Històri Medieval

HISTÒRI MEDIEVAL

S’ESTAD BALÉÀ

Desd’es principi de sas civilisassións europèas fins a Roma, cada ciutad y es terrénos que l’enrevoltavan y sobre tot, segóns lo gros de s’etzèssit qu’hey havía, costituían un petit réyne psèudo independent. Llevad de si, com noltros, éran islas; aquéxas costituían un réyne independent gordat per la ma.

Roma, unificand per conquista o per trattads, va conseguí qu’en es séus territòris domés hey havés un señó, s’Empéradó de Roma.

Però después de sa cayguda de s’Impèri se perfilàren sas nassións qu’avuy conexêm y Baléàs no va sê ménos. Y después de passà p’es domini Vàndalo y de s’Impèri Bizantí, arribà a sê un estad independent governad per un Consêy de Majós. Estam xerrand d’es siggle VII.

Durant es domini bisantí, d’el 518 a n’el 624 (106 añs), s’introduí a Baléàs sa figura de “l’amo”, qu’ês sa persona que conra, fa y desfà a unas tèrras que són propiedat d’es señó, a canvi d’una part de lo que se produêx.

A principis d’es siggle VIII, concretament a n’el 709, s’Emir de Túnez, En Muza ben Nusayr va decidí vení a saquetjà Mallorca y Menorca, conseguind secuestrà a n’es principals dirigéns d’es Consêys de sas duas islas, o com élls elz anomenan a sas séuas crònicas: “es Muluk” de Mallorca y de Menorca; per llevò demanà un rescat. Còsa aquéxa que per altra banda éra de lo més normal per aquells tems. Después d’aquest fet s’Estad Baléà va continuà sa séva rutina fins a finals de siggle. (Muluk que sinnifica Réy, ês una paraula derivada de sa fenissi MLK que sinnifica lo matex.)

En CARLO MAGNO

        Axí, a finals d’aquex matex siggle vuyt (el 799), de resultas d’haversê enterad es de sas islas, qu’ets àrabés qu’havían conquistada casi tota sa Península Ibèrica a n’el 715, qu’havían envadid Aquitania fins a Poitiers, llog a hon es francs  (pobble germànic) elz aturaren, y que de resultas d’aquesta batalla varen essê espulsads fendlós reculà més enllà d’es Pirinèus, s’estavan preparand a Céuta per invadí y conquistà aquestas costas, y emb sa mala esperiènsi anterió demanaren socós a n’En Carlo Magno Réy d’es francs, que ademés éra es Réy cristià més poderós d’Euròpa y es veynad de més apròp de Baléàs. 

Aquest fet està contad de sa siguient fórma a s’òbra “Marc. Hispaniae”, llibre 3 capítol 19, hon porêm lleggí: (traducció a n’es Baléà)

“...emb s’autoridat de N’Eginhardo, cronista d’En Carlo Magno, s’añ 799 va essê gloriós per sas armas de Fransa, debud a que, de resultas d’haverlí demanad ajuda es naturals de sas islas Baléàs, y havê enviad aquell una gran escuadra a n’es mando de N’Irmingario, Conte d’Ampurias, y d’havê aquest vensud a n’ets àrabés, es pobble baléà jurà a n’En Carlo Magno còma Réy...

...A n’el 814, volguend arregglà s’assunto de sa sussessió cridà a Córs a Aquisgràn (Francònia) y dittà testament, hereuand a n’es séu fíy Ludovico Pío emb s’Impèri Franc, y a n’es séu net Bernat, fíy d’En Pipino (mort), emb sa corona d’Italia y emb sa d’es réyne de Baléàs, que se composava de sa Baléà majó y sas séuas islas de devòra: Menorca, Ibissa, Cabréra y Formentéra" (Per aquest tems, el 799, Barselona encara estava bax es podê àrabé, y es réynes españols encara no estavan creads, esceptuand es réyne d’Asturias. Que incluía: Sa costa nort de Galissia, Asturias, Cantabria, Liébana, Bardulia (Castélla) Biscaya y Gipuzcoa. (Cataluña encara no etsistía de cap fórma, ni tànsols tenía aquex nom, sinó “la Gòtia” o siga tèrra d’es Gods (pobble germànic).)

        Durant aquest reynad se varen costruí es castells d’Alaró, Santuèri, Pollènsa y Bellvê (aquest derré castell durant sa dominassió àrabé d’es siggles X a n’es XIII, se va dexà pèrde pêrque no’u trobaren necessari per sa defènsa de Palma).
        No porêm aportà mols de més datos de lo que va fé en Carlo Magno dins Baléàs en cuant a economía y política, però encanvi, emb sa colonisassió que va fé emb gent occitana-provensal, s’arquitettura populà se va contagià de s’occitana-provensal, essênd sa casa mallorquina tradissional germana de sa d’aquexos. Y sa llengo baléà se va contagià d’es vocabulari d’aquesta regió d’es sud de Fransa, conformandsê s’idioma qu’avuy ês es Baléà, déxandsê de pronunsià y escriure sa “r” romànica a final d’es noms y vèrbos. Etzemple: havere-romànic; haver-català; haber-castellà; havê-baléà; ave-provensal.
        Axí com sas desinènsis llatinas -antia, -entia: abundantia, arrogantia, prudentia, clementia, etc.; qu’emb español y català evolusionan de cap a -ancia, -encia: abundancia, arrogancia, prudencia, clemencia. En Provensal y Béarnês, evolusionan de cap a -anci, -ènci. Y en Baléà de cap a: -ansi, -ènsi: abundansi, arrogansi, prudènsi, clemènsi.

D’aquesta època ês per etzemple sa cansoneta baléà:

Sèrra ma mèrra,

un òlla de tèrra,

un òlla d’aràm,

¡patapim, patapum, patapam!

Hón “ma mèrra”, en Provensal antic sinnifica: mu mare. Avuy díe en Francês se díu: “ma mère”. D’hon se deduêx que “mère” surt de “mèrra”.

        Porêm comprovà també emb sa siguient poesía escrita emb Occità, Baléà y Català. Com entre es primé y es Baléà heyà móltas més afinidats qu’emb so Català. Comprovand axí que sa nostra llengo surt en gran part d’aquéxaltra, còsa no possible emb so Català.

Occità

De còp i a de matins que som coma un aujòl,

E bofi doçament los borrilhs de la farda,

E meti de belas virgulas se gai qualque sonet

E saludi los passants amb lo braç arrucat.

Baléà

De vegadas heyà dematíns que som còma un jay,

Y buf dolsament sas borras de sa falda,

Y pos béllas comas si fatx cuolca sonêt,

Y salud a n’es que passen emb so bras arrufad.

Català

De sobte, hi ha matins que só com un vellet,

I bufo dolçament les volves del vestit,

I poso belles comes si faig algún sonet,

I saludo el passant amb un braç encogit.

        Aquex siggle VIII qu’estava acaband, a España va sê un siggle de desconcèrt y reorganisassió per recuperà es territòris perduds. Don Pelayo, realment no ês es restauradó de s’Estad Visigod com han dit altres autós, sinó un Réy nòu que réyne sobre un pobble nòu, después de sa legendari batalla de Covadonga en el 722. (En el 735 se funda es pobble de Balmaseda – Biscaya). Una vegada mort éll a n’el 737, es séu fíy Favila continuà emb sa reorganisassió política y militar, però es cab de dos añs, en el 739 va morí desfet per un ónso cuand estava pressisament de cassa. No havend tengud descendènsi, se coronà Réy d’Asturias N’Alfóns I (739-757), fíy d’es Duc don Pédro de Cantabria y gènre de don Pelayo. Aquest va sê es que  incorporà  a Asturias sa costa nort de Galissia, Liébana, es condat de Bardulia (més endavant Castélla), y sa ciutad de Lleó. També s’afañà en repobblà de cristiàns aquestas novas reconquistas. Sa séua mort a n’el 757 va coinsidí emb sa pujada a n’es podê de s’Emirat de Córdoba, de N’Abd Al-Rahman I (Abderramàn I) que tornà emb empenta a fitsà y reforsà  sa frontéra emb sos cristiàns. Lo que no va permetre a n’es sussessós d’el Réy d’Asturias y Lleó, En Fruela I, N’Aurèlio, En Silo y En Mauregató continuà emb sa reconquista, topandsê emb una murada defensiva d’un bon etzèrsit emb un bon dirigent. Durant es reynad d’En Mauregató se firmà es trattad d’es “Tribut de sas cent donzellas”. 
        Aquets cuatre Réys varen reynà entr’el 757 y el 792. En Bermudo I continuà emb sa reconquista, però no trobandsê bé abdicà en es séu nebód N’Alfóns II d’Asturias. Aquest sí que va conseguí una bòna passa de cap a sa reconquista, idò a n’el 794 dugué sa guèrra fins ben aprop de Lisboa emb s’ajuda d’En Carlo Magno (Réy d’Italia, Francònia y Aquitània); y de resultas d’axò va  conseguí abolí es Tribut de sas cent donzellas. Durant es séu reynad ademés, se va descubrí aprop de Iria Flavia (Galissia) a n’el 813, un vas que segóns una antiga tradissió contenía ets òsos de s’Apostol Sant Yago es Majó. Y allà matex va fé costruí un temple emb  Sèu Episcopal. En es redòssos d’aquesta Sèu s’hi edificà a poc  a poc sa ciutad de Santiago de Compostéla. N’Alfóns elegí Oviedo còma capital d’es réyne Asturlleonês.

        A n’el 785 N’Abd Al-Rahman I comènsa sa costrucció de sa mesquida de Córdoba. Aquest matex añy se va  fundà sa ciutad de Mursia.

        En aquex siggle VIII hey va havê també fets mólt sinnificatíus en el món mediterràni, com per etzemple que,  a n’el 726 s’empéradó de Bizansi, en Lleó III prohibêx sas imatjes dins sas igglesis esceptuand sas de Cristo. 

        A n’el 730 se decréta sa péna de mort per tots aquells que adorin imatjes que no siguin sa de Cristo. 

        A n’el 741 s’empéradó bizantí Costantí V va goñà a n’ets àrabés a sa batalla d’Akroynós.

        A n’el 751 ets àrabés de Damasc (Domàs), varen aprênde d’es txinos sa fabricassió d’es papé. 

        A n’el 762 sa capital d’es Califat passa d’essê Domàs a sê Bagdat. Sa tela de “domàs” se va inventà y  fabricà a Domàs. (Talment com sa “gassa” se va inventà y fabricà a Gaza). 

        Y en el 793 es normandos saquetjen es monastèri de Lindisfarne a Inglatèrra.

En BERNAT

        Y axí idò después de sa mort d’En Carlo Magno, En Bernat fiy ilegítim d’En Pipino d’Italia, tercé fiy d’En Carlo Magno, se va fé carreg d’es govèrn d’aquest réyne d’el 814 fins a n’el 817 hon es séu cónco, s’Empéradó d’es Sacre Impèri, En Ludovico Pío, que no poría consentí qu’es séu nebód tengués aquéxos dos réynes, elzhi va prênde per la forsa de sas armas. D’aquesta fórma es réyne de Baléàs passà a formà part un altre pic d’es Sacre Impèri. Però va sê una dependènsi mólt fluxa ja qu’En Ludovico, no va fe rês cuand es normandos en el 859 desembarcaren a Mallorca y Menorca, havend d’essê es pròpis baléàrics es qu’elza féren fugí, y cuand va repartí s’Impèri entre es séus tres fiys se va olvidà d’es réyne de Baléàs, per lo que, desd’el 817 fins s’arribada d’ets àrabés a n’el 902 va sê psèudo independent.

Emb s’assentament de s’etzèrsit d’En Carlo Magno a n’el 799, de sas séuas familis y gent qu’elz acompañavan, arribà també sa llengo Occitana-Provensal (tal com som vist en es capítol anterió). Llengo prérromànica com sa baléà que totduna se fonguéren una emb s’altra, reforsandsê sa nostra emb paraulas còma: égo, aygo, aygordent, acostumà, badà, badayà, bèsti, blanquetjà, consonansi, corre, castigà, deliri, desitj, eficassi, elocuènsi, infansi, felissidat, etc., etc., etc.

Hem de fé constà aquí que, sas costums sossials d’es ball d’es Cossiés, de sas Àguilas y d’es Cavellêts, axí com sa forma de celebrà Pasco, són mólt més anteriós an aquéxa època. Talment com es cant de sa Sibil.la, de època romana; havendmós arribadas totas éllas intattas fins a s’attualidat; lo que mos demostra un pic més, qu’es pobble baléà may ha desaparescud. També eu reforsen es llinatjes: Garau, Garí, Simal, Sansó, Timoné, Mascaró, Frau, Mudòy, Estada, etc., etc. tots ells antiquíssims y anteriós a 1229. Lo que mos du a confirma que no hey va havê cap repobblassió de cap casta en cap moment de sa nostra històri de més de 5.000 añs. Assentaméns sí: romàns, occità-provensals y àrabés.

       Situassió d’es Marquesad de Gòtia o Marca Hispànica, después de sa créassió d’es reyne de Pamplona (Navarra y Guipúzcoa) a n’el 816.

(Dins varis d’aquets condats emb posterioridat se varen créà varis condats més petits, com: Berga, Ripoll, Penedés, Pallars Jussà, Pallars Sobirà, etc.) 

En MUYAHID MAWLA

Per arribà an aquest Réy però, hem de relatà es fets anteriós a sa séua intitulassió y declarassió d’independènsi. Per axò dins es contèste històric mos hem de situà a principis d’es siggle X, concretament a n’el 902.

        En aquest añ, s’Emir de Córdoba descendent de sa dinastía d’ets Oméya, y dependent d’es Califa de Domàs (Síria), N’Abd-Allah I, va desidí invadí y conquistà es réyne de Baléàs a n’es cristiàns, enviand una gran escuadra comandada per N’Isam Al-Jawlani.

(Después de 103 añs de domini carolingi y llengo occitana-provensal).

Còsa que va conseguí anque no li va essê jens fàcil, idò hey trobà mólta de reistènsi, no domés a Palma sinó també a s’interió, hon ets habitàns que poguéren se varen refugià y se féren fors a n’es castells de: Santuèri (Felanitx) propiedat d’es Conte d’el Rosselló; en es de “hisn Al-Arrom” o castell d’es cristiàns y qu’avuy ês es castell d’Alaró (tardant 9 añs en conquistarló); y a n’es de Pollènsa, que desd’es siggle XIV se li díu del Réy. Emb aquesta invasió, ets ibissêncs, mallorquíns y menorquíns que tenguéren mèdis escaparen embarcads de cap a sas costas de “s’Ampourdan” (Girona-Ampurias-Perelada), casi despobladas y emb bons pors naturals (calas) a hon refugià sas embarcassións, ja qu’es condat de Barselona estava massa aprop de sa frontéra emb sos àrabés, y ademés no tenía ni té pors naturals, domés plajas. Per aquest motíu y no per cap altre, també se xèrra emb so “sa y es” a s’Ampurdà.

        La resta de cristiàns baléàrics que acettaren es domini àrabé s’anaren islamisand a poc a poc, anque no tots. S’esceptúa es baléàrics jodíos, que, ademés, éren sa majoría de sa pobblassió.

De s’època aquitana-provensal són es castells roqués de Mallorca.

Plano d'es castell d'Alaró

Plano castell de Sentuèri

Propiedat d’es Contes de Rosselló desd’el 799 en que se supòsa que se comensà sa séva costrucció, fins mólt passad es siggle XIV

Plano d'es castell de Pollènsa (també enomenad d'el Réy)

        (Hem de fé nota aquí que, sas comarcas de s’interió de s’Ampurdà estavan habitadas, talment com per tota sa Marca Hispànica, incluínd com es natural es condat de Barselona, p’ets occitàns y es germànics qu’En Carlo Magno hey va du durant sa reconquista. Ademés, no mos hem d’olvidà tampoc, de que antes y durant es domini mòro, ets habitàns d’aquesta zona qu’avuy conexêm còma “Catalunya”, y que són es substratte antropològic y sossial català attual, éren gods. D’aquí que, a tota aquesta zona se li denominàs Gòtia fins a 1115, y qu’en Carlo Magno créàs es Marquesad de Gòtia. Més conegud còma sa Marca Hispànica.

Mentras qu’es sustratte antropològic baléà ês fenissi, hebrèu y àrabé. Pròva més que irrefutabble de que no hey va havê cap tipo de repoblassió de catalàns después de 1229. Afegirêm també, que una altra pròva de sa prosedènsi germànica d’es catalàns la tenim en que, cap ni un d’es Contes d’es diferéns condats de sa Marca Hispànica fins a n’En Ramón Berengué IV se va casà may emb una española, tots élls se casaren emb dònas alemanas de Aquisgràn. De lo que se deduêx qu’es séus de més aprop també eu feyan axí. Y estam xerrand d’un espay de tems que va d’el 779 a n’el 1151.)

        Relassió d’es noms toponímics més importàns que se trobaren ets àrabés a n’el 902  y que han perdurads fins a s’attualidat:  

        A Mallorca: Esporlas, Sinéu, Muro, Castell Llubí, Pollènsa, Porrorutx (Porréras), Felanitx, Andraitx, Pentalèu, Paguéra, Paloméra, Puigpuñent, Montuíri, Artà, Rubines, Caymaritx, Santañy (Sancti Anni), María, Montaure, Es Camí, Buge, Formentó, Bocòris (Bóquer), Campos, Ferrutx, Castellitx, Costitx, Lòfre, Escorca, Lluch, Lluch Majó, Mortitx, Menut, Cascanà, Lloseta, Canêt, Cab de Pédra, Santa Ponsa, Porrassa, Fornalutx, Magaluf, Ca’s Cóncos, Llombars, Mondragó, Algà, Mendía, Campanêt, Moscaritx, Massanélla, Balitx, Sas Rotas, Dragonéra, Cabréra, Estellêncs, Galatzó, Bellvê (San Llorèns), Galilèa, Canarrossa, Santa Ponsa,  etc., etc.

        A Menorca: Ruma, Caloritx, Linaritx, Barbaitx, Cassitx, Santa Galdana, Artrutx, Santa Ponsa, Lluch, Sas Canassías, Lluch Saldent, Lluch Alari, Modorro, Lluch Mena, Lluch Massanas, Sa Cudia, Sagarra, Sanitja, Talatí, Curnia, Malbuge, Matxaní, Parraitx, Mahó (Magón), Ciutadélla (Iamnón), Sa Fuya, etc. 

        A Ibissa: Ebussus (Ibissa), Tagomago, Vedrà, Formentéra, Dau gran, Dau petit, Sas Salinas, Porrotj, Trutja, Coniéra, Llentía, Mossóns, Xuclà, Xerraca, Portinatx, Portmañ (Portus Magnus), Cuyram, Aygo Dólsa, Sa Ona, S’Estufadó, Sas Paísas, etc., etc. 

(Lo que mos demòstra un pic més, que antes d’ets àrabés ja se xerrava baléà.)

        Continuand emb s’assunto que ha posad títol an aquest llibre, N’Isam Al-Jawlani va quédà a Baléàs còma “Walí” (governadó) vitalissi, dependent de s’Emir de Córdoba. 

Durant aquex siggle X, sas Baléàs se varen convertí emb un poderós baluart y una gran basse naval àrabé.

            Per aquest tems Palma era lo qu’avuy delimitan sa Mudayna, tot es frontis de la ma fins en el Temple, y per amunt carré d’en Bosch, Bauló, ca’n Gol·lèu, sa Cortéra, Cordelería, Galèra, Bossería, plassa Marquês d’el Palmé, Forn d’es recó, Téàtro, plassa General Wéiler, plassa d’es Mercad, Orfila, Puigdorfila y Soledat fins topà a sa Mudayna.

Plano de Palma de n'el 929

     An aquest matex siggle X també se va produí un gran acontexement dins el món àrabé d’España. A n’el 929, essênd Walí de Baléàs  N’Abd-Alah, n’Abd Al-Rahman III (Abderramàn III) va créà es Califat Oméya de Córdoba independisandsê d’es Califat de Bagdat. Passand a anomenarsê sas Baléàs “Al-Yazayr Al-Sarkyya Al-Andalus”, sas Islas Orientals de sa tèrra d’es vàndalos. (Es vàndalos silingos, pobble germànic, en es siggle V s’assentaren a tot es sud d’Yspania, Baléàs y nord d’Àfrica. La resta de sa Península fins es putxos d’Euròpa era d’es visigods, incluind el Rosselló y sa part meridional de sa Provènsa. A Galissia celtas y a n’es Cantàbric càntabros y vascs.) 

        A n’el 976 va hereuà es Califat n’Hisam II per mort de són pare N’Al-Hakam II. Però com que éra menó d’edat, regí es Califat sa mare, Na Shob (Aurora) d’origen vasc, tenguend de Primé Ministre a N’Almanzor. 

        Per aquéxa època éra normal es casarsê àrabés emb cristianas, o cristiàns emb arabesas ja qu’es fanatisme relligiós encara no havía agafad forsa per cap d’es dos costads. Com per etzemple, sa mare d’es fundadó d’es réyne de Pamplona (816, que mes tard se convertiría emb so réyne de Navarra) N’Íñigo Íñiguez “Arista” (vasco-francês), que cuand quédà viuda se casà emb En Banu Kasi Musa ibn Fortún, señó de Tudéla (d’es qui deriva es llinatje Fortuñ o Fortuñy).
        Y N’Íñigo, ajudat d’es séu germanastre En Muza ibn Fortún y d’es séu cónco En García de Jaca, va lutxà contre es Contes fransesos Aznar y Eblo enviads p’En Ludovico Pío a recobrà aquéxa part de sa Marca Hispànica, però varen essê venssuds y pus may més tornà a armà guèrra contra N’Íñigo ni cap descendent séu, confirmandsê sa créassió d’es réyne de Pamplona. 
        N’Íñigo y es séus varen lutxà també contra ets Emirs de Córdoba.

        A n’el 993 N’Almazor va ordenà a n’es Walí de Baléàs que formàs una gran armada per anà a conquistà Barselona. Y axí se fé, y a mitjan 993 juntament emb sos àrabés de Lleyda, Tortosa y Fraga, y después de goñà varis batallas, enrevoltaren Barselona. Es Conte Borrell I (quint Conte hereditari de Barselona), va dessidí surtí per mirà de rómpre es sètje emb cinc cens cavallés. Però es mallorquíns y tortosíns lis fan front y elza matan a tots menos a n’es Conte, qu’el s’en varen endú a n’es castell de Ganta, aprop de Caldes, hon eu varen fé degollà. Sabedós es barseloníns de sa mort d’es Conte, debud a que tots es caps d’es cavallés y es d’es matex Conte, ets àrabés elzhi tiraren emb trabucs per demunt sas muradas dins sa ciutad, se varen rendí a N’Almazor que la va saquetjà. Abandonandlâ después.
        Aquest Califat domés va durà fins a n’el 1009, hon ets andalucís o almohades, es berebers o almoràvides y ets eslavos (àrabés iranís) se subblevaren creand sas “Tayfas”. 

        Essênd sas de: Valènsi, Tortosa, Dénia, Almería, Granada, Màlaga, Algessiras, Córdoba, Sevilla, Ronda, Carmona, Morón, Arcos, Huelva-Saltes, Niebla, Silves, Algarve, Mértola, Badajoz, Tolédo, Zaragossa, Albarracín, Alpuente y Mursia.

        Sas qu’estavan en mans eslavas (àrabés iranís) éran: Tolédo (Tolédo, Àvila, Segòvia, Madrid, Teruel, Cuenca, Guadalajara y Albacete), Badajoz (Badajoz, Càceres, Lisboa, Coimbra y Lamego), Albarracín, Alpuente, Granada, Màlaga, Córdoba, Carmona, Morón, Ronda, Arcos y Algessiras. 

        Sas qu’estavan en mans andalucís o almohades éran: Tortosa, Valènsi (Castelló y Valènsi), Dénia (Alicant), Almería (Almería y Mursia) y Baléàs.

Situassió de sas Tayfas

        Sas qu’estavan en mans berebers o almoràvides  éran: Zaragossa (Zaragossa, Tarragona, Lleyda y Huesca), Sevilla, Huelva-Silves, Mértola y Niebla.

        En lo que fa referènsi a sa part cristiana, hem de dí que, a n’el 920 N’Ordoño II d’Asturias y Lleó, va reconquistà “La Rioja” emb s’ajuda d’el Réy de Pamplona En Sancho Garcés I. 

(Hem de fé mensió aquí també que, en lo referent a lo qu’avuy ês Euskadi; Guipúzcoa éra part de Navarra, Bizkaia (Biscaya) éra part d’es réyne d’Asturias-Lleó, y Araba (Àlava) éra part d’es condat de Castélla. O sía qu’en es siggle X no formavan cap nassió.)

        Grassis pressisament a n’es caratte ofensiu d’el Réy navarro García Sánchez I (926 – 970) se va anetsionà es condat d’Aragó que formava part de sa Marca Hispànica y pertenexía a Fransa.

Es réyne de Navarra entr'ets añs 994-1000

        Durant es reynad d’En García Sánchez II (994 – 1000) se juntà emb Navarra es condat astur-lleonês de Castélla per herènsi de sa séva dòna N’Urraca de Castélla. Axí com es condats de Sobrarbe, Ribagorza y Pallars. Ets altres condats fransesos de sa Marca Hispànica varen seguí pertenesquend an aquesta nassió fins a n’es Trattad de Corbeil. 

(Es nom de Cataluña encara no aparêx a cap crònica, ni Navarra ni Francesa; s’única rahó ês pêrque no etzistía.)

        A finals d’aquest siggle, a Navarra se va comensà a acuñà moneda pròpi y se va costruí una fàbrica d’armas a Pamplona. 

        Resulta mólt sinnificatiu llingüísticament xerrand, comprovà qu’en es llibre de “Peaje de Pamplona”, es díes y mésos de s’añ estàn inscrits còma: “gener, febrer, martz, abril, may, juyn, juyll, agost, setembre, octobre, novembre, dicembre.” 

        Y entre ets artículs que se relassionan y que han de pagà tribut están: “abortóns, aynins, aynines, baldres, badala, berniz, borra, cera, cordamen, cordoa, cotonats, estamenya, etany, draps, filaça, fustani, gingebre, insens, lana, marfega, mercería, muls, porcs, rocins, tisores.”  

       (Tots élls noms occita-provensals. Pròva més que paupabble de que ets idiomas derivads d’es llatí, cuand més aprop dins es tems a sa cayguda de s’Impèri Romà, més iguals. Lo que no hauría d’estrañà a ningú, que, idiomas attuals còm es Baléà, es Valensià, s’Aragonês, es Provensal, es Llemosí y s’Occità, que quèsi no han evolusionad jens dêsde sa séua créassió p’es séus pròpis pobbles, siguin tan parescuds. Y ês d’essê mólt mal entreñad di attualment qu’es Català, que fins a 1918 (1) éra considerad per tot el món científic un dialètte d’es Provensal, ês sa mara d’es Baléà y d’ es Valensià.) 

(1) Grammaire d’es Langues Romaniques.1874. Frederick Díez, pl. 3.

Grammaire d’es Langues Romanes. 1890. Mäyeer Lübker, pl. 13.

Gramática Histórica Catalana. 1952. Antoni Mª Badía Margarit, pls. 24-25.

        Y mentras a España sotseían es fets relatads, a Euròpa, durant aquex siggle X y una vegada estinguida sa branca carolingia d’es réyne oriental d’es Sacre Impèri Carolingi, es Grans d’es réyne reunids a Forchheim (Francònia) elegexen Réy a n’En Conrado I de Franconia que s’esforsa per imposà sa seva autoridat monàrquica a n’es grans Ducs sênsa resultads. 

A n’el 919 N’Enric I ês elegid Réy d’es francs y d’es sajjóns. Sa lutxa contra es Ducs acaba emb so sometiment a n’el 921 de N’Arnulfo de Baviéra.

A n’el 925 Es ducad de Loréna torna bax es domini germànic.

A n’el 936, N’Oton I fiy de N’Enric I ês entronisad a Aquisgràn (ducad de Loréna) p’es grans señós feudataris làics y coronad y ungid p’ets Arquebisbes còma Empéradó germànic.

A n’el 938 es Ducs Eberardo de Francònia y Giselberto de Loréna se rebèlan. Però són derrotads a sa batalla de Andernach p’En Hermann de Suabia.

A n’el 953 es Duc Liudolfo de Suabia y En Conrado “es rotj” de Lorena, se subblevan, però són derrotads y es séus condats entregads a n’En Burkhard III, es de Suabia; y es de Loréna a n’En Bruno, Arquebisbe de Colònia y germà de N’Otón.

A n’el 982 N’Otón es derrotad p’es àrabés a Crotona (Calabria).

A n’el 983 va havê d’afrontà un gran xecament d’ets eslavos. Es germànics abandonan es territòris a n’es llevant d’es riu Elba.

Y a n’el 999 a n’En Gerberto d’Aurillach, mèstre de N’Otón, eu fan Papa bax es nom de Silvestre II. N’Otón fitsa sa séva residènsi a Roma, dêsde von govèrna y legisla es Sacre Impèri Germànic.

        De resultas de sas Tayfas o réynes Tayfas, Baléàs va quédà aislada y independent, convertindsê emb so derré redutte de s’Impèri Califal, governad p’En Mugatil fins a n’el 1012 en que va morí.

        Es cap de dos añs, a n’el 1014, s’apoderà d’es govèrn de sas islas s’Emir de Dénia, En Muyahid Mawla proclamandsê Réy de Baléàs. 

España a n'el 1014

      (Y de resultas precisament d’aquest fet, surt es famós etsabrutte mallorquí: ¡ME CAGONDÉNA! (contracció de: ¡me cago’n Dénia!). Mostra més que paupable juntament emb altras paraulas que encàra perduran: pitxé, jac, rota, uxol, clapé, betúa, atapíns, estada, matrac, roélla, esclots, càvec, òy, foguèña, llengo, llevònses, saím, tros, pardal, pardeletjà, señals, talent, enclétxa, cruy, aygo, bossot, brevetjà, vas (tomba), gat, bàmbol, pudó, tau, trispol, bês, brês, truñélla, égo, enrevenad, engronsà, Garau, Garí, Segura, Mendía, Pentalèu, Andraitx, Felenitx, Santañy, María, Sinéu, Pollènsa, Esporlas, sini, safrêtx, Seuva, Castell Llubí, Costitx, etc., etc., de que aquí ja se xerrava romàns baléà.)

        Es reynad d’En Muyahid Mawla († 1044), va sê políticament important y espansíu, emprenguend emb ètsit sa conquista de Sardéña a hon s’hi va mantení desd’el 1015 fins a n’el 1020, en que sa isla va sê reconquistada p’es pizàns.

(Circula per Piza sa legenda de que N’Alí, fíy d’En Muyahid, que élls anomenan Mugetto, Réy de Baléàs, va passà a Italia y se va fé cristià.)

        Per aquest tems, siggle XI, Palma se va axamplà fins a sas fitas qu’hem conegudas a s’attualidat. O siga lo qu’ês de sas Avengudas per endíns. Bax es govèrn d’es walí Isam al-Jawlani. Però es séu crexement no domés va essê pobblassional, sinó també emb riquesa y cultura. De tal forma que va passà a sê sa cuarta ciutad més important de s’occident islàmic, superada domés per Córdoba, Granada y Tolédo.

Axamplament de Palma a n'es siggle XI

         Espansió demogràfica y econòmica, que va cridà a lo millorêt de sa Cultura de s’època. Idò durant aquest siggle, a Baléàs se varen créà varis escòlas de juristas a Mallorca y a Menorca. Essênd es primé “Qadí” o Magistrad Suprèm, En Nafí ben Abd Muhammad a n’el 983. També va néxa a Mallorca es famós jurista Al-Humaidí, que segóns s’Ensiclopèdi de l’Islam va sê es sabi musulmà més important d’es séu tems. Axí com N’Abu Muhammad al-Garnatí, mort a 1229. 

          Mentras que Barselona, sa ciutad més important de sa Marca Hispànica, era tres vegadas més petita que Palma, tal com porêm comprovà emb so siguient plano sobreposad a sa matéxa escala. Tenguend Barselona 42 Ha. per 110 Ha. de Palma.

Comparassió êntre Palma y Barcelona siggles XI a XVIII

          En cuant a Lleys, ets àrabés domés tenían es Corà y es Drêt Consuetudinari, Drêt aquest derré que va continuà aplicandsê a Baléàs después de 1229. També se varen créà varis escòlas de Filossofía y Teología, de sas cuals sa més famosa va sê s’escòla de Wakkas ben Lamtí. 

          De resultas pressisament d’haversê convertidas sas Baléàs emb un gran centro cultural, va vení a viure an aquest réyne a n’el 1036, es gran filòssofo cordobês N’Aben Ibn Hazm. Y tot axò va sê possibble pêrque En Muyahid Mawla, éra persona mólt culta debud a que se va enrevoltà d’una Cort de lliterats mólt important. Y per sa matéxa línea va anà es Walí de Baléàs N’Abbas ben Rashik, emb sos resultads qu’acabam de dí. 

  Aquí ês convenient fé sâbre es sinnificad de sas siguiéns partículas llingüísticas:

Ben = emb Àrabé sinnifica: de ca’n / d’es / de sa famili

  	Etz.: Muhammad Ben Raschid = Muhammad de ca’n Raschid, o Muhammad d’es Raschids.

  Però emb Hebrèu domés sinnifica: de ca’n.
        	Etz.: Ysaías Ben Ur = Ysaías de ca’n Ur

Ibn = emb Àrabé sinnifica: fiy d’en

  	Etz.: Muhammad Ben Raschid Ibn Yusef = Muhammad de ca’n Raschid fiy d’en Yusef.

Bini = sinnifica emb Àrabé: sa casa d’en / ca’n.

  	Etz.: Bini Salèm = sa casa d’en Salèm / ca’n Salèm. 

N’ALÍ Ibn MUYAHID

Diram de n'Alí Ibn Muyahid

       Sa comunidad mossàrabé de Baléàs cada díe éra més petita, inclús havían déxad de tení Bisbes propis. Y naturalment, se feya cada pic més petita pêrque s’anavan islamisand, no pêrque s’en anassen o elza matassen. An axò mos ho confirma un document qu’el Réy de Baléàs y Dénia N’Alí Ibn Muyahid va fé a n’el Bisbe de Barselona a n’el 1058, posand bax sa séva capa sas igglesis cristianas d’es séus réynes. 

Vêt aquí lo que diu es document traduíd primé de s’àrabé a n’es llatí per n’Unifredo, Arquebisbe de Narbona es matex añ, y ara traduíd a n’es baléà per qui escriu aquesta òbra:

En nom de Déu tot poderós, jo N’Alí Emir de Dénia y de sas islas Baléàs, fiy d’En Muyahid, Emir que va sê d’aquesta ciutad, emb so consentiment d’es méus fiys y d’es demés ismaélitas Grans d’es méu palau, entreg y fatj donassió a la Sèu de Santa Creu de Santa Eulari de Barselona, y a n’En Gislaberto es séu Prelad, de totas sas igglesis y es Bisbads qu’heyà en es nostro réyne de Baléàs y dins sa ciutad de Dénia, per que d’aquí endavant quédin per sempre pus may, bax es domini de sa Diòssessis de sa dita ciutad de Barselona, y que tots es capellàns y diàconos que visquin dins aquets territòris, desd’es més jove fins a n’es més gran y desd’es nin fins a n’es véy no s’atrevesquin, a partí d’aquest díe en devant a demanà cap Bisbe, ni Órde relligiosa, ni sa consagrassió de sa Chrisma, ni es servissi de colsevol carreg eclesiàstic, si no ês a n’el Bisbe de Barselona o an aquí éll encomani. Y si colcú, còsa que Déu no vulgui, s’atrevís a anulà o rómpre aquest privilègi, càygui demun éll tot es pês de sa Justissi de Déu, y quédi d’el tot fòra de sa Lley. Y qu’axí sía p’es siggles d’es siggles. S’ha escrita aquesta carta de donassió, a sa ciutad de Dénia, a s’añ de mil, cincuanta y vuyt d’es cristiàns.

Es motiu històric d’es per quê aquest Réy àrabé va fé aquesta donassió, va sê, sa forta amistad qu’hey va havê entre En Muyahid (ja mort) y éll matex, emb so Conte de Barselona, Ramón Berengué I, fendsê favós un emb s’altre en cuantas ocasións varen essê mesté. En es document se intitula Emir, en ves de Réy, pêrque segóns sas costums àrabés d’aquell tems tenían prohibid posarsê cap corona.

A Madyna Mayurqa (Palma) hey havía sas igglesis cristianas de: Santa Eulari (devòra sa murada de sa Mudayna), de San Llorèns (devòra sa porta de Porto Pí), y de Santa Fe (devòra sa porta de Lluch Majó o d’es Camp).

N’AL-MURTADA ben AGLAB

P’es 1077 Baléàs ja estava totalment desvinculada de Dénia, per lo que éra totalment independent, essênd Réy N’Al-Murtada ben Aglab (Al-Murtada de ca’n Aglab o d’ets Ablab o de sa famili Aglab) y fabricandsê monedas de curs legal emb so séu nom: “Al-Murtada ben Aglab, Emir de Mallorca”.

       Aquest, supòsa sê es tercé Réy àrabé independent de Baléàs. Emb éll se milloraren es castells de Santuèri, d’Alaró y de Pollènsa, tots élls de créassió occitana-provensal. Es de Palma (posteriorment Bellvê) no se va considerà important conservà sa séua fàbrica, déxand que s’anàs fend malbé a poc a poc.

(Durant siggle XI, a sa Península Ibèrica sa desintégrassió d’es Califat de Córdoba, favorêx es renaxement econòmic cristià grassis a n’es tributs qu’ets Emirs de sas Tayfas que fitan emb sos séus réynes lis pagan pêrque aquéis no lis moguéssen guèrra. S’ò rebud éra repartid p’es Réys cristiàns entre es séus nobbles y es clèro, y s’empleyà també per “recomprà” sas tèrras que donaren a n’es pagesos en es siggles passads. Aquesta consentrassió de tèrras lis condissionarà es desarrollo econòmic y polític. Es fets més importàns són:

        A n’el 1004 nex a Madrid es gran matemàtic y astrònomo Maslama.

        A n’el 1018 es condat hereditari de Barselona té autonomía governad p’En Berengué Ramón I (+ 1035) sênsa déxà de pertenexa legalment a Fransa. 

Créassió d'es réynes de Castélla y Aragó a n'el 1035

        A n’el 1035 a sa mort d’En Sanx I de Navarra, es condat hereditari de Castélla passa a sê réyne, essênd anomenad primé Réy En Fernando fiy segón d’En Sanx I. Y es condat d’Aragó també s’instituyêx emb réyne, essênd anomenad Réy En Ramiro fiy bord d’En Sanx I. Quédand de Réy de Navarra En García Sànchez III. 

Es condat de Barselona passa a mans d’En Ramón Berengué I. A n’es réyne de Castélla comènsan sas imposissións de sa nóbblesa y de l’Igglesi. Aquesta, debud a sas grans riquesas que té favorêx es desarrollo de s’Art Romànic.

         A n’el 1043 nex a Vivar, En Rodrigo Díaz (el Cid). Y s’unêx es réyne d’Aragó emb Ribagorsa.

         A n’el 1072 el Cid prên jurament a N’Alfóns IV de Castélla a Sta. Gadèa.

         A n’el 1075 se comènsa sa costrucció de sa catedral de Santiago de Compostéla.

         A n’el 1080 se comènsa a Zaragossa sa costrucció d’es palau de sa Alfajería. 

         A n’el 1082 el Cid a n’es servissi d’el Réy de Zaragossa Al–Mustaín, a sa batalla d’Almenar, va goña y fé prisioné a n’es Conte de Barselona Ramón Berengué II, que lutxava en es costad d’ets àrabés de Lleyda.

         A n’el 1085 es réyne de Tolédo ês conquistad per N’Alfóns VI de Castélla. Alarmad el Réy de Sevilla Al-Mutamid, solissita ajuda a n’ets almoràvides.

         A n’el 1086 per sa primavéra d’ivèrn (otoño) ets almoràvides frénan s’espansió cristiana derrotand a sa batalla de Sagrajas a n’Alfóns VI de Castélla. 

         A n’el 1089 En Rodrigo Díaz de Vivar “El Cid” va conseguí que sa ciutad y réyne de Valènsi, en mans de s’emir Al-Qadir amig de n’Alfóns VI de Castélla, caygués en mans de s’emir de Zaragossa Al-Mustaín II.

         A n’el 1090  s’empênta d’ets almoràvides afètta a casi totas sas Tayfas. 

         A n’el 1094 ets almoràvides reconquistan sas ciutads portuguesas y estremeñas que havían caygudas bax es domini de Castélla. 

         Aquest matex añ ets aragonesos s’estabblexen a Oropéssa, Culla y Castelló.

         En Rodrigo Díaz de Vivar “El Cid” reconquista Valènsi y la pòsa bax sa protecció de N’Alfóns VI de Castélla.

         A n’el 1096 el Cid firma aliansas emb en Pédro I d’Aragó y emb so Conte de Barselona Ramón Berengué III, que se casa emb Na María, fiya d’el Cid.

         A n’el 1097 mò s’únic fiy d’el Cid, En Diégo Rodríguez, a sa batalla de Consuégra contra ets almoràvides.

         A n’el 1099 mò a Valènsi el Cid. 

       (Aquí, se fa mesté donà cónte de com va sê que se formaren ets almoràvides, per sa relassió que més envant mos tocarà relatà en referènsi a Baléàs.

Es séu origen vé de resultas d’un viatje que va fé a n’el 1049 En Yahia ben Ibrahim (cap d’una famili bereber que s’estabblí a sa part meridional de sa cordilléra de s’Atlas a n’es nord d’Africa), a sa ciutad santa de Kayruàn. Allà va fé amistad emb so famós sabi musulmà Ibn Imram Al-Fasi de sa sètta d’es “malakitas” que aplicaven es Coràn lletra per lletra. D’aquesta amistad sortí sa formassió d’un grupo que s’en anà a predicà sas creènsis corànicas a sas tribus d’es desèrt. Aviad sas duas tribus més importàns, sa d’es Musafa y sa d’es Lamtuna se lis afagíren. Tots plegads varen costruí un monastèri fortalesa, un “ribat”, a hon mols d’ells hey passaren a viure emb sas séuas familis. Y d’aquí lis vé es nom de “al-muribatin” : es que víuen dins es ribat. Nom, “al-muribatin” que se va corrómpre castellenisad còma “almoràvide”.

Aquéxos són es que varen fundà sa ciutad de Marrakex. Y aquéxos són es que passaren s’estrêt de Gibraltà per donà socós a s’Emir de Sevilla, desembarcand En Yusuf Ben Taxufin y es séu etzèrsit a Algessira a n’el 1086, derrotand a N’Alfóns VI de Castélla com ja som dit. Y ben aviad se va fé l’amo de tota sa Península musulmana.)

Y per altres pars d’el món ademés passaren es siguiéns acontexeméns:

A n’el 997 N’Estéva I d’Hungría ês batiad y rêb sa corona reyal de s’Empéradó d’es Sacre Impèri Germànic N’Otón III, y s’autonomía eclesiàstica d’el Papa Silvestre II.

A n’el 1000 se funda s’Arquebisbad de Gniezno. El Réy de Polònia Boleslao Chrobry ês anomenad “germà y aussilià d’es Sacre Impèri”.

A n’el 1001 se va funda s’Arquebisbad de Gran, a Hungría.

A n’el 1002 mò N’Otón III.

A n’el 1004 N’Enric II ês coronad Réy d’Italia a Padua.

A n’el 1007 se funda es Bisbad de Bamberg per s’evangelisassió d’ets eslavos de Main.

A n’el 1010 sa ciutad de Piza va sê assaltada y saquetjada p’es berebers. (Per cèrt, aquesta ciutad va sê fundada p’es “Pisseos”, grècs d’es Peloponésso.)

A n’el 1014 derròta d’es búlgaros devòra es riu Estruma en lutxa contra Bisansi. 14.000 prisionés són fets cégos p’es bisantíns. Aquest matex añy ês coronad a Roma còma Empéradó d’es Sacre Impèri Germànic N’Enric II d’Italia.

A n’el 1015 es pizàns reconquistan Sardéña a n’el Réy de Baléàs Muyahid.

A n’el 1016 es fiy d’el Réy de Dinamarca (réyne vikingo), En Kanut, ês anomenad Réy d’ets inglesos.

A n’el 1018 Bulgaria occidental passa a sê provinsia bisantina.

A n’el 1021 En Mahmud de Ghazni Emir d’es réyne d’Afganistàn conquista Punjab.

A n’el 1033 s’incorpòra a n’es Sacre Impèri es réyne de Borgoña per herènsi.

A n’el 1046 N’Enric III d’Italia depòsa a tres Papas y taya de rèl s’influensi de sa nóbblesa romana a s’hora d’elegí Papa. Es matex añ se celébra es Sínodo de Sutri, hon a instansis de N’Enric III, el Papa Climent II condéna sa simonía (negòsi de carregs eclesiàstics) y es matrimòni de capellàns.

A n’el 1047 ês coronad N’Enric III còma Empéradó d’es Sacre Impèri Germànic.

A n’el 1054 se produêx es gran Cisma: l’Igglesi se dividêx emb l’Igglesi Occidental y l’Igglesi Oriental, a devant de sas cuals estavan el Papa Lleó XI y el Patriarca Mikèl Cerulari repettivament. Aquest matex añ se produêx s’esquex entre l’Igglesi romana y sa grèca.

A n’el 1055 es turcs seljúdicas se varen apoderà de Bagdat.

A n’el 1059 el Papa Nicolàs II decréta qu’el Papa domés podrà essê anomenad p’es Cardenals, refuand tota influènsi de s’Empéradó. També prohibêx s’investidura sasserdotal p’es laics.

A n’el 1066 En Guiem “es Conquistadó” ês coronad Réy a Westminster después d’havê goñad a n’el Réy anglossajjó Haroldo II a sa batalla de Hastings, y d’havê conquistada tota Inglatèrra. (Gramaticalment y per consiguient ortogràficament, sa representassió escrita d’es fonéma /x/, que correspòn a n’es sò castellà de “Jerez, jinete, jefe, etc.” en Baléà se representa per sa dobble “jj”, ja que si domés n’escrivim una de “j”, es séu sò no sería /x/ sinó /ž/ de: jeneta, jinebró, monja, etc. Per consiguient, cuand en Baléà se fassi mesté havê d’escriure sa representassió d’es sò de sa “j” castellana, s’ecriurà sempre dobble “jj”: anglosajjó, rojjà (vomitar), jo rojj, tú ròjjas, etc.)

A n’el 1071 es matéxos turcs seljúdicas derròtan a n’es bisantíns a Mazinkert.

A n’el 1073 el Papa Gòri VII proclama es celibat d’ets eclesiàstics.

A n’el 1077 En Ladislao I vincula Croassia per médiassió de casament dinàstic, emb so réyne d’Hungría. (Sa paraula Cathalonia encara no s’ha inventada).

A n’el 1078 es turcs seljúdicas conquistan Jerusalèm a n’ets àrabés.

A n’el 1084 N’Enric IV ês coronad Empéradó per s’antipapa Climent III.

A n’el 1086 a Inglatèrra se fa un catastre a hon se registran totas sas possessións territorials, espesificand sa renta que produexen.

A n’el 1096 s’organisa sa priméra creuada dirigida p’En Roberto de Normandía, En Godofrédo de Bouillón, En Balduíno de Flandes, En Roberto II també de Flandes, En Raymundo de Tuluse, En Boemundo de Tarento y es séu nebód En Tancredo, y es Llegad papal N’Adhemar, Bisbe de Puy.

A n’el 1099 se conquista Jerusalèm después de cinc semmanas de cércol. En Godofrédo de Bouillón créa es réyne de Jerusalèm.

(Y de Cataluña se seguêx sênsa sâbre rês, no etzistêx).

En MUBASSYR NASSYR AD-DAWLA

         A Baléàs, después de N’Al-Murtada ben Aglab va sê Réy es séu fiy Mubassyr Nassyr Ad-Dawla (anomenad Nazaradeolo p’es cristiàns) fins a 1115  en que va morí durant s’assalt a Palma p’es pizàns. 
         Possibblement va sê durant aquest reynad, en que s’estabblí s’impost de transit per la ma de baléàs. Emuland lo que se feya en es réynes cristiàns, hon se feyan pagà impots per porê entrà mercancías dins sas ciutads o per crusà un pont. Axí es nostro Réy va pensà que per navegà emb mercancías per sas nostras costas, també s’havían de pagà impots. Y a n’es qui no pagavan se lis requisava sa mercancía y s’elz enduyan a presili.
         Axò aviad va sê considerad p’es cristiàns còma atte de piratería, pêrque consideravan que la ma no éra de ningú. Y sa nassió emb més barcos de comèrs y per consiguient sa més perjudicada, es pizàns, juntament emb sos napolitàns, posand es crid a n’el cèl y esquéxandsê es vestids promoguéren a n’el 1112 una creuada contra es “pirates mòros de Baléàs”. Creuada beneída p’el Papa Pascual II.

(Àra bé, si miram es fets dêsde sa distansi, vorêm com es Réy de Baléàs tenía tot es drêt d’el món a posà aquex impost. Talment com avuy, qu’etzistêx una zona esclusiva económica y de pesca. ¿Per quê no cobrà impots per navegà emb mercancías aprop de sas costas baléàricas, si per tota Euròpa se pagava per passà per un pont?. Cuand ademés per aquella època passà aprop de sas costas éra una seguridat per s’embarcassió, ja que sa navegassió sênsa veure sa costa era mólt agoserada y perillosa.)

         Però resulta també, que debud a sas riquesas d’aquesta tèrra, es cristiàns, es “bons al·lots”, venguéren a saquetjà en varis ocasións. Entre élls es Conte d’Urgell, N’Armengol Gorp, que desembarcà a n’el 1102 emb cuatrecéns cavallés y varis compañías d’infantería. Essênd derrotads y éll mort. 
         Después, a n’el 1108 pizàns y genovesos també varen vení a saquetjà. Per axò se fortificaren varis pobbles de Mallorca aprop d’es llogs a hon éra més sovint que desembarcavan es pirates cristiàns. Ademés de que éra costum dêsde època anterió a n’es romàns enrevoltà de murada, gròssa o petita, gruxada o menos gruxada, es pobbles de cèrta importansi. 
         D’es qu’hem pogud trobà indissis de que axí va sê, són: es de Santañy, Campos, Andraitx y Estellêncs, ademés d’es de Pollènsa, Montuíri y Artà (castell).

      Se fa mesté aquí dona cuatra notissis demunt sas torres de murada. Dos tipos són es qu’heyà: sas torres tencadas emb s’entrada a pèu de murada, o emb s’entrada p’es pla de sa matéxa murada y emb unas midas estandart de 4 x 4 m. 

Torre de dins Andraitx

Torre d'es castell de Capdepéra

       Y torres ubèrtas, que sempre ténen s’entrada o més ben dit, sa pujada p’es pla de sa murada, emb unas midas que varían entre 2 x 3 y 3 x 3 m.

Torre castell de Capdepéra 1

Torre castell de Capdepéra 2

Murada y torres de Sevilla

Resinte hipotètic de Campos segóns ets indissis de cuatre torres.

Resinte hipotètic de Santañy segóns ets indissis.

Resinte hipotètic d’Andraitx segóns ets indissis.

Resinte hipotètic de Montuíri. (No s’han trobads indissis però se sab qu’hey havía murada.)

Resinte hipotètic de Felanitx (No s’han trobads indissis però està documentad de que tenía murada)

       Tant a Felanitx com a Estellêncs, ês interessant y sinnificatíu, qu’etzistesqui es barri de s’Arraval. Pêrque aquest nom, “arraval”, domés se posava a s’estabbliment que se xécava defòra de sa murada a colsevol ciutad o pobble. A Palma, per etzemple, antes de s’ampliassió d’es siggle XI s’arraval éra sa zona d’es carré de San Mikèl, de sa plassa de l’Olivà y de la Rambla. Después, s’arraval de Palma va passa a sê es nou barri de Santa Catalina, y que, encarara (s. XXI) es ciutadàns li díuen s’arraval. 

Resinte hipotètic d’Estellêncs segóns ets indissis

        En cuant a Pollènsa, se mos fa mólt difíssil de creure, que una pobblassió tan important com “Polentia” no estàs enrevoltada de murada, essênd costum ferhó tant a s’època romana com a s’Edat Mitja. ¿Cuand se llevaren o adjuntaren sas casas a sa murada convertindsê emb part integral de sas novas viviendas, tal y com ha sotseíd a tans y tans de llogs de tota se geografía europèa?. De moment no se sab. Sa cuestió ês, qu’ês mólt mal de creure que a n’es siggle VI ets habitàns de “Polentia” habituads a tení sa ciutad amurada, cuand costruíren s’attual Pollènsa y emb s’esperiènsi d’ets atacs sufrids, no l’enrevoltassen d’una nova y milló murada. 

Pégand una uyada a n’es plano attual de Pollènsa y trescand p’es carrés, hem trobad edifissis, modernisads sa majoría, de lo que un tems havéssen pogud essê benbé torres de murada. Per axò mos som arriesgads a dibuxà un hipotètic resinte amurad de Pollènsa.

resinte hipotètic de Pollènsa segóns ets indissis.

        Com se pot veure a sas fotos, heyà edifissis de nòva costrucció y altres que se veu bé que han estads remodelads. Es curiós també comprovà que tant uns com ets altres, conservan sas midas y solà pròpi de sas torres de defènsa tencadas 4x4 metros. 

        Passêm ara a relatà es fets que varen sotseí entre 1114 – 1115, y que provocaren es canvi d’es reynad almohade-andalusí a Baléàs, p’es reynad almoràvide. 

Es fets elza va escriure en Llatí, En Lorenzo Veronese, Diàcono d’En Pédro II Arquebisbe de Piza. Y eu titulà:

         === “RERUM  IN  MAJORICA  PISANORUM,  AC  DE  EORUM  TRIUMPHO  PISIS  HABITO,  ANNIS  SALUTIS  MCXIV  ET  MCXV” ===

“Sas còsas que varen fé es pizàns a Mallorca, y es triunf d’aquets durant ets añs de Grassi de 1114 y 1115.”

         TRADUCCIÓ DE S'ORIGINAL PUBBLICAD A "HISTORIA DEL REINO BALEÁRICO" Juan Dameto - Palma - 1633

Costa aquest relat de sèt capítols que van dêsde sa preparassió de sa flòta (1113) fins a sa sémi destrucció de Palma (1115). Y diu axí:

CAPÍTOL PRIMÉ

Sas batallas, sas armadas, sa gent, sa venjansa obtenguda d’el Cèl, y sas duras feynas per tèrra y per ma, que varen sofrí es nostros fidèls hòmos a n’es camps de Baléàs; s’estrago d’es mòros, d’es réynes per élls assolads y somesos. Dinnêt per axò ¡oh Señó!, a favorí aquesta empresa.

Sovint entravan es gods rabiosos dins sas ciutads d’el Lassio y per tot a hon passavan feyan matx; axí també per sa Galia y per sa península Ibèrica. Però havend s’esquerosa Mallorca presas sas armas contra es pobbles cristiàns, a n’es que lis feya guèrra; va gosà du sa séva furia a sas costas d’Italia atacand emb una armada Sissilia y sas provinsis de Grèssia. Aquesta armada, después d’havê pégad fog a n’es castells, a n’es barcos y a n’es pobbles, y después d’havê profanad ets altàs y cremadas sas igglesis, obbligava a n’es cautius a renegà de Cristo y a aferrarsê a n’es falsos precèttes de sa séva Lley. Es qu’hey venían a bé éran carregads de regalos, es que se reistían éran torturads. Grillóns, pesadas cadenas, presó, fam y sussessivas feynas fexugas éran sas sévas penitènsis; y tal com cóntan es que ténen fama de di ve, passaren d’es trênta mil es qu’arribà a fé prisionés es Tirano de Baléàs, axò sênsa contà es que va envià de cap a paíssos desconeguds per essê venuds, y a n’es que se moríren p’es camí. Sabuda sa notissi de tanta atrossidat per móltas de pars, va alarmà a n’es pizàns més agoserads. S’empiparen mólt es més véys que tems enréra varen conseguí goñà a n’es berebers imposandlís un tribut. Fend memòri d’aquets fets y d’altras guèrras goñadas p’es séus majós, inflan ets ànims d’es més joves, a n’es que sas dificultads, es cansament, ets esforsos y sa glòri ferosa d’en Marte, varen passà devant de sa diversió y de sas possibbles riquesas.

Però es piadós Pédro, Prelad mólt conegud per sa séua virtud, agafà sa creu, señal memorabble per tots es séus conciutadàns y l’alsà; y élls conmoguds per s’atte de cap a éll anaren per honrà sa divisa de sa creu, talment com se fa per Pasco en que corren per rebre es còs y sa sang de Cristo. Anomenaren totduna a dotze hòmos de sa més alta nóbblesa emb potestads de Cònsuls y caps de còlla, pêrque elza comandassen emb prudènsi, y que, disposand de sas còsas nessesaris emb rettitud, adopatassen sas midas que fossen mesté per sa formassió d’un etzèrsit y sa costrucció d’es barcos, y en tot cuand fós profitós tant p’ets hòmos com per s’armada. Y per que no innòris, ¡oh lettó!, es séus noms, pòsa es ment a sa siguienta relassió: un d’élls va sê es curro d’En Gerardo (Gerardus) fiy d’En Gerardo gran conversadó y mólt simpàtic; un altre va sê es fiy de N’Hugo (Ugonis) anomenad de mal nom en Gerardo per mor d’es séu cónco, persona mólt honrada. En Pédro (Petrus) fiy d’En Siquerio (Sicherioque), no menos bòna persona qu’ets anomenads, y també N’Azo (Azo). Afagêx an aquets a N’Ildebrando (Ildebrandum) de Rolando (Rolando), distinguida persona per sas séuas proesas y nobblesa, y com éll es fiy de N’Heritón (Herithoni) d’es matex nom que són pare, descendent de N’Enric (Henrici) de Guinitón (Guinithone), y juntament emb En Lotario (Lotarium) y es dos Dodones (Dodonem), es véy y es jove. Honra a tots aquets En Rodulfo (Rodulphus) fiy de N’Estéva (Stephano), emb En Lamberto (Lamberthus) fiy de N’Uberto (Uberti) persona distinguida de s’Arraval, y En Rubertino (Rubertinus) de sa famosa famili d’es Francardos (Francardi).

Per consêy d’aquéis partexen de cap a Roma ilustríssims embaxadós emb so Prelad Pédro, a tots elza va rebre honrosament es venerabble Papa Pascual (Paschalis); consedindlís sa creu a n’es Prelad y a n’es capitàns de s’etzèrsit sas insinnias romanas, rebendlâs N’Azo. Llevò, después d’havê inculcad a tots es preséns es precèttes de sa piedat, y lo que mos enseñan sas Santas Escritturas, d’es sacrifissis que poguêm patí p’es nostros germàns, y d’animarlós a tots a continuà emb sa séva santa empresa, lis va consedí santa indulgènsi per tots es séus pecads, donand tota potestad a s’Arquebisbe de Piza. Torna aquex ben aviad de cap a sa séva ciutad, y rebud dinnament p’es pobble, dona cónta a sa multitud de sas amonestassións d’el Papa. Y talment com torna fort es fèrro a mans d’es ferré cuand emb aygo temple sa séva vivó, axí va fé emb sa séva dólsa veu es Prelad a sa multitud, conduindlós de cap a sa guèrra formads y reforsads d’esperit.

Es cap d’un parêy de díes, per tercéra vegada es Prelad, emb bònas paraulas torna fé una crida a n’es genovesos. Élls prometen ajudarlís y envià tròpas, però fendsê es suècs una y un’altra vegada, arribà a passà un añ. Es pizàns ja convensuds de que lis havíen prês es pêl, amollaren amarras, arriaren sas velas y enseñand sa popa a Piza varen partí de cap a Córsega.

Es pobble, vendlós partí se posà tan llestimós, y formà tal escandol que si es niguls havéssen amollad un trò no s’havés sentid jens. Totas sas fustas y sa pega que trobaren a Córsega, la carregaren dins es barcos per arregglà sas possibbles panas que poguéssen sofrí. Però axí y tots es boscs de ròure són talads déxand sa tèrra llisa. Es més als serviren per fé sas antenas de sas velas y d’ets altres, gruxads tróncs p’ets abres d’es barcos: abre majó, triquêt y messana. Se tala tot cuant abre se tròba, se tayan emb taulóns y taulas y se duan de cap a la ma.

Emb tot aquest material se comènsan a costruí més barcos de diferenta bodèga: battos, drumanos, garabos, galèras, barcas, currabios, canoas y d’altres mólt més gròssos per du ets hòmos. Dins uns barcos s’embarcan sas bistis, dins altres sas provisións y a n’es més petits elz empleyan per trasladà sas tròpas y per altras feynas com dú aygo dólsa.

Es bancs de sa part baxa de sas galèras estàn destinads a n’es més joves; cent són es bogadós dins cada galèra, es cuals cumplind sas órdes de bòga donan rêm a la ma, pòsan proa a sas onas y fan que sa galèra se mògui per demunt éllas com una cabra per sa montaña o un móx derréra una rata, y axí perseguêx o futx de s’enemig emb gran velossidat.

Es taulóns y tróncs que s’embarcaren no domés éran per arregglà sas possibbles panas d’es barcos durant sa travessía, sinó també per fabricà torres d’assalt, pons y escalas per porê passà es fòssos y assaltà sas muradas; també servexen per costruí màquinas per tirà pédras gròssas dins sas muradas, y fé mólt de matx tirand per avall totas sas casas que se puguin; axí també per fé grans ballestas y altres artilugis de guèrra. Per tot axò servexen.

S’afañen es mèstres ferrés a fabricà emb fèrro de Ilva, cadenas p’es barcos, lluentas corassas, fortas espasas y volandéras flétxas.

No heyà ofissi aturad, ets esmoladós esmolan sas armas, es bruñidós donan brillo a sas corassas y cascos, es sellatés a sas séllas, y tot brilla com s’ò y sas pédras pressiosas. Mentrastàns van arriband altras gens de paísos de ben enfòra. De Roma y Luca envían gent y armas per sa guèrra; domés Génova se renéga y sempre que pot fa nòsa a n’es pizàns.

Acabadas de fé sas embarcassións són tiradas a n’es riu Arno, (anomenad també Alfeo qu’ês es nom d’un riu grèc), a sas sévas voréras se va edificà s’antiga Piza avuy esbucada (1113), per lo qu’En Pizano, fundadó de sa Piza modèrna, va donà es séu nom a n’es riu y a sa ciutad d’Italia. Aquí amarran totas y cada una de sas embarcassións en es llog que li correspon, y elza carregan estibandlâs de gènero, cavalls, armas y hòmos; se lis donan sas señas corresponéns y sas s’órdes a qui comanda sas tròpas y a n’es caps d’escuadras.

Es séu coratje, ben conegud d’es pobbles llatíns, varen fé creure que podría conduí emb fasilidat s’etzèrsit de cap a sa guèrra. Se sòlen enganà es mortals emb sos séus projettes, y lo que un pênsa, eu sol du emb dificultad, pêrque es destí se sol oposà a n’es desitjos d’ets hòmos, y Déu no vol que rês passi si no ha arribada s’hora de qu’axí sotseyêsqui. Cada cosa en es séu tems, mos enseñan sas cuatra Estassións, y eggigêx es decurs de sa naturalesa que no se sègui antes d’hòra. Pêrque tot està sutjètte a n’es desinnis d’el Señó Omnipotent, y tot lo qu’ês bò Éll eu beneyêx, y per Éll es pizàns abandonaren famili, pares, riquesas y patria.

Havía arribad ja es díe de San Sisto, díe qu’es pizàns dedican cada añ a celebrà es triunfos conseguids emb guèrra, però aquex díe va sê cuand va partí sa flota de cap a la ma p’es camí de s’Alfeo, y se juntaren a sas estretas y poc fóndas surtidas de sa buféra d’es riu, y com que anavan ben carregads mols varen encallà. De tots élls descarregaren lo sufissient fins que poguéren navegà normalment per sas blancas aygos, qu’axí sòlen assê cuand se topan sas aygos dólsas emb sas seladas de la ma. Y déxand enréra tèrra fêrm y fitsos ets uys a sa ciutad que déxavan, encomanan a Déu sas muradas de sa ciutad, es séus camps, ca séuas, sas familis, sa patria y a n’es séus fiys estimads.

Mentras se feyan enfòra, en tèrra ploravan sas mares bañand s’arena emb sas llàgrimas que lis cayan. Es pares caminaren per la ma y emb s’aygo ja p’es pits, enviavan a crids sas séuas bendissións a n’es fiys qu’enfòra se feyan. Élls prégan p’es séus pares, altres díuen diós dêsde sa plaja y emb plos llestimosos se despedexen germàns y marids. De cap altra manéra cóntan que ploraren sas Aquivas (Achivæ) p’es grècs, cuand aquéis partiren de cap a Tròya. No déxen de mesclà sas orassións emb suspiros y esglàys, fins qu’es vent surtid de sa casa de n’Eolo (Eolia), robandlís s’imatge d’es séus estimads familiàs, s’endugué s’armada de cap endíns.

Sa buféra y Liorna (Livorna) las havían déxadas per l’esquèrra, y s’isla de Gorgona per la dreta, y bufand un bon vent continuaren de cap en dins, fugen de sa vista sas plajas de Populonia y es Monte Negro. Estavan ja aprop de Córsega, havían dexada s’isla de Cabréra per derréra, y p’er l’esquèrra sas islas d’Elba (Ilva) y Planusio (Pianosa).

Seguind bufand bon vent de tramuntana, havend dexada per sa popa a Tauro arriban a Langona, fondetjan en es port de Santa Reparata, a vón unas pédras descolocadas y escombros escampads per sa plaja, mostran unas parêds y una capélla mólt antiga dedicada an aquesta Santa. Y que va sê ciutad d’en Costantí, Réy de Sardéña mólt estimad p’es pobble. Aquí espéraren 14 díes a que tota sa flòta quédàs reunida, y axí llevò tots juns prenen camí de cap a sa bahía d’es Cap Blanc, anomenada axí pêrque es mals vens passan de llis.

Aquest punt està assossiad emb sos pizàns Datibino, que altre tems va sê governadó d’es réyne de Caller, y d’en Sàltaro, fiy d’es jutje Costantí mólt mañós emb sa ballesta. Axí, talment que n’Hécate rêb dins es séu palau a n’es grècs, cuand en Menelao havía d’anà contra ets enemigs de Frigia, aquí, es Prelad va fé un gran sermó a n’es séus conciutadàns antes de continuà, conseguind essê escoltad per tothòm.

Llevonses, es capitàns de s’armada reunids per s’ocasió anomenan a n’En Pasarino y a N’Alferolo que fagin de guías marcand es rumbo a tota sa flòta anand élls a devant de tot; y aquéxos donan órde que tots es barcos elza seguêsquigan sênsa pèrderlós de vista. Però aquéxas disposissións no varen essê atesas y mols varen essê es que se varen prênde sa sortida còma unas carréras, y si un poría anà més aviad empleyand sas velas y es rêms a n’es matex tems axí eu feya, déxand per popa a n’es dos qu’havían estads anomenads còma guías.

Ja duyan dos díes de navegassió emb sos seús corresponéns vespres, y s’havía passada també sa claró d’es que feya es tercé, revel·la d’es primé de Setembre. Suposavan tots que sería una bòna nit, talment com sas altras ¡però qu’hey anaren d’equivocads!, pêrque quèsi lis resulta essê sa derréra de sa séua vida de lo tenebrosa que va sê. Axí sotseí qu’el cèl se cruyà emb un grapad de llamps espantosos y uns trons que parexía que tot éll lis cauría a demunt. La mà parexía un cavall sauvatje encabritad, ni estrellas ni lluna se veyan per enllog, domés es lluquêts d’es fanals popés de sas embarcassións se distingían a cèrta distansi. Tots es que no éran marinés de professió y mols d’es que sí eu éran estavan emb sos cabêys drêts sênsa sâbre hon enfoñarsê. Ni es valent fiy d’en Laertes havés estad escapàs d’agontarsê condrêt dins aquell temporal, per mólt que va sâbre superà ets artifissis de na Cirse.

Però Déu Omnipotent, que sempre surt emb ajuda d’es séus, y favorêx a n’ets amàns de sa Justissi, va fé qu’apunt de despuntà s’auba la ma se calmàs, y s’obríssen es niguls déxand veure sas estrellas, y que bufàs un oretjêt de vellud per porê seguí endavant sênsa pénas ni cap esglày. Va néxa un díe de lo més hermós y brillant com may s’havía vist. S’escuadra corr feleguéra y es cab de poc tems divisan tèrras españòlas (Hispanas), que élls creyan de ben segú se trattavan de tèrras Baléàs, cuand resulta que fondetjaren a devòra es pobble de Blanes (Blandensi).

Después de posà pèu en tèrra es provinéns d’es Lassio (Latio), mostran sa bandéra de guèrra, se pòsan en posissió d’atac emb sos séus escuts ben lluéns y desenvaynan emb coratje sas fortas espasas. Tota sa costa retròna emb so sò de sas trompetas. A tots es que veuen y tròban elza fan prisionés o elza fan fogí, maldement qu’aquets lis díuen que són cristiàns y lassetàns (lacethanensesque, nom real d’ets habitàns d’aquesta zona d’España (Cataluña) an aquéxa època y anteriós, però que, a sas móltas còpias que se varen fé d’aquesta històri que vos cont, aparêx sa metàstessis “cathelanensesque”.) Havendsê donad cónta d’es séu èrro es pizàns, confusos y abatuts deposaren sas armas y se dexaren caure esseguds demunt sa plaja.

Havend reconegud que aquélla regió éra sa regió d’es Pirinèus (Pyrena), canvían de parexe per pò de que lis vengués un altre temporal, ja que tot éra plaja sênsa cap port ni calas o bahía hon refugiarsê y s’estiu ja havía passad. Axí sas còsas, un d’es cònsuls, es fiy d’en Rolando, a n’es quí es séu llinatje, es séu sâbre, es séu amó a sa patria y sas séuas riquesas l’havían fet merexedó de confiansa, ês enviad a veure es Conte a n’es que obeyexen sas ciutads de Barselona (Barchinon) y Girona (Girunda) emb altras móltas; nom Ramón (Raymundus), de gran fama per sas sévas bònas y brillàns accións militars contra ets enemigs d’España.

Estand devant éll es fiy d’en Rolando, eu saludà y li digué: “señó Conte, es pobble pizà cristià a hon n’hy hagui, emb so favó de Déu ha desambarcad an aquetas tèrras, lo que ja segurament vos hauràn dit. Si volêu sâbre sa causa o volêu veure es nostro campament, passau a inspeccionà s’armada; es nostro etzèrsit desitja que vos siguêu es séu aliad, es séu compañero y guía contra es nostro enemig, pêrque... ¿an aquí no encoragina sa formidabble fama de tirano que té es de Baléàs, que retròna per tot a reu assaltand es pobbles d’Italia y Grèssia?”.

         No havía acabad es cònsul d’esposà tot lo qu’havía vengud a di, cuand, anand a continuà, es Conte li donà sas grassis diguendlí: “Rebiguêu de Déu sa séua bendissió y qu’Éll vos assistêsqui en tot, pòsi dins sas vostras mans a n’es nostro comú enemig, y mos reunêsqui emb aquesta santa causa, par que fajêm sempre es séus desinnis. Ningú heyà en el món contra qui tengui jo un més que justificad motiu de bereyarmê emb éll, com ês el Réy de Baléàs. Aquex que condena a varis suplissis a n’es que servexen a Déu, y déxa sênsa gent sas méuas costas. Sas parêts de sas igglesis que veys p’es litoral de Blanes, tems enréra lluían p’es séus formidabbles ornaméns, però ara elza tapan s’èura, sas parras, sas figuéras y colsevol tipo de mata. A móltas d’igglesis tacaren ets altàs emb sa sang d’es frares y capellàns qu’hey degollaren. A sas demés personas joves o d’ofissi elz esclavisaren. Sas cadenas, sas feynas fexugas, sa sêt y sa fam acabavan sovint emb élls, o simplement sa lley de Mahoma, a sa que mols se varen veure obbligads a agontà es séu jou. ¿An aquí no conmòu veure tant de doló?. Axí que, si Déu vol que acabêu emb tot axò, noltros donarêm tota classe d’ajuda a s’etzèrsit d’el Señó. Y juntand sas nostras forsas destrossêm a n’es nostro ferós enemig.”

         De tot lo dit se va estendre una atta, a sa qu’es Conte promêt essê amig de s’etzèrsit de Cristo, y lis regala tot cuant puguin mesté y éll tengui per sas comarcas d’es Pirinèus. Document que dona llevò a N’Ildebrando y li demana qu’el recomani devant es séus.	 

Lo sen demà, reunids tots es patrissis, N’Azo, reconegud p’es pobble còma elocuent oradó, prên sa paraula y lis diu: “Lo que dispòsa sa voluntad d’el Señó, ês de tots sabud que supéra s’enteniment de sas personas. Varem està dominads per una gran tempestad y quèsi segús de pèrde sa vida en mitj de tots aquells llamps, trons y fibbló. Però sa piedat d’el Señó va fé qu’entràs sa serenidat d’una ma plana; tan gros ês es séu podê, que dispòsa a sa séva voluntad es destíns d’el món, y no domés assò sinó que domina totas sas causas a n’es séu parê. Éll mos consedí sa benevolènsi de tropitjà aquesta tèrra per alivi nostro. Axí idò, sabis mèstres, mentras estam an aquestas plajas ês convenient qu’aumentêm sas nostras forsas, per que poguêm combatre emb més seguridat. Ets oferiméns d’es Conte d’es Pirinèus, emb s’aussili de Déu, mos són de gran ajuda. Vos demana que vos enduguêu a docéns hòmos de sa séua cavallería, y promêt ademés cent barcos d’es séus, y també vos envía aquesta carta.” Presenta sa carta y afagêx: “Aquí mos ha fet vení Déu, no sa nostra voluntad. Es qu’el servêx, espéra ben confiad de que no serà defraudat, en lo que vertadérament li convé. Es Prelad no hey ês, se tròba a un port qu’està a sis millas: demanamlí es séu parê, y si lo dit li vé bé, fejemhó.”

         Agradà a tots es consêy. Demanan que sigui lleggida sa carta d’es Conte, y rompud es séllo de lacre, (també coneguda còma cera mallorquina), En Ladoico la lleggêx. Escoltada tota sensera agrada a tots y alaban a n’es Conte. Es de per allà anomenan a n’es port a hon se trobava es Prelad, San Feliu. Y de cap allà va partí ben aviadêt es missatje emb so mensatje, y qu’es Prelad admaté y aprovà totas sas propostas que li va dú.

         Partêx sa flòta de cap an aquex port, hon varen havê de maniobrà per porerhí entrà pêrque es vent lis éra contrari. Fondetjads es barcos y convocada una reunió a demunt un turonêt, el Bisbe, hòmo piadós, se va dirigí a n’es pizàns emb sos siguiéns termes: “¡Oh voltros!, a n’es qui Cristo va redimí de s’enemig emb sa séua pròpi sang, com d’un betzé eu de fogí de sas antigas ruínas. Miràu, tres són sas tropessadas que va cometre n’Adàn. Axí pèrd sa grassi de Déu es que desitje mal, es que se creu més qu’Éll, y es que se dedica domés a mirà a n’el Cèl. Dins éll crex s’òdi, sa discordi, s’enveja y sa rabi, còsas que capgiran sas conciencis d’ets hòmos. No pot essê jens bo qui està sutjètte an aquets mals vissis; no pot vènsa es qui per élls està ja vensud. Destròssan es co, rossegan s’enteniment, saquetjan y fan mal com si fossen enemigs; tencaulís axí idò s’entrada. Deven ets hómos tení present que no per sí sinó per élls va sê que patigué es fiy de Déu. Éll dona conhort a sas nostras misèris y pecads, y mos allibéra de sas pénas y torméns. Emb pau y ximplesa de co deven de sercà a Déu, y no trattà a n’ets hómos emb òdi o desprèssis. Es que conservan sa pau pòren viure en el Cèl; eu d’estimà de tot co a n’es vostros germàns. Si no estimau a n’es que veys, no me convenserêu de qu’estimàu a n’es que no heu vists. Es que se guarda d’estimà a n’es qu’estàn preséns, ¿com podrà donà consol a n’es que no hey són?. No ês petit es prèmit d’es qui estiman sa pau; idò ténen part d’el Cèl, de la Tèrra y de la Ma. Después de que un Saulo se fes amig d’el Señó, cap de noltros tengui per enemig a n’es séu germà. Sía vertadéra sa nostra amistad y no simulada, si volêu passà emb seguridat la ma salada. Pêrque s’inmèns podê de Déu faji fogí a n’es nostros enemigs, réyniga dins noltros sa séua Santa Pau.”

         Però es populatxo remuga agafad per sa po que li fa la ma y añora sa séva patria; y donand fortas quéxas a n’es séus caporals, amenassan emb anarsên y olvidarsên de s’enemig. Vend tot axò diu En Fralmo de Luca: “Aquella persona que sas còsas li van bé està content de Déu y està gojós sempre que obtén benefissis. A jo me parêx convenient idò, aumentà ets aliads y trobà qui mos ajudi emb sas nostras feynas. Emb rahó espéra vènsa a s’enemig qui pot aumentà sas séuas filas emb aliads com es que mos ha presentad sa Divina Providènsi. Cap de voltros té perquê acovardarsê, ja que dêsde qu’emprenguérem aquesta guèrra, ni encara som goñads ni encara mos són vensuds. ¿An a quê vé tanta de pò?. Es covars s’empenedexen de prênde part an aquesta gloriosa empresa, cuand molestan emb sa sévas quéxas sas oreyas d’es séus ilustres jjéfes. Pressisament es qu’estàn acostumads a llaurà es camps ajupids sempre demunt es bras de s’arada, y passan tota sa séva vida esbosinand terròssos, són es que se quéxan d’havê venguds, y com que ara no poren escampa sa llevó o tombarsê plêns de vi, amenassan emb entornarsên de cap a ca séua. Aquets hòmos de baxa estòfa, que sa séua miserabble vida no ês de cap profit per aquest pobble, sémpre estàn de mal humó y de tot se quéxan. A noltros però, sa nostra virtud y milló honra mos ha de des-separà d’élls, y sempre hem de tení present a totas sas nostras accións sa concordi etzistent, y ben enfòra s’òdi de qui servêx a Déu. Si dèu vegadas seguidas tròba estórbos es nostro viatje, comensêm de bell nòu altras tantas y prenguêm es camí emb més ganas fins arribà a la fi. Tal com fins ara eu som fet, tenguêm sempre s’honra emb sa nostra empresa, pêrque tot lo món té ets uys fitsos demunt noltros. Si no conseguim s’objettiu tan aviad com volguéssim, no ha d’essê axò motiu per donarmós per vensuds. Lo que no passa emb un mes sensê, sol passà emb quinze díes, y si a Déu se li demana, lo que may sol sotsehí eu mos ho consedêx emb un moment.”

         Escoltadas p’es pobble emb atensió aquéxas rahóns, tórnan reprênde s’alegría y desaparêx sa desconfiansa.

         A n’es diumenje siguient, va arribà an aquell llog en Ramón Berengué (Raymundus Berengarius), emb uns cuàns d’es séus, allà matex  se va firma s’aliansa. Conténs es pizàns fan bons regalos a n’es nòu assossiad.

         Aturads tant de tems per allà, se va estendre una pèsta destruttora y mols varen essê d’es pizàns que moriren per aquesta causa. Aquí morí en Caimo, que va déxà mólt trists a n’es Prelad y a n’es qu’el conexían, ja no poría tornà a ca séva. 

         Encara s’estavan axugand sas llàgrimas, cuand se presentà a n’es llog en Guiem de Monpellé (Guilelmus Montis Pesulani) emb cent cavallés y mólta d’infantería, tots embarcads dins vint barcos. Ademés de n’Aimeric (Aimericus) de bona casa, señó de Narbona, que se presentà emb altres vint barcos.

         An aquéxos lis seguêx En Ramón, descendent d’en Baltio (Baltius) an aquí sa ciutad d’Arlés (Arelas) honra, persona rica en castells y tèrras devòra es Ródano (Rhodanum), qu’arriba emb sèt barcos plêns de bons soldats; y també En Ramón, poderós Escolà Majó, valent emb sa lutxa y famós p’es séus títols a Arlés, qu’aximatex arribà emb sèt barcos més. An aquets personatjes d’el Rosselló (Rusilium) y de Besiers (Biterræ), juntament emb sos de Nims (Nimensis) lis seguexen tota sa Provènsa. Éran tantas sas tròpas que domés se pot comparà a n’ets etzèrsits d’en Julio César cuand per tèrras italianas s’encaminava de cap a Roma, después d’havê vensud a n’es galos.