Històri Medieval

HISTÒRI MEDIEVAL DE BALÉÀS

S’ESTAD BALÉÀ

Desd’es principi de sas civilisassións europèas fins a Roma, cada ciutad y es terrénos que l’enrevoltavan y sobre tot, segóns lo gros de s’etzèssit qu’hey havía, costituían un petit réyne psèudo independent. Llevad de si, com noltros, éran islas; aquéxas costituían un réyne independent gordat per la ma.

Roma, unificand per conquista o per trattads, va conseguí qu’en es séus territòris domés hey havés un señó, s’Empéradó de Roma.

Però después de sa cayguda de s’Impèri se perfilàren sas nassións qu’avuy conexêm y Baléàs no va sê ménos. Y después de passà p’es domini Vàndalo y de s’Impèri Bizantí, arribà a sê un estad independent governad per un Consêy de Majós. Estam xerrand d’es siggle VII.

Durant es domini bisantí, d’el 518 a n’el 624 (106 añs), s’introduí a Baléàs sa figura de “l’amo”, qu’ês sa persona que conra, fa y desfà a unas tèrras que són propiedat d’es señó, a canvi d’una part de lo que se produêx.

A principis d’es siggle VIII, concretament a n’el 709, s’Emir de Túnez, En Muza ben Nusayr va decidí vení a saquetjà Mallorca y Menorca, conseguind secuestrà a n’es principals dirigéns d’es Consêys de sas duas islas, o com élls elz anomenan a sas séuas crònicas: “es Muluk” de Mallorca y de Menorca; per llevò demanà un rescat. Còsa aquéxa que per altra banda éra de lo més normal per aquells tems. Después d’aquest fet s’Estad Baléà va continuà sa séva rutina fins a finals de siggle. (Muluk que sinnifica Réy, ês una paraula derivada de sa fenissi MLK que sinnifica lo matex.)

EN CARLO MAGNO

        Axí, a finals d’aquex matex siggle vuyt (el 799), de resultas d’haversê enterad es de sas islas, qu’ets àrabés qu’havían conquistada casi tota sa Península Ibèrica a n’el 715, qu’havían envadid Aquitania fins a Poitiers, llog a hon es francs  (pobble germànic) elz aturaren, y que de resultas d’aquesta batalla varen essê espulsads fendlós reculà més enllà d’es Pirinèus, s’estavan preparand a Céuta per invadí y conquistà aquestas costas, y emb sa mala esperiènsi anterió demanaren socós a n’En Carlo Magno Réy d’es francs, que ademés éra es Réy cristià més poderós d’Euròpa y es veynad de més apròp de Baléàs. 

Aquest fet està contad de sa siguient fórma a s’òbra “Marc. Hispaniae”, llibre 3 capítol 19, hon porêm lleggí: (traducció a n’es Baléà)

“...emb s’autoridat de N’Eginhardo, cronista d’En Carlo Magno, s’añ 799 va essê gloriós per sas armas de Fransa, debud a que, de resultas d’haverlí demanad ajuda es naturals de sas islas Baléàs, y havê enviad aquell una gran escuadra a n’es mando de N’Irmingario, Conte d’Ampurias, y d’havê aquest vensud a n’ets àrabés, es pobble baléà jurà a n’En Carlo Magno còma Réy...

...A n’el 814, volguend arregglà s’assunto de sa sussessió cridà a Córs a Aquisgràn (Francònia) y dittà testament, hereuand a n’es séu fíy Ludovico Pío emb s’Impèri Franc, y a n’es séu net Bernat, fíy d’En Pipino (mort), emb sa corona d’Italia y emb sa d’es réyne de Baléàs, que se composava de sa Baléà majó y sas séuas islas de devòra: Menorca, Ibissa, Cabréra y Formentéra" (Per aquest tems, el 799, Barselona encara estava bax es podê àrabé, y es réynes españols encara no estavan creads, esceptuand es réyne d’Asturias. Que incluía: Sa costa nort de Galissia, Asturias, Cantabria, Liébana, Bardulia (Castélla) Biscaya y Gipuzcoa. (Cataluña encara no etsistía de cap fórma, ni tànsols tenía aquex nom, sinó “la Gòtia” o siga tèrra d’es Gods (pobble germànic).)

        Durant aquest reynad se varen costruí es castells d’Alaró, Santuèri, Pollènsa y Bellvê (aquest derré castell durant sa dominassió àrabé d’es siggles X a n’es XIII, se va dexà pèrde pêrque no’u trobaren necessari per sa defènsa de Palma).
        No porêm aportà mols de més datos de lo que va fé en Carlo Magno dins Baléàs en cuant a economía y política, però encanvi, emb sa colonisassió que va fé emb gent occitana-provensal, s’arquitettura populà se va contagià de s’occitana-provensal, essênd sa casa mallorquina tradissional germana de sa d’aquexos. Y sa llengo baléà se va contagià d’es vocabulari d’aquesta regió d’es sud de Fransa, conformandsê s’idioma qu’avuy ês es Baléà, déxandsê de pronunsià y escriure sa “r” romànica a final d’es noms y vèrbos. Etzemple: havere-romànic; haver-català; haber-castellà; havê-baléà; ave-provensal.
        Axí com sas desinènsis llatinas -antia, -entia: abundantia, arrogantia, prudentia, clementia, etc.; qu’emb español y català evolusionan de cap a -ancia, -encia: abundancia, arrogancia, prudencia, clemencia. En Provensal y Béarnês, evolusionan de cap a -anci, -ènci. Y en Baléà de cap a: -ansi, -ènsi: abundansi, arrogansi, prudènsi, clemènsi.

D’aquesta època ês per etzemple sa cansoneta baléà:

Sèrra ma mèrra,

un òlla de tèrra,

un òlla d’aràm,

¡patapim, patapum, patapam!

Hón “ma mèrra”, en Provensal antic sinnifica: mu mare. Avuy díe en Francês se díu: “ma mère”. D’hon se deduêx que “mère” surt de “mèrra”.

        Porêm comprovà també emb sa siguient poesía escrita emb Occità, Baléà y Català. Com entre es primé y es Baléà heyà móltas més afinidats qu’emb so Català. Comprovand axí que sa nostra llengo surt en gran part d’aquéxaltra, còsa no possible emb so Català.

Occità

De còp i a de matins que som coma un aujòl,

E bofi doçament los borrilhs de la farda,

E meti de belas virgulas se gai qualque sonet

E saludi los passants amb lo braç arrucat.

Baléà

De vegadas heyà dematíns que som còma un jay,

Y buf dolsament sas borras de sa falda,

Y pos béllas comas si fatx cuolca sonêt,

Y salud a n’es que passen emb so bras arrufad.

Català

De sobte, hi ha matins que só com un vellet,

I bufo dolçament les volves del vestit,

I poso belles comes si faig algún sonet,

I saludo el passant amb un braç encogit.

        Aquex siggle VIII qu’estava acaband, a España va sê un siggle de desconcèrt y reorganisassió per recuperà es territòris perduds. Don Pelayo, realment no ês es restauradó de s’Estad Visigod com han dit altres autós, sinó un Réy nòu que réyne sobre un pobble nòu, después de sa legendari batalla de Covadonga en el 722. (En el 735 se funda es pobble de Balmaseda – Biscaya). Una vegada mort éll a n’el 737, es séu fíy Favila continuà emb sa reorganisassió política y militar, però es cab de dos añs, en el 739 va morí desfet per un ónso cuand estava pressisament de cassa. No havend tengud descendènsi, se coronà Réy d’Asturias N’Alfóns I (739-757), fíy d’es Duc don Pédro de Cantabria y gènre de don Pelayo. Aquest va sê es que  incorporà  a Asturias sa costa nort de Galissia, Liébana, es condat de Bardulia (més endavant Castélla), y sa ciutad de Lleó. També s’afañà en repobblà de cristiàns aquestas novas reconquistas. Sa séua mort a n’el 757 va coinsidí emb sa pujada a n’es podê de s’Emirat de Córdoba, de N’Abd Al-Rahman I (Abderramàn I) que tornà emb empenta a fitsà y reforsà  sa frontéra emb sos cristiàns. Lo que no va permetre a n’es sussessós d’el Réy d’Asturias y Lleó, En Fruela I, N’Aurèlio, En Silo y En Mauregató continuà emb sa reconquista, topandsê emb una murada defensiva d’un bon etzèrsit emb un bon dirigent. Durant es reynad d’En Mauregató se firmà es trattad d’es “Tribut de sas cent donzellas”. 
        Aquets cuatre Réys varen reynà entr’el 757 y el 792. En Bermudo I continuà emb sa reconquista, però no trobandsê bé abdicà en es séu nebód N’Alfóns II d’Asturias. Aquest sí que va conseguí una bòna passa de cap a sa reconquista, idò a n’el 794 dugué sa guèrra fins ben aprop de Lisboa emb s’ajuda d’En Carlo Magno (Réy d’Italia, Francònia y Aquitània); y de resultas d’axò va  conseguí abolí es Tribut de sas cent donzellas. Durant es séu reynad ademés, se va descubrí aprop de Iria Flavia (Galissia) a n’el 813, un vas que segóns una antiga tradissió contenía ets òsos de s’Apostol Sant Yago es Majó. Y allà matex va fé costruí un temple emb  Sèu Episcopal. En es redòssos d’aquesta Sèu s’hi edificà a poc  a poc sa ciutad de Santiago de Compostéla. N’Alfóns elegí Oviedo còma capital d’es réyne Asturlleonês.

        A n’el 785 N’Abd Al-Rahman I comènsa sa costrucció de sa mesquida de Córdoba. Aquest matex añy se va  fundà sa ciutad de Mursia.

        En aquex siggle VIII hey va havê també fets mólt sinnificatíus en el món mediterràni, com per etzemple que,  a n’el 726 s’empéradó de Bizansi, en Lleó III prohibêx sas imatjes dins sas igglesis esceptuand sas de Cristo. 

        A n’el 730 se decréta sa péna de mort per tots aquells que adorin imatjes que no siguin sa de Cristo. 

        A n’el 741 s’empéradó bizantí Costantí V va goñà a n’ets àrabés a sa batalla d’Akroynós.

        A n’el 751 ets àrabés de Damasc (Domàs), varen aprênde d’es txinos sa fabricassió d’es papé. 

        A n’el 762 sa capital d’es Califat passa d’essê Domàs a sê Bagdat. Sa tela de “domàs” se va inventà y  fabricà a Domàs. (Talment com sa “gassa” se va inventà y fabricà a Gaza). 

        Y en el 793 es normandos saquetjen es monastèri de Lindisfarne a Inglatèrra.

En BERNAT

        Y axí idò después de sa mort d’En Carlo Magno, En Bernat fiy ilegítim d’En Pipino d’Italia, tercé fiy d’En Carlo Magno, se va fé carreg d’es govèrn d’aquest réyne d’el 814 fins a n’el 817 hon es séu cónco, s’Empéradó d’es Sacre Impèri, En Ludovico Pío, que no poría consentí qu’es séu nebód tengués aquéxos dos réynes, elzhi va prênde per la forsa de sas armas. D’aquesta fórma es réyne de Baléàs passà a formà part un altre pic d’es Sacre Impèri. Però va sê una dependènsi mólt fluxa ja qu’En Ludovico, no va fe rês cuand es normandos en el 859 desembarcaren a Mallorca y Menorca, havend d’essê es pròpis baléàrics es qu’elza féren fugí, y cuand va repartí s’Impèri entre es séus tres fiys se va olvidà d’es réyne de Baléàs, per lo que, desd’el 817 fins s’arribada d’ets àrabés a n’el 902 va sê psèudo independent.

Emb s’assentament de s’etzèrsit d’En Carlo Magno a n’el 799, de sas séuas familis y gent qu’elz acompañavan, arribà també sa llengo Occitana-Provensal (tal com som vist en es capítol anterió). Llengo prérromànica com sa baléà que totduna se fonguéren una emb s’altra, reforsandsê sa nostra emb paraulas còma: égo, aygo, aygordent, acostumà, badà, badayà, bèsti, blanquetjà, consonansi, corre, castigà, deliri, desitj, eficassi, elocuènsi, infansi, felissidat, etc., etc., etc.

Hem de fé constà aquí que, sas costums sossials d’es ball d’es Cossiés, de sas Àguilas y d’es Cavellêts, axí com sa forma de celebrà Pasco, són mólt més anteriós an aquéxa època. Talment com es cant de sa Sibil.la, de època romana; havendmós arribadas totas éllas intattas fins a s’attualidat; lo que mos demostra un pic més, qu’es pobble baléà may ha desaparescud. També eu reforsen es llinatjes: Garau, Garí, Simal, Sansó, Timoné, Mascaró, Frau, Mudòy, Estada, etc., etc. tots ells antiquíssims y anteriós a 1229. Lo que mos du a confirma que no hey va havê cap repobblassió de cap casta en cap moment de sa nostra històri de més de 5.000 añs. Assentaméns sí: romàns, occità-provensals y àrabés.

       Situassió d’es Marquesad de Gòtia o Marca Hispànica, después de sa créassió d’es reyne de Pamplona (Navarra y Guipúzcoa) a n’el 816.

(Dins varis d’aquets condats emb posterioridat se varen créà varis condats més petits, com: Berga, Ripoll, Penedés, Pallars Jussà, Pallars Sobirà, etc.) 

EN MUYAHID MAWLA

Per arribà an aquest Réy però, hem de relatà es fets anteriós a sa séua intitulassió y declarassió d’independènsi. Per axò dins es contèste històric mos hem de situà a principis d’es siggle X, concretament a n’el 902.

        En aquest añ, s’Emir de Córdoba descendent de sa dinastía d’ets Oméya, y dependent d’es Califa de Domàs (Síria), N’Abd-Allah I, va desidí invadí y conquistà es réyne de Baléàs a n’es cristiàns, enviand una gran escuadra comandada per N’Isam Al-Jawlani.

(Después de 103 añs de domini carolingi y llengo occitana-provensal).

Còsa que va conseguí anque no li va essê jens fàcil, idò hey trobà mólta de reistènsi, no domés a Palma sinó també a s’interió, hon ets habitàns que poguéren se varen refugià y se féren fors a n’es castells de: Santuèri (Felanitx) propiedat d’es Conte d’el Rosselló; en es de “hisn Al-Arrom” o castell d’es cristiàns y qu’avuy ês es castell d’Alaró (tardant 9 añs en conquistarló); y a n’es de Pollènsa, que desd’es siggle XIV se li díu del Réy. Emb aquesta invasió, ets ibissêncs, mallorquíns y menorquíns que tenguéren mèdis escaparen embarcads de cap a sas costas de “s’Ampourdan” (Girona-Ampurias-Perelada), casi despobladas y emb bons pors naturals (calas) a hon refugià sas embarcassións, ja qu’es condat de Barselona estava massa aprop de sa frontéra emb sos àrabés, y ademés no tenía ni té pors naturals, domés plajas. Per aquest motíu y no per cap altre, també se xèrra emb so “sa y es” a s’Ampurdà.

        La resta de cristiàns baléàrics que acettaren es domini àrabé s’anaren islamisand a poc a poc, anque no tots. S’esceptúa es baléàrics jodíos, que, ademés, éren sa majoría de sa pobblassió.

De s’època aquitana-provensal són es castells roqués de Mallorca.

Plano d'es castell d'Alaró

Plano castell de Sentuèri

Propiedat d’es Contes de Rosselló desd’el 799 en que se supòsa que se comensà sa séva costrucció, fins mólt passad es siggle XIV

Plano d'es castell de Pollènsa (també enomenad d'el Réy)

        (Hem de fé nota aquí que, sas comarcas de s’interió de s’Ampurdà estavan habitadas, talment com per tota sa Marca Hispànica, incluínd com es natural es condat de Barselona, p’ets occitàns y es germànics qu’En Carlo Magno hey va du durant sa reconquista. Ademés, no mos hem d’olvidà tampoc, de que antes y durant es domini mòro, ets habitàns d’aquesta zona qu’avuy conexêm còma “Catalunya”, y que són es substratte antropològic y sossial català attual, éren gods. D’aquí que, a tota aquesta zona se li denominàs Gòtia fins a 1115, y qu’en Carlo Magno créàs es Marquesad de Gòtia. Més conegud còma sa Marca Hispànica.

Mentras qu’es sustratte antropològic baléà ês fenissi, hebrèu y àrabé. Pròva més que irrefutabble de que no hey va havê cap tipo de repoblassió de catalàns después de 1229. Afegirêm també, que una altra pròva de sa prosedènsi germànica d’es catalàns la tenim en que, cap ni un d’es Contes d’es diferéns condats de sa Marca Hispànica fins a n’En Ramón Berengué IV se va casà may emb una española, tots élls se casaren emb dònas alemanas de Aquisgràn. De lo que se deduêx qu’es séus de més aprop també eu feyan axí. Y estam xerrand d’un espay de tems que va d’el 779 a n’el 1151.)

        Relassió d’es noms toponímics més importàns que se trobaren ets àrabés a n’el 902  y que han perdurads fins a s’attualidat:  

        A Mallorca: Esporlas, Sinéu, Muro, Castell Llubí, Pollènsa, Porrorutx (Porréras), Felanitx, Andraitx, Pentalèu, Paguéra, Paloméra, Puigpuñent, Montuíri, Artà, Rubines, Caymaritx, Santañy (Sancti Anni), María, Montaure, Es Camí, Buge, Formentó, Bocòris (Bóquer), Campos, Ferrutx, Castellitx, Costitx, Lòfre, Escorca, Lluch, Lluch Majó, Mortitx, Menut, Cascanà, Lloseta, Canêt, Cab de Pédra, Santa Ponsa, Porrassa, Fornalutx, Magaluf, Ca’s Cóncos, Llombars, Mondragó, Algà, Mendía, Campanêt, Moscaritx, Massanélla, Balitx, Sas Rotas, Dragonéra, Cabréra, Estellêncs, Galatzó, Bellvê (San Llorèns), Galilèa, Canarrossa, Santa Ponsa,  etc., etc.

        A Menorca: Ruma, Caloritx, Linaritx, Barbaitx, Cassitx, Santa Galdana, Artrutx, Santa Ponsa, Lluch, Sas Canassías, Lluch Saldent, Lluch Alari, Modorro, Lluch Mena, Lluch Massanas, Sa Cudia, Sagarra, Sanitja, Talatí, Curnia, Malbuge, Matxaní, Parraitx, Mahó (Magón), Ciutadélla (Iamnón), Sa Fuya, etc. 

        A Ibissa: Ebussus (Ibissa), Tagomago, Vedrà, Formentéra, Dau gran, Dau petit, Sas Salinas, Porrotj, Trutja, Coniéra, Llentía, Mossóns, Xuclà, Xerraca, Portinatx, Portmañ (Portus Magnus), Cuyram, Aygo Dólsa, Sa Ona, S’Estufadó, Sas Paísas, etc., etc. 

(Lo que mos demòstra un pic més, que antes d’ets àrabés ja se xerrava baléà.)

        Continuand emb s’assunto que ha posad títol an aquest llibre, N’Isam Al-Jawlani va quédà a Baléàs còma “Walí” (governadó) vitalissi, dependent de s’Emir de Córdoba. 

Durant aquex siggle X, sas Baléàs se varen convertí emb un poderós baluart y una gran basse naval àrabé.

            Per aquest tems Palma era lo qu’avuy delimitan sa Mudayna, tot es frontis de la ma fins en el Temple, y per amunt carré d’en Bosch, Bauló, ca’n Gol·lèu, sa Cortéra, Cordelería, Galèra, Bossería, plassa Marquês d’el Palmé, Forn d’es recó, Téàtro, plassa General Wéiler, plassa d’es Mercad, Orfila, Puigdorfila y Soledat fins topà a sa Mudayna.

Plano de Palma de n'el 929

     An aquest matex siggle X també se va produí un gran acontexement dins el món àrabé d’España. A n’el 929, essênd Walí de Baléàs  N’Abd-Alah, n’Abd Al-Rahman III (Abderramàn III) va créà es Califat Oméya de Córdoba independisandsê d’es Califat de Bagdat. Passand a anomenarsê sas Baléàs “Al-Yazayr Al-Sarkyya Al-Andalus”, sas Islas Orientals de sa tèrra d’es vàndalos. (Es vàndalos silingos, pobble germànic, en es siggle V s’assentaren a tot es sud d’Yspania, Baléàs y nord d’Àfrica. La resta de sa Península fins es putxos d’Euròpa era d’es visigods, incluind el Rosselló y sa part meridional de sa Provènsa. A Galissia celtas y a n’es Cantàbric càntabros y vascs.) 

        A n’el 976 va hereuà es Califat n’Hisam II per mort de són pare N’Al-Hakam II. Però com que éra menó d’edat, regí es Califat sa mare, Na Shob (Aurora) d’origen vasc, tenguend de Primé Ministre a N’Almanzor. 

        Per aquéxa època éra normal es casarsê àrabés emb cristianas, o cristiàns emb arabesas ja qu’es fanatisme relligiós encara no havía agafad forsa per cap d’es dos costads. Com per etzemple, sa mare d’es fundadó d’es réyne de Pamplona (816, que mes tard se convertiría emb so réyne de Navarra) N’Íñigo Íñiguez “Arista” (vasco-francês), que cuand quédà viuda se casà emb En Banu Kasi Musa ibn Fortún, señó de Tudéla (d’es qui deriva es llinatje Fortuñ o Fortuñy).
        Y N’Íñigo, ajudat d’es séu germanastre En Muza ibn Fortún y d’es séu cónco En García de Jaca, va lutxà contre es Contes fransesos Aznar y Eblo enviads p’En Ludovico Pío a recobrà aquéxa part de sa Marca Hispànica, però varen essê venssuds y pus may més tornà a armà guèrra contra N’Íñigo ni cap descendent séu, confirmandsê sa créassió d’es réyne de Pamplona. 
        N’Íñigo y es séus varen lutxà també contra ets Emirs de Córdoba.

        A n’el 993 N’Almazor va ordenà a n’es Walí de Baléàs que formàs una gran armada per anà a conquistà Barselona. Y axí se fé, y a mitjan 993 juntament emb sos àrabés de Lleyda, Tortosa y Fraga, y después de goñà varis batallas, enrevoltaren Barselona. Es Conte Borrell I (quint Conte hereditari de Barselona), va dessidí surtí per mirà de rómpre es sètje emb cinc cens cavallés. Però es mallorquíns y tortosíns lis fan front y elza matan a tots menos a n’es Conte, qu’el s’en varen endú a n’es castell de Ganta, aprop de Caldes, hon eu varen fé degollà. Sabedós es barseloníns de sa mort d’es Conte, debud a que tots es caps d’es cavallés y es d’es matex Conte, ets àrabés elzhi tiraren emb trabucs per demunt sas muradas dins sa ciutad, se varen rendí a N’Almazor que la va saquetjà. Abandonandlâ después.
        Aquest Califat domés va durà fins a n’el 1009, hon ets andalucís o almohades, es berebers o almoràvides y ets eslavos (àrabés iranís) se subblevaren creand sas “Tayfas”. 

        Essênd sas de: Valènsi, Tortosa, Dénia, Almería, Granada, Màlaga, Algessiras, Córdoba, Sevilla, Ronda, Carmona, Morón, Arcos, Huelva-Saltes, Niebla, Silves, Algarve, Mértola, Badajoz, Tolédo, Zaragossa, Albarracín, Alpuente y Mursia.

        Sas qu’estavan en mans eslavas (àrabés iranís) éran: Tolédo (Tolédo, Àvila, Segòvia, Madrid, Teruel, Cuenca, Guadalajara y Albacete), Badajoz (Badajoz, Càceres, Lisboa, Coimbra y Lamego), Albarracín, Alpuente, Granada, Màlaga, Córdoba, Carmona, Morón, Ronda, Arcos y Algessiras. 

        Sas qu’estavan en mans andalucís o almohades éran: Tortosa, Valènsi (Castelló y Valènsi), Dénia (Alicant), Almería (Almería y Mursia) y Baléàs.

Situassió de sas Tayfas

        Sas qu’estavan en mans berebers o almoràvides  éran: Zaragossa (Zaragossa, Tarragona, Lleyda y Huesca), Sevilla, Huelva-Silves, Mértola y Niebla.

        En lo que fa referènsi a sa part cristiana, hem de dí que, a n’el 920 N’Ordoño II d’Asturias y Lleó, va reconquistà “La Rioja” emb s’ajuda d’el Réy de Pamplona En Sancho Garcés I. 

(Hem de fé mensió aquí també que, en lo referent a lo qu’avuy ês Euskadi; Guipúzcoa éra part de Navarra, Bizkaia (Biscaya) éra part d’es réyne d’Asturias-Lleó, y Araba (Àlava) éra part d’es condat de Castélla. O sía qu’en es siggle X no formavan cap nassió.)

        Grassis pressisament a n’es caratte ofensiu d’el Réy navarro García Sánchez I (926 – 970) se va anetsionà es condat d’Aragó que formava part de sa Marca Hispànica y pertenexía a Fransa.

Es réyne de Navarra entr'ets añs 994-1000

        Durant es reynad d’En García Sánchez II (994 – 1000) se juntà emb Navarra es condat astur-lleonês de Castélla per herènsi de sa séva dòna N’Urraca de Castélla. Axí com es condats de Sobrarbe, Ribagorza y Pallars. Ets altres condats fransesos de sa Marca Hispànica varen seguí pertenesquend an aquesta nassió fins a n’es Trattad de Corbeil. 

(Es nom de Cataluña encara no aparêx a cap crònica, ni Navarra ni Francesa; s’única rahó ês pêrque no etzistía.)

        A finals d’aquest siggle, a Navarra se va comensà a acuñà moneda pròpi y se va costruí una fàbrica d’armas a Pamplona. 

        Resulta mólt sinnificatiu llingüísticament xerrand, comprovà qu’en es llibre de “Peaje de Pamplona”, es díes y mésos de s’añ estàn inscrits còma: “gener, febrer, martz, abril, may, juyn, juyll, agost, setembre, octobre, novembre, dicembre.” 

        Y entre ets artículs que se relassionan y que han de pagà tribut están: “abortóns, aynins, aynines, baldres, badala, berniz, borra, cera, cordamen, cordoa, cotonats, estamenya, etany, draps, filaça, fustani, gingebre, insens, lana, marfega, mercería, muls, porcs, rocins, tisores.”  

       (Tots élls noms occita-provensals. Pròva més que paupabble de que ets idiomas derivads d’es llatí, cuand més aprop dins es tems a sa cayguda de s’Impèri Romà, més iguals. Lo que no hauría d’estrañà a ningú, que, idiomas attuals còm es Baléà, es Valensià, s’Aragonês, es Provensal, es Llemosí y s’Occità, que quèsi no han evolusionad jens dêsde sa séua créassió p’es séus pròpis pobbles, siguin tan parescuds. Y ês d’essê mólt mal entreñad di attualment qu’es Català, que fins a 1918 (1) éra considerad per tot el món científic un dialètte d’es Provensal, ês sa mara d’es Baléà y d’ es Valensià.) 

(1) Grammaire d’es Langues Romaniques.1874. Frederick Díez, pl. 3.

Grammaire d’es Langues Romanes. 1890. Mäyeer Lübker, pl. 13.

Gramática Histórica Catalana. 1952. Antoni Mª Badía Margarit, pls. 24-25.

