GRAMÀTICA BALÉÀ
Sumario
- 1 GRAMÀTICA
- 1.1 ORTOGRAFÍA BALÉÀ
- 1.2 SA PROSÒDI
- 1.3 FONOLOGÍA
- 1.4 MORFOLOGÍA
- 1.5 SEMÀNTICA
- 1.6 ANALOGÍA
- 1.6.1 ES NOM
- 1.6.2 SA FUNCIÓ D’ES NOMS
- 1.6.3 ES VÈRBO
- 1.6.4 VÈRBOS REGULÀS
- 1.6.4.1 CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE PRIMÉRA
- 1.6.4.2 CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE SEGONA acabad emb ê
- 1.6.4.3 CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE SEGONA acabad emb e
- 1.6.4.4 CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE TERSÉRA
- 1.6.4.5 CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE CUARTA acabad emb ú
- 1.6.4.6 CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE CUARTA acabad emb é
- 1.6.4.7 CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE CUARTA acabad emb i
- 1.6.4.8 CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE CUARTA acabad emb -aure
- 1.6.4.9 CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE CUARTA acabad emb -èure
- 1.6.4.10 CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE CUARTA acabad emb -eure
- 1.6.4.11 CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE CUARTA acabad emb -iure
- 1.6.5 VÈRBOS PRONOMINALS O REFLETTÍUS
- 1.6.6 VÈRBOS IRREGULÀS
- 1.6.7 S’ADVÈRBO
- 1.6.8 SAS PREPOSISSIÓNS
GRAMÀTICA
¿Qu’ês axò?
Gramàtica ês sa Ciènsi qu’estodía y regula una llengo.
Gramàtica, ês també s’eyna que mos enseña a pronunsià una llengo acadèmicament, y, a escriurerlâ.
Sa gramàtica sa dividêx emb: Ortografía, Prossòdi, Analogía y Sintatsis.
S’Ortografía ês sa part de sa gramàtica que mos enseña a empleyà corrèttament sas lletras y es sinnes de puntuassió.
Sa Prossòdi ês sa part de sa gramàtica que s’ocupa de s’acadèmica pronunsiassió y acentuassió prossòdica de sas paraulas. Sa Prossòdi se subdividêx emb: sa Fonología, sa Morfología y sa Semàntica.
S’Analogía ês sa part de sa gramàtica que mos enseña sas classas de paraulas que fórman sas orassións gramaticals, emb totas sas séuas figuras y declinassións.
Sa Syntaxis ês sa part de sa gramàtica que mos enseña a costruí orassións gramaticals.
ORTOGRAFÍA BALÉÀ
Introducció
Sa llengo baléà ês sa llengo vernàcula d’ets habitàns de sas Baléàs. Sa llengo que mos xerravan sas nostras mares y padrinas cuand érem nins d’uè.
A sa fórma de xerrà qu’es romàns varen trobà dins aquestas islas l’añ 123 a.B.J. l’anomenaren Balearicum eloquium. Que vol dí: es xerrà d’es baléàs. O lo qu’ês lo matex: sa llengo baléà.
S’evolusió de s’Ortografía, de sempre, s’ha regulada per s’utilisassió combinada y jerarquisada de tres critèris universals: sa pronunsiassió, s’etimología y s’us de sas paraulas que, com deya N’Horassio (65 a.B.J.), sas cuestións de llenguatge son s’àrbit definitíu de s’ortografía.
A tots hauríem d’enrecordà que ja En Nebrija (1492), va sê qui recuperà es principi ortogràfic d’En Quintiliano (95 a.B.J.) que díu: s’ha d’escríure com se pronunsía.
Axí eu va entendre també En Juan Pèp Amengual cuand va déxà escrit dins sas gramàticas mallorquinas d’ets añs 1835 y 1872, plana 219: «ara no’yà necessidat d’escriure d’un mòdo y pronuncià d’altre, pêrque ja emb sa nostra llengo sa paraula’scrita ês sa pintura etzatta y es retrato vertadé de sa pronunciada.»
O En Mossên Tòni María Alcové, qu’a n’es pròleg de sa segona edissió d’es tóm cuart de sas rondayas pubblicad a 1923, díu: «Es toms de RONDAYAS pubblicads fins aquí no presenten un sistéma ortorgràfic constant ni definitíu. No ês gens bo d’atañe tal sistema dins una llengo d’una fonètica tan complicada com sa nostra y d’una ortografía tan mala d’enderdellà, emb tans de siggles com hêm passads sênse casi conrèu lliterari.
Es qui en tenga un de sistema ortogràfic que responga satisfattòriment a totas sas dificultats, qu’el mos ho mostri y l’acettarêm emb sas duas mans.»
Axí que, vêt aquí lo qu’emb tantas de ganas demanava Mossên Alcové a 1923, un’ortografía baléà sistematisada.
Aquesta Ortografía la som confeccionada tenguend emb cónta sa fórma d’escriure que varen tení es nostros intelettuals desd’es siggle XVI fins a finals d’es siggle XIX y primés añs d’es XX, sênse déxà d’enrecordemmós de s’etimología de cada paraula. Però també, sênse déxà qu’aquéxa defórmiga es xerrà víu de sa majoría de sa pobblassió. Essênd aquest es matéx camí evolutíu ortogràfic qu’es seguid, a n’es séu díe per s’Español, s’Italià, es Português o s’Asturià, hon tots élls reflèttan demunt es papé sa fórma real de pronunsiassió de sa majoría d’es séus respettíus pobbles. Per lo que, som adecuada s’Ortografía baléà a sa fórma de xerrà de sa majoría d’es pobble baléà que xèrra sa nostra llengo vernàcula.
Essênd s’Ortografía s’eyna que mos mostra sas regglas necessaris per representà emb lletras y paraulas es sòns que confórman sa nostra llengo viva.
Confiam qu’aquesta pubblicassió resúltiga útil a tots es baléàrics de naxement o d’elecció que vulguin escríure emb sa nostra llengo baléà.
Y si a vostê no li agrada, en vés de pèrdr’es tems en critticarlâ en fagi una de milló.
IPA (International Phonetic Asociation) y AFI (Asociassión de Fonética Internacional), són dúas associassións que comensaren a funsionà a finals d’es sigle XIX. Emb sa finalidat de definí un abécédàri de símbols que fss vàlid pe’sa trascripsió d’es sòns de colsevol llengo xerrada. Aquéx abécédàri, avuy díe, s’ha convertid emb un referent mundial que s’attualisa periòdicament.
Seguind sas séuas indicassións, sas trascripsións fonèticas que trobaràn dins aquest’òbra, aparexeràn sempre esmitj de corxêts […] Per etzemple: caminà [kɵmiꞌnɑ], camina [kɵꞌminɵ], mes [mes] o de barras fracció /.../ cuand se tràttiga de fonémas.
ABÉCÉDÀRI
S’abécédàri baléà té 27 lletras. De sas que, 6 són vocals y 21 consonàns simples. Aximetex es sistéma fonològic té 17 dígrafos dividids emb: 6 consonàns dóbbles y 11 consonàns compostas.
CONSONÀNS GEMINADAS
Són sas que se pronuncían duas vegadas consecutivas. Se pòren separà a fi de retxa.
S’ACENTO
S’acento ês se forsa de sa vèu que se pòsa demunt una síl·laba determinada cuand pronunsiam una paraula.
En Baléà etxistexen duas classas d’acentos: s’acento fonètic, qu’ês es que mos díu com pronunsià sas vocals; y s’acento ortogràfic, qu’ês es que mos enseña a acentuà sas sílabas tònicas cuand volêm escriure una paraula.
S’ACENTO FONÈTIC Y ORTOGRÀFIC
Sa llengo baléà té tres sinnes d’acentuassió ortogràfica y fonètica, que mos indican sa sílaba tònica y sa pronunsiassió de sas vocals. Y en té tres degud a sa riquesa fonètica pròpi d’es baléà, que té vuyt fórmas de pronunsià sas vocals.
Essênd ets acentos: s’acento tancad; s’acento ubèrt; y s’acento dobble o circunflèts.
ACENTO TENCAD
S’empleya demunt sas vocals de pronunsiassió tancada é, í, ó, ú cuand fórman part de sílaba tònica aguda, esdrújula o a sas planas qu’acàbigan emb consonant que no sigui n, s, o ns: desfé, comú, comúns, cansó, cansóns, domés, artícul, artículs, cércols, cércol, camíns, camí.
Sempre que dins una paraula s’hagui de pronunsià una «e» tancada no sênd aquesta tònica y sênse dú consonant enclítica l’acentuarêm també tant si ês paraula plana com si no, ja que sinó sa seúa pronunsiassió sería néutra /ɵ/:
aléro [ɵꞌleɾo];
résa [‘rezɵ];
espécialidàt [ɵpesiɵliꞌdɑt];
espérànsa [ɵspe'ɾɑnesɵ];
capsaléra [kɵʦɵꞌleɾɵ];
tomatiguéra [tomɵtiꞌɣeɾɵ];
cadernéra [kɵdɵɾꞌneɾɵ]
Sa lletra «o» s’acentuarà emb acento tancad, cuand estand dins sílaba tònica ademés dugui una consonant enclítica (aferrada a sa vocal), y es séu sò hagui de sê tancad:
colóm [koꞌlom];
canó [kɵꞌno];
mólta [ꞌmoltɵ];
remólc [rɵꞌmolk];
dóbble [ꞌdobblɵ];
molt [ꞌmolt]
Si dins una paraula heyà més d’un acento de pronunsiassió SEMPRE se carregarà sa veu demunt sa darréra sílaba acentuada, que, generalment ês sa tònica:
abécédàri [ɵbese'dɑɾi];
créà [kre'ɑ];
espéciàl [ɵspesi'ɑl]
baléà [bɵleꞌɑ];
baléàrica [bɵle'ɑɾicɵ]
S’escettúa d’aquesta nórma sa lletra «e», cuand estand dins sílaba tònica dú una consonant enclítica. Pêrque, emb aquest cas no ês mesté acentuarlâ ja qu’es séu sò sempre ês tancad. Etzemples:
etzemple [ɵꞌʣemplɵ]
diferent [difɵ'ɾent]
entendre [ɵn'tendɾɵ]
mentres ['mentɾɵs]
sempre ['sempɾɵ]
aquest [ɵ'cest]
ACENTO UBÈRT
S’empleya demunt sas vocals de sò ubèrt: à, è, ò.
Sa lletra «à» [ɑ] emb sò ubert s’acentuarà a sas paraulas esdrújulas sempre; a sas planas qu’acabigan emb consonant que no sigui ni n, s, o ns; y a sas agudas si acaban emb n, s, o ns :
acàbiga [ɵꞌkɑbigɵ]
ànima [ꞌɑnimɵ]
catalàns [kɵtɵꞌlɑns]
desfà [dɵsꞌfɑ]
passaràn [pɵsɵꞌɾɑn]
Y an aquéllas sílabas hon vagi precedida d’una vocal qu’hagui de dú acento fonètic, en aquest cas se carrega sa veu sempre demunt sa derréra vocal acentuada:
beléà [bɵleꞌɑ]
déxà [deꞌʃɑ]
espérànsa [ɵspeꞌɾɑnsɵ]
abécédàri [ɵbese'dɑɾi]
Sa lletra «è» [ɛ] emb sò ubèrt s’acentúa sempre, vagi hon vagi situada dins sa paraula, y dugui o no consonant enclítica:
mèm [mɛm]
comèrs [koꞌmɛɾs]
mè [mɛ]
pèu [ꞌpɛw]
dèu [ꞌdɛw]
Sa lletra «ò» [ɒ] emb sò ubèrt s’acentúa, sempre que fórmi part de sílaba tònica y que no dugui consonant enclítica, ja que, duguendnê, se pronunsía sempre ubèrta de fórma natural:
Òli [ꞌɒli]
mòpi [ꞌmɒpi]
Manacò [mɵnɵꞌkɒ]
totsol [toʦɒl]
mobble [ꞌmɒbblɵ]
pobble [ꞌpɒbblɵ]
Sampol [sɵmꞌpɒl]
com [kɒm]
sol [sɒl]
pod [pɒd]
consol [konꞌsɒl]
trispol [tɾisꞌpɒl]
nobble [ꞌnɒbblɵ]
S’escettúa d’aquesta normativa, cuand sa lletra «o» fa funsións de conjunsió, pêrqu’es séu sò emb aquest cas sempre ês ubèrt:
axò o allò [ɵꞌʃɒ ɒ ɵꞌʎɒ]
aquest o aquex [ɵꞌcest ɒ ɵꞌceʃ]
o sí o no [ɒ si ɒ no]
ACENTO DÓBBLE O CIRCUNFLÈTS
S’empleya esclusivament demunt sas vocals néutras a, e, cuand fórman part de sílaba tònica, tant si duan consonant enclítica com si no:
agafalâ [ɵgɵfɵꞌlɵ]
êntre [ꞌɵntɾɵ]
partêx [pɵɾꞌtɵʃ]
vermêy [vɵɾꞌmɵj]
dulâ [duꞌlɵ]
pêrque [ꞌpɵɾkɵ]
perquê [pɵɾꞌkɵ]
dêsde [ꞌdɵsdɵ]
sênse [ꞌsɵnsɵ]
sensê [sɵnꞌsɵ]
ACENTO DIACRÍTIC
Ês aquell que se pòsa demunt sas paraulas que ténen dóbble sinnificad per destrià una de s’altra:
PER NÓRMA GENERAL ES MONOSSÍLABOS NO S’ACENTÚAN
Ets artículs: los, sos ténen sempre es sò tancad [o]
Es pronoms: mos vos ténen sempre es sò tancad [o]
Es pronom: jo sempre té es sò ubèrt [ɒ]
Ets artículs: es, el, ets, en, se, ne, sempre ténen es sò néutro [ɵ]
S’ELISIÓ
En Baléà, cuand una paraula acaba en vocal y sa siguient també comènsa emb un’altra d’es matex való fonètic, per nórma general se suprimêx sa vocal de sa priméra paraula:
N’obstant, cuand sían vocals de difarent való fonètic, sa suprimirà sa vocal més fluxa de sas dúas, per donà fluidês a sa pronunsiassió, emb espécial si se tratta de s’advèrbo de negassió «no» o de s’artícul «lo», es cuals normalment manténen es séu való complet:
Cas d’espécial atensió ês, es de sa preposissió «per» hon unas vegadas sa parula «per» pèrd sa «-r» y altras sas «-er» cuand va seguida d’un artícul:
Però cuand va seguida d’un artícul indefinid o un pronom, mantén tot es séu való fonètic, y talment com s’anterió té un sinnificad dóbble (por y para):
US DE SAS VOCALS NÉUTRAS
a [ɵ], e [ɵ] a fí de paraula.
Per sâbre quina de sas vocals «a, e» [ɵ] emb sò néutro correspòn escríure a final d’una determinada paraula, se tendrà emb cónta emb primé llog segóns sigui s’artícul que la determina, y emb segón llog sa séua sinònima en Llatí. Etzemples de «e, a» [ɵ] néutras segóns s‘artícul:
Sa mare [sɵ 'maɾɵ], emb «e» final pêrqu’emb Llatí ês: matre. Maldement que s’artícul que la determina sigui femení.
Sa torre [sɵ 'torɵ], emb «e» final perqu’emb Llatí ês: tŭrre. Maldement que s’artícul que la determina sigui femení.
Es díe [ɵs 'diɵ], emb «e» final pêrqu’emb Llatí ês: die. Essênd coincident emb s’artícul masculí que la determina.
Aximatex, també se tendrà en cónta si sa frassa compléta te´es sentid masculí o femení:
Aquestas tomàtigas las som compradas jo.
Som fet un descuyd.
Na Tonina ês descuydada.
¿Quí ha buydada sa pica?
¿Quí ha buydad es poal?
SAS CONSONÀNS
Sas consonàns són es sinnes que juntament emb sas vocals mos ajudan a formà sas paraulas.
Cada idioma té sas séuas pròpis consonàns, anque, dins ets idiomas d’una matéxa famili hey hagui consonàns igualas y emb metex sò.
US DE SA LLETRA B [be]
S’escriuràn sempre emb «b» totas sas paraulas que duguin sas combinassións: br-, bl-, ab-, ob-, bi-, ban-, abo-
Y todas sas paraulas que hon sigui mesté es séu sò:
GEMINASSIÓ DE SA B [be]
Sa lletra «b» se gemina (duplica) a totas sas paraulas que duguin sas combinassións -bla-, -ble-, -bli-, -blo-; en mitj de paraula. (S’escettúa d’aquesta nórma es vèrbo «ablaní»):
Però axí y tot, heyà paraulas que geminan aquéxa lletra sênse dú sa combinassió consonàntica -bl-. Etzemples:
dobbé [dob':e]
dobberada [dob:ɵ'ɾɑdɵ]
dobberé [dob:ɵ'ɾe]
rubby ['rub:i]
US DE SA LLETRA C [se]
Sa lletra «c» té dos sòns, un de [k] devant o [o], ò [ɒ], u [u], y a final de paraula.
Y un altre de [c] devant de sa vocal a [ɑ, ɵ]. Etzemples:
còssi ['kɒsi]
cassa ['cɑsɵ]
cama [ꞌcɑmɵ]
camía [cɵ'miɵ]
cussa ['kusɵ]
cossiol [kosi'ɒl]
aubarcoc [ɵwbɵɾ'kɒk]
Sa matéxa lletra «c» emb sò de «s» líquida /s/, s’escríu devant de sas vocals e, i, esclusivament cuand sa séua homònima en Llatí també la dugui. Etzemples.:
S’etsettúan d’aquesta nórma, ets antropònims y topònims que tradissionalment fagin us de sa lletra «s» en ves de sa «c»:
Sevéra, Sintas, Sifre, Sifra, etc.
GEMINASSIÓ DE SA C
Sa lletra c se gemina conservand es séu sò natural [k] a totas sas paraulas pròpis d’es Baléà qu’axí s’haguin de pronunsià. Etzemples:
bèccòll [bɛkꞌkɒʎ]
bèccollàda [bɛkkoꞌʎɑdɵ]
US DE SAS LLETRAS D – T [de], [te] A fi de paraula
Per sâbre cuand hem d’escriure «d» o «t» a fi de paraula, mos bastarà tení en cónta es derivad de sa paraula o es séu femení. Etzemples:
1-. Escriurêm axut emb «t» final, pêrqu’es séu femení ês: axuta.
2-. Escriurêm agud emb «d» final, pêrqu’es séu femení ês: aguda.
S’escríuen també emb «d» final tots es Participis Passíus pêrque tots élls ténen gènero:
comprad / comprada
acabad / acabada
venud / venuda
estimad / estimada
trempad / trempada
Cuand sa paraula en cuestió no tengui derivad o femení, s’escriurà sempre emb «t» final per seguí emb sa normativa d’es nostros autós clàssics.
Etz: soledat, comunidat, Universidat.
S’etsettúa d’aquesta nórma s’advèrbo de mòdo cuand, per diferensiarhó de s’advèrbo de cantidat cuant:
¿Cuant t’ha costad?
Cuant més milló . ¿Cuand hey anirêm?
Cuand vagi bé
Y es gerundis, ja que tots élls acaban emb: -and, -end, -ind.
caminand, beguend, dormind, menjand, comensand, plorand, fogind, correguend, tenguend…
US DE SA LLETRA D [de]
Sa lletra «d» s’empleya a totas sas paraulas qu’axí sigui mesté sa séua pronunsiassió:
Didal [di'dɑl]
cuand [ku'ɑnd]
diumenge [diw'mɵnʒɵ]
domés [do'mes]
ciutadà [siwtɵ'dɑ]
dinà [diꞌnɑ]
condat [konꞌdɑt]
duresa [duꞌɾɵzɵ]
dau ['dɑu]
GEMINASSIÓ DE SA D
Sa lletra «d» se gemina (duplica) a sas sílabas hon s’Español empleya sa combinassió «-gd o -bd»:
US DE SA LLETRA F ['efe]
Sa lletra «f» /f/ s’empleya a totas sas paraulas que se fassi mesté sa pronunsiassió d’es séu fonéma.
fiy [fij]
fiya ['fiʝɵ]
finura [fi'nuɾɵ]
finalidat [finɵli'dɑt]
fé [fe]
fe [fɵ]
desfé [dɵs'fe]
refé [rɵ'fe]
flux [fluʃ]
afluxà [ɵfluꞌʃɑ]
filiassió [filiɵsi'o]
US DE SA LLETRA G [ʒe]
Sa lletra «g» té tres sons, y com ês natural s’empleya segóns élls.
Té un primé sò gutural esplosíu /g/ devant de sa vocal «o» sa vicak «u» cuand aquexa va seguida de sa també vocal «a»; d’una consonant, o a fi de paraula. Etzemples:
Un segón sò gutural fricatíu /ɣ/ devant de sa vocal «a».
Y un tersé sò palatal fricatíu /ʒ/ devant sas vocals « e, i ».
GEMINASSIÓ DE SA G [ʒe]
Sa lletra «g» se gemina cuand sa segona «g» va seguida de sa lletra «l». Mantenguend totas dúas es séu sò gutural [g]:
reggle ['regglɵ]
arregglo [ɵ'regglo]
reggleta [ŗɵg'glɵtɵ]
arregglà [ɵrɵg'glɑ]
regglament [rɵgglɵ'ment]
siggle ['sigglɵ]
Són separabbles silàbicament. Etzemples silàbics:
reg-gle; sig-gle; a-rreg-glo; a-rreg-glà.
US DE SA LLETRA H ['ɑʧe]
Sa lletra «h» no té sò y s’empleya emb aquéllas paraulas baléàs que sas séuas rèls etimològicas llatinas també la duguin. Generalment coinsidexen emb sa séua sinònima española:
També s’empleya còma element diferensiadó entr’eleméns gramaticals.
US DE SA LLETRA J ['ʒotɵ]
Sa lletra «j» emb so sò [ʒ] s’escríu devant colsevol vocal tenguend s’esment a n’es xarrà baléà, y cuand axí li correspongui etimològicament.
US DE SA LLETRA K [kɑ]
Sa lletra «k» s’empleya a sas paraulas pròpis baléàricas, a sas de rèl llatina y grèca, y a sas de prosedènsi estranjéra. Es séu sò ês /k/ devant o,u.
Es seú sò ês /c/ devant de a, e, i. Etzemples:
US DE SA LLETRA L ['ele]
Sa lletra «l» [l] s’empleya a totas sas paraulas que sigui mesté sa pronunsiassió d’aquex fonéma:
GEMINASSIÓ DE SA L
Sa lletra «l» sa duplica «l·l» [l + l] a totas sas paraulas d’es Baléà qu’axí sigui mesté dins sa séua pronunsiassió. Se pronunsían cada una per separad y se colòca un punt alt entre éllas dúas, pêrque no se confóngui emb so dígrafo «ll» /ʎ/. (Dic.Cat.Val.Bal.).
Y a hon s’español empleya sa combinassió -tl- Etzemples:
US DE SA LLETRA M ['eme]
Sa lletra «m» [m] s’empleya ademés d’a sas paraulas qu’axí lis correspongui per etimología, tant a principi, com en mitj o a final de paraula, devant sas consonàns «b, p, n».
GEMINASSIÓ DE SA LLETRA M
Sa lletra «m» se gemina a sas paraulas baléàs qu’axí siguin mesté, generalment derivadas dirèttement d’es Llatí. Se pòren separà a fi de retxa. Etzemples:
Però també sa pronunsiassió baléà convertêx emb m geminada, sas combinassións consonànticas llantinas gm - tm - dm.
US DE SA LLETRA N ['ene]
Sa lletra « n » /n/ s’empleya a totas sas paraulas qu’axí necessitin es séu us tant a principi, com en mitj, com a final de paraula. Etzemples:
GEMINASSIÓ DE SA LLETRA N [ene]
Sa lletra «n» se gemina a sas paraulas qu’axí sigui mesté pe’sa séua pronunsiassió. Se pòren separà silàbicament. Etzemples:
Talment com passa emb sa m, sa n també se geminaa sas combinassións consonànticas llatinas gn - mn – chn
US DE SA LLETRA Ñ ['eɲe]
Aquesta lletra, que surt d’es copistas llatíns, s’empleya a totas aquéllas paraulas que se fassi mesté es séu fonéma [ɲ]. Lletra que, ademés de s’Español y es Baléà també ês empleyada per s’Euskéra o Vasc, s’Asturià y es Gallèg. Sas llengos derivadas de sa «nh» d’es Provensal escríuen «ny» emb so matex sò:
compañía [kompɵ'ɲiɵ]
compañ [kom'pɑɲ]
enguañ [ɵngu'ɑɲ]
mañà [mɵ'ɲɑ]
Ariañ [ɑɾi'ɑɲ]
Buñolí [buɲo'li]
Bañabufà [ꞌbɑɲɵbu'fɑ]
Buñòla [bu'ɲɒlɵ]
Santañiné [sɵntɵɲi'ne]
piñol [piꞌɲɒl]
añ [ɑɲ] puñ [puɲ]
Antigament, sa paraula añ s’escrivía: añy.
US DE SA LLETRA P [pe]
S’empleya a totas sas paraulas que necessitin d’aquest fonéma /p/:
puput [pu'put]
Pèp [pɛp] nom de persona
mòpi ['mɒpi]
opulènsi [opu'lɛnsi]
propina [pɾo'pinɵ]
empipà [ɵmpi'pɑ]
Pèpa ['pɛpɵ] nom de persona
pèpa ['pɛpɵ] nom d'una jugueta
pepeta [pɵ'pɵtɵ]
pessigà [pɵsi'gɑ
US DE SA LLETRA R ['eɾe]
Aquéxa lletra té dos sòns segóns vagi a principi, en mitj o a final de paraula. Té un sò suàu [ɾ] en mitj de vocals, a final de paraula, derréra una vocal y derréra consonant que no sigui sa n:
mentras ['mentɾɵs]
pelleringo [pɵʎɵ'ɾingo]
per [pɵɾ]
comèrs [ko'mɛɾs]
permís [pɵɾ'mis]
Mira ['miɾɵ] llinatje
nirvis ['niɾvis]
noruèg [noɾu'ɛg]
servissi [sɵɾ'visi]
amór [ɵ'moɾ]
Tur [tuɾ] llinatje
tir [tiɾ]
pur [puɾ]
militar [mili'tɑɾ]
contra [ꞌkɒntɾɵ]
adressà [ɵdɾɵꞌsɑ]
trobà [tɾoꞌbɑ]
frare [ꞌfɾɑɾɵ]
fruyta [ꞌfɾujtɵ]
Y un sò fort [r] anand a principi de paraula y derréra consonant que no sigui sa t o sa d:
ròba ['rɒbɵ]
rescabalà [rɵscɵbɵ'lɑ]
ruc [ruc]
Ramis ['rɑmis] llinatje
riure ['riwɾɵ]
ròsa ['rɒzɵ]
resà [rɵ'zɑ]
rosé [roꞌze]
conrà [konꞌrɑ]
honrad [onꞌrɑd]
enredà [ɵnrɵꞌdɑ]
ròsca [ꞌrɒskɵ]
robà [roꞌbɑ]
US DE SA LLETRA S ['ese]
Sa lletra «s» té dos sòns. Un sò líquid [s] a principi y a fi de paraula y a derréra de consonant.
prensa [ꞌpɾensɵ]
siurell [siw'ɾeʎ]
sorell [so'ɾeʎ]
suó [su'o]
nas [nas]
camíns [cɵ'mins]
Tomàs [to'mɑs]
taulas ['tɑwlɵs]
moltas ['moltɵs]
mòltas ['mɒltɵs]
Sansó [sɵn'so]
Simó [si'mo]
Y hon s’Español empleya sa «x» [ks] devant sas consonàns «p, t»:
esplicassió [ɵsplikɵsiꞌo]
esplicà [ɵsplikꞌɑ]
estorsió [ɵstorsiꞌo]
estensió [ɵstɵnsiꞌo]
esposissió [ɵspozisiꞌo]
esporgà [ɵspoɾꞌgɑ]
esplotà [ɵsploꞌtɑ]
US DE SA LLETRA T [te]
Sa lletra « t » [t] s’empleya a totas sas paraulas qu’axí se fassi mesté sa séua pronunsiassió.
Etzemples:
Tòni ['tɒni]
Tonina [toꞌninɵ]
toñina [toꞌɲinɵ]
total [to'tɑl]
atensió [ɵtɵnsi'o]
mort [mɒɾt]
totduna [tot'dunɵ]
totalidat [totɵli'dɑt]
Mortitx [moɾ'tiʧ]
GEMINASSIÓ DE SA LLETRA T [te]
Sa lletra «t» [t] se duplica per nórma general, a sas sílabas qu’en Llatí o Español dúan sa combinassió consonàntica «ct, pt», talment com s’Italià, y a sas paraulas de pronunsiassió pròpi baléà. Són separabbles a fi de retxa:
Descomposissió silàbica:
res-pet-tà
es-pet-tà-cul
e-let-tri-ci-dat
in-fet-tà
US DE SA LLETRA V ['uve]
Sa lletra «v» [‘uve] s’empleya talment com emb Español y a totas sas paraulas que necessitin aquest sò. Etzemples:
viure ['viwɾɵ]
conviure [kon'viwɾɵ]
volà [vo'lɑ]
canvi ['cɑnvi]
estovad [ɵsto'vɑd]
¡vive! [ꞌvivɵ]
servissi [sɵɾꞌvisi]
mòvil [ꞌmɒvil]
US DE SA LLETRA X ['ɛcis]
En Baléà, sa lletra «x» ['ɛcis] té un sol sò /ʃ/. S’empleya a totas aquéllas paraulas que se fassi mesté aquex sò. S’escettúan sas de prosedènsi estranjéra y való internassional còma: taxi ['tɑksi], exit [ꞌɛksit].
coxí [ko'ʃi]
coxinéra [koʃi'neɾɵ]
mox [moʃ]
moxingo [mo'ʃingo]
xorigué [ʃoɾi'ɣe]
xoquíns [ʃo'cins]
moxa ['moʃɵ]
faxa ['faʃɵ]
fex [feʃ]
grex [greʃ]
grexonéra [gɾɵʃoꞌneɾɵ]
xeremía [ʃɵɾɵꞌmiɵ]
escarrinx [ɵskɵꞌinʃ]
xumenèa [ʃumɵꞌnɛɵ]
US DE SA LLETRA Z ['setɵ]
Sa lletra «z» s’empleya hon sigui mesté es séu sò. Aquesta lletra té dos sòns: un, sibilant igual a sa «s» entrevocàlica [z], tant si va derréra de consonant que no siga sa «t», (ja qu’emb aquéxa lletra fórma un sol fonema /ʣ/), com si va entre vocals. Etzemples:
quinze [ꞌcinzɵ]
euza [ꞌɵwzɵ]
valzía [vɵlꞌziɵ]
catórze [cɵꞌtoɾzɵ]
ónze [ꞌonzɵ]
Haziénda [ɵziꞌendɵ]
Y un segón sò líquid igual a [s], cuand va a principi o a final de paraula. Generalment se tratta de topònims, noms pròpis o llinatjes forastés o estrangés:
Zaragossa [sɵɾɵꞌgosɵ]
Carroz [cɑꞌrɒs]
Càdiz [ꞌcɑdis]
Zúrich [ꞌsuɾik]
zaragossà [sɵɾɵgoꞌsɑ]
Uroz [uꞌɾos]
Zafiro [sɵꞌfiro]
DÍGRAFOS
Es dígrafos són INSEPARABBLES, pêrque tots élls són sa representassió d’un sol fonéma.
