GRAMÀTICA BALÉÀ

GRAMÀTICA

¿Qu’ês axò?

Gramàtica ês sa Ciènsi qu’estodía y regula una llengo.

Gramàtica, ês també s’eyna que mos enseña a pronunsià una llengo acadèmicament, y, a escriurerlâ.

Sa gramàtica sa dividêx emb: Ortografía, Prossòdi, Analogía y Sintatsis.

S’Ortografía ês sa part de sa gramàtica que mos enseña a empleyà corrèttament sas lletras y es sinnes de puntuassió.

Sa Prossòdi ês sa part de sa gramàtica que s’ocupa de s’acadèmica pronunsiassió y acentuassió prossòdica de sas paraulas. Sa Prossòdi se subdividêx emb: sa Fonología, sa Morfología y sa Semàntica.

S’Analogía ês sa part de sa gramàtica que mos enseña sas classas de paraulas que fórman sas orassións gramaticals, emb totas sas séuas figuras y declinassións.

Sa Syntaxis ês sa part de sa gramàtica que mos enseña a costruí orassións gramaticals.

ORTOGRAFÍA BALÉÀ

Introducció

    Sa llengo baléà ês sa llengo vernàcula d’ets habitàns de sas Baléàs. Sa llengo que mos xerravan sas nostras mares y padrinas cuand érem nins d’uè.
    A sa fórma de xerrà qu’es romàns varen trobà dins aquestas islas l’añ 123 a.B.J. l’anomenaren Balearicum eloquium. Que vol dí: es xerrà d’es baléàs. O lo qu’ês lo matex: sa llengo baléà.
    S’evolusió de s’Ortografía, de sempre, s’ha regulada per s’utilisassió combinada y jerarquisada de tres critèris universals: sa pronunsiassió, s’etimología y s’us de sas paraulas que, com deya N’Horassio (65 a.B.J.), sas cuestións de llenguatge son s’àrbit definitíu de s’ortografía.
    A tots hauríem d’enrecordà que ja En Nebrija (1492), va sê qui recuperà es principi ortogràfic d’En Quintiliano (95 a.B.J.) que díu: s’ha d’escríure com se pronunsía. 
    Axí eu va entendre també En Juan Pèp Amengual cuand  va déxà escrit dins sas gramàticas mallorquinas d’ets añs 1835 y 1872, plana 219: «ara no’yà necessidat d’escriure d’un mòdo y pronuncià d’altre, pêrque ja emb sa nostra llengo sa paraula’scrita ês sa pintura etzatta y es retrato vertadé de sa pronunciada.» 

    O En Mossên Tòni María Alcové, qu’a n’es pròleg de sa segona edissió d’es tóm cuart de sas rondayas pubblicad a 1923, díu: «Es toms de RONDAYAS pubblicads fins aquí no presenten un sistéma ortorgràfic constant ni definitíu. No ês gens bo d’atañe tal sistema dins una llengo d’una fonètica tan complicada com sa nostra y d’una ortografía tan mala d’enderdellà, emb tans de siggles com hêm passads sênse casi conrèu lliterari. 
    Es qui en tenga un de sistema ortogràfic que responga satisfattòriment a totas sas dificultats, qu’el mos ho mostri y l’acettarêm emb sas duas mans.» 

    Axí que, vêt aquí lo qu’emb tantas de ganas demanava Mossên Alcové a 1923, un’ortografía baléà sistematisada.

    Aquesta Ortografía la som confeccionada tenguend emb cónta sa fórma d’escriure que varen tení es nostros intelettuals desd’es siggle XVI fins a finals d’es siggle XIX y primés añs d’es XX, sênse déxà d’enrecordemmós de s’etimología de cada paraula. Però també, sênse déxà qu’aquéxa defórmiga es xerrà víu de sa majoría de sa pobblassió. Essênd aquest es matéx camí evolutíu ortogràfic qu’es seguid, a n’es séu díe per s’Español, s’Italià, es Português o s’Asturià, hon tots élls reflèttan demunt es papé sa fórma real de pronunsiassió de sa majoría d’es séus respettíus pobbles. Per lo que,  som adecuada s’Ortografía baléà a sa fórma de xerrà de sa majoría d’es pobble baléà que xèrra sa nostra llengo vernàcula. 
    Essênd s’Ortografía s’eyna que mos mostra sas regglas necessaris per representà emb lletras y paraulas es sòns que confórman sa nostra llengo viva. 
    Confiam qu’aquesta pubblicassió resúltiga útil a tots es baléàrics de naxement o d’elecció que vulguin escríure emb sa nostra llengo baléà.     
    Y si a vostê no li agrada, en vés de pèrdr’es tems en critticarlâ en fagi una de milló.

