Històri Medieval

HISTÒRI MEDIEVAL DE BALÉÀS

S’ESTAD BALÉÀ

Desd’es principi de sas civilisassións europèas fins a Roma, cada ciutad y es terrénos que l’enrevoltavan y sobre tot, segóns lo gros de s’etzèssit qu’hey havía, costituían un petit réyne psèudo independent. Llevad de si, com noltros, éran islas; aquéxas costituían un réyne independent gordat per la ma.

Roma, unificand per conquista o per trattads, va conseguí qu’en es séus territòris domés hey havés un señó, s’Empéradó de Roma.

Però después de sa cayguda de s’Impèri se perfilàren sas nassións qu’avuy conexêm y Baléàs no va sê ménos. Y después de passà p’es domini Vàndalo y de s’Impèri Bizantí, arribà a sê un estad independent governad per un Consêy de Majós. Estam xerrand d’es siggle VII.

Durant es domini bisantí, d’el 518 a n’el 624 (106 añs), s’introduí a Baléàs sa figura de “l’amo”, qu’ês sa persona que conra, fa y desfà a unas tèrras que són propiedat d’es señó, a canvi d’una part de lo que se produêx.

A principis d’es siggle VIII, concretament a n’el 709, s’Emir de Túnez, En Muza ben Nusayr va decidí vení a saquetjà Mallorca y Menorca, conseguind secuestrà a n’es principals dirigéns d’es Consêys de sas duas islas, o com élls elz anomenan a sas séuas crònicas: “es Muluk” de Mallorca y de Menorca; per llevò demanà un rescat. Còsa aquéxa que per altra banda éra de lo més normal per aquells tems. Después d’aquest fet s’Estad Baléà va continuà sa séva rutina fins a finals de siggle. (Muluk que sinnifica Réy, ês una paraula derivada de sa fenissi MLK que sinnifica lo matex.)

ES PRIMÉ RÉY - 1é. CRISTIÀ

EN CARLO MAGNO

        Axí, a finals d’aquex matex siggle vuyt (el 799), de resultas d’haversê enterad es de sas islas, qu’ets àrabés qu’havían conquistada casi tota sa Península Ibèrica a n’el 715, qu’havían envadid Aquitania fins a Poitiers, llog a hon es francs  (pobble germànic) elz aturaren, y que de resultas d’aquesta batalla varen essê espulsads fendlós reculà més enllà d’es Pirinèus, s’estavan preparand a Céuta per invadí y conquistà aquestas costas, y emb sa mala esperiènsi anterió demanaren socós a n’En Carlo Magno Réy d’es francs, que ademés éra es Réy cristià més poderós d’Euròpa y es veynad de més apròp de Baléàs. 

Aquest fet està contad de sa siguient fórma a s’òbra “Marc. Hispaniae”, llibre 3 capítol 19, hon porêm lleggí: (traducció a n’es Baléà)

“...emb s’autoridat de N’Eginhardo, cronista d’En Carlo Magno, s’añ 799 va essê gloriós per sas armas de Fransa, debud a que, de resultas d’haverlí demanad ajuda es naturals de sas islas Baléàs, y havê enviad aquell una gran escuadra a n’es mando de N’Irmingario, Conte d’Ampurias, y d’havê aquest vensud a n’ets àrabés, es pobble baléà jurà a n’En Carlo Magno còma Réy...

...A n’el 814, volguend arregglà s’assunto de sa sussessió cridà a Córs a Aquisgràn (Francònia) y dittà testament, hereuand a n’es séu fíy Ludovico Pío emb s’Impèri Franc, y a n’es séu net Bernat, fíy d’En Pipino (mort), emb sa corona d’Italia y emb sa d’es réyne de Baléàs, que se composava de sa Baléà majó y sas séuas islas de devòra: Menorca, Ibissa, Cabréra y Formentéra" (Per aquest tems, el 799, Barselona encara estava bax es podê àrabé, y es réynes españols encara no estavan creads, esceptuand es réyne d’Asturias. Que incluía: Sa costa nort de Galissia, Asturias, Cantabria, Liébana, Bardulia (Castélla) Biscaya y Gipuzcoa. (Cataluña encara no etsistía de cap fórma, ni tànsols tenía aquex nom, sinó “la Gòtia” o siga tèrra d’es Gods (pobble germànic).)

        Durant aquest reynad se varen costruí es castells d’Alaró, Santuèri, Pollènsa y Bellvê (aquest derré castell durant sa dominassió àrabé d’es siggles X a n’es XIII, se va dexà pèrde pêrque no’u trobaren necessari per sa defènsa de Palma).
        No porêm aportà mols de més datos de lo que va fé en Carlo Magno dins Baléàs en cuant a economía y política, però encanvi, emb sa colonisassió que va fé emb gent occitana-provensal, s’arquitettura populà se va contagià de s’occitana-provensal, essênd sa casa mallorquina tradissional germana de sa d’aquexos. Y sa llengo baléà se va contagià d’es vocabulari d’aquesta regió d’es sud de Fransa, conformandsê s’idioma qu’avuy ês es Baléà, déxandsê de pronunsià y escriure sa “r” romànica a final d’es noms y vèrbos. Etzemple: havere-romànic; haver-català; haber-castellà; havê-baléà; ave-provensal.
        Axí com sas desinènsis llatinas -antia, -entia: abundantia, arrogantia, prudentia, clementia, etc.; qu’emb español y català evolusionan de cap a -ancia, -encia: abundancia, arrogancia, prudencia, clemencia. En Provensal y Béarnês, evolusionan de cap a -anci, -ènci. Y en Baléà de cap a: -ansi, -ènsi: abundansi, arrogansi, prudènsi, clemènsi.

D’aquesta època ês per etzemple sa cansoneta baléà:

Sèrra ma mèrra,

un òlla de tèrra,

un òlla d’aràm,

¡patapim, patapum, patapam!

Hón “ma mèrra”, en Provensal antic sinnifica: mu mare. Avuy díe en Francês se díu: “ma mère”. D’hon se deduêx que “mère” surt de “mèrra”.

        Porêm comprovà també emb sa siguient poesía escrita emb Occità, Baléà y Català. Com entre es primé y es Baléà heyà móltas més afinidats qu’emb so Català. Comprovand axí que sa nostra llengo surt en gran part d’aquéxaltra, còsa no possible emb so Català.

Occità

De còp i a de matins que som coma un aujòl,

E bofi doçament los borrilhs de la farda,

E meti de belas virgulas se gai qualque sonet

E saludi los passants amb lo braç arrucat.

Baléà

De vegadas heyà dematíns que som còma un jay,

Y buf dolsament sas borras de sa falda,

Y pos béllas comas si fatx cuolca sonêt,

Y salud a n’es que passen emb so bras arrufad.

Català

De sobte, hi ha matins que só com un vellet,

I bufo dolçament les volves del vestit,

I poso belles comes si faig algún sonet,

I saludo el passant amb un braç encogit.

        Aquex siggle VIII qu’estava acaband, a España va sê un siggle de desconcèrt y reorganisassió per recuperà es territòris perduds. Don Pelayo, realment no ês es restauradó de s’Estad Visigod com han dit altres autós, sinó un Réy nòu que réyne sobre un pobble nòu, después de sa legendari batalla de Covadonga en el 722. (En el 735 se funda es pobble de Balmaseda – Biscaya). Una vegada mort éll a n’el 737, es séu fíy Favila continuà emb sa reorganisassió política y militar, però es cab de dos añs, en el 739 va morí desfet per un ónso cuand estava pressisament de cassa. No havend tengud descendènsi, se coronà Réy d’Asturias N’Alfóns I (739-757), fíy d’es Duc don Pédro de Cantabria y gènre de don Pelayo. Aquest va sê es que  incorporà  a Asturias sa costa nort de Galissia, Liébana, es condat de Bardulia (més endavant Castélla), y sa ciutad de Lleó. També s’afañà en repobblà de cristiàns aquestas novas reconquistas. Sa séua mort a n’el 757 va coinsidí emb sa pujada a n’es podê de s’Emirat de Córdoba, de N’Abd Al-Rahman I (Abderramàn I) que tornà emb empenta a fitsà y reforsà  sa frontéra emb sos cristiàns. Lo que no va permetre a n’es sussessós d’el Réy d’Asturias y Lleó, En Fruela I, N’Aurèlio, En Silo y En Mauregató continuà emb sa reconquista, topandsê emb una murada defensiva d’un bon etzèrsit emb un bon dirigent. Durant es reynad d’En Mauregató se firmà es trattad d’es “Tribut de sas cent donzellas”. 
        Aquets cuatre Réys varen reynà entr’el 757 y el 792. En Bermudo I continuà emb sa reconquista, però no trobandsê bé abdicà en es séu nebód N’Alfóns II d’Asturias. Aquest sí que va conseguí una bòna passa de cap a sa reconquista, idò a n’el 794 dugué sa guèrra fins ben aprop de Lisboa emb s’ajuda d’En Carlo Magno (Réy d’Italia, Francònia y Aquitània); y de resultas d’axò va  conseguí abolí es Tribut de sas cent donzellas. Durant es séu reynad ademés, se va descubrí aprop de Iria Flavia (Galissia) a n’el 813, un vas que segóns una antiga tradissió contenía ets òsos de s’Apostol Sant Yago es Majó. Y allà matex va fé costruí un temple emb  Sèu Episcopal. En es redòssos d’aquesta Sèu s’hi edificà a poc  a poc sa ciutad de Santiago de Compostéla. N’Alfóns elegí Oviedo còma capital d’es réyne Asturlleonês.

        A n’el 785 N’Abd Al-Rahman I comènsa sa costrucció de sa mesquida de Córdoba. Aquest matex añy se va  fundà sa ciutad de Mursia.

        En aquex siggle VIII hey va havê també fets mólt sinnificatíus en el món mediterràni, com per etzemple que,  a n’el 726 s’empéradó de Bizansi, en Lleó III prohibêx sas imatjes dins sas igglesis esceptuand sas de Cristo. 

        A n’el 730 se decréta sa péna de mort per tots aquells que adorin imatjes que no siguin sa de Cristo. 

        A n’el 741 s’empéradó bizantí Costantí V va goñà a n’ets àrabés a sa batalla d’Akroynós.

        A n’el 751 ets àrabés de Damasc (Domàs), varen aprênde d’es txinos sa fabricassió d’es papé. 

        A n’el 762 sa capital d’es Califat passa d’essê Domàs a sê Bagdat. Sa tela de “domàs” se va inventà y  fabricà a Domàs. (Talment com sa “gassa” se va inventà y fabricà a Gaza). 

        Y en el 793 es normandos saquetjen es monastèri de Lindisfarne a Inglatèrra.

ES SEGÓN RÉY - 2ón. CRISTIÀ

En BERNAT

        Y axí idò después de sa mort d’En Carlo Magno, En Bernat fiy ilegítim d’En Pipino d’Italia, tercé fiy d’En Carlo Magno, se va fé carreg d’es govèrn d’aquest réyne d’el 814 fins a n’el 817 hon es séu cónco, s’Empéradó d’es Sacre Impèri, En Ludovico Pío, que no poría consentí qu’es séu nebód tengués aquéxos dos réynes, elzhi va prênde per la forsa de sas armas. D’aquesta fórma es réyne de Baléàs passà a formà part un altre pic d’es Sacre Impèri. Però va sê una dependènsi mólt fluxa ja qu’En Ludovico, no va fe rês cuand es normandos en el 859 desembarcaren a Mallorca y Menorca, havend d’essê es pròpis baléàrics es qu’elza féren fugí, y cuand va repartí s’Impèri entre es séus tres fiys se va olvidà d’es réyne de Baléàs, per lo que, desd’el 817 fins s’arribada d’ets àrabés a n’el 902 va sê psèudo independent.

Emb s’assentament de s’etzèrsit d’En Carlo Magno a n’el 799, de sas séuas familis y gent qu’elz acompañavan, arribà també sa llengo Occitana-Provensal (tal com som vist en es capítol anterió). Llengo prérromànica com sa baléà que totduna se fonguéren una emb s’altra, reforsandsê sa nostra emb paraulas còma: égo, aygo, aygordent, acostumà, badà, badayà, bèsti, blanquetjà, consonansi, corre, castigà, deliri, desitj, eficassi, elocuènsi, infansi, felissidat, etc., etc., etc.

Hem de fé constà aquí que, sas costums sossials d’es ball d’es Cossiés, de sas Àguilas y d’es Cavellêts, axí com sa forma de celebrà Pasco, són mólt més anteriós an aquéxa època. Talment com es cant de sa Sibil.la, de època romana; havendmós arribadas totas éllas intattas fins a s’attualidat; lo que mos demostra un pic més, qu’es pobble baléà may ha desaparescud. També eu reforsen es llinatjes: Garau, Garí, Simal, Sansó, Timoné, Mascaró, Frau, Mudòy, Estada, etc., etc. tots ells antiquíssims y anteriós a 1229. Lo que mos du a confirma que no hey va havê cap repobblassió de cap casta en cap moment de sa nostra històri de més de 5.000 añs. Assentaméns sí: romàns, occità-provensals y àrabés.

       Situassió d’es Marquesad de Gòtia o Marca Hispànica, después de sa créassió d’es reyne de Pamplona (Navarra y Guipúzcoa) a n’el 816.

(Dins varis d’aquets condats emb posterioridat se varen créà varis condats més petits, com: Berga, Ripoll, Penedés, Pallars Jussà, Pallars Sobirà, etc.) 

ES TERSÉ RÉY - 1é. ÀRABÉ

EN MUYAHID MAWLA

Per arribà an aquest Réy però, hem de relatà es fets anteriós a sa séua intitulassió y declarassió d’independènsi. Per axò dins es contèste històric mos hem de situà a principis d’es siggle X, concretament a n’el 902.

        En aquest añ, s’Emir de Córdoba descendent de sa dinastía d’ets Oméya, y dependent d’es Califa de Domàs (Síria), N’Abd-Allah I, va desidí invadí y conquistà es réyne de Baléàs a n’es cristiàns, enviand una gran escuadra comandada per N’Isam Al-Jawlani.

(Después de 103 añs de domini carolingi y llengo occitana-provensal).

Còsa que va conseguí anque no li va essê jens fàcil, idò hey trobà mólta de reistènsi, no domés a Palma sinó també a s’interió, hon ets habitàns que poguéren se varen refugià y se féren fors a n’es castells de: Santuèri (Felanitx) propiedat d’es Conte d’el Rosselló; en es de “hisn Al-Arrom” o castell d’es cristiàns y qu’avuy ês es castell d’Alaró (tardant 9 añs en conquistarló); y a n’es de Pollènsa, que desd’es siggle XIV se li díu del Réy. Emb aquesta invasió, ets ibissêncs, mallorquíns y menorquíns que tenguéren mèdis escaparen embarcads de cap a sas costas de “s’Ampourdan” (Girona-Ampurias-Perelada), casi despobladas y emb bons pors naturals (calas) a hon refugià sas embarcassións, ja qu’es condat de Barselona estava massa aprop de sa frontéra emb sos àrabés, y ademés no tenía ni té pors naturals, domés plajas. Per aquest motíu y no per cap altre, també se xèrra emb so “sa y es” a s’Ampurdà.

        La resta de cristiàns baléàrics que acettaren es domini àrabé s’anaren islamisand a poc a poc, anque no tots. S’esceptúa es baléàrics jodíos, que, ademés, éren sa majoría de sa pobblassió.

De s’època aquitana-provensal són es castells roqués de Mallorca.

Plano d'es castell d'Alaró

Plano castell de Sentuèri

Propiedat d’es Contes de Rosselló desd’el 799 en que se supòsa que se comensà sa séva costrucció, fins mólt passad es siggle XIV

Plano d'es castell de Pollènsa (també enomenad d'el Réy)

        (Hem de fé nota aquí que, sas comarcas de s’interió de s’Ampurdà estavan habitadas, talment com per tota sa Marca Hispànica, incluínd com es natural es condat de Barselona, p’ets occitàns y es germànics qu’En Carlo Magno hey va du durant sa reconquista. Ademés, no mos hem d’olvidà tampoc, de que antes y durant es domini mòro, ets habitàns d’aquesta zona qu’avuy conexêm còma “Catalunya”, y que són es substratte antropològic y sossial català attual, éren gods. D’aquí que, a tota aquesta zona se li denominàs Gòtia fins a 1115, y qu’en Carlo Magno créàs es Marquesad de Gòtia. Més conegud còma sa Marca Hispànica.

Mentras qu’es sustratte antropològic baléà ês fenissi, hebrèu y àrabé. Pròva més que irrefutabble de que no hey va havê cap tipo de repoblassió de catalàns después de 1229. Afegirêm també, que una altra pròva de sa prosedènsi germànica d’es catalàns la tenim en que, cap ni un d’es Contes d’es diferéns condats de sa Marca Hispànica fins a n’En Ramón Berengué IV se va casà may emb una española, tots élls se casaren emb dònas alemanas de Aquisgràn. De lo que se deduêx qu’es séus de més aprop també eu feyan axí. Y estam xerrand d’un espay de tems que va d’el 779 a n’el 1151.)

        Relassió d’es noms toponímics més importàns que se trobaren ets àrabés a n’el 902  y que han perdurads fins a s’attualidat:  

        A Mallorca: Esporlas, Sinéu, Muro, Castell Llubí, Pollènsa, Porrorutx (Porréras), Felanitx, Andraitx, Pentalèu, Paguéra, Paloméra, Puigpuñent, Montuíri, Artà, Rubines, Caymaritx, Santañy (Sancti Anni), María, Montaure, Es Camí, Buge, Formentó, Bocòris (Bóquer), Campos, Ferrutx, Castellitx, Costitx, Lòfre, Escorca, Lluch, Lluch Majó, Mortitx, Menut, Cascanà, Lloseta, Canêt, Cab de Pédra, Santa Ponsa, Porrassa, Fornalutx, Magaluf, Ca’s Cóncos, Llombars, Mondragó, Algà, Mendía, Campanêt, Moscaritx, Massanélla, Balitx, Sas Rotas, Dragonéra, Cabréra, Estellêncs, Galatzó, Bellvê (San Llorèns), Galilèa, Canarrossa, Santa Ponsa,  etc., etc.

        A Menorca: Ruma, Caloritx, Linaritx, Barbaitx, Cassitx, Santa Galdana, Artrutx, Santa Ponsa, Lluch, Sas Canassías, Lluch Saldent, Lluch Alari, Modorro, Lluch Mena, Lluch Massanas, Sa Cudia, Sagarra, Sanitja, Talatí, Curnia, Malbuge, Matxaní, Parraitx, Mahó (Magón), Ciutadélla (Iamnón), Sa Fuya, etc. 

        A Ibissa: Ebussus (Ibissa), Tagomago, Vedrà, Formentéra, Dau gran, Dau petit, Sas Salinas, Porrotj, Trutja, Coniéra, Llentía, Mossóns, Xuclà, Xerraca, Portinatx, Portmañ (Portus Magnus), Cuyram, Aygo Dólsa, Sa Ona, S’Estufadó, Sas Paísas, etc., etc. 

(Lo que mos demòstra un pic més, que antes d’ets àrabés ja se xerrava baléà.)

        Continuand emb s’assunto que ha posad títol an aquest llibre, N’Isam Al-Jawlani va quédà a Baléàs còma “Walí” (governadó) vitalissi, dependent de s’Emir de Córdoba. 

Durant aquex siggle X, sas Baléàs se varen convertí emb un poderós baluart y una gran basse naval àrabé.

            Per aquest tems Palma era lo qu’avuy delimitan sa Mudayna, tot es frontis de la ma fins en el Temple, y per amunt carré d’en Bosch, Bauló, ca’n Gol·lèu, sa Cortéra, Cordelería, Galèra, Bossería, plassa Marquês d’el Palmé, Forn d’es recó, Téàtro, plassa General Wéiler, plassa d’es Mercad, Orfila, Puigdorfila y Soledat fins topà a sa Mudayna.

Plano de Palma de n'el 929

     An aquest matex siggle X també se va produí un gran acontexement dins el món àrabé d’España. A n’el 929, essênd Walí de Baléàs  N’Abd-Alah, n’Abd Al-Rahman III (Abderramàn III) va créà es Califat Oméya de Córdoba independisandsê d’es Califat de Bagdat. Passand a anomenarsê sas Baléàs “Al-Yazayr Al-Sarkyya Al-Andalus”, sas Islas Orientals de sa tèrra d’es vàndalos. (Es vàndalos silingos, pobble germànic, en es siggle V s’assentaren a tot es sud d’Yspania, Baléàs y nord d’Àfrica. La resta de sa Península fins es putxos d’Euròpa era d’es visigods, incluind el Rosselló y sa part meridional de sa Provènsa. A Galissia celtas y a n’es Cantàbric càntabros y vascs.) 

        A n’el 976 va hereuà es Califat n’Hisam II per mort de són pare N’Al-Hakam II. Però com que éra menó d’edat, regí es Califat sa mare, Na Shob (Aurora) d’origen vasc, tenguend de Primé Ministre a N’Almanzor. 

        Per aquéxa època éra normal es casarsê àrabés emb cristianas, o cristiàns emb arabesas ja qu’es fanatisme relligiós encara no havía agafad forsa per cap d’es dos costads. Com per etzemple, sa mare d’es fundadó d’es réyne de Pamplona (816, que mes tard se convertiría emb so réyne de Navarra) N’Íñigo Íñiguez “Arista” (vasco-francês), que cuand quédà viuda se casà emb En Banu Kasi Musa ibn Fortún, señó de Tudéla (d’es qui deriva es llinatje Fortuñ o Fortuñy).
        Y N’Íñigo, ajudat d’es séu germanastre En Muza ibn Fortún y d’es séu cónco En García de Jaca, va lutxà contre es Contes fransesos Aznar y Eblo enviads p’En Ludovico Pío a recobrà aquéxa part de sa Marca Hispànica, però varen essê venssuds y pus may més tornà a armà guèrra contra N’Íñigo ni cap descendent séu, confirmandsê sa créassió d’es réyne de Pamplona. 
        N’Íñigo y es séus varen lutxà també contra ets Emirs de Córdoba.

        A n’el 993 N’Almazor va ordenà a n’es Walí de Baléàs que formàs una gran armada per anà a conquistà Barselona. Y axí se fé, y a mitjan 993 juntament emb sos àrabés de Lleyda, Tortosa y Fraga, y después de goñà varis batallas, enrevoltaren Barselona. Es Conte Borrell I (quint Conte hereditari de Barselona), va dessidí surtí per mirà de rómpre es sètje emb cinc cens cavallés. Però es mallorquíns y tortosíns lis fan front y elza matan a tots menos a n’es Conte, qu’el s’en varen endú a n’es castell de Ganta, aprop de Caldes, hon eu varen fé degollà. Sabedós es barseloníns de sa mort d’es Conte, debud a que tots es caps d’es cavallés y es d’es matex Conte, ets àrabés elzhi tiraren emb trabucs per demunt sas muradas dins sa ciutad, se varen rendí a N’Almazor que la va saquetjà. Abandonandlâ después.
        Aquest Califat domés va durà fins a n’el 1009, hon ets andalucís o almohades, es berebers o almoràvides y ets eslavos (àrabés iranís) se subblevaren creand sas “Tayfas”. 

        Essênd sas de: Valènsi, Tortosa, Dénia, Almería, Granada, Màlaga, Algessiras, Córdoba, Sevilla, Ronda, Carmona, Morón, Arcos, Huelva-Saltes, Niebla, Silves, Algarve, Mértola, Badajoz, Tolédo, Zaragossa, Albarracín, Alpuente y Mursia.

        Sas qu’estavan en mans eslavas (àrabés iranís) éran: Tolédo (Tolédo, Àvila, Segòvia, Madrid, Teruel, Cuenca, Guadalajara y Albacete), Badajoz (Badajoz, Càceres, Lisboa, Coimbra y Lamego), Albarracín, Alpuente, Granada, Màlaga, Córdoba, Carmona, Morón, Ronda, Arcos y Algessiras. 

        Sas qu’estavan en mans andalucís o almohades éran: Tortosa, Valènsi (Castelló y Valènsi), Dénia (Alicant), Almería (Almería y Mursia) y Baléàs.

Situassió de sas Tayfas

        Sas qu’estavan en mans berebers o almoràvides  éran: Zaragossa (Zaragossa, Tarragona, Lleyda y Huesca), Sevilla, Huelva-Silves, Mértola y Niebla.

        En lo que fa referènsi a sa part cristiana, hem de dí que, a n’el 920 N’Ordoño II d’Asturias y Lleó, va reconquistà “La Rioja” emb s’ajuda d’el Réy de Pamplona En Sancho Garcés I. 

(Hem de fé mensió aquí també que, en lo referent a lo qu’avuy ês Euskadi; Guipúzcoa éra part de Navarra, Bizkaia (Biscaya) éra part d’es réyne d’Asturias-Lleó, y Araba (Àlava) éra part d’es condat de Castélla. O sía qu’en es siggle X no formavan cap nassió.)

        Grassis pressisament a n’es caratte ofensiu d’el Réy navarro García Sánchez I (926 – 970) se va anetsionà es condat d’Aragó que formava part de sa Marca Hispànica y pertenexía a Fransa.

Es réyne de Navarra entr'ets añs 994-1000

        Durant es reynad d’En García Sánchez II (994 – 1000) se juntà emb Navarra es condat astur-lleonês de Castélla per herènsi de sa séva dòna N’Urraca de Castélla. Axí com es condats de Sobrarbe, Ribagorza y Pallars. Ets altres condats fransesos de sa Marca Hispànica varen seguí pertenesquend an aquesta nassió fins a n’es Trattad de Corbeil. 

(Es nom de Cataluña encara no aparêx a cap crònica, ni Navarra ni Francesa; s’única rahó ês pêrque no etzistía.)

        A finals d’aquest siggle, a Navarra se va comensà a acuñà moneda pròpi y se va costruí una fàbrica d’armas a Pamplona. 

        Resulta mólt sinnificatiu llingüísticament xerrand, comprovà qu’en es llibre de “Peaje de Pamplona”, es díes y mésos de s’añ estàn inscrits còma: “gener, febrer, martz, abril, may, juyn, juyll, agost, setembre, octobre, novembre, dicembre.” 

        Y entre ets artículs que se relassionan y que han de pagà tribut están: “abortóns, aynins, aynines, baldres, badala, berniz, borra, cera, cordamen, cordoa, cotonats, estamenya, etany, draps, filaça, fustani, gingebre, insens, lana, marfega, mercería, muls, porcs, rocins, tisores.”  

       (Tots élls noms occita-provensals. Pròva més que paupabble de que ets idiomas derivads d’es llatí, cuand més aprop dins es tems a sa cayguda de s’Impèri Romà, més iguals. Lo que no hauría d’estrañà a ningú, que, idiomas attuals còm es Baléà, es Valensià, s’Aragonês, es Provensal, es Llemosí y s’Occità, que quèsi no han evolusionad jens dêsde sa séua créassió p’es séus pròpis pobbles, siguin tan parescuds. Y ês d’essê mólt mal entreñad di attualment qu’es Català, que fins a 1918 (1) éra considerad per tot el món científic un dialètte d’es Provensal, ês sa mara d’es Baléà y d’ es Valensià.) 

(1) Grammaire d’es Langues Romaniques.1874. Frederick Díez, pl. 3.

Grammaire d’es Langues Romanes. 1890. Mäyeer Lübker, pl. 13.

Gramática Histórica Catalana. 1952. Antoni Mª Badía Margarit, pls. 24-25.

        Y mentras a España sotseían es fets relatads, a Euròpa, durant aquex siggle X y una vegada estinguida sa branca carolingia d’es réyne oriental d’es Sacre Impèri Carolingi, es Grans d’es réyne reunids a Forchheim (Francònia) elegexen Réy a n’En Conrado I de Franconia que s’esforsa per imposà sa seva autoridat monàrquica a n’es grans Ducs sênsa resultads. 

A n’el 919 N’Enric I ês elegid Réy d’es francs y d’es sajjóns. Sa lutxa contra es Ducs acaba emb so sometiment a n’el 921 de N’Arnulfo de Baviéra.

A n’el 925 Es ducad de Loréna torna bax es domini germànic.

A n’el 936, N’Oton I fiy de N’Enric I ês entronisad a Aquisgràn (ducad de Loréna) p’es grans señós feudataris làics y coronad y ungid p’ets Arquebisbes còma Empéradó germànic.

A n’el 938 es Ducs Eberardo de Francònia y Giselberto de Loréna se rebèlan. Però són derrotads a sa batalla de Andernach p’En Hermann de Suabia.

A n’el 953 es Duc Liudolfo de Suabia y En Conrado “es rotj” de Lorena, se subblevan, però són derrotads y es séus condats entregads a n’En Burkhard III, es de Suabia; y es de Loréna a n’En Bruno, Arquebisbe de Colònia y germà de N’Otón.

A n’el 982 N’Otón es derrotad p’es àrabés a Crotona (Calabria).

A n’el 983 va havê d’afrontà un gran xecament d’ets eslavos. Es germànics abandonan es territòris a n’es llevant d’es riu Elba.

Y a n’el 999 a n’En Gerberto d’Aurillach, mèstre de N’Otón, eu fan Papa bax es nom de Silvestre II. N’Otón fitsa sa séva residènsi a Roma, dêsde von govèrna y legisla es Sacre Impèri Germànic.

        De resultas de sas Tayfas o réynes Tayfas, Baléàs va quédà aislada y independent, convertindsê emb so derré redutte de s’Impèri Califal, governad p’En Mugatil fins a n’el 1012 en que va morí.

        Es cap de dos añs, a n’el 1014, s’apoderà d’es govèrn de sas islas s’Emir de Dénia, En Muyahid Mawla proclamandsê Réy de Baléàs. 

España a n'el 1014

      (Y de resultas precisament d’aquest fet, surt es famós etsabrutte mallorquí: ¡ME CAGONDÉNA! (contracció de: ¡me cago’n Dénia!). Mostra més que paupable juntament emb altras paraulas que encàra perduran: pitxé, jac, rota, uxol, clapé, betúa, atapíns, estada, matrac, roélla, esclots, càvec, òy, foguèña, llengo, llevònses, saím, tros, pardal, pardeletjà, señals, talent, enclétxa, cruy, aygo, bossot, brevetjà, vas (tomba), gat, bàmbol, pudó, tau, trispol, bês, brês, truñélla, égo, enrevenad, engronsà, Garau, Garí, Segura, Mendía, Pentalèu, Andraitx, Felenitx, Santañy, María, Sinéu, Pollènsa, Esporlas, sini, safrêtx, Seuva, Castell Llubí, Costitx, etc., etc., de que aquí ja se xerrava romàns baléà.)

        Es reynad d’En Muyahid Mawla († 1044), va sê políticament important y espansíu, emprenguend emb ètsit sa conquista de Sardéña a hon s’hi va mantení desd’el 1015 fins a n’el 1020, en que sa isla va sê reconquistada p’es pizàns.

(Circula per Piza sa legenda de que N’Alí, fíy d’En Muyahid, que élls anomenan Mugetto, Réy de Baléàs, va passà a Italia y se va fé cristià.)

        Per aquest tems, siggle XI, Palma se va axamplà fins a sas fitas qu’hem conegudas a s’attualidat. O siga lo qu’ês de sas Avengudas per endíns. Bax es govèrn d’es walí Isam al-Jawlani. Però es séu crexement no domés va essê pobblassional, sinó també emb riquesa y cultura. De tal forma que va passà a sê sa cuarta ciutad més important de s’occident islàmic, superada domés per Córdoba, Granada y Tolédo.

Axamplament de Palma a n'es siggle XI

         Espansió demogràfica y econòmica, que va cridà a lo millorêt de sa Cultura de s’època. Idò durant aquest siggle, a Baléàs se varen créà varis escòlas de juristas a Mallorca y a Menorca. Essênd es primé “Qadí” o Magistrad Suprèm, En Nafí ben Abd Muhammad a n’el 983. També va néxa a Mallorca es famós jurista Al-Humaidí, que segóns s’Ensiclopèdi de l’Islam va sê es sabi musulmà més important d’es séu tems. Axí com N’Abu Muhammad al-Garnatí, mort a 1229. 

          Mentras que Barselona, sa ciutad més important de sa Marca Hispànica, era tres vegadas més petita que Palma, tal com porêm comprovà emb so siguient plano sobreposad a sa matéxa escala. Tenguend Barselona 42 Ha. per 110 Ha. de Palma.

Comparassió êntre Palma y Barcelona siggles XI a XVIII

          En cuant a Lleys, ets àrabés domés tenían es Corà y es Drêt Consuetudinari, Drêt aquest derré que va continuà aplicandsê a Baléàs después de 1229. També se varen créà varis escòlas de Filossofía y Teología, de sas cuals sa més famosa va sê s’escòla de Wakkas ben Lamtí. 

          De resultas pressisament d’haversê convertidas sas Baléàs emb un gran centro cultural, va vení a viure an aquest réyne a n’el 1036, es gran filòssofo cordobês N’Aben Ibn Hazm. Y tot axò va sê possibble pêrque En Muyahid Mawla, éra persona mólt culta debud a que se va enrevoltà d’una Cort de lliterats mólt important. Y per sa matéxa línea va anà es Walí de Baléàs N’Abbas ben Rashik, emb sos resultads qu’acabam de dí. 

  Aquí ês convenient fé sâbre es sinnificad de sas siguiéns partículas llingüísticas:

Ben = emb Àrabé sinnifica: de ca’n / d’es / de sa famili

  	Etz.: Muhammad Ben Raschid = Muhammad de ca’n Raschid, o Muhammad d’es Raschids.

  Però emb Hebrèu domés sinnifica: de ca’n.
        	Etz.: Ysaías Ben Ur = Ysaías de ca’n Ur

Ibn = emb Àrabé sinnifica: fiy d’en

  	Etz.: Muhammad Ben Raschid Ibn Yusef = Muhammad de ca’n Raschid fiy d’en Yusef.

Bini = sinnifica emb Àrabé: sa casa d’en / ca’n.

  	Etz.: Bini Salèm = sa casa d’en Salèm / ca’n Salèm. 

ES CUART RÉY -2ón. ÀRABÉ

N’ALÍ IBN MUYAHID

Diram de n'Alí Ibn Muyahid

       Sa comunidad mossàrabé de Baléàs cada díe éra més petita, inclús havían déxad de tení Bisbes propis. Y naturalment, se feya cada pic més petita pêrque s’anavan islamisand, no pêrque s’en anassen o elza matassen. An axò mos ho confirma un document qu’el Réy de Baléàs y Dénia N’Alí Ibn Muyahid va fé a n’el Bisbe de Barselona a n’el 1058, posand bax sa séva capa sas igglesis cristianas d’es séus réynes. 

Vêt aquí lo que diu es document traduíd primé de s’àrabé a n’es llatí per n’Unifredo, Arquebisbe de Narbona es matex añ, y ara traduíd a n’es baléà per qui escriu aquesta òbra:

En nom de Déu tot poderós, jo N’Alí Emir de Dénia y de sas islas Baléàs, fiy d’En Muyahid, Emir que va sê d’aquesta ciutad, emb so consentiment d’es méus fiys y d’es demés ismaélitas Grans d’es méu palau, entreg y fatj donassió a la Sèu de Santa Creu de Santa Eulari de Barselona, y a n’En Gislaberto es séu Prelad, de totas sas igglesis y es Bisbads qu’heyà en es nostro réyne de Baléàs y dins sa ciutad de Dénia, per que d’aquí endavant quédin per sempre pus may, bax es domini de sa Diòssessis de sa dita ciutad de Barselona, y que tots es capellàns y diàconos que visquin dins aquets territòris, desd’es més jove fins a n’es més gran y desd’es nin fins a n’es véy no s’atrevesquin, a partí d’aquest díe en devant a demanà cap Bisbe, ni Órde relligiosa, ni sa consagrassió de sa Chrisma, ni es servissi de colsevol carreg eclesiàstic, si no ês a n’el Bisbe de Barselona o an aquí éll encomani. Y si colcú, còsa que Déu no vulgui, s’atrevís a anulà o rómpre aquest privilègi, càygui demun éll tot es pês de sa Justissi de Déu, y quédi d’el tot fòra de sa Lley. Y qu’axí sía p’es siggles d’es siggles. S’ha escrita aquesta carta de donassió, a sa ciutad de Dénia, a s’añ de mil, cincuanta y vuyt d’es cristiàns.

Es motiu històric d’es per quê aquest Réy àrabé va fé aquesta donassió, va sê, sa forta amistad qu’hey va havê entre En Muyahid (ja mort) y éll matex, emb so Conte de Barselona, Ramón Berengué I, fendsê favós un emb s’altre en cuantas ocasións varen essê mesté. En es document se intitula Emir, en ves de Réy, pêrque segóns sas costums àrabés d’aquell tems tenían prohibid posarsê cap corona.

A Madyna Mayurqa (Palma) hey havía sas igglesis cristianas de: Santa Eulari (devòra sa murada de sa Mudayna), de San Llorèns (devòra sa porta de Porto Pí), y de Santa Fe (devòra sa porta de Lluch Majó o d’es Camp).

ES QUINT RÉY - 3é. ÀRABÉ

N’AL-MURTADA BEN AGLAB

P’es 1077 Baléàs ja estava totalment desvinculada de Dénia, per lo que éra totalment independent, essênd Réy N’Al-Murtada ben Aglab (Al-Murtada de ca’n Aglab o d’ets Ablab o de sa famili Aglab) y fabricandsê monedas de curs legal emb so séu nom: “Al-Murtada ben Aglab, Emir de Mallorca”.

       Aquest, supòsa sê es tercé Réy àrabé independent de Baléàs. Emb éll se milloraren es castells de Santuèri, d’Alaró y de Pollènsa, tots élls de créassió occitana-provensal. Es de Palma (posteriorment Bellvê) no se va considerà important conservà sa séua fàbrica, déxand que s’anàs fend malbé a poc a poc.

(Durant siggle XI, a sa Península Ibèrica sa desintégrassió d’es Califat de Córdoba, favorêx es renaxement econòmic cristià grassis a n’es tributs qu’ets Emirs de sas Tayfas que fitan emb sos séus réynes lis pagan pêrque aquéis no lis moguéssen guèrra. S’ò rebud éra repartid p’es Réys cristiàns entre es séus nobbles y es clèro, y s’empleyà també per “recomprà” sas tèrras que donaren a n’es pagesos en es siggles passads. Aquesta consentrassió de tèrras lis condissionarà es desarrollo econòmic y polític. Es fets més importàns són:

        A n’el 1004 nex a Madrid es gran matemàtic y astrònomo Maslama.

        A n’el 1018 es condat hereditari de Barselona té autonomía governad p’En Berengué Ramón I (+ 1035) sênsa déxà de pertenexa legalment a Fransa. 

Créassió d'es réynes de Castélla y Aragó a n'el 1035

        A n’el 1035 a sa mort d’En Sanx I de Navarra, es condat hereditari de Castélla passa a sê réyne, essênd anomenad primé Réy En Fernando fiy segón d’En Sanx I. Y es condat d’Aragó també s’instituyêx emb réyne, essênd anomenad Réy En Ramiro fiy bord d’En Sanx I. Quédand de Réy de Navarra En García Sànchez III. 

Es condat de Barselona passa a mans d’En Ramón Berengué I. A n’es réyne de Castélla comènsan sas imposissións de sa nóbblesa y de l’Igglesi. Aquesta, debud a sas grans riquesas que té favorêx es desarrollo de s’Art Romànic.

         A n’el 1043 nex a Vivar, En Rodrigo Díaz (el Cid). Y s’unêx es réyne d’Aragó emb Ribagorsa.

         A n’el 1072 el Cid prên jurament a N’Alfóns IV de Castélla a Sta. Gadèa.

         A n’el 1075 se comènsa sa costrucció de sa catedral de Santiago de Compostéla.

         A n’el 1080 se comènsa a Zaragossa sa costrucció d’es palau de sa Alfajería. 

         A n’el 1082 el Cid a n’es servissi d’el Réy de Zaragossa Al–Mustaín, a sa batalla d’Almenar, va goña y fé prisioné a n’es Conte de Barselona Ramón Berengué II, que lutxava en es costad d’ets àrabés de Lleyda.

         A n’el 1085 es réyne de Tolédo ês conquistad per N’Alfóns VI de Castélla. Alarmad el Réy de Sevilla Al-Mutamid, solissita ajuda a n’ets almoràvides.

         A n’el 1086 per sa primavéra d’ivèrn (otoño) ets almoràvides frénan s’espansió cristiana derrotand a sa batalla de Sagrajas a n’Alfóns VI de Castélla. 

         A n’el 1089 En Rodrigo Díaz de Vivar “El Cid” va conseguí que sa ciutad y réyne de Valènsi, en mans de s’emir Al-Qadir amig de n’Alfóns VI de Castélla, caygués en mans de s’emir de Zaragossa Al-Mustaín II.

         A n’el 1090  s’empênta d’ets almoràvides afètta a casi totas sas Tayfas. 

         A n’el 1094 ets almoràvides reconquistan sas ciutads portuguesas y estremeñas que havían caygudas bax es domini de Castélla. 

         Aquest matex añ ets aragonesos s’estabblexen a Oropéssa, Culla y Castelló.

         En Rodrigo Díaz de Vivar “El Cid” reconquista Valènsi y la pòsa bax sa protecció de N’Alfóns VI de Castélla.

         A n’el 1096 el Cid firma aliansas emb en Pédro I d’Aragó y emb so Conte de Barselona Ramón Berengué III, que se casa emb Na María, fiya d’el Cid.

         A n’el 1097 mò s’únic fiy d’el Cid, En Diégo Rodríguez, a sa batalla de Consuégra contra ets almoràvides.

         A n’el 1099 mò a Valènsi el Cid. 

       (Aquí, se fa mesté donà cónte de com va sê que se formaren ets almoràvides, per sa relassió que més envant mos tocarà relatà en referènsi a Baléàs.

Es séu origen vé de resultas d’un viatje que va fé a n’el 1049 En Yahia ben Ibrahim (cap d’una famili bereber que s’estabblí a sa part meridional de sa cordilléra de s’Atlas a n’es nord d’Africa), a sa ciutad santa de Kayruàn. Allà va fé amistad emb so famós sabi musulmà Ibn Imram Al-Fasi de sa sètta d’es “malakitas” que aplicaven es Coràn lletra per lletra. D’aquesta amistad sortí sa formassió d’un grupo que s’en anà a predicà sas creènsis corànicas a sas tribus d’es desèrt. Aviad sas duas tribus més importàns, sa d’es Musafa y sa d’es Lamtuna se lis afagíren. Tots plegads varen costruí un monastèri fortalesa, un “ribat”, a hon mols d’ells hey passaren a viure emb sas séuas familis. Y d’aquí lis vé es nom de “al-muribatin” : es que víuen dins es ribat. Nom, “al-muribatin” que se va corrómpre castellenisad còma “almoràvide”.

Aquéxos són es que varen fundà sa ciutad de Marrakex. Y aquéxos són es que passaren s’estrêt de Gibraltà per donà socós a s’Emir de Sevilla, desembarcand En Yusuf Ben Taxufin y es séu etzèrsit a Algessira a n’el 1086, derrotand a N’Alfóns VI de Castélla com ja som dit. Y ben aviad se va fé l’amo de tota sa Península musulmana.)

Y per altres pars d’el món ademés passaren es siguiéns acontexeméns:

A n’el 997 N’Estéva I d’Hungría ês batiad y rêb sa corona reyal de s’Empéradó d’es Sacre Impèri Germànic N’Otón III, y s’autonomía eclesiàstica d’el Papa Silvestre II.

A n’el 1000 se funda s’Arquebisbad de Gniezno. El Réy de Polònia Boleslao Chrobry ês anomenad “germà y aussilià d’es Sacre Impèri”.

A n’el 1001 se va funda s’Arquebisbad de Gran, a Hungría.

A n’el 1002 mò N’Otón III.

A n’el 1004 N’Enric II ês coronad Réy d’Italia a Padua.

A n’el 1007 se funda es Bisbad de Bamberg per s’evangelisassió d’ets eslavos de Main.

A n’el 1010 sa ciutad de Piza va sê assaltada y saquetjada p’es berebers. (Per cèrt, aquesta ciutad va sê fundada p’es “Pisseos”, grècs d’es Peloponésso.)

A n’el 1014 derròta d’es búlgaros devòra es riu Estruma en lutxa contra Bisansi. 14.000 prisionés són fets cégos p’es bisantíns. Aquest matex añy ês coronad a Roma còma Empéradó d’es Sacre Impèri Germànic N’Enric II d’Italia.

A n’el 1015 es pizàns reconquistan Sardéña a n’el Réy de Baléàs Muyahid.

A n’el 1016 es fiy d’el Réy de Dinamarca (réyne vikingo), En Kanut, ês anomenad Réy d’ets inglesos.

A n’el 1018 Bulgaria occidental passa a sê provinsia bisantina.

A n’el 1021 En Mahmud de Ghazni Emir d’es réyne d’Afganistàn conquista Punjab.

A n’el 1033 s’incorpòra a n’es Sacre Impèri es réyne de Borgoña per herènsi.

A n’el 1046 N’Enric III d’Italia depòsa a tres Papas y taya de rèl s’influensi de sa nóbblesa romana a s’hora d’elegí Papa. Es matex añ se celébra es Sínodo de Sutri, hon a instansis de N’Enric III, el Papa Climent II condéna sa simonía (negòsi de carregs eclesiàstics) y es matrimòni de capellàns.

A n’el 1047 ês coronad N’Enric III còma Empéradó d’es Sacre Impèri Germànic.

A n’el 1054 se produêx es gran Cisma: l’Igglesi se dividêx emb l’Igglesi Occidental y l’Igglesi Oriental, a devant de sas cuals estavan el Papa Lleó XI y el Patriarca Mikèl Cerulari repettivament. Aquest matex añ se produêx s’esquex entre l’Igglesi romana y sa grèca.

A n’el 1055 es turcs seljúdicas se varen apoderà de Bagdat.

A n’el 1059 el Papa Nicolàs II decréta qu’el Papa domés podrà essê anomenad p’es Cardenals, refuand tota influènsi de s’Empéradó. També prohibêx s’investidura sasserdotal p’es laics.

A n’el 1066 En Guiem “es Conquistadó” ês coronad Réy a Westminster después d’havê goñad a n’el Réy anglossajjó Haroldo II a sa batalla de Hastings, y d’havê conquistada tota Inglatèrra. (Gramaticalment y per consiguient ortogràficament, sa representassió escrita d’es fonéma /x/, que correspòn a n’es sò castellà de “Jerez, jinete, jefe, etc.” en Baléà se representa per sa dobble “jj”, ja que si domés n’escrivim una de “j”, es séu sò no sería /x/ sinó /ž/ de: jeneta, jinebró, monja, etc. Per consiguient, cuand en Baléà se fassi mesté havê d’escriure sa representassió d’es sò de sa “j” castellana, s’ecriurà sempre dobble “jj”: anglosajjó, rojjà (vomitar), jo rojj, tú ròjjas, etc.)

A n’el 1071 es matéxos turcs seljúdicas derròtan a n’es bisantíns a Mazinkert.

A n’el 1073 el Papa Gòri VII proclama es celibat d’ets eclesiàstics.

A n’el 1077 En Ladislao I vincula Croassia per médiassió de casament dinàstic, emb so réyne d’Hungría. (Sa paraula Cathalonia encara no s’ha inventada).

A n’el 1078 es turcs seljúdicas conquistan Jerusalèm a n’ets àrabés.

A n’el 1084 N’Enric IV ês coronad Empéradó per s’antipapa Climent III.

A n’el 1086 a Inglatèrra se fa un catastre a hon se registran totas sas possessións territorials, espesificand sa renta que produexen.

A n’el 1096 s’organisa sa priméra creuada dirigida p’En Roberto de Normandía, En Godofrédo de Bouillón, En Balduíno de Flandes, En Roberto II també de Flandes, En Raymundo de Tuluse, En Boemundo de Tarento y es séu nebód En Tancredo, y es Llegad papal N’Adhemar, Bisbe de Puy.

A n’el 1099 se conquista Jerusalèm después de cinc semmanas de cércol. En Godofrédo de Bouillón créa es réyne de Jerusalèm.

(Y de Cataluña se seguêx sênsa sâbre rês, no etzistêx).

ES SÈST RÉY- 4rt. ÀRABÉ

EN MUBASSYR NASSYR AD-DAWLA

         A Baléàs, después de N’Al-Murtada ben Aglab va sê Réy es séu fiy Mubassyr Nassyr Ad-Dawla (anomenad Nazaradeolo p’es cristiàns) fins a 1115  en que va morí durant s’assalt a Palma p’es pizàns. 
         Possibblement va sê durant aquest reynad, en que s’estabblí s’impost de transit per la ma de baléàs. Emuland lo que se feya en es réynes cristiàns, hon se feyan pagà impots per porê entrà mercancías dins sas ciutads o per crusà un pont. Axí es nostro Réy va pensà que per navegà emb mercancías per sas nostras costas, també s’havían de pagà impots. Y a n’es qui no pagavan se lis requisava sa mercancía y s’elz enduyan a presili.
         Axò aviad va sê considerad p’es cristiàns còma atte de piratería, pêrque consideravan que la ma no éra de ningú. Y sa nassió emb més barcos de comèrs y per consiguient sa més perjudicada, es pizàns, juntament emb sos napolitàns, posand es crid a n’el cèl y esquéxandsê es vestids promoguéren a n’el 1112 una creuada contra es “pirates mòros de Baléàs”. Creuada beneída p’el Papa Pascual II.

(Àra bé, si miram es fets dêsde sa distansi, vorêm com es Réy de Baléàs tenía tot es drêt d’el món a posà aquex impost. Talment com avuy, qu’etzistêx una zona esclusiva económica y de pesca. ¿Per quê no cobrà impots per navegà emb mercancías aprop de sas costas baléàricas, si per tota Euròpa se pagava per passà per un pont?. Cuand ademés per aquella època passà aprop de sas costas éra una seguridat per s’embarcassió, ja que sa navegassió sênsa veure sa costa era mólt agoserada y perillosa.)

         Però resulta també, que debud a sas riquesas d’aquesta tèrra, es cristiàns, es “bons al·lots”, venguéren a saquetjà en varis ocasións. Entre élls es Conte d’Urgell, N’Armengol Gorp, que desembarcà a n’el 1102 emb cuatrecéns cavallés y varis compañías d’infantería. Essênd derrotads y éll mort. 
         Después, a n’el 1108 pizàns y genovesos també varen vení a saquetjà. Per axò se fortificaren varis pobbles de Mallorca aprop d’es llogs a hon éra més sovint que desembarcavan es pirates cristiàns. Ademés de que éra costum dêsde època anterió a n’es romàns enrevoltà de murada, gròssa o petita, gruxada o menos gruxada, es pobbles de cèrta importansi. 
         D’es qu’hem pogud trobà indissis de que axí va sê, són: es de Santañy, Campos, Andraitx y Estellêncs, ademés d’es de Pollènsa, Montuíri y Artà (castell).

      Se fa mesté aquí dona cuatra notissis demunt sas torres de murada. Dos tipos són es qu’heyà: sas torres tencadas emb s’entrada a pèu de murada, o emb s’entrada p’es pla de sa matéxa murada y emb unas midas estandart de 4 x 4 m. 

Torre de dins Andraitx

Torre d'es castell de Capdepéra

       Y torres ubèrtas, que sempre ténen s’entrada o més ben dit, sa pujada p’es pla de sa murada, emb unas midas que varían entre 2 x 3 y 3 x 3 m.

Torre castell de Capdepéra 1

Torre castell de Capdepéra 2

Murada y torres de Sevilla

Resinte hipotètic de Campos segóns ets indissis de cuatre torres.

Resinte hipotètic de Santañy segóns ets indissis.

Resinte hipotètic d’Andraitx segóns ets indissis.

Resinte hipotètic de Montuíri. (No s’han trobads indissis però se sab qu’hey havía murada.)

Resinte hipotètic de Felanitx (No s’han trobads indissis però està documentad de que tenía murada)

       Tant a Felanitx com a Estellêncs, ês interessant y sinnificatíu, qu’etzistesqui es barri de s’Arraval. Pêrque aquest nom, “arraval”, domés se posava a s’estabbliment que se xécava defòra de sa murada a colsevol ciutad o pobble. A Palma, per etzemple, antes de s’ampliassió d’es siggle XI s’arraval éra sa zona d’es carré de San Mikèl, de sa plassa de l’Olivà y de la Rambla. Después, s’arraval de Palma va passa a sê es nou barri de Santa Catalina, y que, encarara (s. XXI) es ciutadàns li díuen s’arraval. 

Resinte hipotètic d’Estellêncs segóns ets indissis

        En cuant a Pollènsa, se mos fa mólt difíssil de creure, que una pobblassió tan important com “Polentia” no estàs enrevoltada de murada, essênd costum ferhó tant a s’època romana com a s’Edat Mitja. ¿Cuand se llevaren o adjuntaren sas casas a sa murada convertindsê emb part integral de sas novas viviendas, tal y com ha sotseíd a tans y tans de llogs de tota se geografía europèa?. De moment no se sab. Sa cuestió ês, qu’ês mólt mal de creure que a n’es siggle VI ets habitàns de “Polentia” habituads a tení sa ciutad amurada, cuand costruíren s’attual Pollènsa y emb s’esperiènsi d’ets atacs sufrids, no l’enrevoltassen d’una nova y milló murada. 

Pégand una uyada a n’es plano attual de Pollènsa y trescand p’es carrés, hem trobad edifissis, modernisads sa majoría, de lo que un tems havéssen pogud essê benbé torres de murada. Per axò mos som arriesgads a dibuxà un hipotètic resinte amurad de Pollènsa.

resinte hipotètic de Pollènsa segóns ets indissis.

        Com se pot veure a sas fotos, heyà edifissis de nòva costrucció y altres que se veu bé que han estads remodelads. Es curiós també comprovà que tant uns com ets altres, conservan sas midas y solà pròpi de sas torres de defènsa tencadas 4x4 metros. 

        Passêm ara a relatà es fets que varen sotseí entre 1114 – 1115, y que provocaren es canvi d’es reynad almohade-andalusí a Baléàs, p’es reynad almoràvide. 

Es fets elza va escriure en Llatí, En Lorenzo Veronese, Diàcono d’En Pédro II Arquebisbe de Piza. Y eu titulà:

===== RERUM IN MAJORICA PISANORUM =====, AC DE EORUM TRIUMPHO PISIS HABITO, ANNIS SALUTIS MCXIV ET MCXV

Sas còsas que varen fé es pizàns a Mallorca, y es triunf d’aquets durant ets añs de Grassi de 1114 y 1115.

         TRADUCCIÓ DE S'ORIGINAL PUBBLICAD A "HISTORIA DEL REINO BALEÁRICO" Juan Dameto - Palma - 1633

Costa aquest relat de sèt capítols que van dêsde sa preparassió de sa flòta (1113) fins a sa sémi destrucció de Palma (1115). Y diu axí:

CAPÍTOL PRIMÉ

Sas batallas, sas armadas, sa gent, sa venjansa obtenguda d’el Cèl, y sas duras feynas per tèrra y per ma, que varen sofrí es nostros fidèls hòmos a n’es camps de Baléàs; s’estrago d’es mòros, d’es réynes per élls assolads y somesos. Dinnêt per axò ¡oh Señó!, a favorí aquesta empresa.

Sovint entravan es gods rabiosos dins sas ciutads d’el Lassio y per tot a hon passavan feyan matx; axí també per sa Galia y per sa península Ibèrica. Però havend s’esquerosa Mallorca presas sas armas contra es pobbles cristiàns, a n’es que lis feya guèrra; va gosà du sa séva furia a sas costas d’Italia atacand emb una armada Sissilia y sas provinsis de Grèssia. Aquesta armada, después d’havê pégad fog a n’es castells, a n’es barcos y a n’es pobbles, y después d’havê profanad ets altàs y cremadas sas igglesis, obbligava a n’es cautius a renegà de Cristo y a aferrarsê a n’es falsos precèttes de sa séva Lley. Es qu’hey venían a bé éran carregads de regalos, es que se reistían éran torturads. Grillóns, pesadas cadenas, presó, fam y sussessivas feynas fexugas éran sas sévas penitènsis; y tal com cóntan es que ténen fama de di ve, passaren d’es trênta mil es qu’arribà a fé prisionés es Tirano de Baléàs, axò sênsa contà es que va envià de cap a paíssos desconeguds per essê venuds, y a n’es que se moríren p’es camí. Sabuda sa notissi de tanta atrossidat per móltas de pars, va alarmà a n’es pizàns més agoserads. S’empiparen mólt es més véys que tems enréra varen conseguí goñà a n’es berebers imposandlís un tribut. Fend memòri d’aquets fets y d’altras guèrras goñadas p’es séus majós, inflan ets ànims d’es més joves, a n’es que sas dificultads, es cansament, ets esforsos y sa glòri ferosa d’en Marte, varen passà devant de sa diversió y de sas possibbles riquesas.

Però es piadós Pédro, Prelad mólt conegud per sa séua virtud, agafà sa creu, señal memorabble per tots es séus conciutadàns y l’alsà; y élls conmoguds per s’atte de cap a éll anaren per honrà sa divisa de sa creu, talment com se fa per Pasco en que corren per rebre es còs y sa sang de Cristo.

       Anomenaren totduna a dotze hòmos de sa més alta nóbblesa emb potestads de Cònsuls y caps de còlla, pêrque elza comandassen emb prudènsi, y que, disposand de sas còsas nessesaris emb rettitud, adopatassen sas midas que fossen mesté per sa formassió d’un etzèrsit y sa costrucció d’es barcos, y en tot cuand fós profitós tant p’ets hòmos com per s’armada. Y per que no innòris, ¡oh lettó!, es séus noms, pòsa es ment a sa siguienta relassió: un d’élls va sê es curro d’En Gerardo (Gerardus) fiy d’En Gerardo gran conversadó y mólt simpàtic; un altre va sê es fiy de N’Hugo (Ugonis) anomenad de mal nom en Gerardo per mor d’es séu cónco, persona mólt honrada. En Pédro (Petrus) fiy d’En Siquerio (Sicherioque), no menos bòna persona qu’ets anomenads, y també N’Azo (Azo). Afagêx an aquets a N’Ildebrando (Ildebrandum) de Rolando (Rolando), distinguida persona per sas séuas proesas y nobblesa, y com éll es fiy de N’Heritón (Herithoni) d’es matex nom que són pare, descendent de N’Enric (Henrici) de Guinitón (Guinithone), y juntament emb En Lotario (Lotarium) y es dos Dodones (Dodonem), es véy y es jove. Honra a tots aquets En Rodulfo (Rodulphus) fiy de N’Estéva (Stephano), emb En Lamberto (Lamberthus) fiy de N’Uberto (Uberti) persona distinguida de s’Arraval, y En Rubertino (Rubertinus) de sa famosa famili d’es Francardos (Francardi).

Per consêy d’aquéis partexen de cap a Roma ilustríssims embaxadós emb so Prelad Pédro, a tots elza va rebre honrosament es venerabble Papa Pascual (Paschalis); consedindlís sa creu a n’es Prelad y a n’es capitàns de s’etzèrsit sas insinnias romanas, rebendlâs N’Azo. Llevò, después d’havê inculcad a tots es preséns es precèttes de sa piedat, y lo que mos enseñan sas Santas Escritturas, d’es sacrifissis que poguêm patí p’es nostros germàns, y d’animarlós a tots a continuà emb sa séva santa empresa, lis va consedí santa indulgènsi per tots es séus pecads, donand tota potestad a s’Arquebisbe de Piza. Torna aquex ben aviad de cap a sa séva ciutad, y rebud dinnament p’es pobble, dona cónta a sa multitud de sas amonestassións d’el Papa. Y talment com torna fort es fèrro a mans d’es ferré cuand emb aygo temple sa séva vivó, axí va fé emb sa séva dólsa veu es Prelad a sa multitud, conduindlós de cap a sa guèrra formads y reforsads d’esperit.

       Es cap d’un parêy de díes, per tercéra vegada es Prelad, emb bònas paraulas torna fé una crida a n’es genovesos. Élls prometen ajudarlís y envià tròpas, però fendsê es suècs una y un’altra vegada, arribà a passà un añ. Es pizàns ja convensuds de que lis havíen prês es pêl, amollaren amarras, arriaren sas velas y enseñand sa popa a Piza varen partí de cap a Córsega.

Es pobble, vendlós partí se posà tan llestimós, y formà tal escandol que si es niguls havéssen amollad un trò no s’havés sentid jens. Totas sas fustas y sa pega que trobaren a Córsega, la carregaren dins es barcos per arregglà sas possibbles panas que poguéssen sofrí. Però axí y tots es boscs de ròure són talads déxand sa tèrra llisa. Es més als serviren per fé sas antenas de sas velas y d’ets altres, gruxads tróncs p’ets abres d’es barcos: abre majó, triquêt y messana. Se tala tot cuant abre se tròba, se tayan emb taulóns y taulas y se duan de cap a la ma.

Emb tot aquest material se comènsan a costruí més barcos de diferenta bodèga: battos, drumanos, garabos, galèras, barcas, currabios, canoas y d’altres mólt més gròssos per du ets hòmos. Dins uns barcos s’embarcan sas bistis, dins altres sas provisións y a n’es més petits elz empleyan per trasladà sas tròpas y per altras feynas com dú aygo dólsa.

Es bancs de sa part baxa de sas galèras estàn destinads a n’es més joves; cent són es bogadós dins cada galèra, es cuals cumplind sas órdes de bòga donan rêm a la ma, pòsan proa a sas onas y fan que sa galèra se mògui per demunt éllas com una cabra per sa montaña o un móx derréra una rata, y axí perseguêx o futx de s’enemig emb gran velossidat.

Es taulóns y tróncs que s’embarcaren no domés éran per arregglà sas possibbles panas d’es barcos durant sa travessía, sinó també per fabricà torres d’assalt, pons y escalas per porê passà es fòssos y assaltà sas muradas; també servexen per costruí màquinas per tirà pédras gròssas dins sas muradas, y fé mólt de matx tirand per avall totas sas casas que se puguin; axí també per fé grans ballestas y altres artilugis de guèrra. Per tot axò servexen.

S’afañen es mèstres ferrés a fabricà emb fèrro de Ilva, cadenas p’es barcos, lluentas corassas, fortas espasas y volandéras flétxas.

No heyà ofissi aturad, ets esmoladós esmolan sas armas, es bruñidós donan brillo a sas corassas y cascos, es sellatés a sas séllas, y tot brilla com s’ò y sas pédras pressiosas. Mentrastàns van arriband altras gens de paísos de ben enfòra. De Roma y Luca envían gent y armas per sa guèrra; domés Génova se renéga y sempre que pot fa nòsa a n’es pizàns.

Acabadas de fé sas embarcassións són tiradas a n’es riu Arno, (anomenad també Alfeo qu’ês es nom d’un riu grèc), a sas sévas voréras se va edificà s’antiga Piza avuy esbucada (1113), per lo qu’En Pizano, fundadó de sa Piza modèrna, va donà es séu nom a n’es riu y a sa ciutad d’Italia. Aquí amarran totas y cada una de sas embarcassións en es llog que li correspon, y elza carregan estibandlâs de gènero, cavalls, armas y hòmos; se lis donan sas señas corresponéns y sas s’órdes a qui comanda sas tròpas y a n’es caps d’escuadras.

Es séu coratje, ben conegud d’es pobbles llatíns, varen fé creure que podría conduí emb fasilidat s’etzèrsit de cap a sa guèrra. Se sòlen enganà es mortals emb sos séus projettes, y lo que un pênsa, eu sol du emb dificultad, pêrque es destí se sol oposà a n’es desitjos d’ets hòmos, y Déu no vol que rês passi si no ha arribada s’hora de qu’axí sotseyêsqui. Cada cosa en es séu tems, mos enseñan sas cuatra Estassións, y eggigêx es decurs de sa naturalesa que no se sègui antes d’hòra. Pêrque tot està sutjètte a n’es desinnis d’el Señó Omnipotent, y tot lo qu’ês bò Éll eu beneyêx, y per Éll es pizàns abandonaren famili, pares, riquesas y patria.

Havía arribad ja es díe de San Sisto, díe qu’es pizàns dedican cada añ a celebrà es triunfos conseguids emb guèrra, però aquex díe va sê cuand va partí sa flota de cap a la ma p’es camí de s’Alfeo, y se juntaren a sas estretas y poc fóndas surtidas de sa buféra d’es riu, y com que anavan ben carregads mols varen encallà. De tots élls descarregaren lo sufissient fins que poguéren navegà normalment per sas blancas aygos, qu’axí sòlen assê cuand se topan sas aygos dólsas emb sas seladas de la ma. Y déxand enréra tèrra fêrm y fitsos ets uys a sa ciutad que déxavan, encomanan a Déu sas muradas de sa ciutad, es séus camps, ca séuas, sas familis, sa patria y a n’es séus fiys estimads.

Mentras se feyan enfòra, en tèrra ploravan sas mares bañand s’arena emb sas llàgrimas que lis cayan. Es pares caminaren per la ma y emb s’aygo ja p’es pits, enviavan a crids sas séuas bendissións a n’es fiys qu’enfòra se feyan. Élls prégan p’es séus pares, altres díuen diós dêsde sa plaja y emb plos llestimosos se despedexen germàns y marids. De cap altra manéra cóntan que ploraren sas Aquivas (Achivæ) p’es grècs, cuand aquéis partiren de cap a Tròya. No déxen de mesclà sas orassións emb suspiros y esglàys, fins qu’es vent surtid de sa casa de n’Eolo (Eolia), robandlís s’imatge d’es séus estimads familiàs, s’endugué s’armada de cap endíns.

Sa buféra y Liorna (Livorna) las havían déxadas per l’esquèrra, y s’isla de Gorgona per la dreta, y bufand un bon vent continuaren de cap en dins, fugen de sa vista sas plajas de Populonia y es Monte Negro. Estavan ja aprop de Córsega, havían dexada s’isla de Cabréra per derréra, y p’er l’esquèrra sas islas d’Elba (Ilva) y Planusio (Pianosa).

Seguind bufand bon vent de tramuntana, havend dexada per sa popa a Tauro arriban a Langona, fondetjan en es port de Santa Reparata, a vón unas pédras descolocadas y escombros escampads per sa plaja, mostran unas parêds y una capélla mólt antiga dedicada an aquesta Santa. Y que va sê ciutad d’en Costantí, Réy de Sardéña mólt estimad p’es pobble. Aquí espéraren 14 díes a que tota sa flòta quédàs reunida, y axí llevò tots juns prenen camí de cap a sa bahía d’es Cap Blanc, anomenada axí pêrque es mals vens passan de llis.

Aquest punt està assossiad emb sos pizàns Datibino, que altre tems va sê governadó d’es réyne de Caller, y d’en Sàltaro, fiy d’es jutje Costantí mólt mañós emb sa ballesta. Axí, talment que n’Hécate rêb dins es séu palau a n’es grècs, cuand en Menelao havía d’anà contra ets enemigs de Frigia, aquí, es Prelad va fé un gran sermó a n’es séus conciutadàns antes de continuà, conseguind essê escoltad per tothòm.

Llevonses, es capitàns de s’armada reunids per s’ocasió anomenan a n’En Pasarino y a N’Alferolo que fagin de guías marcand es rumbo a tota sa flòta anand élls a devant de tot; y aquéxos donan órde que tots es barcos elza seguêsquigan sênsa pèrderlós de vista. Però aquéxas disposissións no varen essê atesas y mols varen essê es que se varen prênde sa sortida còma unas carréras, y si un poría anà més aviad empleyand sas velas y es rêms a n’es matex tems axí eu feya, déxand per popa a n’es dos qu’havían estads anomenads còma guías.

Ja duyan dos díes de navegassió emb sos seús corresponéns vespres, y s’havía passada també sa claró d’es que feya es tercé, revel·la d’es primé de Setembre. Suposavan tots que sería una bòna nit, talment com sas altras ¡però qu’hey anaren d’equivocads!, pêrque quèsi lis resulta essê sa derréra de sa séua vida de lo tenebrosa que va sê. Axí sotseí qu’el cèl se cruyà emb un grapad de llamps espantosos y uns trons que parexía que tot éll lis cauría a demunt. La mà parexía un cavall sauvatje encabritad, ni estrellas ni lluna se veyan per enllog, domés es lluquêts d’es fanals popés de sas embarcassións se distingían a cèrta distansi. Tots es que no éran marinés de professió y mols d’es que sí eu éran estavan emb sos cabêys drêts sênsa sâbre hon enfoñarsê. Ni es valent fiy d’en Laertes havés estad escapàs d’agontarsê condrêt dins aquell temporal, per mólt que va sâbre superà ets artifissis de na Cirse.

Però Déu Omnipotent, que sempre surt emb ajuda d’es séus, y favorêx a n’ets amàns de sa Justissi, va fé qu’apunt de despuntà s’auba la ma se calmàs, y s’obríssen es niguls déxand veure sas estrellas, y que bufàs un oretjêt de vellud per porê seguí endavant sênsa pénas ni cap esglày. Va néxa un díe de lo més hermós y brillant com may s’havía vist. S’escuadra corr feleguéra y es cab de poc tems divisan tèrras españòlas (Hispanas), que élls creyan de ben segú se trattavan de tèrras Baléàs, cuand resulta que fondetjaren a devòra es pobble de Blanes (Blandensi).

Después de posà pèu en tèrra es provinéns d’es Lassio (Latio), mostran sa bandéra de guèrra, se pòsan en posissió d’atac emb sos séus escuts ben lluéns y desenvaynan emb coratje sas fortas espasas. Tota sa costa retròna emb so sò de sas trompetas. A tots es que veuen y tròban elza fan prisionés o elza fan fogí, maldement qu’aquets lis díuen que són cristiàns y lassetàns (lacethanensesque, nom real d’ets habitàns d’aquesta zona d’España (Cataluña) an aquéxa època y anteriós, però que, a sas móltas còpias que se varen fé d’aquesta històri que vos cont, aparêx sa metàstessis “cathelanensesque”.) Havendsê donad cónta d’es séu èrro es pizàns, confusos y abatuts deposaren sas armas y se dexaren caure esseguds demunt sa plaja.

Havend reconegud que aquélla regió éra sa regió d’es Pirinèus (Pyrena), canvían de parexe per pò de que lis vengués un altre temporal, ja que tot éra plaja sênsa cap port ni calas o bahía hon refugiarsê y s’estiu ja havía passad. Axí sas còsas, un d’es cònsuls, es fiy d’en Rolando, a n’es quí es séu llinatje, es séu sâbre, es séu amó a sa patria y sas séuas riquesas l’havían fet merexedó de confiansa, ês enviad a veure es Conte a n’es que obeyexen sas ciutads de Barselona (Barchinon) y Girona (Girunda) emb altras móltas; nom Ramón (Raymundus), de gran fama per sas sévas bònas y brillàns accións militars contra ets enemigs d’España.

       Estand devant éll es fiy d’en Rolando, eu saludà y li digué: “señó Conte, es pobble pizà cristià a hon n’hy hagui, emb so favó de Déu ha desambarcad an aquetas tèrras, lo que ja segurament vos hauràn dit. Si volêu sâbre sa causa o volêu veure es nostro campament, passau a inspeccionà s’armada; es nostro etzèrsit desitja que vos siguêu es séu aliad, es séu compañero y guía contra es nostro enemig, pêrque... ¿an aquí no encoragina sa formidabble fama de tirano que té es de Baléàs, que retròna per tot a reu assaltand es pobbles d’Italia y Grèssia?”.

         No havía acabad es cònsul d’esposà tot lo qu’havía vengud a di, cuand, anand a continuà, es Conte li donà sas grassis diguendlí: “Rebiguêu de Déu sa séua bendissió y qu’Éll vos assistêsqui en tot, pòsi dins sas vostras mans a n’es nostro comú enemig, y mos reunêsqui emb aquesta santa causa, par que fajêm sempre es séus desinnis. Ningú heyà en el món contra qui tengui jo un més que justificad motiu de bereyarmê emb éll, com ês el Réy de Baléàs. Aquex que condena a varis suplissis a n’es que servexen a Déu, y déxa sênsa gent sas méuas costas. Sas parêts de sas igglesis que veys p’es litoral de Blanes, tems enréra lluían p’es séus formidabbles ornaméns, però ara elza tapan s’èura, sas parras, sas figuéras y colsevol tipo de mata. A móltas d’igglesis tacaren ets altàs emb sa sang d’es frares y capellàns qu’hey degollaren. A sas demés personas joves o d’ofissi elz esclavisaren. Sas cadenas, sas feynas fexugas, sa sêt y sa fam acabavan sovint emb élls, o simplement sa lley de Mahoma, a sa que mols se varen veure obbligads a agontà es séu jou. ¿An aquí no conmòu veure tant de doló?. Axí que, si Déu vol que acabêu emb tot axò, noltros donarêm tota classe d’ajuda a s’etzèrsit d’el Señó. Y juntand sas nostras forsas destrossêm a n’es nostro ferós enemig.”

         De tot lo dit se va estendre una atta, a sa qu’es Conte promêt essê amig de s’etzèrsit de Cristo, y lis regala tot cuant puguin mesté y éll tengui per sas comarcas d’es Pirinèus. Document que dona llevò a N’Ildebrando y li demana qu’el recomani devant es séus.	 

         Lo sen demà, reunids tots es patrissis, N’Azo, reconegud p’es pobble còma elocuent oradó, prên sa paraula y lis diu: “Lo que dispòsa sa voluntad d’el Señó, ês de tots sabud que supéra s’enteniment de sas personas. Varem està dominads per una gran tempestad y quèsi segús de pèrde sa vida en mitj de tots aquells llamps, trons y fibbló. Però sa piedat d’el Señó va fé qu’entràs sa serenidat d’una ma plana; tan gros ês es séu podê, que dispòsa a sa séva voluntad es destíns d’el món, y no domés assò sinó que domina totas sas causas a n’es séu parê. Éll mos consedí sa benevolènsi de tropitjà aquesta tèrra per alivi nostro. Axí idò, sabis mèstres, mentras estam an aquestas plajas ês convenient qu’aumentêm sas nostras forsas, per que poguêm combatre emb més seguridat. Ets oferiméns d’es Conte d’es Pirinèus, emb s’aussili de Déu, mos són de gran ajuda. Vos demana que vos enduguêu a docéns hòmos de sa séua cavallería, y promêt ademés cent barcos d’es séus, y també vos envía aquesta carta.” Presenta sa carta y afagêx: “Aquí mos ha fet vení Déu, no sa nostra voluntad. Es qu’el servêx, espéra ben confiad de que no serà defraudat, en lo que vertadérament li convé. Es Prelad no hey ês, se tròba a un port qu’està a sis millas: demanamlí es séu parê, y si lo dit li vé bé, fejemhó.”

         Agradà a tots es consêy. Demanan que sigui lleggida sa carta d’es Conte, y rompud es séllo de lacre, (també coneguda còma cera mallorquina), En Ladoico la lleggêx. Escoltada tota sensera agrada a tots y alaban a n’es Conte. Es de per allà anomenan a n’es port a hon se trobava es Prelad, San Feliu. Y de cap allà va partí ben aviadêt es missatje emb so mensatje, y qu’es Prelad admaté y aprovà totas sas propostas que li va dú.

         Partêx sa flòta de cap an aquex port, hon varen havê de maniobrà per porerhí entrà pêrque es vent lis éra contrari. Fondetjads es barcos y convocada una reunió a demunt un turonêt, el Bisbe, hòmo piadós, se va dirigí a n’es pizàns emb sos siguiéns termes: “¡Oh voltros!, a n’es qui Cristo va redimí de s’enemig emb sa séua pròpi sang, com d’un betzé eu de fogí de sas antigas ruínas. Miràu, tres són sas tropessadas que va cometre n’Adàn. Axí pèrd sa grassi de Déu es que desitje mal, es que se creu més qu’Éll, y es que se dedica domés a mirà a n’el Cèl. Dins éll crex s’òdi, sa discordi, s’enveja y sa rabi, còsas que capgiran sas conciencis d’ets hòmos. No pot essê jens bo qui està sutjètte an aquets mals vissis; no pot vènsa es qui per élls està ja vensud. Destròssan es co, rossegan s’enteniment, saquetjan y fan mal com si fossen enemigs; tencaulís axí idò s’entrada. Deven ets hómos tení present que no per sí sinó per élls va sê que patigué es fiy de Déu. Éll dona conhort a sas nostras misèris y pecads, y mos allibéra de sas pénas y torméns. Emb pau y ximplesa de co deven de sercà a Déu, y no trattà a n’ets hómos emb òdi o desprèssis. Es que conservan sa pau pòren viure en el Cèl; eu d’estimà de tot co a n’es vostros germàns. Si no estimau a n’es que veys, no me convenserêu de qu’estimàu a n’es que no heu vists. Es que se guarda d’estimà a n’es qu’estàn preséns, ¿com podrà donà consol a n’es que no hey són?. No ês petit es prèmit d’es qui estiman sa pau; idò ténen part d’el Cèl, de la Tèrra y de la Ma. Después de que un Saulo se fes amig d’el Señó, cap de noltros tengui per enemig a n’es séu germà. Sía vertadéra sa nostra amistad y no simulada, si volêu passà emb seguridat la ma salada. Pêrque s’inmèns podê de Déu faji fogí a n’es nostros enemigs, réyniga dins noltros sa séua Santa Pau.”

         Però es populatxo remuga agafad per sa po que li fa la ma y añora sa séva patria; y donand fortas quéxas a n’es séus caporals, amenassan emb anarsên y olvidarsên de s’enemig. Vend tot axò diu En Fralmo de Luca: “Aquella persona que sas còsas li van bé està content de Déu y està gojós sempre que obtén benefissis. A jo me parêx convenient idò, aumentà ets aliads y trobà qui mos ajudi emb sas nostras feynas. Emb rahó espéra vènsa a s’enemig qui pot aumentà sas séuas filas emb aliads com es que mos ha presentad sa Divina Providènsi. Cap de voltros té perquê acovardarsê, ja que dêsde qu’emprenguérem aquesta guèrra, ni encara som goñads ni encara mos són vensuds. ¿An a quê vé tanta de pò?. Es covars s’empenedexen de prênde part an aquesta gloriosa empresa, cuand molestan emb sa sévas quéxas sas oreyas d’es séus ilustres jjéfes. Pressisament es qu’estàn acostumads a llaurà es camps ajupids sempre demunt es bras de s’arada, y passan tota sa séva vida esbosinand terròssos, són es que se quéxan d’havê venguds, y com que ara no poren escampa sa llevó o tombarsê plêns de vi, amenassan emb entornarsên de cap a ca séua. Aquets hòmos de baxa estòfa, que sa séua miserabble vida no ês de cap profit per aquest pobble, sémpre estàn de mal humó y de tot se quéxan. A noltros però, sa nostra virtud y milló honra mos ha de des-separà d’élls, y sempre hem de tení present a totas sas nostras accións sa concordi etzistent, y ben enfòra s’òdi de qui servêx a Déu. Si dèu vegadas seguidas tròba estórbos es nostro viatje, comensêm de bell nòu altras tantas y prenguêm es camí emb més ganas fins arribà a la fi. Tal com fins ara eu som fet, tenguêm sempre s’honra emb sa nostra empresa, pêrque tot lo món té ets uys fitsos demunt noltros. Si no conseguim s’objettiu tan aviad com volguéssim, no ha d’essê axò motiu per donarmós per vensuds. Lo que no passa emb un mes sensê, sol passà emb quinze díes, y si a Déu se li demana, lo que may sol sotsehí eu mos ho consedêx emb un moment.”

         Escoltadas p’es pobble emb atensió aquéxas rahóns, tórnan reprênde s’alegría y desaparêx sa desconfiansa.

         A n’es diumenje siguient, va arribà an aquell llog en Ramón Berengué (Raymundus Berengarius), emb uns cuàns d’es séus, allà matex  se va firma s’aliansa. Conténs es pizàns fan bons regalos a n’es nòu assossiad.

         Aturads tant de tems per allà, se va estendre una pèsta destruttora y mols varen essê d’es pizàns que moriren per aquesta causa. Aquí morí en Caimo, que va déxà mólt trists a n’es Prelad y a n’es qu’el conexían, ja no poría tornà a ca séva. 

         Encara s’estavan axugand sas llàgrimas, cuand se presentà a n’es llog en Guiem de Monpellé (Guilelmus Montis Pesulani) emb cent cavallés y mólta d’infantería, tots embarcads dins vint barcos. Ademés de n’Aimeric (Aimericus) de bona casa, señó de Narbona, que se presentà emb altres vint barcos.

         An aquéxos lis seguêx En Ramón, descendent d’en Baltio (Baltius) an aquí sa ciutad d’Arlés (Arelas) honra, persona rica en castells y tèrras devòra es Ródano (Rhodanum), qu’arriba emb sèt barcos plêns de bons soldats; y també En Ramón, poderós Escolà Majó, valent emb sa lutxa y famós p’es séus títols a Arlés, qu’aximatex arribà emb sèt barcos més. An aquets personatjes d’el Rosselló (Rusilium) y de Besiers (Biterræ), juntament emb sos de Nims (Nimensis) lis seguexen tota sa Provènsa. Éran tantas sas tròpas que domés se pot comparà a n’ets etzèrsits d’en Julio César cuand per tèrras italianas s’encaminava de cap a Roma, después d’havê vensud a n’es galos.

CAPÍTOL SEGÓN

S’armada ja estava ben estibada de tot y s’estava preparand per partí, cuand pòsa pèu en tèrra N’Albèrt (Albertus) desd’es matex barco emb so que va sortí per vení de cap aquí, però qu’emb so temporal se va pèrde. Y axí va contà que, havendsê acabada s’aygo de beure, varen donà vi a n’es cavalls pêrque no morissen de sêt, y que de sa gatéra casi s’eufegan emb s’aygo de la ma qu’entrà dins es barco emb so temporal. Qu’aquex elza va fé arriba a sas costas de Menorca, y que se li varen presentà es mòros y li demanaren d’avon éra y a von anava. “Anam a Ròsas -cónta que lis va di es marino genovês-, y com que sabêm de sa vostra bòna voluntad, sênsa jens de pò mos som atrecads aquí fogind d’es vostros enemigs (es pizàns); idò no som volguds a ajuntarmós emb élls per fervós sa guèrra. La mà està estibada de pizàns, y tots es réynes de per devòra la ma mólt alterads per sa séva furia. Noltros elza som vist y crêym que fondetjeràn per colcuna de sas vostras calas, per vení a matarmós o per robarmós lo que duym, y per axò vos demanam aussili. Sabêm que són per aquí, y tenim mólta de pò.” Y axí mos varen contestà es menorquíns desd’es moll: “Voltros per lo qu’escoltam duys cavalls embarcads y per axò no vos creym.” No havía acabad de di axò cuand una “bala rotja” (bolla de fèrro encalentida fins agafà es coló rotj, y tirada emb una catapulta per provocà fog allà hon tòqui) entra dins es barco y a n’es matex tems un caramull de fletxas vòlan de cap a noltros, mentras que mos deyan que lis havíam dit mentidas.

Es nostros soldats anque éran pocs agafan sas armas per protegirsê y contestà a s’atac, però en aquest moment y tenguend noltros sas velas amolladas, se posà a bufa es vent y conseguírem fogí arriband a sas costas de sa Baléà Majó (Mallorca).

Botand a tèrra, varem veure un hòmo que se passetjava p’es camp y li varem demanà an aquina distansi estava sa ciutad d’aquell llog, contestandmós que vint millas. Varem carregà aygo dólsa que mos va regalà emb abundansi, posandlâ dins odres y gèrras. (Se fitsin aquí com s’autó se referêx a un hòmo, no espessificand que fós pressisament mòro, còsa que fa sempre que an aquéxos fa mensió. O siga que aquest mallorquí que se trobaren, o éra cristià y per axò no va escapa a corre cuand se topà emb sos que sí éra ben segú qu’eu éran, o éra jodío, que no estavan may en guèrra dirètta emb sos cristiàns, lo que mos demostra que sa pobblassió de Mallorca no domés éra mòra.) Bufà es ponent y emb so séu favó partírem de cap a Sardéña. Estand per en mitj de la mà varem divisà unas velas, y creguend que éran de mòros varem corre a agafà sas armas, emb sa matéxa vía que se sol fé cuand amanassa ploure y volêm procurà que s’arruxada faji es menó mal posibble a n’es sementés, axí, cadascú agafa es séu escut, sa séua espasa y preparà s’arc y sas fletxas.

Tanta de vía feyan aquéis barcos per demunt la ma, que més parexían golfíns qu’artilugis fets p’ets hòmos. Las identificam, las saludam y mos tornan es saludo. Respiram tranquils y deposam sas armas, y lo que antes éra tensió y coratje se va convertí emb gotj y elegría. Élls, enterads d’es camí qu’havíam fet y de sas penalidats qu’havíam patidas per tot a reu, mos varen di que sa gran flòta havía partida sênsa élls.

Llevò se posà a bufà de gregal. Dèu díes estarem navegand emb aquest vent. Y ja ningú sabía di per aquina part câya Mallorca, si quédava per popa o per proa, per estribó o per babó. Y llevò un vent provinent de Libia va picà la ma, y infland sas velas ben infladas mos va du fins an aquest riu d’es Pirinèus.”

Mentras assò mos contava N’Albèrt, sa gent mos va enrevoltà per també porerló escoltà, y cuand acabà n’hi va havê que li demanaren si estavan tots bé de salud, y contestand éll que sí, s’en anaren alégres de cap a sas sévas tendas.

Después d’un parêy de díes arribaren dèu barcos més dêsde Monpellé, qu’elza havían enviads es de sa ciutad de Piza per dins es mes de Gost a recorre sas costas de sa Provènsa (Provintia). Dins élls hey venía En Guido y En Dodon persona mólt béàta y mèstre de gramàtica, que manavan a n’es séus de cap a sa guèrra contra es mòro.

Estava en Febo (Phæbus, nom mitològic d’es sol) enseñorand tot el cèl y sa séua claró encara no havía feta fogí s’oscuridad del tot, cuand va sonà sa señal d’amollà amarras. Axí es Prelad dona órde de que s’armada partís aviad de cap a Barselona. S’órde ês de bon parê per tots y comènsan a prênde rumbo sênsa torbarsê jens.

Talment com fan sas beyas voland ben aviad a s’hora d’anà a fé un axam nòu a una altra llog, axí d’aviad anava s’armada pizana emb sas fortas bogadas d’es rebassuds remedós de cap an aquélla ciutad. Aprop d’élla y per sa part de ponent, entra un poc dins de la ma es putx d’es jodíos Mont Juich. Separad d’es pla de sa ciutad dona port a n’es barcos y elza protegêx d’es mals vens de mitjorn. Arribada tota s’armada, sas embarcassións italianas y totas sas demés acuparen tot es litoral fins a sa boca d’es Llobregat (Lubricaris). Y n’hi ha que díuen que sa forsa d’es pês d’es barcos amarradads a n’es moll eu varen cruyà.

Aquí, después de qu’es bon enteniment s’imposàs se celébra sa gran festa de San Matéu (Mathœi), 21 de Setembre. Arribad es vespre retrònan sas campanas de totas sas igglesis y tots dirigexen es séus résos a Déu y a n’es Sant de sa festa que s’estava celebrand. Colòcan lluquêts, fanals y ciris pêrque per tot s’hi pugui veure.

Feya ja tres díes dêsde qu’havían arribads y la ma estava bé per navegà bufand un ventêt que ni éra tramuntana ni llevant, sinó d’enmig de totdós. Inflan es pits es marinés y se quéxan de que se passin tans de díes emb sas séuas nits sênsa fotre rês.

A mitjdíe d’es que feya cuatre, cuand es sol mirava desd’es séu punt més alt sas tèrras y la ma, partêx s’armada de sas costas de Lassetania (Lacethanensi). Talment com es cridé que sòlen fé sas aus de Tracia (Thraiciœ) cuand batend sas alas partexen emb estol de cap a un altre llog, axí feya sa tropa pizana arriand sas blancas velas y amolland sas amarras. Llevò se varen adelantà cuatre barcos. Es capitàns éran En Francardo (Francardus) y es Señó d’es Pirinèus, a n’es que seguían ben ordenads tota la resta de sa flòta.