US D’ES DÍGRAFO BS [t͡s]
Es dígrafó BS està incorporad a totas sas paraulas que necessitan d’aquesta combinassió entrevocàlica:
obsessió [oʦɵsiꞌo]
obsessionad [oʦɵsjo'nɑd]
absolt [ɵꞌʦɒlt]
Son inseprabbles a fi de retxa pêrque fórman un sol foména /ʦ/:
o-bse-ssió [o ʦɵ sj'o]
o-bse-ssio-nad [o ʦɵ sjo 'nɑd]
a-bsolt [ɵ 'ʦɒlt]
US D’ES DÍGRAFO CC [t͡s]
Es dígrafo «cc» fórma un sol fonéma cuand va entre vocals. Etzemples:
acció [ɵʦiꞌo]
seleccionà [sɵlɵt͡sioꞌnɑ]
diccionari [diʦioꞌnɑɾi]
occident [oʦiꞌdent]
istrucció [istɾuʦiꞌo]
Essênd inseparabble a fi de retxa. Ezemples silàbics:
di-ccio-na-ri [di ʦjo 'nɑ ɾi]
o-cci-dent [o ʦi 'dent]
a-ccés [ɵ 'ʦes]
is-tru-cció [is tɾu ʦj'o]
US D’ES DÍGRAFO CH [ꞌt͡ʃe]
Es dígrafo «ch» en Baléà té es sò de [k] y s’empleya únicament a n’es noms, llinatjes y topònims qu’emb aquéxa lletra s’han escrit dêsde sempre, per preservà sa séua etimología. Generalment va situada a final de paraula:
Antich [ɵn'tik]
Domenèch [domɵ'nɛk]
Lluch [ʎuk]
Lluch Alsadèns [ʎuk ɵlsɵ'dɛns]
Lluch Majó [ʎuk mɵ'ʒo]
Lluch Alcari [ʎuk ɵl'cɑri]
US D’ES DÍGRAFO DJ [d͡ʒ]
Es dígrafo «dj» s’empleya a totas sas paraulas que, derivadas d’es Llatí duguin sa d entrevocàlica.
adjettíu [ɵʤɵt’tiw]
adjunt [ɵꞌʤunt]
adjuntà [ɵʤunt'ɑ]
US D’ES DÍGRAFO GU [ɣ]
Es dígrafo «gu» s’empleya esclusivament cuand va seguida de sas vocals «e, i». Hon sa lletra «u» no se pronunsía.
guèrra ['ɣɛrɵ] d’es Germànic: werra
guitèrra [ɣi'tɛrɵ] d’es Àrabé: qīṯārah
guix [ɣiʃ] d’es Llatí: gypsum
US D’ES DÍGRAFO JJ [ 'xotɵ]
S’escriurà sa dóbble «jj» a totas aquéllas paraulas a hon se fàssi mesté es sò de «j» españòla /x/. Etzemples:
jò rojj [ʒɒ rɒx]
tú ròjjas [tu ꞌrɒxɵs]
éll ròjja [eʎ ꞌrɒxɵs]
ajjédrés [ɵxeꞌdres]
jjéfe [ꞌxefɵ]
jjéfa [ꞌxefɵ]
Com qu’aquestas dúas lletras «jj» fórman un sol fonéma [x], són ortogràficament inseparabbles. Etzemples silàbics:
a-jjé-drés;
ro-jjà;
ro-jja-rêm.
US D’ES DÍGRAFO LL ['eʎe]
Es dígrafo «ll» [ʎ] s’empleya a sas paraulas pròpis d’es Baléà, y generalment hon es Llatí fa us de «l» a principi de paraula. Y a totas aquéllas que sigui mesté es seú us:
llensol [ʎɵn'sɒl] pròpi d’es Baléà
llengonissa [ʎɵngo'nisɵ] pròpi d’es Baléà
llecó [ʎɵ'ko] pròpi d’es Baléà
llemuc [ʎɵ'muk] pròpi d’es Baléà
llinatje [ʎi'nɑd͡ʒɵ] d’es Gascón: linatge
llimac [ʎi'mak] d’es Llatí: limax
lleó [ʎɵ'o] d’es Llatí: leo
llavó [ʎɵ'vo] d’es Llatí: labore
US D’ES DÍGRAFO PS /ʦ/
Es dígrafo «ps» fórma un sol foména /ʦ/ y per consiguient no se pod separà a fi de retxa. Aquest fonéma se fórma emb aquestas duas consonàns tan diferentas fonèticament totassòlas, degud a sa tendènsi baléà de suavisà y musicalisà es xerrà viu:
Opsió > [oʦjꞌo] > o-psió
Opsional > [oʦio'nɑl] > o-psio-nal
US D’ES DÍGRAFO QU [ku]
Es dígrafo QU [c] s’empleya per influènsi llatina a través de s’Español, devant sas vocals é, i, ê, e. Perdend sa vocal «u» tot es séu való fonètic.
que [cɵ]
perquê [pɵɾꞌcɵ]
pêrque ['pɵɾcɵ]
qui [ci]
quin [cin]
quina [ꞌcinɵ]
Es dígrafo «qu» fórma un sol fonéma /c/, per lo que són inseparabbles a fi de retxa.
US D’ES DÍGRAFO RR ['ere ‘dobblɵ]
Es dígrafo «rr» ['ere] s’empleya entrevocàlica y a fi de paraula:
corr [kor]
carro ['cɑro]
corrs [kors]
pòrro [ꞌpɒro]
corrêm [ko'rɵm]
pirrèume [pi'rɛwmɵ]
corrêu [ko'rɵw]
Corrèus [ko'rɛws]
corren ['korɵn]
cirrus ['sirus]
carréra [cɵꞌreɾɵ]
porrerà [porɵꞌɾɑ]
Sa dóbble «rr» ês inseparabble a fi de retxa. Etzemples silàbics:
pi-rrèu-me
ca-rré-ra
pò-rro
co-rrêm
US D’ES DÍGRAFO SS ['ese ‘dobblɵ]
Es dígrafo de dóbble «ss» té es sò líquid /s/ sempre, y s’empleya esclusivament entrevocàlica:
còssi ['kɒsi]
missal [mi'sal]
cossiol [kosi'ɒl]
passà [pɵ'sa]
massa ['masɵ]
passadó [pɵsɵ'do]
passa [ꞌpɑssɵ]
cassà [kɵꞌsɑ]
Aquest dígrafo també ês inseperabble a fi de retxa. Etzemples silàbics:
Pa-ssa-ca-rrés
co-ssi-ol
mi-ssal
pa-ssa-dó
US D’ES DÍGRAFO TG [ʤe]
Es dígrafo TG [ʤ] s’empleya devant sas vocals e, é, u, y a totas sas paraulas que se fassi mesté es séu fonéma.
rellotgé [rɵʎo'ʤe]
llenguatge [ʎɵngu'ɑʤɵ]
rellòtge [rɵ'ʎɒʤɵ]
De resultas de formà un sol fonéma NO són separabbles a fi de retxa. Etzemples silàbics:
Re-llo-tgé
llen-gua-tge
re-llo-tge-rí-a
US D’ES DÍGRAFO TJ [ʤɵ]
Es dígrafo TJ [ʤ] s’empleya devant sas vocals fortas a, o, y a totas sas paraulas que se fassi mesté es séu fonéma. Etzemples:
corretja [ko'rɵʤɵ]
vatj [vɑʤ]
rotj [rɒʤ]
ratjòla [rɵ'ʤɒlɵ]
rotja ['rɒʤɵ]
escorretjadas [ɵskorɵ'ʤɑdɵs]
rotjeta [ro'ʤɵtɵ]
enretjolad [ɵnrɵʤo'lɑd]
rotjós [ro'ʤos]
passêtj [pɵ'sɵʤ]
passetjada [pɵsɵ'ʤɑdɵ]
passetjà [pɵsɵ'ʤɑ]
De resultas de formà un sol fonéma NO són separabbles a fi de retxa:
tru-tja
re-tjò-la
pa-sse-tjà
pa-ssêtj
co-rre-tjas
US D’ES DÍGRAFO TS [ʦɵ]
Es dígrafo TS [ʦ], s’escríu per nórma general hon es Llatí y s’Español emplêyan «x» entrevocàlica, a sas paraulas pròpis d’es Baléà y a sa paraula de s’Español «caja» emb tots es séus derivads. Ja qu’es graféma x en baléà té es séu pròpi sò [ʃ].
ètsit [ꞌɛʦit]
màtsim ['maʦim]
màtsima ['maʦimɵ]
etsarca [ɵ'ʦaɾcɵ]
etsòtic [ɵ'ʦɒtic]
catseta [cɵ'ʦɵtɵ]
catsa [ꞌcɵʦɵ]
encatsà [ɵnkɵꞌʦɑ]
tatsidermiste [tɵʦidɵɾꞌmistɵ]
etsorcisme [ɵʦoɾ'sismɵ]
satsà [ʦɵꞌʦɑ] (pròpi d’es baléà)
S’escettúan d’escriurersê emb «ts» es manlléus d’idiomas estrangés emb nivell internassional còma:
«taxi» o «exit» (emb so sentid de sortida), y sa paraula llatina Sintaxis.
De resultas de formà sa TS un sol fonéma NO són separabbles silàbicament:
e-tsor-cis-me;
ca-tsa
tsa-tsà
mà-tsim
e-tsa-men
US D’ES DÍGRAFO TX [ʧɵ]
Es dígrafo TX s’empleya a totas sas paraulas d’es Baléà que sigui mesté es séu sò /ʧ/, essênd equivalent a sa «ch» de s’Español. Etzemples:
cotxo ['koʧo]
txutà [ʧu'tɑ:]
txicolati [ʧiko'lɑti]
trutxa ['truʧɵ]
txófer ['ʧofɵɾ]
putx [puʧ]
putxêt [pu'ʧɵt]
De resultas de formà un sol fonéma són inseparabbles silàbicament:
pu-txêt
co-txo
tru-txa
co-txe-ría
ca-txon-dé-o
US D’ES DÍGRAFO TZ [ʣɵ]
Es dígrafo TZ [ʣ] s’escríu a paraulas hon s’Español empleya generalment sa «j» entre sas vocals e-e.
etzèrcit [ɵ'ʣɛɾsit]
etzercissi [ɵʣɵɾ'sisi]
etzemple [ɵ'ʣemplɵ]
etzercità [ɵʤɵɾꞌtɑ]
Com que fórman un sol fonéma NO són separabbles a fi de retxa. Etzemples:
E-tzer-ci-ssi
e-tzem-plà
e-tzem-ple
US D’ES DÍGRAFO ZZ /ʦ/
Es dígrafo «zz» s’empleya esclusivament a sas paraulas procedéns de s’Italià. Y es seú sò es: /ʦ/ Etzemples:
pizza [ꞌpiʦɵ]
pizzería [piʦɵꞌɾiɵ]
pizzé [piꞌʦe]
Naturalment es dígrafo zz ês inseparabble a fi de rengló:
pi-zza
pi-zze-ri-a
pi-zzé
US DE SAS LLETRAS MAYÚSCULAS
Sa lletra mayúscula denòta distinsió a n’es nom que la dú y s’escriurà seguind sas siguiéns nórmas:
a) S’escriurà emb mayúscula sa priméra lletra d’es noms de personas, noms d’idiomas, llinatjes, sustantíus de denominassió d’Autoridat, noms d’idiomas en funsións de pronom, topònims, entidats, empresas y clubs deportíus. Y sa paraula llengo (Llengo) en funsións de pronom.
b) S’escriurà emb mayúscula sa priméra lletra de sa priméra paraula en que comènsiga un escrit y/o después de punt.
c) S’escriurà emb mayúscula sa priméra lletra d’ets adjettius de trattament: En y Na, maldement vagin en mitj d’un escrit. Escètte cuand en y na sinnifiquin emb español: el, la. Don y Dòña, si van a principi d’un escrit o después de punt.
ES SINNES DE PUNTUASSIÓ
Es sinnes de puntuassió són tots aquells sinnes ortogràfics que fitan sas frassas y es pàrrafos, estabblexen sa jerarquía sintàttica de sas proposissións gramaticals per conseguí estrutturà es tèste y ordenà sas idèas que se vòlen espresà.
Es sinnes de puntuassió en Baléà són:
Sa coma
Es punt
S’apòstrofo
Es puns suspensíus
Es sinnes d’ammirassió
Es sinnes d’interrogassió
Es parèntessis
Sas cometas
Es guió
Sa diéressis.
SA COMA
1.- Sa coma s’empleya per separà orassións o per donà un’esplicassió: • Palma, ciutad petita, té massa tràfic. • Don Bernat, es metge d’es pobble, ha tornad molt véy.
2.- Per separà termes independéns que confórman una proposissió composta de s’orassió gramatical:
• Uns jugavan, altres nadavan, però tots se divertían.
3.- Per separà noms que correspònen a una sèri de noms y no van unids per conjunsións:
• Vatj cassà coníys, perdíus, tórs y un porc singlà.
4.- Per separà frassas adversativas:
• Aquí no som rics, però no passam talent.
5.- Per separà sas proposissións esplicativas:
• Axò, jovenêt, no’s axí.
• Despusahí, después de dinà, vatj anà a n’es cine.
• Sas panadas que sa padrina encara fa per Pasco, són molt bònas.
ES PUNT
Es punt se dividêx en cuatra classas:
Punt y coma.
Punt y seguid.
Punt y a part.
Punt y final.
Es punt y coma s’empleya per separà orassións coordinadas cuand aquéxas són llèrgas o esperimentan colca canvi de sentid. Etz.:
Estig donand voltas per aquí emb aquesta falda de fa més de mitj’hòra, y ningú hey havía reparad; y ara qu’estam a punt de sortí, tot són defèttes.
Es punt y seguid s’empleya dins un metex pàrrafo per fé una paussa gròssa, però que, a continuassió se seguêx emb so desarrollo de sa matéxa idèa. Etz.:
Com porêm veure, es nom de Cataluña com’entidat política no aparêx per en llog. Llevò, s’hipotètic estad català no etsistía a 1229.
Es punt y a part s’empleya a final de pàrrafo, cuand ja som acabad d’esplicà es sentid de lo que dêyem, però continuam dins es metex contèste aportand més idèas o arguméns. Etzemple:
Com porêm veure, es nom de Cataluña com’entidat política no aparêx per en llog. Llevò, s’hipotètic estad català no etsistía a 1229. Per lo que, ês impossibble que un estad català conquistàs Mallorca.
Es punt y final ês es derré sinne que posam a un escrit, y s’empleya cuand ja som acabad d’esposà lo que volíem dí.
ES DOS PUNS
Es dos puns s’empleyan per amplià un concètte, per donà un’esplicassió, per dí etzemples o per reproduí un tèst lliteral.
Etzemples: - Venguéren tots: sa mare, es germàns, es cóncos y es padríns. - Son animals de pel, per etzemple: es cavall, es ca y es mox. - El Bon Jesús va dí: estimauvós uns emb sos altres com jo vos som estimads.
S’APÒSTROFO
S’apòstrofo ês una cometa que sa pòsa a sa part alta de sa paraula, en sustitussió de sa lletra vocal qu’hey havía. Aquéxa se pèrd cuand sa paraula que la seguêx també comensa emb vocal.
Per nórma general, si sa priméra paraula se tratte d’ets artículs: ne, se, sa, na, la, le, lo. De sa preposissió de. De sa conjunsió y pronom que. De sa 1ª, 2ª y 3ª persona singulà, y de sa 3ª d’es plural d’es vèrbos pronominals. Y d’es pronom lo cuand aquex precedêx a n’es pronom hey:
Se suprimirà SEMPRE sa vocal de sa priméra paraula.
Etzemples de s’us de s’apòstrofo:
s’animal (se animal) ;
a n’es camp (a ne es camp);
sa madòna s’en va (sa madòna se en va);
l’amo ha sortid (lo amo ha sortid);
tirêu a l’ayre (tirêu a lo ayre);
d’assò y d’allò (de assò y de allò);
l’hey diu (lo hey diu);
s’ho arramba (se ho arramba);
s’ase (se ase);
ca’n Siòn (ca en Siòn) .
També se suprimiràn sas lletras “-er” de sa paraula “per”, cuand vagi seguida d’ets artículs “es, ets”: p’es cotxo; p’ets animals.
S’escettúa suprimí sa derréra volcal, a s’advèrbo de negassió “no” y a s’advèrbo de tems “ja”, cuand aquéis coincidexen emb sos pronoms “eu, hey” y s’advèrbo “heyà”. A hon qui pèrd sa vocal, ês es pronom. Etz.:
No’u sé (no eu sé)
no’u faré (no eu faré)
ja’u faré (ja eu faré)
No’yà res (no heyà res)
no’y aniré (no hey aniré).
ES PUNS SUSPENSÍUS
Es puns suspensíus són tres puns seguids y s’empleyan cuand es qui escríu se calla algo, o que lo que se calla ja se té per sabud, y, cuand volêm donà a entendre que se dutte d’algo o de colcú. Etz.:
Sab més un missè y un ase...
¡No’u sé jo!...
ES SINNES AMMIRATÍUS
Es sinnes ammiratíus també enomenads esclamatíus, se colòcan a principi y final de sas frassas que lis volêm donà una entonassió més forta. Etz.:
¡Vina aquí!
¡quin sol que fà!
¡ja’stà bé!
¡quê bo!.
ES SINNES INTERROGATÍUS
Es sinnes interrogatíus s’empleyan a principi y final de sas frassas que demanen algo, que fan preguntas.Ecz.:
¿Quê vols?
¿vens emb noltras?
¿nam a n’es cine?.
ES PARÈNTESSIS
Es parèntessis s’empleyan a principi y final d’un afagid complementari a s’orassió, sênse qu’aquéxa pèrdi es sentid original. Etz.:
Demà (plògui o no plògui) has de vení.
SAS COMETAS
Sas cometas s’empleyan a principi y final de sas fitas o de noms pròpis, y de òbras lliteraris escritas emb altres idiomas. Etz.:
En Juan mos va dí: “axò que feys no ês lo corrètte”.
En “Miguel de Cervantes” va escriure es “Quixote”.
“Donde las dan las toman”, díuen emb español.
ES GUIÓ
Es guió mos indica que sa paraula separada per éll, no acaba a fi de retxa (rengló), sinó que seguêx a n’es principi de sa retxa siguient. També s’empleya a n’es principi d’es diàlegs de comèdis o de novèlas. Y después d’un punt precedit de número. Etzemple:
L’añ 1230, es condats catalàns no esteyan massa pobblads, -per repobblà Palma no havéssen bastads tots ets habitàns de Barselona-, per lo cual ês una gran invensió axò de qu’es catalàns varen repobblà Mallorca.
Na Pérona: - ¡ No fàgis cóntas qu’eu dugui !.
1.- Dins una graxonéra va posà una cuarada d’òli...
SA DIÉRESSIS
Sa diéressis ( ¨ ) s’empleya únicament demunt sa lletra “ u ” cuand seguida de sa “ i ”, y precedida de sa “ g ” aquéxa s’ha de pronunsià. Talment com emb español. Ecz.:
pingüino
llingüístic
Llingüísticament
SA PROSÒDI
Prossòdi ês sa part de sa Gramàtica qu’estodía sa pronunsiassió de sa Llengo. Sa prossòdi comprên: sa Fonología, sa Morfología y sa Semàntica.
Però emb sa pronunsiassió hey êntren una sèri de fattós que sênse élls sa pronunsiassió se convertiría emb un simple etzercissi gimnàstic de sa gargamélla. Aquets fattós son: sa Comunicassió, s’Idioma y es Signes empleyads.
SA COMUNICASSIÓ
Sa comunicassió ês es procés p’es que se trasmetêx una informassió d’un punt a un altre (programas de radio, televisió, o una cridada telefònica), o d’una persona a s’altra (conversassió), o d’una persona a móltas (conferènsi, òbra de téàtro, etc.). Sa persona, o sía, s’espèci humana, generalment empleya sa paraula per comunicarsê emb altres, ja siga xerrand o escriguend. Però també se pod comunicà d’altras fórmas no llingüísticas, com per etzemple, emb señals visuals:
bandéras
fotografías
dibuxos
planos
colós...
També per médiassió de señals acústicas:
sirénas
tocs de trompeta
tocs de tambós
mambelletas...
O per mèdis olorifics: perfums y colònis.
ES PROCÉS DE SA COMUNICASSIÓ
Tots aquets tipos de comunicassió, duen un procés a hon hey prenen part varis fattós, que són: s’emisó, es recettó, es mensatje, es canal, es còdig y es contèste.
S’EMISÓ, ês es qui trasmetêx una idèa.
Es RECETTÓ, ês es qui rêb aquexa idèa.
Es MENSATJE, ês es contengud informatíu de s’idèa.
Es CANAL, ês es mèdi p’es que s’envía es mensatje. Que pod essê: es sò de sa veu de qui xèrra si ês una persona; es fil d’es teléfono fitso; sas onas elettromannèticas de sa radio y televisió; una pancarta; s’oló determinada d’un perfum, etc., etc.
Es CÒDIG, ês es sistéma de sinnes emb so qu’està contenguda s’informació d’es mensatje. Per etzemple: es còdig internassional de señals per bandéras; es còdig “Morse”; es còdigs llingüístics (gramàticas).
Per axò porêm dí que cada llengo, en sí, es un còdig de sinnes que permêt que duas o més personas se puguin comunicà, si totas éllas conexen es matex còdig. O sía, si totas conexen es matex idioma.
Es còdig llingüístic (idioma) està formad per: 'fonémas, monémas, paraulas y régglas morfosintàtticas.'
Es CONTÈSTE, ês sa circustansi en que se tròban s’emisó y es recettó. Per etzemple, si colcú díu: ¡es dobbés!. Segóns es contèste, mos pod donà a entendre que:
1.- s’ha olvidat es dobbés.
2.- acaba de trobà es dobbés qu’estava sercand
=====LLENGO, IDIOMA, DIALÈTTE===== (definissió).
Denominam llengo, a sa fórma d’esprésarsê de sa majoría de personas d’una comunidat, pobble o nassió. Ja que dins una nassió, una matéxa paraula pod essê pronunciada de diferenta fórma, segons sigui es séu grau d’aislament emb so gros de sa pobblassió. D’aquéxa fórma a Baléàs tenim que, a Menorca, part d’Ibissa y a Solle, a sa “o” àtona la pronuncían “u”, diguend per etzemple: “pubblassió” per pobblassió; “cumú” per comú; “bònu” per bòno; “rubad” per robad; etc.
Denominam idioma, a s’estrutturassió gramatical de sa fórma d’espresió de sa majoría de personas d’una comunidat territorial.
O siga que, idioma ês tota aquélla llengo que té una gramàtica pròpi.
Ets idiomas també reben es nom de llengo lliterari.
Denominam dialètte, a sa fórma d’espresió que ténen ets habitàns d’una regió, pobble, barri, o inclús a nivell individual, d’un matex idioma. O sía, an aquéllas llengos que ténen sa matéxa estruttura llingüística que sa llengo mare.
Es dialèttes tembé reben es nom de llengo corrent.
Son dialèttes: s’andalús, s’argentí, es mejicà, es sineué, es felenitxé, es barseloní, es tarragoní, es catalinéro, es madrilênc, etc. etc. etc.
LLENGUATJE Y IDIOMA
Llenguatje, ês sa capacidat de comunicassió que ténen totas sas personas y tots ets animals.
Es llenguatje de sas personas ês es més complet pêrque no domés se pod comunicà emb sons (fonemas) que convertêx emb paraulas, sinó, qu’elza pod representà emb sinnes escrits.
Mentras qu’ets animals domés se pòren comunicà emb sons.
Etsistexen moltas classas de llenguatjes:
llenguatje científic,
llenguatje arravalé,
llenguatje pagês,
llenguatje mariné,
llenguatje manacorí,
llenguatje pollensí,
llenguatje periodístic,
llenguatje lliterari,
llenguatje deportíu, etc.
Idioma, en canvi, ês un sistéma de sinnes y regglas pròpis d’una comunidat territorial humana. Son idiomas:
es Baléà,
s’Inglês,
s’Español,
s’Italià,
es Valencià,
es Francês,
es Vasc,
es Gallèg,
es Português,
es Català, etc. etc.
ES SINNES DE COMUNICASSIÓ Y SAS SÉUAS CLASSAS
Dins el mon que mos enrevolta, veym qu’està ple de sinnes que mos díuen còsas. Aquests sinnes se classifican en: Indicis, señals, icònos, símbols y sinnes llingüístics.
Indicis, són aquellas señals que sênse està fétas aposta, mos donan a enténdre quê pod està passand a un moment determinad.
Per etzemple: es plos d’un infant mos dona indicis de quê li pod està passand.
Una columna de fum dins una garriga, mos pod donà indicis de si se tratta d’un incèndi o no.
Sa calentó corporal d’una persona, mos pod donà indicis de si té fébre o no.
Señals, són totas aquéllas marcas escritas o fétas aposta per sas personas, o p’ets animals que mos donen a entendre algo.
Per etzemple: sas señals de tràfic mos donen a entendre qu’ês lo qu’hem de fé cuand conduim un vehícul.
Sa seña que li feym a un taxi o a una camiona cuand hey volêm pujà; a n’es conduttó li donam a entendre que s’ha d’aturà.
Es síulo emb so que cridam a un animal (ca, bisti, etc), ês sa señal que li dona a entendre a s’animal que volêm que vengui a hon estam noltros.
Es moiment de sa coa d’un ca, mos dona a entendre si està dispost a mossegarmós o no.
Icòno, ês es sinne que guarda una relassió estèrna emb lo que sinnifica.
Per etzemple: una romana de dobble plat sinnifica Justicci;
un círcul vermey emb una retxa horissontal blanca en mitj, sinnifica sentid de direcció prohibida.
Axí tenim que, sa romana y es círcul, son icònos.
Símbol, ês tot aquell sinne que representa idèas o creènsis.
Per etzemple: sas bandéras de sas nassións, ets emblémas de sas associassións, etc.
En relligió, s’àguila representa a San Juan.
En química, es símbols de sas sustansis són lletras totassòlas o una combinassió d’éllas.
Es signes llingüístics, són sa representació escrita d’una idèa.
Per etzemple: cuand escrivim es signes a, b, r, e, tots juns, estam representand s’idèa que tenim dins es cap, per médiassió de sa paraula “abre”.
Axí que, es signes llingüístics fórman es sistémas y subsistémas fonològics y morfològics d’un idioma.
FONOLOGÍA
No hem de confóndre Fonología emb Fonètica, pêrque sa Fonètica ês una branca aplicada de sa Fonología, qu’estodía es sons d’una llengo tal y com elza pronunsían tots y cada un d’es que la xèrran. Mentras que sa Fonología, estodía es fonémas d’un idioma.
Fonéma, ês sa representassió d’es sò tal y com figura dins es llenguatje escrit.
Sò, ês lo que realment pronunciam, emb s’acento y tonalidat particulà de cadascú de noltros.
SISTÉMA FONOLÒGIC
Es sistéma fonològic baléà, costa de 35 fonémas, d’es cuals 8 son vocalics, 1 sémivocalic y 26 consonàntics. Que són representads per 45 grafémas. Essênd es siguiéns:
FONÈTICA
Cuand pronunsiam cada una d’aquéxas lletras, entonam o fonetisam una sèri de sons que se dividexen en sons simples y sons compots. Prenguend còma fundament fonètic, sa pronunsiassió de sa majoría de sa pobblació de Baléàs.
Sa fonètica baléà se dividêx emb sons simples y sons composts.
SONS SIMPLES
Se díuen sons simples an aquells sons que se pòren pronunsià emb un sol impuls de s’alê.
Son sons simples: à, a, e, é, è, i, o, ò, u.
Aquéxos sons, segons sigui s’ubertura de sa boca cuand elza pronunsiam se classifican en:
Y segóns sigui sa part de sa boca a hon elza fonetisam se classifican en:
Quédànd es triàngul fonètic d’es Baléà com seguêx:
/ɵ/ > [ɵ] es séu sò ês com si pronunsiàssim una oe juntas, y ês es sò de sas vocals a, e néutras, tant si són tònicas com àtonas:
pesseta [pɵ'sɵtɵ], alê [ɵ'lɵ], agafalâ [ɵgɵfɵ'lɵ].
/ɑ/ > [ɑ] ês es sò de sa lletra a cuand aquéxa se pronunsía ubèrta, y generalment ês tònica: massa [ꞌmɑsɵ].
/e/ > [e] ês es sò de sa lletra e cuand aquéxa se pronunsía tencada, igual qu’emb Español. Sempre ês tònica: mentras [ꞌmentɾɵs].
/ɛ/ > [ɛ] es séu sò ês com si pronunsiàssim una ea juntas y ês es sò de sa vocal e cuand aquéxa se pronunsía ubèrta è. Sempre ês tònica y sempre acentúa emb acento ubèrt: mèm [mɛm], mèstra [ꞌmɛstɾɵ].
/ɒ/ > [ɒ] es séu sò ês com si pronunsiàssim una oa juntas, y ês es sò de sa vocal o cuand aquéxa se pronunsia ubèrta. Y domés dú acento si no dú cap consonant enclítica: mòpi ['mɒpi]. Ja que si en dú es séu sò ês ubert de forma natural y no se fa mesté acentuarlâ: mobble ['mɒbblɵ].
/o/ > [o] ês es sò de sa lletra o tencada, y se pronunsía igual qu’emb Español. Tant si ês tònica com si ês àtona: camió [cɵmi’o], oliva [o'livɵ].
/o/ > [u] ês es sò que li dónan a Menorca, a Solle y a part d’Eivissa.
/i/ > [i] ês es sò de sa lletra i y se pronunsía igual qu’emb Español, tant si ês tònica com àtona: missal [miꞌsɑl], tir [tiɽ].
/u/ > [w] ês s’alófono d’es fonéma u, y es séu sò ês com si pronunsiàssim una mitja u. Aquest fenómeno domés se produêx cuand sa u fórma part d’un diptóng decrexent: miulà [miw'lɑ], taula ['tɑwlɵ].
/u/ > [u] ês séu sò ês igual qu’emb Español, tant si ês tònica com àtona: comú [koꞌmu], musical [muziꞌkɑl], munt [mun].
SONS COMPOSTS
Són sons composts, aquells que necessitan de sas vocals per porerlós dí. Totas sas consonàns són sons composts. Y segóns sigui sa part de sa boca qu’êntra en funció cuand las fonetisam, se dividexen en:
morrals
morrodentals
llenguidentals
paladallenguals
guturals.
Morrals, són totas aquéllas lletras a hon a s’hòra de fonetisarlâs domés êntran en funsió es morros. Y son: b, m, p.
Sas “ b, p ” ténen un sò oclusíu oral, o siga, s’ayre surt per sa boca cuand las pronunsiam; s’escríuen a totas aquéllas paraulas a hon se fàssi mesté es séu sò, jà sigui a principi, final o en mitj de paraula.
Etz.: bo, per, sospês, embiexà, sabud, sorpresa.
Sa “ m ” té un sò oclusíu nassal, o siga, s’ayre surt p’es nas cuand la pronunsiam. Ademés de sas paraulas pròpis que han de menesté d’aquesta lletra, s’escriurà “m” devant de sas consonàns “ b, p ”.
Etz.: important, embeleíd, empipad, embiexad.
Morrodentals, són sas que cuand elza fonetisam êntran en funsió es morro d’abax y sas dens de dedalt. Y son sas: f, v.
Sa lletra “f” té un sò fricatíu sord, o siga que s’ayre surt per una petita ubertura entre es morro d’abax y sas dens de dedalt.
Etz.: fé, fe, desfé, fi, finalizà, fetxoría, futur, fiya, foto.
Es lletra “v” té un sò fricatíu oclusíu. S’ayre surt emb forsa después de separà sas dens de dedalt d’es morro d’abax.
Etz.: vi, conviure, vive, vòmit, vot, voluntad, vulnerabble.
Llenguidentals, són sas que cuand s’elza fonetisa êntran en jog sa llengo y sas dens. Y són: c, d, g, j, s, ss, t, z, ts, tz, tg, tj.
Sa “c” té es sò llenguidental idèntic a sa “s” líquida /s/ , a principi de paraula devant de “e,i”, derréra de consosnant y entrevocàlica de sas vocals “e, i”.
Etzemples: cinc, cine, oficina, accident, cèrt, cent, censura.
Sa “d” té un sò llenguidental oclusíu sonòric /d/ devant de totas sas vocals. Y un sò semi oclusíu sord derréra consonant.
Etz: cuand, cantand, costand, caminand.
Sa “g” té es sò llenguidental dols sonòric /ʒ/, devant de sas vocals “e,i ”.
Etz.: gènit, gent, ginebró, gínjol, giñòla, girà.
Sa “j” té un sò llenguidental sonòric sémi oclusíu /ʒ/, devant colsevol vocal.
Etz.: jugada, jonoy, Jesús, jèure, jo, jardí, Jané, jac, jay, jayot, Juan, judicial, jove, joveneta, jovent, jugà, jugueta, Japó, japonês.
Sa “s” té es sò llenguidental sibilant /z/ cuand va intervocàlica.
Etz.: casa, poesía, tresò, cosí, pésa, pésàda, pésà.
Y un altre sò llenguidental líquid /s/ a principi y a final de paraula, derréra consonat y devant totas sas vocals.
Etz: sí, taulas, so, su, sa, se, sant, més, consum, cansó.
Es dígrafo “ss” té es matex so que s’anterió /s/, però sempre va entrevocàlica. Ortogràficament són inseperabbles.
Etz.: cassa, còssi, massa, tròssos, esbossinà.
Sa “t” té un sò oclusíu sord devant de totas sas vocals. Y derréa de sa consonant “n”.
Etz: cuant, consonant, caminant, Almirant.
Sa “z” té es sò llenguidental sibilant /z/, cuand seguêx a una consonant.
