Històri Medieval
HISTÒRI MEDIEVAL
S’ESTAD BALÉÀ
Desd’es principi de sas civilisassións europèas fins a Roma, cada ciutad y es terrénos que l’enrevoltavan y sobre tot, segóns lo gros de s’etzèssit qu’hey havía, costituían un petit réyne psèudo independent. Llevad de si, com noltros, éran islas; aquéxas costituían un réyne independent gordat per la ma.
Roma, unificand per conquista o per trattads, va conseguí qu’en es séus territòris domés hey havés un señó, s’Empéradó de Roma.
Però después de sa cayguda de s’Impèri se perfilàren sas nassións qu’avuy conexêm y Baléàs no va sê ménos. Y después de passà p’es domini Vàndalo y de s’Impèri Bizantí, arribà a sê un estad independent governad per un Consêy de Majós. Estam xerrand d’es siggle VII.
Durant es domini bisantí, d’el 518 a n’el 624 (106 añs), s’introduí a Baléàs sa figura de “l’amo”, qu’ês sa persona que conra, fa y desfà a unas tèrras que són propiedat d’es señó, a canvi d’una part de lo que se produêx.
A principis d’es siggle VIII, concretament a n’el 709, s’Emir de Túnez, En Muza ben Nusayr va decidí vení a saquetjà Mallorca y Menorca, conseguind secuestrà a n’es principals dirigéns d’es Consêys de sas duas islas, o com élls elz anomenan a sas séuas crònicas: “es Muluk” de Mallorca y de Menorca; per llevò demanà un rescat. Còsa aquéxa que per altra banda éra de lo més normal per aquells tems. Después d’aquest fet s’Estad Baléà va continuà sa séva rutina fins a finals de siggle. (Muluk que sinnifica Réy, ês una paraula derivada de sa fenissi MLK que sinnifica lo matex.)
ES PRIMÉ RÉY - 1é. CRISTIÀ
En CARLO MAGNO
Axí, a finals d’aquex matex siggle vuyt (el 799), de resultas d’haversê enterad es de sas islas, qu’ets àrabés qu’havían conquistada casi tota sa Península Ibèrica a n’el 715, qu’havían envadid Aquitania fins a Poitiers, llog a hon es francs (pobble germànic) elz aturaren, y que de resultas d’aquesta batalla varen essê espulsads fendlós reculà més enllà d’es Pirinèus, s’estavan preparand a Céuta per invadí y conquistà aquestas costas, y emb sa mala esperiènsi anterió demanaren socós a n’En Carlo Magno Réy d’es francs, que ademés éra es Réy cristià més poderós d’Euròpa y es veynad de més apròp de Baléàs.
Aquest fet està contad de sa siguient fórma a s’òbra “Marc. Hispaniae”, llibre 3 capítol 19, hon porêm lleggí: (traducció a n’es Baléà)
“...emb s’autoridat de N’Eginhardo, cronista d’En Carlo Magno, s’añ 799 va essê gloriós per sas armas de Fransa, debud a que, de resultas d’haverlí demanad ajuda es naturals de sas islas Baléàs, y havê enviad aquell una gran escuadra a n’es mando de N’Irmingario, Conte d’Ampurias, y d’havê aquest vensud a n’ets àrabés, es pobble baléà jurà a n’En Carlo Magno còma Réy...
...A n’el 814, volguend arregglà s’assunto de sa sussessió cridà a Córs a Aquisgràn (Francònia) y dittà testament, hereuand a n’es séu fíy Ludovico Pío emb s’Impèri Franc, y a n’es séu net Bernat, fíy d’En Pipino (mort), emb sa corona d’Italia y emb sa d’es réyne de Baléàs, que se composava de sa Baléà majó y sas séuas islas de devòra: Menorca, Ibissa, Cabréra y Formentéra" (Per aquest tems, el 799, Barselona encara estava bax es podê àrabé, y es réynes españols encara no estavan creads, esceptuand es réyne d’Asturias. Que incluía: Sa costa nort de Galissia, Asturias, Cantabria, Liébana, Bardulia (Castélla) Biscaya y Gipuzcoa. (Cataluña encara no etsistía de cap fórma, ni tànsols tenía aquex nom, sinó “la Gòtia” o siga tèrra d’es Gods (pobble germànic).)