Passà es díe y entrà sa foscó, y estand aprop de sa mitja nit entrà un vent contrari que va provocà qu’es barcos guías arrumbassen de cap a Tamarit (Tamarcicis). Y d’allà de cap a Tarragona (Terrogonam) fondetjand a sas plajas de Salòu (Salodi), a hon es vent de ponent y de mitjorn fan bollí la ma però es de ponent entre més per unas peñas. La ma circula per tres pars diferentas de sa rocosa costa; sa part que mira a orient forma una planissi cubèrta de matas rematada per un peñal. Y aquí díuen que va està el Réy Carlos el Magno, cuand goñà emb forta batalla a n’es mòros ibèrics. Aquí agontaren es francs (pobble germànic y repobbladó d’aquesta zona) sa fredó y sa caló cuand prenguéren possessió d’aquestas tèrras devés el 802.

Passada sa nit y es díe siguient, es primé qu’allà arribà va ensendra sa señal convenguda perqu’es barcos qu’anassen arriband no dubtassen fondetjà. Passada ja sa nit y essênd de díe de bell nòu y después d’havê carregada aygo frêsca, comensaren a sortí a alta ma a vela y a rêm. Ja no se poría veure clarament sa tèrra plana amagada derréra de sas altas montañas. Cuand va acabà es díe y es vespre se fé l’amo, se posà a bufà un fort vent contrari qu’elza desvía d’es rumbo previst tenguend que maniobrà. Vend axò tothom crida pêrque estavan ben convensuds que éran espitjads de cap a Denia (Dianam) sênsa porê virà.

Emb despuntà auba, fuytas sas fóscas de sa nit, es vens de ponent fan arribà uns negres nigulots. Axí que, tot lo aviad que varen porê viraren de cap a Salòu arribandthí p’es decapvespre, fondetjaren, y uns cuàns varen botà desarmads a tèrra per anà a sercà més aygo frêsca. Però vêt aquí que una partida de mòros a cavall, correguend còma flétxas agafan prisionés a n’es que antes havían botads, però cuand ja s’elza manavan de cap a ca séua, a corrensos elza varen havê de mollà perqu’es pizàns derréra élls havían sortids ben aviad. A consecuènsi d’aquest fet se va donà órde de que ningú botàs d’es barcos sêns’anà ben armad.

Se passavan es tems remungand y folguetjand p’es prats. Y es luquesos, pretenend abusà d’es séus compañéros d’aventura obbligandlós a sê servids per élls, provocavan que de cada díe hey havés més y més quéxas. Per axò, posandsê drêt y alsand sa mà N’Ugo, venerabble Arquipreste de Piza, va di emb veu alta: “Domés sa bondad de Déu que tot eu govèrna y conserva, va animà a n’es pizàns a tan grans attes, y tenguend aquéis ben esperimentads a n’es séus, a ningú varen cridà per anà a sa guèrra, a ningú se va forsà a vení. Demanareu emb descaro porê vení, y noltros vos proporssionarem emb generosidat es barcos que mos demanareu; venguend emb élls vos vareu fé es nostros sòssis. Digaumê, luquesos, si colcú vos va obbligà, o si vareu volê vení voluntariment. Ningú vos aturarà contra sa vostra voluntad. Domés a n’es pizàns varem prohibí retirarsê; a n’es demés no se lis négan cavalls, menjà, ni armas. Preniu lo qu’haguêu de mesté y entornauvós en bon hòra. Demanàu y se vos donaràn guías abastament que vos conduiràn fins a Italia”. Y havend dit assò aquest bon señó se tornà a sèura.

Llevò En Guido va di: “Devend de proposà a Déu primé tots es nostros attes, no té perdó qui domés fa feyna p’es dobbés pêrque deshonra a la resta d’el món, qui diu estimà y seguí a n’el Señó y domés se preocupa d’es séu profit. Observand sas nostras intensións, Déu, contra qui a remugad tot s’etzèrsit, mos consedêx es podê de porê aprofità dinnament aquest tems que tenim.

Dins es pobble hebrèu també hey va havê un remug parescud an aquex, cuand s’enrecordava de sas grexonéras de carn y d’es cuynad que cada díe tenían a punt a sas voréras d’el Nilo. S’estimavan més tornà sofrí es pês de s’esclavitud, qu’agontarsê sa golafrería y passà sênsa tant de menjà. Aquell antig pobble ha anierad ara dins voltros, conservàu sas sévas costums golafres y es séus defèttes. Qui se vulgui curà que faji atte de contrissió. ¿Ês que n’hi ha cap que se quéxi de que l’aturêm?. Ménos es pizàns, colsevol que s’en vulgui anà, que s’en vaji cuand vulgui, ningú l’aturarà ni prohibirà de que s’endugui sas séuas còsas, ni se li tocarà un pêl. Axí idò, cuand arribi a ca séva y enrevoltad d’es séus conciutadàns y conti sas séuas aventuras, podrà di y contà que may ha vist un enemig, pêrque antes de vorêl va fogí. Noltros passarêm mals díes navegand emb vens contraris y temporals. A sas guèrras per Déu que mos espéran, no mos ne faltaràn cap d’es que s’en vajin, pêrque emb més valentía en vendràn de tota Fransa, y ajudats per Déu en vendràn encara més y millós d’altras pars d’el món per ajudarmós emb aquesta empresa”.

Llevò se va xécà En Guiem señó de Monpellé (Montis Pesulani) y va di: “No vos ha de preocupà qu’aquéis s’en vajin. Per cada un d’élls en duré cuatre de millós qu’élls per sa guèrra, y que per fé feyna valdràn còma per sis.”

Después d’aquex, se xécà N’Enric, fiy d’En Guiniton y dirigindsê a n’es séus conciutadàns lis fa sâbre qu’ês hòra de desidirsê y qu’ês hòra de que tots emb éll jurin fidelidat a n’es Caps. A sas paraulas li seguexen es fets y tots a una eu juran. Y axí arriba es vespre. Después de passada sa nit y essê ja un nòu díe, comènsan a partí de cap a ca séva sas falanges de cavallería (1500 hòmos cada una) y d’infantería, totas gent d’es pobble, y de cap a Italia déxan Salòu a s’esquena. Ademés, axí com s’en van es descarads, s’enfoten d’es que quédan y d’es résos que fan demanand bòna ventura.

Mentrastàns arribà s’hivèrn y com que Salòu p’es vens d’aquest tems no ês segú, y es de Barselona ês petit per orê fondetjà tota sa flòta emb seguridad, dessidexen entornarsên. Era diumenge cuand partíren bufand un bon ventêt. Emb éll y emb s’ajuda d’es rêms es barcos italiàns aviad arribaren a Piza. Y domés arribà se posaren a descarregà lo més aviad possibble, y después, sa majó part d’es barcos que aquest díe varen arribà, totduna varen essê varads. A sas altras embarcassións que se trobavan encara de travessía, lis agafà un temporal es vespre d’aquell matéx díe y n’esfonzà fins a xixanta.

Ploravan es soldats y se condolavan es Prelad y es familiàs. Y axí, segóns com es barcos que varen quédà anavan arriband, demunt sa plaja elza varavan. De forma parescuda ploraren en tems passads es Sabinos cuand sas séuas fiyas es romàns lis robaren. Però a pésà de tot ningú perdía cala, s’ordéna agafà tota sa fusta que la mà tiràs demunt sa plaja y que pogués serví per arregglà es barcos. Es pobble, qu’ês engiñós, fa porxos y se pòsa a arregglà y a fé més barcos de nit y de díe, a fí de reemplassà tots es que s’han perduds. A n’es matex tems umplen es llog de nòvas torres y trabucs destinads a sa conquista de Baléàs. Trênta són sas galèras qu’envían de cap a Piza per reforsà sa flòta costàs lo que costàs, qu’aquéxa havía de tornà essê un’armada dinna d’una ciutad tan famosa.

A mida de que sa flòta sa feya més gròssa y havend de mesté hon fondetjà, y enrecordandsê de lo cà que lis resultà s’estansi a tèrras d’es Pirinèus, anaren fondetjand p’es pors de per sa Provensa, y s’etzèrsit dividid per sas ciutads de per allà. Axí una part se quéda en es camp y un’altra s’en va a Monpellé, hon hey arribaren En Gerardo, Señó y Conte de Livanto; també En Gualandido famós p’es fets de guèrra, En Pédro fiy de N’Ugon, sa gent d’En Rolando capitanetjads p’En Barnio. Tots élls, emb l’Abad Viviano, enseñan formas de lutxa desconegudas p’es gods.

        Móls passan a Nimes y altres a Arlés, hon tròban bòna gent encantada de donà posada a n’es pizàns. N’Holebrando, mentras es qu’emb éll anavan travessavan es Ródano emb barca, éll, segud demunt es cavall, dêsde dins una barcassa miràva com jugavan una sèri d’al·lots. Y axí va fé que a un moment donad lis va tirà una pédra que antes havía agafada, y emb s’inèrsi d’es moiment, emb s’espora tocà sênsa volê es costad d’es cavall que, pégand un llongo dins es riu va pégà esfonzandsê totdós sortind mors més endevant. Ni es crids ni sas orassións varen serví de rês. Es Prelad, es Clèro y es pobble d’Arlés s’encuydaren de ferlí un gran entèrro.

Per aquest tems se presentà sa fam a tèrras lassetanas (Cataluña), y es pizàns, empleyand es séus pròpis dobbés y generosidat, varen du menjà d’allà hon se trobàs, ja fós pagand ja a canvi d’altra còsa, socorrend a n’es d’es Pirinèus minvand sas pénas que passavan.

CAPÍTOL TERSÉ

Mentrastàns es qu’es baléàrics reconexen còma Réy, N’Herare Declus Burabé (Al-Murtada ben Aglab), preocupad y temerós per tot lo que contra éll se preparava, convòca a n’es Consêy y lis demana quê pênsan de tot allò, si creuen que s’han de declarà vassals d’ets almoràvides, o mirà si s’enténen emb sos pizàns. Sas personas que forman es Consêy, personas majós acostumadas a donà prudéns consêys varen di: “Noltros som es vostros servidós y sabêu ben bé que farêm lo que més vos parêsqui convenient. Però sabiguêu qu’es pobble lo que ménos vol ês tení guèrra. Éll per sí matex procuraría sa pau. Tota sa gent de Baléàs se posaría contenta si mos donasseu permís per mirà d’arribà a un enteniment emb sos pizàns. Respètte d’ets almoràvides, rês bò mos espéra. Basta veure lo que fan per España (Hispania). Mirau lo qu’estàn fend a Tortosa, y sas calamidats que passan per Dénia. Escoltau sas nostras rahóns, manau replegà ets esclaus y qu’elza trattin milló, pêrque per élls se vos donarà sa pau y se vos perdonarà sa vida y podrêu mantení s’honra y es réyne. Si no eu fêys axí may s’aturaràn de vení, perqu’es cristiàns s’estiman més lliberà es cautius que sa possessió de cent réynes que lis puguin oferí.”

Ditas totas aquestas còsas, assustad es fiéro Réy, mana replegà tots ets esclaus antigs y modèrns. Y ordéna que siguin ben trattads tots es qu’aquí havían arribads per causa d’es mal tems o d’altres ocasións. Llevò totduna va escriure una carta a n’es pizàns hon saludava a n’es Prelad, a n’es Caps y a n’es pobble, y maldement interiorment pensava diferent, emb bònas y amistosas paraulas protestava per quê el volían atacà si éll no havía fet rês. Y com etzemple d’amistad y concordi que tenía emb sos cristiàns, posà que cuand es Conte d’Ampurias, ben conegud per tota sa cristiandat còma persona condreta y que éra amig séu, passà per Mallorca anand de cap a Jerusalèm, rês li passà a sas séuas tèrras. Éll may havía enganad a ningú ni en guèrra ni en pau. “Si s’etzèrsit pizà -afagí- vol que fejêm concordi, per descontà que li entregaré es cautius, y no domés axò sinó que de sas méuas riquesas lis pagaré es gastos de tot cuant han fet fins ara. Però si per contra lo que vol es brega pêrque creuen que podràn goñà, no han anad may tan errads, ja que cuand sa ciutad se defènsi no domés hey haurà es méus, sinó que tota sa gent s’hi fuarà.”

Es missatjes entrégan sa carta a n’es pizàns, y aquéis lis contestan: “Ês lley comú a totas sas nasións qu’a n’es missatjes no se lis faji rês dolent, noltros respetterêm aquesta norma. Y axò vos dirêm, no es possibble fé concordi emb so vostro Réy, ni se mos està permês donarlí promesa de pau, si antes no desembarcam a n’es vostro territòri. El Réy vostro señó, que jutje emb sabiduría, que desidêsqui lo que fé, éll que sol jutjà es conflittes d’es séus hòmos.”

Después d’aquells n’arribaren d’altres, també emb cartas fend promesas particulàs. Alabava emb móltas bònas paraulas a n’es fiy de N’Albissión (Albitiono), y li demanà que fes memòri de s’aliansa que són pare va tení emb En Mugeto (Muyahid Mawla), que va fé qu’es dos padríns féssen bònas micas, amistad que conservava En Pédro dêsde mólt de tems enréra.

En Mugeto (Muyahid Mawla) havía estad el Réy de Baléàs y de Dénia, y un d’es més poderosos que va invadí a n’es sardeñesos goñand s’isla emb poc tems. Però cuand es pizàns s’afuaren de cap a Sardéña emb sas escuadras còma gavilàns demunt uns colóms, o com es lleóns de Libia cuand s’afuan a sas euveyas, y es mòros elza véren arribà totas sas velas estiradas d’allà varen fogí el Réy emb tots es séus. Después de comprovà que per Sardéña no quedava cap mòro s’entornaren de cap a Piza, entrand còma céssars imperials.

Enfadat però en Mugeto, s’añ siguient tornà atacà es réyne de Cagliari (Sardéña) emb un gran etzèrsit. Cóntan que díuen qu’emb sos còssos d’es sardeñesos mors feya trintxéras. Mols varen essê es que moríren a mans d’es furiós tirano. Cinc añs va conseguí dominà aquéxa isla, però es pizàns replegaren forsas y emb valentía tornaren anà de cap allà. Después d’una gran batalla, assentads y acampads es pizàns a Sardéña, se cónta qu’el Réy de Baléàs va fogí com va porê déxand a sa séva dòna y a n’es séu fiy Alí, que varen essê fets prisionés. (Aquets fets m’elza contaren es més véys de Sardéña).

An aquest fiy d’En Mugeto eu enviaren es pizàns a n’el Réy Lemano. Aquest generós prínsep el fé tornà a són pare còma gran regalo, per axò tots es descendéns de N’Albissión se díuen germàns d’En Mugeto y sussessós d’es séus. Axí que, colsevol que sigui el Réy de Baléàs, diu que per aquets fets ês descendent d’aquéis. En Pédro, fiy de N’Albissión, que honra a n’es ciutadàns de Piza ês d’aquesta condissió. Però... ¿perquê fatj mensió de tot axò?... En Pédro y el Réy de Baléàs varen essê sa causa. Axí que, tornêm a reprênde a hon eu havíam dexad.

Estavem ja apròp d’es mes de Mars (1114), cuand es barcos de s’armada amòllan àncoras a sas costas d’Ibissa (Yabissa). Sa xusma no va porê espérà més y totduna botaren a tèrra sênsa armas ni precaussió, y comensaren a trescà menjà y beure per tots ets llogs que trobavan. Y mentras s’engatavan emb so vi d’es sarraíns y se tipavan de pansas y figas secas, comparexen es cavallés ibissêncs emb sas espasas nuas y comènsan a matà y perseguí an aquells caps de favas (cap de fava, emb Español sinnifica “torpe, trogglodita, memo”).

Vend allò En Pédro Ascenso, duguend sas bandéras que li havían estadas confiadas arenga a n’es séus compañeros. Just devant d’es barcos, a sas plajas, comènsa sa brega: escometen ets ibissêncs y fan reculà a n’es nostros, no déxandlós càsi ni desembarcà. A sa bahía d’Ibissa, per sa part d’orient heyà una isla (isla gròssa) dêsde hon se pot veure sa ciutad. Y de cap allà que s’en van sas galèras, però com que sas tròpas lo que vòlen es donà tocs, no s’hi aturan sinó qu’entran dins sa bahía, debotan a sa plaja comensand a perseguí a tots es sarraíns que tròban. A mols d’ells varen fé prisionés formandlís sas mans a derréra.

Heyà allà aprop un’altra isla que mira a mitjorn de cap a Libia, que té per nom Formentéra. Y vista y no vista de cap allà que se n’hi va una bona part de sa flòta, y desembarcand replegaren grans cantidads de menjà y ben móls de bòus grassos, y qu’allà matéx s’elz havéssen menjads si no fós pêrque estavan en Corema. Y a n’es sarraíns que trobaren s’elz envaren endú fermads de cap a Ibissa.

Aquí, llevò, per órdes d’En Lamberto y d’En Guinitón, dos d’es dotze cònsuls anomenads més amunt, En Pédro Ascenso va organisà es barcos y sas armas. S’estava colgand es sol cuand N’Ascenso, domés tocà tèrra envestêx a n’ets escuadróns enemigs. Después, N’Auderino, nobble lucuniênc (de Luca), arengand a n’es séus se pòsa devant de tot y entre dins sa lutxa. Emb axò s’alférez de sa cavallería ibissenca después d’havê fallad es tir de llansa que li esvergà, gira en redó y futx a tota déxand totsols a n’es séus. Es de Luca eu perseguêx y cuand ês a n’es séu costad, emb s’espasa bàvara li taya es coll d’un sol cop. S’hi atracan a corrensos mols de sarraíns a cavall uns y a pèu altres, que se trobavan amagads derréra unas peñas. Axò que veu es cònsul Guinitón se n’hi va totduna de cap allà per ajudà a N’Auderino, y emb sos séus escometen a n’ets ibissêncs aturandlís s’envestida primé y fendlós fugí después.

Una part de s’armada se va quédà defòra d’es port y bahía d’Ibissa pêrque no hey cabían. S’altre conseguêx desembarcà y s’etzèrssit llatí emb En Lamberto a devant escomêt per derréra a n’ets enemigs. Aquéxos desconsertads fujen com pòren.

Heyà un coll a la dreta de sa plaja, a hon de cap allà se n’hi anaren mols d’ets enemigs pêrque trobaren massa llarg es camí de sa ciutad, y allà pretenguéren férsê fors, però s’envestida d’es séus perseguidós va sê tan forta que tembé s’en varen havê d’anà déxand mols de mors a derréra.

Emb axò també sas nostras forsas havían arribadas fins a sa porta que sa ciutad té de cap a ponent. Aquí s’escuté d’En Guinitón bereyandsê emb mólt de coratje, va caure ferid de mort per una bòna pedrada. Es sarraíns havendsê pujad demunt sas torres y muradas, comensaren a tirà pédras gròssas contre s’etzèrsit cristià qu’estava a bax, a s’arraval de ponent. D’allà varen trèura tota sa pobblassió, hòmos, dònas, joves, mares, sògras, telas, vestids y de tot cuant varen porê endursên. Y a n’es pagesos de per devòra que ben tranquils se trobavan dins ca séua, sênsa cap pensament de lo qu’etava passand, també s’elz envaren endú com una guarda d’auveyas tots cautius de cap a sa plaja.

Ja s’havía passad es Mars y d’es Bril anavan per sa mitad, cuand varen dessidí envià duas galèras a sa beléà majó; es cònsul Lamberto fiy de n’Umberto anava emb éllas, sas que, ben felaguéras arribaren a n’es port de Porto Pi hon se tròben qu’el Réy elz espérava. Totduna lis demana quina causa ês sa qu’elz ha fet vení, en es matex tems que ordenava a n’es séus que no tirassen. “Desembarcau sênsa pò” - lis va di a n’es cristiàns.

Però axò li contestaren: “Sa vostra paraula no té cap való per noltros. ¿com mos porêm fià emb tots es que sou?, noltros vos donam paraula de que rês vos passarà si pujau a n’es nostro barco, y vos asseguram que noltros mantenim sa paraula donada.”

Ês més just, -va di el Réy-, creure emb sa paraula d’un Réy, qu’ ês es qui fa y desfà, y si diu que no heyà pò de que vos pasi rês, axí ês. Però axí y tot, si lo que volêu ês abastexervós, vos porêu quédà an aquest port y jo ordenaré que se vos dongui lo que vos faji falta.

“¡Tornamitornêy!, -li va di es cònsul-, noltros som soldats y lo millorêt de sa nostra forsa està aquí, a Baléàs. Sa vostra fe no val rês, es gat d’en Mahoma la va fundà; en canvi sa nostra va sê fundada per Cristo, glòri de Sans. Per lo que, ês més rehonabble que Vos vos fiêu de noltros, antes que noltros de Vos, perqu’es nostro cò y sas nostras intensións són nobbles.”

Axò li contestà el Réy de Baléàs: “Te vêtj massa dubtós y tens una pò infundada, però pêrque vegis sa méua bòna voluntad, te propòs que m’escriguis lo que vols pêrque quedi ben clà, sênsa èrros, y axí porê quedà tan amigs com sempre.”

Contestà es cònsul: “Aquí no tenim ningú que sàbiga escriure en mòro. Mos n’anirêm y mos ho pensarêm si vos donam rês per escrit.”

Y dit y fet, pòsen rêms a la ma y partexen de cap a Cabrera a hon hey passaren sa nit. Lo sen demà partexen de cap a Pollènsa y sênsa tocà tèrra, d’allà a Mahó.

Es pagesos de s’avall cuand elza varen veure arriba, replegaren tot lo que varen porê y emb so bestià escaparen de cap endíns. Ja desembarcads a s’invitta Menorca y trescand p’es camp algo que menjà, elza varen envestí varis escuadróns de cavallería y d’infantería fendlós fugí escapads de cap a sas galèras. En vista de sa rebuda, resolguéren anarsên de cap a n’es Pirinèus.

Arribads a sas costas de Cathalonia (Lacethania) londemà, se pòsan a contà sas peripèssis qu’havían passadas y es parills qu’havían sortejads. Y emb axò estavan cuand arriban prossedéns de Piza duas galèras més, y sa festa va està compléta. Allà comensaren a preparà sa pròtsima espedissió, rebend varis cartas que lis comunicavan que ben aviad arribarían més reforsos. Arriba mentrastàns prossedent de Roma el Pare Boso, Llegad del Papa, persona mólt estimada y respettada per sa séua relligiosidat.

Llevonses, después d’havê donada a tots sa bendissió apostòlica, xécan es brassos cap a n’el cèl y alaban a n’el Señó de tot co.

Passad s’ivèrn, sempre tornan es tems alégres y sa caló, se calma la ma emb un suau oretjêt y ês guiada per sas aygos d’el Arno una part de sa poderosa escuadra. Sa ciutad de Génova, admirada per lo aviad en que havía preparada s’armada mira ara mustía sas naus com s’en van. Vuytanta d’éllas, trevessand es golfo d’es matéx nom entran dins Marsella.

Ja partêx felaguéra s’armada per sas aygos d’es Ródano. Sa rica Arlés l’umpl de riquesas, y un fresquêt vent la mena fins a Magalona. Just allà surt de sa boca de n’Eolo (déu d’es vent) sa tramuntana que fa que la ma s’elz endugui a sas costas de Cathalonia.

Conténs es pizàns qu’allà hey havía, de veure arribà es genovesos se posaren a botà d’alegría y emb bònas celebrassións elza varen rebre. Passads ja es Matx y es Juñ, se presentan en es llog es cònsuls Dodón y Atho, a n’es que varen rebre emb mólt de gotj. Se presentan a n’es Prelad y li cóntan es motíus de sa séva tardansa.

Es cent Hòmos Rics varen rebre sas órdes pontifissis, y donand cónta a n’el Pare Boso, aquest amonesta a n’es preséns de part de s’omnipotent y invensibble Déu, y p’es sagrad servissi de San Pére y d’el señó Papa de Roma, en Pascual segón, diguend: “Qu’el nostro Señó Déu mos allibéri a tots es servidós de Cristo y a n’es qui es bautisme y sa Lley d’el Señó fan germàns, d’es perills que mos espéran y alsin sas sagradas bandéras que mos han duytas.”

Dit axò sa Junta y sas tròpas entraren dins es barcos preparads per fersê a la ma, que, segóns es rol arribavan a cinc centas embarcassións. Es Prelad pizà, va sê es primé en amollà velas per guià sas escuadras de cap a Salòu, y d’aquí a n’es riu Ébre de Tortosa. Y essênd éll es primé en amollà velas, tota sa flota el va seguí duguend per la ma nòucéns cavalls.

S’Ébre abastêx d’aygo dólsa a s’armada, es Cònsuls firman es pattes aparaulads emb sos Caps y caporals, y llevó tots juran cumplirlós. Pocs díes havían passads d’aquest fet, que cuand se preparavan a partí emb vent fort de tramuntana, que anà minvand de cap a un oretjol que lis donà una bòna travessía durant tota sa nit.

Comensava a puntà auba cuand varen descubrí es putx de sa Dragonera (Colubrarem), nom que rêb per sa gran cantidad qu’en té d’aquets bitxos. La passan per sa part de ponent en direcció a Ibissa (Ebusum). Aquí es toscàns contaren com éra Ibissa (emb àrabé: Yabissa) diguend: “ ês una isla que de sa part que mira a España ês montañosa; díuen que sa séua ciutad li donà es nom que té. S’isla té un gran port que li díuen es Port Mañ (Porto Magnum) a hon hey caben innumerabbles embarcassións, y està situad mirand de cap a Dénia, a España. Es cab de s’isla mira de cap a Mallorca y tot es camp està enrevoltad de montañas.

Sa tèrra produêx mólta bòna herba per sa pastura, de sas fons surt gran cantidat de bòna aygo. També fa mólta de civada y bons rems. Sa punta que no mira guèyre bé de cap a ponent està a mil passas de sa ciutad d’Ibissa. Arriband a ella heyà una isla que fa punta de dos pors (isla gròssa).

A un putx situad a l’esquèrra se xéca sa ciutad, qu’està enrevoltada de tres muradas emb fòssos. Sa priméra murada es ben ample y té dotze torres. Sa distansi entre sas muradas ês tot lo enfòra que pugui tirà un arc una flétxa. Unas peñas qu’heyà fan més difíssil s’entrada. Es fòsso principal eu umplen d’aygo que suministran de sas bassas de per devòra, y en es cap curucull d’es putx heyà una gran fortalesa.

Es putx, per sa part de defòra està a tay d’un teyad que dona demunt la ma, y aprop d’allà heyà varis bònas calas. A sa part de ponent es putx es mal de pujà, ja que, ademés d’està mólt drêt té varis barrancs. Dêsd’allà se baxa a s’Arraval. De per aquí comènsa es triple fòsso que va de cap a un pont situad a sa part que mira a tramuntana, y seguêx cap a llevant hon heyà una gran peña (barri de sa Peña), qu’està separada de sa ciutad per una pared. Aquí ês hon comènsa es moll, que s’allèrga fins es teyads que miran cap a ponent. D’aquí partêx una dobble murada emb torres que puja fins a n’es castell.

Sa flò d’ets etzèrsits de Bujía (nord d’Àfrica) y d’es mòros d’España defènsan sa ciutad d’Ibissa. Es general de sas tròpas ês es Virréy, es séu nom ês Abulmunzor. Aquex resulta sê un mal hòmo, que sênd un cautiu natural de Girona (Gerunda), va renunsià a Cristo y sa va fé esclau d’el dimòni.”

CAPÍTOL CUART

Comensava a tombà es sol y brillava Vénus antes que cap estrella, cuand varen entrà dins sa bahía d’Ibissa vend que sas almenas de sas muradas de sa ciutad estàvan estibadas d’ibissêncs, que, entre crids y sons de trompetas lis envían enniguladas de flétxas emb fog.

Essênd ja londemà, se comènsa a montà es campament p’es redòssos de sa ciutad. móltas de tendas per s’avall y altras en es turó; es jovent comensà a corre jujé p’es camp y envestêx a n’ets enemigs que tròba. Sas pédradas vòlan dêsde sas torres que parêx que plòu calabrux, y emb flétxas refúan a n’es qu’estàn més aprop de sas muradas. Sas tròpas pizanas, emb mólta dificultad caminan p’es fòssos y lutxan a pèu de murada, fendlís mólt de matx ets ibissêncs, havendthí mols de ferids, sang y mors per tot.

Domés emb s’entrada d’es vespre s’aturaren de lutxà anandsên ben cansads de cap a n’es campament.

Arribada sa claró d’es nòu díe, s’improvisan máquinas de guèrra (ariêts) emb tróncs, y de protecció (mantells) emb cañissos. S’atracan a sas muradas y miran de tirarlâs per avall o de fé un bon forad per hon porê entrà. Mentras, sa murada que dona a sa plaja ês atacada desd’es barcos emb tirs de flétxa. Se crusan es fòssos emb escalas bax una pluja de pédras y flétxas dêsde dedalt de sas muradas. Tots són fets reculà déxand un estol de mors. Es cansament y es sol fan qu’es pizàns se retirin de cap a n’es campament. Mentrastàns tot axò sotseía, N’Oricíades costruyêx una torre d’assalt per envestí sas muradas de ponent, també va costruí un trabuc que lis permetés tirarlâs per avall a distansi. Però no ês ménos s’esforsad engíñ d’ets ibissêncs que, emb ferretóns encordads elz enguènxen a sa torre y miran de tombarlâ.

Es trabuc no tura de tirà pédras gròssas, y sa murada de ponent se comènsa a desfé. Però axí com es falcóns refàn es niu a poc qu’elzho desbarati es vent, axí fan ets ibissêncs emb sa matéxa vía, posandsê a tapà com pòren ets estropissis d’es trabuc. Però no lis serviren de mólt aquéxos esforsos, pêrque una de sas mal feridas torres se posà a croxí y emb so matéx sò que una bòna rebumbada, se va desfé per dins es fòsso xécand una ennigulada de pols.

Per un moment quédan tots emb sa boca badada contempland s’espettàcul. Refets, intentan entrà per allà es llatíns y es galos. N’Hugo de Piza qu’ês Visconte, N’Odón fiy d’En Teperto, es fiy d’En Cunithón, y un català mólt bò a n’es manêtj de s’espasa, entraren juns per sa porta d’es moll y derréra élls tots es demés, y sênsa mirà si són hòmos, infàns o dònas, van matand a tot es que se tròban p’es camí.

Just xuxí se tròban devant un contingent de soldats ismaelitas que lis turan es pas. Se berayan en ferosa batalla y a un moment donad N’Ildeprando Eufraxio, d’un mal cop tayà es cap a n’es capità ismaelita y aquéxos reculan y fugen escapads com pòren. Es que varen conseguí entrà per sa torre esbucada, degollaren a tots es bàrbaros que trobaren. Aquí, va caure es jovent ibissenc: per allà estàn es cap y sas mans, per aquí es pèus y sas camas. Per demunt mils de còssos mutilads caminan es ferosos escuadróns pizàns, y es mòros que pòren escapà de sa matansa s’envan de cap a sa segona murada. Altres fugen p’es peñals de devòra de la ma, però com que no ténen surtida, uns són mors allà matéx, altres són despeñads p’es pizàns y altres desesperads se despeñan élls matéxos.

Es sol ja anava camí de la ma lluñent, cuand se dona per conquistada sa primera murada y es carrés de dedíns. Sêns’aturarsê envestiren de cap a sa segona murada. D’es dos costads plòuen pédras y flétxas acompañadas d’uns bons crids. Es capitàns animan a sas tròpas que se fan emb duas torres. Hey va de cap allà una compañia d’ibissêncs que s’afúa a s’enemig emb pedradas, tirs de flétxas y cops de matrac, fendlós reculà de cap a sas escalas per hon havían pujads.

En vista d’axò, es pizàns s’envan de cap a sas casas d’es primé resinte a passà sa nit, però antes fan varis fogatéras per cremà es mors.

Arriba s’ottàu díe y ets ariêts y es trabuc tornan a sa feyna contra sas torres y sa murada d’es segón resinte. Es bàrbaros se refugían dins sa fortalesa d’es capcurucull. Es pobble alféo, vèns a n’ets escuadróns enemigs que quedavan per allà. A la fi assaltan es pizàns es segón resinte, y es capitàns ordénan agafà prisionés y enrevoltà sa fortalesa. Tots obeyexen. Comènsan a petxucà emb so trabuc, pédrada va pédrada vé. Aquestas opérassións elza fa tot s’etzèrsit pizà. En Guido Rebeo y s’Héroe català demostraren tení bòna puntería.

Es fiéro Abulmunzor dêsde demunt de sa murada mirava trist sa torr esbucada, cuand un arqué pizà li disparà una flétxa y es coll li va atravessà. Antes d’axò havía jurad per sa llêy d’en Mahoma, que mentras fós viu no entregaría sa fortalesa. Ferid de mort envía un missatje jove a n’es capitàns alféos, emb sa proposta d’entregà sa fortalesa si se respettavan sas vidas d’es de dedíns. Hey venguéren a bé ets alféos. Y cuand alsaren sas bandéras cristianas demunt sas torres, per tres vegadas tot s’etzèrsit vitoretjà a Déu. Poc después es cònsuls varen ordenà que s’acaramullassen a sa plassa totas sas riquesas que s’havían replegadas, y que s’acabassen de tirà per avall sas muradas y torres que quedavan.

Havía passad ja un añ desd’es desembarc y es Gost ja tornava assê aquí. Es reparto ja s’havía fet, cuand sa codissi elza va fé tornà embarcà posand proa a Mallorca, més rica que Ibissa d’un bon tros enfòra.

Heyà una bahía a sa part meridional de Mallorca, que té una espèssi de port, dêsde hon se veuen dos cabs que se tròban a una distansi de vint mil passas. Just hon acaba sa volta, a sa part esquèrra hey havía una ciutad petita, que sa varen fé séva tems enréra uns ferosos mòros venguds d’España emb una escuadra capitenetjada p’En Moalfac. Espulsads es cristiàns d’allà edificaren móltas de casas. Separada d’es llog de sa Ciutad de Mallorca, de grans muradas, a cinc millas (9 Km) heyà una isla petita a sa part de l’esquèrra ben aprop d’en tèrra (isla d’es Pas). Devòra aquesta heyà un port ben ample que li díuen de Rodas (después Porto Pi), desd’es que se pòren veure sas muradas de sa ciutad.

Éra aquell díe, es díe de l’Ascensió de María. Segóns anavan arriband sas embarcassións anavan fondetjand p’es redòssos de s’isleta. Londemà va sê diumenge y volguend beure aygo frêsca, mols varen essê es que desembarcaren sênsa armas de cap classa. Y topandsê emb una escuadra de cavallería aquéxos elza varen envestí matandnê mols y fendnê d’altres de prisionés.

Vist lo sotseíd es Prelad Pédro arénga a s’etzèrsit, pòsen rêms a la ma sas galèras y arrían sas velas totas sas altras y vend un pinà derréra un gran arenal, que se tròba a sis millas (11 Km) de sas muradas de sa ciutad de cap a sa part de llevant, (s’Arenal de Palma) de cap allà que se n’hi envan. També heyà una buféra y duas amplas calas hon poré fondetjà. Es nom d’aquets paratjes ês Ramosa o més bé Torrenna, com eu anomenaren móls de llatíns. Domés tocà arena es barcos, desembarcan sa cavallería y fan una descubèrta p’es redòssos.

Una escuadra de cavallería mallorquina que havía vistas sas maniòbras de desembarc desd’es Coll d’en Rebassa, varen essê perseguids fins a n’es torrent que li díuen Luido (avuy torrent Gros).

Arriba sa nit y veuen que crusa el cèl un estêl, qu’es pizàns prenen còma señal de sa destrucció d’es réyne baléà.

Londemà dematí, díe de San Bartolomé, ordéna es capità alféo y es señó d’es Pirinèu anà de cap a sa ciutad; que cadascú seguêsqui sas sévas bandéras y estigui preparad a usà sas armas. Passad ja es torrent Luido acamparen entre aquest y es Portitxol.

CAPÍTOL QUINT

Formads emb órde de batalla es dos etzèrsits, separandlós una franja de terréno atrevessada p’es torrent d’en Barberà (avuy torrent Petit) que desemboca a n’es Portitxol, se miraven a veure quí d’es dos se mouría primé. Es camp d’es bàrbaros estava plê de mòros y ferosos negres; uns duyan escuts redóns, altras duyan armas llatinas qu’havían agafadas a barcos pizàns añs enréra. S’adelantan de cap a provocà a n’ets enemigs N’Ugo fiy d’En Belanio, acompañad d’En Maureto. Llevò, es bisottonos oriundos d’es pizàns, guerrés que seguexen sas bandéras d’es Conte Lemanno. Còma lleóns de Libia escometen es centro de sa formassió enemiga a l’atropellada, aquéxos s’òbrin y elza déxan passà de cap endíns, y llevò elza tancan enrevoltandlós. Però com que cuand un se veu ben estrêt se defènsa emb més forsa, es pizàns conseguexen surtí de sa trampa.

Se separan sas tròpas baléàricas d’infantería y de cavallería; uns ocupan es camp pla y ets altres sa voréra de la ma. Envestexen a sas formassións pizanas emb sas bandéras axecadas, fendlós reculà. Un d’ets arelatensos, En Guilielmus conseguêx ferí de mort a n’En Mildace, fiy d’En Dameto, qu’ês replegad p’es séus y duyt de cap a sa ciutad.

Llevonses s’alféres Valando, duguend sa bandéra de sa ciutad de Piza s’enmena ets escuadróns cristiàns a camp ubèrt. Totduna es Cònsul Ildebrando tenguend a n’es costad sa divisa de Santa Marissa, escomêt a n’es ferosos enemigs. N’Atho va du s’insinnia del Papa y també va envestí a n’es mallorquíns. Y sênsa donersên cónta se trobaren en mitj de sas tròpas enemigas. Elza va seguí es Señó d’es Pirinèus emb sa séva gent. Sas sévas bandéras elza duya En Gerard Lemanno, y se dirigexen a sa porta de llevant qu’estava més aprop de la ma. Emb élls hey va es Conte véy d’Ampurias, que tems enréra va sê mólt amig d’el Réy d’es baléàrics.

Se topan es dos etzèrsits y sa brega es ferosa per sas duas pars. Ets ismaélitas descarregan a distansi pédras y móltas de flétxas demunt es cristiàns, ferind tant a cavalls com a hòmos. Emb axò sas tròpas llatinas entren emb sa lutxa. Sa tèrra ramuya de sang y de caramulls de mors, se confonen es crids d’es ferids emb sos cops de sas espasas cuand se topan.

N’Ugón, nascud y criad a sa casa de Parlasis, xécand es bras emb sa llansa dorada que duya, la tira a n’es pit de N’Alante (mallorquí) qu’estava lutxand per devant d’éll. Aquest cau d’es cavall ferid de mort. Es séu amig Citharon (mallorquí) que veu es fet tira una flétxa a N’Ugón que li atravéssa s’escut, però debud a sa cantidat de gent que lutxava entre totdós no li va poré arribà emb s’espasa. Mentrastàns En Dodón fiy d’En Persio y En Bernat, arriban espasa emb ma a devòra sas portas de sa ciutad, y cuand donan mitja volta se topan emb dos enemigs, En Bachimas (español) y N’Audé (mallorquí). En Dodón ataca ferós y atravessa es coll d’En Bachimas, y En Bernat fer en es costad a N’Auder, fujind a corrensos de cap a sas posissións cristianas.

Havía vista sa féta el Réy baléà, y estorad va di: “me pensava que sas tròpas qu’es nostros combatían éran hòmos, però ara vêtj que són lleóns”. Deya assò cuand es Conte català picand a n’es séu cavall va envestí a n’En Moldoneo (mallorquí) mentras li deya: “ja que vas es primé, no te pênsis que te m’escaparàs”. Y disparandlí un tir de flétxa mentras anava de cap a éll emb so cavall a tota, aquéxa traspassa s’escut, sa corassa y li entre p’es pit esquèrra surtindlí per s’hombro drêt. En Moldoneo cau d’es cavall d’esquena en tèrra, moment qu’es Conte aprofita per tirarlí un’altra flétxa.

En Gerardo va ferí emb sa séua llansa a n’En Perión (mallorquí) en es costad. Sa llansa d’En Umberto va entrà per sas costéllas a n’En David (mallorquí) y sa d’En Ildepradino va traspassà a n’En Danio (mallorquí). En Garcías (mallorquí) va sê tombad per s’espasa d’es fiy d’En Rodolfo; En Recucco de Rolando escomêt a n’En Dareta (mallorquí) que li tira una flétxa fendló caure d’es cavall; y En Gerardo, señó de Lemanno, fer emb sa llansa a n’En Lelafo (mallorquí) a s’altura d’ets hombros.

En Rainerio fiy d’En Rainerio juntament emb En Tegrino escomêt a n’ets enemigs qu’estavan formads espérandlós. Es primé matà a n’En Lefaton (mallorquí) y En Tegrino a un fiy de N’Alance (mallorquí). En Cayetano Gerardo envià per ajudà a n’En Cerbero a n’En Baquio, qu’ês traspassad per una llansa, y En Guiscardo fer de mort a N’Hilion (mallorquí). Aquí N’Albertino fiy d’En Guido Butense rêb s’envestida d’En Lavim (mallorquí) qu’eu fer de gravedat. Y axí malferid se retira d’es camp de batalla.

N’Ildebrandino fiy d’En Julista mata a n’En Gairo àrabé de Lleyda fiy de bòna famili. En Gaulando duguend una llansa més llarga de lo normal, la clava a un llibi. N’Albèrt germà d’En Gaulando emb sa séua llansa va traspassà a n’En Ramis (mallorquí) a s’altura d’es pit. Sa llansa d’es Cònsul Dodón va ferí a n’En Molfena (mallorquí) en es moment que una fletxa se clavà en es séu cavall. Es fiy d’En Gusmaro, N’Ugón famós cavallé va ferí emb tir de flétxa a un mòro de Dénia. En Siquerio, germà d’En Gaulando va ferí a N’Ida (mallorquí) y En Mucarelo fiy de N’Ildebrando escomêt y mata a n’En Gurión, que va vení de Córdoba a defensà Palma.

N’Albèrt fiy de N’Ugón se tira demunt N’Ermón (mallorquí), sa dreta d’En Lanfredo va matà a N’Antico d’Àfrica, y N’Ugón fiy de Na Matilde va fé prisioné a un mòro de Lleyda. A n’es matex tems es fiy d’En Sapibon va tombà a N’Aristen (mallorquí) y En Safreudussio traspassà a n’En Maula (mallorquí) d’un cop d’espasa. Un fort pompeyà atrevessà p’es llom a n’En Tanes (mallorquí), però En Nelops (mallorquí) li va tira una flétxa que li traspassa es cos; se gira més encoraginad y mata a n’es mòro emb so matéx fèrro y de rebót a tres més enviandlós de cap a l’infèrn. Però aquest valent mò dessangrad p’ets esfors, pujand a n’el Cèl emb so derré alê.

En Garathas (mallorquí) va morí d’una llansada d’En Guidon Ros y En Cliton Suberano (mallorquí) no va trobà piedat de s’Abad qu’el va traspassà emb sa llansa p’es costad drêt y emb s’espasa li tayà es cap, redoland de cap a n’es pèus d’es cavalls. Vend axò En Galindó (mallorquí) compañéro d’es mort, se va posà furiós y escomêt a s’Abad que, defensandsê clavà una llansa a tan valerós y fidèl soldat, enviandló emb so séu amig. Es fiy de N’Albissión, Lanfranco, bon guerré, fer primé y llevò mata a n’En Dedo (mallorquí). Y emb s’espasa ataca per s’esquena a un mòro que fujía, fendló caure d’es cavall p’es costad esquèrra de sa sélla. Un parêy de cavallés y mólta d’infantería espitjan p’es costad de la ma, combatind emb mólt de coratje. S’infantería alfèa va causà mols de ferids d’espasa y llansa. No poguend agontà s’envestida sas escuadras mallorquinas se retiran de cap a sas muradas tencand ben fort totas sas portas.

El Réy mallorquí moguendsê d’un costad a s’altra de sa murada arenga a n’es séus pêrque tornin surtí de cap a sa brega, diguendlís que no se donin per vensuds, que perilla s’honra y sa ciutad. Y emb llàgrimas en ets uys, emb doló y tristesa a n’es co lis repetêx que surtin, que lutxin sênsa descàns fins goñà a n’es que desprecían sa lley d’en Mahoma, y axí fermà emb cadenas a n’es qu’elza vòlen destruí y prênde es réyne.

Es capitàns consòlan a n’el Réy y li donan ànims prometendlí que primé moriràn antes que tornà reculà en es combat. Agafa en Burabé s’estandart, s’òbri sa porta de la dreta (sa de Goméra), surten sas tròpas y avansan sas escuadras de cap a sa batalla. En Burabé devant de totas sas escuadras ben formadas. A sa séua dreta N’Alante (mallorquí) s’encarregava de sas escuadras d’aquest costad y En Corax (mallorquí) sas de sa séua esquèrra. Se pòsen a tocà totas sas trompetas y bossinas per notificà que sa batalla anava a comensà.

Cuand es cristiàns varen veure sas maniòbras, envestexen intentand arribà fins a sa porta de la dreta que encara estava ubèrta. Emb un moment En Guiem, señó de Monpellé, seguid per un estol de soldats se colocà just devòra y comensà sa batalla. Es capità d’es narbonesos d’es matex nom qu’es séu padrí, mana que se li presentin es séus y elz arenga prometendlís grans hónras y riquesas, que no reculin y fajin cos emb sas demés forsas cristianas.

No jens enfòra anava bastant aviadêt de cap a sa batalla En Raimundo, que viu a Arlés però que va néxa a Balsio, seguid d’ets arelesos a n’es que arengava a no arribà es derrés. Y emb no ménos esperit, marxava En Pédro Grosso que arengava a n’es séus diguendlís que después d’escometre emb sa llansa, no se n’olvidassen d’empleyà s’espasa.

Se topan es dos etzèrsits y se mêsclan ets escuadróns; cauen pédras y vòlan sas flétxas; retrònan es crits d’ànim d’una y altra part; sa rabi y es coratje se fan señós d’es camp de batalla; ets escuts y es cascos són atravessads per niguls de flétxas; topan sas espassas; s’empapa sa tèrra de sang de sas feridas y quéda tapada de còssos mors.

Envestexen a N’Henric Mildas y a n’En Nerio mòros de Tortosa, es fiy d’En Guiniton y es dos fiys d’En Segomundio; es séus escuts escupen sas flétxas que lis tiran, però no pòren emb sa forsa de sas llansas y són ferids y descabalgads. Y també elz havés acompañad En Peritan de Córdoba, qu’havía estad enviad juntament emb cent compañeros per ajudà a n’el Réy baléà, si no fós per sa destresa que va tení demunt es cavall, sortetjand s’envestida d’es tres cristiàns. Llevò es fiy de N’Eriton va matà a n’En Danae (mallorquí) y En Gerardo a N’Aronta (mallorquí).

En Balsio fer a N’Arabí (mallorquí) y mata a n’En Coselo (mallorquí). En Beltranio va matà a n’En Nilgidona germà d’En Corax (mallorquí), N’Ugo de Lauda donà mort a n’En Tago (mallorquí) y tayandlí es cap eu posà a sa punta de s’espasa. Después cau mort N’Imon d’ets alsimións bax s’espasa de N’Umberto, y es germà d’En Pédro mata a n’En Nicales (mallorquí). Esperonetja es séu cavall es Sacrità Raimundo, y emb un cop fort de llansa atravéssa a n’En Neliobe (mallorquí) que cau en tèrra, li agafa es cavall qu’éra mólt curro y li passa sas riendas a n’es séu escuté pêrque s’ho endugui de cap a n’es campament. Mentras axò passava, es cònsul Ildeprando traspassa emb sa llansa a n’En Niceronta (mallorquí) p’es pits.

En Balaguer representant d’es veynads de sa ciutad de Parlasio, escomêt a n’En Petuma (mallorquí) txocan y es mòro recula. Emb axò una flétxa fer a n’En Petuma y gira en coa de cap a sa porta de sa murada. Un’altra flétxa tirada p’En Pusio (mallorquí) va traspassà a n’En Dodón, però éll va sê mort d’una estocada de N’Odón fiy d’En Gelo. En aquesta brega se presentan es cavallés de Monpellé, seguind sas bandéras d’En Guiem es séu señó. Allà En Dalmasi va matà d’una estocada a n’en Malferid (mallorquí). En Sicardo mata a N’Emón (mallorquí); En Pédro a N’Amunta (mallorquí) y En Bernad a un fiy de N’Amunta; sa llansa d’En Guiem traspassa a n’es fiy d’En Trocardo (mallorquí); llevonses En Berengario, soldat de Verona mata a N’Orán (mallorquí); y En Raymundo de Tolosa, descendent de N’Eradio clava sa llansa a n’En Midan, veynad d’Ibissa.

N’Aimelric que duya una vistosa armadura, envestêx a n’ets escuadróns contraris. N’Alssimión (mallorquí) qu’el veu vení s’hi tira de cap a éll volguend venjà sa mort d’es séu fiy. Avisa a N’Aymelric N’Atrassis, però essênd massa tard es cop se produêx. Sa llansa d’es primé atravéssa s’escut d’es segón y se li clava a s’altura d’es pit, cayguend ja mort d’es cavall. En Lamberto va matà a N’Agranta (mallorquí); En Minolo Rainussio (mallorquí) atravassà a n’En Carbes Ricapecora; y En Poarussio tirà sa séua llansa a s’esquena d’En Glegon de Valènsi que va caure mort.

En Farion, español, mò d’una estocada d’En Goinacelo, que va caure demunt dos negres qu’acabavan de matà a n’En Sàltaro. Es fiy d’En Gerardo, Opizo, emb altres joves escometéren a un escuadró de mòros. En Ganfredo mata a n’En Parto (mallorquí); En Reinemo a un africà; En Bernat Marinialno mata a N’Ilonéa (mallorquí) traspsandlí sas costéllas emb s’espasa; N’Olfes (mallorquí) mò a mans d’En Sileto; N’Alqueón (mallorquí) a sas d’En Guirnio y N’Edón (mallorquí) a mans d’En Maureto.

Anand d’un costad a s’altra es Caudillo català escampa a n’ets enemigs, y anima a n’es séus a continuà sa lutxa. Es valéns cavallés d’Ampurias y d’el Rosselló el seguexen y causan gran mortandat entre es mòros. En Pédro Groso va matà emb sa séua llansa a n’En Corax (mallorquí), però cuand li anava a taya es cap, a pèu en tèrra, un grapad de mòros li prenguéren es mort.

Desbaratadas sas escuadras enemigas, giren en coa perseguids p’es pizàns, conseguind però entrà dins sa ciutad. Es pizàns replegan un bon grapad de cavalls abandonads y moltísimas d’armas. Essênd ja es decapvespre de prima, sas tròpas cristianas s’entornan a n’es campament. Ben patent va quédà es resultad de sa batalla emb sa tèrra empapada de sang y cubèrta de mors de sas duas pars. D’es dos bàndols enfrontads envían a recuperà es mors de cadascú. Es Conte d’Ampurias autorisa a n’es séus a fé intercanvis de vestids y còsas privadas emb sos mòros que també replegavan es mors d’es séu costad.

D’amagad es Caudillo escriu a n’En Mubassyr Nassyr Ad-Dawla (Nazaredeolus) proposandlí un acord per lliberà es cristiàns presos que tenía, y axí posà fi a sa guèrra. Però aquell no hey va vení a bé.

Mentras, s’estavan fend nòus projèttes de conquista y anavan passand es díes, es campament cristià s’havía mogud atrecandsê a sas muradas. Un díe surten un grapad de mòros y una escuadra cristiana comandada p’En Dàlmato s’en va de cap a élls, es séu capità mana aturà y no seguí, però éll seguêx totsol y s’enfronta a dos d’es mòros. Un cau ferid per éll, però s’altra li clava sa llansa a sa cama esquèrra después d’havê atravassad s’escut; lo que provòca sa séua cayguda d’es cavall, y pèu en tèrra se prepara per seguí lutxand. De poc li va serví pêrque li envestiren més de cuatra de cop, y un d’élls d’una estocada li tayà es cap.

Se n’entéra de sa mort d’es séu amig En Vilelmo, y emb llàgrimas en ets uys crida a sas armas y surt escapad emb so cavall de cap an aquell grupo de mòros, totduna eu seguexen més de cent cavallés. Però vend es mòros sa moguda reculan a corrensos de cap a dins murada. No havendlós poguds arribà, es cristiàns replegan es cap y es cos d’es séu amig y s’entornan. Y arribà un dissatte en qu’es sol jà passava de las nou d’es dematí, cuand s’òbrin sas portas de sa murada y d’ella surten de bell nòu ets escuadróns enemigs emb órde de batalla. Vend assò es vigías cristiàns donan s’alarma y surt s’infantería de cap a s’enemig.

Mentras s’anavan atrecand plovían flétxas, llansas curtas y móltas pédras. Se topan y sa brega es ferosa, cops per aquí y per allà, però espitjan més es cristiàns y tornan fé reculà a n’ets ismaélitas fins a dedíns d’es primé anell de murada (sa barbacana). Emb sas portas ubèrtas entran també es critiàns y miran de férsê emb aquest primé anell defensíu. Conseguid s’objettiu s’òbri devant es séus uys, es dobble fòsso qu’enrevolta sa ciutad, emb sa gran murada y sas altas torres que la guardan. Aquex grandiós espettàcul fa que sa moral lis caygui p’en tèrra, que una còsa ês lo que lis havían contad y s’altra lo qu’estavan vend. Móls són es que comensan a desconfià d’una possibble vittòri, inclús es més valéns desconfían ara de porê goñà una ciutad tan forta; donen mitja volta entornandsên de cap en es séu campament emb un silènsi que se poría tayà.

Sa ciutad éran en realidat tres dins una. S’arraval (Arabat-algidit) a hon comènsa es primé resinte de murada gròssa después de sa barbacana y arriba fins a la ma. Allà heyà sa de sa ciutad antiga que conté sa part principal de sa ciutad y que té espessas y altas torres. Y sa tercéra sa de sa Mudayna y es castell. Es llindàns de sa ciutad feyan dèu mil colsos (44 cm. un cólzo) qu’ês igual a 4’4 km emb un total de 174 torres. Y de comú se li diu Ciutad de Mallorca.

A sa ciutad l’atravéssa un rivetó que se pot atravessà per cinc pons y l’anomenan Etsèquiu (Ezechinque). Sa ciutad se surtêx d’aygo d’un altre rivetó de fòra vila que li díuen En Clamur (avuy Na Bastéra) y la repartexen per siquis a tota sa ciutad y ês mólt bòna.

En Boabitas governadó de Baléàs havía cridat a armas a n’es gétulos, àrabés, partos, africàns, médos y españols, oferindlís mólt d’ò si venían a combatí. De tal fórma en venguéren qu’ets hòmos que són capassos de manetjà un’arma són devés xixanta mil; de cavallería se diu que tres mil; qu’hey havía cent màquinas de guèrra; ets arqués éran cuatre mil, capassos de clavà sa flétxa a hon posaven s’uy. Y es número de fonés éra tan gros que no se porían contà.

Defènsas de Palma siggle XII

CAPÍTOL SÈST

Es capitàns se donan cónta de que tantas forsas no seràn fàscils de goñà. Axí que, aréngan a sas sévas y se preparan per oposà forsa a sa forsa. Manan que se trèguin es barcos de la ma varandlós demunt sa plaja. Sas tròpas fan lo que lis han manad de mólt bòna gana. Adelantan es campament y sa tenda d’En Pédro, es Prelad, dona de cara a la ma y just devòra hey havía una casa ni mólt baxa ni mólt alta, dêsde sa que se poría contemplà es camp de batalla. En Signoreto, bon capallà la va ocupà y en es séus redòssos hey acamparen es d’es Pirinèus.

Aprop de sa tenda d’es Prelad hey estavan sas d’es frares, per si elz havía de mesté qu’hey arribassen totduna. Es nobbles no estavan acampads mólt enfòra d’allà, y sas tròpas d’es pobble pizà estavan acampadas just devant sas d’élls. Sa cavallería acampà a sa part esquèrra d’es campament. S’Héroe català estava acampad a sa voréra de la ma. Es jovent llatí acampà repartid a devant y a derréra.

A s’esquena d’es pizàns estava acampad es governadó (Conte) de Cardona y emb éll sas tròpas gòdas (gothica) que va du. Devant es demés capitàns va estabblí es séu campament En Guidelmo; a la dreta y més aprop a sa porta de sa murada que colsevol altre. Aprop d’éll s’hi posà s’héroe Balsio, y derréra éll ets escuadróns d’es Señó Herbonense, y devòra élls tots es d’el Rosselló. Es d’Ampurias ocupavan sa retaguardia de tot es campament. Aquéxos fan rapilla p’ets hors d’es redossos y s’entrégan emb mólt de bestià, blat y verduras. Es gods d’infantería y es de sa Provènsa duan mólta de fusta, paya y brancam.

Es pizàns, d’acord emb sas órdas rebudas fabrican duas torres formidabbles més altas que sas muradas. Són forradas de jóncs y pells de bòu. Mentrastàns es mòros fan una sèri de surtidas y entradas ràpidas a fi d’empipà a n’es sitiadós. En Roberto no se pot agontà sas ganas de berayarsê y envestêx totsol a un grupo que acabava de surtí de sa ciutad, mentras deya: “Déu protegêx a n’es que defènsan sa séua fe y lis aumenta sas forsas”. A cop d’espasa elza perseguêx y arriba fins just a devòra sa porta, però allà es perseguids se giran y li fan front, conseguexen desmontarló y es cavall asustad cau a n’es fòsso. Conseguêx cubrirsê d’es tirs de flétxa y de sas pédras mentras lutxa, però una estélla de s’escut se li clava dins s’uy esquèrra. Y si no havéssen arribads es séus a rescatarló segurament allà havés quedat mort y ben mort.

Colocadas sas duas torres de fusta aprop d’es fòsso, aquest s’umpl de soldats qu’emb sos escuts formavan grans còssos de tortuga, que lis permetía arribà a pèu de murada sênsa casi cap baxa. Es baléàrics penjaren de sa murada unas llargas antenas agontadas per tres vens ben gruxads, y a sa punta hey havían colocad un canastro gros ben forrad de pells, en es que, hey anava un arqué ben acorassad emb armadura y casco de fèrro emb grans plomas d’avestruz per tirotetjà a n’es de sas torres de fusta antes de que s’atrecassen més. Sa bòna puntería d’es cristiàns va fé qu’en despenjassen varis d’ells, lo que va provocà gran alegría demostrada emb uns bons crids. A poc a poc sas muradas s’anavan consentind debud a s’acció d’es gastadós y ets ariêts. Emb axò se sent un gran estruendo y cauen més de coranta metros de murada. Es polsegué encara no s’havía aclarid cuand ja estavan entrand a l’atropellada es cristiàns, però com que ja comensava a caure sa fósca, varen rebre órde d’entornarsên de cap a n’es campament. Antes de retirarsê a dormí En Boso va sê un d’es primés hòmos rics que va arengà a n’es séus agraindlís ets esforsos fets a sa batalla.

Pasa sa nit y ja tenim un nòu díe, retrònan es tambós y cantan sas trompetas, y se preparen per entrà dins sa ciutad sas tropas pizanas, es gods y es de sa Provènsa. Es mòros tapan s’enclétxa emb sos séus còssos protegids p’ets escuts, y enseñan sas llansas llargas formand un erissò gegant. Axí com s’atracan es cristiàns es trabucs y es fonèbols lis tiran pedrolots un derréra s’altre. Lutxan ets escuadróns de pizàns espitjand per rómpre sas línias de defènsa mòras. Però són refuads una y un’altra vegada. S’infantería se retira y envestêx sa cavallería emb més forsa. El Réy de Baléàs va duguend soldats de refrêsc sustituind a n’es que cayan mors. De per tot plovían flétxas y pédras demunt sa cavallería que no conseguí rómpre de cap de sas manéras sas línias de defènsa. Emb sas forsas minvadas y es cansament que duyan demunt debud a tanta d’estona de lutxa, s’etzèrsit pizà gira en coa y s’en va de cap a n’es campament.

Es renoué que varen fé es de sa ciutad cuand elza varen veure reculà va sê ferós; guàytan tots per demunt sa murada y més es que defensavan s’enclétxa, brassos a l’ayre balland, cantant y fend sonà sas bossinas, corns y trompetas. Y axí tot lo que quedava d’es díe.

Punta auba y nex un nòu dematí, ets escuadróns pizàns tornan a s’enclétxa emb renovadas forsas, y essênd aprop d’es mitjdíe conseguexen obrirsê camí entre es defensós. Y com qui no vol sa còsa es critiàns ja estàn dins es primé cércol de murada fend reculà a n’es que la defènsan, nis surten més y demanan aussili a sa cavallería, però aquéis no vend sa còsa mólt clara se retiran de cap a n’es campament. Havend vista sa maniòbra es mòros, recòbren s’ànim y se pòsan a lutxà emb més coratje fend reculà a n’es cristiàns, que, tirand ets escuds en tèrra surten escapads més felagués de lo qu’havían entrads.

Seca ja sa tèrra de sa roada, havend menjad y begud bon vi, sònan sas trompetas y torna que torney de cap a sas enclétxas plenas de mòros. Envestexen uns aguantan ets altres, cauen pédras, flétxas y llansas de per tot. Es mantells són foradads per sas pédras. De sas duas pars cauen ferids y mors còma moscas. Sang per tot. Sas forsas comènsan a minvà de sa part cristiana. Es capità alféo corr emb so cavall d’una enclétxa a s’altra donand ánims a n’es séus. Un pedrolot li cau demunt es bras esquèrra emb so que duya sa bandéra, sa romp per sa mitat sa verga que l’agontava y també es séu bras, cayguend tot éll p’en tèrra. Es séus el s’enduan de cap es campament per curarló. En Pédro Gerardo fiy d’En Bono y N’Ugo, s’encarregaren d’éll. Sa lutxa continúa fins entrà es decapvespre, que, cansads se retiran a n’es campament.

Ben preocupads estavan es capitàns llatíns, per lo mólt qu’havían lutxad y lo poc qu’havían conseguid. S’enemig se dedicava més a que sa lutxa seguís y seguís un díe y un’altre, més que a procurà una pau. Y per afegitó, es Conte d’Ampurias y s’Héroe català s’entornavan de cap a n’es séus condats. Sa causa va sê que varen rebre una carta prossedent de Dénia, hon se lis deya qu’es mòros españols havían entrad dins sas séuas tèrras y havían féta mólta de rapilla y estragos. S’havían fet emb sa ciutad de Tamarite, y havían acampad en es putx d’es jodíos (Mont Juich) preparandsê per atacà Barselona.

Cóntan qu’es Conte d’Urgell y es de Cerdaña, juntament emb sos cavallés de Girona (Girunda), varen conseguí aturà s’avàns musulmà conseguind agafà mols de cavalls, y que sa cavallería y s’infantería pirenayca reconquistà Tamarite.

Es frares miran bònament de convènsa a n’es Conte (de Barselona) pêrque no s’en vaji; li prégan que no rompi es pattes firmads y que se mantengui dins es juraméns fets. Éll, a pésà de reconexe que tenían rahó no va volê surtí perjudicat, y va eggigí que se reformassen es pattes a fi de que constàs, de que sería compensad de sas pèrduas qu’havía tengudas a sas tèrras d’es Pirinèu. Axí se fé.

Com que s’atracava ja s’ivèrn, se mana que se costruyêsquin cabañas y que se retirin sas torres d’assalt. S’enemig propòsa trattads que són refuads.

Un vespre, mentras dormían es cristiàns, surt una partida de baléàrics emb antorxas de cap a n’es campament pizà. Es gordiàns, que se supòsa haurían d’està despèrs no hey estavan; s’enemig prên fog a sas torres y a sas cabañas d’allà prop y s’entorna de cap a sa ciutad. En poc tems tot éra fog, crids y renòu. Lo sen demà retiran lo cremad y tornan a comensà sa costrucció d’altras duas torres. En es matex tems el Réy baléà envía una carta sellada a sa ciutad de Dénia que deya: “Jo Mubassyr Nassyr ad-Dawla emir d’es réyne de baléàs, sa pau de Déu estigui emb tú estimad Ibn Talha (Buthalé), y rêb es més afettuosos saludos p’es téu pobble de Dénia.../...estig enrevoltad d’enemigs de sa nostra fe que me damanan que, ademés d’entregarlís es cautius lis faji entréga de tot es réyne, y que me conformi que me respèttin sa vida. Ara idò, p’en Mahoma que mos va donà sas lleys per sas que mos regim y per lo agraid que t’estaré, no consentís qu’aquest hermós réyne sigui arruinad p’es cristiàns. Però si axí y tot no te mòu sa compassió y no me vols ajudà, te faré donasió d’aquest réyne, ¡defensêu!, no sigui còsa que después venguin de cap a sas téuas tèrras. Ja s’han apoderad d’Ibissa. Enviêm hòmos valéns y acostumads a sa guèrra.....”

Aquex li contestà: “A n’el Réy de Baléàs y a n’es pobbles qu’eu defènsan, sa generosa Dénia segura bax sa capa d’es séu Walí, salud. Es qu’es llatíns haguin invadidas sas vostras tèrras, mos commòu y eu agafam còma ofènsa pròpi. Es cristiàns són sempre enemigs nostros, ja que si poguéssen mos voldrían sutjettà a sa séva pròpi Lley. Noltros y voltros serêm esclavisads si quêym bax es séu podê. Conserviguêm sas nostras riquesas, mantenguêm s’honó y es réyne baléà. Estam preparand una escuadra y mólta de gent per vení a n’es vostro socós.”

Mentrastàns se corr sa veu de qu’es d’es Pirinèus han anad a trattà una pau emb el Réy baléà, que li han demanad favós particulàs y barcos mallorquíns per porê tornà de cap a ca séua, si es pizàns no acettavan cap aliansa. Lo que pòsa a s’etzèrsit de mólt mal humó. Élls s’endonan cónte y lis dirigexen sa paraula diguendlís: “El Réy vé a bé a tot lo que li demanam. ¿Voltros batallau per s’honra y sa glòri o per sas riquesas?. Mallorca vos escup y s’enfót de voltros. Obeíu a n’es clèro que vos envía a lutxà mentras élls miran d’enfòra. Es que vulguin tornà a ca séua havend goñada aquesta guèrra, refuau y no obeyesquêu sas sévas ordas. A noltros que no mos envíi a lutxà cap capellà. Élls no saben lo pocs que som, ni es mal que fan sas puntas de sas llansas. Qui vulgui donà órdes que se pòsi devant y que dongui etzemple. No heyà cap dubte de que no tenim rês que menjà, ni noltros ni es cavalls. Que no mos prênguin més es pêl. Per axò dessidíu: si acettàu s’aliansa emb el Réy, anemosnês tots juns cap a ca nostra; y si la refuàu, noltros mos n’anirêm totsols.”

An aquéxas paraulas contestaren N’Henric y N’Azo: “Si colcú serca per aquí altra còsa no’u sabêm, però noltros som venguds p’es cautius, no domés p’es qu’estàn presos aquí, sinó també per aquells que fós mesté defensà. No pêrque siguin mols es pizàns que gemégan encadenads, sinó que móls més són es vostros que se quéxan d’essê assaltads per s’enemig. Voltros mos vareu promete bax jurament sa vostra aliansa, y no porêm consentí que ara la rompiguêu. Ês indecorós desfé lo que emb justissi s’ha estabblid. Obeim a n’es clèro pêrque s’órde de lutxà en aquesta guèrra vé d’el Papa. Si s’escusa ês, que no teniu per menjà, noltros vos donarêm lo que vos faji falta per voltros, es vostros soldats y es vostros cavalls.”

Escoltadas aquexas rahóns, acotaren es cap es Contes d’es Pirinèus (En Ramón Berengué III y es séus). Acalladas sas quéxas d’es gods tornan cadascú a n’es séu campament. Però sa réalidad de volersên anà, éra qu’es Contes d’es Pirinèus ademés de que no aturavan de demanà més sòu a n’es capellàns, anavan gastand per élls es fondos comúns de s’etzèrsit y aquéxos s’estavan acaband.

         Un díe qu’havía surtid de sa ciutad una partida de descubèrta demunt las nòu d’es vespre, es Visconte Ugon, En Tempesedes y En Recucco, lis surten a camí. Es Visconte tira sa llansa a n’es qu’anava devant de tot, y atrevessandlí es pit cau d’es cavall y quéda clavad entèrra. Llevò cau un altre africà. Però un mòro a pèu se dirigêx de cap a n’es Visconte y clava sa séua llansa a n’es ventre d’es cavall. Cauen totdós entèrra, se xéca ferós N’Ugon y espasa en ma envestêx a n’es grupo de mòros, en fer un per s’esquena y ets altres l’enrevoltan, però aviad vénen emb ajuda séua En Parlasio y En Dodón, y més tard En Recucco li du un altre cavall.

        Es capellàns donan órdes de que no s’aturin de saquetjà y cremà totas sas casas que tròbin p’es redòssos de sa ciutad y que matin a tots es que puguin; oferind cinc sòus per cada cap de cavallé y dos per cada un d’infantería. Y axí es redòssos són ês saquetjads y passads a sang y fog, umplidsê tot s’etzèrsit sas butxacas de dobbés y alacas.

Segóns sol passà, a mitjan Desembre es vent y sas roadas éran ben geladas y sas muntañas estavan plenas de néu. Mols éran es soldats de Mallorca que demunt sas muradas tremolavan de frêd. El Réy de Baléàs cau malalt quéxandsê d’es pit y d’es cap. Es cab de poc tems comensà a rojjà sang. El cólgan y después de dos díes se morí. Però díuen que antes va traspassà a n’es séu fiy Abu al-Rabí Suleyman (Burabé) es réyne. Aquex va fé embalsamà es cos de són pare y después de plorarló mólt eu va enterrà.

CAPÍTOL SÈTTIM

        Essênd ja Réy N’Abu al-Rabí Suleyman (Burabé) no va vení a bé a sas eggigènsis d’es pizàns. Ja havian arribad a n’es díe de Nadal, y mentras se feyan sas hónras relligiosas d’aquesta festividad cristiana, es nòu Réy va envià a n’En Maymó (mallorquí) y a altres d’es séus de cap a Dénia. Es pizàns s’endonan cónta y totduna preparen barcos per intentà abordà es d’En Maymó que partía com una flétxa. Tots ets esforsos que varen fé per abordarló, rêms, velas, no varen essê abastament y En Maymó va conseguí escapà. Vist lo sotseíd es capellàns varen resoldre fé més via emb sa costrucció de sas torres d’assalt y altras màquinas de guèrra, antes de que venguéssen reforsos p’es Réy baléà.

Un vespre, s’Héroe català seguid de mólta de tròpa se colòca dins un avall (avuy es Fortí) emb intensió de sorprênde a n’es possibbles moros que tenían costum de surtí a donà creu p’es redòssos d’es campament cristià. Arriba s’auba y s’òbri sa porta de Sàrcula (carré de la Consepsió) y surtind de sa ciutad van varis mòros emb sas séuas acostumadas armaduras. Es Conte qu’eu veu s’en va de cap a élls y sa batalla comènsa aprop de sa porta d’es port d’es Pi. Una flétxa tirada dêsde demunt de sa murada atravéssa es bras drêt d’es Conte. Botan d’alegría es moros de sa murada pensand que éra una ferida mortal; y sa notissi de sa séua mort s’escampa per sa ciutad com una taca d’òli. Dins s’ambient d’eufòri cridan a n’es cristiàns diguendlís qu’elza degollaràn a tots, que si vòlen salvà sa vida que s’entréguin aviad.

       En resposta an aquéxas amenassas atracan sas torres d’asssalt de cap a sas muradas, umplen part d’es fòssos de brancas y escombros fend un tèrraplê per hon passarlâs fins a pèu de murada, y tornen a comensà un nòu atac.

       Mentrastàns a Piza, sas madònas y sas fadrinas se pòsan de dol y se passan casi tot lo díe dins sas igglesis resand y plorand. En Rogerio, dinníssim Prelad d’es volscos, fa pò a n’es que intentavan fe rapilla per dins de sa ciutad.

       El Papa dispòsa que se fajin dijunis y rogativas per tot Italia, y amonesta a n’es galos emb una epístola. S’atrecava sa gran festa de Santa Àgueda  venerada per tota Italia y per Castélla (5 de Febré; coranta díes después d’es naxement d’el Bon Jesús).

       Pressisament aquest díe devora sa porta de la ma, se varen conseguí obrí tres enclétxas.

       Un parêy d’escuadróns llatíns entraren y s’escamparen per sas muradas, però totduna comparexen a aturà s’entrada mólta de cavallería baléà, que comensà a perseguirlós p’es carrés y plassas de devòra. Dos d’ets escuadróns càuen, y ets altres dos aguantan just a s’enclétxa, s’arruxada de flétxas y pédras que lis càuen que no elza déxa fé us de sas espasas. Lo que provòca qu’es cab d’una estona reculin. Moment en qu’es de sa ciutad pégan fog a n’es pont de fusta qu’havían fet es llatíns per porê crusà es fòsso ple d’aygo (aquest fòsso ês es de sa part de sa porta de la ma, qu’anava dêsde sa surtida de s’etsèquiu fins a n’es putx de San Pére). Envestexen es provensals de cap a sa priméra enclétxa intentand entrà, però també són refuads p’es defensós de sa ciutad.

       S’etzèrsit cristià ja havía perdudas sas esperansas de porê prênde sa ciutad. Per tres vegadas durant tot lo dematí ordenaren atacà, es capellàns y es capitàns. Per dèu vegadas consecutivas atacaren intentand entrà per sas enclétxas, y altras tantas varen essê refuads emb móltas de pèrduas de vidas. Però un grupo d’una dotzena conseguêx a la fí entrà just devòra una torre, En Bruno taya d’un cop es cap a n’En Perances (mallorquí), y éll rêb un tir de flétxa en es pit de s’arc d’En Bervente (mallorquí); En Pédro tira una flétxa a N’Eugobio; N’Ugo fiy d’En Tebaldo taya es cap a N’Alfena emb un cop d’espasa; En Patho fiy de N’Ildebrando fa prisioné a N’Alfipon; una flétxa tirada per N’Henric traspassa a n’En Luba (mallorquí) p’es ventre; N’Uguiccio germà de N’Henric emb sa séua espasa fa caure a n’En Marussi después d’haverlí tayad es pèus d’un sol cop; N’Uguiccio Marquion  pégava cops d’espasa a dreta y a esquèrra. Reculan es mòros, y es llatíns cridan emb forsa a n’es séus perqu’êntrin emb élls per aquélla enclétxa. Ets héroes Siquerio y Tepertego s’adelantan a tots; just derréra élls hey anavan es compañéros d’En Guisardo y d’En Grunnio, y tots perseguían es mòros qu’anavan escapads de cap a sa Mudayna véha (segón resinte amurad). Axuxí se topan emb un gran grupo de mòros qu’elz espéravan en mitj de sa plassa. Se lutxa ferosament. La resta de tròpas se van escampand per sa part gran de sa ciutad matand y ferind a tots es que se lis crusavan. Aquex emb so cap tayad, aquell traspassad p’es pit, s’altra emb sa panxa ubèrta, y sang, mota de sang per tot. Gran part de s’etzèrsit moro conseguêx entrà dins sa Mudayna, que també estava enrevoltada d’un fòsso. 

        Comènsan sas feynas d’umplí es fòsso emb mors, fustas y escombros, a fi de porê atracà sas torres d’atac a sa murada. Duas de sas torres són colocadas a sa porta que li díuen Beb-al-gedit.

        Un kèrn de mòros conseguêx entrà dins sa tenda d’es Conte d’es Pirinèu, (Ramón Berengué III) demanandlí colsevol tipo d’aliansa si déxa en llibertad en es séus soldats. Es Conte convòca una junta urgent d’es Prelad, capellàns y capitàns y lis espòsa sas propostas d’es mallorquíns. Es Prelad, es capellàns y es pizàns se declaran a favó de continuà sa guèrra; però s’héroe català, es véy Conte d’Ampurias y en Guidelmo, s’estimanmés pattà emb sos moros, y miran de convènsa a n’ets altres y a n’es clèro oferindlís mols de dobbés. Es clèro eu refúa. Y llevonses En Grassiano diu a n’En Bernad còsas conformes emb sos desitjos d’es gods. Escoltad assò, es Prelad se tira de joneyóns en tèrra y diu xécand es brassos a n’el cèl: “¡Omnipotent Créadó d’el Cèl y de la Tèrra, te pregam que mos atenguis, protegêx com es milló d’es pares, a n’es que confían emb Tú, consedêx aussili a l’Igglesi, que vol lutxà en nom Téu, consedilí que vènsi a tota sa gent sacrílega tacada emb sa sang de mols d’hòmos sans; mira en es téus sirvéns que t’invòcan plêns de piedat; y vos, santa Mare de Déu, Réyna d’el Cèl, donaumós bònaventura!.”

        Envalentonads per sas paraulas d’es Prelad, prenen sas armas es llatíns y emb en N’Oliverio fiy d’En Brunicardio capità d’es vados a devant de tot, acompañads d’es valent Rolando fiy d’En Rodulfo, prest comènsa sa lutxa un altre pic. S’Héroe d’es Pirinèus en canvi, se quéda emb sos séus en es campament refuand lutxà.
        Es llatíns s’atracan a sas enclétxas y a sas portas de sa murada de sa  segona Mudayna. Sas falanges mòras las defènsan emb mólt de coratje. Emb més coratje qu’ells emperò, espitjan ets alfèus que conseguexen entrà un parêy de metros endíns. Seguexen espitjand es llatíns, y a pésà de sas pédròtas que lis tiran emb catapulta, d’es tirs de flétxa y d’es tirs de bassetja, conseguexen fé reculà a n’es mòros. Es valent Visconte Ugon acompañad d’un grupo de soldats conseguêx entrà dins sa segona ciutad encalsand y matand a n’es mòros que fugían. Uns cauen mors a cop d’espasa o de llansa, altres són fets prisionés, y es demés entren escapads dins sa segona Mudayna o AL-Kasr.

        Totas sas mesquidas estàn plenas de mors, de sas feridas ubèrtas en es còssos surten ratjos de sang viva que umpl tots es carrés.

        Es Conte d’es Pirinèus entre dins es barri juèu y comensa sa rapilla de tots es séus, y axí agafan llí, púrpura, ò, argent, pèrlas, vestids fins y capots d’España.

Mentratàns es altres cristiàns enrevoltan sa primera Mudayna, y van atrecand sas torres d’assalt a sas séuas muradas. Tiran per avall tot lo que lis molesta per fé camí y atracarlàs es màtsim possibble a sa ciutad antiga. Después d’havê umplid es fòsso d’escombros y fet es camí pla, es de sas torres d’atac fan sa séua feyna conseguind obrí una enclétxa per hon entren ets alfèus, que pujan demunt una de sas torres de sa murada y plantan sa bandéra cridand que sas muradas són sévas. De per totas pars arriban moros a reconquistà sa torre y fé reculà a n’es qu’entravan per s’enclétxa, però no pòren emb sos pizàns y són vensuds, y es que pòren se refugían dins sa ciutadélla d’es castell de sa primera Mudayna. Aquesta invensibble fortalesa se va havê de goñà a costa de mólta de sang. Tenía sèt grans torres mólt més altas que colsevol teatro romà. P’es costad de mitjorn se seya demunt unas peñas que donavan a la ma, y ets altras tres costads estavan protegids per un fòsso mólt fóns (possibblement de 7m. d’amplari per 10m. de fondari). Mil guerrés valéns eu defensavan.

         Ets assals se repetexen una y una altra vegada, mols són mors y altres ferids, però es jovent alfèu dêsde demunt sas torres d’assalt castigan a n’ets íberos de sas muradas. Un àngul d’una torre cau y totduna En Raymundo s’hi enfila y totsol fa front a trênta mòros, en matà varis emb sa llansa y s’espasa, però una pedrada a sa cara eu va matà y caygué dins es fòsso. Mentras, es pizàns havían conseguid pujà per un altre costad demunt sa murada fend fugí a n’es mòros d’aquell tros. Segóns van entrand es critiàns tiran per avall lo que pòren y a lo que no li pégan fog, después d’havê agafad tot s’ò y sa plata y altres riquesas. 

        Emb sos ariêts conseguexen tirà una torre d’es castell. Es nòu Réy baléà vend que sa còsa estava mólt malament va intentà fugí emb un llaúd, però En Dodon que vigilava emb una galèra sa part de la ma, el va conseguí agafà y eu va presentà en es campament. Es mòros que quedavan en es castell anomenàren a N’Alante español còma nou Réy. Però aquex, en ves de donà sa cara escapa tal com s’altre, però no emb una barca sinó que se colocà duas gròssas bufetas plenas d’ayre, y nadand nadand va conseguí fugí.

Es señó d’es Pirinèus puja p’ets escombros es primé y crida qu’ets enemigs estàn vensuds. Después d’havê celebrad Pasco y d’havê saquetjadas sas riquesas d’es castell y de tota Medina Mayurqa, es critiàns plêns de riquesas, esclaus, mares emb sos fiys, bòus y euveyas, embarcan de cap a Piza endunguendsê prisioné a N’Abu Al-Rabí Suleyman (Burabé).

Axò va sê s’añ mil cent quinze de l’Encarnassió de Cristo. P’En Llorèns Veronense.

A sa còpia original escrita en llatí d’hon s’ha féta sa traducció, s’anomena a n’es Conte de Barselona, còma:

Ramón Berengué 1 vegada.

Conte d’es Pirinèus 2 vegadas.

Señó d’es Pirinèus 2 vegadas.

Caudillo d’es Pirinèus 1 vegada.

Caudillo català 1 vegada.

Héroe català 6 vegadas.

Y sas tròpas d’es Conte de Barselona elz’anomena:

Gent d’es Pirinèu 2 vegadas.

Gods 5 vegadas.

Escuadró god 1 vegada.

        Aquestas denominassións de “Pirinèus y gods”, són ben corrèttas ja qu’en es siggle XII lo qu’avuy ês Cataluña, éra coneguda emb so nom que tenía antes de sa conquista àrabé en es siggle VIII, y sa reconquista posterió d’En Carlo Magno: “Gòtia o Gotholandia” = tèrra d’es gods (pobble germànic).

       Y lo de “señó d’es Pirinèus”, simplement ês pêrque es Pirinèus sud-orientals estavan dins sa Gòtia. En es llevant ets íberos, en es centro d’España celtíberos, es noroest celtas y es nord càntabros y vascs.

            Durant aquets fets va morí es gran poèta mallorquí Ben Al-Labanna, que va descriure Palma còma: 

           “Ês una ciutad que sa coloma sauvatje li ha déxada es séu collà, y s’endiot reyal l’ha tapada emb sas séuas plomas, es rius baxan còma vi, y es patis de sas casas són còma tassóns per recuirló.”

           No està de més donà cónte aquí tambe, d’un trossêt de lo que varen escriure ets àrabés a sas séuas crònicas en referènsi a s’assalt a n’es castell de sa Mudayna de Palma:

“...cuand es bàrbaros y es séus aliads barseloníns y francs varen entrà dins es castell, a sa gent qu’hey havía dedíns la varen massacrà, matandlâ de fórma brutal y sauvatje. Aquesta matansa no va sê pitjó que sa que varen fé per altras pars de tota sa ciutad. Axò ês una gran taca de deshonó dins sa séua Històri plena de sang. Dins es castell, s’hi trobaren es prínseps y sas princesas, y en varen degollà un caramull d’élls, y a altres elza varen tirà per sas finestras, y altres, es menos, varen essê fets prisionés. Sa rapilla emb ò, argent y pédras pressiosas va sê enorme, però sa majó part d’éll se va cremà emb s’incèndi d’es castell. Varen tirà per avall sas muradas y fortalesas de sa ciutad de Mallorca, y sas sévas talayas, y en es centro s’han repartids es tresò, después de desseparà una part d’éll per s’Igglesi de Pisa...”

En aquéxa matéxa època a sa Península varen sotseí es siguiéns fets:

       Entre el 1103 y el 1115, ets almoràvides varen recuperà es territòris ocupads p’es cristiàns a n’el 1094. Axí varen reconquistà Cuenca, Zaragossa, Santarem y O Porto.

Per aquéxa matéxa època 1109, es réynes cristiàns varen intentà unificarsê emb so matrimòni de dòña Urraca Réyna de Lleó y Castélla, emb N’Alfóns I de Navarra y Aragó. Però axò fracassà debud a que sa nóbblesa y es clèro d’es réyne de LLeó eu varen desbaratà.

      A 1114 es condat de Portugal, dependent d’es réyne de Galissia-Lleó, pasa a mans de N’Alfóns Henríques, cosí de N’Alfóns VII de Castélla.

      Entre 1118 y 1133, N’Alfóns I d’Aragó reconquista Zaragossa, y fa incursións per Valènsi y Mursia. A n’es sètje a Zaragossa, N’Alfóns fa us de sa pólvora (sênsa salitre) per priméra vegada dins s’històri d’España. 

      A 1128 después de sa batalla de Guimaraes es condat de Portugal se separa de Galissia y se declara independent.

      A 1134 N’Alfóns I d’Aragó va sê vensud p’ets almoràvides a sa batalla de Fraga.

       A 1135 va sê coronad Réy d’Aragó N’Alfóns II. A sas matéxas fétxas N’Alfóns VII de Castélla y Lleó se va  fé coronà Empéradó dins sa catedral de Lleó devant el Réy de Navarra, es Conte de Barselona y una sèri de señós feudals fransesos subordinads séus.

        Entre 1139 y 1147 es castellàns y lleonesos varen ocupà es gual d’es Tajo y conquistaren sa ciutad d’Almería emb s’ajuda de pizàns y genovesos. En es matéx tems es portuguesos varen reconquistà Lisboa, Santarem, Almada y Setúbal.

       A a sas Córs condals de 1143 N’Alfóns Henríques ês proclamad Réy y se créa es réyne de Portugal.

       A 1149 ets aragonesos varen ocupà es gual y s’avall de s’Ébro.

       A 1151 Na Petronila, fiya d’En Ramiro II d’Aragó se  casà emb so Conte de Barselona Ramón Berengué IV. A partí d’aquest fet, es descendéns d’aquest matrimòni se titularían réys d’Aragó y contes de Barselona (y axí seguêx avuy en díe). Y a partí d’aquesta fétxa per tot es condat de Barselona y p’ets altres a éll infeudats, flamatjaría sa cuatribarrada d’Aragó. (Que, a partí d’es siggle XX va sê, emb so consentiment de tots es polítics aragonesos, d’es Membres de sa Reyal Acadèmi Españòla de s’Històri y d’es pòbre pobble incult aragonês, usurpada p’es catalàns còma estandart pròpi, obbligand ademés a n’ets aragonesos a que colocassen un escut demunt sas barras, formad p’es de totas sas provinsis aragonesas, desvirtuand y deformand es catalàns s’Histori d’aquest estandart. Màtsim cuand  s’estandart documentad de Cataluña de sempre, ha estad sa bandéra de Santa Eulàri. Y es de Barselona sas cuatra barras vermeyas d’Aragó emb sa creu de Sant Jordi.)

        A 1157 Lleó y Castélla se separan, una vegada mort N’Alfóns VII. Essênd Réy de Lleó En Fernando II, y es  de Castélla En Sancho III. 

       Aquest matex añ ets almoràvides reconquistan Almería a Castélla.

        Es portuguesos s’endinsan dins Estremadura, que pertenexía a n’es réyne de Lleó y arriban fins a Badajoz.

       Ets aragonesos comènsan a pobblà Teruel.

        A 1177 castellàns y aragonesos conquistan Cuenca.

        A 1179 N’Alfóns VIII de Castélla y N’Alfóns II d’Aragó firman es Trattad de Cazorla, hon se marcan sas frontéras de fins ahón pòren cadascú arribà emb sa reconquista de tèrras a n’ets àrabés.

         Entre 1186 y 1189 es castellàns arriban fins a n’es guals y avalls d’es Guadiana y d’es Guadalquivir.

        A 1195 N’Alfóns VIII de Castélla ês vensud a sa batalla d’Alarcos p’En Yusuf Yaqub Al-Mansur, debud entre altras còsas a que s’ajuda que li havían promês es réys de Navarra y de Lleó, no li  arribà may.

España a 1157

ES SÈTTIM RÉY - 5nt. ÀRABÉ -

EN MUHAMMAD BEN GANYA

Fundadó d’es Réyne de Mallorca

(Fins an aquest nòu personatje, tal com som vist a n’es capítols anteriós, sas islas d’es mediterràni occidental formavan es Réyne de Baléàs, manco dêsde En Carlo Magno, y s’Estad Baléà desd’es fenissis fins an aquex. No se sab quin va sê es motiu que mogué a n’En Muhammad Ben Ganya a rebatià es réyne bax es nom de réyne de Mallorca. Pentura va considerà que, essênd Mallorca el triple de gròssa que sas altras duas (Ibissa y Menorca) devía de du es nom d’aquexa. Quí sab.)

