GRAMÀTICA BALÉÀ

GRAMÀTICA

¿Qu’ês axò?

Gramàtica ês sa Ciènsi qu’estodía y regula una llengo.

Gramàtica, ês també s’eyna que mos enseña a pronunsià una llengo acadèmicament, y, a escriurerlâ.

Sa gramàtica sa dividêx emb: Ortografía, Prossòdi, Analogía y Sintatsis.

S’Ortografía ês sa part de sa gramàtica que mos enseña a empleyà corrèttament sas lletras y es sinnes de puntuassió.

Sa Prossòdi ês sa part de sa gramàtica que s’ocupa de s’acadèmica pronunsiassió y acentuassió prossòdica de sas paraulas. Sa Prossòdi se subdividêx emb: sa Fonología, sa Morfología y sa Semàntica.

S’Analogía ês sa part de sa gramàtica que mos enseña sas classas de paraulas que fórman sas orassións gramaticals, emb totas sas séuas figuras y declinassións.

Sa Syntaxis ês sa part de sa gramàtica que mos enseña a costruí orassións gramaticals.

ORTOGRAFÍA BALÉÀ

Introducció

    Sa llengo baléà ês sa llengo vernàcula d’ets habitàns de sas Baléàs. Sa llengo que mos xerravan sas nostras mares y padrinas cuand érem nins d’uè.
    A sa fórma de xerrà qu’es romàns varen trobà dins aquestas islas l’añ 123 a.B.J. l’anomenaren Balearicum eloquium. Que vol dí: es xerrà d’es baléàs. O lo qu’ês lo matex: sa llengo baléà.
    S’evolusió de s’Ortografía, de sempre, s’ha regulada per s’utilisassió combinada y jerarquisada de tres critèris universals: sa pronunsiassió, s’etimología y s’us de sas paraulas que, com deya N’Horassio (65 a.B.J.), sas cuestións de llenguatge son s’àrbit definitíu de s’ortografía.
    A tots hauríem d’enrecordà que ja En Nebrija (1492), va sê qui recuperà es principi ortogràfic d’En Quintiliano (95 a.B.J.) que díu: s’ha d’escríure com se pronunsía. 
    Axí eu va entendre també En Juan Pèp Amengual cuand  va déxà escrit dins sas gramàticas mallorquinas d’ets añs 1835 y 1872, plana 219: «ara no’yà necessidat d’escriure d’un mòdo y pronuncià d’altre, pêrque ja emb sa nostra llengo sa paraula’scrita ês sa pintura etzatta y es retrato vertadé de sa pronunciada.» 

    O En Mossên Tòni María Alcové, qu’a n’es pròleg de sa segona edissió d’es tóm cuart de sas rondayas pubblicad a 1923, díu: «Es toms de RONDAYAS pubblicads fins aquí no presenten un sistéma ortorgràfic constant ni definitíu. No ês gens bo d’atañe tal sistema dins una llengo d’una fonètica tan complicada com sa nostra y d’una ortografía tan mala d’enderdellà, emb tans de siggles com hêm passads sênse casi conrèu lliterari. 
    Es qui en tenga un de sistema ortogràfic que responga satisfattòriment a totas sas dificultats, qu’el mos ho mostri y l’acettarêm emb sas duas mans.» 

    Axí que, vêt aquí lo qu’emb tantas de ganas demanava Mossên Alcové a 1923, un’ortografía baléà sistematisada.

    Aquesta Ortografía la som confeccionada tenguend emb cónta sa fórma d’escriure que varen tení es nostros intelettuals desd’es siggle XVI fins a finals d’es siggle XIX y primés añs d’es XX, sênse déxà d’enrecordemmós de s’etimología de cada paraula. Però també, sênse déxà qu’aquéxa defórmiga es xerrà víu de sa majoría de sa pobblassió. Essênd aquest es matéx camí evolutíu ortogràfic qu’es seguid, a n’es séu díe per s’Español, s’Italià, es Português o s’Asturià, hon tots élls reflèttan demunt es papé sa fórma real de pronunsiassió de sa majoría d’es séus respettíus pobbles. Per lo que,  som adecuada s’Ortografía baléà a sa fórma de xerrà de sa majoría d’es pobble baléà que xèrra sa nostra llengo vernàcula. 
    Essênd s’Ortografía s’eyna que mos mostra sas regglas necessaris per representà emb lletras y paraulas es sòns que confórman sa nostra llengo viva. 
    Confiam qu’aquesta pubblicassió resúltiga útil a tots es baléàrics de naxement o d’elecció que vulguin escríure emb sa nostra llengo baléà.     
    Y si a vostê no li agrada, en vés de pèrdr’es tems en critticarlâ en fagi una de milló.

    IPA (International Phonetic Asociation) y AFI (Asociassión de Fonética Internacional), són dúas associassións que comensaren a funsionà a finals d’es sigle XIX. Emb sa finalidat de definí un abécédàri de símbols que fss vàlid pe’sa trascripsió d’es sòns de colsevol llengo xerrada. Aquéx abécédàri, avuy díe, s’ha convertid emb un referent mundial que s’attualisa periòdicament.

    Seguind sas séuas indicassións, sas trascripsións fonèticas que trobaràn dins aquest’òbra, aparexeràn sempre esmitj de corxêts […] Per etzemple: caminà [kɵmiꞌnɑ], camina [kɵꞌminɵ], mes [mes] o de barras fracció /.../ cuand se tràttiga de fonémas.

ABÉCÉDÀRI

    S’abécédàri baléà té 27 lletras. De sas que, 6 són vocals y 21 consonàns simples. Aximetex es sistéma fonològic té 17 dígrafos dividids emb: 6 consonàns dóbbles  y 11 consonàns compostas.

Abécédàri baléà

CONSONÀNS GEMINADAS

    Són sas que se pronuncían duas vegadas consecutivas. Se pòren separà a fi de retxa.

Consonàns geminadas

S’ACENTO

    S’acento ês se forsa de sa vèu que se pòsa demunt una síl·laba determinada cuand pronunsiam una paraula.
    En Baléà etxistexen duas classas d’acentos: s’acento fonètic, qu’ês es que mos díu com pronunsià sas vocals; y s’acento ortogràfic, qu’ês es que mos enseña a acentuà sas sílabas tònicas cuand volêm escriure una paraula.

S’ACENTO FONÈTIC Y ORTOGRÀFIC

    Sa llengo baléà té tres sinnes d’acentuassió ortogràfica y fonètica, que mos indican sa sílaba tònica y sa pronunsiassió de sas vocals. Y en té tres degud a sa riquesa fonètica pròpi d’es baléà, que té vuyt fórmas de pronunsià sas vocals.
    Essênd ets acentos: s’acento tancad; s’acento ubèrt; y s’acento dobble o circunflèts.

ACENTO TENCAD

    S’empleya demunt sas vocals de pronunsiassió tancada é, í, ó, ú cuand fórman part de sílaba tònica aguda, esdrújula o a sas planas qu’acàbigan emb consonant que no sigui n, s, o ns: desfé, comú, comúns, cansó, cansóns, domés, artícul, artículs, cércols, cércol, camíns, camí. 