Durant aquest reynad se varen costruí es castells d’Alaró, Santuèri, Pollènsa y Bellvê (aquest derré castell durant sa dominassió àrabé d’es siggles X a n’es XIII, se va dexà pèrde pêrque no’u trobaren nessessari per sa defènsa de Palma).
No porêm aportà mols de més datos de lo que va fé en Carlo Magno dins Baléàs en cuant a economía y política, però encanvi, emb sa colonisassió que va fé emb gent occitana-provensal, s’arquitettura populà se va contagià de s’occitana-provensal, essênd sa casa mallorquina tradissional germana de sa d’aquexos. Y sa llengo baléà se va contagià d’es vocabulari d’aquesta regió d’es sud de Fransa, conformandsê s’idioma qu’avuy ês es Baléà, déxandsê de pronunsià y escriure sa “r” romànica a final d’es noms y vèrbos. Etzemple: havere-romànic; haver-català; haber-castellà; havê-baléà; ave-provensal.
Axí com sas desinènsis llatinas -antia, -entia: abundantia, arrogantia, prudentia, clementia, etc.; qu’emb español y català evolusionan de cap a -ancia, -encia: abundancia, arrogancia, prudencia, clemencia. En Provensal y Béarnês, evolusionan de cap a -anci, -ènci. Y en Baléà de cap a: -ansi, -ènsi: abundansi, arrogansi, prudènsi, clemènsi.
D’aquesta època ês per etzemple sa cansoneta baléà:
Sèrra ma mèrra, un òlla de tèrra, un òlla d’aràm, ¡patapim, patapum, patapam!
Hón “ma mèrra”, en Provensal antic sinnifica: mu mare. Avuy díe en Francês se díu: “ma mère”. D’hon se deduêx que “mère” surt de “mèrra”.
Porêm comprovà també emb sa siguient poesía escrita emb Occità, Baléà y Català. Com entre es primé y es Baléà heyà móltas més afinidats qu’emb so Català. Comprovand axí que sa nostra llengo surt en gran part d’aquéxaltra, còsa no possible emb so Català segóns s’Institut d’Estudis Catalàns.
Occità
De còp i a de matins que som coma un aujòl, E bofi doçament los borrilhs de la farda, E meti de belas virgulas se gai qualque sonet E saludi los passants amb lo braç arrucat.
Baléà
De vegadas heyà dematíns que som còma un jay, Y buf dolsament sas borras de sa falda, Y pos béllas comas si fatx cuolca sonêt, Y salud a n’es que passen emb so bras arrufad.
Català
De sobte, hi ha matins que só com un vellet, I bufo dolçament les volves del vestit, I poso belles comes si faig algún sonet, I saludo el passant amb un braç encogit.
Aquex siggle VIII qu’estava acaband, a España va sê un siggle de desconcèrt y reorganisassió per recuperà es territòris perduds. Don Pelayo, realment no ês es restauradó de s’Estad Visigod com han dit altres autós, sinó un Réy nòu que réyne sobre un pobble nòu, después de sa legendari batalla de Covadonga en el 722. (En el 735 se funda es pobble de Balmaseda – Biscaya). Una vegada mort éll a n’el 737, es séu fíy Favila continuà emb sa reorganisassió política y militar, però es cab de dos añs, en el 739 va morí desfet per un ónso cuand estava pressisament de cassa. No havend tengud descendènsi, se coronà Réy d’Asturias N’Alfóns I (739-757), fíy d’es Duc don Pédro de Cantabria y gènre de don Pelayo. Aquest va sê es que incorporà a Asturias sa costa nort de Galissia, Liébana, es condat de Bardulia (més endavant Castélla), y sa ciutad de Lleó. També s’afañà en repobblà de cristiàns aquestas novas reconquistas. Sa séua mort a n’el 757 va coinsidí emb sa pujada a n’es podê de s’Emirat de Córdoba, de N’Abd Al-Rahman I (Abderramàn I) que tornà emb empenta a fitsà y reforsà sa frontéra emb sos cristiàns. Lo que no va permetre a n’es sussessós d’el Réy d’Asturias y Lleó, En Fruela I, N’Aurèlio, En Silo y En Mauregató continuà emb sa reconquista, topandsê emb una murada defensiva d’un bon etzèrsit emb un bon dirigent. Durant es reynad d’En Mauregató se firmà es trattad d’es “Tribut de sas cent donzellas”.