Etz: onze, quinze, elz, elza, etzemple.
Y un sò llenguidental líquid /s/ a principi y final de paraula.
Etz.: Zaragossa /sɵɾɵ'gosɵ/, Carroz /cɵ'rɒs/, Za /sɑ/, Zarina /sɵ'ɾinɵ/.
Es dígrafo “ts” té un sò llenguidental líquid oclusíu /ʦ/, y com que també fórman un sol sò són inseperabbles.
Etz.: catsa, catsòta, catsé, tsetsà.
Es dígrafo “tz” té un sò llenguidental sibilant oclusíu /ʣ/, y talment com s’anterió fórman un sol sò y també són inseparabbles.
Etz.: dotze, betzé, betzol.
Es dígrafo “tg” té un sò llenguidental dols sonòric oclusíu /ʤ/ devant colsevol vocal. Són inseperabbles.
Etz.: métge, métgesa, rellotgé, rellotgería.
Es dígrafo “ tj ” té un sò llenguidental sonòric oclusíu /ʣ/, devant colsevol vocal, y a fi de paraula. Son inseperabbles.
Etz.: missatje, mensatje, amitjé, mitj, mitja, viatje, viatjà.
Paladallenguals, són aquéllas lletras que cuand elza fonetisam êntran en funsió es paladà y sa llengo. Y són: c, l, ll, n, ñ, r, rr, k, qu, tx.
Sas lletras “l, ll, n, ñ, r” ténen es séu való particulà y s’empleyan a totas aquéllas paraulas que han de menesté aquéis sons.
Etz.: consol, llí, nonas, añorà, riure, correguda, carréra.
D’aquéxas, es dígrafo “rr” té un sò sonòric vibrant /r/, entrevocàlica y a final de paraula de sa 1ª, 2ª, 3ª persona d’es singulà d’es present d’Indicatíu d’es vèrbo corre, y ortogràficament són inseperabbles.
Etz.: jo corr, tú corrs, éll corr; carro, carrocería.
Sa “c” té es sò paladallengual oclusíu /c/ a principi de paraula devant de sa vocal “a”. Etzemples:
Cassa ['cɑsɵ], camía [cɵ'miɵ], carro ['cɑro], caminà [cɵmi'nɑ].
Es dígrafo “qu” té es sò paladallengual oclusíu /c/ devant de sas vocals “e, i”.
Etz: que, quiméra, qui, quina, quéderàn, qued.
Sa lletra “k” te un sò paladellengual oculsíu /c/ devant sas vocals, “e, i”.
Etz: kèrn, kirie, kilo, kilógramo.
Es dígrafó “tx” té es matex sò que sa “ch” de s’español /ʧ/, y poc més o manco s’empleya emb sas matéxas paraulas y també són inseperabbles.
Etz.: txicolati, cotxo, cotxería, botx, botxàrro, txulo.
Sa “x” té es sò paladellengual dols sord /ʃ/ devant totas sas vocals y derréra consonant.
Ecz.: escarrinx, Xim, xeremía, coxí, coxinéra, cuxa.
S’escettúan d’aquéxa nórma es noms de prosedènsi esterangéra, y que, suguend sa “x” han arrelad aquí, per haversê convertidas emb paraulas internassionals. Aquesta x emb baléà pren es sò de [ʦɵ]
Etz.: Taxi ['taʦi], boxéo [bo'ʦeo], èxit ['ɛʦit].
Guturals, són sas que sònan modificand es sò emb sa glòtis (sa part alta sa gargamélla) y es paladà. Y són: c, g, jj, k, qu, ch.
Sa “ c ” té es sò gutural oclusíu /k/ devant de sas vocals “o, u, ò” y de sas consonàns. Derréra de consonant però, es séu sò es gutural dols.
còssi ['kɒsi], coloma [ko'lomɵ], cussa ['kusɵ], clotell [klo'teʎ].
Sa “ g ” té es sò gutural sonòric /g/, cuand va devant sas vocals : a, o, u, ò .
Etz.: gònia, goniometría, guapo, gamba, gambané.
Es dígrafo “jj” té es sò gutural fricatíu /x/ a totas sas fórmas verbals d’es vèrbo “rojjà”. Són ortogràficament inseparabbles.
Etz.: jo rojj, tú ròjjas, éll ròjja, jo rojjaría, tú rojjaràs, noltros rojjaríem, que tú ròjjis, voltros heuríeu rojjad, etc.
Y a sas paraulas que són de prosedènsi esterangéra o de s’Español. Etz.: ajjédrés, jjéfé, alajja, ojjalà.
Sa “ k ” s’escríu a sas paraulas pròpis o prosedéns d’altres idiomas, qu’axí se fassi mesté. Es séu sò ês oclusíu sord /k/ devant de sas vocals “a, o, u”.
Etz.: Kan, kao, koala, kosobar, kurd, kuwaytí
Es dígrafo “ch” té es matex sò oclusíu sord que sa /k/, y domés sa mantén a n’es noms pròpis, noms topogràfics y llinatjes. Generalment sempre va colocada a fí de dicció.
Etz.: Lluch [ʎuc], Lluch Alsadèns [ʎuc ɵlsɵ'dɛns], March [mɑɾc], Blanch [blɑnc], Lluch Alcari [ʎuc ɵl'cɑɾi], etc.
Antigament se posàva també entrevocàlica:
Michèl [mi'cɛl], Michèla [mi'cɛlɵ], Ròcha ['rɒcɵ], etc.
ESTRUTTURA DE SAS PARAULAS
Vist lo qu’hem dit més amunt, dirêm que, fonémas són sas unidats llingüísticas més petitas en que se pod dividí una paraula, no tenguend per éllas matéxas cap significad.
SINNIFICANT Y SINNIFICAD
Tots es fonémas són sinnes que, colocads d’una fórma determinada fórman sas paraulas. Y aquéxas, conténen un sinnificant y un sinnificad.
Sinnificant, ês tot lo que se pod veure, escoltà o tocà.
Sinnificad, ês s’informassió que volêm donà a conexe.
Per etzémple: si escrivim es sinnes: a – b – r – e , haurêm formad sa paraula “ abre ”, qu’ês es sinnificant de sa representassió mental d’un àbre, qu’ês es significad. O sía, hem escrit lo que volíem donà a conexe y que teníem dins sa memòri.
DITTÓNG Y TRITTÓNG
Dins d'es Sistéma Fonològic, mos trobam emb s’unió de duas o tres vocals dins una matéxa sílaba; an aquéxa unió l’enomenam dittóng o trittóng, segóns siguin duas o tres sas vocals que se juntan.
Dittóng ês s’impuls de veu formad p’es sò perfètte d’una de sas vocals y una tercéra part de s’altra vocal. Se diu qu’hey ha tres classes de dittóngs: crexéns, decrexéns y néutros.
Es crexéns són es qu’estàn formads per una vocal tencada y una més ubèrta: ià, io, uo, ui.
Etz.: pronunsià, condissió, fluttuós, pingüino.
Es decrexéns són es qu’estàn formads per una vocal ubèrta seguida de una més tencada: au, eu, ou, òu, éu, éi, iu.
Etz.: agafàu, féu, aquéis, agafêu, ciuróns còure, paraula, pou, piu, niu, etc.
Dins es decrexéns, heyà ês que, estand formads per una vocal forta seguida de sa i, perdend aquesta sa mitad d’es séu sò natural, se díu qu’aquesta entre en yod emb sa vocal precedent, y per assò en es séu llog escriurêm sa sémivocal “ y ”.
Etzemples: Fiy [fij], fuy [fuj], foy [foj], vermêy [vɵɾ'mɵj], consêy [kon'sɵj], remúy [rɵ'muj], consêy [kon'sɵj], goytà [goj'tɑ], etc.
Es néutros són es que ténen sas vocals emb so matex való: uu, ii, ee.
Etz.: nuu, refúu, somíi, reelegí, reelecció, envíietc.
Es trittóng està formad per tres vocals juntas, y ês s’impuls de veu formad p’es sò perfètte d’una de sas vocals y una tercéra part de sas altras duas.
Etzemples: temíeu, cosíeu, valíeu, lluíu, conduíu, plòuen, coíu.
Talment con emb so dittóng, cuand sa vocal “i” entre en yod emb sa vocal precedent, aquesta pèrd sa tercéra part d’es séu sò natural, y per assò en es séu llog escriurêm sa sémivocal “ y ”.
Etzemples: guayta [guɵj'tɑ], beya ['bɵjɵ], fuya ['fujɵ], roveyad [rovɵj'ɑd], vermeya [vɵɾ'mɵjɵ], remuyà [rɵmuj'ɑ], conseyà [kons'ɑ].
SÍLABAS
Sílaba ês es cop de veu en que se pod dividí una paraula.
Etzemples: ca-sa, tro-pi-tjà, co-txo, me-ri-ol-lo, ca-mi-se-ta.
Sas sílabas pòren essê naturals y artificials.
Sílaba natural ês sa que se pod dí emb un sol cop de veu. Però axí com sas vocals pòren per sí matéxas formà sílabas y inclús paraulas, sas consonàns per éllas matéxas no’u pòren fé si no van acompañadas per una o més vocals. Per assò sa sílba natural se dividêx aximatex en simple y composta.
Sílaba natural simple ês sa qu’està formada únicament per sas vocals: a, o, y, cuand ténen sas funsións de preposissió o conjunsió.
Sílaba natural composta ês sa formada per una consonant y una o duas vocals, o també per duas vocals totassòlas.
Etzemples: uy, fíi, du, ay, eu, méu, téu, séu, pèu, vuy, etc.
Sílaba artificial ês sa formada per una vocal y duas o més consonàns, o per una consonant y tres vocals.
Etzemples: prat, per, molt, poc, més, prim, lluíu, cansóns, etc.
COSTITUSSIÓ DE SAS PARAULAS
Sas paraulas són unas unidats llingüísticas costituidas de sinnificant y sinnificad.
Es sinnificant, de sas paraulas són es grafémas, que són sa representació gràfica d’es sons que compònen una paraula.
Etz.: a-b-r-e, p-a-r-a-u-l-a-s, d-i-u-m-e-n-g-e.
Es sinnificad, ês s’idèa o representassió mental de lo qu’espressam emb sos grafémas.
Axò vol dí, que, per etzemple, sa representació mental d’un abre, que representam ortogràficament emb sos grafémas corresponéns a cada sò, y que mos dona còma resultad sa paraula “abre”, y no se pod descompondre emb altras pêrque es séu significad ês complet.
Ara bé, aquéxa paraula (abre) per etzemple, està composta per unas unidats emb un significad determinad, ja sigui gramatical ja sigui lètsic. Aquestas unidats emb sinnificad reben es nom de monémas.
MONÉMAS
Monémas són sas unidats més petitas en que porêm dividí una paraula y que contenguin un sinnificad. Es monémas aximatex, se subdividexen en: letsémas y morfémas.
Sa paraula - pensà - , per etzemple, còsta de dos monémas, pens- qu’ês sa rèl de sa paraula y per consiguient insubdivisibble. Y per –à, qu’ês es monéma que mos diu que sa paraula - pensà - ês un infinitíu d’un vèrbo.
Sa rèl de sas paraulas reb es nom de letséma.
Y sa lletra o paraula simple que mos diu sa relassió gramatical de sa rèl, reb es nom de morféma.
LETSÉMAS
Letsémas són unidats que sinnifican concèttes, o sia, qu’es séu sinnificad se pod trobà dins un diccionari.
Etz.: sol, tèrr-a, txicola-ti, hombr-a, pellering-o, etc.
MORFÉMAS
Morfémas són sas unidats que relassionan es letsémas entre sí, o modifican es séu sinnificad, sinnificand còsas còma:
singulà, plural, femení, masculí, persona verbal, artícul, pronom, prefitses, sufitses.
Tal y com acabam de veure, es monémas se dividexen en letsémas y morfémas.
Es lecsémas ja sabêm que són paraulas emb sinnificad ple y que las porêm trobà dins es diccionaris.
Es morfémas per contre, no ténen un sinnificad ple, o siga, no sinnifican còsas o animals, sinó que son sinnes gramaticals que mos servexen per formà orassións, y per distinguí es tipo de paraula de que se tratta, si singulà o plural, si femenina o masculina, etc.
CLASSAS DE PARAULAS
Sas paraulas, segóns sa séua costitussió morfològica se dividexen en: simples, compostas, derivadas, parasintèticas y acrònims.
Paraula simple ês sa qu’està composta per un sòl monéma. Si es monéma que fórma sa paraula simple se tratte d’un letséma, es séu significad ês lètsic.
Ténen sinnificad lècsic: es noms, ets adjettius, es vèrbos y ets advèrbos.
Si es monéma resulta sê un morféma, es séu sinnificad ês gramatical.
Ténen sinnificad gramatical: ets artículs, sas preposissións y sas conjunsións.
Paraula composta ês sa costituida per dos o més letsémas, per dos morfémas o per un morféma y un letséma.
Etzemples: aygordent (aygo - ardent), herbassana (herba - sana), radiofònic (radio - fònic), desencaminà (des - encaminà), pêrque (pêr - que), inútil (in - útil).
Paraula derivada ês es resultad de combinà un letséma y un o varis morfémas.
Etzemples: jardiné (jardi-né), inmortal (in-mort-al), floristé (flo-rist-é), fusté (fust-é), ciutadà (ciutad-à), mercadé (mercad-é).
Paraula parasintètica ês sa costituida per dos letsémas y un morféma o dos morfémas y un lecséma.
Etzemples: radiotelegrafiste (radio-telegraf-iste), desfuyarsê (des-fuya-r-sê), desconsiderassió (des-considera-ssió).
Acrònim ês tota paraula formada per sas inissials d’altras paraulas.
Etzemples: ONU (Organisassió de Nassións Unidas), PSOE (Partit Sossialista Obré Español), UGT (Unió General de Trabayadós), OTAN (Organisassió d’es Trattad de s’Al·làntic Nord).
Però també, sas paraulas se pòren classificà segóns siga sa cantidat de sílabas que las fórman, y axí tenim que reben es noms de: monossílaba, bissílaba, trissílaba, polissílaba.
Paraula monossílaba ês sa qu’està formada per una sòla sílaba.
Etz.: sol, fil, pis, pu, pa, sal, gotj, co, ò, fiy, fuy, etc.
Paraula bissílaba ês sa que la costituyexen duas sílabas.
Etz.: ca-mí, ca-tsa, ma-lalt, do-tze, com- prà, ca-sa, co-txo, etc.
Paraula trissílaba ês sa qu’està composta per tres sílabas.
Etz.: pa-sse-tjà; re-llò-tge; mé-tge-sa; men-sa-tje; mi-ssa- tge; etc.
Paraula polissílaba ês sa costituida per més de tres sílabas.
Etz.: po-li-sí-la-ba; ca-rre-té-ra; es-per-de-ña; es-per-de-ña-rí-a; etc.
DIVISIÓ DE SAS PARAULAS
Segóns sigui sa séua prosedènsi, sas paraulas també se classifican en: patrimonials, déxàdas, tènnicas, cultas, corréns, compostas y barbarismes.
Y segóns sigui es séu sinnificad, se dividexen en: sinònimas, homònimas, antònimas, complementaris y corresponéns.
Paraulas patrimonials o sustrate llingüístic baléà, són sas inventadas p’es pobble baléà, y per sas que, procedéns d’es Fenici, Hebrèu, Íbero, Grèc y Llatí, han anadas evolussionand seguind sas lleys fonèticas d’es Baléà, fins a sa séua fórma attual.
Y axí tenim que són créàdas p’es pobble baléà êntre móltas d'altras: robiol, crespell, botifarró, cocarròy, Montuíri, sobrassada etc.
De prosedènsi fenici: Tòfol, buc, escàlom, mascaró, sini, siqui, Ibissa, jèrra, sólc, eram, etc.
De prosedènsi hebrèa: Paguéra, Magalluf, Toméu, Mikèl, Simó, Juàn, caparrot, Galatzó, escòla, Toméu, Bartoméu, Barjuan, Siòn, metrac, etc.
De prosedènsi grèca: atapíns, bastaxos, Andraitx, Pantalèu, gelós, rohélla, estada, Artà, flayra, Tolo, Tolomé, Bartolo, Bartolomé, etc.
De prosedènsi íbera: pitxé, jac, Mendía, Garau, Garí, hostal, llogué, txavòla, betúa, cucurutxa, Bisquèrra, etc.
De prosedènsi llatina: Jané, Bril, Gost, gall / guèll, artícul, fanatic, centro, nostro, vostro, corda, rota, cel·la, téàtro, fava, habitassió, adulà, fèrro, ferré, hòra, corona, convocà, adversari, imità, y un llèrg etc.
Paraulas déxadas o astrate llingüístic, són sas que provinéns d’altres idiomas, han estadas acettadas y adattadas dins sa nostra llengo, per s’us cotidià que n’ha fet es Pobble durant mols d’añs. Etzemples:
D’es Provensal: cuolca, menud, baratà, batalla, frare, floc, bastó, baró, semblà, confessà, aderènsi, arrogansi, assistènsi, audiènsi, bèsti, cadènsi, competènsi, conciènsi, consecuènsi, continènsi, contumassi, deferènsi, demènsi, dependènsi, grassi, diligènsi, discordi, distansi, eminènsi, incidènsi, influènsi, esperiènsi, etc. etc.
D’es Béarnês / Gascó: abundansi, absènsi, ansi, apariènsi, astussi, audassi, ausènsi, clemènsi, consistènsi, decènsi, diferènsi, desgrasi, dolènsi, eficasi, elocuènsi, indigènsi, essènsi, estansi, etc. etc.
De s’Occità: antorxa, mensatje, bacallà, monjo, monja, clavell, borra, clemènsi, decadènsi, elegansi, evidènsi, escelènsi, etc.
D’es Germànic: buñol, bramà, brót, estàca, espàret / espàrit, guèrra, espasa, parra, sala, ròba, ric, gana, sâbre, potassi, falda, fang, grapa, guardia, gordià, truc, etc.
D’es Galo / Francês: brusa, organdí, billêt, txaqué, txal, franèl·la, escalop, bufanda, funsionari, brigada, patinatje, garax, dansa, maleta, convòy, jòya, botélla, hotel, vixicleta, cremelléra, croquéta, galleta, buró, txalet, sofà, merengue, revanxa, giqueta, amater, entrenà, dutxa, cronometratje, kilometratje, turista, txandal, cabina, marcatje, esquí, avió, aterrisatje, rodatje, pilotatje, bagatje, descapotabble, pélotó, film, filmà, dobblatje, debut, debutà, claqué, reprís, ruleta, cotilló, etc.
De s’Àrabé: alféres, talco, alaca, arròs, arrux, aufabi, Far, auforja, Marratxí, sindri, catxòfa, alcova, sucre, jeneta, alquería, aufàus, aubergini, moradux, safrà, aubarcoc, cifra, alquimia, céro, àlgebra, garròva, aujub, aumadrà, mudayna, tafona, alajja etc., etc.
De s’Español: ajjédrés, televisió, àtona, tònica, bassura, semàforo, péató, coàgul, flebitis, reinicià, radio, elettreciste, jjéfé, trajjé, etc.
De s’Inglês: bistèc, txéqué, taxi, club, túnel, txampú, vagó, mitin, comité, ron, sur, est, oest, nort, dandy, transistó, trintxéra, gabardina, clip, bloc, teléfono, rifle, revólver, fonógrafo, dogo, buldog, séter, cóker, póinter, fostérriér, gólf, gól, futbol, txut, córne, cros, esprint, jjàndicap, pony, jjókéy, tènis, boxéo, ring, raly, as, basket, rècord, bòya, clíper, yate, guardacostas, destruttó, monitó, portavions, pénicilina, antihistamina, auromicina, estreptomicina, elettroxoc, xoc, (es prefitses: macsi-, mini-, ) intervíu, màrketin, etc.
De s’Italià: escopeta, mostatxo, pilot, centinèla, fragata, piano, diana, brigada, terrassa, sotana, analfabetisme, novèla, sonêt, bando, contrabando, caporal, Coronel, batalló, madrigal, tersêt, capritxo, diseñà, modélo, cartó, medalla, carròssa, pista, hostelería, valijja, diva, mélodrama, partitura, solista, vocalisà, etc.
D’Amèrica: patata, huracà, canoa, cóndor, cacao, tabac, txicolati / txocolati, tomatiga / domatiga, etc. y tots es noms de fruytas y d’animals d’allà.
D’es Català: berrêt, adéu.
D’es Valencià: paélla, fideuà, paélléra.
Paraulas tènnicas són aquéllas que són pròpis de cada professió, sas cuals ténen una terminología pròpi per enomenà sas eynas y feynas pròpis de s’ofici. Sa majó part d’es tennicismes domés s’empleyan dins s’ofici corresponent, no dins una conversassió corrent. Axí tenim que:
Txapeta, cavec, gavilàns, esclots, cavà, són paraulas de s’hortolà.
Gaveta, bec, uxol, catalana, tàu, referí, són paraulas d’es picapedré.
Puntacorrent, xorrac, bièx, jassa, frontisa, són paraulas d’es fusté.
Caragol, encruya, fornal, may, ermòllas, són paraulas d’es ferré.
Embastà, encorsetà, perfelà, pròva, són paraulas de sa modista.
Flebitis, transfusió, anginas, hipertensió, són paraulas d’es métges.
Cursó, formetetjà, menú, direttòri, són paraulas d’ets informàtics.
Negreta, verseleta, sangrad, rèsma, són paraulas d’ets impresós.
Sintagma, monéma, fonéma, sílaba, són paraulas de sa llingüística.
Xèrxa, timó, entalladura, calà, saupà, bogà, son paraulas d’es pescadós.
Paraulas cultas són aquéllas que provinéns d’es Llatí o d’es Grèc conservan una fórma molt parescuda a sa rèl. Aquexas paraulas varen essê adottadas p’es Pobble, segóns s’havían de mesté per enomenà concèttes que mancavan de veus patrimonials. Essênd generalment paraulas referidas a n’es tennicismes científics.
Etz.: inquirí, pédagología, filología, concili, consort, dirimí, pèrfid.
Paraulas corréns són aquéllas que provinéns d’ets habitàns d’ets arravals, s’empleyan intensionadament a cèrs nivells lètsics.
Etz.: inflorènsi en vés de: influènsi; quiê en vés de: quê.
Paraulas compostas són aquéllas qu’estàn formadas per duas o més paraulas independéns juntas.
Etz.: radiotelegrafista, tansols, radiofònic, fotogènic.
Barbarismes són totas aquellas paraulas que s’agafan d’altres idiomas tenguend sas nostras propis denominassións.
Es barbarismes d’es baléà son, entre moltas d’altras:
Paraulas sinònimas, són aquéllas qu’emb diferenta ortografía ténen es matex sinnificad. Etz.:
Paraulas homònimas, són sas que domés coincidexen emb so sinnificant. Etz:
tanca - 3ª pers. d’es sing. d’es present d’Indicatíu d’es vèrbo tancà.
tanca - tros de camp tancad de paret.
cosí - acció de uní duas péssas de ròba emb una guya y fil.
cosí - fiy d’un germà o germana de son pare o de sa mara.
Paraulas antònimas, són sas qu’espréssan idèas contraris. Etz.:
menjà > dijunà
innossent > culpabble
botx > viu
beneyt > llest.
Paraulas corresponéns, són sas que s’implican mutuament. O siga, que may porêm dí “som venud papé” si ningú mos ha comprad papé. Axí tenim que s’acció de vêndre, se correspòn emb sa de comprà. Etzemples:
vêndre > comprà;
donà > rebre;
menjà > digestió.
MORFOLOGÍA
Sa Morfología estodía sas pars més petitas en que se pòren dividí sas paraulas, y que conténen un sinnificad.
SISTÉMA MORFOLÒGIC BALÉÀ
Es morfémas són tans, que sa dividexen en varis grupos segons sigui sa séua relassió emb sa paraula que determinan:
MORFÉMAS DEPENDÉNS
Es morfémas dependéns són es que necessariment van relassionads emb so letséma, a n’es que modifican. Segóns es llog que ocupen dins sa paraula, reben es noms de: prefitses, sufitses y entrefitses.
Es prefitses són partículas llingüísticas que se juntan a n’es nom pe’sa part de devant y que sinnifican: négació, duplicidat, triplicidat, descalificació. Es més usuals són: in- , im- , bi- , bis- , tri- , rebes- , rede- , revey- , des- , super- .
Etz.: inútil, imperfètte, bimensual, bisavia, rebesavi, redepadrí, reveypadrí, desfé, descompondre, tricicle, trilogía, supermercad.
(a sas paraulas compostas emb aquets prefitses, se mantén s’acento prossòdic original).
Es sufitses són sas partículas que se juntan a n’es nom pe’sa part de derréra, modificandló emb sinnificads còma: téms verbal, dimensió y desprèssi. Se dividexen en: desinènsis, aumentatíus, diminutíus y despettíus.
Desinènsis són sas partículas llingüísticas en qu’acaban es noms, y que mos díuen còsas coma: femení, masculí, singulà, plural y persona verbal.
Etzemples:
Caminavan, sa desinènsi –avan mos dona a’ntendre que se tratte de sa terséra persona d’es plural d’es passad imperfètte d’es vèrbo caminà.
Cotxos, sa desinènsi -os mos dona a’ntendre que se tratte d’una paraula masculina plural.
Padrina, sa desinènsi –na mos dona a’ntendre que sa tratte d’una paraula femenina singulà.
Aumentatíus són es sufitses qu’aumentan es sinnificad d’es nom, y són entre altres qu’hey pugui havê: -íssim; -íssima; -al; -arro; -arra; -assa; y es séus plurals.
Etz: moníssim; moltíssima; colossal; al·lotarro; donarra; botxarros; donassa.
Diminutíus són es que disminuyexen es sinnificad d’es nom o espréssan cariño, y són entre altres: -êt , -eta; -nêt; -neta; -èl·lo; -ingo; -inga; y es séus plurals.
Etz.: ninêt; nineta; canêt; furgoneta; al.lotèl·lo; moxingo; moxinga.
Despettíus són es sufitses que donen un caratte despressiatíu a n’es nom. Aquets son: -not; -utxo; -utxa; -ot; -òta; y es séus plurals.
Etz.: homonot; casutxo; camiutxa, mulot; donòta; gentòta; catsòta;
Ets entrefitses no ténen un espéciàl sinnificad, ja que normalment són fonémas que van sempre entre sa rèl y es sufitses o prefitses.
Etz.: panetêt; caminal; homonàrro.
A sa paraula “panetêt”, es morféma -net- a pésà de fé funsións d’entrefitse, resulta qu’ês un sufitse diminutíu d’es letséma “pa”: pa > panêt. Maldement en aquest cas no hagui de dú acento vocàlic.
En ets altres etzemples ets entrefitses són sa lletra -n-, que va colocada entre es letséma y es sufitse.
cami-n-al
homo-n-àrro
MORFÉMAS INDEPENDÉNS
Es morfémas independéns pòren costituí paraulas per élls matéxos, sênse modificà sa rèl o letséma de sa paraula que determinan. Es morfémas independéns són: es pronoms personals, ets artículs, sas preposissións y sas conjunsións.
Es pronoms personals són paraulas àtonas que precedexen a n’es vèrbo, y que sustituyexen a n’es sustantíus personals jò, tú, éll, élla, noltros, noltras, voltros, voltras, élls, éllas, dins s’oració. Es pronoms personals generalment fan referènsi a sas personas, però també pòren fé referènsi a n’es noms adjettíus, y són: me, te, et, el, eu, em, la, las, li, lis, lo, los, en, ne, hi, ho, hey, mos, vos, elz, elza, euz, euza, se, es, si, sa.
(A n’es capítol de s’Analogía vorêm s’us específic de cada un d’élls).
Etzemples:
No me cóntis rês.
Se n’anirà a las tres.
Mos n’anam.
Menjatelós'.
Agafêu.
Et galtatjaré.
Dulêm. Etc.
O també sustituyexen paraulas que dins es contèste d’una conversassió, ja han estadas enomenadas.
Etz.: ¿heu vist es diccionari?, ¡sí, eu som vist!.
O qu’encara no ha estad enomenad.
Etz.: ¿eu heu vist?.
Ets artículs determinan sa classa y es número d’es nom que determinan. Y són:
P’es masculí singulà: es, en, ne, u, el, lo, se, sen, so.
P’es masculí plural: es, ets, els, sos.
P’es femení singulà: sa, na, la.
P’es femení plural: sas, las.
(A n’es capítol de s’Analogía vorêm s’us de cada un d’élls).
Sas preposissións són partículas que subordinan unas paraulas emb altras.
Y són: a, an, en, per, emb, êmba, sênse, contra, de, devés, êntre, sobre, segóns, fins, des, desde, antes, devant, derréra, bax, dedalt, devall, demunt, dins, dedíns.
(A n’es capítol de s’Analogía vorêm s’us de cada una d’éllas).
Sas conjunsións són partículas d’unió entre paraulas, sintammas o proposissións gramaticals. Y segóns sigui sa séua funsió se dividexen en: adversativas, aumentativas, casuals, comparativas, concessivas, conclusivas, condissionals, consecutivas, continuativas, copulativas, distributivas, disyuntivas, esplicativas, finals y tamporals.
Adversativas: però, emperò, encara que, maldement, no obstant, sinó, que.
Aumentativas: encara, també.
Casuals: pêrque.
Comparativas: com, axí, axí com, tal que, tal com, tan, tan com, més que, ménos que, talment com.
Concessivas: si, si bé, maldement, encara que, ni si, ni que, per més que, ânque.
Conclusivas: idò, tàmatéx, llevò, llevonses, después.
Condissionals: si, sinó, en no, embtal que, contal que, en no sê que, suposad que, mentres que, en cas de que, domes que, ânque.
Consecutivas: axí que, de manéra que, de fórma que.
Continuativas: mentras, axí que, suposad que, tansols, domés, amés amés, aximatex.
Copulativas: y, ni, que.
Distributivas: ara... ara, de vegadas... de vegadas, ni... ni, o... o, no domés... si no, sigui... sigui, que... que, êntre... y, ja... ja, mitj... mitj, una... s’altra.
Disyuntivas: o, o bé...o bé.
Esplicativas: com, per etzemple, vèrbigrassi.
Finals: pêrque, a fi de que.
Temporals: cuand, fins que, mentras que, después que, llevò que, totduna que, densà que, cada pic que, cada vegada que.
GÈNERO Y NÚMERO DE SAS PARAULAS
A n’es capítol d’es Morfémas som vist com sas desinènsis mos díuen si una paraula ês femenina o masculina, plural o singulà. An aquest capítol vorêm quinas son sas lletras que correspònen a n’es masculí, femení, singulà y plural, de sas paraulas.
Paraula masculina, per nórma general, ês tota aquélla que acaba en consonant o emb sas vocals: e, é, è, i, u, o, ò.
Etzemples: distrèt, vidre, dobberé, ferré, vissi, víu, lòco, ò, elettriciste.
Però etsistexen paraulas contadas, que, acaband emb “a” resulta que son masculinas.
Etz.: campanà (es campanà), badòca (en bedòca).
Paraula femenina, per norma general, ês tota aquélla paraula que acaba en sa vocal “a”.
Etzemples: distrèta, dobberéra, viva, morta, lòca, ferréra, corretja, corda, elettricista.
Etsistexen també paraulas contadas que no acaband emb “a” resultan essê femeninas.
Etz.: flò (sa flò), colflòri (sa colflòri), classe (sa classe/aula).
Debud an axò, y per no havê d’anà a trescà dins un diccionari, sa fórma més ràpida per sâbre si una paraula ês masculina o femenina, ês, anteposandlí un artícul a sa paraula en cuestió.
Etzemple:
Si a sa paraula "vidre" li anteposam s’artícul femení "sa", vorêm com no concorde sa sonoridat ni sa comprensió de s’orassió "sa vidre". Lo que mos diu que sa paraula vidre ês masculina.
Si a sa paraula “flo” li anteposam s’artícul masculí “es”, mos passarà lo matex qu’es cas anterió. Lo que mos diu que sa paraula flo, maldement no acabi en sa vocal “a” ês paraula femenina “sa flo”.
Y si sa paraula en cuestió no ammêt artícul, ês que se tratta d’una fórma verbal, un advèrbo, un sustantíu personal o una paraula néutra.
Però axí y tot, tenim una sèri de nórmas concrétas per formà es femení, que són:
a) Es noms acabads emb -eu, -àu, -iu, -òu, fan es femení de duas fórmas. Una, segóns sa norma general.
Etz.: hereu > hereua; méu > méua; attíu > attíua; blau > blaua.
Un’altra, canviand sa –u per sa sílaba –va.