     Sempre que dins una paraula s’hagui de pronunsià una «e»  tancada no sênd aquesta tònica y sênse dú consonant enclítica l’acentuarêm també tant si ês paraula plana com si no, ja que sinó sa seúa pronunsiassió sería néutra /ɵ/:

aléro [ɵꞌleɾo];

résa [‘rezɵ];

espécialidàt [ɵpesiɵliꞌdɑt];

espérànsa [ɵspe'ɾɑnesɵ];

capsaléra [kɵʦɵꞌleɾɵ];

tomatiguéra [tomɵtiꞌɣeɾɵ];

cadernéra [kɵdɵɾꞌneɾɵ]

    Sa lletra «o» s’acentuarà emb acento tancad, cuand estand dins sílaba tònica ademés dugui una consonant enclítica (aferrada a sa vocal), y es séu sò hagui de sê tancad: 

colóm [koꞌlom];

canó [kɵꞌno];

mólta [ꞌmoltɵ];

remólc [rɵꞌmolk];

dóbble [ꞌdobblɵ];

molt [ꞌmolt]

    Si dins una paraula heyà més d’un acento de pronunsiassió SEMPRE se carregarà sa veu demunt sa darréra sílaba acentuada, que, generalment ês sa tònica:

abécédàri [ɵbese'dɑɾi];

créà [kre'ɑ];

espéciàl [ɵspesi'ɑl]

baléà [bɵleꞌɑ];

baléàrica [bɵle'ɑɾicɵ]

         S’escettúa d’aquesta nórma sa lletra «e», cuand estand dins sílaba tònica dú  una consonant enclítica. Pêrque, emb aquest cas no ês mesté acentuarlâ ja qu’es séu sò sempre ês tancad.  Etzemples:

etzemple [ɵꞌʣemplɵ]

diferent [difɵ'ɾent]

entendre [ɵn'tendɾɵ]

mentres ['mentɾɵs]

sempre ['sempɾɵ]

aquest [ɵ'cest]

ACENTO UBÈRT

    S’empleya demunt sas vocals de sò ubèrt:  à, è, ò.

    Sa lletra «à» [ɑ] emb sò ubert s’acentuarà a sas paraulas esdrújulas sempre; a sas planas qu’acabigan emb consonant que no sigui ni n, s, o ns; y a sas agudas si acaban emb n, s, o ns : 

acàbiga [ɵꞌkɑbigɵ]

ànima [ꞌɑnimɵ]

catalàns [kɵtɵꞌlɑns]

desfà [dɵsꞌfɑ]

passaràn [pɵsɵꞌɾɑn]

    Y an aquéllas sílabas hon vagi precedida d’una vocal qu’hagui de dú acento fonètic, en aquest cas se carrega sa veu sempre demunt sa derréra vocal acentuada: 

beléà [bɵleꞌɑ]

déxà [deꞌʃɑ]

espérànsa [ɵspeꞌɾɑnsɵ]

abécédàri [ɵbese'dɑɾi]

    Sa lletra «è» [ɛ] emb sò ubèrt s’acentúa sempre, vagi hon vagi situada dins sa paraula, y dugui o no consonant enclítica:

mèm [mɛm]

comèrs [koꞌmɛɾs]

mè [mɛ]

pèu [ꞌpɛw]

dèu [ꞌdɛw]

    Sa lletra «ò» [ɒ] emb sò ubèrt s’acentúa, sempre que fórmi part de sílaba tònica y que no dugui consonant enclítica, ja que, duguendnê, se pronunsía sempre ubèrta de fórma natural: 

Òli [ꞌɒli]

mòpi [ꞌmɒpi]

Manacò [mɵnɵꞌkɒ]

totsol [toʦɒl]

mobble [ꞌmɒbblɵ]

pobble [ꞌpɒbblɵ]

Sampol [sɵmꞌpɒl]

com [kɒm]

sol [sɒl]

pod [pɒd]

consol [konꞌsɒl]

trispol [tɾisꞌpɒl]

nobble [ꞌnɒbblɵ]

    S’escettúa d’aquesta normativa, cuand sa lletra «o» fa funsións de conjunsió, pêrqu’es séu sò emb aquest cas sempre ês ubèrt: 

axò o allò [ɵꞌʃɒ ɒ ɵꞌʎɒ]

aquest o aquex [ɵꞌcest ɒ ɵꞌceʃ]

o sí o no [ɒ si ɒ no]

ACENTO DÓBBLE O CIRCUNFLÈTS

    S’empleya esclusivament demunt sas vocals néutras a, e, cuand fórman part de sílaba tònica, tant si duan consonant enclítica com si no: 

agafalâ [ɵgɵfɵꞌlɵ]

êntre [ꞌɵntɾɵ]

partêx [pɵɾꞌtɵʃ]

vermêy [vɵɾꞌmɵj]

dulâ [duꞌlɵ]

pêrque [ꞌpɵɾkɵ]

perquê [pɵɾꞌkɵ]

dêsde [ꞌdɵsdɵ]

sênse [ꞌsɵnsɵ]

sensê [sɵnꞌsɵ]

ACENTO DIACRÍTIC

    Ês aquell que se pòsa demunt sas paraulas que ténen dóbble sinnificad per destrià una de s’altra: 

Acento diacrític

PER NÓRMA GENERAL ES MONOSSÍLABOS NO S’ACENTÚAN

Monosílabos

Ets artículs: los, sos ténen sempre es sò tancad [o]

Es pronoms: mos vos ténen sempre es sò tancad [o]

Es pronom: jo sempre té es sò ubèrt [ɒ]

Ets artículs: es, el, ets, en, se, ne, sempre ténen es sò néutro [ɵ]

S’ELISIÓ

    En Baléà, cuand una paraula acaba en vocal y sa siguient també comènsa emb un’altra d’es matex való fonètic, per nórma general se suprimêx sa vocal de sa priméra paraula: 

S'elisió

    N’obstant, cuand sían vocals de difarent való fonètic, sa suprimirà sa vocal més fluxa de sas dúas, per donà fluidês a sa pronunsiassió, emb espécial si se tratta de s’advèrbo de negassió «no» o de s’artícul «lo», es cuals normalment manténen es séu való complet:

S'elisió 1

    Cas d’espécial atensió ês, es de sa preposissió «per» hon unas vegadas sa parula «per» pèrd sa  «-r» y altras sas «-er» cuand va seguida d’un artícul:

S'elisió 2

    Però cuand va seguida d’un artícul indefinid o un pronom, mantén tot es séu való fonètic, y talment com s’anterió té un sinnificad dóbble (por y para): 	

S'elisió 3

US DE SAS VOCALS NÉUTRAS

a [ɵ], e [ɵ] a fí de paraula.

    Per sâbre quina de sas vocals «a, e» [ɵ] emb sò néutro correspòn escríure a final d’una determinada paraula, se tendrà emb cónta emb primé llog segóns sigui s’artícul que la determina, y emb segón llog sa séua sinònima en Llatí. Etzemples de «e, a» [ɵ] néutras segóns s‘artícul:

Sas vocals néutras a, e.

Sa mare [sɵ 'maɾɵ], emb «e» final pêrqu’emb Llatí ês: matre. Maldement que s’artícul que la determina sigui femení.

Sa torre [sɵ 'torɵ], emb «e» final perqu’emb Llatí ês: tŭrre. Maldement que s’artícul que la determina sigui femení.

Es díe [ɵs 'diɵ], emb «e» final pêrqu’emb Llatí ês: die. Essênd coincident emb s’artícul masculí que la determina.

      Aximatex, també se tendrà en cónta si sa frassa compléta te´es sentid masculí o femení:

Aquestas tomàtigas las som compradas jo.

Som fet un descuyd.