        Havéndsên anads es saquetjadós cristiàns (pizàns, gods y fransesos), es mallorquíns que se refugiaren per sas muntañas y es que varen conseguí anà a Menorca tornaren de cap a ca séua. 

        No tardaren massa díes més en arribà es reforsos prossedéns de sas costas d’es nord d’Àfrica emb trecentas embarcassións, comandadas per N’Anur Ibn Abu Bekr que va essê anomenad Walí de Baléàs. Passand es réyne baléà a partí d’aquí y de resultas de que tota sa famili dinàstica mallorquina estava morta, o la s’en havían enduyta de cap a Piza, a formà part de s’Emirat de s’Al-Vándalus. Essênd per consiguient es séu nou monarca, N’Alí Ibn Yussuf Ben Tashufin. 

       Tenguend N’Anur intensió d’edificà una nòva Medina Mayurqa (Ciutad de Mallorca) tèrra endíns pêrque supostament fós més difíssil de tornà conquistà, sa pobblassió mallorquina se li tirà a demunt. Y después de varis fets de mólta violènsi y mors, es mallorquíns varen dessidí envià una embaxada a n’es Emir. Aquex, cuand va sê informad de lo que volía fé N’Anur  eu va destituí de Walí, anomenand a n’En Muhammad Ben Ganya. Axò sotseía s’añ 1126. 

       Sa priméra feyna que va du a terme  En Muhammad va sê s’edificassió de sa nòva Medina Mayurqa demunt sas ruinas de s’altra y emb sas matéxas fitas, però emb un sol resinte amurad. Recostruínd dins ella emb murada, domés es castell reyal emb sa séva ciutadélla (sa Mudayna) y sa fortalesa de Goméra (el Temple).

Mentras tot axò sotseía, a sa Península ets almohades gafavan més y més forsa. (Ets almohades éran una facció bereber de fanàtics relligiosos y mólt guerrés, com ja som dit més amunt.) Per s’añ 1140 mols éran es réynes y ciutads qu’estavan bax es séu podê. Lo que va provocà qu’es réyne de Baléàs s’anàs convertind emb so refugi d’ets almoràvides fugitius, contribuind a n’es séu resurgiment cultural y econòmic, axí com a sa colonisassió de mols de llogs de s’interió de sas islas emb àrabés selèttes.

En Muhammad Ben Ganya, convensud qu’es fi d’es podê almorávide de sa dinastía d’es Tashufíns a sa Península no tardaría mólt a caure, va cridà a n’es séus fiys Abdallah y Ishaq, y se va proclamà Réy de Mallorca y totas sas islas de devòra. Triand es coló negre per bandéra, ja que éra es coló d’es descendéns dirèttes d’en Mahoma, d’es qu’ets almaràvides s’hi consideravan.

Dibux de sa fortalesa de Goméra (el Temple) copiada d’es plano de Palma d’En Tòni Garau fet a 1644, y que no devía d’havê canviad mólt dêsde s’època musulmana.

Sinagògas, mesquidas y igglesis de Palma per aquexa època.

S’OTTÀU RÉY - 6st. ÀRABÉ -

N’ISHAK BEN GANIYA

A 1155 reynava sas Baléàs N’Ishak Ben Ganiya, fíy petit d’en Muhammad. Per havê mort són pare y es séu germà majó. Díuen sas malas llengos de s’època, però sênsa cap fundament, qu’éll elza va fé matà a totdós. Ês séu reynad va sê mólt important polític y militarment. Va reestrutturà es Consêy d’es Réyne incluind dins éll a n’es més sabis de sas Islas, y a n’es més ilustres personatjes almoràvides que s’havían refugiad aquí. Va fé varis tiradas de monedas d’argent y d’ò. Cad’añ, s’escuadra naval baléà amollava velas per anà a assaltà es pobbles de sa costa d’es pirinèus, sa Provènsa y d’Italia. Però encanvi, firmava convènis comersials emb sas repúbblicas de Génova y Piza. Va acabà de recostruí Palma y sa Medina de Menorca (Ciutadélla). (D’aquesta època encara quéda a Ciutadélla sa torre d’es campanà de sa Catedral). Va convertí es réyne de Mallorca emb un centro cultural de primé órde dins el món musulmà. Dos d’es poètas destecads varen essê es menurquí Ibn Said y N’Idris ben Al-Yuman d’Ibissa. Va refuà dos inténs d’invasió cristiana promoguds p’el Papa emb s’ajuda de sa Repúbblica de Génova, es Réy de Sissilia, es Baróns d’Aquitania y es Réy d’Aragó, en ets añs de 1147 y 1178 respettivament. Contraatacand éll a 1178, asaltand sa ciutad de Tolón a Fransa, fend prisionés a n’es Visconte de Marsella N’Ugo Gofredo y a n’es séu net, que s’en va endú de cap a Mallorca. Axí com un assalt a Ullà a sa costa de Girona, hon varen fé prisionés a varis monjos agustíns de sa parròqui de Santa María d’Ullà. Axí eu cóntan sas crònicas en Llatí, y de com durant sa travessía en varen morí dos y elza tiraren per sa borda:

MCLXXVIII. Tolonensis urbs a Rege Majoricae debellata et capta est, et Ugo Gaufredi Vicecomes Massiliensis et nepos ejus et multi alii capti in Majoricam ducti sunt. Anno ab Inkarnatione Dni. MCLXXVIII. Kal. Julii, Deo permittente, capta fuit a Paganis ecclesia S. Mariae de Uliano, et omnibus bonis suis penitus spoliata: cujus ecclesiae canonici alii gladio ibicem perempti alii Maiorichas transducti fuerunt. Kal. Julii obitus dourum frattrum, scilicet Guillermi de Lemona, pbri., et Berengarii de Palegrato, subdiachoni, qui simul in hac Eclesia a Sarracenis, prob dolor. Fuerunt occici anno MCLXXVIII. Nonas julii eodem die memoria vel obitus fuorum frattrum Bernardi de Pulijano, pbri., et Guillermi de Curtada, quos hinc duxerunt Sarraceni captivos et sauciatos, et mortui sunt in mari.

N’Ishak Ben Ganiya va morí a principis de 1184, déxand es réyne a n’es séu fiy Muhammad Ben Ganiya Ibn Ishak.

ES NOVÊ RÉY - 7im. ÀRABÉ -

EN MUHAMMAD BEN GANIYA II

Són pare li va déxà es réyne emb unas circunstansis difíssils, ja qu’es poderós Califa almohade En Yuzeb Abu Yakub ben Yusuf, eu volía fé feudetari séu. Y per un altre costad, estava es pobble baléà que se va subblevà en varis ocasións contra es séu govern absolutista y sa séua intoleransi. Mentrastàns en Yuzeb va morí, essênd es séu sussessó N’Abu Yakub ben Al-Mumin, que va trasladà sa capitalidat de Marrakex a Sevilla. Vend En Muhammad ben Ganiya II que no éra posibble un enfrentament dirètte emb so Califa de s’Al-Andalus, li va envià un missatje emb so mensatje de que, estava dispost a jurarlí vassallatje a canvi de protecció militar. Però N’Abu Yakub no se va fià y en calidat d’Embaxadó li envià un important personatje de sa séua Córt. N’Abu Al-Hasan Alí ben Al-Rubartayr, un barseloní renegad de sa fe cristiana y traydó d’es mallorquíns que tenía per nom cristià: Robert Udalart, també conegud a sas crònicas còma En Reverter. Llinatje qu’avuy en díe encara etzistêx per Andalucía. (Arturo Pérez Reverte, per etzemple.) Es pobble baléà per sa primavéra d’estiu de 1184, enterad de sa maniòbra d’es séu Réy y no volguend essê vassalls de ningú, se va subblevà, fendló prisioné y confinandló dins s’alquería d’Aufabi. Y cuand En Rubartayr desembarcà a Ciutad també eu féren prisioné, mantenguendló confinad a s’alquería de Marratxí (nom que sinnifica: es qui ês de Marrakex), y vigilad per una guarnissió de soldads cristiàns a n’es servissi d’es réy mallorquí. Mentrastàns axò socceía N’Abu Yakub ben Al-Mumin va morí, essênd es séu sussessó En Yusuf Yakub ben Al-Mumin, que, después d’havê venssud a n’Alfóns VIII de Castélla a sa batalla d’Alarcos (1195), va sê anomenad y conegud per Al-Manzur (“Almanzor”) que vol di “ês triunfadó”.

ES DÈCIM RÉY - 8àu. ÀRABÉ -

N’ALÍ BEN GANIYA IBN ISHAK

Después d’havê tencad a n’En Muhammad y a n’En Rubartayr, es pobble va anomenà Réy de Mallorca a N’Alí ben Ganiya ibn Ishak, germà de s’anterió, però mólt més bòna persona y de grans cualidats militars. Aquex, vendsê vení s’arruxada per part d’En Yusuf Yakub ben Al-Mumin (Al-Manzur), va preparà a n’es pobble per una guèrra inminent. Però sabedó de que devant una gran escuadra Mallorca éra mala de defensà, y donand mostras de sas séuas cualidads d’estratèga, va pensà que si éll éra es primé en atacà pentura sas còsas anirían millò, sobre tot si atacava sa retaguardia de s’Al-Andalus, o sía, es nord d’Africa. Y a pésà de que s’empresa éra mólt perillosa debud a que dexava es réyne de Mallorca desprotegid, va dessidí durhó endavant per duas rahóns: una, pêrque sabía que tendría s’estaló de sas tribus d’es nord d’Africa, debud a que éren germàns de rassa (almoràvides). Y duas, pêrque atacand sa retaguardia de N’Al-Manzur, ademés de conseguí que desviàs de cap a Àfrica sas tròpas emb sas que volía invadí es réyne de Mallorca, possiblement podría reviscolà s’antig Impèri Almoràvide, d’es que éll éra es derré Réy que quedava. Y dit y fet. Preparà una gran armada emb lo millorêt d’es jovent baléà, formada per docéns cavallés y cuatra mil d’infantería, tots embarcads emb trênta duas embarcassións de varis tipos: galèras, naus, xebècs, etc., comandats per un almirant mallorquí y cristià anomenad Marquês Rashid.

       Éra díe 10 de Novembre de 1184 cuand s’armada d’es réyne de Mallorca, emb sa gran bandéra negra a sa popa de cada embarcassió, va amollà amarras de cap a Bujía. (Si mos fitsam emb so nom d’aquex almirant, Marquês Rashid, mos demostra que mols varen essê es mallorquíns que arabisaren es séus noms per conveniènsis particulàs, talment com àra s’elz estàn catalanisand.)
       A carreg d’es réyne va déxà a n’es séu germà Talha ben Ganiya ibn Ishak, en calidat de Walí. Aquex era d’un caratte tan purot que s’eufegava dins un tassó d’aygo. (Lo que li costaría essê rellevad d’es puesto).
       Es cap de tres díes, es divènrres 13 de Novembre de 1184 arribaren a Bujía (Bejyaya). S’atracan a sa plaja sênsa donà a conexe sas intensións, idò havían replegada sa bandéra qu’elza poría identificà. Trèuan sas pots, per élla baxan a tota sa cavallería que domés tocà tèrra fend més vía que un llamp entren dins sa ciutad. Derréra élls entra s’infantería y emb un vist y no vist se fan emb Bujía. En gran part pêrque es Walí d’aquesta ciutad s’en havía anad feya pocs díes d’inspecció per sa regió y s’en havía enduyt sa majó part de sa guarnissió. (Es nom cristià de Bujía li vé pêrque se pot dí qu’aquí se va inventà s’espèuma –emb español “bujía”- que de tan bòna calidat éra que s’esportava a bastantas pars d’el món cristià.)
       Díe 20 de Novembre N’Alí ben Ganiya ibn Ishak surt de Bujía emb part de s’etzèrsit mallorquí de cap a s’oassis de Aymylul, per surtí a camí a n’es Walí d’aquéxa ciutad y presentarlí batalla. Arribanthí es decapvespre d’es matex díe. 
        S’etzèrsit d’es walí Abu Al-Rabí ibn Abdallah ben Al-Mumin estava compost per trecéns cavallés almohades y varis mils d’àrabés d’infantería. Però sabedó de qu’es mallorquíns havían entrad dins Bujía, p’es camí va incorporà mil cavallés més de sas càvilas àrabés de Soleym.

Essênd ja s’horabaxa de londemà y arriband sas tròpas d’es Walí a s’oassis, varen veure d’enfòra sa lluentó de sas armas de s’etzèrsit mallorquí que, en formassió de batalla elz estavan esperand. Dona órdes urgéns de formassió de batalla, y emb un no rês sas tròpas fórman una mitja lluna, colocand en es costad drêt sa cavallería pesada almohade estalonada per sa cavallería de sas càvilas; sa cavallería jujéra y es cavallés àrabés de Soleym, en es costad esquèrra; y s’infantería almohade, beduina y altres tròpas en es centro.

       Es Walí vend que s’etzèrsit mallorquí emb sa séua bandéra negra éra inferió qu’es séu, dona órde d’atacà.
       Emb un primé moment es mallorquíns ni s’inmutaren. N’Alí  ben Ganiya ibn Ishak observa sa maniòbra d’es contraris, y es cap d’una estona dona órde a sa séva cavallería que ataqui únicament a sa cavallería enemiga d’es costad drêt. Totduna surten còma fléxas es mallorquíns de cap a sa cavallería pesada almohade. S’infantería no se mòu.

Es Walí de Bujía se retjirà tot cuand va veure que sa séva cavallería àrabé de Saleym ni s’inmutà, quédandsê còma estàtuas en es llog hon estavan. Axò li donà a entendre que s’havían passads en es bando mallorquí. Però també va veure com tota sa séva infantería no s’havía moguda, ¡no havían donada ni una passa!. Donandsê conte de que domés éra una batalla entre es mallorquíns y sa cavallería almohade, y sabedó qu’el porían fé prisioné en colsevol moment, gira en coa y escapa de cap a Algé. Es cab d’una hòra de lutxa, comensand ja a fé fósca, sa cavallería mallorquina havía donada bòna cónta d’ets almohades. N’Alí ben Ganiya ibn Ishak acabava de goñà sa primera gran batalla contra s’impèri almohade. Y de resultas d’axò tot es pobble de Bujía jurà a N’Alí còma nòu Emir y herêu autèntic d’es gran Califa Yusuf ibn Taxufín. Lo que també va provocà que mils d’hòmos volguéssen formà part de s’etzèrsit mallorquí.

       N’Alí anomenà Imán de sa mesquida a N’Abderramàn Al-Azdi, de Sevilla, hòmo de vuytanta cuatre añs mólt famós, gran poèta, jurista y oradó, que feya tems se trobava visquend per allà. Y de Walí posà a n’es séu germà Yahya ben Ganya ibn Ishak.

Es cab d’un parêy de díes s’etzèrsit mallorquí surt de cap a Algé, a hon s’hi havían refugiads s’antig Walí de Bujía y es d’Al-Qala. Es que, sabedós de s’inminent arribada d’es mallorquíns, fugíren de cap a Tlemecén.

        No passaren mols de díes, cuand se lis comparagué còma surtida de la mà sa pèrla d’es mediterrani almohade, blanca y orgullosa situada demunt un turó voréra de la ma, Algé. Es mallorquíns l’enrevoltan, plantan sas tendas, y es cab d’uns pocs díes Algé va sê conquistada quèsi sênsa sang grassis a qu’es partidaris algeríns de N’Alí, conseguiren obrirlís una de sas portas de sa ciutad. Totduna se colocà sa bandéra negra mallorquina a sa torre d’es castell, per fe sâbre a tota sa ciutad quí éra es séu nòu señó.

Después de descansà uns díes, partexen emb intensió d’arribà fins a Marrakex, conquistand tots es pobbles que se trobavan p’es camí. De walí d’Algé hey déxà es séu nebód Yahya ibn Talha. Però com que éra un jove un tant inconsient, emb éll hey déxà a n’en Tashufin, cónco séu y germà petit de N’Alí. Arriban es cab de varis díes a sa ciutad fortificada de Milyana, ahón se varen posà a pròva de bon de ve sas forsas mallorquinas. Después de mólta de sang per sas duas pars se va conseguí entrà dins Milyana y conquistarlâ.

        Incomprensibblement, después d’havê descansad y recuperadas sas forsas, N’Alí ben Ganiya ibn Ishak de mal nom Al-Mayurky, va dirigí s’etzèrsit de cap a Al-Qala, en ves de continuà de cap a Marrakex, a fi de conquistà tota sa part africana de s’impèri almohade. Però no volgué escoltà es consêys d’es séu general N’Yiddir ben Aysa, que li recomenava continuà fins a sa gran capital. Que si no’u feya ara, pentura ja no’u podría fé pus may més, idò N’Almanzur encara se trobava a Sevilla y sería relativament fàcil conquistà Marrakex.
         A N’Alí Al-Mayurky li passà aquí lo matex que a N’Aníbal a Italia,  que, después de sa batalla de Cannas, tenguend a n’es romàns més asustads que un retolí devant un mox y sênsa forsas sufissiéns per defensarsê, no volgué atacà Roma. Essênd axò sa séua perdissió.

Encaparrotad emb lo séu, N’Alí Al-Mayurky continuà anand de cap a Al-Qala, que, essênd un baluard psicològicament important, per cuant aquesta ciutad havía estada sa capital d’es réyne hammudita, aliads séus, s’havés poguda conquistà més endavant y pentura sênsa jens de sang, después de conquistada sa gran capital Marrakex. Però per lo que se veu se sentía obbligad a tornà a n’es séus aliads lo que tems enrréra va sê sa séua capital.

        Un’altra de sas causas que possibblement eu fé desidí anà de cap a Al-Qala, va sê, sa pò de que, a sa priméra derròta que tengués, que de bon segú qu’entendría colcuna, es séus aliads hammuditas y ets àrabés de sas càvilas eu abandonassen; o pitjó, eu traissionassen. Còsa mólt comuna per aquélla època, hon tots ets etzèrsits éran mersenaris que s’en anavan emb so que milló lis pagava, o si se veyan perduds emb so qu’estava goñand sa batalla.

Moiméns de s'etzèrsit mallorquí a 1184.

        Es cab d’uns díes arribà a Al-Qala y enrevoltandlâ li posà sètje. S’etzèrsit almohade que la defensava no sospitava lo més mínim, que dins sa ciutad hey havía una quinta columna a favó d’es mallorquíns, que domés esperava sa señal d’attuà. Y aquéxa arribà cuand per médiassió de fletxas emb mensatjes, se lis comunicà qu’emb sos mallorquíns hey havía es fiy d’es que va sê es séu Réy.
       Tres díes después, es prínsep hammudita y N’Alí donan s’órde d’assalt. Ets hammuditas de dedíns òbrin sas portas a s’etzèrsit mallorquí, y lo primé que fa es prínsep hammumita domés entrà dins sa ciutad, ês, pujà a sa torre d’es castell, llévà sa bandéra vermeya y blanca almohade, posand sa de sa séua famili y a devòra, sa bandéra negra mallorquina; fend sâbre axí a tota sa ciutad qu’es amllorquíns éran es séus aliads. Después, es mallorquíns s’entornaren de cap a Bujía, quedand axí tota sa part central d’es Magreb bax es podê mallorquí.
       Mentras tot axò sotseía, a Sevilla va sê anomenad nòu Califa de s’impèri almohade En Yusuf Yakub ben Al-Mumin (Al-Manzur) de 24 añs. Axò va sê per s’Ottubre de 1184, durant s’invasió mallorquina d’es Magerb central. Axí que, enterad En Yusuf d’aquest fet, de Sevilla s’en anà de cap a Marrakex arribandthí es cap de dos mesos, pressisament cuand N’Alí enrevoltava Costantina. 
       Vend en Yusuf sas simpatías qu’havían despertadas es mallorquíns per tot es Magreb, envià emisaris per tots es pobbles y ciutads qu’encara no havían estadas conquistadas p’es mallorquíns, regaland dobbés a sas mesquidas, ordenand a n’es Kaíds qu’amollassen a n’es presos de delites menós y perdonassen sas deutas fiscals, y també pujà es sòus d’ets Alfakís y d’es pròpis Kaíds. D’aquéxa fórma s’assegurava que no hey havés fuytas de cap a s’etzèrsit invasó. 
       Però antes de partí de Sevilla, va fé poc més o manco, lo matex qu’es “miserabbles de Mallorca” (axí anomenan a n’es mallorquíns sas crònicas àrabés) havían fet emb éll dos mesos antes, atacà sa séva retaguardia. Envià varis embarcassións cap a Mallorca carregadas d’ò per comprà voluntads y axí lliberà a n’En Muhammad ben Ganiya II y a n’En Rubartayr, talment com a tots es soldats qu’havían arribads emb éll semmanas enréra, y que també estavan prisionés. Y axí va sotseí, y una vegada lliberads assaltaren sa mudayna y es séu castell, aprofitand que casi tothom estava resand a sa mesquida, ja que éra un divènres. 
      Sa notissi s’escampà per tota Palma còma una taca d’òli, per lo que tota sa guarnissió fidèl a N’Alí ben Ganiya ibn Yshak, escapà de cap a Alcudi y Pollènsa. Es Kaíd d’Alcudi N’Ibn Nayyah domés tení notissi de lo sotseíd a sa capital, totduna envià un llaút de cap a Bujía avisand a n’el Réy (Emir) de lo que acabava de passà.
      Un pic va havê recobrad es podê En Muhammad ben Ganiya II, déxà a n’En Rubartayr de governadó y s’en ana de cap a Marrakex a rétra pleytesía a N’Al-Manzur, a demanarlí perdó (amàn) y a prégarlí enviàs de cap a Mallorca una flòta per consolidà sa séua autoridad.
        Mentras tans, N’Alí Al-Mayurky, Réy de Mallorca, va partí de Bujía emb s’etzèrsit de cap a Costantina, s’antiga ciutad númida de Cirta, que se posissionà de part de N’Aníbal contra es romàns, sênsa sospità jens lo qu’estava passand a Mallorca. Una vegada allà y havend estodiad es terréno y vistas sas formidabbles defènsas de sa ciutad, envià a n’es séu secretari Ben Farsán d’embaxadó a n’es Califa de Bagdad, emb s’encàrreg de qu’es Califa reconegués a N’Alí còma “Prínsep d’es Creyéns” y axí provocà qu’es berebers y altres pobbles se li juntassen. Diguendlí també que cuand passàs per Egipte se turàs a saludà a n’En Salah Al-Hadin Yusuf (Saladino), nòu Emir d’aquella tèrra.
       No va tardà mólt a arribà a Bujía sa notissi de sa pèrdua de Palma (Madyna Mayurqa), a mans d’es séu germà Muhammad y d’En Rubartayr. Mala notissi qu’arribà juntament emb sa que, N’Al-Manzur estava preparand un gran etzèrsit a Tlemecén per reconquistà totas sas tèrras en mans de N’Alí ben Ganya Al-Mayurkí. Dins lo dolent de sa notissi de sa pèrdua de Palma, arribà també sa bòna de qu’es cristinas y es jodíos de Mallorca que éran sa majoría de sa pobblassió, no havían pres part emb sa subblevassió.

         N’Alí, preocupad per sas duas notissis resolgué que lo més urgent y principal éra recuperà es réyne de Mallorca. Axí que, cridà a n’es séu germà Abdalah y li donà órdes de que preparàs dos o tres barcos y cincuanta soldats, sa mitad de mallorquíns y s’altra de fradíns de Bujía. “De Bujía, -li va di- aniràs a Trípoli a firmà un trattad emb so general d’En Saladino anomenad Sarf Al-Din Karakús, que acaba de conquistà aquéxa ciutad. Llevò partiràs de cap a Sissilia hon oferiràs un altre trattad de pau emb so prínsep de Palèrmo, y desd’allà de cap a Alcudi hon es Kaíd Iben Nayyah y es soldats que fugiren de Palma t’estàn esperand.” 

         Domés partí N’Abdalah, En Yahya ben Ganya ibn Ishak va comensà a preparà sa defènsa de Bujía, fortificand s’esterió de sa ciutad a un tir de flétxa de sas muradas, per dificultà es pas de sa cavallería enemiga. 
          No va tardà mólt a arribà sa notissi de que éran vint mil es de s’etzèrsit de N’Al-Manzur que, a marxas forsadas s’atracava cada díe més. També li arribà sa notissi de s’estratègi de N’Almazur d’envià hòmos desfressads de comersiàns, per tots es pobbles y ciutads en mans d’es mallorquíns oferind ò y es perdó a tots es que se passassen a n’es séu costad. Però de lo que no se enterà En Yahya éra de sa gran flòta que s’estava atracand a Algé per la mà.
         Y axí va sotseí qu’es cab d’un parêy de díes Algé va sê conquistada y es séu nebód Yahya ben Talha, walí d’aquélla ciutad fet prisioné. Per tèrra, s’etzèrsit almohade conquistà Milyana grassis a s’ò que s’havía repartid entre sa pobblassió.
        Díe 22 de Matx de 1185 sa matéxa flòta almohade que conquistà Algé, comandada per N’Abdalhà ben Abu Ishak, de mal nom “es Sissilià” debud a que éra natural d’allà, va desembarcà a n’es port de Bujía agafand a n’En Yahya ben Ganya per derréra, y emb casi totas sas tròpas fòra de sa ciutad esperand essê atacads per tèrra. En Yahya vend sa cosa perduda, reunêx a n’es capità de sa cavallería mallorquina, En Yiddir ben Aysa y a n’es de s’armada En Marquês Rashid, y desidexen qu’es dos capitàns se quedaràn a fé front a n’ets almohades, y qu’En Yahya s’en anàs de cap a Costantina hon estava es séu germà Alí, Réy de Mallorca, y axí a’l manco éll se podría salvà y més endavant recuperà lo perdut; ja que si se quedava a lutxà lo més segú ês que caygués prisioné o mort, ja que s’esperava d’un moment a s’altre qu’arribàs s’etzèrsit almohade per tèrra dêsde Algé.

Cuand es dos germàns se varen veure y En Yahya li donà cónta de sa pèrdua d’Algé, Milyana y Bujía, N’Alí Al-Mayurky va ordenà xecà es sètje y partí de cap a s’interió crusand sa cordilléra de s’Atlas de cap a Tuzer. Arriband allà li pòsen sètje y es cap de varis mesos conseguexen goñà sa plassa. Una de sas priméras órdes que donà va sê, sa costrucció d’una mesquida emb honra a Déu. (D’aquesta mesquida encarara se conserva sa torre de s’alminar). Después de descansà varis díes partexen de cap a Gafsa, ciutad ben fortificada y rica. (Gafsa ês sa corrupsió d’es nom romà de Iustiniana Capsa a època romana-bisantina.) Aquesta ciutad se li entregà sênsa lutxa debud a sa fama de conquistadós que ja havían agafada es mallorquíns.

       Estand allà arribà sa notissi de qu’es Califa de Bagdad havía anomenad a N’Alí ben Ganya ibn Ysaq Al-Mayurqy, “Emir Al-Mulimin” (Prínsep d’es creyéns) Llogtinent séu per tot es Magreb, dêsde Egipte fins a s’Atlàntic. Y ordenà a n’es séu primé Llogtinent, En Saladino, Emir d’Egipte, que li enviàs tròpas per ajudarlí contra s’almohade Al-Manzur. Y axí se va fé, En Saladino envià a N’Alí a n’es general Sarf Al-Din Karakús walí de Trípoli emb un bon etzèrsit.
      Però mentras tot axò sotseía, es germà de N’Alí, N’Abbdalah va arribà a sa bahía d’Alcudi. Totduna se li va presentà En Nayyah que li donà notissis d’es derrés acontexeméns. Después d’escoltarló donà órde de qu’enviàssen a tots es pobbles y alquerías colomas emb so mensatje de qu’éll éra a Mallorca y que enviàssen hòmos per reconquistà Palma. Conseguind d’aquesta manéra reuní un gran etzèrsit, fins a n’es punt de que, arriband a Palma y enterads es de dedíns, totduna varen surtí tots es cristiàns y jodíos a juntarsê emb so séu etzèrsit.
        Se plantan devant Palma, l’enrevoltan, y se pòsen a costruí màquinas y torres d’assalt. Comensa sa lutxa y poc a poc van goñand terréno y murada, arriband a entrà dins sa ciutad. Es cab d’una semmana de lutxa carré per carré, a n’En Rubartayr (Reverter) y es séus barseloníns ja domés lis quedava es castell de sa Mudayna còma refugi. Aquex, se reistía a entregà sa fortalesa pêrque espérava veure arribà s’ajuda que se suposava havía conseguida En Muhammad II de N’Al-Manzur. Però es díes passavan y s’ajuda almohade no arribava, axí qu’En Rubartayr va demanà porê xerrà y parlamentà emb En Abdalah, però aquex se negà. De rabi, y cuand sas catapultas estavan tirand contra sa Mudayna, va fé pujà a sas almenas a tota sa famili (sa mara, sa dòna y sas fiyas) de N’Abdalah, qu’havía agafadas de rehéns desd’es primé díe; lo que provocà que sas catapultas s’aturassen y que acettàs parlamentà emb éll.
       Es cab de varis díes de convèrsas N’Abdalah acètta sas condissións d’En Rubartayr: “Sas dotassións almohades prisionéras s’en podràn anà de cap a Céuta, y es mersenaris barseloníns, o emb éll de cap a Céuta o totsols de cap a Barselona.” Y axí se fé londemà, y a sa torre de s’homenatje se torna posà sa bandéra negra mallorquina. 
       Per aquéxa època N’Almanzur ordenà que se duplicàs es pês y es való de sa moneda dò (dinar), passand de pésà 2,36 grams a 4,72. Y d’aquí surt es nom cristià de: “Doblón de oro”.
       Emb tot assò havían passad dos añs y N’Almanzur havía reunid un gran etzèrsit de vint mil hòmos, per mirà d’espulsà definitivament a n’es mallorquí d’es nort d’Àfrica. Però es mallorquí mentrastàns havía posad sètje a Túnez y havía conquistada Bòna. Y N’Almanzur p’es mes de Febré de 1187 havía enviada una flòta de cap a Mallorca, que va conseguí conquistà Ibissa y Menorca.
     P’es Bril de 1187 N’Almanzur partêx de Fez de cap a Túnez emb sos vint mil hòmos. Enterad N’Alí Al-Mayurky comènsa a preparà s’estratègi, xéca es sètje a Túnez y se dirigêx de cap a mitjorn, a un llog anomenad Umra y estabblêx allà es campament. A n’es matex tems N’Almanzur arriba a Túnez y prepara s’etzèrsit per anà derréra es mallorquí. Y díe 23 de Juñ de 1187 es dos etzèrsits se tròban a n’es pla de Umra. Díe 24 comensa sa batalla emb desnivell de forsas. Però com que val més màña que forsa, s’etzèrsit mallorquí essênd es més petit va goñà a s’etzèrsit d’es señó més poderós d’aquélla època incluind a n’es réys cristiàns d’Euròpa. S’estratègi de N’Alí Al-Mayurky va sê, que domés comensà sa lutxa se procuràs a las totas matà o fé prisioné a n’es general almohade qu’elza comandava, En Sayyid Abu Yusuf  ibn Abi Hafs. Y axí eu fé y conseguí, y sa vittòri va sê gloriosa, pêrque, enterads ets almohades de sa mort d’es séu general, giraren coa y escaparen a corre de cap a Túnez.

      Después de sa gran vittòri a N’Alí ben Ganiya ibn Ishak, Al-Mayurky li passà per segona vegada, lo matex que a N’Aníbal goñada sa batalla de Cannas, no va perseguí a s’enemig procurand sa séua derròta total, y ademés sa possibble cattura de N’Al-Manzur. Y es mésos anavan passand  y N’Al-Manzur reorganisand es séu etzèrsit, talment com es romàns. Essênd ja p’es Setembre y tenguend s’ etzèrsit a punt, partêx de Túnez  N’Al-Manzur de cap a Umra hon estava s’ etzèrsit mallorquí. Axí díe 14 d’Ottubre de 1187 se trobaren es dos etzèrsits, y después de mirarsê una estona s’envestexen posandsê N’Al-Manzur devant de tot d’es séus. Sa lutxa éra ferosa y es mallorquíns a poc a poc s’anavan fend es señós de sa batalla. Però com que N’Al-Manzur era un gran estratèga, es vespre antes havía enviada a sa séua cavallería jujéra de cap a sa retaguardia mallorquina, per lo sen demà atacà es campament mallorquí, hon domés hey heurían sas donas, al·lots y cuatre criads. Y cuand en es soldats mallorquíns y es séus aliads que lutxavan còma lleóns y estavan goñand a n’es gran Al-Manzur en persona, lis arribà sa notissi de s’atac a n’es séu campament, abandonaren sa lutxa y s’en anaren a donà socós a n’es séus. Y grassis an axò, y domés an axò, s’Empéradó almohade va porê goñà a n’es mallorquíns. 
      De resultas de s’abandono de sa batalla, N’Alí Al-Mayurky ferid d’un tir de flétxa, s’en anà emb élls, elza reorganisà y s’elz en manà de cap a s’interió d’es desèrt, arriband fins a  sa regió de M’zab hon fortificà es pobbles de Ghardaya, Robbah, Témassine y Sidi Krelil. N’Al-Manzur va desistí de perseguirlós y se dedicà a recuperà sas ciutads de Gabes, Tucer y Gafsa, encara en mans de s’ etzèrsit mallorquí.

       Una vegada va havê conseguid recuperà tot es territòri, Jané de 1188, s’en va na de cap a Túnez y d’allà, p’es mes de Matx, partí de cap a Marrakex aturandsê a totas sas ciutads per essê rebud emb festas regalos.  

          Sa part retxada y Mallorca éran sas possessións mallorquinas a 1188, principi d'un impèri de curt camí, ja que Eivissa y Menorca varen essê conquistadas p’ets almohades a principis de 1187.

ES DÈCIM PRIMÉ RÉY ÀRABÉ - 9vê. ÀRABÉ

EN YAHYA BEN GANYA IBN YSHAK

Es derré Réy àrabé almoràvide

        Un añ después, 1189, de resultas de s’infecció de sa ferida de sa flétxa, N’Alí ben Ganya ibn Ysak Al-Mayurky va morí. Es séu germà Yahya ben Ganya ibn Yshak passà essê es nòu Réy de Mallorca y de sa regió de M’zab d’es Magreb.
        A partí d’aquest moment En Yahya ben Ganya, tembé de malnom Al-Mayurky, comensà a fé guèrra de guerrillas p’es redòssos d’es séu territòri arriband a recuperà p’es mallorquíns sa ciutad de Tuzer. Fins que un bon díe se va presentà de sopetón dins Túnez emb cinc céns soldats a cavall. Elza agafà tant de nòu a n’es de sa ciutad que no varen sâbre réaccionà, y per una bòna estona En Yahya va sê señó de Túnez, obbligand a n’ets habitàns que li entregassen ò y dobbés si no volían essê mors. Después d’havê replegad es tresò tornà sortí de cap a Tuzer sa capital d’es territòri mallorquí. Y axí anavan passand ets añs; éll conservand sa part d’es mitjorn d’es Magreb, y es séu germà Abdalah conservand Mallorca de tots ets inténs de N’Al-Manzur de conquistarlâ.
         Y arribà 1195, hon N’Alfóns VIII de Castélla va provocà a N’Al-Manzur, maltrattand a n’es séus emisaris de pau, envalentonad debud a que N’Alfóns de Lleó, En Pére II d’Aragó, En 
        Sanx de Navarra y N’Enriques de Portugal li prometéren sa séva ajuda militar en cas de guèrra emb sos almohades.

N’Al-Manzur, que se trobava a Marrakex, cuand va rebre sas notissis de s’ofènsa ordenà que se juntàs tot s’ etzèrsit que se pogués a Fez, déxand emb mólt pòca guarnissió sas ciutads d’es Magreb oriental hon estava “es mallorquí”. Sabedó d’assò En Yahya Al-Mayurky no va pèrde cala y partí emb so séu etzèrsit de cap a Gabes, y es Bril de 1195 sa ciutad se li va entregà. Es mes siguient, es Matx, partí de Gabes de cap a Al-Maddyya que també se li va entregà, ampliand axí es territòri de domini mallorquí.

         Mentrastàns N’Al-Manzur reunía tots ets hòmos que poría tant aquí a n’el Magreb com a Sevilla. Y estand ja preparad, díe 1 de Juriol de 1195 passa Gibraltà y s’en va a reuní emb s’ etzèrsit que l’esperava a Sevilla. D’aquí partêx de cap a tramuntana a toparsê emb s’etzèrsit cristià de N’Alfóns VIII. Se trobaren es cap d’una semmana, concretament díe 15 de Juriol de 1195 a n’es pla d’es castell d’Alarcos, y es cab de tres díes es 18 de Juriol de 1195 se proudí s’enfrentament, sa gran batalla. Y passà que tots es Réys cristiàns que li havían promês ajuda a N’Alfóns VIII de Castélla, no se presentaren y sa batalla la goñà N’Al-Manzur (que d’aquí li vé es malnom de Al-Manzur “el vencedor” a n’En Yusuf Yaqub ben Al-Mumin, a pésà de que jo l’estig anomenand axí dêsde més enréra, per una milló comprensió de noms y d’attós per part d’es lettó), fugind N’Alfóns de cap a Tolédo. Y aprofitand sa derròta s’apoderà de sas vilas de Maherit (Madrit), Escalona y Talavéra (sa véha), enrevoltand axí a Tolédo y no poguend escapà d’élla N’Alfóns. A s’añ siguient, 1196, N’Al-Manzur reconquistà sa ciutad de Calatrava (sa véha) y Guadalajara, y va posà sètje a Tolédo per fé surtí a N’Alfóns. Mentras, En Yahya Al-Mayurky aprofità per reconquistà sa ciutad de Gafsa.
         No poguend N’Al-Manzur conquistà Tolédo per sas séuas formidabbles defènsas naturals, va xecà es sètje y s’en ana a conquistà Talamanca. Y después partí de cap a Sevilla a descansà. Però va sê un descàns intranquil, ja que li arribaren notissis de qu’es “mallorquí” se tornava a fé emb so Magreb oriental, y es séu germà Abdalah, Walí de Mallorca, havía reconquistadas sas islas d’Ibissa y Menorca. Y per si axò no li fós abastament va rebre una embaxada de N’Alfóns de Lleó, de malnom “en Caragol”, demanandlí un patte d’ajuda per anà contra Castélla. Y axí se va acettà y firmà, y de resultas d’axò N’Almazur  entregà a n’en Caragol tres mil soldats de cavallería pêrque armàs guèrra contra Castélla.
        Y mentras N’Al-Manzur se preocupava de firmà pattes emb sos réys cristiàns, per mirà de conservà sas frontéras emb Castélla y de conquistà Tolédo y axí agafà a N’Alfóns VIII, anavan passand ets añs y En Yahya ben Ganya Al-Mayurky se nava fend més y més poderós, recuperand tota sa regió de Ifrikya escètte sas ciutads de Túnez y Al-Madyya.
       De resultas d’es fets d’es mallorquí, es Califa de Al-Andalus y Magreb no va porê reconquistà sa península, debud a que va havê de reforsà sas ciutads qu’encara estavan per éll a n’es nord d’Àfrica, desviand gran part de s’etzèrsit peninsulà de cap an aquets llogs. Axí que, si se pogué  conseguí sa continuassió de sa reconquista cristiana a partí de 1200, va sê grassis a sa creu que s’etzèrsit mallorquí donà a N’Al-Manzur y a n’es séu sussessó, que no varen porê empleyà totas sas séuas fòrsas militars contre es cristiàns de sa Península.

        No va tardà mólt de tems a caure d’es costad mallorquí sa ciutad portuari de Al-Madyya. Y domés entrà dins élla, En Yahya ordenà que s’enviàs de cap a Mallorca es cos de N’Alí, pêrque fós enterrad dins a fortalesa de Goméra (el Temple). Y dêsd’es réyne de Mallorca arribaren reforsos y sa famili d’En Yahya. Axò sotseía a finals de 1197.

1198 eu passà consolidant En Yahya ben Ganya Al-Mayurky Réy de Mallorca y de Yfrikya, es séus territòris d‘es nord d’Àfrica. Y es séu germà Abdlah, Walí de Mallorca va refuà per dos pics altras tantas invasións de sa flòta almohade enviada per N’Almazur. Y axí s’arribà a n’es Jané de 1199, concretament a díe 22 en que N’Almazur se morí a Marrakex. Hereuand s’Impèri almohade es séu fiy Al-Nasir, encara menó d’edat.

         Vend es séus tutós qu’En Yahya Al-Mayurky s’havía fet emb sa mitad d’es Magreb, y tenguend pò de que més prest més tard anàs de cap a Marrakex, varen ordenà a n’es Walí de Bujía qu’atacàs a n’es mallorquí. Però enterad En Yahya p’es séus espías d’es moiméns almohades, lis surtí a camí preparandlís una trampa y per consiguient goñand sa batalla. Escapand es Walí de cap a Costantina, ciutad qu’es mallorquí no havía pogud may conquistà per sas formidabbles defènsas naturals, ja que se tròba mitja enrevoltada d’un gran single (igual que Tolédo), y per sa part de devant emb unas bònas muradas.

       A principis de 1200 En Karakús, dêsde sa ciutad de Waddan atacà Trípoli, però sas tròpas mallorquinas comandadas p’es cosí d’En Yahya, En Tashfin, goñaren sa batalla y Trípoli tornà a mans mallorquinas.

ES DÈCIM SEGÓN RÉY - 10im. Àrabé

N’AL-NASIR IBN YACUB IBN YUSUF IBN ABD AL-MUMIN

Primé Réy Almohade

         Y axí, arribam a finals de 1203 hon una nòva armada de trecéns barcos (gurabs, taridas, markabs, etc.) enviada p’es nòu Califa d’occident, N’Al-Nasir ibn Yacub ibn Yusuf ibn Abd Al-Mumin, y comandada per N’Idris Abd Al-Mumin, cónco d’aquex, arriban y conquistan Manorca prossedéns de Ceuta. Es cab d’un añ de preparà sa conquista de Mallorca, concretament a principis de Novembre de 1.204, se plantan a sa bahía de Palma y desembarcan, però com qu’es mallorquins elz estavan esperand, varen conseguí que reculasen de cap a n’es barcos. Es vespre d’aquest matex díe es Walí d’es réyne de Mallorca y germà d’En Yahya, N’Abdalah, s’engatà durant sa festa que se va fé brufand per havê vensud a n’ets invassós un altre pic. Lo sen demà tornan intentà ets almohades un nòu desembarc, y en mitj de sa batalla qu’anavan goñand es mallorquíns per segona vegada, se presenta N’Abadalah mes gat que una sopa y êntre dins sa batalla, es cap d’una estona cau d’es cavall de sa gatéra que duya y un almohade kurdo anomenad Omar Al Mugadam s’hi tira demunt y li tayà es cap, y enseñandló a n’es séus que ja reculavan un altre pic de cap a n’es barcos, elza envalentonà y de s’envestida es que recularen varen essê es mallorquíns, entrand dins Palma. Dos díes después ets almohades varen mirà d’assaltà sa ciutad, però varen essê refuads. Però desmoralisads es mallorquíns per sa pèrdua de N’Abdalah, no véren cla qu’aquesta vegada poguéssen surtí vittoriosos. Axí que, descabessads, varen proposà parlament y arriband a un acord, díe 8 de Novembre de 1204 Palma va sê entregada a n’es general almohade Abi Hafs, y sas tròpas reyals mallorquinas, sas séuas familis y tots es que s’en varen volê anà, s’embarcaren de cap a Bòna. 
         Allà hey arribaren es cab de dos díes donand sa mala notissi a n’En Yahya ben Ganya Al-Mayurky. Es cop va sê gros p’En Yahya, per dos motius, per sa mort d’es séu germà que, anque fós un gat éra un bon governant y un bon general, y llevò per no porê rebre més reforsos de Mallorca a partí d’ara. 
        Però com que éra un gran hòmo d’estad se refé ben aviad d’aquesta desgrassi, y aquex matex més preparà sa conquista de sa ciutad de Túnez. Y es cab d’un més y sèt díes d’havê perdud es réyne de Mallorca, va entrà vittoriós dins aquéxa ciutad. Axò va sê díe 15 de Desembre de 1204. Y havend cayguda sa capital de sa regió de Yfrikya se li entregaren es pobbles de Bicerta, Laribus, Sicca y Veneria; quedand En Yahya d’Emir de tot es Magreb oriental fins a Egipte.
        Aquest triunf se va estendre com una taca d’òli per tot es nord d’Àfrica y sa Península. Lo que va serví d’esperó a n’es réys cristiàns per continuà emb sa reconquista y obrirlí un segón front de batalla a n’es Califa d’Occident, y posà a tremolà a n’es Walí d’es réyne de Mallorca, qu’esperava un desembarc inminent d’ets almoràvides mallorquíns.

         N’Al-Nasir ibn Yacub ibn Yusuf ibn Abd Al-Mumin va dessidí reconquistà primé sa part d’es Magreb qu’havía perduda, antes que mirà d’aturà a n’es réys cristiàns de sa Península. Y axí, díe 5 de Febré de 1205 va partí de Marrakex de cap a Rabat hon tenía es gros de s’etzèrsit. Una vegada allà ordenà que se preparàs una flòta per anà a reconquistà Túnez per la mà.
         De Rabat partiren de cap a Fez, Tlemencén, Costantina, Túnez y Al-Madyya. Una vegada arribads allà es Califa pòsa sètje a Al-Madyya, idò Túnez ja havía cayguda conquistada per sa flòta, però no hey va havê manéra de superà sas muradas d’Al-Madyya essênd derrotad un y un altre pic p’es cosí d’En Yahya, N’Alí ibn Al-Gazi governadó de sa ciutad, y es Califa vend es fracàs se retirà de cap a Gafsa. 
        Mentras sotseía tot axò, En Karakús va atacà dêsde Waddan sa ciutad de Trípoli, havend d’anà En Yahya de cap allà per ajudà a n’es séu nebód. Goñada sa batalla y mort en Karakús conquistà Waddan.

        Enterad En Yahya  Al-Mayurky de sa fuyta d’es Califa reunêx es séu etzèrsit y li espitja ben fort derréra éll. Aquex, conexedó també d’es moiméns d’es mallorquí, se prepara per sa batalla y en ves de continuà de cap a Gafsa torna arréra y planta s’etzèrsit a n’es plà de Gabes, y a sa vanguardia hey pòsa a n’es general Abd Al-Walid. Gran general que ja s’havía enfrontad a n’es mallorquí havend perdud cada pic, y per consiguient conexedó de sas tàtticas d’En Yahya, lo que aquesta vegada li serviría per goñarlí sa batalla díe 28 d’Ottubre de 1205, provocand qu’En Yahya se retiràs de cap a Gardaya. Axò va envalentonà a n’es Califa que tornà a posà sètje a Al-Madyya, y qu’escab d’aprotsimadament un añ de reistènsi, díe 11 de Jané de 1206, es cosí d’En Yahya va entregà sa ciutad a n’es Califa. A tots es que volguéren se lis va permetra que s’en anassen a reunirsê emb so séu señó Yahya Al-Mayurky a Gardaya. Mentras qu’es séu cosí y governadó de sa ciutad demanà a n’es Califa per posarsê a n’es séu servissi, lo que va alegrà moltíssim a N’Al-Nasir ibn Yacub ibn Yusuf ibn Abd Al-Mumin, rebendló emb sos brassos ubèrs y anomenandló “Al-Hayy Al-Kafi” es “Pelegrí honrad”.
         De resultas d’aquéxa batalla En Yahya ben Ganya Al-Mayurky havía perdud sa mitad d’es séu impèri, ja que, después d’haversê perdudas sas ciutads de Túnez y Al-Madyya, totas sas altras més petitas y menos fortificadas de sa part nord se varen entregà sênsa reistènsi, quedandlí sas ciutads de Sidi Krelil, Témassine, Robbah, Gardaya, hon éll s’hi trobava, Djerba, Trípoli, Sirte y Waddan. Dêsde Gardaya se va dedicà a fé guèrra de guerrillas, no sênsa antes intentà reconquistà sa ciutad de Bujía es 24 de Desembre de 1207.

        De resultas d’aquest tipo de lutxa, que unas vegadas goñava y altras perdía, a poc a poc se va na fend més y més fort; y axí arribad s’añ de 1210 va dessidí tornà atacà Túnez. Se repetí sa derròta de cuatre añs antes devant es matéx general almohade, morind mols de paréns y amigs com es Jeque Ben Masud (Massot) y es fiy d’es séu germà Tashfin.

s'Impèri mallorquí a 1208

        S’añ siguient, 1211, es Califa reunêx un gran etzèrsit y travéssa Gibraltà de cap a Sevilla devant s’ofensiva d’es cristiàns. Es dos etzèrsits se trobaren un devant s’altre es cap d’un añ a sas Navas de Tolosa, y díe 17 de Juriol de 1212 s’etzèrsit d’es Califa va sê vensud.
       An aquesta batalla hey va morí es cosí d’En Yahya Al-Mayurqy, N’Alí ben Al-Gazi qu’havía estad Walí de Al-Madyya, y emb éll un batalló de almoràvides mallorquíns.

Es cab d’un añ més, a 1213, es Califa N’Al-Nasir ibn Yacub ibn Yusuf ibn Abd Al-Mumin morí enverinad; dedicand es séus derrés pensaméns a n’En Yahya ben Ganya Al-Mayurky diguend: “¡malaíd mallorquí, que may puguis trobà pau!.” (1).

1.- El alma del guerrero. Juan José Valle. Ed. Apóstrofe. 2006

    Éll donava sa culpa de sa séua derròta a sas Navas de Tolosa, a n’En Yahya ben Ganya Al-Mayurky, pêrque havía tengud que mantení gran part d’es séu etzèrsit a n’es Magreb, protegind sas séuas ciutads qu’es mallorquí no feya res més que atacarlâs y atacarlâs.

s'Impèri mallorquí a 1209

       Efettivament, si no havés estad per sa caperrudesa d’En Yahya a conquistà tot es Magreb, ês més que probabble que havés goñad a n’es cristinas a sas Navas de Tolosa, havend pogud empleyà totas sas séuas forsas disponibbles. De lo que se pot deduí que, grassis a n’ets almorávides mallorquíns es cristiàns varen porê reconquistà tota sa Península.
       Díe 25 de Febré de 1221 va morí es gran general almohade y Walí de Túnez N’Ab Al-Walid, qu’havía causad sa desgrassi y sas derròtas d’En Yahya. 

Es nòu Califa, N’Al-Mustansir anomenà a N’Abu Al-Ula còma Emir general de s’Al-Andalus, y de Walí de Túnez a n’es governadó de Mallorca, Abu Zakarya. N’Abu Al-Ula, volguend essê com es gran general qu’acabava de morí, va atacà a n’es mallorquí combinand dos còssos d’ etzèrsit de cap a Waddan, per agafarló emb una maniòbra d’estenaya. Però enterad en Yahya Al-Mayurky de sa maniòbra, primé atacà una columna y llevò s’altra, surtind goñadó d’es dos enfrontaméns. An aquesta batalla va morí es secretarí d’En Yahya, En Ben Farsan, señó de Guadix (Granada) y gran poèta.

       Envalentonad En Yahya s’en va na a posà sètje a sa ciutad de Costantina, s’única que se li havía reistid sempre. Mentras passavan aquets fets, es Califa Al-Mustansir va morí, y es séu sussessó, un germà de  N’Al-Manzur va sê assessinad. Posandsê de Califa s’Emir general d’Al-Andalus, N’Abu Al-Ula ben Al-Mumin.

s'Impèri mallorquí a 1221

       De resultas de sa derròta de sas Navas de Tolosa, s’Impèri almohade s’anava desfend y cada Emir o Walí aprofitava sas circunstansis que li surtían per independisarsê d’es Califa. Y axí sotseí emb so Walí de Túnez que, a 1226 va créà es réyne de Túnez, dêsde sa frontéra emb so territòri mallorquí p’es mitjorn, y dêsde Costantina per ponent fins a la ma per el nord y llevant.

       S’añ siguient, En Yahya Al-Mayurky va entrà dins Tlemecén y replegand un bòn tresò s’entornà de cap a Garcaya. Dos añs después, 1229, li arribà sa notissi de qu’es cristiàns havían conquistada sa séua estimada Mallorca hon havía nascud. 
      Ja vey, emb més de 80 añs, essênd a finals de 1236 y sentindsê moridó, envià y confià sas séuas fiyas a s’Emir de Túnez, es qu’havía estad es séu gran enemig, y aquex elza va honrà y cuydà com si fossen séuas, donandlís un petit palau junt a una de sas portas de Túnez, qu’avuy en díe, 2009, encara s’anomena “sa porta de sas Fiyas”.
       Después de déxà sa séua famili, emb sos derrés guerrés que li quedavan, tots élls també véys mallorquíns qu’emb éll havían surtid de Mallorca feya 53 añs, vestids tots de negre lluent cabalgand demunt es cavalls, talment com eu havían fet añs enréra, varen entrà per derréra vegada dins Bujía, però aquest pic sêns’havê de matà a ningú, y devant ets estorads uys d’es séus habitàns y tròpas, varen pujà a sa torre de s’homenatje y penjaren tot orgullosos sa bandéra negre d’ets Emirs almoràvides de Mallorca. Aquesta va sê sa derréra féta de s’Aníbal mallorquí, ja que poc tems después va morí a 1238 devòra es riu Chelif, aprop de Milyana.

       Durant s’època almoràvide s’introduí a Baléàs es cultiu de s’aubergini, s’arròs, sa catxòfa y sa caña de sucre. Es vi, maldement estava prohibid p’es Coràn, ets almoràvides en consumían en grans cantidats fins a s’arribada d’ets almohades que varen reprimí es séu consum. De fet hey havía a Palma sa porta de “Beb Al-kofol” (sa porta de s’alcohol, y que a època cristiana li posaren es nom de Sant Antòni). 
         A s’Alambra de Granada també heyà una porta emb aquest matex nom, per hon domés per allà porían entrà es vi, y anomenada igual.

Porta Al-Kofol Alhambra - Granada

        En cuant a n’es réyne de Mallorca, dêsde sa conquista p’ets almohades (Al-Muwahhidin) fins a sa d’En Jaume I, se va viure un periòdo colonial governad per varis Walís dependéns d’es Califat de Córdoba. Continuand ets habitàns natius, de gran majoría jodía, emb sas séuas feynas y propiedats. Después de 1115, ets almorávides varen conseguí refuà dos inténs més de conquista cristiana com ja som dit a n’es capitól corresponent, es primé a 1147-48 y es segón a 1178. Tots élls promoguds p’el Papa emb sos etzèrsits de sa repúbblica de Génova y d’es réyne de Sissilia. Ara bé, hey va havê sa preparassió d’una tercéra espédissió que no s’arribà a du a terme, debud a sa guèrra “d’ets Albigenses”, promoguda p’el Papa Innocènsi III a 1204, emb combinassió emb el Réy d’Aragó, Conte de Barselona y Señó de Monpellé, En Pére II. Ja qu’es genovesos y pizàns no varen volê prênde part, debud a que per aquex tems tenían móltas bònas relassións comersials emb sos mallorquíns. (Y es negòssi ês es negòssi, avuy, antes y sempre). 

S’ha de tení en cónte per comprênde aquesta aliansa, que tot es tràfic mercantil qu’anava dirigid a n’es pors d’es nord d’Àfrica prossedent d’Inglatèrra, Flandes o París dêsde Monpellé, Marsélla o Perpiñà, se cursava vía Baléàs. Aquí se traginavan sas mercancías d’es barcos cristiàns a n’es d’es mòros y jodíos baléàrics, y aquexos feyan sa travessía fins a n’es nord d’Àfrica. Y lo matéx passava emb sas mercancías que provenían de s’Atlàntic, Càdiz, Màlaga, etc. y anavan destinadas a Génova, Nàpols, Piza o Venèssia, per barcos de mallorquíns jodíos que varen estabblí Llonjas (consulads) a tots aquéxos llogs, incluind es nord d’Àfrica. De resultas d’axò a sa ciutad d’Algué (Alguero) dêsde llevonses se xèrra mallorquí; també a móltas pars d’Algé y Bujía. Essênd tembé més que probabble qu’es llogarêt de Génova a sa bahía de Palma fós fundat dins aquéxa matéxa època per comersiàns genovesos.

Rutas d’es comèrs marítim emb Baléàs a 1227

      Sas llonjas o consulads d’es mallorquíns en aquéxa època éran, a Euròpa: Algué (debud an axò, en aquesta ciutad lo que se xèrra ês es mallorquí y no català com mos díen, entre altras còsas pêrque fan us d’ets artículs “sa, so, es”, ademés de que sa toponímia d’allà té mols de noms duplicads a Baléàs: Porticciolo, (Portitxol); Cala Bona (Cala Bòna); Cala Dragunara (sa Dragonéra); Is. il Toro (isla d’el Tòro, putx d’el Tòro); Porto Palma (Port de Palma); Punta Spalmatore, (isla de s’Espalmadó); Punta Maiorchina, etc.) y San Pére a Sardéña; Nàpols en es réyne de Nàpols; Génova a sa Repúbblica de Génova; Palèrmo en es réyne de Sissilia; Marsélla en es condat de Provènsa  y Colliure en es condat de Rosselló. 
      Y a Àfrica: Orán, Algé y Bujía a n’el Magreb.
     Lo matex passava emb sas mercancías en direcció contrari y que duyan sas caravanas d’es desèrt, transportant ò de Mali, marfil y pédras bònas vía Tembuc (Tombuctú) y Sigilmasa. Que éran carregadas en es pors de Oràn, Bujía y Algé, y duytas a Baléàs per fé es tragí a n’es barcos propis y a n’es d’es cristiàns.
      Sa proposta d’una creuada de cap a Mallorca, la va fé el Papa Innocènsi III a n’En Pére II d’Aragó después de que aquex se li declaràs feudetàri, éll, es séu réyne y tots es séus sussessós per tots es siggles, ademés de renunsià a n’es séu Drêt de porê enomenà Bisbe an aquí volgués. De resultas d’aquest infeudament y renunsia, el Papa li consedí es privilègi de que, d’avuy endevant (1204) sa bandéra d’es réyne d’Aragó tengués es matéxos colós qu’es séu Confalón (barras vermeyas demunt grog), axí qu’En Pére II va créà sa bandéra de sas cuatra barras vermeyas totassòlas demunt grog. Posàndnê cuatra, pêrque es condat de Foix en duya tres. Y emb heràldica no hey pot havê cap escut o bandéra etzattament iguals.

S’espédissió que li proposà el Papa no se pogué du a terme, pêrque el réy de Fransa, aquex matex añ va promòure guèrra contra ets estads d’el Languedoc, estads feudetaris d’es réyne d’Aragó per línias familiàs, emb s’escusa de guèrra relligiosa contra ets “albigensos y càtaros”, (nòu moviment relligiós cristià contrari a s’igglesi catòlica, nascud y desarrollad a Occitania), ja que sa realidat éra que li volía prênde a n’el Réy d’Aragó tots aquéis fèudos. Y per axò En Pére II va havê d’olvidà sa creuada de Mallorca, y s’en anà a defensà aquéxos territòris morind a sa batalla de Murêt. No conseguind conquistà rês el Réy de Fransa a pésà de tot. Som de fé mensió aquí que, En Pére II a 1201 va sê es que va instituí a San Jordi còma Patró de tot es réyne d’Aragó (Lleyda, Zaragossa, Teruel, Tortosa, Barselona y Monpellé) ademés de créà s’Órde de Cavallería de San Jordi d’Alfama. També hé de di que, no va essê fins a 1436 en que, a solissitud d’es General (avuy “la Generalitat”) féta a n’el Réy d’Aragó, San Jordi passà a sê també Patró de tota Cataluña, y no domés de Barselona. Axò demòstra aximatex, qu’es catalàns, dêsde sempre fins a s’edat modèrna, éran consiéns que formavan part integrand d’es réyne d’Aragó, may un estad independent.

ES DÈCIM TERSÉ RÉY - 3é. Cristià

EN JAUME I d’ARAGÓ

Llibre dels feyts o Chronica del rey D. Jayme de Aragón

Priméra plana

(Es diàlegs que se pòsen dins aquest capítol són trèts d’es “Libre dels Feyts”)

      A sa mort En Pére II, tots es condats de Cataluña (Lleyda y Tortosa éren marquesads y formaren part territorial integral d’Aragó pròpiament dit fins a 1834.) y el Rosselló seguían essênd feudetaris de Fransa. Y es condats de Foix, Narbona, Carcassona, Toulouse, Bearn, Provènsa, Beziers, Albi, Millau, Cahors, Rodez, Valence, Agen y Biarritz, seguían essênd feudetaris d’Aragó. 
     Tal com som vist a capítols anteriós, es nom de Cataluña no aparêx fins a 1115 en es relato d’es pizàns sobre s’assalt a Ibissa y Palma, y debud a una metàtessis (ball de lletras) de sa paraula Lacethania (Lacethania > Cathelania > Cathalonia > Catalunya). De resultas d’assò es gods d’aquesta part de sa Península juntament emb sos d’es condat de Rosselló, anomenada Gòtia fins an aquéxas fétxas, varen comensà a presionà a n’el Réy d’Aragó, d’es que se sabían vassalls séus, pêrque marcàs sas frontéras entre sa comarca de Cataluña y ets estads que l’enrevoltavan. Axí a n’el 1217 a sas Córs aragonesas de Monzón se va dessidí que sa frontéra de sa nòva comarca d’Aragó anomenada Cataluña dêsde 1115, fós desd’es ríu Salses per el nord, que feya frontera emb so condat de Carcassona, fins a n’es riu Cinca per ponent que feya frontéra entre Aragó y es condat d’Urgell, y fins a s’Ébre p’es sud.

Aquestas fitas varen essê ratificadas a n’es Trattad de “Costitussió de Pau y Tréva” a 1225. Ara bé, aquexas fitas domés suposavan sas fronteras entre sa comarca aragonesa de Cataluña y Aragó véy pròpiament dit, no de sa créassió d’un nou estad, ja que, com vorêm, fins en es Trattad de Corbeil es condats que formavan aquesta comarca (Urgel, Besalú, Barselona, Ampurdà, Cerdaña, Vallespí, Perelada, Pallars, Conflent, Girona, Ampurias y Aussona), éran feudetaris d’el Réy de Fransa. Sa guèrra d’el Languedoc, (comarca feudatari d’el Réy d’Aragó fins a n’es Trattad de Corbeil a 1258), per aquéxa època se poría donà per acabada, emb so triunf de s’ortodotsi catòlica demunt sa càtara. Es sussessó d’En Pére II, En Jaume I, durant es primés quinze añs de reynad, va havê de mantení divèrsas lutxas emb sos nobbles d’Aragó, emb espessial emb so séu cónco Fernando, Infant d’Aragó. Fins que p’es Mars de 1227 firmà emb tots élls sa “Concordi d’Alcalà”. Aquex matex mes de Mars de 1227, concretament díe 21, va sê anomenad Papa N’Ugolino di Conti, nebód d’el Papa Innocènsi III, agafand es nom de Gregorio IX. Qui, díe 16 de Joriol de 1228 canonisà a n’es frare de Navarra, San Fransêsc d’Assís (inventó de sa representassió d’es bel·lèms. Essênd s’introduttó d’aquesta costum dins España, en Carlos III).

      P’es Setembre de 1227, trobandsê en Jaume I a Tarragona, es nobbles qu’emb éll anavan varen tení un sopà emb un mercadé de Monpellé afincad an aquéxa ciutad, anomenad Pére Martel, que lis va fé sâbre de sas grans riquesas qu’hey havía a n’es réyne mòro de Mallorca. Aquéxos eu contaren a n’el Réy y después de pensarshó convocà Córs Generals d’es réyne d’Aragó a Barselona p’es 22 de Desembre, per trattà en sèrio de sa conquista de Mallorca. (A sas Córs Generals hey havían d’anà psèudo obbligatòriment, sa Córt d’es réyne d’Aragó pròpiment dita (representàns d’es territòris y ciutads de Zaragossa, Huesca, Teruel, Lleyda, Tortosa y Barselona) y es representàns de tots es territòris feudataris d’Aragó (Tolosa, Carcassona, Bearn, Fox, Béziers, Albi, Limux, Narbona, Cahors y Agen). Aximatex hey anavan voluntariment es familiàs d’el Réy d’Aragó, com per etzemple el Conte de Rosselló cónco d’En Jaume).
      Però com que una còsa axí no se pot gordà may en secrêt, sas nòvas arribaren a oreyas d’el Papa Gregorio IX, es que va fé pubbicà aquest matex més de Desembre, una bula papal proclamand per tota Euròpa sa Creuada contra es réyne de Mallorca. (1) Enviand a sa reunió de Córs d’En Jaume I, a n’es séus intermediaris per preparà s’invasió. Aquets varen essê: es Cardenal de Santa Sabina, En Jean d’Abbeville, s’Arquebisbe de Tarragona N’Aspàrrec, nascud a Monpellé, y en Berengué de Palòu Bisbe de Barselona nascud a n’el Rosselló.

1.– Viaje Literario a las Iglesias de España. Villanueva. Tom XXI, plana 252. 1851

Arribad es díe señalad esperava tot ansiós En Jaume I qu’arribassen tots es convocads a n’es Palau Condal, (Palau que tems enréra va sê es palau d’es réys gods, que com som dit més amunt, fins a n’es siggle XII Cataluña éra y se la anomenava “Gòtia” –es país d’es gods, pobble germànic–), que éran es representàns d’es tres Estaméns: s’Eclessiàstic, es Milità (nobbles) y es Civil (Prebostes de ciutads y vilas). Entre u Réy dins sa sala gran en mitj d’una gran espettassió, y después de sèurersê, emb veu fósca y reposada impròpi d’un jove de vintiún añs elzhi va dí:

       “Cèrta y gran còsa ês, que, a sa virtud de Déu s’ha debud es nostro nexement, idò, ês vere que voluntad séua va sê que, cuand mun pare no volía a mu mare venguérem a n’el món, que de lo passad no en farêm mensió talment com de lo marevellós d’es nostro naxement. Però sabêu ben cèrt que Nos som es vostro Señó natural, y totsol, sênsa germà ni germana, que altres fiys no va tení mum pare emb mu mare; que vàrem vení aquí entre voltros tenguend sis añs y mitj; que trobarem qu’es Señós d’Aragó se bereyaven emb sos Señós d’es méus territòris de Cataluña (nom que s’empleyava desd’es siggle XII, com hem vist a capítols anteriós), que enemigs uns d’ets altres en tot y per tot anavan fòra corda, sênsa qu’aquets volguéssen lo qu’aquells volían; y que per sas còsas passadas, teníau per tot el món sa fama perduda y sa reputassió embrutada. Idò axò vos deym, domés de duas manéras eu porêm refé: demanand a Déu que dugui a bon fi es nostros esforsos, o envestind empresa tal que Nos y voltros cayguêm en grassi a sa séua presènsi. Y tan y tan bòna ha d’essê, que aquesta esborri tot punt de sa vostra mala fama. Pêrque ês ben cèrt qu’emb sa lluentó de sas bònas òbras sa fósca futx. Axí idò, per Déu y es vínculs de naturalesa qu’emb voltros mos unexen, fervorosament vos pregam que mos donêu consêy y ajuda en tres còsas:  Que poguêm inculcà pau dins sas nostras tèrras; que serviguêm a n’el Señó passand a n’es réyne de Mallorca y sas sévas islas, y, que déxandmê voltros sas forsas que creguêu proporsionadas a sas vostras possessións, juns vejêm com férhó de manéra que poguêm, emb honó a Déu, durhó a bon fi.”

S’Arquebisbe de Tarragona, N’Aspàrec, en representassió d’es Clèro; En Guiem de Moncada Visconte de Béarn, p’es Milità (d’ara en devant nobblesa); y En Berengué Girard, per sas ciutads y vilas, (de sas que domés sa personaren es Prebostes de Barselona, es de Tarragona y es de Tortosa. Tal com mos ho fa sâbre es pròpi Réy en es “Libre dels Feyts” capítol LIV), agraíren a n’el Réy es séu propòsit y li demanaren tems per xerrarnê totsols, debud a lo gran d’aquesta empresa. Hey consentigué el Réy y cada Estament se va reuní per separad. Es nobbles, temend que per culpa d’ets eclissiàstics y d’es de sas ciutats, aquéxa empresa fes aygo y essênd ja es tersé díe dêsde que s’havían reunids, s’en anaren en secrêt a n’es Palàu y es Conte d’Ampurias a n’el Réy li digué: “Señó, es primés en donà resposta sían es nobbles, y escoltàu lo que ara vos dig; si hòmos en u mon han mala fama, aquesta noltros tenim de bòna, que la solíam tení noltros. Y ja qu’aquí entre noltros venguéreu còma nostro señó natural, ês mesté qu’emb sa nostra ajuda fajêu tals fets, y que recobriguêm s’estimassió perduda. Y axí serà idò, si emb sa nostra ajuda conquistàu un réyne de mòros qu’en mitj de la ma estigui; que aquesta serà sa majó féta qu’en cent añs feràn es cristiàns. Y com vulgui que sía, més val que moriguêm recobrand s’estimassió perduda, y qu’hey solía havê entre noltros, que viure emb so mal nom d’ara. Per assò pug dirvós qu’es nostro vot y es nostro consêy són, que s’empresa se faji per tots es mèdis possibbles.” Xerraren llevò altres nobbles, acaband d’acord en que, sa reunió se convocàs lo més prest possibble, y qu’es nobbles fossen es primés en donà a conexe es séu vot pêrque servís d’etzemple a n’ets altres Estaméns. Axí se fé díe 10 de Jané de 1228, y llevò d’escoltad l’Ofissi y es parlaméns d’es tres Estaméns, sas Córs Generals d’Aragó aprovaren sas propostas fétas p’En Jaume I, déxand ben clà que cadascú, tant en possessións de tèrra com emb argent y ò d’es que s’agafàs a n’es mòros, cobrarían una part proporsional segóns es sevissis que s’haguéssen fets per sa causa. Y per donà etzemple en Jaume I se va compromete a du 200 cavallés y 8.000 d’infantería, ademés de manòbras, missatjes y altre gent. Afagind que, ademés de lo que li correspongués en proporsió, se reservava per éll es domini de tots es castells qu’hey havés. No havía acabad de dirhó cuand es séu cónco, En Nuño Sanx, Conte de Rosselló, de Vallespí, de Conflent y de Cerdaña, li va dí: “Señó, tots es castells seràn vostros menos es castell de Santuèri, (salvo tamen jure meo castro Sanctotuerio), qu’ês de sa méua famili dêsde mólt antig”.

       (Y aquí surt sa pregunta: ¿com ês possibble qu’es castell de Santuèri fós de sa séva famili si éra sa priméra vegada que tròpas cristianas tropitjaríen es réyne de Mallorca después de 300 añs?. 
       Sa resposta està en es dos primés capítols. Pêrque sa famili d’En Nuño Sanx éran descendéns d’es nobbles mallorquíns que s’estabbliren a s’Ampurdà, cuand es móros conquistaren aquex réyne en es siggle X. Per axò també per allà se xèrra emb “sa y es”).

       Hey vengué a bé el Réy, comprometendsê en Nuño a du 150 cavallés y 3.000 d’infantería.

Después d’éll un derrera s’altra varen anà diguend sas tròpas qu’hey durían costetjadas per élls matéxos. Axí es Visconte de Béarn, En Guiem de Moncada se comprometé emb 400 cavallés y s’infantería corresponent. En Ponce Hugo Conte d’Ampurias 60. En Barengué de Palòu Bisbe de Barselona 100. En Guiém de Montgrí Bisbe de Girona 30. S’Abad de San Feliu de Guíxols 5. Es Preboste de Tarragona 4. Y es Preboste de Barselona, En Pére Groñy, va di que proporsionaría barcos (sênsa dí cuàns) emb sas séuas tripulassións, axí com que faría pagà a n’es barselonesos es “bovatje” per ajudà a n’es gastos, afagind que sa ciutad de Barselona emb aquest fet no volía més recompènsa que sa séua gratitud. Es de sas ciutads de Tarragona y Tortosa hey venguéren a bé emb lo matex. Es Visconte de Bearn també va oferí cobrà es “bovatje” dins tots es séus territòris. Firmand tots aquest matex díe dèu es compromís contrattual. Llevò u Réy jurà en nom de Cristo, de sa màre la Vèrja y d’es Sans Evangèlis que tenía devant, que cumpliría lo firmad. Lo matex juraren después tots es preséns. També va promete En Jaume que antes d’un añ estarían a Mallorca.

(En es “Libre dels Feyts” en Jaume I mos diu que de sas altras ciutads de Cataluña (condats de Barselona, Girona, Tarragona, Pallars, Besalú y Perelada) ni tan sols elz anomenarà, pêrque domés tres varen essê sas que se personaren a Córs.)

      Més endevant s’hi afagíren cavallés de sa Provènsa, Narbona, Tolosa, Carcassona y altres llogs feudetaris d’Aragó, axí com cavallés d’altras pars d’Euròpa, arriband a formà un cos de 500 cavallés y 7.500 d’infantería.

Sa notici d’aquest acord se va escampà com una taca d’òli per tota Barselona, y sa pobblassió emb gran gotj se posà a fé bulla p’es carrés mentras anavan cridand: ¡a Mallorca, a Mallorca!. Emb unas ganas ferosas com may s’havían vistas, comensaren es preparatius colocandsê duas quillas de galèra y altras de transport; amagatzemaren bastiméns y armas; s’obriren llistas de rol tant de marinés com de soldats, y s’elzhi donà conexement en es manêtj de sas armas y barcos. Tots es carrés de Barselona aprop de la ma s’ompliren de dònas que cosían es velam, sas bandéras y sa ròba. Y emb aquéxas sa flòta de cada díe se feya més gròssa, y es port més petit, arribanthí duas galèras emb gent de Monpellé y altras tantas de Marsélla y Narbona. Y debud a que de cada díe s’anavan incorporand més y més barcos, se prên sa desissió de consentrà es gros de sa flota a Salòu, es port més gran de tota sa zona y que, ademés, ês es qu’està més aprop de Mallorca. (En aquélla època que domés se navegava a vela, unas millas més o menos éran mólt importàns.) Tans arribaren essê es barcos que s’anavan consentrand, que també Salòu se fé petit y varen havê de repartí es fondetjos p’es pors de Tarragona y Cambrils. A la fi arribà es díe en qu’En Jaume I va trobà que ja éran abastament per passà a n’es réyne de Mallorca, y díe 6 de Setembre de 1229 donà órde d’amollà amarras. Es díe anterió, díe cinc, se firmà sa Concordi entre En Jaume I y es séu cónco En Nuño Sanx, p’es cual el Réy reconexía sa propiedat d’es castell de Santuèri a n’es séu cónco.

Sa flòta estava composta per:

25 barcos gruxads de 500 personas cada un = 12.500 personas

12 Galèras de 300 personas cada una = 3.600 “

18 Taridas de 200 personas cada una = 3.600 “

100 Trabussos y galòtas a 100 personas c.u. = 10.000 “

Lo que mos dona un total de 29.700 personas desglosadas de sa siguient fórma. Nobbles, cavallés y gent principal (1):

1.- Historia Genral del Reino de Mallorca - Juan Dameto - Tom I p. 264,265; Anales del reino de Aragón - Guillermo de Zurita - libro 3, cap. 4

Visconte de Béarn, don Guiem de Montcada ..400

Conte d’Ampurias, don Pons Hugo ............60

Bisbe de Barselona, don Berengué de Palòu..100

Bisbe de Girona, don Guiem de Montgrí ......30

Abat de Sant Feliu de Guíxols ...............5

Preboste de Tarragona .......................4

Conte de Rosselló, Cerdaña, Conflent y Vallespí don Nuño Sanx ..150

Réy d’Aragó, Conte de Barselona y Señó de sa Baronía de Monpellé, don Jaume I ..200

De Marsélla, Narbona, Carcassona, etc., ....500

Lo que fa un total de 1.449 nobbles, cavallés y gent principal. Essênd es total d’infantería, marinería y gent de logística (cuynas, sanidat, missatjes, fustés, etc.) de 28.251 personas. (1)

1.- Historia Genral del Reino de Mallorca - Juan Dameto - Tom I p. 264,265; Anales del reino de Aragón - Guillermo de Zurita - libro 3, cap. 4

Cubèrta Réyne de Mallorca - Juan Dameto

        Surt de Salòu s’armada de cap a n’es réyne de Mallorca, anand de guía es barco d’En Bovêt, hon hey anava En Guiem de Moncada. Sa galèra reyal anava per sa part de derréra, y cuand s’armada ja duya unas 20 millas de camí es vent va canvià a Llebêtj y la ma se comensà a embrutà. Es patró de sa gelèra de Monpellé hon hey viatjava en Jaume I, o sía sa galèra reyal, li va recomenà que girassen en redó y tornassen a Salòu. Però éll lis va di que tornà enréra sería massa desastrós y móls porían pensà que mos havíam acoverdat, axí que lis digué que seguirían passàs lo que passàs, que s’assunto estava en mans de Déu. Arriba es vespre y emb éll sa foscó, just en es moment en que sa galèra del Réy agafa a sa d’En Guiem Moncada, y adelantandlâ se pòsa devant de tot guiand es camí a n’es demés. Anavan ja emb sa nit ben entrada cuand es vent se posà a bufà de bon de ve y la ma comensà a bollí, sas onas éran tan gròssas que passavan per demunt de sa proa de sa galèra, y axí durant tota sa nit y tot lo sen demà. Però com que no heyà temporal que cent añs duri, arriband es decapvespre es temporal va minvà, y ja totduna se varen trobà que d’enfora se veya sa costa nord de Mallorca, poguend divisà s’entrada d’es pors de Solle y Almerutx (probabblement s’attual cala de San Vissèns). Y de cap a Pollènsa que pòsen rumbo, tal y com havían planificad. Però no duyan mólt de tems axí cuand comensà a bufà es vent de sa Provènsa o Gregal (NE), vent contrari per anà a Pollènsa si se xéca temporal. Y axí va sê com entrad ja es vespre, un bon temporal comparagué. El Réy, temerós de que justament allà aprop se perdés gran part de s’armada, cónta el Pare Marsilio(1) qu’el Réy se posà de joneyóns y axí va resà emb uys plorosos: 

“Señó, bé conêg que Vos m’heu fet señó de sa tèrra y d’es bens que mun pare tenía, per sa vostra Santa Grassi, emb lo que som prês una gesta mólt perillosa, y posads de que dêsd’es méu nexement sempre som tengud es vostro favó, ara, Señó y Créadó méu, vos demàn socós en aquestas hòras tan perillosas, que no se fassi malbé lo que en so vostro sant Nom bé ha comensad; lliberaumós Señó d’aquest temporal; teniu piedat de tota sa gent que vé emb jo emb intensió de servirvós. Y Vos, Mare de Déu, que sou es pont entre es pécadós y es vostro Fiy, vos demàn que li préguêu per noltros pêrque surtiguêm d’aquéxa bons y sans. Amèn.”

1.- Míedes. Llibre 6, capítol 2, y llibre 7, capítol 8.

      Acabada s’orassió convòca junta de patróns en Jaume I dins sa séua galèra, y demenandlís quí d’ells conexía bé Mallorca, contesta En Berengué Gayràn que éll la conêx per havê comersiad emb sos mòros. El Réy li demana quin port heyà qu’estigui aprop de sa Ciutad y lo suficientement gros per fondetjà tota s’armada. Contesta En Berengué, que devant s’islot qu’està lo sufientement separad de s’isla principal y que li díuen Dragonéra, heyà es port de sa Paloméra, que tembé té una isleta separada d’en tèrra un tir llèrg de ballesta, anomenada Pentalèu. Que dins es canal que forman entre sas duas hey pòren fondetjà, y que ademés, a sa Dragonéra heyà una font d’aygo dólsa, hon es barcos pòren repostà de bòna aygo frêsca. Totduna dona órde  En Jaume I de maniobrà y posà rumbo de cap allà.
       Fondetjan devant sa Paloméra (avuy San Tèm) sas priméras embarcassións, entre éllas sas de Monpellé. Éra díe sèt, primé divènres de Setembre de 1229. Convòca junta d’es nobbles qu’emb éll havían fondetjad, presentandsí En Nuño Sanx, es Conte d’Ampurias y En Ramón de Moncada. Se prên sa desissió de qu’En Nuño Sanx emb una galèra séua d’el Rosselló, y En Ramón de Moncada emb un barco de Tortosa, pegassen una uyada p’es redòssos a veure quin éra es milló llog per desembarcà sa flota. Partexen aquéis y En Jaume I desembarca y planta tendas demunt Pentalèu. Dêsd’allà va porê veure com un batalló d’almohades formad per uns cinc mil d’infantería y uns docéns de cavallería, havían xecad campament a lo llèrg d’es petit port de sa Paloméra esperand que desembarcassen. Axí se va passà tot aquest díe y es siguient esperand notissis d’En Nuño, y a que tota sa flota acabàs d’arribà y fondetjàs en es canal. 
        Éra ja diumenge díe nòu, cuand arribà nadand a Pentalèu un mòro xerrand romàns que va dí enomenersê Alí de sa Paloméra. Rebud p’el Réy, aquex li donà cónta de que a Palma hey havía més de coranta mil soldats, d’es que devés cinc mil éran de cavallería. (Tota sa convèrsa se va fé sêns’havê de mesté traduttó o intérprete. Y cap d’es qu’estavan emb En Jaume sabía àrabé. Lo que mos du a afirmà que n’Alí éra un mallorquí natiu, que per consiguient xerrava romàns mallorquí, mólt parescud a n’es romàns aragonês y a s’Occità.)
       Emb axò arriban sas duas embarcassións que varen surtí a trescà un milló llog per desembarcà, y li fan sâbre que no mólt enfòra d’allà heyà una bahía que li díuen de Santa Ponsa qu’ês es milló llog, que, ademés de tení una ample plaja, té un putxêt just devòra la mà qu’emb domés cinc céns hòmos eu s’ho pòren fé séu. En vista d’aquéxas nossitis En Jaume I determina que, entrada sa nit amòllin amarras y emb so milló silènsi que se puga naveguin de cap allà. Dotze varen essê sas galèras que se posaren devant remolcand cada una d’éllas una “tarida” (barco sênsa rems que duya es cavalls y ormetjos de guèrra).

       A dematinada d’es dillúns díe dèu entren dins sa cala de Santa Ponsa, agafand de sorpresa a n’es que l’estavan vigiland, que cuand se destxondíren, sa galèra d’En Nuño Sanx ja estava desembarcand a sa plaja. 
       Essênd es primés en posà pèu demunt Mallorca, En Bernat d’Argentona, (qui emb so séu estandart feya señas a n’ets altras de qu’el seguissen) y En Bernat de Riudemeya. Y casí totduna derréra d’aquéxa veraren a sa plaja sas demés galèras. Es primés nobbles que posaren pèu en tèrra varen essê, en Nuño Sanx, En Ramón de Moncada, es Mèstre d’el Temple En Bernat de Champañs, En Bernat de Santa Eugèni y En Gilabèrt de Cruíllas; es que, emb 700 mañáns y 50 caballés varen presentà batalla a n’ets àrabés qu’estavan a n’es putxêt de l’esquèrra, fendlós fugí. Aquéxos se reorganisan y forman emb órde de batalla a n’es pla de devant sa plaja, emb sos reforsos que acabavan d’arribà prossedéns de sa Paloméra, sumand un total de cinc mil d’infantería y docéns d’acavall. En Ramón de Moncada qu’elza veu, fa seña a n’es cavallés qu’el seguêsquin, y escomêt seguid de 150 cavallés esclafind tots furiosos emb un bon cridé a n’ets enemigs que tenían a devant, però si bé de vegadas se varen veure enrevoltads, altras tantas s’en desféren recuperand es terréno perdut. Es cab d’un tems ets àrabés giren en coa y fugen desbaratads direcció a Porto Pi, déxand en es camp més de mil cinc céns mors.
       Tornen a sa plaja es cristiàns per ajudà a acabà de desembarcà ets ormetjos y montà es campament.
       Mentrastàns, de una galèra de Monpellé (hon també hey anava en Ramón Llull pare) desembarca En Jaume I a n’es que li presentan es séu cavall ja preparad per montà, s’hi puja demunt y dirigindsê a una vintena de cavallés aragonesos que acabavan de desembarcà d’una “tarida”, lis diu: 

“Me sab mólt de gréu que sa primera batalla ja hagui acabada, sênsa que Jo hey hagui prês part, ¿heyà colcú d’entre voltros que vulgui vení a perseguí es que quédan?”.

      Sa resposta no se va fé espérà y tots digueren que sí. S’en van de cap a n’es camp de batalla y aprop d’es putx qu’avuy se li diu de sa Ginesta, s’en trobaren uns trecéns que fugían, els envestexen En Jaume y tres més separandsê d’ets altres y matan a un mòro que devía d’essê de Zaragossa, pêrque duya un casco zaragossà y sa séva peculià pitéra. Y después de perseguirnê uns cuàns més, s’en tornaren a n’es campament hon va sê rebud p’es germàns Moncada y altres cavallés, qu’el varen reñà per havê envestid a n’ets àrabés emb tans pocs hòmos, y per consiguient posand en perill sa séua vida y emb élla tota s’empresa de conquista. El reý se disculpà y prometé seguí es consêys que li donassen. (An aquex llog, de llevò ensà se li diu es Coll de sa Batalla.)

      S’hòrabaxa d’es matex díe envià En Jaume de cap a sa bahía de Palma duas taridas emb un total de 300 hòmos armads, comandads per un hòmo principal aragonês anomenad Lladró. Aquéxos voltan es cab de Figuéra y desembarcan a sa Porrassa, essênd ja es decapvespre d’es matex díe. Entrada fósca de prima observan com un gran etzèrsit surt de sa Ciutad, y se comensa a escampà per sa sèrra de Porto Pi y sa d’es llogarêt de Génova.  En Lladró no pèrd tems y envía a n’el Réy un mensatje per un missatje.

Aquest, cuand eu rêb ja éran las dotze d’en sa nit passadas, y totduna reunêx a n’En Nuño Sanx y es demés nobbles, y preparan s’estratègi per londemà. Arriba sa dematinada d’es dimars díe 11 y lo primé que fan ês escoltà missa. Cuand estavan combregand tots de joneyóns devant el Bisbe, En Ramón de Moncada va rómpre a plorà (pentura intuind qu’aquell díe per éll sería es derré). Passada sa ceremòni relligiosa, se reunexen y se pòsen a discutí quí serà es que anirà obrind camí. En Guiem de Moncada diu:

“Vos don Nuño (Conte d’el Rosselló) porêu anà endavant”. 

    “¡No, a Vos vos correspòn!”, li contesta En Nuño. 

En Ramón de Moncada Conte de Bearn li replica:

“Ja conexêm per quê deys axò, de ben segú que ja devêu veure vení sas guinavetadas d’ets àrabés de per devòra sa Porrassa”.

Mentras élls discutían quí aniría a devant, donan notissi a n’el Réy de que gran part de s’infantería, s’en anava enréra de cap a sas embarcassións. Péga bót com un llegóst En Jaume demunt es primé cavall que va veure, y li espitja de cap a n’es que s’en anavan. En Ròcafort, cavallé de Monpellé que veu es fets també fa lo matex qu’En Jaume y emb éll se junta. Es cab de poc tems veuen d’enfòra que un número aprotsimad d’uns cinc mil mañàns, s’encaminavan de cap a sas embarcassións. En Jaume, cuand va sê just derréra élls lis va cridà:

“¡Traidós!, ¿a von anau per aquí?, ¿no veys que si vos veuen es cavallés vos matarán a tots?.”

S’aturaren y entre élls se varen di: “Ês ve lo que diu el Réy, si mos veuen fogí mos matarán.”