    IPA (International Phonetic Asociation) y AFI (Asociassión de Fonética Internacional), són dúas associassións que comensaren a funsionà a finals d’es sigle XIX. Emb sa finalidat de definí un abécédàri de símbols que fss vàlid pe’sa trascripsió d’es sòns de colsevol llengo xerrada. Aquéx abécédàri, avuy díe, s’ha convertid emb un referent mundial que s’attualisa periòdicament.

    Seguind sas séuas indicassións, sas trascripsións fonèticas que trobaràn dins aquest’òbra, aparexeràn sempre esmitj de corxêts […] Per etzemple: caminà [kɵmiꞌnɑ], camina [kɵꞌminɵ], mes [mes] o de barras fracció /.../ cuand se tràttiga de fonémas.

ABÉCÉDÀRI

    S’abécédàri baléà té 27 lletras. De sas que, 6 són vocals y 21 consonàns simples. Aximetex es sistéma fonològic té 17 dígrafos dividids emb: 6 consonàns dóbbles  y 11 consonàns compostas.

Abécédàri baléà

CONSONÀNS GEMINADAS

    Són sas que se pronuncían duas vegadas consecutivas. Se pòren separà a fi de retxa.

Consonàns geminadas

S’ACENTO

    S’acento ês se forsa de sa vèu que se pòsa demunt una síl·laba determinada cuand pronunsiam una paraula.
    En Baléà etxistexen duas classas d’acentos: s’acento fonètic, qu’ês es que mos díu com pronunsià sas vocals; y s’acento ortogràfic, qu’ês es que mos enseña a acentuà sas sílabas tònicas cuand volêm escriure una paraula.

S’ACENTO FONÈTIC Y ORTOGRÀFIC

    Sa llengo baléà té tres sinnes d’acentuassió ortogràfica y fonètica, que mos indican sa sílaba tònica y sa pronunsiassió de sas vocals. Y en té tres degud a sa riquesa fonètica pròpi d’es baléà, que té vuyt fórmas de pronunsià sas vocals.
    Essênd ets acentos: s’acento tancad; s’acento ubèrt; y s’acento dobble o circunflèts.

ACENTO TENCAD

    S’empleya demunt sas vocals de pronunsiassió tancada é, í, ó, ú cuand fórman part de sílaba tònica aguda, esdrújula o a sas planas qu’acàbigan emb consonant que no sigui n, s, o ns: desfé, comú, comúns, cansó, cansóns, domés, artícul, artículs, cércols, cércol, camíns, camí. 

     Sempre que dins una paraula s’hagui de pronunsià una «e»  tancada no sênd aquesta tònica y sênse dú consonant enclítica l’acentuarêm també tant si ês paraula plana com si no, ja que sinó sa seúa pronunsiassió sería néutra /ɵ/:

aléro [ɵꞌleɾo];

résa [‘rezɵ];

espécialidàt [ɵpesiɵliꞌdɑt];

espérànsa [ɵspe'ɾɑnesɵ];

capsaléra [kɵʦɵꞌleɾɵ];

tomatiguéra [tomɵtiꞌɣeɾɵ];

cadernéra [kɵdɵɾꞌneɾɵ]

    Sa lletra «o» s’acentuarà emb acento tancad, cuand estand dins sílaba tònica ademés dugui una consonant enclítica (aferrada a sa vocal), y es séu sò hagui de sê tancad: 

colóm [koꞌlom];

canó [kɵꞌno];

mólta [ꞌmoltɵ];

remólc [rɵꞌmolk];

dóbble [ꞌdobblɵ];

molt [ꞌmolt]

    Si dins una paraula heyà més d’un acento de pronunsiassió SEMPRE se carregarà sa veu demunt sa darréra sílaba acentuada, que, generalment ês sa tònica:

abécédàri [ɵbese'dɑɾi];

créà [kre'ɑ];

espéciàl [ɵspesi'ɑl]

baléà [bɵleꞌɑ];

baléàrica [bɵle'ɑɾicɵ]