        Y mentras a España sotseían es fets relatads, a Euròpa, durant aquex siggle X y una vegada estinguida sa branca carolingia d’es réyne oriental d’es Sacre Impèri Carolingi, es Grans d’es réyne reunids a Forchheim (Francònia) elegexen Réy a n’En Conrado I de Franconia que s’esforsa per imposà sa seva autoridat monàrquica a n’es grans Ducs sênsa resultads. 

A n’el 919 N’Enric I ês elegid Réy d’es francs y d’es sajjóns. Sa lutxa contra es Ducs acaba emb so sometiment a n’el 921 de N’Arnulfo de Baviéra.

A n’el 925 Es ducad de Loréna torna bax es domini germànic.

A n’el 936, N’Oton I fiy de N’Enric I ês entronisad a Aquisgràn (ducad de Loréna) p’es grans señós feudataris làics y coronad y ungid p’ets Arquebisbes còma Empéradó germànic.

A n’el 938 es Ducs Eberardo de Francònia y Giselberto de Loréna se rebèlan. Però són derrotads a sa batalla de Andernach p’En Hermann de Suabia.

A n’el 953 es Duc Liudolfo de Suabia y En Conrado “es rotj” de Lorena, se subblevan, però són derrotads y es séus condats entregads a n’En Burkhard III, es de Suabia; y es de Loréna a n’En Bruno, Arquebisbe de Colònia y germà de N’Otón.

A n’el 982 N’Otón es derrotad p’es àrabés a Crotona (Calabria).

A n’el 983 va havê d’afrontà un gran xecament d’ets eslavos. Es germànics abandonan es territòris a n’es llevant d’es riu Elba.

Y a n’el 999 a n’En Gerberto d’Aurillach, mèstre de N’Otón, eu fan Papa bax es nom de Silvestre II. N’Otón fitsa sa séva residènsi a Roma, dêsde von govèrna y legisla es Sacre Impèri Germànic.

        De resultas de sas Tayfas o réynes Tayfas, Baléàs va quédà aislada y independent, convertindsê emb so derré redutte de s’Impèri Califal, governad p’En Mugatil fins a n’el 1012 en que va morí.

        Es cap de dos añs, a n’el 1014, s’apoderà d’es govèrn de sas islas s’Emir de Dénia, En Muyahid Mawla proclamandsê Réy de Baléàs. 

España a n'el 1014

      (Y de resultas precisament d’aquest fet, surt es famós etsabrutte mallorquí: ¡ME CAGONDÉNA! (contracció de: ¡me cago’n Dénia!). Mostra més que paupable juntament emb altras paraulas que encàra perduran: pitxé, jac, rota, uxol, clapé, betúa, atapíns, estada, matrac, roélla, esclots, càvec, òy, foguèña, llengo, llevònses, saím, tros, pardal, pardeletjà, señals, talent, enclétxa, cruy, aygo, bossot, brevetjà, vas (tomba), gat, bàmbol, pudó, tau, trispol, bês, brês, truñélla, égo, enrevenad, engronsà, Garau, Garí, Segura, Mendía, Pentalèu, Andraitx, Felenitx, Santañy, María, Sinéu, Pollènsa, Esporlas, sini, safrêtx, Seuva, Castell Llubí, Costitx, etc., etc., de que aquí ja se xerrava romàns baléà.)

        Es reynad d’En Muyahid Mawla († 1044), va sê políticament important y espansíu, emprenguend emb ètsit sa conquista de Sardéña a hon s’hi va mantení desd’el 1015 fins a n’el 1020, en que sa isla va sê reconquistada p’es pizàns.

(Circula per Piza sa legenda de que N’Alí, fíy d’En Muyahid, que élls anomenan Mugetto, Réy de Baléàs, va passà a Italia y se va fé cristià.)

        Per aquest tems, siggle XI, Palma se va axamplà fins a sas fitas qu’hem conegudas a s’attualidat. O siga lo qu’ês de sas Avengudas per endíns. Bax es govèrn d’es walí Isam al-Jawlani. Però es séu crexement no domés va essê pobblassional, sinó també emb riquesa y cultura. De tal forma que va passà a sê sa cuarta ciutad més important de s’occident islàmic, superada domés per Córdoba, Granada y Tolédo.

Axamplament de Palma a n'es siggle XI

         Espansió demogràfica y econòmica, que va cridà a lo millorêt de sa Cultura de s’època. Idò durant aquest siggle, a Baléàs se varen créà varis escòlas de juristas a Mallorca y a Menorca. Essênd es primé “Qadí” o Magistrad Suprèm, En Nafí ben Abd Muhammad a n’el 983. També va néxa a Mallorca es famós jurista Al-Humaidí, que segóns s’Ensiclopèdi de l’Islam va sê es sabi musulmà més important d’es séu tems. Axí com N’Abu Muhammad al-Garnatí, mort a 1229. 

          Mentras que Barselona, sa ciutad més important de sa Marca Hispànica, era tres vegadas més petita que Palma, tal com porêm comprovà emb so siguient plano sobreposad a sa matéxa escala. Tenguend Barselona 42 Ha. per 110 Ha. de Palma.

Comparassió êntre Palma y Barcelona siggles XI a XVIII

          En cuant a Lleys, ets àrabés domés tenían es Corà y es Drêt Consuetudinari, Drêt aquest derré que va continuà aplicandsê a Baléàs después de 1229. També se varen créà varis escòlas de Filossofía y Teología, de sas cuals sa més famosa va sê s’escòla de Wakkas ben Lamtí. 

          De resultas pressisament d’haversê convertidas sas Baléàs emb un gran centro cultural, va vení a viure an aquest réyne a n’el 1036, es gran filòssofo cordobês N’Aben Ibn Hazm. Y tot axò va sê possibble pêrque En Muyahid Mawla, éra persona mólt culta debud a que se va enrevoltà d’una Cort de lliterats mólt important. Y per sa matéxa línea va anà es Walí de Baléàs N’Abbas ben Rashik, emb sos resultads qu’acabam de dí. 

  Aquí ês convenient fé sâbre es sinnificad de sas siguiéns partículas llingüísticas:

Ben = emb Àrabé sinnifica: de ca’n / d’es / de sa famili

  	Etz.: Muhammad Ben Raschid = Muhammad de ca’n Raschid, o Muhammad d’es Raschids.

  Però emb Hebrèu domés sinnifica: de ca’n.
        	Etz.: Ysaías Ben Ur = Ysaías de ca’n Ur

Ibn = emb Àrabé sinnifica: fiy d’en

  	Etz.: Muhammad Ben Raschid Ibn Yusef = Muhammad de ca’n Raschid fiy d’en Yusef.

Bini = sinnifica emb Àrabé: sa casa d’en / ca’n.

  	Etz.: Bini Salèm = sa casa d’en Salèm / ca’n Salèm. 

N’ALÍ IBN MUYAHID

Diram de n'Alí Ibn Muyahid

       Sa comunidad mossàrabé de Baléàs cada díe éra més petita, inclús havían déxad de tení Bisbes propis. Y naturalment, se feya cada pic més petita pêrque s’anavan islamisand, no pêrque s’en anassen o elza matassen. An axò mos ho confirma un document qu’el Réy de Baléàs y Dénia N’Alí Ibn Muyahid va fé a n’el Bisbe de Barselona a n’el 1058, posand bax sa séva capa sas igglesis cristianas d’es séus réynes. 

Vêt aquí lo que diu es document traduíd primé de s’àrabé a n’es llatí per n’Unifredo, Arquebisbe de Narbona es matex añ, y ara traduíd a n’es baléà per qui escriu aquesta òbra:

En nom de Déu tot poderós, jo N’Alí Emir de Dénia y de sas islas Baléàs, fiy d’En Muyahid, Emir que va sê d’aquesta ciutad, emb so consentiment d’es méus fiys y d’es demés ismaélitas Grans d’es méu palau, entreg y fatj donassió a la Sèu de Santa Creu de Santa Eulari de Barselona, y a n’En Gislaberto es séu Prelad, de totas sas igglesis y es Bisbads qu’heyà en es nostro réyne de Baléàs y dins sa ciutad de Dénia, per que d’aquí endavant quédin per sempre pus may, bax es domini de sa Diòssessis de sa dita ciutad de Barselona, y que tots es capellàns y diàconos que visquin dins aquets territòris, desd’es més jove fins a n’es més gran y desd’es nin fins a n’es véy no s’atrevesquin, a partí d’aquest díe en devant a demanà cap Bisbe, ni Órde relligiosa, ni sa consagrassió de sa Chrisma, ni es servissi de colsevol carreg eclesiàstic, si no ês a n’el Bisbe de Barselona o an aquí éll encomani. Y si colcú, còsa que Déu no vulgui, s’atrevís a anulà o rómpre aquest privilègi, càygui demun éll tot es pês de sa Justissi de Déu, y quédi d’el tot fòra de sa Lley. Y qu’axí sía p’es siggles d’es siggles. S’ha escrita aquesta carta de donassió, a sa ciutad de Dénia, a s’añ de mil, cincuanta y vuyt d’es cristiàns.

Es motiu històric d’es per quê aquest Réy àrabé va fé aquesta donassió, va sê, sa forta amistad qu’hey va havê entre En Muyahid (ja mort) y éll matex, emb so Conte de Barselona, Ramón Berengué I, fendsê favós un emb s’altre en cuantas ocasións varen essê mesté. En es document se intitula Emir, en ves de Réy, pêrque segóns sas costums àrabés d’aquell tems tenían prohibid posarsê cap corona.

A Madyna Mayurqa (Palma) hey havía sas igglesis cristianas de: Santa Eulari (devòra sa murada de sa Mudayna), de San Llorèns (devòra sa porta de Porto Pí), y de Santa Fe (devòra sa porta de Lluch Majó o d’es Camp).

N’AL-MURTADA BEN AGLAB

P’es 1077 Baléàs ja estava totalment desvinculada de Dénia, per lo que éra totalment independent, essênd Réy N’Al-Murtada ben Aglab (Al-Murtada de ca’n Aglab o d’ets Ablab o de sa famili Aglab) y fabricandsê monedas de curs legal emb so séu nom: “Al-Murtada ben Aglab, Emir de Mallorca”.

       Aquest, supòsa sê es tercé Réy àrabé independent de Baléàs. Emb éll se milloraren es castells de Santuèri, d’Alaró y de Pollènsa, tots élls de créassió occitana-provensal. Es de Palma (posteriorment Bellvê) no se va considerà important conservà sa séua fàbrica, déxand que s’anàs fend malbé a poc a poc.

(Durant siggle XI, a sa Península Ibèrica sa desintégrassió d’es Califat de Córdoba, favorêx es renaxement econòmic cristià grassis a n’es tributs qu’ets Emirs de sas Tayfas que fitan emb sos séus réynes lis pagan pêrque aquéis no lis moguéssen guèrra. S’ò rebud éra repartid p’es Réys cristiàns entre es séus nobbles y es clèro, y s’empleyà també per “recomprà” sas tèrras que donaren a n’es pagesos en es siggles passads. Aquesta consentrassió de tèrras lis condissionarà es desarrollo econòmic y polític. Es fets més importàns són:

        A n’el 1004 nex a Madrid es gran matemàtic y astrònomo Maslama.

        A n’el 1018 es condat hereditari de Barselona té autonomía governad p’En Berengué Ramón I (+ 1035) sênsa déxà de pertenexa legalment a Fransa. 

Créassió d'es réynes de Castélla y Aragó a n'el 1035

        A n’el 1035 a sa mort d’En Sanx I de Navarra, es condat hereditari de Castélla passa a sê réyne, essênd anomenad primé Réy En Fernando fiy segón d’En Sanx I. Y es condat d’Aragó també s’instituyêx emb réyne, essênd anomenad Réy En Ramiro fiy bord d’En Sanx I. Quédand de Réy de Navarra En García Sànchez III. 

Es condat de Barselona passa a mans d’En Ramón Berengué I. A n’es réyne de Castélla comènsan sas imposissións de sa nóbblesa y de l’Igglesi. Aquesta, debud a sas grans riquesas que té favorêx es desarrollo de s’Art Romànic.

         A n’el 1043 nex a Vivar, En Rodrigo Díaz (el Cid). Y s’unêx es réyne d’Aragó emb Ribagorsa.

         A n’el 1072 el Cid prên jurament a N’Alfóns IV de Castélla a Sta. Gadèa.

         A n’el 1075 se comènsa sa costrucció de sa catedral de Santiago de Compostéla.

         A n’el 1080 se comènsa a Zaragossa sa costrucció d’es palau de sa Alfajería. 

         A n’el 1082 el Cid a n’es servissi d’el Réy de Zaragossa Al–Mustaín, a sa batalla d’Almenar, va goña y fé prisioné a n’es Conte de Barselona Ramón Berengué II, que lutxava en es costad d’ets àrabés de Lleyda.

         A n’el 1085 es réyne de Tolédo ês conquistad per N’Alfóns VI de Castélla. Alarmad el Réy de Sevilla Al-Mutamid, solissita ajuda a n’ets almoràvides.

         A n’el 1086 per sa primavéra d’ivèrn (otoño) ets almoràvides frénan s’espansió cristiana derrotand a sa batalla de Sagrajas a n’Alfóns VI de Castélla. 

         A n’el 1089 En Rodrigo Díaz de Vivar “El Cid” va conseguí que sa ciutad y réyne de Valènsi, en mans de s’emir Al-Qadir amig de n’Alfóns VI de Castélla, caygués en mans de s’emir de Zaragossa Al-Mustaín II.

         A n’el 1090  s’empênta d’ets almoràvides afètta a casi totas sas Tayfas. 

         A n’el 1094 ets almoràvides reconquistan sas ciutads portuguesas y estremeñas que havían caygudas bax es domini de Castélla. 

         Aquest matex añ ets aragonesos s’estabblexen a Oropéssa, Culla y Castelló.

         En Rodrigo Díaz de Vivar “El Cid” reconquista Valènsi y la pòsa bax sa protecció de N’Alfóns VI de Castélla.

         A n’el 1096 el Cid firma aliansas emb en Pédro I d’Aragó y emb so Conte de Barselona Ramón Berengué III, que se casa emb Na María, fiya d’el Cid.

         A n’el 1097 mò s’únic fiy d’el Cid, En Diégo Rodríguez, a sa batalla de Consuégra contra ets almoràvides.

         A n’el 1099 mò a Valènsi el Cid. 

       (Aquí, se fa mesté donà cónte de com va sê que se formaren ets almoràvides, per sa relassió que més envant mos tocarà relatà en referènsi a Baléàs.

Es séu origen vé de resultas d’un viatje que va fé a n’el 1049 En Yahia ben Ibrahim (cap d’una famili bereber que s’estabblí a sa part meridional de sa cordilléra de s’Atlas a n’es nord d’Africa), a sa ciutad santa de Kayruàn. Allà va fé amistad emb so famós sabi musulmà Ibn Imram Al-Fasi de sa sètta d’es “malakitas” que aplicaven es Coràn lletra per lletra. D’aquesta amistad sortí sa formassió d’un grupo que s’en anà a predicà sas creènsis corànicas a sas tribus d’es desèrt. Aviad sas duas tribus més importàns, sa d’es Musafa y sa d’es Lamtuna se lis afagíren. Tots plegads varen costruí un monastèri fortalesa, un “ribat”, a hon mols d’ells hey passaren a viure emb sas séuas familis. Y d’aquí lis vé es nom de “al-muribatin” : es que víuen dins es ribat. Nom, “al-muribatin” que se va corrómpre castellenisad còma “almoràvide”.

Aquéxos són es que varen fundà sa ciutad de Marrakex. Y aquéxos són es que passaren s’estrêt de Gibraltà per donà socós a s’Emir de Sevilla, desembarcand En Yusuf Ben Taxufin y es séu etzèrsit a Algessira a n’el 1086, derrotand a N’Alfóns VI de Castélla com ja som dit. Y ben aviad se va fé l’amo de tota sa Península musulmana.)

Y per altres pars d’el món ademés passaren es siguiéns acontexeméns:

A n’el 997 N’Estéva I d’Hungría ês batiad y rêb sa corona reyal de s’Empéradó d’es Sacre Impèri Germànic N’Otón III, y s’autonomía eclesiàstica d’el Papa Silvestre II.

A n’el 1000 se funda s’Arquebisbad de Gniezno. El Réy de Polònia Boleslao Chrobry ês anomenad “germà y aussilià d’es Sacre Impèri”.

A n’el 1001 se va funda s’Arquebisbad de Gran, a Hungría.

A n’el 1002 mò N’Otón III.

A n’el 1004 N’Enric II ês coronad Réy d’Italia a Padua.

A n’el 1007 se funda es Bisbad de Bamberg per s’evangelisassió d’ets eslavos de Main.

A n’el 1010 sa ciutad de Piza va sê assaltada y saquetjada p’es berebers. (Per cèrt, aquesta ciutad va sê fundada p’es “Pisseos”, grècs d’es Peloponésso.)

A n’el 1014 derròta d’es búlgaros devòra es riu Estruma en lutxa contra Bisansi. 14.000 prisionés són fets cégos p’es bisantíns. Aquest matex añy ês coronad a Roma còma Empéradó d’es Sacre Impèri Germànic N’Enric II d’Italia.

A n’el 1015 es pizàns reconquistan Sardéña a n’el Réy de Baléàs Muyahid.

A n’el 1016 es fiy d’el Réy de Dinamarca (réyne vikingo), En Kanut, ês anomenad Réy d’ets inglesos.

A n’el 1018 Bulgaria occidental passa a sê provinsia bisantina.

A n’el 1021 En Mahmud de Ghazni Emir d’es réyne d’Afganistàn conquista Punjab.

A n’el 1033 s’incorpòra a n’es Sacre Impèri es réyne de Borgoña per herènsi.

A n’el 1046 N’Enric III d’Italia depòsa a tres Papas y taya de rèl s’influensi de sa nóbblesa romana a s’hora d’elegí Papa. Es matex añ se celébra es Sínodo de Sutri, hon a instansis de N’Enric III, el Papa Climent II condéna sa simonía (negòsi de carregs eclesiàstics) y es matrimòni de capellàns.

A n’el 1047 ês coronad N’Enric III còma Empéradó d’es Sacre Impèri Germànic.

A n’el 1054 se produêx es gran Cisma: l’Igglesi se dividêx emb l’Igglesi Occidental y l’Igglesi Oriental, a devant de sas cuals estavan el Papa Lleó XI y el Patriarca Mikèl Cerulari repettivament. Aquest matex añ se produêx s’esquex entre l’Igglesi romana y sa grèca.

A n’el 1055 es turcs seljúdicas se varen apoderà de Bagdat.

A n’el 1059 el Papa Nicolàs II decréta qu’el Papa domés podrà essê anomenad p’es Cardenals, refuand tota influènsi de s’Empéradó. També prohibêx s’investidura sasserdotal p’es laics.

A n’el 1066 En Guiem “es Conquistadó” ês coronad Réy a Westminster después d’havê goñad a n’el Réy anglossajjó Haroldo II a sa batalla de Hastings, y d’havê conquistada tota Inglatèrra. (Gramaticalment y per consiguient ortogràficament, sa representassió escrita d’es fonéma /x/, que correspòn a n’es sò castellà de “Jerez, jinete, jefe, etc.” en Baléà se representa per sa dobble “jj”, ja que si domés n’escrivim una de “j”, es séu sò no sería /x/ sinó /ž/ de: jeneta, jinebró, monja, etc. Per consiguient, cuand en Baléà se fassi mesté havê d’escriure sa representassió d’es sò de sa “j” castellana, s’ecriurà sempre dobble “jj”: anglosajjó, rojjà (vomitar), jo rojj, tú ròjjas, etc.)

A n’el 1071 es matéxos turcs seljúdicas derròtan a n’es bisantíns a Mazinkert.

A n’el 1073 el Papa Gòri VII proclama es celibat d’ets eclesiàstics.

A n’el 1077 En Ladislao I vincula Croassia per médiassió de casament dinàstic, emb so réyne d’Hungría. (Sa paraula Cathalonia encara no s’ha inventada).

A n’el 1078 es turcs seljúdicas conquistan Jerusalèm a n’ets àrabés.

A n’el 1084 N’Enric IV ês coronad Empéradó per s’antipapa Climent III.

A n’el 1086 a Inglatèrra se fa un catastre a hon se registran totas sas possessións territorials, espesificand sa renta que produexen.

A n’el 1096 s’organisa sa priméra creuada dirigida p’En Roberto de Normandía, En Godofrédo de Bouillón, En Balduíno de Flandes, En Roberto II també de Flandes, En Raymundo de Tuluse, En Boemundo de Tarento y es séu nebód En Tancredo, y es Llegad papal N’Adhemar, Bisbe de Puy.

A n’el 1099 se conquista Jerusalèm después de cinc semmanas de cércol. En Godofrédo de Bouillón créa es réyne de Jerusalèm.

(Y de Cataluña se seguêx sênsa sâbre rês, no etzistêx).

EN MUBASSYR NASSYR AD-DAWLA

         A Baléàs, después de N’Al-Murtada ben Aglab va sê Réy es séu fiy Mubassyr Nassyr Ad-Dawla (anomenad Nazaradeolo p’es cristiàns) fins a 1115  en que va morí durant s’assalt a Palma p’es pizàns. 
         Possibblement va sê durant aquest reynad, en que s’estabblí s’impost de transit per la ma de baléàs. Emuland lo que se feya en es réynes cristiàns, hon se feyan pagà impots per porê entrà mercancías dins sas ciutads o per crusà un pont. Axí es nostro Réy va pensà que per navegà emb mercancías per sas nostras costas, també s’havían de pagà impots. Y a n’es qui no pagavan se lis requisava sa mercancía y s’elz enduyan a presili.
         Axò aviad va sê considerad p’es cristiàns còma atte de piratería, pêrque consideravan que la ma no éra de ningú. Y sa nassió emb més barcos de comèrs y per consiguient sa més perjudicada, es pizàns, juntament emb sos napolitàns, posand es crid a n’el cèl y esquéxandsê es vestids promoguéren a n’el 1112 una creuada contra es “pirates mòros de Baléàs”. Creuada beneída p’el Papa Pascual II.

(Àra bé, si miram es fets dêsde sa distansi, vorêm com es Réy de Baléàs tenía tot es drêt d’el món a posà aquex impost. Talment com avuy, qu’etzistêx una zona esclusiva económica y de pesca. ¿Per quê no cobrà impots per navegà emb mercancías aprop de sas costas baléàricas, si per tota Euròpa se pagava per passà per un pont?. Cuand ademés per aquella època passà aprop de sas costas éra una seguridat per s’embarcassió, ja que sa navegassió sênsa veure sa costa era mólt agoserada y perillosa.)

         Però resulta també, que debud a sas riquesas d’aquesta tèrra, es cristiàns, es “bons al·lots”, venguéren a saquetjà en varis ocasións. Entre élls es Conte d’Urgell, N’Armengol Gorp, que desembarcà a n’el 1102 emb cuatrecéns cavallés y varis compañías d’infantería. Essênd derrotads y éll mort. 
         Después, a n’el 1108 pizàns y genovesos també varen vení a saquetjà. Per axò se fortificaren varis pobbles de Mallorca aprop d’es llogs a hon éra més sovint que desembarcavan es pirates cristiàns. Ademés de que éra costum dêsde època anterió a n’es romàns enrevoltà de murada, gròssa o petita, gruxada o menos gruxada, es pobbles de cèrta importansi. 
         D’es qu’hem pogud trobà indissis de que axí va sê, són: es de Santañy, Campos, Andraitx y Estellêncs, ademés d’es de Pollènsa, Montuíri y Artà (castell).

      Se fa mesté aquí dona cuatra notissis demunt sas torres de murada. Dos tipos són es qu’heyà: sas torres tencadas emb s’entrada a pèu de murada, o emb s’entrada p’es pla de sa matéxa murada y emb unas midas estandart de 4 x 4 m. 

Torre de dins Andraitx

Torre d'es castell de Capdepéra

       Y torres ubèrtas, que sempre ténen s’entrada o més ben dit, sa pujada p’es pla de sa murada, emb unas midas que varían entre 2 x 3 y 3 x 3 m.

Torre castell de Capdepéra 1

Torre castell de Capdepéra 2

Murada y torres de Sevilla

Resinte hipotètic de Campos segóns ets indissis de cuatre torres.

Resinte hipotètic de Santañy segóns ets indissis.

Resinte hipotètic d’Andraitx segóns ets indissis.

Resinte hipotètic de Montuíri. (No s’han trobads indissis però se sab qu’hey havía murada.)

Resinte hipotètic de Felanitx (No s’han trobads indissis però està documentad de que tenía murada)

       Tant a Felanitx com a Estellêncs, ês interessant y sinnificatíu, qu’etzistesqui es barri de s’Arraval. Pêrque aquest nom, “arraval”, domés se posava a s’estabbliment que se xécava defòra de sa murada a colsevol ciutad o pobble. A Palma, per etzemple, antes de s’ampliassió d’es siggle XI s’arraval éra sa zona d’es carré de San Mikèl, de sa plassa de l’Olivà y de la Rambla. Después, s’arraval de Palma va passa a sê es nou barri de Santa Catalina, y que, encarara (s. XXI) es ciutadàns li díuen s’arraval. 

Resinte hipotètic d’Estellêncs segóns ets indissis

        En cuant a Pollènsa, se mos fa mólt difíssil de creure, que una pobblassió tan important com “Polentia” no estàs enrevoltada de murada, essênd costum ferhó tant a s’època romana com a s’Edat Mitja. ¿Cuand se llevaren o adjuntaren sas casas a sa murada convertindsê emb part integral de sas novas viviendas, tal y com ha sotseíd a tans y tans de llogs de tota se geografía europèa?. De moment no se sab. Sa cuestió ês, qu’ês mólt mal de creure que a n’es siggle VI ets habitàns de “Polentia” habituads a tení sa ciutad amurada, cuand costruíren s’attual Pollènsa y emb s’esperiènsi d’ets atacs sufrids, no l’enrevoltassen d’una nova y milló murada. 

Pégand una uyada a n’es plano attual de Pollènsa y trescand p’es carrés, hem trobad edifissis, modernisads sa majoría, de lo que un tems havéssen pogud essê benbé torres de murada. Per axò mos som arriesgads a dibuxà un hipotètic resinte amurad de Pollènsa.

resinte hipotètic de Pollènsa segóns ets indissis.

        Com se pot veure a sas fotos, heyà edifissis de nòva costrucció y altres que se veu bé que han estads remodelads. Es curiós també comprovà que tant uns com ets altres, conservan sas midas y solà pròpi de sas torres de defènsa tencadas 4x4 metros. 

        Passêm ara a relatà es fets que varen sotseí entre 1114 – 1115, y que provocaren es canvi d’es reynad almohade-andalusí a Baléàs, p’es reynad almoràvide. 

Es fets elza va escriure en Llatí, En Lorenzo Veronese, Diàcono d’En Pédro II Arquebisbe de Piza. Y eu titulà:

         === RERUM  IN  MAJORICA  PISANORUM,  AC  DE  EORUM  TRIUMPHO  PISIS  HABITO,  ANNIS  SALUTIS  MCXIV  ET  MCXV ===

Sas còsas que varen fé es pizàns a Mallorca, y es triunf d’aquets durant ets añs de Grassi de 1114 y 1115.