Aquets cuatre Réys varen reynà entr’el 757 y el 792. En Bermudo I continuà emb sa reconquista, però no trobandsê bé abdicà en es séu nebód N’Alfóns II d’Asturias. Aquest sí que va conseguí una bòna passa de cap a sa reconquista, idò a n’el 794 dugué sa guèrra fins ben aprop de Lisboa emb s’ajuda d’En Carlo Magno (Réy d’Italia, Francònia y Aquitània); y de resultas d’axò va conseguí abolí es Tribut de sas cent donzellas. Durant es séu reynad ademés, se va descubrí aprop de Iria Flavia (Galissia) a n’el 813, un vas que segóns una antiga tradissió contenía ets òsos de s’Apostol Sant Yago es Majó. Y allà matex va fé costruí un temple emb Sèu Episcopal. En es redòssos d’aquesta Sèu s’hi edificà a poc a poc sa ciutad de Santiago de Compostéla. N’Alfóns elegí Oviedo còma capital d’es réyne Asturlleonês.
A n’el 785 N’Abd Al-Rahman I comènsa sa costrucció de sa mesquida de Córdoba. Aquest matex añy se va fundà sa ciutad de Mursia.
En aquex siggle VIII hey va havê també fets mólt sinnificatíus en el món mediterràni, com per etzemple que, a n’el 726 s’empéradó de Bizansi, en Lleó III prohibêx sas imatjes dins sas igglesis esceptuand sas de Cristo.
A n’el 730 se decréta sa péna de mort per tots aquells que adorin imatjes que no siguin sa de Cristo.
A n’el 741 s’empéradó bizantí Costantí V va goñà a n’ets àrabés a sa batalla d’Akroynós.
A n’el 751 ets àrabés de Damasc (Domàs), varen aprênde d’es txinos sa fabricassió d’es papé.
A n’el 762 sa capital d’es Califat passa d’essê Domàs a sê Bagdat. Sa tela de “domàs” se va inventà y fabricà a Domàs. (Talment com sa “gassa” se va inventà y fabricà a Gaza).
Y en el 793 es normandos saquetjen es monastèri de Lindisfarne a Inglatèrra.
ES SEGÓN RÉY - 2ón. CRISTIÀ
En BERNAT
Y axí idò después de sa mort d’En Carlo Magno, En Bernat fiy ilegítim d’En Pipino d’Italia, tercé fiy d’En Carlo Magno, se va fé carreg d’es govèrn d’aquest réyne d’el 814 fins a n’el 817 hon es séu cónco, s’Empéradó d’es Sacre Impèri, En Ludovico Pío, que no poría consentí qu’es séu nebód tengués aquéxos dos réynes, elzhi va prênde per la forsa de sas armas. D’aquesta fórma es réyne de Baléàs passà a formà part un altre pic d’es Sacre Impèri. Però va sê una dependènsi mólt fluxa ja qu’En Ludovico, no va fe rês cuand es normandos en el 859 desembarcaren a Mallorca y Menorca, havend d’essê es pròpis baléàrics es qu’elza féren fugí, y cuand va repartí s’Impèri entre es séus tres fiys se va olvidà d’es réyne de Baléàs, per lo que, desd’el 817 fins s’arribada d’ets àrabés a n’el 902 va sê psèudo independent.
Emb s’assentament de s’etzèrsit d’En Carlo Magno a n’el 799, de sas séuas familis y gent qu’elz acompañavan, arribà també sa llengo Occitana-Provensal (tal com som vist en es capítol anterió). Llengo prérromànica com sa baléà que totduna se fonguéren una emb s’altra, reforsandsê sa nostra emb paraulas còma: égo, aygo, aygordent, acostumà, badà, badayà, bèsti, blanquetjà, consonansi, corre, castigà, deliri, desitj, eficassi, elocuènsi, infansi, felissidat, etc., etc., etc.