Mentrastàns varen arribà en es punt En Guiem de Moncada, En Ramón y En Pons Hugo, Conte d’Ampurias, emb tots es séus. Vend axò es mañàns, cap bax tornaren a sa formassió y tots emprenguéren camí de cap a Porto Pi. Es cab d’una bòna estona En Jaume I y es qu’emb éll anavan varen sentí renòu d’armas a sa séua vanguardia. Totduna el Réy envía recado a n’En Nuño Sanx qu’anava a sa retaguardia, pêrque se personàs ben aviad a hon éll estava, ja que sospitava que no tardarían mólt a toparsê emb s’etzèrsit àrabé. Vend En Jaume I que passava es tems y En Nuño no comperexía, dirigindsê a n’En Ròcafort li diu:

“Anàu Ròcafort de cap a n’En Nuño y digaulí que no val tant es séu dinà, com es tems que mos està fend pèrde, y que no ês jens bò que sa retaguardia vaji tan retrassada de sa vanguardia.”

Aquex li contesta: “Señó, ês milló qu’hey enviêu un missatje, pêrque per rês d’el món vos vuy déxà aquí totsol, sênsa gent que vos defènsi.”

“¡Oh Bon Jesús! –esclafí En Jaume-, ¡¿com pot tardà tant aquest hòmo?!; ¡de bon de ve que no se comporta com d’éll s’esperava!.”

Emb assò qu’es renòu de batalla se sent de cada pic més fort y més aprop. Lo que fa qu’En Jaume tornàs alsà sa veu a n’el cèl diguend:

“¡Oh Santa María, ajuda a n’es nostros, que segóns parêx ja s’han topad emb s’enemig!.”

No eu havía acabad de di cuand comparexen En Nuño Sanx, En Beltràn de Naya, En Lope Giménez de Llussià, En Pere Pomà emb tota sa compañía, En Dalmàu y En Jazpèrt de Barberà.

“¡Ja ês hòra cavallés, anêm totduna a ajudà a n’es de devant, que ja s’han topads emb s’enemig!”, -lis va di En Jaume.

“¡Señó no porêu anà axí, sênsa còta de cé; jàu, posauvós sa méua!”, li digué En Beltràn de Naya a n’es matex tems que se la llevava.

En Jaume la acètta y mentras se la pòsa dona órdes pêrque avisin a n’En Pere Cornel, a n’En Gimeno d’Urréa y a N’Olivé, que se presentin lo més aviad possibble que sa batalla ja ha comensada. Arribads a n’es punt de sa batalla, (a s’endrêt de lo que avuy ês Palma Nòva), que parexía que ja s’havía acabada, li demanan a un Cavallé ferid que lis esplicàs com havía estad es sucés y quê havía estad d’es nostros, pêrque no se veya a ningú. Aquex lis digué: “Domés arribà, es Conte d’Ampurias Pons Hugo, juntament emb sos d’el Temple, varen envestí a n’ets enemigs qu’estavan a la dreta devora sas tendas; y En Guiem y En Ramón de Moncada a n’es de l’esquèrra.”

“¡¿Y axò ês tot?!” -insistí En Jaume tot nirviós.

“Bóno, -continuà es Cavallé- per tres vegadas es nostros varen fé reculà a n’es mòros, y altras tantas mos varen fé reculà a noltros.”

“¿Y ara hon són?” -tornà demanà En Jaume.

“Han anad de cap allà envant perseguind a n’es mòros” -li contestà.

De cap a hon lis havían señalad s’en van, y p’es camí se topan emb En Guiem de Mediona, hòmo que no hey havía dins Cataluña cap d’altre que lutxàs milló en es tornetjos. Cuand va està a s’altura d’En Jaume I aquex li digué: “Don Guiem de Mediona, ¿com ês que fogiu de sa batalla?”.

“Pêrque estig farid” -contestà.

“¿Y a von vos han ferid?” -demanà En Jaume preocupad de que sa farida fós mortal.

“Aquí, a sa boca, teng es morro xepad d’una pedrada que som rebud” -contestà.

Vend aquest atte de covardía, péga estirada a sas riendas d’es cavall d’En Guiem, y tot plê de rabi li va di: “¡¡Tornau ara totduna de cap a sa batalla, que un bon Cavallé no se retira per tan pòca ferida!!”.

       En Guiem, vend s’anfado d’el Réy, gira es cavall de cap a hon havía vengud li calva sas esporas y s’entorna com un llamp, desaparesquend de sa séua vista emb un vist y no vist.
        Arriband En Jaume I y es qu’emb éll anavan, que no éran ja més que una dotzena de Cavallés, a s’endrêt de lo qu’avuy ês “Illetas”, cuand s’estandart d’En Nuño Sanx, emb En Roldan Lay qu’el duya, y En Sire Guillaumes, fiy d’el Réy de Navarra, emb xixanta Cavallés d’el Rosselló més, lis adelantan anand de cap a una compañía de mañàns mòros situads a d’alt de sa sèrra, emb una bandéra vermeya y blanca xepada a lo llèrg, emb so vermêy a d’alt y es blanc a bax. Domés vorerlós passà, En Jaume va di: “Don Nuño, anêm emb aquéxa compañía que mos està passand de cap a n’aquells mòros, que si elza feym fugí ben mólt qu’heurêm goñad.” 

Però havéndthó escoltad En Pere Pomà y En Ruy Giménez de Llussià, just antes de qu’En Jaume esporetjàs sa séua montura, li agafan sas riendas y el fan aturà del tot diguendlí: “Avuy Señó, vos heu empeñad en que mos matin a tots emb sas vostras grans imprudènsis.”

“¡Ja està bé, ja està bé! -lis contestà tot empipad En Jaume-, ¡no som cap lleó pêrque me tenguêu que posà freno!, si lo que volêu ês que me contengui, axí eu faré. Però vulgui Déu, per bé vostro, que no passi rês de que mos haguêm d’empenadí.”

Emb aquéxas estavan cuand arribà a élls En Jazpèrt de Barberà (occità), y dirigindsê a n’En Nuño li diu: “¡Veniu, anêm emb jo y sa compañía que acaba de pasarmós!”.

“¡Ara matex!” -contestà En Nuño.

No havía acabad de dirhó y En Jaume I esclafêx: “¡Si en Jazpèrt va a sa batalla, també hey pug anà jo!.”

“¿Com, Vos? –replicà En Nuño, cónco séu- no ês convenient señó, pêrque si bé se vos ha dit que sou un lleó d’armas, pensau qu’en es camp de batalla vos porêu topà emb un altre lleó igual.” No duyan tots élls -En Nuño, En Jazpèrt y sa compañía d’el Rosselló- varis cens de metros avansads de cap a n’es moros de dedalt de sa sèrra, cuand aquéxos, fend una escandaléra comensaren a baxà de cap a élls tirandlís gran cantidat de pédras. Lis agafà tant de nòu que giren en coa y fugen de cap enréra en direcció a hon estava En Jaume I. Uns cuàns de Cavallés qu’estavan emb éll, vend es fet se posaren a cridarlís: “¡Vergoña, vergoña!.” No acabava de passà axò cuand se personaren prop de cent cavallés d’Aragó emb s’estandart d’el Réy (cuatra barras vermeyas demunt dorad). Y emb tots ells, es qu’havían arribads y es qu’havían reculads, posandsê En Jaume a devant, tornaren a envestí de cap a n’es matéxos moros de dedalt de sa sèrra. Aquéxos devant s’escomesa comensaren a reculà a poc a poc a lo primé y a corrensos después. Cansads es cavalls de perseguí de cap a munt a n’es mòros, desidexen es cavallés déxarhó anà y baxà a s’ample comellà a descansà sas monturas. Mentras axò feyan, En Jaume I li comenta a n’En Nuño: “Sé qu’el Réy mòro està per sa montaña, per consiguient sería bòna cosa intentà fermós emb sa ciutad. ¡¿Veys?!, mirauló, allà ahón heyà aquell grupêt d’a cavall, tot vestid de blanc.”

Emb aquestas convèrsas estavan cuand arriba a sa séva altura En Ramón Alemañy demenand a n’el Réy quê pensava fé ara. Aquex li contesta que, anà de cap a sa capital lo més aviad possibble, a fi de provocà qu’el Réy mòro no hey pugui tornà entrà. “Señó, -li contesta En Ramón Alemañy- Vos vos disposàu a fé lo que ningú may ha fet después de goñà una batalla, ja que se té costum de campà a hon ha estada goñada, per sâbre cèrt qu’ês lo que s’ha goñad o perdud.”

“Sabiguêu Ramón Alemañy, que lo resolt ês lo que més mos convé.” –li replicà el Réy. Y dit axò acabaren de baxà fins a n’es camí de sa ciutad. Però no havían caminads mitja llégo, cuand se lis atracà el Bisbe de Barselona y li va di: “¡Señó, per amó de Déu no anêu tan aviad!.”

“¿Y pêrque no, Bisbe?, cuant més prest acabêm emb axò mólt milló.” -li contestà el Réy.

“Ês que vos teng que di una cosa en privad.” –replicà el Bisbe. Y aturandsê totdos a un costad d’es camí de Palma, li diu: “¡Ay, Señó!, acabau de sofrí un pèrdua mólt gròssa, es vostros cosíns, En Guiem y En Ramón Moncadas señós de Bearn, són mors juntament emb N’Hugo de Motaplana.”

“¡¿Quê deys?!, ¡¿són mors?!” -demanà tot estorad En Jaume. Y no poguend agonta s’impresió que li va causà sa notissi rebentà en plòs.

“No plorêu ara, Señó; no convé plorà ara; lo que ara mos convé ês trèure d’es camp de batalla es séus còssos per porerlós enterrà.” -continuà el Bisbe.

“Està bé, espéraumós per aquí, Nos mos encuydarêm de tot, però ara vuy arribà fins a Porto Pi.” -li contestà el Réy.

Y de cap allà varen continuà sênsa corre, ja que s’idèa d’arribà fins a Palma no la duría a terme después de sas malas notissis d’el Bisbe. Arriban a s’endrêt de Cala Majó, hon ja hey trobaren a n’En Pelegrin d’Atrosillo, y li demanà el Réy si per allà hey havía aygo frêsca, contestandlí que sí, que no estava motl enfòra d’allà, pêrque havía vist a n’el Réy de Mallorca emb una vintena de soldats abeurà sas sévas monturas. Y que no elz havían atacads pêrque emb éll tànsols tenía cuatre mañàns. Ja demunt Porto Pi, domés veure Palma el Réy En Jaume, boca badada, uys de plat, diu emb romàns aragonês: (sic) “semblàns la plus bela vila que anch haguessem vista.” (traducció: mos parêx sa més bélla ciutad que may haguéssem vista.)

(Y no éra per ménos, Palma éra sa cuarta ciutad més grossa, pobblada (30.000 habitàns entre hòmos, dònas y fiyóns. -Barselona domés en tenía 10.000-), y rica de tota sa península ibèrica, estand per devant d’élla domés, Córdoba, Granada y Toledo. Y sa visió que de Palma se li presentà, va sê una ciutad emb unas grans muradas dins sas que s’hi veyan edifissis emb sas teulas vidriadas de colós diferéns, talment com es collà d’un colóm sauvatje. Axí com sas torres de sas mesquidas totas ben decoradas.)

Después continuaren endavant fins toparsê emb sa font d’aygo (en es llog qu’avuy se li diu “s’Aygo Dólsa”), donand órde En Jaume de plantà sas tendas per passà allà sa nit.

(S’ha de tení en cónte, sobre tot es jovent, que per aquella època sa zona d’es Passêtj Marítim, no etzistía, tot éran tayads que cayan a demunt de la ma fins a s’arraval de Santa Catalina; per lo qu’es camí de Porto Pi, era lo que avuy ês es carré de Juan Miró.)

“De bon de ve que teng fam, don Nuño, idò no som menjad rês en tot lo dematí” -va di En Jaume a n’es séu cónco. “Señó, -contestà En Nuño- crêg que N’Olivé de Terméns (occità) ja té sa séua tenda xecada no mólt enfòra d’aquí, y emb sa taula parada, allà hey podríem anà a dinà, si vos parêx bé.”

“¡Anêm allà hon vulguis!” -contestà don Jaume. Axí que, partexen de cap a s’endrêt de sas isletas (Illetas), y es cab d’una estona arriban a sa tenda de N’Olivé y se pòsen a dinà. Vend En Nuño que ja feya fósca cuand se xecaren de sa taula, li va dí a n’el Réy: “Señó, ja qu’heu menjad, sería bò que anasseu a veure a n’es Moncadas”. Hey vengué a bé En Jaume y manand ensendre varis antorxas s’encaminaren de cap a hon estava En Guiem Moncada, eu trobaren estês demunt un gran coxí y tapad emb un llensol. S’ajonoyà y se posà a plorà emb ganas. Llevò va fe lo matex devant es cos d’En Ramón Moncada. Acabad de plorà a n’es séus paréns, s’entornaren de cap a sa tenda de N’Olivé de Terméns y hey quedaren a romandre.

Londemà s’en va encaminà de cap a “s’Aygo Dólsa” hon hey havía dexad es gros de sas tròpas. Ningú may havés dit que, a un llog tan estrêt hey havés pogud cabre tanta de gent. Es vens de sas tendas se crusavan te tal fórma que se feya mólt difíssil caminà entre élls de lo juntas qu’estavan. (Aquí se varen quedà per espay de vuyt díes.) Uns cuàns de nobbles s’atrecaren a n’En Jaume I y li aconseyaren que no heuría d’espérà més a enterrà es séus cosíns, pêrque no tardarían mólt de tems a fé pudó. Hey vengué a bé en Jaume diguendlís qu’els enterrarían en tombà es sol.

Essênd ja díe 14 de Setembre, divènres, se fan tots es preparatius p’es funeral y entèrro. Estand tot llest En Jaume a pèu de vas, digué: “Baróns, aquets nobbles que veys aquí mors, han donads sa séua vida a servissi de Déu y nostro. Si mos fós possibble recobrarlós, de fórma qu’elza poguéssem tornà a sa vida, donaríam tot cuant tenim pêrque Déu axí mos ho consedís. Però ja que voluntad Séua ês que Nos y voltros li féssem aquest servissi, no ês convenient aquí mostrà sentiment ni tànsols plorà. Cèrt ês que mos sab mot de gréu, però no ês convenient qu’es de sa Ciutad mos sentin plorà. -Y dirigindsê a sas tròpas de Bearn que plorand a n’es séus señós estavan, continuà- Per assò vos man que cap de voltros s’atrevesquiga a plorà ni a gemegà, que si rês vos faltàs d’avuy endavant, veniu a jo, que jo vos donaré tot lo qu’haguêu de mesté y fassi falta. Si colcú de voltros pèrd es cavall o altra còsa veniu, vos ne donaré un altre. No vos preocupêu, no añorerêu a n’es vostros señós lo més mínim. Es plorà ara no serviría per res més que per desmoralisà a la resta de sas tròpas. Axí que, vos repetêsc y vos man que no plorêu, es milló sentiment que se pot demostrà en aquets moméns serà que Nos y voltros, y voltros y Nos, mos sàpiga gréu aquéxa pèrdua, però mentenguendmós fêrms duguêm endavant es servissi qu’hem venguds a fé aquí a Déu.” Dit axò enterraren es mors prop de Bendinat (nom que rêb es llog hon dinà-berenà En Jaume dins sa tenda de N’Olivé de Terméns).

Londemà díe 15 dissatte, después de reuní es séu Consêy donà órdes de que s’organisàs sa descarga d’es barcos qu’havían arribads just allà devòra. Y per prevení cap incursió mòra durant sas maniòbras, ordenà colocà un fonèbol y un trabuquêt (catapulta petita) a sa direcció de Palma.

Fonèbol

Trabuc o catapulta

No li faltà rahó a n’En Jaume, ja que vend es de Ciutad aquéxas maniòbras també se posaren a costruí dos trabucs, ademés de mòure tròpas de cavallería.

Vend aquets moiméns d’arabés es patróns d’es barcos de Marsélla, se presentaren devant el Réy y li diguéren: “Señó, ja sabêu que som venguds emb ajuda vostra per servirvós a Déu y a Vos, per axò vos deym que si volêu, emb un no rês vos porêm fabricà un trabuc com Déu mana, emb sas antenas y taulóns d’es nostros barcos. Lo que creym que pot essê de bon profit per Déu y per Vos.” Hey vengué a bé En Jaume y com eu varen promete axí eu féren. Tardaren tan poc tems, qu’ets àrabés de Ciutad encara no havían acabads es séus, y es marsellesos ja tenían llests dos trabucs y es fonèbol.

Axí totduna comensaren es cristiàns a tirà pédròtas contra es de sa Ciutad situads devòra de s’Arraval. Però vend En Jazpèrt de Barberà qu’ets àrabés se movían aviadêt, va ordenà contruí un “mantell” per mirà d’arribà fins a n’es fòsso. Y axí se fé. Es séu aspètte éra es d’una cabana gròssa emb ròdas. Dins élla hey havía tròpas y minadós. Havendthó vist es Conte d’Ampurias va manà fernê un altre, y u Réy també ordenà sa costrucció d’un tercé. Y cuand estaren llets tots tres comensaren a mòurersê de cap a n’es fòsso de sa Ciutad. Es d’En Jazpèrt anava avand mentras ets altres dos aturads foradavan en tèrra per fé sas minas qu’elza permetéssen arribà fins a n’es fòsso per devall. Emb élls hey anavan dos fràres Predicadós, un d’élls, Dottó emb Teología anomenad Fray Mikèl y s’altre Fray Berengué, que parexían capitàns, idò colsevol còsa manavan totduna éra cumplida, y es cavallés ni tan sols esperavan qu’eu féssen es manòbras, duguend élls lo qu’es frares havían demanad emb sas séuas monturas.

Mantell

Éra tan fort s’ànim qu’havían inculcad es dos frares a sas tròpas, que durant sas tres semmanas siguiéns no hey va havê cap peón, ni mariné, ni cap altre soldat que volgués dormí en es campament emb En Jaume, domés es cavallés y ets escutés corresponéns. Sinó que se quedavan en es barcos per evità qu’en sa nit ets àrabés lis pegassen fog. Vend axò en Jaume va fé xecà una tanca de fusta emb duas portas, devant hon estavan varads es barcos. Emb s’órde de que una vegada tencadas, ningú poría entrà o sortí sêns’es séu permís. Mentrastàns, durant aquestas semmanas u Réy ordenà es tralado d’es campament dêsde s’Aygo Dólsa a sa part de tramuntana de Palma, en es pla formad p’es llogs qu’avuy en díe ténen es noms de “Son Cotoné, La Real, Ca’s Capiscol, es Camp Redó y Son Oliva”, ja que éra un llog mólt més gros y ample, y ademés per un costad hey passava es rivetó Etsèquiu (avuy torrent de sa Riéra, però que per aquéxa època duya aygo tot l’añ), y per una altre costad pasava sa siqui que abastexía d’aygo sa ciutad. Colocand es campament de s’etzèrsit a cada costad de sa siqui. Emb axò un díe va sotseí que, tenguend ja es campament montad, un àrabé anomenad Ifantilla, juntand a n’es de Buñòla y a n’es de sas possessións de per allà aprop, qu’arribaren essê uns cinc mil (segóns sas crónicas cristianas), plantaren tendas a n’es principi de sa siqui, just devòra sa font que después de sa conquista se li va di “sa font de la Vila”, y se posaren a desvià es ratj de cap a n’es torrent d’Espórlas, que aboca a n’es torrent Gros. Enterad en Jaume de que ja no passava aygo per sa siqui, va ordenà que se formàs una compañía d’uns 300 hòmos a cavall y s’en anassen a mirà quê havía passad emb s’aygo. Anomenand a n’En Nuño Sanx capità de sa compañía. Y partexen de cap a n’es putxêt d’es Corral Fals, que allà ês hon heyà sa font, a un kilómetro etzatte de s’entrefórc d’es camí d’Espórlas-Valldemossa, devòra es comellà d’es Cocóns. Lutxan es dos bàndols y es cristiàns conseguexen matà a N’Ifantilla. Ets séus qu’eu veuen, giren coa y escapan de cap a sas montañas. Tornan a girà es ratj de cap a sa siqui, déxan una guardia y s’entornan a n’es campament emb so cap d’es capità àrabé. Ja feya cuatra semmanas desd’es desembarc cuand arribà a n’es campament un missatje emb un menssatje d’un señó àrabé mallorquí anomenad Ben Abêt (Ben Ahabeth –jodío- Ben, sinnifica emb hebrèu de sa famili de... o, de ca’n...), escrit supostament en romàns mallorquí, pêrque per enllog figura qu’havés de mesté traduttó, hon li ofería posarsê a n’es séu servissi emb tots es d’es séu distrite (municipi) duguendlí menjà per s’etzèrsit. Y que si hey venía a bé possibblement es d’ets altres distrites també s’hi afagirían. En Jaume eu consultà emb sos nobbles y li va contestà que se porían veure a una llégo d’es campament per fé berrina. Dit y fet, en Jaume londemà envía a vint cavallés a n’es llog acordat, (calculam qu’es llog sería devés Son Daviu) y allà hey trobaren a n’En Ben Abêt emb vint muls carregads de civada, cabrids, gallinas y rem. A canvi lis va demanà que li dexassen un port’standart, pêrque axí cuand vengués a n’es campament emb més gènero, es que no el conexían no el maltrattassen. (Emb aquestas convèrsas tampoc figura per enllog que cap d’élls havés de mesté traduttó, per lo que se deduêx com som dit més amunt, qu’es d’aquí xerraven romàns mallorquí.)

En Jaume, cuand va veure allò va trattà d’àngel de Déu a n’En Ben Abêt, diguend a n’es séus: “No vos estrañi jens que an aquest àrabé eu tratti d’àngel, pêrque mos ha trèt d’un grave apuro just en es moment en que mos feya falta, y domés emb un àngel eu porêm comparà.”

Es cab d’un parêy de díes s’entrevistà emb En Ben Abêt, y aquex li fa sâbre qu’hey havía més compatriòtas d’altres distrites que també elza volían ajudà duguénlís menjà cada semmana. Demenandlí ademés que enomenàs dos bal·les (bailes) pêrque en nom séu elza governassen. En Jaume anomenà a n’En Berengué Durfort y a n’En Jaume Sans, totdós de ca séua.

Es distrites territorials més importàns de Mallorca, segóns déxa escrit En Jaume a sa séua cònica, éran: A sa part de sas montañas: Andraitx, Santa Ponsa, Buñòla, Solle, Aumellutx, Escorca y Pollènsa. A n’es plà: Canarrossa, Inca, Muro, Sinéu, Pétra, Montuíri, Felanitx, Manacò, Artà y Ciutad.

distrites de Mallorca

plana 39 Llibre dels Feyts

Ja havía passada una semmana més y es minadós havían conseguid arribà fins a n’es fòsso per tres puns diferéns. Es de sa ciutad que s’endonen cónta, entren dins es fòsso y fan front a n’es cristiàns, però aquéxos conseguexen ferlós fugí. Axí que, es cristiàns sênsa pèrda jens de tems se pòsen a picà ets assentaméns de tres torres per mirà de provocà que s’esbucassen. Però també, y pêrque no se lis cayguessen a demunt, anavan posand puntals per demunt de hon élls picavan, Y axí ben protegids emb sos escuts y altres artifissis, cuand varen tení ets assentaméns abastament destrossads, se retiraren cap a sas minas y dêsd’allà dedíns, ajudads per cordas llevaren es puntals y sas tres torres varen caure esbucadas dins es fòsso. Sa feyna éra fexuga, y no se conseguía tirà per avall sufissientas defènsas com per porê entrà dins sa ciutad, y mólt ménos emb cavallería debud a lo fóns d’es fòsso. Un díe se presentaren a n’En Jaume I dos hòmos d’es marquesad de Lleyda anomenads Prohêt y Johan Xixó y li diguéren: “Señó, si mos donau permís vos prometêm cégà una part sufissient d’es fòsso pêrque sa cavallería el pugui atravessà sênsa perill d’accident.”

“Idò ja porêu comensà” -lis respongué En Jaume vend sa bòna idèa qu’havían tenguda.

Però una còsa són sas idèas y una altra durlâs a terme, y es cap de quinze díes encara sa feyna estava per sa mitad. Un diumenge, estand En Jaume en compañía d’el Bisbe de Barselona, d’En Carroz y altres cavallés, tots élls ben endiumenjads y espérand que sa taula estàs parada, varen veure que de dins d’es fòsso sortía una gran fumerala just a hon se feya feyna per cégarló. Es disgust va sê gros, sas esperansas qu’havían posadas en que prest podrían entrà dins sa ciutad, s’acabavan d’esvehí. Axò sotseí pêrque es de sa ciutad havían féta una mina per devall es nivell de sas òbras que éran a basse de lleñam, y li pegaren fog. Refet d’es disgust En Jaume, donà órde de que cent hòmos emb axadas obrissen una siqui dêsde sa que du s’aygo a sa ciutad, fins a n’es llog d’es fòsso hon se pegava fog. Axí se va fé y aviad tenguéren sa còsa controlada y poguéren continuà cégand es fòsso. Es tems passava emb sos cristiàns fend minas de cap a mirà d’entrà dins Ciutad passand per devall de sas muradas, ademés de no turà de tirà pédròtas emb sos fonèbols y trabucs, y de continuà cégand es fòsso. Y es mòros mentrastàns contraminavan per surtí per derréra de sa priméra línea d’atac cristiana, y tirand també pédras emb trabucs y fonèbols, anque aquets éran un tant més petits. Un díe va rebre En Juame I d’Aragó un mensatje per un missatje d’es Walí de Palma, hon li demanava tení un parlament. En Jaume envià a parlamentà a n’es séu cónco Nuño Sanx acompañad de dèu cavallés, y d’un jodío de Zaragossa anomenad Bahi Hel que sabía xerrà y lleggí emb àrabé. Es cab d’un perêy d’hòras tornen a n’es campament En Nuño y sa séva Córt. El Réy convòca Consêy y s’hi presentan es Bisbes, nobbles y gent principal. Vend tot aquest truy En Nuño entre dins sa tenda emb una rieyeta; y vendthó en Jaume, un poc empipad li demanà de quê s’estava enriguend. Aquex li contesta: “De que, heu preparad es Consêy per no rês, ja que cuand som arribad devant es Walí aquex m’ha demanad que éra lo que volía jo, y cuand li som dit qu’estava devant éll pêrque havíam rebud per un missatje séu, un mensatje hon se deya que éll volía xerrà emb noltros, me contestà que éll no havía enviad cap missatje a enllog.”

Y escoltad axò En Jaume xecà es Consêy y cadascú s’en va na de cap a sas séuas ocupassións. Una estona después d’haversê desfet es Consêy, En Péro Cornel que éra un d’es dèu cavallés que havían anad emb En Nuño a veure es Walí, s’atracà a n’En Jaume y li digué: “Señó, un mòro de sa ciutad anomenad Mohamed, y que antes nomía Gil de Alagón, m’ha enviad per dos pics un missatje emb so mensatje de que volía conversà emb jò. Si vos me donau permís quédaré emb éll a veure qu’ês lo que vol y quin profit en porêm trèure noltros.” Hey vengué a bé En Jaume y aquell partêx totduna. Lo sen demà se li presenta y li cónta qu’En Gil de Alagón, li havía propost que éll xerraría emb so Walí de Mallorca y emb sos bal·les d’es pobbles, pêrque reunissen es dobbés sufissiéns per pagarlí a éll y a tots cuàns havían venguds emb éll a Mallorca, tots es gastos de s’espédissió si a canvi s’entornavan de cap a sas sévas tèrras. En Jaume tot estorad li contestà: “Mos maravella mólt don Péro Cornel, com vos atreviu tànsols a esposarmê aquest convèni, idò a Déu tenim promês per sa fe que mos ha donada y que defensam, que, maldement mos donguin tota sa plata que capiga desd’aquí fins a sas montañas, no mos n’hem d’anà sêns’havê goñada sa ciutad. Y per lo mólt que vos estimam, vos dong órde de que pus may vos atreviguêu a xerrarmê d’aquest assunto.” Díes envant varen rebre un altre mensatje d’es Walí demanand que se li tornàs envià a don Nuño, que aquest pic sí que xerraría emb éll. Axí eu va fé y es Walí plantà una tenda devant sa porta de Portopí per rebre a n’En Nuño. Arribad aquex en es llog feren es protocol de desarmarsê y entraren totdós a sa tenda. Es Walí, acompañad de dos jjeques que sabían romàns y En Nuño per un jodío Dottó en Lley (Rabí) y traduttó d’àrabé. Es primé en xerrà va sê En Nuño, qui demanà a n’es Walí, de nom Abu Yahya ben Al Tin Malalí, quin éra es motiu d’enviarló a sercà: “Vos som enviad a sercà -contestà es Walí- per dirvós que me maravella veure com, sêns’havê fet cap mal a n’es vostro Réy me vulgui tant de mal, fins y tot a prendermê aquest réyne que Déu mos ha donad. Jo creg que lo milló que podríeu fé sería que li aconseyasseu que no’u fes, y si per vení aquí ha tangud mols de gastos tant éll com sa gent qu’emb éll han venguds, jo y tots es méus elzhi pagarêm, no posand més condissió que s’entornin per hon han venguds, còsa que podrêu fé sênsa sê molestads; y més en diré encara, que no domés no serêu molestads mentras pujau a sas naus, sinó que vos ajudarán a carregà. Anàu idò a dirlí axò, y que per mólt alta que sigui sa suma d’es gastos, antes de cinc díes la tendrà demunt sa taula. Però axí y tot vos dig també que noltros, grassis a Déu, estam ben servids d’armas, menjà y de tot lo qu’ês mesté per defensà sa ciutad. No en tenguêu cap dubte d’axò. Y si vos volêu convènsa de lo que dig, si a éll li vé bé, pot envià a duas personas de sa séua confiansa y lis mostraré es nostros magatzêms; que pòren vení sênsa cap classe de pò pêrque jo en persona respondré de sa séva seguridat. Y un’altra còsa més afagiré, que sas torres d’atac que teniu no me fan jens de pò pêrque elza tenim fàcils d’esbucà, y sênsa éllas mólt malament podrêu entrà dins sa ciutad.”

Escoltad aquest parlament En Nuño va respondre: “Deys que cap mal ni agravi sou fet a n’es nostro Réy, com si no fós agravi havê agafad un barco séu carregad de valiosos gèneros de mercadería. Y cuand éll vos envià un missatje emb un mensatje hon emb tota cortesía vos demanà que li tornasseu es barco emb so gènero que duya, vos li vareu contestà que quí éra éll per demanarvós axò. Y havendvós contestad que éll éra fiy d’es que goñà a n’es vostros a sa batalla d’Úbeda (inminentament después de sa de “Las Navas de Tolosa”), despedíreu es missatje emb caxas destempladas. Y vêt aquí lo que ara vos dig, que maldement es nostro Réy sigui mólt jove, idò domés té vintiún añs, y essênd aquesta sa priméra féta d’importansi que ha comensada, ês sa séua voluntad y intensió de no abandonarlâ per rês del món; de manera que no s’en anirà fins que aquest réyne sigui séu. Per lo que, si jo li aconseyàs lo contrari sabêm ben cèrt que ni tànsols m’escoltaría. Per assò, me porêu xerrà de colsevol còsa que vos vengui bé, menos de que mos n’anêm.”

Escoltada aquéxa resposta es Walí recontestà: “Idò ja que no vos conformàu emb lo que vos som oferid, afegiu y digau a n’es vostro Réy, que serêm noltros es que mos n’anirêm de sa ciutad, y sênsa fermós cap mal, que dins es vostros barcos mos enduguin a Berbería (nord d’Àfrica), y que per cada un de noltros, ja sigui hòmo, dòna o infant, li pagaré cinc “besants” (moneda bisantina d’argent o d’ò empleyada per tot es Mediterrani en aquell tems). Y si ni havés cap d’es nostros que se volgués quédà, que li sigui permês.”

Enterad de totas aquéxas condissións En Nuño, s’entornà de cap a n’es campament tot content comunicand a n’En Jaume I que duya bònas notissis. Aquex totduna va convocà Junta presentandshí En Ramón Alemañ p’ets interéssos d’es difúns germàns Moncada, En Geraldo fiy d’En Guiem de Cervelló y nebód d’En Ramón Alemañ, En Guiem de Claramunt Bisbe de Barselona, es Bisbe de Girona, es Pavorde de Tarragona y s’Abad de San Feliu. Hey faltava en aquesta Junta es Conte d’Ampurias, qu’havía promés no dexà d’està en priméra línia fins que sa ciutad fós goñada. Axí tots reunids, En Nuño contà fil per randa tot cuant es traduttó li havía dit de sas condissións d’es Walí, y lo que éll li havía contestad. Una vagada acabad es relato, tots se mostraren d’acord en qu’el Bisbe de Barselona fós es primé en xerrà. Y axí va di, que ja que tans de nobbles y de bons cavallés havían déxàda sa vida demunt aquesta tèrra, se feya mesté que fossen venjads. Que sa venjansa éra mólt bòna cuand emb élla se servía a Déu. Y que de sas maniòbras de com durlâ a terme milló sería qu’en xerrassen es nobbles, que tenían mólta més esperiènsi que éll. Per axò donà sa paraula a n’En Nuño Sanx: “Baróns, -va di- som venguds aquí per serví a Déu y a n’es nostro Réy aquí present, y emb éll tots juns som resolt fermós emb Mallorca, de consiguient, me parêx que quédarà cumplid si es nostro Réy admêt sa proposissió que li fa es de Mallorca. Perdonau que sigui tan concret, idò ara domés som es missatje d’aquéxa notissi, voltros sou es qu’heu de donà consêy.”

En Ramón Alamañ va sê es primé en contestà diguend: “An aquesta tèrra passareu, señó, acompañad de tots noltros per serví a Déu, y dins élla han mort servindvós mols de bons súbdits. Y ja que Déu vos dona ocasió de venjarlós, feishó, y axí goñarêu tota aquesta tèrra. Pêrque me parêx que, emb lo pillo que ha demostrad essê el Réy de Mallorca, y emb so conexement que té de s’isla, si eu acompañassem de cap a Berbería, d’allà matex sabría tornà de cap aquí emb un etzèrsit més gros d’es que té ara. Y quí sab si lo que ara goñêu emb ajuda de Déu y de noltros, eu podríeu perdre més endavant. Aprofitau s’ocasió, repetêsc, venjauvós. Axí serêu es señó d’aquesta tèrra sênsa cap pò de que vengui ningú dêsde Berbería.”

Just acabà de dirhó, En Geraldo de Cervelló y En Guiem de Claramunt ratificaren aquexas paraulas diguend: “Señó, per Déu vos suplicam que vos enrecordiguêu d’En Guiem Moncada, señó de Bearn, que tant vos estimava y bé vos servía, axí com a n’En Ramón y es demés bons hòmos qu’emb élls varen morí en es camp de batalla.”

Escoltads aquéxos consêys En Jaume contestà: “Cap opinió pug donà sobre es bons hòmos que varen morí en es camp de batalla, pêrque si axí va sotseí, va sê pêrque Déu axí eu va disposà y sa séua voluntad s’ha de respettà. S’idèa de vení y conquistà aquest réyne Nos la varem tení, y ja que parêx que Déu ha vengud a bé a satisfé sa nostra voluntad, anque sigui per aquest trattad, si se mira bé, quéda més que cumplid s’objettiu de goñà aquesta tèrra, ademés de que axí mos feym emb unas riquesas que me parêx mólt profitós agafarlâs. Y en lo que se referêx a tots es valéns que aquí han dexada sa vida, rês som de di, idò algo ténen élls que val més que tota sa tèrra que Nos desitjam, y ês sa glòri d’està emb Déu. Aquesta ês sa méua opinió.”

Encara durava es sò de sas derréras paraulas cuand a una, tots es d’es Moncadas y es Bisbes varen di que s’estimavan més prênde sa ciutad emb sa forsa de sas armas que acettà aquell trattad. Per aquest motiu En Jaume va envià un mensatje a n’es Walí de Mallorca refuand sa proposta. Lo que no va caure jens bé. Per lo qu’es Walí convocà a Córs esposandlís sa situassió demanand consêy. Tots a una varen dí que defensarían sa ciutad y sas séuas familis emb tant de coratje que parexerà que cada soldat s’ha triplicad. Y dit y fet emb aquex coratje se posaren a defensarlâ. Es cab d’uns cuàns de díes de ferosa y inútil lutxa, En Jaume I va comentà a n’es séu cónco Nuño Sanx: “Parêx qu’es nostros que mos aconseyaren lutxà, ara s’en enpenedêsquigan d’aquest consêy y vulguin acèttà es trattad que antes refuaren.”

Axí idò emb aquets pensaméns va convocà a Córt a n’es matéxos de sa primera reunió y lis va dí: “¡Quê!, ¿y ara que m’en deys?, ¿no havés valgud més acettà antes es trattad per las bònas que no ara?.” Escoltand aquéxas paraulas tots es preséns acotaren es cap y callaren.

Arribad es vespre, s’en anaren a sa tenda d’En Jaume es Bisbe de Barselona y En Ramón Alemañ, y li diguéren: “¿Per quê no acettàu es trattad que vos varen oferí s’altre díe?.”

Contestandlís: “Havés estad mólt millò que voltros eu havésseu acettad antes, y no que sigui jo ara es qu’eu faji, ja qu’axò se poría interpretà per part d’es mòros, qu’estig a punt d’essê vensud. Ara bé, si élls mos ho tornen proposà eu acettaré, ja que axí voltros eu volêu.”

Es díes anavan passand y es de ciutad no donavan señals de que volguéssen pattà. Axí que sa lutxa se mantenía intentand tirà per avall es cristiàns sa murada y defensandsê es de dedíns.

Però tans d’esforsos anavan agotand a n’ets enrevoltads, ja que éran mols ménos (devés 15.000) qu’es que atacavan, còsa qu’es cristiàns varen notà recobrand novas forsas.

Plano de Palma poc antes de s'assalt

diferènsis d'estensió territorial êntre Palma y Barselona

ENTRADA DINS CIUTAD

Arriba londemà, escoltan missa y se dispòsen per sa batalla. Sas compañías d’infantería a devant de tot y derréra sa cavallería. Sa disposissió se va fé a s’esplanada entre es séu campament general y sa part nord de sa ciutad, devant sa porta de Bar Bolek. El Réy se sitúa devant sas compañías d’infantería y xécand sa ma armada emb s’espasa lis diu: “¡Endavant señós, pensàu que anàu en nom de nostro Señó Déu!”.

No se va mòure ningú; ni s’infantería, ni es cavallés, ni sa cavallería. En Jaume no s’ho poría creura, va quédà emb sa boca badada de veure que no li havían fet es més petit cas. Refet, emb veu alta se posà a résà diguend: “¡Mare de Déu nostro Señó, Nos som vengud an aquesta tèrra a fí de cristianisarlâ, intersedíu per noltros devant Éll pêrque no siguêm vensuds y deshonrads. Amèn.!”

Y dit axò se tornà a dirigí a s’etzèrsit diguend: “¡Endavant en nom de Déu!”. Però ningú per segona vegada se va mòure ni un pam.

“¡¡¡¿Per quê duttàu?!!!” -demanà En Jaume tot emipad, tornand a cridà: “¡Endavant en nom de Déu!”.

Aquest pic sí se varen comensà a mòure de cap a n’es fòsso, de cap a n’es tros que havían conseguid cégà. Y arribandthí tot s’etzèrsit se posà a cridà a una sòla veu sêns’aturà d’avansà: “¡¡Santa María, Santa María!!”. Y eu repetiren més de trênta vegadas seguidas. Tan aviad havían entrads es cristiàns dins Ciutad per sas enclétxas de sa murada, com es Walí de Mallorca se presentà devant élls emb sos séus a ferlís front montand un cavall blanc, com tenía per costum, (En Jaume I escriu: “ab tant fo vengut lo rey de Maylorques cavalcán en un caval blanch: e el havia nom Xech Abohehie...”), y si no havés estad pêrque just derréra élls va entrà una compañía de cavallería d’Aragó cridand: “¡San Jordi, firam, firam!”, de ben segú qu’elz havéssen fets reculà.

(Cónta el Réy En Jaume que después de goñada Palma y xerrand emb sos moros prisionés, per médiassió d’intérprete, aquéis li contaren que cuand entrà sa cavallería dins ciutad per primé pic, varen veure a devant de tot un cavallé tot vestid de blanc, montand un cavall blanc y emb sas armas també totas blancas; lo qu’elza va assustà mólt. Per lo que s’interpréta que aquesta visió que tenguéren no éra altra que sa de sa figura de San Jordi, patró de sa cavallería.) (Per aquéxa època Sant Jordi éra es patró ESCLUSIVAMENT d'Aragó, de Cataluña no'u va sê fina a 1436 y emb so permís d'el Réy d'Aragó, En Juan II)

Ara bé, es primé cavallé qu’entrà dins Ciutad va sê En Juan Martínez de Eslava, de sas tròpas reyals. Derréra éll hey entraren En Bernat de Gurb, Sire Guilleumes, fiy d’el Réy de Navarra, per mal nom en “Soyrot” y En Ferrando Pérez de Pina, còm es més importàns.

S’infantería cristiana y sa mòra s’aturaren a pocs métros uns d’ets altres, no atrevindsê cap d’es dos contingéns a sê es primés a envestí; però com que just derréra s’infantería entraren es cavallés anomenads emb altre grapad de gent a cavall, aquéis no miraren prim y envestiren a n’es moros, però tantas éran sas llansas qu’elz esperavan que, encabritandsê sas bistis per no porê avansà a pésà d’essê esperonetjas emb forsa, es cavallés giranren coa y anaren uns métros cap enréra. A élls se lis juntaren un altre grapad arriband essê entre es dos grupos una cincuantena, y emb s’ajuda de s’infantería ben cubèrta d’escuts, tornaren envestí y tornaren essê turads. Però es cavallés qu’estavan un poc més enréra d’es front de sa batalla, no poguend avansà pêrque aquéxa se desarrollava a tot lo ample d’es carré qu’avuy en díe se li díu de San Mikèl, que, desitjosos d’embrutà sas séuas espasas de sang mòra, tots a una se posaren acridà: ¡Santa María Mare de Déu, vergoña, cavallés, vergoña!. Aquets crits varen destxondí a n’es de devant, que envestiren emb tanta de forsa que atropellaren a tota sa primera línea de defènsa mòra. Rómpre aquesta forta defènsa emb bòna pèrdua de vidas y mólta de sang, va fé reculà a n’es defensós, primé a poc a poc y llevò a corrensos. Enterad es pobble de s’ètsit de s’entrada d’es cristinas dins Ciutad, emb gran cantidat entre hòmos, donas y infàns, escaparen per sas portas de Porto Pi y de Bar Belet, de cap a n’es pobbles y a sas montañas. (Cónte En Jaume I que trobaren tantas riquesas cuand entraren es critiàns per dins sas casas, que se despreocuparen totalment de persequí a n’es que fugían de dins Palma per sas portas de Porto Pi y d'es Camp.)

Arribad En Jaume I a sas portas de sa Mudayna, es de dedíns li varen envià un missatje que xerrava “el nostre llatí”, per arribà a un acord de rendissió. Y emb axò estavan cuand dos soldats de Tortosa demanaren xerrà en privad emb éll, que, accedind li diguéren: “Señó, si mos donau una gratificassió vos porêm du a hon està el Réy de Mallorca.”

¿Qu’en volêu? -contestà totduna En Jaume-.

Dos mil lliuras -diguéren-.

¡Fet, ja hey m’hi porêu du! -replicà En Jaume-.

Y dit y fet, déxa a un nobble a carreg de sas tròpas que assetjavan sa Mudayna, emb órde de no atacà fins que éll tornàs, y partexen tots tres juntament emb En Nuño Sanx. Arribads a sa casa hon s’hi trobava, entraren tots ben armads trobandthí a dins sa sala a n’es Walí y tres soldats séus armads emb llansas. Es Walí, segóns sa crònica d’En Jaume, anava vestid de blanc y emb una capa blanca. Aquex se va entregà y En Jaume ordenà a n’es dos soldats de Tortosa que féssen sâbre a n’es Walí, qu’emb éll hey déxaría a dos cavallés y altres hòmos per gordarló, que no tengués pò de rês, que sa séua vida no perillava jens. Resolt axò s’entornà de cap a sa Mudayna y arregglà s’entréga de sa fortalesa a canvi de no matà a ningú d’es de dedíns. Entre es que s’entregaren hey havía tota sa famili d’es Walí emb s’únic fiy que li quedava. Un al·lot de 13 añs, que més tard se fería cristià rebend es nom de Jaume, y que se posaría a n’es servissi d’el Réy. (Rebend a 1250 p’es séus bons servissis es castell y pobble de Gotor). Tot axò va sotseí díe 30 de Desembre de 1229.

Plano de sa Mudayna poc antes de s'assalt

Londemà dematí En Jaume se trobà qu’es séus criads encàra no se li havían presentad, ja que juntament emb la resta de s’etzèrsit, domés se preocupavan de rapillà tot cuant porían. Ets habitàns de Ciutad que no essênd musulmàns s’havían quedats dins sas séuas casas, cuand hey anavan es conquistadós a fé rapilla élls ja elz espéravan a n’es portals, oferindlís tota classa d’alacas d’o, argent, cadenas, pédras bònas, etc., a n’es tems que lis deyan: “¡jau, jau, tot per voltros, però no mos fejêu mal, respettau sas nostras vidas!”. Donà órde En Jaume I que sa mesquida majó fós beneída y se fes allà una missa d’Acció de Grassis. Y axí se fa dêsde llevò ensà cada díe 31 de Desembre. Ja havían passad es mitjdíe y entre tot es truy de sa celebrassió eclesiática no havía tengud tems de pégà cap mossegada dêsde que se xecà, ja que com som dit més amunt, es séus criads encarara no se li havían presentads. Axí que se topà emb En Lladró, cavallé aragonês que, sabedó de s’insidènsi d’En Jaume li va fé sâbre, que un d’es séus s’havía instalad a una bòna casa y que tenía carn de vaca acabada de torrà, que si volía porían anà allà a consolà sa gana y a quédarsê a romandre. En Jaume acettà mólt gustós.

Trascripsió de sas normas de celebrassió de sa festa de sa Conquista a l’añ 1614, escritas en mallorquí ofissial (1):

“La vigilia de sànt Silvestre y sànta Coloma. Item: los Magnifichs Juràts se juntan en la Sàla, y cuànd sus Magnificencias arriban, quiscun per sí, se tòcan menestrils, tambors y trompetas; y juntàts, se trèu lo estandàrt Reàl á la finéstra per los ministres de la Universitàd, y sèuan sus Magnificèncias en lo bànch, fins sàlve de música, y vàn á se càsa.

Lo dia de sànt Silvestre y sànta Coloma. Item: los Magnifichs Juràts se juntan en la Sàla dematí ab los oficiàls universàls, y sentanse en lo bànch de las Magnificèncias, y pàssa la compañía dels artillérs de la Universitàd: fàn sàlve, assitind tots los càps dels oficis Reàls en los bànchs, per órde, en la plàza de las Corts. Passàda dita compañía, los Magnifichs Juràts y oficiàls universàls trèuan lo estandàrt Reàl, posàntló en mitg la plàza de Cort, y acompañàts dels dits oficials, vàn al Castell reàl, reben lo ilustrissim Llòchtinént, vàn á la Sèu y acompañan la processó, y los Magnifich Bàl·le y Veguér ab sos assasors y notàbles personas á cavàll rondan la ciutàd, y lo honoràble Mèstre de Guàyta á pèu, ab compañía de sos ministres y àltres personas, rondan la ciutàd. Item: cuànd la processó es en lo Payró, se cànta la Salve Regina ab se oració, y féta la conmemoració, lo bastió de sànt Antòni fà sàlve de mosqueteria y artilleria, y los àltres bastións fins á la pòrta Pintàda, saludan cuànd pàssa la processó. Item: partind la processó del Payró, và á la pòrta Pintàda, y féta la ceremònia y entràda en la ciutàd, se cànta lo Te-Deum y và la processó á sànt Michèl, entra per la pòrta de la còsta, y aquí venen alsàr lo còs preciós de Jesucrist (en una missa que se està celebrànd), ixen per la àltra pòrta, y acompàñan la processó á la Sèu y ohuen lo sermó de la conquista: y acabàd, déxan su ilustrissim al Castell, tornan á la Sàla, y de pàs sus Magnificencias y oficiàls universàls, estojan lo estandàrt Reàl.”

1.- Hist. Gral. del reino de Mallorca.1841, T.II p.781/82. p’es séus Cronistas.

Es cap de varis díes, se li presentaren en Nuño Sanx, En Bernat de Santa Eugèni, es Bisbe y es Sagristà de Barselona, demanandlí que fes subasta de prisionés, riquesas y bestià. De totduna En Jaume se va negà alegand que lo que s’havía de fé primé éra acabà de conquistà tot es réyne, que no s’havía de donà ocasió a qu’es mòros se reféssen.

Però no s’avenguéren a rahóns y insistiren de qu’havían de fé subasta. Y com que tothom estava d’acord emb aquexos personatjes, no li quédà més remêy que claudicà y convocà a subasta (almoneda). Tans varen essê es bens que se subastaren qu’aquéxa va durà tres mésos, d’es Jané a n’es Mars de 1230. Però axí y tot sa soldadesca no va quédà contenta y s’amotinaren, sabedós de qu’es nobbles havían copad més de lo que havía surtid a subasta, y axí s’en anaren a saquetjà sa casa que havía agafada per éll En Gil de Alagón, que éra sa que lis quedava més aprop. Cuand En Jaume s’endonà cónta y volgué posà remêy anand de cap allà, ja la trobà tota saquetjada. Dirigindsê a n’es saquetjedós lis va di: “¿Com vos sou atrevids a saquetjà sa casa d’un Cavallé estand jo aquí, y sêns’havendmê presentada cap quéxa ni reclamassió?”.

“Señó -contestaren- ¿a cas no mos merexêm tení cada un de noltros part de tot lo rapillad emb mobbles, animals y bistis, talment com eu ténen es nobbles y cavallés?, aquí mos estam morind de fam, per axò señó, tots noltros mos volguéssim entornà de cap a sas nostras tèrras.”

plana 48 Llibre dels Feyts

Sic – “ e dixeren, Señor nos merexem part hauer casen en aquelles coses que son preses axi com los altres quiu han e no hauem nostra part e morim de fam aqui e volrriem en tornar en nostra terra.”

“Señós -lis contestà En Jaume-, lo qu’heu fet no està bé y d’axò n’heu de donà cónte, y procurau no tornarhó fé pêrque vos donaré un càstig etzemplà que vos sabrà mólt de gréu haverhó fet, y més gréu me sabrà a jo que me voré forsad a imposarvoshó.”

Però aquets avisos no varen serví de rês ja qu’es cab de dos díes més tornaren a saquetjà una altra casa, aquest pic sa d’es Paborde de Tarragona. Vend aquest comportament de sas tròpas, En Jaume y es nobbles se refugiaren a sa Mudayna de Ciutad y a sa Mudayna de Goméra (avuy castell d’el Temple), hon també hey duguéren sas séuas riquesas. Y reunindlós a tots lis va di: “Baróns, si axò seguêx axí ês possibble que també noltros perdiguêm lo que tenim, y no domés axò, sinó que inclús sa nostra vida se pòsi en perill. Axí que, armauvós y anêm a sa plassa a plantarlís cara.” Axí eu varen fé, y una vegada arribads allà En Jaume se dirigêx a sa soldadesca y lis diu: “Nos, vos avisam de qu’heu obrad malament per segón pic emb sos nostros nobbles, però sabiguêu que en es pròtsim amotinament, vendrêm ben armads y vos envestirêm, y es que fejêm prisionés elza penjerêm p’es coll.” Ditas aquestas paraulas se varen tranquilisà y s’entornaren tots per hon venguéren. De resultas de tots aquets moiméns, per Reyal Privilègi de díe primé de Mars de 1230, se donà órde de fé inventari de tot cuant hey hagués dins sa ciutad y dins tot es réyne, comensandsê a midà sas fincas y possessións, empleyandsê emb un principi sa “jovada” còma unidad de mida, però per un altre Privilègi de sis d’Ottubre d’es matéx añ, se va passà a midà emb “destres”, còma mida més apropiada per sas petitas propiedats.

(Sa jovada ês una mida pròpi de Baléàs, que deriva da sa “jugum” romana, qu’ês s’estensió que se pot llaurà a lo llèrg d’un díe emb una pareya de bòus, y equival a 113.648 m² o lo qu’ês lo matex, a 16 corteradas. Es destre també ês una mida pròpi de Baléàs, y té una estensió de 17’757 m². (Sa mida equivalent a n’es destre a Cataluña ês “l’estadal”, que midêx 11’117 m².) Vêt aquí una vasa més que confirma sa no repobblassió de Mallorca per catalàns. U Réy En Jaume empleyà sas midas pròpis de Baléàs usadas desd’es tems d’es romàns, envés d’usà midas catalanas o aragonesas. ¿Per quê?, de resultas d’es convènis emb sa pobblassió mallorquina nativa no islamisada. O siga, Jodíos y romànics, (Al-rumi) qu’ês sa gent que xerrava romàns mallorquí, fossen cristiàns o no. Aquestas midas se varen seguí empleyand fins a s’adopsió d’es Sistéma Mètric Dessimal a n’es siggle XIX.)

Y AQUÍ SURT SA PREGUNTA: ¿PERQUÊ VAREN EMPLAYÀ SAS MIDAS MALLORQUINAS PER FITÀ SAS TÈRRAS Y NO EMPLEYAREN SAS ARAGONESAS O SAS CATALANAS?, -PÊRQUE NO'Y VA HAVÊ CAP REPOBBLASSIÓ DE CAP CLASSA Y ES MANÒBRAS QUE FITAVAN ÉRAN MALLORQUÍNS-

Ja havían passad Pasco de 1230, cuand en Nuño Sanx va comensà es truy d’armà una nau y duas galèras per anà a piratetjà per sas còstas de Berbería. Y emb axò estava cuand En Guiem de Claramunt va caure malalt, morindsê es cap de vuyt díes. No acabavan d’enterrarló cuand En Ramón Alamañ y En García Pérez de Meytats aragonesos de s’etzèrsit d’el Réy, també varen caure malals morind totdós es cap de pocs díes. Después d’ells se posà malat En Geraldo de Cervelló, fiy d’En Guiem de Cervelló, germà majó d’En Ramón Alamañ, morind d’es matéx mòdo es cap de vuyt díes més. Llevò caygué malalt es Conte d’Ampurias, y es cap de vuyt díes més també va morí. Y axí un derréra s’altre s’anavan morind juntament en part de sa soldedesca, sa que, vend sa pèsta que s’havía manifestada lis entrà pànic y s’autollissensiaren, partind de cap a ca séva a sa Península més aviad que a corrensos. En Jaume, per aturà s’epidèmi ordenà que se féssen caramulls emb sos mors y qu’elza cremassen a tots. Vend En Péro Cornel que ja éran pocs es cavallés que no havían mort, o que no s’en havían entornads de cap a Fransa y a sa regió de Cataluña (entre es cavallés y nobbles que també partíren hey va havê en Pédro Infant de Portugal), proposà a n’el Réy que si li donava cent mil sòus, s’en aniría de cap a Aragó y d’allà duría 150 cavallés més, per cubrí sas baxas d’es mors y d’es que s’en havían anads. Hey vengué a bé En Jaume, y ademés li va donà un mensatje per essê entregad a N’Ato de Fosses y a n’En Rodrigo Lizana, totdós d’Aragó, conminandlós a que se trasladassen a Mallorca emb sa séua gent per servirló, emb pago d’es fèudo qu’emb éll tenían. Una vegada arribà en Péro Cornel emb sos reforsos, estand ja dins el 1231, En Jaume I, En Nuño Sanx y En Péro Cornel emb un grapad de cavallés y altrres tans d’infantería, varen dessidí fé una descubèrta de cap a sas montañas agafand es camí de Buñóla (s’original, que passa per lo qu’avuy en díe ês es barri de s’Endiotería). Es cab d’una bòna estona d’havê partids, varis cavallés de sa vanguardia se presentaren a n’el Réy y li varen fé sâbre que sa tròpa d’infantería, havía prês es camí de cap a Inca envés d’ana a Buñóla com havía ordenad. Devant aquéxas notissis el Réy encomenà es mando de sa retaguardia a n’En Guiem de Moncada, fiy d’En Ramón de Moncada, mort, y esporetjà es séu cavall anand de cap a fé tornà enrréra a s’infantería. Però donandsê cónta de que un esbart d’un cinc cens mòros elz estavan controland, tornà arréra déxand qu’es grupo d’infantería de vanguardia seguís camí. Costatand que sas séuas forsas s’havían dividid, donà órde de montà campament hon se trobavan, però va rebre es consêy de que no éra jens prudent acampà tan aprop de s’enemig, ja que se calculava que éran més de tres mil en total. Debud an axò va dessidí seguí sas passas de sa vanguardia y anà a romandre a Inca. Londemà s’entornàren de cap a Ciutad sêns’havê tengud cap enfrentament. Un bon díe se presenta a n’En Jaume I es Mèstre de s’Órde de l’Hospital, N’Hugo de Forcalquier, que, escusandsê per no havê pogud està a sa batalla de sa conquista, per haversê enterad massa tard, devant éll se presentava emb 15 cavallés per ajudarlí a lo que fós mesté. (1) Diguendlí: “Vos, que sou es nostro señó triad per Déu per du a terme aquesta gran empresa de conquistà aquest réyne, de bon segú que no permetrêu que sa nostra Órde no prengui part d’es fets que quédin per fé, y que per vergoña nostra, pugui di sa gent qu’es de l’Hospital no prenguéren part d’aquest fet d’armas. Y per axò també vos deman que tenguêm part de s’herènsi de conquista dins aquest réyne” Contestand En Jaume: “Segú que no innoràu jens s’afètte que Nos vos tenim de sempre a vos y a sa vostra Órde, per axò vos dig que de bòna gana ferêm lo que me demanàu. Ara bé, si no fós pêrque ja som fetas sas partións y no s’en havéssen anads mols d’es que rebéren herènsi, mos havés estad fàcil donarvós part material, però ara eu vêtj bastant difíssil, no obstant porêu està segú de que faré es possibbles pêrque no quedêu sênsa rês.” Acabada s’audiènsi En Jaume convòca a Córs a tots es que se trobavan a Mallorca y lis dona cónte de sas pretensións d’es frares de l’Hospital, y lis demanà per favó que lis donassen part de lo que lis havía tocad. Tots contestaren qu’axò éra impossibble de fé, ja que éran mols es que s’en havían entornad de cap a ca séua a sa Península, y no volían assê élls totsols es que donassen part a n’es de l’Hospital. Axí En Jaume lis va di: “Baróns, una fórma sabêm per arregglarhó.” -¿Quina?, varen demanà- “Nos tenim sa mitad de tota sa tèrra de Mallorca, per consiguient per sa méua part lis donaré una bòna alquería. Llevò a n’En Guiem d’Ampurias, que du sa relassió de tot cuant vos a tocad a cadascú, li dirêu qu’ês lo que volêu donarlís, sênsa que sigui cap alquería, ja que no sería just que voltros vos quedasseu sênsa cap per donarlâ a élls, però sí que lis podrêu donà colca tros de tèrra. No consentiguêu Baróns, que tan distingida Órde se quédi sênsa rês, ja veys que jo som es primé en donà còsa y etzemple.”

Convensuds tots es preséns emb donà algo, va envià a cridà a sa séua presènsi a n’es Mèstre de l’Hospital, y li va di: “Mèstre, vos sou venguds aquí per serví a Déu per demunt totas sas còsas, y llevò a Nos emb aquesta conquista. Sabiguêu idò, que Nos y es Baróns som venguds a bé emb lo qu’heu demanad, y maldement ja tot està repartid y en faltin mols d’es que rebéren herènsi, vos donarêm lo abastament pêrque poguêu mantení trênta cavallés, manand qu’axí se reflètti a n’es llibre d’es Repartiment. Nos, vos denarêm una bòna alquería, y maldement ets altres no puguin correspondre talment que jo, cada un d’élls vos donaràn tèrras abastament p’es vostro sosteniment. Me parêx qu’emb tot axò vos porêu donà per ben satisfet y honrad, ja que vos doman lo matex que a n’es de s’Órde d’el Temple, que han dexada mólta de sang demunt aquesta tèrra.”

Plana 49 LLibre dels Feyts

Plana 50 Llibre dels Feyts

Còma mostra d’agraiment es Mèstre de l’Hospital y es frares qu’emb éll estavan, se varen xecà y anaren a bessà sa ma d’En Jaume. “Señó -li diguéren a continuassió- ja que tant de favó mos sou fet y tan bon al·lot eu demostrad sê, mos atrevim a demanarvós que mos donêu també part d’es mobbles y bestià, axí com unas cuantas casas que poguêm habità.” (Emb aquets fets se vêu que, dêsde sémpre, es sac d’ets eclessiàstics ês un sac sênsa fóndo.)

En Jaume devant tant d’atreviment y pòca vergoñaría, envés d’enfadersê li pégà per riure, y fend sa mitja se dirigêx a n’es nobbles diguendlís: “¿Quê vos parêx lo que ara mos venen demanand aquets frares?.” “¡Qu’ês impossibble Señó! -varen contestà, afagind- mols són es que ja han gastad lo que lis tocà emb aquets bens, y enréra no voldràn tornà per repertirhó en ningú. En cuant a sas casas, colcuna s’en podrà trobà que lis vengui bé o colca trast hon s’en puguin fé una.”

“¿Y si vos dig qu’hey pot havê un mèdi de ferlós conténs sênsa perjudicà a ningú?”. “¡Enhòrabòna!” -li contestaren tots a una.

“Idò sênd axí, que se quédin emb sa Dressana, hon hey trobaràn casa costruída. Y en cuestió de mobbles lis donaré sas cuatra galèras qu’heyà, y que pertenesquéren a n’el Réy mòro de Mallorca, axí tendràn part emb tot tal com élls demanan.”

Conformes se quedaren tots es nobbles y ben conténs que se posaren es frares. Es cab de varis díes va cridà a n’En Berengué de Palòu, Bisbe de Barselona, a n’En Nuño Sanx, a n’En Jimeno de Urréa y a n’es Mèstre de l’Hospital, y lis va di que se preparassen emb sos cavallés per surtí a donà batalla a n’es mòros de sas montañas. Y axí eu féren partind londemà de cap a Inca. Una vegada allà cridà a n’es Bal·le (anomenad a petissió d’En Ben Abêt) y li demanà si sabía o conexía a colcú que sabés avón s’havían refugiads es mòros. Aquex va di que sí qu’estavan a sa part de llevant, a sas còvas de sa sèrra d’Artà a unas 7 llégos de distansi. Conegudas aquéxas novas, londemà dematí partexen de cap a Artà arribandthí es decapvespre. Plantan tendas y entrand sa foscó vêuen p’es serrals un caramull de fogatéras, que delatavan sa posissió y sa cantidad aprotsimada de mòros que romandravan per allà. Arriba lo sen demà y sa lutxa no se va fé espérà; però com que anà de cap a munt ês més pesad que de sen revés, En Jaume va rebre consêy d’es séu cónco, de qu’elza dexassen fé, que no valía la péna continuà p’es gran cansament qu’estavan sufrind sênsa conseguí rês. Ja que ni tànsols es fonèbols conseguían destroí sas còvas, per móltas de pedròtas que tiravan. En Jaume contestà que s’ho pensaría, que donaría una resposta después de dinà. Però vet aquí, que mentras tans, es Mèstre de l’Hospital N’Hugo de Folcarquier va conseguí que d’amagad, un grapad d’es séus hòmos arribassen fins ben aprop de hon estavan es mòros, y arribads allà provocaren un incèndi qu’emb ajuda d’es ventot que feya, conseguiren cremà més de vint cabanas situadas devòra s’entrada d’unas còvas. Después y emb sas flamas encara ben visibbles lis proposaren rendissió; a lo que varen contestà de que si d’aquí a vuyt díes élls no havían rebuda ajuda d’ets altres mòros que per allà aprop se trobavan, s’entregarían a condissió de que no fossen fets esclaus. Posandthó en conexement d’En Jaume aquex se va negà, diguend que tots quedarían d’esclaus; acettand però espérà es plas que demanavan, que acabaría es matex diumenge d’el Ram de 1231. Però com que per aquella època ni havía mols que d’es séu cap feyan es séu vent, no havían passads més que un parêy de díes cuand En Pédro Massa emb un grapad de cavallés séus y un bon número de almogàvares, arribaren fins a unas còvas d’una altra part d’es serrals presentand batalla, conseguind fé prisionés a uns cinc cens mòros emb sas séuas familis y tot es séu bestià.

(Es Croniste d’Aragó Desclot, capítol 79 diu d’ets almogàvares: “Aquestes gents qui han nom almugavers son gents qui no viuen sino de fet de armes, ne no están en viles ni ciutats, sino en montanyes é en boschs, é guerrejen tots jorns ab serrayns. E entren dins la terra dels serrayns una jornada ó dues, lladrunyant é prenent dels serrayns molts é de llur haver, é de aço viuen. E sofferen moltes malenances que els altres homens no poríen sostenir, que be passaran á vegades dos jorns sens menjar, si menester los es : é menjarán de les herbes dels camps, que sol no s’en prehen res : é los adelids quels guien saben les terres els camins. E no apporten mes que una gonella ó una camisa, sia istiu ó ivern, é en les cames porten unes calses de cuyr, é en els peus unes avarques de cuyr. E porten bon coltell é bona correja é un fogur á la cinta. E porta cascú una llansa é dos darts é un seró de cuyr en que apporten llur vianda. E son molt forts é molt laugers per fugir é per encalsar. E son catalans ó aragonesos ó serrayns. E aquelles altres gents que hom apella Golfins son castellans é salagóns é gents de porfunda Spanya, é son la major partida de paratge. E per ço com no han rendes, ó han degastat o jugat, o per alguna mala feyta, fugen de llur terra ab llurs armes. E axí com á homens que no saben altre fer, venensen á la frontera dels ports de Muradal, que son grans montanyes é forts é grans boscatges, é marquen ab la terra dels serrayns é dels crestians, é quens passa lo camí qui va de Castella á Cordova é á Sivilia, axí aquelles gents prenen crestians é serrayns. Estan en aquells boscatges, é aquí viuen : é son molt grans gents, tan que el rey de Castella non pot venir á fi.”)

Arribad es diumenje d’el Ram envià En Jaume un missatje a n’es mòros que quedavan, emb so menssatje de que se rendissen y cumplissen lo convengud. Axí eu féren, replegaren sa ròba y comensaren a devallà de sas còvas, déxand allà dalt tot es gra y ets animals. Tots élls sumavan entre hòmos, dònas y infàns un total de mil cinc cens, que, sumads a n’ets altres féren un total de dos mil prisionés esclàus. En cuant a n’es bestià, cónta En Jaume que replegaren dèu mil vacas y més de trênta mil euveyas. Estand ja a Ciutad, En Jaume va rebre sa notissi de que N’Ato de Foces y En Rodrigo Lizana havían partids de cap a Mallorca. Es cab de dos díes desembarcà a Pollènsa En Rodrigo emb una nau ben carregada emb trênta cavallés ben armads y emb sas séuas monturas. També li féren sâbre que durant sa travessía se toparen emb un temporal, y qu’es barco de Bayona hon hey anava N’Ato de Foces y En Blasco de Maza emb un bon grupo de cavallés, va fé aygo, y no poguendló governà bé es matex temporal eu s’ho endugué a sas costas de Tarragona hon desembarcaren. Havía passad ja s’estiu d’aquex añ de 1231 cuand el Réy cridà a n’En Bernat de Santa Eugèni, señó de Torroélla, y li va di qu’havía passad ja mólt de tems dêsde que conseguiren goñà Mallorca, que s’en volía entornà de cap a n’es séu réyne de tèrra fêrm, y que éll quedàs a Mallorca de Llogtinent séu. Que donaría órde a tots es cavallés y a tota sa gent d’es réyne que l’obeíssen talment com l’obeiríen a éll. En Bernat agraí aquéxa distinssió que li feya, però que com que sa responsabilidat éra mólt gròssa, que en pago li donàs per sempre es castell de Pals, situad devòra de Torroélla y de Palafurgell. Hey vengué a bé en Jaume y ademés, se firmà convèni hon també s’escriturà qu’es gastos que tengués que fé dins es réyne de Mallorca en profit d’el Réy, fossen a carreg de sas arcas reyals. Llevò convocà a Córs d’es reýne de Mallorca y lis va di: “Baróns, ja fa 21 mesos que som estad aquí dêsde sa conquista de sa ciutad de Mallorca, sênsa volervós déxà totsols. Però estand ara a s’entrada de s’ivèrn, y que grassis a Déu parêx que no heyà rês que teme dins aquesta tèrra, Nos mos ne volêm entornà de cap a ca nostra. Dêsd’allà, milló que no dêsd’aquí vos podré donà consêy, vos podré envià reforsos per sa defènsa de s’isla, y si fós mesté, vendré totduna de cap aquí. Porêu està segús que tant de díe com de nit estiré pensand emb voltros. Ja que Déu m’ha consedit aquesta grassi, que cap altre Rey d’España ha poguda tení, de porê conquistà un réyne qu’està en mitj de la ma, y de que haguêm pogud edificà un’igglesi a nostra Señora Santa María, sênsa contà sas que se xecaràn més endavant. No tenguêu ansi, no vos abandonarêm. De Llogtinent méu quédarà entre voltros En Bernat de Santa Eugèni, per lo qu’esper que fejêu per éll lo que feríeu per Nos.”

(A n’es “Libre dels Feyts” En Jaume diu 14 mesos, però seguind fidèlment sas séuas notissis, són 21, ja que domés emb sa subasta d’es bens de sa ciutad se tardaren 3 mesos de 1230, emb lo que mos situam a Mars d’aquex añ, -capítol 80- . Que passad Pasco de 1230 -capítol 81- En Péro Cornel s’en va a Aragó a sercà 150 cavallés. Que per s’estiu de 1230 -capítol 82- emb sos cavallés ressién arribads fa una descubèrta per sa sèrra de Buñola passadas sas festas de Pasco. Y en es capítol 88 mos fa sâbre, tal com som apuntad més amunt, qu’es plas de vuyt díes que varen demanà es mòros de sas còvas d’Artà acabava es diumenge d’el Ram. Per lo que no se pot referí a sa matéxa Semmana Santa de 1230, pêrque es fets que relata sèt capítols més enréra, diu que ja havían passad Pasco. De resultas d’aquets cóntes, no va està 14 mésos com pòsa, sinó manco 21, ja que xèrra que s’estiu ês passad y s’ivèrn està demunt. Per consiguient còma mínim se tròba a n’es més de Setembre de 1231.)

Partida d'En Jaume I de cap a sa Península

Y después de totas sas despedidas, partí de cap a n’es port de sa Paloméra (avuy San Tèm), hon hey havía fondetjadas espérandló duas galèras, una d’En Ramón de Canêt (condat de Rosselló) y una altra de sa ciutad de Tarragona. Arribad allà s’embarcà a sa de Canêt y es séus acompañàns dins sa de Tarragona. Sa travessía va durà tres díes. Tòcan tèrra y fondetjan entre Tarragona y Tamarit, y después de fé vespre allà matex partêx de cap a Tarragona hon va desembarcà, y d’allà s’en anà de cap a Zaragossa passand per Montblanc y Lleyda.

S’ivèrn de 1231-32 eu passà En Jaume per Aragó. Ara bé, tampoc va pèrde es tems, ja que se va dedicà a fe incursións per sa frontéra d’es réyne de Valènsi, axí estand en es pobble de Exea (Ejea) a sa sèrra de Albaracín, a ca’n Péro Fernàndez de Azagra, va rebre sa notissi de que sas milissis de Teruel havían conquistad es castell d’Arés. Y aconseyad per tots es preséns, s’encaminà de cap allà a prênde possessió d’aquesta bòna plassa de frontéra. Envià órdes a Teruel pêrque En Ferrando Diez y En Rodrigo Ortiz emb tots es que poguéssen replegà se trobassen emb éll a Alfambra. Allà se juntaren tots p’es decapvespre, y después de sopà emprenguéren camí de cap a Montagut, Pobo y Villaròya, hon varen romandre. Londemà dematí partexen de cap a n’es castell d’Arés, y a mitjan camí lis arriba tot corrensos un ballesté a cavall, y li diu: “Señó, En Blasco de Alagón vos saluda y vos fa sâbre que Morélla es séua”. (Axò sotseía díe 7 de Jané de 1232). S’empipa tot En Jaume emb aquesta notissi, ja que éll no havía dit res a n’En Blasco de que fes lo qu’havía fet. Axí que, allà matex convòca Córs sênsa devallà d’es cavall, y En Ferrando Diez li digué: “Señó, dexau lo d’es castell de Arés, y anau a Morélla, pêrque milló sería qu’encara estàs en mans d’es mòros que no en sas d’En Blasco, que més fàcil vos sería goñarlà a n’es mòros, qu’En Blasco vos l’entrégui. Maldement En Blasco sigui es méu señó. Però com que jo pug canvià de señó cuand vulgui, vos tríi a vos antes que seguí emb éll después d’aquest fet”.

Escoltadas aquéxas paraulas demana parê a n’En Péro y a N’Atorella, contestand tots que primé arribassen a Arés y llevò a Morella, que tenían tems per ferhó tot es matex díe. Però En Ferrando Diez insistía diguend: “Señó, jo som aquí es ménos important de cuàns formam es vostro Consêy, però creymê, marxau demunt Morélla y enviau a cridà a n’ets hòmos de Teruel qu’estàn a Arés, y que mos seguêsquin de cap a Morélla preparads per lutxà”.

Aquest consêy va seguí el Réy y partind de cap allà a la correguda, atravéssan es riu Caldéras y arriban a n’es pla de Morélla es decapvespre de londemà.

Pobble de Morélla avúy díe.

Conquista de Morélla

De resultas d’anà élls a cavall, arribaren mólt antes qu’es muls y es carros que duyan sas provisións, per lo que varen havê de fé nit sênsa menjà ni beure. Lo sen demà en puntà auba, vêuen a n’En Blasco que acompañad de varis cavallés séus, vestids de batalla y emb sos escutés que lis duyan sas armas, se disposava a entrà dins Morélla. Eu díuen a n’En Jaume y aquex dona órde de qu’el vagin a aturà y li diguin que vol xerrà emb éll. Axí eu va fé En Ferràn Pérez y En Blasco li contestà: “Primé entraré dins es pobble, y llevò ja me presentaré a n’el Réy”.

“¡Don Blasco, el Réy vol que antes que res aneu a xerrà emb éll!” –li replicà En Ferràn.

“¡Digaulí a n’el Réy qu’hey aniré llevò!” –contestà-.

“¡Sabiguêu idò, que teng órde d’aturavós emb sas armas si se fa mesté!” –respongué En Ferràn posandsê emb varis cavallés armads just devant éll. Vend axò, a n’En Blasco no li quedà més remêy que presentarsê devant En Jaume I. Emb éll hey estavan En Péro Fernàndez, N’Atorélla y En Zeit-Abuzeit (antig Réy de Valènsi destronad per un cop d’estad, y ara a n’es servissi d’En Jaume I emb tots es séus almogavares). Se li consedêx sa paraula a n’En Blasco y diu que vol xerrà en privad emb el Réy. Aquest fa surtí a tots y espéra. En Blasco li diu: “Señó, ¿qu’ês lo que volêu?”.

“Vos sabêu, Blasco, -li contestà en Jaume- que de sempre vos som tengud emb aprèssi, y que vos som donads mols de privilègis, y que, ademés, sou feudetari méu. Per lo tant, ja que Déu vos a consedit sa grassi de conquistà aquesta plassa tan forta y famosa, que sa séua categoría fa que domés un Réy pugui essê es séu señó, per axò vos demàn que, per essê feudetari y Majordom méu y per tots es favós que vos som fet, venguêu a bé a que m’entreguêu sa plassa a jo; per lo que vos recompensaré en tanta mida a vos y a tots es vostros, que no tendrêu cap motiu de quéxa”.

“¿Ja no vos enrecordau señó, d’es patte que tenim firmad?” -contestà-

“¡Sí que m’enrecord! -respongué en Jaume- y dins éll se diu que tot cuant vos goñêu a n’es mòros vostro serà. Però maldement axò, don Blasco, eu de reconexe qu’aquesta plassa es tan forta, que val tant com tot un condat emb tots es séus habitàns; per axò sabêu que no vos correspòn tenirhó còma drêt de conquista, y per assò vos demàn que m’ho entreguêu”. “Dexaumê que m’ho pênsi” -replicà-.

Surt de sa tenda y sa junta emb cuatre cavallés d’es séus, y es cab d’una estona torna entrà y li diu: “¿De bon de ve señó, qu’aquesta plassa es tan important per vos?”. “¡Sí qu’eu ês!” –contestà el Rey-.

“Idò sênd axí señó, vos la donc, però també vos demàn que me la déxêu emb fèu y jo la tendré per vos. Y ja que vos la regal, esper essê es més estimad per vos d’entre tots ets altres”.

Hey vengué a bé En Jaume, fend entrà a tots ets altres per donarlís sa notissi d’es patte emb En Blasco. Y devant tots varen sellà s’acord posandsê es segón de joneyóns devant el Réy, fendlí homenatje de mans y de besada confirmand qu’es castell y pobble de Morélla estava infeudat a Aragó. (Sa ceremòni d’infeudassió entre nobbles, consistía en posà sas séuas mans demunt sas d’el Réy, o Prínsep, o Marquês, o Conte, y llevó donarlí un bésso a sa boca).

Y después de tot aquex truy s’en anà a prênde possessió d’es castell d’Arés. Y per allà estava cuand En Jaume I va rebre recado d’En Sanx VI de Navarra, de malnom “es Fort”, qu’hey anàs lo antes possibble pêrque emb so séu etzèrsit l’ajudàs a fé guèrra contra el Réy de Castélla, que per mediassió d’En Lope Díaz, señó de Viscaya, ja li havía prês tres castells de sa frontéra. Axí eu fé En Jaume, però com qu’el Réy de Navarra no se desidía a presentà batalla a n’es de Castélla per sa frontéra viscaína, s’entornà de cap a Teruel.

S’AMENASSA D’EL RÉY DE TÚNEZ

(Segona venguda d’En Jaume I a Mallorca)

Estand ja acaband es més de Febré de 1232 s’en anà de cap a Barselona. Allà li arribaren notissis de que s’Emir de Túnez estava preparand un’escuadra per invadí es réyne de Mallorca, còsa qu’el va preocupà mólt. Sênsa pèrde tems reunigué a tots es nobbles qu’emb éll estavan y a n’es jurads de Barselona per rebre consêy. Aquéis li diguéren que éra milló espérà notissis dirèttes de Mallorca, ja que no sempre éra ve lo que p’es molls se deya. Rebud aquest consêy, s’en và de cap a Vich per posà pau a un conflitte surgid entre En Guiem de Moncada y varis habitàns d’es condat. Hey duya domés dos díes cuand se li presentà es dematí d’es tercé díe, un missatje d’En Ramón de Plegamàns que li donà cónte de que havían arribadas notissis cèrtas, de que s’Emir de Túnez ja se trobava a Mallorca. No eu havía acabad d’escoltà, cuand donà órde de preparà sas monturas y partêx escapad de cap a Barselona, arribandthí es dacapvespre d’es matéx díe. Londemà dematí s’encamina de cap a sa plaja per fé es preparatius de sa flòta. Y emb axó estava cuand veuen arribà un xebèc. Éra de Mallorca, y demanads quinas notissis duyan de s’isla, contestaren que mólta de pò temían que mentras élls venían de cap aquí, no havéssen ja desembarcads es mòros dins aquéllas tèrras. Dirigindsê a n’es qu’el acompañàvan lis digué: “No mos parêx bé lo que mos aconseyaren es de Barselona, no ês profitós ni per Nos ni p’es nostro réyne, idò sa majó féta que may s’ha duyta a terme en cent añs de cap aquí, volgué el Señó que la féssem Nos emb sa conquista de Mallorca, Éll mos la va donà, no la perdiguêm noltros ara per covardía. Axí que señalarêm díe y hora per anà a donà socós a n’es de Mallorca, enviarêm órde a tots es que mos acompañaren es primé pic, y a tots es que tenguin fèu d’honó emb Nos, juntament emb tota sa gent que puguin reuní, pêrque se tròbigan emb Nos a Salòu dins de tres semmanas. Idò mos estimam més morí defensand Mallorca, que perde aquest reyne per sa nostra pròpi culpa. Però de ben segú que no el pedrêm, Déu y ets hòmos seràn testigos de tot cuant ferêm per conserverló.”

Y axí se va fé, y es cab de de tres semmanas essênd ja p’es Mars de 1232, allà qu’estava En Jaume y quèsi tots es qu’havía enviad a cridà. Tenía fletadas naus, taridas y una galèra, emb una capassidad total de fins a 300 hòmos a cavall més s’infantería corresponent. Docéns cincuanta se n’havían presentads ja, cuand se li personà es séu parent s’Arquebisbe de Tarragona, y En Guiem de Cervéra frare de Poblêt, qu’emb llàgrimas en ets uys imploravan que no anassem a Mallorca, qu’enviàs ets hòmos comandats p’es Conte d’el Rosselló, que tenían pò de qu’hey dexàs sa vida. Però no lis va fé cas y s’embarcà dins sa galèra. Un d’es que havía convocad éra En Pédro de Portugal, Señó de Mallorca, però per més que li envià dos menssatjes urgéns, fendlí enrecordà que tenía s’obbligassió de defensà es séu señoriu, aquest no se presentava. A mitja nit d’es díe señalad, estava sa galèra reyal xécand àncoras cuand unas veus dêsde sa voréra lis varen fé aturà sa maniòbra, y demanads que éra lo que volían contestaren qu’En Pédro de Portugal acabava d’arriba, que no partissen, que volía xerrà emb el Réy. Ja dins sa galèra, En Pédro se presentà a n’En Jaume diguend: “Som vengud per acompañarvós de cap a Mallorca.”

“Y cuàns de cavallés vénen en vos?”, li demana.

“Cuatre, la resta vendrà més tard.”, respongué.

“¡Veniu ben mal apareyad don Pédro per sa feyna qu’hem de fé!. Però axí y tot, quedauvòs aquí y embarcau emb sas naus que partiràn demà dematí. Jo m’en vatj ara totduna no sigui còsa qu’es de Túnez ja sigui per allà.”

Però éll va insistí tant a viatjà dins sa galèra, qu’el Rey consentí que viatjàs emb éll acompañad d’un cavallé y un escuté. Arriba lo sen demà y d’es cavallés qu’havía dit En Pédro qu’estavan per arribà, no se lis varen veure ni sas plomas, lo que just llevò se va sâbre que li havía dit mentidas y que domés éran cuatre es cavallés que duya es Señó de Mallorca per defensà sas séuas tèrras. Es cab de dos díes de navegassió entraren dins es port de Solle, hon hey trobaren un barco genovês fondetjad. Se turan a xerrà emb élls y lis demanen notissis sobre s’Emir de Túnez, contestandlís que no sabían rês d’éll, que a Mallorca no hey havía mòros esterengés, que tots es qu’hey havía éran mallorquíns. (1)

Conténs emb aquéxa gran notissi, ordenà es desembarc de dos hòmos emb s’encarreg de que féssen sâbre a n’es de Solle qu’el Réy havía arribad. Axí eu féren, y es d’es pobble tots conténs de qu’el Réy havés fondetjad a n’es séu port, allà s’hi presentaren emb més de 50 cavalls enséllads, pêrque pogués fé una bòna entrada dins es pobble. Es cab de tres díes més arribaren ets altres barcos. Desembarcads tots es cavallés se va resoldre prepararsê per si es de Túnez a la fí venía, per axò donà órde que se posassen vigías per tota sa costa d’es réyne, per sâbre es punt etzatte hon desembarcarían. Mentras tans s’encaminaren emb totas sas forsas de cap a Ciutad. Arribads a Palma y después de sa bénvenguda, reunêx es Consêy y aquéxas órdes va donà:

“Un pic sabiguêm an aquina plaja desembarcaràn, es cavallés y hòmos d’armas mos calocarêm a cèrta distansi; a n’es cavallés que no tenguin cavalls armads, els enviarêm devant de tot emb dos mil d’infantería pêrque simulin fé front a n’es que desembarquin, però qu’axí com es mòros tropitjin tèrra, giraràn en coa escapand a corre en direcció de cap a sa nostra posissió, que caurêm emb sos nostros cavalls armads demunt es mòros qu’elza perseguiràn còma falcóns demunt es colóms, moment en qu’es dos mil que lis donavan s’esquena fogind, se giraràn contra élls donandlís tantas guinavetadas com lis sigui possible, y axí, agafads dins sa trampa, ês de ben segú que goñarêm sa batalla.”

1.- Libre dels Feyts. Capítol 97.

Quinze díes varen està esperand qu’es de Túnez arribàs, però passad aquest tems sênsa tení cap notissi d’éll, varen comprênde qu’aquéxa suposta invasió no se duría a terme. Per lo que, aprofitand que tenía sas forsas armadas sufissiéns, va resoldre anà de cap a sas montañas d’es distrite de Pollènsa, concretament a n’es llogs de Oleró (avuy Ulleró), Son Verí y Pollènsa capital, hon s’hi havían fet fors uns quinze mil mòros mallorquíns emb sas séuas familis, capitanetjads p’En Xuayp moro natural de Xivert (Castelló).

Aquéxos, enterads de qu’En Jaume se preparàva per anà contra élls, li enviaren un missatje emb so mensatje de que, si lis prometía perdó per tots élls y lis donava mèdis de subsistènsi, li entregarían tots es llogs que havían ocupads.

Tant es nobbles com es cavallés y altra gent qu’emb éll estavan, li varen aconseyà que acettàs aquestas condissións, pêrque axò donava tranquilidad no domés a éll, sinó també a tots es demés habitàns de Mallorca. Y axí va resoldre que a n’en Xuayp y a altres cuatre d’es séu llinatje, lis donaría tèrras, cavalls y armas; y a cada un d’ets altres, un cavall, mul o mula. Y que se porían quédà a Mallorca tots es que volguéssen còma hòmos lliures. Però a canvi, En Jaume tendría drêt a esclavisà a tots aquells que no firmassen aquestas condissións. Y axí se va firmà y cumplí per tots ménos per dos mil mòros que s’estimaren més continuà emb sa reistènsi.

Después de tot axò y tenguend ja sa seguridat que d’Àfrica no vendría cap contingent armad, el Réy s’entornà de cap a Barselona essênd finals d’es més de Mars, déxand a Mallorca un altre pic a n’En Bernat de Santa Eugèni y a n’En Péro Maza, Señó de San Garren, emb devés quinze cavallés y escutés que també se varen volê quedà, donandlís s’encarreg de que, acabassen de dominà a n’es dos mil mòros que quedavan p’es castell de Pollènsa.

ENTRÉGA D’ES MÒROS DE PER POLLÈNSA Y INFEUDASSIÓ DE MENORCA

(Tercéra venguda d’En Jaume I a Mallorca)

Axí eu féren En Bernat de Santa Eugèni y En Péro Maza, hostigaren a n’es que quedaven per Pollènsa de tal fórma, que ni tànsols duyen quinze díes d’enfrentaméns, cuand aquéis li enviaren un missatje fendlís sâbre qu’estavan disposts a entregarsê, però que domés eu ferían a n’el Réy en persona. Emb aquéxa bòna notissi y estand acaband es mes de Matx d’es matex añ de 1232, En Bernat y En Péro partíren de cap a sa Península a comunicarhó a n’el Réy. Y talment com va sotseí li contaren, afagind que no éra mesté que preparàs gent d’armas per passà a Mallorca, qu’emb sa gent que élls tenían allà éran més que sufissiéns ja qu’es tratte estava fet. Y axí aconseyad s’embarcan tots de cap a Mallorca emb tres galèras, arriband a Porto Pi es cab de tres díes. Es de Ciutad que veuen arribà sas galèras reyals, botand d’alegría uns pujan dalt murada y altres surten a voréra de la mà a rebrerló, hòmos, dònas y al·lots tots cridavan y donaven vives, el Réy havía tornad. En Jaume I (cónta en Míedes, llibre 8 capítol 11), va quedà mólt content y estorad de veure sa Ciutad tan ben poblada, emb so poc tems que feya (un mes) que éll s’en havía anad. Lo sen demà d’havê arribads s’en anaren de cap a n’es castell de Pollènsa y tots es mòros que per allà hey havía, a éll se li varen entregà. Donandlís sa grassi En Jaume, de que, es qui volgués quedarsê a Mallorca eu poría fé sênsa jens de pò de cap classe. Axí eu féren quèsi tots. Estand instalad dins sa Mudayna de Ciutad, se li va presentà En Ramón Sèrra “es jove”, Comendadó d’es Templaris de Mallorca, y li va di:

“Señó, ja que sou aquí, ¿volêu fé una bòna campaña?; enviau a Menorca sas galèras armadas qu’heu duytas, y conminàu a n’es menorquíns que se vos entréguin si no vòlen tení guèrra emb Vos. Jo crêg que se vos entregaràn totduna, en vista de qu’heu goñada sa isla majó.”