         S’escettúa d’aquesta nórma sa lletra «e», cuand estand dins sílaba tònica dú  una consonant enclítica. Pêrque, emb aquest cas no ês mesté acentuarlâ ja qu’es séu sò sempre ês tancad.  Etzemples:

etzemple [ɵꞌʣemplɵ]

diferent [difɵ'ɾent]

entendre [ɵn'tendɾɵ]

mentres ['mentɾɵs]

sempre ['sempɾɵ]

aquest [ɵ'cest]

ACENTO UBÈRT

    S’empleya demunt sas vocals de sò ubèrt:  à, è, ò.

    Sa lletra «à» [ɑ] emb sò ubert s’acentuarà a sas paraulas esdrújulas sempre; a sas planas qu’acabigan emb consonant que no sigui ni n, s, o ns; y a sas agudas si acaban emb n, s, o ns : 

acàbiga [ɵꞌkɑbigɵ]

ànima [ꞌɑnimɵ]

catalàns [kɵtɵꞌlɑns]

desfà [dɵsꞌfɑ]

passaràn [pɵsɵꞌɾɑn]

    Y an aquéllas sílabas hon vagi precedida d’una vocal qu’hagui de dú acento fonètic, en aquest cas se carrega sa veu sempre demunt sa derréra vocal acentuada: 

beléà [bɵleꞌɑ]

déxà [deꞌʃɑ]

espérànsa [ɵspeꞌɾɑnsɵ]

abécédàri [ɵbese'dɑɾi]

    Sa lletra «è» [ɛ] emb sò ubèrt s’acentúa sempre, vagi hon vagi situada dins sa paraula, y dugui o no consonant enclítica:

mèm [mɛm]

comèrs [koꞌmɛɾs]

mè [mɛ]

pèu [ꞌpɛw]

dèu [ꞌdɛw]

    Sa lletra «ò» [ɒ] emb sò ubèrt s’acentúa, sempre que fórmi part de sílaba tònica y que no dugui consonant enclítica, ja que, duguendnê, se pronunsía sempre ubèrta de fórma natural: 

Òli [ꞌɒli]

mòpi [ꞌmɒpi]

Manacò [mɵnɵꞌkɒ]

totsol [toʦɒl]

mobble [ꞌmɒbblɵ]

pobble [ꞌpɒbblɵ]

Sampol [sɵmꞌpɒl]

com [kɒm]

sol [sɒl]

pod [pɒd]

consol [konꞌsɒl]

trispol [tɾisꞌpɒl]

nobble [ꞌnɒbblɵ]

    S’escettúa d’aquesta normativa, cuand sa lletra «o» fa funsións de conjunsió, pêrqu’es séu sò emb aquest cas sempre ês ubèrt: 

axò o allò [ɵꞌʃɒ ɒ ɵꞌʎɒ]

aquest o aquex [ɵꞌcest ɒ ɵꞌceʃ]

o sí o no [ɒ si ɒ no]

ACENTO DOBBLE O CIRCUNFLÈTS

    S’empleya esclusivament demunt sas vocals néutras a, e, cuand fórman part de sílaba tònica, tant si duan consonant enclítica com si no: 

agafalâ [ɵgɵfɵꞌlɵ]

êntre [ꞌɵntɾɵ]

partêx [pɵɾꞌtɵʃ]

vermêy [vɵɾꞌmɵj]

dulâ [duꞌlɵ]

pêrque [ꞌpɵɾkɵ]

perquê [pɵɾꞌkɵ]

dêsde [ꞌdɵsdɵ]

sênse [ꞌsɵnsɵ]

sensê [sɵnꞌsɵ]

ACENTO DIACRÍTIC

    Ês aquell que se pòsa demunt sas paraulas que ténen dóbble sinnificad per destrià una de s’altra: 

Acento diacrític

PER NÓRMA GENERAL ES MONOSSÍLABOS NO S’ACENTÚAN

Monosílabos

Ets artículs: los, sos ténen sempre es sò tancad [o]

Es pronoms: mos vos ténen sempre es sò tancad [o]

Es pronom: jo sempre té es sò ubèrt [ɒ]

Ets artículs: es, el, ets, en, se, ne, sempre ténen es sò néutro [ɵ]