Hem de fé constà aquí que, sas costums sossials d’es ball d’es Cossiés, de sas Àguilas y d’es Cavellêts, axí com sa forma de celebrà Pasco, són mólt més anteriós an aquéxa època. Talment com es cant de sa Sibil.la, de època romana; havendmós arribadas totas éllas intattas fins a s’attualidat; lo que mos demostra un pic més, qu’es pobble baléà may ha desaparescud. També eu reforsen es llinatjes: Garau, Garí, Simal, Sansó, Timoné, Mascaró, Frau, Mudòy, Estada, etc., etc. tots ells antiquíssims y anteriós a 1229. Lo que mos du a confirma que no hey va havê cap repobblassió de cap casta en cap moment de sa nostra històri de més de 5.000 añs. Assentaméns sí: romàns, occità-provensals y àrabés.
ES TERCÉ RÉY - 1é. ÀRABÉ
En MUYAHID MAWLA
Per arribà an aquest Réy però, hem de relatà es fets anteriós a sa séua intitulassió y declarassió d’independènsi. Per axò dins es contèste històric mos hem de situà a principis d’es siggle X, concretament a n’el 902.
En aquest añ, s’Emir de Córdoba descendent de sa dinastía d’ets Oméya, y dependent d’es Califa de Domàs (Síria), N’Abd-Allah I, va desidí invadí y conquistà es réyne de Baléàs a n’es cristiàns, enviand una gran escuadra comandada per N’Isam Al-Jawlani.
(Después de 103 añs de domini carolingi y llengo occitana-provensal).
Còsa que va conseguí anque no li va essê jens fàcil, idò hey trobà mólta de reistènsi, no domés a Palma sinó també a s’interió, hon ets habitàns que poguéren se varen refugià y se féren fors a n’es castells de: Santuèri (Felanitx) propiedat d’es Conte d’el Rosselló; en es de “hisn Al-Arrom” o castell d’es cristiàns y qu’avuy ês es castell d’Alaró (tardant 9 añs en conquistarló); y a n’es de Pollènsa, que desd’es siggle XIV se li díu del Réy. Emb aquesta invasió, ets ibissêncs, mallorquíns y menorquíns que tenguéren mèdis escaparen embarcads de cap a sas costas de “s’Ampourdan” (Girona-Ampurias-Perelada), casi despobladas y emb bons pors naturals (calas) a hon refugià sas embarcassións, ja qu’es condat de Barselona estava massa aprop de sa frontéra emb sos àrabés, y ademés no tenía ni té pors naturals, domés plajas.
Per aquest motíu y no per cap altre, també se xèrra emb so “sa y es” a s’Ampurdà.
(Hem de fé nota aquí que, sas comarcas de s’interió de s’Ampurdà estavan habitadas, talment com per tota sa Marca Hispànica, incluínd com es natural es condat de Barselona, p’ets occitàns y es germànics qu’En Carlo Magno hey va du durant sa reconquista. Ademés, no mos hem d’olvidà tampoc, de que antes y durant es domini mòro, ets habitàns d’aquesta zona qu’avuy conexêm còma “Catalunya”, y que són es substratte antropològic y sossial català attual, éren gods. D’aquí que, a tota aquesta zona se li denominàs Gòtia fins a 1115, y qu’en Carlo Magno créàs es Marquesad de Gòtia. Més conegud còma sa Marca Hispànica.
Mentras qu’es sustratte antropològic baléà ês fenissi, hebrèu y àrabé. Pròva més que irrefutabble de que no hey va havê cap tipo de repoblassió de catalàns después de 1229. Afegirêm també, que una altra pròva de sa prosedènsi germànica d’es catalàns la tenim en que, cap ni un d’es Contes d’es diferéns condats de sa Marca Hispànica fins a n’En Ramón Berengué IV se va casà may emb una española, tots élls se casaren emb dònas alemanas de Aquisgràn. De lo que se deduêx qu’es séus de més aprop també eu feyan axí. Y estam xerrand d’un espay de tems que va d’el 779 a n’el 1151.)