         TRADUCCIÓ DE S'ORIGINAL PUBBLICAD A "HISTORIA DEL REINO BALEÁRICO" Juan Dameto - Palma - 1633

Costa aquest relat de sèt capítols que van dêsde sa preparassió de sa flòta (1113) fins a sa sémi destrucció de Palma (1115). Y diu axí:

CAPÍTOL PRIMÉ

Sas batallas, sas armadas, sa gent, sa venjansa obtenguda d’el Cèl, y sas duras feynas per tèrra y per ma, que varen sofrí es nostros fidèls hòmos a n’es camps de Baléàs; s’estrago d’es mòros, d’es réynes per élls assolads y somesos. Dinnêt per axò ¡oh Señó!, a favorí aquesta empresa.

Sovint entravan es gods rabiosos dins sas ciutads d’el Lassio y per tot a hon passavan feyan matx; axí també per sa Galia y per sa península Ibèrica. Però havend s’esquerosa Mallorca presas sas armas contra es pobbles cristiàns, a n’es que lis feya guèrra; va gosà du sa séva furia a sas costas d’Italia atacand emb una armada Sissilia y sas provinsis de Grèssia. Aquesta armada, después d’havê pégad fog a n’es castells, a n’es barcos y a n’es pobbles, y después d’havê profanad ets altàs y cremadas sas igglesis, obbligava a n’es cautius a renegà de Cristo y a aferrarsê a n’es falsos precèttes de sa séva Lley. Es qu’hey venían a bé éran carregads de regalos, es que se reistían éran torturads. Grillóns, pesadas cadenas, presó, fam y sussessivas feynas fexugas éran sas sévas penitènsis; y tal com cóntan es que ténen fama de di ve, passaren d’es trênta mil es qu’arribà a fé prisionés es Tirano de Baléàs, axò sênsa contà es que va envià de cap a paíssos desconeguds per essê venuds, y a n’es que se moríren p’es camí. Sabuda sa notissi de tanta atrossidat per móltas de pars, va alarmà a n’es pizàns més agoserads. S’empiparen mólt es més véys que tems enréra varen conseguí goñà a n’es berebers imposandlís un tribut. Fend memòri d’aquets fets y d’altras guèrras goñadas p’es séus majós, inflan ets ànims d’es més joves, a n’es que sas dificultads, es cansament, ets esforsos y sa glòri ferosa d’en Marte, varen passà devant de sa diversió y de sas possibbles riquesas.

Però es piadós Pédro, Prelad mólt conegud per sa séua virtud, agafà sa creu, señal memorabble per tots es séus conciutadàns y l’alsà; y élls conmoguds per s’atte de cap a éll anaren per honrà sa divisa de sa creu, talment com se fa per Pasco en que corren per rebre es còs y sa sang de Cristo.

Anomenaren totduna a dotze hòmos de sa més alta nóbblesa emb potestads de Cònsuls y caps de còlla, pêrque elza comandassen emb prudènsi, y que, disposand de sas còsas nessesaris emb rettitud, adopatassen sas midas que fossen mesté per sa formassió d’un etzèrsit y sa costrucció d’es barcos, y en tot cuand fós profitós tant p’ets hòmos com per s’armada. Y per que no innòris, ¡oh lettó!, es séus noms, pòsa es ment a sa siguienta relassió: un d’élls va sê es curro d’En Gerardo (Gerardus) fiy d’En Gerardo gran conversadó y mólt simpàtic; un altre va sê es fiy de N’Hugo (Ugonis) anomenad de mal nom en Gerardo per mor d’es séu cónco, persona mólt honrada. En Pédro (Petrus) fiy d’En Siquerio (Sicherioque), no menos bòna persona qu’ets anomenads, y també N’Azo (Azo). Afagêx an aquets a N’Ildebrando (Ildebrandum) de Rolando (Rolando), distinguida persona per sas séuas proesas y nobblesa, y com éll es fiy de N’Heritón (Herithoni) d’es matex nom que són pare, descendent de N’Enric (Henrici) de Guinitón (Guinithone), y juntament emb En Lotario (Lotarium) y es dos Dodones (Dodonem), es véy y es jove. Honra a tots aquets En Rodulfo (Rodulphus) fiy de N’Estéva (Stephano), emb En Lamberto (Lamberthus) fiy de N’Uberto (Uberti) persona distinguida de s’Arraval, y En Rubertino (Rubertinus) de sa famosa famili d’es Francardos (Francardi).

Per consêy d’aquéis partexen de cap a Roma ilustríssims embaxadós emb so Prelad Pédro, a tots elza va rebre honrosament es venerabble Papa Pascual (Paschalis); consedindlís sa creu a n’es Prelad y a n’es capitàns de s’etzèrsit sas insinnias romanas, rebendlâs N’Azo. Llevò, después d’havê inculcad a tots es preséns es precèttes de sa piedat, y lo que mos enseñan sas Santas Escritturas, d’es sacrifissis que poguêm patí p’es nostros germàns, y d’animarlós a tots a continuà emb sa séva santa empresa, lis va consedí santa indulgènsi per tots es séus pecads, donand tota potestad a s’Arquebisbe de Piza. Torna aquex ben aviad de cap a sa séva ciutad, y rebud dinnament p’es pobble, dona cónta a sa multitud de sas amonestassións d’el Papa. Y talment com torna fort es fèrro a mans d’es ferré cuand emb aygo temple sa séva vivó, axí va fé emb sa séva dólsa veu es Prelad a sa multitud, conduindlós de cap a sa guèrra formads y reforsads d’esperit.

       Es cap d’un parêy de díes, per tercéra vegada es Prelad, emb bònas paraulas torna fé una crida a n’es genovesos. Élls prometen ajudarlís y envià tròpas, però fendsê es suècs una y un’altra vegada, arribà a passà un añ. Es pizàns ja convensuds de que lis havíen prês es pêl, amollaren amarras, arriaren sas velas y enseñand sa popa a Piza varen partí de cap a Córsega.

Es pobble, vendlós partí se posà tan llestimós, y formà tal escandol que si es niguls havéssen amollad un trò no s’havés sentid jens. Totas sas fustas y sa pega que trobaren a Córsega, la carregaren dins es barcos per arregglà sas possibbles panas que poguéssen sofrí. Però axí y tots es boscs de ròure són talads déxand sa tèrra llisa. Es més als serviren per fé sas antenas de sas velas y d’ets altres, gruxads tróncs p’ets abres d’es barcos: abre majó, triquêt y messana. Se tala tot cuant abre se tròba, se tayan emb taulóns y taulas y se duan de cap a la ma.

Emb tot aquest material se comènsan a costruí més barcos de diferenta bodèga: battos, drumanos, garabos, galèras, barcas, currabios, canoas y d’altres mólt més gròssos per du ets hòmos. Dins uns barcos s’embarcan sas bistis, dins altres sas provisións y a n’es més petits elz empleyan per trasladà sas tròpas y per altras feynas com dú aygo dólsa.

Es bancs de sa part baxa de sas galèras estàn destinads a n’es més joves; cent són es bogadós dins cada galèra, es cuals cumplind sas órdes de bòga donan rêm a la ma, pòsan proa a sas onas y fan que sa galèra se mògui per demunt éllas com una cabra per sa montaña o un móx derréra una rata, y axí perseguêx o futx de s’enemig emb gran velossidat.

Es taulóns y tróncs que s’embarcaren no domés éran per arregglà sas possibbles panas d’es barcos durant sa travessía, sinó també per fabricà torres d’assalt, pons y escalas per porê passà es fòssos y assaltà sas muradas; també servexen per costruí màquinas per tirà pédras gròssas dins sas muradas, y fé mólt de matx tirand per avall totas sas casas que se puguin; axí també per fé grans ballestas y altres artilugis de guèrra. Per tot axò servexen.

S’afañen es mèstres ferrés a fabricà emb fèrro de Ilva, cadenas p’es barcos, lluentas corassas, fortas espasas y volandéras flétxas.

No heyà ofissi aturad, ets esmoladós esmolan sas armas, es bruñidós donan brillo a sas corassas y cascos, es sellatés a sas séllas, y tot brilla com s’ò y sas pédras pressiosas. Mentrastàns van arriband altras gens de paísos de ben enfòra. De Roma y Luca envían gent y armas per sa guèrra; domés Génova se renéga y sempre que pot fa nòsa a n’es pizàns.

Acabadas de fé sas embarcassións són tiradas a n’es riu Arno, (anomenad també Alfeo qu’ês es nom d’un riu grèc), a sas sévas voréras se va edificà s’antiga Piza avuy esbucada (1113), per lo qu’En Pizano, fundadó de sa Piza modèrna, va donà es séu nom a n’es riu y a sa ciutad d’Italia. Aquí amarran totas y cada una de sas embarcassións en es llog que li correspon, y elza carregan estibandlâs de gènero, cavalls, armas y hòmos; se lis donan sas señas corresponéns y sas s’órdes a qui comanda sas tròpas y a n’es caps d’escuadras.

Es séu coratje, ben conegud d’es pobbles llatíns, varen fé creure que podría conduí emb fasilidat s’etzèrsit de cap a sa guèrra. Se sòlen enganà es mortals emb sos séus projettes, y lo que un pênsa, eu sol du emb dificultad, pêrque es destí se sol oposà a n’es desitjos d’ets hòmos, y Déu no vol que rês passi si no ha arribada s’hora de qu’axí sotseyêsqui. Cada cosa en es séu tems, mos enseñan sas cuatra Estassións, y eggigêx es decurs de sa naturalesa que no se sègui antes d’hòra. Pêrque tot està sutjètte a n’es desinnis d’el Señó Omnipotent, y tot lo qu’ês bò Éll eu beneyêx, y per Éll es pizàns abandonaren famili, pares, riquesas y patria.

Havía arribad ja es díe de San Sisto, díe qu’es pizàns dedican cada añ a celebrà es triunfos conseguids emb guèrra, però aquex díe va sê cuand va partí sa flota de cap a la ma p’es camí de s’Alfeo, y se juntaren a sas estretas y poc fóndas surtidas de sa buféra d’es riu, y com que anavan ben carregads mols varen encallà. De tots élls descarregaren lo sufissient fins que poguéren navegà normalment per sas blancas aygos, qu’axí sòlen assê cuand se topan sas aygos dólsas emb sas seladas de la ma. Y déxand enréra tèrra fêrm y fitsos ets uys a sa ciutad que déxavan, encomanan a Déu sas muradas de sa ciutad, es séus camps, ca séuas, sas familis, sa patria y a n’es séus fiys estimads.

Mentras se feyan enfòra, en tèrra ploravan sas mares bañand s’arena emb sas llàgrimas que lis cayan. Es pares caminaren per la ma y emb s’aygo ja p’es pits, enviavan a crids sas séuas bendissións a n’es fiys qu’enfòra se feyan. Élls prégan p’es séus pares, altres díuen diós dêsde sa plaja y emb plos llestimosos se despedexen germàns y marids. De cap altra manéra cóntan que ploraren sas Aquivas (Achivæ) p’es grècs, cuand aquéis partiren de cap a Tròya. No déxen de mesclà sas orassións emb suspiros y esglàys, fins qu’es vent surtid de sa casa de n’Eolo (Eolia), robandlís s’imatge d’es séus estimads familiàs, s’endugué s’armada de cap endíns.

Sa buféra y Liorna (Livorna) las havían déxadas per l’esquèrra, y s’isla de Gorgona per la dreta, y bufand un bon vent continuaren de cap en dins, fugen de sa vista sas plajas de Populonia y es Monte Negro. Estavan ja aprop de Córsega, havían dexada s’isla de Cabréra per derréra, y p’er l’esquèrra sas islas d’Elba (Ilva) y Planusio (Pianosa).

Seguind bufand bon vent de tramuntana, havend dexada per sa popa a Tauro arriban a Langona, fondetjan en es port de Santa Reparata, a vón unas pédras descolocadas y escombros escampads per sa plaja, mostran unas parêds y una capélla mólt antiga dedicada an aquesta Santa. Y que va sê ciutad d’en Costantí, Réy de Sardéña mólt estimad p’es pobble. Aquí espéraren 14 díes a que tota sa flòta quédàs reunida, y axí llevò tots juns prenen camí de cap a sa bahía d’es Cap Blanc, anomenada axí pêrque es mals vens passan de llis.

Aquest punt està assossiad emb sos pizàns Datibino, que altre tems va sê governadó d’es réyne de Caller, y d’en Sàltaro, fiy d’es jutje Costantí mólt mañós emb sa ballesta. Axí, talment que n’Hécate rêb dins es séu palau a n’es grècs, cuand en Menelao havía d’anà contra ets enemigs de Frigia, aquí, es Prelad va fé un gran sermó a n’es séus conciutadàns antes de continuà, conseguind essê escoltad per tothòm.

Llevonses, es capitàns de s’armada reunids per s’ocasió anomenan a n’En Pasarino y a N’Alferolo que fagin de guías marcand es rumbo a tota sa flòta anand élls a devant de tot; y aquéxos donan órde que tots es barcos elza seguêsquigan sênsa pèrderlós de vista. Però aquéxas disposissións no varen essê atesas y mols varen essê es que se varen prênde sa sortida còma unas carréras, y si un poría anà més aviad empleyand sas velas y es rêms a n’es matex tems axí eu feya, déxand per popa a n’es dos qu’havían estads anomenads còma guías.

Ja duyan dos díes de navegassió emb sos seús corresponéns vespres, y s’havía passada també sa claró d’es que feya es tercé, revel·la d’es primé de Setembre. Suposavan tots que sería una bòna nit, talment com sas altras ¡però qu’hey anaren d’equivocads!, pêrque quèsi lis resulta essê sa derréra de sa séua vida de lo tenebrosa que va sê. Axí sotseí qu’el cèl se cruyà emb un grapad de llamps espantosos y uns trons que parexía que tot éll lis cauría a demunt. La mà parexía un cavall sauvatje encabritad, ni estrellas ni lluna se veyan per enllog, domés es lluquêts d’es fanals popés de sas embarcassións se distingían a cèrta distansi. Tots es que no éran marinés de professió y mols d’es que sí eu éran estavan emb sos cabêys drêts sênsa sâbre hon enfoñarsê. Ni es valent fiy d’en Laertes havés estad escapàs d’agontarsê condrêt dins aquell temporal, per mólt que va sâbre superà ets artifissis de na Cirse.

Però Déu Omnipotent, que sempre surt emb ajuda d’es séus, y favorêx a n’ets amàns de sa Justissi, va fé qu’apunt de despuntà s’auba la ma se calmàs, y s’obríssen es niguls déxand veure sas estrellas, y que bufàs un oretjêt de vellud per porê seguí endavant sênsa pénas ni cap esglày. Va néxa un díe de lo més hermós y brillant com may s’havía vist. S’escuadra corr feleguéra y es cab de poc tems divisan tèrras españòlas (Hispanas), que élls creyan de ben segú se trattavan de tèrras Baléàs, cuand resulta que fondetjaren a devòra es pobble de Blanes (Blandensi).

Después de posà pèu en tèrra es provinéns d’es Lassio (Latio), mostran sa bandéra de guèrra, se pòsan en posissió d’atac emb sos séus escuts ben lluéns y desenvaynan emb coratje sas fortas espasas. Tota sa costa retròna emb so sò de sas trompetas. A tots es que veuen y tròban elza fan prisionés o elza fan fogí, maldement qu’aquets lis díuen que són cristiàns y lassetàns (lacethanensesque, nom real d’ets habitàns d’aquesta zona d’España (Cataluña) an aquéxa època y anteriós, però que, a sas móltas còpias que se varen fé d’aquesta històri que vos cont, aparêx sa metàstessis “cathelanensesque”.) Havendsê donad cónta d’es séu èrro es pizàns, confusos y abatuts deposaren sas armas y se dexaren caure esseguds demunt sa plaja.

Havend reconegud que aquélla regió éra sa regió d’es Pirinèus (Pyrena), canvían de parexe per pò de que lis vengués un altre temporal, ja que tot éra plaja sênsa cap port ni calas o bahía hon refugiarsê y s’estiu ja havía passad. Axí sas còsas, un d’es cònsuls, es fiy d’en Rolando, a n’es quí es séu llinatje, es séu sâbre, es séu amó a sa patria y sas séuas riquesas l’havían fet merexedó de confiansa, ês enviad a veure es Conte a n’es que obeyexen sas ciutads de Barselona (Barchinon) y Girona (Girunda) emb altras móltas; nom Ramón (Raymundus), de gran fama per sas sévas bònas y brillàns accións militars contra ets enemigs d’España.

       Estand devant éll es fiy d’en Rolando, eu saludà y li digué: “señó Conte, es pobble pizà cristià a hon n’hy hagui, emb so favó de Déu ha desambarcad an aquetas tèrras, lo que ja segurament vos hauràn dit. Si volêu sâbre sa causa o volêu veure es nostro campament, passau a inspeccionà s’armada; es nostro etzèrsit desitja que vos siguêu es séu aliad, es séu compañero y guía contra es nostro enemig, pêrque... ¿an aquí no encoragina sa formidabble fama de tirano que té es de Baléàs, que retròna per tot a reu assaltand es pobbles d’Italia y Grèssia?”.

         No havía acabad es cònsul d’esposà tot lo qu’havía vengud a di, cuand, anand a continuà, es Conte li donà sas grassis diguendlí: “Rebiguêu de Déu sa séua bendissió y qu’Éll vos assistêsqui en tot, pòsi dins sas vostras mans a n’es nostro comú enemig, y mos reunêsqui emb aquesta santa causa, par que fajêm sempre es séus desinnis. Ningú heyà en el món contra qui tengui jo un més que justificad motiu de bereyarmê emb éll, com ês el Réy de Baléàs. Aquex que condena a varis suplissis a n’es que servexen a Déu, y déxa sênsa gent sas méuas costas. Sas parêts de sas igglesis que veys p’es litoral de Blanes, tems enréra lluían p’es séus formidabbles ornaméns, però ara elza tapan s’èura, sas parras, sas figuéras y colsevol tipo de mata. A móltas d’igglesis tacaren ets altàs emb sa sang d’es frares y capellàns qu’hey degollaren. A sas demés personas joves o d’ofissi elz esclavisaren. Sas cadenas, sas feynas fexugas, sa sêt y sa fam acabavan sovint emb élls, o simplement sa lley de Mahoma, a sa que mols se varen veure obbligads a agontà es séu jou. ¿An aquí no conmòu veure tant de doló?. Axí que, si Déu vol que acabêu emb tot axò, noltros donarêm tota classe d’ajuda a s’etzèrsit d’el Señó. Y juntand sas nostras forsas destrossêm a n’es nostro ferós enemig.”

         De tot lo dit se va estendre una atta, a sa qu’es Conte promêt essê amig de s’etzèrsit de Cristo, y lis regala tot cuant puguin mesté y éll tengui per sas comarcas d’es Pirinèus. Document que dona llevò a N’Ildebrando y li demana qu’el recomani devant es séus.	 

         Lo sen demà, reunids tots es patrissis, N’Azo, reconegud p’es pobble còma elocuent oradó, prên sa paraula y lis diu: “Lo que dispòsa sa voluntad d’el Señó, ês de tots sabud que supéra s’enteniment de sas personas. Varem està dominads per una gran tempestad y quèsi segús de pèrde sa vida en mitj de tots aquells llamps, trons y fibbló. Però sa piedat d’el Señó va fé qu’entràs sa serenidat d’una ma plana; tan gros ês es séu podê, que dispòsa a sa séva voluntad es destíns d’el món, y no domés assò sinó que domina totas sas causas a n’es séu parê. Éll mos consedí sa benevolènsi de tropitjà aquesta tèrra per alivi nostro. Axí idò, sabis mèstres, mentras estam an aquestas plajas ês convenient qu’aumentêm sas nostras forsas, per que poguêm combatre emb més seguridat. Ets oferiméns d’es Conte d’es Pirinèus, emb s’aussili de Déu, mos són de gran ajuda. Vos demana que vos enduguêu a docéns hòmos de sa séua cavallería, y promêt ademés cent barcos d’es séus, y també vos envía aquesta carta.” Presenta sa carta y afagêx: “Aquí mos ha fet vení Déu, no sa nostra voluntad. Es qu’el servêx, espéra ben confiad de que no serà defraudat, en lo que vertadérament li convé. Es Prelad no hey ês, se tròba a un port qu’està a sis millas: demanamlí es séu parê, y si lo dit li vé bé, fejemhó.”

         Agradà a tots es consêy. Demanan que sigui lleggida sa carta d’es Conte, y rompud es séllo de lacre, (també coneguda còma cera mallorquina), En Ladoico la lleggêx. Escoltada tota sensera agrada a tots y alaban a n’es Conte. Es de per allà anomenan a n’es port a hon se trobava es Prelad, San Feliu. Y de cap allà va partí ben aviadêt es missatje emb so mensatje, y qu’es Prelad admaté y aprovà totas sas propostas que li va dú.

         Partêx sa flòta de cap an aquex port, hon varen havê de maniobrà per porerhí entrà pêrque es vent lis éra contrari. Fondetjads es barcos y convocada una reunió a demunt un turonêt, el Bisbe, hòmo piadós, se va dirigí a n’es pizàns emb sos siguiéns termes: “¡Oh voltros!, a n’es qui Cristo va redimí de s’enemig emb sa séua pròpi sang, com d’un betzé eu de fogí de sas antigas ruínas. Miràu, tres són sas tropessadas que va cometre n’Adàn. Axí pèrd sa grassi de Déu es que desitje mal, es que se creu més qu’Éll, y es que se dedica domés a mirà a n’el Cèl. Dins éll crex s’òdi, sa discordi, s’enveja y sa rabi, còsas que capgiran sas conciencis d’ets hòmos. No pot essê jens bo qui està sutjètte an aquets mals vissis; no pot vènsa es qui per élls està ja vensud. Destròssan es co, rossegan s’enteniment, saquetjan y fan mal com si fossen enemigs; tencaulís axí idò s’entrada. Deven ets hómos tení present que no per sí sinó per élls va sê que patigué es fiy de Déu. Éll dona conhort a sas nostras misèris y pecads, y mos allibéra de sas pénas y torméns. Emb pau y ximplesa de co deven de sercà a Déu, y no trattà a n’ets hómos emb òdi o desprèssis. Es que conservan sa pau pòren viure en el Cèl; eu d’estimà de tot co a n’es vostros germàns. Si no estimau a n’es que veys, no me convenserêu de qu’estimàu a n’es que no heu vists. Es que se guarda d’estimà a n’es qu’estàn preséns, ¿com podrà donà consol a n’es que no hey són?. No ês petit es prèmit d’es qui estiman sa pau; idò ténen part d’el Cèl, de la Tèrra y de la Ma. Después de que un Saulo se fes amig d’el Señó, cap de noltros tengui per enemig a n’es séu germà. Sía vertadéra sa nostra amistad y no simulada, si volêu passà emb seguridat la ma salada. Pêrque s’inmèns podê de Déu faji fogí a n’es nostros enemigs, réyniga dins noltros sa séua Santa Pau.”

         Però es populatxo remuga agafad per sa po que li fa la ma y añora sa séva patria; y donand fortas quéxas a n’es séus caporals, amenassan emb anarsên y olvidarsên de s’enemig. Vend tot axò diu En Fralmo de Luca: “Aquella persona que sas còsas li van bé està content de Déu y està gojós sempre que obtén benefissis. A jo me parêx convenient idò, aumentà ets aliads y trobà qui mos ajudi emb sas nostras feynas. Emb rahó espéra vènsa a s’enemig qui pot aumentà sas séuas filas emb aliads com es que mos ha presentad sa Divina Providènsi. Cap de voltros té perquê acovardarsê, ja que dêsde qu’emprenguérem aquesta guèrra, ni encara som goñads ni encara mos són vensuds. ¿An a quê vé tanta de pò?. Es covars s’empenedexen de prênde part an aquesta gloriosa empresa, cuand molestan emb sa sévas quéxas sas oreyas d’es séus ilustres jjéfes. Pressisament es qu’estàn acostumads a llaurà es camps ajupids sempre demunt es bras de s’arada, y passan tota sa séva vida esbosinand terròssos, són es que se quéxan d’havê venguds, y com que ara no poren escampa sa llevó o tombarsê plêns de vi, amenassan emb entornarsên de cap a ca séua. Aquets hòmos de baxa estòfa, que sa séua miserabble vida no ês de cap profit per aquest pobble, sémpre estàn de mal humó y de tot se quéxan. A noltros però, sa nostra virtud y milló honra mos ha de des-separà d’élls, y sempre hem de tení present a totas sas nostras accións sa concordi etzistent, y ben enfòra s’òdi de qui servêx a Déu. Si dèu vegadas seguidas tròba estórbos es nostro viatje, comensêm de bell nòu altras tantas y prenguêm es camí emb més ganas fins arribà a la fi. Tal com fins ara eu som fet, tenguêm sempre s’honra emb sa nostra empresa, pêrque tot lo món té ets uys fitsos demunt noltros. Si no conseguim s’objettiu tan aviad com volguéssim, no ha d’essê axò motiu per donarmós per vensuds. Lo que no passa emb un mes sensê, sol passà emb quinze díes, y si a Déu se li demana, lo que may sol sotsehí eu mos ho consedêx emb un moment.”

         Escoltadas p’es pobble emb atensió aquéxas rahóns, tórnan reprênde s’alegría y desaparêx sa desconfiansa.

         A n’es diumenje siguient, va arribà an aquell llog en Ramón Berengué (Raymundus Berengarius), emb uns cuàns d’es séus, allà matex  se va firma s’aliansa. Conténs es pizàns fan bons regalos a n’es nòu assossiad.

         Aturads tant de tems per allà, se va estendre una pèsta destruttora y mols varen essê d’es pizàns que moriren per aquesta causa. Aquí morí en Caimo, que va déxà mólt trists a n’es Prelad y a n’es qu’el conexían, ja no poría tornà a ca séva. 

         Encara s’estavan axugand sas llàgrimas, cuand se presentà a n’es llog en Guiem de Monpellé (Guilelmus Montis Pesulani) emb cent cavallés y mólta d’infantería, tots embarcads dins vint barcos. Ademés de n’Aimeric (Aimericus) de bona casa, señó de Narbona, que se presentà emb altres vint barcos.

         An aquéxos lis seguêx En Ramón, descendent d’en Baltio (Baltius) an aquí sa ciutad d’Arlés (Arelas) honra, persona rica en castells y tèrras devòra es Ródano (Rhodanum), qu’arriba emb sèt barcos plêns de bons soldats; y també En Ramón, poderós Escolà Majó, valent emb sa lutxa y famós p’es séus títols a Arlés, qu’aximatex arribà emb sèt barcos més. An aquets personatjes d’el Rosselló (Rusilium) y de Besiers (Biterræ), juntament emb sos de Nims (Nimensis) lis seguexen tota sa Provènsa. Éran tantas sas tròpas que domés se pot comparà a n’ets etzèrsits d’en Julio César cuand per tèrras italianas s’encaminava de cap a Roma, después d’havê vensud a n’es galos.