S’ELISIÓ

    En Baléà, cuand una paraula acaba en vocal y sa siguient també comènsa emb un’altra d’es matex való fonètic, per nórma general se suprimêx sa vocal de sa priméra paraula: 

S'elisió

    N’obstant, cuand sían vocals de difarent való fonètic, sa suprimirà sa vocal més fluxa de sas dúas, per donà fluidês a sa pronunsiassió, emb espécial si se tratta de s’advèrbo de negassió «no» o de s’artícul «lo», es cuals normalment manténen es séu való complet:

S'elisió 1

    Cas d’espécial atensió ês, es de sa preposissió «per» hon unas vegadas sa parula «per» pèrd sa  «-r» y altras sas «-er» cuand va seguida d’un artícul:

S'elisió 2

    Però cuand va seguida d’un artícul indefinid o un pronom, mantén tot es séu való fonètic, y talment com s’anterió té un sinnificad dóbble (por y para): 	

S'elisió 3

US DE SAS VOCALS NÉUTRAS

a [ɵ], e [ɵ] a fí de paraula.

    Per sâbre quina de sas vocals «a, e» [ɵ] emb sò néutro correspòn escríure a final d’una determinada paraula, se tendrà emb cónta emb primé llog segóns sigui s’artícul que la determina, y emb segón llog sa séua sinònima en Llatí. Etzemples de «e, a» [ɵ] néutras segóns s‘artícul:

Sas vocals néutras a, e.

Sa mare [sɵ 'maɾɵ], emb «e» final pêrqu’emb Llatí ês: matre. Maldement que s’artícul que la determina sigui femení.

Sa torre [sɵ 'torɵ], emb «e» final perqu’emb Llatí ês: tŭrre. Maldement que s’artícul que la determina sigui femení.

Es díe [ɵs 'diɵ], emb «e» final pêrqu’emb Llatí ês: die. Essênd coincident emb s’artícul masculí que la determina.

      Aximatex, també se tendrà en cónta si sa frassa compléta te´es sentid masculí o femení:

Aquestas tomàtigas las som compradas jo.

Som fet un descuyd.

Na Tonina ês descuydada.

¿Quí ha buydada sa pica?

¿Quí ha buydad es poal?

SAS CONSONÀNS

    Sas consonàns són es sinnes que juntament emb sas vocals mos ajudan a formà sas paraulas. 
    Cada idioma té sas séuas pròpis consonàns, anque, dins ets idiomas d’una matéxa famili hey hagui consonàns igualas y emb metex sò.

US DE SA LLETRA B [be]

    S’escriuràn sempre emb «b» totas sas paraulas que duguin sas combinassións: br-,  bl-,  ab-,  ob-, bi-,  ban-,  abo-  

Y todas sas paraulas que hon sigui mesté es séu sò:

Us de sa B

GEMINASSIÓ DE SA B [be]

    Sa lletra «b» se gemina (duplica) a totas sas paraulas que duguin sas combinassións -bla-, -ble-, -bli-, -blo-; en mitj de paraula.  (S’escettúa d’aquesta nórma es vèrbo «ablaní»):

Geminassió de sa B

Però axí y tot, heyà paraulas que geminan aquéxa lletra sênse dú sa combinassió consonàntica -bl-. Etzemples:

dobbé [dob':e]

dobberada [dob:ɵ'ɾɑdɵ]

dobberé [dob:ɵ'ɾe]

rubby ['rub:i]

US DE SA LLETRA C [se]

    Sa lletra «c» té dos sòns, un de [k] devant o [o], ò [ɒ], u [u], y a final de paraula.
    Y un altre de [c] devant de sa vocal a [ɑ, ɵ]. Etzemples:

còssi ['kɒsi]

cassa ['cɑsɵ]

cama [ꞌcɑmɵ]

camía [cɵ'miɵ]

cussa ['kusɵ]

cossiol [kosi'ɒl]

aubarcoc [ɵwbɵɾ'kɒk]

    Sa matéxa lletra «c» emb sò de «s» líquida /s/, s’escríu devant de sas vocals e, i, esclusivament cuand sa séua homònima en Llatí també la dugui. Etzemples.:

Us de sa C

   S’etsettúan d’aquesta nórma, ets antropònims y topònims que tradissionalment fagin us de sa lletra «s» en ves de sa «c»:  

Sevéra, Sintas, Sifre, Sifra, etc.