Relassió d’es noms toponímics més importàns que se trobaren ets àrabés a n’el 902 y que han perdurads fins a s’attualidat:
A Mallorca: Esporlas, Sinéu, Muro, Castell Llubí, Pollènsa, Porrorutx (Porréras), Felanitx, Andraitx, Pentalèu, Paguéra, Paloméra, Puigpuñent, Montuíri, Artà, Rubines, Caymaritx, Santañy (Sancti Anni), María, Montaure, Es Camí, Buge, Formentó, Bocòris (Bóquer), Campos, Ferrutx, Castellitx, Costitx, Lòfre, Escorca, Lluch, Lluch Majó, Mortitx, Menut, Cascanà, Lloseta, Canêt, Cab de Pédra, Santa Ponsa, Porrassa, Fornalutx, Magaluf, Ca’s Cóncos, Llombars, Mondragó, Algà, Mendía, Campanêt, Moscaritx, Massanélla, Balitx, Sas Rotas, Dragonéra, Cabréra, Estellêncs, Galatzó, Bellvê (San Llorèns), Galilèa, Canarrossa, Santa Ponsa, etc., etc.
A Menorca: Ruma, Caloritx, Linaritx, Barbaitx, Cassitx, Santa Galdana, Artrutx, Santa Ponsa, Lluch, Sas Canassías, Lluch Saldent, Lluch Alari, Modorro, Lluch Mena, Lluch Massanas, Sa Cudia, Sagarra, Sanitja, Talatí, Curnia, Malbuge, Matxaní, Parraitx, Mahó (Magón), Ciutadélla (Iamnón), Sa Fuya, etc.
A Ibissa: Ebussus (Ibissa), Tagomago, Vedrà, Formentéra, Dau gran, Dau petit, Sas Salinas, Porrotj, Trutja, Coniéra, Llentía, Mossóns, Xuclà, Xerraca, Portinatx, Portmañ (Portus Magnus), Cuyram, Aygo Dólsa, Sa Ona, S’Estufadó, Sas Paísas, etc., etc.
(Lo que mos demòstra un pic més, que antes d’ets àrabés ja se xerrava baléà.)
Continuand emb s’assunto que ha posad títol an aquest llibre, N’Isam Al-Jawlani va quédà a Baléàs còma “Walí” (governadó) vitalissi, dependent de s’Emir de Córdoba. Durant aquex siggle X, sas Baléàs se varen convertí emb un poderós baluart y una gran basse naval àrabé.
Per aquest tems Palma era lo qu’avuy delimitan sa Mudayna, tot es frontis de la ma fins en el Temple, y per amunt carré d’en Bosch, Bauló, ca’n Gol·lèu, sa Cortéra, Cordelería, Galèra, Bossería, plassa Marquês d’el Palmé, Forn d’es recó, Téàtro, plassa General Wéiler, plassa d’es Mercad, Orfila, Puigdorfila y Soledat fins topà a sa Mudayna.
An aquest matex siggle X també se va produí un gran acontexement dins el món àrabé d’España. A n’el 929, essênd Walí de Baléàs N’Abd-Alah, n’Abd Al-Rahman III (Abderramàn III) va créà es Califat Oméya de Córdoba independisandsê d’es Califat de Bagdat. Passand a anomenarsê sas Baléàs “Al-Yazayr Al-Sarkyya Al-Andalus”, sas Islas Orientals de sa tèrra d’es vàndalos. (Es vàndalos silingos, pobble germànic, en es siggle V s’assentaren a tot es sud d’Yspania, Baléàs y nord d’Àfrica. La resta de sa Península fins es putxos d’Euròpa era d’es visigods, incluind el Rosselló y sa part meridional de sa Provènsa. A Galissia celtas y a n’es Cantàbric càntabros y vascs.)
A n’el 976 va hereuà es Califat n’Hisam II per mort de són pare N’Al-Hakam II. Però com que éra menó d’edat, regí es Califat sa mare, Na Shob (Aurora) d’origen vasc, tenguend de Primé Ministre a N’Almanzor.