CAPÍTOL SEGÓN

S’armada ja estava ben estibada de tot y s’estava preparand per partí, cuand pòsa pèu en tèrra N’Albèrt (Albertus) desd’es matex barco emb so que va sortí per vení de cap aquí, però qu’emb so temporal se va pèrde. Y axí va contà que, havendsê acabada s’aygo de beure, varen donà vi a n’es cavalls pêrque no morissen de sêt, y que de sa gatéra casi s’eufegan emb s’aygo de la ma qu’entrà dins es barco emb so temporal. Qu’aquex elza va fé arriba a sas costas de Menorca, y que se li varen presentà es mòros y li demanaren d’avon éra y a von anava. “Anam a Ròsas -cónta que lis va di es marino genovês-, y com que sabêm de sa vostra bòna voluntad, sênsa jens de pò mos som atrecads aquí fogind d’es vostros enemigs (es pizàns); idò no som volguds a ajuntarmós emb élls per fervós sa guèrra. La mà està estibada de pizàns, y tots es réynes de per devòra la ma mólt alterads per sa séva furia. Noltros elza som vist y crêym que fondetjeràn per colcuna de sas vostras calas, per vení a matarmós o per robarmós lo que duym, y per axò vos demanam aussili. Sabêm que són per aquí, y tenim mólta de pò.” Y axí mos varen contestà es menorquíns desd’es moll: “Voltros per lo qu’escoltam duys cavalls embarcads y per axò no vos creym.” No havía acabad de di axò cuand una “bala rotja” (bolla de fèrro encalentida fins agafà es coló rotj, y tirada emb una catapulta per provocà fog allà hon tòqui) entra dins es barco y a n’es matex tems un caramull de fletxas vòlan de cap a noltros, mentras que mos deyan que lis havíam dit mentidas.

Es nostros soldats anque éran pocs agafan sas armas per protegirsê y contestà a s’atac, però en aquest moment y tenguend noltros sas velas amolladas, se posà a bufa es vent y conseguírem fogí arriband a sas costas de sa Baléà Majó (Mallorca).

Botand a tèrra, varem veure un hòmo que se passetjava p’es camp y li varem demanà an aquina distansi estava sa ciutad d’aquell llog, contestandmós que vint millas. Varem carregà aygo dólsa que mos va regalà emb abundansi, posandlâ dins odres y gèrras. (Se fitsin aquí com s’autó se referêx a un hòmo, no espessificand que fós pressisament mòro, còsa que fa sempre que an aquéxos fa mensió. O siga que aquest mallorquí que se trobaren, o éra cristià y per axò no va escapa a corre cuand se topà emb sos que sí éra ben segú qu’eu éran, o éra jodío, que no estavan may en guèrra dirètta emb sos cristiàns, lo que mos demostra que sa pobblassió de Mallorca no domés éra mòra.) Bufà es ponent y emb so séu favó partírem de cap a Sardéña. Estand per en mitj de la mà varem divisà unas velas, y creguend que éran de mòros varem corre a agafà sas armas, emb sa matéxa vía que se sol fé cuand amanassa ploure y volêm procurà que s’arruxada faji es menó mal posibble a n’es sementés, axí, cadascú agafa es séu escut, sa séua espasa y preparà s’arc y sas fletxas.

Tanta de vía feyan aquéis barcos per demunt la ma, que més parexían golfíns qu’artilugis fets p’ets hòmos. Las identificam, las saludam y mos tornan es saludo. Respiram tranquils y deposam sas armas, y lo que antes éra tensió y coratje se va convertí emb gotj y elegría. Élls, enterads d’es camí qu’havíam fet y de sas penalidats qu’havíam patidas per tot a reu, mos varen di que sa gran flòta havía partida sênsa élls.

Llevò se posà a bufà de gregal. Dèu díes estarem navegand emb aquest vent. Y ja ningú sabía di per aquina part câya Mallorca, si quédava per popa o per proa, per estribó o per babó. Y llevò un vent provinent de Libia va picà la ma, y infland sas velas ben infladas mos va du fins an aquest riu d’es Pirinèus.”

Mentras assò mos contava N’Albèrt, sa gent mos va enrevoltà per també porerló escoltà, y cuand acabà n’hi va havê que li demanaren si estavan tots bé de salud, y contestand éll que sí, s’en anaren alégres de cap a sas sévas tendas.

Después d’un parêy de díes arribaren dèu barcos més dêsde Monpellé, qu’elza havían enviads es de sa ciutad de Piza per dins es mes de Gost a recorre sas costas de sa Provènsa (Provintia). Dins élls hey venía En Guido y En Dodon persona mólt béàta y mèstre de gramàtica, que manavan a n’es séus de cap a sa guèrra contra es mòro.

Estava en Febo (Phæbus, nom mitològic d’es sol) enseñorand tot el cèl y sa séua claró encara no havía feta fogí s’oscuridad del tot, cuand va sonà sa señal d’amollà amarras. Axí es Prelad dona órde de que s’armada partís aviad de cap a Barselona. S’órde ês de bon parê per tots y comènsan a prênde rumbo sênsa torbarsê jens.

Talment com fan sas beyas voland ben aviad a s’hora d’anà a fé un axam nòu a una altra llog, axí d’aviad anava s’armada pizana emb sas fortas bogadas d’es rebassuds remedós de cap an aquélla ciutad. Aprop d’élla y per sa part de ponent, entra un poc dins de la ma es putx d’es jodíos Mont Juich. Separad d’es pla de sa ciutad dona port a n’es barcos y elza protegêx d’es mals vens de mitjorn. Arribada tota s’armada, sas embarcassións italianas y totas sas demés acuparen tot es litoral fins a sa boca d’es Llobregat (Lubricaris). Y n’hi ha que díuen que sa forsa d’es pês d’es barcos amarradads a n’es moll eu varen cruyà.

Aquí, después de qu’es bon enteniment s’imposàs se celébra sa gran festa de San Matéu (Mathœi), 21 de Setembre. Arribad es vespre retrònan sas campanas de totas sas igglesis y tots dirigexen es séus résos a Déu y a n’es Sant de sa festa que s’estava celebrand. Colòcan lluquêts, fanals y ciris pêrque per tot s’hi pugui veure.

Feya ja tres díes dêsde qu’havían arribads y la ma estava bé per navegà bufand un ventêt que ni éra tramuntana ni llevant, sinó d’enmig de totdós. Inflan es pits es marinés y se quéxan de que se passin tans de díes emb sas séuas nits sênsa fotre rês.

A mitjdíe d’es que feya cuatre, cuand es sol mirava desd’es séu punt més alt sas tèrras y la ma, partêx s’armada de sas costas de Lassetania (Lacethanensi). Talment com es cridé que sòlen fé sas aus de Tracia (Thraiciœ) cuand batend sas alas partexen emb estol de cap a un altre llog, axí feya sa tropa pizana arriand sas blancas velas y amolland sas amarras. Llevò se varen adelantà cuatre barcos. Es capitàns éran En Francardo (Francardus) y es Señó d’es Pirinèus, a n’es que seguían ben ordenads tota la resta de sa flòta.

Passà es díe y entrà sa foscó, y estand aprop de sa mitja nit entrà un vent contrari que va provocà qu’es barcos guías arrumbassen de cap a Tamarit (Tamarcicis). Y d’allà de cap a Tarragona (Terrogonam) fondetjand a sas plajas de Salòu (Salodi), a hon es vent de ponent y de mitjorn fan bollí la ma però es de ponent entre més per unas peñas. La ma circula per tres pars diferentas de sa rocosa costa; sa part que mira a orient forma una planissi cubèrta de matas rematada per un peñal. Y aquí díuen que va està el Réy Carlos el Magno, cuand goñà emb forta batalla a n’es mòros ibèrics. Aquí agontaren es francs (pobble germànic y repobbladó d’aquesta zona) sa fredó y sa caló cuand prenguéren possessió d’aquestas tèrras devés el 802.

Passada sa nit y es díe siguient, es primé qu’allà arribà va ensendra sa señal convenguda perqu’es barcos qu’anassen arriband no dubtassen fondetjà. Passada ja sa nit y essênd de díe de bell nòu y después d’havê carregada aygo frêsca, comensaren a sortí a alta ma a vela y a rêm. Ja no se poría veure clarament sa tèrra plana amagada derréra de sas altas montañas. Cuand va acabà es díe y es vespre se fé l’amo, se posà a bufà un fort vent contrari qu’elza desvía d’es rumbo previst tenguend que maniobrà. Vend axò tothom crida pêrque estavan ben convensuds que éran espitjads de cap a Denia (Dianam) sênsa porê virà.

Emb despuntà auba, fuytas sas fóscas de sa nit, es vens de ponent fan arribà uns negres nigulots. Axí que, tot lo aviad que varen porê viraren de cap a Salòu arribandthí p’es decapvespre, fondetjaren, y uns cuàns varen botà desarmads a tèrra per anà a sercà més aygo frêsca. Però vêt aquí que una partida de mòros a cavall, correguend còma flétxas agafan prisionés a n’es que antes havían botads, però cuand ja s’elza manavan de cap a ca séua, a corrensos elza varen havê de mollà perqu’es pizàns derréra élls havían sortids ben aviad. A consecuènsi d’aquest fet se va donà órde de que ningú botàs d’es barcos sêns’anà ben armad.

Se passavan es tems remungand y folguetjand p’es prats. Y es luquesos, pretenend abusà d’es séus compañéros d’aventura obbligandlós a sê servids per élls, provocavan que de cada díe hey havés més y més quéxas. Per axò, posandsê drêt y alsand sa mà N’Ugo, venerabble Arquipreste de Piza, va di emb veu alta: “Domés sa bondad de Déu que tot eu govèrna y conserva, va animà a n’es pizàns a tan grans attes, y tenguend aquéis ben esperimentads a n’es séus, a ningú varen cridà per anà a sa guèrra, a ningú se va forsà a vení. Demanareu emb descaro porê vení, y noltros vos proporssionarem emb generosidat es barcos que mos demanareu; venguend emb élls vos vareu fé es nostros sòssis. Digaumê, luquesos, si colcú vos va obbligà, o si vareu volê vení voluntariment. Ningú vos aturarà contra sa vostra voluntad. Domés a n’es pizàns varem prohibí retirarsê; a n’es demés no se lis négan cavalls, menjà, ni armas. Preniu lo qu’haguêu de mesté y entornauvós en bon hòra. Demanàu y se vos donaràn guías abastament que vos conduiràn fins a Italia”. Y havend dit assò aquest bon señó se tornà a sèura.

Llevò En Guido va di: “Devend de proposà a Déu primé tots es nostros attes, no té perdó qui domés fa feyna p’es dobbés pêrque deshonra a la resta d’el món, qui diu estimà y seguí a n’el Señó y domés se preocupa d’es séu profit. Observand sas nostras intensións, Déu, contra qui a remugad tot s’etzèrsit, mos consedêx es podê de porê aprofità dinnament aquest tems que tenim.

Dins es pobble hebrèu també hey va havê un remug parescud an aquex, cuand s’enrecordava de sas grexonéras de carn y d’es cuynad que cada díe tenían a punt a sas voréras d’el Nilo. S’estimavan més tornà sofrí es pês de s’esclavitud, qu’agontarsê sa golafrería y passà sênsa tant de menjà. Aquell antig pobble ha anierad ara dins voltros, conservàu sas sévas costums golafres y es séus defèttes. Qui se vulgui curà que faji atte de contrissió. ¿Ês que n’hi ha cap que se quéxi de que l’aturêm?. Ménos es pizàns, colsevol que s’en vulgui anà, que s’en vaji cuand vulgui, ningú l’aturarà ni prohibirà de que s’endugui sas séuas còsas, ni se li tocarà un pêl. Axí idò, cuand arribi a ca séva y enrevoltad d’es séus conciutadàns y conti sas séuas aventuras, podrà di y contà que may ha vist un enemig, pêrque antes de vorêl va fogí. Noltros passarêm mals díes navegand emb vens contraris y temporals. A sas guèrras per Déu que mos espéran, no mos ne faltaràn cap d’es que s’en vajin, pêrque emb més valentía en vendràn de tota Fransa, y ajudats per Déu en vendràn encara més y millós d’altras pars d’el món per ajudarmós emb aquesta empresa”.

Llevò se va xécà En Guiem señó de Monpellé (Montis Pesulani) y va di: “No vos ha de preocupà qu’aquéis s’en vajin. Per cada un d’élls en duré cuatre de millós qu’élls per sa guèrra, y que per fé feyna valdràn còma per sis.”

Después d’aquex, se xécà N’Enric, fiy d’En Guiniton y dirigindsê a n’es séus conciutadàns lis fa sâbre qu’ês hòra de desidirsê y qu’ês hòra de que tots emb éll jurin fidelidat a n’es Caps. A sas paraulas li seguexen es fets y tots a una eu juran. Y axí arriba es vespre. Después de passada sa nit y essê ja un nòu díe, comènsan a partí de cap a ca séva sas falanges de cavallería (1500 hòmos cada una) y d’infantería, totas gent d’es pobble, y de cap a Italia déxan Salòu a s’esquena. Ademés, axí com s’en van es descarads, s’enfoten d’es que quédan y d’es résos que fan demanand bòna ventura.

Mentrastàns arribà s’hivèrn y com que Salòu p’es vens d’aquest tems no ês segú, y es de Barselona ês petit per orê fondetjà tota sa flòta emb seguridad, dessidexen entornarsên. Era diumenge cuand partíren bufand un bon ventêt. Emb éll y emb s’ajuda d’es rêms es barcos italiàns aviad arribaren a Piza. Y domés arribà se posaren a descarregà lo més aviad possibble, y después, sa majó part d’es barcos que aquest díe varen arribà, totduna varen essê varads. A sas altras embarcassións que se trobavan encara de travessía, lis agafà un temporal es vespre d’aquell matéx díe y n’esfonzà fins a xixanta.

Ploravan es soldats y se condolavan es Prelad y es familiàs. Y axí, segóns com es barcos que varen quédà anavan arriband, demunt sa plaja elza varavan. De forma parescuda ploraren en tems passads es Sabinos cuand sas séuas fiyas es romàns lis robaren. Però a pésà de tot ningú perdía cala, s’ordéna agafà tota sa fusta que la mà tiràs demunt sa plaja y que pogués serví per arregglà es barcos. Es pobble, qu’ês engiñós, fa porxos y se pòsa a arregglà y a fé més barcos de nit y de díe, a fí de reemplassà tots es que s’han perduds. A n’es matex tems umplen es llog de nòvas torres y trabucs destinads a sa conquista de Baléàs. Trênta són sas galèras qu’envían de cap a Piza per reforsà sa flòta costàs lo que costàs, qu’aquéxa havía de tornà essê un’armada dinna d’una ciutad tan famosa.

A mida de que sa flòta sa feya més gròssa y havend de mesté hon fondetjà, y enrecordandsê de lo cà que lis resultà s’estansi a tèrras d’es Pirinèus, anaren fondetjand p’es pors de per sa Provensa, y s’etzèrsit dividid per sas ciutads de per allà. Axí una part se quéda en es camp y un’altra s’en va a Monpellé, hon hey arribaren En Gerardo, Señó y Conte de Livanto; també En Gualandido famós p’es fets de guèrra, En Pédro fiy de N’Ugon, sa gent d’En Rolando capitanetjads p’En Barnio. Tots élls, emb l’Abad Viviano, enseñan formas de lutxa desconegudas p’es gods.

        Móls passan a Nimes y altres a Arlés, hon tròban bòna gent encantada de donà posada a n’es pizàns. N’Holebrando, mentras es qu’emb éll anavan travessavan es Ródano emb barca, éll, segud demunt es cavall, dêsde dins una barcassa miràva com jugavan una sèri d’al·lots. Y axí va fé que a un moment donad lis va tirà una pédra que antes havía agafada, y emb s’inèrsi d’es moiment, emb s’espora tocà sênsa volê es costad d’es cavall que, pégand un llongo dins es riu va pégà esfonzandsê totdós sortind mors més endevant. Ni es crids ni sas orassións varen serví de rês. Es Prelad, es Clèro y es pobble d’Arlés s’encuydaren de ferlí un gran entèrro.

Per aquest tems se presentà sa fam a tèrras lassetanas (Cataluña), y es pizàns, empleyand es séus pròpis dobbés y generosidat, varen du menjà d’allà hon se trobàs, ja fós pagand ja a canvi d’altra còsa, socorrend a n’es d’es Pirinèus minvand sas pénas que passavan.

CAPÍTOL TERSÉ

Mentrastàns es qu’es baléàrics reconexen còma Réy, N’Herare Declus Burabé (Al-Murtada ben Aglab), preocupad y temerós per tot lo que contra éll se preparava, convòca a n’es Consêy y lis demana quê pênsan de tot allò, si creuen que s’han de declarà vassals d’ets almoràvides, o mirà si s’enténen emb sos pizàns. Sas personas que forman es Consêy, personas majós acostumadas a donà prudéns consêys varen di: “Noltros som es vostros servidós y sabêu ben bé que farêm lo que més vos parêsqui convenient. Però sabiguêu qu’es pobble lo que ménos vol ês tení guèrra. Éll per sí matex procuraría sa pau. Tota sa gent de Baléàs se posaría contenta si mos donasseu permís per mirà d’arribà a un enteniment emb sos pizàns. Respètte d’ets almoràvides, rês bò mos espéra. Basta veure lo que fan per España (Hispania). Mirau lo qu’estàn fend a Tortosa, y sas calamidats que passan per Dénia. Escoltau sas nostras rahóns, manau replegà ets esclaus y qu’elza trattin milló, pêrque per élls se vos donarà sa pau y se vos perdonarà sa vida y podrêu mantení s’honra y es réyne. Si no eu fêys axí may s’aturaràn de vení, perqu’es cristiàns s’estiman més lliberà es cautius que sa possessió de cent réynes que lis puguin oferí.”

Ditas totas aquestas còsas, assustad es fiéro Réy, mana replegà tots ets esclaus antigs y modèrns. Y ordéna que siguin ben trattads tots es qu’aquí havían arribads per causa d’es mal tems o d’altres ocasións. Llevò totduna va escriure una carta a n’es pizàns hon saludava a n’es Prelad, a n’es Caps y a n’es pobble, y maldement interiorment pensava diferent, emb bònas y amistosas paraulas protestava per quê el volían atacà si éll no havía fet rês. Y com etzemple d’amistad y concordi que tenía emb sos cristiàns, posà que cuand es Conte d’Ampurias, ben conegud per tota sa cristiandat còma persona condreta y que éra amig séu, passà per Mallorca anand de cap a Jerusalèm, rês li passà a sas séuas tèrras. Éll may havía enganad a ningú ni en guèrra ni en pau. “Si s’etzèrsit pizà -afagí- vol que fejêm concordi, per descontà que li entregaré es cautius, y no domés axò sinó que de sas méuas riquesas lis pagaré es gastos de tot cuant han fet fins ara. Però si per contra lo que vol es brega pêrque creuen que podràn goñà, no han anad may tan errads, ja que cuand sa ciutad se defènsi no domés hey haurà es méus, sinó que tota sa gent s’hi fuarà.”

Es missatjes entrégan sa carta a n’es pizàns, y aquéis lis contestan: “Ês lley comú a totas sas nasións qu’a n’es missatjes no se lis faji rês dolent, noltros respetterêm aquesta norma. Y axò vos dirêm, no es possibble fé concordi emb so vostro Réy, ni se mos està permês donarlí promesa de pau, si antes no desembarcam a n’es vostro territòri. El Réy vostro señó, que jutje emb sabiduría, que desidêsqui lo que fé, éll que sol jutjà es conflittes d’es séus hòmos.”

Después d’aquells n’arribaren d’altres, també emb cartas fend promesas particulàs. Alabava emb móltas bònas paraulas a n’es fiy de N’Albissión (Albitiono), y li demanà que fes memòri de s’aliansa que són pare va tení emb En Mugeto (Muyahid Mawla), que va fé qu’es dos padríns féssen bònas micas, amistad que conservava En Pédro dêsde mólt de tems enréra.

En Mugeto (Muyahid Mawla) havía estad el Réy de Baléàs y de Dénia, y un d’es més poderosos que va invadí a n’es sardeñesos goñand s’isla emb poc tems. Però cuand es pizàns s’afuaren de cap a Sardéña emb sas escuadras còma gavilàns demunt uns colóms, o com es lleóns de Libia cuand s’afuan a sas euveyas, y es mòros elza véren arribà totas sas velas estiradas d’allà varen fogí el Réy emb tots es séus. Después de comprovà que per Sardéña no quedava cap mòro s’entornaren de cap a Piza, entrand còma céssars imperials.

Enfadat però en Mugeto, s’añ siguient tornà atacà es réyne de Cagliari (Sardéña) emb un gran etzèrsit. Cóntan que díuen qu’emb sos còssos d’es sardeñesos mors feya trintxéras. Mols varen essê es que moríren a mans d’es furiós tirano. Cinc añs va conseguí dominà aquéxa isla, però es pizàns replegaren forsas y emb valentía tornaren anà de cap allà. Después d’una gran batalla, assentads y acampads es pizàns a Sardéña, se cónta qu’el Réy de Baléàs va fogí com va porê déxand a sa séva dòna y a n’es séu fiy Alí, que varen essê fets prisionés. (Aquets fets m’elza contaren es més véys de Sardéña).

An aquest fiy d’En Mugeto eu enviaren es pizàns a n’el Réy Lemano. Aquest generós prínsep el fé tornà a són pare còma gran regalo, per axò tots es descendéns de N’Albissión se díuen germàns d’En Mugeto y sussessós d’es séus. Axí que, colsevol que sigui el Réy de Baléàs, diu que per aquets fets ês descendent d’aquéis. En Pédro, fiy de N’Albissión, que honra a n’es ciutadàns de Piza ês d’aquesta condissió. Però... ¿perquê fatj mensió de tot axò?... En Pédro y el Réy de Baléàs varen essê sa causa. Axí que, tornêm a reprênde a hon eu havíam dexad.

Estavem ja apròp d’es mes de Mars (1114), cuand es barcos de s’armada amòllan àncoras a sas costas d’Ibissa (Yabissa). Sa xusma no va porê espérà més y totduna botaren a tèrra sênsa armas ni precaussió, y comensaren a trescà menjà y beure per tots ets llogs que trobavan. Y mentras s’engatavan emb so vi d’es sarraíns y se tipavan de pansas y figas secas, comparexen es cavallés ibissêncs emb sas espasas nuas y comènsan a matà y perseguí an aquells caps de favas (cap de fava, emb Español sinnifica “torpe, trogglodita, memo”).

Vend allò En Pédro Ascenso, duguend sas bandéras que li havían estadas confiadas arenga a n’es séus compañeros. Just devant d’es barcos, a sas plajas, comènsa sa brega: escometen ets ibissêncs y fan reculà a n’es nostros, no déxandlós càsi ni desembarcà. A sa bahía d’Ibissa, per sa part d’orient heyà una isla (isla gròssa) dêsde hon se pot veure sa ciutad. Y de cap allà que s’en van sas galèras, però com que sas tròpas lo que vòlen es donà tocs, no s’hi aturan sinó qu’entran dins sa bahía, debotan a sa plaja comensand a perseguí a tots es sarraíns que tròban. A mols d’ells varen fé prisionés formandlís sas mans a derréra.

Heyà allà aprop un’altra isla que mira a mitjorn de cap a Libia, que té per nom Formentéra. Y vista y no vista de cap allà que se n’hi va una bona part de sa flòta, y desembarcand replegaren grans cantidads de menjà y ben móls de bòus grassos, y qu’allà matéx s’elz havéssen menjads si no fós pêrque estavan en Corema. Y a n’es sarraíns que trobaren s’elz envaren endú fermads de cap a Ibissa.

Aquí, llevò, per órdes d’En Lamberto y d’En Guinitón, dos d’es dotze cònsuls anomenads més amunt, En Pédro Ascenso va organisà es barcos y sas armas. S’estava colgand es sol cuand N’Ascenso, domés tocà tèrra envestêx a n’ets escuadróns enemigs. Después, N’Auderino, nobble lucuniênc (de Luca), arengand a n’es séus se pòsa devant de tot y entre dins sa lutxa. Emb axò s’alférez de sa cavallería ibissenca después d’havê fallad es tir de llansa que li esvergà, gira en redó y futx a tota déxand totsols a n’es séus. Es de Luca eu perseguêx y cuand ês a n’es séu costad, emb s’espasa bàvara li taya es coll d’un sol cop. S’hi atracan a corrensos mols de sarraíns a cavall uns y a pèu altres, que se trobavan amagads derréra unas peñas. Axò que veu es cònsul Guinitón se n’hi va totduna de cap allà per ajudà a N’Auderino, y emb sos séus escometen a n’ets ibissêncs aturandlís s’envestida primé y fendlós fugí después.

Una part de s’armada se va quédà defòra d’es port y bahía d’Ibissa pêrque no hey cabían. S’altre conseguêx desembarcà y s’etzèrssit llatí emb En Lamberto a devant escomêt per derréra a n’ets enemigs. Aquéxos desconsertads fujen com pòren.

Heyà un coll a la dreta de sa plaja, a hon de cap allà se n’hi anaren mols d’ets enemigs pêrque trobaren massa llarg es camí de sa ciutad, y allà pretenguéren férsê fors, però s’envestida d’es séus perseguidós va sê tan forta que tembé s’en varen havê d’anà déxand mols de mors a derréra.

Emb axò també sas nostras forsas havían arribadas fins a sa porta que sa ciutad té de cap a ponent. Aquí s’escuté d’En Guinitón bereyandsê emb mólt de coratje, va caure ferid de mort per una bòna pedrada. Es sarraíns havendsê pujad demunt sas torres y muradas, comensaren a tirà pédras gròssas contre s’etzèrsit cristià qu’estava a bax, a s’arraval de ponent. D’allà varen trèura tota sa pobblassió, hòmos, dònas, joves, mares, sògras, telas, vestids y de tot cuant varen porê endursên. Y a n’es pagesos de per devòra que ben tranquils se trobavan dins ca séua, sênsa cap pensament de lo qu’etava passand, també s’elz envaren endú com una guarda d’auveyas tots cautius de cap a sa plaja.

Ja s’havía passad es Mars y d’es Bril anavan per sa mitad, cuand varen dessidí envià duas galèras a sa beléà majó; es cònsul Lamberto fiy de n’Umberto anava emb éllas, sas que, ben felaguéras arribaren a n’es port de Porto Pi hon se tròben qu’el Réy elz espérava. Totduna lis demana quina causa ês sa qu’elz ha fet vení, en es matex tems que ordenava a n’es séus que no tirassen. “Desembarcau sênsa pò” - lis va di a n’es cristiàns.

Però axò li contestaren: “Sa vostra paraula no té cap való per noltros. ¿com mos porêm fià emb tots es que sou?, noltros vos donam paraula de que rês vos passarà si pujau a n’es nostro barco, y vos asseguram que noltros mantenim sa paraula donada.”

Ês més just, -va di el Réy-, creure emb sa paraula d’un Réy, qu’ ês es qui fa y desfà, y si diu que no heyà pò de que vos pasi rês, axí ês. Però axí y tot, si lo que volêu ês abastexervós, vos porêu quédà an aquest port y jo ordenaré que se vos dongui lo que vos faji falta.

“¡Tornamitornêy!, -li va di es cònsul-, noltros som soldats y lo millorêt de sa nostra forsa està aquí, a Baléàs. Sa vostra fe no val rês, es gat d’en Mahoma la va fundà; en canvi sa nostra va sê fundada per Cristo, glòri de Sans. Per lo que, ês més rehonabble que Vos vos fiêu de noltros, antes que noltros de Vos, perqu’es nostro cò y sas nostras intensións són nobbles.”

Axò li contestà el Réy de Baléàs: “Te vêtj massa dubtós y tens una pò infundada, però pêrque vegis sa méua bòna voluntad, te propòs que m’escriguis lo que vols pêrque quedi ben clà, sênsa èrros, y axí porê quedà tan amigs com sempre.”

Contestà es cònsul: “Aquí no tenim ningú que sàbiga escriure en mòro. Mos n’anirêm y mos ho pensarêm si vos donam rês per escrit.”