Na Tonina ês descuydada.

¿Quí ha buydada sa pica?

¿Quí ha buydad es poal?

SAS CONSONÀNS

    Sas consonàns són es sinnes que juntament emb sas vocals mos ajudan a formà sas paraulas. 
    Cada idioma té sas séuas pròpis consonàns, anque, dins ets idiomas d’una matéxa famili hey hagui consonàns igualas y emb metex sò.

US DE SA LLETRA B [be]

    S’escriuràn sempre emb «b» totas sas paraulas que duguin sas combinassións: br-,  bl-,  ab-,  ob-, bi-,  ban-,  abo-  

Y todas sas paraulas que hon sigui mesté es séu sò:

Us de sa B

GEMINASSIÓ DE SA B [be]

    Sa lletra «b» se gemina (duplica) a totas sas paraulas que duguin sas combinassións -bla-, -ble-, -bli-, -blo-; en mitj de paraula.  (S’escettúa d’aquesta nórma es vèrbo «ablaní»):

Geminassió de sa B

Però axí y tot, heyà paraulas que geminan aquéxa lletra sênse dú sa combinassió consonàntica -bl-. Etzemples:

dobbé [dob':e]

dobberada [dob:ɵ'ɾɑdɵ]

dobberé [dob:ɵ'ɾe]

rubby ['rub:i]

US DE SA LLETRA C [se]

    Sa lletra «c» té dos sòns, un de [k] devant o [o], ò [ɒ], u [u], y a final de paraula.
    Y un altre de [c] devant de sa vocal a [ɑ, ɵ]. Etzemples:

còssi ['kɒsi]

cassa ['cɑsɵ]

cama [ꞌcɑmɵ]

camía [cɵ'miɵ]

cussa ['kusɵ]

cossiol [kosi'ɒl]

aubarcoc [ɵwbɵɾ'kɒk]

    Sa matéxa lletra «c» emb sò de «s» líquida /s/, s’escríu devant de sas vocals e, i, esclusivament cuand sa séua homònima en Llatí també la dugui. Etzemples.:

Us de sa C

   S’etsettúan d’aquesta nórma, ets antropònims y topònims que tradissionalment fagin us de sa lletra «s» en ves de sa «c»:  

Sevéra, Sintas, Sifre, Sifra, etc.

GEMINASSIÓ DE SA C

    Sa lletra c se gemina conservand es séu sò natural [k] a totas sas paraulas pròpis d’es Baléà qu’axí s’haguin de pronunsià. Etzemples:

bèccòll [bɛkꞌkɒʎ]

bèccollàda [bɛkkoꞌʎɑdɵ]

US DE SAS LLETRAS D – T [de], [te] A fi de paraula

    Per sâbre cuand hem d’escriure «d» o «t» a fi de paraula, mos bastarà tení en cónta es derivad de sa paraula o es séu femení. Etzemples:

1-. Escriurêm axut emb «t» final, pêrqu’es séu femení ês: axuta.

2-. Escriurêm agud emb «d» final, pêrqu’es séu femení ês: aguda.

Us de sas D - T a fi de paraula.

       S’escríuen també emb «d» final tots es Participis Passíus pêrque tots élls ténen gènero:

comprad / comprada

acabad / acabada

venud / venuda

estimad / estimada

trempad / trempada

    Cuand sa paraula en cuestió no tengui derivad o femení, s’escriurà sempre emb «t» final per seguí emb sa normativa d’es nostros autós clàssics. 

Etz: soledat, comunidat, Universidat.

    S’etsettúa d’aquesta nórma s’advèrbo de mòdo cuand, per diferensiarhó de s’advèrbo de cantidat cuant:

¿Cuant t’ha costad?

Cuant més milló . ¿Cuand hey anirêm?

Cuand vagi bé

    Y es gerundis, ja que tots élls acaban emb: -and, -end, -ind.

caminand, beguend, dormind, menjand, comensand, plorand, fogind, correguend, tenguend…

US DE SA LLETRA D [de]

    Sa lletra «d» s’empleya a totas sas paraulas qu’axí sigui mesté sa séua pronunsiassió:

Didal [di'dɑl]

cuand [ku'ɑnd]

diumenge [diw'mɵnʒɵ]

domés [do'mes]

ciutadà [siwtɵ'dɑ]

dinà [diꞌnɑ]

condat [konꞌdɑt]

duresa [duꞌɾɵzɵ]

dau ['dɑu]

GEMINASSIÓ DE SA D

    Sa lletra «d» se gemina (duplica) a sas sílabas hon s’Español empleya sa combinassió «-gd o -bd»:

Geminassió de sa D

US DE SA LLETRA F ['efe]

    Sa lletra «f» /f/ s’empleya a totas sas paraulas que se fassi mesté sa pronunsiassió d’es séu fonéma. 

fiy [fij]

fiya ['fiʝɵ]

finura [fi'nuɾɵ]

finalidat [finɵli'dɑt]

fé [fe]

fe [fɵ]

desfé [dɵs'fe]

refé [rɵ'fe]

flux [fluʃ]

afluxà [ɵfluꞌʃɑ]

filiassió [filiɵsi'o]

US DE SA LLETRA G [ʒe]

    Sa lletra «g» té tres sons, y com ês natural s’empleya segóns élls. 
    Té un primé sò gutural esplosíu /g/ devant de sa vocal «o» sa vicak «u» cuand aquexa va seguida de sa també vocal «a»; d’una consonant, o a fi de paraula. Etzemples:

Us de sa G

    Un segón sò gutural fricatíu /ɣ/ devant de sa vocal «a». 

Us de sa G 2

     Y un tersé sò palatal fricatíu /ʒ/ devant sas vocals « e, i ». 

Us de sa G 3

GEMINASSIÓ DE SA G [ʒe]

    Sa lletra «g» se gemina cuand sa segona «g»  va seguida de sa lletra «l». Mantenguend totas dúas es séu sò gutural [g]:

reggle ['regglɵ]

arregglo [ɵ'regglo]

reggleta [ŗɵg'glɵtɵ]

arregglà [ɵrɵg'glɑ]

regglament [rɵgglɵ'ment]

siggle ['sigglɵ]

       Són separabbles silàbicament. Etzemples silàbics:

         reg-gle;   sig-gle;   a-rreg-glo;   a-rreg-glà.

US DE SA LLETRA H ['ɑʧe]

    Sa lletra  «h»  no té sò y s’empleya emb aquéllas paraulas baléàs que sas séuas rèls etimològicas llatinas també la duguin. Generalment coinsidexen emb sa séua sinònima española:

Us de sa H

    També s’empleya còma element diferensiadó entr’eleméns gramaticals. 

US DE SA LLETRA J ['ʒotɵ]

    Sa lletra «j» emb so sò [ʒ]  s’escríu devant colsevol vocal tenguend s’esment a n’es xarrà baléà, y cuand axí li correspongui etimològicament. 

Us de sa J

US DE SA LLETRA K [kɑ]

    Sa lletra «k» s’empleya a sas paraulas pròpis baléàricas, a sas de rèl llatina y grèca, y a sas de prosedènsi estranjéra. Es séu sò ês /k/ devant o,u.
    Es seú sò ês /c/ devant de a, e, i. Etzemples: 

Us de sa K

US DE SA LLETRA L ['ele]

    Sa lletra «l» [l] s’empleya a totas sas paraulas que sigui mesté sa pronunsiassió d’aquex fonéma:

Us de sa L

GEMINASSIÓ DE SA L

    Sa  lletra «l» sa duplica «l·l» [l + l] a totas sas paraulas d’es Baléà qu’axí sigui mesté dins sa séua pronunsiassió. Se pronunsían cada una per separad y se colòca un punt alt entre éllas dúas, pêrque no se confóngui emb so dígrafo «ll» /ʎ/. (Dic.Cat.Val.Bal.). 