Per aquéxa època éra normal es casarsê àrabés emb cristianas, o cristiàns emb arabesas ja qu’es fanatisme relligiós encara no havía agafad forsa per cap d’es dos costads. Com per etzemple, sa mare d’es fundadó d’es réyne de Pamplona (816, que mes tard se convertiría emb so réyne de Navarra) N’Íñigo Íñiguez “Arista” (vasco-francês), que cuand quédà viuda se casà emb En Banu Kasi Musa ibn Fortún, señó de Tudéla (d’es qui deriva es llinatje Fortuñ o Fortuñy).
Y N’Íñigo, ajudat d’es séu germanastre En Muza ibn Fortún y d’es séu cónco En García de Jaca, va lutxà contre es Contes fransesos Aznar y Eblo enviads p’En Ludovico Pío a recobrà aquéxa part de sa Marca Hispànica, però varen essê venssuds y pus may més tornà a armà guèrra contra N’Íñigo ni cap descendent séu, confirmandsê sa créassió d’es réyne de Pamplona.
N’Íñigo y es séus varen lutxà també contra ets Emirs de Córdoba.
A n’el 993 N’Almazor va ordenà a n’es Walí de Baléàs que formàs una gran armada per anà a conquistà Barselona. Y axí se fé, y a mitjan 993 juntament emb sos àrabés de Lleyda, Tortosa y Fraga, y después de goñà varis batallas, enrevoltaren Barselona. Es Conte Borrell I (quint Conte hereditari de Barselona), va dessidí surtí per mirà de rómpre es sètje emb cinc cens cavallés. Però es mallorquíns y tortosíns lis fan front y elza matan a tots menos a n’es Conte, qu’el s’en varen endú a n’es castell de Ganta, aprop de Caldes, hon eu varen fé degollà. Sabedós es barseloníns de sa mort d’es Conte, debud a que tots es caps d’es cavallés y es d’es matex Conte, ets àrabés elzhi tiraren emb trabucs per demunt sas muradas dins sa ciutad, se varen rendí a N’Almazor que la va saquetjà. Abandonandlâ después.
Aquest Califat domés va durà fins a n’el 1009, hon ets andalucís o almohades, es berebers o almoràvides y ets eslavos (àrabés iranís) se subblevaren creand sas “Tayfas”.
Essênd sas de: Valènsi, Tortosa, Dénia, Almería, Granada, Màlaga, Algessiras, Córdoba, Sevilla, Ronda, Carmona, Morón, Arcos, Huelva-Saltes, Niebla, Silves, Algarve, Mértola, Badajoz, Tolédo, Zaragossa, Albarracín, Alpuente y Mursia.
Sas qu’estavan en mans eslavas (àrabés iranís) éran: Tolédo (Tolédo, Àvila, Segòvia, Madrid, Teruel, Cuenca, Guadalajara y Albacete), Badajoz (Badajoz, Càceres, Lisboa, Coimbra y Lamego), Albarracín, Alpuente, Granada, Màlaga, Córdoba, Carmona, Morón, Ronda, Arcos y Algessiras.
Sas qu’estavan en mans andalucís o almohades éran: Tortosa, Valènsi (Castelló y Valènsi), Dénia (Alicant), Almería (Almería y Mursia) y Baléàs.
Sas qu’estavan en mans berebers o almoràvides éran: Zaragossa (Zaragossa, Tarragona, Lleyda y Huesca), Sevilla, Huelva-Silves, Mértola y Niebla.
En lo que fa referènsi a sa part cristiana, hem de dí que, a n’el 920 N’Ordoño II d’Asturias y Lleó, va reconquistà “La Rioja” emb s’ajuda d’el Réy de Pamplona En Sancho Garcés I.
(Hem de fé mensió aquí també que, en lo referent a lo qu’avuy ês Euskadi; Guipúzcoa éra part de Navarra, Bizkaia (Biscaya) éra part d’es réyne d’Asturias-Lleó, y Araba (Àlava) éra part d’es condat de Castélla. O sía qu’en es siggle X no formavan cap nassió.)
Grassis pressisament a n’es caratte ofensiu d’el Réy navarro García Sánchez I (926 – 970) se va anetsionà es condat d’Aragó que formava part de sa Marca Hispànica y pertenexía a Fransa.