Qu’ês sa fórma corrent.
Etz.: hereu >hereva; méu > méva; attíu > attiva; blau > blava.
b) Sas paraulas acabadas emb sas vocals -i, -a, -e, -o tònicas, fórman es femení afagindlís sa sílaba -na.
Etzemples: butxí > butxina; calataví > calatravina; capità > capitana; ple > plena; comú > comuna; polissó > polissona.
Se escettúan d’aquesta nórma sas paraulas acabadas emb -dó que fa es femení afagindlí sa sílaba -ra.
Etz.: viñadó > viñadora; conradó > conradora.
c) Sas paraulas acabadas emb é fan es femení afagindlís sa sílaba -ra.
Etz.: ferré > ferréra; forné > fornéra; foné > fonéra; ballesté > ballestéra; muntané > muntanéra; moliné > molinéra; solé > soléra; vaqué > vaquéra; sabaté > sabatéra.
Heyà paraulas qu’acaband en vocal, mudan aquéxa per una “a” cuand fan es femení.
Etzemples: monjo > monja; sògre > sògra; negre > negra.
Y d’altras que mudan tot es letséma, pêrqu’es femení té nom pròpi.
Etzemple: cavall > égo; àse > soméra.
Però també tenim dins sa branca de sas carréras universitaris, que totas sas espéssialidàts hon sa séua desinènsi ês -logía, fan es masculí y es femení respettivament, emb sas desinènsis -iste y -ista. Etzemples:
De Filología: es filologiste / sa filologista.
De Reumatología: es reumatologiste / sa reumatologista.
De Traumatología: es tramatologiste / sa traumatologista.
Attualment, per influènsi de s’absurda imposissió d’es català a Baléàs, s’està diguend: filòleg, filòloga, reumatòleg, reumatòloga.
Essênd aquéxas fórmas catalanas totalment sintèticas respètte de s’evolusió natural de sas paraulas acabadas en –logía
Com porêm veure a sa costrucció natural, sa paraula rèl domés muda sa desinènsi. Però a sa sintètica, sa mutila sa paraula rèl “logía” per complet.
FORMASSIÓ D’ES PLURAL
Es baléà, per nórma general, costruyêx es plural afagind una “s” a n’es singulà. Fend sa desinènsi “–as” es femení plural, per rahóns llògicas y d’etimología. Que talment com s’Español, es Valensià, es Francês, s’Italià, y es Português, es baléà ês un idioma emb sustratte llingüístic llatí, y d’éll prenim llum. Y axí tenim que totas sas paraulas procedéns de sa priméra declinassió llatina, manténen sa séua matéxa costrucció.
A sas paraulas masculinas procedéns de sa segona declinassió llatina, mentras qu’emb Español s’ha mantengud sa “-os” d’es plural, y ha canviad sa desinènsi llatina “-um” d’es singulà per “-o”. En baléà s’ha canviad es singulà de sa matéxa desinènsi llatina “-um” per “-e”, y es plural “-os” per “-es”.
Moltas de paraulas procedéns de sa terséra declinassió llatina, en sas que domina sa vocal desinent “-e-“ tant p’es masculí com p’es femení, en baléà mantenim sa matéxa costrucció:
Etzemples:
Femení:
sa negra > sas negras;
s’altra > sas altras;
sa caña > sas cañas;
sa classa femenina > sas classas femeninas.
Masculí:
es negre > es negres;
es gènre > es gènres;
es pòbre > es pòbres;
es dissatte > es dissattes;
s’altre > ets altres.
Però talment com moltas altras llengos, sa Baléà també té cassos singulàs cuand sa paraula acaba emb unas determinadas consonàns, tenim que:
a) Totas sas paraulas acabadas emb sos grupos consonàntics “-rt, -nt, -lt”, pèrden sa “t” cuand sa pluralisan. Etzemples:
abundant > abundàns;
mort > mors;
molt > mols;
mòlt > mòls.
b) A sas paraulas acabadas emb “-s, -x, -j” per pluralisarlâs, se lis afajêx es morféma “–os”. Etzemples:
fus > fusos;
llis > llisos;
fex > féxos;
matex > matéxos;
lletj > llétjos;
dilluns > dillunsos;
dimars > dimarsos;
dijòus > dijòusos.
(es noms d’es días de sa semmana dimécres, divènres, dissattes y diumenges, no fan es plural, pêrque éllas per sí matéxas son paraulas plurals.)
c) Sas paraulas que, acabadas emb “s”, que han de mesté es sò de ésse líquida, se lis afagêx es morféma “–sos”. Etzemples:
cos > còssos;
cas > càssos;
compàs > compassos.
d) Sas paraulas acabadas emb sas vocals tònicas “-ó, -í, -ú” fan es plural afagindlís es grupo consonàntic “-ns”. Etzemples:
camió > camións;
furgó > furgóns;
camí > camíns;
comú > comúns.
SEMÀNTICA
Com tots sabêm pêrque etsistêsquiga una comunicassió êntre duas personas o més, aquéxas han de conexe es matex còdig o idioma per porersê comunicà, ja que de lo contrari sa comunicassió per médiassió de sa paraula sería impossibble. Un’altra còsa diferenta ês s’enteniment, o siga, que un baléàric y un estrangé pòren arribà a entendrersê sênse que cap d’es dos sàbiga s’idioma de s’altre, empleyand paraulas claus y gestos d’acompañament. També se pòren arribà a entendre duas o més personas, emb altras tantas de idiomas d’una matéxa rèl llingüística, a hon sas diferènsis fonèticas son pòcas. Tal com ês: un português y un gallèg; un español y un italià; un baléà y un valencià; un baléà y un português; un baléà y un provensal.
Cas curiós ês es referid a un baléà y un català, per cuant casi sempre y per nórma general, ês es català que demana a n’es baléà, conversà totdós emb Español per entendrersê milló.
Y just aquí, a sas comunicassións de sas personas, ês hon entre en jog sa Semàntica, qu’ês sa part de sa gramàtica qu’estodía es sinnificads de sas paraulas.
Tal y com ja sabêm, tota paraula consta de significant y de significad. Essênd es sinnificant sa paraula en sí tal y com l’escrivim, y es sinnificad lo que mos comunica.
Y axí tenim, que normalment cada paraula o sinnificant té un significad. Però també mos trobam emb mols de sinnificàns que ténen varis sinnificads. S’agrupassió d’aquéis sinnificads fórman es Camp Semàntic.
CAMP SEMÀNTIC
Camp semàntic ês un conjunt de paraulas que s’opòsen entre éllas, mantenguend un contengud comú. Cada una d’aquéxas paraulas o sinnificads reben es nom de SÉMA.
Per etzemple, es camp semàntic de sa paraula “salud” està formad p’ets adjettíus: bé, tocad, malalt, ferid, mort, ben malalt, fébrós, etc.
Hem de tení en cónte però, que sas paraulas que confórman un camp semàntic, o siga s’organisassió intèrna d’es camps semàntics, no son pemanéns, ja que pòren canvià déxànd d’usà una o varis definissións, o afagindnhí d’altres. Per assò cada idioma se diferensía d’ets altres, per sa séua fórma particulà d’organisassió d’es camps semàntics, maldement aquéxa matéxa paraula també la tenguin altres idiomas.
Etzemples: camp semàntic de sa paraula baléà “regal”.
Regal > part de s’anatomía de sa dòna, punt a hon se juntan sas cuxas. (Un sòl significad > un séma).
Camp semàntic de sa paraula catalana “regal”.
Regal > obsèqui, present, gratificassió. (tres sémas).
Camp semàntic de sa paraula baléà “gat”.
Gat > hòmo begud, jove begud, al·lot begud, nin begud, ca begud, mox begud, lleó begud, cavall begud, porc begud, etc. etc. etc. (infinidat de sémas).
Camp semàntic de sa paraula catalana “gat”.
Gat > animal mascle de pêl, de sa famili d’es felíns (un séma).
Camp semàntic de sa paraula baléà “semmana”.
Cap semàntic de sa paraula catalana "setmana".
(Diferenta distribució semàntica que mos confirma que se trata de dos idiomas difaréns).
Acabam de veure sa diferènci semàntica entre dos idiomas, però també som vist que, unas paraulas tenían varis sinnificads o sémas, mentras que altras domés en tenían un. Per assò, segóns sigui sa cantidat de sémas que tengui un significant o paraula, reben es noms de:
Monossémas si ténen un sòl significad.
Polissémas si en ténen més.
Etzemples de monossémas:
Ecuassió > fórmula matemàtica.
Enginas > malaltía de sa gargamélla.
Teléfono > aparato que servêx per conversà a distansi.
Regal > punt hon se juntan sas cuxas de sas dònas.
Etzemples de polissémas:
Sémas de sas pars d’es día:
Dematinada > de las 3 a las 6.
Dematí...... > de las 6 a las 12.
Mitjdía...... > de las 12 a las 15.
Hòrabaxa.. > de las 15 a las 18.
Decapvespre > de las 18 a las 21.
Vespre...... > de las 21 a las 24.
Nit............ > de las 00 a las 3.
Però es sinnificads plens o sinnificads objettius de sas paraulas, pòren tení connotassións o sinnificads subjettius.
Per etzemple si deym: la ma, el cel, sa serp. Tenim qu’es sinnificad d’aquéxas paraulas ês objettiu, sênse matisos.
Però si deym: vermêy, verd, blanc. Ademés d’es séu való objettiu còma nom d’un coló, ténen un való subjettiu que domés surt dins es contèste en que se díuen. Ja qu’es való subjettiu d’es coló vermêy ês: amó, estimació.
D’es coló verd: espéransa.
D’es coló blanc: puresa, sinceridat, llum, claredat.
Y axí altres letsémas com:
Xotêt > innossènsi, bòna persona.
Endiot > presumid, estufad, botx.
Serp > mala persona.
Dins tot aquest conglomerad de sinnificads objettius y subjettius, hey trobam sas paraulas tabú y ets eufemismes.
Sas paraulas tabú són aquéllas que per rahóns relligiosas, políticas o d’elegansi, no està ben vist es dirlâs. Per etzemple, dins una dittadura són paraulas tabú: llibertad, corrupsió, igualdat, imposissió, etc.
Dins un contèste relligiós són paraulas tabú, totas sas blasfèmis y sas setsuals.
Dins es contèste de s’elegansi són paraulas tabú, es batúas, ets insuls dirèttes y sas paraulas malsonàns còma: quigà, pixà, etc.
Dins es contèste nassional-catalaniste són frassas tabú: idioma baléà; no repobblació catalana de baléàs; estad baléà; y totas aquellas espresións que fassin referènsi a sa mentida catalanista.
Ets eufemismes, són aquéllas paraulas pe’sas que porêm donà a’ntendre lo que volêm, sênse enomenà dirèttament s’objètte. Etzmeples:
Es servissi; es baño; es lavabo = es llog comú.
Indigent; necessitad = pòbre, mesquí.
Modificassió de prèus; réajustà es prèus = pujà es prèus.
ANALOGÍA
Di paraula, vocabble o dicció, ês di lo matex, y com ja som dit a n’es capítol anterió, definêx sa representassió sonòrica o escrita d’una idèa. Idèa que representa una còsa, y aquéxa còsa té un nom, y aquest nom està definid per un artícul y acompañad d’una acció de sas personas o de sas còsas, y que totas juntas fórman una orassió gramatical. Axò ês s’Analogía, sa part de sa gramàtica que mos enseña ets eleméns que fórman sas orassións gramaticals, emb totas sas séuas figuras y declinassións.
Aquets eleméns són nòu:
es nom,
es pronom,
ets artículs,
es participi,
es vèrbo,
s’advèrbo,
sas preposissións,
sas conjunsións,
sas interjeccións.
D’aquestas nòu pars, es nom, es pronom, s’artícul, es vèrbo y es participi, són declinabbles. O siga, son paraulas que ténen número (singulà o plural), gènero (femení o masculí) o persona verbal.
Per contra, sa preposissió, sa conjunssió, s’interjecció y s’advèrbo, són indeclinabbles, perque es séu sinnificad ês complet, o siga, no té variassións de número ni de gènero.
ES NOM
Es nom ês sa paraula que servêx per definí sas personas, sas còsas y sas idèas. Es nom se dividêx en: nom pròpi y nom comú.
Nom pròpi.
Es nom pròpi ês es que, enomena individualment a s’objètte qu’ês únic y diferent de colsevol altre de sa séua classe. Etzemples:
Euròpa, Bièl, Garí, Pére Binimèlis, Paguéra, Palma, Bini Salèm, Jané, Gost, Joriol, Mars, Bril, Tòfol, Gòri, Mikèl, Mikèla, Margalida, etc.
Nom comú.
Es nom comú ês es que, enomena objèttes segóns siguin sas séuas cualidats o connotassións semànticas comunas a tots es componéns d’una matéxa classa. Etzemples:
Hòmo, animal, vila, ciutad, faròla, fanal, cadira.
Es nom comú se subdividêx emb: Concrets, abstrattes, contabbles, no contabbles, individuals, colettius, composts y verbals.
Nom concret.
Es noms concrets se referexen a objèttes materials còma: rellòtge, faròla, fanal, finestra.
Nom abstratte. Es noms abstrattes se referexen a sas idèas immaterials còma: salud, amó, béllesa, verdó.
Nom contabble.
Es noms contabbles desinnan tot lo que se pod contà: llibres, cadiras, canterànos, bombillas, etc.
Nom no contabble.
Es noms no contabbles són aquélls qu’espréssan idèas o matèris impossibbles de contà: sa bondat, s’arena, s’ayre.
Nom individual.
Es noms individuals desinnan un sol objètte contabble: llibre, cadira, canteràno, bombilla.
Nom colettíu.
Es noms colettíus són es que demostran pluralidat d’una matéxa classa: guarda (d’auveyas), equipo, corté (de soldads).
Nom compost.
Es noms compots són es qu’estàn formads per s’unió d’un o més noms comuns: terramòto, radiotelégrafo, radiofònic.
Nom verbal.
Es noms verbals són aquells que sa séua rèl ês un vèrbo. Etzemples:
compradó > d’es vèrbo comprà.
venedó > d’es vèrbo vêndre.
dòrmisò > d’es vèrbo dormí.
SA FUNCIÓ D’ES NOMS
Es nom, aximatex, y segóns sigui sa séua funsió dins s’orassió reb es noms de: sustantíu, sustantíu personal y adjettíu.
SUSTANTÍU
Es sustantíu ês sa part de s’orassió qu’enomena sas personas, sas còsas y sas idèas. Està formad per un letséma, més un morféma de gènero y un morféma de número. Escètte es noms pròpis de persona que son néutros.
Es sutantíu ammêt artícul y preposissió, axí com prefitses, sufitses y entrefitses, que ja som vist quins són dins es capítol de sa Morfología.
Entre sas desinènsis nominals d’es sustantíu, hem de fé notà que sa desinènsi llatina –um, normalment evolusiona en Baléà cap a –o.
Etzemples:
nostrum > nostro ferrum > fèrro
vestrum > vostro verbum > vèrbo
theatrum > téàtro
Sas desinènsis llatinas –antia, -entia, evolusionan cap a –ansi, -ènsi, talment com ets idiomas: Béarnês, Gascó y Provensal. Etzemples:
abundantia > abundansi
innocentia > innocènsi
arrogantia > arrogansi
clementia > clemènsi
competentia > competènsi
prudentia > prudènsi
SUSTANTÍU PERSONAL
Es sustantíus personals costituyexen una subclassa de sustantíus, ja que coincidexen emb aquéxos en sa séua funsió y ténen uns matéxos morfémas de número y gènero. O siga, qu’emb élls hey s’hi combinan un contengud lètsic y uns sinnificads gramaticals, talment com es sustantíus en general.
Però sa diferènsi y especifidat de “personals” consistêx emb, qu’es sinnificat lètsic ês sempre fitso y costant, definind sa priméra, segona y terséra persona dins es contèste de qui xèrra o d’es colòqui.
En es càssos de sa priméra y segona persona, s’alusió a n’es qui xèrra, no importa realment, ja que qui xèrra pod essê en Juan, en Siòn, etc., y qui escolta pod essê na María, en Pèp etc. Axò vol dí qu’es sustantíus personals de priméra y segona persona: jo, tú, noltros, noltras, voltros, voltras, y sas séuas fórmas preposissionals: emb jo, per jo, a tú, etc., domés ammeten essê aplicads a una sòla situassió per cada un d’élls.
Mentres qu’es sustantíus personals de terséra persona: éll, élla, élls, éllas y sas séuas fórmas preposissionals: per sí, emb sí, emb élla, etc., dins una matéxa situassió, se pòren referí a multitud d’objèttes, personas, animals o idèas.
Es sustantíus personals són:
Jo, tú, éll, élla, noltros, noltras, voltros, voltras, élls, éllas, sí.
D’élls, es sustantíu personal “éll” té dos significads; per una part sinnifica tercéra persona singulà. Y per un’altra, sinnifica sustantíu néutro. Etzemple:
'donalí a éll;'
'éll axò no ês axí.'
Sas fórmas preposissionals d’es sustantíus personals se fórman emb sas preposissións: a, emb, emba, de, per, sênse.
Emb jo en sortireu.
Ês per tú.
Eu ferêm sênse voltras.
ADJETTÍU
Adjettíu ês tota paraula qu’acompaña a n’es sustantíu, espressand una cualidat séua o determinand es séu sinnificad. S’adjettíu, ademés d’agafà es matéxos morfémas de gènero y número d’es sustantíu qu’acompaña, (axò vol di que si es sustantíu ês femení singulà, per etzemple, s’adjettiu també eu ha d’essê) y té una sèri de morfémas esclusíus, a través d’es que pod espressà per sí matex una variassió d’intensidat d’es sinnificad.
S’adjettíu se dividêx en: calificatíu y determinatíu.
Adjettíus calificatíus
Ets adjettíus calificatíus són es qu’espréssan sas cualidats d’es sustantíus qu’acompañan. Aquestas cualidats reben es nom de graus.
Graus de s’adjettiu calificatíu.
Es graus morfològics de s’adjettíu calificatíu són tres: positíu, comparatíu y superlatíu.
Grau positíu.
Es grau positíu indica colca cualidat d’es sustantíu: negre, simpàtic, véy, flux, cansad, milló, pitjó, etc. Etz.:
'Porc negre,'
'al·lòta simpàtica,'
'barco véy.'
Grau comparatíu.
Es grau comparatíu, ja eu diu sa paraula, compara sa cualidat d’es sustantíu emb sa d’altres. Sa fórma emb s’ajuda de varis morfémas independéns d’es letséma; y se dividêx emb: comparatíu de superioridat, d’igualdat y d’inferioridat.
Es comparatíu de superioridat se fórma emb sas conjunsións comparativas “més ... que”.
'Aquest cotxo ês més nòu qu’es méu.'
Es comparatíu d’igualdat se fórma emb sas conjunsións comparativas “tan ... com”.
'Aquest cotxo ês tan nòu com es méu.'
Es comparatíu d’inferioridat se fórma emb sas conjunsións comparativas “ménos ... que”.
'Aquest cotxo ês ménos nòu qu’es méu.'
'Grau superlatíu.
Es grau superlatiu definêx sa cualidat d’es sustantíu a n’es grau superió. Per formà es grau superlatíu, s’adjettiu recurrêx a fórmas morfològicas, empleyand morfémas independéns com són: un advèrbo, més una preposissió, o un advèrbo totsol.
'Es día més llèrg de s’añ.'
'Aquesta llissó ês molt difícil.'
Empleyand prefitses: bi-, bis-, tri-, rebes-, rede-, revey-, des-, super-, requete-. Etz.:
'Es gató està requetebò.'
'Ês es redepadrí.'
'Ês añ bissest.'
Empleyand sufitses: -íssim, -íssima, -al, -arro, -ot, -òta, -not, -nòta, -utxo, -utxa. Etz.:
'Ês una persona importantíssima.'
'Aquell nin està fet un al·lotarro.'
'¡quin homonot!'
'¿heu vis aquella donarra?'
Adjettíus determinatíus
Ets adjettíus determinatíus són es que situan a n’es sustantíu emb relassió a sa persona, s’espày y es tems. Ets adjettíus determinatíus se dividexen emb: possessíus, demostratíus, indefinids, numerals, interrogatíus y esclamatíus.
Adjettius possessíus
Ets adjettíus possessíus indican pertenènsi o possessió d’es sustantíu. Se dividexen en possessíus d’un sol posseedó (tenedó) y en possessíus de varis posseedós (tenedós). Ets adjettíus possessius d’un sol tenedó són:
Singulà : méu, méua, téu, téua, séu, séua.
Plural : méus, méuas, téus, téuas, séus, séuas.
'sa méua soméra' (ês méua en propiedat) .
'ca téua' (ês sa téua casa en propiedat) .
Ets adjettíus possessíus de varis tenedós són:
Singulà: méu, méva, téu, téva, nostro, nostra, vostro, vostra, séu, séva.
Plural: méus, mévas, téus, tévas, nostros, nostras, vostros, vostras, séus, sévas.
'sa méva soméra' (ês sa soméra de sa méva famili) .
'ca téva' (ês sa casa d’es téus pares a hon tú hey vius).
Adjettius demostratíus
Ets adjettíus demostratíus situan a n’es sustantíus en relassió a s’espay y es tems, indicand distansi entr’es que xèrra y s’objètte.
Se dividexen en: de ben aprop, d’aprop, d’enfòra.
De ben aprop: aquet, aquest, aquesta, aquests, aquestas, aquest altre, aquests altres, aquesta altra, aquestas altras.
D’aprop: aquex, aquéxa, aquéis, aquéxas, aquéxos, aquex altre, aquexa altra, aquéxas altras, aquéis altres, aquéxos altres.
D’enfòra: aquell, aquélla, aquells, aquéllas, aquell altre, aquella altra, aquells altres, aquéllas altras.
Adjettíus indefinids
Ets adjettíus indefinids domés déxan entreveure sa relassió d’es sustantíu emb lo que se xèrra.
Ets indefinids són: varis, bastant, abastament, colcú, colcún, cap, colcúns, colcunas, ningú, ningúns. Etzemples:
¿hey ha colcú?;
¡no hey ha ningú!;
ja en teng abastament;
d’en Juan no en duguis cap;
tenim varis pomas tocadas.
Adjettíus numerals
Ets adjettíus numerals són es que determinan es sustantíu espressand cantidat, número o órde. Es numerals se dividexen emb: cardinals, ordinals y fraccionaris.
Adjettíus umerals cardinals
Ets adjettius cardinals mos díuen sa cantidat etzatte d’algo:
Un, una, dos, duas, tres, cuatre cuatra, cinc, sis, sèt, vuyt, nòu, dèu, onze, dotze, trétze, catorze, quinze, sètze, déssèt, dévúyt, dénòu, vint, vintiún, vintidós, vintitrês, vinticuatre/a, vinticinc, vintissis, vintissèt, vintivuyt, vintinòu, trênta, trênta un, trênta una, trênta dos, trênta duas, trênta tres, trênta cuatre, trênta cuatra, trênta cinc, trênta sis, trênta sèt, trênta vuyt, trênta nòu, coranta, coranta un, coranta una, coranta dos, coranta duas, coranta tres, coranta cuatre, coranta cuatra, coranta cinc, coranta sis, coranta sèt, coranta vuyt, coranta nòu, cincuanta, cincuanta un, cincuanta dos, cincuanta duas, cincuanta tres, cincuanta cuatre, cincuanta cuatra, cincuanta cinc, cincuanta sis, cincuanta sèt, cincuanta vuyt, cincuanta nòu, xixanta, xixanta un, xixanta una, xixanta dos, xixanta duas, xixanta tres, xixanta cuatre, xixanta cuatra, xixanta cinc, xixanta sis, xixanta sèt, xixanta vuyt, xixanta nòu, setanta, setanta un, setanta dos, setanta duas, setanta tres, setanta cuatre, setanta cuatra, setanta cinc, setanta sis, setanta sèt, setanta vuyt, setanta nòu, vuytanta, vuytanta un, vuytanta dos, vuytanta duas, vuytanta tres, vuytanta cuatre, vuytanta cuatra, vuytanta cinc, vuytanta sis, vuytanta sèt, vuytanta vuyt, vuytanta nòu, noranta, noranta un, noranta dos, noranta duas, noranta tres, noranta cuatre, noranta cuatra, noranta cinc, noranta sis, noranta sèt, noranta vuyt, noranta nòu, cent, cent un, cent dos, cent duas, cent tres, cent cuatre, cent cuatra, cent cinc, cent sis, cent sèt, cent vuyt, cent nòu, cent dèu, etc. docéns, docentas, trecéns, trecentas, cuatrecéns, cuatracentas, cuatracentas cuatra, cinccéns, cinccéns tres, cinccentas, sicéns, sicentas, sètcéns, sètcentas, vuycéns, vuycentas, nòucéns, nòucentas, mil, dos mil, duas mil, tres mil, cuatre mil, cinc mil, cent mil, cinc cens mil, cinc centas mil, mitj milló, un cuart de milló, un milló, dos millons, tres millons, cuatre/a millons, cinc millons, un billó, un trilló, un cuatrilló... etc.
Adjettíus numerals ordinals
Ets adjettius numerals ordinals determinan s’orde dins una sèri determinada, y tots ténen femení. Són:
S’ú, primé/ra, segón/a, tersé/ra, cuart/a, quint/a, sèst/a, sèttim/a, ottàu/a, novê, novena, dècim/a, dècim primé, dècim segón, etc.; vigèssim, vigèssim primé, vigèssim segón, etc.; trigèssim, trigèssim primé, trigèssim segón, etc.; cuatregèssim, cuatregèssim primé, cuatregèssim segón, etc.; quinquèssim, quinquèssim primé, quinquèssim segón, etc.; sigèssim, sigèssim primé, sigèssim segón, etc.: sètgèssim, sètgèssim primé, sètgèssim segón, etc.; vuytgèssim; nòugèssim; centgèssim; docentgèssim; trecentgèssim; cuatracentgèssim; cincentgèssim; sicentgèssim; sètcentgèssim; vuytcentgèssim; nòucentgèssim; milgèssim; ...etc. etc.
Abreviaturas :
1é. 2ón. 3é. 4rt. 5nt. 6st. 7tm. 8au. 9ê. 10im. 20im. 30im. etc.
Adjettíus numerals fraccionaris
Ets adjettíus fraccionaris són es que mos díuen quina ês cada una de sas pars d’un tot. Són:
Sensê, sensera, mitj, mitja, mitjansé/ra, mitjana, cuart, ottàu, unsa (33 grs.), mitjunsa (16,5 grs.), tres unsas (99 / 100 grs.), tèrsa (400 grs.), mitja tèrsa (200 grs.); priméra part, segona ~, tercéra ~, cuarta ~, quinta ~, sèsta ~, sèptima ~, ottava ~, novena ~, dècima ~, onzava ~, dotzava ~, trétzava ~, catorzava ~, quinzava ~, sètzava ~, desètava ~, devuytava ~, denòuava ~, vintava ~, vintiunava ~, trenta tresava ~, corantava ~ , cincuantava ~, xixantava ~, setantava ~, vuytantava ~, norantava ~, centava ~, ... etc. Dècim, dècima, onzàu/a, dotzàu/a, trétzàu/a, etc.; vintàu/a, vintiunàu/a, vintidosàu/a, etc.; trêntàu/a, trênta unàu/a, trênta dosàu/a, etc.; corantàu/a, coranta unàu/a, coranta dosàu/a, etc.; cincuantàu/a, cincuanta unàu/a, cincuanta dosàu/a, etc.; xixantàu/a, xixanta unàu/a, xixanta dosàu/a, etc.; setantàu/a, setanta unàu/a, setanta dosàu/a, etc.; vuytantàu/a, vuytanta unàu/a, vuytanta dosàu/a, etc.; norantàu/a, noranta unàu/a, noranta dosàu/a, etc.; centàu/a, cent unàu/a, cent dosàu/a, etc.; docensàu/a, docéns unàu/a, docéns dosàu/a, etc.; trecensàu/a, trecéns unàu/a, trecéns dosàu/a, trecéns tresàu/a, etc.; cuatrecensàu/a, cuatrecéns unàu/a, cuatrecéns dosàu/a, cuatracéns dosàu/a, cinccensau/a, cincéns unau/a, cincéns dosau/a, etc.; sicensàu/a, sicéns unàu/a, sicéns dosàu/a, etc.; sètcensàu/a, sètcéns unàu/a, sètcéns dosàu/a, sètcéns tresàu/a, etc.; vuycensàu/a, vuycéns unàu/a, vuycéns dosàu/a, vuycéns tresàu/a, etc.; nòucensàu/a, nòucéns unàu/a, nòucéns dosàu/a, nòucéns tresàu/a, milàu/a, mil unàu/a, dos milàu/a, tres milàu; milèssima, dosmilèssima, ...etc. Dezena, onzena, dotzena, trétzena, catorzena, quinzena, sètzena, déssètena, dévuytena, dénòuena, vintena, trentena, corantena, cincuantena, xixantena, setantena, vuytantena, norantena, centena, centenà, docentena, dos centenàs, trecentena, tres centenàs, cuatra centenàs, cuatre centenàs, cinc centena, sicentena, sèt centena, vuyt centena, nòu centena, milenà, bi milenà, tri milenà, dos milenàs, tres milenàs, cincuanta milenàs, ... etc.
Adjettius interrogatíus
Són es qu’acompañan a n’es sustantíus demanand algo d’éll. Són: Quín, quina, quins, quinas, cuant, cuàns, cuanta, cuantas.
'¿cuàns d’amigs sou?.'
'¿Quina de voltras?.'
Adjettius esclamatíus
Ets adjettius esclamatíus, morfològicament ténen sas matéxas fórmas qu’ets interrogatius. Són: Quin, quina, quins, quinas, cuant, cuàns, cuanta, cuantas.
'¡quín jèrro més guapo!,'
'¡cuantas catsas! ¡quins bitxos!'
ES PRONOM
Es pronom ês sa part de s’orassió que sempre fórma cos emb so vèrbo, sustituind (per anàfora o per catàfora) a unidats llingüísticas ja enomenadas en es contèste, o que s’enomenaràn més endevant. Se dividexen en: personals, demostratíus, possessíus, relatíus, indefinids, numerals, interrogatíus y esclamatíus.
Pronoms personals
Sa funsió d’es pronoms personals ês, indicà qu’es vèrbo té un objètte dirètte o indirètte de priméra, segona o terséra persona. Etzemples:
Ja no mos respèttan.
No l’importa gens.
Las som compradas negras.
Li vatj dí que fos amabble, però no’u va sê.
Però, cuand se fa mesté, acompañan a un sustantíu o a un sustantíu personal. Etzemples:
Ets al·lots ja no mos respèttan.
A n’en Juan no l’importa gens.
Sas sabatas las som compradas negras.
A n’en Simó li vatj di que fos amabble, però no’u va sê.
Élls ja no mos respèttan.
A éll no l’importa gens.
Sas vostras las som compradas negras.
A éll li vatj di que fos amabble, però nò’u va sê.
Es pronoms personals se dividexen en:
De priméra persona: me, em, emb jo, mos.
De segona persona: te, et, emb tú, vos, vostê, vostês.
De terséra persona: la, li, lo, el, le, elz, elza, euz, euza, las, lis, los.
De terséra persona recíproca: Se, es, si, emb sí matex, en, ne, hey, hi, ho.
Néutros: eu.
Enclítics: hi, ho, li, lo, en, ne, la, el, te, et, hey.
Es pronoms personals de terséra persona, “elz/euz”, generalment van seguids d’es pronoms enclítics “hi, ho”.
elzhi donaré
euzho donaré.
A sa priméra composissió, es grupo pronominal “elzhi...” mos dona a entendre que donarà algo a sas personas qu’havían anomenad.
A sa segona composissió, es grupo pronominal “euzho...” mos dona a entendre que donarà es gènero a sas personas qu’eu venguin a sercà.
Pronoms demostratíus
Es pronoms demostratíus mos indican distansi espacial o temporal de lo que deym. Segóns sigui sa distansi de s’objètte en cuestió, y se dividexen en:
De ben aprop: aquet, aquest, aquesta, aquests, aquestas, aquest altre, aquesta altra, aquets altres, aquestas altras.
D’aprop: aquex, aquéxa, aquéis, aquéxos, aquéxas, aquex altre, aquexa altra, aquéis altres, aquéxos altres, aquéxas altras.
D’enfòra: aquell, aquélla, aquells, aquéllas, aquell altre, aquella altra, aquells altres, aquéllas altras.
Néutro: matex, matéxa, matéis, matéxos, matéxas.
Pronoms possessíus
Es pronoms possessíus són es que mos indican una idèa de possessió o pertenènsi, de cada una de sas personas verbals.