Crida En Jaume a n’En Bernat de Santa Eugèni y a n’En Asalit de Gudar, y lis ordéna que juntament emb so Comendadó d’es Templaris, s’embarcassen cada un dins una galèra y partíssen de cap a Menorca, a di a n’es menorquíns que si no volíen guèrra que se sometéssen, que si axí eu feyan tendrían sas matéxas condissións que tenían emb so rey mòro destronad, y ademés sa séua protecció. A n’es tres baróns lis va di que éll estaría en es Cab de Péra qu’ês es qu’està més aprop de Menorca, esperand sas sévas notissis y per si éra mesté que passàs a s’isla.

Antes de que s’en anassen donà órde a un d’es séus secretaris, un jodío anomenad Salomó, natural de Zaragossa y germà d’En Bahi Hel, que, com que aquex sabía arabé, que totas sas condissións demunt ditas fossen escritas a un pergamí emb aquéxa llengo y eu entregàs a n’En Bernat. Axí se va fé y es vespre d’es matex díe varen surtí sas tres galèras de cap a Menorca, arribandthí es decapvespre de londemà. No havían entrads encara dins sa riéra (riéra, emb llengo baléà es sinònim de “ría” emb español) de Ciutadélla y es menorquíns ja elz estavan esperand armads d’es cap fins a n’es pèus. Sa galèra d’En Bernat de Santa Eugèni s’atraca a sa voréra, a n’es llog hon hey havía es Walí de s’isla, y havend demanad aquex quí éran élls, en Bernat contestà que éran galèras d’el Réy En Jaume d’Aragó y de Mallorca, y que li duyen un mensatje séu. Escoltadas aquexas paraulas es menorquíns deposaren s’attitud belicosa, y elza convidaren a entrà dins es port y a desembarcà. Mentras feyan sa maniòbra d’atrac es menorquíns s’endesfeyan per du catifas, estoras y coxíns per preparà s’estsenari hon havían de tení sas convèrsas. Estand tot llest demunt es moll y asseguds es cristiàns devant es Walí (que éra natural de Sevilla) y sa séva Córt, li entregaren es mensatje que lleggiren emb mólta d’atensió y solemnidat. Después lis diguéren que tenían que deliberà sa resposta, per lo que lis demanaren que lis consedissen fins a londemà per tení tems sufissient per prênde una desissió tan delicada. A continuassió varen essê convidats a entrà dins sa ciutad, hon lis prepararían una bòna benvenguda. Però En Bernat de Santa Eugèni, contestà que no porían entrà dins sa ciutad sênsa tení una resposta per sa séua part a n’es mensatje que li havían entragad, y també, pêrque es séu Réy no lis havía donad órde d’entrarhí. “Com vos estiméu més”, contestaren es menorquíns. Y es cab d’un rato que s’en havían anads, lis duguéren dèu vacas, cent euveyas, docentas gallinas, pa y vi emb abundansi. Y tots soparen juns, mòros y cristiàns fins que sa va fé de vespre, hon es cristiàns entraren dins sas embarcassións y es menorquíns dins Ciutadélla.

Aquest matex díe En Jaume I va arribà a Cab de Péra acompañad de sis cavallés, cuatre cavalls armads, un escut, cinc escutés, y dèu familiàs emb sos corrresponéns criads. Y entrada ja sa fósca, donà órde que pegassen fog a sas matas de per allà, gordand cèrta distansi entre fog y fog per donà a enténdre a n’es de Menorca, que de ben segú qu’eu vorían, que aquí hey havía un gran etzèrsit preparad per anà a Menorca. En Jaume I y sa séua Córt varen quedà a romandre a sa torre d’En Mikèl Núñiz. S’impresió qu’esperava causà a n’es menorquíns va donà resultad, pêrque aquéxos vend s’epettàcul s’acoquinaren y a correnssos anaren a demanà a n’En Bernat quê éran aquells fogs. Contestand que s’etzèrsit d’invasió qu’estava esperand si acettavan sas condissións o no.

Lo sen demà dematí se personaren a n’es moll tota la Córt de Menorca emb uns trecéns mòros principals. Reunids demunt es moll un altre pic, lis varen di que donavan grassis a Déu per aquest bon mensatje, que reconexían a n’En Jaume còma señó d’aquélla tèrra, y que maldement s’isla éra petita y no hey havía mólta de tèrra per sembrà, se comprometían a compartí emb el Réy lo que recuían, y axí li entregarían 3.000 cortéras de blat, 100 vacas y 300 animals entre cabras y auveyas. A canvi de sa séua protecció y defènsa contre colsevol enemig. Contestà En Bernat que ademés li havían de fé señó de Ciutadélla y de tots es castells y fortificassións qu’hey havés dins s’isla. Sorpresos es menorquíns demanaren un moment per deliberà. Contestand llevò qu’hey venían a bé si aquéxa éra sa séua voluntad, però qu’esperavan d’En Jaume, que tan bé s’havía portad emb sos de sa séva rassa a Mallorca, que talment se portàs emb élls. Se redattà es trattad y se va fé firmà y jurà demunt es Coràn, a tots ets habitàns de s’isla, emb lo que se varen tardà tres díes en férhó.

Mentrastàns En Jaume I cada vespre feya ensendra es fogs. Y arribad es cuart díe, surtid es sol y escoltada missa, rebéren sa visita d’un missatje d’En Bernat de Santa Eugèni, diguendlís que preparassen y endiumenjassen sas tendas, pêrque venían acompañads d’ets embaxadós de Menorca. Arribads a presènsi d’el Réy, varen esposà de paraula lo que havían firmad, y qu’esperavan qu’eu ratificàs posand sa séua señal. Lis va contestà que primé volía xerrà emb sos séus embaxadós, per lo que lis demanà que surtissen un moment defòra de sa tenda. Tot sol ja emb En Bernat, N’Assalit y En Ramón, esclafí: “¡Alabad sigui Déu que mos consedêx tanta de grassi!. Ês de ben segú que Nos no porêm déxà escapà aquesta ocasió, firmarêm es trattad emb sas condissións qu’heu negossiadas, ¡que ben vengudas sian!.”

No’u acabà de dí cuand va fé entrà a n’ets embaxadós de Menorca y lis digué que donava per bò es trattad qu’havían pattad emb sos séus embaxadós, y que posaría sa séua señal y séllo emb unas línias que posàs que acettava a n’es menorquíns còma fidel pobble séu.

En Jaume I va quedà encara per Mallorca fins a finals de Gost d’es matex añ de 1232, entornandsê llevò de cap a Aragó.

De governadó no diu an aquí va déxà ni si en va déxà cap, ja que lo cèrt éra que qui dirigía sa sossiedat mallorquina éra En Pédro de Portugal, Señó de Mallorca, que, a 1233 va créà es marc mallorquí d’argent, emb un való de 9 dinés (denaris) d’argent d’Aragó, lo que li donava un való equivalent a 36 Kg de blat (s’unidat de való éra s’aumut de blat), debud a que per Baléàs encara circulava moneda mòra “dinars” d’ò y d’argent, morabatíns, etc.

Dinar d’ò, d’el Réy de Mallorca Ishaq Ben Ganiya – 1.169

Diné aragonês

Diné aragonês

Es séu való equivalent éra dêsde una lliura (apro. 400gr.) a 4Kg de blat. (Naturalment que emb sos dobbés se poría comprà colsevol altra còsa).

Equivalènsis monetaris

1 diné (denari) = 4 sestèrsis = 10 assos = 4 Kg de blat.

1 sestèrsi = 2 ½ assos = 1 Kg de blat.

1 as = 12 unsas = 1 lliura de blat.

Es marcs y es dinés (denaris) éren sempre d’argent (plata), y es sestèrsis y ets assos éren de bronzo normalment, però també ni havía d’aram. Sas monedas en sí, pesavan entre 2 y 10 gr. segóns si es séu diàmetro éra de 15, 20, o 25, mm. Sas monedas d’un diàmetro superió (30, 35, etc.) éran sempre d’ò, y s’anomenavan “marcs o lliuras” segóns es réyne qu’elza feya.

Órde de fabricassió de moneda pròpi d’es réyne de Mallorca, donada p’En Pédro de Portugal a 1233, en Llatí.

“Notum sit omnibus quod istum pactum factum fuit inter infantem dominum Petrum regni majoricarum Dominum ex una parte : Item Petrum Guixam magistrum monetae ex alia : Sic quod ipse Petrus Guixam debet cudere monetam domini infantis bene et fideliter in omnibus, et per omnia ; et dominus infans debet illi dare quinque denarios pro marco de manufactura, et ipse observando fidelitatem, dominus infans non debet mittere alium magistrum in sua monetaria. Notum sit omnibus quod nos dominus Bernardus de Gralla, dominus Dominicus Petri Puador de Hoscha, dominus Joannes de Barñaa de Jaca monetarii fecimus cum infante dicto Petro regni Majoricarum domino talem pactum pro se, et pro monetariis et operariis de Aragonia et de Navarria, et de Castella et de Legione ; sic quod illi praedicti et omnes alii de locis praedictis venientes ad ipsam Majoricam de bona facere moneta sua, bene, fidelites in omnibus, et per omnisa, et praedictus infans debere illis dare de marco IX denarios de Aragonia, et de marco de midacia XI denarios, et de falsion. alverne marc, unam unciam de aventagio, et monetariis 2. d. Ac libra de amonetares. Et sciendum quod praedicti monetarii semper debent venire ad Majoricam in quocumque tempore miserit per illos dominus infans, non debent mittere alios in sua monetaria, scire velle allorum excipere alios de 4. hominibus de Barchinona quos domino infanti placuerint.= Et sciendum est quod dominus infans debet esse desenganatus per monetarios de Castella de Pipiones, et omnia ista debent observari bona fide, et sine malo ingenio ex utraque parte. Actum anno Domini MCCXXXIII. Testes : = BN.= Aymerique.= Petrus de Comabela.= Jacobus Çafarex.= Fernandus Gonzalvus.= Martinus Petri.= Arias Iañez.= García Lopis.= Petrus Gonzalbus.= Sancius Gunzalvus Suariz notaris domini infantis.”

COMÈNSA SA CONQUISTA D'ES RÉYNE DE VALÈNSI

Essênd ja a finals de 1232 y estand En Jaume I a Tamarite d’Aragó, se li varen presentà es Mèstre de l’Hospital N’Hugo de Forcalquier, y En Blasco de Alagón. Dirigindsê es primé a n’el Réy li va di: “Señó, ja que tant vos ha ajudat Déu emb s’empresa de Mallorca y de s’isla d’es costad anomenada Menorca, ¿no farêm res contra aquest réyne de Valènsi, que sempre ha fet front a n’es d’es vostro llinatje, es que, sempre s’han esforsad per conquistarló?”.

Domés acabà, En Blasco de Alagón demana sa paraula y li diu: “Señó, jo som viscud a Valènsi durant més de dos añs, cuand me vareu desterrà; y vos pug di que no heyà dins tota la Tèrra milló y més hermós país. Y que desd’el Cèl fins a bax no se tròba llog més agradabble que sa ciutad de Valènsi y tot es séu réyne, que té una llerguèri de més de sèt díes. De mòdo que si mos favorêx el Bon Jesús emb aquesta altra conquista, com jo crêg que vos fevorexerà, podrêu di qu’heurêu goñada sa milló tèrra del món, y que teniu bax es vostro podê es millós y més fors castells. Però si vos aconseyàs que posasseu sètje a colca gran castell de demunt es peñals, aquex sería dolent, pues hey sol havê entre coranta y cincuanta guerrés ben armads, que s’en podrían enriure d’es vostro podê. Però, segóns es méu parê, podríeu anà demunt Burriana qu’esta situada en mitj d’un pla mólt aprop d’es vostro réyne. Allà vos surtiràn a camí cinc o sis mil ballestés emb sas séuas ballestas de dos pèus, y un gran número d’altres soldats, que no vos dexaràn atracarvós a sa ciutad. Per axò, d’aquest mòdo, si lograu conquistà Burriana podrêu dí que sou es milló Réy d’el món”.

El Réy hey vengué a be, però com que faltava poc tems per sa ceremòni de nossas emb sa princesa d’Hungría, lis va di: “Después de nòssas anirêm contra Burriana. Dêsde Teruel farêm du emb béàssas totas sas provisións que mos siguin mesté axí com dos fonèbols, y cuand ajêm goñad Burriana enviaré a sercà a sa méua dòna, pêrque axí sa pobblassió de sa ciutad tengui per segú que mos hi quédarêm a viure. Llevonses de bon segú que tots es castells qu’heuràn quedats a sa nostra esquena: Peñíscola, Cervéra, Chivert, Polpis, las Còvas d’Avinromà, Al-Calaten, Cuellas y tots cuàns s’aprovisionin d’es camp de Burriana, se tendràn que rendí forsosament pêrque per una banda no podràn abastexersê de menjà, y per una altra se trobaràn militarment enrevoltads; per un costad emb sa frontéra d’es réyne d’Aragó y per s’altra emb noltros. Y axí que haguin caygudas totas aquéxas fortalesas, mos n’anirêm a n’es putx de sa Ceba, situad a duas llégos de Valènsi, y desd’allà podrêm hostigà a n’es de sa ciutad procurand que no lis arribin provisións, fendmós ets amos d’es camps que l’enrevoltan”.

Tal com acabam de di més amunt sa boda no sa va porê fé tan aviad com En Jaume I havés volgud, axí que, fòra pèrde tems reunêx a n’es nobbles y baróns d’Aragó: En Péro Ferràndez d’Azagra señó d’Albarracín, N’Atorélla, En Ferrando Díez, En Rodrigo Ortiz, N’Hugo de Forcalquier Mèstre de l’Hospital, En Blasco d’Alagón, En Sanx d’Horta, En García d’Horta, En Péro López de Pomar, En Ferràn Pérez de Pina, En Zeit Abuzeit antic Réy de Valènsi, En Rodrigo de Lizana, N’Ato de Foces, En Péro Giménez Valltèrra, es Mèstres d’el Temple, de Uclés y de Calatrava, EnBernat de Montagut, es Bisbe de Zaragoza, En Gimeno Pérez d’Arenós, En Guiem d’Asín, En Berengué d’Erill Bisbe de Llêyda, En Fernando, cónco d’En Jaume, el Bisbe de Tortosa, En Guiem de Cardona, En En Raymundo Folch, En Gimeno d’Urréa, En Blasco Maza, En Péro Cornel, En Bernad Guiem d’Entenza, es Prió de Santa Aliaga, es Comendadó d’Alcañiz, es Comendadó de Montalvàn, es Consêy d’Alcañiz, es Consêy de Montalvàn, es Consêy de Daroca, es Consêy de Teruel, es Consêy de Calatayud, es Consêy de Llêyda y es Consêy de Tortosa, y emprenen s’empresa arriband a Morélla per continuà llevò de cap a Burriana. Enrevoltada la tenían y castigand sas sévas muradas emb sos fonèbols, cuand arribaren a sa plaja duas galèras prossedentas de Tarragona emb gènero per s’etzèrsit aragonês. Una d’éllas propiedat d’en Bernat de Santa Eugèni (ets-Llogtinent d’el Réy a Mallorca com hem vist més amunt). En Jaume I, tenguend pò de qu’el Réy de Valènsi armàs varis galèras y se dirigís de cap a Burriana, lo que li provocaría haversên d’anà, va manà a cridà a n’es ressién arribads y lis demanà que no s’en anàssen, que se quedassen allà per contrarrestà sa possibble venguda per la ma de reforsos mòros. Li contestaren que armà sas duas galèras lis havían costads mols de dobbés, y no se volían arriesgà a pèrdarlâs si venían reforsos mòros, per lo que élls s’entornarían de cap a Tarragona en cuand havéssen descarregads, que allà éra hon tenían sas feynas. En Jaume, entre estorad y enfadat contestà: “Me parêx, Bernat, que sênd vos hòmo tan honrad y de gran fama, axí com tú Pédro Martel, Síndic de ciutad, heuríeu de mirà més per sa méua honra d’es modo que fós; còsa que no feys volguendvós anà d’aquí provocand que me sigui més difíssil conquistà aquesta plassa. Miràu es mal y sa vergoña que sería p’es méu réyne, es que, después d’havê goñad es Condat d’Urgell per sa séua llegítima herêua (a 1222), y d’havê goñad es réyne de Mallorca, m’en hagués d’anà d’aquí emb sa coa en mitj de sas camas”.

Aquêis li contestaren que s’ho havían de pensà, que si lis consedía un’estona per xerrarnê llevò li donarían resposta. Y axí eu féren y después d’un bon rato li diguéren que se quédarían a canvi de que lis pagàs setanta mil sous. A lo qu’En Jaume hey vengué a bé. Axí En Jaume, tenguend es costad de la mà cubert, se va porê dedicà sênsa preocupassió a mirà d’entrà dins Burriana. Axò va donà es séus bons resultads, pêrque es cab de varis díes es mòros li enviaren un missatje emb so mensatje de que lis consedís un mes de plas, a veure si dêsde Valènsi capital lis enviavan socós, que si passad aquest tems no havían arribads, li entregarían sa ciutad sênsa més lutxa. En Jaume lis contestà que no espéraría ni tres díes, que no estava dispost més que a lutxà es tems que fós mesté fins goñà sa plassa. Vend aquéxa attitud y no volguend lutxà més, es mòros li diguéren que sa plassa la poría donà per goñada, però que donàs permís a totas aquéllas personas que s’en volguéssen anà, (Burriana tenía per llevònses uns 7.000 habitàns), enduguendsê sas séuas pertenènsis de cap a Nules, qu’eu poguéssen fé. Hey vengué a bé En Jaume, y com se va pattà axí se va cumplí. Y después d’havê entrad dins Burriana, d’havê estad jurad per sa pobblassió autòttona còma nòu señó, y d’havê dexad un contingend armad comandat p’En Gimeno de Urrea, s’en anà de cap a Barselona per firmà sas capitulassións matrimonials emb sa Princesa d’Hungría, dòña Violant, díe 20 de Febré de 1233. Però com que sa boda no s’arribà a fé pêrque sa Princesa encara no havía arribada, va partí de cap a Teruel. Estand allà, un bon díe se li presentà un missatje d’es Comendadó de Burriana, En Gimeno de Urrea, que li entregà una carta d’es mòros de Peñíscola. Com qu’estava escrita emb algarabía (àrabé magrebí) va havê de mesté un traduttó. An aquesta carta se li feya sâbre que, si anava en persona a sa dita ciutad li entregarían sas claus. No s’ho pensà ni dos segóns, prepara tot y de cap allà que partêx més aviad que a corrensos arribanthí londemà dematí. Es mòros cuand el véren arribà obriren sas portas surtindlí a camí infàns, hòmos y dònas. Just a sas portas hey havía es Jeque emb sa séua Córt, y cuand En Jaume va essê devant éll li digué en romàns: “Señor, ¿quéreslo tú axí? é nos lo queremos, é nos fiarémos en tú, é donarte hemos lo castello en la tua fe”. (1) Pròva més qu'avinent de que a Valènsi se xerrava romàns valensià.

1.- Libre dels Feyts, plana 138.

Situassió de Peñíscola

Peñíscola

Después de Peñíscola se li anaren entregand: Cervéra d’es Maestrat, Chivert, Polpis, Castelló, Borriol, Avinromà, Alcaten y Villafames.

SA CONQUISTA D'EIVISSA

Havían pasads dos añs dêsde sa derréra venguda a Mallorca, (lo que vol di que ja éra p’es Gost de 1234) cuand estand En Jaume a Alcañiz, se li presentaren es Sagristà de Girona, En Guiem de Montgrí, que feya poc tems havía estad elegid Arquebisbe de Tarragona, y en Bernat de Santa Eugèni emb so séu germà; y li demanaren permís per anà a conquistà Ibissa, ja que encàra no estava bax es séu podê. En Jaume, después de pensarhó va considerà que sería una bòna cosa que se conquistàs s’isla y tenirlâ emb fèu, per lo que lis va donà permís. (insula = isola = isla)

Se posaren a fé es preparatius costruínd un trabuc (catapulta) y un fonèbol (fundíbulo) y contratand gent per anarhí. Emb axò estavan cuand en Pédro de Portugal y en Nuño Sanx varen eggigí formà part de s’epedissió. Reunids tots cuatre a veure mèm com repartían es benefissis, acordaren dividí s’isla en cuatra pars, una per el Réy ademés d’es fèu permanent, una per s’Arquebisbe de Tarragona y sa séua igglesi de Santa Técla, un’altra p’En Nuño Sanx y un’altra p’En Pédro de Portugal. Y espiritualment, tota s’isla estaría bax sa tutoría de s’Arquebisbad de Tarragona. Arribads a Ibissa, desembarcan a sa pròpi bahía sênsa mólta d’oposissió, y s’encaminan de cap a n’es primé resinte de muradas. Planten campament y comensà es sètje. Que va durà cinc mésos.

Emb so fonèbol se posaren a tirà pédras dins sa part baxa de sa ciutad, y emb so trabuc a n’es castell de dedalt d’el tot. Es cab d’un parêy de díes varen conseguí obrì una enclétxa a sa murada, y entraren dins sa ciutad fend matx per tots es costads, essênd es primé cristià que va entrà En Juan Xico, (que en es repartiment de Mallòrca li havía tocad una tercéra part de s’alquería Vilaròtja, a Pollènsa). Emb poc tems tenguéren goñanda sa priméra línia de murada, lo que assustà a n’ets ibissêncs demanad parlament. Acettadas sas condissións, que éran casi calcadas a sas de Menòrca (o siga, qu’es que volguéssen quedarsê emb sas matéxas propiedats que tenían eu poríen fé, pagand es corresponéns tributs a n’es séus nòus señós), es cristiàns s’entornaren de cap a sa Península uns y de cap a Mallorca altres, déxand un continguent armad per defensà lo que havían goñad. Axò sotseía p’es Jané de 1235. Es co-Señós d’Ibissa, díe 9 de Jané de 1236 varen otorgà Carta de Franquesa a n’ets ibissêncs, que va sê una còpi modificada de sas de Mallorca, havend refusos emb dos ets apartads 1, 2 y 10 de sa de Mallorca, y havê aliminads es 7, 8, 28, 30, 32 y 37 de sa de Mallorca.

SA CONQUISTA DE VALÈNSI

Después de passà una llèrga temporada a Burriana juntament emb sa séua espòsa dòña Violant, emb sa que se va casà díe 8 de Setembre de 1235, el Réy, acompañad de 130 cavallés, 1.200 mañàns y d’En Zeit-Abuzeit antic Réy de Valènsi emb 150 almogavares, va na a fé una colcada fins a sas portas de Valènsi. Arribads allà no varen presentà batalla y se dedicaren a corre es llogs de: Almenara, Murviedo, Puçol, Paterna, Maniçes, Torra Espioca, Alcoçer y Albalat.

(Tots aquets noms y d’altres qu’en posaré més endevant de pobbles, castells o comarcas d’es réyne de Valènsi, axí talment vénen escrits en es Libre dels Feyts, lo que mos demostra que per tot Valènsi també se xerràva romàns antes de sa conquista d’En Jaume I, y qu’aquets noms no elza varen posà es suposts repobbladós catalàns).

Entre Desembre de 1234 y Febré de 1235 se li varen entregà es llogs de: Onda, Nules, Uxó, Almenara y Alzamora. Después s’entornà de cap a Aragó.

Réynes españols a 1235

P’es Setembre de 1235 En Jaume I d’Aragó y Mallorca, Marquês de Lleyda y Tortosa, Conte d’Urgell y de Barselona, Visconte d’Carlades, Baró d’Omelades y Señó de Monpellé, se va casà emb Na Violant d’Hungría de sa que va tení cuatre fiys y cinc fiyas: En Pére, En Jaume, En Fernando, En Sanx, Na Violant, Na Costansa, Na Sanxa, Na María y N’Isabel. Però emb sa séua priméra dòna, Na Leonor de Castélla, emb sa que se va casà a 1221, va tení a N’Alfóns que moriría a 1260.

A principis de s’estiu de 1236 tornà de cap a Burriana acompañad d’es séu cónco Fernando, es Bisbe de Lleyda, En Blasco d’Alagón, En Péro Cornel, En Gimeno d’Urréa, En Guiem Çaguardia, En Mikèl Garcés -navarro-, En Fortuñ López de Sadava, En García Roméu, En Péro Fernàndez de Azagra, En Bernat Guiem d’Entenza, N’Artal de Foces, En Domingo de Fraga, En Rodrigo Linaza, N’Hugo de Montlaur -Mèstre d’el Temple-, y N’Hugo de Forcalquier -Mèstre de l’Hospital-.

Musée National a Paris

Una vegada dins sa ciutad, tots élls varen convènsa a n’el Réy de que anàssen a conquistà Culléra y Aljezira (Alsira). Axí que donà órde de preparà dos fonèbols y que fossen embarcads de cap a Culléra, a fi de no haverlós de desmontà per durlós emb carros, y llevò partíren élls de cap allà voréra de ma. Però cuand varen essê descubers arriband a Valènsi, varen dessidí enrevoltà sa ciutad per ponent, passand per Moncada, Patèrna, Quart y Manisses. Vend que ja duyan varis díes de sètje y a pésà d’es dos fonèbols Culléra no s’entregava, y que sas provisións que lis quedavan no bastavan per un llerg assèdi, varen dessidí entornarsên de cap a Burriana.

De cap allà anavan cuand estand aprop de sa torre y pobble de Moncada, que dominava tota s’horta nord de Valènsi, En Péro Cornel, es Mèstre de l’Hospital y En Gimeno de Urréa, el varen convènsa pêrque la conquistàs. Però seguían tenguend es probbléma de sas provisións, axí qu’En Jaume va reuní a Córt a tots es nobbles y lis va dí:

“Señós, aquí som venguds per fé mal a n’es mòros (sarrahíns), y anarmosnê d’aquí emb sas mans buydas, emb tànsols xixanta cautius entre hòmos y dònas, crêg que no’u hem de fé per sa nostra honra. Si Déu mos ajuda podríem avansà mólt emb sa conquista de sa ciutad de Valènsi, si conseguíssem goñà sa torre de Moncada que tenim a devant, que, después de sa torre de Quart ês sa més forta que per aquí heyà; y estand entre aquesta ciutad y Burriana, no hey hauría cap probbléma per rebre d’allà tota s’ajuda qu’haguéssem de mesté per mantenirlâ una vegada goñada. Però com que no anam bé de provisións, si voltros vos quedau aquí acampads jo arribaré fins a Burriana, allà me faré emb sas provisións sufissientas per porê agontà aquí més de vuyt díes, tems que crêg serà més que sufissient per goñà aquesta torre, y ademés també vos duré un fonèbol. Y per fé tot aquest truy vos demán que m’espérêu fins a tres díes, un per arribà a Burriana, un altre per fermê emb sas provisións y un altre per tornà fins aquí”.

Prên sa paraula es Mèstre d’el Temple, N’Hugo de Forcalquier diguend emb romàns fransês, sa séva llengo: (1) “Jo hi dich aytant per moy que la parola es bona ab que haje que menjer la host; mes á moy sembla bien que cest lloch de la torre de Munchada que stoyt molt pres de les Torres de Valencia”.

Contestand En Jaume: “¿No veys Mèstre sa ventatja que supòsa goñà aquesta torre tan totassòla com està?”.

Replicand es Mèstre: “Si Di majut, moy semblaria que vos presessets Torres-Torres, que stoyt bon lloch e es en lo xamí de Terol e de Valencia”. “Bon llog ês Torres-Torres, Mèstre, -respongué En Jaume- però aquesta val sèt vegadas més, y serà una gran honra si mos feym en tal llog estand tan aprop de Valencia, lo que mos honrarà mólt més y mos serà de més bon profit, maldement Torres-Torres sigui més forta”.(2)

1.- Axí talment està escrit en es Libre dels Feyts, capítol 143, fol 90. 2.- Libre dels Feyts, fol 90

Escoltadas aquestas rahóns tots hey venguéren a bé. Y talment com heu havía planetjad, londemà dematí el Réy partêx de cap a Burriana en domés dotze cavallés arribanthí es decapvespre. Es tercé díe tal com havía planetjad arribà a Moncada tot carregad, y emb so fonèbol comensaren a tirà pédras nit y díe sêns’aturà. Es cab de tres díes es mòros de Moncada se varen entregà. 1.147 varen essê es cautius entre hòmos, dònas y infàns. Sa rapilla també va sê fruttuosa havendthí mols de collàs, pulséras y recadas d’ò y d’argent, telas de seda y altras móltas còsas de gran való. Después de descansà, londemà comensaren a esbucà sa torre (2) pêrque no pogués tornà essê empleyada.

De Moncada partiren de cap a sa torre de Musséros, li posaren sètje y es cap de pocs díes ja la havían conquistada, y fets prisionés es 60 mòros que la defensavan. En Guiem Saguardia li demanà a n’el Réy que li entregàs es xixanta prisionés per canviarlós a n’es mòros de Valènsi p’es séu nebód, En Guiem Aguiló. Después de consultarhó emb sos Baróns hey vengué a bé y sa barrina se va fé. Domés arribà N’Aguiló, tot s’etzèrsit se pòsa en marxa de cap a sa plassa forta de Torras-Torras, però arriband a Alventosa es mercadés li eggigiren que lis pagàs sas provisions que s’en envia enduytas de Burriana. Londemà arribaren a Torras-Torras y después de goñarlà entrà dins Aragó camí de Zaragossa. Estand En Jaume I a Sariñéna p’es Gost de 1236, va prênde sa desissió d’anà s’añ siguient a conquistà es castell d’es putx de “la Cebolla” (avuy putx de Santa María) que se tròba a duas llégos de Valènsi. Però com que sas notissis de vegadas vòlan més aviad qu’es vent, per sa Corema de 1237 li arribaren notissis estand éll a Teruel, de qu’es mòros, sabedós de sas séuas intensións havían esbucad es castell de Enesa en es putx de “la Cebolla”. Axò no li va caure jens bé a n’En Jaume, y com que aquell putx éra sa clau per entrà a Valènsi per tramuntana, en secrêt va ordenà que se preparassen taulóns per encofrà y mol·los per recostruí es castell. El tenguéren llest per viurerhí en dos mésos, y después va fé costruí una carretéra fins a la ma per porê rebre emb més comodidat bastiméns y provisións duytas emb barcos. Essênd p’es Juriol de 1237 resolgué anarsên de cap a Burriana, pêrque havían surgid probblémas emb sos mercadés de Tortosa. Axí que, disposandsê a desmontà sa tenda, reparen que una golondrina havía fet niu en es capcurucull, vend axò el Réy donà órde de que sa tenda no se desmontàs fins que sa golondrina emb sos séus pólls s’en havés anada. En es castell hey déxà a n’En Bernat Guiem d’Entenza emb cent cavallés. Arregglads ets assuntos de s’abastexement d’es castell d’Enesa emb sos tortosíns, partêx de cap a Lleyda y llevò a Huesca (Oscha). Y estand allà arribà un missatje anomenad Guiem de Salas, que, de part d’En Bernat Guiem d’Entenza, li fa sâbre qu’el Réy de Valènsi havía juntad un etzèrsit de sicéns cavallés y coranta mil mañàns, emb hòmos de Ejerica, Segorbe, Lliria y Onda, y que varen atacà es putx de “la Cebolla”. Qu’es nostros, varen determinà surtí a camp ubèrt antes que quedarsê en es castell enrocads. Que aquéis, fend reculà a n’es nostros, es qu’estavan a sas aumenas d’es castell lis cridaren: ¡vergoña, cavallés vergoña!. Que sentind aquets crits agafaren coratje y a n’es crit de ¡Santa María, Santa María!, tots a una contraatacaren emb tanta forsa qu’es moros comensaren a reculà. Que durant sa lutxa va morí en Giménez de Llussià, es séu fiy majó En Gimeno Pérez de Triergua y s’abanderad d’En Bernat Guiem d’Entenza. Escoltadas aquestas novas s’en va nà de cap a Daroca hon s’havía de veure emb sos séus baróns. D’allà va partí de cap a Teruel, y de Teruel a Enesa carregad de tota classa de menjà y animals, y emb tròpas per reforsà sa plassa. De Enesa va partí de cap a Burriana, d’allà a Oropesa, Ulldecona y Tortosa. Dêsd’allà envià mensatje a totas sas ciutads y castells d’Aragó y Cataluña que tenguéssen fèu emb éll, pêrque per sa primavéra d’estiu de 1238 estassen preparads emb tots es séus per anà a conquistà sa ciutad de Valènsi. Fet axò s’en anà de cap a Zaragossa. P’es mes de Desembre va rebre sa notissi qu’En Bernat Guiem d’Entenza havía mort de mort natural. Domés havía passad un mes, Jané de 1238, y tornà rebre notissis d’es castell d’Enesa, que li féren sbre qu’es de sa guarnisió s’en volían anà y abandonà es castell, lo que va peocupà mólt a n’En Jaume fendlí esclamà: “Lo fotud de s’assunto ês que m’elza teng que veure emb mala gent, pêrque no heyà altra classa de personas més creguda en tot el món, qu’es cavallés.”

Axí que, reunind a tota la Córt lis fa sâbre que pêrque es cavallés no fugin d’es putx de sa Ceba abandonand es castell, donarà órdes de que sa séva espòsa dòña Violant y sa séva fíya, de matex nom, se trasladin a Enesa hon éll també s’hi quédarà.

P’es més de Bril d’es matex añ, después de Pasco, se li personà en secrêt un moro de Patèrna emb un mensatje, hon se li deya qu’estavan disposts a entregarlí es pobble y es castell. Después de varis díes també se li personaren altres missatjes emb mensatjes iguals d’es pobbles de Betera y Bulla. Contestand a tots tres que totduna que pogués se personaría per prênde possessió d’aquells llogs. Havend presa possessió de Patèrna, Betera y Bulla, va dessidí de que havía arribada s’hòra de posà sètje a Valènsi.

(Es de fe mensió aquí que a tots es llogs, ciutads y castells que se li anavan entregand, lis va conservà es privilègis y franquissis que tenían emb el Réy de Valènsi. O sigui, que varen porê conservà sas séuas possessións, costums, relligió y lleys.)

Estand ja en es mes de Matx va reuní s’etzèrsit y se varen dirigí de cap a n’es Grao, atravessà es riu Guadalaviar y arriband a una milla de sa ciutad de Valènsi, a un llog dêsde hon poría controlà sas portas de Boatélla y Jarea, va plantà es campament. Desd’allà va fé una colcada fins a Ruzafa conquistandlâ, y dêsde hon va porê veure a n’En Zaen, Réy de Valènsi, qu’estava a una torre situada a mitjan camí entre Ruzafa y sa ciutad. En previsió de qu’aquex se dessidís a escometerlós, donà órde de que ningú se mogués d’hon estavan, y que ni tan sols desmontassen ni per anà a menjà. Axí varen passà tot lo díe, menjand a mitjdíe demunt es cavall, pa, vi y formatje, que res més tenían en aquells moméns tan alluñads d’es campament. Fins que arribà sa posta de sol en qu’es mòros s’entornaren de cap a sa ciutad, y En Jaume de cap a n’es campament. Durant es cinc mésos que va durà es sètje, se varen enfrontà varis vegadas, però en petits combats de pocs hòmos y sênsa cap trascendènsi militar. Fins que, a finals de Setembre, per médiassió d’un missatje d’En Zaen, va fé emb aquest un tratte secrêt hon s’estabblí s’entréga de sa ciutad sênsa lutxa. Eu va fé en secrêt, pêrque sabía que éran mols es qu’emb éll anavan, qu’estavan desitjosos d’entra a sang y fog dins Valènsi. Però éll no tenía cap ànsi sanguinari. Éll s’estimava més porersê serví d’ets habitàns que no tenirlós d’enemigs, ja qu’elza cuadruplicavan a élls en número, per lo que sa còsa no estava tan segura de porarlós goñà emb un enfrontament bèlic. Y emb cas hipotètic de vènsa, ¿quí llauraría es camps y elza serviría y pagaría impots, si estavan mors?. Emb sos pattes hey havía sa possibilidat de que tot aquell que s’en volgués anà eu podría fé y ademés sería acompañad fins a n’es pobbles de Culléra y Dénia. Axí, es díe de San Mikèl de 1238 En Jaume I d’Aragó, Mallorca, Conte de Barselona y d’Urgell, y Señó de Monpellé, va entrà triunfant dins sa ciutad de Valènsi. (Per enllog de sa séua crònica se tròba cap mensió a qu’es réynes de Mallorca y Valènsi, fossen havê estads mesté repobblarlós. Per lo que se pot deduí que, si d’uns moíméns tan importàns de migració que havéssen estads mesté fersê per repobblà tant de territòri, no s’en fa mensió ja no domés p’En Jaume, sinó per tots es Cronistas de sa Corona d’Aragó, escettuand a n’es falsari Ramón Muntané (1), simplement ês pêrque no varen etzistí. Y per certificarhó, talment com en es cas ja demostrad de Mallorca, basta fitsarmós en que sas costums valensianas res ténen que veure emb sas costums catalanas o aragonesas.)

Capitulassións d’el Réy de Valènsi fétas y firmadas a Russafa:

(2) “Nos Jacobus, Dei gratia, rex Aragonum et regni Maioricarum, comes Barchinone et Urgelli, et cominus Montispesulani, promitimus vobis Çayen regi, neto regis Lupi et filio de Modef, quod vos et omnes mauri, tam viri quam mulieres, qui exire voluerint de Valentia, vadant et exeant salvi et securi cum suis armis et cum tota sua ropa mobili quam ducere coluerint et portare secum, in nostra fide et in nostro guidatico, et ab hac die presenti quod sint extra civitatem usque ad viginti dies elapsos continue. Preterea volumus et concedimus, quod omnes illi mauri qui remanere voluerint in termino Valentie remareant in nostra fidesalvi et securi, et quod componant cum dominis qui hereditates tenuerint. Item assecuramus et damus vobis firmas treugas per nos et omnes vassallos, quod hinc ad septem annos dampnum malum vel guerram non faciamus per terram nec per mare nec feri, permitamus in Deniam nec in Cuileram nec in suis terminis; et si facer et forte aliqui de vassallis et hominibus nostris, faciemus illud emendari integre secundum quantitatem eiusdem maleficii. Et pro hiis omnibus firmiter atendendis, complendis et observandis, Nos in propia persona juramus et facimus jurare domnum Ferrandum, infantem Aragonum, patruum nostrum; et domnum Nunonem Sacii, consanguineum nostrum; et domnum P. Cornelii, moaiorem domus Aragonum; et domnum P. Ferrandi de Açagra, et domnum Garciam Romei, et domnum Rodericum de Liçana, et domnum Artallum de Luna, et domnum Berengarium de Entença, et G. Dentença, et domnum Atorella, et domnum Assalitum de Gudar, et domnum Furtuni Açnariç, et domnum Blascum Maça, et Rogerium, comitem Pallariensem; et Guillelmum de Montecatano, et R. Berengarium de Ager, et G. De Cervilione, et Berengarium de Eril, et R. G. De Odena, et Petrum de Queralt, et Guillelmum de Sancto Vincentio, Item Nos P., Dei gratia, Narbonensis, et P., Terrachonensis, archiepiscopi; et Nos Berengarius, Barchinonensis, P., Cesaraugustanus, V., Oscensis, G., Tirasonensis, Ex., Sogobricensis, P., Derteusensis, et V., Vicensis, episcopi, promitimus quod hec omnia supradicta faciemus atendi et atendemus, quantum in nobes fuerit et poterimus, bona fide. Et ego Çayen, rex predictus, promito vobis Jacobo, Dei gratia, regi Aragonum, quod tradam et reddam vobis omnia castra et villas que sunt et tenent citra Xuchar, infra predictos, scilicet, viginti dies, abstractis et retentis michi illis duobus castris, Denia, Scilicet, et Cuilera. Data in Roçafa in obsidione Valentie, IV kalendas Octobris, era M. CC. XXX octava. = Signum num Guillelmi, scribe, qui mandato domini regis, pro domino Berengario, Barchinionensi episcopo, cancelario suo, hanc cartam scripsit, loco, die et era prefixis.”

1.- Les quatre grans Cròniques. Nota 98. Ferràn Soldevila y Menéndez Pelayo. 2.- Historia de D. Jaime I, escrita en lemosín. Traducida ahora al castellano. 1848.

Valènsi a 1802

A 1239 nex a Vilafranca del Penedês es primé fiy d’es matrimòni emb Na Violant d’Hungría, En Pére, que sería III Réy d’Aragó d’es séu matex nom, y I de Valènsi.

A 1242 mò En Nuño Sanx, passand es séus estads (es condat d’el Rosselló, es de Cerdaña, es de Conflent y es de Vallespí) a n’En Jaume I.

A 1243 nex a Monpellé es segón fiy d’es matex matrimòni, En Jaume, que sería es II Réy de Mallorca d’aquest nom. Ademés d’aquets dos, En Jaume I va tení emb na Violant a: Don Fernando, que va morí jove. Don Sanx, que va sê Arquebisbe de Tolédo. Dòña Violant, que se casà emb N’Alfóns X es Sabi, réy de Castélla. Dòña Costanza, que se casaría emb En Manuel de Portugal. Dòña María, que se fería monja. Dòña Sanxa, que moriría en peregrinatje a Tèrra Santa. Y dòña Isabèl, que se casaría emb En Felip III de Fransa.

A 1244, havend vist el Réy En Jaume sa falta d’interés d’En Pére de Portugal en es govèrn d’es réyne de Mallorca, li va proposà baratà es Señoríu de Mallorca p’es Señoriu de sas vilas de: Murviedro, Almenara, Burriana, Segorbe y Morélla. En Pére acettà totduna, ja que, éll s’estimavamés pasturà per sa Península que per Mallorca.

En Pére se va despedí d’es mallorquíns emb sos siguiéns termes:

“Nos, s’Infant don Pére, fiy de s’ilustre Réy de Portugal, a n’ets estimads y fidèls prohòmos de sa ciutad y réyne de Mallorca, salut y plenitud de grassi. Sabiguêu com noltros som fet concanvi d’es réyne de Mallorca emb el señó Réy, y que quedam ben satisfets. Y debud que voltros m’heu fet sagrad jurament de fidelidat y homenatje, resulta que sêns’es méu consentiment no porêu admetre a s’anomenad Réy, ni a cap altra persona per Señó vostro; ês per lo que, emb s’autoridat que teng demunt voltros, vos absolc de dit jurament de fidelidat emb so qu’estaveu obbligads, ordenandvós que d’aquí en devant rebiguêu per Señó vostro a don Jaume Réy d’Aragó, etc.; manand a Mèstre Juan, Canonge de Mallorca, que púbblicament vos absolguiga de dit jurament. Donad a Aljezira (Alsira-Valènsi) a n’es 3 díes de Juñ de 1244.”

A 1246, concretament díe 29 de Juriol, el Réy En Jaume va regalà a n’es mercadés d’es réyne de Mallorca, es solà de defòra murada hon porê edificà sa Llonja o casa de Contratassió.

Díe 31 de Juriol d’es matéx añ va ordenà que tots es plets havían d’està resols en es plas màtsim de tres mésos, agilisand axí sa burocrassi judissial.

A 1248, segóns consta en es llibre de Privilègis de s’arxiu de sa ciutad de Palma anomenad de “Sant Pera” fol primé, diu que, díe 20 de Gost de 1248, En Jaume I va enomenà Cònsuls de la ma d’es réyne de Mallorca, a n’En Roberto Pallavicino, En Guiem de Turiassa, En Bernat de Turiassa, En Guiem Défla, En Bernat Español, En Bernat de Granada y N’Aries Juans. (Barselona no tendría Cònsuls de la ma fins a 1347).

Díe 19 de Jané de 1248 se pubblica es primé testament d’En Jaume I.

Díe 26 de Matx de 1251 havend convocadas Córs de sa Corona d’Aragó a Barselona, va fé reconexe a n’es séus fíys Pére y Jaume còma herêus d’es séus estads. Hereuand a n’En Pére emb so réyne d’Aragó, es de Valènsi, es Marquesads de Lleyda y Tortosa, y es condat de Barselona; y a n’En Jaume emb so réyne de Mallòrca, es condats de Rosselló, Cerdaña, Conflent y Vallespí y es Señoriu de Monpellé hon havía nascud.

A 1254 En Jaume I va tornà a enomenà Señó de Mallorca a n’En Pére de Portugal. Es qui díe 12 d’Ottubre d’aquest matex añ va confirmà per carta en presènsi d’el Bisbe de Mallorca En Ramón de Torrélla y altres cavallés, sa donassió féta p’En Jaume I demunt Porto Pí a n’En Mikèl Núñiz, En Bernat Font, En Valentí Torres y En Benergué de Vilafranca. Donasió qu’elzhi havía fet a 1249. (1)

A 1255 En Pére de Portugal va morí a Palma, essênd enterrad dins sa Sacristía de s’igglesi de “San Francisco d’Assís” (San Fransêsc).

Díe 2 de Gost de 1256 el rey En Jaume envià una carta a n’es prohòmos de Mallorca, pêrque jurassen a n’es séu fiy Jaume còma herêu d’aquex réyne: (2)

“En Jacme per la gracia de Deu Rey Daragó, de Maylorcha é de Valentia, é Compte de Barcelona e Durgell é de Rosseiló é de Ceritania é Señor de Montpelier. Als amats é faels sens prohomes é á tota la Universitàt (Ajuntament) de la Ciutàd é de tot lo Regne de Maylorcha. Saluts é gracia. Sapiats que nos tremetem á Maylorcha lo car fyl nostre infant don Jacme hereu del Regne de Maylorcha é de Montpelier, pêrque á vos pus fermement deym é manam que vistes aquestes presents letres á el jurets el homenatje fassets que aprés obit nostre hayats é tingets el tots temps é no ningun altre en Rey vostre é en Señor natural. Dada en Valentia á ij. dies á lentrada dagost en layn de MCCLVI. Seyal etc.”

1.- Historia General del reino de Mallorca 1840. tom I pl. 430 2.- Còdic propiedat de D. Juan Burguez Zaforteza, pl. 28 A (H.G.R.M.-1840 pl.1123).

Uns cuàns de díes més tard dins s’igglesi de Santa Eulari de Palma, s’Infant Jaume, de tretze añs d’edat, va sê jurad còma herêu y sussessó d’En Jaume I, d’es réyne de Mallorca.

A partí d’aquest moment En Jaume II va etzercí còma Réy titulà sobre Mallorca, ja que consta que, díe 22 de Matx de 1263 (sèt añs después d’havê estad jurad per réy sussessó) va envià una carta a n’es Tresoré y Procuradó General d’es réyne de Mallorca, Arnàu Bastida, donandlí órdes pêrque comensàs sas òbras de costrucció d’un nòu castell de Bellvê. Y sas instruccións per fé es pagos de material, mèstres de picapedré, manòbres y mañàns. També diu que sa pédra (marês) s’ha de trèura d’es rafal Aumaditx propiedat d’En Pére Granada, no mólt enfòra de sa ciutad. Assênd s’arquitètte En Pére Salvà, mallorquí. Es primé castell de Bellvê ja etsistía a n’el 812, lo que mos du a pensà que degué sê costruíd per s’etzèrsit qu’En Carlo Magno va envià emb ajuda d’es mallorquíns (y que com som vist a capítols anteriós se quedaren aquí emb sas sévas familis) a n’el 799. Essênd es séu primé alcayde En Rogero Bellver, d’es que se supòsa li vé es nom a n’es castell.

A 1258 En Jaume I va firmà emb el Réy de Fransa En Lluís IX, de mal nom San Lluís, un Trattad p’es cual feya concanvi d’es séus territòris feudataris dins Fransa emb sos territòris feudataris qu’el Réy de Fransa tenía dins España. An aquest Trattad se li diu de Corbeil.

TRASCRIPSIÓ D'ES TRATTAD DE CORBEILL:

“Ês de conexement general que, entre el señó Réy de Fransa per una part, y el señó Réy d’Aragó, Mallorca y Valènsi, Conte de Barselona, d’Urgell, de Rosselló, de Cerdaña, de Conflent y de Vallespí, y señó de Monpellé, per un altra, s’han produíd desavenènsis sobre axò qu’es matex señó Réy de Fransa diu qu’es condats de Barselona, de Bésalú, de Rosselló, d’Ampurdà, de Cerdaña, d’Urgell, de Conflent, de Girona y d’Aussona, emb tots es séus habitàns y casas, són possessións d’es réyne de Fransa y fèus séus, (se fitsin com dins aquesta relassió no heyà es marquesads de Lleyda y de Tortosa; axò es debud a qu’aquets dos estads formavan part integrant d’es réyne d’Aragó, y no d’es condats de sa Marca Hispànica dêsde sa séva conquista a n’es mòros durant es siglo XII); y el dit señó Réy d’Aragó diu, per contra, que té drêts a Carcassona, Redís, Lauraco, Termes, Biarritz y es séu Viscondat, a Agadha, Albi, Rutini, condat de Fox, Caturco, Narbona y es séu Ducad, a sa tèrra de Salt y Pertus, a Amilliavo emb tot es séu Condat, a Cardona emb so séu Viscondat, a Tolosa y tot es séu Condat, y a Egidio; emb tots ets habitàns y casas de tots aquéis llogs, emb honós, benefissis, consessións y drêts universals y emb tots es séus bens, per assò noltros, N’Arnàu, bisbe de Barselona per la Graci de Déu; En Guiem, prió de Santa María de Corneliano; y En Guiem de Rocafort, en representassió d’es dit señó Réy d’Aragó a Monpellé, Procuradós anomenads per aquest atte p’es pròpi señó Réy d’Aragó, enviads a posta emb so séu nom; a n’es més amunt dit señó Réy de Fransa, devant éll emb persona presentam cartas credensials secretas, fétas p’es pròpi Réy d’Aragó. Axí idò, en lo sussessíu, después de mols de trattads aquí y allà, seguind es consêy de bons hòmos d’el señó Réy de Fransa, arribam an aquest trattad y berrina qu’es matex señó Réy de Fransa per sí, p’es séus sussessós y herêus, a n’es més amunt dit señó Réy d’Aragó y a tots es séus herêus y sussessós a perpetuidat, y a noltros, es dits procuradós d’es matex Réy d’Aragó, Vises séus, delimita, renuncía, se retira y dona totalment, colsevol drêt y possessió, tant si eu tenía com si eu pogués havê tengud, o inclús deya tení, tant emb tèrras o emb habitàns, com en fèus y colsevol altra còsa més, dins es condats de Barselona, Urgell, Bésalú, Rosselló, Ampurdà, Cerdaña, Conflent, Girona y Aussona, emb tots ets honós, homenatjes, consessións, jurisdiccións y drêts, y emb sas pertenènsis de tots élls, y emb tots es benefissis, fruyts y còsas fétas per éll matex o per colsevol antessessó, comprometendsê an axò per sí matex y obbligand per sempre a n’es séus herêus y sussessós, a que no reclamaràn absolutament rês per sí o per altres, renunsiand a tot espressament en favó séu y d’es séus herêus y sussessós, volguend y diguend que sas cargas siguin nulas, prometend que tot torni a n’es més amunt dit señó Réy d’Aragó, renunsiand també a tot socós de drêt, tant canònig com civil o consuetudinari, y a tot privilègi reyal o personal que pogués ajudarlí. Noltros, en canvi, es més amunt anomenads procuradós d’el Réy d’Aragó y d’es séus herêus y sussessós, Vises séus, en calidat de procuradós, a n’es present señó Réy de Fransa y a n’es séus herêus y sussessós, en vista de que s’han produíd conflittes provocads per éll y es séus antessessós per causa d’aquets territòris, també, separam, renunsiam, donam y mos retiram totalment, específica y espresament, de colsevol possessió y drêt qu’el señó Réy d’Aragó tenía, tant si eu tenía com si pogués haverló tengud, o inclús si deya qu’eu tenía, tant en tèrras y habitàns, com en fèus o colsevol altra còsa dins Carcassona, Redís, Lauraco, Termes, Biarritz y es séu viscondat, a Agadha, Menerba, Fenollet, a n’es condats de Albi, Rutini, Fox, Caturco, Narbona y es séu ducad, a Kerbuz, a sa tèrra de Salt y Pertus, a Amilliavo emb tot es séu condat, a Cardona emb so séu viscondat, a Tolosa y tot es séu condat, y a Egidio; y emb tots es séus habitàns y bens, lo qu’el señó Réy d’Aragó dona completament sênse condissións y consedêx esplíssitament a n’es més amunt anomenad señó Réy de Fransa y a n’es séus herêus y sussessós. En consecuènsi, noltros, es més amunt anomenads procuradós p’es pròpi Réy d’Aragó, y Vises séus, renunsiam a tot específicament y espresament, y prometêm de bòna fe, cumplí lo qu’es matex Réy d’Aragó ha renunsiad íntima y expresament per éll matex y p’es séus herêus y sussessós séus, emb tots ets escrits y arxius, si n’hi ha o n’hi va havê, volguend inclús y determinand que siga completament nul lo que sigui perjudicial p’es matex señó Réy de Fransa y per tots es séus, y que totas aquesas còsas tornin a éll; es matex señó Réy d’Aragó eu renunsiarà total y espresament per éll y es séus sussessós, y noltros també en nom séu renunsiam a tot socós de drêt, tant canònig com civil o consuetudinari, y a tot privilègi, reyal o personal, p’es que, es matex señó Réy d’Aragó o es séus herêus o es séus sussessós, poguéssen benefissiarsê en contra d’aquets acords o d’una part d’élls, y qu’es matex señó Réy d’Aragó a n’es matex señó Réy de Fransa donarà cartas de patent demunt equets acords. Observand y cumplind totas sas còsas demunt ditas, dins lo estipulad, noltros, ets anomenads procuradós, prefèttes, intendéns d’es matex Réy d’Aragó, en presènsi d’es matex señó Réy de Fransa, mos obbligam a jurament demunt es Sagrads Evangèlis. En testimòni d’axò som fet que sigui presentada a impresió d’ets escribas, aquesta present carta objette d’es nostros secrêts. Aquestas són sas Attas, en es palau d’el señó Réy de Fransa a Corbeil, estand éll matex present, a n’es V díes d’ets idus de Matx, de s’añ d’el Señó de M.CC.L.VIII. Estand preséns també el Bisbe Aprencenso, el señó Ludovico, fiy majó d’el señó Réy de Fransa, y el señó Felip, fiy d’es matex señó de Fransa, En Raymundo Joscelmi, señó de Lunelli, En Simó de Claro Monte, señó de Nigelle, N’Egidio, costabulari de Fransa, En Juan de Crannis, militar, Mèstre Radulfo, tresoré de San Franboudi de Silvanecte, Mèstre Odón de Lorriaco, Mèstre Juan de Nemosio, Mèstre Felip de Caturco, Mèstre Juan de Wliaco, En Ferrario de Lauro, sagristà de Barselona, y N’Arnàu de Gualba, Canonge de Vicenas. Signum.(1)

1.- Traducció de s’original en Llatí a s’Español per D. Juan Vanrell Nadal. Traducció de s’Español a n’es Baléà per D. Mikèl Garau Rosselló (Díe 16 de Juriol d’es matex añ, En Jaume I va firmà aquest Trattad.)

A mitjan 1265 sa fiya d’En Jaume I, Na Violant, espòsa de N’Alfóns X de Castélla, li envià una carta demanandlí ajuda per anà a combatre a n’es mòros de Mursia que, emb ajuda d’es de Granada s’havían rebelad contra Castélla. En Jaume va envià 10.000 aragonesos bax es mando d’es séu fiy majó En Pére, de 26 añs, acompañad d’En Jaume segón fiy séu de 23 añs. Aquest réyne de Mursia va seguí después, bax es domini de Castélla en virtud d’es Trattad d’Almizra, firmad a 1244 entre Castélla y Aragó.

A principis de Joriol de 1269, trobandsê En Jaume I a Tolédo va rebre una embaxada d’el Gran Chan, Réy d’es tàrtaros, oferindlí amistad y demanandlí si aniría emb éll a conquistà Tèrra-Santa. En Jaume contestà que sí. Vend N’Alfóns X de Castélla (es Sabi) gènre séu, qu’es 65 añs que tenía En Jaume I no éran per anà a batallà per tèrras tan alluñadas, va mirà de convènserló de que no hey anàs, però va sê inútil. Axí que, no poguendló convènsa dessidí ajudarló oferindlí cent mil maravedís d’ò. Y varis cavallés qu’estavan preséns se li varen oferí per anà emb éll pagandsê élls matéxos tots es gastos. Es Mèstre de l’Hospital, es português Gonsalo Pereira, va promete contribuí emb cent cavallés. Axí que, partí En Jaume de cap a Valènsi per comensà es preparatius de sa Creuàda. Estand en aquesta ciutad va rebre un’altra embaxada d’En Mikael Paleólogos, Empéradó d’es grècs, demanandlí qu’el anàs a ajudà a lutxà contre ets enemigs de sa fe cristiana. Lo que animà més a n’En Jaume, y de Valènsi passà a Barselona y d’alla a Zaragossa. Allà va anomenà a n’En Pére, Infant d’Aragó, Llogtinent séu durant tot es tems qu’éll no hey fós. D’aquí tornà de cap a Castélla acompañad d’es séus fiys d’En Pére y En Jaume, aturandsê a n’es monastèri de Huerta per despedirsê de sa séua fiya Na Violant. Allà hey trobà també es séus nets, es gènre y es séu tercé fiy En Sanx Arquebisbe de Tolédo. Tampoc varen conseguí entre tots que déxàs anà s’idèa d’anà a Tèrra-Santa, y axí a finals de Joriol de 1269 partí d’es port de Barselona emb domés una galèra y una saéta de cap a Mallorca, emb s’intensió de replegà sa flòta mallorquina y dobbés per s’espedissió. Arribad a s’isla y enterads de sas intensións d’el Réy, es jurads d’es réyne y de sa ciutad no domés no posaren cap inconvenient pêrque elza déxàs sênsa barcos de guèrra, sinó que ademés li oferiren cincuante mil sòus. També va anà a veure En Jaume s’almojarife de Menorca, fendlí aquest, entrega de mil vacas. Quedà tan content En Jaume emb aquets donatius, que va redattà un privilègi hon se tipifica que ni éll ni cap descendent séu lis pogués modificà sas Franquesas, etsensións y llibertads:

(1) “Sábigan tots que Nos En Jaume per sa Grassi de Déu Réy d’Aragó, Mallòrca y Valènsi, Conte de Barselona y Urgell, y Señó de Monpellé, per Nos y p’es nostros sussessós, reconexêm y confessam a voltros es bons hòmos y a tota s’Universidat (govèrn y ajuntaméns) de Mallorca, que, a plegaris méuas grassiosament y de vostra espontànea voluntad mos donareu ara, per ajuda de s’espédissió y passatje ultramarí, cincuanta mil sòus emb reyals valensiàns. Per assò, emb sa present, volêm y vos consedêsc qu’es donatíu més amunt dit que m’heu fet, no vos pugui a voltros ni a n’es vostros sussessós causà cap perjudissi contra sas franquesas, etsepsións y llibertads vostras. Donada a Ciutad de Mallorca, a n’es 24 díes de Joriol de 1269.

CONCESSIÓ D'UN ESCUT A PALMA Y A N'ES GRAN Y GENERAL CONSÊY

Díe 26 de Juriol d’es matex añ va consedí Privilègi a s’Universidat (Ajuntament) de Palma y Jurads (Consêy) de Mallorca, p’es cual se creava s’escut d’armas d’aquesta ciutad y réyne, emb sos siguiéns termes, en llemosí:

(2) “De Sagél. Nos, En Jacme per la gracia de Deu Rey Daragó, de Maylorcha é de Valentia, é Compte de Barcelona é Durgeyl é de Rosseyló é de Ceritània é Señor de Montpeyler &c. Encàra còm convinént còsa sia é reonàble á rahó càscuna ciutàt sagél pròpi de comunitàd haver, volem é otorgàm á vos prohomens é á la Universitàt de la ciutàd de Maylorcha damunt dits, per tots témps que puscàts fér é haver vos é els vostres succesors Sagél pròpi de la comunitàd de la ciutàd damunt dita, en lo cuàl de la una pàrt sia lo seyàl nòstre, é en l’àltre pàrt lo seyàl del castél de l’Almudàyna de Malòrches, ab lo cuàl sagél, las letres de la dita Universitàt beremént puscàts segelàr. Dada a ciutàd de Maylorcha als XI dies á l’axida de Juliòl de làñy de M.CC.LX.IX.”

Séllo de Palma y d'es Consêy

1.- Hist. Gral. Reino de Mallorca. 1840. tom I, pl. 440

2.- Còdic propiedat de D. Juan Burguez Zaforteza, pl. 28 B (H.G.R.M.-1840 tom II, pl.783).

Díe primé de Gost d’aquest matex añ arribà emb sa flòta a n’es port de Barselona. Aquesta estava formada per trênta barcos gròssos y sis galèras, emb un total de vuycéns hòmos d’armas, una compañía de almogavares y una de ballestés. Díe cuatre de Setembre surt sa flòta de cap a Tèrra-Santa emb un bon estopêtj. Es cab de tres díes avistaren s’isla de Menorca en mitj d’un temporal, cap d’es barcos ni galèras varen essê escapassos d’entrà dins es port de Mahó. Axí que, vend que no éra voluntad d’el Señó continuà emb s’espedissió, enfilan tramuntana y entren dins es port de Marsella es cab de dos díes més. Allà éll va prênde sa desissió de tornà de cap a ca séua. Però part de sa flòta va dessidí continuà es viatje domés se calmàs es temporal. Y axí eu varen fé conseguind arribà a n’es port d’Acre (Palestina) es cab de duas semmanas.

Díe 26 de Gost de 1272, En Jaume I va confirmà es séu derré testament estand a Monpellé, ratificandsê emb sa divisió d’es séus estads entre es séus fiys Pére y Jaume. Déxand a n’es primé es réyne d’Aragó (que comprenía es Marquesads de Lleyda (fins a 1834) y de Tolosa (fins a 1834); sas prov. de Huesca (que comprenía Sobrarbe y Ribagorza), Zaragossa, Teruel y Cataluña (que comprenía es condats de Barselona, Tarragona, Perelada, Penedés, Pallars Jussà, Girona, Besalú y Aussona), es condats autònomos d’Urgell (autònomo fins a 1314), d’Ampurias (autònomo fins a 1325) y de Pallars Sobirà (autònomo fins a 1481)); es réyne de Valènsi (que comprenía sa provinsi de Valènsi y de Castelló), y es condat de Barselona. Y a n’es segón, es réyne de Mallorca, es condats de Rosselló, Cerdaña, Coflent y Colliure, es viscondats d’Omelades y Carlades, y es Señoriu de Monpellé. Tipificand en es testament que domés es condats de Rosselló y Cerdaña quedavan feudetaris de sa Corona d’Aragó. Disposand també que, si En Pére s’oposàs an aquest testament, perdés tots es drêts demunt élls.

Estand En Jaume I a Gandía per 1275, va firmà escrittura de confirmassió de franquissis y privilègis, a s’Almojarife de Menorca (1):

“Per nos et nostros successores laudamus, concedimus et confirmamus vobis Aboezmen Zaiz Ibn Haquin Reiz Minoricarum et filio vestro Hanamber Haquin Reiz Minoricarum et succesoribus vestris, in perpetuum omnia instrumenta quae à nobis habetis tam super donatione et concesione quan fecimus vobis et vestris de tota insula Minoricarum, quam super tributo quod inde nobis facere debetis, quam etiam super omnibus et singulis aliis conventionibus quae sunt inter nos et vos ac etiam alios sarracenos habitatores in terra su insula supradicta, et super franquitatibus et aliis concessionibus à nobis vobis et praefactis sarracenis factis, et omnia etiam quae in instrumentis praedictis sunt notata; volentes et per nos et successores nostros vobis et successoribus vestris cum praesenti carta nostra perpetuo valitura; nihelominus concedentes quod omnia instrumenta jam dicta et ea quae ut dictum est in ipsa sunt notata plenam in omnibus semper et per omnia habeant firmitatem, gaudentes &c. Dat. Gandie.[....] M.CC.L.XXV

Díe cuatre d’Ottubre de 1275 En Jaume, Infant d’Aragó (futur Jaume II de Mallorca), se va casà emb N’Esclaramunda de Fox. Después de sa boda partiren de cap a Monpellé hon s’hi quédaren una bòna temporada, fins que varen essê avisads de qu’En Jaume I estava malat a Aljezira (attual Alsira), Valènsi. Allà estavan es dos germàns, En Pére y En Jaume, esperand acontexeméns sobre sa salud de són pare. En Jaume I vendsê bastand malat, cridà a n’En Pére y el sermonetjà (2) diguendlí que obeís a l’Igglesi y a n’es séus representàns, qu’administràs rètta justissi y fós amorós emb sos séus súbdits; qu’estimàs y se mostràs benevolent emb so séu germà Jaume; que se mostràs ubert emb tots aquells señós que l’havían servid a éll. També li va ordenà que no descuydàs es castells d’es réyne de Valènsi, que procuràs conservarlós d’ets assals d’es mòros no dominads, que an aquesta xusma canalla, fes tot lo possibble per engegarlós de tots es séus réynes, que són uns enemigs perpètuus d’es nom de Cristo. Dit axò se va fé monjo de s’Órde d’el Císter per acabà es séus díes dins sa pau d’un monestèri. Y de Aljezira va partí de cap a Valènsi capital, a hon díe 27 de Juriol de 1276 pujà a n’el Cèl.

1.- Arxiu Reyal Corona d’Aragó. Reg.12, Jacob.I. part.2, fol.329.

2.- Anales d’el reino de Aragón. Guillermo Zurita, llibre III, capítol 100.

Mapa inglês de s’evolusió d’ets estads cristiàns dêsde 1037 a 1270, hon porêm veure com Lleyda y Tortosa no formavan part d’es Condat de Barselona (Cataluña), dependent d’el Réy de Fransa.

ES CASCO D'EN JAUME I

D’es casco de “fèrro” (com éll eu anomena) d’En Jaume I, porêm di que, tal com mos ho cónta dins sa séua Històri, duya normalment un casco llis de cuyro. Domés se posava es de fèrro cuand havía de bereyarsê dirèttament dins un combat. En cap moment de sa séua Històri, diu si estava coronad per sa rata piñada. Ara bé com que per moltísimas de còsas y fets històrics, se fa cas a sa tradissió que cónta es pobble, no heyà cap rahó per no tení per bò que éll duya una rata piñada. Per contra, s’ha demostrad per cuàns eu han estodiad, que sa figura d’es dragó emb alas que se guarda a s’Ajuntament de Palma còma es sobrecasco d’en Jaume I, ês fals, aquest sobrecasco éra representatiu d’En Pére IV d’Aragó, Valènsi y Mallorca, que va sê es primé qu’el dugué. Mos cónta en José María Quadrado, que, a 1407, el Réy Martí I d’Aragó, Valènsi y Mallorca, va consedexe a n’es Juradads d’es réyne de Mallorca, es séu sobrecasco d’es dragó emb alas, pêrque fós mostrad y passetjad a sa prossessó de sa Festa de s’Estandart. Tots es sobrecascos éran de cuyro o de cartó, estavan pintads o no, y s’usavan per mirà d’assustà es cavall d’es contrari a sas lutxas individuals. Y aquéxos se colocavan demunt es casco llis de fèrro.

SAS ARMAS (escut) D'ARAGÓ

Foto d’es “Libro del conocimiento” 1385, sobre sas armas d’Aragó

Transcripsió (Castellà antig):

«Partí [...] e fui al reinado de Aragón, un reino muy viciosso e abondado. E fallé en él cinco cibdades grandes. A la mayor, do coronan los reyes, dizen Çaragoça. A la otra Valenzia, a la otra Tarragona et a la otra Barçelona e a la otra Tortosa. [...] E el rey dénde ha por señales nueve bastones amarillos e bermejos atales».

Foto d’es Còdic Geltre sigle XIV, plana 62, d’armas reyals y nobbles. Plana d’Aragó.

(Ês curiós comprovà que, a tots es trattads d’heràldica de s’Edat Mitja tant españols com esterangés, sas cuatra barras vermeyas demunt grog siguin señal d’Aragó y es séus Réys, mentras qu’en es sigle XX y XXI se li adjudiqui a Cataluña, una comarca d’es réyne d’Aragó. ¿No ês axò faltà a n’es rigó científic històric, no ês axò falsificà s'HISTÒRI?.)

TERRITÒRIS DE SA CORONA D'ARAGO

A 1276

CORONA D’ARAGÓ A SA MORT D’EN JAUME I - 1276

Aquesta Corona estava conformada per:

Es réyne d’Aragó, que comprenía es territòris de: Ribagorza, Sobrarbe, Huesca, Zaragossa, Teruel, Lleyda, Tortosa y Cataluña. (Cataluña éra es nom que rebía dêsde 1.115 es territòri formad p’es condat de Barselona, que tenía de feudetaris a n’es condats de: Tarragona, Perelada, Penedés, Pallars Jussà, Girona, Besalú y Aussona. Que s’havía adjuntad per herènsis y per consiguient es Conte de Barselona éra es séu propietari.) Y com que, essênd es Conte de Barselona el Réy d’Aragó, dêsd’es tratad de Corbeil Cataluña éra propiedat d’es Réys d’Aragó; y per consiguient, territorialment formava part d’aquest réyne. No se comprên com ês que, no havend cap documentassió que avali que Cataluña (condat de Barselona) fós un territòri independent, en es mapas que s’han fet ara la dibuxan defòra de sas frontéras d’es réyne d’Aragó, cuand no ês axí. Etzistêx documentassió més que sufissient dins s’Arxiu d’aquex réyne y Corona, per demostrà que Cataluña éra part integral d’es réyne d’Aragó. Un parêy qu’en porêm destacà per sa séua protsimidat a Edat Modèrna són: un, sa créassió a 1416 d’es Principad de Girona p’En Fernando I d’Aragó, Valènsi y Mallorca; anomenand prínsep de Girona a n’es séu fiy Alfóns. (Avuy en díe, es prínsep Felip de Borbón té aquest títol ademés d’es d’Asturias). Y dos, sa solissitud que varen fé es tres Brassos (nobbles, militars y Igglesi) d’es General (Generalitat) a 1436, a n’el Réy d’Aragó pêrque lis consedís permís, per porê celebrà sa festividat de San Jordi patró d’es réyne d’Aragó, còma festa pròpi de Cataluña. Comprometendsê a canvi, a qu’es crit de guèrra de sas tropas catalanas d’avuy en devant sería: ¡Aragó San Jordi!.(1)

1.- “Gran Enciclopèdia Catalana”. Tom 13, pl. 270

A 1277

DÈSSIM CUART RÉY - 4rt. Cristià –

EN JAUME II de MALLORCA

En Jaume II de Mallorca va sê jurad y reconegud herêu d’es réyne de Mallòrca a sas Córs d’Aragó reunidas a Barselona, díe 26 de Matx de 1251, en virtud d’es primé testament fet p’En Jaume I. Y maldement aquex primé testament va sê modificad per tres vegadas, a n’En Jaume sempre li corresponguéren es matéxos estads. P’es Joriol de 1256 va sê jurad per herêu d’aquest réyne dins s’Igglesi de Santa Eulàri de Palma, p’es Prohòmos y Jurads, com som dit en es capítol corresponent. Desd’aquest moment en Jaume II comensà a etzercí còma Réy, y axí díe 11 de Gost de 1256 va estendre reyal Privilègi, confirmand a n’ets habitàns d’es réyne pròpiament dit, totas sas Grassis, Etsensións y Franquissis donadas per són pare. Emb reyal carta de 22 de Matx de 1263 dirigida a n’es tresoré y Procuradó General d’es réyne de Mallorca, N’Arnàu Bastida, donà sas ordas corresponéns per comensà sas òbras d’es nòu castell de Bellvê y de tots es pagos nessessaris, a hon inclús s’anomena es llog d’havón s’havía de trèure sa pédra, d’es rafal Aumaditx, propiedat d’En Pére Granada, no mólt enfòra de Ciutad. Anomenand a s’arquitètte mallorquí Pére Salvà per fé es planos y dirigí sas òbras. A finals de 1275, ressién casad y estand a Monpellé va rebre sa visita d’En Ramón Llull, qui el va convènsa pêrque fundàs a s’isla de Mallorca una Universidat de llengos orientals. Axí eu va fé s’añ siguient 1276 después de sa mort de són pare, y emb s’autorisassió del Papa Juan XXI. Se va costruí a Miramà de Valldemossa, y eu va dotà d’una renda de 500 floríns anuals a carreg de s’erari reyal. Més endavant, díe 19 de Mars de 1300 aquest edifissi y institussió va passà a mans d’es monjos Cistersienses, per sa fundassió d’un monestèri d’aquesta Órde relligiosa, però may se va arribà a fé. Pêrque aquéxos varen regalà sa propiedat díe 2 de Desembre de 1337 a n’es que sería es tercé fiy d’En Jaume II, En Fernando de Mallorca. Después de s’entèrro a Pobblêt - Valènsi, d’el Réy En Jaume I, va partí En Jaume II emb sa séua dòna y sa séua Córt de cap Mallorca per essê jurad còma nòu Réy de Mallorca dins s’igglesi de Santa Eulari, axò va sotseí díe 12 de Setembre de 1276. Después passà a n’es continent y s’en ana de cap a n’el Rosselló, Conflent y Cerdaña, també per assê jurad Conte d’aquets estads; y posteriorment de cap a Monpellé a hon emb grans festas va sê jurad Señó séu. Lo matéx va fé emb sos viscondats d’Omelades y Carlades. Después va partí de cap a Zaragossa, per assistí a sa coronassió d’es séu germà Pére còma tercé Réy d’Aragó emb aquex nom. Aquéxa ceremòni se va fé dins s’igglesi de San Salvadó díe 16 de Novembre de 1276 emb gran pómpa y magestad. Llevò d’essê coronad En Pére III, eu va sê sa séua dòna Na Costansa, de mans d’En Bernat d’Olivélla Arquebisbe de Tarragona.

Sas titulassións d’En Pére III éran, Réy d’Aragó, Réy de Valènsi, Marquês de Lleyda y de Tortosa, y Conte de Barselona. Sas d’En Jaume II éran, Réy de Mallorca y islas adjasséns, Conte de Rosselló, Cerdaña, Conflent y Vallespí; Visconte de Carlades y Omelades y Señó de Monpellé.

Corona de Mallorca a 1277

No va tardà mólt En Pére III “es Barrud” Réy d’Aragó y Valènsi, a rómpre es jurament fét a són pare En Jaume I, faltandlí tems per passà a Perpiñà después d’essê jurad éll còma Réy, hon s’hi trobava es séu germà Jaume Réy de Mallorca, per eggigirlí que li retés homenatje de fèu no domés d’es condats de Rosselló y de Cerdaña, tal y com estipulava es testament, sinó també d’es réyne de Mallorca. Vend En Jaume II “es Prudent” qu’es séus estads estavan màssa separads per porê fe una defènsa militar efettiva de tots élls, vengué a bé a rétra Homenatje de Fèu d’Honó a n’es séu germà. Y díe 12 de Jané de 1278, dins es monastèri d’es Pares Predicadós de Perpiñà, en presènsi d’En Rotgé Bernat, Conte de Fox, de N’Arnàu Rotgé, Conte de Pallàs, d’En Dalmàu de Castellnòu, d’En Pons Zaguardia, de N’Arnàu de Corsaví, d’En Guiem de So, d’En Pére Queralt y d’En Bernat d’Angueròla, va firmà es siguient document redattad en Llemosí (1):

“Carta de composissió entre el rei en Pere é el rei en Jacme, frares=. Sapientuit que con plet fos en nos en Pere per la graçia de deu rei Daragó, en Jacme per aquella matexa graçia rei de Mailorcha ab les iles de Manorcha é de Evissa é ab les yles altres ayaens a aquel regne é sobre los comptats é les terres de Rosseylo é de Cerdaya, é de Conflent é de Valespir, é ab ço pluria é sobre Mompeyler. Las cuals totas còsas nos dit rey Daragó deyen á nos perteyer. A la fi volens del dit plet partir per composiçió é transacció é conserver entre nos el fraternal amor. Nos en Jacme per la gracia de Deu rei de Mailorcha damunt dit, de grat é de certa sciencia é de bona voluntad per nos é per tots los succesors nostres reebem de vos en Pere rei Daragó damunt dit frare nostre é dels succesors nostres reis Daragó en feu honrad seus tot serviçi sots la forma emperó daval scrita tot lo dit regne de Mailorcha ab les iles de Manorcha é de Evissa é ab les altres y les ayaents a aquel regne é tots los dits comptats a terras de Rosseilo, de Cerdaya é de Conflent, de Valespir é Cobliure. Encara sens perjudici de truy dret reebem en feu de vos é dels vostres segóns la manera demunt é daval contenguda lo vescomtat Domelades, el vescomtat de Karlades ab totas vilas é ab Casteils daquels vescomtats é encara tots casteyls é vilas é les quals que quals per alou havem els é els termens de Mompeiler, é en la seyoria é en las terras daquel loc é generalment totes altres coses quals que quals havem é haver devem en qualque los sien ab cavaler ço es á saber ab homens é ab feus, ab jurisdiccions, ab seyories totes, sia que aquelas tingam aman nostre o altres tenguem per nos en feu, exceptats los feus que tenim del bisbe é de lesgleye de Magalona per los quals tots é sengles locs é terres é drets lurs, constituint nos present feudatari vostre. Regonoxens daqui avant nos els succesors nostres les dites totes coses tenir de vos é de succesors vostres reis Daragó en feu damunt dit honrad. Tresportans encara en nos succesors nostre dret seyoriu é totes les dites totes còsas. Lo cual dret seyoriu otorgam nos daqui avant posehir per nom de vos é dels vostres, é quax en sayal de liurada possesió del dit dret exectat emperò de la dita regonexensa de feu, nos en Jacme rei de Mailorcha dit les compres dels castels de Nules é de locs les cuals havem fetas en les dites terres, les cuals a nos é als succesors nostres per alou retenim emperò volem é atorgam quels hereus els succesors é dar potestat de la ciutat de Mailorcha per nom é per veu de tot lo regne de Mailorcha e de les iles de Manorcha é de Evissa é de le vile del Puig de Cerdá per nom é per véu de Cerdaya é de Conflent, é de la vila de Perpeyá per nom del comptat de Rosseiló é de les terres de Valespir é del castel de Cobliure é del castel Domelades. Las quals postats los dits hereus é succesors nostres sien tenguts de dar a vos é als succesors vostres tota hora é quantes de vegades resquestes ne serán per vos é per los succesors nostres irats é pagats per rahon tan solament de regonexensa de feu é de fradig, de dret. Mas les dites postats no puscats vos nels vostres succesors retenir per rahon de valensa, sien tenguts encara tots los hereus é succesors nostres fermar dret a vos é als vostres en poder vostre é del vostre, é una vegade cade añy com ne sereu requestas anar a cort vostre é dels vostres en Cataluya si dons lavors quant ne serau requestes no eren los dits hereus é succesors nostres el regne de Mailorcha. Nos emperó en vida nostre no siem tenguts de fer homenatge ne donar postat ne anar a cort vostre ne fermar dret ne constitucion de nou feadors per vos é per los vostres observar. Premetem emperó nos els nostres é assó de present nos é els nostres succesors oblegam que ayudam é velam é defenam vos les vostres succesors á to poder nostre contra tots homens del món. Encara prometem per nos é per los nostres servar é fer servar en les terres del Rosseilo é de Cerdaya é de Conflent é de Valespir é de Cobliure les usatjes é les costums é les constitucions de Barselona fets é fetes é encara faedores é faedors per nos é per los nostres ab conseil de la mayor part dels barons de Cataluya, axi com es acustumat de fer, salves specials custumes dels locs de les dites terres. E quen les dites terres de Rosseilo é de Cerdaya de Conflent é de Valespir é de Cobliure correga moneda barcelonesa é no altre. Retenim emperó á nos é als nostres succesors que pusquen fer ó fer fer sens contradiment ó emperament de vos ó dels vostres el regne de Mailorcha é en les iles á el ayaens monede ó monedes de nou. Encara retenim a nos é als nostros succesors que en nengun cas nos pusca hom apellar de nos ne dels oficials nostres ne dels succesors nostes ne per altre manera recorrer a vos dit seyor rei Daragó en dels succesors vostres. Salv que per axó no sia juijiat en re daquestes còsas que demunt é deval se contenen. Encara que nos els succesors nostres puscan sens contradiment de vos é dels vostres fer é posar peatje é nova leuda el regne de Mailorcha é en les altes iles á el ayaens sals las libertats per los predessessors atorgades al homens nostres si doncs les dites libertats o privilegis no eren de dret per contrarius ó per altre manere revitades. Encare retenim a nos é als succesors nostres bovatge en les dites terres nostres, les quals emperó totes coses que á nos retenim volem é atorgam esser del feu é dels feus damunt dits exectades les compres demunt dites. Vets emperó ó ban per nos ó per los succesors nostes servar si fets no eren de conseil é dassenvienent de nos é dels nostres Lexans encara é defenim a vos demunt dit rei Daragó frare nostre é als vostres per tot temps tota petició questió é demanda la qual contra vos els succesors vostres fer poguessems nos ols nostres entro aquest temps per alcuna rahon. A assó nos en Pere per la gracia de Deu rei Daragó damunt dit tenens nos per pregats ab les dites coses que vos en Jacme per aquela matexa gracia rei de Mailorcha frare nostre á nos regonegudes é atorgades é volens de tot en tot partir del dit plet per nos é per los nostres succesors loam é amparám é atorgam a vos dit rei de Mailorcha é les iles els comtats é les terres les cuals de nos en feu reebets sols les convinensas demunt dites. E prometem per nos é per los nostres a vos é als vostres ajudar valer é defendervos els vostres el regne é les terres els comtats demunt dits é les juresdiccions vostres é de les dites terres les quals de nos tenints en feu ab tot poder nostre contra tots homens. Lexans per nos é per los nostres per rahon daqueste present composició convinensa ó transacció á vos é als vostres per tot temps tota petició questió é demanda la qual moureu é moure poguesseu ols vostes en tro aquets temps dels dits regne é terres é drets lurs per alcuna rahon. Convenim encara é retim nos en Pere en Jacme frares damunt dits que les substitucions fetes en les cartes del heretament entre nos els nostres per lo seyor en Jacme per noble recordació rei Daragó pare nostre é el testament daquel pare nostre sien salves é romanguen en lur fermetat. Salves aquests coses qui en carta se contenen é per les dites totes cosses a complir é a femament é atendre obligam nos la u als altres é tots los bens nostres. E juram per Deu é per los seus sants cuatre evangelis é fem entre nos homenatge de boca é de mans la u al altre en present. Fetes son totes aquestes deval scritas en la claustra de la casa dels frares predicadors de Perpiya XII dies a la exide de Janer de lay de MCCLXXVIII en presencia dels consols é de la mayor part de la universitat de Perpeya é dels testimonis deval scrits çó es a saber: Roger Bernad compte de Fox, é den G. Canet, é den Ar. Roger compte de Paylas, é den Dalmàu de Castelnou, é den G. De So, é den Ponç Saguardia, é den P. de Querart, é den Ar. De Corsavi, é den Bernad Danglesola.”

1.- Còdic de s’arxiu de D. Juan Búrguez Zafortesa. S. XIX

Después de firmà aquest document En Jaume II, de Perpiñà passà a Mallorca hon donà permís a s’Universidat (Ajuntament) de Mallorca per porê enomenà síndics, per anà a rétre Homenatje a n’En Pére d’Aragó y Valènsi. Y axí essênd díe 10 de Desembre de 1279, dins s’igglesi de Santa Eulari en presènsi d’En Muredine, Bisbe de Mallorca, En Berengario d’Oms, En Bernat d’Oms, En Ramón Llull, En Guiem Rullàn, En Pére Despuig, y altres, firmaren es document d’Homenatje, fent constà que, DOMÉS FERÀN HOMENATJE A N’EN PÉRE III SI AQUEST NO CAUSA PERJUDISSI A SAS FRANQUISSIS D’ETS HABITÀNS D’ES RÉYNE DE MALLORCA Y ISLAS ADJASSENS; QUE SI EN COLCA CÒSA SE VEYAN PEJUDICADS, TAL HOMENATJE NO SE FERÍA.

Aquest Homenatje se va fé a Valènsi díe 26 de Mars de 1281.

Conseguid s’objettiu, En Pére III “es Barrud” s’esforsà per mostrarsê amabble, y después de sas festas de Nadal de 1281, va convidà a n’En Jaume II a qu’anàs emb éll de cap a Tolosa per entrevistarsê emb En Felip, Réy de Fransa. Aquex convertí sa visita emb unas festas hon no’y faltà de rês, havendthí inclús tornetjos de cavallés, hon es mallorquíns y aragonesos se destacaren d’es altres p’es séu coratje, habilidat y garridesa. Reunids es tres Réys posaren demunt sa taula es motiu qu’els havía reunids, que no éra més que uns remugs que circulavan diguend qu’es francês tenía drêts demunt Monpellé. Comensà a xerrà es francês diguend que res hey havía per part séua, qu’aquets remugs estavan infundats. Lo que va tranquilisà a n’En Jaume y a n’En Pére. Después de sas festas, que varen durà varis semmanas, y estand ja el Réy En Jaume de Mallorca a Perpiñà, va rebre sa mala notissi de qu’el Réy de Fransa, cuñad séu, ja qu’estava casad emb Na Bèl d’Aragó germana séva, se trobava a sas portas de Monpellé emb intensió d’entrà a la forsa, y que havía fet prisionés a n’es séus dos fiys Jaume y Sanx. Però axí y tot ets habitàns de Monpellé havían fet front a n’es francês, defensand sa ciutad emb sacrifissi de vidas.

Escoltad axò p’el Réy de Mallorca, y en virtud d’es pattes d’Homenatje de Fèu firmads no feya molt emb so séu germà Pére, li va envià mensatje demenandlí que cumplís sa séua part d’es patte, per havê estad atacad p’es francês dins Monpellé. Pattes hon el Réy d’Aragó y Valènsi s’obbligava a ajudà y protegí a n’es mallorquí si es séus territòris éran atacads per altras potènsis. Però com sempre sol passà emb sos barruds y golafres, En Pére "es barrud" va refuà ajudarlí incumplind lo estipulad, contestandlí que no creya qu’es francês li havés fet res. Devant aquesta situassió, vend En Jaume II que s’etzèrsit d’es francês éra mólt més poderós qu’es séu, va envià recado a n’es monpelleríns de que no posassen més reistènsi, que capitulassen, que éll no tardaría mólt a recobrarlós.