Durant es reynad d’En García Sánchez II (994 – 1000) se juntà emb Navarra es condat astur-lleonês de Castélla per herènsi de sa séva dòna N’Urraca de Castélla. Axí com es condats de Sobrarbe, Ribagorza y Pallars. Ets altres condats fransesos de sa Marca Hispànica varen seguí pertenesquend an aquesta nassió fins a n’es Trattad de Corbeil.
(Es nom de Cataluña encara no aparêx a cap crònica, ni Navarra ni Francesa; s’única rahó ês pêrque no etzistía.)
A finals d’aquest siggle, a Navarra se va comensà a acuñà moneda pròpi y se va costruí una fàbrica d’armas a Pamplona.
Resulta mólt sinnificatiu llingüísticament xerrand, comprovà qu’en es llibre de “Peaje de Pamplona”, es díes y mésos de s’añ estàn inscrits còma: “gener, febrer, martz, abril, may, juyn, juyll, agost, setembre, octobre, novembre, dicembre.”
Y entre ets artículs que se relassionan y que han de pagà tribut están: “abortóns, aynins, aynines, baldres, badala, berniz, borra, cera, cordamen, cordoa, cotonats, estamenya, etany, draps, filaça, fustani, gingebre, insens, lana, marfega, mercería, muls, porcs, rocins, tisores.”
(Tots élls noms occita-provensals. Pròva més que paupabble de que ets idiomas derivads d’es llatí, cuand més aprop dins es tems a sa cayguda de s’Impèri Romà, més iguals. Lo que no hauría d’estrañà a ningú, que, idiomas attuals còm es Baléà, es Valensià, s’Aragonês, es Provensal, es Llemosí y s’Occità, que quèsi no han evolusionad jens dêsde sa séua créassió p’es séus pròpis pobbles, siguin tan parescuds. Y ês d’essê mólt mal entreñad di attualment qu’es Català, que fins a 1918 (1) éra considerad per tot el món científic un dialètte d’es Provensal, ês sa mara d’es Baléà y d’ es Valensià.)
(1) Grammaire d’es Langues Romaniques.1874. Frederick Díez, pl. 3. Grammaire d’es Langues Romanes. 1890. Mäyeer Lübker, pl. 13. Gramática Histórica Catalana. 1952. Antoni Mª Badía Margarit, pls. 24-25.
Y mentras a España sotseían es fets relatads, a Euròpa, durant aquex siggle X y una vegada estinguida sa branca carolingia d’es réyne oriental d’es Sacre Impèri Carolingi, es Grans d’es réyne reunids a Forchheim (Francònia) elegexen Réy a n’En Conrado I de Franconia que s’esforsa per imposà sa seva autoridat monàrquica a n’es grans Ducs sênsa resultads.
A n’el 919 N’Enric I ês elegid Réy d’es francs y d’es sajjóns. Sa lutxa contra es Ducs acaba emb so sometiment a n’el 921 de N’Arnulfo de Baviéra.
A n’el 925 Es ducad de Loréna torna bax es domini germànic.
A n’el 936, N’Oton I fiy de N’Enric I ês entronisad a Aquisgràn (ducad de Loréna) p’es grans señós feudataris làics y coronad y ungid p’ets Arquebisbes còma Empéradó germànic.
A n’el 938 es Ducs Eberardo de Francònia y Giselberto de Loréna se rebèlan. Però són derrotads a sa batalla de Andernach p’En Hermann de Suabia.
A n’el 953 es Duc Liudolfo de Suabia y En Conrado “es rotj” de Lorena, se subblevan, però són derrotads y es séus condats entregads a n’En Burkhard III, es de Suabia; y es de Loréna a n’En Bruno, Arquebisbe de Colònia y germà de N’Otón.
A n’el 982 N’Otón es derrotad p’es àrabés a Crotona (Calabria).
A n’el 983 va havê d’afrontà un gran xecament d’ets eslavos. Es germànics abandonan es territòris a n’es llevant d’es riu Elba.
Y a n’el 999 a n’En Gerberto d’Aurillach, mèstre de N’Otón, eu fan Papa bax es nom de Silvestre II. N’Otón fitsa sa séva residènsi a Roma, dêsde von govèrna y legisla es Sacre Impèri Germànic.