    Y a hon s’español empleya sa combinassió -tl- Etzemples:

Gaminassió de sa L

US DE SA LLETRA M ['eme]

    Sa lletra «m» [m] s’empleya ademés d’a sas paraulas qu’axí lis correspongui per etimología, tant a principi, com en mitj o a final de paraula, devant sas consonàns  «b, p, n».

Us de sa M

GEMINASSIÓ DE SA LLETRA M

    Sa lletra «m» se gemina a sas paraulas baléàs qu’axí siguin mesté, generalment derivadas dirèttement d’es Llatí. Se pòren separà a fi de retxa. Etzemples:

Geminassió de sa M

    Però també sa pronunsiassió baléà convertêx emb m geminada, sas combinassións consonànticas llantinas gm -  tm - dm.

Geminassió de sa M 2

US DE SA LLETRA N ['ene]

    Sa lletra « n » /n/ s’empleya a totas sas paraulas qu’axí necessitin es séu us tant a principi, com en mitj, com a final de paraula. Etzemples:  

Us de sa N

GEMINASSIÓ DE SA LLETRA N [ene]

    Sa lletra «n» se gemina a sas paraulas qu’axí sigui mesté pe’sa séua pronunsiassió. Se pòren separà silàbicament. Etzemples:

Geminassió de sa N

    Talment com passa emb sa m, sa n també se geminaa sas combinassións consonànticas llatinas gn - mn – chn

Geminassió de sa N 2

US DE SA LLETRA Ñ ['eɲe]

    Aquesta lletra, que surt d’es copistas llatíns, s’empleya a totas aquéllas paraulas que se fassi mesté es séu fonéma [ɲ]. Lletra que, ademés de s’Español y es Baléà també ês empleyada per s’Euskéra o Vasc, s’Asturià y es Gallèg. Sas llengos derivadas de sa «nh» d’es Provensal escríuen «ny» emb so matex sò: 

compañía [kompɵ'ɲiɵ]

compañ [kom'pɑɲ]

enguañ [ɵngu'ɑɲ]

mañà [mɵ'ɲɑ]

Ariañ [ɑɾi'ɑɲ]

Buñolí [buɲo'li]

Bañabufà [ꞌbɑɲɵbu'fɑ]

Buñòla [bu'ɲɒlɵ]

Santañiné [sɵntɵɲi'ne]

piñol [piꞌɲɒl]

añ [ɑɲ] puñ [puɲ]

    Antigament, sa paraula añ s’escrivía: añy.

US DE SA LLETRA P [pe]

    S’empleya a totas sas paraulas que necessitin d’aquest fonéma /p/:

puput [pu'put]

Pèp [pɛp] nom de persona

mòpi ['mɒpi]

opulènsi [opu'lɛnsi]

propina [pɾo'pinɵ]

empipà [ɵmpi'pɑ]

Pèpa ['pɛpɵ] nom de persona

pèpa ['pɛpɵ] nom d'una jugueta

pepeta [pɵ'pɵtɵ]

pessigà [pɵsi'gɑ

US DE SA LLETRA R ['eɾe]

    Aquéxa lletra té dos sòns segóns vagi a principi, en mitj o a final de paraula. Té un sò suàu [ɾ] en mitj de vocals, a final de paraula, derréra una vocal y derréra  consonant que no sigui sa n:

mentras ['mentɾɵs]

pelleringo [pɵʎɵ'ɾingo]

per [pɵɾ]

comèrs [ko'mɛɾs]

permís [pɵɾ'mis]

Mira ['miɾɵ] llinatje

nirvis ['niɾvis]

noruèg [noɾu'ɛg]

servissi [sɵɾ'visi]

amór [ɵ'moɾ]

Tur [tuɾ] llinatje

tir [tiɾ]

pur [puɾ]

militar [mili'tɑɾ]

contra [ꞌkɒntɾɵ]

adressà [ɵdɾɵꞌsɑ]

trobà [tɾoꞌbɑ]

frare [ꞌfɾɑɾɵ]

fruyta [ꞌfɾujtɵ]

    Y un sò fort [r] anand a principi de paraula y derréra consonant que no sigui sa t o sa d:

ròba ['rɒbɵ]

rescabalà [rɵscɵbɵ'lɑ]

ruc [ruc]

Ramis ['rɑmis] llinatje

riure ['riwɾɵ]

ròsa ['rɒzɵ]

resà [rɵ'zɑ]

rosé [roꞌze]

conrà [konꞌrɑ]

honrad [onꞌrɑd]

enredà [ɵnrɵꞌdɑ]

ròsca [ꞌrɒskɵ]

robà [roꞌbɑ]

US DE SA LLETRA S ['ese]

    Sa lletra «s» té dos sòns. Un sò líquid [s] a principi y a fi de paraula y a derréra de consonant. 

prensa [ꞌpɾensɵ]

siurell [siw'ɾeʎ]

sorell [so'ɾeʎ]

suó [su'o]

nas [nas]

camíns [cɵ'mins]

Tomàs [to'mɑs]

taulas ['tɑwlɵs]

moltas ['moltɵs]

mòltas ['mɒltɵs]

Sansó [sɵn'so]

Simó [si'mo]

    Y hon s’Español empleya sa «x» [ks] devant sas consonàns «p, t»:

esplicassió [ɵsplikɵsiꞌo]

esplicà [ɵsplikꞌɑ]

estorsió [ɵstorsiꞌo]

estensió [ɵstɵnsiꞌo]

esposissió [ɵspozisiꞌo]

esporgà [ɵspoɾꞌgɑ]

esplotà [ɵsploꞌtɑ]

US DE SA LLETRA T [te]

    Sa lletra  « t » [t] s’empleya a totas sas paraulas qu’axí se fassi mesté sa séua pronunsiassió. 

Etzemples:

Tòni ['tɒni]

Tonina [toꞌninɵ]

toñina [toꞌɲinɵ]

total [to'tɑl]

atensió [ɵtɵnsi'o]

mort [mɒɾt]

totduna [tot'dunɵ]

totalidat [totɵli'dɑt]

Mortitx [moɾ'tiʧ]

GEMINASSIÓ DE SA LLETRA T [te]

    Sa lletra «t» [t] se duplica per nórma general, a sas sílabas qu’en Llatí o Español dúan sa combinassió consonàntica «ct, pt», talment com s’Italià, y a sas paraulas de pronunsiassió pròpi baléà. Són separabbles a fi de retxa:

Gaminassió de sa T

    Descomposissió silàbica:

res-pet-tà

es-pet-tà-cul

e-let-tri-ci-dat

in-fet-tà

US DE SA LLETRA V ['uve]

    Sa lletra «v» [‘uve] s’empleya talment com emb Español y a totas sas paraulas que necessitin aquest sò. Etzemples:

viure ['viwɾɵ]

conviure [kon'viwɾɵ]

volà [vo'lɑ]

canvi ['cɑnvi]

estovad [ɵsto'vɑd]

¡vive! [ꞌvivɵ]

servissi [sɵɾꞌvisi]

mòvil [ꞌmɒvil]