No passà molt de tems d’aquets fets, cuand En Pére “es Barrud” III Réy d’Aragó (Zaragossa, Teruel, Lleyda, Tortosa, Huesca, Cataluña, Urgell, Pallars Sobirà y Ampurias) y I de Valènsi (Valènsi y Castelló), va comensà a preparà una armada per anà a n’es nord d’Àfrica per ajudà a un net d’En Conrado Lança, anomenad Bonboquer, señó de Costantina. Enterad es mallorquí, de Perpiñà passà a Lleyda oferind a n’En Pére a pesà de s’agravi que li havía fet, barcos y hòmos si a canvi li deya es punt etsatte hon tenía pensad desembarcà a Àfrica. Còsa que no va fé, refuand ademés s’ajuda d’es séu germà. Antes de partí En Pére “es Barrud” va fé donassió a n’es séu fiy majó Alfóns, de tots es séus estads y réynes en es cas de que morís durant aquesta empresa. Surtí de Tortosa díe tres de Juñ de 1282 emb bon vent y de cap a Menorca, hon hey arribaren emb un obrí y tencà d’uys. Totduna qu’es vigías menorquíns varen veure sa flòta demunt es pla de la ma, donaren s’alarma y emb un sús apareguéren a sa costa nort de s’isla 500 hòmos armads a cavall y 10.000 a pèu disposts per sa batalla. Però estand ja sa flota lo sufissientement aprop com per distingí sas bandéras, y vend qu’aquestas éran cuatra barras vermeyas demunt grog, sas de sa casa d’Aragó, y que élls honravan cada añ emb pómpa y honó desd’es tems d’En Jaume I, baxaren s’attitud bèlica y se retiraren de cap a n’es séus corresponéns llogs. Fondetjà s’armada dins es port de Mahó desembarcand En Pére a s’isla qu’avuy se li diu d’el Réy, plantand sa tenda per menjà y descansà emb sos séus Baróns, prohibind a s’etzèrsit que posàs pèu en tèrra. S’Almojarife de Menorca Abu Omar Hakam Ibn Said, li va envià regalos emb cuatre hòmos principals: N’Abdilla, señó de sa torre de Tuda; N’Alí, señó de Bini Sayda; En Mohamet, señó d’Alcañas y Sidikahe; y a n’En Ben Ikahe, señó de Bini Fabini. Més tard se li presentà éll en persona donandlí sa benvenguda. S’eyme invasó d’es Barrud, devant aquestas mostras d’amistad y vassallatje, li varen minvà. De s’entrevista de N’Abu Omar y En Pére III, es primé va deduí que s’aragonês posaría proa a sa ciutad d’Alkalà (Àfrica), a dotze llégos de Costantina. Per lo que, sênsa pèrde tems s’Almojarife va fletà un xabèc de cap a allà, emb una carta d’avís que deya: (1)

“En nom de Déu, bon al·lot y misericordiós. Sa bendissió de Déu y sa Pau siguin emb tú. Poderós señó d’Alkalà, es téu amig s’Almojarife de Menorca te fa sâbre per sa present, qu’el Réy En Pére III d’Aragó y Valènsi ha arribad an aquesta isla de Menorca, y hem entês que anirà contra tú, y pêrque milló s’en guarda s’hòmo de sas flétxas destapadas que de sas amagadas, mostrandtê s’amistad que tenim emb tú, t’avís que procuris trattà a n’es téus subdits emb mólt de cariño, y axí quédêu francs d’aquest lleó sauvatje. Déu vos guard tal y com desitjam. Te preg contestis. S’Almojarife de Menorca Abu Omar Hakam Ibn Said. Es téu amig coral”.

1.- Historia del reino de Mallorca – 1840, tom I, plana 469.

Surt un díe después sa flòta aragonesa de cap a Alkalà, arribandthí es díe de San Pére troband sa ciutad completament buyda. S’enrebiada d’En Pére III va sê ferosa, y allà matex va promete que cuolca díe se venjaría de s’Almojarife de Menorca.

Mentras sotseía tot axò, es nostro Réy, emb Reyal Órde donada a Perpiñà díe sis de Juñ de 1282, ratificà a n’es mallorquíns que poguéssen tení plassa (mercad), alhóndiga (llonja p’es blat) y alfolí (llonja pe’sa sal).

Estand En Pére III “es Barrud” a Barselona va rebre es guà que tirà en tèrra moméns antes d’essê degollad en púbblic En Federic, Réy de Sissilia y cosí d’En Pére III, per orde d’En Carlos d’Anjou Conte de sa Provènsa y germà d’el Réy de Fransa. (Es fet de tirà un guà en tèrra poc antes d’essê degollad o penjad, sinnificava que demanava venjansa; y si colcú eu coía, aquex se feya carreg de du a terme sa venjansa contra qui havía ordenada s’ejecussió). Axí En Pére III havend acettad es guà, va resoldre conquistà es réyne de Sicilia. Lo que li costà essê escomulgad p’el Papa Martí IV, per havê contravengud es “Pattes de sa Pau de Déu”, firmad per tots es Réys cristiàns, y que p’es cuals cap Réy cristià poría invadí y conquistà es réyne d’un altre Réy cristià. Y ademés el va castigà també emb sa pèrdua d’ets séus estàds regalandlós a n’En Carlos, fiy segón d’En Felip III de Fransa. De resultas d’axò En Carlos de Fransa va armà un gran etzèrsit de 17.500 cavallés y 100.000 hòmos d’infantería; y se disposà a invadí es réyne d’Aragó entrand per el Rosselló.

Tengué pò En Pére de qu’es séu germà Jaume se juntàs emb so francês, debud a que éll no l’havía ajudad a conservà sa baronía de Monpellé, cuand aquex matex rey l’havía envadida y havía fet prisionés a n’es séus dos fiys. Per axò, posand en pràttica que qui péga primé péga dos pics, va dessidí apoderarsê de Perpiñà y fé prisioné a n’es séu pròpi germà Jaume, antes de que s’ etzèrsit francês arribàs a sa frontéra d’es condat. Y dit y fet, emb en N’Arnàu Rotgé, Conte de Pallars, En Ramón de Folch, Visconte de Cardona, N’Asbert de Mediona y altres, partíren de Lleyda de cap a n’el Rosselló fend camí de díe y de nit, anand per camíns amagads a fi de no alertà a n’es mallorquíns (anomên mallorquíns a n’ets habitàns de tots es territòris d’en Jaume II, ja que tots formavan sa Corona de Mallorca), y porê du a terme sa séua maniòbra. Arriban a Perpiñà y entran a la forsa dins sa ciutad, sênsa qu’es gordiàns d’es castell s’enteméssen. (An aquest castell avuy en díe encara se li diu “castell d’es Réys de Mallorca” y a sa torre de s’Homenatje sempre heyà s’estandart mallorquí). Una vegada dins sa ciutad en Pére “es Barrud” s’entretengué a saquetjà sa casa d’es Templaris y d’es nobbles mallorquíns fendlós prisionés. Entre es més principals va conseguí fé prisionés a n’En Romón Bal·le y a n’En Ramón Puigdorfila, conseyés d’el Réy mallorquí. Llevò s’encaminà de cap a n’es castell conseguind entrà. Canvià totas sas guardias y posà gordiàns a sa porta de s’estansi d’En Jaume II, qui se trobava gordand llit debud a una malaltía.

Entrada principal d'es Palàu d'es Réys de Mallorca

Però de rês li va serví tant de mirament, pêrque es mallorquí se va escapà baxand p’es cañom de sas aygos brutas, conseguind surtí de sa ciutad y arribà a sa fortaleza de Zarròcha (Sa Ròca). Es veynads de Perpiñà, creguend qu’el Réy de Mallorca havía mort, s’armaren com poguéren y l’emprenguéren contre ets invassós, per venjà a n’es séu Réy. Entren dins es castell y conseguexen fé prisionés a quèsi tots es Baróns aragonesos. En Pére y un parêy més, corren de cap a sas estansis de la Réyna y la fan prisionéra juntament emb sos séus dos fiys petits Felip y Fernando. Y escutandsê emb élls conseguexen surtí de Perpiñà, partind a corrensos de cap a Junquéras. Una vegada allà, es nobbles li demanaren a n’En Pére que lliberàs a la Réyna y es Prínseps de Mallorca, però aquex se va négà ordenand que fossen tencads en es castell de Torrélla de Montgrí. Estand en Pére III “es Barrud” a Girona en es castell de Pontóns, envià a n’En Bernat de Montpahón, natural de Barselona, a sercà a n’es dos fiys d’En Jaume II de Mallorca per durlós de cap an aquéxa ciutad. Sotseí que per aquells díes de reclusió de sa famili reyal mallorquina, se trobava per Barselona un contrabandiste de Carcassona anomenad Villà (1). Aquest va conseguí entrà dins es Palau hon estavan y elza va lliberà, enduguendlosnessên a sa fortalesa de Ròcha devòra En Jaume II. De resultas de tots aquets agravis per part d’el Réy d’Aragó, es de veure bé qu’es nostro Réy En Jaume II no tengués cap simpatía de cap a n’es séu germà, que primé incumplêx es testament de són pare En Jaume I, obligandló a infeudà tots es séus territòris, cuand per testament domés estava obligad a infeudà es condats d’el Rosselló y Cerdaña. Y llevò l’ataca d’amagad y el fa prisioné a éll y a tota sa séua famili.

1.- Anales del reino de Aragón, s.XVI. Zurita. Llibre cuart.

Axí que, p’es Jané de 1283 el Réy En Jaume II de Mallorca va dittà document d’anulassió d’homenatje a n’En Pére III d’Aragó y I Valènsi “es Barrud”, ordenand sa séva pubblicassió per tots es territòris. Escrit està en Llemosí:

“Dels detebunens quel rey en Jacme feu en la composició no agen valor.= Sapientuit que com en la composició feta entre nos e en Jacme per la gracia de Deu rey de Maylorcha, comte de Rosseyló e de Çerdaya e seyor de Mompeler. El noble en Pere rey Daragó car frare nostre sobre la demanda e questió la qual lo dit noble rey Daragó a nos movia e faeya del regne de Maylorcha e de les yles a el ayaens e dels comtats de Rosseylo e de Çerdaya e de Conflent e de Valespir e de Cobliure e de Mompeler ab la seyoria e ab lo seu destret. Nos en Jacme rey de Maylorcha demunt dit en la carte de la dita composició ayam retengut que el regne de Maylorcha e en les yles a el ayaens poguessen posar lenda e peatje e mensió ayam feta de constitucions e dentes e de bans a posar, cayam promes de valer e de defedre e de dayudar ab tot poder nostre al dit rey Daragó contre tots homens del mon e altres moltes coses, ayam tambe retengudes e especificades en la carte de le dite composició fet fos entre nos el dit noble rey Daragó quels sindichs o procuradors de la universitat de le vile de Perpiyam, e de le vile de Puigcerdá, de la universitat de la ciutat de Maylorcha constituits sindichs o procuradors ay tambe de la universitat de Barchinona e de la ciutat de Leyda e de la ciutat de Gerona constituits promeses fer Sots virtut de sagrament e domenatge que fuen de dite composició e que curen que le dite composició facen tenir e firmar segons que en les cartes daguen fetes aquestes coses plenament se contenen. E per so que per los dits reteniments e mensions les quals havem fetes en le dite composició so es a saber de bovatge e de nova lendae de peatge e de constitucions e de nets e de bans a posar en los dits locs e de valensa e defensio o dajuda e per les altres coses en le carte de le dita composició contingudes paregua que pogués e pusca als homens de ciutat e de tota la yle de Maylorcha e a les franchees e a les libertats lurs ara o daqui avant alcun perjudici esser fet majorment per la promessio e per lo sagrament lo qual per licencia e per manament nostre an e deven los sindichs els procuradors de la ciutat e de la yle de Maylocha constituits per nom de la universitat de le dita ciutat e de la ile fer al noble rey Daragó damont dit sobre servar la dita composició e totes les coses contengudes en ella. Nos volens lo don el perjudici dels homens de le dita ciutat e de la yle de Maylorcha e de les franchees e de lurs libertats esquivar e benignament preveer de certa sciencia ab aquesta present carta per tot temps valedora atorgam e regonexem a vos en P. Sandera cabaler, en Bn. De Zaragoza, en Francesch Desclerque, en G. Valenti, en Bn de Vich, e en Martí Mayol, jurats de la ciutat de Maylorcha de manans e reebens que per les dites coses per vos retengudes e permeses en la demunt dita composició fete entre nos e el dit noble rey Daragó ne per le dita permessió ne sagrament no homenatge per los dits sindichs de la dita ciutat al rey Dragó sobre le dite composició e les coses contingudes en le carta daquela a servar no fó entenció de nos ne entenem ne en nenguna manera no volem ques pusca ferne entendrer que a vos ne a la universitat de la ciutat ne de la yle de Maylorcha axi presents com esdevenidors ne a les franchees ne de les libertats vostres no pogues ne pusca are ne daqui avant perjudici alcun esser fet, ne encara no fo entenció nostre ne es de posar alcuna servitut ne jou ne de sertitut en vos ne en los homens de la universitat de la dita ciutat e de le yle demunt dita preseens e esdevenidors en re. E are moure tot dupte del dit perjudici e de servitud de certa sciencia per nos e per tots los hereus e succesors nostres loam e aprovam e per tot temps confirmam a vos devant dits jurats e prohomens e universitat de dita ciutat e de tota le yle de Maylorcha presents e esdevenidors totes franchees e libertats per lo seyor en Jacme de noble recordació rey Daragó pare nostre a vos donades e atorgades e confermades. Volens e atorgans a vos dits jurats per vos e per le universitat de la dita yle e de la ciutat demanans e reebens que ara e encara apres feta la dita obligació permessió sagrament e homenatge al dit noble rey Daragó frare nostre totes libertats e franchees nostres e generalment tots altres drets vostres sien e romanguen entegres e fermes e de tot en tot per tots temps de la demunt dita compsoció. E perço que nuls e pus plenament aquestes damunt dites coses e sengles e vals vostres de nos e dels nostres hereus e succesors sien complides e ates de grat e certa sciencia fem jurar en aya. Nostrea lo noble baró en Guilelmo de Canet per Deu e per los seus sants cuatra evangelis que nos servarem, e bones e fermes per tots temps haurem totes les coses e sengles damunt dites son espresades. E encara a mayor fermetat de totes les dites coses aquesta present carta ab bula nostra de plom fem sagellyar. E nos en G. De Canet demunt dit per manament del dit seyor rey el present emant juram en aya. Sua per Deu e per los seus sants cuatre evangelis ab les mans nostres corporalment tocastme aquel seyor rey serverá e complirá e complir e servar ferá totes aqueles e sengles coses damunt ditas axí com demunt son contingudes. Dada a Maylorcha VI dies de la exida de Janer de lañy M.CC.L.XXX.III.= Señyal den Jacme per le gracie de Deu rey de Maylorcha.= testimonis son: en Robert de Belvey, en Ponç Zaguardia, Bn. Balentí, Ar. Burgues, Bn. Dalmàu de Perpiyà jutge del dit seyor rey, en Jacme Samarina notari de Maylorcha.= Señyal den P. Caules que per manament del dit seyor rey assó scriure feu e a clós el loc el dia e en lañy damunt dits”.

Ademés de declarà sa nulidad d’es convèni d’homenatje, En Jaume II donà cónte de tots ets agravis sofrids p’es séu germà a n’es Cardenal enviad p’el Papa. Lo que, comunicad a n’En Felip III de Fransa, aquest emb més motiu va volê entrà dins Aragó. Reunid y formad s’etzèrsit francês se dispòsa a entrà dins el Rosselló, anand 40.000 gastadós a vanguardia escoltads per 1.000 cavallés, just derréra es segón grupo emb sos Senecals de Tolosa, Carcassona y Bellcayre, es Señó de Lesnel, es Conte de Fox y En Ramón Rotgé, germà d’es Conte de Pallars, emb 5.000 cavallés; a cada costad d’aquest grupo hey anava un escuadró de ballestés de 4.000 hòmos cada un; a retaguardia, es tercé grupo formad per sa gent d’es Consêys de Narbona, Rodes, Terméns, Carcassona, Aguines y Tolosa, axí com sa gent d’es condats de San Gil y Borgoña, fend un totad de devés 70.000 soldats d’infantería. Es cuart grupo eu formavan gent de Picardía, Normandía, Flandes y altres llogs alemàns, sumand uns 10.000 hòmos armads; emb aquets hey havía també es Cardenal enviad d’el Papa emb 6.000 cavallés y varis compañías d’infantería formada per hòmos de sa Toscana y Romanía, tots ells bax s’estandart papal de sas claus de San Pére. Y derréra de tots élls En Felip de Fransa emb tota la Córt y es séu fiy Carlos. Domés entrà dins el Rosselló el Réy francês envía recado a n’En Jaume II, cuñad séu, de que no domés el venjarà sinó que li donarà varis estads d’es que li prengui a n’En Pére. Es missatjes fransesos arribaren a n’es castell de Ròcha, troband a n’En Jaume II totsol y a dins es llit bastant malalt, lo qu’elza va impresionà mólt. Rebud es mensatje, En Jaume lis va contestà que se trobaría emb so Réy de Fransa a devòra Perpiñà. Axí se va fé es cab de dos díes, havendsê recuperad un poc de sa séua malaltía. Es francès, tan barrud com es séu germà Pére, va “demanà” a n’En Jaume que li permetés atravessà el Rosselló per entrà dins Aragó, y que permetés que p’es condat circulàs moneda fransesa. Però no va di res emb absolut de lliberà es dos fiys majós d’En Jaume de Mallorca, que tenía prisionés dêsde s’invasió de Monpellé feya prop d’un añ. Es mallorquí, temerós de que si se negava a sas pretensións fransesas aquest no domés li prengués es condats d’es Pirinèus a la forsa, sinó que ademés matàs a n’es séus fiys y posibblement a éll també, va acettà que s’etzèrsit francês passàs p’es séus condats de cap a Aragó.

Estand ja es fracês demunt es pirinèus, se va verure forsad a plantà tendas, debud a sa gran dificultad que suposava que un etzèrsit tan gros passàs p’es comellàs de per Clouse, únic camí per arribà a n’es Coll de Panizas, hon ademés elz esperava emboscad en Pére III.

S’etzèrsit francês no avansava ni un pam dêsde Panizas, ja que cada pic qu’eu intentavan atrevassà ets aragonesos se lis tiravan a demunt no havendthí fórma d’avansà. Y axí anavan passand es díss y en Felip de Fransa sênsa idèas. Fins que un díe se li varen presentà dos monjos d’un monestèri aprop d’Argilés, que li varen enseñà un altre pas anomenad Port-Bou y que no estava gordat per ningú. Axí que de cap allà que partêx y entre emb s’etzèrsit dins es réyne d’Aragó, avansand de cap a n’es condat de Girona. Però es coratje d’ets aragonesos de Cataluña (catalàns), es desconexement d’es territòri y sa malaltía que va gafà minvand sa séua pròpi moral, anaren desgastand s’etzèrsit fins a n’es punt de que demanà concòrdi a n’En Pére III, emb intensió de retirarsê de cap a Fransa antes de pèrde més hòmos; En Pére hey vengué a bé y li va permetre retirarsê passand a n’el Rosselló p’es Coll de Panizas. Una vegada passad es Coll se dirigí En Felip de cap a Perpiñà hon es séu cuñad, En Jaume II de Mallorca “es Prudent”, li donà casa y llit pêrque reposàs y metges per mirà de curarló. Però díe 6 d’Ottubre de 1285 en Felip III de Fransa va morí. En Jaume eu honrà declarand vuyt díes de dol.

Moiméns de s'etzèrsi fransês dins Rosselló.

En Pére III d’Aragó y I de Valènsi “es Barrud”, va veure emb aquets fets una gran oportunidat de venjarsê d’es séu germà, sênse tení en cónta per res s’incumpliment qu’havía fet éll matex d’es pattes de Fèu d’Honó no ajudandlí a defensà Monpellé, ni sas circunstansis de qu’es francês tenía agafad p’es baxos a n’En Jaume II, tenguend prisionés a n’es que també éran nebóds séus. Y axí, emb una barra com may s’havía vista, li faltà tems per envià mensatje per mediassió d’En Berengué de Villalta a n’es governadó de Mallorca, En Galseràn de Pinós, eggigindlí que li juràs homenatje pêrque es séu Réy natural havía traissionad es pattes de Fèu d’Honó, déxand passà a n’es francês per invadí Aragó. Demostraren aquí es Governadó y es membres d’es Consêy es sêñ que tenían y sa fidelidat de cap a n’es séu Réy natural, contestand a n’En Pére III que no creyan per rês d’el món qu’es séu Réy havés faltad a sa séua paraula, ja qu’aquests pattes de Fèu d’Honó que éll feya referènsi havían estad declarads nuls díe 25 de Jané de 1283. Y que si es séu señó Réy havía dexad passà a n’es francês per dedíns el Rosselló, eu havía fet per sas circunstansis de tení dos fiys séus prisionés d’aquex. Y qu’estavan resols a confirmà sa séua fidelidat a n’En Jaume II emb sa séua sang. Emb aquéxas noticis, el Réy d’Aragó y Valènsi va resoldre conquistà es réyne de Mallorca. Preparand per aquesta empresa a 200 cavallés catalàns, y que a Salòu se preparassen es barcos sufissiéns per invadí aquex réyne. Sortí de Barselona cap a Salòu en Pére III “es Barrud” díe 26 d’Ottubre de 1285. Però havend caminad domés unas cuatra llégos, li va pégà una malaltía tan dolenta que no pogué continuà, essênd duyt a Vilafranca d’el Panadés. Vend que mólt possiblement no en surtiría d’aquesta, va fé cridà a n’es séu fiy Alfóns ordenandlí que anàs a conquistà es réyne de Mallorca a n’es séu cónco Jaume, per havê rompudas sas promesas d’es pattes de Fèu d’Honó.

Axí, obeínd a són pare, s’encaminà de cap a Salòu hon l’esperavan es mersenaris (almogavares) de Sicilia, acompañad d’En Blasco d’Alagón, En Pére Sessé, En Blasco Jiménez d’Ayerte, En Jimén Pérez d’Andorilla, En Pére de Moncada, En Ramón Durch, En Ramón de Plegamàns, En Conrado Lanza, En Bernat Monpaón y En Pons Dezcallà. Es cab de dos díes arriba s’armada aragonesa de 60 galèras, a trèure sa proa per sa Porrasa hon N’Alfóns va ordenà fondetjà y qu’ets almogavares sissiliàns desembar-cassen. Es de Ciutad, no havend pogud evità es desembarc emb mólta pèrdua de vidas, se tencaren dins Palma. Còsa qu’aprofità N’Alfóns per enrevoltà sa ciutad. Però no’u acabava de fé cuand va rebre sa notissi de que són pare havía mort; axò sotseí díe 11 de Novembre d’aquex añ de 1285. Passand essê éll es nòu Réy d’Aragó emb so nom d’Alfóns III. Vend es de Ciutad que sênsa s’ajuda de s’etzèrsit d’En Jaume II, reistí es sètje se fería mólt difíssil y que cas de goñà, sería a costa de sa pèrdua de móltas vidas civils, ja qu’es cos de tròpas mallorquinas no éra abastament gros, y sas muradas no agontarían una escomesa forta de fonèbols, díe 19 de Novembre resolguéren entregà sa ciutad y réyne. Reconegud N’Alfóns III d’Aragó y I de Valènsi còma nòu Réy de Mallorca p’es representàns d’es Consêy y Universidat d’es réyne, varen convocà Junta General per enomenà ets Indicads que, ofissialment y ceremonialment, en nom de sa ciutad y réyne de Mallorca jurassen obediènsi y fidelidat a N’Alfóns. Aquéxos varen essê: N’Anau Torrélla, En Pédro de Maquiénes, En Bernat Zaragossa, En Guiem Abrí, En Guiem Espinach, En Pére Arcís, En Guiem Arnàu, En Ramón Caldoñ y N’Arnàu Marquês. Fend es jurament dins s’igglesi de Santa Eulari díe 20 (per aquell tems era sa Catedral de Mallorca, ja que sa qu’avuy conexêm encara estava en costrucció). Y per sa vila de Sinéu: En Pédro Verdéra, En Pédro Font y En Ronovard Estéva. Jurand es matex díe y en es matex llog.

Vist axò, emb un primé moment En Galseràn de Pinós y En Pons Zaguardia emb sos séus cavallés que devían essê una dotzena, se féren fors dins es castell d’el Temple. Y es cavallés de la Pagesía s’en pujaren a n’es castells d’Alaró, Pollènsa y Montuèri, no essênd entre tots més de trecéns. Mentras, el Bisbe Ponz de Jardí escapà de cap a Roma a donà cónta a n’el Papa de lo sotseíd. No tenguend sa pobblassió civil qui elza defensàs, vila per vila, anaren jurand fidelidat a N’Alfóns. Axí díe 22 de Novembre, per sa vila d’Inca varen jurà: En Ramón Desbrull (d’es brull), En Bartoméu Morro, N’Arnàu Milesio, En Simó Sastre, En Pédro Malferit, En Juan Pulcher, En Diumenge Ferré, En Pédro Vives, En Guiem Prats, En Jaume Balagué, En Guiem Berga, En Bernat Mudalís, En Guiem Trapiña, En Bernat de Déu, En Bernat Sastre, En Pédro Cortês, En Pédro Cirerol, En Pédro Monblanch (món blanc), En Bernat Castell, En Pédro Raboy, En Pédro Vidadiun, En Bernat Muzina, En Bartoméu (Bar Toméu) Formiga, En Pédro Clavé, En Jaume Coch, En Pédro Arnàu Sans, En Pédro de Balagué, En Pédro Barufòris (Bar Uforis), En Romèu Zarrovira, En Jaume Roveyat, En Ramón Payam, En Ramón Beltràn, En Pédro Fusté, En Guiem Sagréra, En Bernadí Perpiñà, En Guiem Capdebòu, En Ramón Pallissé y En Bernat de Tarrassa. (1)

1.- Històri General d’es réyne de Mallorca. Juan Binimèlis García. 1595.

JURAMENT DE FIDELIDAT A N'ALFÓNS III D'ARAGÓ, CÒMA RÉY DE MALLORCA

Díe 23 de Novembre varen jurà es de sa vila de Lluch Majó, es de Rubines, es de Seuva, es de Castellitx y es de Santañy, que varen essê:

Per Lluch Majó: En Maymó Julià, En Berengué Llobêt, En Llorèns Monblanch (món blanc), En Jaume Rafal, En Guiem Abraam, En Juan de Llindàs y En Berengué Comas.

Per Rubines (avúy Bini Salèm): En Guiem Viladevall (vila Devall), En Pédro Estadélla, En Guiem Torréns, En Berengué Golifa, En Bernat Salóm, En Bernadí Galòpa, En Guiem Galibra, En Bernat Pujol, En Pédro Damunt, En Pédro Rexach, En Ramón Belloch (bell Lloch), En Bernadí Campíns, En Guiem Tordéra, En Berengué Font, N’Arnàu Moranta, En Guiem Descoll y En Guiem Ramón.

Per Seuva: En Gerard de Suaví, En Martí Tomàs, En Bernadí Buñòla, En Pédro d’Auforja, En Pédro Bauzà, En Borràs Serradó, En Ramón Marsal, En Gerard Lluvell, En Michèl (Mikèl) Sèrra, En Pédro de Peralta, En Ramón Jové, En Jaume Buñòla, En Pédro Alorro, En Guiem de Suaví, En Bernadí Solé, En Pédro de Campos, En Guiem Marsal, En Jaume Diumenge, En Berengué Martí y En Gerard Mèstre.

Per Santañy: En Vidal Bové, En Bernat Sabaté, En Ramón Mercadé, En Berengué Gilida, En Bernat Barbé y En Pédro de Firmentón.

Díe 24 de Novembre varen jurà es de Alcudi, Guiñent, Campanêt, Montuíri, Porréras y Campos.

Per Alcudi: En Pédro de Minorissa, En Bernadí Ferré, En Bernat de Minorissa, En Ramón de Coméllas, En Pédro Miralles, En Ramón de Riparia, En Pédro Olivà, En Pédro Requeràn, En Guiem de Monteorgullo, En Pédro Aguiló, En Sanx de Luna, En Flaquêt Balagué, N’Arnàu de Cursach, En Bartoméu (Bar Toméu) Suñé, En Pédro Estéva, En Pédro d’Armentería, En Pédro Ardid, En Guiem Cifre, En Pédro Sans, En Jaume Canals, En Juame Perpiñà, En Bernat Llorêt de Barréra y En Roméu Morro.

Per Guiñent: En Bernat Carbonell, En Bernat Melià, En Nicolàu Rotj, En Bernat Fluxà, En Bernat Ferré, N’Arnàu Axertell, En Ramón Coméllas y En Jaume Buch. Per Campanêt: En Pédro de Puentes, En Juan Marcarell, En Pédro de Monjuèu, En Berengué Cirvià, En Guiem Alzina, En Pédro Alzina, En Pédro Andréu, En Pédro Buades, En Pédro de Libra, En Guiem de Vilamajó, N’Arnàu Martorell, En Simó d’Almiràns, En Pédro Blanch, En Berengué Buadélla y N’Ehameón Abad.

Per Montuiri: En Jaume Caldés, En Pédro Compañy, En Ramón Martí, En Diumenge Rafal, En Berengué Carbó y En Pédro Gual.

Per Porréras: En Ramón Feliu, N’Arnàu Net, En Jaume Gotmar, En Pédro Mesquida, En Bar Toméu Mesquida, En Perpiñà de Moréra y En Pédro Mora.

Per Campos: En Juan Cuartal, En Bononado Cuartal, En Pédro Valls, En Tarragón Matéu, N’Arnàu Lladó y En Pédro Català.

Díe 25 de Novembre varen jurà es d’Artà, Muro, Manacò, Bellvê (avuy San Llorèns), Pétra, Solle y Santa María d’es Camí.

Per Artà: En Ramón de Monsó, En Bernadí Morêy, En Ferrario Balagué, En Pédro Balagué, En Jaume Vaqué y En Ginés Gamundí.

Per Muro: En Vidal Torréns, En Simó Carréra, En Bartoméu Despuig, En Marquês Sot, En Pédro Lladó, En Guiem Salòu, En Bernadí Morro, N’Arnàu Morro, En Bernadí Mulêt, En Berengué Martorell, En Pédro Riussêch, En Pédro Fontelà, En Guiem Bosch, En Berengué Morêy, En Juan Desclòs, En Juan Cariba, En Pédro Coronat, En Guiem Gamundí, En Gerard Massanêt, En Berengué Riussêch, En Pédro Pallissé, En Benito Sala, N’Arnàu Riussêch, En Guiem Monserrat, En Pédro Suñé, En Bernadí Barners, En Guiem Flò, En Bartoméu Prats, N’Arnàu Cantallops, En Guiem Caparó, En Berengué Ricant, En Bernadí Cerdà, En Pédro Nicolàu, En Guiem Arnàu y En Tòni Damunt.

Per Manacò: En Gonsalo de Verí, En Guiem Comas, En Juan Rubiol, En Benito de Taust, En Ramón Desfràn y En Simó Torrréns.

Per Bellvê (avúy San Llorèns): En Bernadí de Padrinas, En Guiem Cifre, En Pédro Llorèns, En Pédro Gorguñy, En Matéu Zafont (sa font) y En Guiem Colóm.

Per Pétra: En Pédro Salvadó, En Berengué Dalmàu, En Pascual de Marió, N’Arnàu Fàbregas, En Pédro Navató y En Bernadí Sobradó.

Per Solle: En Pédro de Masblanch, En Ramón Guiem, N’Arnàu Alégre, En Berengué Bernat, En Ramón Caperó, En Juan de Canals, En Pédro de Valls, En Pédro Frontera, En Jaume Vidal, En Guiem Buadélla, En Ramón de Paloêt, En Guiem Strisch y En Bernadí Pallissé.

Per Santa María d’es Camí: En Guiem Figuéra, En Jaume de Tarradas, En Guiem de Berga, En Bernadí Ferré, En March Baró, En Pédro Oliva, En Guiem d’Urgell y en Guiem Bibilòni.

Díe 26 de Novembre varen jurà es de Santa Margalida, que varen essê: N’Estrañ Gazó, En Lluc Paletti, En Pédro Dalmàu, En García Aragonês, En Pédro de Lluchroig (Lluch Rotj), En Juan de Lluchroig, N’Arnàu Gazó, En Bernadí Font, En Pédro Bellvéy, N’Arnàu Umbèrt, En Guiem de Vila, En Guiem de Zaoliva (sa Oliva), En Guiem Castell, En Maymó Femenía, En Ferré Colbalisa, En Bernat Esender, En Miró Font, N’Orcêt Estéva, En Pédro Vives, N’Alcové de Castellnòu, En Guiem Bordoy, En Borràs Llorèns, En Bartoméu (Bar Toméu) Véy, En Pédro d’Igglesi, En Numis y En Bartoméu (Bar Toméu) Casasnovas.

Díe 30 de Novembre varen jurà es de Marratxí, que varen essê: En Bernadí Bibilòni, En Guiem Godoy, En Juan Bernadí, N’Arnàu Mèlis, Ramón Desfort y en Guiem Zabadell (sa Vadell).

Díe 2 de Desembre de 1285 varen jurà es de Valldemossa y es d’Alaró.

Per Valldemossa (vall d’en Muza): En Pédro Robuster, En Bartoméu (Bar Toméu) Pujol, En Guiem Cerdà, N’Arnàu Juan, En Bernat de Monsó, N’Andréu Pujol, En Feliu de Monsó, En Ramón Juan, En Bernat Ordinas, N’Arnàu de Fèls, En Bernadí Sabaté, En Pédro Omà y en Pédro Pujol.

Per Alaró: N’Arnàu Diumenge, En Bernat Palonêt, En Pédro Salent, En Ramón Cerdà, En Bernadí Torréns y en Diumenge Albertí.

Díe 3 de Desembre varen jurà es de Bañabufà, Sopéra, Espórlas y Buñolí, a n’es pórtal de s’igglesi de San Pére d’Espórlas (antes mesquida), essênd: En Pédro Rietiri, En Guiem Claramunt, En Bernat d’Auleza (Oleza), En Bernat Riudamaya, En Jaume Ramis, En García de Taust, N’Arnàu Gallard y En Bernadí Gamundí.

Díe 5 de Desembre varen jurà es de Calvià, essênd: En Bernadí Ferré, En Guiem Brunêt, En Pédro Torres, En Bernat Bavili y En Guiem Bavili.

Y díe 9 de Desembre varen jurà es d’Escórca, essênd: En Pédro Malferit, N’Arnàu Baldrich, En Bernadí Malferit, En Guiem Malferit, En Bernadí Salavêrd, En Pédro Salavêrd, En Barnadí Columbí y En Bernadí Estéva.

Aquesta relassió mos dona cónta d’es pobbles que a 1285 ja etzistían jurídicament, esssênd: Ciutad de Mallorca, Sinéu, Lluch Majó, Rubines, Seuva, Santañy, Alcudi, Guiñent, Campanêt, Montuíri, Porréras, Artà, Muro, Manacò, Bellvê (San Llorèns), Pétra, Solle, Santa María d’es Camí, Marratxí, Valldemossa, Alaró, Bañabufà, Sopéna, Espórlas, Buñolí, Calvià y Escorca. (Es demés, María, Costitx, Lloseta, Ariañ, etc. éren lloguerêts sêns’entidat). Lo que mos demostra també que, axò de qu'aquest pobbles varen essê fundats a n'es 1300 p'En Jaume II, es fals, tots élls ja etsistían 15 añs antes. (Més endevant donam cónta de qu'ês realment lo que va fé En Jaume II a 1300)

Ara bé, no tots es pobbles varen jurà, ja que se té costansi de que sas vilas de Felanitx, Andraitx, Caymaritx, Puigpuñent y Pollènsa, no’u féren per unas causas o altras que no se díuen, llevad de Pollènsa. Y ês qu’es de Pollènsa no’u varen jurà pêrque totas aquestas tèrras y vila éran propiedat d’es Templaris, y aquéxos no estavan obbligads a fé cap classe de jurament a ningú que no fós a Déu. (Aquéxos, com sabêm éran occitàns; y d’aquí lis vé a n’es pollensíns es xerrà emb so “el y la”, ja qu’es templaris xerravan normalment emb occità y aquéxa llengo no té es “sa y es”).

Mentrastàns tot axò, es que s’havían refugiads dins es castell d’el Temple, conseguiren escapà de cap a Porto Pi embarcandsê de cap a n’el Rosselló.

Es castell d’Alaró estava governad p’En Ramón Palaudano, es de Pollènsa p’En Berengué Arnàu d’Yla, y es de Montuèri p’En Tornalditx. Es cavallés mallorquíns d’es castells emb un principi tenían s’esperansa de que un díe o s’altre desembarcaría en Jaume II per reconquistà s’isla. Còsa que preocupava mólt a N’Alfóns, per axò, sênse pèrde un minut envià missatjes emb mensatjes a n’es governadós d’es tres castells conminandlós a que s’entregassen, prometend trattarlós bé si eu feyan sênsa batallà. Es d’es castells de Montuèri y Pollènsa axí eu féren, vend que no hey havía tems material pêrque En Jaume II arribàs, y qu’es pobble havía jurad fidelidat a s’aragonês. Però es d’Alaró se va negà en redó.

Dibux d’es castell de Pollènsa o castell d’el Réy (ruinas a n’es s.XIX).

Recreessió d’es castell de Santuèri.

Avisad N’Alfons d’aquest fet, de cap allà que partêx emb s’etzèrsit y éll a devant de tot.

Recreessió d’es castell d’Alaró (Al-Arrom = es que xèrran romàns).

Arriba a Alaró y fa es preparatius per assetjà es castell plantand tendas a n’es pla qu’heyà entre es pobble y aquell. Es cab d’un parêy de díes puja fins a sas portas d’es castell y conmina a n’es de sa barbacana pêrque òbrigan sa porta.

Es capità d’aquesta forsa li contestà: “¡¡¿Qui sou vos que mos manàu obrí sas portas?!!”.

- “¡¡Jo som N’Alfóns, Réy d’Aragó, Valènsi y Mallorca!!”.

Y un altre capità qu’estava devòra d’es primé, enfotendsên li repongué: “¡¡s’anfós se menja en salsa!!”; afegind es capità que primé havía xerrad:”¡¡ y noltros no reconexêm altre Réy que no sigui En Jaume, an aquí jurarem obediènsi y homenatje, domés a éll som fidèls!!”.

N’Alfóns tot empipad lis va demanà com se nomían, contestand es segón capità qu’havía xerrad: “¡Jo som En Guiem Capèl·lo (Cabrit) y aquest ês En Guiem Bassa!”

Replicand N’Alfóns: “¡Puis jo et juro que tal com el téu nom, et torraré com un cabrit!”.

Soldat de cavallería d’es réyne de Mallorca. Copiad de sas pinturas de sas vidriéras d’es Musèu d’es Castellêt de Perpiñà, copiad p'en Pèp Pla a 1976.

En Guiem Cabrit (Capèl·lo) éra un cavallé nacud en el Rosselló, y En Guiem Bassa un jurista de Monpellé. Emb élls dos hey havía ademés d’En Ramón Palaudano, En Léonardo Marsélo, es capellà Tomàs, En Ramón Ballesté, N’Arnàu Ramón, En Pédro Pou y N’Albèrt Perpiñà. Tots élls mallorquíns, uns nascuds a fòra y altres aquí. Estavan ja demunt Nadal de 1285 cuand es d’es castell, forsads per sa fam después d’un més d’està allà d’alt, sêns’havê tengud tems material de replegà menjà ni animals sufissiéns per reistí varis mesos, se varen entregà. Y tal com lis va jurà eu va fé. En mitj d’es pobble d’Alaró va fé ensendra una bòna fogatéra, y cuand va sê calíu vermêy va fé fermà a unas argréllas gigàns a n’En Guiem Cabrit y a n’En Guiem Bassa, torrandlós de viu en viu.

Sa notissi d’aquest suplissi y atrossidat va corre més aviad qu’es vent, y es qu’encara estavan p’En Jaume II, li espitjaren de cap a n’es port que tenían més aprop per embarcarsê de cap a n’el Rosselló y Monpellé. Però enterad N’Alfóns “es Sauvatje” ordenà que se posassen guardias a tots es pors de Mallorca pêrque no se ni escapàs ni un més d’es que ja havían fuyts. Axí que se pot dí que va tencà es pors de: Porto Pí, Port de Manacò, Porto Colóm, Port de Santañy, Port d’Andraitx, Port de Solle, sa Calòbra, Bañabufà, Pollènsa, Cab de Péra y Valldemossa.

A principis de Jané de 1286, déxand de governadó a N’Albèrt de Mediona passà a Ibissa a rebre jurament. D’allà passà a Alicant y d’aquí a Valènsi per essê jurad còma Réy d’aquell réyne. Llevò anà a Zaragossa per lo matex, y estand allà li arribaren notissis de qu’En Jaume II de Mallorca estava replegand un etzèrsit per reconquistà es séu réyne, y temend de que usàs Menorca còma cap de pont per recobrà Mallorca, envià mensatje a n’es séu germà Frederic Réy de Sissilia, que li enviàs a Tarragona coranta galèras ben armadas per conquistà Menorca. Emb aquestas forsas més trênta mil almogavares (mersenaris) de Valènsi surt sa flota de cap a s’isla a mitjan Jané de 1286 (contand dêsde l’Encarnassió, qu’ês com estàn fetxads tots es documéns fins a finals d’es siggle XIV, y axí eu dexam per no embuyà a ningú posand sas fechas segóns es calendari attual).

Mentrastàns, enterad s’Almojarife de Menorca N’Abu Omar Hakan Ben Kaid, de sas intensións de N’Alfóns III d’Aragó y I de Valènsi “es Sauvatje”, va demanà ajuda a n’es séus paréns d’es nord d’Àfrica (Bujía, Bòna, Tremecên y Costantina), ja que, igual qu’es de Mallorca no poría espérà ajuda d’En Jaume II es séu señó Réy. Aquéis li enviaren 300 soldats a cavall y 5.000 d’infantería. Durant sa travessía de s’etzèrsit aragonês lis agafà un temporal que li va esfonzà sa mitad de sa flòta, arriband a n’es port de Mahó emb 20 galèras, desembarcand el Réy a s’isla que de llevò ensà du aquest nom: isla d’el Réy. Desitjós d’entrà en batalla y vend qu’es menorquíns estavan preparads, ordéna es desembarc a sa part dreta d’u port, a sa península que du a la Mòla. Desembarcan uns cuatrecéns cavallés y varis compañías d’almogavares anandsên de cap a sas formassións menorquinas situadas a s’endrêt d’es Clot d’en Mora y Cala Llonga, formand una murada humana. Sa batalla va sê ferosa, es menorquíns se jugavan sa séua autonomía y es privilègis d’el Réy En Jaume I y d’es séu fí Jaume, es cristiàns domés quedarsê emb tot lo séu. An aquesta priméra batalla hey varen déxà sa vida 1.334 menorquíns y 170 cristiàns. Desbaratad s’etzèrsit menorquí, varis mils se féren fors a un putxêt qu’avuy en díe li díuen de Sant Antòni. En Berengué de Tornamira d’es séu cap fa es séu vent y de cap allà que s’enva emb sos séus, però no varen essê sufissiéns y es menorquíns el féran reculà. N’Alfóns que veu sa maniòbra de casualidat, li envía reforsos y es cristiàns conseguexen férsê emb so putx. Y d’es menorquíns que se varen rendí no se n’escapà cap essênd tots élls degollads. De resultas d’axò an aquest putx se li va di “putx d’es degolladó”; 3.000 varen essê es mors entre degollads y en combat.

S’Almojarife se va retirà emb sos que li quedaven a n’es castell de Santa Àgueda, y desd’allà envià a n’es señó de Bini Codrell, Bini Seufà, Bini Moden y Bini Mahoma d’embaxadós a N’Alfóns, per mirà d’arribà a un acord y que no hey havés més mors, oferindlí entregà es castell y tota s’isla si a canvi, elza dexava partí de cap a Berbería, pagandlí per cada un d’ells que s’en anàs sèt dobbés y mitj. Y que s’Almojarife, ademés d’endursêm a tota sa séua famili, s’en pogués endú es séus llibres, cincuanta espasas y tota sa séua ròba. També li va demana qu’el poguéssen acompañà es menorquíns cristiàns, En Ramón Marquês y En Berengué Mayol emb sas séuas familis. Envià es séu consentiment per médiassió d’En Blasco Jiménez de Ayerbe, y emb aquestas condissións s’entregà s’isla de Menorca díe 21 de Jané de 1286.

Castell de Santa Àgueda a n’es siggle XIX. (Dibux de Arxiduc)

Mentras se feyan es preparatius per embarcarsê, N’Alfóns III d’Aragó, I de Valènsi y I de Mallorca “es Sauvatje”, va redattà sas capitulassións pattadas emb sos embaxadós de N’Abu Omar Hakan Ben Kaid, firmandsê díe 20 de Febré d’es matex añ de 1286.

CAPITULASSIÓNS (1)

Sapien tots que per rahó des afiaments quel molt alt Señor Nanfos per la gracia de Deu rey Daragó &c., avia fets al arraya de Minorca, lo Señor Rey vench pendre terra en aquella yla de Menorca é la gent d’aquella yla recollirense al castel. E com lo Señor Rey demunt dit fos vengut prop aquel castel per asetiar, fo parlada avinenza entre’l Señor Rey damunt dit et l’arraiz en aquesta forma. So es que l’arraiz liurara ades é data al Señor Rey damunt dit lo castel daqueyla yla apelat sent Agaiz et li derendirá la yla tota.
      Item que l’arraiz dara al Señor rey et li fará dar per cascune cabeza de moro ó de mora de qualque edat sia, VII dobles é mitja et que de tot aur et argent et perles qu’els moros ajen, pusquen pagar la dita quantitat de dobles et tot lals quels sarrayns ajen en lo castel ne en la yla que sie tot del Señor Rey, exceptadas les vestidures lurs é azo que aurá obs á jaer. E que les persones que pagar no poran las damunt dites dobles, que romanguen en la dita yla de Minorca á mesio de les tro les ajen pagadas. E si dins VI meses aquelles dobles pagades no eren de puys quel arrayz será á Cepta ó en altre loch de Barbaria en pusca fer lo Rey á sa voluntat de las ditas persones. E si neguna daquelles persones en aquest demig muria, que muris peral Señor Rey. E si naxia neguna, quel Señor Rey afa VII sobles et mitja en aquella, é oltra la quantitat d eles dites dobles que hom no’l deman res nel fasa neguan noveltat, ne per albarans ne per carros, ne per altra rahó, ne sien embargats aquels que ara se irán ni aquels qui romandrán, dintre el terme de VI meses. Ans aquels qui irán ó romandrán mentres sien al castel ó en la yla ó en Ciutadella, et encara en anar et en estar, que sien salvns et segurs et en guiatge del Señor Rey; et com aquels qui romandrán aurán pagades les dobles dins lo dit terme que d’aqui avant sen pusguen anar salvns et segurs la on se volrán. Encare que en la composició de les dobles no sien enteses neguns moros que sien preses ó fora el castel, mas que el Señor Rey ne fasa sa voluntat.

Item quel arraiz sia franch daquesta paga d’estes dobles ab sos fiyls et ab sa companya et ab sos amics en quantitad de CC persones. E que l’arraiz puscha retenir et portar ab si los libres seus et L espaes et matalafs et cobertors á sa companya per portar á jaure. E lo Señor Rey que liure navili en Ciutadella en lo qual l’arraiz é sa gent pusguen anar á Cepta ó altre loch de Barbaria on se vulla en que’l Señor Rey pac lo noli daquel navili de so que ha de arraiz en la yla. E quel Señor Rey fassa lur obs al arraiz et á sa gent tro recullits sien et tro sien á Cepta ó lo anar deurán en quels do per quiatge en Ramón Marquet ó en Berenguer Mayol. Item que lurs mullers é lur filles ne les altres sarraynes lurs ne sien desonrrades ne depullades ne lurs carros descubertes. Item quel Señor rey puscha escarcelar tots los moros que ixirán de la yla excettat que les mullers et les filles del arraiz ne daquels amics seus qui serán en la quantitat de les CC persones no sien escarcelades per negú ne descubertas mas que l’arraiz prena sagrament dells que fore les vestidures altra cosa de la yla no tragan. E quel arraiz fassa sagrament que aquell sagrament ha pres d’elles. De les altres sarraynes fassa pedre lo Señor Reys escorcoyl per fembres. En nos don Alfóns per la gracia de Deu Rey demunt dit, oides la manera et les condissións de la dita arinensa loam et otorgam aquelles axi com damunt es dit et prometem aquelles seguir et no contravenir en neguna manera é á major seguretat fem hi posar nostre segel et fem jurar en nostra anima per don Blasco Ximenez Dayerbe nostre amo totes les demunt dites coses attendre et observar. Encara fem jurar axi als richs omens nostres davall escrits que d’asso son testimonis so es á saber. En Guiem Danglessola, Berenguer Dentenza, Póro Cornel, Jaume Pedtri, Ramón Folch, Sans Dantillo, Ruy Ximenez de Luna comendador de Muntalba. Atresi nos dit arraiz les dites coses otorgam et prometem de seguir. Feyt fo aso en la yla de Minorca duodecimo kalendas februarii anno Domini millessimo ducentessimo octauagessimo sesto.

1.- Registrum octavum Regis Alfonsi III super captione Minoricae de 1286 ad 1287, fol.51. Arxiu reyal de sa Corona d’Aragó.

Die ú de Mars de 1286 N’Alfóns, estand a Ciutadella va dittà privilègi a favó de fray Filippo de Claramonte, Prió d’es relligiosos de Sant Antòni, fendlís donassió de s’alquería Bini Ceyda situada devòra es port de Mahó y d’es rafal Ben Izaf.

També va dittà N’Alfóns privilègi díe 10 de Mars d’es matex añ de 1286 a Ciutadélla, ordenand a n’En Pédro de Llivia, valensià, que quédi a Menorca per atendra a sa pobblassió que no ha partida, que còbriga una paga de dèu sòus de Barselona diaris per sa séva manutensió, sa matéxa cantidat per mantení dos cavalls armads, y sis sòus y vuyt dinars per mantení a dèu hòmos armads.

Sa llegenda negre de N’Alfóns III d’Aragó “es Sauvatje” torna més gròssa encara, emb so fet que referêx es cornista Pére Carbonell cuand diu: “...E los moros que sinch volían axir, es reculían en las fustas del señyor Rey, feyen prest fiatje que en un jiorn ne feyan dos o tres viatjes. Car diuse que com éran á mitjan golf llensavenlos en mar e tornaven per un altre viatje”.

Devés dèu mil varen essê es que moriren assessinads tirandlós pe'sa bórda a alta ma. Axí y tot més de vint mil varen essê es mòros menorquíns que s’estimaren més quedarsê, ja que allà havían nascuds y d’allà éra tota sa séua famili. De resultas d’aquesta gent s’han conservadas costums que may han tengud es catalàns, tal com mos ho fa sâbre Na María Lluíssa Sèrra :

(1) “No se pot prênde en sèrio sa coneguda frasse de que Menorca va sê repobblada per catalàns, ja que no domés emb so xerrà menorquí se veu que no ês axí, sinó que dins es substratte sossial se conservan intattas sas costums pagesas, com per etzemple, es sistéma de s’amitjé.”

1.- Distribución de tierras en Menorca. Mª Lluíssa Sèrra.

       Havendsê escampad per tota Euròpa es martiri d’En Cabrit y En Bassa a Alaró, el Papa Honorio IV va ordenà sentènsi d’Escomunió contre u Réy d’Aragó N’Alfóns III. Qui, empenedindsê de lo fét demanà clemènsi  y absolussió a n’el Papa, es que li va contestà que domés eu absoldría si tornava a n’es séu cónco En Jaume II es réyne que li havía prês. També li va di que en penitènsi edificàs un altà per Honra de Déu, la Vèrja y tots es Sans, entre es qu’hey fossen incluíds En Cabrit y En Bassa y que també, a dins la Sèu de Mallorca es primé diumenje después de Tots Sans de cada añ se fes festa an aquéis dos martirs. Y axí se va fé fins a n’es siggle XVII en que se va prohibí p’el Bisbe Santander. Es matéx que va ordenà que se predicàs sa paraula de Déu emb “balearico eloquio”.

Essênd ja a 1288 y havend juntad En Jaume II de Mallorca “es Prudent” un gran etzèrsit dins el Rosselló, va fé corre sa veu de que passaría emb élls a Mallorca. Enterad N’Alfóns III “es Sauvatje” d’aquestas intensións, envià mensatje p’En Jaume Cabañas secretari séu, a n’es séu germà Pére que se trobava per Barselona, de que s’enteràs bé si es séu cónco se preparava per passà a Mallorca, y que si fós axí juntàs tota sa gent que pogués y partís totduna de cap allà. Mentras éll se preparava per anà de Zaragossa cap a Barselona per dirigí sa defènsa d’aquexa petita ciutad en comparassió emb Palma.

Domés arribà aquest a Barselona va rebre recado d’En Jaume II qu’estava preparad per lutxà cara a cara emb éll y solusionà d’una vegada es conflitte. Sabedó el Réy d’Inglatèrra Eduard I d’aquéxas intensións, va envià urgentement ambaxadós a n’el Réy d’Aragó y Valènsi, demanandlí que no se bereyàs, que tot se poría arregglà xerrand. Per part d’el Réy de Fransa y del Papa se va fé lo matex emb el Réy de Mallorca. Ben llèrgas varen essê aquestas convèrsas, tant, que ni tan sols donà tems a que s’arribàs a fé berrina, ja que díe 28 de Juñ de 1291 a s’edat de 27 añs, N’Alfóns III d’Aragó y I de Valènsi va morí d’un tumó malinne. Rebuda sa notissi de sa mort d’es séu germà Alfóns, en Jaume d’Aragó que per aquexas fétxas se trobava per Sicilia, va partí de cap a Barselona per honrà a n’es mort y fé s’entèrro. Llevò va partí de cap a Zaragossa per essê coronad Réy d’Aragó y de Valènsi bax es nom de Jaume II d'Aragó.

Lo primé que va fé aquest bon Réy va sê atte de reconsiliassió emb el Réy de Fransa y emb el Papa, enviand embaxadós a sa ciutad de Anagni Italia, -hon per aquell tems estava la Córt papal-. En aquestas convèrsas que duraren més de tres añs, hey estaren preséns: u Papa Bonifassi VIII en representassió d’En Jaume II de Mallorca; En Felip de Fransa, Conte de Valois, Alanzón y Anjou, el Bisbe d’Orliens y es Prió de San German de Prats en representassió d’En Carlos IV de Fransa y I de Navarra; y En Gelabèrt de Cruíllas, En Guiem Durfort, En Pére Costa y En Guiem Galvàn en representassió d’el Réy Jaume II d’Aragó y de Valènsi. Maldement ets embaxadós d’es d’Aragó varen di que no tenían podês suficiéns per firmà sa restitussió d’es réyne de Mallorca a n’es séu llegitim Réy, u Papa Bonifassi VIII díe 22 de Juñ de 1295 va esténdre atta de concòrdi y restitussió entre es Réys de Mallorca y Aragó, emb sos siguiéns termes: (1)

“Restituyesca lo primé de tot el Réy d’Aragó a n’el Réy En Jaume, cónco séu, tot es réyne de Mallorca y sas islas adjasséns, emb tots es llogs y castells que li havían estads ocupads desd’es principi de sa guèrra, tornandlís emb sas matéxas condissións que antes tenía. Quédan revocadas totas sas donassións fétas p’el Réy Alfóns o p’es séu germà Jaume, o p’es Llogtinéns séus dins es dit réyne, o a altras cuolsevols tèrras y señorius d’el Réy de Mallorca. En cuant a n’es Fèu d’Honó, se guardi sensê segóns lo estipulad entre el Réy de Mallorca y En Pére Réy d’Aragó germà séu.”

'1.- Historia Gral. R. Mallorca, 1840. tom I, pl. 522. Juan Dameto Vicèns Mut y Geròni Alemañy.'

Hey vengué a bé En Jaume II d’Aragó y de Valènsi, reconeguend axí s’incalificabble atropell fet p’es séu germà Alfóns, firmand es convèni y ordenand a n’En Guiem de Moncada, señó de Fraga, Procuradó reyal de Mallorca, que tornàs a n’es domini d’el Réy de Mallorca tot cuand es séu germà Alfóns li havés prês o havés fet donassió. En cuant a sa concòrdi emb el Réy de Fransa, se va estipulà en es matéx Trattad que posàs es réyne de Sissilia bax es domini d’el Papa y d’el Réy de Fransa, a canvi d’es drêts de conquista demunt es réynes de Córsega y Sardéña, y qu’En Jaume II d’Aragó y de Valènsi se casàs emb Na Blanca d’Anjou (sa qu’emb el tems li donaría dèu fiys), fiya d’En Carlos d’Anjou Réy de Nàpols. (Essênd aquesta sa segona espòsa, ja qu’es primé matrimòni emb Na Isabel fiya d’el Réy de Castélla el Papa eu va anulà). Nòssas que se varen fé a sa vila de Beltràn (avuy Vilabertràn) a devòra Figuéras es 29 d’Ottubre de 1295. Ets aragonesos véren emb aquest fet un tems nou sênsa guèrras emb ningú, lo que lis va mòure a enomanà a la Réyna consòrt, Na Blanca de Santa Pàu. Acabadas sas festas, En Carlos IV de Fransa y I de Navarra va partí emb tota sa séva famili de cap a n’es séu réyne p’es coll de Panizas, hon el Réy de Mallorca li surtí a camí y juns s’encaminaren de cap a Perpiñà hon s’hi va quedà durant vuyt díes. Per un altre costad, en es matex Trattad d’Anagni, el Réy de Fransa renunsiava a prênde per la forsa de sas armas es réyne d’Aragó, y el Papa anulava s’Escomunió etèrna demunt tots es Réys d’Aragó, de resultas de sa sauvetjada de N’Alfóns III sobre En Guiem Cabrit y En Guiem Bassa. Y ademés, es pròpi Jaume II d’Aragó y Valènsi va sê anomenad Gonfaloné de l’Igglesi, quedand obbligad militarment a ajudà a qu’ets angevíns (napolitàns) recobrassen s’isla de Sicilia.

Durant s’estansi d’el Réy de Fransa y Navarra a Perpiñà, es príncep Lluís de Fransa y es prínsep Jaume de Mallorca, s’arribaren a fé tan amigs que se varen promete que lo que fería un també eu fería s’altre. Y axí va sê, que moguds per un sentiment particulà de cap a Déu entraren totdós a s’Órde Fransiscana. Passad es tems en Lluís va sê elegid en contra de sa séua foluntad, Bisbe de Tolosa (Toulouse). En Jaume va seguí s’etzemple d’es séu germà petit En Felip de Mallorca, prínsep, y aferrà s’Órde Fransiscana de sa Tercéra Réggla.

U Réy d’Aragó y Valènsi, de Zaragossa passà a Barselona per renovà sas féstas de sas séuas nòssas, y a n’es matex tems per preparà una armada per anà a sa Córt d’el Papa, per estalonà un trattad de pau entre es séu sògre el Réy de Nàpols y es séu germà Fadrique attual Réy de Sissilia, ja que éll, En Jaume d’Aragó havía de cumplí es Trattad d’Anagni que l’obbligava a tornà Sissilia a n’es que ara éra es séu sògre.

RESTITUSSIÓ D'ES RÉYNE DE MALLORCA A N'EN JAUME II

Estand En Jaume II d’Aragó y Valènsi a Palamós, envià recado a n’En Jaume II de Mallorca que se trobava a Perpiña, que volía vorersê emb éll a Colliure. Allà se véren a principis de 1298. Sas mostras de fraternidat varen essê mólt gròssas, y en Jaume II d’Aragó y Valènsi va donà cumpliment a n’es Trattad d’Anagni restituind ofissialment (1) es réyne de Mallorca a n’es séu llegítim Réy. Essênd ja díe 29 de Juñ d’es matex añ, dins la Sèu de Élna – Rosselló, En Jaume II de Mallorca va rétra homenatje a n’es séu nebód, també en cumpliment d’es matex Trattad.

A 1300 En Jaume II de Mallorca va dittà un Plà de consentrassió pobblassional, parselassió rural y planificassió urbana de sas vilas, anomenad “Ordinacions” (2).

Aquest Plà d’Ordenament d’es Territòri no ês cap carta de fundassió poblassional, sinó de reorganisassió y planificassió territorial. Ês un tòpic generalisad entre ets historiadós catalanisads d’es réyne de Mallorca: Martínez Ferrando, Dameto, Tarrassa, Campaner y Quadrado, que catalògan aquesta planificassió teritorial còma carta de fundassió de 14 pobbles. Sênsa tení en cónte cap d’élls, que, (y axí se pot comprovà en es capitol de N’Alfóns III) cuand a 1285 aquex Réy se va fé emb Mallorca, li juraren obediènsi es ciutadàns representàns de totas sas vilas y pobbles etsisténs en aquéxa època, y que, mirin per hon, són es matéxos que tots aquets historiadós confirman havê estads fundads a 1300. (¿Incongruènsis malintensionadas y catalanisadoras?, jo diría que sí. Ja que no s’entén de cap bolla, que se fundassen 14 pobbles ja documentads còma tals 15 añs antes, y que varis d’ells estassen amurads desd’es tems d’es àrabes). Sas “Ordinacions” (3) varen essê sa creassió de puns de desarrollo agrícola, hon cada un d’ells tengués es séu pròpi polígono residensial, aferrad a totas y cada una de sas pobblassións ja etzisténs. Ara bé, volguend pensà bé, s’èrro comês per tots aquéxos historiadós, se pot deure a una interpretassió superfissial d’aquest important document, ja que dins éll sí se dona órde de créassió de DUAS novas vilas:

“...e les viles quis faran en Arta, so es assaber, la una deves la torra den Michel Nunis e laltra deves lo port de Banyeres.”

1.- Anales del Reino de Aragón, Zurita, s. XVI llibre 5 capítol 34.

2.- Documenta Regni Maioricarum. Juan Vich y Juan Muntané.

3.- Les Ordinacions. Jaume II. Arxiu d’es réyne de Mallorca. Palma.

Privilègi de fabricassió de moneda y Créassió de la Zeca

Díe 10 de Bril de 1300, En Jaume II se va reuní dins s’igglesi de Santa Eulari, emb so Consêy d’es réyne de Mallorca per estendre privilègi de fabricassió de moneda emb so séu nom, ja que fins an aquest moment circulava moneda aragonesa, valensiana y d’En Pére de Portugal, antig Señó de Mallorca, que, com som vist en es capítol dedicad a éll, va fundà sa Zeca de Mallorca fabricand moneda d’argent emb so séu nom. Es Jurads que firmaren s’órde varen essê: En Fernando Rodríguez, En Bernat Zaragossa, En Francêsc Zacosta, En Guiem Arnàu Sisigglesis, En Bernat de Susina y En Guiem de Monzó. Y de testigos firmaren: En Ramón de Canêt, En Jaume Morey, En Berengué de Caldes, En Jaume de San Martí, En Guiem de Puigdorfila, En Jaume Cadell y En Roméu Valentí. Essênd anomenad Mèstre Majó de sa Zeca, es cavallé provensal Bernat d’Auleza (Oleza). Transcripsió d’es Privilègi:

“Sapiguêu tots que Nos, Jaume II per la grassi de Déu Réy de Mallorca, Conte de Rosselló y de Cerdaña, Visconte d’Omelades y de Carlades, y Señó de Monpellé: Desitjand es milló profit p’es nostros subdits, emb s’acostumada providènsi y clemènsi, y a súplicas d’es Jurads y hòmos principals de sa Ciutad y réyne de Mallorca, manam y resolvêm que se fabriqui moneda a sas islas de Mallorca, emb una creu y es nom d’es nostro réyne, y emb sa nostra imatje y nom, pêrque comercíin emb élla tots es cristiàns, juèus y mòros de Mallorca, Menorca y Ibissa y altras islas de devòra y tots aquells que venguin; sas monedas serán sempre igualas, y Volêm y Estabblim, per Nos y p’es nostros sussessós, preséns y per vení, que sas monedas més amunt anomenadas, per sempre elzhi diguin “reyals de Mallorca”; a sâbre: reyals dobbles; reyals menuts y reyals d’argent. Es reyals dobbles, siguin en tot tems de llêy de tres dobbés, de manco való que s’argent fi; es menuts o reyals simples, siguin sempre de vintidós sòus per marc; es reyals d’argent siguin sempre de llêy d’onze dobbés y que cada un valgui setze menuts.”

Créassió de Consulats

També va autorisà sa créassió de Consulats (1) a Génova, Narbona, Sissilia, Marsélla, Mónaco, Pisa-Toscana y Napols, a n’es Mediterrà. A Almería, Màlaga, Granada, Sevilla, Vigo, Lisboa, Coruña, Gijón Santander (port de Castélla) y Bilbao, a Yspania. Y uns añs més endavant a Livadostro y Ripadostria a Grèssia. A London a Inglatèrra. Hon ja s’hi comersiava dêsde varis añs enréra. Essênd es barcos mallorquíns es primés d’es mediterrani medieval que varen comersià emb London, atrecand dos barcos en es port d’aquesta capital a 1281 emb una carga de ballestas. Dos añs antes de qu’hey arribàs es primé barco genovês. A La Rochela, a Fransa. A Brugge (Brujas), a Bèlgica.

També varen essê es barcos mallorquíns es primés en comersià y colonisà sas Canaris (a 1342, 1344, 1352 y 1360) (2).

De resultas d’aquesta gran red de trasport marítim, grans comersiàns italiàns féren negosis dirèttament emb sos baléàrics, essênd es mes importàns: es Catoco de Venèssia, es Bardi y es Peruzzi de Florènsia. Es genovesos també tenguéren molta d’influènsi dêsde s’època àrabé. Fins a n’es punt de créà es lloguerêt de Génova a una llégo de Palma, habitada domés per genovesos. A Salé, Laratxe, Céuta, Alcudi (Melilla), Arsila, Fez y Assemur, a sa zona occidental d’el Magreb. A Mazagràn, Algé, Txertxel, Tlemecén, Mostaganem, Tenes, Honain, Orán, Costantina, Bretxa y Miliana, a sa zona central magrebí. A Ifrigiya, Bona, Bugía, Al-Qala, Djileli y Túnez, a sa zona oriental d’el Magreb. Aquesta red de Consulads no éren més que sa matéxa ruta comersial que feyan es fenissis de sa costa d’es nort d’Àfrica y occidental europèa. Y de sa ruta comersial grèca de sa costa sud d’Euròpa. Herènsi comersial recuída p’es baléàrics dêsde època romana. (An aquets Consulats mallorquíns, ets historiadós catalanistes elz’anomenan consulats catalàns, tergiversand s'històri com ês costum emb élls.)

1.- Historia del Puerto de Palma. Fco. Sevillano. 1974. 2.- Conquista de las Is. Canarias, López de Gómara. 1552. - Historia Gral. de las Islas Canarias. Viera y Clavijo. 1772.

A 1301 En Jaume II de Mallorca acaba s’organisassió territorial de Menorca, publicand es Pariatje, qu’ês un sistéma de regulassió de sa propiedat privada, axí com sa regulassió de sas cavallerías menorquinas.

Emb Reyal Órde de díe 7 de Juriol de 1302, va manà que sa venta de lléña, paya, cañas, cotó y ròba se fés a sa plassa de Sant Andréu (avuy plassa de Córt – Palma), y a sa plassa de devòra es convent de Nostra Señora de l’Olivà, que se pogués fé sa venta de tota classe d’artículs y ormejos de consum, que s’hi dugués tots es dissattes de s’añ. (Avuy díe aquest mercad se seguêx fend tots es dissattes a n’es passêtj de sas Avengudas. Domés ha canviad, en que ja no se venen mercancías d’abastos ni animals vius).

A finals d’aquest matex mes y debud a qu’es fiy majó d’En Jaume II de Mallorca, es Prínsep Jaume, havía ingressad a s’Órde Fransiscana per sa Tercéra Réggla, y per consiguient havê renunsiad a n’es tròno de Mallorca, enomenà d’herêu a n’es séu fiy segón En Sanx, essênd reconegud y jurad còma tal per tots es Jurads d’es réyne y per totas sas Universidats (Ajuntaméns) de Mallorca, Menorca y Ibissa. En es matex atte En Sanx de Mallorca va confirmà tots es Privilègis y Franquissis d’es réyne, prometend conservarlós y cumplirlós. Varen essê testigos d’aquets fets: En Fernando Prínsep de Mallorca, fiy tercé, En Pédro Galseràn de Pinos, En Ramón Guillén, En Berengué d’Oms, En Dalmàu de Garriga, En Guiem de Puigdorfila y N’Ansèlm de Villalonga. Pendent com un corb En Jaume II d’Aragó y Valènsi de tot lo que feya el Réy de Mallorca, totduna que va sâbre d’es jurament fet a s’herêu d’aquest réyne, li envià recado de que tal com són pare, li havía de fé homenatje de Fèu d’Honó. Axí eu cumplí En Sanx de Mallorca anand a Girona hon s’hi trobava díe 19 d’Ottubre de 1302. Aquest matex añ va sê fundada a Ibissa s’Igglesi de Santa Eulàri.

A 1303 va donà órde per sa costrucció de sas muradas de Ciutadélla emb torres redonas y torres cuadradas, imitand es castell de Perpiñà y sas d’Alcudi-Mallorca; y a adelantà sas de Mahó axampland axí sa capassidat de sa ciutad. Varis varen essê ets arquitèttes d’En Jaume II de Mallorca, però se deduêx qu’es principal y de més confiansa d’el Réy va sê es frare Pons Dezcoll, rossellonês, qui va inculcà es séu séllo arquitettònic personal creand es “Gòtic mallorquí”, que té unas caratterísticas derivadas d’es gòtic italià y d’es de París, resultand essê sumament diferent d’es gòtic català, qu’està carregad de reminissènsis romànicas. (1) (Aquets fets mos reconfirman que no hey va havê cap repobblassió de catalàns a n’es réyne de Mallorca, però en canvi sí mos confirman qu’es pocs o mols nous cristiàns que s’assentaren dins aquest réyne éren occitàns-provensals.)

1.- Historia de las Baleares, 1979. Gabriel Alomar Esteve, pl. 165

Mentras tans tot axò En Ramón Llull, entre 1273 y 1292 escriu a Mallorca, Monpellé y París (may va tropitjà Cataluña) sas obras: “Llibre de contemplació en Déu”, “Llibre d’Evast e Blanquerna” y “Llibre de les Maravelles” entre altres. Aquets llibres marcan es principi de sas òbras de Ciènsis Humanísticas escritas emb una llengo diferenta d’es Llatí. Per contre de lo que s’ha pubblicad fins avuy, de que marcan també es principi de sa llengo catalana, lo que realment marcan ês sa maduresa de sa llengo mallorquina-baléà, emb una estruttura pròpi y marcada, idò En Llull fa us de: sa, ses, ey, l’ey, qu’ey, no’y, nostro, (artículs, pronoms y sintatsis baléàricas), homo, orde, llengo, veyes, dimars, divenres, fruyt, fruyts, trebays, beneyt, conseya, veya, cayguerem, caygut, feya, matex, axi, etc. etc., (paraulas y ortografía pròpis d’es Baléà).

Aquéxa matéxa estruttura, en català de sa matéxa època sería: la, les, l’i, i, nostre, homne, llengua, ordre, aixi, (segóns sas “Homilíes d’Organyà” s.XIII) dimarts, divendres, fruit, fruits, treballs, aconsella, caiguerem, caigut, mateix.

A 1304 se va fundà sa vila d’Alhó (Alayó) a Menorca.

(An aquest matex 1304, En Vidal de Vilanòva y En Guiem de Cería, en nom y representassió d’el Réy d’Aragó y Valènsi anaren a visità a n’el Papa Beneditte XI, per ferlí homenatje de Fèu d’Honó per sas islas de Córsega y Sardéña (Sartinia))

Díe 21 de Setembre de 1305 estand En Jaume II de Mallorca a Perpiñà, va dittà sa siguient Reyal Órde:

“Nos En Jaume II per la Grassi de Déu, Réy de Mallorca, Conte d’el Rosselló y de Cerdaña, Visconte d’Omelades y de Carlades y Señó de Monpellé: a s’estimad Dalmàu de Garriga, cavallé: Volêm de bòna voluntad y vos manam que totas sas deutas y es contrattes fets dêsde que sa nostra moneda va sê reduída a n’es való de XXII dinars mallorquíns, per cada reyal d’argent, fins es dia que vos manam pubblicà y fé sâbre, fegêu d’avuy en devant que se paguin y despatxin es reyals a n’es matéx való; a sâbre: que se donguin y rebin reyals d’argent per XXII dinars mallorquíns. Però en es contrattes fets antes qu’aquesta moneda fós classificada an aquest prèu de XXII dinars, se tengui en cónta sa fétxa en que varen essê fets, y que se paguin emb so való que tenía sa moneda aquell tems. Donad a Perpiñà díe 21 de Setembre de 1305.”

Aquest matex añ de 1305 va sê fundada a Porto Magnus d’Ibissa s’igglesi de Sant Antòni (avuy Sant Antòni de Portmañ).

A 1309, va donà órde de refórma d’es palàu de sa Mudayna, bax es planos fets p’es frare Pons Dezcoll, monjo cistersiense y Procuradó reyal de Mallorca. S’àngel que marca es vens d’el món, va sê òbra d’En Francêsc Campedròni, de Perpiñà.

Díe 5 de Novembre de 1310, En Jaume II de Mallorca va manà créà sas capéllas reyals de Santa Ayna y San Jaume dins es palau de sa Mudayna. Y sa de la Santísima Trinidat dins la Sèu hon hey havían d’essê enterrads tots es Réys de Mallorca.

Disfrutava pacíficament el Réy de Mallorca d’es séus estads, ben content de veure sa gran amistad que tenía emb sos demés Réys y prínseps de sa cristiandat, y emb espéssial emb sos d’Aragó. Cuand la mort eu visità díe 28 de Matx de 1311. Es séu cos eu enterraren a sa capélla reyal de la Sèu de Mallorca, hon s’hi conserva sênsa corrupsió. Demunt sa tapa d’es bubul hey havía encara en es siggle XIX una inscripsió que posava:

“Aquest es lalt en Jacme de recordable memoria, Rey de Mallorques, comte de Rosselló y Serdayne, Señyor de Montpeller, lo cual passà d’aquesta vida en la present ciutad a XXVIII de Maig, vigilia de Cincogema, en l’añy MCCCXI, fyll del Rey en Jacme rey Daragó, lo cual trahé la present ciutad de pagans: lo cual Rey se deya Jacme lo venturos per ço fo axi apelat, que de la Encarnació de Jesucrist nostrom be ab tan pocas batallas tantas grans conquistas; fini sos dias gloriosament ab lo habit de Poblet en Valencia en l’añy MCLXXVI. VI kalendas Augusti. Anima eorum requiescat in pace. Amen.”

En Jaume II de Mallorca va reynà cincuanta cinc añs, durant es que va havê d’agontà temporals que contra éll moguéren es Réys d’Aragó En Pére III “es Barrud” y N’Alfóns III “es Sauvatje”, germà y nebód respettivament. Contra élls va sê protegid per u Papa y p’el Réy de Fransa.

Ajudà mólt a n’es Pares Predicadós de Perpiñà fundandlís dos monastèris, un a Putxcerdà, capital d’es condat de Cerdaña s’añ 1281, y s’altre a sa vila de Colliure. Ben ve ês també, qu’En Guiem de Puigdorfila, cavallé principal d’aquest réyne, va regalà es solà y sas casas hon se va fundà es segón monastèri, s’añ 1290.

Se casà en Jaume II de Mallorca emb n’Esclaramonda Moncada de Fox, fiya d’es Contes d’aquest matex condat, de sa que va tení cuatre fiys y duas fiyas:

- En Jaume, que se va fé frare fransiscà.

- En Sanx, que va sê s’herêu d’es réyne.

- En Fernando, gran General a n’es servissi d’el Réy de Sissilia y d’el Réy d’Aragó, a n’es que va ajudà a conquistà Sardéña y Almería.

- En Felip, que també se va fé frare.

- Na Bèl que se va casà emb En Juan Manuèl de Castélla, gran prossista en llengo castellana y germà d’En Fernando III de Castélla y IV de Lleó.

- Na Sanxa, que se va casà emb En Roberto Réy de Napols. Va sê una gran Réyna p’es napolitàns, que considéran ets añs de “Sancia di Maiorca” uns añs entreñabbles, unids a n’es monastèri de “Santa Chiara”, a n’es primé “Castel Novo”, y a n’es noms de “Bocaccio y Fiammetta” d’es mèstres Giotto y Simone Martini.

ARMAS DE SA CASA REYAL Y D'ES RÉYNE DE MALLORCA

Armas d'es Réys de Mallorca

Y axò ês axí pêrque a tota sa documentassió d'es Réys de Mallorca heyà aquest embléma.

Document de s'Arxíu de Monpellé

Document de s'Arxíu de Monpellé

(Àrabé a n’es testament d’En Jaume III de 1349, una còpia d’es cual féta a 1375 se conserva a s’Arxiu Nassional de París, aquex descríu que s’escut personal d’es Réys de Mallorca d’aquéxa fétxa endavant hauría d’essê un escut emb cuatra barras vermeyas demunt grog emb una franja blava enbiaxada. Aquesta modificassió lo més segú tal y com vorêm en es capítol corresponent an aquest Réy, la degué fé còma señal de sumisió a n’En Pére IV d’Aragó es “Fratissida y Plagiadó”, es séu gran enemig ussurpadó, per mirà axí de reblaní es séu cò y conseguí que li tornàs es séus estads.

Inclús a sas tapas d'es Privilègis d'es Réyne de Mallorca que va dêsde 1230 fins a 1339, heyà s'escut de sa Casa Reyal de Mallorca: tres barras vermeyas (gules) demunt grog (ò).

Però aquest embléma dinàstic d'es testament d'en Jaume III, no va sê usad per cap d'es séus fiys En Jaume IV y Na Bèl I. Élls varen seguí usand es de sas tres barras. (Per consiguient empleyà àra s’embléma dinàstic inventad p’En Jaume III forsad per sas circunstansis, còma embléma de sa Comunidat Autònoma de sas Islas Baléàs no té ni cap ni pèus, a n’es méu parexe.)

EN FERNANDO DE MALLORCA

Enterad En Fadrique Réy de Sissilia que a Gallípoli es grècs havían mort a n’es gran general Roger de Flor, y qu’es capitàns aragonesos que comandavan a n’ets almogavares (mersenaris) catalàns y turcs, li demanavan qu’enviàs a colcú qu’elza dirigís, ja que havían surtidas diferènsis irreconsiliabbles entre élls, concretament entre En Berengué de Ròca Fort capità d’ets almogàvares y En Berengué d’Entenza capità d’ets aragonesos y sissiliàns, sobre quí havía d’essê es General, va dessidí envià a n’es séu cosí En Fernando de Mallorca emb so títol de General de tot s’etzèrsit Sissilià (almogàvares, aragonesos y sissiliàns) en aquélla part d’el món.

Essênd a 1307 arribà En Fernando a Gallípoli emb cuatra galèras. Domés posà pèus en tèrra el va surtí a rebre En Ramón Muntané, (personatje de bònas cualidats y de gran estimassió de cap a n’es Réys d’Aragó, que més endavant escriuría una Crònica d’aquex réyne carregada de fantasías), li va oferí sa séua casa per residènsi. Después, En Ramón li va jurà obediènsi y reconexement còma General de tot s’etzèrsit. Avisads es que se trobavan a fòra, En Berengué d’Entenza que se trobava posand sètje a Megaritx, a cincuanta kilómetros, va sê es primé en arribà y a jurarló còma General. Después arribà En Fernàn Jiménez d’Arenós prosedent de Módico que va fé lo matex. Domés En Berengué de Ròca Fort, que se trobava posand sètje a Nona, se mostrà contrari a havê de dexà lo que feya per anà a jurà es nou General, axí que li va envià un recado diguendlí que éll y sas séuas tròpas estavan mólt conténs de sa séva arribada, però que sas còsas de sa guèrra no li permetían presentarshí, demenandlí ademés, que fós éll es que s’en arribàs fins a Nona y allà tots élls eu jurarían.

Consultà En Fernando de Mallorca emb En Entenza, En Fernán y altres capitàns, quê éra lo més convenient devant aquesta postura. Resolguéren que partirían de cap allà, arribandthí es cap de tres díes hon va sê rebud emb gran gotj y alegría per sas tropas. Però allà s’en donà cónte En Fernando qu’es capità Ròca Fort no tenía cap simpatía p’el Réy de Sissilia, ja que va posà escusas per no jurarló còma General, continuand emb so sètje de Nona. Sa ferosa lutxa de sas compañías d’almogavares en venjansa per sa mort d’En Roger de Flor, continuà dirigida p’En Ròca Fort. Venjansa que tan justificada mala fama lis ha donada s’Històri, ja que no dexavan a ningú viu per allà hon passavan, hòmos joves y véys, dònas y nins, tots éran degollads. Axí es cap de poc tems sas ciutads de Megaritx y Nona varen caure en sas séuas mans. Sa rapilla va sê gròssa conseguind móltas de riquesas y bens.

Después de varis díes de descàns varen dessidí que lis sería convenient anà a conquistà sa ciutad de Cristópoli, a sa frontéra emb Trassia y Massedònia. Y dit y fet, de cap allà va envià En Fernando de Mallorca a n’es mando d’En Ramón Muntané, trênta barcos emb sas séuas familis (costum almogavar de viatjà emb sas familis, ja que élls no tenían patria pròpi, ni a Cataluña ni a Sissilia ni en llog, hon porarlâs dexà) y gent de logística, emb totas sas riquesas que tenían.

Después d’esbucà sas defènsas de Gallípoli, Nona, Pattia, Módico y Megaritx, se posaren en camí de cap a Cristópoli, surtind En Berengué de Ròca Fort emb sos almogàvares (mersenaris) catalàns y turcs, un díe antes que don Fernando emb En Entenza y N’Arenós emb sos aragonesos y sissiliàns. Arribads allà va dessidí En Fernando tornà eggigí a n’En Berengué de Ròca Fort y a n’es séus almogavares, es jurament de fidelidat y obediènsi. Però aquex se va negà, aquest pic sênsa cap escusa. Axò va provocà que botassen xispas entr’es capitàns aragonesos y es d’es mersenaris catalàns, lo que acabà emb un enforntament a ferrà y xapà. Enterad d’axò En Fernando de Mallorca pertêx armad de cap allà emb varis cavallés mallorquíns, y arribad éll sa brega acabà totduna. D’aquest atte d’armas va resultà mort En Berengué d’Entenza, debud a duas llansadas que li esvergaren En Gisbèrt de Ròca Fort y En Dalmàu de Sant Martí. En Jiménez d’Arenós va conseguí escapà de sa ferosidat catalana arriband fins a n’es dominis d’es grècs. D’aquesta brega fratissida en varen morí un total 150 cavallés y 500 d’infantería, sa majó part de sas compañías d’aragonesos y sissiliàns.

No havía acabad de sotseí axò cuand arribaren cuatra galèras comandadas p’En Dalmàu Sèrra, mallorquí. Sabedó En Fernando qu’En Berengué de Ròca Fort intentaría més prest o més tard acabà emb sa séua vida, y que no se poría enfrontà emb éll a una guèrra ubèrta, pêrque s’etzèrsit d’almogavares éra mólt més superió a n’es séu, va resoldre embarcarsê de cap a s’isla de Thasos dins sa galèra anomenada “Yspaniola”. Anaren costetjand sas tèrras de Trassia fins a n’es port de Almiro, dependent d’es ducat d’Aténas. Cuand desembarcà va rebre sas malas notissis de qu’ets hòmos que havía dexad allà en es viatje d’anada, es grècs elz havían maltrattads y fets prisionés, lo que provocà que s’enfadàs moltíssim y en venjansa assaltà sa ciutad fend una gran matansa passanthó tot a sang y fog. Llevò se tornà a embarcà y anaren a s’isla de Skiros que també la fa passà a sang y fog.

Y d’allà va dessidí anà a Negroponte (attual Eubea). En Ramón Muntané qu’anava emb éll dêsd’es principi, li aconseyà que no desembarcàs allà pêrque es señó d’aquélla isla no éra de fià; però no li va fé cas debud a que, en es viatje d’anada de cap a Gallípoli heu havían rebud mólt bé emb grans mostras d’amistad. Axí que, arribads a n’es port de Negroponte varen veura varis barcos venessiàns, d’es que varen devallà dos capitàns, En Juan Tarín y En Marco Missot, que anaren a presentarlí es séus respèttes. Desembarca en Fernando emb varis d’es séus y arriband a sas portas de sa ciutad, varen essê assaltads per sas tròpas d’En Tibaldo de Sipoys, general fransês que se trobava per allà emb órdes determinàns d’En Carlos de Fransa de combatre a n’ets aragonesos, y com qu’en Fernando anava bax bandéra d’el Réy de Sissilia, de sa casa d’Aragó, s’armà batalla. Fins a coranta en moríren d’es qu’anavan emb En Fernando y éll matex va sê fet prisioné. En Tibaldo so va manà de cap a Aténas hon eu entregà a n’es Duc, es qui eu va fé tencà a n’es castell de Thomer. Estand allà prisioné rebé sa visita d’En Ramón Muntané, a n’es qui va donà una carta per el Réy de Sissilia demanandlí que pagàs sa séua pòsta en llibertad.

Mentrastàns En Carlos de Fransa, enterad també d’aquest tan ilustre prisioné, donà órde a n’es Duc d’Aténas que trasladàs a n’En Fernando a Nàpols, còsa que va fé totduna.

Entretant, el Réy de Sissilia domés rebre sa notissi de mans d’En Ramón Muntané, avisà a n’En Jaume II de Mallorca de qu’es séu fiy estava prisioné d’el Réy de Fransa a Nàpols. Aquest se va mòure y es cap d’un añ va conseguí, después d’arribà a un acord emb En Carlos, que amollassen a n’En Fernando. Qui va partí de cap a Colliure hon va sê rebud per són pare y sa mare emb gran gotj y alegría.

Enterad en Jaume II de Mallorca qu’En Jaume II d’Aragó y de Valènsi se preparava per anà a conquistà Almería, li envià a n’En Fernando emb cent cavallés mallorquíns ben armads.

Arribà s’etzèrsit aragonês a Almería p’es Gost de 1309 enrevoltandlâ totduna, y comensand es preparatius per s’assalt emb tirs de fonèbol contra sas muradas. Però aquest fet no tardà mólt a arribà a sas oreyas d’el Réy de Granada, que preparand un bon etzèrsit de cap allà que partêx. En Jaume d’Aragó sabedó de sa que li venía a demunt, ordenà a n’En Fernando de Mallorca que se situàs emb sos séus cavallés a un llog que li díuen “el Espolón”, pêrque aturàs cuolsevol intent d’es de sa ciutad d’anà a ajudà a n’el Réy de Granada, atacandlós a élls per s’esquena.

Y allà estava cuand londemà varen surtí s’Almería varis compañías de mòros. En Fernando qu’eu veu de cap a élls que s’hi tira emb sos séus. Sas compañías de mòros estavan comandadas p’es fiy d’el Réy de Guadix, es que, orgullós y desafiand, mentras esporetjava a séu cavall de cap a sa batalla, anava cridand ben fort que éll éra fiy de Réy: “anibe ja soltan”. Picad en Fernando, de cap a éll enfila es séu cavall contestand: “jo també som fiy de Réy”. Però antes d’arribarhí li surtíren a camí varis cavallés moros, d’es qu’en va matà a sis, y havend rompuda sa séua llansa tira d’espasa y repetind que éll també éra fiy de Réy, envestêx a n’es Prínsep mòro. Éll fa lo matex però emb tant de coratje que d’es cop d’espasa que li esvêrga li xapa s’escut en dos a n’En Fernando. Aquest eu tira en tèrra emb rabi y torna envestí a n’es mòro, qui se veya ja goñadó d’es bon cop qu’havía donad, però emb sas còsas de Déu ningú s’hi pot posà, y aquell díe estava señalad per essê es derré d’aquell gran soldat. Axí En Fernando esperonetja es cavall que partêx com un llamp de cap n’es Prínsep moro que també s’atrecava a tota en sentit contrari, arriban totdós a sa matéxa altura y En Fernando descarrega es séu bras armad emb tal forsa y velossidat que no donà tems a n’es prínsep mòro a cubrirsê emb s’escut, cayguend mort d’es cavall. Havend vist tots lo sotseíd, provocà qu’es de s’etzèrsit mallorquí cobrassen més coratje, y per contre es de s’etzèrsit almeriênc comensassen a reculà, escapand a corre de cap a dins sa ciutad es cab de poc tems.

Tornad En Jaume II d’Aragó y Valènsi vittoriós de sa batalla emb so Réy de Granada, y enterad de sa féta d’En Fernando salvand d’essê atacads per s’esquena, eu felissità y eu carregà de regalos.

Es cab d’un tems, vend que no hey havía fórma de goñà sa plassa d’Almería s’entornaren de cap a Aragó, y En Fernando seguí camí de cap a Perpiñà, y d’allà, mort ja són pare En Jaume II, de cap a Catania.

A 1313 s’Infant de Mallorca Fernando, señó de Catania - Sissilia, per médiassió de sa séva germana Sanxa Réyna de Nàpols, se va casà a sa ciutad de Messina emb Na Bèl de Sabràn princesa de Moréa – Grèssia, emb s’assistènsi d’En Fadrique d’Aragó, Réy de Sissilia y sa séua Córt, En Roberto Réy de Nàpols emb sa séua Córt, etc.

Na Bèl éra fiya de Na Margalida de Villehardouin, que éra descendenta dirètte d’En Guillaume de Villehardouin, fundadó de sa dinastía principêsca de Moréa. Però aquesta titularidad li éra cuestionada a Na Margalida p’En Lluís, Duc de Borgoña, viudo de sa neboda de sa séva germana Bèl de Hainaut, de malnom Na Mafalda.