Possessíus de priméra persona: mun, mu, méu, méus, méua, méva, es méu, sa méua, sa méva, es méus, sas méuas, sas mévas, nostro, nostra, nostros, nostras, es nostros, sas nostras.
De segona persona: ton, ta, téu, téua, téva, téus, téuas, tévas, vostro, vostra, vostros, vostras, es téu, sa téua, sa téva, es téus, sas téuas, sas tévas, es vostro, sa vostra, es vostros, sas vostras.
De terséra persona: són, sa, séu, séua, séva, séus, séuas, sévas, es séu, sa séua, sa séva, es séus, sas séuas, sas sévas.
Pronoms relatíus
Es pronoms relatíus són es que se referexen a una paraula ja espressada. Són: que, quí, quín, quina, quins, quinas, heyà.
¡Quín un!.
No m’agràda qu’eu diguis.
N’hi heyà mols.
Pronoms indefinids
Es pronoms indefinids sustiuyexen a n’es nom, però referindsê a éll d’una fórma inconcréta. Se dividexen en: pronoms indefinids gradatíus y pronoms indefinids etsistensials.
Es pronoms indefinids gradatíus, espréssan un grau de número, intensidat o cantidat d’ets eleméns que sustituyexen.
Són: tot, tota, tots, totas, poc, pòca, pocs, pòcas, molt, molta, mols, moltas, massa, bastant, pròu, abastament, suficient, cuant, cuanta, cuans, cuantas.
Es pronoms indefinids etsistensials mos indican lo que se desconêx, lo que no etsistêx o lo que no se vol enomenà.
Són: ningú, cap, res, altre, altra, altres, altras, cada, cadaú, cadascú, cadauna, cadascuna, còlcú, colca, còlcún, còlcuna, cuòlcú, cuolca, cuòlcún, cuòlcuna, còlcúns, còlcunas, cuolcas, cuòlcúns, cuòlcunas, quiscún, quiscuna, quiscúns, quiscunas, quisvuya, quisvuyan, còlsevol, còlsevòla, còlsevols, còlsevòlas, cuòlsevol, cuòlsevòla, cuòlsevols, cuòlsevòlas.
Pronoms numerals
Es pronoms numerals sustiuyexen a n’es nom espressand cantidat o órde. Se dividexen en: pronoms numerals cardinals y pronoms numerals ordinals.
Es pronoms numerals cardinals indican emb etzattitud es número d’objèttes. Són: un, dos, tres, cuatre, dèu, dotze, vint, corantaún, cuatre mil cincéns trênta, etc.
Es pronoms numerals ordinals indican es llog a hon estàn situads. Són: primé, segón, segona, tersé, terséra, cuart, cuarta, quint/a, sèst/a, sèttim/a, ottàu/a, novê, novena, dècim/a, onzàu/a, dotzàu/a, vintàu/a, vintiunàu/a, vintitresàu/a, vintivuytàu/a, corantàu/a, coranta unàu/a, vuytanta dosàu/a, etc.
Pronoms interrogatius
Es pronoms interrogatíus són es que demanan algo o trêscan. Són: quê, an a quê, quí, an a quí, quín, quins, quina, quinas, cuàns, cuàntas.
¿quê dius?.
¿An a quí sercas?.
¿Quinas vols?.
Pronoms esclamatius
Es pronoms esclamatíus són es que servexen per espréssà sorpresa. Són: quê, quí, quin, quins, quina, quinas, cuans, cuantas.
¡Quê malament!.
¡Quin una!.
¡Cuans!.
¡Quinas puras!.
¡Cuanta d'aygo!
ETS ARTÍCULS
Ets artículs són sas pars de s’orassió qu’ajudan a demostrà es gènero y es número d’es nom a n’es que determinan. Ets artículs baléàs són:
P’es masculí singulà: es, el, u, en, se, ne, sen, so, lo.
P’es masculí plural: es, u, els, ets, sos.
P’es femení singulà: sa, na, la.
P’es femení plural: sas, las.
US D’ETS ARTÍCULS
Ets artículs u, el, s’empleyan cuand volêm mannificà es nom que determinan, o cuand xerram emb ironía, y a devant de sa paraula “tío”.
u Réy;
el Real Mallorca;
el tío Tòni;
u señó Bal.le;
¡el gran hòmo!.
S’artícul u, (antigament eu) ês pròpi de sa zona de Pollènsa, Mallorca, y també servêx tant p’es singulà com p’es plural. Etz: u moll, u cotxos, u gall.
S’artícul es, ês s’artícul baléà per escelènsi, servêx tant p’es singulà com p’es plural, y s’empleya devant es noms que comènsan emb consonant. Etz.:
es cavall;
es teléfono;
es mòvil;
es dits;
es jonóys.
S’artícul so, va sempre derréra de sa preposissió “emb”. Etz.:
emb so cotxo;
emb so trén;
emb s’àvión.
S’artícul se, s’empleya únicament devant es noms masculíns que comènsan emb vocal, perdend s’artícul sa séua. Etz.:
s’ase;
s’Impèri Bizantí;
s’olivéra;
s’únic
S’artícul ne, s’empleya demunt es noms y es malnoms masculíns que comènsin emb vocal, y cuand etsistêx una relassió de familiaridat emb so qui xèrra. Aquest, talment com s’anterió, pèrd sa séua vocal. Aquest matex artícul si sa priméra lletra està escrita emb mayúscula ês sinónim de don o de señó. Etz.:
N’Olivé;
N’Andréu;
n’oreyotas;
n’Estéva.
S’artícul en, també ês baléà per escelènsi y s’empleya talment com s’anterió, però cuand es nom o malnom comènsi per consonant. Etz.:
es llibre d’en Toméu.
en matarratas.
ês es cosí d’en Tolo.
Aquest matex artícul si sa priméra lletra està escrita emb mayúscula ês sinónim de don o de señó. Etz.:
En Toméu;
En Juan;
En Binimèlis;
En Ballesté.
S’artícul lo, equival a n’ets artículs “se y es”. Perdent aquex sa vocal cuand es nom que determina també hey comènsa. Etz.:
lo sendemà;
tirêu a l’ayre (a lo ayre).
S’artícul sen, s’empleya únicament derréra sas preposissións “a, de, per, devés”. Etz.:
A sen revés.
A sen dret.
Devés sen dret.
De sen revés.
De sen dret.
Per sen dret.
S’artícul sa, ês s’artícul femení per escelènsi de Baléàs, y s’empleya devant es noms que determina, tant si comènsan per vocal com per consonant. Si comènsa per vocal s’artícul pèrd sa séua. Etz.:
sa soméra;
sa ma;
s’arquitettura;
sa veynada.
S’artícul na, ês s’altre artícul baléà per escelènsi, y s’empleya talment com es séu sinònim d’es masculí, demunt es noms y malnoms, havendt’hí familiaridat. Etz:
na Tonina;
na Bèl;
na Bêt;
na pellusca;
na rossa;
n’Àngela.
Aquest matex artícul si sa priméra lletra està escrita emb mayúscula ês sinónim de dòña. Etz.:
Na Tonina;
Na Bèl;
Na Bêt;
N’Àngela;
N’Antònia.
S’artícul la, s’empleya cuand volêm mannificà es nom femení que determinam o si xerram emb ironía. També s’empleya devant se denominació de sa priméra hòra y sas séuas fraccións. Etz.:
la ma;
la Vèrja;
¡miratelâ a la reyna!;
la una;
la una y dèu;
la una ménos vint.
S’artícul las, s’empleya demunt es noms femeníns que volêm mannificà o si xerram emb ironía. Y devant se denominassió de sas hòras (escèpte sa primera) y sas séuas fraccións.Etz.:
¡miratelâs a las reynas!;
las Vèrges;
las tres en punt;
las duas ménos cuart;
las vuyt y dèu.
S’artícul sas, ês s'artícul femení plural per etxelènsi y va devant es noms femeníns plurals, ja comènsigan emb vocal o emb consonant. Etz.:
sas calsas;
sas olivas;
sas amigas;
sas tomàtigas,
sas aygos.
S’artícul els, s’empleya demunt es noms masculíns emb plural que volguêm mannificà y que comènsigan emb consonant. Etz.:
els Bisbes;
els Réys;
els réys de Mallorca.
S’artícul ets, s’empleya esclusivament devant es noms masculins que comènsigan en vocal. Etz.:
ets ases;
ets animals;
ets indús;
ets òssos,
ets inútils.
S’artícul sos, s’empleya únicament derréra de sa preposissió emb, estand es noms masculins en plural. Etz.:
Emb sos cotxos;
emb sos carros;
emb sos coxos.
ES VÈRBO
Es vèrbo ês sa part de s’orassió que representa es nucli d’es Predicad, y ês s’estad, s’acció o sa passió que fa referènsi a n’es comportament d’es sutjètte.
MORFOLOGÍA VERBAL
Es vèrbo està compost per un letséma o rèl verbal y per uns morfémas que mos díuen es tems, es mòdo, s’aspètte, es número y sa persona verbal.
Desglosêm per etzemple sa paraula “rallàvem”.
SAS DESINÈNSIS D’INFINITÍU
Són sas vocals finals que mos díuen a quina conjugassió pertenêx es vèrbo en cuestió. Sas desinènsis d’Infinitíu d’es Baléà són:
De 1ª conjugació : -à (anà, caminà, xerrà, rellà, passà, agafà, etc.)
De 2ª conjugació : -e, -ê (havê, porê, dolê, merexe, moldre, etc.)
De 3ª conjugació : -í (cosí, coí, sortí, moñí, fogí, etc.)
De 4ª conjugació : -aure, -èure, -eure, -iure, -é, -ú, -í (caure, recaure, sèure, creure, preveure, riure, sonriure, fé, desfé, dú, dí, desdí, etc.)
SA PERSONA Y NÚMERO VERBALS
Sa comunicassió humana se fundamenta emb s’etsistènsi d’un jo emisó y un tú recettó.
Sa persona està representada p’es pronoms personals: jo, tú, éll, élla, noltros, noltras, voltros, voltras, élls, éllas.
Sa persona éll, se li diu qu’ês sa no persona, pêrque fa sa referènsi a sa persona que no està present dins sa comunicassió de s’emisó y es recettó.
Es número opòsa sas fórmas singulàs a sas plurals.
ES MÒDO VERBAL
Es mòdo verbal ês a hon s’organisa es tems y s’aspètte verbal que dona llog a sas diferentas fórmas temporals. Se dividêx emb: Indicatíu, Subjuntíu y Impératíu.
S’Indicatíu' espréssa d’una fórma absoluta s’etsistènsi d’es sutjètte. Té tots es tems y totas sas personas.
Es Subjuntíu espréssa s’etzistènsi d’es sutjètte d’una fórma subordinada. Té es matéxos tems y personas que s’Indicatíu, etsètte es tems de futur que si ês simple condissional, empleya es present d’Indicatíu a sa séua conjugassió:
- Si romps es vidre eu pagaràs.
Si es tems de futur ês simple no condissional, empleya es present de Subjuntíu:
- En cuand sía mesté, te vendré a’judà.
Si es tems de futur ês compost no condissional, fa us d’es passad perfètte de Subjuntíu:
- En cuand sía estad mesté.
Y si es tems de futur ês compost y condissional, fa us d’es passad perfètte de s’Indicatíu:
- Si has dinad cuand passaré, vendràs emb jo.
S’Impératíu espréssa mando, o sía sa voluntad de que algo se cumplêsqui, y no té priméra persona singulà, degud a que no mos porêm manà algo a noltros matéxos. Domés té dos tems verbals, es present y es futur.
¡Tòni, escriu!.
Cavarêm aquí.
Tórna demà.
S’ASPÈTTE VERBAL
S’aspètte verbal ês un punt essensial de sa morfología verbal, que va unid a cada catagoría de tems: anà + sa preposissió a + un infinitíu, mos indica un aspètte progressíu o de futur.
O una perífrassis formada p’es vèrbo està + un gerundi, que mos dona s’aspètte de còsa durativa.
- Estam soldant aquésta estruttura. (perífrassis).
- Anam a jugà emb sa baldufa. (aspètte de futur).
ES TEMS VERBAL
Sa caratterística fundamental d’es vèrbo ês sa séua possibilidat d’esplicà y implicà tems. O siga, que mos diu cuand passa lo que diu es sutjètte. Axí, es sutjètte o emisó, ordéna es fets en tems present, passad o futur. Etz.:
Jo menj (qu’eu està fend ara matex).
Jo menjava (qu’eu va fé a un passad lluñ).
Tú has menjad (qu’eu va fé a un passad aprop).
Jo menjaré (qu’eu ferà pròtsimament).
Jo hauré menjad (qu’eu ferà molt endevant).
Tems de present.
Es tems de present, dêsd’es punt de vista aspettual, ês una fórma que indica una acció inacabada : ara toc sa guitèrra.
Es tems de present se pod dividí emb: Present auttal, present habitual, present permanent, present històric y present emb való de futur.
Present attual.
Es present attual espréssa s’acció en relació emb so moment de sa paraula:
Ara toc sa guitèrra.
Camín drêt.
Corr aviad.
Ned com un pex.
Present habitual.
Es present habitual indica un comportament usual y acostumad, encara que no s’estigui desarrolland s’acció ara matex:
Es dematíns dong una volteta p’es moll.
Present permanent.
Es present permanent s’empleya per espressà fets o veras, que sa séua validês està fòra de tota fita temporal:
Sa tèrra gira enrevoltand es sol.
Totas sas personas son mortals.
Present històric. Es present històric o present emb való de tems passad, s’empleya per fé més viu lo que contam, atracandló a n’es moment attual:
En Colom descubrêx Amèrica a 1492.
Sa guèrra de s’Independènsi comènsa a 1808.
Present emb való de futur.
Es present emb való de futur té un való imperfettíu de present, que permêt representà accións que se feràn después de s’àtte verbal. Eu empleyam cuand dins es contèste dú un element adverbial que indica acció futura, o dins un’orassió interrogativa cuand solicitam permís per algo, o cuand mos feym una pregunta a noltros matéxos:
Demà mos n’anam de rúa.
D’aquí un mes acab sa feyna.
¿Anam a ca’s cónco Tòni?.
¿Dóng un caramèl·lo a sa nina?.
Però també, es present de futur cuand té való de ordenà algo, sustituyêx a s’Impératíu:
¡Tórna totduna qu’acabis!.
¡Voltros, feys axò antes que rês!.
Aximatex fa referènsi a una acció hipotètica y per consiguient qu’encara no s’ha féta, dins sas orassións condissionals:
Si díus ve, te creurêm.
Si passas p’es born, dum un gelat.
Si estodíes una carréra, t’anirà milló.
Si feym deport, goñarêm salud.
Tems de passad.
Es tems passad sinnifica acció d’algo que ja s’ha fet. Té tres fórmas d’espresió: passad imperfètte, passad indefinid, passad perfètte, passad anterió y passad molt perfètte.
Passad imperfètte.
Es passad imperfètte, s’empleya per descriure s’escenari a hon sotseyêx s’acció principal:
Contentas estavan dins ca séva.
El cèl groñía mentras amollava llamps un derréra s’altre.
Passad indefinid.
Es passad indefinid ês sa priméra fórma composta de s’Indicatíu, s’empleya principalment per contà fets puntuals, y se costruyêx emb so passad perfètte d’es vèrbo aussilià anà y s’infinitíu d’es vèrbo que conjugam. Etz.:
Ahí varem anà a n’es téàtro.
Vatj caminà fins tard.
Passad perfètte.
Es passad perfètte ês una fórma composta qu’entre en funsió emb sos vèrbos havê o essê, que mos dona un aspètte de passad molt aprop, y està formad p’es present d’Indicatíu de s’havê o d’essê, més es participi passíu d’es vèrbo que conjugam:
Som venguda avuy dematí.
Ja som arribads.
Hé venguda avuy dematí.
Noltros hem corregud aviad.
Passad anterió.
Es passad anterió ês una fórma composta més, que mos dona un aspètte de passad alluñad, y està formad p’es passad perfètte d’es vèrbo aussilià anà, s’infinitíu d’es vèrbo havê o essê y es participi passíu d’es vèrbo que conjugam:
Vatj havê sortida pe’sa porta de derréra.
Vareu havê cayguds p’es corral.
Va essê duyt en brassos.
Passad molt perfètte.
Es passad molt perfètte, espréssa un tems passad anterió a un altre passad. Aquesta fórma verbal indica una acció acabada, y se fórma emb so passad imperfètte de s’aussilià havê y es participi passíu d’es vèrbo que conjugam:
Cuand anassem a vorervós ja vos n’havíeu anads.
Me va contà qu’havía ballad emb na Magdalena.
Tems de Futur.
Es tems futur mos indica que algo se ferà o sotseirà en tems qu’encara no ha arribad. Se dividêx en: futur simple, futur compost, condissional simple y condissional compost.
Futur simple
Es futur simple presenta una acció d’algo qu’encara no ha passad.
Aniré a n’es futbol.
¿Cuand vendrêu?.
Demà menjaré sobrassada torrada.
Futur compost.
Es futur compost presenta un’acció acabada en es futur, anterió a un’altra acció també futura. Se fórma emb so futur simple d’es vèrbo havê y es participi passíu d’es vèrbo que conjugam:
A las sis haureu arribad.
M’ho hauré menjad tot d’aquí una estona.
Condissional simple.
Es condissional simple o futur hipotètic, ês un tems de futur que mos indica algo que mos agradaría que sotseís, si se donassen unas condissións determinadas:
Cantaría, si pogués.
Aniríem a ballà si no fos dillúns.
Avuy aniría a sa plaja si no havés de fé feyna.
Condissional compost.
Es condissional compost ês es tems de futur que mos indica una acció que havéssem fet, si sas condissions havéssen estadas sas adecuadas. Està formad p’es condissional simple d’es vèrbo havê y es participi passíu d’es vèrbo que conjugam:
Heuría venguda si m’havésses avisada a tems.
Heuríem goñad si no havéssen espulsad a n’Etoo
Estadis o valós d’es condissionals.
Es dos tems condissionals, ténen tres estadis o valós:
1 - Condissional emb való de còsa real:
Si vens escoltarêm música.
2 - Condissional emb való de còsa possibble:
Si venguésses menjaríem porcélla.
3 - Condissional emb való de còsa irreal:
Si havésses estad aquí, Señó, en Làssaro no haguéra mort.
FÓRMAS NO PERSONALS D’ES VÈRBO
Sas fórmas no personals d’es vèrbo no ténen tems ni mòdo verbal y se dividexen emb: Participi, Infinitíu y Gerundi.
ES PARTICIPI
Es Participi ês sa fórma no personal d’es vèrbo, qu’êntre dins sa conjugassió d’es tems composts. Se li diu participi, pêrque pren part d’es nom y d’es vèrbo, per cuant té sas propiedats de s’adjettiu, y significa acció, passió y tems verbal. Ademés de concordà emb élls en número y gènero. Es Participi se dividêx emb attíu y passíu.
Es Participi attíu.
Es Participi attíu significa acció y ês es nom que se junta a s’espresió que s’abrevía d’es vèrbo adjettíu. Y sempre acaba emb: -ant, -ent. Etz.:
Amant, oyent, escrivent, militant, caminant.
Però aximatex, heyà noms, que duguend s’acabament d’es Participi attíu, pàssan a sê adjettíus verbals o noms sustantíus. Etz.:
Preferent, consecuent, malament.
Es Participi passíu.
Es Participi passíu ês es nom qu’entre dins sa formació de colcúns d’es tems composts, y espréssa colca calidat d’es sutjètte. Es participi passíu ês indeclinabble emb so vèrbo havê si emb éll acaba s’acció.
Sas desinèncis d’es Participi passiu son:
-ad, -ud, -id, -ada, -uda, -ida, -adas, -udas, -idas.
som estimad;
han lleggid;
hem corregud;
hey som anadas.
Declinació d’es Participi passíu.
Es Participi passíu ês declinabble en es tems composts a hon hey pren part emb so vèrbo havê, si s’espréssa s’objètte demunt es que recau s’acció, adecuand sa séua desinènsi a sa d’es nom de s’objètte. Etzemples:
Ha lleggid es dièri.
Ha lleggida sa gramàtica.
Hem mirad es mostradós.
Hem miradas sas sabatas.
Es Participi passíu ês també declinabble, en es tems composts a hon hey pren part emb so vèrbo Essê. Etz.:
¿Has mirad allò?, eu som mirad.
¿Has leggida sa novèla?, la som leggida.
Mos som asseguds.
Es Participi, devòra un nom, fa funsións d’adjettiu o còma atribut orassional. Etz.:
Sa carn aguiada ês molt gustosa.
Aquesta casa està molt abandonada.
Però també hey ha participis que son irregulàs respètte de sa séua desinènsi. Etz.:
Hey ha aximatex Participis passíus irregulàs respètte d’es sinnificad cuand es sutjètte d’es qui se xèrra, ês es causant de s’acció. Etz.:
Agoserad (que vol dí, es qui no té po d’es risc).
Agraíd (que vol dí, es qui dona sas grassis).
S’INFINITÍU.
S’Infinitíu ês una fórma verbal que té duas carettarísticas: per una part té sa calidat de vèrbo, essênd sa rèl y desinènsi de sa séua conjugassió. Y per una altra té sa calidat d’un nom, y per assò ammêt anà acompañad per colsevol determinant nominal: artículs, pronoms, adjettius, etc. Però per contre y emb oposissió a n’es sustantíu, que presenta s’acció còma algo estàtic, s’Infinitiu presenta s’acció emb dinamisme:
Aquell riure tan dols de na Bèl me va enamorà.
Es caminà a poc a poc me cansa.
Dins se séua calidat de vèrbo, si es compleméns que dú són pronominals, aquéxos fan de sufitses, y provòcan que aparêsquiga sa consonant temàtica “r” d’ets infinitíus d’es vèrbos romansos:
Perífrassis de s’Infinitíu.
S’Infinitíu pod d’un vèrbo en funsións d’aussilià, emb so que forma una unidat verbal. Perdend es que fa d’aussilià es séu sinnificad fundamental. Generalment, entre s’aussilià y s’Infinitíu d’es vèrbo en cuestió, hey va sa preposissió “a”, o “de”, o se conjunsió “que”:
Anêm a caminà.
Despusahí se posà a cridà com un lòco.
Hem de fé axò totduna.
Heyà molt que fé.
Heyà que dormí.
Però també, s’Infinitíu per sí matex pod essê es nucli d’una orassió independent. Aquestas orassións sòlen essê interrogativas, esclamativas o impérativas:
¿Com esplicà una mentida?.
Tení sa cara dura d’enganarmê.
¡A dinà, al·lots!.
¡Hey ha qu’espabilà jovenêt!.
ES GERUNDI
Es Gerundi ês una infletsió d’es vèrbo, que sinnifica acció y que sempre acaba en: -and, -end, -ind.
Etz.: Mirand, volguend, seguind.
Es gerundi pod formà part d’es semment verbal cuand s’intégra dins sas perífrassis, però també pod, en sa séua calidat d’advèrbo, fé funsións de complement circunstansial de mòdo, de condissió, etc.
Etz.: Vengué a ca nostra caminand a poc a poc.
Encara no essênd amig, mos cau bé.
Na María, vend lo que passava, s’en anà.
Es gerundi també pod fé funsións d’adjettíu cuand acompaña a un complement dirètte.
Etz.: Vetj a na Tonina rentand sa séua brusa.
Sent es téu germà cantand una cansó.
Va trobà es séu amig plorand.
Emb so vèrbo Havê y emb so Tení.
Etz.: Heyà un professó esplicand sa llissó.
En Tòni té un amig estodiand de métge.
Y emb sas frassas nominals que fórman títols d’algo.
Etz.: Dòna aferrand es séu fíy.
Es polítics sortind d’es futbol.
Gerundi compost.
Ademés d’es gerundi simple qu’acabam de veure, també heyà es Gerundi compost, que no són més que dos gerundis simples un derréra s’altre. Etz.:
Riguend riguend se rompé una cama.
Anand caminand arribarêm antes.
Cuand a un Gerundi se li afegêx es pronoms enclítics “hi, ho, hey”, aquests van precedits d’es pronoms “te, ne, le”, que pèrden sa séua vocal, formand una frasse pronominal recíproca, reforsand s’acció d’es vèrbo. Etz.:
Afagind > afagindt’hí / afagindt’hó / afagindn’hí / afagindl’hey
Donand > donandt’hí / donandt’hó / donandn’hí / donandl’hey
Dormind > dormindt’hí /dormindt’hó / dormindn’hí /dormindl’hey
No passa axí però cuand es pronoms son: li, lo, ne. Aquéxos no han de mesté essê reforsads per altres pronoms perque sa frassa tengui sentid.
Afagind > afagindlí / afagindló / afagindnê
Donand > donandlí / donandló / donandnê
Dormind > dormindlí / dormindló / dormindnê
SA VEU D’ES VÈRBO
Sa veu d’un vèrbo sempre s’agafa en sentid figurad, ja que se referêx a n’es sinnificad de sa proposissió. Aquéxa veu pod essê attiva o passiva.
Veu attiva.
Sa veu attiva d’un vèrbo ês s’orde sucessíu de sas séuas desinènsis, qu’espréssan còma agent es sutjètte de sa proposissió. Etz.: Aprêng sa llissó. Vatj emb cotxo.
Veu passiva.
Sa veu passiva ês una variassió de sa veu attiva, que sênse canviarlí es sentid, canvía s’objètte de s’acció en es sutjètte de sa proposissió.
Etz.: Es mèstres han arribads a s’escòla.
Però en Baléà sa veu passiva no ês pròpi d’es nostros vèrbos, sinó que, per contra, s’ha de formà emb sa conjugassió d’es vèrbo essê y es participi passíu d’es vèrbo que se tratti.
CONJUGACIÓ D’UN VÈRBO EN VEU PASSIVA
essê estimad
MÒDO INDICATIU
Present Jo som estimad/a, tú ets estimad/a, éll/a ês estimad/a, noltros/as som estimads/das, voltros/as sou estimads/das, élls/as són estimads/das Passad imperfètte Jo éra estimad/a,tú éras estimad/a, éll/a éra estimad/a, noltros/as som estimads/as, voltros/as sou estimads/as, élls/as són estimads/as, Passad indefinid Jo vatj essê estimad/a, tú vares o vas essê estimad/a, éll/a va essê estimad/a, noltros/as varem o vam essê estimads/as, voltros/as vareu o vau essê estimads/as, élls/as varen o van essê estimads/as, Passad perfètte Jo som estad estimad/a, tú éts estad estimad/a, éll/a ês estad/a estimad/a, noltros/as som estads/as estimads/as, voltros/as sou estads/as estimads/as, élls/as són estads/as estimads/as Passad anterió Jo vatj essê estad estimad/a, tú vares o vas essê estad/a estimad/a, éll/a va essê estad/a estimad/a, noltros/as varem o vam essê estads/as estimads/as, voltros/as vareu o vau essê estads/as estimads/as, élls/as varen o van essê estads/as estimads/as, Passad molt perfètte Jo éra estad estimad/a, tú éras estad estimad/a, éll/a éra estad/a estimad/a, noltros/as érem estads/as estimads/as, voltros/as éreu estads/as estimads/as, élls/as éran estads/as estimads/as, Futur simple Jo seré estimad/a, tú seràs estimad/a, éll/a serà estimad/a, noltros/as serêm estimads/as, voltros//as serêu estimads/as, élls/as seràn estimads/as, Futur compost Jo seré estad/a estimad/a, tú seràs estad/a estimad/a, éll/a serà estad/a estimad/a, noltros/as serêm estads/as estimads/as, voltros/as serêu estads/as estimads/as, élls/as seràn estads estimads/as, Condissional simple Jo sería estimad/a, tú serías estimad/a, éll/a sería estimad/a, noltros/as seríem estimads/as, voltros/as seríeu estimads/as, élls/as serían estimads/as, Condissional compòst Jo sería estad estimad/a, tú serías estad/a estimad/a, éll/a sería estad/a estimad/a, noltros/as seríem estads/as estimads/as, voltros/as seríeu estads/as estimads/as, élls/as serían estads/as estimads/as.
MÒDO SUBJUNTIU
Present Jo sía o siga estimad/a, tú sías o sigas estimad/a, éll/a sía o siga estimad/a, noltros/as siêm o siguêm estimads/as, voltros/as siàu o siguêu estimads/as, élls/as sían o sigan estimads/as, Passad imperfètte, Jo fos estimad/a, tú fosses estimad/a, éll/a fos estimad/a, noltros/as fóssem estimads/as, voltros/as fosseu estimads/as, élls/as fossen estimads/as, Passad perfètte, Jo sía o siga estad/a estimad/a, tú sías o sigas estad/a estimad/a, éll/a sía o siga estad/a estimad/a, noltros/as siêm o sigêm estads/as estimads/as, voltros/as siàu o siguêu estads/as estimads/as, élls/as sían o sigan estads/as estimads/as, Passad molt perfètte Jo fos estad/a estimad/a, tú fosses estad/a estimad/a, éll/a fos estad/a estimad/a, noltros/as fóssem estads/as estimads/as, voltros/as fosseu estads/as estimads/as, élls/as fossen estads/as estimàds/as, Futur simple Jo fora estimad/a, tú foras estimad/a, éll/a fora estimad/a, noltros/as forem estimads/as, voltros/as foreu estimads/as, élls/as foran estimads/as, Futur compost Jo fora estad/a estimad/a, tú foras estad/a estimad/a, éll/a fora estad/a estimad/a, noltros/as forem estads/as estimads/as, voltros/as foreu estads/as estimads/as, élls/as foran estads/as estimads/as.
MÒDO IMPÉRATIU
Present Sê tú estimad/a, sía o siga éll/a o vostê estimad/a, siêm o sigêm noltros/as estimads/as, siàu o siguêu voltros/as estimads/as, sían o sigan élls/as o vostês estimads/as,
Futur Seràs tú estimad/a, serà éll/a o vostê estimad/a, serêm noltros/as estimads/as, serêu voltros/as estimads/as, seràn élls/as o vostês estimads/as.
FÓRMAS NO PERSONALS
Infinitíu: essê estimad/a.
Participi: estad estimad/a, estads estimads/as
Gerundi: estand estimad/a, estand estimads/as
CLASSAS DE VÈRBOS
Cuatra son sas classas de vèrbos d’es Baléà: vèrbos aussiliàs, vèrbos regulàs, vèrbos reflettíus o pronominals y vèrbos irregulàs.
Vèrbos aussiliàs
Es vèrbos aussiliàs servexen per compondre es tems composts d’es vèrbos de sas altras classas, y per assò élls matéxos no ténen tems composts. O siga no són vèrbos complets. Es vèrbos aussiliàs d’es Baléà són: anà, havê, essê y està.
Es vèrbo aussilià ANÀ.
Aquest vèrbo, còma aussilià domés té es tems passad perfètte de s’Indicatíu, que s’empleya per formà es passad indefinid y es passad anterió d’ets altres vèrbos no aussiliàs.
Passad perfètte d’Indicatíu, Jo vatj o vay, tú vares o vas, éll/a va,noltros/as varem o vam, voltros/as vareu o vau, élls/as varen o van.
Es vèrbo aussilià ESSÊ o SÊ.
Aquest vèrbo, còma aussilià domés té es tems simples de Indiciatíu y Subjuntíu, qu’ajudan a formà es tems composts d’es vèrbos que se conjugan, cuand s’acció no acaba emb un objètte diferent d’es sutjètte de sa proposissió. Etzemples:
¡Ja sou vengudas, ja éra hòra!.
Vatj essê estimad. Éts estimad.
Y sa fórma no verbal de Infinitíu, que juntament emb so passad perfètte de s’aussilià anà, y es participi passíu d’es vèrbo que se conjuga, fórman es passad anterió, provocand qu’es vèrbo conjugad concòrdiga en número emb so sustantíu personal.
Etz.: varem essê bañads.
Va essê mort sênse volê.
CONJUGASSIÓ D’ES VÈRBO ESSÊ -AUSSILIÀ-
Infinitíu: sê o essê
MÒDO INDICATÍU
Present Jo som, Tú éts, Éll/a o vostês ês, Noltros/as som, Voltros/as sou, Élls/as o vostês són, Passad imperfètte Jo éra, tú éras, Éll/a o vostêéra, Voltros/as érem, Voltros/as éreu, Élls/as o vostês éran, Futur simple Jo seré, Tú seràs, Éll/a o vostê serà, Noltros/as serêm, Voltros/as serêu, Élls/as o vostês seràn, Condissional simple Jo sería, Tú serías, Éll/a o vostê sería, Noltros/as seríem, Voltros/as seríeu, Élls/as o vostês serían.