Y dit y fet, pòsen rêms a la ma y partexen de cap a Cabrera a hon hey passaren sa nit. Lo sen demà partexen de cap a Pollènsa y sênsa tocà tèrra, d’allà a Mahó.

Es pagesos de s’avall cuand elza varen veure arriba, replegaren tot lo que varen porê y emb so bestià escaparen de cap endíns. Ja desembarcads a s’invitta Menorca y trescand p’es camp algo que menjà, elza varen envestí varis escuadróns de cavallería y d’infantería fendlós fugí escapads de cap a sas galèras. En vista de sa rebuda, resolguéren anarsên de cap a n’es Pirinèus.

Arribads a sas costas de Cathalonia (Lacethania) londemà, se pòsan a contà sas peripèssis qu’havían passadas y es parills qu’havían sortejads. Y emb axò estavan cuand arriban prossedéns de Piza duas galèras més, y sa festa va està compléta. Allà comensaren a preparà sa pròtsima espedissió, rebend varis cartas que lis comunicavan que ben aviad arribarían més reforsos. Arriba mentrastàns prossedent de Roma el Pare Boso, Llegad del Papa, persona mólt estimada y respettada per sa séua relligiosidat.

Llevonses, después d’havê donada a tots sa bendissió apostòlica, xécan es brassos cap a n’el cèl y alaban a n’el Señó de tot co.

Passad s’ivèrn, sempre tornan es tems alégres y sa caló, se calma la ma emb un suau oretjêt y ês guiada per sas aygos d’el Arno una part de sa poderosa escuadra. Sa ciutad de Génova, admirada per lo aviad en que havía preparada s’armada mira ara mustía sas naus com s’en van. Vuytanta d’éllas, trevessand es golfo d’es matéx nom entran dins Marsella.

Ja partêx felaguéra s’armada per sas aygos d’es Ródano. Sa rica Arlés l’umpl de riquesas, y un fresquêt vent la mena fins a Magalona. Just allà surt de sa boca de n’Eolo (déu d’es vent) sa tramuntana que fa que la ma s’elz endugui a sas costas de Cathalonia.

Conténs es pizàns qu’allà hey havía, de veure arribà es genovesos se posaren a botà d’alegría y emb bònas celebrassións elza varen rebre. Passads ja es Matx y es Juñ, se presentan en es llog es cònsuls Dodón y Atho, a n’es que varen rebre emb mólt de gotj. Se presentan a n’es Prelad y li cóntan es motíus de sa séva tardansa.

Es cent Hòmos Rics varen rebre sas órdes pontifissis, y donand cónta a n’el Pare Boso, aquest amonesta a n’es preséns de part de s’omnipotent y invensibble Déu, y p’es sagrad servissi de San Pére y d’el señó Papa de Roma, en Pascual segón, diguend: “Qu’el nostro Señó Déu mos allibéri a tots es servidós de Cristo y a n’es qui es bautisme y sa Lley d’el Señó fan germàns, d’es perills que mos espéran y alsin sas sagradas bandéras que mos han duytas.”

Dit axò sa Junta y sas tròpas entraren dins es barcos preparads per fersê a la ma, que, segóns es rol arribavan a cinc centas embarcassións. Es Prelad pizà, va sê es primé en amollà velas per guià sas escuadras de cap a Salòu, y d’aquí a n’es riu Ébre de Tortosa. Y essênd éll es primé en amollà velas, tota sa flota el va seguí duguend per la ma nòucéns cavalls.

S’Ébre abastêx d’aygo dólsa a s’armada, es Cònsuls firman es pattes aparaulads emb sos Caps y caporals, y llevó tots juran cumplirlós. Pocs díes havían passads d’aquest fet, que cuand se preparavan a partí emb vent fort de tramuntana, que anà minvand de cap a un oretjol que lis donà una bòna travessía durant tota sa nit.

Comensava a puntà auba cuand varen descubrí es putx de sa Dragonera (Colubrarem), nom que rêb per sa gran cantidad qu’en té d’aquets bitxos. La passan per sa part de ponent en direcció a Ibissa (Ebusum). Aquí es toscàns contaren com éra Ibissa (emb àrabé: Yabissa) diguend: “ ês una isla que de sa part que mira a España ês montañosa; díuen que sa séua ciutad li donà es nom que té. S’isla té un gran port que li díuen es Port Mañ (Porto Magnum) a hon hey caben innumerabbles embarcassións, y està situad mirand de cap a Dénia, a España. Es cab de s’isla mira de cap a Mallorca y tot es camp està enrevoltad de montañas.

Sa tèrra produêx mólta bòna herba per sa pastura, de sas fons surt gran cantidat de bòna aygo. També fa mólta de civada y bons rems. Sa punta que no mira guèyre bé de cap a ponent està a mil passas de sa ciutad d’Ibissa. Arriband a ella heyà una isla que fa punta de dos pors (isla gròssa).

A un putx situad a l’esquèrra se xéca sa ciutad, qu’està enrevoltada de tres muradas emb fòssos. Sa priméra murada es ben ample y té dotze torres. Sa distansi entre sas muradas ês tot lo enfòra que pugui tirà un arc una flétxa. Unas peñas qu’heyà fan més difíssil s’entrada. Es fòsso principal eu umplen d’aygo que suministran de sas bassas de per devòra, y en es cap curucull d’es putx heyà una gran fortalesa.

Es putx, per sa part de defòra està a tay d’un teyad que dona demunt la ma, y aprop d’allà heyà varis bònas calas. A sa part de ponent es putx es mal de pujà, ja que, ademés d’està mólt drêt té varis barrancs. Dêsd’allà se baxa a s’Arraval. De per aquí comènsa es triple fòsso que va de cap a un pont situad a sa part que mira a tramuntana, y seguêx cap a llevant hon heyà una gran peña (barri de sa Peña), qu’està separada de sa ciutad per una pared. Aquí ês hon comènsa es moll, que s’allèrga fins es teyads que miran cap a ponent. D’aquí partêx una dobble murada emb torres que puja fins a n’es castell.

Sa flò d’ets etzèrsits de Bujía (nord d’Àfrica) y d’es mòros d’España defènsan sa ciutad d’Ibissa. Es general de sas tròpas ês es Virréy, es séu nom ês Abulmunzor. Aquex resulta sê un mal hòmo, que sênd un cautiu natural de Girona (Gerunda), va renunsià a Cristo y sa va fé esclau d’el dimòni.”

CAPÍTOL CUART

Comensava a tombà es sol y brillava Vénus antes que cap estrella, cuand varen entrà dins sa bahía d’Ibissa vend que sas almenas de sas muradas de sa ciutad estàvan estibadas d’ibissêncs, que, entre crids y sons de trompetas lis envían enniguladas de flétxas emb fog.

Essênd ja londemà, se comènsa a montà es campament p’es redòssos de sa ciutad. móltas de tendas per s’avall y altras en es turó; es jovent comensà a corre jujé p’es camp y envestêx a n’ets enemigs que tròba. Sas pédradas vòlan dêsde sas torres que parêx que plòu calabrux, y emb flétxas refúan a n’es qu’estàn més aprop de sas muradas. Sas tròpas pizanas, emb mólta dificultad caminan p’es fòssos y lutxan a pèu de murada, fendlís mólt de matx ets ibissêncs, havendthí mols de ferids, sang y mors per tot.

Domés emb s’entrada d’es vespre s’aturaren de lutxà anandsên ben cansads de cap a n’es campament.

Arribada sa claró d’es nòu díe, s’improvisan máquinas de guèrra (ariêts) emb tróncs, y de protecció (mantells) emb cañissos. S’atracan a sas muradas y miran de tirarlâs per avall o de fé un bon forad per hon porê entrà. Mentras, sa murada que dona a sa plaja ês atacada desd’es barcos emb tirs de flétxa. Se crusan es fòssos emb escalas bax una pluja de pédras y flétxas dêsde dedalt de sas muradas. Tots són fets reculà déxand un estol de mors. Es cansament y es sol fan qu’es pizàns se retirin de cap a n’es campament. Mentrastàns tot axò sotseía, N’Oricíades costruyêx una torre d’assalt per envestí sas muradas de ponent, també va costruí un trabuc que lis permetés tirarlâs per avall a distansi. Però no ês ménos s’esforsad engíñ d’ets ibissêncs que, emb ferretóns encordads elz enguènxen a sa torre y miran de tombarlâ.

Es trabuc no tura de tirà pédras gròssas, y sa murada de ponent se comènsa a desfé. Però axí com es falcóns refàn es niu a poc qu’elzho desbarati es vent, axí fan ets ibissêncs emb sa matéxa vía, posandsê a tapà com pòren ets estropissis d’es trabuc. Però no lis serviren de mólt aquéxos esforsos, pêrque una de sas mal feridas torres se posà a croxí y emb so matéx sò que una bòna rebumbada, se va desfé per dins es fòsso xécand una ennigulada de pols.

Per un moment quédan tots emb sa boca badada contempland s’espettàcul. Refets, intentan entrà per allà es llatíns y es galos. N’Hugo de Piza qu’ês Visconte, N’Odón fiy d’En Teperto, es fiy d’En Cunithón, y un català mólt bò a n’es manêtj de s’espasa, entraren juns per sa porta d’es moll y derréra élls tots es demés, y sênsa mirà si són hòmos, infàns o dònas, van matand a tot es que se tròban p’es camí.

Just xuxí se tròban devant un contingent de soldats ismaelitas que lis turan es pas. Se berayan en ferosa batalla y a un moment donad N’Ildeprando Eufraxio, d’un mal cop tayà es cap a n’es capità ismaelita y aquéxos reculan y fugen escapads com pòren. Es que varen conseguí entrà per sa torre esbucada, degollaren a tots es bàrbaros que trobaren. Aquí, va caure es jovent ibissenc: per allà estàn es cap y sas mans, per aquí es pèus y sas camas. Per demunt mils de còssos mutilads caminan es ferosos escuadróns pizàns, y es mòros que pòren escapà de sa matansa s’envan de cap a sa segona murada. Altres fugen p’es peñals de devòra de la ma, però com que no ténen surtida, uns són mors allà matéx, altres són despeñads p’es pizàns y altres desesperads se despeñan élls matéxos.

Es sol ja anava camí de la ma lluñent, cuand se dona per conquistada sa primera murada y es carrés de dedíns. Sêns’aturarsê envestiren de cap a sa segona murada. D’es dos costads plòuen pédras y flétxas acompañadas d’uns bons crids. Es capitàns animan a sas tròpas que se fan emb duas torres. Hey va de cap allà una compañia d’ibissêncs que s’afúa a s’enemig emb pedradas, tirs de flétxas y cops de matrac, fendlós reculà de cap a sas escalas per hon havían pujads.

En vista d’axò, es pizàns s’envan de cap a sas casas d’es primé resinte a passà sa nit, però antes fan varis fogatéras per cremà es mors.

Arriba s’ottàu díe y ets ariêts y es trabuc tornan a sa feyna contra sas torres y sa murada d’es segón resinte. Es bàrbaros se refugían dins sa fortalesa d’es capcurucull. Es pobble alféo, vèns a n’ets escuadróns enemigs que quedavan per allà. A la fi assaltan es pizàns es segón resinte, y es capitàns ordénan agafà prisionés y enrevoltà sa fortalesa. Tots obeyexen. Comènsan a petxucà emb so trabuc, pédrada va pédrada vé. Aquestas opérassións elza fa tot s’etzèrsit pizà. En Guido Rebeo y s’Héroe català demostraren tení bòna puntería.

Es fiéro Abulmunzor dêsde demunt de sa murada mirava trist sa torr esbucada, cuand un arqué pizà li disparà una flétxa y es coll li va atravessà. Antes d’axò havía jurad per sa llêy d’en Mahoma, que mentras fós viu no entregaría sa fortalesa. Ferid de mort envía un missatje jove a n’es capitàns alféos, emb sa proposta d’entregà sa fortalesa si se respettavan sas vidas d’es de dedíns. Hey venguéren a bé ets alféos. Y cuand alsaren sas bandéras cristianas demunt sas torres, per tres vegadas tot s’etzèrsit vitoretjà a Déu. Poc después es cònsuls varen ordenà que s’acaramullassen a sa plassa totas sas riquesas que s’havían replegadas, y que s’acabassen de tirà per avall sas muradas y torres que quedavan.

Havía passad ja un añ desd’es desembarc y es Gost ja tornava assê aquí. Es reparto ja s’havía fet, cuand sa codissi elza va fé tornà embarcà posand proa a Mallorca, més rica que Ibissa d’un bon tros enfòra.

Heyà una bahía a sa part meridional de Mallorca, que té una espèssi de port, dêsde hon se veuen dos cabs que se tròban a una distansi de vint mil passas. Just hon acaba sa volta, a sa part esquèrra hey havía una ciutad petita, que sa varen fé séva tems enréra uns ferosos mòros venguds d’España emb una escuadra capitenetjada p’En Moalfac. Espulsads es cristiàns d’allà edificaren móltas de casas. Separada d’es llog de sa Ciutad de Mallorca, de grans muradas, a cinc millas (9 Km) heyà una isla petita a sa part de l’esquèrra ben aprop d’en tèrra (isla d’es Pas). Devòra aquesta heyà un port ben ample que li díuen de Rodas (después Porto Pi), desd’es que se pòren veure sas muradas de sa ciutad.

Éra aquell díe, es díe de l’Ascensió de María. Segóns anavan arriband sas embarcassións anavan fondetjand p’es redòssos de s’isleta. Londemà va sê diumenge y volguend beure aygo frêsca, mols varen essê es que desembarcaren sênsa armas de cap classa. Y topandsê emb una escuadra de cavallería aquéxos elza varen envestí matandnê mols y fendnê d’altres de prisionés.

Vist lo sotseíd es Prelad Pédro arénga a s’etzèrsit, pòsen rêms a la ma sas galèras y arrían sas velas totas sas altras y vend un pinà derréra un gran arenal, que se tròba a sis millas (11 Km) de sas muradas de sa ciutad de cap a sa part de llevant, (s’Arenal de Palma) de cap allà que se n’hi envan. També heyà una buféra y duas amplas calas hon poré fondetjà. Es nom d’aquets paratjes ês Ramosa o més bé Torrenna, com eu anomenaren móls de llatíns. Domés tocà arena es barcos, desembarcan sa cavallería y fan una descubèrta p’es redòssos.

Una escuadra de cavallería mallorquina que havía vistas sas maniòbras de desembarc desd’es Coll d’en Rebassa, varen essê perseguids fins a n’es torrent que li díuen Luido (avuy torrent Gros).

Arriba sa nit y veuen que crusa el cèl un estêl, qu’es pizàns prenen còma señal de sa destrucció d’es réyne baléà.

Londemà dematí, díe de San Bartolomé, ordéna es capità alféo y es señó d’es Pirinèu anà de cap a sa ciutad; que cadascú seguêsqui sas sévas bandéras y estigui preparad a usà sas armas. Passad ja es torrent Luido acamparen entre aquest y es Portitxol.

CAPÍTOL QUINT

Formads emb órde de batalla es dos etzèrsits, separandlós una franja de terréno atrevessada p’es torrent d’en Barberà (avuy torrent Petit) que desemboca a n’es Portitxol, se miraven a veure quí d’es dos se mouría primé. Es camp d’es bàrbaros estava plê de mòros y ferosos negres; uns duyan escuts redóns, altras duyan armas llatinas qu’havían agafadas a barcos pizàns añs enréra. S’adelantan de cap a provocà a n’ets enemigs N’Ugo fiy d’En Belanio, acompañad d’En Maureto. Llevò, es bisottonos oriundos d’es pizàns, guerrés que seguexen sas bandéras d’es Conte Lemanno. Còma lleóns de Libia escometen es centro de sa formassió enemiga a l’atropellada, aquéxos s’òbrin y elza déxan passà de cap endíns, y llevò elza tancan enrevoltandlós. Però com que cuand un se veu ben estrêt se defènsa emb més forsa, es pizàns conseguexen surtí de sa trampa.

Se separan sas tròpas baléàricas d’infantería y de cavallería; uns ocupan es camp pla y ets altres sa voréra de la ma. Envestexen a sas formassións pizanas emb sas bandéras axecadas, fendlós reculà. Un d’ets arelatensos, En Guilielmus conseguêx ferí de mort a n’En Mildace, fiy d’En Dameto, qu’ês replegad p’es séus y duyt de cap a sa ciutad.

Llevonses s’alféres Valando, duguend sa bandéra de sa ciutad de Piza s’enmena ets escuadróns cristiàns a camp ubèrt. Totduna es Cònsul Ildebrando tenguend a n’es costad sa divisa de Santa Marissa, escomêt a n’es ferosos enemigs. N’Atho va du s’insinnia del Papa y també va envestí a n’es mallorquíns. Y sênsa donersên cónta se trobaren en mitj de sas tròpas enemigas. Elza va seguí es Señó d’es Pirinèus emb sa séva gent. Sas sévas bandéras elza duya En Gerard Lemanno, y se dirigexen a sa porta de llevant qu’estava més aprop de la ma. Emb élls hey va es Conte véy d’Ampurias, que tems enréra va sê mólt amig d’el Réy d’es baléàrics.

Se topan es dos etzèrsits y sa brega es ferosa per sas duas pars. Ets ismaélitas descarregan a distansi pédras y móltas de flétxas demunt es cristiàns, ferind tant a cavalls com a hòmos. Emb axò sas tròpas llatinas entren emb sa lutxa. Sa tèrra ramuya de sang y de caramulls de mors, se confonen es crids d’es ferids emb sos cops de sas espasas cuand se topan.

N’Ugón, nascud y criad a sa casa de Parlasis, xécand es bras emb sa llansa dorada que duya, la tira a n’es pit de N’Alante (mallorquí) qu’estava lutxand per devant d’éll. Aquest cau d’es cavall ferid de mort. Es séu amig Citharon (mallorquí) que veu es fet tira una flétxa a N’Ugón que li atravéssa s’escut, però debud a sa cantidat de gent que lutxava entre totdós no li va poré arribà emb s’espasa. Mentrastàns En Dodón fiy d’En Persio y En Bernat, arriban espasa emb ma a devòra sas portas de sa ciutad, y cuand donan mitja volta se topan emb dos enemigs, En Bachimas (español) y N’Audé (mallorquí). En Dodón ataca ferós y atravessa es coll d’En Bachimas, y En Bernat fer en es costad a N’Auder, fujind a corrensos de cap a sas posissións cristianas.

Havía vista sa féta el Réy baléà, y estorad va di: “me pensava que sas tròpas qu’es nostros combatían éran hòmos, però ara vêtj que són lleóns”. Deya assò cuand es Conte català picand a n’es séu cavall va envestí a n’En Moldoneo (mallorquí) mentras li deya: “ja que vas es primé, no te pênsis que te m’escaparàs”. Y disparandlí un tir de flétxa mentras anava de cap a éll emb so cavall a tota, aquéxa traspassa s’escut, sa corassa y li entre p’es pit esquèrra surtindlí per s’hombro drêt. En Moldoneo cau d’es cavall d’esquena en tèrra, moment qu’es Conte aprofita per tirarlí un’altra flétxa.

En Gerardo va ferí emb sa séua llansa a n’En Perión (mallorquí) en es costad. Sa llansa d’En Umberto va entrà per sas costéllas a n’En David (mallorquí) y sa d’En Ildepradino va traspassà a n’En Danio (mallorquí). En Garcías (mallorquí) va sê tombad per s’espasa d’es fiy d’En Rodolfo; En Recucco de Rolando escomêt a n’En Dareta (mallorquí) que li tira una flétxa fendló caure d’es cavall; y En Gerardo, señó de Lemanno, fer emb sa llansa a n’En Lelafo (mallorquí) a s’altura d’ets hombros.

En Rainerio fiy d’En Rainerio juntament emb En Tegrino escomêt a n’ets enemigs qu’estavan formads espérandlós. Es primé matà a n’En Lefaton (mallorquí) y En Tegrino a un fiy de N’Alance (mallorquí). En Cayetano Gerardo envià per ajudà a n’En Cerbero a n’En Baquio, qu’ês traspassad per una llansa, y En Guiscardo fer de mort a N’Hilion (mallorquí). Aquí N’Albertino fiy d’En Guido Butense rêb s’envestida d’En Lavim (mallorquí) qu’eu fer de gravedat. Y axí malferid se retira d’es camp de batalla.

N’Ildebrandino fiy d’En Julista mata a n’En Gairo àrabé de Lleyda fiy de bòna famili. En Gaulando duguend una llansa més llarga de lo normal, la clava a un llibi. N’Albèrt germà d’En Gaulando emb sa séua llansa va traspassà a n’En Ramis (mallorquí) a s’altura d’es pit. Sa llansa d’es Cònsul Dodón va ferí a n’En Molfena (mallorquí) en es moment que una fletxa se clavà en es séu cavall. Es fiy d’En Gusmaro, N’Ugón famós cavallé va ferí emb tir de flétxa a un mòro de Dénia. En Siquerio, germà d’En Gaulando va ferí a N’Ida (mallorquí) y En Mucarelo fiy de N’Ildebrando escomêt y mata a n’En Gurión, que va vení de Córdoba a defensà Palma.

N’Albèrt fiy de N’Ugón se tira demunt N’Ermón (mallorquí), sa dreta d’En Lanfredo va matà a N’Antico d’Àfrica, y N’Ugón fiy de Na Matilde va fé prisioné a un mòro de Lleyda. A n’es matex tems es fiy d’En Sapibon va tombà a N’Aristen (mallorquí) y En Safreudussio traspassà a n’En Maula (mallorquí) d’un cop d’espasa. Un fort pompeyà atrevessà p’es llom a n’En Tanes (mallorquí), però En Nelops (mallorquí) li va tira una flétxa que li traspassa es cos; se gira més encoraginad y mata a n’es mòro emb so matéx fèrro y de rebót a tres més enviandlós de cap a l’infèrn. Però aquest valent mò dessangrad p’ets esfors, pujand a n’el Cèl emb so derré alê.

En Garathas (mallorquí) va morí d’una llansada d’En Guidon Ros y En Cliton Suberano (mallorquí) no va trobà piedat de s’Abad qu’el va traspassà emb sa llansa p’es costad drêt y emb s’espasa li tayà es cap, redoland de cap a n’es pèus d’es cavalls. Vend axò En Galindó (mallorquí) compañéro d’es mort, se va posà furiós y escomêt a s’Abad que, defensandsê clavà una llansa a tan valerós y fidèl soldat, enviandló emb so séu amig. Es fiy de N’Albissión, Lanfranco, bon guerré, fer primé y llevò mata a n’En Dedo (mallorquí). Y emb s’espasa ataca per s’esquena a un mòro que fujía, fendló caure d’es cavall p’es costad esquèrra de sa sélla. Un parêy de cavallés y mólta d’infantería espitjan p’es costad de la ma, combatind emb mólt de coratje. S’infantería alfèa va causà mols de ferids d’espasa y llansa. No poguend agontà s’envestida sas escuadras mallorquinas se retiran de cap a sas muradas tencand ben fort totas sas portas.

El Réy mallorquí moguendsê d’un costad a s’altra de sa murada arenga a n’es séus pêrque tornin surtí de cap a sa brega, diguendlís que no se donin per vensuds, que perilla s’honra y sa ciutad. Y emb llàgrimas en ets uys, emb doló y tristesa a n’es co lis repetêx que surtin, que lutxin sênsa descàns fins goñà a n’es que desprecían sa lley d’en Mahoma, y axí fermà emb cadenas a n’es qu’elza vòlen destruí y prênde es réyne.

Es capitàns consòlan a n’el Réy y li donan ànims prometendlí que primé moriràn antes que tornà reculà en es combat. Agafa en Burabé s’estandart, s’òbri sa porta de la dreta (sa de Goméra), surten sas tròpas y avansan sas escuadras de cap a sa batalla. En Burabé devant de totas sas escuadras ben formadas. A sa séua dreta N’Alante (mallorquí) s’encarregava de sas escuadras d’aquest costad y En Corax (mallorquí) sas de sa séua esquèrra. Se pòsen a tocà totas sas trompetas y bossinas per notificà que sa batalla anava a comensà.

Cuand es cristiàns varen veure sas maniòbras, envestexen intentand arribà fins a sa porta de la dreta que encara estava ubèrta. Emb un moment En Guiem, señó de Monpellé, seguid per un estol de soldats se colocà just devòra y comensà sa batalla. Es capità d’es narbonesos d’es matex nom qu’es séu padrí, mana que se li presentin es séus y elz arenga prometendlís grans hónras y riquesas, que no reculin y fajin cos emb sas demés forsas cristianas.

No jens enfòra anava bastant aviadêt de cap a sa batalla En Raimundo, que viu a Arlés però que va néxa a Balsio, seguid d’ets arelesos a n’es que arengava a no arribà es derrés. Y emb no ménos esperit, marxava En Pédro Grosso que arengava a n’es séus diguendlís que después d’escometre emb sa llansa, no se n’olvidassen d’empleyà s’espasa.

Se topan es dos etzèrsits y se mêsclan ets escuadróns; cauen pédras y vòlan sas flétxas; retrònan es crits d’ànim d’una y altra part; sa rabi y es coratje se fan señós d’es camp de batalla; ets escuts y es cascos són atravessads per niguls de flétxas; topan sas espassas; s’empapa sa tèrra de sang de sas feridas y quéda tapada de còssos mors.

Envestexen a N’Henric Mildas y a n’En Nerio mòros de Tortosa, es fiy d’En Guiniton y es dos fiys d’En Segomundio; es séus escuts escupen sas flétxas que lis tiran, però no pòren emb sa forsa de sas llansas y són ferids y descabalgads. Y també elz havés acompañad En Peritan de Córdoba, qu’havía estad enviad juntament emb cent compañeros per ajudà a n’el Réy baléà, si no fós per sa destresa que va tení demunt es cavall, sortetjand s’envestida d’es tres cristiàns. Llevò es fiy de N’Eriton va matà a n’En Danae (mallorquí) y En Gerardo a N’Aronta (mallorquí).

En Balsio fer a N’Arabí (mallorquí) y mata a n’En Coselo (mallorquí). En Beltranio va matà a n’En Nilgidona germà d’En Corax (mallorquí), N’Ugo de Lauda donà mort a n’En Tago (mallorquí) y tayandlí es cap eu posà a sa punta de s’espasa. Después cau mort N’Imon d’ets alsimións bax s’espasa de N’Umberto, y es germà d’En Pédro mata a n’En Nicales (mallorquí). Esperonetja es séu cavall es Sacrità Raimundo, y emb un cop fort de llansa atravéssa a n’En Neliobe (mallorquí) que cau en tèrra, li agafa es cavall qu’éra mólt curro y li passa sas riendas a n’es séu escuté pêrque s’ho endugui de cap a n’es campament. Mentras axò passava, es cònsul Ildeprando traspassa emb sa llansa a n’En Niceronta (mallorquí) p’es pits.

En Balaguer representant d’es veynads de sa ciutad de Parlasio, escomêt a n’En Petuma (mallorquí) txocan y es mòro recula. Emb axò una flétxa fer a n’En Petuma y gira en coa de cap a sa porta de sa murada. Un’altra flétxa tirada p’En Pusio (mallorquí) va traspassà a n’En Dodón, però éll va sê mort d’una estocada de N’Odón fiy d’En Gelo. En aquesta brega se presentan es cavallés de Monpellé, seguind sas bandéras d’En Guiem es séu señó. Allà En Dalmasi va matà d’una estocada a n’en Malferid (mallorquí). En Sicardo mata a N’Emón (mallorquí); En Pédro a N’Amunta (mallorquí) y En Bernad a un fiy de N’Amunta; sa llansa d’En Guiem traspassa a n’es fiy d’En Trocardo (mallorquí); llevonses En Berengario, soldat de Verona mata a N’Orán (mallorquí); y En Raymundo de Tolosa, descendent de N’Eradio clava sa llansa a n’En Midan, veynad d’Ibissa.