US DE SA LLETRA X ['ɛcis]

    En Baléà, sa lletra «x»  ['ɛcis] té un sol sò /ʃ/. S’empleya a totas aquéllas paraulas que se fassi mesté aquex sò. 
   S’escettúan sas de prosedènsi estranjéra y való internassional còma: taxi ['tɑksi], exit [ꞌɛksit].

coxí [ko'ʃi]

coxinéra [koʃi'neɾɵ]

mox [moʃ]

moxingo [mo'ʃingo]

xorigué [ʃoɾi'ɣe]

xoquíns [ʃo'cins]

moxa ['moʃɵ]

faxa ['faʃɵ]

fex [feʃ]

grex [greʃ]

grexonéra [gɾɵʃoꞌneɾɵ]

xeremía [ʃɵɾɵꞌmiɵ]

escarrinx [ɵskɵꞌinʃ]

xumenèa [ʃumɵꞌnɛɵ]

US DE SA LLETRA Z ['setɵ]

    Sa lletra «z» s’empleya hon sigui mesté es séu sò. Aquesta lletra té dos sòns: un, sibilant igual a sa «s» entrevocàlica [z], tant si va derréra de consonant que no siga sa «t», (ja qu’emb aquéxa lletra fórma un sol fonema /ʣ/), com si va entre vocals. Etzemples:

quinze [ꞌcinzɵ]

euza [ꞌɵwzɵ]

valzía [vɵlꞌziɵ]

catórze [cɵꞌtoɾzɵ]

ónze [ꞌonzɵ]

Haziénda [ɵziꞌendɵ]

    Y un segón sò líquid igual a [s], cuand va a principi o a final de paraula. Generalment se tratta de topònims, noms pròpis o llinatjes forastés o estrangés:

Zaragossa [sɵɾɵꞌgosɵ]

Carroz [cɑꞌrɒs]

Càdiz [ꞌcɑdis]

Zúrich [ꞌsuɾik]

zaragossà [sɵɾɵgoꞌsɑ]

Uroz [uꞌɾos]

Zafiro [sɵꞌfiro]

DÍGRAFOS

    Es dígrafos són INSEPARABBLES, pêrque tots élls són sa representassió d’un sol fonéma.

Dígrafos

US D’ES DÍGRAFO BS [t͡s]

    Es dígrafó BS està incorporad a totas sas paraulas que necessitan d’aquesta combinassió entrevocàlica:

obsessió [oʦɵsiꞌo]

obsessionad [oʦɵsjo'nɑd]

absolt [ɵꞌʦɒlt]

    Son inseprabbles a fi de retxa pêrque fórman un sol foména /ʦ/:

o-bse-ssió [o ʦɵ sj'o]

o-bse-ssio-nad [o ʦɵ sjo 'nɑd]

a-bsolt [ɵ 'ʦɒlt]

US D’ES DÍGRAFO CC [t͡s]

    Es dígrafo «cc» fórma un sol fonéma cuand va entre  vocals. Etzemples:

acció [ɵʦiꞌo]

seleccionà [sɵlɵt͡sioꞌnɑ]

diccionari [diʦioꞌnɑɾi]

occident [oʦiꞌdent]

istrucció [istɾuʦiꞌo]

Essênd inseparabble a fi de retxa. Ezemples silàbics:

di-ccio-na-ri [di ʦjo 'nɑ ɾi]

o-cci-dent [o ʦi 'dent]

a-ccés [ɵ 'ʦes]

is-tru-cció [is tɾu ʦj'o]

US D’ES DÍGRAFO CH [ꞌt͡ʃe]

     Es dígrafo «ch» en Baléà té es sò de [k] y s’empleya únicament a n’es noms, llinatjes y topònims qu’emb aquéxa lletra s’han escrit dêsde sempre, per preservà sa séua etimología. Generalment va situada a final de paraula: 

Antich [ɵn'tik]

Domenèch [domɵ'nɛk]

Lluch [ʎuk]

Lluch Alsadèns [ʎuk ɵlsɵ'dɛns]

Lluch Majó [ʎuk mɵ'ʒo]

Lluch Alcari [ʎuk ɵl'cɑri]

US D’ES DÍGRAFO DJ [d͡ʒ]

    Es dígrafo «dj» s’empleya a totas sas paraulas que, derivadas d’es Llatí duguin sa d entrevocàlica.

adjettíu [ɵʤɵt’tiw]

adjunt [ɵꞌʤunt]

adjuntà [ɵʤunt'ɑ]

US D’ES DÍGRAFO GU [ɣ]

    Es dígrafo  «gu» s’empleya esclusivament cuand va seguida de sas vocals «e, i». Hon sa lletra «u» no se pronunsía.

guèrra ['ɣɛrɵ] d’es Germànic: werra

guitèrra [ɣi'tɛrɵ] d’es Àrabé: qīṯārah

guix [ɣiʃ] d’es Llatí: gypsum

US D’ES DÍGRAFO JJ [ 'xotɵ]

    S’escriurà sa dóbble «jj» a totas aquéllas paraulas a hon se fàssi mesté es sò de «j» españòla /x/.  Etzemples:
     

jò rojj [ʒɒ rɒx]

tú ròjjas [tu ꞌrɒxɵs]

éll ròjja [eʎ ꞌrɒxɵs]

ajjédrés [ɵxeꞌdres]

jjéfe [ꞌxefɵ]

jjéfa [ꞌxefɵ]

    Com qu’aquestas dúas lletras «jj» fórman un sol fonéma [x], són ortogràficament inseparabbles. Etzemples silàbics:

a-jjé-drés;

ro-jjà;

ro-jja-rêm.

US D’ES DÍGRAFO LL ['eʎe]

     Es dígrafo  «ll» [ʎ] s’empleya a sas paraulas pròpis d’es Baléà, y generalment hon es Llatí fa us de «l» a principi de paraula. Y a totas aquéllas que sigui mesté es seú us:

llensol [ʎɵn'sɒl] pròpi d’es Baléà

llengonissa [ʎɵngo'nisɵ] pròpi d’es Baléà

llecó [ʎɵ'ko] pròpi d’es Baléà

llemuc [ʎɵ'muk] pròpi d’es Baléà

llinatje [ʎi'nɑd͡ʒɵ] d’es Gascón: linatge

llimac [ʎi'mak] d’es Llatí: limax

lleó [ʎɵ'o] d’es Llatí: leo

llavó [ʎɵ'vo] d’es Llatí: labore

US D’ES DÍGRAFO PS /ʦ/

    Es dígrafo «ps»  fórma un sol foména /ʦ/ y per consiguient no se pod separà a fi de retxa. Aquest fonéma se fórma emb aquestas duas consonàns tan diferentas fonèticament totassòlas, degud a sa tendènsi baléà de suavisà y musicalisà es xerrà viu:

Opsió > [oʦjꞌo] > o-psió

Opsional > [oʦio'nɑl] > o-psio-nal

US D’ES DÍGRAFO QU [ku]

    Es dígrafo QU [c] s’empleya per influènsi llatina a través de s’Español, devant sas vocals é, i, ê, e. Perdend sa vocal «u» tot es séu való fonètic. 

que [cɵ]

perquê [pɵɾꞌcɵ]

pêrque ['pɵɾcɵ]

qui [ci]

quin [cin]

quina [ꞌcinɵ]

    Es dígrafo «qu» fórma un sol fonéma /c/, per lo que són inseparabbles a fi de retxa.
    