MÒDO SUBJUNTÍU
Present Jo sía o siga, Tú sías o sigas, Éll/a o vostê sía o siga, Noltros/as siêm o siguêm, Voltros/as siêu, siau, sigau o siguêu, Élls/as o vostês sían o sigan, Passad imperfètte Jo fos, Tú fosses, Éll/a o vostê fos, Noltros/as fóssem, Voltros/as fosseu, Élls/as o vostês fossen, Futur simple Jo fora, Tú foras, Éll/a o vostê fora, Noltros/as fórem, Voltros/as foreu, Élls/as o vostês foren.
Es vèrbo aussilià havê.
Aquest vèrbo, com aussilià, té es matéxos tems que s’aussilià essê. Qu’ajudan a formà es tems composts d’ets altres vèrbos. Y talment com es vèrbo essê, emb s’Infinitíu, s’havê ajuda a formà es passad anterió d’Indicatíu, juntament emb so passad perfètte de s’aussilià anà, y es Partissipi Passíu d’es vèrbo que se conjuga.
CONJUGASSIÓ D’ESVÈRBO HAVÊ –AUSSILIÀ-
Infinitíu: havê.
MÒDO INDICATÍU
Present Jo hé, Tú has, Éll/a o vostê ha, Noltros/as hêm o havêm, Voltros/as heu o havêu, Élls/as o vostês han, Passad imperfètte Jo havía, Tú havías, Éll/a havía o vostê, Noltros/as havíem, Voltros/as havíeu, Élls/as o vostês havían, Futur simple Jo hauré, Tú hauràs, Éll/a o vostê haurà, Noltros/as haurêm, Voltros/as haurêu, Élls/as o vostês hauràn, Condissional simple Jo hauría, Tú haurías, Éll/a o vostê hauría, Noltros/as hauríem, Voltros/as hauríeu, Élls/as o vostês haurían.
MÒDO SUBJUNTÍU
Present Jo haja o hagui, Tú hajas o haguis, Éll/a o vostê haja o hagui, Noltros/as hajêm o haguêm, Voltros/as hajêu o haguêu, Élls/as o vostês hajan o haguin, Passad imperfètte Jo havés o hagués, Tú havésses o haguésses, Éll/a o vostê havés o hagués, Noltros/as havéssem o haguéssem, Voltros/as havésseu o haguésseu, Élls/as o vostês havéssen o haguéssen, Futur simple Jo havéra o haguéra, Tú havéras o haguéras, Éll/a o vostê havéra o haguéra, Noltros/as havérem o haguérem, Voltros/as havéreu o haguéreu, Élls/as o vostês havéran o haguéra.
Es vèrbo aussilià Tení.
Aquest vèrbo, com aussilià, de vegadas té es matex sentit que s’Havê, però conservand sempre sas séuas desinènsis.
Etzemple: Teng aparayad,
teng replegada
També s’empleya es vèrbo Tení, emb esclusió d’es vèrbo Havê, demunt s’Infinitíu d’un altre vèrbo, cuand entre totdós heyà sa conjunsió “que”.
Etz.: Teng que fé vía.
Teng qu’anà a n’es gimnàs.
CONJUGACIÓ D’ES VÈRBO TENÍ –AUSSILIÀ-
Infinitíu: tení
MÒDO INDICATÍU
Present Jo teng, Tú tens, Éll/a o vostê té, Noltros/as tenim, Voltros/as teníu, Élls/as o vostês ténen, Passad imperfètte Jo tenía, Tú tenías, Éll/a o vostê tenía, Noltros/as teníem, Voltros/as teníeu, Élls/as o vostês tenían, Futur simple Jo tendré, Tú tendràs, Éll/a o vostê tendrà, Noltros/as tendrêm, Voltros/as tendrêu, Élls/aso vostês tendràn, Condissional simple Jo tendría, Tú tendrías, Éll/a o vostê tendría, Noltros/as tendríem, Voltros/as tendríeu, Élls/as o vostês tendrían.
MÒDO SUBJUNTÍU
Present Jo tengui o tenga, Tú tenguis o tengas, Éll/a o vostê tengui o tenga, Noltros/as tenguêm o tenguiguêm, Voltros/as tenguêu o tenguiguêu, Élls/as o vostês tenguin o tengan, Passad imperfètte Jo tengués, Tú tenguésses, Éll/a o vostê tengués, Noltros/as tenguéssem o tenguéssim, Voltros/as tenguésseu o tenguéssiu, Élls/as o vostês tenguéssen o tenguéssin, Futur simple Jo tenguéra, Tú tenguéras, Éll/a o vostê tenguéra, Noltros tenguérem, Voltros tenguéreu, Élls/as o vostês tenguéran.
VÈRBOS REGULÀS
Es vèrbos regulàs, ja’u díu sa pròpi paraula, són es que guardan una regularidat de determinadas desinènsis dins sa séua conjugassió. Es Baléà té cuatra conjugassións verbals.
Es tems composts de sa majoría d’es vèrbos baléàs, ammeten es vèrbo essê y s’havê dins sa séua costrucció. S’us d’un o de s’altre dins d’una orassió, depên de si s’acció no passa ni acaba emb un objètte diferent d’es sutjètte de sa proposissió o sí.
En es cas de que s’acció acàbiga en es sutjètte de sa proposissió se fa us d’es vèrbo essê:
Som pujad; sou entrads; éts sortida.
En es cas de que s’acció acàbiga emb un objètte diferent a n’es sutjètte, se fa us d’es vèrbo havê:
Hé pujad dalt d’es colomé.
Heu entrad a sa sala.
Has sortida de sa carretéra.
CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE PRIMÉRA
FÓRMAS NO PERSONALS
Infinitíu: cantà.
Participi: cantad/a, cantads/das.
Gerundi: cantand.
INDICATÍU
Present Jo cant, Tú cantas, Éll/a o vostê canta, Noltros/as cantam, Voltros/as cantàu, Élls/as o vostês cantan, Passad imperfètte Jo cantava, Tú cantavas, Éll/a o vostê cantava, Noltros/as cantàvem, Vòltros/as cantaveu, Élls/as o vostês cantavan, Passad indefinid Jo vatj cantà, Tú cantares, vares o vas cantà, Éll/a o vostê cantà o va cantà, Noltros/as cantàrem, vàrem o vam cantà, Voltros/as cantareu, vareu o vau cantà, Élls/as o vostês cantaren , varen o van cantà, Passad perfètte Jo som o hé cantad/a, Tú éts o has cantad/a, Éll/a o vostê ês o ha cantad/a, Noltros/as som o hem cantads/das, Voltros/as sou o heu cantads/das, Élls/as o vostês són o han cantads/das Passad anterió Jo vatj havê cantad/a, Tú vares o vas havê cantad/a, Éll/a o vostê va havê cantad/a, Noltros/as vàrem o vam havê cantads/das, Voltros/as vareu o vau havê cantads/das, Élls/as o vostês varen o van havê cantads/das, Passad molt perfètte Jo havía cantad/a, Tú havías cantad/a, Éll/a o vostê havía cantad/a, Noltros/as havíem cantads/das, Voltros/as havíeu cantads/das, Élls/as o vostês havían cantads/das, Futur simple Jo cantaré, Tú cantaràs, Éll/a o vostê cantarà, Noltros/as cantarêm, Voltros/as cantarêu, Élls/as o vostês cantaràn, Futur compost Jo hauré cantad/a, Tú hauràs cantad/a, Éll/a o vostê haurà cantad/a, Noltros/as haurêm cantads/das, Voltros/as haurêu cantads/das, Élls/as o vostês hauràn cantads/das Condissional simple Jo cantaría, Tú cantarías, Éll/a o vostê cantaría, Noltros/as cantaríem, Voltros/as cantaríeu, Élls/as o vostês cantarían, Condissional compost Jo hauría cantad/a, Tú haurías cantad/a, Éll/a o vostê hauría cantad/a, Noltros/as hauríem cantads/das, Voltros/as hauríeu cantads/das, Élls/as o vostês haurían cantads/das.
MÒDO SUBJUNTÍU
Present Jo canti, Tú cantis o càntigas, Éll/a o vostê canti o càntiga, Noltros/as cantêm o cantiguêm Voltros/as cantêu o cantiguêu, Élls/as o vostês cantin o càntigan, Passad imperfètte Jo cantàs, Tú cantasses, Éll/a o vostê cantàs, Noltros/as cantàssem, Voltros/as cantasseu, Élls/as o vostês cantassen, Passad perfètte Jo haja o hagui cantad/a, Tú hajas o haguis cantad/a, Éll/a o vostê haja o hagui cantad/a, Noltros/as hajêm o haguêm cantads/das, Voltros/as hajêu o haguêu cantads/das, Élls/as o vostês hajan o haguin cantads/das Passad molt perfètte Jo fos, havés o hagués cantad/a, Tú fosses, havésses o haguésses cantad/a, Éll/a o vostê fos, havés o hagués cantad/a, Noltros/as fóssem, havéssem o haguéssem cantads/das, Voltros/as fosseu, havésseu o haguésseu cantads/das, Élls/as o vostês fossen, havéssen o haguéssen cantads/das, Futur simple Jo cantara, Tú cantaras, Éll/a o vostê cantara, Noltros/as cantàrem, Voltros/as cantareu, Élls/as o vostês cantaren, Futur compost Jo fora, havéra o haguéra cantad/a, Tú foras, havéras o haguéras cantad/a, Éll/a o vostê fora, havéra o haguéra cantad/a, Noltros/as fórem, havérem o haguérem cantads/das, Voltros/as foreu, havéreu o haguéreu cantads/das, Élls/as o vostês foran, havéran o haguéran cantads/das.
MÒDO IMPÉRATÍU
Present canta tú, canti o càntiga éll/a o vostê, cantêm o cantiguêm noltros/as, cantàu voltros/as, cantin o càntigan élls/as o vostês, Futur cantaràs tú, cantarà éll/a o vostê, cantarêm noltros/as, cantarêu voltros/as, cantaràn élls/as o vostês.
CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE SEGONA acabad emb ê
FÓRMAS NO PERSONALS
Infinitíu: valê
Participi: valgud/a, volguds/das
Gerundi: valguend
MÒDO INDICATÍU
Present Jo valg, Tú vals, Éll/a o vostê val, Noltros/as valêm, Voltros/as valêu, Élls/as o vostês valen, Passad imperfètte Jo valía, Tú valías, Éll/a o vostê valía, Noltros/as valíem, Voltros/as valíeu, Élls/as o vostês valían, Passad indefind Jo vatj valê, Tú vares o vas valê, Éll/a o vostê va valê, Noltros/as vàrem o vam valê, Voltros/as vareu o vau valê, Élls/as o vostês varen o van valê, Passad perfètte Jo som o hé valgud/a, Tú éts o has valgud/a, Éll/a o vostê ês o ha valgud/a, Noltros/as som o hem valguds/das, Voltros/as sou o heu valguds/das, Élls/as vostês són o han valguds/das, Passad anterió Jo vatj havê valgud/a, Tú vares o vas havê valgud/a, Éll/a o vostê va havê valgud/a, Noltros/as vàrem o vam havê valguds/das, Voltros vareu o vau havê valguds/as, Élls/as o vostês varen o van havê valguds/das, Passad molt perfètte Jo havía valgud/a, Tú havías valgud/a, Éll/a o vostê havía valgud/a, Noltros/as havíem valguds/das, Voltros/as havíeu valguds/das, Élls/as o vostês havían valguds/das, Futur simple Jo valdré, Tú valdràs, Éll/a o vostê valdrà, Noltros/as valdrêm, Voltros/as valdrêu, Élls/as o vostês valdràn, Futur compost Jo hauré valgud/a, Tú hauràs valgud/a, Éll/a o vostê haurà valgud/a, Noltros/as haurêm valguds/das, Voltros/as haurêu valguds/das, Élls/as o vostês hauràn valguds/das, Condissional simple Jo valdría, Tú valdrías, Éll/a o vostê valdría, Noltros/as valdríem, Voltros/as valdríeu, Élls/as o vostês valdrían, Condissional compost Jo hauría valgud/a, Tú haurías valgud/a, Éll/a o vostê hauría valgud/a, Noltros/as hauríem valguds/das, Voltros/as hauríeu valguds/das, Élls/as o vostês haurían valguds/das.
MÒDO SUBJUNTÍU
Present Jo valgui, Tú valguis, Éll/a o vostê valgui, Noltros/as valguêm, Voltros/as valguêu, Élls/as o vostês valguin, Passad imperfètte Jo valgués, Tú valguésses, Éll/a o vostê valgués, Noltros/as valguéssem, Voltros/as valguésseu, Élls/as o vostês valguéssen, Passad perfètte Jo haja o hagui valgud/a, Tú hajas o haguis valgud/a, Éll/a o vostê haja o hagui valgud/a, Noltros/as hajêm o haguêm valguds/das, Voltros/as hajêu o haguêu valguds/das, Élls/as o vostês hajan o haguin valguds/das, Passad molt perfètte Jo fos, havés o hagués valgud/a, Tú fosses, havésses o haguésses valgud/a, Éll/a o vostê fos, havés o hagués valgud/a, Noltros/as fóssem, havéssem o haguéssem valguds/das, Voltros/as fosseu, havésseu o haguésseu valguds/das, Élls/as o vostês fossen, havéssen o haguéssen valguds/das, Futur simple Jo valguéra, Tú valguéras, Éll/a o vostê valguéra, Noltros/as valguérem, Voltros/as valguéreu, Élls/as o vostês valguéran, Futur compost Jo fora, havéra o haguéra valugd/a, Tú foras, havéras o haguéras valgud/a, Éll/a o vostê fora, havéra o haguéra valgud/a, Noltros/as fórem, havérem o haguérem valguds/das, Voltros/as foreu, havéreu o haguéreu valguds/das, Élls/as o vostês foran, havéran o haguéran valguds/das
MÒDO IMPÉRATÍU
Present vals tú, val éll/a o vostê, valguêm noltros/as, valguêu voltros/as, valguin éll/as o vostês, Futur valdràs tú, valdrà éll/a o vostê, valdrêm noltros/as, valdrêu voltros/as, valdràn élls/as o vostês.
CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE SEGONA acabad emb e
FÓRMAS NO PERSONALS
Infinitíu: beure
Participi: begud/a, beguds/as
Gerundi: beguend
MÒDO INDICATÍU
Present Jo beg, Tú beus, Éll/a o vostê beu, Noltros/as bevêm, Voltros/as bevêu, Éll/as o vostês bêuen, Passad imperfètte Jo bevía, Tú bevías, Éll/a o vostê bevía, Noltros/as bevíem, Voltros/as bevíeu, Élls/as o vostês bevían, Passad indefinid Jo vatj beure, Tú beguéres, vares o vas beure, Éll/a o vostê begué o va beure, Noltros/as beguérem, vàrem o vam beure, Voltros/as beguéreu, vareu o vau beure, Élls/as o vostês beguéren, varen o van beure, Passad perfètte Jo som o hé begud/a, Tú éts o has begud/a, Éll/a o vostê ês o ha begud/a, Noltros/as som o hêm beguds/das, Voltros/as sou o heu beguds/das, Élls/as o vostês són o han beguds/das, Passad anterió Jo vatj havê begud/a, Tú vares havê begud/a, Éll/a o vostê va havê begud/a, Noltros/as vàrem havê beguds/das, Voltros/as vareu havê beguds/das, Élls/as o vostês varen havê beguds/das, Passad molt perfètte Jo havía begud/a, Tú havías begud/a, Éll/a o vostê havía begud/a, Noltros/as havíem beguds/das, Voltros/as havíeu beguds/das, Élls/as o vostês havían beguds/das, Futur simple Jo beuré, Tú beuràs, Éll/a o vostê beurà, Noltros beurêm, Voltros beurêu, Élls/as o vostês beuràn, Futur compost Jo hauré begud/a, Tú hauràs begud/a, Éll/a o vostê haurà begud/a, Noltros/as haurêm beguds/das, Voltros/as haurêu beguds/das, Élls/as o vostês hauràn beguds/das, Condissional simple Jo beuría, Tú beurías, Éll/a o vostê beuría, Noltros/as beuríem, Vòltros/as beuríeu, Élls/as o vostês beurían, Condissional compost Jo hauría begud/a, Tú haurías begud/a, Éll/a o vostê hauría begud/a, Noltros/as hauríem beguds/das, Voltros/as hauríeu beguds/das, Élls/as o vostês haurían beguds/das.
MÒDO SUBJUNTÍU
Present Jo begui, Tú beguis, Éll/a o vostê begui, Noltros/as beguêm, Voltros/as beguêu, Élls/as o vostês beguin, Passad imperfètte Jo begués, Tú beguésses, Éll/a o vostê begués, Noltros beguéssem, Voltros beguésseu, Élls/as o vostês beguéssen, Passad perfètte Jo haja o hagui begud/a, Tú hajas o haguis begud/a, Éll/a o vostê haja o hagui begud/a, Noltros/as hajêm o haguêm beguds/das, Voltros/as hajêu o haguêu beguds/das, Élls/as o vostês hajan o haguin beguds/das, Passad molt perfètte Jo fos, havés o hagués begud/a, Tú fosses, havésses o haguésses begud/a, Éll/a o vostê fos, havés o hagués begud/a, Noltros/as fóssem, havéssem o haguéssem beguds/das, Voltros/as fosseu, havésseu o haguésseu beguds/das, Élls/as o vostês fossen, havéssen o haguéssen beguds/das, Futur simple Jo beguéra, Tú beguéras, Éll/a o vostê beguéra, Noltros/as beguérem, Voltros/as beguéreu, Élls/as o vostês beguéran, Futur compost Jo fora, havéra o haguéra begud/a, Tú foras, havéras o haguéras begud/a, Éll/a o vostê fora, havéra o haguéra begud/a, Noltros/as fórem, havérem o haguérem beguds/das, Voltros/as foreu, havéreu o haguéreu beguds/das, Élls/as o vostês foran, havéran o haguéran beguds/das.
MÒDO IMPÉRATÍU
Present beu Tú, begui Éll/a o vostê, beguêm Noltros/as, beguêu Voltros/as, beguin Élls/as o vostês, Futur beuràs Tú, beurà éll/a o vostê, beurêm Noltros/as, beurêu Voltros/as, beuràn Élls/as o vostês.
CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE TERSÉRA
FÓRMAS NO PERSONALS
Infinitíu: sentí
Participi: sentid/a/sentids/das
Gerundi: sentind
MÒDO INDICATÍU
Present Jo sent, Tú sens, Éll/a o vostê sent, Noltros/as sentim, Voltros/as sentíu, Élls/as o vostês senten, Passad imperfètte Jo sentía, Tú sentías, Éll/a o vostê sentía, Noltros/as sentíem, Voltros/as sentíeu, Élls/as o vostês sentían, Passad indefinid Jo vatj sentí, Tú sentires, vares o vas sentí, Éll/a o vostê sentí o va sentí, Noltros/as sentírem, vàrem o vam sentí, Voltros/as sentíreu, vareu o vau sentí, Élls/as o vostês sentíren, varen o van sentí, Passad perfètte Jo som o hé sentid/a, Tú éts o has sentid/a, Éll/a o vostê ês o ha sentid/a, Noltros/as som o hêm sentids/das, Voltros/as sou o heu sentids/das, Élls/as o vostês són o han sentids/das, Passad anterió Jo vatj havê sentid/a, Tú vares o vas havê sentid/a, Éll/a o vostê va havê sentid/a, Noltros/as vàrem o vam havê sentids/das, Voltros/as vareu o vau havê sentids/das, Élls/as o vostês varen o van havê sentids/das, Passad molt perfètte Jo havía sentid/a, Tú havías sentid/a, Éll/a o vostê havía sentid/a, Noltros/as havíem sentids/das, Voltros havíeu sentids/das, Élls/as o vostês havían sentids/das, Futur simple Jo sentiré, Tú sentiràs, Éll/a o vostê sentirà, Noltros/as sentirêm, Voltros/as sentirêu, Élls/as o vostês sentiràn, Futur compost Jo hauré semtid/a, Tú hauràs sentid/a, Éll/a o vostê haurà sentid/a, Noltros haurêm sentids/das, Voltros haurêu sentids/das, Élls/as o vostês hauràn sentids/das, Condissional simple Jo sentiría, Tú sentirías, Éll/a o vostê sentiría, Noltros/as sentiríem, Voltros/as sentiríeu, Élls/as o vostês sentirían, Condissional compost Jo hauría sentid/a, Tú haurías sentid/a, Éll/a o vostê hauría sentid/a, Noltros/as hauríem sentid/as, Voltros/as hauríeu sentids/das, Élls/as o vostês haurían sentids/das.
MÒDO SUBJUNTÍU
Present Jo senti, Tú sentis, Éll/a o vostê senti, Noltros/as sentiguêm, Voltros/as sentiguêu, Élls/as o vostês sentin, Passad imperfètte Jo sentís, Tú sentisses, Éll/a sentís, Noltros/as sentíssem, Voltros/as sentisseu, Élls/as sentissen, Passad perfètte Jo haja o hagui sentid/a, Tú hajas o haguis sentid/a, Éll/a o vostê haja o hagui sentid/a, Noltros/as hajêm o haguêm sentids/das, Voltros/as hajêu o haguêu sentids/das, Élls/as o vostês hajan o haguin setids/das, Passad molt perfètte Jo fos, havés o hagués sentid/a, Tú fosses, havésses o haguésses sentid/a, Éll/a o vostê fos, havés o hagués sentid/a, Noltros/as fóssem, havéssem o haguéssem sentids/das, Voltros/as fosseu, havésseu o haguésseu sentids/das, Élls/as o vostês fossen, havéssen o haguéssen sentids/das, Futur simple Jo sentís o sentiguéra, Tú sentísas o sentiguéras, Éll/a o vostê sentís o sentiguéra, Noltros/as sentíssem o sentiguérem, Voltros/as sentísseu o sentiguéreu, Élls/as o vostês sentíssen o sentiguéran, Futur compost Jo fora, havéra o haguéra sentid/a, Tú foras, havéras o haguéras sentid/a, Éll/a o vostê fora, havéra o haguéra sentid/a, Noltros/as fórem, havérem o haguérem sentids/das, Voltros/as foreu, havéreu o haguéreu sentids/das, Élls/as o vostês foran, havéran a haguéran sentids/das.
MÒDO IMPÉRATÍU
Present sentis Tú, senti Éll/a o vostê, Sentim Noltros/as, Sentíu Voltros/as, sentin Élls/as o vostês, Futur sentiràs Tú, sentirà Éll/a o vostê, sentirêm Noltros/as, sentirêu voltros/as, sentiràn Élls/as o vostês.
CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE CUARTA acabad emb ú
FÓRMAS NO PERSONALS
Indicatíu: dú
Participi: duyt/a/duyts/tas
Gerundi: duguend
MÒDO INDICATÍU
Present Jo dug, Tú dus, Éll/a o vostê dú, Noltros/as duym, Voltros/as duys, Élls/as o vostês duen, Passad imperfètte Jo duya, Tú duyas, Éll/a duya o vostê, Noltros/as dúyem, Voltros/as dúyeu, Élls/as o vostês duyan, Passad indefinid Jo vatj dú, Tú duguéres, vares o vas dú, Éll/a o vostê dugué o va dú, Noltros/as duguérem, vàrem o vam dú, Voltros/as duguéreu, vareu o vau dú, Élls/as o vostês duguéren, varen o van dú, Passad perfètte Jo som o hé duyt/a, Tú éts o has duyt/a, Éll/a o vostê ês o ha duyt/a, Noltros/as som o hêm duyts/tas, Voltros/as sou o heu duyts/tas, Élls/as o vostês són o han duyts/ta, Passad anterió Jo vatj havê duyt/a, Tú vares o vas havê duyt/a, Éll/a va havê duyt/a, Noltros/as vàrem o vam havê duyts/tas, Voltros vareu o vau havê duyts/tas, Élls varen o van havê duyts/tas, Passad molt perfètte Jo havía duyt/a, Tú havías duyt/a, Éll/a o vostê havía duyt/a, Noltros/as havíem duyts/tas, Voltros/as havíeu duyts/tas, Élls/as havían duyts/tas, Futur simple Jo duré, Tú duràs, Éll/a o vostê durà, Noltros/as durêm, Voltros/as durêu, Élls/as o vostês duràn, Futur compost Jo hauré duyt/a, Tú hauràs duyt/a, Éll/a o vostê haurà duyt/a, Noltros/as haurêm duyts/tas, Voltros/as haurêu duyts/tas, Élls/as o vostês hauràn duyts/tas, Condissional simple Jo duría, Tú durías, Éll/a o vostê duría, Noltros/as duríem, Voltros/as duríeu, Élls/as o vostês durían, Condissional compost Jo hauría duyt/a, Tú haurías duyt/a, Éll/a o vostê hauría duyt/a, Noltros/as hauríem duyts/tas, Voltros/as hauríeu duyt/as, Élls/as o vostês haurían duyts/tas.
MÒDO SUBJUNTÍU
Present Jo dugui, Tú duguis, Éll/a o vostê dugui, Noltros/as duguêm, Voltros/as duguêu, Élls/as o vostês duguin, Passad imperfètte Jo dugués, Tú duguésses, Éll/a o vostê dugués, Noltros/as duguéssem, Voltros/as duguésseu, Élls/as o vostês duguéssen, Passad perfètte Jo haja o hagui duyt/a, Tú hajas o haguis duyt/a, Éll/a o vostê haja o hagui duyt/a, Noltros/as hajêm o haguêm duyts/tas, Voltros/as hajêu o haguêu duyts/tas, Élls/as o vostês hajan o haguin duyts/tas, Passad molt perfètte Jo fos, havés o hagués duyt/a, Tú fosses, havésses o haguésses duyt/a, Éll/a o vostê fos, havés o hagués duyt/a, Noltros/as fóssem, havéssem o haguéssem duyts/tas, Voltros/as fosseu, havésseu o haguésseu duyts/tas, Élls/as o vostês fossen, havéssen o haguéssen duyts/tas, Futur simple Jo duguéra, Tú duguéras, Éll/a o vostê duguéra, Noltros/as duguérem, Voltros/as duguéreu, Élls/as o vostês duguéran, Futur compost Jo fora, havéra o haguéra duyt/a, Tú foras, havéras o haguéras duyt/a, Éll/a o vostê fora, havéra o haguéra duyt/a, Noltros/as fórem, havérem o haguérem duyts/tas, Voltros/as foreu, havéreu o haguéreu duyts/tas, Élls/as o vostês foran, havéran o haguéran duyts/tas
MÒDO IMPÉRATÍU
Present Dú tú, Dugui éll/a o vostê, Duguêm noltros/as, Duguêu voltros/as, Duguin élls/as o vostês, Futur Duràs tú, Durà éll/a o vostê, Durêm noltros/as, Durêu voltros/as, Duràn élls/as o vostês.
CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE CUARTA acabad emb é
FÓRMAS NO PERSONALS
Infinitíu: fé
Participi: fet/a/fets/tas
Gerundi: fend
MÒDO INDICATÍU
Present Jo fatj, Tú fas, Éll/a o vostê fa, Noltros/as feym, Voltros/as feys, Élls/as o vostês fan, Passad imperfètte Jo feya, Tú feyas, Éll/a o vostê feya, Noltros/as fêyem, Voltros/as feyeu, Élls/as o vostês feyan, Passad indefinid Jo vatj fé, Tú féres, vares o vas fé, Éll/a o vostê fé, o va fé, Noltros/as férem, vàrem o vam fé, Voltros/as féreu, vareu o vau, fé, Élls/as o vostês féren, varen o van fé Passad perfètte Jo som o hé fet/a, Tú éts o has fet/a, Éll/a o vostê ês o ha fet/a, Noltros/as som o hem fets/tas, Voltros/as sou o heu fets/tas, Élls/as o vostês són o han fets/tas, Passad anterió Jo vatj havê fet/a, Tú vares o vas havê fet/a, Éll/a o vostê va havê fet/a, Noltros/as vàrem o vam havê fets/tas, Voltros/as vareu o vau havê fets/tas, Élls/as o vostês varen o van havê fets/tas Passad molt perfètte Jo havía fet/a, Tú havías fet/a, Éll/a o vostê havía fet/a, Noltros/as havíem fets/tas, Voltros/as havíeu fets/tas, Élls/aso vostês havían fets/ta, Futur simple Jo feré, Tú feràs, Éll/a o vostê ferà, Noltros/as ferêm, Voltros/as ferêu, Élls/as o vostês feràn, Futur compost Jo hauré fet/a, Tú hauràs fet/a, Éll/a o vostê haurà fet/a, Noltros/as haurêm fets/tas, Voltros haurêu fets/tas, Élls/as o vostês hauràn fets/tas, Condissional simple Jo fería, Tú ferías, Éll/a o vostê fería, Noltros/as feríem, Voltros/as feríeu, Élls/as o vostês ferían, Condissional compost Jo hauría fet/a, Tú haurías fet/a, Éll/a o vostê hauría fet/a, Noltros/as hauríem fets/tas, Voltros/as hauríeu fets/tas, Élls/as o vostês haurían fets/tas.
MÒDO SUBJUNTÍU
Present Jo fassa, fassi, fagi o fagui, Tú fassas, fassis, fagis o faguis, Éll/a o vostê fassa, fassi, fagi o fagui, Noltros/as fessêm, fegêm o feguêm, Voltros/as fessêu, fegêu o feguêu, Élls/as o vostês fassin, fagin o faguin, Passad imperfètte Jo fes, Tú fésses, Éll/a o vostê fes, Noltros/as féssem, Voltros/as fésseu, Élls/as o vostês féssen, Passad perfètte Jo haja o hagui fet/a, Tú hajas o haguis fet/a, Éll/a o vostê haja o hagui fet/a, Noltros/as hajêm o haguêm fets/tas , Voltros/as hajêu o haguêu fets/tas, Élls/as o vostês hajan o haguin fets/tas, Passad molt perfètte Jo fos, havés o hagués fet/a, Tú fosses, havésses o haguésses fet/a, Éll/a vostê fos, havés o hagués fet/a, Noltros/as fóssem, havéssem o haguéssem fets/tas, Voltros/as fosseu, havésseu o haguésseu fets/tas, Élls/as o vostês fossen, havéssen o haguéssen fets/tas, Futur simple Jo féra, Tú féras, Éll/a o vostê féra, Noltros/as férem, Voltros/as féreu, Élls/as o vostês féran, Futur compost Jo fora, havéra o haguéra fet/a, Tú foras, havéras o haguéras fet/a, Éll/a o vostê fora, havéra o haguéra fet/a, Noltros/as fórem, havérem o haguérem fets/tas, Voltros/as foreu, havéreu o haguéreu fets/tas, Élls/as o vostês foran, havéran o haguéran fets/tas.
MÒDO IMPÉRATÍU
Present Fé tú, Fagi éll/a o vostê, Fegêm o feguêm noltros/as, Fegêu o feguêu voltros/as, Fagin élls/as o vostês, Futur Feràs tú, Ferà éll/a o vostê, Ferêm noltros/as, Ferêu voltros/as, Feràn élls/as o vostês.
CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE CUARTA acabad emb i
FÓRMAS NO PERSONALS
Infinitíu: di
Participi: dit/a/dits/tas
Gerundi: diguend
MÒDO INDICATÍU
Present Jo dig, Tú dius, Éll/a o vostê diu, Noltros/as deym, Voltros/as deys, Élls/as o vostês díuen, Passad imperfètte Jo deya, Tú deyas, Éll/a o vostê deya, Noltros/as dêyem, Voltros/as deyeu, Élls/as o vostês deyan, Passad indefinid Jo vatj di, Tú vares o vas di, Éll/a o vostê va di, Noltros/as vàrem o vam di, Voltros/as vareu o vau di, Élls/as o vostês varen o van di, Passad perfètte Jo som o hé dit, Tú éts o has dit, Éll/a o vostê ês o ha dit, Noltros/as som o hêm dits/tas, Voltros/as sou o heu dist/tas, Élls/as o vostês son o han dits/tas, Passad anterió Jo vatj havê dit/a, Tú vares o vas havê dit/a, Éll/a o vostê va havê dit/a, Noltros/as vàrem o vam havê dits/tas, Voltros/as vareu o vau havê dits/tas, Élls/as o vostês varen o van havê dits/tas, Passad molt perfètte Jo havía dit/a, Tú havías dit/a, Éll/a o vostê havía dit/a, Noltros/as havíem dits/tas, Voltros/as havíeu dits/tas, Élls/as o vostês havían dits/tas Futur simple Jo diré, Tú diràs, Éll/a dirà, Noltros/as dirêm, Voltros/as dirêu, Élls diràn, Futur compost Jo hauré dit/a, Tú hauràs dit/a, Éll/a o vostê haurà dit/a, Noltros/as haurêm dits/tas, Voltros/as haurêu dits/tas, Élls/as o vostês hauràn dits/tas, Condissional simple Jo diría, Tú dirías, Éll/a o vostê diría, Noltros/as diríem, Voltros/as diríeu, Élls/as o vostês dirían, Condissional compost Jo hauría dit/a, Tú haurías dit/a, Éll/a o vostê hauría dit/a, Noltros/as hauríem dits/tas, Voltros hauríeu dits/tas, Élls/as o vostês haurían dits/tas.
MÒDO SUBJUNTÍU
Present Jo digui, Tú diguis, Éll/a o vostê digui, Noltros/as diguêm, Voltros/as diguêu, Élls/as o vostês diguin, Passad imperfètte Jo digués, Tú diguésses, Éll/a o vostê digués, Noltros/as diguéssem, Voltros/as diguésseu, Élls/as o vostês diguéssen, Passad perfètte Jo haja o hagui dit/a, Tú hajas o haguis dit/a, Éll/a o vostê haja o hagui dit/a, Noltros/as hajêm o haguêm dits/tas, Voltros/as hajêu o haguêu dits/tas, Élls/as o vostês hajan o haguin dits/tas, Passad molt perfètte Jo fos, havés o hagués dit/a, Tú fosses, havésses o haguésses dit/a, Éll/a o vostê fos, havés o hagués dit/a, Noltros/as fóssem, havéssem o haguéssem dits/tas, Voltros/as fosseu, havésseu o haguésseu dits/tas, Élls/as o vostês fossen, havéssen o haguéssen dits/tas, Futur simple Jo diguéra, Tú diguéras, Éll/a diguéra, Noltros/as diguérem, Voltros/as diguéreu, Élls/as diguéran, Futur compost Jo fora, havéra o haguéra dit/a, Tú foras, havéras o haguéras dit/a, Éll/a o vostê fora, havéra o haguéra dit/a, Noltros/as fórem, havérem o haguérem dits/tas, Voltros/as foreu, havéreu o haguéreu dits/tas, Élls/as o vostês foran, havéran o haguéran dits/tas.
IMPÉRATÍU
Present Diguês tú, Digui éll/a o vostê, Diguêm noltros/as, Diguêu o digàu voltros/as, Diguin élls/as o vostês, Futur Diràs tú, Dirà éll/a o vostê, Dirêm noltros/as, Dirêu voltros/as, Diràn élls/as o vostês.
CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE CUARTA acabad emb -aure
FÓRMAS NO PERSONALS
Infinitíu: caure
Participi: caygud/a/cayguds/das
Gerundi: cayguend
INDICATÍU
Present Jo cayg, Tú caus, Éll/a o vostê cau, Noltros/as queym, Voltros/as queys, Élls/as o vostês càuen, Passad imperfètte Jo queya, Tú queyas, Éll/a o vostê queya, Noltros/as quêyem, Voltros/as queyeu, Élls/as o vostês queyan, Passad indefinid Jo vatj caure, Tú vares o vas caure, Éll/a o vostê va caure, Noltros/as vàrem o vam caure, Voltros/as vareu o vau caure, Élls/as o vostês varen o van caure, Passad perfètte Jo som o hé caygud/a, Tú éts o has caygud/a, Éll/a o vostê ês o ha caygud/a, Noltros/as som o hêm cayguds/das, Voltros/as sou o heu cayguds/das, Élls/as o vostês son o han cayguds/das, Passad anterió Jo vatj havê caygud/a, Tú vares o vas havê caygud/a, Éll/a o vostê va havê caygud/a, Noltros/as vàrem o vam havê cayguds/das, Voltros/as vareu o vau havê cayguds/das, Élls/as o vostês varen o van havê caygudsd/as, Passad molt perfètte Jo havía caygud/a, Tú havías caygud/a, Éll/a o vostê havía caygud/a, Noltros/as havíem cayguds/das, Voltros/as havíeu cayguds/das, Élls/as o vostês havían cayguds/das, Futur simple Jo cauré, Tú cauràs, Éll/a o vostê caurà, Noltros/as caurêm, Voltros/as caurêu, Élls/as o vostês cauràn, Futur compost Jo hauré caygud/a, Tú hauràs caygud/a, Éll/a o vostê haurà caygud/a, Noltros/as haurêm cayguds/das, Voltros/as haurêu cayguds/das, Élls/as o vostês hauràn cayguds/das, Condissional simple Jo cauría, Tú caurías, Éll/a o vostê cauría, Noltros/as cauríem, Voltros/as cauríeu, Élls/as o vostês caurían, Condissional compost Jo hauría caygud/a, Tú haurías caygud/a, Éll/a o vostê hauría caygud/a, Noltros/as hauríem cayguds/as, Voltros/as hauríeu cayguds/as, Élls/as o vostês haurían cayguds/as.
MÒDO SUBJUNTÍU
Present Jo caygui, Tú cayguis, Éll/a o vostê caygui, Noltros/as cayguêm, Voltros/as cayguêu, Élls/as o vostês cayguin o quèyguin, Passad imperfètte Jo caygués, Tú cayguésses, Éll/a o vostês caygués, Noltros/as cayguéssem, Voltros/as cayguésseu, Élls/as o vostês cayguéssen, Passad perfètte Jo haja o hagui caygud/a, Tú hajas o haguis caygud/a, Éll/a o vostê haja o hagui caygud/a, Noltros/as hajêm o haguêm cayguds/das, Voltros/as hajêu o haguêu cayguds/das, Élls/as o vostês hajan o haguin cayguds/das, Passad molt perfètte Jo fos, havés o hagués caygud/a, Tú fosses, havésses o haguésses caygud/a, Éll/a o vostês fos, havés o hagués caygud/a, Noltros/as fóssem, havéssem o haguéssem cayguds/das, Voltros/as fosseu, havésseu o haguésseu cayguds/das, Élls/as o vostês fossen, havéssen o haguéssen cayguds/das, Futur simple Jo cayguéra,Tú cayguéras, Éll/a o vostê cayguéra, Noltros/as cayguérem, Voltros/as cayguéreu, Élls/as o vostês cayguéran, Futur compost Jo fora, havéra o haguéra caygud/a, Tú foras, havéras o haguéras caygud/a, Éll/a o vostê fora, havéra o haguéra caygud/a, Noltros/as fórem, havérem o haguérem cayguds/das, Voltros/as foreu, havéreu o haguéreu cayguds/das, Élls/as o vostês foran, havéran o haguéran cayguds/das.
IMPÉRATÍU
Present Cau tú, Caygui éll/a o vostê, Cayguêm noltros/as, Cayguêu voltros/as, Cayguin élls/as o vostês , Futur Cauràs tú, Caurà éll/a o vostê, Caurêm noltros/as, Caurêu voltros/as, Cauràn éll/as o vostês.
CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE CUARTA acabad emb -èure
FÓRMAS NO PERSONALS
Infinitíu: trèure
Participi: trèt/a/trèts/tas
Gerundi: treguend
INDICATÍU
Present Jo trèg, Tú trèus, Éll/a o vostê trèu, Noltros/as treym, Voltros/as treys, Élls/as o vostês trèuen, Passad imperfètte Jo treya, Tú treyas, Éll/a o vostê treya, Noltros/as trêyem, Voltros/as treyeu, Élls/as o vostês treyan, Passad indefinid Jo vatj trèure , Tú vares o vas trèure, Éll/a o vostê va trèure, Noltros/as vàrem o vam trèure, Voltros/as vareu o vau trèure, Élls/as o vostês varen o van trèure, Passad perfètte Jo som o hé trèt/a, Tú éts o has trèt/a, Éll/a o vostê ês o ha trèt/a, Noltros/as som o hêm trèts/tas, Voltros/as sou o heu trèts/tas, Élls/as o vostês son o han trèts/tas, Passad anterió Jo vatj havê trèt/a, Tú vares o vas havê trèt/a, Éll/a o vostê va havê trèt/a, Noltros/as vàrem o vam havê trèts/tas, Voltros/as vareu o vau havê trèts/tas, Élls/as o vostês varen o van havê trèt/as, Passad molt perfètte Jo havía trèt/a, Tú havías trèt/a, Éll/a o vostê havía trèt/a, Noltros/as havíem trèts/tas, Voltros/as havíeu trèts/tas, Élls/as o vostês havían trèts/tas, Futur simple Jo treuré, Tú treuràs, Éll/a o vostê treurà, Noltros/as treurêm, Voltros/as treurêu, Élls/as o vostês treuràn, Futur compost Jo hauré trèt/a, Tú hauràs trèt/a, Éll/a o vostê haurà trèt/a, Noltros/as haurêm trèts/tas, Voltros/as haurêu trèt/as, Élls/as o vostês hauràn trèt/as, Condissional simple Jo treuría, Tú treurías, Éll/a o vostê treuría, Noltros/as treuríem, Voltros/as treuríeu, Élls/as o vostês treurían Condissional compost Jo hauría trèt/a, Tú haurías trèt/a, Éll/a o vostê hauría trèt/a, Noltros/as hauríem trèts/tas, Voltros/as hauríeu trèts/tas, Élls/as o vostês haurían trèts/tas.
MÒDO SUBJUNTÍU
Present Jo trègui, Tú trèguis, Éll/a o vostê trègui, Noltros/as treguêm, Voltros/as treguêu, Élls/as o vostês trèguin, Passad imperfètte Jo tregués, Tú treguésses, Éll/a o vostês tregués, Noltros/as treguéssem, Voltros/as treguésseu, Élls/as o vostês treguéssen, Passad perfètte Jo haja o hagui trèt/a, Tú hajas o haguis trèt/a, Éll/a o vostê haja o hagui trèt/a, Noltros/as hajêm o haguêm trèts/tas, Voltros/as hajêu o haguêu trèts/tas, Élls/as o vostês hajan o haguin trèts/tas, Passad molt perfètte Jo fos, havés o hagués trèt/a, Tú fosses, havésses o haguésses trèt/a, Éll/a o vostê fos, havés o hagués trèt/a, Noltros/as fóssem, havéssem o haguéssem trèts/tas, Voltros/as fosseu, havésseu o haguésseu trèts/tas, Élls/as o vostês fossen, havéssen o haguéssen trèts/tas, Futur simple Jo treguéra, Tú treguéras, Éll/a o vostês treguéra, Noltros/as treguérem, Voltros/as treguéreu, Élls/as o vostês treguéran, Futur compost Jo fora, havéra o haguéra trèt/a, Tú foras, havéras o haguéras trèt/a, Éll/a o vostês fora, havéra o haguéra trèt/a, Noltros/as fórem, havérem o haguérem trèts/tas, Voltros/as foreu, havéreu o haguéreu trèts/tas, Élls/as o vostês foran, havéran o haguéran trèts/tas.
IMPÉRATÍU
Present Trèu tú, Trègui éll/a o vostê, Treguêm noltros/as, Treguêu voltros/as, Trèguin élls/as o vostês, Futur Treuràs tú, Treurà éll/a o vostê, Treurêm noltros/as, Treurêu voltros/as, Treuràn élls/as o vostês.
CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE CUARTA acabad emb -eure
FÓRMAS NO PERSONALS
Infinitíu: creure
Participi: cregud/a, creguds/das
Gerundi: creguend
INDICATÍU
Present Jo crêg, Tú creus, Éll/a o vostê creu, Noltros/as creym, Voltros/as creys, Élls/as o vostês crêuen, Passad imperfètte Jo creya, Tú creyas, Éll/a o vostê creya, Noltros/as crêyem, Voltros/as crêyeu, Élls/as o vostês creyan, Passad indefinid Jo vatj creure, Tú vares o vas creure, Éll/a o vostê va creure, Noltros/as vàrem o vam creure, Voltros/as vareu o vau creure, Élls/as o vostês varen o van creure, Passad pefètte Jo som o hé cregud/a, Tú éts o has cregud/a, Éll/a o vostê ês o ha cregud/a, Noltros/as som o hêm creguds/das, Voltros/as sou o heu creguds/das, Élls/as o vostês son o han creguds/das, Passad anterió Jo vatj havê cregud/a, Tú vas havê cregud/a, Éll/a o vostê va havê cregud/a, Noltros/as vàrem o vam havê creguds/das, Voltros/as vareu o vau havê creguds/das, Élls/as o vostêsvaren o van havê creguds/das, Passad molt perfètte Jo havía cregud/a, Tú havías cregud/a, Éll/a o vostê havía cregud/a, Noltros/as havíem creguds/das, Voltros/as havíeu creguds/das, Élls/as o vostês havían creguds/das, Futur simple Jo creuré, Tú creuràs, Éll/ao vostê creurà, Noltros/as creurêm, Voltros/as creurêu, Élls/as o vostês creuràn, Futur compost Jo hauré cregud/a, Tú hauràs cregud/a, Éll/a o vostê haurà cregud/a, Noltros/as haurêm creguds/das, Voltros/as haurêu creguds/das, Élls/as o vostês hauràn cregud/as, Condissional simple Jo creuría, Tú creurías, Éll/a o vostê creuría, Noltros/as creuríem, Voltros/as creuríeu, Élls/as o vostês creurían, Condissional compost Jo hauría cregud/a, Tú haurías cregud/a, Éll/a o vostê hauría cregud/a, Noltros/as hauríem creguds/das, Voltros/as hauríeu creguds/das, Élls/as o vostês haurían creguds/das.
MÒDO SUBJUNTÍU
Present Jo cregui o crêguigas, Tú creguis o crêguigas, Éll/a o vostê cregui o crêguiga, Noltros/as creguêm o creguigêm, Voltros/as creguêu o creguigêu, Élls/as creguin o crêguigan, Passad imperfètte Jo cregués, Tú creguésses o creguéssis, Éll/a o vostê cregués, Noltros/as creguéssem o creguéssim, Voltros/as creguésseu o creguéssiu, Élls/as o vostês creguéssen o creguéssin, Passad perfètte Jo haja o hagui cregud/a, Tú hajas o haguis cregud/a, Éll/a o vostê haja o hagui cregud/a, Noltros/as hajêm o haguêm creguds/das, Voltros/as hajêu o haguêu creguds/das, Élls/as o vostês hajan o haguin creguds/das, Passad molt perfètte Jo fos, havés o hagués cregud/a, Tú fosses, havésses o haguésses cregud/a, Éll/a o vostê fos, havés o hagués cregud/a, Noltros/as fóssem, havéssem o haguéssem creguds/das, Voltros/as fosseu, havésseu o haguésseu creguds/das, Élls/as o vostês fossen, havéssen o haguéssen creguds/das, Futur simple Jo creguéra, Tú creguéras, Éll/a o vostê creguéra, Noltros/as creguérem, Voltros/as creguéreu, Élls/as o vostês creguéran, Futur compost Jo fora, havéra o haguéra cregud/a, Tú foras, havéras o haguéras cregud/a, Éll/a o vostê fora, havéra o haguéra cregud/a, Noltros/as fórem, havérem o haguérem creguds/das, Voltros/as foreu, havéreu o haguéreu creguds/das, Élls/as o vostês foran, havéran o haguéran cregud/as.
IMPÉRATÍU
Present Creu tú, Cregui éll/a o vostê, Creguêm noltros/as, Creguêu voltros/as, Creguin élls/as o vostês, Futur Creuràs tú, Creurà éll/as o vostê, Creurêm noltros/as, Creurêu voltros/as, Creuràn élls/as o vostês.
CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO DE CUARTA acabad emb -iure
FÓRMAS NO PERSONALS
Infinitíu: escriure
Participi: escrit/a, escrits/tas
Gerundi: escriguend
INDICATÍU
Present Jo escrig, Tú escríus, Éll/a o vostê escríu, Noltros/as escrivim, Voltros/as escrivíu, Élls/as o vostês escríuen, Passad imperfètte Jo escrivía, Tú escrivías, Éll/a o vostê escrivía, Noltros/as escrivíem, Voltros/as escrivíeu, Élls/as o vostês escrivían, Passad indefinid Jo vatj escriure, Tú vares o vas escriure,Éll/a o vostë va escriure, Noltros/as vàrem o vam escriure, Voltros/as vareu o vau escriure, Élls/as o vostês varen o van escriure, Passad perfètte Jo som o hé escrit/a, Tú éts o has escrit/a, Éll/a o vostê ês o ha escrit/a, Noltros/as som o hêm escrits/tas, Voltros/as sou o heu escrits/tas, Élls/as o vostês son o han escrits/tas, Passad anterió Jo vatj havê escrit/a, Tú vares o vas havê escrit/a, Éll/a o vostê va havê escrit/a, Noltros/as vàrem o vam havê escrits/tas, Voltros/as vareu o vau havê escrits/tas, Élls/as o vostê varen o van havê escrtis/tas, Passad molt perfètte Jo havía escrit/a, Tú havías escrit/a, Éll/a o vostê havía escrit/a, Noltros/as havíem escrits/tas, Voltros/as havíeu escrits/tas, Élls/as o vostês havían escrits/tas, Futur simple Jo escriuré, Tú escriuràs, Éll/a o vostê escriurà, Noltros/as escriurêm, Voltros/as escriurêu, Éll/as o vostês escriuràn, Futur compost Jo hauré escrit/a, Tú hauràs escrit/a, Éll/a o vostê haurà escrit/a, Noltros haurêm escrits/tas, Voltros haurêu escrits/tas, Élls/as o vostês hauràn escrits/tas, Condissional simple Jo escriuría, Tú escriurías, Éll/a o vostê escriuría, Noltros/as escriuríem, Voltros/as escriuríeu, Élls/as o vostês escriurían, Condissional compost Jo hauría escrit/a, Tú haurías escrit/a, Ëll/a o vostê hauría escrit/a, Noltros/as hauríem escrits/tas, Voltros/as hauríeu escrits/tas, Élls/as o vostês haurían escrit/as.
MÒDO SUBJUNTÍU
Present Jo escrigui, Tú escriguis, Éll/a o vostê escrigui, Noltros/as escriguêm, Voltros/as escriguêu, Élls/as o vostês escriguin, Passad imperfètte Jo escrigués, Tú escriguésses, Éll/a o vostê escrigués, Noltros/as escriguéssem, Voltros/as escriguésseu, Élls/as o vostês escriguéssen, Passad perfètte Jo haja o hagui escrit/a, Tú hajas o haguis escrit/a, Éll/a o vostê haja o hagui escrit/a, Noltros/as hajêm o haguêm escrits/tas, Voltros/as hajêu o haguêu escrits/tas, Élls/as o vostês hajan o haguin escrits/tas, Passad molt perfètte Jo fos, havés o hagués escrit/a, Tú fosses, havésses o haguésses escrit/a, Éll/a o vostê fos, havés o hagués escrit/a, Noltros/as fóssem, havéssem o haguéssem escrits/tas, Voltros/as fosseu, havésseu o haguésseu escrits/tas, Élls/as o vostês fossen, havéssen o haguéssen escrits/tas, Futur simple Jo escriguéra, Tú escriguéras, Éll/a o vostê escriguéra, Noltros/as escriguérem, Voltros/as escriguéreu, Élls/as o vostês escriguéran, Futur compost Jo fora, havéra o haguéra escrit/a, Tú foras, havéras o haguéras escrit/a, Éll/a o vostê fora, havéra o haguéra escrit/a, Noltros/as fórem, havérem o haguérem escrits/tas, Voltros/as foreu, havéreu o haguéreu escrits/tas, Élls/as o vostês foran, havéran o haguéran escrit/as.
IMPÉRATIU
Present Escríu tú, Escrigui éll/a o vostê, Escriguêm noltros/as, Escriguêu voltros/as, Escriguin élls/as o vostês, Futur Escriuràs tú, Escriurà éll/a o vostê, Escriurêm noltros/as, Escriurêu voltros/as, Escriuràn élls/as o vostês.
VÈRBOS PRONOMINALS O REFLETTÍUS
Vèrbos pronominals són es que fan us d’es pronoms personals dins sa séua conjugassió. També reben es nom de reflettíus perque repetexen sa matéxa persona qu’es sutjètte per médiassió d’es pronoms.
A n’es vèrbo irregulà “anarsên” y altres que comènsan per vocal com, “escaparsên”, es pronoms van seguids p’es també pronoms “en y ne” d’es masculí singulà, per reforsà es caràtte reflettíu. Y pêrque axí ês com es pobble baléà eu ha formad.
CONJUGASSIÓ D’UN VÈRBO PRONOMINAL
FÓRMAS NO PERSONALS
Infinitíu: anarsên Participi: anad/a, anads/das Gerundi: anàndsên
INDICATÍU
Present Jo m’en vatj, Tú t’en vas, Éll/a o vostê s’en va, Noltros/as mos n’anam, Voltros/as vos n’anàu, Élls/as o vostês s’en van, Passad imperfètte Jo me n’anava, Tú te n’anavas, Éll/a o vostê se n’anava, Noltros/as mos n’anàvem, Voltros/as vos n’anaveu, Élls/as o vostês se n’anavan, Passad indefinid Jo m’en vatj anà, Tú te n’anares, t’en vares anà o t’en vas anà, Éll/a o vostê se n’anà o s’en va anà, Noltros/as mos n’anàrem, mos en vàrem anà o mos en vam anà, Voltros/as vos n’anareu, vos en vareu anà o vos en vau anà, Élls/as o vostês se n’anaren, s’en varen anà o s’en van anà, Passad perfètte Jo m’en som anad/a o me n’he anad/a, Tú te n’éts anad/a o te n’has anad/a, Éll/a o vostê se n’ês anad/a o se n’ha anad/a, Noltros/as mos ne som anads/das o mos n’hêm anads/das, Voltros/as vos ne sou anads/das o vos n’heu anads/das, Élls/as ovstês s’en són anads/das o se n’han anads/das, Passad anterió Jo m’en vatj havê anad/a, Tú t’en vares o t’en vas havê anad/a, Éll/a o vostê s’en va havê anad/a, Noltros/as mos ne vàrem o mos ne vam havê anads/das, Voltros/as vos ne vareu o vos ne vau havê anads/das, Élls/as o vostês s’en varen o s’en van havê anads/das, Passad molt perfètte Jo me n‘havía anad/a, Tú te n’havías anad/a, Éll/a o vostê se n’havía anad/a, Noltros/as mos n’havíem anads/das, Voltros/as vos n’havíeu anads/das, Élls/as o vostês se n’havían anads/das, Futur simple Jo me n’aniré, Tú te n‘aniràs, Éll/a o vostê se n’anirà, Noltros/as mos n’anirêm, Voltros/as vos n’anirêu, Élls/as o vostês se n’aniràn, Futur compost Jo me n’hauré anad/a, Tú te n’hauràs anad/a, Éll/a o vostê se n’haurà anad/a, Noltros/as mos n’haurêm anads/das, Voltros/as vos n’haurêu anads/das, Élls/as o vostês se n’hauràn anads/as, Condissional simple Jo me n’aniría, Tú te n’anirías, Éll/a o vostê se n’aniría, Noltros/as mos n’aniríem, Voltros/as vos n’aniríeu, Élls/as o vostês se n’anirían, Condissional compost Jo me n’hauría anad/a, Tú te n’haurías anad/a, Éll/a o vostê se n’hauría anad/a, Noltros/as mos n’hauríem anads/das, Voltros/as vos n’hauríeu anads/das, Élls/as o vostês se n’haurían anads/das.
MÒDO SUBJUNTÍU
Present Jo m’en vaja o m’en vaji, Tú t’en vajas o t’en vajis, Éll/a o vostê s’en vaja o s’en vaji, Noltros/as mos n’anêm, Voltros/as vos n’anêu, Élls/as o vostês s’en vajan o vajin, Passad impefètte Jo me n’anàs, Tú te n’anasses, Éll/a o vostê se n’anàs, Noltros/as mos n’anàssem, Voltros/as vos n’anasseu, Élls/as o vostês se n’anassen, Passad perfètte Jo me n’haja o me n’hagui anad/a, Tú te n’hajas o te n’haguis anad/a, Éll/a o vostê se n’haja o se n’hagui anad/a, Noltros/as mos n’hajêm o mos n’haguêm anads/das, Voltros/as vos n’hajêu o vos n’haguêu anads/das, Élls/as se n’hajan o se n’haguin anads/das, Passad molt perfètte Jo m’en fos, me n’havés o me n’hagués anad/a, Tú t’en fosses, te n’havésses o te n’haguésses anad/a, Éll/a o vostê s’en fos, se n’havés o se n’hagués anad/a, Noltros/as mos ne fóssem, mos n’havéssem o mos n’haguéssem anads/das, Voltros/as vos ne fosseu, vos n’havésseu o vos n’haguésseu anads/das, Élls/as s’en fossen, se n’havéssen o se n’haguéssen anads/das, Futur simple Jo me n’anara, Tú te n’anaras, Éll/a o vostê se n’anara, Noltros/as mos n’anàrem, Voltros/as vos n’anareu, Élls/as o vostês se n’anaran, Futur compost Jo m’en fora, me n’havéra o me n’haguéra anad/a, Tú t’en foras, te n’havéras o te n’haguéras anad/a, Éll/a s’en fos, se n’havéra o se n’haguéra anad/a, Noltros/as mos ne fórem, mos n’havérem o mos n’haguérem anads/das, Voltros/as vos ne foreu, vos n’havéreu o vos n’haguéreu anads/das, Élls/as o vostês s’en foran, se n’havéran o se n’haguéran anads/das.
IMPÉRATIU
Present Vétên tú, S’en vaja o s’en vaji éll/a o vostê, Mos n’anêm noltros/as, Vos n’anêu voltros/as, S’en vajan o s’en vajin élls/as o vostês, Futur Te n’aniràs tú, Se n’anirà éll/a o vostê, Mos n’anirêm noltros/as, Vos n’anirêu voltros/as, Se n’aniràn élls/as o vostês.
VÈRBOS IRREGULÀS
Es vèrbos irregulàs són es que no guardan una declinassió fitsa en sas desinènsis, canviand lletras d’es morfémas verbals o inclús letsémas.
VÊNDRE > INDICATÍU: Present: vêng, vêns, vên, venêm, venêu venen // Passad imperfètte: venía, venías, venía, veníem, veníeu, venían // Passad indefinid: vatj vêndre; venéres, vares o vas vêndre; vené o va vêndre; venérem, vàrem o vam vêndre; venéreu, vareu o vau vêndre; venéren, varen o van vêndre // Passad perfètte: som o hé venud/a, éts a has venud/a, ês o ha venud/a, etc. // Passad anterió: vatj havê venud/a, vares havê venud/a, va havê venud/a, etc. // Passad molt perfètte: havía venud/a, havías venud/a, havía venud/a, etc. // Futur simple: vendré, vendràs, vendrà, vendrêm, vendrêu, vendràn // Futur compost: hauré venud/a, hauràs venud/a, haurà venud/a, etc. // Condissional simple: vendría, vendrías, vendría, vendríem, vendríeu, vendrían // Condissional compost: hauría venud/a, haurías venud/a, hauría venud/a, etc. // SUBJUNTÍU: Present: vêngui, vênguis, vêngui, venguêm o vendigêm, venguêu o vendiguêu, vênguin // Passad imperfètte: venés, venésses, venés, venéssem, venésseu, venéssen // Passad perfètte: haja o hagui venud/a, hajas o haguis venud/a, haja o hagui venud/a, etc. // Passad molt perfètte: fos, havés o hagués venud/a; fosses, havésses o haguésses venud/a; fos, havés o hagués venud/a; etc. // Futur simple: venéra, venéras, venéra, venérem, venéreu venéran // Futur compost: fora, havéra o haguéra venud/a; foras, havéras o haguéras venud/a; fora, havéra o haguéra venud/a; etc. // IMPÉRATÍU: Present: vêns tú, vêngui éll/a o vostê, venguêm noltros/as, venguêu voltros/as, vênguin élls/as o vostês. Futur: vendrás tú, vendrà éll/a o vostê, vendrêm noltros, etc. FÓRMAS NO PERSONALS Infinitíu: vêndre. Participi: venud/a/as. Gerundi: venend.
Seguexen sa matéxa conjugassió: encendre; atendre; entendre; prênde; comprênde; reprênde; aprênde; estreñe; plañe; etc.
ABSOLDRE> INDICATÍU: Present: absolg, absols, absol, absolêm, absolêu, absòlen // Passad imperfètte absolía, absolías, absolía, absolíem, absolíeu, absolían // Passad indefinid: vatj absoldre; absolguéres, vares o vas absoldre; absolgué o va absoldre; absolguérem, vàrem o vam absoldre; absolguéreu, vareu o vau absoldre; absolguéren, varen o van absoldre // Passad perfètte: som o hé absolt/a; éts o has absolt/a; ês o ha absolt/a; som o hêm absolt/as; sou o heu absolt/as; son o han absolt/as // Passad anterió: vatj havê absolt/a; vares o vas havê absolt/a; va havê absolt/a; vàrem o vam havê absolt/as; vareu o vau havê absolt/as; varen o van havê absolt/as // Passad molt perfètte: havía absolt/a, havías absolt/a, havía absolt/a, havíem absolt/as, havíeu absolt/as, havían absolt/as // Futur simple: absoldré, absoldràs, absoldrà, absoldrêm, absoldrêu, absoldràn // Futur compost: hauré absolt/a, hauràs absolt/a, haurà absolt/a, haurêm albsolt/as, haurêu absolt/as, huràn absolt/as // Condissional simple: absoldría, absoldrías, absoldría, absoldríem, absoldríeu, absoldrían // Condissional compost: hauría absolt/a, haurías absolt/a, hauría absolt/a, hauríem absolt/as, hauríeu absolt/as, ahurían absolt/as // MÒDO SUBJUNTÍU: Present: absolgui, absolguis, absolgui, etc. // Passad imperfètte: absolgués, absolguésses, absolgués, etc. // Passad perfètte: haja o hagui absolt/a; hajas o haguis absolt/a; haja o hagui absolt/a; hajêm o haguêm absolt/as; hajêu o haguêu absolt/as; hajan o haguin absolt/as // Passad molt perfètte: fos, havés o hagués absolt; fosses, havésses o haguésses absolt/as; etc. // Futur simple: absolguéra, absolguéras, absolguéra, etc. // Futur compost: fora, havéra o haguéra absolt/a; foras, havéras o haguéras absolt/a; fora, havéra o haguéra absolt; etc. // IMPÉRATÍU: Present: absols tú, absolgui éll/a o vostê, absolguêm noltros/as, absolguêu voltros/as, absolguin élls/as // Futur: absoldràs tú, absoldrà éll/a o vostê, absoldrêm noltros/as, absoldrêu voltros/as, absoldràn élls/as o vostês // FÓRMAS NO PERSONALS: Infinitíu: absoldre. Participi: absolt/a/as. Gerundi: absolguend.
Seguexen aquesta conjugassió: moldre, disoldre, dolre, condolre, etc.
CÂBRE > INDICATÍU: Present: cab, cabs, cab, cabêm, cabêu, caben // Passad imperfètte: cabía, cabías, cabía, cabíem, cabíeu, cabían // Passad indefinid: vatj câbre; cabéres, vares o vas câbre; cabé o va câbre; cabérem, vàrem o vam câbre; cabéreu, vareu o vau câbre; cabéren, varen o van câbre // Passad perfètte: som o hé cabud/a, éts o has cabud/a, ês o ha cabud/a, som o hêm cabud/as, sou o heu cabud/as, son o han cabud/as // Passad anterió: vatj havê cabud/a, vares o vas havê cabud/a, va havê cabud/a, vàrem o vam havê cabud/as, vareu o vau havê cabud/as, varen o van havê cabud/as // Passad molt perfètte: havía cabud/a, havías cabud/a, havía cabud/a, havíem cabud/as, havíeu cabud/as, havían cabud/as // Futur simple: cabré, cabràs, cabrà, cabrêm, cabrêu, cabràn // Futur compost: hauré cabud/a, hauràs cabud/a, haurà cabud/a, haurêm cabud/as, haurêu cabud/as, hauràn cabud/as // Condissional simple: cabría, cabrías, cabría, cabríem, cabríeu, cabrían // Condissional compost: hauría cabud/a, haurías cabud/a, hauría cabud/a, hauríem cabud/as, hauríeu cabud/as, haurían cabud/as // MÒDO SUBJUNTÍU: Present: càbi, càbis, càbi, cabêm o cabiguêm, cabêu o cabiguêu, càbin // Passad imperfètte: cabés, cabésses, cabés, cabéssem, cabésseu, cabéssen // Passad perfètte: haja o hagui cabud/a, hajas o haguis cabud/a, haja o hagui cabud/a, hajêm o haguêm cabud/as, hajêu o haguêu cabud/as, hajan o haguin cabud/as // Passad molt perfètte: fos, havés o hagués cabud/a; fosses, havésses o haguésses cabud/a; fos, havés o hagués cabud/a etc. // Futur simple: cabéra, cabéras, cabéra, cabérem, cabéreu, cabéran // Futur compost: fora, havéra o haguéra cabud/a; foras, havéras o haguéras cabud/a; fora, havéra o haguéra cabud/a, etc. // IMPÉRATÍU: Present: cabs tú, cabi éll/a o vostê, cabêm o cabiguêm noltros/as, cabêu o cabiguêu voltros/as, cabin élls/as o vostês // Futur: cabràs tú, cabrà éll/a o vostê, cabrêm noltros/as, cabrêu voltros/as, cabràn élls/as o vostês // FÓRMAS NO PERSONALS: Infinitíu: câbre. Participi: cabud/a/as. Gerundi: cabend.