N’Aimelric que duya una vistosa armadura, envestêx a n’ets escuadróns contraris. N’Alssimión (mallorquí) qu’el veu vení s’hi tira de cap a éll volguend venjà sa mort d’es séu fiy. Avisa a N’Aymelric N’Atrassis, però essênd massa tard es cop se produêx. Sa llansa d’es primé atravéssa s’escut d’es segón y se li clava a s’altura d’es pit, cayguend ja mort d’es cavall. En Lamberto va matà a N’Agranta (mallorquí); En Minolo Rainussio (mallorquí) atravassà a n’En Carbes Ricapecora; y En Poarussio tirà sa séua llansa a s’esquena d’En Glegon de Valènsi que va caure mort.

En Farion, español, mò d’una estocada d’En Goinacelo, que va caure demunt dos negres qu’acabavan de matà a n’En Sàltaro. Es fiy d’En Gerardo, Opizo, emb altres joves escometéren a un escuadró de mòros. En Ganfredo mata a n’En Parto (mallorquí); En Reinemo a un africà; En Bernat Marinialno mata a N’Ilonéa (mallorquí) traspsandlí sas costéllas emb s’espasa; N’Olfes (mallorquí) mò a mans d’En Sileto; N’Alqueón (mallorquí) a sas d’En Guirnio y N’Edón (mallorquí) a mans d’En Maureto.

Anand d’un costad a s’altra es Caudillo català escampa a n’ets enemigs, y anima a n’es séus a continuà sa lutxa. Es valéns cavallés d’Ampurias y d’el Rosselló el seguexen y causan gran mortandat entre es mòros. En Pédro Groso va matà emb sa séua llansa a n’En Corax (mallorquí), però cuand li anava a taya es cap, a pèu en tèrra, un grapad de mòros li prenguéren es mort.

Desbaratadas sas escuadras enemigas, giren en coa perseguids p’es pizàns, conseguind però entrà dins sa ciutad. Es pizàns replegan un bon grapad de cavalls abandonads y moltísimas d’armas. Essênd ja es decapvespre de prima, sas tròpas cristianas s’entornan a n’es campament. Ben patent va quédà es resultad de sa batalla emb sa tèrra empapada de sang y cubèrta de mors de sas duas pars. D’es dos bàndols enfrontads envían a recuperà es mors de cadascú. Es Conte d’Ampurias autorisa a n’es séus a fé intercanvis de vestids y còsas privadas emb sos mòros que també replegavan es mors d’es séu costad.

D’amagad es Caudillo escriu a n’En Mubassyr Nassyr Ad-Dawla (Nazaredeolus) proposandlí un acord per lliberà es cristiàns presos que tenía, y axí posà fi a sa guèrra. Però aquell no hey va vení a bé.

Mentras, s’estavan fend nòus projèttes de conquista y anavan passand es díes, es campament cristià s’havía mogud atrecandsê a sas muradas. Un díe surten un grapad de mòros y una escuadra cristiana comandada p’En Dàlmato s’en va de cap a élls, es séu capità mana aturà y no seguí, però éll seguêx totsol y s’enfronta a dos d’es mòros. Un cau ferid per éll, però s’altra li clava sa llansa a sa cama esquèrra después d’havê atravassad s’escut; lo que provòca sa séua cayguda d’es cavall, y pèu en tèrra se prepara per seguí lutxand. De poc li va serví pêrque li envestiren més de cuatra de cop, y un d’élls d’una estocada li tayà es cap.

Se n’entéra de sa mort d’es séu amig En Vilelmo, y emb llàgrimas en ets uys crida a sas armas y surt escapad emb so cavall de cap an aquell grupo de mòros, totduna eu seguexen més de cent cavallés. Però vend es mòros sa moguda reculan a corrensos de cap a dins murada. No havendlós poguds arribà, es cristiàns replegan es cap y es cos d’es séu amig y s’entornan. Y arribà un dissatte en qu’es sol jà passava de las nou d’es dematí, cuand s’òbrin sas portas de sa murada y d’ella surten de bell nòu ets escuadróns enemigs emb órde de batalla. Vend assò es vigías cristiàns donan s’alarma y surt s’infantería de cap a s’enemig.

Mentras s’anavan atrecand plovían flétxas, llansas curtas y móltas pédras. Se topan y sa brega es ferosa, cops per aquí y per allà, però espitjan més es cristiàns y tornan fé reculà a n’ets ismaélitas fins a dedíns d’es primé anell de murada (sa barbacana). Emb sas portas ubèrtas entran també es critiàns y miran de férsê emb aquest primé anell defensíu. Conseguid s’objettiu s’òbri devant es séus uys, es dobble fòsso qu’enrevolta sa ciutad, emb sa gran murada y sas altas torres que la guardan. Aquex grandiós espettàcul fa que sa moral lis caygui p’en tèrra, que una còsa ês lo que lis havían contad y s’altra lo qu’estavan vend. Móls són es que comensan a desconfià d’una possibble vittòri, inclús es més valéns desconfían ara de porê goñà una ciutad tan forta; donen mitja volta entornandsên de cap en es séu campament emb un silènsi que se poría tayà.

Sa ciutad éran en realidat tres dins una. S’arraval (Arabat-algidit) a hon comènsa es primé resinte de murada gròssa después de sa barbacana y arriba fins a la ma. Allà heyà sa de sa ciutad antiga que conté sa part principal de sa ciutad y que té espessas y altas torres. Y sa tercéra sa de sa Mudayna y es castell. Es llindàns de sa ciutad feyan dèu mil colsos (44 cm. un cólzo) qu’ês igual a 4’4 km emb un total de 174 torres. Y de comú se li diu Ciutad de Mallorca.

A sa ciutad l’atravéssa un rivetó que se pot atravessà per cinc pons y l’anomenan Etsèquiu (Ezechinque). Sa ciutad se surtêx d’aygo d’un altre rivetó de fòra vila que li díuen En Clamur (avuy Na Bastéra) y la repartexen per siquis a tota sa ciutad y ês mólt bòna.

En Boabitas governadó de Baléàs havía cridat a armas a n’es gétulos, àrabés, partos, africàns, médos y españols, oferindlís mólt d’ò si venían a combatí. De tal fórma en venguéren qu’ets hòmos que són capassos de manetjà un’arma són devés xixanta mil; de cavallería se diu que tres mil; qu’hey havía cent màquinas de guèrra; ets arqués éran cuatre mil, capassos de clavà sa flétxa a hon posaven s’uy. Y es número de fonés éra tan gros que no se porían contà.

Defènsas de Palma siggle XII

CAPÍTOL SÈST

Es capitàns se donan cónta de que tantas forsas no seràn fàscils de goñà. Axí que, aréngan a sas sévas y se preparan per oposà forsa a sa forsa. Manan que se trèguin es barcos de la ma varandlós demunt sa plaja. Sas tròpas fan lo que lis han manad de mólt bòna gana. Adelantan es campament y sa tenda d’En Pédro, es Prelad, dona de cara a la ma y just devòra hey havía una casa ni mólt baxa ni mólt alta, dêsde sa que se poría contemplà es camp de batalla. En Signoreto, bon capallà la va ocupà y en es séus redòssos hey acamparen es d’es Pirinèus.

Aprop de sa tenda d’es Prelad hey estavan sas d’es frares, per si elz havía de mesté qu’hey arribassen totduna. Es nobbles no estavan acampads mólt enfòra d’allà, y sas tròpas d’es pobble pizà estavan acampadas just devant sas d’élls. Sa cavallería acampà a sa part esquèrra d’es campament. S’Héroe català estava acampad a sa voréra de la ma. Es jovent llatí acampà repartid a devant y a derréra.

A s’esquena d’es pizàns estava acampad es governadó (Conte) de Cardona y emb éll sas tròpas gòdas (gothica) que va du. Devant es demés capitàns va estabblí es séu campament En Guidelmo; a la dreta y més aprop a sa porta de sa murada que colsevol altre. Aprop d’éll s’hi posà s’héroe Balsio, y derréra éll ets escuadróns d’es Señó Herbonense, y devòra élls tots es d’el Rosselló. Es d’Ampurias ocupavan sa retaguardia de tot es campament. Aquéxos fan rapilla p’ets hors d’es redossos y s’entrégan emb mólt de bestià, blat y verduras. Es gods d’infantería y es de sa Provènsa duan mólta de fusta, paya y brancam.

Es pizàns, d’acord emb sas órdas rebudas fabrican duas torres formidabbles més altas que sas muradas. Són forradas de jóncs y pells de bòu. Mentrastàns es mòros fan una sèri de surtidas y entradas ràpidas a fi d’empipà a n’es sitiadós. En Roberto no se pot agontà sas ganas de berayarsê y envestêx totsol a un grupo que acabava de surtí de sa ciutad, mentras deya: “Déu protegêx a n’es que defènsan sa séua fe y lis aumenta sas forsas”. A cop d’espasa elza perseguêx y arriba fins just a devòra sa porta, però allà es perseguids se giran y li fan front, conseguexen desmontarló y es cavall asustad cau a n’es fòsso. Conseguêx cubrirsê d’es tirs de flétxa y de sas pédras mentras lutxa, però una estélla de s’escut se li clava dins s’uy esquèrra. Y si no havéssen arribads es séus a rescatarló segurament allà havés quedat mort y ben mort.

Colocadas sas duas torres de fusta aprop d’es fòsso, aquest s’umpl de soldats qu’emb sos escuts formavan grans còssos de tortuga, que lis permetía arribà a pèu de murada sênsa casi cap baxa. Es baléàrics penjaren de sa murada unas llargas antenas agontadas per tres vens ben gruxads, y a sa punta hey havían colocad un canastro gros ben forrad de pells, en es que, hey anava un arqué ben acorassad emb armadura y casco de fèrro emb grans plomas d’avestruz per tirotetjà a n’es de sas torres de fusta antes de que s’atrecassen més. Sa bòna puntería d’es cristiàns va fé qu’en despenjassen varis d’ells, lo que va provocà gran alegría demostrada emb uns bons crids. A poc a poc sas muradas s’anavan consentind debud a s’acció d’es gastadós y ets ariêts. Emb axò se sent un gran estruendo y cauen més de coranta metros de murada. Es polsegué encara no s’havía aclarid cuand ja estavan entrand a l’atropellada es cristiàns, però com que ja comensava a caure sa fósca, varen rebre órde d’entornarsên de cap a n’es campament. Antes de retirarsê a dormí En Boso va sê un d’es primés hòmos rics que va arengà a n’es séus agraindlís ets esforsos fets a sa batalla.

Pasa sa nit y ja tenim un nòu díe, retrònan es tambós y cantan sas trompetas, y se preparen per entrà dins sa ciutad sas tropas pizanas, es gods y es de sa Provènsa. Es mòros tapan s’enclétxa emb sos séus còssos protegids p’ets escuts, y enseñan sas llansas llargas formand un erissò gegant. Axí com s’atracan es cristiàns es trabucs y es fonèbols lis tiran pedrolots un derréra s’altre. Lutxan ets escuadróns de pizàns espitjand per rómpre sas línias de defènsa mòras. Però són refuads una y un’altra vegada. S’infantería se retira y envestêx sa cavallería emb més forsa. El Réy de Baléàs va duguend soldats de refrêsc sustituind a n’es que cayan mors. De per tot plovían flétxas y pédras demunt sa cavallería que no conseguí rómpre de cap de sas manéras sas línias de defènsa. Emb sas forsas minvadas y es cansament que duyan demunt debud a tanta d’estona de lutxa, s’etzèrsit pizà gira en coa y s’en va de cap a n’es campament.

Es renoué que varen fé es de sa ciutad cuand elza varen veure reculà va sê ferós; guàytan tots per demunt sa murada y més es que defensavan s’enclétxa, brassos a l’ayre balland, cantant y fend sonà sas bossinas, corns y trompetas. Y axí tot lo que quedava d’es díe.

Punta auba y nex un nòu dematí, ets escuadróns pizàns tornan a s’enclétxa emb renovadas forsas, y essênd aprop d’es mitjdíe conseguexen obrirsê camí entre es defensós. Y com qui no vol sa còsa es critiàns ja estàn dins es primé cércol de murada fend reculà a n’es que la defènsan, nis surten més y demanan aussili a sa cavallería, però aquéis no vend sa còsa mólt clara se retiran de cap a n’es campament. Havend vista sa maniòbra es mòros, recòbren s’ànim y se pòsan a lutxà emb més coratje fend reculà a n’es cristiàns, que, tirand ets escuds en tèrra surten escapads més felagués de lo qu’havían entrads.

Seca ja sa tèrra de sa roada, havend menjad y begud bon vi, sònan sas trompetas y torna que torney de cap a sas enclétxas plenas de mòros. Envestexen uns aguantan ets altres, cauen pédras, flétxas y llansas de per tot. Es mantells són foradads per sas pédras. De sas duas pars cauen ferids y mors còma moscas. Sang per tot. Sas forsas comènsan a minvà de sa part cristiana. Es capità alféo corr emb so cavall d’una enclétxa a s’altra donand ánims a n’es séus. Un pedrolot li cau demunt es bras esquèrra emb so que duya sa bandéra, sa romp per sa mitat sa verga que l’agontava y també es séu bras, cayguend tot éll p’en tèrra. Es séus el s’enduan de cap es campament per curarló. En Pédro Gerardo fiy d’En Bono y N’Ugo, s’encarregaren d’éll. Sa lutxa continúa fins entrà es decapvespre, que, cansads se retiran a n’es campament.

Ben preocupads estavan es capitàns llatíns, per lo mólt qu’havían lutxad y lo poc qu’havían conseguid. S’enemig se dedicava més a que sa lutxa seguís y seguís un díe y un’altre, més que a procurà una pau. Y per afegitó, es Conte d’Ampurias y s’Héroe català s’entornavan de cap a n’es séus condats. Sa causa va sê que varen rebre una carta prossedent de Dénia, hon se lis deya qu’es mòros españols havían entrad dins sas séuas tèrras y havían féta mólta de rapilla y estragos. S’havían fet emb sa ciutad de Tamarite, y havían acampad en es putx d’es jodíos (Mont Juich) preparandsê per atacà Barselona.

Cóntan qu’es Conte d’Urgell y es de Cerdaña, juntament emb sos cavallés de Girona (Girunda), varen conseguí aturà s’avàns musulmà conseguind agafà mols de cavalls, y que sa cavallería y s’infantería pirenayca reconquistà Tamarite.

Es frares miran bònament de convènsa a n’es Conte (de Barselona) pêrque no s’en vaji; li prégan que no rompi es pattes firmads y que se mantengui dins es juraméns fets. Éll, a pésà de reconexe que tenían rahó no va volê surtí perjudicat, y va eggigí que se reformassen es pattes a fi de que constàs, de que sería compensad de sas pèrduas qu’havía tengudas a sas tèrras d’es Pirinèu. Axí se fé.

Com que s’atracava ja s’ivèrn, se mana que se costruyêsquin cabañas y que se retirin sas torres d’assalt. S’enemig propòsa trattads que són refuads.

Un vespre, mentras dormían es cristiàns, surt una partida de baléàrics emb antorxas de cap a n’es campament pizà. Es gordiàns, que se supòsa haurían d’està despèrs no hey estavan; s’enemig prên fog a sas torres y a sas cabañas d’allà prop y s’entorna de cap a sa ciutad. En poc tems tot éra fog, crids y renòu. Lo sen demà retiran lo cremad y tornan a comensà sa costrucció d’altras duas torres. En es matex tems el Réy baléà envía una carta sellada a sa ciutad de Dénia que deya: “Jo Mubassyr Nassyr ad-Dawla emir d’es réyne de baléàs, sa pau de Déu estigui emb tú estimad Ibn Talha (Buthalé), y rêb es més afettuosos saludos p’es téu pobble de Dénia.../...estig enrevoltad d’enemigs de sa nostra fe que me damanan que, ademés d’entregarlís es cautius lis faji entréga de tot es réyne, y que me conformi que me respèttin sa vida. Ara idò, p’en Mahoma que mos va donà sas lleys per sas que mos regim y per lo agraid que t’estaré, no consentís qu’aquest hermós réyne sigui arruinad p’es cristiàns. Però si axí y tot no te mòu sa compassió y no me vols ajudà, te faré donasió d’aquest réyne, ¡defensêu!, no sigui còsa que después venguin de cap a sas téuas tèrras. Ja s’han apoderad d’Ibissa. Enviêm hòmos valéns y acostumads a sa guèrra.....”

Aquex li contestà: “A n’el Réy de Baléàs y a n’es pobbles qu’eu defènsan, sa generosa Dénia segura bax sa capa d’es séu Walí, salud. Es qu’es llatíns haguin invadidas sas vostras tèrras, mos commòu y eu agafam còma ofènsa pròpi. Es cristiàns són sempre enemigs nostros, ja que si poguéssen mos voldrían sutjettà a sa séva pròpi Lley. Noltros y voltros serêm esclavisads si quêym bax es séu podê. Conserviguêm sas nostras riquesas, mantenguêm s’honó y es réyne baléà. Estam preparand una escuadra y mólta de gent per vení a n’es vostro socós.”

Mentrastàns se corr sa veu de qu’es d’es Pirinèus han anad a trattà una pau emb el Réy baléà, que li han demanad favós particulàs y barcos mallorquíns per porê tornà de cap a ca séua, si es pizàns no acettavan cap aliansa. Lo que pòsa a s’etzèrsit de mólt mal humó. Élls s’endonan cónte y lis dirigexen sa paraula diguendlís: “El Réy vé a bé a tot lo que li demanam. ¿Voltros batallau per s’honra y sa glòri o per sas riquesas?. Mallorca vos escup y s’enfót de voltros. Obeíu a n’es clèro que vos envía a lutxà mentras élls miran d’enfòra. Es que vulguin tornà a ca séua havend goñada aquesta guèrra, refuau y no obeyesquêu sas sévas ordas. A noltros que no mos envíi a lutxà cap capellà. Élls no saben lo pocs que som, ni es mal que fan sas puntas de sas llansas. Qui vulgui donà órdes que se pòsi devant y que dongui etzemple. No heyà cap dubte de que no tenim rês que menjà, ni noltros ni es cavalls. Que no mos prênguin més es pêl. Per axò dessidíu: si acettàu s’aliansa emb el Réy, anemosnês tots juns cap a ca nostra; y si la refuàu, noltros mos n’anirêm totsols.”

An aquéxas paraulas contestaren N’Henric y N’Azo: “Si colcú serca per aquí altra còsa no’u sabêm, però noltros som venguds p’es cautius, no domés p’es qu’estàn presos aquí, sinó també per aquells que fós mesté defensà. No pêrque siguin mols es pizàns que gemégan encadenads, sinó que móls més són es vostros que se quéxan d’essê assaltads per s’enemig. Voltros mos vareu promete bax jurament sa vostra aliansa, y no porêm consentí que ara la rompiguêu. Ês indecorós desfé lo que emb justissi s’ha estabblid. Obeim a n’es clèro pêrque s’órde de lutxà en aquesta guèrra vé d’el Papa. Si s’escusa ês, que no teniu per menjà, noltros vos donarêm lo que vos faji falta per voltros, es vostros soldats y es vostros cavalls.”

Escoltadas aquexas rahóns, acotaren es cap es Contes d’es Pirinèus (En Ramón Berengué III y es séus). Acalladas sas quéxas d’es gods tornan cadascú a n’es séu campament. Però sa réalidad de volersên anà, éra qu’es Contes d’es Pirinèus ademés de que no aturavan de demanà més sòu a n’es capellàns, anavan gastand per élls es fondos comúns de s’etzèrsit y aquéxos s’estavan acaband.

         Un díe qu’havía surtid de sa ciutad una partida de descubèrta demunt las nòu d’es vespre, es Visconte Ugon, En Tempesedes y En Recucco, lis surten a camí. Es Visconte tira sa llansa a n’es qu’anava devant de tot, y atrevessandlí es pit cau d’es cavall y quéda clavad entèrra. Llevò cau un altre africà. Però un mòro a pèu se dirigêx de cap a n’es Visconte y clava sa séua llansa a n’es ventre d’es cavall. Cauen totdós entèrra, se xéca ferós N’Ugon y espasa en ma envestêx a n’es grupo de mòros, en fer un per s’esquena y ets altres l’enrevoltan, però aviad vénen emb ajuda séua En Parlasio y En Dodón, y més tard En Recucco li du un altre cavall.

        Es capellàns donan órdes de que no s’aturin de saquetjà y cremà totas sas casas que tròbin p’es redòssos de sa ciutad y que matin a tots es que puguin; oferind cinc sòus per cada cap de cavallé y dos per cada un d’infantería. Y axí es redòssos són ês saquetjads y passads a sang y fog, umplidsê tot s’etzèrsit sas butxacas de dobbés y alacas.

Segóns sol passà, a mitjan Desembre es vent y sas roadas éran ben geladas y sas muntañas estavan plenas de néu. Mols éran es soldats de Mallorca que demunt sas muradas tremolavan de frêd. El Réy de Baléàs cau malalt quéxandsê d’es pit y d’es cap. Es cab de poc tems comensà a rojjà sang. El cólgan y después de dos díes se morí. Però díuen que antes va traspassà a n’es séu fiy Abu al-Rabí Suleyman (Burabé) es réyne. Aquex va fé embalsamà es cos de són pare y después de plorarló mólt eu va enterrà.

CAPÍTOL SÈTTIM

        Essênd ja Réy N’Abu al-Rabí Suleyman (Burabé) no va vení a bé a sas eggigènsis d’es pizàns. Ja havian arribad a n’es díe de Nadal, y mentras se feyan sas hónras relligiosas d’aquesta festividad cristiana, es nòu Réy va envià a n’En Maymó (mallorquí) y a altres d’es séus de cap a Dénia. Es pizàns s’endonan cónta y totduna preparen barcos per intentà abordà es d’En Maymó que partía com una flétxa. Tots ets esforsos que varen fé per abordarló, rêms, velas, no varen essê abastament y En Maymó va conseguí escapà. Vist lo sotseíd es capellàns varen resoldre fé més via emb sa costrucció de sas torres d’assalt y altras màquinas de guèrra, antes de que venguéssen reforsos p’es Réy baléà.

Un vespre, s’Héroe català seguid de mólta de tròpa se colòca dins un avall (avuy es Fortí) emb intensió de sorprênde a n’es possibbles moros que tenían costum de surtí a donà creu p’es redòssos d’es campament cristià. Arriba s’auba y s’òbri sa porta de Sàrcula (carré de la Consepsió) y surtind de sa ciutad van varis mòros emb sas séuas acostumadas armaduras. Es Conte qu’eu veu s’en va de cap a élls y sa batalla comènsa aprop de sa porta d’es port d’es Pi. Una flétxa tirada dêsde demunt de sa murada atravéssa es bras drêt d’es Conte. Botan d’alegría es moros de sa murada pensand que éra una ferida mortal; y sa notissi de sa séua mort s’escampa per sa ciutad com una taca d’òli. Dins s’ambient d’eufòri cridan a n’es cristiàns diguendlís qu’elza degollaràn a tots, que si vòlen salvà sa vida que s’entréguin aviad.

       En resposta an aquéxas amenassas atracan sas torres d’asssalt de cap a sas muradas, umplen part d’es fòssos de brancas y escombros fend un tèrraplê per hon passarlâs fins a pèu de murada, y tornen a comensà un nòu atac.

       Mentrastàns a Piza, sas madònas y sas fadrinas se pòsan de dol y se passan casi tot lo díe dins sas igglesis resand y plorand. En Rogerio, dinníssim Prelad d’es volscos, fa pò a n’es que intentavan fe rapilla per dins de sa ciutad.

       El Papa dispòsa que se fajin dijunis y rogativas per tot Italia, y amonesta a n’es galos emb una epístola. S’atrecava sa gran festa de Santa Àgueda  venerada per tota Italia y per Castélla (5 de Febré; coranta díes después d’es naxement d’el Bon Jesús).

       Pressisament aquest díe devora sa porta de la ma, se varen conseguí obrí tres enclétxas.

       Un parêy d’escuadróns llatíns entraren y s’escamparen per sas muradas, però totduna comparexen a aturà s’entrada mólta de cavallería baléà, que comensà a perseguirlós p’es carrés y plassas de devòra. Dos d’ets escuadróns càuen, y ets altres dos aguantan just a s’enclétxa, s’arruxada de flétxas y pédras que lis càuen que no elza déxa fé us de sas espasas. Lo que provòca qu’es cab d’una estona reculin. Moment en qu’es de sa ciutad pégan fog a n’es pont de fusta qu’havían fet es llatíns per porê crusà es fòsso ple d’aygo (aquest fòsso ês es de sa part de sa porta de la ma, qu’anava dêsde sa surtida de s’etsèquiu fins a n’es putx de San Pére). Envestexen es provensals de cap a sa priméra enclétxa intentand entrà, però també són refuads p’es defensós de sa ciutad.

       S’etzèrsit cristià ja havía perdudas sas esperansas de porê prênde sa ciutad. Per tres vegadas durant tot lo dematí ordenaren atacà, es capellàns y es capitàns. Per dèu vegadas consecutivas atacaren intentand entrà per sas enclétxas, y altras tantas varen essê refuads emb móltas de pèrduas de vidas. Però un grupo d’una dotzena conseguêx a la fí entrà just devòra una torre, En Bruno taya d’un cop es cap a n’En Perances (mallorquí), y éll rêb un tir de flétxa en es pit de s’arc d’En Bervente (mallorquí); En Pédro tira una flétxa a N’Eugobio; N’Ugo fiy d’En Tebaldo taya es cap a N’Alfena emb un cop d’espasa; En Patho fiy de N’Ildebrando fa prisioné a N’Alfipon; una flétxa tirada per N’Henric traspassa a n’En Luba (mallorquí) p’es ventre; N’Uguiccio germà de N’Henric emb sa séua espasa fa caure a n’En Marussi después d’haverlí tayad es pèus d’un sol cop; N’Uguiccio Marquion  pégava cops d’espasa a dreta y a esquèrra. Reculan es mòros, y es llatíns cridan emb forsa a n’es séus perqu’êntrin emb élls per aquélla enclétxa. Ets héroes Siquerio y Tepertego s’adelantan a tots; just derréra élls hey anavan es compañéros d’En Guisardo y d’En Grunnio, y tots perseguían es mòros qu’anavan escapads de cap a sa Mudayna véha (segón resinte amurad). Axuxí se topan emb un gran grupo de mòros qu’elz espéravan en mitj de sa plassa. Se lutxa ferosament. La resta de tròpas se van escampand per sa part gran de sa ciutad matand y ferind a tots es que se lis crusavan. Aquex emb so cap tayad, aquell traspassad p’es pit, s’altra emb sa panxa ubèrta, y sang, mota de sang per tot. Gran part de s’etzèrsit moro conseguêx entrà dins sa Mudayna, que també estava enrevoltada d’un fòsso. 