GEMINASSIÓ DE SA C

    Sa lletra c se gemina conservand es séu sò natural [k] a totas sas paraulas pròpis d’es Baléà qu’axí s’haguin de pronunsià. Etzemples:

bèccòll [bɛkꞌkɒʎ]

bèccollàda [bɛkkoꞌʎɑdɵ]

US DE SAS LLETRAS D – T [de], [te]

A fi de paraula

    Per sâbre cuand hem d’escriure «d» o «t» a fi de paraula, mos bastarà tení en cónta es derivad de sa paraula o es séu femení. Etzemples:

1-. Escriurêm axut emb «t» final, pêrqu’es séu femení ês: axuta.

2-. Escriurêm agud emb «d» final, pêrqu’es séu femení ês: aguda.

Us de sas D - T a fi de paraula.

       S’escríuen també emb «d» final tots es Participis Passíus pêrque tots élls ténen gènero:

comprad / comprada

acabad / acabada

venud / venuda

estimad / estimada

trempad / trempada

    Cuand sa paraula en cuestió no tengui derivad o femení, s’escriurà sempre emb «t» final per seguí emb sa normativa d’es nostros autós clàssics. 

Etz: soledat, comunidat, Universidat.

    S’escettúa d’aquesta nórma s’advèrbo de mòdo cuand, per diferensiarhó de s’advèrbo de cantidat cuant:

¿Cuant t’ha costad?

Cuant més milló . ¿Cuand hey anirêm?

Cuand vagi bé

    Y es gerundis, ja que tots élls acaban emb: -and, -end, -ind.

caminand, beguend, dormind, menjand, comensand, plorand, fogind, correguend, tenguend…

US DE SA LLETRA D [de]

    Sa lletra «d» s’empleya a totas sas paraulas qu’axí sigui mesté sa séua pronunsiassió:

Didal [di'dɑl]

cuand [ku'ɑnd]

diumenge [diw'mɵnʒɵ]

domés [do'mes]

ciutadà [siwtɵ'dɑ]

dinà [diꞌnɑ]

condat [konꞌdɑt]

duresa [duꞌɾɵzɵ]

dau ['dɑu]

GEMINASSIÓ DE SA D

    Sa lletra «d» se gemina (duplica) a sas sílabas hon s’Español empleya sa combinassió «-gd o -bd»:

Geminassió de sa D

US DE SA LLETRA F ['efe]

    Sa lletra «f» /f/ s’empleya a totas sas paraulas que se fassi mesté sa pronunsiassió d’es séu fonéma. 

fiy [fij]

fiya ['fiʝɵ]

finura [fi'nuɾɵ]

finalidat [finɵli'dɑt]

fé [fe]

fe [fɵ]

desfé [dɵs'fe]

refé [rɵ'fe]

flux [fluʃ]

afluxà [ɵfluꞌʃɑ]

filiassió [filiɵsi'o]

US DE SA LLETRA G [ʒe]

    Sa lletra «g» té tres sons, y com ês natural s’empleya segóns élls. 
    Té un primé sò gutural esplosíu /g/ devant de sa vocal «o» sa vicak «u» cuand aquexa va seguida de sa també vocal «a»; d’una consonant, o a fi de paraula. Etzemples:

Us de sa G

    Un segón sò gutural fricatíu /ɣ/ devant de sa vocal «a». 

Us de sa G 2

     Y un tersé sò palatal fricatíu /ʒ/ devant sas vocals « e, i ». 

Us de sa G 3

GEMINASSIÓ DE SA G [ʒe]

    Sa lletra «g» se gemina cuand sa segona «g»  va seguida de sa lletra «l». Mantenguend totas dúas es séu sò gutural [g]:

reggle ['regglɵ]

arregglo [ɵ'regglo]

reggleta [ŗɵg'glɵtɵ]

arregglà [ɵrɵg'glɑ]

regglament [rɵgglɵ'ment]

siggle ['sigglɵ]

       Són separabbles silàbicament. Etzemples silàbics:

         reg-gle;   sig-gle;   a-rreg-glo;   a-rreg-glà.

US DE SA LLETRA H ['ɑʧe]

    Sa lletra  «h»  no té sò y s’empleya emb aquéllas paraulas baléàs que sas séuas rèls etimològicas llatinas també la duguin. Generalment coinsidexen emb sa séua sinònima española: