GRAMÀTICA BALÉÀ
Sumario
GRAMÀTICA
¿Qu’ês axò?
Gramàtica ês sa Ciènsi qu’estodía y regula una llengo.
Gramàtica, ês també s’eyna que mos enseña a pronunsià una llengo acadèmicament, y, a escriurerlâ.
Sa gramàtica sa dividêx emb: Ortografía, Prossòdi, Analogía y Sintatsis.
S’Ortografía ês sa part de sa gramàtica que mos enseña a empleyà corrèttament sas lletras y es sinnes de puntuassió.
Sa Prossòdi ês sa part de sa gramàtica que s’ocupa de s’acadèmica pronunsiassió y acentuassió prossòdica de sas paraulas. Sa Prossòdi se subdividêx emb: sa Fonología, sa Morfología y sa Semàntica.
S’Analogía ês sa part de sa gramàtica que mos enseña sas classas de paraulas que fórman sas orassións gramaticals, emb totas sas séuas figuras y declinassións.
Sa Syntaxis ês sa part de sa gramàtica que mos enseña a costruí orassións gramaticals.
ORTOGRAFÍA BALÉÀ
Introducció
Sa llengo baléà ês sa llengo vernàcula d’ets habitàns de sas Baléàs. Sa llengo que mos xerravan sas nostras mares y padrinas cuand érem nins d’uè.
A sa fórma de xerrà qu’es romàns varen trobà dins aquestas islas l’añ 123 a.B.J. l’anomenaren Balearicum eloquium. Que vol dí: es xerrà d’es baléàs. O lo qu’ês lo matex: sa llengo baléà.
S’evolusió de s’Ortografía, de sempre, s’ha regulada per s’utilisassió combinada y jerarquisada de tres critèris universals: sa pronunsiassió, s’etimología y s’us de sas paraulas que, com deya N’Horassio (65 a.B.J.), sas cuestións de llenguatge son s’àrbit definitíu de s’ortografía.
A tots hauríem d’enrecordà que ja En Nebrija (1492), va sê qui recuperà es principi ortogràfic d’En Quintiliano (95 a.B.J.) que díu: s’ha d’escríure com se pronunsía.
Axí eu va entendre també En Juan Pèp Amengual cuand va déxà escrit dins sas gramàticas mallorquinas d’ets añs 1835 y 1872, plana 219: «ara no’yà necessidat d’escriure d’un mòdo y pronuncià d’altre, pêrque ja emb sa nostra llengo sa paraula’scrita ês sa pintura etzatta y es retrato vertadé de sa pronunciada.»
O En Mossên Tòni María Alcové, qu’a n’es pròleg de sa segona edissió d’es tóm cuart de sas rondayas pubblicad a 1923, díu: «Es toms de RONDAYAS pubblicads fins aquí no presenten un sistéma ortorgràfic constant ni definitíu. No ês gens bo d’atañe tal sistema dins una llengo d’una fonètica tan complicada com sa nostra y d’una ortografía tan mala d’enderdellà, emb tans de siggles com hêm passads sênse casi conrèu lliterari.
Es qui en tenga un de sistema ortogràfic que responga satisfattòriment a totas sas dificultats, qu’el mos ho mostri y l’acettarêm emb sas duas mans.»
Axí que, vêt aquí lo qu’emb tantas de ganas demanava Mossên Alcové a 1923, un’ortografía baléà sistematisada.
Aquesta Ortografía la som confeccionada tenguend emb cónta sa fórma d’escriure que varen tení es nostros intelettuals desd’es siggle XVI fins a finals d’es siggle XIX y primés añs d’es XX, sênse déxà d’enrecordemmós de s’etimología de cada paraula. Però també, sênse déxà qu’aquéxa defórmiga es xerrà víu de sa majoría de sa pobblassió. Essênd aquest es matéx camí evolutíu ortogràfic qu’es seguid, a n’es séu díe per s’Español, s’Italià, es Português o s’Asturià, hon tots élls reflèttan demunt es papé sa fórma real de pronunsiassió de sa majoría d’es séus respettíus pobbles. Per lo que, som adecuada s’Ortografía baléà a sa fórma de xerrà de sa majoría d’es pobble baléà que xèrra sa nostra llengo vernàcula.
Essênd s’Ortografía s’eyna que mos mostra sas regglas necessaris per representà emb lletras y paraulas es sòns que confórman sa nostra llengo viva.
Confiam qu’aquesta pubblicassió resúltiga útil a tots es baléàrics de naxement o d’elecció que vulguin escríure emb sa nostra llengo baléà.
Y si a vostê no li agrada, en vés de pèrdr’es tems en critticarlâ en fagi una de milló.
IPA (International Phonetic Asociation) y AFI (Asociassión de Fonética Internacional), són dúas associassións que comensaren a funsionà a finals d’es sigle XIX. Emb sa finalidat de definí un abécédàri de símbols que fss vàlid pe’sa trascripsió d’es sòns de colsevol llengo xerrada. Aquéx abécédàri, avuy díe, s’ha convertid emb un referent mundial que s’attualisa periòdicament.
Seguind sas séuas indicassións, sas trascripsións fonèticas que trobaràn dins aquest’òbra, aparexeràn sempre esmitj de corxêts […] Per etzemple: caminà [kɵmiꞌnɑ], camina [kɵꞌminɵ], mes [mes] o de barras fracció /.../ cuand se tràttiga de fonémas.
ABÉCÉDÀRI
S’abécédàri baléà té 27 lletras. De sas que, 6 són vocals y 21 consonàns simples. Aximetex es sistéma fonològic té 17 dígrafos dividids emb: 6 consonàns dóbbles y 11 consonàns compostas.
CONSONÀNS GEMINADAS
Són sas que se pronuncían duas vegadas consecutivas. Se pòren separà a fi de retxa.
S’ACENTO
S’acento ês se forsa de sa vèu que se pòsa demunt una síl·laba determinada cuand pronunsiam una paraula.
En Baléà etxistexen duas classas d’acentos: s’acento fonètic, qu’ês es que mos díu com pronunsià sas vocals; y s’acento ortogràfic, qu’ês es que mos enseña a acentuà sas sílabas tònicas cuand volêm escriure una paraula.
S’ACENTO FONÈTIC Y ORTOGRÀFIC
Sa llengo baléà té tres sinnes d’acentuassió ortogràfica y fonètica, que mos indican sa sílaba tònica y sa pronunsiassió de sas vocals. Y en té tres degud a sa riquesa fonètica pròpi d’es baléà, que té vuyt fórmas de pronunsià sas vocals.
Essênd ets acentos: s’acento tancad; s’acento ubèrt; y s’acento dobble o circunflèts.
ACENTO TENCAD
S’empleya demunt sas vocals de pronunsiassió tancada é, í, ó, ú cuand fórman part de sílaba tònica aguda, esdrújula o a sas planas qu’acàbigan emb consonant que no sigui n, s, o ns: desfé, comú, comúns, cansó, cansóns, domés, artícul, artículs, cércols, cércol, camíns, camí.
Sempre que dins una paraula s’hagui de pronunsià una «e» tancada no sênd aquesta tònica y sênse dú consonant enclítica l’acentuarêm també tant si ês paraula plana com si no, ja que sinó sa seúa pronunsiassió sería néutra /ɵ/:
aléro [ɵꞌleɾo];
résa [‘rezɵ];
espécialidàt [ɵpesiɵliꞌdɑt];
espérànsa [ɵspe'ɾɑnesɵ];
capsaléra [kɵʦɵꞌleɾɵ];
tomatiguéra [tomɵtiꞌɣeɾɵ];
cadernéra [kɵdɵɾꞌneɾɵ]
Sa lletra «o» s’acentuarà emb acento tancad, cuand estand dins sílaba tònica ademés dugui una consonant enclítica (aferrada a sa vocal), y es séu sò hagui de sê tancad:
colóm [koꞌlom];
canó [kɵꞌno];
mólta [ꞌmoltɵ];
remólc [rɵꞌmolk];
dóbble [ꞌdobblɵ];
molt [ꞌmolt]
Si dins una paraula heyà més d’un acento de pronunsiassió SEMPRE se carregarà sa veu demunt sa darréra sílaba acentuada, que, generalment ês sa tònica:
abécédàri [ɵbese'dɑɾi];
créà [kre'ɑ];
espéciàl [ɵspesi'ɑl]
baléà [bɵleꞌɑ];
baléàrica [bɵle'ɑɾicɵ]
S’escettúa d’aquesta nórma sa lletra «e», cuand estand dins sílaba tònica dú una consonant enclítica. Pêrque, emb aquest cas no ês mesté acentuarlâ ja qu’es séu sò sempre ês tancad. Etzemples:
etzemple [ɵꞌʣemplɵ]
diferent [difɵ'ɾent]
entendre [ɵn'tendɾɵ]
mentres ['mentɾɵs]
sempre ['sempɾɵ]
aquest [ɵ'cest]
ACENTO UBÈRT
S’empleya demunt sas vocals de sò ubèrt: à, è, ò.
Sa lletra «à» [ɑ] emb sò ubert s’acentuarà a sas paraulas esdrújulas sempre; a sas planas qu’acabigan emb consonant que no sigui ni n, s, o ns; y a sas agudas si acaban emb n, s, o ns :
acàbiga [ɵꞌkɑbigɵ]
ànima [ꞌɑnimɵ]
catalàns [kɵtɵꞌlɑns]
desfà [dɵsꞌfɑ]
passaràn [pɵsɵꞌɾɑn]
Y an aquéllas sílabas hon vagi precedida d’una vocal qu’hagui de dú acento fonètic, en aquest cas se carrega sa veu sempre demunt sa derréra vocal acentuada:
beléà [bɵleꞌɑ]
déxà [deꞌʃɑ]
espérànsa [ɵspeꞌɾɑnsɵ]
abécédàri [ɵbese'dɑɾi]
Sa lletra «è» [ɛ] emb sò ubèrt s’acentúa sempre, vagi hon vagi situada dins sa paraula, y dugui o no consonant enclítica:
mèm [mɛm]
comèrs [koꞌmɛɾs]
mè [mɛ]
pèu [ꞌpɛw]
dèu [ꞌdɛw]
Sa lletra «ò» [ɒ] emb sò ubèrt s’acentúa, sempre que fórmi part de sílaba tònica y que no dugui consonant enclítica, ja que, duguendnê, se pronunsía sempre ubèrta de fórma natural:
Òli [ꞌɒli]
mòpi [ꞌmɒpi]
Manacò [mɵnɵꞌkɒ]
totsol [toʦɒl]
mobble [ꞌmɒbblɵ]
pobble [ꞌpɒbblɵ]
Sampol [sɵmꞌpɒl]
com [kɒm]
sol [sɒl]
pod [pɒd]
consol [konꞌsɒl]
trispol [tɾisꞌpɒl]
nobble [ꞌnɒbblɵ]
S’escettúa d’aquesta normativa, cuand sa lletra «o» fa funsións de conjunsió, pêrqu’es séu sò emb aquest cas sempre ês ubèrt:
axò o allò [ɵꞌʃɒ ɒ ɵꞌʎɒ]
aquest o aquex [ɵꞌcest ɒ ɵꞌceʃ]
o sí o no [ɒ si ɒ no]
ACENTO DÓBBLE O CIRCUNFLÈTS
S’empleya esclusivament demunt sas vocals néutras a, e, cuand fórman part de sílaba tònica, tant si duan consonant enclítica com si no:
agafalâ [ɵgɵfɵꞌlɵ]
êntre [ꞌɵntɾɵ]
partêx [pɵɾꞌtɵʃ]
vermêy [vɵɾꞌmɵj]
dulâ [duꞌlɵ]
pêrque [ꞌpɵɾkɵ]
perquê [pɵɾꞌkɵ]
dêsde [ꞌdɵsdɵ]
sênse [ꞌsɵnsɵ]
sensê [sɵnꞌsɵ]
ACENTO DIACRÍTIC
Ês aquell que se pòsa demunt sas paraulas que ténen dóbble sinnificad per destrià una de s’altra:
PER NÓRMA GENERAL ES MONOSSÍLABOS NO S’ACENTÚAN
Ets artículs: los, sos ténen sempre es sò tancad [o]
Es pronoms: mos vos ténen sempre es sò tancad [o]
Es pronom: jo sempre té es sò ubèrt [ɒ]
Ets artículs: es, el, ets, en, se, ne, sempre ténen es sò néutro [ɵ]
S’ELISIÓ
En Baléà, cuand una paraula acaba en vocal y sa siguient també comènsa emb un’altra d’es matex való fonètic, per nórma general se suprimêx sa vocal de sa priméra paraula:
N’obstant, cuand sían vocals de difarent való fonètic, sa suprimirà sa vocal més fluxa de sas dúas, per donà fluidês a sa pronunsiassió, emb espécial si se tratta de s’advèrbo de negassió «no» o de s’artícul «lo», es cuals normalment manténen es séu való complet:
Cas d’espécial atensió ês, es de sa preposissió «per» hon unas vegadas sa parula «per» pèrd sa «-r» y altras sas «-er» cuand va seguida d’un artícul:
Però cuand va seguida d’un artícul indefinid o un pronom, mantén tot es séu való fonètic, y talment com s’anterió té un sinnificad dóbble (por y para):
US DE SAS VOCALS NÉUTRAS
a [ɵ], e [ɵ] a fí de paraula.
Per sâbre quina de sas vocals «a, e» [ɵ] emb sò néutro correspòn escríure a final d’una determinada paraula, se tendrà emb cónta emb primé llog segóns sigui s’artícul que la determina, y emb segón llog sa séua sinònima en Llatí. Etzemples de «e, a» [ɵ] néutras segóns s‘artícul:
Sa mare [sɵ 'maɾɵ], emb «e» final pêrqu’emb Llatí ês: matre. Maldement que s’artícul que la determina sigui femení.
Sa torre [sɵ 'torɵ], emb «e» final perqu’emb Llatí ês: tŭrre. Maldement que s’artícul que la determina sigui femení.
Es díe [ɵs 'diɵ], emb «e» final pêrqu’emb Llatí ês: die. Essênd coincident emb s’artícul masculí que la determina.
Aximatex, també se tendrà en cónta si sa frassa compléta te´es sentid masculí o femení:
Aquestas tomàtigas las som compradas jo.
Som fet un descuyd.
Na Tonina ês descuydada.
¿Quí ha buydada sa pica?
¿Quí ha buydad es poal?
SAS CONSONÀNS
Sas consonàns són es sinnes que juntament emb sas vocals mos ajudan a formà sas paraulas.
Cada idioma té sas séuas pròpis consonàns, anque, dins ets idiomas d’una matéxa famili hey hagui consonàns igualas y emb metex sò.
US DE SA LLETRA B [be]
S’escriuràn sempre emb «b» totas sas paraulas que duguin sas combinassións: br-, bl-, ab-, ob-, bi-, ban-, abo-
Y todas sas paraulas que hon sigui mesté es séu sò:
GEMINASSIÓ DE SA B [be]
Sa lletra «b» se gemina (duplica) a totas sas paraulas que duguin sas combinassións -bla-, -ble-, -bli-, -blo-; en mitj de paraula. (S’escettúa d’aquesta nórma es vèrbo «ablaní»):
Però axí y tot, heyà paraulas que geminan aquéxa lletra sênse dú sa combinassió consonàntica -bl-. Etzemples:
dobbé [dob':e]
dobberada [dob:ɵ'ɾɑdɵ]
dobberé [dob:ɵ'ɾe]
rubby ['rub:i]
US DE SA LLETRA C [se]
Sa lletra «c» té dos sòns, un de [k] devant o [o], ò [ɒ], u [u], y a final de paraula.
Y un altre de [c] devant de sa vocal a [ɑ, ɵ]. Etzemples:
còssi ['kɒsi]
cassa ['cɑsɵ]
cama [ꞌcɑmɵ]
camía [cɵ'miɵ]
cussa ['kusɵ]
cossiol [kosi'ɒl]
aubarcoc [ɵwbɵɾ'kɒk]
Sa matéxa lletra «c» emb sò de «s» líquida /s/, s’escríu devant de sas vocals e, i, esclusivament cuand sa séua homònima en Llatí també la dugui. Etzemples.:
S’etsettúan d’aquesta nórma, ets antropònims y topònims que tradissionalment fagin us de sa lletra «s» en ves de sa «c»:
Sevéra, Sintas, Sifre, Sifra, etc.
GEMINASSIÓ DE SA C
Sa lletra c se gemina conservand es séu sò natural [k] a totas sas paraulas pròpis d’es Baléà qu’axí s’haguin de pronunsià. Etzemples:
bèccòll [bɛkꞌkɒʎ]
bèccollàda [bɛkkoꞌʎɑdɵ]
US DE SAS LLETRAS D – T [de], [te] A fi de paraula
Per sâbre cuand hem d’escriure «d» o «t» a fi de paraula, mos bastarà tení en cónta es derivad de sa paraula o es séu femení. Etzemples:
1-. Escriurêm axut emb «t» final, pêrqu’es séu femení ês: axuta.
2-. Escriurêm agud emb «d» final, pêrqu’es séu femení ês: aguda.
S’escríuen també emb «d» final tots es Participis Passíus pêrque tots élls ténen gènero:
comprad / comprada
acabad / acabada
venud / venuda
estimad / estimada
trempad / trempada
Cuand sa paraula en cuestió no tengui derivad o femení, s’escriurà sempre emb «t» final per seguí emb sa normativa d’es nostros autós clàssics.
Etz: soledat, comunidat, Universidat.
S’etsettúa d’aquesta nórma s’advèrbo de mòdo cuand, per diferensiarhó de s’advèrbo de cantidat cuant:
¿Cuant t’ha costad?
Cuant més milló . ¿Cuand hey anirêm?
Cuand vagi bé
Y es gerundis, ja que tots élls acaban emb: -and, -end, -ind.
caminand, beguend, dormind, menjand, comensand, plorand, fogind, correguend, tenguend…
US DE SA LLETRA D [de]
Sa lletra «d» s’empleya a totas sas paraulas qu’axí sigui mesté sa séua pronunsiassió:
Didal [di'dɑl]
cuand [ku'ɑnd]
diumenge [diw'mɵnʒɵ]
domés [do'mes]
ciutadà [siwtɵ'dɑ]
dinà [diꞌnɑ]
condat [konꞌdɑt]
duresa [duꞌɾɵzɵ]
dau ['dɑu]
GEMINASSIÓ DE SA D
Sa lletra «d» se gemina (duplica) a sas sílabas hon s’Español empleya sa combinassió «-gd o -bd»:
US DE SA LLETRA F ['efe]
Sa lletra «f» /f/ s’empleya a totas sas paraulas que se fassi mesté sa pronunsiassió d’es séu fonéma.
fiy [fij]
fiya ['fiʝɵ]
finura [fi'nuɾɵ]
finalidat [finɵli'dɑt]
fé [fe]
fe [fɵ]
desfé [dɵs'fe]
refé [rɵ'fe]
flux [fluʃ]
afluxà [ɵfluꞌʃɑ]
filiassió [filiɵsi'o]
US DE SA LLETRA G [ʒe]
Sa lletra «g» té tres sons, y com ês natural s’empleya segóns élls.
Té un primé sò gutural esplosíu /g/ devant de sa vocal «o» sa vicak «u» cuand aquexa va seguida de sa també vocal «a»; d’una consonant, o a fi de paraula. Etzemples:
Un segón sò gutural fricatíu /ɣ/ devant de sa vocal «a».
Y un tersé sò palatal fricatíu /ʒ/ devant sas vocals « e, i ».
GEMINASSIÓ DE SA G [ʒe]
Sa lletra «g» se gemina cuand sa segona «g» va seguida de sa lletra «l». Mantenguend totas dúas es séu sò gutural [g]:
reggle ['regglɵ]
arregglo [ɵ'regglo]
reggleta [ŗɵg'glɵtɵ]
arregglà [ɵrɵg'glɑ]
regglament [rɵgglɵ'ment]
siggle ['sigglɵ]
Són separabbles silàbicament. Etzemples silàbics:
reg-gle; sig-gle; a-rreg-glo; a-rreg-glà.
US DE SA LLETRA H ['ɑʧe]
Sa lletra «h» no té sò y s’empleya emb aquéllas paraulas baléàs que sas séuas rèls etimològicas llatinas també la duguin. Generalment coinsidexen emb sa séua sinònima española:
També s’empleya còma element diferensiadó entr’eleméns gramaticals.
US DE SA LLETRA J ['ʒotɵ]
Sa lletra «j» emb so sò [ʒ] s’escríu devant colsevol vocal tenguend s’esment a n’es xarrà baléà, y cuand axí li correspongui etimològicament.
US DE SA LLETRA K [kɑ]
Sa lletra «k» s’empleya a sas paraulas pròpis baléàricas, a sas de rèl llatina y grèca, y a sas de prosedènsi estranjéra. Es séu sò ês /k/ devant o,u.
Es seú sò ês /c/ devant de a, e, i. Etzemples:
US DE SA LLETRA L ['ele]
Sa lletra «l» [l] s’empleya a totas sas paraulas que sigui mesté sa pronunsiassió d’aquex fonéma:
GEMINASSIÓ DE SA L
Sa lletra «l» sa duplica «l·l» [l + l] a totas sas paraulas d’es Baléà qu’axí sigui mesté dins sa séua pronunsiassió. Se pronunsían cada una per separad y se colòca un punt alt entre éllas dúas, pêrque no se confóngui emb so dígrafo «ll» /ʎ/. (Dic.Cat.Val.Bal.).
Y a hon s’español empleya sa combinassió -tl- Etzemples:
US DE SA LLETRA M ['eme]
Sa lletra «m» [m] s’empleya ademés d’a sas paraulas qu’axí lis correspongui per etimología, tant a principi, com en mitj o a final de paraula, devant sas consonàns «b, p, n».
GEMINASSIÓ DE SA LLETRA M
Sa lletra «m» se gemina a sas paraulas baléàs qu’axí siguin mesté, generalment derivadas dirèttement d’es Llatí. Se pòren separà a fi de retxa. Etzemples:
Però també sa pronunsiassió baléà convertêx emb m geminada, sas combinassións consonànticas llantinas gm - tm - dm.
US DE SA LLETRA N ['ene]
Sa lletra « n » /n/ s’empleya a totas sas paraulas qu’axí necessitin es séu us tant a principi, com en mitj, com a final de paraula. Etzemples:
GEMINASSIÓ DE SA LLETRA N [ene]
Sa lletra «n» se gemina a sas paraulas qu’axí sigui mesté pe’sa séua pronunsiassió. Se pòren separà silàbicament. Etzemples:
Talment com passa emb sa m, sa n també se geminaa sas combinassións consonànticas llatinas gn - mn – chn
US DE SA LLETRA Ñ ['eɲe]
Aquesta lletra, que surt d’es copistas llatíns, s’empleya a totas aquéllas paraulas que se fassi mesté es séu fonéma [ɲ]. Lletra que, ademés de s’Español y es Baléà també ês empleyada per s’Euskéra o Vasc, s’Asturià y es Gallèg. Sas llengos derivadas de sa «nh» d’es Provensal escríuen «ny» emb so matex sò:
compañía [kompɵ'ɲiɵ]
compañ [kom'pɑɲ]
enguañ [ɵngu'ɑɲ]
mañà [mɵ'ɲɑ]
Ariañ [ɑɾi'ɑɲ]
Buñolí [buɲo'li]
Bañabufà [ꞌbɑɲɵbu'fɑ]
Buñòla [bu'ɲɒlɵ]
Santañiné [sɵntɵɲi'ne]
piñol [piꞌɲɒl]
añ [ɑɲ] puñ [puɲ]
Antigament, sa paraula añ s’escrivía: añy.
US DE SA LLETRA P [pe]
S’empleya a totas sas paraulas que necessitin d’aquest fonéma /p/:
puput [pu'put]
Pèp [pɛp] nom de persona
mòpi ['mɒpi]
opulènsi [opu'lɛnsi]
propina [pɾo'pinɵ]
empipà [ɵmpi'pɑ]
Pèpa ['pɛpɵ] nom de persona
pèpa ['pɛpɵ] nom d'una jugueta
pepeta [pɵ'pɵtɵ]
pessigà [pɵsi'gɑ
US DE SA LLETRA R ['eɾe]
Aquéxa lletra té dos sòns segóns vagi a principi, en mitj o a final de paraula. Té un sò suàu [ɾ] en mitj de vocals, a final de paraula, derréra una vocal y derréra consonant que no sigui sa n:
mentras ['mentɾɵs]
pelleringo [pɵʎɵ'ɾingo]
per [pɵɾ]
comèrs [ko'mɛɾs]
permís [pɵɾ'mis]
Mira ['miɾɵ] llinatje
nirvis ['niɾvis]
noruèg [noɾu'ɛg]
servissi [sɵɾ'visi]
amór [ɵ'moɾ]
Tur [tuɾ] llinatje
tir [tiɾ]
pur [puɾ]
militar [mili'tɑɾ]
contra [ꞌkɒntɾɵ]
adressà [ɵdɾɵꞌsɑ]
trobà [tɾoꞌbɑ]
frare [ꞌfɾɑɾɵ]
fruyta [ꞌfɾujtɵ]
Y un sò fort [r] anand a principi de paraula y derréra consonant que no sigui sa t o sa d:
ròba ['rɒbɵ]
rescabalà [rɵscɵbɵ'lɑ]
ruc [ruc]
Ramis ['rɑmis] llinatje
riure ['riwɾɵ]
ròsa ['rɒzɵ]
resà [rɵ'zɑ]
rosé [roꞌze]
conrà [konꞌrɑ]
honrad [onꞌrɑd]
enredà [ɵnrɵꞌdɑ]
ròsca [ꞌrɒskɵ]
robà [roꞌbɑ]
US DE SA LLETRA S ['ese]
Sa lletra «s» té dos sòns. Un sò líquid [s] a principi y a fi de paraula y a derréra de consonant.
prensa [ꞌpɾensɵ]
siurell [siw'ɾeʎ]
sorell [so'ɾeʎ]
suó [su'o]
nas [nas]
camíns [cɵ'mins]
Tomàs [to'mɑs]
taulas ['tɑwlɵs]
moltas ['moltɵs]
mòltas ['mɒltɵs]
Sansó [sɵn'so]
Simó [si'mo]
Y hon s’Español empleya sa «x» [ks] devant sas consonàns «p, t»:
esplicassió [ɵsplikɵsiꞌo]
esplicà [ɵsplikꞌɑ]
estorsió [ɵstorsiꞌo]
estensió [ɵstɵnsiꞌo]
esposissió [ɵspozisiꞌo]
esporgà [ɵspoɾꞌgɑ]
esplotà [ɵsploꞌtɑ]
US DE SA LLETRA T [te]
Sa lletra « t » [t] s’empleya a totas sas paraulas qu’axí se fassi mesté sa séua pronunsiassió.
Etzemples:
Tòni ['tɒni]
Tonina [toꞌninɵ]
toñina [toꞌɲinɵ]
total [to'tɑl]
atensió [ɵtɵnsi'o]
mort [mɒɾt]
totduna [tot'dunɵ]
totalidat [totɵli'dɑt]
Mortitx [moɾ'tiʧ]
GEMINASSIÓ DE SA LLETRA T [te]
Sa lletra «t» [t] se duplica per nórma general, a sas sílabas qu’en Llatí o Español dúan sa combinassió consonàntica «ct, pt», talment com s’Italià, y a sas paraulas de pronunsiassió pròpi baléà. Són separabbles a fi de retxa:
Descomposissió silàbica:
res-pet-tà
es-pet-tà-cul
e-let-tri-ci-dat
in-fet-tà
US DE SA LLETRA V ['uve]
Sa lletra «v» [‘uve] s’empleya talment com emb Español y a totas sas paraulas que necessitin aquest sò. Etzemples:
viure ['viwɾɵ]
conviure [kon'viwɾɵ]
volà [vo'lɑ]
canvi ['cɑnvi]
estovad [ɵsto'vɑd]
¡vive! [ꞌvivɵ]
servissi [sɵɾꞌvisi]
mòvil [ꞌmɒvil]
US DE SA LLETRA X ['ɛcis]
En Baléà, sa lletra «x» ['ɛcis] té un sol sò /ʃ/. S’empleya a totas aquéllas paraulas que se fassi mesté aquex sò. S’escettúan sas de prosedènsi estranjéra y való internassional còma: taxi ['tɑksi], exit [ꞌɛksit].
coxí [ko'ʃi]
coxinéra [koʃi'neɾɵ]
mox [moʃ]
moxingo [mo'ʃingo]
xorigué [ʃoɾi'ɣe]
xoquíns [ʃo'cins]
moxa ['moʃɵ]
faxa ['faʃɵ]
fex [feʃ]
grex [greʃ]
grexonéra [gɾɵʃoꞌneɾɵ]
xeremía [ʃɵɾɵꞌmiɵ]
escarrinx [ɵskɵꞌinʃ]
xumenèa [ʃumɵꞌnɛɵ]
US DE SA LLETRA Z ['setɵ]
Sa lletra «z» s’empleya hon sigui mesté es séu sò. Aquesta lletra té dos sòns: un, sibilant igual a sa «s» entrevocàlica [z], tant si va derréra de consonant que no siga sa «t», (ja qu’emb aquéxa lletra fórma un sol fonema /ʣ/), com si va entre vocals. Etzemples:
quinze [ꞌcinzɵ]
euza [ꞌɵwzɵ]
valzía [vɵlꞌziɵ]
catórze [cɵꞌtoɾzɵ]
ónze [ꞌonzɵ]
Haziénda [ɵziꞌendɵ]
Y un segón sò líquid igual a [s], cuand va a principi o a final de paraula. Generalment se tratta de topònims, noms pròpis o llinatjes forastés o estrangés:
Zaragossa [sɵɾɵꞌgosɵ]
Carroz [cɑꞌrɒs]
Càdiz [ꞌcɑdis]
Zúrich [ꞌsuɾik]
zaragossà [sɵɾɵgoꞌsɑ]
Uroz [uꞌɾos]
Zafiro [sɵꞌfiro]
DÍGRAFOS
Es dígrafos són INSEPARABBLES, pêrque tots élls són sa representassió d’un sol fonéma.
US D’ES DÍGRAFO BS [t͡s]
Es dígrafó BS està incorporad a totas sas paraulas que necessitan d’aquesta combinassió entrevocàlica:
obsessió [oʦɵsiꞌo]
obsessionad [oʦɵsjo'nɑd]
absolt [ɵꞌʦɒlt]
Son inseprabbles a fi de retxa pêrque fórman un sol foména /ʦ/:
o-bse-ssió [o ʦɵ sj'o]
o-bse-ssio-nad [o ʦɵ sjo 'nɑd]
a-bsolt [ɵ 'ʦɒlt]
US D’ES DÍGRAFO CC [t͡s]
Es dígrafo «cc» fórma un sol fonéma cuand va entre vocals. Etzemples:
acció [ɵʦiꞌo]
seleccionà [sɵlɵt͡sioꞌnɑ]
diccionari [diʦioꞌnɑɾi]
occident [oʦiꞌdent]
istrucció [istɾuʦiꞌo]
Essênd inseparabble a fi de retxa. Ezemples silàbics:
di-ccio-na-ri [di ʦjo 'nɑ ɾi]
o-cci-dent [o ʦi 'dent]
a-ccés [ɵ 'ʦes]
is-tru-cció [is tɾu ʦj'o]
US D’ES DÍGRAFO CH [ꞌt͡ʃe]
Es dígrafo «ch» en Baléà té es sò de [k] y s’empleya únicament a n’es noms, llinatjes y topònims qu’emb aquéxa lletra s’han escrit dêsde sempre, per preservà sa séua etimología. Generalment va situada a final de paraula:
Antich [ɵn'tik]
Domenèch [domɵ'nɛk]
Lluch [ʎuk]
Lluch Alsadèns [ʎuk ɵlsɵ'dɛns]
Lluch Majó [ʎuk mɵ'ʒo]
Lluch Alcari [ʎuk ɵl'cɑri]
US D’ES DÍGRAFO DJ [d͡ʒ]
Es dígrafo «dj» s’empleya a totas sas paraulas que, derivadas d’es Llatí duguin sa d entrevocàlica.
adjettíu [ɵʤɵt’tiw]
adjunt [ɵꞌʤunt]
adjuntà [ɵʤunt'ɑ]
US D’ES DÍGRAFO GU [ɣ]
Es dígrafo «gu» s’empleya esclusivament cuand va seguida de sas vocals «e, i». Hon sa lletra «u» no se pronunsía.
guèrra ['ɣɛrɵ] d’es Germànic: werra
guitèrra [ɣi'tɛrɵ] d’es Àrabé: qīṯārah
guix [ɣiʃ] d’es Llatí: gypsum
US D’ES DÍGRAFO JJ [ 'xotɵ]
S’escriurà sa dóbble «jj» a totas aquéllas paraulas a hon se fàssi mesté es sò de «j» españòla /x/. Etzemples:
jò rojj [ʒɒ rɒx]
tú ròjjas [tu ꞌrɒxɵs]
éll ròjja [eʎ ꞌrɒxɵs]
ajjédrés [ɵxeꞌdres]
jjéfe [ꞌxefɵ]
jjéfa [ꞌxefɵ]
Com qu’aquestas dúas lletras «jj» fórman un sol fonéma [x], són ortogràficament inseparabbles. Etzemples silàbics:
a-jjé-drés;
ro-jjà;
ro-jja-rêm.
US D’ES DÍGRAFO LL ['eʎe]
Es dígrafo «ll» [ʎ] s’empleya a sas paraulas pròpis d’es Baléà, y generalment hon es Llatí fa us de «l» a principi de paraula. Y a totas aquéllas que sigui mesté es seú us:
llensol [ʎɵn'sɒl] pròpi d’es Baléà
llengonissa [ʎɵngo'nisɵ] pròpi d’es Baléà
llecó [ʎɵ'ko] pròpi d’es Baléà
llemuc [ʎɵ'muk] pròpi d’es Baléà
llinatje [ʎi'nɑd͡ʒɵ] d’es Gascón: linatge
llimac [ʎi'mak] d’es Llatí: limax
lleó [ʎɵ'o] d’es Llatí: leo
llavó [ʎɵ'vo] d’es Llatí: labore
US D’ES DÍGRAFO PS /ʦ/
Es dígrafo «ps» fórma un sol foména /ʦ/ y per consiguient no se pod separà a fi de retxa. Aquest fonéma se fórma emb aquestas duas consonàns tan diferentas fonèticament totassòlas, degud a sa tendènsi baléà de suavisà y musicalisà es xerrà viu:
Opsió > [oʦjꞌo] > o-psió
Opsional > [oʦio'nɑl] > o-psio-nal
US D’ES DÍGRAFO QU [ku]
Es dígrafo QU [c] s’empleya per influènsi llatina a través de s’Español, devant sas vocals é, i, ê, e. Perdend sa vocal «u» tot es séu való fonètic.
que [cɵ]
perquê [pɵɾꞌcɵ]
pêrque ['pɵɾcɵ]
qui [ci]
quin [cin]
quina [ꞌcinɵ]
Es dígrafo «qu» fórma un sol fonéma /c/, per lo que són inseparabbles a fi de retxa.
US D’ES DÍGRAFO RR ['ere ‘dobblɵ]
Es dígrafo «rr» ['ere] s’empleya entrevocàlica y a fi de paraula:
corr [kor]
carro ['cɑro]
corrs [kors]
pòrro [ꞌpɒro]
corrêm [ko'rɵm]
pirrèume [pi'rɛwmɵ]
corrêu [ko'rɵw]
Corrèus [ko'rɛws]
corren ['korɵn]
cirrus ['sirus]
carréra [cɵꞌreɾɵ]
porrerà [porɵꞌɾɑ]
Sa dóbble «rr» ês inseparabble a fi de retxa. Etzemples silàbics:
pi-rrèu-me
ca-rré-ra
pò-rro
co-rrêm
US D’ES DÍGRAFO SS ['ese ‘dobblɵ]
Es dígrafo de dóbble «ss» té es sò líquid /s/ sempre, y s’empleya esclusivament entrevocàlica:
còssi ['kɒsi]
missal [mi'sal]
cossiol [kosi'ɒl]
passà [pɵ'sa]
massa ['masɵ]
passadó [pɵsɵ'do]
passa [ꞌpɑssɵ]
cassà [kɵꞌsɑ]
Aquest dígrafo també ês inseperabble a fi de retxa. Etzemples silàbics:
Pa-ssa-ca-rrés
co-ssi-ol
mi-ssal
pa-ssa-dó
US D’ES DÍGRAFO TG [ʤe]
Es dígrafo TG [ʤ] s’empleya devant sas vocals e, é, u, y a totas sas paraulas que se fassi mesté es séu fonéma.
rellotgé [rɵʎo'ʤe]
llenguatge [ʎɵngu'ɑʤɵ]
rellòtge [rɵ'ʎɒʤɵ]
De resultas de formà un sol fonéma NO són separabbles a fi de retxa. Etzemples silàbics:
Re-llo-tgé
llen-gua-tge
re-llo-tge-rí-a
US D’ES DÍGRAFO TJ [ʤɵ]
Es dígrafo TJ [ʤ] s’empleya devant sas vocals fortas a, o, y a totas sas paraulas que se fassi mesté es séu fonéma. Etzemples:
corretja [ko'rɵʤɵ]
vatj [vɑʤ]
rotj [rɒʤ]
ratjòla [rɵ'ʤɒlɵ]
rotja ['rɒʤɵ]
escorretjadas [ɵskorɵ'ʤɑdɵs]
rotjeta [ro'ʤɵtɵ]
enretjolad [ɵnrɵʤo'lɑd]
rotjós [ro'ʤos]
passêtj [pɵ'sɵʤ]
passetjada [pɵsɵ'ʤɑdɵ]
passetjà [pɵsɵ'ʤɑ]
De resultas de formà un sol fonéma NO són separabbles a fi de retxa:
tru-tja
re-tjò-la
pa-sse-tjà
pa-ssêtj
co-rre-tjas
US D’ES DÍGRAFO TS [ʦɵ]
Es dígrafo TS [ʦ], s’escríu per nórma general hon es Llatí y s’Español emplêyan «x» entrevocàlica, a sas paraulas pròpis d’es Baléà y a sa paraula de s’Español «caja» emb tots es séus derivads. Ja qu’es graféma x en baléà té es séu pròpi sò [ʃ].
ètsit [ꞌɛʦit]
màtsim ['maʦim]
màtsima ['maʦimɵ]
etsarca [ɵ'ʦaɾcɵ]
etsòtic [ɵ'ʦɒtic]
catseta [cɵ'ʦɵtɵ]
catsa [ꞌcɵʦɵ]
encatsà [ɵnkɵꞌʦɑ]
tatsidermiste [tɵʦidɵɾꞌmistɵ]
etsorcisme [ɵʦoɾ'sismɵ]
satsà [ʦɵꞌʦɑ] (pròpi d’es baléà)
S’escettúan d’escriurersê emb «ts» es manlléus d’idiomas estrangés emb nivell internassional còma:
«taxi» o «exit» (emb so sentid de sortida), y sa paraula llatina Sintaxis.
De resultas de formà sa TS un sol fonéma NO són separabbles silàbicament:
e-tsor-cis-me;
ca-tsa
tsa-tsà
mà-tsim
e-tsa-men
US D’ES DÍGRAFO TX [ʧɵ]
Es dígrafo TX s’empleya a totas sas paraulas d’es Baléà que sigui mesté es séu sò /ʧ/, essênd equivalent a sa «ch» de s’Español. Etzemples:
cotxo ['koʧo]
txutà [ʧu'tɑ:]
txicolati [ʧiko'lɑti]
trutxa ['truʧɵ]
txófer ['ʧofɵɾ]
putx [puʧ]
putxêt [pu'ʧɵt]
De resultas de formà un sol fonéma són inseparabbles silàbicament:
pu-txêt
co-txo
tru-txa
co-txe-ría
ca-txon-dé-o
US D’ES DÍGRAFO TZ [ʣɵ]
Es dígrafo TZ [ʣ] s’escríu a paraulas hon s’Español empleya generalment sa «j» entre sas vocals e-e.
etzèrcit [ɵ'ʣɛɾsit]
etzercissi [ɵʣɵɾ'sisi]
etzemple [ɵ'ʣemplɵ]
etzercità [ɵʤɵɾꞌtɑ]
Com que fórman un sol fonéma NO són separabbles a fi de retxa. Etzemples:
E-tzer-ci-ssi
e-tzem-plà
e-tzem-ple
US D’ES DÍGRAFO ZZ /ʦ/
Es dígrafo «zz» s’empleya esclusivament a sas paraulas procedéns de s’Italià. Y es seú sò es: /ʦ/ Etzemples:
pizza [ꞌpiʦɵ]
pizzería [piʦɵꞌɾiɵ]
pizzé [piꞌʦe]
Naturalment es dígrafo zz ês inseparabble a fi de rengló:
pi-zza
pi-zze-ri-a
pi-zzé
US DE SAS LLETRAS MAYÚSCULAS
Sa lletra mayúscula denòta distinsió a n’es nom que la dú y s’escriurà seguind sas siguiéns nórmas:
a) S’escriurà emb mayúscula sa priméra lletra d’es noms de personas, noms d’idiomas, llinatjes, sustantíus de denominassió d’Autoridat, noms d’idiomas en funsións de pronom, topònims, entidats, empresas y clubs deportíus. Y sa paraula llengo (Llengo) en funsións de pronom.
b) S’escriurà emb mayúscula sa priméra lletra de sa priméra paraula en que comènsiga un escrit y/o después de punt.
c) S’escriurà emb mayúscula sa priméra lletra d’ets adjettius de trattament: En y Na, maldement vagin en mitj d’un escrit. Escètte cuand en y na sinnifiquin emb español: el, la. Don y Dòña, si van a principi d’un escrit o después de punt.
ES SINNES DE PUNTUASSIÓ
Es sinnes de puntuassió són tots aquells sinnes ortogràfics que fitan sas frassas y es pàrrafos, estabblexen sa jerarquía sintàttica de sas proposissións gramaticals per conseguí estrutturà es tèste y ordenà sas idèas que se vòlen espresà.
Es sinnes de puntuassió en Baléà són:
Sa coma
Es punt
S’apòstrofo
Es puns suspensíus
Es sinnes d’ammirassió
Es sinnes d’interrogassió
Es parèntessis
Sas cometas
Es guió
Sa diéressis.
SA COMA
1.- Sa coma s’empleya per separà orassións o per donà un’esplicassió: • Palma, ciutad petita, té massa tràfic. • Don Bernat, es metge d’es pobble, ha tornad molt véy.
2.- Per separà termes independéns que confórman una proposissió composta de s’orassió gramatical:
• Uns jugavan, altres nadavan, però tots se divertían.
3.- Per separà noms que correspònen a una sèri de noms y no van unids per conjunsións:
• Vatj cassà coníys, perdíus, tórs y un porc singlà.
4.- Per separà frassas adversativas:
• Aquí no som rics, però no passam talent.
5.- Per separà sas proposissións esplicativas:
• Axò, jovenêt, no’s axí.
• Despusahí, después de dinà, vatj anà a n’es cine.
• Sas panadas que sa padrina encara fa per Pasco, són molt bònas.
ES PUNT
Es punt se dividêx en cuatra classas:
Punt y coma.
Punt y seguid.
Punt y a part.
Punt y final.
Es punt y coma s’empleya per separà orassións coordinadas cuand aquéxas són llèrgas o esperimentan colca canvi de sentid. Etz.:
Estig donand voltas per aquí emb aquesta falda de fa més de mitj’hòra, y ningú hey havía reparad; y ara qu’estam a punt de sortí, tot són defèttes.
Es punt y seguid s’empleya dins un metex pàrrafo per fé una paussa gròssa, però que, a continuassió se seguêx emb so desarrollo de sa matéxa idèa. Etz.:
Com porêm veure, es nom de Cataluña com’entidat política no aparêx per en llog. Llevò, s’hipotètic estad català no etsistía a 1229.
Es punt y a part s’empleya a final de pàrrafo, cuand ja som acabad d’esplicà es sentid de lo que dêyem, però continuam dins es metex contèste aportand més idèas o arguméns. Etzemple:
Com porêm veure, es nom de Cataluña com’entidat política no aparêx per en llog. Llevò, s’hipotètic estad català no etsistía a 1229. Per lo que, ês impossibble que un estad català conquistàs Mallorca.
Es punt y final ês es derré sinne que posam a un escrit, y s’empleya cuand ja som acabad d’esposà lo que volíem dí.
ES DOS PUNS
Es dos puns s’empleyan per amplià un concètte, per donà un’esplicassió, per dí etzemples o per reproduí un tèst lliteral.
Etzemples: - Venguéren tots: sa mare, es germàns, es cóncos y es padríns. - Son animals de pel, per etzemple: es cavall, es ca y es mox. - El Bon Jesús va dí: estimauvós uns emb sos altres com jo vos som estimads.
S’APÒSTROFO
S’apòstrofo ês una cometa que sa pòsa a sa part alta de sa paraula, en sustitussió de sa lletra vocal qu’hey havía. Aquéxa se pèrd cuand sa paraula que la seguêx també comensa emb vocal.
Per nórma general, si sa priméra paraula se tratte d’ets artículs: ne, se, sa, na, la, le, lo. De sa preposissió de. De sa conjunsió y pronom que. De sa 1ª, 2ª y 3ª persona singulà, y de sa 3ª d’es plural d’es vèrbos pronominals. Y d’es pronom lo cuand aquex precedêx a n’es pronom hey:
Se suprimirà SEMPRE sa vocal de sa priméra paraula.
Etzemples de s’us de s’apòstrofo:
s’animal (se animal) ;
a n’es camp (a ne es camp);
sa madòna s’en va (sa madòna se en va);
l’amo ha sortid (lo amo ha sortid);
tirêu a l’ayre (tirêu a lo ayre);
d’assò y d’allò (de assò y de allò);
l’hey diu (lo hey diu);
s’ho arramba (se ho arramba);
s’ase (se ase);
ca’n Siòn (ca en Siòn) .
També se suprimiràn sas lletras “-er” de sa paraula “per”, cuand vagi seguida d’ets artículs “es, ets”: p’es cotxo; p’ets animals.
S’escettúa suprimí sa derréra volcal, a s’advèrbo de negassió “no” y a s’advèrbo de tems “ja”, cuand aquéis coincidexen emb sos pronoms “eu, hey” y s’advèrbo “heyà”. A hon qui pèrd sa vocal, ês es pronom. Etz.:
No’u sé (no eu sé)
no’u faré (no eu faré)
ja’u faré (ja eu faré)
No’yà res (no heyà res)
no’y aniré (no hey aniré).
ES PUNS SUSPENSÍUS
Es puns suspensíus són tres puns seguids y s’empleyan cuand es qui escríu se calla algo, o que lo que se calla ja se té per sabud, y, cuand volêm donà a entendre que se dutte d’algo o de colcú. Etz.:
Sab més un missè y un ase...
¡No’u sé jo!...
ES SINNES AMMIRATÍUS
Es sinnes ammiratíus també enomenads esclamatíus, se colòcan a principi y final de sas frassas que lis volêm donà una entonassió més forta. Etz.:
¡Vina aquí!
¡quin sol que fà!
¡ja’stà bé!
¡quê bo!.
ES SINNES INTERROGATÍUS
Es sinnes interrogatíus s’empleyan a principi y final de sas frassas que demanen algo, que fan preguntas.Ecz.:
¿Quê vols?
¿vens emb noltras?
¿nam a n’es cine?.
ES PARÈNTESSIS
Es parèntessis s’empleyan a principi y final d’un afagid complementari a s’orassió, sênse qu’aquéxa pèrdi es sentid original. Etz.:
Demà (plògui o no plògui) has de vení.
SAS COMETAS
Sas cometas s’empleyan a principi y final de sas fitas o de noms pròpis, y de òbras lliteraris escritas emb altres idiomas. Etz.:
En Juan mos va dí: “axò que feys no ês lo corrètte”.
En “Miguel de Cervantes” va escriure es “Quixote”.
“Donde las dan las toman”, díuen emb español.
ES GUIÓ
Es guió mos indica que sa paraula separada per éll, no acaba a fi de retxa (rengló), sinó que seguêx a n’es principi de sa retxa siguient. També s’empleya a n’es principi d’es diàlegs de comèdis o de novèlas. Y después d’un punt precedit de número. Etzemple:
L’añ 1230, es condats catalàns no esteyan massa pobblads, -per repobblà Palma no havéssen bastads tots ets habitàns de Barselona-, per lo cual ês una gran invensió axò de qu’es catalàns varen repobblà Mallorca.
Na Pérona: - ¡ No fàgis cóntas qu’eu dugui !.
1.- Dins una graxonéra va posà una cuarada d’òli...
SA DIÉRESSIS
Sa diéressis ( ¨ ) s’empleya únicament demunt sa lletra “ u ” cuand seguida de sa “ i ”, y precedida de sa “ g ” aquéxa s’ha de pronunsià. Talment com emb español. Ecz.:
pingüino
llingüístic
Llingüísticament
SA PROSÒDI
Prossòdi ês sa part de sa Gramàtica qu’estodía sa pronunsiassió de sa Llengo. Sa prossòdi comprên: sa Fonología, sa Morfología y sa Semàntica.
Però emb sa pronunsiassió hey êntren una sèri de fattós que sênse élls sa pronunsiassió se convertiría emb un simple etzercissi gimnàstic de sa gargamélla. Aquets fattós son: sa Comunicassió, s’Idioma y es Signes empleyads.
SA COMUNICASSIÓ
Sa comunicassió ês es procés p’es que se trasmetêx una informassió d’un punt a un altre (programas de radio, televisió, o una cridada telefònica), o d’una persona a s’altra (conversassió), o d’una persona a móltas (conferènsi, òbra de téàtro, etc.). Sa persona, o sía, s’espèci humana, generalment empleya sa paraula per comunicarsê emb altres, ja siga xerrand o escriguend. Però també se pod comunicà d’altras fórmas no llingüísticas, com per etzemple, emb señals visuals:
bandéras
fotografías
dibuxos
planos
colós...
També per médiassió de señals acústicas:
sirénas
tocs de trompeta
tocs de tambós
mambelletas...
O per mèdis olorifics: perfums y colònis.
ES PROCÉS DE SA COMUNICASSIÓ
Tots aquets tipos de comunicassió, duen un procés a hon hey prenen part varis fattós, que són: s’emisó, es recettó, es mensatje, es canal, es còdig y es contèste.
S’EMISÓ, ês es qui trasmetêx una idèa.
Es RECETTÓ, ês es qui rêb aquexa idèa.
Es MENSATJE, ês es contengud informatíu de s’idèa.
Es CANAL, ês es mèdi p’es que s’envía es mensatje. Que pod essê: es sò de sa veu de qui xèrra si ês una persona; es fil d’es teléfono fitso; sas onas elettromannèticas de sa radio y televisió; una pancarta; s’oló determinada d’un perfum, etc., etc.
Es CÒDIG, ês es sistéma de sinnes emb so qu’està contenguda s’informació d’es mensatje. Per etzemple: es còdig internassional de señals per bandéras; es còdig “Morse”; es còdigs llingüístics (gramàticas).
Per axò porêm dí que cada llengo, en sí, es un còdig de sinnes que permêt que duas o més personas se puguin comunicà, si totas éllas conexen es matex còdig. O sía, si totas conexen es matex idioma.
Es còdig llingüístic (idioma) està formad per: 'fonémas, monémas, paraulas y régglas morfosintàtticas.'
Es CONTÈSTE, ês sa circustansi en que se tròban s’emisó y es recettó. Per etzemple, si colcú díu: ¡es dobbés!. Segóns es contèste, mos pod donà a entendre que:
1.- s’ha olvidat es dobbés.
2.- acaba de trobà es dobbés qu’estava sercand
=====LLENGO, IDIOMA, DIALÈTTE===== (definissió).
Denominam llengo, a sa fórma d’esprésarsê de sa majoría de personas d’una comunidat, pobble o nassió. Ja que dins una nassió, una matéxa paraula pod essê pronunciada de diferenta fórma, segons sigui es séu grau d’aislament emb so gros de sa pobblassió. D’aquéxa fórma a Baléàs tenim que, a Menorca, part d’Ibissa y a Solle, a sa “o” àtona la pronuncían “u”, diguend per etzemple: “pubblassió” per pobblassió; “cumú” per comú; “bònu” per bòno; “rubad” per robad; etc.
Denominam idioma, a s’estrutturassió gramatical de sa fórma d’espresió de sa majoría de personas d’una comunidat territorial.
O siga que, idioma ês tota aquélla llengo que té una gramàtica pròpi.
Ets idiomas també reben es nom de llengo lliterari.
Denominam dialètte, a sa fórma d’espresió que ténen ets habitàns d’una regió, pobble, barri, o inclús a nivell individual, d’un matex idioma. O sía, an aquéllas llengos que ténen sa matéxa estruttura llingüística que sa llengo mare.
Es dialèttes tembé reben es nom de llengo corrent.
Son dialèttes: s’andalús, s’argentí, es mejicà, es sineué, es felenitxé, es barseloní, es tarragoní, es catalinéro, es madrilênc, etc. etc. etc.
LLENGUATJE Y IDIOMA
Llenguatje, ês sa capacidat de comunicassió que ténen totas sas personas y tots ets animals.
Es llenguatje de sas personas ês es més complet pêrque no domés se pod comunicà emb sons (fonemas) que convertêx emb paraulas, sinó, qu’elza pod representà emb sinnes escrits.
Mentras qu’ets animals domés se pòren comunicà emb sons.
Etsistexen moltas classas de llenguatjes:
llenguatje científic,
llenguatje arravalé,
llenguatje pagês,
llenguatje mariné,
llenguatje manacorí,
llenguatje pollensí,
llenguatje periodístic,
llenguatje lliterari,
llenguatje deportíu, etc.
Idioma, en canvi, ês un sistéma de sinnes y regglas pròpis d’una comunidat territorial humana. Son idiomas:
es Baléà,
s’Inglês,
s’Español,
s’Italià,
es Valencià,
es Francês,
es Vasc,
es Gallèg,
es Português,
es Català, etc. etc.
ES SINNES DE COMUNICASSIÓ Y SAS SÉUAS CLASSAS
Dins el mon que mos enrevolta, veym qu’està ple de sinnes que mos díuen còsas. Aquests sinnes se classifican en: Indicis, señals, icònos, símbols y sinnes llingüístics.
Indicis, són aquellas señals que sênse està fétas aposta, mos donan a enténdre quê pod està passand a un moment determinad.
Per etzemple: es plos d’un infant mos dona indicis de quê li pod està passand.
Una columna de fum dins una garriga, mos pod donà indicis de si se tratta d’un incèndi o no.
Sa calentó corporal d’una persona, mos pod donà indicis de si té fébre o no.
Señals, són totas aquéllas marcas escritas o fétas aposta per sas personas, o p’ets animals que mos donen a entendre algo.
Per etzemple: sas señals de tràfic mos donen a entendre qu’ês lo qu’hem de fé cuand conduim un vehícul.
Sa seña que li feym a un taxi o a una camiona cuand hey volêm pujà; a n’es conduttó li donam a entendre que s’ha d’aturà.
Es síulo emb so que cridam a un animal (ca, bisti, etc), ês sa señal que li dona a entendre a s’animal que volêm que vengui a hon estam noltros.
Es moiment de sa coa d’un ca, mos dona a entendre si està dispost a mossegarmós o no.
Icòno, ês es sinne que guarda una relassió estèrna emb lo que sinnifica.
Per etzemple: una romana de dobble plat sinnifica Justicci;
un círcul vermey emb una retxa horissontal blanca en mitj, sinnifica sentid de direcció prohibida.
Axí tenim que, sa romana y es círcul, son icònos.
Símbol, ês tot aquell sinne que representa idèas o creènsis.
Per etzemple: sas bandéras de sas nassións, ets emblémas de sas associassións, etc.
En relligió, s’àguila representa a San Juan.
En química, es símbols de sas sustansis són lletras totassòlas o una combinassió d’éllas.
Es signes llingüístics, són sa representació escrita d’una idèa.
Per etzemple: cuand escrivim es signes a, b, r, e, tots juns, estam representand s’idèa que tenim dins es cap, per médiassió de sa paraula “abre”.
Axí que, es signes llingüístics fórman es sistémas y subsistémas fonològics y morfològics d’un idioma.
FONOLOGÍA
No hem de confóndre Fonología emb Fonètica, pêrque sa Fonètica ês una branca aplicada de sa Fonología, qu’estodía es sons d’una llengo tal y com elza pronunsían tots y cada un d’es que la xèrran. Mentras que sa Fonología, estodía es fonémas d’un idioma.
Fonéma, ês sa representassió d’es sò tal y com figura dins es llenguatje escrit.
Sò, ês lo que realment pronunciam, emb s’acento y tonalidat particulà de cadascú de noltros.
SISTÉMA FONOLÒGIC
Es sistéma fonològic baléà, costa de 35 fonémas, d’es cuals 8 son vocalics, 1 sémivocalic y 26 consonàntics. Que són representads per 45 grafémas. Essênd es siguiéns:
FONÈTICA
Cuand pronunsiam cada una d’aquéxas lletras, entonam o fonetisam una sèri de sons que se dividexen en sons simples y sons compots. Prenguend còma fundament fonètic, sa pronunsiassió de sa majoría de sa pobblació de Baléàs.
Sa fonètica baléà se dividêx emb sons simples y sons composts.
SONS SIMPLES
Se díuen sons simples an aquells sons que se pòren pronunsià emb un sol impuls de s’alê.
Son sons simples: à, a, e, é, è, i, o, ò, u.
Aquéxos sons, segons sigui s’ubertura de sa boca cuand elza pronunsiam se classifican en:
Y segóns sigui sa part de sa boca a hon elza fonetisam se classifican en:
Quédànd es triàngul fonètic d’es Baléà com seguêx:
/ɵ/ > [ɵ] es séu sò ês com si pronunsiàssim una oe juntas, y ês es sò de sas vocals a, e néutras, tant si són tònicas com àtonas:
pesseta [pɵ'sɵtɵ], alê [ɵ'lɵ], agafalâ [ɵgɵfɵ'lɵ].
/ɑ/ > [ɑ] ês es sò de sa lletra a cuand aquéxa se pronunsía ubèrta, y generalment ês tònica: massa [ꞌmɑsɵ].
/e/ > [e] ês es sò de sa lletra e cuand aquéxa se pronunsía tencada, igual qu’emb Español. Sempre ês tònica: mentras [ꞌmentɾɵs].
/ɛ/ > [ɛ] es séu sò ês com si pronunsiàssim una ea juntas y ês es sò de sa vocal e cuand aquéxa se pronunsía ubèrta è. Sempre ês tònica y sempre acentúa emb acento ubèrt: mèm [mɛm], mèstra [ꞌmɛstɾɵ].
/ɒ/ > [ɒ] es séu sò ês com si pronunsiàssim una oa juntas, y ês es sò de sa vocal o cuand aquéxa se pronunsia ubèrta. Y domés dú acento si no dú cap consonant enclítica: mòpi ['mɒpi]. Ja que si en dú es séu sò ês ubert de forma natural y no se fa mesté acentuarlâ: mobble ['mɒbblɵ].
/o/ > [o] ês es sò de sa lletra o tencada, y se pronunsía igual qu’emb Español. Tant si ês tònica com si ês àtona: camió [cɵmi’o], oliva [o'livɵ].
/o/ > [u] ês es sò que li dónan a Menorca, a Solle y a part d’Eivissa.
/i/ > [i] ês es sò de sa lletra i y se pronunsía igual qu’emb Español, tant si ês tònica com àtona: missal [miꞌsɑl], tir [tiɽ].
/u/ > [w] ês s’alófono d’es fonéma u, y es séu sò ês com si pronunsiàssim una mitja u. Aquest fenómeno domés se produêx cuand sa u fórma part d’un diptóng decrexent: miulà [miw'lɑ], taula ['tɑwlɵ].
/u/ > [u] ês séu sò ês igual qu’emb Español, tant si ês tònica com àtona: comú [koꞌmu], musical [muziꞌkɑl], munt [mun].
SONS COMPOSTS
Són sons composts, aquells que necessitan de sas vocals per porerlós dí. Totas sas consonàns són sons composts. Y segóns sigui sa part de sa boca qu’êntra en funció cuand las fonetisam, se dividexen en:
morrals
morrodentals
llenguidentals
paladallenguals
guturals.
Morrals, són totas aquéllas lletras a hon a s’hòra de fonetisarlâs domés êntran en funsió es morros. Y son: b, m, p.
Sas “ b, p ” ténen un sò oclusíu oral, o siga, s’ayre surt per sa boca cuand las pronunsiam; s’escríuen a totas aquéllas paraulas a hon se fàssi mesté es séu sò, jà sigui a principi, final o en mitj de paraula.
Etz.: bo, per, sospês, embiexà, sabud, sorpresa.
Sa “ m ” té un sò oclusíu nassal, o siga, s’ayre surt p’es nas cuand la pronunsiam. Ademés de sas paraulas pròpis que han de menesté d’aquesta lletra, s’escriurà “m” devant de sas consonàns “ b, p ”.
Etz.: important, embeleíd, empipad, embiexad.
Morrodentals, són sas que cuand elza fonetisam êntran en funsió es morro d’abax y sas dens de dedalt. Y son sas: f, v.
Sa lletra “f” té un sò fricatíu sord, o siga que s’ayre surt per una petita ubertura entre es morro d’abax y sas dens de dedalt.
Etz.: fé, fe, desfé, fi, finalizà, fetxoría, futur, fiya, foto.
Es lletra “v” té un sò fricatíu oclusíu. S’ayre surt emb forsa después de separà sas dens de dedalt d’es morro d’abax.
Etz.: vi, conviure, vive, vòmit, vot, voluntad, vulnerabble.
Llenguidentals, són sas que cuand s’elza fonetisa êntran en jog sa llengo y sas dens. Y són: c, d, g, j, s, ss, t, z, ts, tz, tg, tj.
Sa “c” té es sò llenguidental idèntic a sa “s” líquida /s/ , a principi de paraula devant de “e,i”, derréra de consosnant y entrevocàlica de sas vocals “e, i”.
Etzemples: cinc, cine, oficina, accident, cèrt, cent, censura.
Sa “d” té un sò llenguidental oclusíu sonòric /d/ devant de totas sas vocals. Y un sò semi oclusíu sord derréra consonant.
Etz: cuand, cantand, costand, caminand.
Sa “g” té es sò llenguidental dols sonòric /ʒ/, devant de sas vocals “e,i ”.
Etz.: gènit, gent, ginebró, gínjol, giñòla, girà.
Sa “j” té un sò llenguidental sonòric sémi oclusíu /ʒ/, devant colsevol vocal.
Etz.: jugada, jonoy, Jesús, jèure, jo, jardí, Jané, jac, jay, jayot, Juan, judicial, jove, joveneta, jovent, jugà, jugueta, Japó, japonês.
Sa “s” té es sò llenguidental sibilant /z/ cuand va intervocàlica.
Etz.: casa, poesía, tresò, cosí, pésa, pésàda, pésà.
Y un altre sò llenguidental líquid /s/ a principi y a final de paraula, derréra consonat y devant totas sas vocals.
Etz: sí, taulas, so, su, sa, se, sant, més, consum, cansó.
Es dígrafo “ss” té es matex so que s’anterió /s/, però sempre va entrevocàlica. Ortogràficament són inseperabbles.
Etz.: cassa, còssi, massa, tròssos, esbossinà.
Sa “t” té un sò oclusíu sord devant de totas sas vocals. Y derréa de sa consonant “n”.
Etz: cuant, consonant, caminant, Almirant.
Sa “z” té es sò llenguidental sibilant /z/, cuand seguêx a una consonant.
Etz: onze, quinze, elz, elza, etzemple.
Y un sò llenguidental líquid /s/ a principi y final de paraula.
Etz.: Zaragossa /sɵɾɵ'gosɵ/, Carroz /cɵ'rɒs/, Za /sɑ/, Zarina /sɵ'ɾinɵ/.
Es dígrafo “ts” té un sò llenguidental líquid oclusíu /ʦ/, y com que també fórman un sol sò són inseperabbles.
Etz.: catsa, catsòta, catsé, tsetsà.
Es dígrafo “tz” té un sò llenguidental sibilant oclusíu /ʣ/, y talment com s’anterió fórman un sol sò y també són inseparabbles.
Etz.: dotze, betzé, betzol.
Es dígrafo “tg” té un sò llenguidental dols sonòric oclusíu /ʤ/ devant colsevol vocal. Són inseperabbles.
Etz.: métge, métgesa, rellotgé, rellotgería.
Es dígrafo “ tj ” té un sò llenguidental sonòric oclusíu /ʣ/, devant colsevol vocal, y a fi de paraula. Son inseperabbles.
Etz.: missatje, mensatje, amitjé, mitj, mitja, viatje, viatjà.
Paladallenguals, són aquéllas lletras que cuand elza fonetisam êntran en funsió es paladà y sa llengo. Y són: c, l, ll, n, ñ, r, rr, k, qu, tx.
Sas lletras “l, ll, n, ñ, r” ténen es séu való particulà y s’empleyan a totas aquéllas paraulas que han de menesté aquéis sons.
Etz.: consol, llí, nonas, añorà, riure, correguda, carréra.
D’aquéxas, es dígrafo “rr” té un sò sonòric vibrant /r/, entrevocàlica y a final de paraula de sa 1ª, 2ª, 3ª persona d’es singulà d’es present d’Indicatíu d’es vèrbo corre, y ortogràficament són inseperabbles.
Etz.: jo corr, tú corrs, éll corr; carro, carrocería.
Sa “c” té es sò paladallengual oclusíu /c/ a principi de paraula devant de sa vocal “a”. Etzemples:
Cassa ['cɑsɵ], camía [cɵ'miɵ], carro ['cɑro], caminà [cɵmi'nɑ].
Es dígrafo “qu” té es sò paladallengual oclusíu /c/ devant de sas vocals “e, i”.
Etz: que, quiméra, qui, quina, quéderàn, qued.
Sa lletra “k” te un sò paladellengual oculsíu /c/ devant sas vocals, “e, i”.
Etz: kèrn, kirie, kilo, kilógramo.
Es dígrafó “tx” té es matex sò que sa “ch” de s’español /ʧ/, y poc més o manco s’empleya emb sas matéxas paraulas y també són inseperabbles.
Etz.: txicolati, cotxo, cotxería, botx, botxàrro, txulo.
Sa “x” té es sò paladellengual dols sord /ʃ/ devant totas sas vocals y derréra consonant.
Ecz.: escarrinx, Xim, xeremía, coxí, coxinéra, cuxa.
S’escettúan d’aquéxa nórma es noms de prosedènsi esterangéra, y que, suguend sa “x” han arrelad aquí, per haversê convertidas emb paraulas internassionals. Aquesta x emb baléà pren es sò de [ʦɵ]
Etz.: Taxi ['taʦi], boxéo [bo'ʦeo], èxit ['ɛʦit].
Guturals, són sas que sònan modificand es sò emb sa glòtis (sa part alta sa gargamélla) y es paladà. Y són: c, g, jj, k, qu, ch.
Sa “ c ” té es sò gutural oclusíu /k/ devant de sas vocals “o, u, ò” y de sas consonàns. Derréra de consonant però, es séu sò es gutural dols.
còssi ['kɒsi], coloma [ko'lomɵ], cussa ['kusɵ], clotell [klo'teʎ].
Sa “ g ” té es sò gutural sonòric /g/, cuand va devant sas vocals : a, o, u, ò .
Etz.: gònia, goniometría, guapo, gamba, gambané.
Es dígrafo “jj” té es sò gutural fricatíu /x/ a totas sas fórmas verbals d’es vèrbo “rojjà”. Són ortogràficament inseparabbles.
Etz.: jo rojj, tú ròjjas, éll ròjja, jo rojjaría, tú rojjaràs, noltros rojjaríem, que tú ròjjis, voltros heuríeu rojjad, etc.
Y a sas paraulas que són de prosedènsi esterangéra o de s’Español. Etz.: ajjédrés, jjéfé, alajja, ojjalà.
Sa “ k ” s’escríu a sas paraulas pròpis o prosedéns d’altres idiomas, qu’axí se fassi mesté. Es séu sò ês oclusíu sord /k/ devant de sas vocals “a, o, u”.
Etz.: Kan, kao, koala, kosobar, kurd, kuwaytí
Es dígrafo “ch” té es matex sò oclusíu sord que sa /k/, y domés sa mantén a n’es noms pròpis, noms topogràfics y llinatjes. Generalment sempre va colocada a fí de dicció.
Etz.: Lluch [ʎuc], Lluch Alsadèns [ʎuc ɵlsɵ'dɛns], March [mɑɾc], Blanch [blɑnc], Lluch Alcari [ʎuc ɵl'cɑɾi], etc.
Antigament se posàva també entrevocàlica:
Michèl [mi'cɛl], Michèla [mi'cɛlɵ], Ròcha ['rɒcɵ], etc.
ESTRUTTURA DE SAS PARAULAS
Vist lo qu’hem dit més amunt, dirêm que, fonémas són sas unidats llingüísticas més petitas en que se pod dividí una paraula, no tenguend per éllas matéxas cap significad.
SINNIFICANT Y SINNIFICAD
Tots es fonémas són sinnes que, colocads d’una fórma determinada fórman sas paraulas. Y aquéxas, conténen un sinnificant y un sinnificad.
Sinnificant, ês tot lo que se pod veure, escoltà o tocà.
Sinnificad, ês s’informassió que volêm donà a conexe.
Per etzémple: si escrivim es sinnes: a – b – r – e , haurêm formad sa paraula “ abre ”, qu’ês es sinnificant de sa representassió mental d’un àbre, qu’ês es significad. O sía, hem escrit lo que volíem donà a conexe y que teníem dins sa memòri.
DITTÓNG Y TRITTÓNG
Dins d'es Sistéma Fonològic, mos trobam emb s’unió de duas o tres vocals dins una matéxa sílaba; an aquéxa unió l’enomenam dittóng o trittóng, segóns siguin duas o tres sas vocals que se juntan.
Dittóng ês s’impuls de veu formad p’es sò perfètte d’una de sas vocals y una tercéra part de s’altra vocal. Se diu qu’hey ha tres classes de dittóngs: crexéns, decrexéns y néutros.
Es crexéns són es qu’estàn formads per una vocal tencada y una més ubèrta: ià, io, uo, ui.
Etz.: pronunsià, condissió, fluttuós, pingüino.
Es decrexéns són es qu’estàn formads per una vocal ubèrta seguida de una més tencada: au, eu, ou, òu, éu, éi, iu.
Etz.: agafàu, féu, aquéis, agafêu, ciuróns còure, paraula, pou, piu, niu, etc.
Dins es decrexéns, heyà ês que, estand formads per una vocal forta seguida de sa i, perdend aquesta sa mitad d’es séu sò natural, se díu qu’aquesta entre en yod emb sa vocal precedent, y per assò en es séu llog escriurêm sa sémivocal “ y ”.
Etzemples: Fiy [fij], fuy [fuj], foy [foj], vermêy [vɵɾ'mɵj], consêy [kon'sɵj], remúy [rɵ'muj], consêy [kon'sɵj], goytà [goj'tɑ], etc.
Es néutros són es que ténen sas vocals emb so matex való: uu, ii, ee.
Etz.: nuu, refúu, somíi, reelegí, reelecció, envíietc.
Es trittóng està formad per tres vocals juntas, y ês s’impuls de veu formad p’es sò perfètte d’una de sas vocals y una tercéra part de sas altras duas.
Etzemples: temíeu, cosíeu, valíeu, lluíu, conduíu, plòuen, coíu.
Talment con emb so dittóng, cuand sa vocal “i” entre en yod emb sa vocal precedent, aquesta pèrd sa tercéra part d’es séu sò natural, y per assò en es séu llog escriurêm sa sémivocal “ y ”.
Etzemples: guayta [guɵj'tɑ], beya ['bɵjɵ], fuya ['fujɵ], roveyad [rovɵj'ɑd], vermeya [vɵɾ'mɵjɵ], remuyà [rɵmuj'ɑ], conseyà [kons'ɑ].
SÍLABAS
Sílaba ês es cop de veu en que se pod dividí una paraula.
Etzemples: ca-sa, tro-pi-tjà, co-txo, me-ri-ol-lo, ca-mi-se-ta.
Sas sílabas pòren essê naturals y artificials.
Sílaba natural ês sa que se pod dí emb un sol cop de veu. Però axí com sas vocals pòren per sí matéxas formà sílabas y inclús paraulas, sas consonàns per éllas matéxas no’u pòren fé si no van acompañadas per una o més vocals. Per assò sa sílba natural se dividêx aximatex en simple y composta.
Sílaba natural simple ês sa qu’està formada únicament per sas vocals: a, o, y, cuand ténen sas funsións de preposissió o conjunsió.
Sílaba natural composta ês sa formada per una consonant y una o duas vocals, o també per duas vocals totassòlas.
Etzemples: uy, fíi, du, ay, eu, méu, téu, séu, pèu, vuy, etc.
Sílaba artificial ês sa formada per una vocal y duas o més consonàns, o per una consonant y tres vocals.
Etzemples: prat, per, molt, poc, més, prim, lluíu, cansóns, etc.
COSTITUSSIÓ DE SAS PARAULAS
Sas paraulas són unas unidats llingüísticas costituidas de sinnificant y sinnificad.
Es sinnificant, de sas paraulas són es grafémas, que són sa representació gràfica d’es sons que compònen una paraula.
Etz.: a-b-r-e, p-a-r-a-u-l-a-s, d-i-u-m-e-n-g-e.
Es sinnificad, ês s’idèa o representassió mental de lo qu’espressam emb sos grafémas.
Axò vol dí, que, per etzemple, sa representació mental d’un abre, que representam ortogràficament emb sos grafémas corresponéns a cada sò, y que mos dona còma resultad sa paraula “abre”, y no se pod descompondre emb altras pêrque es séu significad ês complet.
Ara bé, aquéxa paraula (abre) per etzemple, està composta per unas unidats emb un significad determinad, ja sigui gramatical ja sigui lètsic. Aquestas unidats emb sinnificad reben es nom de monémas.
MONÉMAS
Monémas són sas unidats més petitas en que porêm dividí una paraula y que contenguin un sinnificad. Es monémas aximatex, se subdividexen en: letsémas y morfémas.
Sa paraula - pensà - , per etzemple, còsta de dos monémas, pens- qu’ês sa rèl de sa paraula y per consiguient insubdivisibble. Y per –à, qu’ês es monéma que mos diu que sa paraula - pensà - ês un infinitíu d’un vèrbo.
Sa rèl de sas paraulas reb es nom de letséma.
Y sa lletra o paraula simple que mos diu sa relassió gramatical de sa rèl, reb es nom de morféma.
LETSÉMAS
Letsémas són unidats que sinnifican concèttes, o sia, qu’es séu sinnificad se pod trobà dins un diccionari.
Etz.: sol, tèrr-a, txicola-ti, hombr-a, pellering-o, etc.
MORFÉMAS
Morfémas són sas unidats que relassionan es letsémas entre sí, o modifican es séu sinnificad, sinnificand còsas còma:
singulà, plural, femení, masculí, persona verbal, artícul, pronom, prefitses, sufitses.
Tal y com acabam de veure, es monémas se dividexen en letsémas y morfémas.
Es lecsémas ja sabêm que són paraulas emb sinnificad ple y que las porêm trobà dins es diccionaris.
Es morfémas per contre, no ténen un sinnificad ple, o siga, no sinnifican còsas o animals, sinó que son sinnes gramaticals que mos servexen per formà orassións, y per distinguí es tipo de paraula de que se tratta, si singulà o plural, si femenina o masculina, etc.
CLASSAS DE PARAULAS
Sas paraulas, segóns sa séua costitussió morfològica se dividexen en: simples, compostas, derivadas, parasintèticas y acrònims.
Paraula simple ês sa qu’està composta per un sòl monéma. Si es monéma que fórma sa paraula simple se tratte d’un letséma, es séu significad ês lètsic.
Ténen sinnificad lècsic: es noms, ets adjettius, es vèrbos y ets advèrbos.
Si es monéma resulta sê un morféma, es séu sinnificad ês gramatical.
Ténen sinnificad gramatical: ets artículs, sas preposissións y sas conjunsións.
Paraula composta ês sa costituida per dos o més letsémas, per dos morfémas o per un morféma y un letséma.
Etzemples: aygordent (aygo - ardent), herbassana (herba - sana), radiofònic (radio - fònic), desencaminà (des - encaminà), pêrque (pêr - que), inútil (in - útil).
Paraula derivada ês es resultad de combinà un letséma y un o varis morfémas.
Etzemples: jardiné (jardi-né), inmortal (in-mort-al), floristé (flo-rist-é), fusté (fust-é), ciutadà (ciutad-à), mercadé (mercad-é).
Paraula parasintètica ês sa costituida per dos letsémas y un morféma o dos morfémas y un lecséma.
Etzemples: radiotelegrafiste (radio-telegraf-iste), desfuyarsê (des-fuya-r-sê), desconsiderassió (des-considera-ssió).
Acrònim ês tota paraula formada per sas inissials d’altras paraulas.
Etzemples: ONU (Organisassió de Nassións Unidas), PSOE (Partit Sossialista Obré Español), UGT (Unió General de Trabayadós), OTAN (Organisassió d’es Trattad de s’Al·làntic Nord).
Però també, sas paraulas se pòren classificà segóns siga sa cantidat de sílabas que las fórman, y axí tenim que reben es noms de: monossílaba, bissílaba, trissílaba, polissílaba.
Paraula monossílaba ês sa qu’està formada per una sòla sílaba.
Etz.: sol, fil, pis, pu, pa, sal, gotj, co, ò, fiy, fuy, etc.
Paraula bissílaba ês sa que la costituyexen duas sílabas.
Etz.: ca-mí, ca-tsa, ma-lalt, do-tze, com- prà, ca-sa, co-txo, etc.
Paraula trissílaba ês sa qu’està composta per tres sílabas.
Etz.: pa-sse-tjà; re-llò-tge; mé-tge-sa; men-sa-tje; mi-ssa- tge; etc.
Paraula polissílaba ês sa costituida per més de tres sílabas.
Etz.: po-li-sí-la-ba; ca-rre-té-ra; es-per-de-ña; es-per-de-ña-rí-a; etc.
DIVISIÓ DE SAS PARAULAS
Segóns sigui sa séua prosedènsi, sas paraulas també se classifican en: patrimonials, déxàdas, tènnicas, cultas, corréns, compostas y barbarismes.
Y segóns sigui es séu sinnificad, se dividexen en: sinònimas, homònimas, antònimas, complementaris y corresponéns.
Paraulas patrimonials o sustrate llingüístic baléà, són sas inventadas p’es pobble baléà, y per sas que, procedéns d’es Fenici, Hebrèu, Íbero, Grèc y Llatí, han anadas evolussionand seguind sas lleys fonèticas d’es Baléà, fins a sa séua fórma attual.
Y axí tenim que són créàdas p’es pobble baléà êntre móltas d'altras: robiol, crespell, botifarró, cocarròy, Montuíri, sobrassada etc.
De prosedènsi fenici: Tòfol, buc, escàlom, mascaró, sini, siqui, Ibissa, jèrra, sólc, eram, etc.
De prosedènsi hebrèa: Paguéra, Magalluf, Toméu, Mikèl, Simó, Juàn, caparrot, Galatzó, escòla, Toméu, Bartoméu, Barjuan, Siòn, metrac, etc.
De prosedènsi grèca: atapíns, bastaxos, Andraitx, Pantalèu, gelós, rohélla, estada, Artà, flayra, Tolo, Tolomé, Bartolo, Bartolomé, etc.
De prosedènsi íbera: pitxé, jac, Mendía, Garau, Garí, hostal, llogué, txavòla, betúa, cucurutxa, Bisquèrra, etc.
De prosedènsi llatina: Jané, Bril, Gost, gall / guèll, artícul, fanatic, centro, nostro, vostro, corda, rota, cel·la, téàtro, fava, habitassió, adulà, fèrro, ferré, hòra, corona, convocà, adversari, imità, y un llèrg etc.
Paraulas déxadas o astrate llingüístic, són sas que provinéns d’altres idiomas, han estadas acettadas y adattadas dins sa nostra llengo, per s’us cotidià que n’ha fet es Pobble durant mols d’añs. Etzemples:
D’es Provensal: cuolca, menud, baratà, batalla, frare, floc, bastó, baró, semblà, confessà, aderènsi, arrogansi, assistènsi, audiènsi, bèsti, cadènsi, competènsi, conciènsi, consecuènsi, continènsi, contumassi, deferènsi, demènsi, dependènsi, grassi, diligènsi, discordi, distansi, eminènsi, incidènsi, influènsi, esperiènsi, etc. etc.
D’es Béarnês / Gascó: abundansi, absènsi, ansi, apariènsi, astussi, audassi, ausènsi, clemènsi, consistènsi, decènsi, diferènsi, desgrasi, dolènsi, eficasi, elocuènsi, indigènsi, essènsi, estansi, etc. etc.
De s’Occità: antorxa, mensatje, bacallà, monjo, monja, clavell, borra, clemènsi, decadènsi, elegansi, evidènsi, escelènsi, etc.
D’es Germànic: buñol, bramà, brót, estàca, espàret / espàrit, guèrra, espasa, parra, sala, ròba, ric, gana, sâbre, potassi, falda, fang, grapa, guardia, gordià, truc, etc.
D’es Galo / Francês: brusa, organdí, billêt, txaqué, txal, franèl·la, escalop, bufanda, funsionari, brigada, patinatje, garax, dansa, maleta, convòy, jòya, botélla, hotel, vixicleta, cremelléra, croquéta, galleta, buró, txalet, sofà, merengue, revanxa, giqueta, amater, entrenà, dutxa, cronometratje, kilometratje, turista, txandal, cabina, marcatje, esquí, avió, aterrisatje, rodatje, pilotatje, bagatje, descapotabble, pélotó, film, filmà, dobblatje, debut, debutà, claqué, reprís, ruleta, cotilló, etc.
De s’Àrabé: alféres, talco, alaca, arròs, arrux, aufabi, Far, auforja, Marratxí, sindri, catxòfa, alcova, sucre, jeneta, alquería, aufàus, aubergini, moradux, safrà, aubarcoc, cifra, alquimia, céro, àlgebra, garròva, aujub, aumadrà, mudayna, tafona, alajja etc., etc.
De s’Español: ajjédrés, televisió, àtona, tònica, bassura, semàforo, péató, coàgul, flebitis, reinicià, radio, elettreciste, jjéfé, trajjé, etc.
De s’Inglês: bistèc, txéqué, taxi, club, túnel, txampú, vagó, mitin, comité, ron, sur, est, oest, nort, dandy, transistó, trintxéra, gabardina, clip, bloc, teléfono, rifle, revólver, fonógrafo, dogo, buldog, séter, cóker, póinter, fostérriér, gólf, gól, futbol, txut, córne, cros, esprint, jjàndicap, pony, jjókéy, tènis, boxéo, ring, raly, as, basket, rècord, bòya, clíper, yate, guardacostas, destruttó, monitó, portavions, pénicilina, antihistamina, auromicina, estreptomicina, elettroxoc, xoc, (es prefitses: macsi-, mini-, ) intervíu, màrketin, etc.
De s’Italià: escopeta, mostatxo, pilot, centinèla, fragata, piano, diana, brigada, terrassa, sotana, analfabetisme, novèla, sonêt, bando, contrabando, caporal, Coronel, batalló, madrigal, tersêt, capritxo, diseñà, modélo, cartó, medalla, carròssa, pista, hostelería, valijja, diva, mélodrama, partitura, solista, vocalisà, etc.
D’Amèrica: patata, huracà, canoa, cóndor, cacao, tabac, txicolati / txocolati, tomatiga / domatiga, etc. y tots es noms de fruytas y d’animals d’allà.
D’es Català: berrêt, adéu.
D’es Valencià: paélla, fideuà, paélléra.
Paraulas tènnicas són aquéllas que són pròpis de cada professió, sas cuals ténen una terminología pròpi per enomenà sas eynas y feynas pròpis de s’ofici. Sa majó part d’es tennicismes domés s’empleyan dins s’ofici corresponent, no dins una conversassió corrent. Axí tenim que:
Txapeta, cavec, gavilàns, esclots, cavà, són paraulas de s’hortolà.
Gaveta, bec, uxol, catalana, tàu, referí, són paraulas d’es picapedré.
Puntacorrent, xorrac, bièx, jassa, frontisa, són paraulas d’es fusté.
Caragol, encruya, fornal, may, ermòllas, són paraulas d’es ferré.
Embastà, encorsetà, perfelà, pròva, són paraulas de sa modista.
Flebitis, transfusió, anginas, hipertensió, són paraulas d’es métges.
Cursó, formetetjà, menú, direttòri, són paraulas d’ets informàtics.
Negreta, verseleta, sangrad, rèsma, són paraulas d’ets impresós.
Sintagma, monéma, fonéma, sílaba, són paraulas de sa llingüística.
Xèrxa, timó, entalladura, calà, saupà, bogà, son paraulas d’es pescadós.
Paraulas cultas són aquéllas que provinéns d’es Llatí o d’es Grèc conservan una fórma molt parescuda a sa rèl. Aquexas paraulas varen essê adottadas p’es Pobble, segóns s’havían de mesté per enomenà concèttes que mancavan de veus patrimonials. Essênd generalment paraulas referidas a n’es tennicismes científics.
Etz.: inquirí, pédagología, filología, concili, consort, dirimí, pèrfid.
Paraulas corréns són aquéllas que provinéns d’ets habitàns d’ets arravals, s’empleyan intensionadament a cèrs nivells lètsics.
Etz.: inflorènsi en vés de: influènsi; quiê en vés de: quê.
Paraulas compostas són aquéllas qu’estàn formadas per duas o més paraulas independéns juntas.
Etz.: radiotelegrafista, tansols, radiofònic, fotogènic.
Barbarismes són totas aquellas paraulas que s’agafan d’altres idiomas tenguend sas nostras propis denominassións.
Es barbarismes d’es baléà son, entre moltas d’altras:
Paraulas sinònimas, són aquéllas qu’emb diferenta ortografía ténen es matex sinnificad. Etz.:
Paraulas homònimas, són sas que domés coincidexen emb so sinnificant. Etz:
tanca - 3ª pers. d’es sing. d’es present d’Indicatíu d’es vèrbo tancà.
tanca - tros de camp tancad de paret.
cosí - acció de uní duas péssas de ròba emb una guya y fil.
cosí - fiy d’un germà o germana de son pare o de sa mara.
Paraulas antònimas, són sas qu’espréssan idèas contraris. Etz.:
menjà > dijunà
innossent > culpabble
botx > viu
beneyt > llest.
Paraulas corresponéns, són sas que s’implican mutuament. O siga, que may porêm dí “som venud papé” si ningú mos ha comprad papé. Axí tenim que s’acció de vêndre, se correspòn emb sa de comprà. Etzemples:
vêndre > comprà;
donà > rebre;
menjà > digestió.
MORFOLOGÍA
Sa Morfología estodía sas pars més petitas en que se pòren dividí sas paraulas, y que conténen un sinnificad.
SISTÉMA MORFOLÒGIC BALÉÀ
Es morfémas són tans, que sa dividexen en varis grupos segons sigui sa séua relassió emb sa paraula que determinan:
MORFÉMAS DEPENDÉNS
Es morfémas dependéns són es que necessariment van relassionads emb so letséma, a n’es que modifican. Segóns es llog que ocupen dins sa paraula, reben es noms de: prefitses, sufitses y entrefitses.
Es prefitses són partículas llingüísticas que se juntan a n’es nom pe’sa part de devant y que sinnifican: négació, duplicidat, triplicidat, descalificació. Es més usuals són: in- , im- , bi- , bis- , tri- , rebes- , rede- , revey- , des- , super- .
Etz.: inútil, imperfètte, bimensual, bisavia, rebesavi, redepadrí, reveypadrí, desfé, descompondre, tricicle, trilogía, supermercad.
(a sas paraulas compostas emb aquets prefitses, se mantén s’acento prossòdic original).
Es sufitses són sas partículas que se juntan a n’es nom pe’sa part de derréra, modificandló emb sinnificads còma: téms verbal, dimensió y desprèssi. Se dividexen en: desinènsis, aumentatíus, diminutíus y despettíus.
Desinènsis són sas partículas llingüísticas en qu’acaban es noms, y que mos díuen còsas coma: femení, masculí, singulà, plural y persona verbal.
Etzemples:
Caminavan, sa desinènsi –avan mos dona a’ntendre que se tratte de sa terséra persona d’es plural d’es passad imperfètte d’es vèrbo caminà.
Cotxos, sa desinènsi -os mos dona a’ntendre que se tratte d’una paraula masculina plural.
Padrina, sa desinènsi –na mos dona a’ntendre que sa tratte d’una paraula femenina singulà.
Aumentatíus són es sufitses qu’aumentan es sinnificad d’es nom, y són entre altres qu’hey pugui havê: -íssim; -íssima; -al; -arro; -arra; -assa; y es séus plurals.
Etz: moníssim; moltíssima; colossal; al·lotarro; donarra; botxarros; donassa.
Diminutíus són es que disminuyexen es sinnificad d’es nom o espréssan cariño, y són entre altres: -êt , -eta; -nêt; -neta; -èl·lo; -ingo; -inga; y es séus plurals.
Etz.: ninêt; nineta; canêt; furgoneta; al.lotèl·lo; moxingo; moxinga.
Despettíus són es sufitses que donen un caratte despressiatíu a n’es nom. Aquets son: -not; -utxo; -utxa; -ot; -òta; y es séus plurals.
Etz.: homonot; casutxo; camiutxa, mulot; donòta; gentòta; catsòta;
Ets entrefitses no ténen un espéciàl sinnificad, ja que normalment són fonémas que van sempre entre sa rèl y es sufitses o prefitses.
Etz.: panetêt; caminal; homonàrro.
A sa paraula “panetêt”, es morféma -net- a pésà de fé funsións d’entrefitse, resulta qu’ês un sufitse diminutíu d’es letséma “pa”: pa > panêt. Maldement en aquest cas no hagui de dú acento vocàlic.
En ets altres etzemples ets entrefitses són sa lletra -n-, que va colocada entre es letséma y es sufitse.
cami-n-al
homo-n-àrro
MORFÉMAS INDEPENDÉNS
Es morfémas independéns pòren costituí paraulas per élls matéxos, sênse modificà sa rèl o letséma de sa paraula que determinan. Es morfémas independéns són: es pronoms personals, ets artículs, sas preposissións y sas conjunsións.
Es pronoms personals són paraulas àtonas que precedexen a n’es vèrbo, y que sustituyexen a n’es sustantíus personals jò, tú, éll, élla, noltros, noltras, voltros, voltras, élls, éllas, dins s’oració. Es pronoms personals generalment fan referènsi a sas personas, però també pòren fé referènsi a n’es noms adjettíus, y són: me, te, et, el, eu, em, la, las, li, lis, lo, los, en, ne, hi, ho, hey, mos, vos, elz, elza, euz, euza, se, es, si, sa.
(A n’es capítol de s’Analogía vorêm s’us específic de cada un d’élls).
Etzemples:
No me cóntis rês.
Se n’anirà a las tres.
Mos n’anam.
Menjatelós'.
Agafêu.
Et galtatjaré.
Dulêm. Etc.
O també sustituyexen paraulas que dins es contèste d’una conversassió, ja han estadas enomenadas.
Etz.: ¿heu vist es diccionari?, ¡sí, eu som vist!.
O qu’encara no ha estad enomenad.
Etz.: ¿eu heu vist?.
Ets artículs determinan sa classa y es número d’es nom que determinan. Y són:
P’es masculí singulà: es, en, ne, u, el, lo, se, sen, so.
P’es masculí plural: es, ets, els, sos.
P’es femení singulà: sa, na, la.
P’es femení plural: sas, las.
(A n’es capítol de s’Analogía vorêm s’us de cada un d’élls).
Sas preposissións són partículas que subordinan unas paraulas emb altras.
Y són: a, an, en, per, emb, êmba, sênse, contra, de, devés, êntre, sobre, segóns, fins, des, desde, antes, devant, derréra, bax, dedalt, devall, demunt, dins, dedíns.
(A n’es capítol de s’Analogía vorêm s’us de cada una d’éllas).
Sas conjunsións són partículas d’unió entre paraulas, sintammas o proposissións gramaticals. Y segóns sigui sa séua funsió se dividexen en: adversativas, aumentativas, casuals, comparativas, concessivas, conclusivas, condissionals, consecutivas, continuativas, copulativas, distributivas, disyuntivas, esplicativas, finals y tamporals.
Adversativas: però, emperò, encara que, maldement, no obstant, sinó, que.
Aumentativas: encara, també.
Casuals: pêrque.
Comparativas: com, axí, axí com, tal que, tal com, tan, tan com, més que, ménos que, talment com.
Concessivas: si, si bé, maldement, encara que, ni si, ni que, per més que, ânque.
Conclusivas: idò, tàmatéx, llevò, llevonses, después.
Condissionals: si, sinó, en no, embtal que, contal que, en no sê que, suposad que, mentres que, en cas de que, domes que, ânque.
Consecutivas: axí que, de manéra que, de fórma que.
Continuativas: mentras, axí que, suposad que, tansols, domés, amés amés, aximatex.
Copulativas: y, ni, que.
Distributivas: ara... ara, de vegadas... de vegadas, ni... ni, o... o, no domés... si no, sigui... sigui, que... que, êntre... y, ja... ja, mitj... mitj, una... s’altra.
Disyuntivas: o, o bé...o bé.
Esplicativas: com, per etzemple, vèrbigrassi.
Finals: pêrque, a fi de que.
Temporals: cuand, fins que, mentras que, después que, llevò que, totduna que, densà que, cada pic que, cada vegada que.
GÈNERO Y NÚMERO DE SAS PARAULAS
A n’es capítol d’es Morfémas som vist com sas desinènsis mos díuen si una paraula ês femenina o masculina, plural o singulà. An aquest capítol vorêm quinas son sas lletras que correspònen a n’es masculí, femení, singulà y plural, de sas paraulas.
Paraula masculina, per nórma general, ês tota aquélla que acaba en consonant o emb sas vocals: e, é, è, i, u, o, ò.
Etzemples: distrèt, vidre, dobberé, ferré, vissi, víu, lòco, ò, elettriciste.
Però etsistexen paraulas contadas, que, acaband emb “a” resulta que son masculinas.
Etz.: campanà (es campanà), badòca (en bedòca).
Paraula femenina, per norma general, ês tota aquélla paraula que acaba en sa vocal “a”.
Etzemples: distrèta, dobberéra, viva, morta, lòca, ferréra, corretja, corda, elettricista.
Etsistexen també paraulas contadas que no acaband emb “a” resultan essê femeninas.
Etz.: flò (sa flò), colflòri (sa colflòri), classe (sa classe/aula).
Debud an axò, y per no havê d’anà a trescà dins un diccionari, sa fórma més ràpida per sâbre si una paraula ês masculina o femenina, ês, anteposandlí un artícul a sa paraula en cuestió.
Etzemple:
Si a sa paraula "vidre" li anteposam s’artícul femení "sa", vorêm com no concorde sa sonoridat ni sa comprensió de s’orassió "sa vidre". Lo que mos diu que sa paraula vidre ês masculina.
Si a sa paraula “flo” li anteposam s’artícul masculí “es”, mos passarà lo matex qu’es cas anterió. Lo que mos diu que sa paraula flo, maldement no acabi en sa vocal “a” ês paraula femenina “sa flo”.
Y si sa paraula en cuestió no ammêt artícul, ês que se tratta d’una fórma verbal, un advèrbo, un sustantíu personal o una paraula néutra.
Però axí y tot, tenim una sèri de nórmas concrétas per formà es femení, que són:
a) Es noms acabads emb -eu, -àu, -iu, -òu, fan es femení de duas fórmas. Una, segóns sa norma general.
Etz.: hereu > hereua; méu > méua; attíu > attíua; blau > blaua.
Un’altra, canviand sa –u per sa sílaba –va.
Qu’ês sa fórma corrent.
Etz.: hereu >hereva; méu > méva; attíu > attiva; blau > blava.
b) Sas paraulas acabadas emb sas vocals -i, -a, -e, -o tònicas, fórman es femení afagindlís sa sílaba -na.
Etzemples: butxí > butxina; calataví > calatravina; capità > capitana; ple > plena; comú > comuna; polissó > polissona.
Se escettúan d’aquesta nórma sas paraulas acabadas emb -dó que fa es femení afagindlí sa sílaba -ra.
Etz.: viñadó > viñadora; conradó > conradora.
c) Sas paraulas acabadas emb é fan es femení afagindlís sa sílaba -ra.
Etz.: ferré > ferréra; forné > fornéra; foné > fonéra; ballesté > ballestéra; muntané > muntanéra; moliné > molinéra; solé > soléra; vaqué > vaquéra; sabaté > sabatéra.
Heyà paraulas qu’acaband en vocal, mudan aquéxa per una “a” cuand fan es femení.
Etzemples: monjo > monja; sògre > sògra; negre > negra.
Y d’altras que mudan tot es letséma, pêrqu’es femení té nom pròpi.
Etzemple: cavall > égo; àse > soméra.
Però també tenim dins sa branca de sas carréras universitaris, que totas sas espéssialidàts hon sa séua desinènsi ês -logía, fan es masculí y es femení respettivament, emb sas desinènsis -iste y -ista. Etzemples:
De Filología: es filologiste / sa filologista.
De Reumatología: es reumatologiste / sa reumatologista.
De Traumatología: es tramatologiste / sa traumatologista.
Attualment, per influènsi de s’absurda imposissió d’es català a Baléàs, s’està diguend: filòleg, filòloga, reumatòleg, reumatòloga.
Essênd aquéxas fórmas catalanas totalment sintèticas respètte de s’evolusió natural de sas paraulas acabadas en –logía
Com porêm veure a sa costrucció natural, sa paraula rèl domés muda sa desinènsi. Però a sa sintètica, sa mutila sa paraula rèl “logía” per complet.
FORMASSIÓ D’ES PLURAL
Es baléà, per nórma general, costruyêx es plural afagind una “s” a n’es singulà. Fend sa desinènsi “–as” es femení plural, per rahóns llògicas y d’etimología. Que talment com s’Español, es Valensià, es Francês, s’Italià, y es Português, es baléà ês un idioma emb sustratte llingüístic llatí, y d’éll prenim llum. Y axí tenim que totas sas paraulas procedéns de sa priméra declinassió llatina, manténen sa séua matéxa costrucció.
A sas paraulas masculinas procedéns de sa segona declinassió llatina, mentras qu’emb Español s’ha mantengud sa “-os” d’es plural, y ha canviad sa desinènsi llatina “-um” d’es singulà per “-o”. En baléà s’ha canviad es singulà de sa matéxa desinènsi llatina “-um” per “-e”, y es plural “-os” per “-es”.
Moltas de paraulas procedéns de sa terséra declinassió llatina, en sas que domina sa vocal desinent “-e-“ tant p’es masculí com p’es femení, en baléà mantenim sa matéxa costrucció:
Etzemples:
Femení:
sa negra > sas negras;
s’altra > sas altras;
sa caña > sas cañas;
sa classa femenina > sas classas femeninas.
Masculí:
es negre > es negres;
es gènre > es gènres;
es pòbre > es pòbres;
es dissatte > es dissattes;
s’altre > ets altres.
Però talment com moltas altras llengos, sa Baléà també té cassos singulàs cuand sa paraula acaba emb unas determinadas consonàns, tenim que:
a) Totas sas paraulas acabadas emb sos grupos consonàntics “-rt, -nt, -lt”, pèrden sa “t” cuand sa pluralisan. Etzemples:
abundant > abundàns;
mort > mors;
molt > mols;
mòlt > mòls.
b) A sas paraulas acabadas emb “-s, -x, -j” per pluralisarlâs, se lis afajêx es morféma “–os”. Etzemples:
fus > fusos;
llis > llisos;
fex > féxos;
matex > matéxos;
lletj > llétjos;
dilluns > dillunsos;
dimars > dimarsos;
dijòus > dijòusos.
(es noms d’es días de sa semmana dimécres, divènres, dissattes y diumenges, no fan es plural, pêrque éllas per sí matéxas son paraulas plurals.)
c) Sas paraulas que, acabadas emb “s”, que han de mesté es sò de ésse líquida, se lis afagêx es morféma “–sos”. Etzemples:
cos > còssos;
cas > càssos;
compàs > compassos.
d) Sas paraulas acabadas emb sas vocals tònicas “-ó, -í, -ú” fan es plural afagindlís es grupo consonàntic “-ns”. Etzemples:
camió > camións;
furgó > furgóns;
camí > camíns;
comú > comúns.
SEMÀNTICA
Com tots sabêm pêrque etsistêsquiga una comunicassió êntre duas personas o més, aquéxas han de conexe es matex còdig o idioma per porersê comunicà, ja que de lo contrari sa comunicassió per médiassió de sa paraula sería impossibble. Un’altra còsa diferenta ês s’enteniment, o siga, que un baléàric y un estrangé pòren arribà a entendrersê sênse que cap d’es dos sàbiga s’idioma de s’altre, empleyand paraulas claus y gestos d’acompañament. També se pòren arribà a entendre duas o més personas, emb altras tantas de idiomas d’una matéxa rèl llingüística, a hon sas diferènsis fonèticas son pòcas. Tal com ês: un português y un gallèg; un español y un italià; un baléà y un valencià; un baléà y un português; un baléà y un provensal.
Cas curiós ês es referid a un baléà y un català, per cuant casi sempre y per nórma general, ês es català que demana a n’es baléà, conversà totdós emb Español per entendrersê milló.
Y just aquí, a sas comunicassións de sas personas, ês hon entre en jog sa Semàntica, qu’ês sa part de sa gramàtica qu’estodía es sinnificads de sas paraulas.
Tal y com ja sabêm, tota paraula consta de significant y de significad. Essênd es sinnificant sa paraula en sí tal y com l’escrivim, y es sinnificad lo que mos comunica.
Y axí tenim, que normalment cada paraula o sinnificant té un significad. Però també mos trobam emb mols de sinnificàns que ténen varis sinnificads. S’agrupassió d’aquéis sinnificads fórman es Camp Semàntic.
CAMP SEMÀNTIC
Camp semàntic ês un conjunt de paraulas que s’opòsen entre éllas, mantenguend un contengud comú. Cada una d’aquéxas paraulas o sinnificads reben es nom de SÉMA.
Per etzemple, es camp semàntic de sa paraula “salud” està formad p’ets adjettíus: bé, tocad, malalt, ferid, mort, ben malalt, fébrós, etc.
Hem de tení en cónte però, que sas paraulas que confórman un camp semàntic, o siga s’organisassió intèrna d’es camps semàntics, no son pemanéns, ja que pòren canvià déxànd d’usà una o varis definissións, o afagindnhí d’altres. Per assò cada idioma se diferensía d’ets altres, per sa séua fórma particulà d’organisassió d’es camps semàntics, maldement aquéxa matéxa paraula també la tenguin altres idiomas.
Etzemples: camp semàntic de sa paraula baléà “regal”.
Regal > part de s’anatomía de sa dòna, punt a hon se juntan sas cuxas. (Un sòl significad > un séma).
Camp semàntic de sa paraula catalana “regal”.
Regal > obsèqui, present, gratificassió. (tres sémas).
Camp semàntic de sa paraula baléà “gat”.
Gat > hòmo begud, jove begud, al·lot begud, nin begud, ca begud, mox begud, lleó begud, cavall begud, porc begud, etc. etc. etc. (infinidat de sémas).
Camp semàntic de sa paraula catalana “gat”.
Gat > animal mascle de pêl, de sa famili d’es felíns (un séma).
Camp semàntic de sa paraula baléà “semmana”.
Cap semàntic de sa paraula catalana "setmana".
(Diferenta distribució semàntica que mos confirma que se trata de dos idiomas difaréns).
Acabam de veure sa diferènci semàntica entre dos idiomas, però també som vist que, unas paraulas tenían varis sinnificads o sémas, mentras que altras domés en tenían un. Per assò, segóns sigui sa cantidat de sémas que tengui un significant o paraula, reben es noms de:
Monossémas si ténen un sòl significad.
Polissémas si en ténen més.
Etzemples de monossémas:
Ecuassió > fórmula matemàtica.
Enginas > malaltía de sa gargamélla.
Teléfono > aparato que servêx per conversà a distansi.
Regal > punt hon se juntan sas cuxas de sas dònas.
Etzemples de polissémas:
Sémas de sas pars d’es día:
Dematinada > de las 3 a las 6.
Dematí...... > de las 6 a las 12.
Mitjdía...... > de las 12 a las 15.
Hòrabaxa.. > de las 15 a las 18.
Decapvespre > de las 18 a las 21.
Vespre...... > de las 21 a las 24.
Nit............ > de las 00 a las 3.
Però es sinnificads plens o sinnificads objettius de sas paraulas, pòren tení connotassións o sinnificads subjettius.
Per etzemple si deym: la ma, el cel, sa serp. Tenim qu’es sinnificad d’aquéxas paraulas ês objettiu, sênse matisos.
Però si deym: vermêy, verd, blanc. Ademés d’es séu való objettiu còma nom d’un coló, ténen un való subjettiu que domés surt dins es contèste en que se díuen. Ja qu’es való subjettiu d’es coló vermêy ês: amó, estimació.
D’es coló verd: espéransa.
D’es coló blanc: puresa, sinceridat, llum, claredat.
Y axí altres letsémas com:
Xotêt > innossènsi, bòna persona.
Endiot > presumid, estufad, botx.
Serp > mala persona.
Dins tot aquest conglomerad de sinnificads objettius y subjettius, hey trobam sas paraulas tabú y ets eufemismes.
Sas paraulas tabú són aquéllas que per rahóns relligiosas, políticas o d’elegansi, no està ben vist es dirlâs. Per etzemple, dins una dittadura són paraulas tabú: llibertad, corrupsió, igualdat, imposissió, etc.
Dins un contèste relligiós són paraulas tabú, totas sas blasfèmis y sas setsuals.
Dins es contèste de s’elegansi són paraulas tabú, es batúas, ets insuls dirèttes y sas paraulas malsonàns còma: quigà, pixà, etc.
Dins es contèste nassional-catalaniste són frassas tabú: idioma baléà; no repobblació catalana de baléàs; estad baléà; y totas aquellas espresións que fassin referènsi a sa mentida catalanista.
Ets eufemismes, són aquéllas paraulas pe’sas que porêm donà a’ntendre lo que volêm, sênse enomenà dirèttament s’objètte. Etzmeples:
Es servissi; es baño; es lavabo = es llog comú.
Indigent; necessitad = pòbre, mesquí.
Modificassió de prèus; réajustà es prèus = pujà es prèus.
ANALOGÍA
Di paraula, vocabble o dicció, ês di lo matex, y com ja som dit a n’es capítol anterió, definêx sa representassió sonòrica o escrita d’una idèa. Idèa que representa una còsa, y aquéxa còsa té un nom, y aquest nom està definid per un artícul y acompañad d’una acció de sas personas o de sas còsas, y que totas juntas fórman una orassió gramatical. Axò ês s’Analogía, sa part de sa gramàtica que mos enseña ets eleméns que fórman sas orassións gramaticals, emb totas sas séuas figuras y declinassións.
Aquets eleméns són nòu:
es nom,
es pronom,
ets artículs,
es participi,
es vèrbo,
s’advèrbo,
sas preposissións,
sas conjunsións,
sas interjeccións.
D’aquestas nòu pars, es nom, es pronom, s’artícul, es vèrbo y es participi, són declinabbles. O siga, son paraulas que ténen número (singulà o plural), gènero (femení o masculí) o persona verbal.
Per contra, sa preposissió, sa conjunssió, s’interjecció y s’advèrbo, són indeclinabbles, perque es séu sinnificad ês complet, o siga, no té variassións de número ni de gènero.
ES NOM
Es nom ês sa paraula que servêx per definí sas personas, sas còsas y sas idèas. Es nom se dividêx en: nom pròpi y nom comú.
Nom pròpi.
Es nom pròpi ês es que, enomena individualment a s’objètte qu’ês únic y diferent de colsevol altre de sa séua classe. Etzemples:
Euròpa, Bièl, Garí, Pére Binimèlis, Paguéra, Palma, Bini Salèm, Jané, Gost, Joriol, Mars, Bril, Tòfol, Gòri, Mikèl, Mikèla, Margalida, etc.
Nom comú.
Es nom comú ês es que, enomena objèttes segóns siguin sas séuas cualidats o connotassións semànticas comunas a tots es componéns d’una matéxa classa. Etzemples:
Hòmo, animal, vila, ciutad, faròla, fanal, cadira.
Es nom comú se subdividêx emb: Concrets, abstrattes, contabbles, no contabbles, individuals, colettius, composts y verbals.
Nom concret.
Es noms concrets se referexen a objèttes materials còma: rellòtge, faròla, fanal, finestra.
Nom abstratte. Es noms abstrattes se referexen a sas idèas immaterials còma: salud, amó, béllesa, verdó.
Nom contabble.
Es noms contabbles desinnan tot lo que se pod contà: llibres, cadiras, canterànos, bombillas, etc.
Nom no contabble.
Es noms no contabbles són aquélls qu’espréssan idèas o matèris impossibbles de contà: sa bondat, s’arena, s’ayre.
Nom individual.
Es noms individuals desinnan un sol objètte contabble: llibre, cadira, canteràno, bombilla.
Nom colettíu.
Es noms colettíus són es que demostran pluralidat d’una matéxa classa: guarda (d’auveyas), equipo, corté (de soldads).
Nom compost.
Es noms compots són es qu’estàn formads per s’unió d’un o més noms comuns: terramòto, radiotelégrafo, radiofònic.
Nom verbal.
Es noms verbals són aquells que sa séua rèl ês un vèrbo. Etzemples:
compradó > d’es vèrbo comprà.
venedó > d’es vèrbo vêndre.
dòrmisò > d’es vèrbo dormí.
SA FUNCIÓ D’ES NOMS
Es nom, aximatex, y segóns sigui sa séua funsió dins s’orassió reb es noms de: sustantíu, sustantíu personal y adjettíu.
SUSTANTÍU
Es sustantíu ês sa part de s’orassió qu’enomena sas personas, sas còsas y sas idèas. Està formad per un letséma, més un morféma de gènero y un morféma de número. Escètte es noms pròpis de persona que son néutros.
Es sutantíu ammêt artícul y preposissió, axí com prefitses, sufitses y entrefitses, que ja som vist quins són dins es capítol de sa Morfología.
Entre sas desinènsis nominals d’es sustantíu, hem de fé notà que sa desinènsi llatina –um, normalment evolusiona en Baléà cap a –o.
Etzemples:
nostrum > nostro ferrum > fèrro
vestrum > vostro verbum > vèrbo
theatrum > téàtro
Sas desinènsis llatinas –antia, -entia, evolusionan cap a –ansi, -ènsi, talment com ets idiomas: Béarnês, Gascó y Provensal. Etzemples:
abundantia > abundansi
innocentia > innocènsi
arrogantia > arrogansi
clementia > clemènsi
competentia > competènsi
prudentia > prudènsi
SUSTANTÍU PERSONAL
Es sustantíus personals costituyexen una subclassa de sustantíus, ja que coincidexen emb aquéxos en sa séua funsió y ténen uns matéxos morfémas de número y gènero. O siga, qu’emb élls hey s’hi combinan un contengud lètsic y uns sinnificads gramaticals, talment com es sustantíus en general.
Però sa diferènsi y especifidat de “personals” consistêx emb, qu’es sinnificat lètsic ês sempre fitso y costant, definind sa priméra, segona y terséra persona dins es contèste de qui xèrra o d’es colòqui.
En es càssos de sa priméra y segona persona, s’alusió a n’es qui xèrra, no importa realment, ja que qui xèrra pod essê en Juan, en Siòn, etc., y qui escolta pod essê na María, en Pèp etc. Axò vol dí qu’es sustantíus personals de priméra y segona persona: jo, tú, noltros, noltras, voltros, voltras, y sas séuas fórmas preposissionals: emb jo, per jo, a tú, etc., domés ammeten essê aplicads a una sòla situassió per cada un d’élls.
Mentres qu’es sustantíus personals de terséra persona: éll, élla, élls, éllas y sas séuas fórmas preposissionals: per sí, emb sí, emb élla, etc., dins una matéxa situassió, se pòren referí a multitud d’objèttes, personas, animals o idèas.
Es sustantíus personals són:
Jo, tú, éll, élla, noltros, noltras, voltros, voltras, élls, éllas, sí.
D’élls, es sustantíu personal “éll” té dos significads; per una part sinnifica tercéra persona singulà. Y per un’altra, sinnifica sustantíu néutro. Etzemple:
'donalí a éll;'
'éll axò no ês axí.'
Sas fórmas preposissionals d’es sustantíus personals se fórman emb sas preposissións: a, emb, emba, de, per, sênse.
Emb jo en sortireu.
Ês per tú.
Eu ferêm sênse voltras.
ADJETTÍU
Adjettíu ês tota paraula qu’acompaña a n’es sustantíu, espressand una cualidat séua o determinand es séu sinnificad. S’adjettíu, ademés d’agafà es matéxos morfémas de gènero y número d’es sustantíu qu’acompaña, (axò vol di que si es sustantíu ês femení singulà, per etzemple, s’adjettiu també eu ha d’essê) y té una sèri de morfémas esclusíus, a través d’es que pod espressà per sí matex una variassió d’intensidat d’es sinnificad.
S’adjettíu se dividêx en: calificatíu y determinatíu.
Adjettíus calificatíus
Ets adjettíus calificatíus són es qu’espréssan sas cualidats d’es sustantíus qu’acompañan. Aquestas cualidats reben es nom de graus.
Graus de s’adjettiu calificatíu.
Es graus morfològics de s’adjettíu calificatíu són tres: positíu, comparatíu y superlatíu.
Grau positíu.
Es grau positíu indica colca cualidat d’es sustantíu: negre, simpàtic, véy, flux, cansad, milló, pitjó, etc. Etz.:
'Porc negre,'
'al·lòta simpàtica,'
'barco véy.'
Grau comparatíu.
Es grau comparatíu, ja eu diu sa paraula, compara sa cualidat d’es sustantíu emb sa d’altres. Sa fórma emb s’ajuda de varis morfémas independéns d’es letséma; y se dividêx emb: comparatíu de superioridat, d’igualdat y d’inferioridat.
Es comparatíu de superioridat se fórma emb sas conjunsións comparativas “més ... que”.
'Aquest cotxo ês més nòu qu’es méu.'
Es comparatíu d’igualdat se fórma emb sas conjunsións comparativas “tan ... com”.
'Aquest cotxo ês tan nòu com es méu.'
Es comparatíu d’inferioridat se fórma emb sas conjunsións comparativas “ménos ... que”.
'Aquest cotxo ês ménos nòu qu’es méu.'
'Grau superlatíu.
Es grau superlatiu definêx sa cualidat d’es sustantíu a n’es grau superió. Per formà es grau superlatíu, s’adjettiu recurrêx a fórmas morfològicas, empleyand morfémas independéns com són: un advèrbo, més una preposissió, o un advèrbo totsol.
'Es día més llèrg de s’añ.'
'Aquesta llissó ês molt difícil.'
Empleyand prefitses: bi-, bis-, tri-, rebes-, rede-, revey-, des-, super-, requete-. Etz.:
'Es gató està requetebò.'
'Ês es redepadrí.'
'Ês añ bissest.'
Empleyand sufitses: -íssim, -íssima, -al, -arro, -ot, -òta, -not, -nòta, -utxo, -utxa. Etz.:
'Ês una persona importantíssima.'
'Aquell nin està fet un al·lotarro.'
'¡quin homonot!'
'¿heu vis aquella donarra?'
Adjettíus determinatíus
Ets adjettíus determinatíus són es que situan a n’es sustantíu emb relassió a sa persona, s’espày y es tems. Ets adjettíus determinatíus se dividexen emb: possessíus, demostratíus, indefinids, numerals, interrogatíus y esclamatíus.
Adjettius possessíus
Ets adjettíus possessíus indican pertenènsi o possessió d’es sustantíu. Se dividexen en possessíus d’un sol posseedó (tenedó) y en possessíus de varis posseedós (tenedós). Ets adjettíus possessius d’un sol tenedó són:
Singulà : méu, méua, téu, téua, séu, séua.
Plural : méus, méuas, téus, téuas, séus, séuas.
'sa méua soméra' (ês méua en propiedat) .
'ca téua' (ês sa téua casa en propiedat) .
Ets adjettíus possessíus de varis tenedós són:
Singulà: méu, méva, téu, téva, nostro, nostra, vostro, vostra, séu, séva.
Plural: méus, mévas, téus, tévas, nostros, nostras, vostros, vostras, séus, sévas.
'sa méva soméra' (ês sa soméra de sa méva famili) .
'ca téva' (ês sa casa d’es téus pares a hon tú hey vius).
Adjettius demostratíus
Ets adjettíus demostratíus situan a n’es sustantíus en relassió a s’espay y es tems, indicand distansi entr’es que xèrra y s’objètte.
Se dividexen en: de ben aprop, d’aprop, d’enfòra.
De ben aprop: aquet, aquest, aquesta, aquests, aquestas, aquest altre, aquests altres, aquesta altra, aquestas altras.
D’aprop: aquex, aquéxa, aquéis, aquéxas, aquéxos, aquex altre, aquexa altra, aquéxas altras, aquéis altres, aquéxos altres.
D’enfòra: aquell, aquélla, aquells, aquéllas, aquell altre, aquella altra, aquells altres, aquéllas altras.
Adjettíus indefinids
Ets adjettíus indefinids domés déxan entreveure sa relassió d’es sustantíu emb lo que se xèrra.
Ets indefinids són: varis, bastant, abastament, colcú, colcún, cap, colcúns, colcunas, ningú, ningúns. Etzemples:
¿hey ha colcú?;
¡no hey ha ningú!;
ja en teng abastament;
d’en Juan no en duguis cap;
tenim varis pomas tocadas.
Adjettíus numerals
Ets adjettíus numerals són es que determinan es sustantíu espressand cantidat, número o órde. Es numerals se dividexen emb: cardinals, ordinals y fraccionaris.
Adjettíus umerals cardinals
Ets adjettius cardinals mos díuen sa cantidat etzatte d’algo:
Un, una, dos, duas, tres, cuatre cuatra, cinc, sis, sèt, vuyt, nòu, dèu, onze, dotze, trétze, catorze, quinze, sètze, déssèt, dévúyt, dénòu, vint, vintiún, vintidós, vintitrês, vinticuatre/a, vinticinc, vintissis, vintissèt, vintivuyt, vintinòu, trênta, trênta un, trênta una, trênta dos, trênta duas, trênta tres, trênta cuatre, trênta cuatra, trênta cinc, trênta sis, trênta sèt, trênta vuyt, trênta nòu, coranta, coranta un, coranta una, coranta dos, coranta duas, coranta tres, coranta cuatre, coranta cuatra, coranta cinc, coranta sis, coranta sèt, coranta vuyt, coranta nòu, cincuanta, cincuanta un, cincuanta dos, cincuanta duas, cincuanta tres, cincuanta cuatre, cincuanta cuatra, cincuanta cinc, cincuanta sis, cincuanta sèt, cincuanta vuyt, cincuanta nòu, xixanta, xixanta un, xixanta una, xixanta dos, xixanta duas, xixanta tres, xixanta cuatre, xixanta cuatra, xixanta cinc, xixanta sis, xixanta sèt, xixanta vuyt, xixanta nòu, setanta, setanta un, setanta dos, setanta duas, setanta tres, setanta cuatre, setanta cuatra, setanta cinc, setanta sis, setanta sèt, setanta vuyt, setanta nòu, vuytanta, vuytanta un, vuytanta dos, vuytanta duas, vuytanta tres, vuytanta cuatre, vuytanta cuatra, vuytanta cinc, vuytanta sis, vuytanta sèt, vuytanta vuyt, vuytanta nòu, noranta, noranta un, noranta dos, noranta duas, noranta tres, noranta cuatre, noranta cuatra, noranta cinc, noranta sis, noranta sèt, noranta vuyt, noranta nòu, cent, cent un, cent dos, cent duas, cent tres, cent cuatre, cent cuatra, cent cinc, cent sis, cent sèt, cent vuyt, cent nòu, cent dèu, etc. docéns, docentas, trecéns, trecentas, cuatrecéns, cuatracentas, cuatracentas cuatra, cinccéns, cinccéns tres, cinccentas, sicéns, sicentas, sètcéns, sètcentas, vuycéns, vuycentas, nòucéns, nòucentas, mil, dos mil, duas mil, tres mil, cuatre mil, cinc mil, cent mil, cinc cens mil, cinc centas mil, mitj milló, un cuart de milló, un milló, dos millons, tres millons, cuatre/a millons, cinc millons, un billó, un trilló, un cuatrilló... etc.
Adjettíus numerals ordinals
Ets adjettius numerals ordinals determinan s’orde dins una sèri determinada, y tots ténen femení. Són:
S’ú, primé/ra, segón/a, tersé/ra, cuart/a, quint/a, sèst/a, sèttim/a, ottàu/a, novê, novena, dècim/a, dècim primé, dècim segón, etc.; vigèssim, vigèssim primé, vigèssim segón, etc.; trigèssim, trigèssim primé, trigèssim segón, etc.; cuatregèssim, cuatregèssim primé, cuatregèssim segón, etc.; quinquèssim, quinquèssim primé, quinquèssim segón, etc.; sigèssim, sigèssim primé, sigèssim segón, etc.: sètgèssim, sètgèssim primé, sètgèssim segón, etc.; vuytgèssim; nòugèssim; centgèssim; docentgèssim; trecentgèssim; cuatracentgèssim; cincentgèssim; sicentgèssim; sètcentgèssim; vuytcentgèssim; nòucentgèssim; milgèssim; ...etc. etc.
Abreviaturas :
1é. 2ón. 3é. 4rt. 5nt. 6st. 7tm. 8au. 9ê. 10im. 20im. 30im. etc.
Adjettíus numerals fraccionaris
Ets adjettíus fraccionaris són es que mos díuen quina ês cada una de sas pars d’un tot. Són:
Sensê, sensera, mitj, mitja, mitjansé/ra, mitjana, cuart, ottàu, unsa (33 grs.), mitjunsa (16,5 grs.), tres unsas (99 / 100 grs.), tèrsa (400 grs.), mitja tèrsa (200 grs.); priméra part, segona ~, tercéra ~, cuarta ~, quinta ~, sèsta ~, sèptima ~, ottava ~, novena ~, dècima ~, onzava ~, dotzava ~, trétzava ~, catorzava ~, quinzava ~, sètzava ~, desètava ~, devuytava ~, denòuava ~, vintava ~, vintiunava ~, trenta tresava ~, corantava ~ , cincuantava ~, xixantava ~, setantava ~, vuytantava ~, norantava ~, centava ~, ... etc. Dècim, dècima, onzàu/a, dotzàu/a, trétzàu/a, etc.; vintàu/a, vintiunàu/a, vintidosàu/a, etc.; trêntàu/a, trênta unàu/a, trênta dosàu/a, etc.; corantàu/a, coranta unàu/a, coranta dosàu/a, etc.; cincuantàu/a, cincuanta unàu/a, cincuanta dosàu/a, etc.; xixantàu/a, xixanta unàu/a, xixanta dosàu/a, etc.; setantàu/a, setanta unàu/a, setanta dosàu/a, etc.; vuytantàu/a, vuytanta unàu/a, vuytanta dosàu/a, etc.; norantàu/a, noranta unàu/a, noranta dosàu/a, etc.; centàu/a, cent unàu/a, cent dosàu/a, etc.; docensàu/a, docéns unàu/a, docéns dosàu/a, etc.; trecensàu/a, trecéns unàu/a, trecéns dosàu/a, trecéns tresàu/a, etc.; cuatrecensàu/a, cuatrecéns unàu/a, cuatrecéns dosàu/a, cuatracéns dosàu/a, cinccensau/a, cincéns unau/a, cincéns dosau/a, etc.; sicensàu/a, sicéns unàu/a, sicéns dosàu/a, etc.; sètcensàu/a, sètcéns unàu/a, sètcéns dosàu/a, sètcéns tresàu/a, etc.; vuycensàu/a, vuycéns unàu/a, vuycéns dosàu/a, vuycéns tresàu/a, etc.; nòucensàu/a, nòucéns unàu/a, nòucéns dosàu/a, nòucéns tresàu/a, milàu/a, mil unàu/a, dos milàu/a, tres milàu; milèssima, dosmilèssima, ...etc. Dezena, onzena, dotzena, trétzena, catorzena, quinzena, sètzena, déssètena, dévuytena, dénòuena, vintena, trentena, corantena, cincuantena, xixantena, setantena, vuytantena, norantena, centena, centenà, docentena, dos centenàs, trecentena, tres centenàs, cuatra centenàs, cuatre centenàs, cinc centena, sicentena, sèt centena, vuyt centena, nòu centena, milenà, bi milenà, tri milenà, dos milenàs, tres milenàs, cincuanta milenàs, ... etc.
Adjettius interrogatíus
Són es qu’acompañan a n’es sustantíus demanand algo d’éll. Són: Quín, quina, quins, quinas, cuant, cuàns, cuanta, cuantas.
'¿cuàns d’amigs sou?.'
'¿Quina de voltras?.'
Adjettius esclamatíus
Ets adjettius esclamatíus, morfològicament ténen sas matéxas fórmas qu’ets interrogatius. Són: Quin, quina, quins, quinas, cuant, cuàns, cuanta, cuantas.
'¡quín jèrro més guapo!,'
'¡cuantas catsas! ¡quins bitxos!'
ES PRONOM
Es pronom ês sa part de s’orassió que sempre fórma cos emb so vèrbo, sustituind (per anàfora o per catàfora) a unidats llingüísticas ja enomenadas en es contèste, o que s’enomenaràn més endevant. Se dividexen en: personals, demostratíus, possessíus, relatíus, indefinids, numerals, interrogatíus y esclamatíus.
Pronoms personals
Sa funsió d’es pronoms personals ês, indicà qu’es vèrbo té un objètte dirètte o indirètte de priméra, segona o terséra persona. Etzemples:
Ja no mos respèttan.
No l’importa gens.
Las som compradas negras.
Li vatj dí que fos amabble, però no’u va sê.
Però, cuand se fa mesté, acompañan a un sustantíu o a un sustantíu personal. Etzemples:
Ets al·lots ja no mos respèttan.
A n’en Juan no l’importa gens.
Sas sabatas las som compradas negras.
A n’en Simó li vatj di que fos amabble, però no’u va sê.
Élls ja no mos respèttan.
A éll no l’importa gens.
Sas vostras las som compradas negras.
A éll li vatj di que fos amabble, però nò’u va sê.
Es pronoms personals se dividexen en:
De priméra persona: me, em, emb jo, mos.
De segona persona: te, et, emb tú, vos, vostê, vostês.
De terséra persona: la, li, lo, el, le, elz, elza, euz, euza, las, lis, los.
De terséra persona recíproca: Se, es, si, emb sí matex, en, ne, hey, hi, ho.
Néutros: eu.
Enclítics: hi, ho, li, lo, en, ne, la, el, te, et, hey.
Es pronoms personals de terséra persona, “elz/euz”, generalment van seguids d’es pronoms enclítics “hi, ho”.
elzhi donaré
euzho donaré.
A sa priméra composissió, es grupo pronominal “elzhi...” mos dona a entendre que donarà algo a sas personas qu’havían anomenad.
A sa segona composissió, es grupo pronominal “euzho...” mos dona a entendre que donarà es gènero a sas personas qu’eu venguin a sercà.
Pronoms demostratíus
Es pronoms demostratíus mos indican distansi espacial o temporal de lo que deym. Segóns sigui sa distansi de s’objètte en cuestió, y se dividexen en:
De ben aprop: aquet, aquest, aquesta, aquests, aquestas, aquest altre, aquesta altra, aquets altres, aquestas altras.
D’aprop: aquex, aquéxa, aquéis, aquéxos, aquéxas, aquex altre, aquexa altra, aquéis altres, aquéxos altres, aquéxas altras.
D’enfòra: aquell, aquélla, aquells, aquéllas, aquell altre, aquella altra, aquells altres, aquéllas altras.
Néutro: matex, matéxa, matéis, matéxos, matéxas.
Pronoms possessíus
Es pronoms possessíus són es que mos indican una idèa de possessió o pertenènsi, de cada una de sas personas verbals.
Possessíus de priméra persona: mun, mu, méu, méus, méua, méva, es méu, sa méua, sa méva, es méus, sas méuas, sas mévas, nostro, nostra, nostros, nostras, es nostros, sas nostras.
De segona persona: ton, ta, téu, téua, téva, téus, téuas, tévas, vostro, vostra, vostros, vostras, es téu, sa téua, sa téva, es téus, sas téuas, sas tévas, es vostro, sa vostra, es vostros, sas vostras.
De terséra persona: són, sa, séu, séua, séva, séus, séuas, sévas, es séu, sa séua, sa séva, es séus, sas séuas, sas sévas.
Pronoms relatíus
Es pronoms relatíus són es que se referexen a una paraula ja espressada. Són: que, quí, quín, quina, quins, quinas, heyà.
¡Quín un!.
No m’agràda qu’eu diguis.
N’hi heyà mols.
Pronoms indefinids
Es pronoms indefinids sustiuyexen a n’es nom, però referindsê a éll d’una fórma inconcréta. Se dividexen en: pronoms indefinids gradatíus y pronoms indefinids etsistensials.
Es pronoms indefinids gradatíus, espréssan un grau de número, intensidat o cantidat d’ets eleméns que sustituyexen.
Són: tot, tota, tots, totas, poc, pòca, pocs, pòcas, molt, molta, mols, moltas, massa, bastant, pròu, abastament, suficient, cuant, cuanta, cuans, cuantas.
Es pronoms indefinids etsistensials mos indican lo que se desconêx, lo que no etsistêx o lo que no se vol enomenà.
Són: ningú, cap, res, altre, altra, altres, altras, cada, cadaú, cadascú, cadauna, cadascuna, còlcú, colca, còlcún, còlcuna, cuòlcú, cuolca, cuòlcún, cuòlcuna, còlcúns, còlcunas, cuolcas, cuòlcúns, cuòlcunas, quiscún, quiscuna, quiscúns, quiscunas, quisvuya, quisvuyan, còlsevol, còlsevòla, còlsevols, còlsevòlas, cuòlsevol, cuòlsevòla, cuòlsevols, cuòlsevòlas.
Pronoms numerals
Es pronoms numerals sustiuyexen a n’es nom espressand cantidat o órde. Se dividexen en: pronoms numerals cardinals y pronoms numerals ordinals.
Es pronoms numerals cardinals indican emb etzattitud es número d’objèttes. Són: un, dos, tres, cuatre, dèu, dotze, vint, corantaún, cuatre mil cincéns trênta, etc.
Es pronoms numerals ordinals indican es llog a hon estàn situads. Són: primé, segón, segona, tersé, terséra, cuart, cuarta, quint/a, sèst/a, sèttim/a, ottàu/a, novê, novena, dècim/a, onzàu/a, dotzàu/a, vintàu/a, vintiunàu/a, vintitresàu/a, vintivuytàu/a, corantàu/a, coranta unàu/a, vuytanta dosàu/a, etc.
Pronoms interrogatius
Es pronoms interrogatíus són es que demanan algo o trêscan. Són: quê, an a quê, quí, an a quí, quín, quins, quina, quinas, cuàns, cuàntas.
¿quê dius?.
¿An a quí sercas?.
¿Quinas vols?.
Pronoms esclamatius
Es pronoms esclamatíus són es que servexen per espréssà sorpresa. Són: quê, quí, quin, quins, quina, quinas, cuans, cuantas.
¡Quê malament!.
¡Quin una!.
¡Cuans!.
¡Quinas puras!.
¡Cuanta d'aygo!
ETS ARTÍCULS
Ets artículs són sas pars de s’orassió qu’ajudan a demostrà es gènero y es número d’es nom a n’es que determinan. Ets artículs baléàs són:
P’es masculí singulà: es, el, u, en, se, ne, sen, so, lo.
P’es masculí plural: es, u, els, ets, sos.
P’es femení singulà: sa, na, la.
P’es femení plural: sas, las.
US D’ETS ARTÍCULS
Ets artículs u, el, s’empleyan cuand volêm mannificà es nom que determinan, o cuand xerram emb ironía, y a devant de sa paraula “tío”.
u Réy;
el Real Mallorca;
el tío Tòni;
u señó Bal.le;
¡el gran hòmo!.
S’artícul u, (antigament eu) ês pròpi de sa zona de Pollènsa, Mallorca, y també servêx tant p’es singulà com p’es plural. Etz: u moll, u cotxos, u gall.
S’artícul es, ês s’artícul baléà per escelènsi, servêx tant p’es singulà com p’es plural, y s’empleya devant es noms que comènsan emb consonant. Etz.:
es cavall;
es teléfono;
es mòvil;
es dits;
es jonóys.
S’artícul so, va sempre derréra de sa preposissió “emb”. Etz.:
emb so cotxo;
emb so trén;
emb s’àvión.
S’artícul se, s’empleya únicament devant es noms masculíns que comènsan emb vocal, perdend s’artícul sa séua. Etz.:
s’ase;
s’Impèri Bizantí;
s’olivéra;
s’únic
S’artícul ne, s’empleya demunt es noms y es malnoms masculíns que comènsin emb vocal, y cuand etsistêx una relassió de familiaridat emb so qui xèrra. Aquest, talment com s’anterió, pèrd sa séua vocal. Aquest matex artícul si sa priméra lletra està escrita emb mayúscula ês sinónim de don o de señó. Etz.:
N’Olivé;
N’Andréu;
n’oreyotas;
n’Estéva.
S’artícul en, també ês baléà per escelènsi y s’empleya talment com s’anterió, però cuand es nom o malnom comènsi per consonant. Etz.:
es llibre d’en Toméu.
en matarratas.
ês es cosí d’en Tolo.
Aquest matex artícul si sa priméra lletra està escrita emb mayúscula ês sinónim de don o de señó. Etz.:
En Toméu;
En Juan;
En Binimèlis;
En Ballesté.
S’artícul lo, equival a n’ets artículs “se y es”. Perdent aquex sa vocal cuand es nom que determina també hey comènsa. Etz.:
lo sendemà;
tirêu a l’ayre (a lo ayre).
S’artícul sen, s’empleya únicament derréra sas preposissións “a, de, per, devés”. Etz.:
A sen revés.
A sen dret.
Devés sen dret.
De sen revés.
De sen dret.
Per sen dret.
S’artícul sa, ês s’artícul femení per escelènsi de Baléàs, y s’empleya devant es noms que determina, tant si comènsan per vocal com per consonant. Si comènsa per vocal s’artícul pèrd sa séua. Etz.:
sa soméra;
sa ma;
s’arquitettura;
sa veynada.
S’artícul na, ês s’altre artícul baléà per escelènsi, y s’empleya talment com es séu sinònim d’es masculí, demunt es noms y malnoms, havendt’hí familiaridat. Etz:
na Tonina;
na Bèl;
na Bêt;
na pellusca;
na rossa;
n’Àngela.
Aquest matex artícul si sa priméra lletra està escrita emb mayúscula ês sinónim de dòña. Etz.:
Na Tonina;
Na Bèl;
Na Bêt;
N’Àngela;
N’Antònia.
S’artícul la, s’empleya cuand volêm mannificà es nom femení que determinam o si xerram emb ironía. També s’empleya devant se denominació de sa priméra hòra y sas séuas fraccións. Etz.:
la ma;
la Vèrja;
¡miratelâ a la reyna!;
la una;
la una y dèu;
la una ménos vint.
S’artícul las, s’empleya demunt es noms femeníns que volêm mannificà o si xerram emb ironía. Y devant se denominassió de sas hòras (escèpte sa primera) y sas séuas fraccións.Etz.:
¡miratelâs a las reynas!;
las Vèrges;
las tres en punt;
las duas ménos cuart;
las vuyt y dèu.
S’artícul sas, ês s'artícul femení plural per etxelènsi y va devant es noms femeníns plurals, ja comènsigan emb vocal o emb consonant. Etz.:
sas calsas;
sas olivas;
sas amigas;
sas tomàtigas,
sas aygos.
S’artícul els, s’empleya demunt es noms masculíns emb plural que volguêm mannificà y que comènsigan emb consonant. Etz.:
els Bisbes;
els Réys;
els réys de Mallorca.
S’artícul ets, s’empleya esclusivament devant es noms masculins que comènsigan en vocal. Etz.:
ets ases;
ets animals;
ets indús;
ets òssos,
ets inútils.
S’artícul sos, s’empleya únicament derréra de sa preposissió emb, estand es noms masculins en plural. Etz.:
Emb sos cotxos;
emb sos carros;
emb sos coxos.
ES VÈRBO
Es vèrbo ês sa part de s’orassió que representa es nucli d’es Predicad, y ês s’estad, s’acció o sa passió que fa referènsi a n’es comportament d’es sutjètte.
MORFOLOGÍA VERBAL
Es vèrbo està compost per un letséma o rèl verbal y per uns morfémas que mos díuen es tems, es mòdo, s’aspètte, es número y sa persona verbal.
Desglosêm per etzemple sa paraula “rallàvem”.
SAS DESINÈNSIS D’INFINITÍU
Són sas vocals finals que mos díuen a quina conjugassió pertenêx es vèrbo en cuestió. Sas desinènsis d’Infinitíu d’es Baléà són:
De 1ª conjugació : -à (anà, caminà, xerrà, rellà, passà, agafà, etc.)
De 2ª conjugació : -e, -ê (havê, porê, dolê, merexe, moldre, etc.)
De 3ª conjugació : -í (cosí, coí, sortí, moñí, fogí, etc.)
De 4ª conjugació : -aure, -èure, -eure, -iure, -é, -ú, -í (caure, recaure, sèure, creure, preveure, riure, sonriure, fé, desfé, dú, dí, desdí, etc.)
SA PERSONA Y NÚMERO VERBALS
Sa comunicassió humana se fundamenta emb s’etsistènsi d’un jo emisó y un tú recettó.
Sa persona està representada p’es pronoms personals: jo, tú, éll, élla, noltros, noltras, voltros, voltras, élls, éllas.
Sa persona éll, se li diu qu’ês sa no persona, pêrque fa sa referènsi a sa persona que no està present dins sa comunicassió de s’emisó y es recettó.
Es número opòsa sas fórmas singulàs a sas plurals.
ES MÒDO VERBAL
Es mòdo verbal ês a hon s’organisa es tems y s’aspètte verbal que dona llog a sas diferentas fórmas temporals. Se dividêx emb: Indicatíu, Subjuntíu y Impératíu.
S’Indicatíu' espréssa d’una fórma absoluta s’etsistènsi d’es sutjètte. Té tots es tems y totas sas personas.
Es Subjuntíu espréssa s’etzistènsi d’es sutjètte d’una fórma subordinada. Té es matéxos tems y personas que s’Indicatíu, etsètte es tems de futur que si ês simple condissional, empleya es present d’Indicatíu a sa séua conjugassió:
- Si romps es vidre eu pagaràs.
Si es tems de futur ês simple no condissional, empleya es present de Subjuntíu:
- En cuand sía mesté, te vendré a’judà.
Si es tems de futur ês compost no condissional, fa us d’es passad perfètte de Subjuntíu:
- En cuand sía estad mesté.
Y si es tems de futur ês compost y condissional, fa us d’es passad perfètte de s’Indicatíu:
- Si has dinad cuand passaré, vendràs emb jo.
S’Impératíu espréssa mando, o sía sa voluntad de que algo se cumplêsqui, y no té priméra persona singulà, degud a que no mos porêm manà algo a noltros matéxos. Domés té dos tems verbals, es present y es futur.
¡Tòni, escriu!.
Cavarêm aquí.
Tórna demà.
S’ASPÈTTE VERBAL
S’aspètte verbal ês un punt essensial de sa morfología verbal, que va unid a cada catagoría de tems: anà + sa preposissió a + un infinitíu, mos indica un aspètte progressíu o de futur.
O una perífrassis formada p’es vèrbo està + un gerundi, que mos dona s’aspètte de còsa durativa.
- Estam soldant aquésta estruttura. (perífrassis).
- Anam a jugà emb sa baldufa. (aspètte de futur).