        Comènsan sas feynas d’umplí es fòsso emb mors, fustas y escombros, a fi de porê atracà sas torres d’atac a sa murada. Duas de sas torres són colocadas a sa porta que li díuen Beb-al-gedit.

        Un kèrn de mòros conseguêx entrà dins sa tenda d’es Conte d’es Pirinèu, (Ramón Berengué III) demanandlí colsevol tipo d’aliansa si déxa en llibertad en es séus soldats. Es Conte convòca una junta urgent d’es Prelad, capellàns y capitàns y lis espòsa sas propostas d’es mallorquíns. Es Prelad, es capellàns y es pizàns se declaran a favó de continuà sa guèrra; però s’héroe català, es véy Conte d’Ampurias y en Guidelmo, s’estimanmés pattà emb sos moros, y miran de convènsa a n’ets altres y a n’es clèro oferindlís mols de dobbés. Es clèro eu refúa. Y llevonses En Grassiano diu a n’En Bernad còsas conformes emb sos desitjos d’es gods. Escoltad assò, es Prelad se tira de joneyóns en tèrra y diu xécand es brassos a n’el cèl: “¡Omnipotent Créadó d’el Cèl y de la Tèrra, te pregam que mos atenguis, protegêx com es milló d’es pares, a n’es que confían emb Tú, consedêx aussili a l’Igglesi, que vol lutxà en nom Téu, consedilí que vènsi a tota sa gent sacrílega tacada emb sa sang de mols d’hòmos sans; mira en es téus sirvéns que t’invòcan plêns de piedat; y vos, santa Mare de Déu, Réyna d’el Cèl, donaumós bònaventura!.”

        Envalentonads per sas paraulas d’es Prelad, prenen sas armas es llatíns y emb en N’Oliverio fiy d’En Brunicardio capità d’es vados a devant de tot, acompañads d’es valent Rolando fiy d’En Rodulfo, prest comènsa sa lutxa un altre pic. S’Héroe d’es Pirinèus en canvi, se quéda emb sos séus en es campament refuand lutxà.
        Es llatíns s’atracan a sas enclétxas y a sas portas de sa murada de sa  segona Mudayna. Sas falanges mòras las defènsan emb mólt de coratje. Emb més coratje qu’ells emperò, espitjan ets alfèus que conseguexen entrà un parêy de metros endíns. Seguexen espitjand es llatíns, y a pésà de sas pédròtas que lis tiran emb catapulta, d’es tirs de flétxa y d’es tirs de bassetja, conseguexen fé reculà a n’es mòros. Es valent Visconte Ugon acompañad d’un grupo de soldats conseguêx entrà dins sa segona ciutad encalsand y matand a n’es mòros que fugían. Uns cauen mors a cop d’espasa o de llansa, altres són fets prisionés, y es demés entren escapads dins sa segona Mudayna o AL-Kasr.

        Totas sas mesquidas estàn plenas de mors, de sas feridas ubèrtas en es còssos surten ratjos de sang viva que umpl tots es carrés.

        Es Conte d’es Pirinèus entre dins es barri juèu y comensa sa rapilla de tots es séus, y axí agafan llí, púrpura, ò, argent, pèrlas, vestids fins y capots d’España.

Mentratàns es altres cristiàns enrevoltan sa primera Mudayna, y van atrecand sas torres d’assalt a sas séuas muradas. Tiran per avall tot lo que lis molesta per fé camí y atracarlàs es màtsim possibble a sa ciutad antiga. Después d’havê umplid es fòsso d’escombros y fet es camí pla, es de sas torres d’atac fan sa séua feyna conseguind obrí una enclétxa per hon entren ets alfèus, que pujan demunt una de sas torres de sa murada y plantan sa bandéra cridand que sas muradas són sévas. De per totas pars arriban moros a reconquistà sa torre y fé reculà a n’es qu’entravan per s’enclétxa, però no pòren emb sos pizàns y són vensuds, y es que pòren se refugían dins sa ciutadélla d’es castell de sa primera Mudayna. Aquesta invensibble fortalesa se va havê de goñà a costa de mólta de sang. Tenía sèt grans torres mólt més altas que colsevol teatro romà. P’es costad de mitjorn se seya demunt unas peñas que donavan a la ma, y ets altras tres costads estavan protegids per un fòsso mólt fóns (possibblement de 7m. d’amplari per 10m. de fondari). Mil guerrés valéns eu defensavan.

         Ets assals se repetexen una y una altra vegada, mols són mors y altres ferids, però es jovent alfèu dêsde demunt sas torres d’assalt castigan a n’ets íberos de sas muradas. Un àngul d’una torre cau y totduna En Raymundo s’hi enfila y totsol fa front a trênta mòros, en matà varis emb sa llansa y s’espasa, però una pedrada a sa cara eu va matà y caygué dins es fòsso. Mentras, es pizàns havían conseguid pujà per un altre costad demunt sa murada fend fugí a n’es mòros d’aquell tros. Segóns van entrand es critiàns tiran per avall lo que pòren y a lo que no li pégan fog, después d’havê agafad tot s’ò y sa plata y altres riquesas. 

        Emb sos ariêts conseguexen tirà una torre d’es castell. Es nòu Réy baléà vend que sa còsa estava mólt malament va intentà fugí emb un llaúd, però En Dodon que vigilava emb una galèra sa part de la ma, el va conseguí agafà y eu va presentà en es campament. Es mòros que quedavan en es castell anomenàren a N’Alante español còma nou Réy. Però aquex, en ves de donà sa cara escapa tal com s’altre, però no emb una barca sinó que se colocà duas gròssas bufetas plenas d’ayre, y nadand nadand va conseguí fugí.

Es señó d’es Pirinèus puja p’ets escombros es primé y crida qu’ets enemigs estàn vensuds. Después d’havê celebrad Pasco y d’havê saquetjadas sas riquesas d’es castell y de tota Medina Mayurqa, es critiàns plêns de riquesas, esclaus, mares emb sos fiys, bòus y euveyas, embarcan de cap a Piza endunguendsê prisioné a N’Abu Al-Rabí Suleyman (Burabé).

Axò va sê s’añ mil cent quinze de l’Encarnassió de Cristo. P’En Llorèns Veronense.

A sa còpia original escrita en llatí d’hon s’ha féta sa traducció, s’anomena a n’es Conte de Barselona, còma:

Ramón Berengué 1 vegada.

Conte d’es Pirinèus 2 vegadas.

Señó d’es Pirinèus 2 vegadas.

Caudillo d’es Pirinèus 1 vegada.

Caudillo català 1 vegada.

Héroe català 6 vegadas.

Y sas tròpas d’es Conte de Barselona elz’anomena:

Gent d’es Pirinèu 2 vegadas.

Gods 5 vegadas.

Escuadró god 1 vegada.

        Aquestas denominassións de “Pirinèus y gods”, són ben corrèttas ja qu’en es siggle XII lo qu’avuy ês Cataluña, éra coneguda emb so nom que tenía antes de sa conquista àrabé en es siggle VIII, y sa reconquista posterió d’En Carlo Magno: “Gòtia o Gotholandia” = tèrra d’es gods (pobble germànic).

       Y lo de “señó d’es Pirinèus”, simplement ês pêrque es Pirinèus sud-orientals estavan dins sa Gòtia. En es llevant ets íberos, en es centro d’España celtíberos, es noroest celtas y es nord càntabros y vascs.

            Durant aquets fets va morí es gran poèta mallorquí Ben Al-Labanna, que va descriure Palma còma: 

           “Ês una ciutad que sa coloma sauvatje li ha déxada es séu collà, y s’endiot reyal l’ha tapada emb sas séuas plomas, es rius baxan còma vi, y es patis de sas casas són còma tassóns per recuirló.”

           No està de més donà cónte aquí tambe, d’un trossêt de lo que varen escriure ets àrabés a sas séuas crònicas en referènsi a s’assalt a n’es castell de sa Mudayna de Palma:

“...cuand es bàrbaros y es séus aliads barseloníns y francs varen entrà dins es castell, a sa gent qu’hey havía dedíns la varen massacrà, matandlâ de fórma brutal y sauvatje. Aquesta matansa no va sê pitjó que sa que varen fé per altras pars de tota sa ciutad. Axò ês una gran taca de deshonó dins sa séua Històri plena de sang. Dins es castell, s’hi trobaren es prínseps y sas princesas, y en varen degollà un caramull d’élls, y a altres elza varen tirà per sas finestras, y altres, es menos, varen essê fets prisionés. Sa rapilla emb ò, argent y pédras pressiosas va sê enorme, però sa majó part d’éll se va cremà emb s’incèndi d’es castell. Varen tirà per avall sas muradas y fortalesas de sa ciutad de Mallorca, y sas sévas talayas, y en es centro s’han repartids es tresò, después de desseparà una part d’éll per s’Igglesi de Pisa...”

En aquéxa matéxa època a sa Península varen sotseí es siguiéns fets:

       Entre el 1103 y el 1115, ets almoràvides varen recuperà es territòris ocupads p’es cristiàns a n’el 1094. Axí varen reconquistà Cuenca, Zaragossa, Santarem y O Porto.

Per aquéxa matéxa època 1109, es réynes cristiàns varen intentà unificarsê emb so matrimòni de dòña Urraca Réyna de Lleó y Castélla, emb N’Alfóns I de Navarra y Aragó. Però axò fracassà debud a que sa nóbblesa y es clèro d’es réyne de LLeó eu varen desbaratà.

      A 1114 es condat de Portugal, dependent d’es réyne de Galissia-Lleó, pasa a mans de N’Alfóns Henríques, cosí de N’Alfóns VII de Castélla.

      Entre 1118 y 1133, N’Alfóns I d’Aragó reconquista Zaragossa, y fa incursións per Valènsi y Mursia. A n’es sètje a Zaragossa, N’Alfóns fa us de sa pólvora (sênsa salitre) per priméra vegada dins s’històri d’España. 

      A 1128 después de sa batalla de Guimaraes es condat de Portugal se separa de Galissia y se declara independent.

      A 1134 N’Alfóns I d’Aragó va sê vensud p’ets almoràvides a sa batalla de Fraga.

       A 1135 va sê coronad Réy d’Aragó N’Alfóns II. A sas matéxas fétxas N’Alfóns VII de Castélla y Lleó se va  fé coronà Empéradó dins sa catedral de Lleó devant el Réy de Navarra, es Conte de Barselona y una sèri de señós feudals fransesos subordinads séus.

        Entre 1139 y 1147 es castellàns y lleonesos varen ocupà es gual d’es Tajo y conquistaren sa ciutad d’Almería emb s’ajuda de pizàns y genovesos. En es matéx tems es portuguesos varen reconquistà Lisboa, Santarem, Almada y Setúbal.

       A a sas Córs condals de 1143 N’Alfóns Henríques ês proclamad Réy y se créa es réyne de Portugal.

       A 1149 ets aragonesos varen ocupà es gual y s’avall de s’Ébro.

       A 1151 Na Petronila, fiya d’En Ramiro II d’Aragó se  casà emb so Conte de Barselona Ramón Berengué IV. A partí d’aquest fet, es descendéns d’aquest matrimòni se titularían réys d’Aragó y contes de Barselona (y axí seguêx avuy en díe). Y a partí d’aquesta fétxa per tot es condat de Barselona y p’ets altres a éll infeudats, flamatjaría sa cuatribarrada d’Aragó. (Que, a partí d’es siggle XX va sê, emb so consentiment de tots es polítics aragonesos, d’es Membres de sa Reyal Acadèmi Españòla de s’Històri y d’es pòbre pobble incult aragonês, usurpada p’es catalàns còma estandart pròpi, obbligand ademés a n’ets aragonesos a que colocassen un escut demunt sas barras, formad p’es de totas sas provinsis aragonesas, desvirtuand y deformand es catalàns s’Histori d’aquest estandart. Màtsim cuand  s’estandart documentad de Cataluña de sempre, ha estad sa bandéra de Santa Eulàri. Y es de Barselona sas cuatra barras vermeyas d’Aragó emb sa creu de Sant Jordi.)

        A 1157 Lleó y Castélla se separan, una vegada mort N’Alfóns VII. Essênd Réy de Lleó En Fernando II, y es  de Castélla En Sancho III. 

       Aquest matex añ ets almoràvides reconquistan Almería a Castélla.

        Es portuguesos s’endinsan dins Estremadura, que pertenexía a n’es réyne de Lleó y arriban fins a Badajoz.

       Ets aragonesos comènsan a pobblà Teruel.

        A 1177 castellàns y aragonesos conquistan Cuenca.

        A 1179 N’Alfóns VIII de Castélla y N’Alfóns II d’Aragó firman es Trattad de Cazorla, hon se marcan sas frontéras de fins ahón pòren cadascú arribà emb sa reconquista de tèrras a n’ets àrabés.

         Entre 1186 y 1189 es castellàns arriban fins a n’es guals y avalls d’es Guadiana y d’es Guadalquivir.

        A 1195 N’Alfóns VIII de Castélla ês vensud a sa batalla d’Alarcos p’En Yusuf Yaqub Al-Mansur, debud entre altras còsas a que s’ajuda que li havían promês es réys de Navarra y de Lleó, no li  arribà may.

España a 1157

EN MUHAMMAD BEN GANYA

Fundadó d’es Réyne de Mallorca

(Fins an aquest nòu personatje, tal com som vist a n’es capítols anteriós, sas islas d’es mediterràni occidental formavan es Réyne de Baléàs, manco dêsde En Carlo Magno, y s’Estad Baléà desd’es fenissis fins an aquex. No se sab quin va sê es motiu que mogué a n’En Muhammad Ben Ganya a rebatià es réyne bax es nom de réyne de Mallorca. Pentura va considerà que, essênd Mallorca el triple de gròssa que sas altras duas (Ibissa y Menorca) devía de du es nom d’aquexa. Quí sab.)

        Havéndsên anads es saquetjadós cristiàns (pizàns, gods y fransesos), es mallorquíns que se refugiaren per sas muntañas y es que varen conseguí anà a Menorca tornaren de cap a ca séua. 

        No tardaren massa díes més en arribà es reforsos prossedéns de sas costas d’es nord d’Àfrica emb trecentas embarcassións, comandadas per N’Anur Ibn Abu Bekr que va essê anomenad Walí de Baléàs. Passand es réyne baléà a partí d’aquí y de resultas de que tota sa famili dinàstica mallorquina estava morta, o la s’en havían enduyta de cap a Piza, a formà part de s’Emirat de s’Al-Vándalus. Essênd per consiguient es séu nou monarca, N’Alí Ibn Yussuf Ben Tashufin. 

       Tenguend N’Anur intensió d’edificà una nòva Medina Mayurqa (Ciutad de Mallorca) tèrra endíns pêrque supostament fós més difíssil de tornà conquistà, sa pobblassió mallorquina se li tirà a demunt. Y después de varis fets de mólta violènsi y mors, es mallorquíns varen dessidí envià una embaxada a n’es Emir. Aquex, cuand va sê informad de lo que volía fé N’Anur  eu va destituí de Walí, anomenand a n’En Muhammad Ben Ganya. Axò sotseía s’añ 1126. 

       Sa priméra feyna que va du a terme  En Muhammad va sê s’edificassió de sa nòva Medina Mayurqa demunt sas ruinas de s’altra y emb sas matéxas fitas, però emb un sol resinte amurad. Recostruínd dins ella emb murada, domés es castell reyal emb sa séva ciutadélla (sa Mudayna) y sa fortalesa de Goméra (el Temple).

Mentras tot axò sotseía, a sa Península ets almohades gafavan més y més forsa. (Ets almohades éran una facció bereber de fanàtics relligiosos y mólt guerrés, com ja som dit més amunt.) Per s’añ 1140 mols éran es réynes y ciutads qu’estavan bax es séu podê. Lo que va provocà qu’es réyne de Baléàs s’anàs convertind emb so refugi d’ets almoràvides fugitius, contribuind a n’es séu resurgiment cultural y econòmic, axí com a sa colonisassió de mols de llogs de s’interió de sas islas emb àrabés selèttes.

En Muhammad Ben Ganya, convensud qu’es fi d’es podê almorávide de sa dinastía d’es Tashufíns a sa Península no tardaría mólt a caure, va cridà a n’es séus fiys Abdallah y Ishaq, y se va proclamà Réy de Mallorca y totas sas islas de devòra. Triand es coló negre per bandéra, ja que éra es coló d’es descendéns dirèttes d’en Mahoma, d’es qu’ets almaràvides s’hi consideravan.

Dibux de sa fortalesa de Goméra (el Temple) copiada d’es plano de Palma d’En Tòni Garau fet a 1644, y que no devía d’havê canviad mólt dêsde s’època musulmana.

Sinagògas, mesquidas y igglesis de Palma per aquexa època.

N’ISHAK BEN GANIYA

A 1155 reynava sas Baléàs N’Ishak Ben Ganiya, fíy petit d’en Muhammad. Per havê mort són pare y es séu germà majó. Díuen sas malas llengos de s’època, però sênsa cap fundament, qu’éll elza va fé matà a totdós. Ês séu reynad va sê mólt important polític y militarment. Va reestrutturà es Consêy d’es Réyne incluind dins éll a n’es més sabis de sas Islas, y a n’es més ilustres personatjes almoràvides que s’havían refugiad aquí. Va fé varis tiradas de monedas d’argent y d’ò. Cad’añ, s’escuadra naval baléà amollava velas per anà a assaltà es pobbles de sa costa d’es pirinèus, sa Provènsa y d’Italia. Però encanvi, firmava convènis comersials emb sas repúbblicas de Génova y Piza. Va acabà de recostruí Palma y sa Medina de Menorca (Ciutadélla). (D’aquesta època encara quéda a Ciutadélla sa torre d’es campanà de sa Catedral). Va convertí es réyne de Mallorca emb un centro cultural de primé órde dins el món musulmà. Dos d’es poètas destecads varen essê es menurquí Ibn Said y N’Idris ben Al-Yuman d’Ibissa. Va refuà dos inténs d’invasió cristiana promoguds p’el Papa emb s’ajuda de sa Repúbblica de Génova, es Réy de Sissilia, es Baróns d’Aquitania y es Réy d’Aragó, en ets añs de 1147 y 1178 respettivament. Contraatacand éll a 1178, asaltand sa ciutad de Tolón a Fransa, fend prisionés a n’es Visconte de Marsella N’Ugo Gofredo y a n’es séu net, que s’en va endú de cap a Mallorca. Axí com un assalt a Ullà a sa costa de Girona, hon varen fé prisionés a varis monjos agustíns de sa parròqui de Santa María d’Ullà. Axí eu cóntan sas crònicas en Llatí, y de com durant sa travessía en varen morí dos y elza tiraren per sa borda:

MCLXXVIII. Tolonensis urbs a Rege Majoricae debellata et capta est, et Ugo Gaufredi Vicecomes Massiliensis et nepos ejus et multi alii capti in Majoricam ducti sunt. Anno ab Inkarnatione Dni. MCLXXVIII. Kal. Julii, Deo permittente, capta fuit a Paganis ecclesia S. Mariae de Uliano, et omnibus bonis suis penitus spoliata: cujus ecclesiae canonici alii gladio ibicem perempti alii Maiorichas transducti fuerunt. Kal. Julii obitus dourum frattrum, scilicet Guillermi de Lemona, pbri., et Berengarii de Palegrato, subdiachoni, qui simul in hac Eclesia a Sarracenis, prob dolor. Fuerunt occici anno MCLXXVIII. Nonas julii eodem die memoria vel obitus fuorum frattrum Bernardi de Pulijano, pbri., et Guillermi de Curtada, quos hinc duxerunt Sarraceni captivos et sauciatos, et mortui sunt in mari.

N’Ishak Ben Ganiya va morí a principis de 1184, déxand es réyne a n’es séu fiy Muhammad Ben Ganiya Ibn Ishak.

EN MUHAMMAD BEN GANIYA II

Són pare li va déxà es réyne emb unas circunstansis difíssils, ja qu’es poderós Califa almohade En Yuzeb Abu Yakub ben Yusuf, eu volía fé feudetari séu. Y per un altre costad, estava es pobble baléà que se va subblevà en varis ocasións contra es séu govern absolutista y sa séua intoleransi. Mentrastàns en Yuzeb va morí, essênd es séu sussessó N’Abu Yakub ben Al-Mumin, que va trasladà sa capitalidat de Marrakex a Sevilla. Vend En Muhammad ben Ganiya II que no éra posibble un enfrentament dirètte emb so Califa de s’Al-Andalus, li va envià un missatje emb so mensatje de que, estava dispost a jurarlí vassallatje a canvi de protecció militar. Però N’Abu Yakub no se va fià y en calidat d’Embaxadó li envià un important personatje de sa séua Córt. N’Abu Al-Hasan Alí ben Al-Rubartayr, un barseloní renegad de sa fe cristiana y traydó d’es mallorquíns que tenía per nom cristià: Robert Udalart, també conegud a sas crònicas còma En Reverter. Llinatje qu’avuy en díe encara etzistêx per Andalucía. (Arturo Pérez Reverte, per etzemple.) Es pobble baléà per sa primavéra d’estiu de 1184, enterad de sa maniòbra d’es séu Réy y no volguend essê vassalls de ningú, se va subblevà, fendló prisioné y confinandló dins s’alquería d’Aufabi. Y cuand En Rubartayr desembarcà a Ciutad també eu féren prisioné, mantenguendló confinad a s’alquería de Marratxí (nom que sinnifica: es qui ês de Marrakex), y vigilad per una guarnissió de soldads cristiàns a n’es servissi d’es réy mallorquí. Mentrastàns axò socceía N’Abu Yakub ben Al-Mumin va morí, essênd es séu sussessó En Yusuf Yakub ben Al-Mumin, que, después d’havê venssud a n’Alfóns VIII de Castélla a sa batalla d’Alarcos (1195), va sê anomenad y conegud per Al-Manzur (“Almanzor”) que vol di “ês triunfadó”.

N’ALÍ BEN GANIYA IBN ISHAK

Después d’havê tencad a n’En Muhammad y a n’En Rubartayr, es pobble va anomenà Réy de Mallorca a N’Alí ben Ganiya ibn Ishak, germà de s’anterió, però mólt més bòna persona y de grans cualidats militars. Aquex, vendsê vení s’arruxada per part d’En Yusuf Yakub ben Al-Mumin (Al-Manzur), va preparà a n’es pobble per una guèrra inminent. Però sabedó de que devant una gran escuadra Mallorca éra mala de defensà, y donand mostras de sas séuas cualidads d’estratèga, va pensà que si éll éra es primé en atacà pentura sas còsas anirían millò, sobre tot si atacava sa retaguardia de s’Al-Andalus, o sía, es nord d’Africa. Y a pésà de que s’empresa éra mólt perillosa debud a que dexava es réyne de Mallorca desprotegid, va dessidí durhó endavant per duas rahóns: una, pêrque sabía que tendría s’estaló de sas tribus d’es nord d’Africa, debud a que éren germàns de rassa (almoràvides). Y duas, pêrque atacand sa retaguardia de N’Al-Manzur, ademés de conseguí que desviàs de cap a Àfrica sas tròpas emb sas que volía invadí es réyne de Mallorca, possiblement podría reviscolà s’antig Impèri Almoràvide, d’es que éll éra es derré Réy que quedava. Y dit y fet. Preparà una gran armada emb lo millorêt d’es jovent baléà, formada per docéns cavallés y cuatra mil d’infantería, tots embarcads emb trênta duas embarcassións de varis tipos: galèras, naus, xebècs, etc., comandats per un almirant mallorquí y cristià anomenad Marquês Rashid.

       Éra díe 10 de Novembre de 1184 cuand s’armada d’es réyne de Mallorca, emb sa gran bandéra negra a sa popa de cada embarcassió, va amollà amarras de cap a Bujía. (Si mos fitsam emb so nom d’aquex almirant, Marquês Rashid, mos demostra que mols varen essê es mallorquíns que arabisaren es séus noms per conveniènsis particulàs, talment com àra s’elz estàn catalanisand.)
       A carreg d’es réyne va déxà a n’es séu germà Talha ben Ganiya ibn Ishak, en calidat de Walí. Aquex era d’un caratte tan purot que s’eufegava dins un tassó d’aygo. (Lo que li costaría essê rellevad d’es puesto).
       Es cap de tres díes, es divènrres 13 de Novembre de 1184 arribaren a Bujía (Bejyaya). S’atracan a sa plaja sênsa donà a conexe sas intensións, idò havían replegada sa bandéra qu’elza poría identificà. Trèuan sas pots, per élla baxan a tota sa cavallería que domés tocà tèrra fend més vía que un llamp entren dins sa ciutad. Derréra élls entra s’infantería y emb un vist y no vist se fan emb Bujía. En gran part pêrque es Walí d’aquesta ciutad s’en havía anad feya pocs díes d’inspecció per sa regió y s’en havía enduyt sa majó part de sa guarnissió. (Es nom cristià de Bujía li vé pêrque se pot dí qu’aquí se va inventà s’espèuma –emb español “bujía”- que de tan bòna calidat éra que s’esportava a bastantas pars d’el món cristià.)
       Díe 20 de Novembre N’Alí ben Ganiya ibn Ishak surt de Bujía emb part de s’etzèrsit mallorquí de cap a s’oassis de Aymylul, per surtí a camí a n’es Walí d’aquéxa ciutad y presentarlí batalla. Arribanthí es decapvespre d’es matex díe. 
        S’etzèrsit d’es walí Abu Al-Rabí ibn Abdallah ben Al-Mumin estava compost per trecéns cavallés almohades y varis mils d’àrabés d’infantería. Però sabedó de qu’es mallorquíns havían entrad dins Bujía, p’es camí va incorporà mil cavallés més de sas càvilas àrabés de Soleym.

Essênd ja s’horabaxa de londemà y arriband sas tròpas d’es Walí a s’oassis, varen veure d’enfòra sa lluentó de sas armas de s’etzèrsit mallorquí que, en formassió de batalla elz estavan esperand. Dona órdes urgéns de formassió de batalla, y emb un no rês sas tròpas fórman una mitja lluna, colocand en es costad drêt sa cavallería pesada almohade estalonada per sa cavallería de sas càvilas; sa cavallería jujéra y es cavallés àrabés de Soleym, en es costad esquèrra; y s’infantería almohade, beduina y altres tròpas en es centro.

       Es Walí vend que s’etzèrsit mallorquí emb sa séua bandéra negra éra inferió qu’es séu, dona órde d’atacà.
       Emb un primé moment es mallorquíns ni s’inmutaren. N’Alí  ben Ganiya ibn Ishak observa sa maniòbra d’es contraris, y es cap d’una estona dona órde a sa séva cavallería que ataqui únicament a sa cavallería enemiga d’es costad drêt. Totduna surten còma fléxas es mallorquíns de cap a sa cavallería pesada almohade. S’infantería no se mòu.

Es Walí de Bujía se retjirà tot cuand va veure que sa séva cavallería àrabé de Saleym ni s’inmutà, quédandsê còma estàtuas en es llog hon estavan. Axò li donà a entendre que s’havían passads en es bando mallorquí. Però també va veure com tota sa séva infantería no s’havía moguda, ¡no havían donada ni una passa!. Donandsê conte de que domés éra una batalla entre es mallorquíns y sa cavallería almohade, y sabedó qu’el porían fé prisioné en colsevol moment, gira en coa y escapa de cap a Algé. Es cab d’una hòra de lutxa, comensand ja a fé fósca, sa cavallería mallorquina havía donada bòna cónta d’ets almohades. N’Alí ben Ganiya ibn Ishak acabava de goñà sa primera gran batalla contra s’impèri almohade. Y de resultas d’axò tot es pobble de Bujía jurà a N’Alí còma nòu Emir y herêu autèntic d’es gran Califa Yusuf ibn Taxufín. Lo que també va provocà que mils d’hòmos volguéssen formà part de s’etzèrsit mallorquí.