US D’ES DÍGRAFO RR ['ere ‘dobblɵ]

    Es dígrafo «rr» ['ere] s’empleya entrevocàlica y a fi de paraula:

corr [kor]

carro ['cɑro]

corrs [kors]

pòrro [ꞌpɒro]

corrêm [ko'rɵm]

pirrèume [pi'rɛwmɵ]

corrêu [ko'rɵw]

Corrèus [ko'rɛws]

corren ['korɵn]

cirrus ['sirus]

carréra [cɵꞌreɾɵ]

porrerà [porɵꞌɾɑ]

    Sa dóbble  «rr» ês inseparabble a fi de retxa. Etzemples silàbics:

pi-rrèu-me

ca-rré-ra

pò-rro

co-rrêm

US D’ES DÍGRAFO SS ['ese ‘dobblɵ]

    Es dígrafo de dóbble «ss» té es sò líquid /s/ sempre, y s’empleya esclusivament entrevocàlica:

còssi ['kɒsi]

missal [mi'sal]

cossiol [kosi'ɒl]

passà [pɵ'sa]

massa ['masɵ]

passadó [pɵsɵ'do]

passa [ꞌpɑssɵ]

cassà [kɵꞌsɑ]

    Aquest dígrafo també ês inseperabble a fi de retxa. Etzemples silàbics:

Pa-ssa-ca-rrés

co-ssi-ol

mi-ssal

pa-ssa-dó

US D’ES DÍGRAFO TG [ʤe]

    Es dígrafo TG [ʤ] s’empleya devant sas vocals e, é, u, y a totas sas paraulas que se fassi mesté es séu fonéma.

    

rellotgé [rɵʎo'ʤe]

llenguatge [ʎɵngu'ɑʤɵ]

rellòtge [rɵ'ʎɒʤɵ]

    De resultas de formà un sol fonéma NO són separabbles a fi de retxa. Etzemples silàbics: 

Re-llo-tgé

llen-gua-tge

re-llo-tge-rí-a

US D’ES DÍGRAFO TJ [ʤɵ]

    Es dígrafo TJ [ʤ] s’empleya devant sas vocals fortas a, o,  y a totas sas paraulas que se fassi mesté es séu fonéma. Etzemples:

corretja [ko'rɵʤɵ]

vatj [vɑʤ]

rotj [rɒʤ]

ratjòla [rɵ'ʤɒlɵ]

rotja ['rɒʤɵ]

escorretjadas [ɵskorɵ'ʤɑdɵs]

rotjeta [ro'ʤɵtɵ]

enretjolad [ɵnrɵʤo'lɑd]

rotjós [ro'ʤos]

passêtj [pɵ'sɵʤ]

passetjada [pɵsɵ'ʤɑdɵ]

passetjà [pɵsɵ'ʤɑ]

    De resultas de formà un sol fonéma NO són separabbles a fi de retxa:

tru-tja

re-tjò-la

pa-sse-tjà

pa-ssêtj

co-rre-tjas

US D’ES DÍGRAFO TS [ʦɵ]

    Es dígrafo TS [ʦ], s’escríu per nórma general hon es Llatí y s’Español emplêyan «x» entrevocàlica, a sas paraulas pròpis d’es Baléà y a sa paraula de s’Español «caja» emb tots es séus derivads. Ja qu’es graféma x en baléà té es séu pròpi sò [ʃ]. 

ètsit [ꞌɛʦit]

màtsim ['maʦim]

màtsima ['maʦimɵ]

etsarca [ɵ'ʦaɾcɵ]

etsòtic [ɵ'ʦɒtic]

catseta [cɵ'ʦɵtɵ]

catsa [ꞌcɵʦɵ]

encatsà [ɵnkɵꞌʦɑ]

tatsidermiste [tɵʦidɵɾꞌmistɵ]

etsorcisme [ɵʦoɾ'sismɵ]

satsà [ʦɵꞌʦɑ] (pròpi d’es baléà)

     S’escettúan d’escriurersê emb «ts» es manlléus d’idiomas estrangés emb nivell internassional còma:

    «taxi» o «exit» (emb so sentid de sortida), y sa paraula llatina Sintaxis.

    De resultas de formà sa TS un sol fonéma NO són separabbles silàbicament:

e-tsor-cis-me;

ca-tsa

tsa-tsà

mà-tsim    

e-tsa-men

US D’ES DÍGRAFO TX [ʧɵ]

    Es dígrafo TX s’empleya a totas sas paraulas d’es Baléà que sigui mesté es séu sò /ʧ/, essênd equivalent a sa «ch» de s’Español. Etzemples:

cotxo ['koʧo]

txutà [ʧu'tɑ:]

txicolati [ʧiko'lɑti]

trutxa ['truʧɵ]

txófer ['ʧofɵɾ]

putx [puʧ]

putxêt [pu'ʧɵt]

   De resultas de formà un sol fonéma són inseparabbles silàbicament:

pu-txêt

co-txo

tru-txa

co-txe-ría

ca-txon-dé-o

US D’ES DÍGRAFO TZ [ʣɵ]

    Es dígrafo TZ  [ʣ] s’escríu a paraulas hon s’Español empleya generalment sa «j» entre sas vocals e-e. 
 
     

etzèrcit [ɵ'ʣɛɾsit]

etzercissi [ɵʣɵɾ'sisi]

etzemple [ɵ'ʣemplɵ]

etzercità [ɵʤɵɾꞌtɑ]

    Com que fórman un sol fonéma NO són separabbles a fi de retxa. Etzemples:

E-tzer-ci-ssi

e-tzem-plà

e-tzem-ple

US D’ES DÍGRAFO ZZ /ʦ/

    Es dígrafo «zz» s’empleya esclusivament a sas paraulas procedéns de s’Italià. Y es seú sò es: /ʦ/ Etzemples:

pizza [ꞌpiʦɵ]

pizzería [piʦɵꞌɾiɵ]

pizzé [piꞌʦe]

       Naturalment es dígrafo zz ês inseparabble a fi de rengló:

pi-zza

pi-zze-ri-a

pi-zzé

US DE SAS LLETRAS MAYÚSCULAS

       Sa lletra mayúscula denòta distinsió a n’es nom que la dú y s’escriurà seguind sas siguiéns nórmas:

a) S’escriurà emb mayúscula sa priméra lletra d’es noms de personas, noms d’idiomas, llinatjes, sustantíus de denominassió d’Autoridat, noms d’idiomas en funsións de pronom, topònims, entidats, empresas y clubs deportíus. Y sa paraula llengo (Llengo) en funsións de pronom.

b) S’escriurà emb mayúscula sa priméra lletra de sa priméra paraula en que comènsiga un escrit y/o después de punt.

c) S’escriurà emb mayúscula sa priméra lletra d’ets adjettius de trattament: En y Na, maldement vagin en mitj d’un escrit. Escètte cuand en y na sinnifiquin emb español: el, la. Don y Dòña, si van a principi d’un escrit o después de punt.

ES SINNES DE PUNTUASSIÓ

        Es sinnes de puntuassió són tots aquells sinnes ortogràfics que fitan sas frassas y es pàrrafos, estabblexen sa jerarquía sintàttica de sas proposissións gramaticals per conseguí estrutturà es tèste y ordenà sas idèas que se vòlen espresà.
        Es sinnes de puntuassió en Baléà són: 

Sa coma

Es punt

S’apòstrofo

Es puns suspensíus

Es sinnes d’ammirassió

Es sinnes d’interrogassió

Es parèntessis

Sas cometas

Es guió

Sa diéressis.