Seguexen aquesta conjugassió: sâbre, rebre, concebre.
Es vèrbo sâbre té una iregularidat més a sa priméra persona d’es present de Indicatíu, que diu: jo sé. Cuand sa desinènsi natural de tots ets altres vèrbos de sa matéxa conjugassió ês –b: de câbre: jo cab; de rebre: jo rêb; de concebre: jo concêb.
MEREXE > INDICATÍU: Present: merêsc, merêis o merexes, merêx, merexêm, merexêu, merexen // Passad imperfètte: merexía, merexías, merexía, merexíem, merexíeu, merexían // Passad indefinid: vatj merexe, meresquéres, vares o vas merexe; meresqué o va merexe; meresquérem, vàrem a vam merexe; meresquéreu, vareu o vau merexe; meresquéren, varen o van merexe // Passad perfètte: som o hé merescud/a, éts o has merescud/a, ês o ha merescud/a, etc. // Passad anterió: vatj havê merescud/a, vares o vas havê merescud, va havê merescud/a, etc. // Passad molt perfètte: havía merescud/a, havías merescud/a, havía merescud/a, havíem merescud/as, havíeu merescud/as, havían merescud/as // Futur simple: merexeré, meexeràs, merexerà, merexerêm, merexerêu, merexeràn // Futur compost: hauré merescud/a, hauràs merescud/a, haurà merescud/a, haurêm merescud/as, haurêu merescud/as, hauràn merescud/as // Condissional simple: merexería, merexerías, merexería, merexeríem, merexeríeu, merexerían // Condissional compost: hauría merescud/a, haurías merescud/a, hauría merescud/a, etc. // MÒDO SUBJUNTÍU: Present: meresqui, meresquis, meresqui, meresquêm, meresquêu, meresquin // Passad imperfètte: meresqués, meresquésses, meresqués, meresquéssem, meresquésseu, meresquéssen // Passad perfètte: haja o hagui merescud/a, hajas o haguis merescud/a, haja o hagui merescud/a, etc. // Passad molt perfètte: fos, havés o hagués merescud/a; fosses, havésses o haguésses merescud/a; fos, havés o hagués merescud/a, etc. // Futur simple: meresquéra, meresquéras, meresquéra, meresquérem, meresquéreu, meresquéran // Futur compost: fora, havéra o haguéra merescud/a; foras, havéras o haguéras merescud/a; fora, havéra o haguéra merecud/a; etc. // IMPÉRATÍU: Present: merexes tú, meresqui éll/a o vostê, meresquêm noltros, meresquêu voltros, meresquin élls/as o vostês // Futur: merexeràs tú, merexerà éll/a o vostê, merexerêm noltros/as, merexerêu voltros/as, merexeràn élls/as o vostês // FÓRMAS NO PERSONALS: Infinitíu: merexe. Participi: merescud/a/as. Gerundi: meresquend.
Seguexen aquesta conjugasió: desmerexe, créxe, descréxe, parexe, desaparexe, comparexe, permenexe, regonexe.
CONEXE > INDICATÍU: Present: conêg, conêis o conexes, conêx, conexêm, conexêu, conexen // Passad imperfètte: conexía, conexías, conexía, conexíem, conexíeu, conexían // Passad indefinid: vatj conexe; coneguéres, vares o vas conexe; conegué o va conexe; coneguérem, vàrem o vam conexe; coneguéreu, vareu a vau conexe; coneguéren, varen o van conexe // Passad perfètte: som o hé conegud/a, éts o ha conegud/a, som o hem conegud/as, sou o heu conegud/as, son o han conegud/as // Passad anterió: vatj havê conegud/a, vares o vas havê conegud/a, va havê conegud/a, varem o vam havê conegud/as, vareu o vau havê conegud/as, varen o van havê conegud/as // Passad molt perfètte: havía conegud/a, havías conegud/a, havía conegud/a, havíem conegud/as, havíeu conegud/as, havían conegud/as // Futur simple: conexeré, conexeràs, conexerà, cenoxerêm, conexerêu, conexeràn // Futur compost: hauré conegud/a, hauràs conegud/a, haurà conegud/a, haurêm conegud/as, haurêu conegud/as, hauràn conegud/as // Condissional simple: conexería, conexerías, conexería, conexeríem, conexeríeu, conexerían // Condissional compost: hauría conegud/a, haurías conegud/a, hauría conegud/a, hauríem conegud/as, hauríeu conegud/as, haurían conegud/as // MÒDO SUBJUNTÍU: Present: conegui, coneguis, conegui, coneguêm, coneguêu, coneguin // Passad imperfette: conegués, coneguésses, conegués, coneguéssem, coneguésseu, coneguéssen // Passad perfette: haja o haguí conegud/a, hajas o haguis conegud/a, haja o hagui conegud/a, etc. // Passad molt perfette: fos, havés o hagués conegud/a; fosses, havésses o haguésses conegud/a, fos, havés o hagués conegud/a, etc. // Futur simple: coneguéra, coneguéras, coneguéra, coneguérem, coneguéreu, coneguéran // Futur compost: fora, havéra o haguéra conegud/a; foras, havéras o haguéras conegud/a; fora, havéra o haguéra conegud/a; etc. // IMPÉRATÍU: Present: conêx o conêis tú, conegui éll/a o vostê, coneguêm noltros/as, coneguêu voltros/as, coneguin élls/as o vostês // Futur: conexeràs tú, conexerà éll/a o vostê, conexerêm noltros/as, conexerêu voltros/as, conexeràn élls/as o vostês // FÓRMAS NO PERSONALS: Infinitíu: conexe. Participi: conegud/a/as. Gerundi: coneguénd.
Seguexen aquesta conjugassió: desconexe, reconexe.
MÒURE > INFINITÍU: Present: mog, mòus, mòu, movêm, movêu, mòuen // Passad imperfètte: movía, movías, movía, movíem, movíeu, movían // Passad indefinid: vatj mòure; moguéres, vares o vas mòure, mogué o va mòure; moguérem, vàrem o vam mòure; moguéreu, vareu o vau mòure; moguéren, varen o van mòure // Passad perfètte: som o hé mogud/a, éts o has mogud/a, ês o ha mogud/a, som o hem mogud/as, sou o heu mogud/as, son o han mogud/as // Passad anterió: vatj havê mogud/a, vares o vas havê mogud/a, va havê mogud/a, vàrem o vam havê mogud/as, vareu o vau havê mogud/as, varen o van havê mogud/as // Passad molt perfètte: havía mogud/a, havías mogud/a, havía mogud/a, havíem mogud/as, havíeu mogud/as, havían mogud/as // Futur simple: mouré, mouràs, mourà, mourêm, mourêu, mouràn // Futur compost: hauré mogud/a, hauràs mogud/a, haurà mogud/a, haurêm mogud/as, haurêu mogud/as, hauràn mogud/as // Condissional simple: mouría, mourías, mouría, mouríem, mouríeu, mourían // Condissional compost: hauría mogud/a, haurías mogud/a, hauría mogud/a, hauríem mogud/as, hauríeu mogud/as, haurían mogud/as // MÒDO SUBJUNTÍU: Present: mògui, mòguis, mògui, moguêm, moguêu, mòguin // Passad imperfètte: mogués, moguésses, mogués, moguéssem, moguésseu, moguéssen // Passad perfètte: haja o hagui mogud/a, hajas o haguis mogud/a, haja o hagui mogud/a, etc. // Passad molt perfètte: fos, havés o hagués mogud/a; fosses, havésses o haguésses mogud/a; fos, havés o hagués mogud/a; etc. // Futur simple: moguéra, moguéras, moguéra, moguérem, moguéreu, moguéran // Futur compost: fora, havéra o haguéra mogud/a; foras, havéras o haguéras mogud/a; fora, havéra o haguéra mogud/a; etc. // IMPÉRATÍU: Present: mòu tú, mògui éll/a o vostê, moguêm noltros/as, moguêu voltros/as, mòguin élls/as o vostês // Futur: mouràs tú, mourà éll/a o vostê, mourêm noltros/as, mourêu voltros/as, mouràn élls/as o vostês // FÓRMAS NO PERSONALS: Infinitíu: mòure. Participi: mogud/a/as. Gerundi: moguend.
Seguexen aquesta conjugassió: clòure, còure, plòure y tots ets acabads emb –òure.
VOLÊ > INDICATÍU: Present: vuy, vols, vol, volêm, volêu, vòlen // Passad imperfètte: volía, volías, volía, volíem, volíeu, volían // Passad indefinid: vatj volê; volguéres, vares o vas volê; volgué o va volê; volguérem, vàrem o vam volê; volguéreu, vareu o vau volê; volguéren, varen o van volê // Passad perfètte: som o hé volgud/a, éts o has volgud/a, ês o ha volgud/a, som o hem volgud/as, sou o heu volgud/as, son o han volgud/as // Passad anterió: vatj havê volgud/a, vares o vas havê volgud/a, va havê volgud/a, vàrem o vam havê volgud/as, vareu o vau havê volgud/as, varen o van havê volgud/as // Passad molt perfètte: havía volgud/a, havías volgud/a, havía volgud/a, havíem volgud/as, havíeu volgud/as, havían volgud/as // Futur simple: voldré, voldràs, voldrà, voldrêm, voldrêu, voldràn // Futur compost: hauré volgud/a, hauràs volgud/a, haurà volgud/a, haurêm volgud/as, haurêu volgud/as, hauràn volgud/as // Condissional simple: voldría, voldrías, voldría, voldríem, voldríeu, voldrían // Condissional compost: hauría volgud/a, haurías volgud/a, hauría volgud/a, hauríem volgud/as, hauríeu volgud/as, haurían volgud/as // MÒDO SUBJUNTÍU: Present: vulgui, vulguis, vulgui, volguêm, volguêu, vulguin // Passad imperfètte: volgués, volguésses, volgués, volguéssem volguésseu, volguéssen // Passad perfètte: haja o hagui volgud/a, hajas o haguis volgud/a, haja o hagui volgud/a, hajêm o haguêm volgud/as, hajêu o haguêu volgud/as, hajan o haguin volgud/as // Passad molt perfètte: Fos, havés o hagués volgud/a; fosses, havésses o haguésses volgud/a, fos, havés o hagués volgud/a, fossem, havéssem o haguéssem volgud/as; fosseu, havésseu o haguésseu volgud/as, fossen, havéssen o haguéssen volgud/as // Futur simple: volguéra, volguéras, volguéra, volguérem, volguéreu, volguéran // Futur compost: fora, havéra o haguéra volgud/a; foras, havéras o haguéras volgud/a, fora, havéra o haguéra volgud/a; forem, havérem o haguérem volgud/as; foreu, havéreu o haguéreu volgud/as; foran, havéran o haguéran volgud/as // IMPÉRATÍU: Present: vols tú, vulgui éll/a o vostê, volguêm noltros/as, volguêu voltros/as, vulguin élls/as o vostês // Futur: voldràs tú, voldrà éll/a o vostê, voldrêm noltros/as, voldrêu voltros/as, voldràn élls/as o vostês // FÓRMAS NO PERSONALS: Infinitíu: volê. Participi: volgud/a/as. Gerundi: volguend.
PORÊ > INDICATÍU: Present: pug, pots, pot, porêm, porêu, pòren // Passad imperfètte: poría, porías, poría, poríem, poríeu, porían // Passad indefinid: vatj porê; poguéres, vares o vas porê; pogué o va porê; poguérem, vàrem o vam porê; poguéreu, vareu o vau porê; poguéren, varen o van volê // Passad perfètte: som o hé pogud/a, éts o has pogud/a, ês o ha pogud/a, som o hem pogud/as, sou o heu pogud/as, son o han pogud/as // Passad anterió: vatj havê pogud/a, vares o vas havê pogud/a, va havê pogud/a, vàrem o vam havê pogud/as, vareu o vau havê pogud/as, varen o van havê pogud/as // Passad molt perfètte: havía pogud/a, havías pogud/a, havía pogud/a, havíem pogud/as, havíeu pogud/as, havían pogud/as // Futur simple: podré, podràs, podrà, podrêm, podrêu, podràn // Futur compost: hauré pogud/a, hauràs pogud/a, haurà pogud/a, haurêm pogud/as, haureu pogud/as, hauràn pogud/as // Condissional simple: podría, podrías, podría, podríem podríeu, podrían // Condissional compost: hauría pogud/a, haurías pogud/a, hauría pogud/a, hauríem pogud/as, hauríeu pogud/as, haurían pogud/as // MÒDO SUBJUNTÍU: Present: pugui, puguis, pugui, poguêm, poguêu, puguin // Passad imperfètte: pogués, poguésses, pogués, poguéssem, poguésseu, poguéssen // Passad pefètte: haja o hagui pogud/a, hajas o haguis pogud/a, haja o hagui pogud/a, hajêm o haguêm pogud/as, hajêu o haguêu pogud/as, hajan o haguin pogud/as // Passad molt perfètte: fos, havés o hagués pogud/a; fosses, havésses o haguésses pogud/a, fos o havés o hagués pogud/a; fossem, havéssem o haguéssem pogud/as; fosseu, havésseu o haguésseu pogud/as; fossen, havéssen o haguéssen pogud/as // Futur simple: poguéra, poguéras, poguéra, poguérem, poguéreu, poguéran // Futur compost: fora, havéra o haguéra pogud/a; foras, havéras o haguéras pogud/a; fora, havéra o haguéra pogud/a; forem, havérem o haguérem pogud/as; foreu, havéreu o haguéreu pogud/as; foran, havéran o haguéran pogud/as // IMPÉRATÍU: Present: pots tú, pugui éll/a o vostê, poguêm noltros/as, poguêu voltros/as, puguin élls/as o vostês // Futur: podràs tú, podrà éll/a o vostê, podrêm noltros/as, podrêu voltros/as, podràn élls/as o vostês // FÓRMAS NO PERSONALS: Infinitíu: porê. Participi: pogud/a/as. Gerundi: poguend.
LLUÍ > INDICATÍU: Present: llúu o lluêsc, llúus o lluexes, llúu o lluêx, lluím, lluíu, llúen o lluexen // Passad imperfètte: lluía, lluías, lluía, lluíem, lluíeu, lluían // Passad indefinid: vatj lluí; lluíres, vares o vas lluí; va lluí; lluigérem, vàrem o vam lluí; lluiguéreu, vareu a vau lluí; lluiguéren, varen o van lluí // Passad perfètte: som o hé lluid/a, éts o has lluid/a, ês o ha lluid/a, som o hem lluid/as, sou o heu lluid/as, son o han lluid/as // Passad anterió: vatj havê lluid/a, vares havê lluid/a, va havê lluid/a, varem o vam havê lluid/as, vareu o vau havê lluid/as, varen o van havê lluid/as // Passad molt perfètte: havía lluid/a, havías lluid/a havía lluid/a, havíem lluid/as, havíeu lluid/as, havían lluid/as // Futur simple: lluiré, lluiràs, lluirà, lluirêm, lluirêu, lluiràn // Futur compost: hauré lluid/a, hauràs lluid/a, haurà lluid/a, haurêm lluid/as, haurêu lluid/as, hauràn lluid/as // Condissional simple: lluiría, lluirías, lluiría, lluiríem, lluiríeu, lluirían // Condissional compost: hauría lluid/a, haurías lluid/a, hauría lluid/a, hauríem lluid/as, hauríeu lluid/as, haurían lluid/as // MÒDO SUBJUNTÍU: Present: llúi o llúa, llúis o lluas, llúi o llúa, lluiguêm, lluigêu, llúin o lluan // Passad imperfètte: lluís, lluisses, lluís, lluíssem, lluisseu, lluissen // Passad perfètte: haja o hagui lluid/a, hajas o haguis lluid/a, haja o hagui lluid/a, hajêm o haguêm lluid/as, hajêu o haguêu lluid/as, hajan o haguin lluid/as // Passad molt perfètte: fos, havés o hagués lluid/a; fosses, havésses o haguésses lluid/a; fos, havés o hagués lluid/a; fossem, havéssem o haguéssem lluid/as; fosseu, havésseu o haguésseu lluid/as; fossen, havéssen o haguéssen lluid/as // Futur simple: lluiguéra, lluiguéras, lluiguéra, lluiguérem, lluiguéreu lluiguéran // Futur compost: fora, havéra o haguéra lluid/a; foras, havéras o haguéras lluid/a; fora, havéra o haguéra lluid/a; fórem, havérem o haguérem lluid/as, foreu, havéreu ò haguéreu lluid/as, foran, havéran o haguéran lluid/as // IMPÉRATÍU: Present: llúu tú, llúi o llúa éll/a o vostê, lluigêm noltros/as, lluiguêu voltros/as, llúin élls/as o vostês // Futur: lluiràs tú, lluirà éll/a o vostê, lluirêm noltros/as, lluirêu voltros/as, lluiràn élls/as o vostês // FÓRMAS NO PERSONALS: Infinitíu: lluí. Partcipi: lluid/a/as. Gerundi: lluiguend.
Seguxen aquésta conjugassió: groñí, podí, bruñí, ferí, cumplí, juñí, moñí, sortí / surtí, etc.
PARTÍ > INDICATÍU: Present: partêsc, partêis o partexes, partêx, partim, partíu, pertexen // Passad imperfètte: partía, partías, partía, partíem, partíeu, partían // Passad indefinid: vatj partí; partires, vares o vas partí; va partí; partírem, vàrem o vam partí; partíren, varen o van partí; partíren, varen o van partí // Passad perfètte: som o hé partid/a, éts o has partid/a, ês o ha partid/a, som o hem partid/as, sou o heu partid/as, son o han partid/as // Passad anterió: vatj havê partid/a, vares o vas havê partid/a, va havê partid/a, vàrem o vam havê partid/as, vareu o vau havê partid/as, varen o van havê partid/as // Passad molt perfètte: havía partid/a, havías partid/as, havía partid/a, havíem partid/as, havíeu partid/as, havían partid/as // Futur simple: partiré, partiràs, partirà, partirêm, partirêu, partiràn // Futur compost: hauré partid/a, hauràs partid/a, haurà partid/a, haurêm partid/as, haurêu partid/as, hauràn partid/as // Condissional simple: partiría, partirías, partiría, partiríem, partiríeu, partirían // Condissional compost: hauría partid/a, haurías partid/a, hauría partid/a, hauríem partid/as, hauríeu partid/as, haurían partid/as // MÒDO SUBJUNTÍU: Present: partêsca o partêsqui, partêscas o partêsquis, partêsca o partêsqui, partiguêm, partiguêu, partêscan o partêsquin // Passad imperfètte: partís, partisses, partís, partíssem, partisseu, partissen // Passad perfètte: haja o hagui partid/a, hajas o haguis partid/a, haja o hagui partid/a, hajêm o haguêm partid/as, hajêu o haguêu partid/as, hajan o haguin partid/as // Passad molt perfètte: fos, havés o hagués partid/a; fosses, havésses o haguésses partid/a, fos, havés o hagués partid/a; fossem, havéssem o haguéssem partid/as, fosseu, havésseu o haguésseu partid/as; fossen, havéssen o haguéssen partid/as // Futur simple: partiguéra, partiguéras, partiguéra, partiguérem, partiguéreu, partiguéran // Futur compost: fora, havéra o haguéra partid/a; foras, havéras o haguéras partid/a; fora, havéra o haguéra partid/a; forem, havérem o haguérem partid/as; foreu, havéreu o haguéreu partid/as; foran, havéran, o haguéran partid/as // IMPÉRATÍU: Present: pertêx tú, partêsca o pertêsqui éll/a o vostê, partim o pertiguêm noltros, partíu o pertiguêu voltros, partêscan o pertêsquin élls/as o vostês // Futur: partiràs tú, partirà éll/a o vostê, partirêm noltros/as, partirêu voltros/as, partiràn élls/as o vostês // FÓRMAS NO PERSONALS: Infinitíu: partí. Participi: partid/a/as. Gerundi: partiguend.
Seguexen sa matéxa conjugassió: uní, reuní, desuní, afagí, refagí, confagí, estabblí, invertí, convertí, pervertí, seguí, perseguí, proseguí, conseguí, compartí, repetí, patí, espedí, sofrí, florí, reflorí, dividí, subdividí, repartí, compartí, conferí, referí, inferí, correggí, fluí, influí, deduí, reduí, seduí, traduí, conduí, imbuí, induí, introduí, restituí, atapí, aglapí, farcí, disminuí, produí, reproduí, destruí, encalentí, lleggí/lliggí, destituí, instruí, sargí, pulí, aderí, aclarí, reggí, definí, agraí, desagraí, advertí, patí, ceñí, constituí, cubrí,encubrí, atriguí, contribuí, engroguí, engraí, enseñorí, enpobrí, imprimí, reimprimí, esgrimí, favorí, descolirí, oferí, desoferí, atraví, enllestí, vestí, envestí, revestí, proveí, enveí, rendí, residí, ablaní, assumí, resumí, beneí, posseí, desposseí, consumí, convertí, inquirí, adquirí, escarní, requirí, ennobblí, divertí, empagaí, cumplí, serví, sofregí, ablaní, fingí, gorní, podrí, etc.
En es vèrbos estabblí y cubrí, es Participi fà: estabblèrt/a/as y cubèrt/a/as.
S’ADVÈRBO
S’advèrbo ês sa part invariabble de s’orassió, que modifica o delimita sa sinnificassió d’un vèrbo, d’un adjettíu, o d’un nom si aquest funsiona com un adjettiu, o com altres advèrbos.
Etzemples: modificand sa significació d’un vèrbo:
Ralla aviad, perque ês molt tard.
D’un adjettíu:
Ês bastant llest aquest moxêt.
D’un nom en funsións d’adjettíu:
Na Juana ês molt dòna.
D’un altre advèrbo:
Ha quédad bastant bé.
Ara bé, també pod modificà tot un enunciad:
Desgraciadament, va morí d’un accident.
Morfològicament s’advèrbo ês una paraula invariabble que no té morfémas de gènero ni de número, però que pod ammetre morfémas sufitses.
Etzemples: poc > poquêt; molt > moltíssim.
Y se dividexen emb: advèrbos simples, composts y locussións adverbials.
Ets advèrbos simples són es formads per una sòla paraula. Etz.:
Demà, abax, tant, bé, demunt, etc.
Ets advèrbos composts són casi tots es qu’acaban en -ment y estàn formads per un adjettíu, més es sustantíu ment, que vé d’es Llatí “mente” y qu’en es séu orígen semàntic significa “fórma, manéra”.
Etz.: Naturalment (de manéra natural)
Complétament (de fórma compléta)
Aprotsimadament (de fórma aprotsimada)
Ets advèrbos composts pòren essê de duas classas, juns o separads.
S’advèrbo compost junt ês es que fórma una sòla paraula, essênd realment duas o tres.
Etzemples: aximatex (axí + matex); arràn (a + rràn);
arrux (a + rrux); defòra (de + fòra); londemà (lo + en + demà); etc.
S’advèrbo compost separad rêb es nom de locussións adverbials. Que són paraulas agrupadas que ténen una funsió esclusivament adverbial, y que sempre se fórman acompañadas, per nórma general, per una preposissió o una preposissió y un artícul.Etzemples.:
De goneyons;
de badas;
de grapas;
a fí de;
a devall;
en tots tres;
a n’es costad;
a l’ayre (a lo ayre);
Però també etsistexen frassas adverbials que passen per advèrbos:
A las foscas.
De pèus juns.
A dos quéxos.
Dins un crèdo.
A boca solléra.
FUNSIÓNS D’ETS ADVÈRBOS
Sa funsió orassional caratterística de s’advèrbo, ês sa de Complement Circunstansial de s’orassió, o siga, sa de s’element marginal que presenta circunstansis de tems, llog, mòdo, etc. en que se fa s’acció verbal.
Dins una matéxa orassió pòren aparexe varis advèrbos incidind demunt es vèrbo. Etzemple:
Segurament demà anirêm prest a sa fira.
TIPOS D’AVÈRBOS SEGÓNS ES SÉU SINNIFICAD
Segóns siga es séu sinnificad se dividexen emb: nossionals y pronominals.
Es nossionals afagexen una connotació semàntica a n’es vèrbo, adjettíu o advèrbo que complementa. Però també, sa matéxa connotassió la pod donà a una orassió compléta. Se dividexen emb advèrbos de llog, de tems, de cantidat, de mòdo, d’afirmassió, de négassió, de dutte y pregunta, de desissió y de indiferènsi.
Es pronominals no ténen sinnificad per sí matéxos, agafandló d’es séu referent. Se dividexen emb: demostratíus, relatíus y indefinids.
Ets advèrbos d’afirmassió, negassió y de duttta: sí, no, pentura, talvegada, perventura. Són sinnes autònomos que per sí matéxos pòren costituí totsols, enunsiads. Etz.:
- ¿vàs a estodià? ¡Sí!
- ¿Vendràs? ¡Pentura!
ADVÈRBOS NOSSIONALS
DE LLOG: en (en es còvo); allà, enllà, per allà, d’allà, de per allà, endellà (de per allà); aquí, suaquí (just aquí), sutsuaquí (just per aquí), just suaquí (justament aquí); suquí (just aquí prop), a suquí (a prop d’aquí), sutsuquí (just per aquí prop), just suquí (justament aquí aprop); suquinetas, a suquinetas, sutsuquinetas, just suquinetas; assí; sussí; sullà; sunllà; vant, avant, envant. Devant, endevant, sudevant, de sudevant, per devant, de per devant, per sudevant, de per sudevant, per endevant, de per endevant. Devòra, sudevòra, de devòra, per sudevòra, de per sudevòra, de per devòra; vòra, vòravòra. Prop, aprop, d’aprop. Enfòra, d’enfòra. Lluñ, de lluñ, a lluñ. Devés. Hon, d’hon, per hon, devés hon, de devés hon, per devés hon, de per devés hon. Ahón; d’ahón, devés ahón, per devés ahón, de per devés ahón. Hont, d’hont, per hont, devés hont, per devés hont, de per devés hont. Ahont, d’ahont, devés ahont, per devés ahont, de per devés ahont. Von, de von, per von, de per von; avón, d’avón, per avón, de per avón. Amunt, d’amunt, per amunt, de per amunt; suamunt, de suamunt, per suamunt, de per suamunt. Demunt, de demunt, per demunt, de per demunt; sudemunt, de sudemunt, per sudemunt, de per sudemunt. Avall, de avall, per avall, de per avall; suavall, de suavall, per suavall, de per suavall. Devall, de devall, per devall, de per devall, sudevall, de sudevall, per sudevall, de per sudevall. Bax, per bax, de per bax; subax, de subax, per subax, de per subax. Abax, per abax, de per abax, suabax, de suabax, per suabax, de per suabax. Debax, de debax, per debax, de per debax; sudebax, de sudebax, per sudebax, de per sudebax. Ran; ran ran; arràn, suarràn. Fòra; enfòra, d’enfòra, per enfòra, de per enfòra; defòra, de defòra, per defòra, de per defòra; sudefòra, de sudefòra, per sudefòra, de per sudefòra. Dins, a dins, per dins, de per dins. Dedins, de dedins, per dedins, de per dedins; sudedins, de sudedins, per sudedins, de per sudedins. Endins, d’endins, per endins, de per endins, suendins, de suendins, per suendins, de per suendins. Réra, arréra, enréra. Derréra, de derréra, per derréra, de per derréra, suderréra, de suderréra, per suderréra, de per suderréra. Dalt, per dalt, de per dalt, sudalt, a sudalt, de sudalt, per sudalt, de per sudalt. Adalt, per adalt, de per adalt. Dedalt, de dedalt, per dedalt, de per dedalt. Front, de front, enfront, d’enfront, per enfront, de per enfront, a s’enfront, de s’enfront, per s’enfront, de per s’enfront.
DE TEMS: avuy, d’avuy, per avuy. Demà, de demà, per demà, londemà (sa part d’es día siguient d’es día qu’estam xerrand. Per axò sempre va seguid d’ets advèrbos: dematí, hòrabaxa, decapvespre, vespre o nit. Etz.: londemà dematí...); sendemà (es día siguient d’es qu’estam xerrand), lo sendemà (en es día siguient d’es qu’estam xerrad), passad demà, lo’n passad demà (a n’es día después de passad demà), lo sen passad demà (a n’es cuart día d’es qu’estam xerrand). Ahí, d’ahí a’vuy, despusahí. Dematí, de dematí. Dematinada, a dematinada, de dematinada. Mitjdía, a mitjdía. Hòrabaxa, d’hòrabaxa. Decapvespre, de decapvespre. Vespre, de vespre. Nit, de nit, a nit. Antañ. Enguañ. Ja. Ara, per ara, aramatex, suara. May, jamay, pusmay. Llevò, llevonses. Prest, de prest. Tard, de tard. Totduna. Sempre. Densà. Des que, desde que. Llevò, llevonses.
DE CANTIDAT: res, no res, respús. Més, resmés. Jens, nojéns. Mólt, molt més, moltot. Ménos, manco. Poc, poquet, poquíu. Mica, miqueta, micoya. Basta, bastant, abastament, pròu. Suficient, insuficient. Tant. Cuant.
DE MÒDO: vía, aviad, aviadêt, a poc a poc, tira tira. Dedellà, de tant en tant, de tant en cuant. Ara, aramatex, desd’ara, desd’aramatex. Totduna. Axí, axixí, axí sí, aximatex, axí axí. Xuxí, a xuxí, xuxinas, a xuxinas, xuxinetas, a xuxinetas. Tira tira, a poc a poc. Corrensos, a corrensos, a la correguda. Just, justêt, justifet. Com ês ara. Com un mac. Comsevuya. Bé, ben, ben bé, molt bé. Bò, ben bò, bònament, molt bò. Dolent, ben dolent, molt dolent. Mal, malament, maldement. A dretas. De badas. Fort, fort y no’t mòguis, fort y no te moguis. Flux, fluxêt, fluxeta. Rinxo rinxo. De ròta batuda. Cla, ben cla, massa cla. Brut, ben brut, molt brut. Embrutat, ben embrutat, molt embrutat. Aposta. De balde, gratis. Pitjó. Milló. Tard, ben tard, molt tard, massa tard. Prest, ben prest, molt prest, massa prest. Injustament. Contrariment, y un llèrg etc, acabad emb –ment.
D’AFIRMASSIÓ: sí; bé; vês; veyês; cla; confórme; molt bé; d’acord; molt d’acord; axí; axí sí; cèrtament; bé va; va bé; ben bé.
DE NÉGASSIÓ: no; pus; no pus; res pus; jens; may; res; no may; ja may, cà.
DE DUTTE Y PREGUNTA: acàs; si acàs; domés; idò; talvegada; pentura; perventura; pêrque; perquê.
DE DECISSIÓ: axí; sí; idò sí; axí sí; no; idò no, axí no.
D’INDIFERÈNSI: bòno; idò bòno; bé; idò bé; ben bé.
ADVÈRBOS PRONOMINALS
Són es que no ténen sinnificad per sí matéxos, agafandló d’es séu referent. Se dividexen emb: demostratíus, relatíus y indefinids.
Etz.: llevonses tornà vermêy. Hon mos coneguérem.
Advèrbos pronominals demostratíus: aquí, llevonses, ara, axí, talment, avuy, ahí, demà, tant, allà, etc.
Advèrbos pronominals relatíus: hon, a hon, ahón, com, cuand, cuant.
Advèrbos pronominals indefinids: may, pus may, sempre, ahonsía, tot, res, molt, poc, etc.
SAS PREPOSISSIÓNS
Sas preposissións són una de sas pars invariabbles de orassió gramatical, que ténen còma misió relassionà entre sí paraulas o grupos de paraulas. Sintàtticament cumplexen una funsió molt important còma nètse, ja que unêx un Grupo Nominal a n’es nucli de s’orassió.
Etzemple: Es llum de ca méua està apagad.
Sas preposissións baléàs són:
a, an, en, per, emb, emba, sênse, contra, de, devés, êntre, sobre, segóns, fins, des, desde, devant, derréra, bax, debax, dalt, dedalt, dins, dedíns.