Después de sas nòssas, Na Margalida s’entornà de cap a Moréa desembarcand a n’es port de Navarino (avuy Pilos), essênd féta prisionéra d’ets esbirros d’En Roberto d’Anjou tencandlâ dins es castell de Clermont (avuy Klemoutsi), aprop de Clarentsa port principal de Moréa. Aquest port avuy en díe ês es punt de surtida y arribada d’es transbordadós que unexen el Peloponês emb s’isla de Zante.

Enterad En Fernando d’es fet preparà una espedissió de cap a Moréa per rescatà a sa séua sògra. Axí a finals de 1314 amarrava sa flòta a n’es port de Clarenza (avuy en díe anomenad Kyllene) y desembarcava, topandsê emb una forta reistènsi armada, però es cab de poc tems va conseguí fersê no domés emb so port y ciutad, sinó també emb so castell de Clermont. Allà s’enterà de sa mala notissi de que sa sògra havía morta probabblement assessinada, es cab de pocs díes d’essê tencada.

Eliminads ets enemigs d’aquets llogs, s’etzèrsit d’En Fernando se posà a trescà per tot es principad a n’es que quedavan, comensand per sa ciutad de Patras en es golfo (d’es grèc kolfos) de Corinto fins a n’es port de Bellvê (avuy Katakolon), dominad p’es castell de Ponticokastro. A Patràs va conseguí reconquistà sa ciutad, però no axí es castell, hon s’havía fet fort s’Arquebisbe feudal Rayner del Porto.

Mentrastàns tot axò sotseía, ets envejosos suposts herêus de Moréa, En Lluís de Borgoña y En Roberto d’Anjou se juntaren en contra d’En Fernando. Però ademés, per acabà d’arregglà s’assunto se lis juntà tembé sa República de Venèssia, temerosa de pèrde es séu predomini comersial dins es Péloponésso. Axí que, no tardà mólt En Lluís de Borgoña a desembarcà emb un etzèrsit transportad emb barcos venessiàns, en es port de Navarino. Més endavant arribarían sas tròpas d’En Roberto d’Anjou, estabblind es campament central de sa coalissió borgoñesa-franco-venessiana a sa zona de Calamata (avuy Kalamai).

Sa priméra batalla d’importansi entre s’etzèrsit d’En Fernando y d’es coalligads, se fé a principis de 1315 a n’es pla de s’antiga Olympia, que per aquélla època se li havía canviad es nom p’es de Palayapolis. Es resultad va sê favorabble a n’es mallorquí que, ademés va brufà p’es nexament d’es séu fiy Jaume, sotseíd díe 5 de Bril a n’es castell d’Ursino – Catania.

Vend en Fernando qu’es barcos venessiàns no s’aturavan de du més y més tròpas d’es coaligads, va envià mensatje a n’es séu germà Sanx Réy de Mallorca demanandlí reforsos, axí com a n’En Ròca Fort. En lo referent a sas tròpas mallorquinas enviadas p’En Sanx, havían d’atravessà tot es Mediterrani y se comprên que tardassen tant. Però domés un sentiment de venjansa ês es que dugué a n’ets almogavares catalàns es retràs a anà a ajudà a n’En Fernando, estand tan apròp com estavan p’es ducat d’Aténas. Y de fet, cóntan sas crònicas (1) que ni tànsols arribaren a passà de Corinto.

1.- Crónica de Moréa. Juan de Heredia. 1316.

Havía passad un añ dêsde que demanà ajuda, cuand rebé sa notissi de qu’es coaligads havían surtids de Patras camí de Corinto, En Fernando reuní es séu etzèrsit y sêns’escoltà es consêys que li donavan es séus capitàns mallorquíns y d’el Rosselló, de qu’espéràs a qu’arribassen es reforsos de Mallorca, anà de cap a sa batalla produindsê a un llog anomenad Manolas.

En Fernando envestí emb mólt de coratje anand a devant de tot de s’etzèrsit, lo que, es cab de poc tems li va costà sa vida. Éra díe cinc de Juriol de 1316.

Domés tardaren dos díes més a arribà en es port de Clarenza, es reforsos de Mallorca comandats per s’almirant mallorquí Arnau de Cassà. Sabedós de sa mort d’En Fernando sas tròpas mallorquinas no arribaren a desembarcà. Recuíren es séu cos y a tots es qu’emb élls volguéren tornà, y eu s’enmanàren de cap a Perpiñà perqu’En Fernando havía dexad escrit en es séu testament, que volía essê enterrad en es convent d’es Domínics d’aquéxa ciutad.

Sa notissi de sa mort d’En Fernando arribà a Catania hon estava sa séua famili, y tenguend pò de que li passàs cuolca malbé a n’es séu fiy, sa séua dòna donà órde a n’En Ramón Muntané que s’endugués a n’es Prínsep En Jaume a n’el Rosselló, y l’entregàs a sa séua padrina la Réyna mare de Mallorca N’Esclaramunda de Fox, viuda d’En Jaume II.

Es Principad de Moréa va quedà axí bax es domi d’En Lluís de Borgoña. Però es cab de quize añs d’havê mort En Fernando, a 1331, s’hereva d’es Pinsipad de Moréa, Na Mafalda de Hainaut viuda d’En Lluís, y enemiga d’En Fernando de Mallorca en vida séva, va sê assessinada per órde d’En Roberto de Nàpols, pêrque aquex volía aquest Principad per éll y axí fotre a n’es venessiàns es comèrs de sa zona. Però no tengué en contà en que antes de morí, Na Mafalda tengués tems de fé testament llegand tots es Drêts y Soberanía d’es Principad de Moréa a n’En Jaume de Catania, fiy d’En Fernando de Mallorca. Reconesquend, an que tard, qu’en réalidat éra éll es llegítim herêu y Prínsep de Moréa, còma fiy d’En Fernando de Mallorca. Ara bé, aquesta herènsi no domés comprenía es Principad de Moréa sinó que, ademés, tota s’isla de Negroponte, es ducat d’Aténas y Néopàtria (en podê d’es mersenaris catalàns), es ducat de s’artxipélago de sas Ciliades, s’isla de Cefalònia, sa ciutad d’Arta y sa de Naupattos, es castells de Nauplia y Argos, y es pors de Modone (Methoni) y Corini.

DÈSSiM QUINT RÉY - 5nt. cristià –

EN SANX I

Quédà En Sanx I herêu d’es réyne de Mallorca es Matx de 1311, y después d’es Dol, díe 4 de Juriol d’es matex añ de 1311 va convocà Córs dins s’igglesi de Santa Eulari, anandthí tots es Prelats, Contes, Baróns, Cavallés y gent Principal de tot es réyne, essênd jurad Réy de Mallorca, Conte d’el Rosselló y de Cerdaña, Visconte de Carlades, d’Omelades, de Colliure, de Vallespí y de Conflent, y Señó de Monpellé.

En aquesta matéxa Sessió, essênd ja ofissialment el Réy, va confirmà a n’es pobble tots es Privilègis y Franquissis qu’havían rebuds d’es séus predessessós.

Es cab d’uns mésos de viure en es castell de Bellvê, ressién acabad de costruí, s’en anà a prênde possessió d’es séus estads, y de passada, fé Homenatje de Fèu d’Honó a n’el Réy d’Aragó. Homenatje que se va fé díe 9 de Juriol de 1312, ratificand axí sa pau y concòrdi que conseguí són pare, En Jaume II de Mallorca.

Per aquest matex tems entregà es nostro Réy a n’En Jaume II d’Aragó y Valènsi, s’estad de Vall d’Aràn (Valldaràn) que tenía de peñora, fins que se declaràs an aquí pertenexía, si a n’es d’Aragó o a n’es de Fransa. Encomenand tal desissió a n’es Cardenal Tusculano, es cual dittà sentènsi favorabble a n’es d’Aragó; havend de pagà s’aragonês a n’el Réy de Mallorca, tots es gastos de manteniment qu’hey tengué durant tot es tems que va fé de depositari.

Díe 14 de Desembre de 1312, trobandsê En Sanx de Mallorca a Monpellé, a instansis d’es Jurats y comersiàns d’es réyne de Mallorca, de resultas que s’escut que havía consedit en Jaume I domés éra esclusivament per us de sa ciutad de Mallorca, y ells havían de mesté un estandart pêrque es séus barcos no fossen confusos emb barcos piratas, va consedí es Privilègi de créassió de sa bandéra d’es réyne, que sería usada majoritariment per tota sa flòta comersial y de guèrra de Mallorca, axí com a partí d’aquí per tots es dominis d’es Réys mallorquíns:

“Nos, En Sanx, per la Grassi de Déu Réy de Mallorca, Conte d’el Rosselló, etc. a n’es séus fidels Jurats y Prohòmos de Mallorca: Salut y grassi.

En Guiem de Montsó, En Berengué Domenge, En Bernat Umbèrt y En Ramón de Palaciolo, embaxadós vostros que han venguds devant nostra presènsi, demanaren a Nos suplicand que mos dinnassem a consedí a vos y a s’Universidat y a n’es réyne de Mallorca un sinne (escut y señal) per durhó y posarló a n’es barcos y altres bandas que siguin mesté.

Y después de deliberessió sobre aquesta cuestió, accedint favorabblement a n’es vostros desitjos, consedim un sinne que durà: a sa part superió es nostro blasó reyal d’es bastóns y a sa part inferió es simbol d’un castell blanc dins un fóns morad.

Aquesta varen fé dibuxà es vostros embaxadós demunt papé y la vos duan.

Volêm y estabblim que, aquest sigui es vostro sinne y sa de tot es réyne de Mallorca si eu acettàu.

Donad a Monpellé díe 13 de Desembre de 1312.”

Vet aquí foto d'es document de sa créassió de sa bandéra d'es réyne de Mallorca p'En Sanx I.

Es dibux que deguéren fé, degué sê es d’un castell demunt la ma dins morad emb sas tres barras reyals mallorquinas devall, ja que, a tota cuanta documentassió se tròba imprês y esculpid a parêds y monuméns d’aquexa època y posteriós fins a finals d’es siggle XVI, axí estàn fets.

Aquest ês es guió d'es Réyne de Mallorca donad p'en Sanx I. Aquest guió estava dins es castell de Bellvê de Palma fins a 1970, llevò va desaparexe.

Y tenguend aquest guió emb sas direttríus d'En Sanx I, sa bandéra hauría d'essê, sas tres barra a dedalt y es castell devall, no a sen revés com està per tot. Sa cuestió ês que figura axí per tot dêsd'aquesta fétxa.

foto de sa clau de bòveda de si'igglesi de La Sang a Palma

Dibux a sas bigas de sa clastra de s'igglesi de San Francêsc de Palma.

Tapas d'es Llibre manual de Juralía de 1615 a 1616.

Inclús fins a s'attualidad que a mols de llogs se varen mantení sas armas reyals.

Lletréro a sa carretéra véa d'Inca. Té s'escut d'Inca emb sas tres barras baléàricas.

Ampliassió de s'escut de sa señal.

Si prenim sas direttíus d'En Sanx I, realment, sa bandéra d'es réyne de Mallorca, hauría d'essê com aquesta y no com sa qu'hem coneguda y s'ha esculpida y pintada per tot.

    ¿Cuand se va fé es canvi de posà es castell a dedalt y sas tres barras de sa casa reyal de Mallorca a bax?, encara no'u som trobad. 
    Sa cuestió ês que quéda més vistós es castéll demunt sas barras, maldement axò sigui, emb sas nórmas de s'Heràldica, una degradassió de sas armas reyals de Mallorca.

Tornand a reprenda s’històri d’En Sanx devés hon l’havíam dexada, se té costansi de lo molt qu'apoyava es comèrs marítim baléà, pêrque encara qu’es document no du fetxa (1), per aquesta època va creà lo que sênsa cap dutta podría sê sa priméra Seguridad Sossial d’el món p’es marinos, ja que se tratta de sa créassió d’un fons econòmic per aquets, en miras d’una jubilassió o seguro per sas séuas familis si lis passàs rês a la ma: “...caxa comunis per omnes patronos navium et aliorum vossorum miritimorum, ac eciam, per omnes marinarius omnium navigantium.”

1.- Relations politiques de la France et du royaume de Majorque. Lecoy de la Marche. 1892. París.

      Díe 20 de Bril de 1314, en es castell de sa Mudayna de Palma, se fé contratte de traspàs entre el Réy y es monjos de s’Órde de San Juan, hon élls quedavan de señós de tots es palaus y tèrras d’es Templaris. Pagand a n’el Réy per aquest traspas sa cantidat de 22.500 sòus mallorquíns. (Un sòu mallorquí equivalía a dotze maravedís de velló).

Essênd el Réy Sanx mólt afissionad a sa cassa, espéssialment emb falcó, y vend que a Mallorca no se conexía sa perdiu, emb reyal carta de díe onze de Mars de 1315, envià a du de Valènsi gran cantidat de perdius y elz’amollà p’es coll de Solle, Valldemossa y Canêt pêrque criassen. Imposand bònas multas a cualsevol qu’elza cassàs antes d’un añ.

Díe 5 de Bril de 1315 com ja som dit en es capítol d’En Fernando de Mallorca, Prínsep de Moréa y Señó de Catania, va néxa es que sería anomenad Jaume III de Mallorca.

Díe 29 de Juñ de 1315, a sa ciutad africana de Bugía se donà martiri a n’En Ramón Llull per órde de s’Emir, donandlí primé una pallissa a garrotadas y llevò pedregandló, per considerarló enemig de sa lley mahometana, debud a que predicava sa Fe de Cristo. Sa séua òbra filossòfica-espiritual, segóns En Remigio y En Filipo Bergonese arriba a n’es milenà, y estàn escrits emb mallorquí antig (élls díuen en llemosí, però com que fa us de casi tota s’estruttura llingüística mallorquina-baléà, artículs, pronoms y desinènsis, lo corrètte es dí mallorquí antig pêrque mallorquina era es nom de sa llengo d’ets habitàns d’es réyne de Mallorca (Mallorca, Menorca, Ibissa y Formentéra) fins a mitjan siggle XIX en que sas Baléàs varen dexà de sê réyne), emb llatí y emb àrabé.

En Sanx de Mallorca va viure a n’es castell de Bellvê, a pésà de no està acabad de costruí d’el tot, dêsde 1311 fins a mitjan 1315 en que va partí de cap a Perpiñà.

Antes d’anarsên En Sanx va fé sa refórma d’es Gran y General Consêy, entr’es 19 de Juñ y es 23 de Joriol de 1315, hon se disposava qu’es conseyés d’es Consêy de Ciutad domés porían elegí es dos tèrsos d’es total d’es membres y es conseyés d’es Consêy d’es Sindicat Forà s’altra tèrs que quedava. Y sobre tot qu’ets imposts se pagarían emb sa matéxa proporsió; ja que fins an aquesta refórma sa proporsió impositiva éra despropor-sionada en detriment de la Pagesía. També va creà es Consêys de sas Vilas (Ajuntaméns) a cada una de sas 33 vilas, formad per representàns emb competènsis esclusivas sobre es séus termes munissipals.

        P’es Matx de 1316 ordenà dêsde Perpiñà, se preparàs una armada per sa defènsa d’es réyne, que tengués trecéns barcos entre galèras y vaxells; qu’estassen fondetjadas a sa bahía de Palma devant sa torre d’En Carroz (Perayres). Ja que sospitava de qu’el Réy de Fransa tenía intensións de vení a conquista Mallorca, ja que, segóns se deya, no poría consentí que un réy manco poderós qu’éll tengués estads dins Fransa. Y conquistand Baléàs també se podría fé emb el Rosselló, Cerdaña, etc. Però grassis a Déu sa còsa no va na a més, no passand d’essê una sèri de remugs.

Díe 6 de Novembre de 1319, va ordenà qu’es Jutje que duya es plets de Fòravila, anomenad Vegué, passàs a viure en es palau reyal de Sinéu. (Díe 2 de Juriol de 1579, el Réy Felipe II d’España va donà aquest palau a sas monjas de Sinéu pêrque fundassen dins éll es séu convent). Ordenà també aquest matex díe que tots es Cavallés d’es réyne, cuolsevol que fós sa séua culpa, no fossen tencads a sas presóns púbblicas.

Díe 26 de Juñ de 1321, estand En Sanx a Córs d’Aragó per rétre Homenatje de Fèu d’Honó, convocadas a sa ciutad de Girona per trattà de sa conquista de sas islas de Córsega y Sardina, es nostro Réy oferí a n’En Jaume II d’Aragó y Valènsi 20 galèras armadas, docéns cavallés y varis compañías d’infantería. Aquest oferiment va omplí de gotj a s’aragonês, tant, que li donà Privilègi de que mentres éll visqués no sería mesté qu’anàs a Córs d’Aragó pus may més en persona.

Emb reyal Privilègi de díe 3 de Juriol d’aquex matex añ, En Sanx va ordenà sa costrucció d’un castell just en es costad d’es palau de Valldemossa, anomenand a n’En Martí Muntané de governadó (alcayde).

A 1322 el Réy redatta un Privilègi per s’Univesidat d’Ibissa un nòu passaport de trasport, de caratte general, hon se consedía inmunidat a tots es barcos venessiàns que venguéssen a carregà sal, y a tots es baléàrics que de cap allà s’en enduguéssen.

Essênd ja a 1323 y havênd anomenad Almirant de sa flòta mallorquina qu’aniría a sa conquista de Sardina (Sartinia) a N’Hugo de Totxo, aquesta se fé a la ma posand proa a Mahó hon tirà fons y espérà s’arribada de s’armada aragonesa, composta per coranta galèras, vinticuatre barcos y un número indeterminad de naus, comandadas per N’Alfóns Príncep d’Aragó. Surten de Mahó díe 30 de Matx de 1323 de cap a Sardina (Sartinia) emb mala ma, lo que va fé qu’es cab de cinc díes tornassen entrà dins sa riéra de Mahó. Espassad es temporal tornen surtí per segón pic, havendsêy afagidas duas galèras més d’es réyne de mallorca, comandadas p’En Pére Font y En Xisco Font respettivament. Acabaren sa travessía díe 13 de Juñ de 1323 arriband a n’es cab de San Marcos, llevò varen anà costetjand mirand a hon éra es milló llog per desembarcà sas tròpas mallorquinas, ja que sas aragonesas anirían dirèttas a sa capital Cagliari. Axí que, arribads a sa bahía de Palmas desembarcaren es mallorquíns, anand totduna a posà sètje a sa ciutad de Iglesias, pêrque no poguéssen socorre a Cagliari. Conquistada aquesta localidat pujaren de cap a Oristano y d’allà a Algué (Alghero), Sàssari y Pausania fins a completà es cércol de conquista.

      Durant tot aquest truy s’almirant de sa flòta mallorquina, N’Hugo de Toxo va demanà es rellévo pêrque se posà molt malalt, enviandtêy en es séu llog a n’En Bernat Guiem de Torréno.

U Réy d’Aragó va quedà tan content de sa feyna féta per sas tròpas mallorquinas, que redattà privilègi particulà per tots es mallorquíns díe 25 de Juriol de 1323, p’es cual quedavan francs de pagà cap classa d’imposts dins tots ets estads de sa Corona d’Aragó.

(Se mos díu y se mos fa creure a bombo y platillo, que Algué va sê “repoblada” per catalàns, y que allà se xèrra un català antig. Però mirau per hon, qu’es Sard que se xèrra per allà fa us d’ets artículs: sa, sas, so, sos, su; Talment com es baléà.

     Es Sard ademés fa es femeni plural emb: -as, talment com es baléà = sas bidhas, sas casas, etc.

     Y si a tot axò li afagim que sa toponímia d'es redòssos d'Algué trobam coinsidènsis toponímicas emb Mallorca y Eivissa, emb noms còma: Cala Dragunara (Dragonéra), Torre di Porticciolo (Portitxol), Porto Palma, Is. Foradada, Is. il Toro, Punta Spalmatore (s’Espalmadó), Cala Bona, Monti Uri (Montuíri), Punta Olesa, Escolca (Escorca), Bruncu Téula (Têula), etc. Certificam que, Algué va se colonisada per mallorquíns y eivissêncs. Y que per consiguient, lo que se xèrra per allà ês mallorquí antic, no català.

        De resultas de s’aufegó (“asma”) que patía En Sanx, a 1324 va partí de cap a Santa María de Formiguéra en es condat de Cerdaña, sercand un clima més sêc qu’es mallorquí. Devía d’està mólt malament cuand s’en anà, ja que díe cuatre de Setembre d’aquex añ va morí allà matex, essênd trasladat es séu cos a Perpiñà s’añ siguient, enterrandló dins s’igglesi majó de San Juan.

No tengué u Réy En Sanx de Mallorca fiys llegítims emb Na María de Nàpols, germana d’En Roberto Réy de Nàpols. En canvi va tení tres fiyas naturals emb sa fiya d’es cavallé Guiem de Putxbadró d’Osma. Sa majó se casà emb en Galseràn de Pinos, sa segona emb En Gilabèrt de Cruíllas y sa tercéra emb En Pédro de Talarn.

En es séu testament fet dia 24 de Desembre de 1322, déxà d’herêu universal a n’En Jaume nebód séu, fiy d’En Fernando de Mallorca, déxand de tutó a n’es séu germà majó Jaume, frare fransiscà de sa Tercéra Órde, debud a qu’es nebód domés tenía 10 añs. En es matex testament dona órde de fundassió d’una capellanía a s’igglesi de Santa Eulari de Palma, y una altra a s’igglesi de San Jaume de Palma, emb un sòu de 18 lliuras mallorquinas anuals, y emb s’obbligassió de di missas cada díe per sa séva ànima. A sas parròquis de Perpiñà va fé una donassió parescuda. A la Réyna viuda Na María de Nàpols li dexà 8.000 lliuras mallorquinas.

Es reynad d’En Sanx va sê es més curt d’es de sa Casa de Mallorca, emb tànsols 13 añs de govèrn, devòra es 35 que durà es d’En Jaume II y d’es 25 que duraría es d’En Jaume III. Va sê, comersialment xerrand, sa confirmassió de sa conversió d’es réyne de Mallorca emb sa priméra potènsi mediterràni en transport marítim. Com ja som adelantad en es capítol d’En Jaume II; es réyne de Mallorca va tení més Consulads (llonjas) de comèrs que Génova, Venèssia y Nàpols. Sa séua privilegiada situassió en mitj de sa ruta nord d’Àfrica–sud d’Euròpa y Atlàntic–sud d’Euròpa, emb territòris pròpis dins aquesta zona geogràfica com són es pors de, Aygos Mortas a Monpellé y de Canêt y Colliure a n’el Rosselló, eu va convertí emb una comunidat econòmica-política mólt important. Sa priméra ruta éra sa que venía de llevant prossedent de Liguria, Venèssia, Toscana, Nàpols y Sissilia, feyan escala a Menorca y s’aturavan a Mallorca. D’aquí, ja emb barcos baléàrics anavan a n’es pors d’Almería, Màlaga y Sevilla. Una altra ruta éra sa de s’Atlàntic, que, tocand es matéxos pors continuavan de cap a Lisboa, Galissia, Cantàbric, Lóndon y Euròpa d’el nord. Sa ruta d’Africa tocava Ibissa, Mallorca y Menorca de cap a Colliure (Perpiñà-Tolosa-París); o de cap a Aygos Mortas (Monpellé-Aviñó-Ródano-París).

Basta di, per tení una idèa aprotsimada d’es volum que suposavan aquéxas rutas, que de tot es comers cristià marítim español, es 55’2 % eu duyan es baléàrics. Domés en es port de Ciutad de Mallorca (Palma) hey havía registradas 300 naus de gavía, de sas que 33 éran de tres pons. (1) Cuand lo normal éran d’un pont o de dos. Y no domés axò, sinó qu’aquesta importansi la va reconexe, ressién conquistad es réyne de Mallorca p’En Jaume I, el Papa Inocènsi IV, qu’emb Bul·la fetxada a 1241, dona llibertad a n’es mallorquíns (habitàns d’es réyne de Mallorca) per porê comersià emb sos pors musulmàns d’es nord d’Africa y d’Yspania. Essênd ets únics de tota sa cristiandat qu’eu porían fé ofissialment. Tal ês axí, que, segóns sas investgassións d’En Sevillano Colom, es 26’9 % d’es comèrs baléàric éra emb el nord d’Africa. (Axò señoras y señós no havès estad possibble si com mos vòlen fé creure, sas Baléàs havéssen estadas repobbladas per catalàns, o siga per cristiàns de rel). Contriubuíren moltíssim an aquéxa espansió nàutica-comersial es jodíos de fe y es convèrsos (que éran sa gran majoría d’habitàns d’aquestas islas), emb sa fabricassió d’ormetjos per sa navegassió: brújulas, compassos, astrolabis, y sobre tot mapas portulàns. Fabricassió y confecció de mapas que mos venía a n’es baléàrics y més concretament a n’es de Mallorca, de s’època fenisi-romana.

1.- Conquista de las Is. Canarias, López de Gómara. 1552. - Historia Gral. Islas Canarias. Viera y Clavijo. 1772.

An aquest gran moviment comersial que va durà fins poc tems después de s’unió d’aquest réyne a 1375 emb Aragó, hon es catalàns emb s’estaló d’En Pére IV “es Fratissida y Plagiadó”, s’apoderaren de mols de consulats mallorquíns.

       Desd’aquexa època se varen anà creand una sèri d’espéssialistes y d’espéssialidats que va abocà emb sa créassió de s’Escòla Mallorquina de Cartografía, que, segóns s’històri tradissional s’anomenava “Escòla de Gònia”, y que sa séva fama va perdurà fins a n’es siggle XVII, havendthí portulàns mallorquíns per tot Euròpa, essênd es més famós es d’En Jafuda Kreskes (emb hebrèu sa lletra “Q” no etsistêx, per consiguient escriure “Qresques” ês falsetjà s’ortografía original), que, de resultas d’essê un regalo d’En Juan I d’Aragó, Mallorca y Valènsi, a n’el Réy Lluís VI de Fransa, es catalanistes (s. XX) eu so han fet séu anomenandló “l’atlas català” a totas sas ensiclopèdis y monografías. (Y es nostros intelettuals y polítics a la babal·là tots bavas, pêrque essê catalaniste fa cult. ¡Quê te més si se falsifica s’Històri!, lo important per élls ês essê catalaniste).

        Grans cartógrafos mallorquíns repartids per tot el món, firmavan sas séuas òbras emb sa coeta de “in civitate maioricarum; en Maylorcha; in maioricensis; in maiorquino regnum; fulano de tal... mallorquí, etc., etc.”  Fórmulas de firma posadas a planos fets a ciutads còma Marsélla, Génova, Nàpols, Messina, etc., que  d’entre mols d’altres porêm destacà es noms de Mèstre Jaume (Jácome) de Mallorca, enviad a sercà per N’Enric de Portugal pêrque creàs allà s’Escòla de cartografía de Sagres. Aquest matex mèstre Jaume va donà cónte a n’el Réy de Portugal de s’etzistènsi de sas islas Azores, mólt antes d’es séu “descubriment ofissial”. De fet, an aquestas islas a n’es vent de mitjdíe se li díu “embat”, talment com a Baléàs.

En Juan Oliva, jodío convèrs igual que càsi tots ets altres, que vivía devòra s’igglesi de San Nicolàu de Palma, va creà duas escòlas de cartografía, una a Messina –Italia- y s’altra a Marsélla –Fransa-. N’Angelí Dulcèrt, que firma “in civitate maioricarum-1339”; a tots es séus mapas ja hey figura gran part de s’Àfrica atlàntica.

Sas familis de tradissió cartogràfica són: Colóm, Mayol, Prunés, Rossell, Solé, Martínez, etc., etc. Ara bé, tots aquets planos no havéssen pogud està tan ben fets y detellads, emb sos descubriméns que s’anavan fend a cada època, sinó havés estad per sa gran cantidat de navegàns baléàrics que lis pasavan nota de per hon havían anad y de lo qu’havían descubèrt. Entre altres són rellevàns es Cabot, es Tangí, es Saydó, es Bonêt, es Vidal, etc., essênd un d’es primés documentads anterió a n’el 1229, es sabi musulmà – mallorquí N’Al-Humaidí, gran viatjadó que arribà a esciure: “Viure enfora de sa méva Patria ês sa méua costum. Que sêrquin altres sa tranquilidat, jo pos tenda a mil ciutads y pobbles.”

Entre es mercadés-esploradós destacarêm a n’En Francêsc d’es Valés y a n’En Diumenge Gual, que, a 1342 donaren nom a sas Canàris (Canarías, las anomenaren, debud a sa cantidat de cans qu’hey trobaren es primé pic qu’hey arribaren. Però aquest nom passad a pronunsiassió castellana pèrd sa séua semàntica de: tèrra de móls de cans; pe’sa de: tèrra de canaris.) (1). De fet allà empleyan paraulas pròpis de Baléàs còma: “tatxa”. Es cab de dèu añs d’es séu descubriment y colonisassió mallorquina d’una part de s’artxipèlag, el Papa Clemente VI va enomenà Bisbe d’aquéllas islas a Fray Bernat, també mallorquí, que anà allà emb sos també mallorquíns En Juan Doria, N’Arnàu Rotjé (patró de s’espédissió) y En Jaume Segarra. També són de destacà es mercadés En Pédro Baldoví y En Ramón Blanch, que, a 1334 varen fé es camí que añs més tard fería En Marco Polo, tornand a Mallorca a 1374. A 1354 En Francêsc d’es Valés y En Pére Compañy arribaren fins a sas tèrras de Tartaria, d’el Gran Khan. Essênd ja mólt véys, a n’el 1394, En Juan I de Portugal elza va envià a demanà estand éll a Valènsi, pêrque li contassen es fets d’aquest viatje. (2). Sa llèstima, ês que, cap d’aquets grans comersiàns-esploradós va tení s’inspirassió lliterari d’En Marco Polo, ja que de lo contrari, qui s’endurían ara sas flos de sa fama y de s’honra d’havê estads es primés occidentals a arribà a tèrras d’es Gran Orient serían aquets mallorquíns. Però axí y tot, s’Històri ês com ês y axò no se pot canvià, ja que més tard més prest sempre sura sa veritad per demunt s’aygo hon ha estada esfonsada. A varis portulàns y atlas mallorquíns, figura es testimòni escrit de que díe 10 de Gost de 1346, s’uxé (tipo de barco de s’època) d’En Jaume Ferré havía surtid de cap a “Riu d’ò” (Gambia), cinc graus més a n’el sud d’es cab Nión; fet sotseíd 70 añs antes de qu’hey arribassen per primé pic es portuguesos. (3). Emb lo qu’es séu diguêm descubriment, li correspòn a n’En Jaume Ferré, no a n’es portuguesos.

1 y 2.- Tres viajeros mallorquines del siglo XIV. Gabriel Llabrés, B.S.A.L., XXI, 1928.

3.- Histª de las Is. Baleares. Gabriel Alomar Esteve. 1979, pl.198.

DÈSSIM SÈST RÉY - 6st. cristià -

EN JAUME III

Es cos d’el Réy En Sanx encara estava calent y En Jaume d’Aragó y Valènsi, ja deya qu’es réyne de Mallorca li pertenexía, idò segóns éll, éll éra es parent més aprop d’En Sanx emb sa línea sussessòri. Ademés que, en virtud d’es testament d’En Jaume I, deya que també tenía drêt demunt es condats de Rosselló, Cerdaña, Vallespí, viscondats d’Omelades y de Carlades, y sobre es señoriu de Monpellé. Tanta éra sa gola que tenía, que de Zaragossa passà a Barselona emb intensió de reclamà aquéxos estads. Estand allà díe 16 de Setembre de 1324 va convocà a Córs a sa ciutad de Lleyda. Anandthí es Prelads: En Jimeno, Arquebisbe de Tarragona; En Pére, Bisbe de Zaragossa; En Ponz, Bisbe de Lleyda; En Berengué, Bisbe de Vich; En Ramón, Bisbe de Valènsi; En Pére, Bisbe de Tarazona; fray Ramón d’Ampurias, Prió de San Juan de sa Peña; y fray Arnàu de Solé, Mèstre de s’Órde de Montesa. Es Baróns (señós) varen essê: En Ramón Folch, Visconte de Cardona; En Jofre, Visconte de Ròcabertí; En Bernat de Cabréra; En Guiem d’Anglessòla; En Guiem de Moncada; En Berengué d’Anglessòla; N’Arnau Roger de Pallàs; En Bernat de Sarrià; s’Almirant francês En Carroz; En Jimeno Cornel; En Juan Jiménez de Urréa; En Juan Martínez de Luna y En Jimeno de Fosses. Es Cavallés varen essê: En Mikèl de Gurréa; En Mikèl Pérez de Gotor; En Berengué de Rajadell; En Berengué de Castellbisbal; En Berengué de Castellaulí, de Rubèrs; En Guerau (Pronunsiad Gueró) d’Aquilón; En Gonzalo García y En Vidal de Vilanòva. Y es Síndics de sas ciutads de Zaragossa, Barselona, Valènsi, Huesca, Lleyda, Tortosa y Girona. Mólt en xerraren y discutíren d’aquesta pretensió de s’aragonês, però no arribaren a posarsê may d’acord, idò n’hi havía que deyan que no tenía cap dret demunt es réyne de Mallorca, y d’altres més envejosos que donavan sa rahó a s’aragonês, pensand emb una possibble recompènsa. Però sênd aquest Réy un hòmo bastand just, y per tení conténs a uns y a altres envià per un costad a n’el Prínsep d’Aragó Alfóns a invadí es condats d’el Rosselló y Cerdaña, y per un altre envià a demanà consêy a n’es milló missè d’es séus réynes, En Pére de Clariano, que ademés éra mallorquí, y a n’es millós missès d’el Papa Juan XXII, En Carlino de Cremona y N’Oldrado de Ponte. Tornandsê éll de cap a Zaragossa a hon hey havía En Felip de Mallorca, Réy Regent d’es réyne y tutó d’en Jaume III, es que li va demanà esplicassións per s’invasió militar d’es condats mallorquíns. Com qu’es sentid y es való d’es tems a s’Edat Mitja no éran es matexos que tenim ara a n’es siggle XXI, aquexas reunións s’allargavan mólt êntre una y s’altra, donand més importansi a anà de cassa que a reunirsê, per etzemple. Axí, mos cónta es Cronista d’es réyne d’Aragó En Jeròni de Zurita, que, a una d’aquéxas reunións, en Felip de Mallorca li digué a n’En Jaume II, en referènsi a que éll deya qu’En Jaume III no éra herêu dirètte sinó que sustituía a n’es séu cónco, que: “En Vos matex teniu un etzemple de lo que critticau d’En Jaume III, ¿a cas no rebéreu vos es réyne d’Aragó en virtud de sustitussió ordenada p’es vostro padrí En Jaume I?. Si admetéssem sa vostra teoría, ara per ara no acuparíau es Tròno d’Aragó, sinó que qui eu fería sería es méu representad, En Jaume III.” S’aragonês vendsê vensud per aquestas rahóns, acotà es cap y no contestà.

Mentras aquets dos personatjes mantenían convèrsas, arribà dêsde Roma sa resposta a n’es plet firmada per n’Oldrado de Ponte, a hon comunicava a n’En Jaume II d’Aragó y Valènsi, qu’es plet y sas séuas pretensións éran infundadas y sênsa cap forsa jurídica; y ademés, sas convensións anteriós hon es Réys de Mallorca havían fet Homenatje de Fèu d’Honó a n’es d’Aragó, no tenían validesa pêrque éran contraris a sa lletra y a s’esperit de s’acord y testamnet d’En Jaume I, acettad p’es séus dos fiys Pére y Jaume; y que per consiguient se declarava s’anulassió d’es plet, havend de tornà En Jaume II d’Aragó y Valènsi, a n’En Jaume III de Mallorca tots ets estads que l’hi havés prês per la forsa. De resultas d’axò, díe 24 de Setembre de 1325 (es cab d’un añ d’haversê comensad es plet) En Jaume II d’Aragó y Valènsi, va firmà Atta de Renunsi en nom séu y de tots es séus sussessós, a tots es Drêts que li poguéssen tocà demunt es réyne de Mallorca. Quedà axí idò sênsa dubta de cap classa qu’es Réys d’Aragó no tenían cap drêt demunt es de Mallorca, y pêrque s’amistad entre es dos Réys quedàs confirmada, es d’Aragó va proposà que se féssan nòssas entre sa séua néta Costansa que contava emb 12 añs, y En Jaume III de Mallorca qu’en tenía 10. Hey vengué a bé En Felip de Mallorca y se jurà casament en presènsi d’En Guido, Bisbe de Mallorca, N’Arnau Roger fiy d’es Conte de Pallas y En Gonzalo García, Conseyé d’el Réy d’Aragó y Valènsi. P’es més de Desembre En Felip va surtí de cap a Perpiñà emb Na Costansa pêrque conegués a n’En Jaume III. S’en anaren acompañads d’En Pére de Luna, Arquebisbe de Zaragossa, d’En Sanx Martínez Luengo y d’En Diumenge de Marcuello. Arribaren a Perpiñà díe tres de Jané de 1326. Per aquest tems sa guèrra contra es pizàns p’es réyne de Sardéña encara durava, ja qu’aquéxos no feyan més que desembarca un y un altre pic, havend d’essê engegads sa matéxa cantidat de vegadas, y tant sas forsas aragonesas com sas mallorquinas que dominavan sas poblassións d’Algué, Igglesis y Oristano, tenían baxas que no s’havían sustituídas, essênd de cada pic ménos gent per defensà s’isla. Y vend En Jaume II d’Aragó y Valènsi que dêsde Barselona domés poría envià cuatre barcos de carga, va demanà a n’En Jaume III que li ajudàs a mantení Sardéña emb gent armada. En Jaume, talment com havía fet antes es séu cónco En Sanx, va preparà y envià de cap a Sardéña sis galèras y dos xabècs estibads de soldats de sas tres islas majós de sas Baléàs; que, a rahó de 300 hòmos cada una suman 1.800 soldats (emb sos xebècs hey duyan es cavalls, ormetjos de guèrra y gent de logística). Fend un total emb sas enviadas p’el Réy Sanx, de 26 galèras armadas. Ajuda emb sa que se va conseguí expulsà per sempre a n’es pizàns de s’isla de Sardéña. Colonisand es mallorquíns Algué, Oristano y Igglesias. (Tal com som demostrad llingüísticament més enrérra). Durant aquest matéx añ En Jaume III va creà es “Consulad de la Ma”, Tribunal de Justici d’esclusiva espéssialidat emb témas relassionads emb sos marinos, es barcos y sas sévas cargas.

Emb Reyal Órde de Bril de 1327, en Jaume III, essênd ja Réy titulà de Mallorca, va ordenà que ningú s’atrevís a fé cap transacció comersial que no fós pagada emb moneda pròpi d’es réyne de Mallorca:

“Mana lo señyor Rey que nuyl hom ne nenguna persona sots pena de cors e d’aver no gos fer negun contratte de qualque conditio sía sino a meneda de real de Maylorches. Item que nenguna persona sots pena de cors e d’aver no gos trer ne fer trer neguna meneda de la terra de Maylorches so es real d’aur o d’argent o meneda menuda de real de Maylorches.” (1)

1.- Historia de la Casa real de Mallorca y noticia de las monedas propias de la isla. Joaquin Mª Bover. 1855.

Reyals d’ò y d’argent d’En Jaume III -Musèu de s’Ermitage, Russia-

Legenda moneda d’ò, cara: +IACOBVS DEI:GRA:REX:MAIORICARUM

Legenda moneda d’ò creu: +CO:ROSIL:ET:CERITANIE:DNS:MONTISP.

Legenda moneda d’argent, cara: +IACOB:DEI:GRA:MAIORICAR:

Legenda moneda d’argent, creu: +COMES:ROSIL:ET:CERITANIE:

Aquest matex añ de 1327 va morí en Jaume II Réy d’Aragó, Valènsi, Sobrarbe y Sardina; Marquês de Lleyda y Tortosa; y Conte de Barselona. Es séu fiy Alfóns va pujà a sa Corona d’Aragó díe dos de Novembre de 1327, còma Alfóns IV.

P’es Juñ de 1328, trobandsê N’Alfóns IV d’Aragó, Valènsi y Sardéña a Lleyda, rebé notissis de qu’es séu gènre el Réy de Mallorca, se preparava per anà a Barselona a ferlí Homenatje, per lo que éll també se posà a fé lo pròpi. Arribà a Barselona En Jaume III de Mallorca, Prínsep de Moréa-Acaya, Conte de Rosselló, Cerdaña y Conflent, Visconte d’Omelades y Carlades y Señó de Monpellé, díe 25 d’Ottubre de 1328 acompañad de sa séua Córt. Durant aquest atte, N’Alfóns va fé mensió y atte d’agraiment per s’ajuda rebuda d’es réyne de Mallorca, emb sas vintivuyt galèras armadas y altra gent de guèrra, y per sas 25.000 lliuras mallorquinas que també va dexà es difunt Réy Sanx a n’es també difunt Réy Jaume II d’Aragó, per sa conquista de Sardéña. Acabadas totas sas ceremònis y festas, En Jaume III s’entornà de cap a Perpiñà.

Essênd p’es Setembre de 1329, sa burguesía catalana de Barselona se quéxà a n’es séu Réy N’Alfóns IV d’Aragó, de sa inagontabble situassió provocada per Génova contra es séu comèrs, per lo que li demanaren dugués a terme una intervensió militar contra aquesta repúbblica. N’Alfóns, vend que totsol li sería mólt fexug tant emb soldats com emb gastos, s’en anà de cap a Perpiñà y eu esposà a n’En Jaume III demenandlí ajuda militar y monetari, a lo qu’el Réy de Mallorca después d’analisà sa conveniènsi d’arreconà es comèrs genovês en benfissi de Mallorca, hey vengué a bé. Dessidind qu’es condats d’el Rosselló y Cerdaña costruirían y armarían cuatra galèras y dos vaxells, y Baléàs sis galèras, dos vaxells y un xabèc. Aquesta guèrra contra es genovesos duraría fins a 1335, en que sas pars, réyne d’Aragó, réyne de Valènsi, réyne de Mallorca y repúbblica de Génova firmaren sa pau sênsa qu’hey havés cap goñadó, ja qu’aquéxa pau va sê obbligada per sa gran cantidat de dobbés que costava a tots mantení tans de barcos armads.

Per 1330 va ordenà dêsde Perpiñà En Jaume III, que s’establiment de parròquis a Menorca fossen sèt: sa parròqui de Santa María a Ciutadélla, a Mahó un’altra emb so matex nom, sa de Santa Eulari a Alhó (Alayó), sa de San Bartolomé (Bar-Tholomeos) a Fraría (Ferrerías), sa de San Juan en Monastrell, sa de Santa Creu en Lloriach y sa de San Llorèns en Bini Xêms. Ademés de tres igglesis filials: sa de Curniòla, sa de San Narcís de Mercadal y sa de San Salvadó d’el Tòro. També anomena sa capella de Mussuptà. Totas bax sa capa d’el Bisbe de Mallorca.

Essênd ja a finals de 1331 s’en anà de cap a Mallorca a hon confirmà a n’es mallorquíns, tots es Privilègis y Franquesas qu’es séus majós lis havían consedidas, firmandlâs devant En Guido, Bisbe de Mallorca, En Guiem Durfort, Conseyé, N’Hugo Totxo, fray Raymundo Durfort, En Berengué de Santa Cilia, En Jaume Morey, En Pére Raymundo Codolêt, En Gerardo de Adarró, En Juan de San Juan, En Felip Valentí, En Ferré de Coméllas y En Geròni Rubí. Fendsê pubblicà díe 9 de Jané de 1332.

En Jaume III va sê un Réy emb un gran sentid de sa Justici, fend lleys que castigavan mólt durament es ròbos a n’es comèrsos, y a n’es que pratticavan sa piratería. També va sê una persona mólt culta, tal com correspòn a n’es descendéns d’En Jaume I criads a Monpellé y Perpiñà. O siga, a n’es Réys de sa Casa de Mallorca. De resultas d’axò va donà a n’es réyne de Mallorca un gran prestigi internassional, pubblicand a 1337 sas “Lleys Palatinas”, consideradas còma es primé trattad d’Euròpa emb s’organisassió de sa Corona y de relassións internassionals. Aquestas Lleys o Trattad se dividêx emb vuyt pars transcritas p’ets escrivas de s’època emb móls y mannífics dibuxos en miniatura, que fan referènsi a lo que se diu a cada capítol. No porêm déxà de fé menció aquí a sa gran importansi que tenía Ibissa emb so comèrs de sa sal durant aquéxa època, axí com sa grossari d’es barcos baléàrics que la transportavan de cap a Nàpols, Palèrmo, Tràpani, Algué y Génova, axí com a Algé, Bugía, Túnez, etc., etc. que éran de tres cubèrtas es més grossos, poguend embarcà entre 650 y 680 modíns de sal. (Cada modí equival a 1’323 kilos, lo que mos fa un total de entre 859’95 y 899’64 kilos de sal per barco.) (1)

'1.- Hocquet, J.C. “Ibiza, carrefour du commerce maritime et témoin d’un conjoncture mediterranéenne (1250-1650)”, Studia in memoria di Federigo Melis, Nápoles, 1978, tom I pl. 491 a 526.'

Díe 24 de Jané de 1336 va morí a Barselona N’Alfóns IV d’Aragó, Valènsi, Sobrarbe y Sardéña, Marquês de Lleyda, y Conte de Barselona, ocupand es tròno de sa Corona d’Aragó es séu fiy majó En Pére, emb so nom de Pére IV.

Descendènsi de N’Anfóns IV: emb Na Teresa de Entenza tengué:

- N’Alfóns mort a n’es tres añs (1315–1317).

- En Pére IV, es “Fraticida y Plagiadó” (1319–1387).

- En Jaume, I Conte d’Urgel, qui també hereuà Entenza y Antillón, fet enverinà p’En Pére IV (1320–1347).

- Na Costanza, que se casà emb En Jaume III de Mallorca (1322–1346).

- Na Bèl (1323–1327).

- En Fadrique que va morí molt jove (1325–¿?).

- En Sanx mort assessinad (1326–1327).

Emb Na Lleonó de Castélla, fiya d’En Fernando IV, tengué:

- En Fernando, Marquês de Tortosa. Se casà emb Na María de Portugal, fiya d’En Pére I de Portugal. Assessinad a Burriana p’En Pére IV (1329–1363).

- En Juan se casà emb N’Isabel Núñez de Lara y va sê assessinad per órde d’es séu cosí Pédro I de Castélla. (c. 1330–1358).

D’En Pére IV es Cronista Geròni de Zurita (Anales de Aragón, llibre VIII, capítol V) mos díu:

“Va sê el Réy En Pére d’un natural mólt dolent, sempre dispost a fé malbé a n’es de sa séva matéxa sang. Ja en es principi d’es séu reynad, eu comensà deshereuand a sa séua pròpi mare y a dos d’es séus germàns En Fernando y En Juan, per una causa ni mólt llegítima ni honesta, fend tot lo que va porê per dexarlós ben pòbres. Y cuand axò no’u pogué du a terme, debud a qu’el Réy de Castélla ajudà y protegí a la Réyna Mare d’Aragó, germana séva, y a n’es séus nebóds, la va enprênde contre el réy de Mallorca, no aturandsê fins qu’acabà emb sa dinastía d’aquesta Casa Reyal. Incorporand axí a sa ja de per sí gròsa Corona d’Aragó, tots ets estads d’es réys mallorquíns. Y encara no’u havía acabad de fé com se retjirà un altre pic contra sa mara y es séus germàns. Però com que de benêyt no’n tenía cap pêl, y armà guèrra contra es de Castélla éra massa perillós, l’emprengué contra es séu germà Jaume I Conte d’Urgell, pêrque opinava que no havía d’havê prês es réyne de Mallorca a n’es séu cuñad. Finalment, mors casi tots es séus germàns, dos de mort natural prematura, N’Alfóns y En Fradique, dos fets degollà y un altre enverinad; y no havendsê quedat content comensà a perseguí a n’es séu nebód es Conte d’Urgell, a n’es séu cosí es Conte d’Ampurias; y li arribà sa mort perseguind a mort a n’es séu pròpi fiy majó.”

Tornand a s’històri d’es Réys de Mallorca, estand En Jaume III a sa mudayna d’Artà, y sênd díe primé de Novembre de 1336, regulà es Privilègis y sa Jurisdicció de s’Ejecutó, que éra es Justissi que duya totas sas causas y plets, de resultas de s’administrassió d’es bens d’es Consêy de Mallorca. Essênd també Jutje de sas causas originadas p’ets imposts. Per etzersí aquest ofissi domés s’anomenavan a Cavallés o a ciutadàns Militars. Per aquesta època, arribà notissis a Aragó que sa repubblica de Génova havía regaladas coranta galèras a n’En Albohacén, Réy de Marrok, Benamerín y Tlemecén, per anà a conquistà Valènsi. A n’En Pére IV li faltà tems per demanà ajuda a n’En Jaume III, pêrque li ajudàs a defensà es réyne y ciutad de Valènsi. El Réy de Mallorca preparà vuyt galèras armadas y varis vaxells, enviandlós a Salòu a juntarsê emb sa flòta aragonesa. Mentrastàns díe 24 de Gost de 1337 va néxa a Perpiñà es que sería En Jaume IV de Mallorca. Y un més después concretament díe 11 de Setembre de 1337, s’Universidad d’es réyne de Mallorca eu jurà per Réy y sussessó d’En Jaume III. P’es més de Mars de 1338 arribà s’armada aragonesa-mallorquina a n’es Grau de Valènsi, trobandsê que part de sa gent de sa flota mòra ja havía desembarcada, per lo que sa batalla no domés va sê naval sinó que tembé terréstre. Sa batalla la goñaren sas tròpas aragonesa-mallorquinas.

Aquest matex añ en Pére IV es “Fraticida y Plagiadó” se va casà a Zaragossa emb Na María de Navarra, fiya d’En Felip III Réy de Navarra.

No havía passad un añ dêsde qu’En Jaume III de Mallorca li havía ajudat a defensà es réyne de Valènsi, cuand a sa priméra ocasió que va tení posà en berlina a n’es baléà, fendlí sâbre que convocaría Córs pêrque li anàs a fé reconexement de Fèu d’Honó. En Jaume li envià a N’Ayà de Mosset còma missatje pêrque li demanàs que posposàs sa fetxa, que éll se trobava mólt ocupad en aquést moment emb assuntos d’estad emb el Réy de Fransa. Una oportunidat com aquéxa una persona tan dolenta com En Pére IV, no la poría déxà passà; per axò li contestà que no espéraría ni posposaría cap fétxa. Intuind En Jaume lo que vendría después si no anava a Barselona dins sas fétxas que li deya, resolgué férhó. Axí que, p’es més de Matx de 1339 arribà an aquéxa ciutad, y díe sèt de Juriol va fé Homenatje de Fèu d’Honó a n’En Pére IV, en presensi d’En Pére Berengué, En Ramón Berengué, En Jaume Conte d’Urgell, es Visconte d’Agé, es Visconte d’Ylle, es Visconte de Cabréra, es Visconte d’Evol, s’Arquebisbe de Tarragona, es Bisbe de Barselona y es Bisbe de Elna. En aquesta ceremòni, En Pére IV es “Fratissida y Plagiadó” va tornà a provocà sa passiènsi d’En Jaume III, fendló està drêt una señora bòna estona pêrque no li volía trèure es coxí per sèure que li corresponía còma Réy d’un estad independent, maldement es séus conseyés li féren sâbre qu’estava obbligad a trèurarlí. Axí y tot va seguí provocand y humilland a n’En Jaume ordenand qu’es coxí que li donassen a éll fós més petit qu’es séu. Acabada sa ceremòni es mallorquí s’en anà de cap a Perpiñà. Però miràu per hon, y axò eu déxan de contà tots ets historiadós que tratten d’es réyne d’Aragó (Ribagorza, Sobrarbe, Lleyda, Tortosa, Huesca, Zaragossa, Teruel y Cataluña (Barselona (y es condats supediats a éll) y Girona), resulta qu’En Pére IV, còma Réy d’Aragó tenía s’obbligassió talment com ja havían fet tots es séus predessessós desd’En Pére II, d’anà a fé reconexement de Fèu d’Honó a n’el Papa, en aquest cas a n’el Papa Beneditte XII, també dins un plas determinad, axí que, emprengué viatje acompañad d’En Pére d’Ampurias y Ribagorza, N’Arnau Sescomes, Arquebisbe de Tarragona, En Juan Jiménez d’Urréa, Señó de Biosta y Vayo, y En Pére de Queralt. Axí com sa córt normal que l’acompañava anàs a hon anàs. Tenguend notissis En Jaume III de Mallorca de s’arribada a Perpiñà d’es séu cuñad, li va surtí a camí sênsa donà indissis d’enfado, y entraren totdós juns més tard dins sa ciutad. Un pic instalad En Pére va visità a sa séua germàna Costansa, Réyna de Mallorca. En Jaume, cuand va sâbre es motíus d’es viatje, li demanà per acopañarló ja que tenía ganas de saludà y fé una xerradeta emb el Papa. No tengué inconvenient En Pére y londemà partiren de cap a sa vila de Lunell, hon varen essê rebuds p’ets embaxadós d’el Papa, es que se juntaren a sa comitiva acompañandlós es tros de camí que lis faltava. Es díe de San Martí atravessaren es riu Enza aprop de Parma – Italia, hon varen essê rebuds per una representassió d’es Col·lègit Eclessiàstic, qu’elza va acompañà fins a Roma; una vegada allà dos Cardenals s’en manaren a n’En Pére a una estansi d’es convent d’ets Agustíns, y altres dos a n’En Jaume de cap a un’altre. Com qu’havían arribads qu’encara éra de díe, resolguéren es dos Réys fé una volteta per sa ciutad, y emb axò estavan cuand En Gastón de Levis, germà d’es Mariscal Miralpex que duya per sas bridas es cavall d’En Jaume III, va veure qu’es cavall d’En Pére s’adelantava a n’es d’es séu Réy, y sênsa pensarshó jens ni mica esvergà cop a sas ancas de sa bisti, fendló caminà més aviad de fórma que va adelantà a n’es d’En Pére per un cap. Aquest, cuand va veure assò se posà més vermêy que un prebe de cirereta, y per més inri En Jaume no cridà s’atensió a n’En Gastón. Tot ofuscad de s’enrebiada qu’agafà posà mà a s’espasa En Pére y per tres vegadas pégà estirada emb intensió de trèurarlâ, però com que duya s’espasa de ceremònis y aquesta casi may se treya de sa vayna, resulta qu’es rovêy havía fet pa déxandlâ engalavernada. No li quedà més remêy a n’En Pére que callà y agontà, idò En Jaume éra persona mólt estimada de tota la Córt romana.

          Lo sen demà dematí varen essê rebuds per el Papa Beneditte XII. En Pére s’ajonoyà y li besà es pèus y el Papa eu besà a sa boca; essênd aquesta fórma sa manéra ofissial de reconexement de Fèu d’Honó. Después En Jaume eu saludà emb dos bessos a sas galtas. Y com qu’el Papa no va accedí emb sas petissións que li va fé En Pére, aquest va partí totduna de cap a Aragó. En Jaume en canvi, se quedà varis díes més per Roma.

Per aquest tems va comensà sa guèrra d’es cent añs entre Fransa y Inglatèrra, y el Réy francês En Filip de Valois se sospità qu’En Jaume III tenía trattes emb el Réy d’Inglatèrra N’Eduard III per anà contra éll, ja qu’es mallorquí volía casà es séu fiy Jaume emb sa fiya d’aquex. De resultas de sas sospitas, es francês envià recado a n’En Jaume qu’anàs a ferlí homenatje de Fèu d’Honó per sa Baronía y Señoriu de Monpellé. Li contestà En Jaume que de cap de sas manéras se reconexía súbdit séu. Que si bé es séus majós havían fet Homenatje a n’el Bisbe de Magalona, éll, En Jaume III Réy de Mallorca no reconexía sa berrina qu’havía feta emb aquex Bisbe, y que per axò li posaría plet devant es Tribunals Eclesiàstics. Es francês no volgué sâbre rês y se preparà per invadí Monpellé per la forsa. Díe 22 de Febré de 1340 En Jaume III va envià una carta p’En Jasbert de Tràgara a n’En Pére IV, que, en virtud d’es pattes de Fèu d’Honó firmads entre es dos réys, li demanava ajuda per defensà Monpellé. S’aragonês li contestà d’aquesta manéra:

“Estimad germà, som rebuda sa vostra p’En Jasbert de Tràgara, Conseyé vostro, a hon me rallàu de sas diferènsis que teniu emb el Réy de Fransa; es que, mos envià un embaxadó qu’entre altras còsas mos demanà si entre Vos y Nos hey havía cap patte nòu, y li contestarem qu’es de sempre, qu’havíam de cumplí un emb s’altre; y aquesta resposta ha d’essê bòna per Vos. A lo referent a que mos vejêm, estimad germà, heu de sâbre que hé resolt anà a Lleyda y llevò a Barselona, y d’aquí a Valènsi per despatxà s’armada qu’anirà a ajudà a n’el Réy de Castélla a aygos de Gibraltà; però digaumós a hon y quin díe volêu que mos vejêm y Nos hey vendrêm; tal y com vos dirà de paraula En Jaspert de Tràgara. Féta a Cherta, y escrita de pròpi mà, sênd a 8 de Mars de 1340”.

Se trobaren es dos Réys emb sas séuas respettivas Córs a Sant Celòni, y emb élls Na Costansa Réyna de Mallorca. Allà, púbblicament y devant el Réy d’Aragó, Valènsi, Sobrarbe, Sardéña y Córsega, y d’es séu Consêy, En Jaume III va esposà sas pretensións d’En Felip VI de Fransa y de Navarra, sobre Monpellé y es Viscondats d’Omelades y Carlades. Concluind qu’havía resolt defensarsê emb sas armas, y que, arribad es cas, fería aliansa emb el Réy d’Inglatèrra Eduard III, si éll no l’ajudava. En Pére IV li contestà que s’ho pensàs, pêrque es perills que resultarían de declarà sa guèrra a n’es francês éran mols. Però y a pesà de tot, En Pére va envià a la Córt fransesa a n’En Ferré Canêt, per ferlí sâbre que, p’es pattes de Fèu d’Honó firmads éll estava obbligad a ajudà a n’el Réy de Mallorca. Li contestà es fransês per médiassió d’En Renal de Pons, Governadó d’es réyne de Navarra, qu’havend escoltad lo dit per boca d’En Ferré Canêt, estava dispost a du aquest plet a jodici. Donand per bòna aquesta resposta En Pére, eu posà en conexement d’En Jaume III, y totdós enviaren embaxadós a París per mirà de compondre s’assunto per las bònas, y de com s’havía de fé pêrque es francês se refés d’ets agravis rebuds p’es mallorquí a sa jurisdicció de Monpellé. Sas instruccións que duyan ets embaxadós éran:

“Lo primé, feràn enrecordà a n’el Réy de Fransa sas obbligassións que tenim pattadas emb el Réy de Mallorca.

Lo segón, qu’En Mikèl Ortiz embaxadó séu y que vengué en llog d’En Renal de Pons per malatía d’aquex, mos digué qu’es de Fransa va resoldre déxà sas diferènsis a n’es nostro parexa y jodici.

Lo tercé, que per assò enviam es nostros embaxadós.

Lo cuart, elzhi feràn veure es perills d’una guèrra entre Fransa y Mallorca.

Lo quint, lis demanaràn llog y díe a hon puguin essê escotadas sas quéxas d’En Jaume III de Mallorca.

Lo sèst, si es francês elzhi diu que sas séuas Córs jutjaràn es plet, li diràn que no ês axò lo dit p’En Renal de Pons, idò éll va di qu’es séu señó Réy dexava a n’es nostro parexe, jodici y consêy resoldre aquest plet, y si ara faltava a sa séua paraula axò duría malas consecuènsis.

Lo sèttim, si es francês elegís per fé es compromís a cuolcunas personas, podràn es nostros embaxadós acettà o refuà a tals personas, sempre y cuant siguin personas lligadas a n’es bon fi d’aquestas diferènsis y que desitjin sa pau.

L'ottàu, si es francês no entra en rahó, se li dirà que cuydi de cumplí sas obbligassións qu’heyà entre éll y sa Casa d’es Réys d’Aragó, y a s’oferiment que mos han fet ets embaxadós qu’envià a tal fi. Y si sa resposta no fós de sa nostra satisfacció, li feràn memòri de fins ahón estam obbligads a ajudà a n’es de Mallorca y que no li porêm di que no.

Finalment, si s’arriba a un compromís, se pòsi una péna de cent mil floríns a n’es qu’eu rómpiga. & c. A dèu de Juriol de 1341.”

Però vêt aquí qu’el Réy de Fransa, En Felip de Valois, no perdé es tems y mentrastàns arribavan ets embaxadós, resolgué invadí emb sas aramas sa Baronía y Señoríu de Monpellé. Fet que feya mólta d’estona que duya entre ceya y ceya, juntament emb sos Viscondats d’Omelades y Carlades. El Réy En Jaume III, que se trobava per aquéxa època a Pezilla en es condat de Conflent, totduna va escrire aquest matex díe dèu a n’En Pére IV, notificandlí qu’En Juan de Fransa Duc de Normadía, estava arriband emb un etzèrsit a sas séuas frontéras, y En Lluís de Poitiers, es Bisbe de Belvey y es Senescal de Carcassona, estavan reclutand gent de per San Paul de Fonollades, a duas llégos d’el Rosselló, per entrà dins Monpellé. Que éll estava preparand a sa séva gent per anà a defensà aquex territòri. Que li enviàs reforsos totduna. Però En Pére es “Fraticida y Plagiadó”, a pésà de sas instruccións donadas a n’ets embaxadós, va demostrà que ademés éra un hipòcrita, ya que may va teni cap intensió d’anà a ajudà a n’el Réy de Mallorca. Vêt aquí lo que li contestà:

“Estimad germà y Prínsep, som rebuda sa vostra de díe dèu de Juriol, y lleggida s’informassió que mos feys, vos deym que no mos cab dins es cap, qu’es francês vagi emb gent armada dins sas vostras tèrras, sênsa qu’hey hagui haguda declarassió de guèrra o que vos hagui retad; idò ês mesté, que vos no fegêu rês que pugui donà pèu a n’es francês per entrà dins Monpellé emb sas armas. Mentrastàns espérarêm sa resposta que dongui a n’es nostros embaxadós, y vos pregam que dexêu anà sas armas y qu’aquest plet se resolgui en pau. Escrita a Poblete a quinze de Juriol de M. CCC. XXXXI.”

Vend En Jaume III es “Nobble y Ceremoniós” sa vía qu’havía féta es francês en juntà un etzèrsit, y que de cada vegada estava més aprop d’el Rosselló, tornà escriure a n’En Pére IV diguendí que s’invasió fransesa éra inminent. Contestandlí aquex que no fes cas a n’es séus Conseyés, qu’axò no poría sê. Estand En Pére IV es “Fratissida y Plagiadó” a Valènsi p’es derrés díes de Novembre d’aquex matex añ, hey arribà En Ramón Folch, embaxadó d’En Jaume III tornadlí a demanà ajuda, diguendlí qu’es séu Réy estava dispost a defensarsê d’es francês, que ja estava entrand per la forsa dins Carlades, Omelades y Monpellé. No volguend aquex discutí sas diferènsis emb un jodissi. Que per assò es séu Réy l’enviava a demanà a éll en virtud de sas obbligassións firmadas en es pattes d’Homenatje de Fèu d’Honó, pêrque p’es primés de Mars de s’añ siguient se trobàs a n’es condat de Rosselló emb sas séuas forsas armadas, per ajudarlí a defensà aquets estads. Contestà en Pére IV que primé s’havían de veure élls dos en persona a Barselona, p’es més de Febré d’es matex añ per porernê xerrà milló. Es matex Ramón Folch p’es més de Febré de 1342 tornà a presènsi d’En Pére IV en nom d’el Réy de Mallorca, a demenarlí lo matex de feya dos mesos. Aquex eu va fé espérà fins a díe dénòu de Mars (més d’un més), donandlí sa siguient resposta:

“Primé, qu’el Réy de Mallorca tenía en fèu d’el Réy de Fransa, Monpellé; que tenía en possessió o càsi, desd’es tems d’En Jaume II d’Aragó y Valènsi, es séu padrí. Qu’es de Mallorca havía d’està bax sa jurisdicció d’es francês, y per tant es francês tenía tots es drêts d’el món d’entrà dins Monpellé. Segón, qu’es de Mallorca havía introduid moneda nòva dins el Rosselló, que éra contrari a n’es pattes firmads, y que per axò comparegués a donarlí esplicassións. Tercé, que no li enviava ajuda pêrque no’y havía haguda declarassió de guèrra entre éll y es Francês, y ni tànsols eu havían desafiad. Y cuart, qu’es de Fransa encara no havía contestad a sa propòsta de concordi d’ets embaxadós.”(1)

1.- Historia Gral. de España. Modesto Lafuente. 1861.

Per aquestas matéxas fétxas arribà en Pére Ramón Codolêt, majordòm d’el Réy de Mallorca, a suplicà a s’aragonês que tengués piedat de Monpellé. Devant de tanta insistènsi, en Pére IV es “Fratissida y Plagiadó”, va reuní es séu Consêy resolguend que no havía d’ajudà a n’es de Mallorca, a pésà d’es compromissos emb éll firmads, si antes no venía a rétrerlí Homenatje diguendlís a n’es séus Conseyés:

“Nos, com ja sabêu, som de convocà Córs. A sas que enviarêm a demanà a n’es de Mallorca per díe vinticinc d’aquest mes de Mars, idò conforme emb lo estipulad a sas infeudassións, éll està obbligad a vení. Si per un cas comperêx, farêm lo que éll mos està demanand. Però si no vengués heurà faltad a sas aliansas y a sas capitulassións firmadas, y maldament a Nos mos obbliguin a haverló d’ajudà, éll està obbligad a cumplí tres còsas: sa priméra a reconexermós còma Señó dirètte demunt totas sas séuas tèrras y estads, escètte sa Baronía de Monpellé. Sa segona, qu’està obbligad a ajudarmós cuand noltros li demanêm, talment com Nos emb éll. Y sa tercéra, que ha de comparexe personalment a Córs cuand jo el cridi. Y no fendthó Nos quedarêm francs de colsevol obbligassió que tenguêm emb éll y de defensarló contra es francês. Ja qu’axí Nos podrêm di devant tot el món que éll ha estad es primé en rómpre es trattads de Fèu d’Honó.” (1)

Tots es Conseyés féren unas bònas mambelletas d’aprovassió.

Emb aquest fet quéda ben demostrad qu’es primé en rómpre es Pattes va sê En Pére IV d’Aragó, Valènsi, Sardéña y Córsega, es “Fraticida y Plagiadó”. D’aquesta fórma podría a la fi, conseguí es séu objettiu: fersê emb tot es réyne de Mallorca. Y sênsa pèrda més tems envià citassió a n’En Jaume III de Mallorca pêrque comparegués, sabend que no tenía tems material per férhó, a Córs a Barselona. En Jaume III es “Nobble y Ceremoniós” va veure totalment injusta aquesta comparexènsi, ja que no poría abandonà es condat d’el Rosselló estand es francês apunt d’entrarhí. Per axò li contestà que, desitjand anà a Córs per ferlí s’Homenatje, aquest pic no se considerava obbligad a férhó, ja qu’el Réy d’Aragó estand obbligad a ajudarló y havendlí demanada ajuda no hey havía anad, havendló cridad a éll motl antes de que éll havés convocadas sas Córs. S’enrabiada d’En Pére IV es “Fraticida y Plagiadó” va sê ferosa, totduna ordenà obrí procés contra En Jaume III, però com que, acusandló de rómpre es Pattes d’Homenatje podría perde es jodici, ja que com estava ben provad que li havía demanada ajuda mólt antes que sa convocatòri de Córs, va trescà sa fórma de posarló devant un tribunal de justissi hon s’incumplidó d’es Pattes fós En Jaume, axí qu’eu va acusà de permetre que corregués moneda fransesa p’el Rosselló y Cerdaña. Y dit y fet, envià a n’es missè En Bernat d’Olcinéllas, tresoré séu de sa comarca de Cataluña, pêrque comunicàs a n’En Jaume III sa séua desissió de prossessarló, anomenand procuradó reyal per aquesta causa, a N’Arnau d’Erill. Emb élls hey envià a n’En Pére, Conte d’Ampurias y Ribagorza cónco séu, y a n’En Jaume, Conte d’Urgell germà séu.

1.- Crónica de Pedro IV. Carbonell. Llibre III, capítol 7.

Sa citassió va sê presentada a n’En Jaume III díe 27 de Febré de 1342.

Es Cronista de sa Corona d’Aragó, En Geròni Zurita mos diu: “Aquest comportament d’el Réy En Pére IV d’Aragó, no va sê domés per no volê ajudà a n’el Réy de Mallorca, sinó per una particulà dolentía contra éll, que no va sê altra còsa que tiranía y gola, emb s’únic fi de férsê emb so réyne de Mallorca.”

Londemà de sa fétxa señalada y no havend comparegud el Réy de Mallorca, ni tànsols espérà En Pére a arribà a Barselona, estand a s’endrêt de San Bòi, declarà en rebeldía a n’En Jaume III. Ordenà totduna escriure a s’Universidat de sa ciutad y réyne de Mallorca, diguendlís qu’es séu Réy no havía cumplid emb sos Pattes firmads d’Homenatje. Que, ademés eu havía enviad a demanà pêrque comparegués a jodici xecad contra éll, per havê dexad corre moneda fransesa p’el Rosselló y Cerdaña, y que tampoc s’havía personad. Que, per tot assò eu havía declarad en rebeldía, y que per axò no l’havían d’obeí pus més. S’Universidat de sa ciutad y réyne de Mallorca li contestà:

“A s’Ilustríssim y poderosíssim prínsep y señó En Pére, per la Grassi de Déu Réy d’Aragó, Valènsi, Sardéña y Córsega, y Conte de Barselona, es jurads y s’Universidat de sa ciutad y réyne de Mallorca, emb tota reverènsi. Varem rebre sa requisitòri de V.M. contra es sereníssim prínsep y señó nostro, el Réy En Jaume III, y llevad de sa reyal honestidat de V.M., no s’ha de di may, ni tànsols dubtà, que s’anomenad Réy y Señó nostro hagi fet res contra es de sa séua matéxa dinnidat y honó; ja qu’eu tenim y reconexêm per Réy justíssim, y cuolsevol sigui axí eu ha de tení y entendre; y que sempre ha cumplid emb tot lo qu’està obbligad un prínsep, a n’es que còma Réy y Señó nostro natural, es séu réyne y tèrras, pe’sa fidelidat debuda, sempre eu som defensad y defensarêm còntra tots; y per éll esposarêm sas nostras vidas, y domés a éll reconexêm y no a altre còma Señó y Réy nostro; y d’aquesta fidelidat no mos hi podràn separà, ni perills, ni amenassas de cap podê; d’aquesta manéra, sa nostra fidelidat y sa fe qu’emb so nostro Réy tenim, s’Universidat y Réyne de Mallorca, emb sa Gràssi de Déu, se conservaràn sempre. Féta a Mallorca dia 18 de Juñ de 1342.”

Arribaren per aquest tems a Barselona dos embaxadós d’el Réy de Fransa, es que, presentandsê a n’el Réy En Pére li diguéren que per respètte a éll, el Réy señó séu, havía resolt retirarsê de Monpellé. (Axò demostra qu’En Jaume III no havía dit mentidas cuand li va fé sâbre a n’En Pére qu’es fransês havía entrad per sas armas dins Monpellé.) De resultas de comprovà qu’En Jaume III tenía sa rahó, y per consiguient tendría perdut cuolsevol plet que li posàs, es séu cervell entorsillad imaginà a n’En Jaume fend pattes emb so francês y/o emb sos Contes d’Occitania per anà contra éll, per axò envià a n’En Matéu Adriàn d’embaxadó a n’el Réy de Fransa, per encomenarlí que ordenàs a n’es Senescals de Carcassona, Bellcayre, Tolosa y Bigorra, que no ajudassen ni favoríssen a n’es de Mallorca. Sa fassilidat emb sa qu’es francês acettà sa petissió d’En Pére, demostra que cap d’es dos renunsiava a xecarsê emb armas contra En Jaume III. Retirad ja es fransês de Monpellé y vend En Jaume qu’es perill d’invasió d’es séus estads d’el Rosselló y Cerdaña havía passad, va resoldre anà a cumplí emb s’Homejatje a n’En Pére IV. Axí díe vint de Juñ de 1342, escrigué a s’aragonês notificandlí que tenía intensió de visitarló per fé s’Homenatje, y que li enviàs carta de passaport per no tení cap probbléma dins sas séuas tèrras. Per aquest tems éra Papa En Climent VI, que fend cas a n’es Contes de Fox y d’Armañach, amigs d’En Jaume III, y tenguend en considerassió sa relassió familià qu’hey havía entre es dos Réys, envià a Barselona a s’Arquebisbe Armando, pêrque miràs de reconsilià an aquets dos personatjes. Arribà a oreyas d’En Pére IV qu’En Jaume de Mallorca estava preparand cuatra galèras a Canêt per anà emb éllas a Barselona. Però com qu’allà En Pére no n’hi tenía cap ordenà qu’enduguéssen cuatra de Valènsi. Cuand arribà a Barselona En Jaume emb sa séua dòna Na Costansa d’Aragó, después de desembarcà s’hospedà a n’es convent de San Francêsc prop d’es moll.

Barselona a n'es siggle XIII y fins a n'es siggle XVIII

Es cab d’uns díes En Pére eu va rebre emb audiènsi y l’acusà de volê atentà contra sa séua persona. Axí déxà escrita éll matex a sa séua Crònica aquesta falsa acusassió:

(1) “... el Réy En Jaume no venía a Barselona per procurà sa concòrdi, sinó que sa séva venguda va sê per du a terme a siguient traissió: éll y sa séua dòna havían de dissimulà està malals, y llevò mos enviarían a cridà a Nos, a n’es méu cónco l’Infant En Pére y a n’es méu germà Jaume, y qu’hey anassem totsols. Havend preparada sa traissió, tenguend dotze hòmos armads y amagads per cuand noltros entrassem dins s’estansi, fossem presos emb órdes de que si noltros cridassem fossem mors, o mos enduguéssen secuestrads de cap a sas galèras mallorquinas, p’es pont que comunicava dirèttament es convent emb so moll. Y mos durían de cap a Mallorca per tencarmós dins es castell d’Alaró, fins que Nos li havéssem alliberad d’es Fèu d’Hono a éll y a tots es séus sussessós. Però volgué Déu, que sempre ampara a n’es séus, qu’aquesta traissió me fós comunicada a tems. Londemà, ets Infàns don Pére y don Jaume, no sabend rês de lo que preparava es de Mallorca, mos varen di que lis parexía mólt malament que no anassem a veura a la Réyna Costansa, sa nostra germana. Tant hey insistiren que sabend lo que se preparava contra Nos, hey consentirêm y quedarem per anarhí aquest matex vespre. Però Déu fend cas a sas méuas comanas mos va volê etzimí d’anarhí, provocand que me surtís un gran gra a sa cara que mos obbligà a sangrarmós, tenguend que quedarmê dins es cuarto. Estand ja bo y sà vengué a vorermós un frare de Predicadós, que cridàs a n’es de Mallorca y a sa séua dòna, que si el Réy de Mallorca hòmo séu, no la manava emb éll, que Nos la féssem vení a sa Junta per la forsa, que élla contaría totas sas maquinassións d’En Jaume III contra éll. Escoltadas aquestas paraulas, envià a cridà a n’es séu germà Jaume y li va di qu’anàs a visità a la Réyna de Mallorca, y li fes sâbre que sería bo qu’el anàs a veure per s’assunto que totdós sabían, y que si es séu hòmo no’u consentía que la fes vení a la forsa. Axí eu fé es germà contestand Na Costansa que sí qu’hey aniría si es séu hòmo allà present hey venía a bé. Y En Jaume III va di que no volía qu’hey anàs, a lo qu’En Jaume Infant d’Aragó y Conte d’Urgell replicà qu’axí éra com Nos eu volíem. En Jaume III contestà qu’aquest atte de violènsi anava contre sa carta de passaport que li va donà. Que l’Infant Jaume replicà qu’axí éra com Nos eu volíam y axí s’havía de cumplí. S’endugué sa nostra germana a n’es nostro palau. No sabend res de lo que passava, l’Infant En Pére tot alarmad mos digué: ¿qu’ês axò Señó, heu fet vení a la Réyna Costansa sa vostra germana per la forsa?, ¡malament anau, havend venguds élls de bòna fe bax paraula de que no lis pasaría rês!. Nos li diguérem que no s’etzeltàs, que se tranquilisàs y que vengués emb Nos y emb l’Infant Jaume a vorerlâ. Estand emb élla mos contà sas intenssións d’es séu hòmo el Réy En Jaume III, aconseyandmós qu’anulassem sa carta de passaport que li donarem y qu’el agafassem prês. Nos responguérem que ara no’u feríem pêrque tots pensarían que són escusas méuas per quedarmê emb sos séus estads. Londemà vengué a Nos En Jaume III diguend: “M’eu fet violènsi rompend sa paraula donada a sa carta de passaport, fend vení a Vos per la forsa a sa méua dòna la Réyna; axò me diu que rês de bò m’espéra si me qued per aquí, axí que vos demàn permís per anarmên ja qu’eu faltad a sa vostra paraula, y debud an assò me neg a tení es méus estads en Fèu per Vos. Y Nos li contestarem que s’en anàs en bona hora. Trobaren raro es qu’estavan preséns que no manassem agafarló prês, y Nos lis diguerem qu’haviad sa sabría sa veritad y l’obbligaríem a reconexermós es Fèu. Sen anà llevò el Réy de Mallorca emb sas séuas cuatra galèras, y sa nostra germana quedà entre noltros.”

Fins aquí són sas paraulas d’es pròpi Réy En Pére IV es “Fraticida y Plagiadó”.

1.- Crònica d’el Réy En Pére. Pére IV d’Aragó, s.XIV

Per demostrà que s’acusassió contr’el Réy de Mallorca éra d’el tot falsa, basta que mos demenêm: ¿cuantas vegadas va porê En Jaume agafà prês a s’aragonês a Perpiñà y no’u va fé?. ¿Com poría intentà agafà y fé prisioné a n’En Pére dins sa séua pròpi Córt, protegid y defensad per gran número de soldats y nobbles?. ¿Quina nessessidat tenía el Réy de Mallorca de tení prês a s’aragonés en es castell d’Alaró, sênsa perjudicarsê a éll matex emb aquest fet a uys d’el Papa?.

Però ademés es Cronista Geròni Zurita mos fa sâbre:

“...vend es missatje d’u Papa que no havía fórma de reconsilià a n’es dos monarcas, s’en anà de Barselona p’es Gost de 1342. La Réyna de Mallorca demanà insistentament a n’es séu germà que la déxàs anà emb so séu hòmo. Inclús el Papa en carta personal li demanà que déxàs anà a la Réyna Costansa. Però éll no’u va consentí may.”

Emb aquest comentari se confirma que lo qu’En Pére IV escriu a sa séua Crònica ês mentida, y que lo que feya éra empleyà a sa germana còma peñora per forsà a n’el Réy de Mallorca a que li juràs es Fèu.

A sa carta papal En Pére li contestà qu’havía ubèrt procés contra En Jaume de Mallorca, pêrque aquex havía manad fé moneda nòva dins es séus estads sênsa es séu permís; que havendló enviad a demanà no havía comparegud; que per axò eu havía declarad en rebeldía; que éra un traidó qu’eu havía volgud matà, y que per tot axò éll poría ocupà ets estads d’es mallorquí. Estand En Pére per Barselona p’es nòu de Setembre d’aquest matex añ de 1342, envià a n’es séu germà Jaume Conte d’Urgell, a n’En Lope de Luna y altres cavallés de cap a sa frontéra emb el Rosselló, mentras éll partía de cap a Valènsi. Una vegada allà envià recado a n’En Pére de Moncada, que se trobava emb vint galèras aragonesas batalland per s’estrêt de Gibraltà a sas órdes d’el Réy de Castélla, de que tornàs totduna de cap a Valènsi. Aximatex donà órdes a n’En Jaume Escrivà que posàs a punt sas sèt galèras qu’hey havía en es riu Culléra y a sas dressanas de Valènsi, pêrque cuand arribassen sas d’En Moncada anassen totas a Barselona. N’Arnau d’Erill y En Guiem de Belléra tenían órdes d’entrà dins es condat de Cerdaña emb varis compañias de cavallería y d’infantería de Ripóll y Berga. Resolguéren atacà sa porta de Cerdaña qu’ês un llog anomenad “sas Còvas”, situad entre duas peñas mólt estretas just demunt un coll. Éra un llog mólt bò de defensà y mal d’atacà, y axí se demostrà a sa batalla que se va fé cuand aquéis dos volguéren passà. Sa lutxà dêsde s’auba fins a mitjdíe però tenguend ets aragonesos s’ajuda de varis trabucs com es que va empleyà En Jaume I a sa conquista de Mallorca, conseguiren acabà emb sa reistènsi de sas tròpas mallorquinas. Goñad es coll se creguéren que sa conquista de Cerdaña sería fàcil, y axí tots confiads se presentan devant d’es castell de Ribas bastand desbaratds, lo que va provocà qu’es mallorquíns surtissen còma lleóns, agafandlós de sorpresa y fendlós reculà fins passad es coll de sas Còvas, tornand aquex a mans mallorquinas.

Tornà a Barselona En Pére IV a principis de 1343, per preparà s’armada per passà a Mallorca. Dins aquéxas matéxas fétxas acabà es procés ubèrt contra En Jaume III. Divènres díe 21 de Febré de 1343, a instansis de N’Arnau d’Erill procuradó fiscal, se pubblicà sa sentènsi que declarava a n’En Jaume III Réy de Mallorca, Prínsep de Moréa-Acaya, Conte de Rosselló, Cerdaña y Conflent, Visconte d’Omelades y Carlades y Señó de Monpellé, que havía estad llegítimament y per varis pics cridat a jodissi pêrque contestàs a sas preguntas d’es Procuradó Fiscal, y que no havía comparegud. Que per assò se li declarava en rebeldía. Que sas faltas de que éra acusad éran faltas graves segóns sas Lleys d’Aragó y ets Ussatjes de Barselona emb sas que éra jutjad, se porían confiscà tots es bens y possessións d’el Réy de Mallorca, y es de tots aquells que se posassen en es séu costad. Que per axò, si es cab d’un añ el Réy de Mallorca no comparexía, se duría a terme sa confiscassió de totas sas séuas possessións, passand bax es domini d’En Pére IV d’Aragó, Valènsi, Mursia, Córsega y Sardéña, y Conte de Barselona.

En Jaume III va envià a n’es séu procuradó reyal En Pére Pascual, qu’esposàs a n’el Papa aquest agravi. Presentandshí aquex li va di:

“Es Réys de Mallorca rebéren ets estads segóns sas disposissións testamentaris d’el Réy En Jaume I, totalment francs, emb tots es drêts y emb total prohibissió de qu’es domini se pogués traspassà a un altre casa que no fós sa de Mallorca. Y emb particulà prohibissió de confiscalisassió, y per consiguient aquexa sentènsi éra d’el tot ilegal. Pêrque ademés En Pére, còma part interessada d’es plet no poría essê may es Jutje d’aquesta causa. Y ademés, tenguend el Réy En Pére s’obbligassió d’ajudà a n’es de Mallorca, no’u havía fet cuand se li demanà. Per lo qu’En Jaume quedava totalment lliure de presentà Jurament de Fèu, idò axí estava estipulad a n’es trattats firmads. A hon se deya que si colsevol d’es dos faltàs a sa defènsa de s’altre, aquex quedava sênsa cap drêt que pogués tení.”

Llevò li va fé entréga d’es siguient document en llatí còma pròva de lo que deya, firmad en vida d’En Jaume II d’Aragó, hon se fa ratificassió de lo firmad emb En Pére III a 1279:

“Notum sil universis quod Nos Yacobus Dei gratia rex Aragonum, Valentiae & Murciae, & comes Barchininae & Nos Yacobus eadem gratia rex Majoricarum, comes Rosselionis & Ceritaniae & dominus Montpelieri, scientes & attendentes nos renovasse prae senti die conventiones hactenus initas inter dominum Petrum tunc regem Aragonum, patrens nostri Jacobi regis Majioricarum quindam ex parte una, & Nos deminum Yacobum regem Majoricarum es parte altera convinimus, & conveniendo declaramus quid Nos & successores nostris ad quamcumque alterutum nostrorum vel successorum nostrorum requisitionem habeamus, Nos mox omni excusariones remota nos ad invicem juvare, valere & defendere tot posse nostro ubicunque, quomodo cumque, & quocumque modo quascumque personas, terras & loca in mari, vel in terra alter nostrum successorum nostrum invadere voluerit, vel contra easdem petierit defeudi, non obstante quod hujusmodi invasio, sive defensio sit aut dicatur per unum de nobie, vel succesoribus nostris procurata, vel sine consilio, & voluntate alterius nostrum super hoc requisiti, vel injuste, aut injuriose disposita, ordinata, vel quovis, nodo inchoata sil empore gratiae illustris regis Franciae Ecclesiae manifeste & liquido constaret. Nos itaque Reges proedicti per nos & successores nostros promittimus transcritionem praedictam servare, tenere & complere sine dolo, fraude, arte, vel malo ingenio, sub bonorum nostrum hypotheca & fiem stipulatione. Renuntiantes omni juri scripto vel non scripto, auxilio, exceptioni, dolo, crucis provilegio, & alio cuilibet provilegio indulto, vel etiam indulgendo; Promttentes no Reges praedicti ad invicem sub sacrament & homagio nos non impetraturos per nos vel nostros successores alquod provilegium a summo Pontifice vel ejus legatis, ant cetu cardinalim, vel ab alio quocumque, per quod passemus contra praedicta venire: & si contigerit, quod absit, alquem praedictorum nostrorum vel successorum, quacumque causa, accasione, ratione, in praedictis deficere, talis non solum noterur infamia, verum etiam actionibus quibuscumque privatus omnibus juribus careat, ataque emolumentis, ex conventionibus per praedecessores nostros factis & initis. Itaque omnia illius mox jura & commoda deputentur ei nostrum vel nostrorum qui praesenti conventionis pacta servaverit. In cuyus rei tertimonium nos dicti reges Aragonum & Majoricarum hoc presens publicum instrumentum sigillorum nostrorum appensione duximus roborandum. Actum in castris prpe Argilers Elnen. Dioc. In festo beatorum apostolorum Petri & Pauli, videlicet 4 Kal. Julii, anno 1279. Sign. Yacob. Dei grat. Reg. Arag. Sig. Yacob. Dei grat. RegisMajor. Sig. Rever. Dom. Raymundi Dei gratia, Apiscop. Elnen.”