SA COMA

1.- Sa coma s’empleya per separà orassións o per donà un’esplicassió: • Palma, ciutad petita, té massa tràfic. • Don Bernat, es metge d’es pobble, ha tornad molt véy.

2.- Per separà termes independéns que confórman una proposissió composta de s’orassió gramatical:

• Uns jugavan, altres nadavan, però tots se divertían.

3.- Per separà noms que correspònen a una sèri de noms y no van unids per conjunsións:

• Vatj cassà coníys, perdíus, tórs y un porc singlà.

4.- Per separà frassas adversativas:

• Aquí no som rics, però no passam talent.

5.- Per separà sas proposissións esplicativas:

• Axò, jovenêt, no’s axí.

• Despusahí, después de dinà, vatj anà a n’es cine.

• Sas panadas que sa padrina encara fa per Pasco, són molt bònas.

ES PUNT

Es punt se dividêx en cuatra classas:

Punt y coma.

Punt y seguid.

Punt y a part.

Punt y final.

    Es punt y coma s’empleya per separà orassións coordinadas cuand aquéxas són llèrgas o esperimentan colca canvi de sentid. Etz.:   

Estig donand voltas per aquí emb aquesta falda de fa més de mitj’hòra, y ningú hey havía reparad; y ara qu’estam a punt de sortí, tot són defèttes.

    Es punt y seguid s’empleya dins un metex pàrrafo per fé una paussa gròssa, però que, a continuassió se seguêx emb so desarrollo de sa matéxa idèa. Etz.:

Com porêm veure, es nom de Cataluña com’entidat política no aparêx per en llog. Llevò, s’hipotètic estad català no etsistía a 1229.

    Es punt y a part s’empleya a final de pàrrafo, cuand ja som acabad d’esplicà es sentid de lo que dêyem, però continuam dins es metex contèste aportand més idèas o arguméns. Etzemple:

Com porêm veure, es nom de Cataluña com’entidat política no aparêx per en llog. Llevò, s’hipotètic estad català no etsistía a 1229. Per lo que, ês impossibble que un estad català conquistàs Mallorca.

    Es punt y final ês es derré sinne que posam a un escrit, y s’empleya cuand ja som acabad d’esposà lo que volíem dí.

ES DOS PUNS

    Es dos puns s’empleyan per amplià un concètte, per donà un’esplicassió, per dí etzemples o per reproduí un tèst lliteral.

Etzemples: - Venguéren tots: sa mare, es germàns, es cóncos y es padríns. - Son animals de pel, per etzemple: es cavall, es ca y es mox. - El Bon Jesús va dí: estimauvós uns emb sos altres com jo vos som estimads.

S’APÒSTROFO

S’apòstrofo ês una cometa que sa pòsa a sa part alta de sa paraula, en sustitussió de sa lletra vocal qu’hey havía. Aquéxa se pèrd cuand sa paraula que la seguêx també comensa emb vocal.

         Per nórma general, si sa priméra paraula se tratte d’ets artículs: ne, se, sa, na, la, le, lo. De sa preposissió de. De sa conjunsió y pronom que. De sa 1ª, 2ª y 3ª persona singulà, y de sa 3ª d’es plural d’es vèrbos pronominals. Y d’es pronom lo cuand aquex precedêx a n’es pronom hey: 

Se suprimirà SEMPRE sa vocal de sa priméra paraula.

Etzemples de s’us de s’apòstrofo:

                                 s’animal  (se animal) ; 
                                 a n’es camp  (a ne es camp); 
                                 sa madòna s’en va  (sa madòna se en va); 
                                 l’amo ha sortid  (lo amo ha sortid); 
                                 tirêu a l’ayre  (tirêu a lo ayre); 
                                 d’assò y d’allò  (de assò y de allò); 
                                 l’hey diu  (lo hey diu); 
                                 s’ho arramba  (se ho arramba); 
                                 s’ase  (se ase);
                                 ca’n Siòn  (ca en Siòn) .

També se suprimiràn sas lletras “-er” de sa paraula “per”, cuand vagi seguida d’ets artículs “es, ets”: p’es cotxo; p’ets animals.

       S’escettúa suprimí sa derréra volcal, a s’advèrbo de negassió “no” y a s’advèrbo de tems “ja”, cuand aquéis coincidexen emb sos pronoms “eu, hey” y s’advèrbo “heyà”. A hon qui pèrd sa vocal, ês es pronom. Etz.:

No’u sé (no eu sé)

no’u faré (no eu faré)

ja’u faré (ja eu faré)

No’yà res (no heyà res)

no’y aniré (no hey aniré).

ES PUNS SUSPENSÍUS

         Es puns suspensíus són tres puns seguids y s’empleyan cuand es qui escríu se calla algo, o que lo que se calla ja se té per sabud, y, cuand volêm donà a entendre que se dutte d’algo o de colcú. Etz.:  

Sab més un missè y un ase...

¡No’u sé jo!...

ES SINNES AMMIRATÍUS

      Es sinnes ammiratíus també enomenads esclamatíus, se colòcan a principi y final de sas frassas que lis volêm donà una entonassió més forta. Etz.:

¡Vina aquí!

¡quin sol que fà!

¡ja’stà bé!

¡quê bo!.

ES SINNES INTERROGATÍUS

        Es sinnes interrogatíus s’empleyan a principi y final de sas frassas que demanen algo, que fan preguntas.Ecz.:

¿Quê vols?

¿vens emb noltras?

¿nam a n’es cine?.

ES PARÈNTESSIS

        Es parèntessis s’empleyan a principi y final d’un afagid complementari a s’orassió, sênse qu’aquéxa pèrdi es sentid original. Etz.:

Demà (plògui o no plògui) has de vení.

SAS COMETAS

       Sas cometas s’empleyan a principi y final de sas fitas o de noms pròpis, y de òbras lliteraris escritas emb altres idiomas. Etz.:

En Juan mos va dí: “axò que feys no ês lo corrètte”.

En “Miguel de Cervantes” va escriure es “Quixote”.

“Donde las dan las toman”, díuen emb español.

ES GUIÓ

      Es guió mos indica que sa paraula separada per éll, no acaba a fi de retxa (rengló), sinó que seguêx a n’es principi de sa retxa siguient. També s’empleya a n’es principi d’es diàlegs de comèdis o de novèlas. Y después d’un punt precedit de número. Etzemple:

      L’añ 1230, es condats catalàns no esteyan massa pobblads, -per repobblà Palma no havéssen bastads tots ets habitàns de Barselona-, per lo cual ês una gran invensió axò de qu’es catalàns varen repobblà Mallorca.

Na Pérona: - ¡ No fàgis cóntas qu’eu dugui !.

1.- Dins una graxonéra va posà una cuarada d’òli...

SA DIÉRESSIS

Sa diéressis ( ¨ ) s’empleya únicament demunt sa lletra “ u ” cuand seguida de sa “ i ”, y precedida de sa “ g ” aquéxa s’ha de pronunsià. Talment com emb español. Ecz.:

pingüino

llingüístic

Llingüísticament

SA PROSÒDI

        Prossòdi ês sa part de sa Gramàtica qu’estodía sa pronunsiassió de sa Llengo.  Sa prossòdi comprên: sa Fonología, sa Morfología y sa Semàntica.
        Però emb sa pronunsiassió hey êntren una sèri de fattós que sênse élls sa pronunsiassió se convertiría emb un simple etzercissi gimnàstic de sa gargamélla. Aquets fattós son: sa Comunicassió, s’Idioma y es Signes empleyads.

