sa, so y es séus plurals. Axí còm que té cuatra conjugassións verbals, talment com es llatí. Etc. 
          Y tot axò va sotseí durant un espay de tems de 625 añs, que són es que varem tení de dominassió romana. 625 añs, tems més que suficient per conformà una llengo pròpi derivada d’es Llatí, y emb sustrates fenicis, grègs, hebrèus y de créassió pròpi.
         Y axí passa que, per poc qu'estodiêm sa nostra llengo baléà, comprovam totduna qu'ês independent de sas demés llengos romànicas.
       Sas cualidats principals que fan d'es Baléà una llengo única son: 
          Qu'ês una llengo dólsa com sa grèca; ês espresiva, ês concisa, rica en vocabulari, sonora y atte per espressà colsevol casta d'afèttes, de sensassións, d’idèas y de sentiméns. 
       Ês dólsa pêrque no té cap sò ni veu forsada, ni sílabas en sas cuals hajan de sonà sênsa vocals móltas de consonàns plegadas, tal com sotseyêx emb s'Alemàn. Tampoc té veus com sas "h" aspiradas de s'Àrabé o s'Inglês. No té sons nassals ni sas mitjas "u" com té sa llengo fransesa. Totas sas veus que compònen es Baléà son veus naturals y fàcils de pronunsià. Parêx una llengo féta a posta per no cansà es pulmons, ni fé passà péna a n'es músculs de sa boca, ni de sa gargamélla. 
     De qu'ês concisa mos basta per provarhó, fé notà qu'ês una llengo de sas més abundans emb monosílabos, tant o més que s'Inglês. Ademés, per colsevol còsa que se vulgui espressà, eu pod fé valendsê de paraulas pròpis y justas, sênse necesidat de tení que valersê de voltas y frasses compostas, per espréssà una idèa colsevol. Com per etzemple: mèm, jès, vês, uep, dul, etc., etc.
        Ês rica també emb diminutíus y aumentatíus. De gran, per etzemple: grandot, grandolàs, grandíssim, grandòta, etc.; de petit: petitêt, petitèu, petitó, petitonêt, petitonèu, petitoníu, petitíssim, etc.; de mox: moxêt, moxingo, moxot, moxarro, etc. 
          Ês rica aximatex emb semàntica, paraulas variàns d'una matéxa còsa, per donà a conexe sas séuas petitas diferènsis, com per etzemple, cuand plòu. Que pod essê: de cama d'araña, brusquina, brusqueta, brusca, brusca moral, engana pastós, aygo de bimbolla, aygo de canal, aygo de sahó, aygo forta, aygo a portadoras, aygada, arruxada, aygo batuda, etc. etc.
           Per un altre llog, sa llengo baléà conté unas cèrtas partículas que sustituyexen y simplifican en gran manéra ets advèrbos. Sa combinació d'aquestas curtas partículas abrevía moltíssim una oració. Sa paraula "en" que significa en priméra acepsió artícul masculí singulà, eu convertim emb un pronom que sustituyêx generalment a un sustantiu; per etzemple: cuand entre duas personas se xèrra d'una còsa determinada y un diu a n'es que esposa s'assunto: "jo en teng" o "jo en fas". Equival a di: "jo teng d'axò qu'estam ralland." o "Jo en fas d'aquets objèttes qu'en fêym menció."

         Y ja que som enomenad ets advèrbos, vet aquí còma mostra un parêy d’advèrbos de llog: aquí, suquí, suaquí, just suquí, suquinas, a suquinas, suquinetas, sussí, sullà, sullanas, hon, d’hon, per hon, devés hon, per hon, etc. etc.
      O de tems: demà, londemà, lo sendemà, lo’n passad demà, dematí, dematinada, horabaxa, decapvespre, vespre, etc., etc.