De resultas de sas Tayfas o réynes Tayfas, Baléàs va quédà aislada y independent, convertindsê emb so derré redutte de s’Impèri Califal, governad p’En Mugatil fins a n’el 1012 en que va morí.
Es cap de dos añs, a n’el 1014, s’apoderà d’es govèrn de sas islas s’Emir de Dénia, En Muyahid Mawla proclamandsê Réy de Baléàs.
(Y de resultas precisament d’aquest fet, surt es famós etsabrupte mallorquí: ¡ME CAGONDÉNA! (me cago’n Dénia). Mostra més que paupable juntament emb altras paraulas que encàra perduran: pitxé, jac, rota, uxol, clapé, betúa, atapíns, estada, matrac, roélla, esclots, càvec, òy, foguèña, llengo, llevònses, saím, tros, pardal, pardeletjà, señals, talent, enclétxa, cruy, aygo, bossot, brevetjà, vas (tomba), gat, bàmbol, pudó, tau, trispol, bês, brês, truñélla, égo, enrevenad, engronsà, Garau, Garí, Segura, Mendía, Pentalèu, Andraitx, Felenitx, Santañy, María, Sinéu, Pollènsa, Esporlas, sini, safrêtx, Seuva, Castell Llubí, Costitx, etc., etc., de que aquí ja se xerrava romàns baléà.)
Es reynad d’En Muyahid Mawla († 1044), va sê políticament important y espansíu, emprenguend emb ètsit sa conquista de Sardéña a hon s’hi va mantení desd’el 1015 fins a n’el 1020, en que sa isla va sê reconquistada p’es pizàns.
(Circula per Piza sa legenda de que N’Alí, fíy d’En Muyahid, que élls anomenan Mugetto, Réy de Baléàs, va passà a Italia y se va fé cristià.)
Per aquest tems, siggle XI, Palma se va axamplà fins a sas fitas qu’hem conegudas a s’attualidat. O siga lo qu’ês de sas Avengudas per endíns. Bax es govèrn d’es walí Isam al-Jawlani. Però es séu crexement no domés va essê pobblassional, sinó també emb riquesa y cultura. De tal forma que va passà a sê sa cuarta ciutad més important de s’occident islàmic, superada domés per Córdoba, Granada y Tolédo.
Mentras que Barselona, sa ciutad més important de sa Marca Hispànica, era tres vegadas més petita que Palma, tal com porêm comprovà emb so siguient plano sobreposad a sa matéxa escala. Tenguend Barselona 42 Ha. per 110 Ha. de Palma.
Espansió demogràfica y econòmica, que va cridà a lo millorêt de sa Cultura de s’època. Idò durant aquest siggle, a Baléàs se varen créà varis escòlas de juristas a Mallorca y a Menorca. Essênd es primé “Qadí” o Magistrad Suprèm, En Nafí ben Abd Muhammad a n’el 983. També va néxa a Mallorca es famós jurista Al-Humaidí, que segóns s’Ensiclopèdi de l’Islam va sê es sabi musulmà més important d’es séu tems. Axí com N’Abu Muhammad al-Garnatí, mort a 1229.
En cuant a Lleys, ets àrabés domés tenían es Corà y es Drêt Consuetudinari, Drêt aquest derré que va continuà aplicandsê a Baléàs después de 1229. També se varen créà varis escòlas de Filossofía y Teología, de sas cuals sa més famosa va sê s’escòla de Wakkas ben Lamtí.
De resultas pressisament d’haversê convertidas sas Baléàs emb un gran centro cultural, va vení a viure an aquest réyne a n’el 1036, es gran filòssofo cordobês N’Aben Ibn Hazm. Y tot axò va sê possibble pêrque En Muyahid Mawla, éra persona mólt culta debud a que se va enrevoltà d’una Cort de lliterats mólt important. Y per sa matéxa línea va anà es Walí de Baléàs N’Abbas ben Rashik, emb sos resultads qu’acabam de dí.
ES CUART RÉY -2ón. ÀRABÉ
N’ALÍ Ibn MUYAHID