SA COMUNICASSIÓ

Sa comunicassió ês es procés p’es que se trasmetêx una informassió d’un punt a un altre (programas de radio, televisió, o una cridada telefònica), o d’una persona a s’altra (conversassió), o d’una persona a móltas (conferènsi, òbra de téàtro, etc.). Sa persona, o sía, s’espèci humana, generalment empleya sa paraula per comunicarsê emb altres, ja siga xerrand o escriguend. Però també se pod comunicà d’altras fórmas no llingüísticas, com per etzemple, emb señals visuals:

bandéras

fotografías

dibuxos

planos

colós...

     També per médiassió de señals acústicas:

sirénas

tocs de trompeta

tocs de tambós

mambelletas...

      O per mèdis olorifics:  perfums y colònis.

ES PROCÉS DE SA COMUNICASSIÓ

       Tots aquets tipos de comunicassió, duen un procés a hon hey prenen part varis fattós, que són: s’emisó, es recettó, es mensatje, es canal, es còdig y es contèste.

S’EMISÓ, ês es qui trasmetêx una idèa.

Es RECETTÓ, ês es qui rêb aquexa idèa.

Es MENSATJE, ês es contengud informatíu de s’idèa.

Es CANAL, ês es mèdi p’es que s’envía es mensatje. Que pod essê: es sò de sa veu de qui xèrra si ês una persona; es fil d’es teléfono fitso; sas onas elettromannèticas de sa radio y televisió; una pancarta; s’oló determinada d’un perfum, etc., etc.

Es CÒDIG, ês es sistéma de sinnes emb so qu’està contenguda s’informació d’es mensatje. Per etzemple: es còdig internassional de señals per bandéras; es còdig “Morse”; es còdigs llingüístics (gramàticas).

      Per axò porêm dí que cada llengo, en sí, es un còdig de sinnes que permêt que duas o més personas se puguin comunicà, si totas éllas conexen es matex còdig. O sía, si totas conexen es matex idioma.

      Es còdig llingüístic (idioma) està formad per: 'fonémas,  monémas,  paraulas  y  régglas morfosintàtticas.'

Es CONTÈSTE, ês sa circustansi en que se tròban s’emisó y es recettó. Per etzemple, si colcú díu: ¡es dobbés!. Segóns es contèste, mos pod donà a entendre que:

1.- s’ha olvidat es dobbés.

2.- acaba de trobà es dobbés qu’estava sercand

=====LLENGO, IDIOMA, DIALÈTTE===== (definissió).

Denominam llengo, a sa fórma d’esprésarsê de sa majoría de personas d’una comunidat, pobble o nassió. Ja que dins una nassió, una matéxa paraula pod essê pronunciada de diferenta fórma, segons sigui es séu grau d’aislament emb so gros de sa pobblassió. D’aquéxa fórma a Baléàs tenim que, a Menorca, part d’Ibissa y a Solle, a sa “o” àtona la pronuncían “u”, diguend per etzemple: “pubblassió” per pobblassió; “cumú” per comú; “bònu” per bòno; “rubad” per robad; etc.

Denominam idioma, a s’estrutturassió gramatical de sa fórma d’espresió de sa majoría de personas d’una comunidat territorial. O siga que, idioma ês tota aquélla llengo que té una gramàtica pròpi. Ets idiomas també reben es nom de llengo lliterari.

Denominam dialètte, a sa fórma d’espresió que ténen ets habitàns d’una regió, pobble, barri, o inclús a nivell individual, d’un matex idioma. O sía, an aquéllas llengos que ténen sa matéxa estruttura llingüística que sa llengo mare. Es dialèttes tembé reben es nom de llengo corrent. Son dialèttes: s’andalús, s’argentí, es mejicà, es sineué, es felenitxé, es barseloní, es tarragoní, es catalinéro, es madrilênc, etc. etc. etc.

LLENGUATJE Y IDIOMA

Llenguatje, ês sa capacidat de comunicassió que ténen totas sas personas y tots ets animals.

       Es llenguatje de sas personas ês es més complet pêrque no domés se pod comunicà emb sons (fonemas) que convertêx emb paraulas, sinó, qu’elza pod representà emb sinnes escrits. 

Mentras qu’ets animals domés se pòren comunicà emb sons.

Etsistexen moltas classas de llenguatjes:

llenguatje científic,

llenguatje arravalé,

llenguatje pagês,

llenguatje mariné,

llenguatje manacorí,

llenguatje pollensí,

llenguatje periodístic,

llenguatje lliterari,

llenguatje deportíu, etc.

Idioma, en canvi, ês un sistéma de sinnes y regglas pròpis d’una comunidat territorial humana. Son idiomas:

es Baléà,

s’Inglês,

s’Español,

s’Italià,

es Valencià,

es Francês,

es Vasc,

es Gallèg,

es Português,

es Català, etc. etc.

ES SINNES DE COMUNICASSIÓ Y SAS SÉUAS CLASSAS

       Dins el mon que mos enrevolta, veym qu’està ple de sinnes que mos díuen còsas. Aquests sinnes se classifican en: Indicis, señals, icònos, símbols y sinnes llingüístics.

Indicis, són aquellas señals que sênse està fétas aposta, mos donan a enténdre quê pod està passand a un moment determinad.

       Per etzemple: es plos d’un infant mos dona indicis de quê li pod està passand. 

       Una columna de fum dins una garriga, mos pod donà indicis de si se tratta d’un incèndi o no. 

       Sa calentó corporal d’una persona, mos pod donà indicis de si té fébre o no. 

Señals, són totas aquéllas marcas escritas o fétas aposta per sas personas, o p’ets animals que mos donen a entendre algo.

        Per etzemple: sas señals de tràfic mos donen a entendre qu’ês lo qu’hem de fé cuand conduim un vehícul. 

        Sa seña que li feym a un taxi o a una camiona cuand hey volêm pujà; a n’es conduttó li donam a entendre que s’ha d’aturà.

        Es síulo emb so que cridam a un animal (ca, bisti, etc), ês sa señal que li dona a entendre a s’animal que volêm que vengui a hon estam noltros. 

        Es moiment de sa coa d’un ca, mos dona a entendre si està dispost a mossegarmós o no.

Icòno, ês es sinne que guarda una relassió estèrna emb lo que sinnifica.

        Per etzemple: una romana de dobble plat sinnifica Justicci; 

un círcul vermey emb una retxa horissontal blanca en mitj,

sinnifica sentid de direcció prohibida.

Axí tenim que, sa romana y es círcul, son icònos.

Símbol, ês tot aquell sinne que representa idèas o creènsis.

       Per etzemple: sas bandéras de sas nassións, ets emblémas de sas associassións, etc. 

       En relligió, s’àguila representa a San Juan. 

       En química, es símbols de sas sustansis són lletras totassòlas o una combinassió d’éllas.

      Es signes llingüístics, són sa representació escrita d’una idèa.

Per etzemple: cuand escrivim es signes a, b, r, e, tots juns, estam representand s’idèa que tenim dins es cap, per médiassió de sa paraula “abre”.

Axí que, es signes llingüístics fórman es sistémas y subsistémas fonològics y morfològics d’un idioma.