       N’Alí anomenà Imán de sa mesquida a N’Abderramàn Al-Azdi, de Sevilla, hòmo de vuytanta cuatre añs mólt famós, gran poèta, jurista y oradó, que feya tems se trobava visquend per allà. Y de Walí posà a n’es séu germà Yahya ben Ganya ibn Ishak.

Es cab d’un parêy de díes s’etzèrsit mallorquí surt de cap a Algé, a hon s’hi havían refugiads s’antig Walí de Bujía y es d’Al-Qala. Es que, sabedós de s’inminent arribada d’es mallorquíns, fugíren de cap a Tlemecén.

        No passaren mols de díes, cuand se lis comparagué còma surtida de la mà sa pèrla d’es mediterrani almohade, blanca y orgullosa situada demunt un turó voréra de la ma, Algé. Es mallorquíns l’enrevoltan, plantan sas tendas, y es cab d’uns pocs díes Algé va sê conquistada quèsi sênsa sang grassis a qu’es partidaris algeríns de N’Alí, conseguiren obrirlís una de sas portas de sa ciutad. Totduna se colocà sa bandéra negra mallorquina a sa torre d’es castell, per fe sâbre a tota sa ciutad quí éra es séu nòu señó.

Después de descansà uns díes, partexen emb intensió d’arribà fins a Marrakex, conquistand tots es pobbles que se trobavan p’es camí. De walí d’Algé hey déxà es séu nebód Yahya ibn Talha. Però com que éra un jove un tant inconsient, emb éll hey déxà a n’en Tashufin, cónco séu y germà petit de N’Alí. Arriban es cab de varis díes a sa ciutad fortificada de Milyana, ahón se varen posà a pròva de bon de ve sas forsas mallorquinas. Después de mólta de sang per sas duas pars se va conseguí entrà dins Milyana y conquistarlâ.

        Incomprensibblement, después d’havê descansad y recuperadas sas forsas, N’Alí ben Ganiya ibn Ishak de mal nom Al-Mayurky, va dirigí s’etzèrsit de cap a Al-Qala, en ves de continuà de cap a Marrakex, a fi de conquistà tota sa part africana de s’impèri almohade. Però no volgué escoltà es consêys d’es séu general N’Yiddir ben Aysa, que li recomenava continuà fins a sa gran capital. Que si no’u feya ara, pentura ja no’u podría fé pus may més, idò N’Almanzur encara se trobava a Sevilla y sería relativament fàcil conquistà Marrakex.
         A N’Alí Al-Mayurky li passà aquí lo matex que a N’Aníbal a Italia,  que, después de sa batalla de Cannas, tenguend a n’es romàns més asustads que un retolí devant un mox y sênsa forsas sufissiéns per defensarsê, no volgué atacà Roma. Essênd axò sa séua perdissió.

Encaparrotad emb lo séu, N’Alí Al-Mayurky continuà anand de cap a Al-Qala, que, essênd un baluard psicològicament important, per cuant aquesta ciutad havía estada sa capital d’es réyne hammudita, aliads séus, s’havés poguda conquistà més endavant y pentura sênsa jens de sang, después de conquistada sa gran capital Marrakex. Però per lo que se veu se sentía obbligad a tornà a n’es séus aliads lo que tems enrréra va sê sa séua capital.

        Un’altra de sas causas que possibblement eu fé desidí anà de cap a Al-Qala, va sê, sa pò de que, a sa priméra derròta que tengués, que de bon segú qu’entendría colcuna, es séus aliads hammuditas y ets àrabés de sas càvilas eu abandonassen; o pitjó, eu traissionassen. Còsa mólt comuna per aquélla època, hon tots ets etzèrsits éran mersenaris que s’en anavan emb so que milló lis pagava, o si se veyan perduds emb so qu’estava goñand sa batalla.

Moiméns de s'etzèrsit mallorquí a 1184.

        Es cab d’uns díes arribà a Al-Qala y enrevoltandlâ li posà sètje. S’etzèrsit almohade que la defensava no sospitava lo més mínim, que dins sa ciutad hey havía una quinta columna a favó d’es mallorquíns, que domés esperava sa señal d’attuà. Y aquéxa arribà cuand per médiassió de fletxas emb mensatjes, se lis comunicà qu’emb sos mallorquíns hey havía es fiy d’es que va sê es séu Réy.
       Tres díes después, es prínsep hammudita y N’Alí donan s’órde d’assalt. Ets hammuditas de dedíns òbrin sas portas a s’etzèrsit mallorquí, y lo primé que fa es prínsep hammumita domés entrà dins sa ciutad, ês, pujà a sa torre d’es castell, llévà sa bandéra vermeya y blanca almohade, posand sa de sa séua famili y a devòra, sa bandéra negra mallorquina; fend sâbre axí a tota sa ciutad qu’es amllorquíns éran es séus aliads. Después, es mallorquíns s’entornaren de cap a Bujía, quedand axí tota sa part central d’es Magreb bax es podê mallorquí.
       Mentras tot axò sotseía, a Sevilla va sê anomenad nòu Califa de s’impèri almohade En Yusuf Yakub ben Al-Mumin (Al-Manzur) de 24 añs. Axò va sê per s’Ottubre de 1184, durant s’invasió mallorquina d’es Magerb central. Axí que, enterad En Yusuf d’aquest fet, de Sevilla s’en anà de cap a Marrakex arribandthí es cap de dos mesos, pressisament cuand N’Alí enrevoltava Costantina. 
       Vend en Yusuf sas simpatías qu’havían despertadas es mallorquíns per tot es Magreb, envià emisaris per tots es pobbles y ciutads qu’encara no havían estadas conquistadas p’es mallorquíns, regaland dobbés a sas mesquidas, ordenand a n’es Kaíds qu’amollassen a n’es presos de delites menós y perdonassen sas deutas fiscals, y també pujà es sòus d’ets Alfakís y d’es pròpis Kaíds. D’aquéxa fórma s’assegurava que no hey havés fuytas de cap a s’etzèrsit invasó. 
       Però antes de partí de Sevilla, va fé poc més o manco, lo matex qu’es “miserabbles de Mallorca” (axí anomenan a n’es mallorquíns sas crònicas àrabés) havían fet emb éll dos mesos antes, atacà sa séva retaguardia. Envià varis embarcassións cap a Mallorca carregadas d’ò per comprà voluntads y axí lliberà a n’En Muhammad ben Ganiya II y a n’En Rubartayr, talment com a tots es soldats qu’havían arribads emb éll semmanas enréra, y que també estavan prisionés. Y axí va sotseí, y una vegada lliberads assaltaren sa mudayna y es séu castell, aprofitand que casi tothom estava resand a sa mesquida, ja que éra un divènres. 
      Sa notissi s’escampà per tota Palma còma una taca d’òli, per lo que tota sa guarnissió fidèl a N’Alí ben Ganiya ibn Yshak, escapà de cap a Alcudi y Pollènsa. Es Kaíd d’Alcudi N’Ibn Nayyah domés tení notissi de lo sotseíd a sa capital, totduna envià un llaút de cap a Bujía avisand a n’el Réy (Emir) de lo que acabava de passà.
      Un pic va havê recobrad es podê En Muhammad ben Ganiya II, déxà a n’En Rubartayr de governadó y s’en ana de cap a Marrakex a rétra pleytesía a N’Al-Manzur, a demanarlí perdó (amàn) y a prégarlí enviàs de cap a Mallorca una flòta per consolidà sa séua autoridad.
        Mentras tans, N’Alí Al-Mayurky, Réy de Mallorca, va partí de Bujía emb s’etzèrsit de cap a Costantina, s’antiga ciutad númida de Cirta, que se posissionà de part de N’Aníbal contra es romàns, sênsa sospità jens lo qu’estava passand a Mallorca. Una vegada allà y havend estodiad es terréno y vistas sas formidabbles defènsas de sa ciutad, envià a n’es séu secretari Ben Farsán d’embaxadó a n’es Califa de Bagdad, emb s’encàrreg de qu’es Califa reconegués a N’Alí còma “Prínsep d’es Creyéns” y axí provocà qu’es berebers y altres pobbles se li juntassen. Diguendlí també que cuand passàs per Egipte se turàs a saludà a n’En Salah Al-Hadin Yusuf (Saladino), nòu Emir d’aquella tèrra.
       No va tardà mólt a arribà a Bujía sa notissi de sa pèrdua de Palma (Madyna Mayurqa), a mans d’es séu germà Muhammad y d’En Rubartayr. Mala notissi qu’arribà juntament emb sa que, N’Al-Manzur estava preparand un gran etzèrsit a Tlemecén per reconquistà totas sas tèrras en mans de N’Alí ben Ganya Al-Mayurkí. Dins lo dolent de sa notissi de sa pèrdua de Palma, arribà també sa bòna de qu’es cristinas y es jodíos de Mallorca que éran sa majoría de sa pobblassió, no havían pres part emb sa subblevassió.

         N’Alí, preocupad per sas duas notissis resolgué que lo més urgent y principal éra recuperà es réyne de Mallorca. Axí que, cridà a n’es séu germà Abdalah y li donà órdes de que preparàs dos o tres barcos y cincuanta soldats, sa mitad de mallorquíns y s’altra de fradíns de Bujía. “De Bujía, -li va di- aniràs a Trípoli a firmà un trattad emb so general d’En Saladino anomenad Sarf Al-Din Karakús, que acaba de conquistà aquéxa ciutad. Llevò partiràs de cap a Sissilia hon oferiràs un altre trattad de pau emb so prínsep de Palèrmo, y desd’allà de cap a Alcudi hon es Kaíd Iben Nayyah y es soldats que fugiren de Palma t’estàn esperand.” 

         Domés partí N’Abdalah, En Yahya ben Ganya ibn Ishak va comensà a preparà sa defènsa de Bujía, fortificand s’esterió de sa ciutad a un tir de flétxa de sas muradas, per dificultà es pas de sa cavallería enemiga. 
          No va tardà mólt a arribà sa notissi de que éran vint mil es de s’etzèrsit de N’Al-Manzur que, a marxas forsadas s’atracava cada díe més. També li arribà sa notissi de s’estratègi de N’Almazur d’envià hòmos desfressads de comersiàns, per tots es pobbles y ciutads en mans d’es mallorquíns oferind ò y es perdó a tots es que se passassen a n’es séu costad. Però de lo que no se enterà En Yahya éra de sa gran flòta que s’estava atracand a Algé per la mà.
         Y axí va sotseí qu’es cab d’un parêy de díes Algé va sê conquistada y es séu nebód Yahya ben Talha, walí d’aquélla ciutad fet prisioné. Per tèrra, s’etzèrsit almohade conquistà Milyana grassis a s’ò que s’havía repartid entre sa pobblassió.
        Díe 22 de Matx de 1185 sa matéxa flòta almohade que conquistà Algé, comandada per N’Abdalhà ben Abu Ishak, de mal nom “es Sissilià” debud a que éra natural d’allà, va desembarcà a n’es port de Bujía agafand a n’En Yahya ben Ganya per derréra, y emb casi totas sas tròpas fòra de sa ciutad esperand essê atacads per tèrra. En Yahya vend sa cosa perduda, reunêx a n’es capità de sa cavallería mallorquina, En Yiddir ben Aysa y a n’es de s’armada En Marquês Rashid, y desidexen qu’es dos capitàns se quedaràn a fé front a n’ets almohades, y qu’En Yahya s’en anàs de cap a Costantina hon estava es séu germà Alí, Réy de Mallorca, y axí a’l manco éll se podría salvà y més endavant recuperà lo perdut; ja que si se quedava a lutxà lo més segú ês que caygués prisioné o mort, ja que s’esperava d’un moment a s’altre qu’arribàs s’etzèrsit almohade per tèrra dêsde Algé.

Cuand es dos germàns se varen veure y En Yahya li donà cónta de sa pèrdua d’Algé, Milyana y Bujía, N’Alí Al-Mayurky va ordenà xecà es sètje y partí de cap a s’interió crusand sa cordilléra de s’Atlas de cap a Tuzer. Arriband allà li pòsen sètje y es cap de varis mesos conseguexen goñà sa plassa. Una de sas priméras órdes que donà va sê, sa costrucció d’una mesquida emb honra a Déu. (D’aquesta mesquida encarara se conserva sa torre de s’alminar). Después de descansà varis díes partexen de cap a Gafsa, ciutad ben fortificada y rica. (Gafsa ês sa corrupsió d’es nom romà de Iustiniana Capsa a època romana-bisantina.) Aquesta ciutad se li entregà sênsa lutxa debud a sa fama de conquistadós que ja havían agafada es mallorquíns.

       Estand allà arribà sa notissi de qu’es Califa de Bagdad havía anomenad a N’Alí ben Ganya ibn Ysaq Al-Mayurqy, “Emir Al-Mulimin” (Prínsep d’es creyéns) Llogtinent séu per tot es Magreb, dêsde Egipte fins a s’Atlàntic. Y ordenà a n’es séu primé Llogtinent, En Saladino, Emir d’Egipte, que li enviàs tròpas per ajudarlí contra s’almohade Al-Manzur. Y axí se va fé, En Saladino envià a N’Alí a n’es general Sarf Al-Din Karakús walí de Trípoli emb un bon etzèrsit.
      Però mentras tot axò sotseía, es germà de N’Alí, N’Abbdalah va arribà a sa bahía d’Alcudi. Totduna se li va presentà En Nayyah que li donà notissis d’es derrés acontexeméns. Después d’escoltarló donà órde de qu’enviàssen a tots es pobbles y alquerías colomas emb so mensatje de qu’éll éra a Mallorca y que enviàssen hòmos per reconquistà Palma. Conseguind d’aquesta manéra reuní un gran etzèrsit, fins a n’es punt de que, arriband a Palma y enterads es de dedíns, totduna varen surtí tots es cristiàns y jodíos a juntarsê emb so séu etzèrsit.
        Se plantan devant Palma, l’enrevoltan, y se pòsen a costruí màquinas y torres d’assalt. Comensa sa lutxa y poc a poc van goñand terréno y murada, arriband a entrà dins sa ciutad. Es cab d’una semmana de lutxa carré per carré, a n’En Rubartayr (Reverter) y es séus barseloníns ja domés lis quedava es castell de sa Mudayna còma refugi. Aquex, se reistía a entregà sa fortalesa pêrque espérava veure arribà s’ajuda que se suposava havía conseguida En Muhammad II de N’Al-Manzur. Però es díes passavan y s’ajuda almohade no arribava, axí qu’En Rubartayr va demanà porê xerrà y parlamentà emb En Abdalah, però aquex se negà. De rabi, y cuand sas catapultas estavan tirand contra sa Mudayna, va fé pujà a sas almenas a tota sa famili (sa mara, sa dòna y sas fiyas) de N’Abdalah, qu’havía agafadas de rehéns desd’es primé díe; lo que provocà que sas catapultas s’aturassen y que acettàs parlamentà emb éll.
       Es cab de varis díes de convèrsas N’Abdalah acètta sas condissións d’En Rubartayr: “Sas dotassións almohades prisionéras s’en podràn anà de cap a Céuta, y es mersenaris barseloníns, o emb éll de cap a Céuta o totsols de cap a Barselona.” Y axí se fé londemà, y a sa torre de s’homenatje se torna posà sa bandéra negra mallorquina. 
       Per aquéxa època N’Almanzur ordenà que se duplicàs es pês y es való de sa moneda dò (dinar), passand de pésà 2,36 grams a 4,72. Y d’aquí surt es nom cristià de: “Doblón de oro”.
       Emb tot assò havían passad dos añs y N’Almanzur havía reunid un gran etzèrsit de vint mil hòmos, per mirà d’espulsà definitivament a n’es mallorquí d’es nort d’Àfrica. Però es mallorquí mentrastàns havía posad sètje a Túnez y havía conquistada Bòna. Y N’Almanzur p’es mes de Febré de 1187 havía enviada una flòta de cap a Mallorca, que va conseguí conquistà Ibissa y Menorca.
     P’es Bril de 1187 N’Almanzur partêx de Fez de cap a Túnez emb sos vint mil hòmos. Enterad N’Alí Al-Mayurky comènsa a preparà s’estratègi, xéca es sètje a Túnez y se dirigêx de cap a mitjorn, a un llog anomenad Umra y estabblêx allà es campament. A n’es matex tems N’Almanzur arriba a Túnez y prepara s’etzèrsit per anà derréra es mallorquí. Y díe 23 de Juñ de 1187 es dos etzèrsits se tròban a n’es pla de Umra. Díe 24 comensa sa batalla emb desnivell de forsas. Però com que val més màña que forsa, s’etzèrsit mallorquí essênd es més petit va goñà a s’etzèrsit d’es señó més poderós d’aquélla època incluind a n’es réys cristiàns d’Euròpa. S’estratègi de N’Alí Al-Mayurky va sê, que domés comensà sa lutxa se procuràs a las totas matà o fé prisioné a n’es general almohade qu’elza comandava, En Sayyid Abu Yusuf  ibn Abi Hafs. Y axí eu fé y conseguí, y sa vittòri va sê gloriosa, pêrque, enterads ets almohades de sa mort d’es séu general, giraren coa y escaparen a corre de cap a Túnez.

      Después de sa gran vittòri a N’Alí ben Ganiya ibn Ishak, Al-Mayurky li passà per segona vegada, lo matex que a N’Aníbal goñada sa batalla de Cannas, no va perseguí a s’enemig procurand sa séua derròta total, y ademés sa possibble cattura de N’Al-Manzur. Y es mésos anavan passand  y N’Al-Manzur reorganisand es séu etzèrsit, talment com es romàns. Essênd ja p’es Setembre y tenguend s’ etzèrsit a punt, partêx de Túnez  N’Al-Manzur de cap a Umra hon estava s’ etzèrsit mallorquí. Axí díe 14 d’Ottubre de 1187 se trobaren es dos etzèrsits, y después de mirarsê una estona s’envestexen posandsê N’Al-Manzur devant de tot d’es séus. Sa lutxa éra ferosa y es mallorquíns a poc a poc s’anavan fend es señós de sa batalla. Però com que N’Al-Manzur era un gran estratèga, es vespre antes havía enviada a sa séua cavallería jujéra de cap a sa retaguardia mallorquina, per lo sen demà atacà es campament mallorquí, hon domés hey heurían sas donas, al·lots y cuatre criads. Y cuand en es soldats mallorquíns y es séus aliads que lutxavan còma lleóns y estavan goñand a n’es gran Al-Manzur en persona, lis arribà sa notissi de s’atac a n’es séu campament, abandonaren sa lutxa y s’en anaren a donà socós a n’es séus. Y grassis an axò, y domés an axò, s’Empéradó almohade va porê goñà a n’es mallorquíns. 
      De resultas de s’abandono de sa batalla, N’Alí Al-Mayurky ferid d’un tir de flétxa, s’en anà emb élls, elza reorganisà y s’elz en manà de cap a s’interió d’es desèrt, arriband fins a  sa regió de M’zab hon fortificà es pobbles de Ghardaya, Robbah, Témassine y Sidi Krelil. N’Al-Manzur va desistí de perseguirlós y se dedicà a recuperà sas ciutads de Gabes, Tucer y Gafsa, encara en mans de s’ etzèrsit mallorquí.

       Una vegada va havê conseguid recuperà tot es territòri, Jané de 1188, s’en va na de cap a Túnez y d’allà, p’es mes de Matx, partí de cap a Marrakex aturandsê a totas sas ciutads per essê rebud emb festas regalos.  

          Sa part retxada y Mallorca éran sas possessións mallorquinas a 1188, principi d'un impèri de curt camí, ja que Eivissa y Menorca varen essê conquistadas p’ets almohades a principis de 1187.

EN YAHYA BEN GANYA IBN YSHAK

Es derré Réy àrabé almoràvide

        Un añ después, 1189, de resultas de s’infecció de sa ferida de sa flétxa, N’Alí ben Ganya ibn Ysak Al-Mayurky va morí. Es séu germà Yahya ben Ganya ibn Yshak passà essê es nòu Réy de Mallorca y de sa regió de M’zab d’es Magreb.
        A partí d’aquest moment En Yahya ben Ganya, tembé de malnom Al-Mayurky, comensà a fé guèrra de guerrillas p’es redòssos d’es séu territòri arriband a recuperà p’es mallorquíns sa ciutad de Tuzer. Fins que un bon díe se va presentà de sopetón dins Túnez emb cinc céns soldats a cavall. Elza agafà tant de nòu a n’es de sa ciutad que no varen sâbre réaccionà, y per una bòna estona En Yahya va sê señó de Túnez, obbligand a n’ets habitàns que li entregassen ò y dobbés si no volían essê mors. Después d’havê replegad es tresò tornà sortí de cap a Tuzer sa capital d’es territòri mallorquí. Y axí anavan passand ets añs; éll conservand sa part d’es mitjorn d’es Magreb, y es séu germà Abdalah conservand Mallorca de tots ets inténs de N’Al-Manzur de conquistarlâ.
         Y arribà 1195, hon N’Alfóns VIII de Castélla va provocà a N’Al-Manzur, maltrattand a n’es séus emisaris de pau, envalentonad debud a que N’Alfóns de Lleó, En Pére II d’Aragó, En 
        Sanx de Navarra y N’Enriques de Portugal li prometéren sa séva ajuda militar en cas de guèrra emb sos almohades.

N’Al-Manzur, que se trobava a Marrakex, cuand va rebre sas notissis de s’ofènsa ordenà que se juntàs tot s’ etzèrsit que se pogués a Fez, déxand emb mólt pòca guarnissió sas ciutads d’es Magreb oriental hon estava “es mallorquí”. Sabedó d’assò En Yahya Al-Mayurky no va pèrde cala y partí emb so séu etzèrsit de cap a Gabes, y es Bril de 1195 sa ciutad se li va entregà. Es mes siguient, es Matx, partí de Gabes de cap a Al-Maddyya que també se li va entregà, ampliand axí es territòri de domini mallorquí.

         Mentrastàns N’Al-Manzur reunía tots ets hòmos que poría tant aquí a n’el Magreb com a Sevilla. Y estand ja preparad, díe 1 de Juriol de 1195 passa Gibraltà y s’en va a reuní emb s’ etzèrsit que l’esperava a Sevilla. D’aquí partêx de cap a tramuntana a toparsê emb s’etzèrsit cristià de N’Alfóns VIII. Se trobaren es cap d’una semmana, concretament díe 15 de Juriol de 1195 a n’es pla d’es castell d’Alarcos, y es cab de tres díes es 18 de Juriol de 1195 se proudí s’enfrentament, sa gran batalla. Y passà que tots es Réys cristiàns que li havían promês ajuda a N’Alfóns VIII de Castélla, no se presentaren y sa batalla la goñà N’Al-Manzur (que d’aquí li vé es malnom de Al-Manzur “el vencedor” a n’En Yusuf Yaqub ben Al-Mumin, a pésà de que jo l’estig anomenand axí dêsde més enréra, per una milló comprensió de noms y d’attós per part d’es lettó), fugind N’Alfóns de cap a Tolédo. Y aprofitand sa derròta s’apoderà de sas vilas de Maherit (Madrit), Escalona y Talavéra (sa véha), enrevoltand axí a Tolédo y no poguend escapà d’élla N’Alfóns. A s’añ siguient, 1196, N’Al-Manzur reconquistà sa ciutad de Calatrava (sa véha) y Guadalajara, y va posà sètje a Tolédo per fé surtí a N’Alfóns. Mentras, En Yahya Al-Mayurky aprofità per reconquistà sa ciutad de Gafsa.
         No poguend N’Al-Manzur conquistà Tolédo per sas séuas formidabbles defènsas naturals, va xecà es sètje y s’en ana a conquistà Talamanca. Y después partí de cap a Sevilla a descansà. Però va sê un descàns intranquil, ja que li arribaren notissis de qu’es “mallorquí” se tornava a fé emb so Magreb oriental, y es séu germà Abdalah, Walí de Mallorca, havía reconquistadas sas islas d’Ibissa y Menorca. Y per si axò no li fós abastament va rebre una embaxada de N’Alfóns de Lleó, de malnom “en Caragol”, demanandlí un patte d’ajuda per anà contra Castélla. Y axí se va acettà y firmà, y de resultas d’axò N’Almazur  entregà a n’en Caragol tres mil soldats de cavallería pêrque armàs guèrra contra Castélla.
        Y mentras N’Al-Manzur se preocupava de firmà pattes emb sos réys cristiàns, per mirà de conservà sas frontéras emb Castélla y de conquistà Tolédo y axí agafà a N’Alfóns VIII, anavan passand ets añs y En Yahya ben Ganya Al-Mayurky se nava fend més y més poderós, recuperand tota sa regió de Ifrikya escètte sas ciutads de Túnez y Al-Madyya.
       De resultas d’es fets d’es mallorquí, es Califa de Al-Andalus y Magreb no va porê reconquistà sa península, debud a que va havê de reforsà sas ciutads qu’encara estavan per éll a n’es nord d’Àfrica, desviand gran part de s’etzèrsit peninsulà de cap an aquets llogs. Axí que, si se pogué  conseguí sa continuassió de sa reconquista cristiana a partí de 1200, va sê grassis a sa creu que s’etzèrsit mallorquí donà a N’Al-Manzur y a n’es séu sussessó, que no varen porê empleyà totas sas séuas fòrsas militars contre es cristiàns de sa Península.

        No va tardà mólt de tems a caure d’es costad mallorquí sa ciutad portuari de Al-Madyya. Y domés entrà dins élla, En Yahya ordenà que s’enviàs de cap a Mallorca es cos de N’Alí, pêrque fós enterrad dins a fortalesa de Goméra (el Temple). Y dêsd’es réyne de Mallorca arribaren reforsos y sa famili d’En Yahya. Axò sotseía a finals de 1197.

1198 eu passà consolidant En Yahya ben Ganya Al-Mayurky Réy de Mallorca y de Yfrikya, es séus territòris d‘es nord d’Àfrica. Y es séu germà Abdlah, Walí de Mallorca va refuà per dos pics altras tantas invasións de sa flòta almohade enviada per N’Almazur. Y axí s’arribà a n’es Jané de 1199, concretament a díe 22 en que N’Almazur se morí a Marrakex. Hereuand s’Impèri almohade es séu fiy Al-Nasir, encara menó d’edat.

         Vend es séus tutós qu’En Yahya Al-Mayurky s’havía fet emb sa mitad d’es Magreb, y tenguend pò de que més prest més tard anàs de cap a Marrakex, varen ordenà a n’es Walí de Bujía qu’atacàs a n’es mallorquí. Però enterad En Yahya p’es séus espías d’es moiméns almohades, lis surtí a camí preparandlís una trampa y per consiguient goñand sa batalla. Escapand es Walí de cap a Costantina, ciutad qu’es mallorquí no havía pogud may conquistà per sas formidabbles defènsas naturals, ja que se tròba mitja enrevoltada d’un gran single (igual que Tolédo), y per sa part de devant emb unas bònas muradas.

       A principis de 1200 En Karakús, dêsde sa ciutad de Waddan atacà Trípoli, però sas tròpas mallorquinas comandadas p’es cosí d’En Yahya, En Tashfin, goñaren sa batalla y Trípoli tornà a mans mallorquinas.