De resultas d’axò u Papa envià a demanà a n’En Pére IV per quê no havía ajudat a n’En Jaume III cuand aquex li demanà; que si axò éra vera éll havía perduts tots es drêts que pogués tení demunt ets estads d’el Réy de Mallorca. La Réyna de Napols, Na Sanxa, tía d’En Jaume de Mallorca, envià d’embaxadós devant En Pére d’Aragó, a Fray Antonino, Bisbe de Gaeta y a n’En Ramón Flotà, capità de Aversa, pêrque en nom séu mirassen de posà concòrdi. Demanà a n’En Pére que no armàs guèrra contra Mallorca, que posàs es plet en mans d’una persona desinteressada, ja que éll essênd part no poría sê may un jutje imparsial. No volgué escoltà a ningú En Pére, diguendlís que a éll y domés a éll li tocava fé jostissi an aquesta causa, y que retrassà es cumpliment de sa sentènsi no fería altra còsa que créà més inconveniéns. Lis va repetí una y un’altra vegada es perjudissis, sas ofènsas y ets agravis qu’havía rebuds d’el Réy de Mallorca, y que per consiguient estava llegitimad per fé sa guèrra a n’En Jaume. Emb axò un díe se presentà a n’En Pére un ciutadà de Mallorca anomenad Ramón Rotj, donandlí cónte de qu’es mallorquíns (d’es réyne de Mallorca (Mallorca, Menorca, Ibissa y Formentéra)) estavan tan carregads d’imposts p’En Jaume III que sería fàcil fé que canviassen de Señó si éll lis rebaxàs ets imposts. Quedà tan agraid s’aragonês per aquesta informassió, que li donà una renda de sis mil sòus anuals per éll y es séus sussessós. Més tres mil sòus d’es drêts y réndas d’es réyne de Valènsi, y tres mil d’es de s’isla de Mallorca. També li donà es Privilègi de porê sê anomenad Cavallé per cuolsevol nobble, emb tots es privilègis personals y reyals de que disfrutavan ets antics cavallés. Totas aquestas mercês se li féren a éll y a tots es séus descendéns per línia dirètta. Resolt en Pére IV es “Fratissida y Plagiadó” a ocupà ets estads d’el Réy de Mallorca per la forsa, convocà Ajuntament de nobbles, cavallés y síndics de sas Universidats d’es séu réyne, per xerrà de com férhó. Mólt fàcils de convènse varen essê tots élls, vend es benefissis que tendrían ajudand a n’el Réy. De resultas d’aquesta Junta déxà de Capità General de sa frontéra Rosselló – Cerdaña a n’es séu germà Jaume, Conte d’Urgell, enviandlí a n’En Lope de Luna emb 500 cavallés armads per defensà s’Ampurdà, Bésalú y Campodrón. Mentras éll s’embarcava es dissatte díe dèu de Matx de 1343 de cap a n’es Cab Véy (avuy Llobregat) hon l’esperava s’armada aragonesa, formada per cent sètze embarcassións, de sas que vintiduas éran galèras. Però no va porê surtí totduna, pêrque es vens que bufaven éran contraris per anà a Mallorca. A la fi díe dévuyt bufà es Mestral, un bon vent per arribà fins a Mallorca, però vêt aquí qu’es patróns li féren sâbre qu’aquest no duraría móltas de millas, ja que la mà estava picada y amenassava temporal. No volgué escoltarlós En Pére y donà órde d’amollà amarras. Y axí com havían dit es patróns, estand sa flòta a mitjàn camí se xecà un temporalasso d’aquéis que fan època. Sis díes tardaren a arribà a sas costas d’es port de sa Paloméra (avuy San Tèm). Fend casi lo matex qu’En Jaume I a 1229, va reuní a n’es capitàns y nobbles per dessidí quin sería es milló llog per desembarcà. Hey estaren preséns, En Pére d’Ejerica, Senescal de sa comarca de Cataluña, En Pére de Moncada, En Juan Jiménez d’Urréa, En Felip de Castro, N’Alónso Roger de Lauria, En Juan d’Arborea, En Galván d’Anglessòla, N’Arcadet de Mur, N’Arnàu d’Erill y En Gonzalo Díaz d’Arenós. Aconseyà a n’el Réy En Pére d’Ejerica que demanàs opinió a gent que conegués aquesta isla, més que a élls que no en sabían rês. Seguí aquest consêy En Pére IV fend vení a n’es patróns, entre élls En Mikèl Pérez Zapata, que éra partidari de desembarcà en es matex llog qu’en Jaume I; però altres opinavan que éra milló desembarcà devant sa Porrassa a sa bahía de Palma. Arriband, después de móltas d’opinións, a prênde sa desissió de desembarcà a sa plaja de Paguéra. Prevengud En Jaume III de s’arribada de s’armada aragonesa, ordenà se dugués a terme sa priméra línia de defènsa, que éra sa vigilansi intensiva de tota sa costa, per sâbre es punt etzatte d’es desembarc. El Réy de Mallorca contava per sa defènsa emb 300 cavallés y vint mil d’infantería. Sabedó En Pére IV sa rebuda que li esperava per Paguéra, envià a parlamentà emb sos mallorquíns de Palma a n’En Gilabèrt de Corbéra y a n’En Francêsc de Finestras. Aquexos, sênsa atrevirsê a baxà de sa galèra, esposaren a n’es Conseyés lo qu’En Pére lis havía dit, però aquéxos se mostraren resols a no traissionà a n’es séu Réy natural. Y còma mòstra de que lo que deyan anava en sèrio, lis esvergaren tres descargas de ballestas y de bassetjas (sas armas més usuals d’es mallorquíns).

Relata En Pére IV quest passatje a sa séua Crònica de sa siguient manera:

Sic. “... é aprés folos demanàt, si al Réy de Maylorches éra en la yla; é dixhú que hoc: é tàntost á pòc instànt respòs una àltre é dix: lo Réy de Maylorches es llà hon Déu vòl: é còm los fossen fétas àltres interrogassións, los dits hòmes de àrmas tiràren ab ballestas tres trètas...”

Aquell matex vespre s’almirant En Pére de Moncada avisà a n’el Réy qu’En Jaume III efettivament se trobava a s’isla, notissi que li havía donada un prisioné qu’havían fet per allà aprop. S’hi presentà també En Bertrellàns, que, havend recorreguda sa costa li fé sâbre qu’el Réy de Mallorca se trobava a sa plaja de Santa Ponsa, ben armad esperand que desembarcassen allà. Tornà a consultà En Pére hon éra convenient fé es desembarc, arriband a sa conclusió de que éra milló desembarcà a Santa Ponsa hon elz estavan esperand, pêrque per assegurà una vittòri, sa milló manéra de férhó éra déxà a s’enemig sêns’es cap qu’elza dirigêx. Axí donà órdes de que se posassen en marxa de cap allà formand cuatra escuadras. Sa priméra, formada per 14 galèras comandadas per s’Almirant Moncada; sa segona formada per 17 galèras dirigidas p’En Pére d’Ejerica; sa tercéra formada per 47 vaxells y una galèra emb sa qu’hey aniría éll matex; y sa cuarta formada emb sos barcos de carga. Arriband encara de vespre a sa boca de sa bahía de Santa Ponsa, sa priméra escuadra se colocà bé devant sa plaja, sa segona devora es cab Andritxol, sa tercéra a s’endrêt de sa Mòla devant per devant es cab d’es Llamp, y sa cuarta devòra s’isla de Malgrats.

Diumenge díe 25 de Matx domés rómpre auba es cambré d’En Pére IV, En Lope de Gurréa, eu despertà diguendlí que ja éra hòra de vestirsê per sa guèrra, que s’Almirant ja havía donadas sas órdes nessessaris, que tot estava apunt. Donà órde de desembarc En Pére, calan rêms sas galèras de sa priméra escuadra y envestexen de cap a sa plaja, però en vés de varà demunt s’arena anaren a n’es roquisà de sa part de tramuntana. Atacaren es mallorquíns es desembarc disparand enniguladas de flétxas y pédras, peró com qu’es putxêt no permêt obrí un bon ventay de defènsa, ets aragonesos demostrand un gran coratje conseguiren tropitjà tèrra obrindsê camí a cop d’espasa de cap a sa plaja. Ben aviad sas tròpas mallorquinas posaren en dubte sa séva defènsa, vend es desórde créàd per s’envestida de s’etzèrsit aragonês. Havend desembarcada casi tota s’infantería de sas galèras, se colocaren emb órde de batalla en es costad de sa part de Paguéra, seperandlós de s’infantería mallorquina es torrent qu’allà tira sas aygos. Mentras tot axò sotseía sa segona escuadra comandada p’En Pére d’Ejerica desembarcà a sa plaja de Paguéra, enviandthí En Jaume III varis escuadróns de cavallería per ajudà a sa pòca infantería que defensava aquesta plaja. Domés arribà escometéren a n’ets aragonesos fins a tres vegadas, però vend que no elza feyan reculà giraren coa de cap a Santa Ponsa. Arriband allà varen veure que incomprensibblement la resta de s’etzèrsit mallorquí estava reculand de cap a Palma, emb lo que élls també s’hi juntaren. Vend En Jaume III qu’aquesta reculada tenía totas sas vasas d’una traissió d’es séus pròpis capitàns, arriband a Palma s’embarcà de cap a Perpiñà. Cap croniste diu sa cantidat de mors que varen tení es dos etzèrsits, domés fan mensió de que varen essê mols es mallorquíns que moríren en gran part d’agotament. Aquesta jornada s’etzèrsit aragonês s’endinzà fins a duas llégos (8 kilómetros) fend malbé per tot a hon passavan.

Escriu En Pére IV a sa séua Crònica que: “...volguend aquest díe el Réy de Mallorca escoltà missa dins sa séua tenda, es capellàns no trobaren cap òstia per ofissià l’Ofissi...”

Aquest comentari ês sênsa cap dubte una ironía inventada, per donà a entendre que Déu estava de sa séua part, que aprovava aquex injust fet d’armas. Escriu en Geròni de Zurita a n’ets “Anales del reino de Aragón”, qu’aquest fet de etzèrsit mallorquí no va sê covardía, sinó qu’estava ja preparad. Aquéxa retirada pogué essê mólt bé debuda a qu’En Ramón Rotj, después de rebre es nòlits de sa séua traissió, va conseguí convènsa a mols de capitàns y nobbles de qu’emb En Pére pagarían ménos imposts. Fendsê patent que: “poderós cavallé ês s’ò d’es dobbés”, hon tant es pòbre com es ric sempre pòsen per devant es pês de sa butxaca, y a Mallorca més que a cap altra part d’el món, ja que vend aquets datos històrics se veu que a mols de mallorquíns lis vé d’enréra lo de vendra sa séva ànima per trênta monedas. (Avuy en díe tenim sa mostra de que p’es dobbés uns pics, per una feyna de funsionari altres y per vanidat d’ocupà un càrreg polític altres, una minoría de mallorquíns s’han venuds a s’ò catalaniste, consentind y contribuind a que a tot es pobble se lis mudi sa séua llengo per sa catalana, sas séuas costums etnològicas per sas catalanas (boléros per castellés, copèos y matéxas per correfogs, fandangos per calsotadas, etc. etc.), fins a n’es punt de qu’aquesta minoría catalaniste, a n’es séus fiys en ves de seguí sa tradissió de posarlís noms pròpis baléàrics còma: Toméu, Rafèl, María, Juana, etc., lis pòsen noms pròpis de Cataluña còma: Marc, Albèrt, Neus, Assumpta, etc. ademés de considerarsê élls matéxos catalàns de Mallorca.)

Vensud axí En Jaume III de Mallorca, En Pére IV essênd dimars díe 27 de Matx de 1343, de Santa Ponsa se posaren en marxa de cap a Palma anand devant de tot En Pére d’Ejerica, En Ramón d’Anglessòla, N’Arnàu d’Erill y En Mikèl Pérez Zapata, cavallé mólt prudent y savi, de mólta esperiènsi emb sas guèrras. A sa retaguardia hey anava el Réy En Pére emb En Blasco d’Alagón que duya sa bandéra de sas cuatra barras vermeyas demunt grog, En Juan Jiménez d’Urréa, En Felip de Castro, N’Alfóns Roger de Lauria (italià), En Juan d’Arboréa, En Juan Fernández de Luna, En Gonzalo Giménez d’Arenas y N’Artal de Fosses.

(¿S’ha fitsad es lettó que a totas sas relassións de gent documentada que va emb sos Réys d’Aragó desd’En Jaume I n’hi ha poquíssims de catalàns, y qu’en canvi a totas sas ensiclopèdis se xèrra de conquistas catalanas?. Curiós, ¿no?.)

Lis surtiren a camí es Síndics de Palma En Guiem Mikèl, En Guiem Zacosta, En Jaume Rotj, N’Arnau Zaquintana y En Pédro Mosqueròlas. El Réy d’Aragó elza rêb y En Guiem Mikèl se pòsa a xerrà en nom de sa ciutad de Palma, diguend qu’ets habitàns d’aquest réyne estavan sorpresos per havê vengud emb sas armas per devant, que no havendló ofês no’y havía motiu per aquella invasió. Conestà En Pére IV que venía a castigà a n’En Jaume III, y lis va repetí punt per punt, tots es suposts agravis que li havía fet, es plet, sas acusassións contra éll y sa sentènsi; y que li sabía mólt de gréu vení aquí armad, ja qu’el Réy de Mallorca es cab y a la fi éra de sa Casa d’Aragó, y ademés estava casad emb sa séva germana; també li sabía mólt de gréu per s’estimassió que tenía de cap a n’es mallorquíns. Y acabà demanandlís que fossen fidèls a n’es jurament qu’havían fet a n’es séu padrí En Jaume II d’Aragó, reconesquéndló també a éll còma Señó natural séu. Es síndics li demanaren porernê xerrà a part antes de donarlí una resposta. Es cab d’una estona li contestaren qu’En Jaume III de Mallorca éra es séu Réy y Señó natural, que no creyan qu’havés fetas totas aquellas faltas, y que élls no éran quí per jutjà es fets d’es séu Réy. Replicà En Pére d’Ejerica diguendlís qu’es plet contra el Réy de Mallorca, també afettava a tots es mallorquíns, y que élls pressisament havían de demanà que se castigàs a n’es séu Réy; que s’informassin d’es Drêt que tenía es d’Aragó, que pressisament havía vengud per donarlís més Franquissis y Privilègis. Y acaband lis envià a n’Arnàu Zamoréra, secretari séu, pêrque lis donàs esplicassións. Mentrastàns, En Pére IV va convocà Ajuntament d’es séu Consêy fendlís sâbre de sas convèrsas emb sos Síndics de Palma. Enterads es Baróns y Capitàns declararen sentirsê ofesos per no havê estads cridads per sa reunió emb sos Síndics, ja que consideravan que élls tenían més categoría qu’es missès. En Pére elza va tranquilisà diguendlís que lo xerrad emb élls tenía més cayres de Drêt que de guèrra, y es missès en saben un rato més llarg qu’élls de Lleys. Después d’havê escoltad a n’En Zamoréra, es Síndics de Palma tornaren donà sa matéxa resposta. Se persona lo sen demà díe 28 En Pére d’Aragó a sa tenda d’es Síndics, y lis torna repetí sas causas acusatòris contre el Réy de Mallorca, y vend es poc cas que li feyan elz amenassà un parêy de pics si no anavan a sas sévas. Però com que per aquest camí veya que no conseguía rês, afagí que, sa rahó principal d’havê vengud éra que s’havía fet llàstima d’es pobble mallorquí, per sa cantidat d’imposts en qu’estavan agravads; que éll venía a llevarlís gran part d’aquesta carga. S’en anaren es Síndics de cap a Palma aquest matex díe, emb sa rondaya d’ets imposts que lis donava voltas per dins es cap. Però mentras aquestas convèrsas se feyan, En Pére havía enviad a varis missatjes d’es séus a visità es pobbles de per allà aprop emb so caramèl·lo de sa baxada d’imposts. Bon resultad li donà, pêrque emb un norês li juraren obediènsi sas vilas d’Andraitx, Calvià y Puigpuñent.

Bastanta de rahó duya En Pére en cuant a qu’es pobble mallorquí estava mólt agravad d’imposts, però sa rahó éra qu’En Jaume III havía hagud de mantení un etzèrsit emb pèu de guèrra durant varis añs a sas frontéras d’es condats de Rosselló y de Cerdaña, per mós d’es francês qu’eu volía invadí y sobre tot, pêrque es pròpi Pére no l’ajudà jens ni mica.

De cap a Palma xécan campament emb intensió de posarlí sètje, però no havían arribads a s’endrêt d’Illetas cuand se toparen emb sos Síndics d’es réyne de Mallorca, acompañads p’En Pére de Moncada y N’Arnàu d’Erill. Demanaren a n’el Réy que per favó se seguéssen a xerrà per mirà de trobà una surtida que no fós sa de sa sang. Después de consultarhó En Pére hey vengué a bé, ordenand que s’etzèrsit plantàs tendas a Porto Pi.

Demanaren es Síndics que lis tornàs esplicà a élls es motius d’aquesta venguda a Mallorca, idò tenían dubtes respètte d’es càrregs que s’imputavan a n’el Réy En Jaume. Aquesta reunió va sê de mólt bon profit p’En Pére, ja que después de convènsa a n’es Síndics d’es réyne de Mallorca, xerraren de sa manéra de fé s’unió d’es dos réynes. Aquest vespre En Pére d’Ejerica li va du un plat de bònas ciréras mallorquinas, que cuand s’aragonês elza va veure tan grosas y lluentas, esclamà qu’axò éra señal de que Mallorca sería séua.

Es derré díe de Matx revel·la de Pasco, estand en Pére IV a Porto Pi assegud demunt un predís, arribaren a éll es Síndics de Mallorca N’Arnàu de Santacilia, En Pons Guiem Soria, N’Arnàu Burguês, En Ramón de Saléllas, En Pédro d’Arbucis y En Guiem Descals, es que, en nom de sa Ciutad y réyne de Mallorca li juraren Homenatje de Fidelidat. En Pére, en compensassió lis confirmà tots es Privilègis antics. Después se llevà s’armadura, se mudà de ròba y partí de cap a Palma. S’adelantà En Blasco d’Alagón emb s’estandart aragonês y eu colocà a sa torre majó d’es castell de sa Mudayna. Es cab d’una hòra entrà dins Palma el Réy En Pére IV per sa porta de Porto Pi, havendthí per tot es putx de San Pére y p’es carrés de devòra sa Mudayna, bandéras mallorquinas emb so castell demunt la ma y tres barras vermeyas demunt grog, emb bandéras aragonesas emb cuatra barras vermeyas totassòlas demunt grog, penjadas per tots es balcóns. Diumenge díe ú de Juñ y Pasco (contand es mésos dêsde l’Encarnassió), anà a misa a s’igglesi Majó de Palma (avuy Santa Eulari, la Sèu encàra estava en costrucció), y después convidà a dinà a sa séua taula a tots es Síndics y hòmos principals de sa ciutad. Ordenà també que se fés sâbre per tot es réyne (Mallorca, Menorca, Ibissa y Formentéra) s’unió d’aquest réyne emb sa Corona d’Aragó.

Londemà va manà trèure de sa presó a n’En Pére de Fonollêt, Vesconte d’Yla, a N’Aymar de Mossêt, a n’En Ramón Totzo, a n’En Francêsc de Belcastell, a n’En Guiem Albèrt y a n’En Pére Borro, tots élls naturals de Perpiñà y contraris a n’En Jaume III.

Es matex díe envià a n’En Bernat Sort de cap a n’es castell de Bellvê per eggigí a n’es governadó (alcayde) En Nicolàu Marí qu’entregàs sa fortalesa. Demanà tems per contestarlí En Nicolàu. Y com que per assaltà un castell es mesté mólta de gent, y En Bernat hey havía anad domés emb una escuadra de cavallería, hey vengué a bé a donarlí tems per pensarhó, ja que axí éll també en tendría per fé vení més tròpas per si un cas eu havés d’assaltà. Sênd ja d’hòrabaxa s’atracà a Bellvê En Francêsc de Fox y se posà a conversà emb so castellà Jaume Bauzà gordià de sa porta principal. Es primé va convènsa a n’es segón de sas benevolènsis que conduya si entregavan es castell, y aquex comensà a aconseyà a n’es séus compañéros sa conveniènsi de deposà sas armas, però no li varen fé mólt de cas. Axí que, En Bernat Sort tornà a eggigí sa rendissió d’es castell, y En Nicolàu Marí li contestà que élls domés rebían órdes d’En Jaume III. En aquest moment es soldat Jaume Bauzà demanà per surtí de sa fortaleza alegand que éll no volía lutxà. Y vêt aquí com sa covardía d’un contagía mólt fàcilment a n’es més fluxos d’eyma, ja que no havía acabad d’atravessà sa porta En Bauzà, cuand un derréra s’altre en comensaren a surtí més y més. De vuytanta que n’éran en surtíren setanta sèt, y un poquêt més tard ets altres tres que quedavan; quedant dins Bellvê tànsols es capitàns. Y com que es coratje servêx de mólt poc cuant sa diferènsi de forsas es tan gròssa, después de consultarhó emb sos capitàns: Jaume d’Auleza (Oleza), Bernat Mitifog, Ramón Palòu, Toméu Estaràs, Matéu Sèrra y Guiem Mèstre, emb llàgrimas en ets uys En Nicolau Marí va entregà sas claus de sa fortalesa a n’En Bernat Sort. Un pic ocupad es castell de Bellvê, En Pére IV es “Fratissia y Plagiadó”, donà órde a totas sas parròquis y vilas d’es réyne que enviassen es séus procuradós y síndics a Palma a ferlí s’Homenatje d’Obediènsi.

S’hi personaren es de sa parròqui de San Jaume d’Alcudi, de San Bartolomé de Montuíri, de Santa María de Sinéu, de Santa María d’Artà, de Santa María de Rubines, de San Bartolomé de Solle, de San Mikèl de Lluch Majó, de San Jolià de Campos, de Santa María d’Alaró, de San Pére de Pétra, de San Juan de Sinéu, de Sant Antòni de Huyalfàs, de Santa María de Manacò, de Santa María de Marratxí, de Santa Margalida de Muro, de San Mikèl de Campanêt, de San Pére de Sancéllas, de Santa María de Valldemossa, de Sant Andréu de Santañy, de San Llorèns de Seuva, de Santa María de Puigpuñent, de San Pére d’Escorca y Tuent, de Santa María de Buñolí, de Santa María de Bellvê (avuy San Llorèns), y de San Pére d’Algayda.

Axí com es Síndics de Muro, de Castellitx, de Pollènsa, de Bañabufà y d’Espórlas.

Llevò va ordenà que se li personassen es siguiéns cavallés: Berengué de San Juan, Pédro de Sanmartí, Pédro de Puigdorfila, Bernat de Fonollêt (rossellonês), Arias Fernández, Francêsc Font, Pédro Ortiz, Francêsc Zacosta, Hugo de Ribasaltas (rossellonês), Andréu Llupià, Bernat Deubêtx (mompellerí), Arnàu Burguês, Berengué Pujol, Pédro Dalmàu (aragonês), Nicolàu Marí, Arnàu de Santacilia, Mikèl Zacosta, Assalt de Galiàna, Pédro de Tornamira, Guiem Rubèrt, Pédro Uniz, Toméu Picay, Guiem Zandéra, Pédro Tortélla, Bernat Dazar, Guiem Arnàu, Bernat Togores, Galseràn de Tagamanent, Ramón de Vilafranca, Berengué de Jorba, Pédro Pomà, Guiem de Villalba, Arnàu d’Yla (rossellonês), Berengué Zaverdéra y Gueraldo Adarró, que li juraren Obediènsi besandlí sa mà.

(Emb sos llinatjes d’es capitàns de Bellvê, emb so d’es soldat que primé se va entregà y de tots aquéis cavallés, se compròva una vegada més que no va etzistí cap repobblassió de catalàns a Baléàs, ja qu’aquets llinatjes may han estad típics de Cataluña, maldement avuy en díe hey hagui cuolcú qu’elza dugui. Essênd lo més probabble que sigui descendent de baléàrics emigrads de cap allà.)

Durant es díes siguiéns eu juraren es demés cavallés de Mallorca. Envià també a Menòrca a n’En Guiem de Corbéra emb cinc galèras, y a Ibissa a n’En Jofre de Treballs emb altras cinc. No se torbaren mólt a sometersê sas duas islas germanas, que també enviaren a Palma a n’es séus Síndics per fé es jurament.

Volguend essê coronad púbblicament Réy de Mallorca, En Pére se passà despert tot lo díe d’es dissatte 21 de Juñ de 1343, vel·land sas armas tal y com éra costum per aquell tems, si londemà eu havían d’enomenà cavallé, nobble o Réy. Arriba s’auba y En Pére s’enllestêx emb sas millós galas, posandsê sa corona reyal d’Aragó d’ò macís demunt es cap, a sa ma dreta es bastó de mando (cétro) també d’ò macís coronad emb un gran rubí, y a sa ma esquèrra una bolla també d’ò coronada emb una creu (símbols reyals aragonesos, pêrque es d’es réyne de Mallorca estavan en podê d’En Jaume III). Axí vestid surtí de la Sacristía y entrà dins s’igglesi tota plena de gent de sa nobblesa y Síndics de tots es pobbles. Una vegada escoltad l’Ofissi, En Pére se va sèure en es Prebitèri y dirigindsê a tots es preséns donà sas grassis a Déu pêrque el món havía reconegud a la fi sa séua justissi, arriband essê coronad Réy de Mallorca. Que per axò fería grans mercês a n’es mallorquíns. Después ordenà a n’es séu Cansillé que lleggís es procés y sas sentènsis fétas y dittadas contre En Jaume III; y a continuassió es document d’unió perpètua entre es réyne de Mallorca y sa Corona d’Aragó. Féta aquesta solemnidat surtí En Pére de Santa Eulari, y pujand demunt un cavall tot enllestid per s’ocasió, se passetjà p’es carré de Valldinne, plassa de Sant Andréu (avuy de Córt), y entrand p’es portal y carré de sa Mudayna, anà de cap a n’es castell reyal o castell de sa Mudayna, hon convidà a menjà a tots es qu’havían assistid a s’atte de coronassió. A partí d’aquest díe, En Pére IV se titulà: IV Réy d’Aragó, II de Valènsi y I de Mallorca, de Córsega y de Sardéña, Marquês de Lleyda y Conte de Barselona. (Ès curiós observà que may aparêx sa paraula Cataluña a cap document còma entidat política, o siga còma una nassió. Y en canvi, a totas sas ensiclopèdis se xèrra de sa “Corona catalano-aragonesa”. ¿De von s’ho trèuen an axò aquéxos Dottós emb Històri?.)

Però vend es Síndics mallorquíns s’órde d’es títols y fend memòri de qu’En Jaume I posava es réyne de Mallorca en segón llog, debud a qu’aquest réyne va sê conquistad antes qu’es de Valènsi, suplicaren a n’En Pére IV que modificàs s’órde y colocàs es réyne de Mallorca hon li corresponía. Contestà En Pére que ara li tocava es tercé llog pêrque fins avuy aquest réyne havía estad independent, y per consiguient totalment separad de sa Corona d’Aragó. Emb aquets fets En Pére IV d’Aragó va tropitjà se séua pròpi sentènsi, que donava un plas d’un añ a n’En Jaume III pêrque presentàs alegassións contra es càrregs de que éra acusad, antes de dittà sentènsi fêrme y du a terme s’espropiassió d’es réyne de Mallorca per las bònas o per las malas. Es dillúns díe 23 enomenà Governadó de Mallorca a N’Arnàu d’Erill, de Menorca a n’En Gilabèrt de Corbéra y d’Ibissa a n’En Juan Martínez de Arbe. Y de Conseyé séu a n’es mallorquí Gilabèrt de Centéllas. Lo primé que fé es Governadó de Mallorca va sê, anà de cap a n’es castell de Pollènsa acompañad d’es Procuradó Reyal En Beltràn Rotj y de varis compañías de soldats, pêrque li havían dit que a sa torre de s’homenatje encara hey flametjava s’estandart d’es Réys de Mallorca en vés d’es d’Aragó. Fortalesa poderosa éra aquest castell per aquélla època, igual qu’es d’Alaró y es de Montuèri. Axí eu mos ho demostra s’històri cuand En Guiem de So, alcayde d’es castell se va negà a entregà sa fortalesa declarandsê fidèl a n’En Jaume III, es séu Réy natural, posandlí sètje N’Arnàu d’Erill comensand sa batalla, atacand un y un altre pic sas sévas fortas muradas, essênd refuads sas matéxas vegadas p’es coratje d’es defensós. Trênta vuyt díes durà sa reistènsi, y domés sa falta d’aygo y de menjà, ets enemigs més fors que pugui tení cuolsevol etzèrsit, euz obbligà a rendirsê. Axí díe 29 de Gost de 1343 entregaren es castell essênd fets prisionés tots es de dedíns. Però aquest etzemple de reistènsi no va serví de rês a n’es defensós de Montuèri y d’Alaró, ja que s’entregaren sênsa lutxa y es séus capitàns, En Guiem Durfort y En Berengué de Tornamira p’es castell d’Alaró, y En Fernando Zapata y En Bernat Morel·lo p’es castell de Santuèri, fets prisionés talment com ets altres.

Y mentras axò sotseía per la Pagesía, a Palma En Pére anava de tornêtj en tornêtj. Axí eu va escriure a sa séua Crònica:

“... las festas nos despertaven ab nòstros cauallers quel uns bornàven, los àltres tiràven á taulàt, los àltres junyien guarnids ab escuts lonchs é capélls de férro, los àltres junyien gonella ab escut é capéll de férro, e gorréra”.

Fins que, arribad dijòus díe 25 de Juñ de 1344 déxand a Palma varis compañías d’infantería y de cavallería, se despedí d’es Síndics encomenandlís sa justissi, sa fidelidat y es bé comú, y prometendlís sa séua protecció. Baxà a n’es moll per sa porta d’es castell de sa Mudayna essênd ja de decapvespre. Embarcad espérà qu’arribàs En Pére d’Ejerica, que se torbà dos díes a embarcarsê. Y axí es dissatte díe 27 amollà amarras definitivament s’armada aragonesa, endunguendsê En Pére s’original de sas Lleys Palatinas d’En Jaume III, que més endavant copiaría y ampliaría, essênd per axò mal anomenad p’ets historiadós d’Aragó còma “En Pére IV es Ceremoniós”. Arriban a n’es cab de Llobregat es diumenge díe 29 y d’allà posà proa cap a Barselona, però tots es séus conseyés li donavan creu pêrque no s’hi aturàs y seguís camí fins a Colliure, per continuà emb sa guèrra. Però com que a s’ etzèrsit se lis devía sa paga de duas semmanas, cuand lis arribaren notissis d’aquets consêys, tenguend pò de qu’aquests dobbés que se lis devía volassen de cap a un altre costad, comensaren a fé truy eggigid que se lis pagàs lo que éra séu. Per axò no li quédà més remêy a n’En Pére qu’aturarsê a Barselona per replegà dobbés y pagà a s’etzèrsit. Arribads an aquéxa ciutad donà órde de reclutà més cavallería per invadí el Rosselló. Però tot aquest renòu d’armas arribà a oreyas d’el Papa, que encara no havía pogud trobà cap bòna rahó que pogués tení En Pére an aquesta guèrra qu’havía comensada, per sa rahó de que éll éra es més fort de totdós y sabía que la goñaría. Per lo que, la considerava totalment injusta. Per assò envià a n’es Cardenal de Roders a conversà emb s’aragonês. Aquex hey s’hi presentà acompañad de Fray Bernat Olivé d’ets Agustíns, Bisbe d’Osca (Huesca), y li demanaren per xerrà sobre es plet emb so mallorquí. Però com que cuand un se veu goñadó a pésà de no tení sa rahó, no dona may es séu bras a torsa, no conseguiren rês, ni tànsols qu’elz escoltàs. Pêrque... ¿quí escolta rahóns en contra cuand sab ben cert que goñarà?.

Axí idò, essênd dissatte díe 12 de Joriol déxand a n’es missatjes papals a Barselona, partí En Pére de cap a Girona acompañad de tots es cavallés y hòmos principals qu’havían estad emb éll a sa campaña de Mallorca. Es cab de tres díes entrà dins sa ciutad hon hey trobà a n’es séu germà Jaume d’Urgell y a n’En Lope de Luna. Ordenà an aquest derré qu’anàs a romandre a Peralada, a n’En Blasco d’Alagón a Vilanòva, a n’En Pére d’Ejerica a Vilasequer, a n’En Pére de Castro a Siurana, a n’En Mikèl Pérez Zapata a Barraza, a n’En Galván d’Anglessòla a Cabañas y a n’En Juan Fernández de Luna a Figuéras. Éll quedà sis díes per Girona preperand s’invasió d’el Rosselló. De sas tròpas qu’havía conseguid reuní, cent cincuanta d’acavall s’en anaren pêrque encara no lis havía pagad ni un cèntim de s’anada a Mallorca.

Es dillúns díe 21 de Juriol arribà En Pére IV d’Aragó a Figuéras, hon va rebre una carta d’En Jaume III, entregada en mà per N’Hugo d’Arpayo capellà privad séu, hon li deya: “Reverend (d’es Llatí reverendus) germà, m’agradaría mólt que mos poguéssem veure, si me donàu paraula de no fermê prisioné; y vos demanam que no tenguêu en cónta sas malas llengos que vos aconseyan que ja s’ha passad es tems d’escoltarmê; donaumê passaport, tal com vos demanarà es que dú aquesta carta; no tenim cap dubte de que de s’entrevista surtirà algo bo. Escrita de nostra ma a Perpiñà, revel·la de San Jaume de 1343. = Vostro germà, el Réy deMallorca.”

Afagí a lo que deya sa carta N’Hugo d’Arpayo qu’el Réy En Jaume se posaría en sas séuas mans, si li donava paraula de que posaría es plet en mans de sa justissi d’el Papa. Eu consultà En Pére emb En Pére d’Ejerica, emb En Arnàu Zamoréra secretari séu y emb En Rodrigo Díaz missè. Essênd tots de s’opinió de que no se li donàs lo que demanava, pêrque anava en perjudissi d’es Drêt d’Aragó, ja que s’havía fet jodissi y s’havía dittada sentènsi. Axí li comunicà a n’es missatje d’En Jaume III. Dillúns díe 28 s’en anà En Pére IV de cap a Junquéras emb un etzèrsit de mil docéns hòmos a cavall y més de coranta mil entre infantería y logística. Aquí, Fray Tòni Nicolàu d’ets Agustíns (mallorquí), va entregà a n’el Réy una altra carta d’En Jaume III, hon li deya que a pésà d’es consêys en contra li donàs passaport, que confiàs emb aquell frare de sa séua confiansa y podês per pattà. Se separaren totdós de la resta de sa gent qu’anava emb el Réy, y es frare li va di de part d’En Jaume, que sas diferènsis se porían arregglà amistosament, qu’En Jaume estava motl trist per sa pèrdua de sa part més principal d’es séu réyne; que vengués a bé a que s’enomenàs un Cardenal que fós es jutje d’aquest plet; y finalment qu’emb lo que feya referènsi a n’es condats d’el Rosselló, fería lo qu’En Pére digués sempre qu’elza pogués conservà.

En Pére IV escríu a sa séua Crònica aquesta resposta:

“Marevellad estig de que un hòmo de lletras com vos, frare, haguêu acettad aquest encarreg y de qu’es vostro Réy m’hagui prês a jo per un inberbis. Sab el Cèl que sas méuas accións no estàn fundadas demunt sa gola ni s’enveja. Ben satisfet qu’estava jo emb sos réynes que Déu m’encomenà; vatj tení emb éll tota classa d’hónras y bònas accións que se devían a un Réy, tant com amig, còma a un de sa méva sang, còma cuñad, còma germà. Que revisi bé lo fet y vorà qu’es Jurament de Fèu no éra cap amenassa de cap classe. Y en canvi éll s’estimà més enriurersên de jo no venguend a jurarmê, perjudicand sa méua autoridat a uys de tothom; férem justissi y mos obbligà a dittà sentènsi, ¿quína concòrdi vol ara?. Si s’àrbit que ara propòsa declaràs que se li tornàs es réyne de Mallorca, no domés me fería quédà en ridícul a jo sinó que, ademés posaría en mal llog sa nostra justissi. Digaulí que reconesqui que no ha fet bé, que pòsi bax sa nostra benevolènsi ets estads d’el Rosselló, y se li ferà justissi. Y aconseyaulí que no sigui caparrud, que no se fíi de sa séua bòna sort y pròviga de defensà sa pòca tèrra que li quéda, pêrque pentura no domés la perdrà sinó que tembé pot perde es derré bé civil que li quéda, sa llibertad.”

Axò qu’escriu a sa Crònica, no li va volê donà per escrit a n’es missatje d’En Jaume III; per lo que s’entornà de cap a Perpiñà emb sas mans buydas. Lo sen demà se posà en marxa emb tot s’etzèrsit anand de cap a ne’s coll de Panizas y a n’es coll de Pertus, ja que se pensava qu’en aquets dos colls se trobaría emb sa reistènsi més forta de s’etzèrsit mallorquí. Idò sas régglas de sa guèrra díuen qu’es millò tencà sa porta a s’enemig, que dexarló entrà per llevò verló de trèure. S’equivocà En Pére y passà p’es colls sênsa cap classe de reistènsi. P’es camí passaren devòra sa torre de Nidoleres que volguend ferlassê séva, es defensós oposaren reistènsi, però com que una torre més o ménos no éra rês per un etzèrsit tan gros, ni tànsols armaren sas catapultas, li pegaren fog emb sos defensós a dedíns cremandlós de viu en viu. Arriband a sa ciutad de Elna plantan sas tendas enrevoltandlâ. Aquí matex tornaren a veure un altre pic a n’En Pére, es Bisbe de Huesca y N’Hugo d’Arpayo demanandlí lo matex, donandlís éll sa matéxa resposta.

Dijòus díe 31 de Juriol s’etzèrsit enrevoltà Canêt plantand es campament a sa part d’es riu Tet, y desd’aquí comensaren a corre la pagesía a sang y fog. Aquest matex díe arribà a n’es campament un missatje d’el Papa emb s’encarreg de mirà d’aturà sa guèrra, xerrand en favó d’En Jaume III. En Pére IV quedà estorad de veure es bo que tenía En Jaume emb el Papa, pêrque cuand éll li demanà qu’enviàs a cuolcú que jutjàs sas diferènsis que tenía emb so séu germà Fernando, no ni envià cap may, per contre, a n’u Réy de Mallorca n’havía enviads dos de Cardenals. No comprenguend tan de favoritisme, li digué a n’es missatje papal que no’y havía hagud cap Réy d’Aragó fins a éll, que no havés donada sa séua sang emb servissi de Déu y de l’Igglesi; ni havía cap Réy a n’es que l’Igglesi degués tant com a éll; y finalment, que digués a n’el Papa, que si creya que éll li havía donad es réyne de Sardéña, qu’estava ben equivocad; pêrque aquest réyne eu va conquistà són pare N’Alfóns IV. Afagindthí varis paraulas gruxadas que provocaren qu’es Cardenal surtís com un cohêt de sa tenda. Envià a demanà después En Pére a n’es Visconte de Canêt, y llevò de xerrà una estona emb éll aquex li jurà Obediensi. S’etzèrsit de Canêt també se posà de part de s’aragonês, emb estsepsió d’es capitàns mallorquíns En Guillot Sasfons y En Xisco Oms, que s’en anaren de cap a Perpiñà. Es soldats de Manresa assaltaren y saquetjaren es castell de Santa María de la Ma, ordenand después qu’eu fortificassen y posassen gordiàns. Sas compañías de mersenaris almogavares conquistaren es castell de Rosselló, situad dins sas ruinas de s’antiga ciutad romana de Ruscino, aprop de Perpiñà. Una altra facció de s’etzèrsit aragonês conquistà y cremà es castell de N’Arnàu Subirà.

Havendsê entregad Canêt, díe 6 de Gost va partí En Pére de cap a Perpiñà emb intensió de posarlí sètje. Y axí arriband allà, totduna se posà a enrevoltarlâ. Es de sa ciutad cuand véren sa maniòbra miraren de rómpre es cércol però no’u varen conseguí. Envià En Pére un mensatje a n’es de sa ciutad pêrque l’entregassen y li féssen jurament d’Obediènsi. Però es de Perpiñà ni tànsols li varen contestà. Axí que sa maniòbra d’enrevoltament de sa ciutad continuà, però no tardà mólt a endonersên cónta de que no tenía forsas sufissiéns per posà un sètje com tòca, ja que havía dexad part de s’etzèrsit emb so que va entrà a Elna y a Canêt. Y si axò no fós sufissient, li arribaren novas de que un contingent de mil cinc cens cavallés venían de cap a Perpiñà prossedéns de Cerdaña. Totduna envià a n’En Pére d’Ejerica emb docéns cavallés y varis compañías d’infantería per mirà de turarlós, però com que no sabían per quin camí venían, no varen porê fe rês pêrque no aussiliassen y entrassen dins Perpiñà díe sèt de Gost. Vend En Pére que posà sètje an aquesta ciutad éra missió impossibble, s’entornà de cap a Canêt hon espérà durant dos díes a que s’etzèrsit s’aprovisionàs. Mentrastàns es Cardenal li tornà a donà creu pêrque aturàs aquexa guèrra; a lo qu’En Pére, vend sa pòca ventatja que tenía per porê conquistà sa capital d’el Rosselló y emb élla tot es condat, reunigué a tot es Consêy y en xerrà durant una bòna estona, arriband a sa conclusió que éra milló retirarsê de cap a sa comarca aragonesa de Cataluña, reorganisà y axamplà s’etzèrsit y tornà més endavant. Y dit y fet, díe 16 de Gost s’encamina de cap a sa frontéra retirandsê. Y pensand qu’aquesta retirada poría donà forsas morals a n’es de Mallorca, va donà órde de qu’enviassen set galèras armadas a Mallorca per reforsà sas que ja hey havía, y gordà aquexas costas d’una possibble invasió d’En Jaume III. Domés arribà a Girona donà órdes tembé de que fós llissensiad y ben pagad s’etzèrsit emb tots ets atrassos, per assegurarsê axí que cuand elza tornàs cridà s’hi presentassen. En Pére IV a sa séua Crònica escriu que aturà sa guèrra a instansis d’el Papa, però tal com som vist, sas causas varen essê altras mólt difarentas. Después s’en anà de cap a Valènsi hon va ordenà que cridassen a tots es síndics de sas ciutads, pobbles y vilas d’aquest réyne, per demanarlís que l’ajudassen econòmicament a sufragà es gastos de sa guèrra contra es mallorquí. Tots entregaren una cantidat en consonansi emb sas séuas possibilidats, segóns fós ciutad, pobble o vila. En canvi s’estament Eclesial se negà a donà un cèntim, y En Pére en venjansa, troband emb aquest fet que l’Igglesi de Valènsi se posissionava en es costad d’En Jaume III, va ordenà que fossen ocupadas totas sas propiedats de l’Igglesi incluídas sas d’es Mèstre de Montesa. Devant aquest fet l’Igglesi claudicà a n’es desitjos d’En Pére. Continuand éll es recorregud recaudetòri anand a Teruel, Caròca, Calatayud y Zaragossa. Un pic tengué es cofres plêns s’entornà de cap a Barselona.

Mentrastàns En Jaume III va fé lo pròpi per dins Fransa mirand de trobà quí l’ajudàs emb gent y dobbés, però no tengué sort. Y a éll ja n’hi quedavan ben pocs de dobbés per porê mantení sas pocas forsas armadas que tenía, ja que domés contava emb sos recursos d’es condats d’el Rosselló (Rosselló, Cerdaña, Conflent, Vallespí y Colliure). Per axò, essênd p’es primés de Jané de 1345 tornà a envià un altre pic a un frare Agustí a n’En Pére, emb una carta de sa séua ma demanandlí una entrevista. Rebé En Pére a n’es frare y después d’escoltarló li digué que no accedía a lo que demanava pêrque estava massa ofês d’En Jaume, ja que éll havía fet trattes emb el Réy de Fransa y emb so de Castélla, inclús emb sa séua madrasta Na Lleonó. Que també havía demanada ajuda a sas armadas de sas señorías de Génova y Piza, y a n’el Réy de Marrok, anemig comú. Y qu’havía tiranisad a n’ets habitàns d’es réyne de Mallorca. Que per tot assò no tornàs pus may a demanarlí per xerrà emb éll, si no fós per trattà sa séua rendissió.

Demunt díe sis de Febré de 1345 rebé notissis En Pére de qu’En Jaume s’estava preparand per toparsê emb éll en secrêt. Totduna se posà a escriure a n’es Bal·le de Figuéras, a n’es Procuradó d’es Visconte de Bas, a n’es de Torrélla de Montgrí y a n’es Síndics de Girona, que posassen espías per tots es colls y camíns possibbles, que si veyan a n’es de Mallorca qu’eu comunicassen totduna a sas tropas de més aprop hon se trobassen, qu’el arrestassen y el duguéssen a sa torre de Gironélla. Y pêrque li fogíssen sas ganas de parlamentà d’una vegada y per sempre, desenganandló de que may hey hauría fórma d’arribà a un acord, En Pére va fé pubblica declarassió d’unió de tot es réyne de Mallorca, d’es condats de Rosselló, Cerdaña y Conflent, y d’es Viscondats de Vallespí y Colliure, emb sos réynes d’Aragó y Valènsi p’es siggles d’es siggles. Aquest atte eu va fé a sa capélla reyal de la Sèu de Barselona es dillúns díe 29 de Mars de 1345, en presènsi d’es Síndics de Mallorca: En Guiem Zacosta, En Xisco Ombèrt, En Guiem Zaquintana y En Juan Bordoy, es que firmaren s’Unió en nom de tot es réyne de Mallorca. Llevò En Pére jurà que may, ni éll ni es séus sussessós tornarían aquets estads a n’En Jaume, ni tànsols lis donaría en Fèu, ni per donassió, ni per testament que pogués fé, maldement se firmàs sa pau entre élls dos. Y si per un cas improbabble aquesta unió se desfés, que s’Universidat d’es réyne de Mallorca y d’es condats relassionads, no estassen obbligads a obeirló ni a éll ni a cap sussessó séu, que totas sas Universidats quedassen francas de cuolsevol homenatje, drêt o jurament a n’En Jaume o sussessós séus. Ordenà aximatex que tots es Síndics de totas sas ciutads, pobbles y vilas de tots es séus réynes jurassen aquest Trattad d’Unió.

Es de Mallorca s’ho prenguéren tan en sèrio an aquest Trattad d’Unió, hon se deya ademés qu’es réyne de Mallorca fós indivisibble y inseperabble de sa Corona d’Aragó, y que ni una sòla part d’éll se pogués vendre ni regalà, ni tànsols donà en fèu, que cuand u Réy En Pére va donà es títol de Marquês de Lluch Majó p’es servissis fets, a n’En Pédro Dezcallà, es pobble de Lluch Majó s’aferrà a n’aquest Trattad d’Unió, no poguend es Marquês prênde possessió d’aquéxa vila, tèrras, personas y animals, tal com éra costum. (Continuand avuy en díe siggle XXI tenguend es séus descendéns aquest títol, però sênsa sê efettíu ni vàlid. Ja que, es no prênde possessió de tots es bens que conduan es títols en es séu moment, es com no consumà es matrimòni después de sas nòssas, o siga, ês papé bañad. Axò eu sabían mólt bé tots es nobbles de s’època, si mos hi fitsam y enrecordam, a capítols anteriós som vist com tots es Réys (Jaume I, Jaume II (d’Aragó y Valènsi), Jaume II de Mallorca, etc.) después de sa coronassió han anad recorreguend es territòri, prenguend possessió de sas tèrras, personas y animals, rebend es jurament d’es Síndics de cada llog.)

Díe dévuyt de Bril d’es matex añ, En Pére IV es “Fratissia y Plagiadó”, de Barselona s’en anà de cap a Montserrat per oferí a la Mare de Déu una representassió d’una galèra féta d’argent, en memòri y agraiment de sa vittòri que tengué domés tropitjà sa tèrra de Mallorca. De Montserrat anà a Barselona y d’allà a Girona, hon rebé, díe sèt de Matx, notissis de qu’En Jaume III se preparava per entrà dins l’Empurdà (condat d’Ampurias) a sang y fog. Se posà en marxa aquest matex díe de cap a Figuéras emb setanta cavallés. Arribads allà, a punt va està de fé tayà es cap a n’es séu cónco En Ramón Berengué Conte de Pérelada, a sa Contesa Na María Àlvarez d’Ejerica y a varis d’es séus conseyés, pêrque li havían dit que tots élls s’havía posissionad en favó d’En Jaume de Mallorca. Però per demostrà que sas acusassións no éran vera, En Ramón Berengué envià a desafià a un combat a mort a n’el Réy En Jaume, y ademés regalà a n’En Pére es Señoriu de s’avall de Bañoles y varis castells. Espérà En Pére a Figuéras a qu’arribàs es total de s’etzèrsit qu’havía convocad per anà contre es mallorquí. Es cab d’una semmana, tenguend ja totas sas tròpas qu’havía de mesté partêx de cap a Junquéras. Díe 16 de matx trevessà es coll de Panizas entrand dins es condat d’el Rosselló, topandsê emb una compañía de mallorquíns prossedéns de Cluse, però sa diferènsi de forsas obbigà an aquéis a retirarsê. Arriband a n’es riu Thech plantaren téndas devòra es castell de Bolo. Londemà assaltaren es castell y eu passaren tot a sang y fog, continuand de cap a n’es pobble de Villallonga que també va sê conquistad, seguind camí de cap a Elna. Arriband allà sa compañía d’En Pére Queralt va conseguí conquistà una torre fortificada d’es redòssos, déxandthí una guarnissió capitanetjada p’es cavallé Pons Dezcallà (de Mallorca). Y sas tròpas d’En Dalmàu de Totzo posaren sètje a sa ciutad y port de Colliure. El Réy En Pére tenía un espéssial interés en conquistà aquex port, pêrque éra per hon podría rebre es reforsos nessessaris per porê conquistà tot el Rosselló. Per assò també hey envià a n’En Ramón Riussêch emb varis compañías de cavallés a reforsà es sètje.

Díe 13 de Juñ En Pére Berengué y es Visconte de Cardona comensaren ets atacs a una torre forta de sa part baxa de sa ciutad. Escometéren ets aragonesos sa torre emb mólt de coratje, però sênsa cap órde ni concèrt, per lo que tenguéren que retirarsê havend sofridas móltas de baxas. Ets ànims d’es cavallés estavan tan ensesos que no escoltavan sas recomenassións d’En Pére Berengué, de qu’emb aquéxa fórma d’atacà no conseguirían rês. Ni cas. Continuaren atacand un y un altre pic. Però vêt aquí qu’aquesta caperrudesa arribà a fruttificà, conseguind goñà sa torre y entrà dins es primé resinte amurad de sa ciutad. Se lutxa carré per carré va sê ferosa y emb móltas de pèrduas personals p’es dos costads, però finalment es mallorquíns d’En Jaume III se retiraren de cap a n’es segón resinte amurad no poguend aturà tanta de presió. En Pédro Ramón Codolêt, capità mallorquí de sas tròpas de Colliure, comensà a temersê lo pitjó vend sa destròssa que feya s’etzèrsit aragonês a sa part baxa de sa ciutad, y reconesquend que sas muradas d’es segón resinte hon etavan no durarían mólt devant sas pedradas d’es trabucs y fonèbols, emb mólt de sêñ va demanà parlament emb En Pére Berengué, y arribaren a sa siguient capitulassió:

“Qu’es capità y tota sa gent de guèrra poguéssen surtí y s’en poguéssen anà emb sas séuas armas y bistis; que a n’es ciutadàns no lis cremassen sas casas; que tornassen lo qu’havían robad fins ara a n’es séus propietaris, y qu’es que quedassen dins vila se sometéssen a n’ets Ussatges de Barselona.”

Londemà s’etzèrsit aragonês posà sètje a sa ciutad d’Argilés, y la comensà a bombardetjà emb sos trabucs y fonèbols. Governava aquesta ciutad es cavallé rossellonês En Jofre Estendardo, que ademés tenía es mando de sas tropas mallorquinas y genovesas que la defensavan. Però ben aviad s’endonaren cónte de que tota reistènsi sería inútil, devant sas màquinas de guèrra de s’enenmig y de sas pòcas provisións que lis quedavan. Axí que díe 06 de Joriol de 1345 entregaren sa ciutad.

Rebé sas malas notissis En Jaume III estand a Perpiñà, lo que li va representà un gran cop psicològic sâbre de sa pèrdua de Colliure y Canêt, es dos pors per hon li entravan es reforsos de Génova y altras pars. Y no domés axò sinó que ara es séu enemig s’en aprofitaría, tardand menos a rebre reforsos per la ma que si elza tengués que rebre per tèrra, y sobre tot més mals d’atacà no tenguend barcos.

        Aquest cop no domés li afettà a éll personalment, sinó que també sen resentiren es defensós de sas altras ciutads, pobbles y castells, vend que sas dificultads de rebre ajuda s’havían minvadas moltíssim. Axí sotseí que se varen entregà a n’En Pére IV sênsa lutxa, es castell de Palau y es d’Orta y sa torre de Sèrra.

Es castell de Ròcha (Ròca) eu governava un germà postís d’En Jaume III, d’es que no s’ha trobad es séu nom vertadé, ja que crêym qu’es nom de Pagà de Mallorca que li pòsa En Pére IV a sa séua Crònica, devía essê un malnom no es séu nom pròpi: “...Pagà de Màylorches, fràre no lledesme d’en Jàcme de Màylorches...”

Es que, vend s’impossibilidat d’agontà un assèdi eu entregà a n’En Berengué de Ròcha, y aquest eu retengué a éll còma peñora per canviarló emb sos cavallés aragonesos qu’En Jaume III tenía prisionés a Perpiñà. Conquistada tota sa part d’es condat de Rosselló que donava a la ma, En Pére donà órdes de que etzèrsit partís totduna de cap a posà sètje a Perpiñà, ja que goñanda aquesta plassa forta y principal, quedaría goñad emb élla tot es condat. Y ademés poría fe pò a n’es de sa ciutad de Puigcerdà, capital d’es condat de Cerdaña, y emb un poc de sort s’entregarían sênsa lutxa. Però aquesta órde no se va cumplí tot lo aviad que volía En Pére, debud a qu’es cavallés y hòmos principals d’es séu etzèrsit, s’en volían anà si no elzhi pagavan manco sa mitad de lo que se lis devía. Per axò fins a mitjan Joriol no se moguéren d’hon estavan. A la fi surten y de camí cap a Perpiñà se turen devant sa ciutad de Elna, ciutad que no porían déxà a sa séva esquena pêrque poría aussilià a n’es de Perpiñà. Es de Elna, cuand véren que s’etzèrsit s’aturava emb intensió de setjarlâ, y enrecordandsê de lo que lis passà l’añ passad, es burguesos se posaren a discutí emb sos soldats mallorquíns que la defensavan, pêrque aquéxos volían entregà sa ciutad a s’enemig. Y dins sa confusió que se va provocà, un grapad de burguesos s’en aprofitaren y pujand dalt murada se posaren acridà y fé señas a n’ets aragonesos pêrque s’hi atrecassen; y anandthí aquéis lis amollaren escalas y cordas pêrque pujassen. Cuand sa guarnissió mallorquina s’en donà cónta ja tenían a part de s’etzèrsit aragonês per dins sa ciutad y obrind sas portas a n’es gros de sas tròpas. A n’es soldats mallorquíns no lis quedà més remêy que refugiarsê dins una fortaleza situada en mitj de sa ciutad, emb sas séuas familis y gent qu’estava de part d’el Réy de Mallorca. Però aquesta fortalesa no estava preparada per tenirhí tanta de gent, y ben aviad comensà a faltà aygo y menjà, ja qu’emb sa frissó de fugí d’ets aragonesos no havían copad casi rês. Axí que, antes de morí de sêd y de fam se varen entregà; quedand tots élls còma prisionés fins qu’En Jaume III amollàs a n’En Pére de Sanmartí, a N’Arnàu de Corbéra y a latres cavallés que tenía prisionés.

Mentrastàns axò sotseía, de Colliure surtiren En Pére IV emb so séu cónco En Pére Berengué emb trecéns cavallés y dos mil d’infantería, a conquistà tot lo que se trobassen p’es camí de cap a n’es centro d’es condat de Rosselló. Axí cayguéren es castells de Tuir y Millàs, y sas vilas de Ille (Yla), Bulla, Mossêt, Otréra y Madaloch.

Una vegada goñada sa ciutad d’Elna s’etzèrsit partêx totduna a posà sètje a Perpiñà. Devant aquesta situassió tan difíssil En Jaume III ja no pensava si devía a no redirsê, sinó com eu havía de fé. Axí qu’envià un missatje a n’es sitiadós emb so racado de que volía parlamentà. En Pére d’Ejerica, Capità General de sas forsas sitiadoras y emb podês per porê parlamentà, sempre y cuand fós sênsa cap condissió prèvi, acettà s’oferiment d’es mallorquí, per lo que se va atracà a sas portas de Perpiñà acompañad per quinze cavallés. Es cab d’una estona comparegué En Jaume III de Mallorca emb sa matéxa cantidat de cavallés. Cuand se trobaren cara a cara u Réy de Mallorca destronad esposà es perquê havía resolt posarsê bax sa benevolènsi d’el Réy d’Aragó, contestand N’Ejerica que cumpliría emb lo que li havían promês. Arribà aquest matex díe a Perpiñà En Guillén Villers, missatje d’En Juan de Fransa, Duc de Normandía, fiy majó d’el Réy d’aquest estad, emb s’encarreg de mirà de posà concòrdi entre es dos Réys. Y essênd rebud p’En Pére d’Ejerica li contestà que ja no’y havía rês que fé pêrque lo sen demà En Jaume III entregaría tot es condat. Arriba londemà y En Jaume III acompañad d’En Pére d’Ejerica partiren de cap a Elna hon En Pére IV elz estava esperand. Entrà En Jaume III vestid emb armadura dins sa tenda de s’aragonês, trobandló acompañad d’es séu germà En Jaume Conte d’Urgell, es séu germà En Fernando Marquês de Tortosa, y casi tots es Baróns y cavallés de confiansa. Se posà drêt En Pére cuand el va veure entrà, y atrecandshí En Jaume III posà jonoy en tèrra y li besà sa ma. En Pére li agafà sa séua féndló xecà y aferrandló pets hombros li donà una besada a sa boca, donand conformidat d’es vassallatje d’es mallorquí. A continuassió En Jaume li digué aquestas paraulas:

(1)“Monseñyor jò he erràt vers vos, mes no còntra fe; però Señyor si’u hé, nou cuyt havert fet, é si’u hé fet, Señyor es mon fòll señy, é per mal conseil; é vencho a esmenàr devànt vos, que de la vostra càsa so, é vuyl vos servir perzò com tots temps vos he coràlment amat, é som cèrt que vos, Monseñyor, haven molt amàtmi, & fets encàra, é vuyl fer tàl servey, que eus ne tengàts per bén servit, é met en vostre poder mi matéx e tota la terra soltament.”

1.- Historia General del Reino de Mallorca. Vte. Mut, Tom III, pl. 237

Li contestà En Pére: “Si eu errad, a jo també me sab gréu pêrque sou de ca méva; però havê errad y reconexerhó es còsa d’hòmos, y com qu’eu reconexêu, jo tendré misericòrdi emb vos, y vos faré Mercês fendthó sâbre a tothom; si posàu francament bax es nostro podê sa vostra persona y es vostros estads.”

	Después de s’audiènsi se quedà En Jaume a Elna. Un tant més tard En Pére li envià a n’En Felip de Castro y a n’En Pére de Moncada, pêrque li demanassen qu’enviàs recado a Perpiñà pêrque s’entregàs a sas tròpas aragonesas que l’enrevoltavan; contestand En Jaume que ja’u havía fet antes de vení de cap aquí.

Londemà surtí En Pére de cap a Perpiñà per essê jurad Conte de Rosselló y de Cerdaña p’es Síndics d’aquéxa ciutad y de Puigcerdà. Después de sa ceremòni envià un missatje a n’En Pére d’Ejerica, pêrque digués a n’En Jaume III qu’enviàs mensatjes a n’es llogs y pobbles qu’encara se reistían, qu’eu dexassen de fé. Axí eu fé, entregandsê sas ciutads de Canêt, Sant Estéva (St. Esteve) y altres llogs.

Es díe de Santa Maddalena de 1345 dins s’igglesi de San Juan de Perpiñà, se va fé púbblica s’Unió d’es condats de Rosselló y Cerdaña emb sa Corona d’Aragó, firmandlê y jurandlâ tots es Baróns y Cavallés d’aquets estads. A pésà de qu’el Réy En Jaume havía fet entréga de tots es séus estads, no se pensà may de que sería totalment privad d’es séu domini. Bé pêrque se va fià de sa clemènsi d’En Pére, bé pêrque En Pére d’Ejerica eu enganà prometendlí en nom d’el Réy d’Aragó justissi y benevolènsi, sendlí tornad es domini d’es réyne de Mallorca. Lo cèrt ês que no el tenía en cónte per rês y es tems anava passand. Per assò li solissità vorersê a Tuir, però sas circunstansis varen fé que se véssen a mitja llégo de Perpiñà totdós a cavall y sênsa posà pèu en tèrra. Xerrà primé En Jaume demanandlí a n’En Pére que li fes justissi , que li donàs còpi d’es procés, que respetàs es drêts d’es séus nebóds fiys d’En Fernando de Mallorca, germà séu ja mort; que no se lis perjudicàs en cuant a n’es castells qu’elzhi pertenexían dins es condat d’el Rosselló; qu’eu poguéssen fé armads per axí porersê defensà d’ets enemigs que poguéssen tení y qu’escoltàs a N’Artal de Pallàs emb sa pretensió que tenía demunt aquex condat. A tot assò En Pére li contestà que ja havían enviad a demanà a N’Artal y s’havían escoltadas sas séuas defènsas y que s’havían dittadas sas sentènsis; Que respetaría es drêts d’es séus nebóds; que éll poría anà a viure a Berga y qu’eu enviarían a demanà si l’havéssen de mesté. Quedà per el Rosselló En Jaume III fins díe déssèt de Gost en que va partí de cap a Bérga, dins es réyne d’Aragó a s’altre costad d’es Pirinèus, acompañad d’En Jàume d’Aragó Conte d’Urgell germà d’En Pére IV y altres cavallés. Baxadas sas armas y apagadas sas flamadas de sa lutxa, díe vinticinc de Gost de 1345 surtí de Perpiñà u Réy En Pére IV es “Fratissia y Plagiadó” anand de cap a sa ciutad de Villafranca de Conflent per essê jurad còma señó s’aquéllas tèrras, y dêsde hon convocà per díe vintinòu de Setembre d’es matex añ, Córs a Lleyda per trattà de lo qu’havían de fé emb sas còsas y estads d’En Jaume de Mallorca. De Villafranca surtí díe 31 d’es matex mes de cap a Puigcerdà, hon va ordenà que se fés pubblicà s’Unió d’es condat emb sa Corona d’Aragó. Per allà se va quedà fins díe cuatre de Setembre en que varen caura sas priméras nevadas. Entrà dins es condat d’Urgel p’es coll de Jou (anomenad Júpiter en tems d’es romàns) posand rumbo de cap a Manresa, hon va sâbre qu’En Jaume de Mallorca baxava de Montserrat emb intensió de toparsê emb éll. Però no volguendló veure ordenà qu’espitjassen es menad, fendthó de tal fórma que cuand En Jaume III arrribà a Manresa éll ja se trobava a Sabadell.

Villafranca de Conflent

S’en anà En Jaume a San Cugat hon va rebre sa visita de sa séva dòna la Réyna Costansa. Se vé forsad En Pére IV a partí de cap a Barselona díe dèu de Setembre, debud a que sa gent d’aquesta ciutad comensava a di que a n’En Jaume de Mallorca li havían tornad es séus estads. Varis seguidós de sa séua causa li escriguéren unas cartas posandló d’avís d’aquets remugs. Però justament un parêy d’aquestas cartas cayguéren en mans d’es Governadó d’es condat de Rosselló, qui totduna elza va fé arribà a n’En Pére d’Aragó. Aquest, per desenganà una vegada més y per sempre a n’En Jaume, envià a San Cugat a n’En Felip de Boil y a n’En García de Loriz pêrque li diguessen que s’havía etzaminad es séu cas, y jurada s’Unió de tots es séus estads emb sa Corona d’Aragó, que no tengués may cap esperansa de recobrà cap estad, qu’elz havía perduds per sempre, que no demanàs més audiènsis, que ja’u havía escoltad abastament, que se portaría emb éll emb misericòrdi segóns resolgués es Consêy que ja havía convocad, que a tots aquells qu’havían fet corre sa veu de restitussió, serían condennads a mort. El Réy En Jaume li contestà per boca d’En Ramón Riussêch, que no sabía quins éran es promotós d’aquestas veus, que s’esperansa que tenía de recobrà es séus estads ningú may li podría llévà, y que li donàs audiènsi y l’escoltàs. Tornand En Ramón sênsa cap resposta. Continuà En Jaume insistind en tení una audiènsi però may li contestà. (Ès ben ve qu’es jutje que condéna a un acusad sênsa qu’aquest tengui una defènsa, ês pêrque està implicad en sa causa y éll en surt benefissiad de sa sentènsi.) Per aquest tems s’acabaren de juntà tots es qu’el Réy En Pére havía convocad a Córs a Lleyda, lo que vol dí que ja estavan demunt San Mikèl. Y tal com sol sotseí que totas sas personas qu’attuan de mala fe, fan trattes d’amagad per asegurarsê surtirnê goñadós, antes de comensà s’atte En Pére IV es “Fratissida y Plagiadó”, se va reuní emb varis Conseyés fendlís sâbre que p’es privilègis que éll lis havía donad àra lis eggigía que votassen a favó séu, lo que se resolgués d’es plet contra En Jaume de Mallorca. Después allà s’en xerrà y discutí varis hòras, fins qu’En Pére demanà que se votàs en secrêt y per escrit una resolusió; quedand aprovada per majoría a favó d’En Pére. Per consiguient ordenà que se lleggís púbblicament. Essênd sa resolusió:

1 – Que se donàs a n’el Réy En Jaume dèu mil lliuras de renda, fins que se li pogués donà un estad d’es matex való defòra d’es d’En Pére, per éll y es séus sussessós, emb sa condissió de que no tenguend descendènsi masculina, aquest quedàs integrad a s’hazienda reyal.

2 – Qu’el Réy d’Aragó traspassàs a n’el Réy En Jaume, es drêts y confirmasió que li pertenexían d’es viscondats d’Omelades y Carlades y d’es Señoriu de Monpellé.

3 – Que li perdonàs es gastos d’es jodici.

4 – Qu’el Réy d’Aragó donava es domini dirètte d’es més amunt dits viscondats y señoriu, a canvi de qu’el Réy En Jaume li entregàs es Títol, es Séllo, sas Àrmas y sas Divisas reyals d’es réyne de Mallorca.

5 – Qu’el Réy En Jaume entregàs tots es papés, escritturas y obbligassións que li havéssen fet a n’es séu favó es condats de Rosselló y de Cerdaña.

6 – Que se comprometés a no tornà pus may a posà plet per lo qu’havía perdud, y que si no estava conforme emb aquesta resolusió, que no espéràs rês de rês.

Envià En Pére IV a s’almirant En Pére de Moncada, a n’En Felip de Boil, a n’En García de Loriz y a n’En Ramón Sicart, a Badalona hon se trobava u Réy En Jaume III per ferlí entréga d’aquesta resolusió. En Jaume lis va di que ja lis contestaría. Entornandsê de cap a Barselona hon eu comunicaren a n’En Pére; aquest va veure emb aquesta no resposta qu’En Jaume no havía acettada sa resolusió; y per pò de que p’es Rosselló botàs cuolca xispa que pogués tornà ensendre es fog a favó d’En Jaume, ordenà que se reforsassen es castells de Ròcha, Cortsavy, Castellnòu, Tartaull, Colliure y Opol. Y tal com sospità En Pére, En Jaume resolgué continuà emb so séu drêt de mirà de recuperà es séus estads, enviand a n’En Ramón Riussêch, a n’En Bernat de Ròcafreda y a n’En Pons Calsa, a n’En Pére IV emb una carta hon se deya qu’el Réy de Mallorca no devía ni poría acettà lo que se li havía oferid, pêrque per sa séua dinnidat reyal estava obbligad a gordà es drêts d’ets habitàns d’es séu réyne, còsa qu’havía jurad fé es díe de sa séua coronassió; qu’allò éra una injustissi; que li havían de tornà sa totalidat d’es séu réyne; que éra inhumà negarlí justissi; que éra òdi de cap a éll haversê aconseyad emb enenmigs séus, màtsim cuand En Pére devant es séus fiys li va promete que no admetría de conseyés séus a ningú que pogués anà a n’es séu favó personal; que no éra de Réy cristià prenderlí ets estads, ofenguend axí a n’es séus fiys, a n’es séu pobble y a éll matex; qu’el Réy En Pére li havía enviad un escrit fet per éll a hon li prometía no ferlí malbé, y a hon no feya ademés cap mensió de qu’havés de renunsià a n’es réyne que àra éll li demanava; que éll no poría renunsià may a n’es réyne, pêrque sa Nobblesa y es Prelads d’es réyne havían jurad a n’es séu fiy Jaume per Réy y Señó (díe 11 de Setembre de 1337) en cas de que éll morís; que per tot assò li havía de tornà tot es séu réyne. Lis contestà En Pére per escrit repetind sas causas qu’havian provocad s’espropiassió d’ets estads d’En Jaume, que s’havía dittada sentènsi y que s’havía cumplida.

Dins sa séua desesperasió En Jaume donà sa culpa de sa séua attual situasió a n’En Pére d’Ejerica, diguend que no havía cumplid emb lo que li va promete en nom d’el Réy En Pére. Arribà axò a oreyas de N’Ejerica, que totduna li escrigué enrecordandlí sas séuas propis paraulas ditas en presènsi de móltas de personas, essênd: “Mèstre Pére, vos me deys que reconegui sa protecció d’el Réy En Pére, però jo vos preg que m’aconseyêu tal y com si fosseu de sa méua Casa, y me diguêu si me pug fià de lo que me deys. Y ês ben vera que vos vatj volê fé veure es perill en que vos trobaveu y lo poc que vos ofería, pêrque, una de duas, o llissensiaveu es vostro etzèrsit y fugíeu, o perdía sa vida defensand lo que li quedava.”

        Y acabava sa carta diguendlí que si cuolcú deya que éll li havés oferid altra còsa a n’el Réy de Mallorca, es pêrque deya mentidas y per consiguient estava dispost a defensà sa séua honra emb sas armas.
       Li contestà En jaume que éra ben vera lo que li havía promês y ara negava. Y que també defensaría axò a hon fós y emb sas armas. Y es que digués lo contrari d’axò éra un traidó y un mentidè.
      Es cavallés qu’estavan emb el Réy En Jaume es “Nobble y Ceremoniós”, també varen certificà qu’En Pére d’Ejerica deya mentidas, y s’oferíren per essê es primés a nà a lutxà contra N’Ejerica.
       Volguend es séu missatje defensà s’honó d’es séu señó Ejerica, replicà qu’es traidós y mentidés éran élls. Emb axò ets eymes s’encalentiren tant que casi casi arribaren a trèura sas espasas en presènsi d’En Jaume III.

         Per aquest matex tems tengué trattes emb cavallés d’es condat de Cerdaña, que li havían oferid entregarlí sa ciutad de Puigcerdà y varis castells, si entrava dins es condat. No s’ho pensà mólt En Jaume y dessidí posà ayre entre éll y En Pére IV, surtind d’es condat de Barselona per Cardona, anand de cap a Solsona, Orgañà y la Sèu d’Urgell per entrà dins Cerdaña.
        Enterad en Pére de sa maniòbra y sospitand qu’En Jaume aniría de cap a Cerdaña, envià avís a n’En Guiem de Belléra a Perpiñà, Governadó d’es condats de Rosselló y Cerdaña, pêrque reforsàs es castells de Querol, Bellveder y Llivia.

      Mentrastàns aquéis partidaris d’En Jaume varen fé sâbre per Puigcerdà qu’el Réy de Mallorca venía de cap allà per recuperà aquell estad. Entrà En Jaume III dins es condat de Cerdaña, y li surtí a camí es Bayle d’es castell de Querol emb un parêy de compañias d’infantería, però cuand va veure que sas tròpas d’es mallorquí éran més numerosas, girà en coa y s’en anà de cap a Puigcerdà.
        Hey arribà En Jaume es cab de poc tems y después d’una petita batalla emb sas tròpas d’En Berengué, entrà dins sa capital de Cerdaña. Aquest matex díe N’Artal de Pallàs emb una compañía de cavallés s’en anà de cap a n’es castell y pobble de Llivia emb intensió de conquistarló, però no poguend conseguirhó s’entornaren de cap a Puigcerdà.
      Lo sen demà surtíren de cap a Villafranca de Conflent tembé emb intensió que conquistarlâ, però s’endeguéren d’entornà de cap a Puigcerdà. 
       Enterad En Pére IV d’aquestas fétas totduna va volê surtí de cap an aquex condat per combatre a n’En Jaume en persona, però li aconseyaren de que no’u fés ja qu’En Jaume hey tenía mólta de gent a Cerdaña que l’estimava.
       Surtí de Puigcerdà En Jaume III per anà un altre pic de cap a Villafranca es dimécres díe 24 de Novembre de 1345, tenguend qu’entornarsên sênsa haverlâ conquistada, y arriband a sa capital de Cerdaña escoltà com totas sas campanas se posaren a tocà, còsa que li estreñà tant qu’emb bastanta de precausió s’atracà fins a tir de ballesta de sas muradas de Puigcerdà, vend com es pobble s’havía fet emb so control de sa ciutad y donava vives a Aragó. Per sa porta principal surt es frare Ramón de Canêt que, dirigindsê a n’En Jaume li donà es recado de qu’es de Puigcerdà ja no el reconexían còma Señó séu, qu’estavan p’En Pére d’Aragó, que s’en anàs si no volía tení guèrra. Aquestas paraulas juntament emb tot lo que duya gordat de patí y patí emb tot es procés de s’espropiassió d’es séus estads, no pogué agontà més y se posà a plorà com un infant abandonad.
        Convensud de que no hey havía rês que fé se retirà malaínd sa séua mala sort, y entrà dins es condat de Fox p’es coll de Pitmoret. Es Conte de Fox li donà casa y llit y dobbés pêrque pogués continuà mantenguend sa séua guardia reyal. Y com que cuand sas desgrassis se fitsen emb un no s’aturan may de copetjarló, domés entrà dins aquex condat se posà a fé tant de frêd que tots élls varen està a punt de pèrde sa vida. No poguend agontà més psicològicament en varis ocasións intentà suissidarsê, còsa qu’havés conseguid si no fós pêrque es qu’el cuydavan no el dexavan totsol ni un minut.

Es cab d’un tems s’en anà a Monpellé, únic territòri que li quedava.

En Pére IV a sa séua Crònica escriu aquest passatje axí:

“...partiren d’aqui, dolentse ab gràn tristor, é ab malediccións que es gitàven; é cuydàren tots morir de fret é de màl, é cuydàren esser condrets, majoremént los homens delicàts. Axí que oir dir que en Jàcme de Maylorches se baté molt la càra, é lo càp, dol es volia ferir en sí matex ab broxa é d’altres àrmas, més que las li tolien.”

Tornêm ara un poquêt enréra per sâbre quê va sê de la Réyna Costansa. Hem vist com la Réyna Costansa fíya de N’Alfóns IV y germana d’En Pére IV, estava tencada dins un casal de Barselona, y que més tard y per órdes d’En Pére la duguéren a Girona, dêsde hon continuava demanandlí que la dexàs anà emb so séu hòmo En Jaume de Mallorca y emb sos séu fiys. En Pére may se baxà de s’àse y sempre li contestava negativament. A sa derréra carta que la Réyna de Mallorca li envià, li deya que a pésà qu’emb so séu hòmo heuría de viura dins sa misèri, li faría donassió d’es castell de Montblanc, situad dins es condat de Barselona, propiedat séua, ademés de donarlí tres mil lliuras mallorquinas de renda, si dexava que s’en anàs emb sa séva famili. Però també aquest pic se va négà.

U Papa, per sa séua part demanava insitentament per escrit a n’En Pére que la dexàs partí emb so séu hòmo. Tant insistí el Papa, qu’En Pére li envià a n’En Nicolàu de Cavila, Conte de Tèrra Nòva, a n’En Mikèl Pérez Zapata, a n’En Juan Fernàndez Muñoz y a n’En Bernat d’Olsinéllas. Díe catorze de Mars de 1345 arribaren a Aviñó, residènsi temporal d’el Papa per aquell tems. S’audiènsi va sê mólt llarga, hon ets embaxadós / missatjes varen denegà una vegada més y de priméras consedirlí lo que demanava, fendlí sâbre ademés que pus may la Réyna de Mallorca tornaría emb so séu hòmo.

(Aquí sa veu ben a las claras que lo que cónta En Pére a sa séua Crònica y qu’en som féta mensió més amunt, de que éra la Réyna que no s’en volía anà emb En Jaume, éra una mentida total y absoluta. No..., si ja’u diu es covèrbo: “s’agafa antes a un mantidé que a un lladre”.)

    Però miràu per hon qu’En Pére va havê de beure de sa séua pròpi medissina, cuand es séus enviads demanaren uns cèrs favós a n’el Papa, y aquest lis eggigí que a canvi havían d’amollà a la Réyna. Y pêrque axò se fes, envià emb sos missatjes d’En Pére a n’es Bisbe de Leyt. Domés axí donà sa llibertad a la Réyna de Mallorca germana séva, però axí y tot, pêrque no atrevessàs p’el Rosselló per lo que pogués essê, ja que una dòna reblenêx més aviad es cò d’ets hòmos que colsevol etzèrsit, l’embarcà de cap a Leocata, hon va sê rebuda p’es Nunsi papal que la acompañà fins a Monpellé.

Per aquest tems, per sas Islas y espéssialment per Mallorca, se comensà a nota un cèrt moiment a favó d’el Réy En Jaume. Enterad d’assò En Pére, díe vintivuyt de Matx de 1346 enomenà a n’En Felip de Boil “Reformadó d’es réyne de Mallorca” emb plêns podês per suspendre de sas séuas funsións, prossessà y espulsà a tots ets empleyads, relligiosos, segglàs y demés personas de cuolsevol estad, classe o posissió, que li pereguéssen sospitosos d’anà a favó d’En Jaume III. Aquest matex añ de 1346 va morí a Monpellé la Réyna de Mallorca Na Costansa d’Aragó, sênd enterrada dins s’igglesi d’es frares fransiscàns d’aquesta ciutad. Durant tot aquest añ, tal y com sol passà emb cassos parescuds inclús attualment, aquest “Reformadó” se va enrevoltà de fanàtics convèrsos a lo aragonês (avuy en díe són convèrsos a lo català), a n’es qu’es pobble mallorquí lis posà de mal nom “sa gavélla d’En Beltràn Rotj” per essê aquest es cap visibble de tots élls. Aquéxos, tal com passà a sa guèrra civil de 1936 en es dos costads, comensaren emb malas ars (mentidas, falsedats y acusassións sênsa fundament) a replegà per élls infinidat de carregs púbblics y a quédarsê emb sas riquesas y propiedats d’es qui acusavan. De resultas d’aquestas maniòbras varen essê penjads trétze sospitosos y requisads es séus bens; y espulsads d’es Réyne una infinidat de personas de totas sas capas sossials.

Sênd ja s’añ 1347 u Réy de Fransa tengué pò d’el Réy d’Aragó per sa passa de gegant qu’havía donada fendsê l’amo d’es condats de Rosselló y Cerdaña. Y aquest Réy que no feya mols d’añs va sê sa causa de sas desgrassis d’En Jaume III volguendlí prênde per la frosa es séus estads d’el Rosselló, ara se li ofería a ajudarló a que recuperàs lo perdut. Cla, éll s’estimava més tení frontéras emb un Réy petitêt, que no emb un gran y poderós com el Réy d’Aragó, Valènsi y Mallorca. Ademés de que s’enterà de qu’En Pére IV havía permês a n’es séu súbdit En Pons de Santapau, qu’ajudàs emb varis compañías de cavallería a n’el Réy d’Inglatèrra emb so qu’estava en guèrra. Ara bé, entre dins lo possibble també, qu’aquest oferiment d’ajuda fós es produtte de s’influènsi d’ets amigs qu’En Jaume de Mallorca tenía dins es Consêy d’es francês, y que moguéren péssa en es séu favó. Una d’aquestas ajudas va consistí en que tots es mallorquíns que no volguéssen està bax sa capa d’Aragó, porían anà a viure dins Fransa francament, o siga sênsa pagà imposts de cap classe. Retirand aquest matéx permís a n’es naturals d’Aragó (s’ha d’entendre aquí, que, Aragó comprenía es territòris de Huesca, Zaragossa, Teruel, Cataluña y es marquesads de Lleida y Tortosa). Enterad d’axò En Pére totduna envià a Fransa a n’En Tomàs de Maza pêrque presentàs una quéxa formal devant el Réy, ademés de procurà fé sas amistads per axí fé minvà sas ajudas a n’En Jaume III. A n’es matex tems espitjà es menad a la Réyna de Navarra p^rrque trattàs de casà una de sas séuas fíyas emb En Carlos, fiy majó d’es Duc En Juan de Normandía, y axí havend flocs familiàs emb so francês, sería més fàcil desbaratà s’amistad entre aquex y es mallorquí. Per aquest matex tems estand En Pére IV es “Fratissida y Plagiadó” a Perpiñà, se li presentà una dòna d’aquesta ciutad que li va fé sâbre, qu’es séu hòmo estava implicad emb una conspirassió emb gent de Rosselló, Conflent y Cerdaña, per matarló emb tirs de ballesta cuand surtís a passetjà. Que tots élls se reunirían a ca séva y que passaría a sercarlós un cavallé francês de Caldes. Que llevò emb claus duplicadas entrarían dins es castell d’amagad. Grassis an aquesta traissió En Pére va porê agafà presos a tots es conjurads. Después donà órdes que se reforsassen es castells de Puigcerdà, Querol y Llivia. Però tenguend pò de qu’es genovesos s’alssassen emb armas en favó d’el Réy llegítim de Mallorca, fé berrina emb sos venessiàns pêrque el protegíssen de cap acció genovesa. Y llevò sospitand qu’es séu germà En Jaume d’Urgell sentía simpatías p’es mallorquí, ordenà que se pubblicàs per tota sa Corona d’Aragó: Formada p'es réyne d’Aragó, formad p’es territòris de: Huesca, Cataluña (condats supetidats a n’es de Barselona), Urgell, Pallars Subirà, Zaragossa, Teruel, Lleyda y Tortosa. Y Réyne de Valènsi, formad p’es territòris de: Burriana (avuy Castelló), Valènsi y Alicant).

      Réyne de Mallorca, formad p’es territóris de: islas Baléàs (Mallorca, Menorca, Ibissa y Formentéra), Rosselló, Conflent, Cerdaña, Vallespí y Colliure), que sa séua hereua en cas de que éll morís sería sa séva fiya Na Costansa, en ves d’es séu germà Jaume Conte d’Urgell tal y com li corresponía per Lley. Per donà legalidat an aquest assunto convocà a vintidós missès, d’es cuals dénòu varen votà a favó de Na Costansa. Y axí, pubblicad es Drêt de sussessió a favó de sa séva fiya, consient de qu’havía anad contra natura, comensà a sospità de qu’es séu germà Jaume preparàva algo contra éll, o que se juntaría emb so mallorquí en contra séua. Per lo que totduna avisà a n’En Guiem Albèrt y altres espías que tenía per Monpellé, pêrque l’avissasen si arribava cap corrèu d’es Conte d’Urgell p’En Jaume III, y que si porían que se féssan emb sas cartas.

Después de pubblicad es Drêt de Sussessió intentà tal com éra costum, qu’es nobbles, es clèro y es pobble eu jurassen, lo que provocà que part d’es pobble aragonês y valensià se subblevàs bax es nom de “S’Unió”. No quedandlí més remêy a n’En Pére que rettificà. Per lo que va cridà a Córs a Zaragossa a hon restituí púbblicament a n’es séu germà Jaume còma sussessó legal. Però miràu per hon, es cab de poc tems va morí enverinad. P’es més de Mars de 1347 u Réy En Pére va na a Valènsi per acabà d’apagà sa subblevassió de “S’Unió”, y allà matex rebé notissis de qu’el Réy En Jaume, a n’es que éll anomena En Jaume de Monpellé dêsde que li espropià es séus estads, estava preparand un etzèrsit per entrà p’el Rosselló. Totduna ordenà a n’En Ramón Berengué Conte d’Anpurias, a n’es Visconte de Canêt y a altres Baróns, que partíssen ben aviad a defensà sas frontéras emb Fransa. Y a n’En Pére Galseràn de Pinos de cap a Cerdaña emb varis compañías de cavallería. Después s’en anà éll matex de Valènsi de cap a Perpiñà. Arriband a n’es pobble d’Arbós li donaren notissis de qu’En Jaume III ja havía entrad dins el Rosselló emb mólta d’infantería y cavallería, y que se li havía entregad es pobble de Vinza y sa ciutad de Villafranca de Conflent. Arriband éll a Villafranca de Panadés va cridà a “som atent”, que en virtud de sas lleys gòdas anomenadas “Ussatjes de Barselona”, quedava tota sa gent emb forsa per agontà un arma obbligada a seguí a n’el Réy. Havend arribad En Pére a Figuéras convocà Córs per díe quinze de Gost a sa ciutad de Monzón, també va escriure a n’es Conte de Pallars y a n’es Visconte de Cardona, pêrque entrassen dins Cerdaña lo més aviad possibble. Mentrastàns N’Arnàu d’Erill, es Visconte d’Yla y altres cavallés anaren de cap a Conflent. Arriban a n’es pobble de Vinza y l’enrevoltan volguend posà sètje, però elza varen fé fugí a pésà de que moríren mols de defensós. Però lo sen demà dematí tornaren emb més forsas a atacà es pobble ajudats emb trabucs, y es cab de varis horas varen conseguí entrà a sang y fog. Es pocs defensós que varen conseguí escapà vius, moríren eufegads intentant atrevessà es riu Tet. Entrad a dins el Rosselló p’es coll de Paniza En Pére IV emb un gran etzèrsit, totduna envià reforsos a N’Erill. Vend En Jaume III que de cada díe que passava sas forsas aragonesas éran més y més numerosas, resolgué surtirlís a camí emb tot lo que éll tenía pêrque no arribassen a sê tans qu’elza superassen en número. Però essênd aquest bon Réy mólt mal estratèga, se refé de sa desissió y reculà de cap a Puigcerdà, emb s’espéransa de que sa ciutad se li entregàs. No pensand jens en qu’emb aquesta maniòbra dexava es llogs reconquistads emb mólt pòca gent, en cas de que s’etzèrsit aragonês s’hi presentàs antes de lo que creya. De Puigcerdà va sê refuad y s’entornà a Villafranca, però vend qu’ets aragonesos ja éran massa y que no podría mantení sa plassa, se retirà de tots es llogs reconquistads y anà de cap a Fransa emb lo que li quedava d’es séu etzèrsit. Enterad s’aragonês d’es moiméns d’es mallorquí, ja més tranquil s’en anà a n’es monastèri de San Mikèl de Cuxa, hon s’hi quedà durant sis díes. Llevò s’en anà a Perpiñà hon hey quedà un mes.

S’añ siguient, 1348, una gravísima pèste negre que comensà a Italia, passà a Sissilia, Sardéña, Mallorca y Aragó. Va sê tan contagiosa que tànsols bastava una petita rossada per contagiarsê. D’aquesta malaltía se va donà sa culpa a n’es jodíos, es cuals varen essê perseguids y maltrattads cuand no mors, per tota Italia, Fransa, Castélla, Navarra, Lleó, Aragó, Valènsi, Granada y Mallorca. Debud a sa gran mortandat totas aquestas nassións quedaren mólt despobbladas. Basta dí que domés a sa Repúbblica de Florènsia moríren 96.000 personas. A Zaragossa en morían cada díe durant es tems que va durà més de cent personas. Y a Mallorca, segóns sas crònicas va morí prop d’es cincuanta per cent de sa pobblassió, morind emb un sol mes més de 15.000 personas.

(¿Com se va proudí aquest brot de pèste negra?. Naturalment no va sê un produtte d’avuy per demà, va sê un procés més o ménos lento de resultas de sa quiébra en cadena d’es banks de Florènsia, comensand p’es bank Scali a 1336, y añs més endavant quebraren es grans banks Bardi y Peruzzi emb agènsis mólt importàns a Mallorca. Aquéxas quiébras varen du es desempléo, y per consiguient sa fam y sa magró crònica generalisada, abòno pêrque brollin sas enfermedats contagiosas. Vêt aquí que, per un assunto econòmic parescud a n’es qu’hem passad a n’es 2009, mitja Euròpa va morí de pèste negre.)

         A s’añ siguient, 1349, el Réy En Jaume va volê tornà intentà reconquistà ets estads que li havían prês. Però com qu’emb sas guèrras passadas s’havía gastad tot es séu patrimòni attíu, no li quedà més remêy que vendre sa Baronía y Señoríu de Monpellé a n’el Réy de Fransa per 120.000 escuts d’ò. Lo que li va permetre juntà mólta de gent armada y preparà una flòta per passà a Mallorca.
       Tota aquesta moguda arribà a oreyas d’el Réy En Pére, que, sênsa pèrde ni un segón ordenà a n’En Ramón Berengué que surtís totduna emb tota sa gent que pogués de cap a n’el Rosselló; còsa que fé p’es Matx de 1349 acompañad d’En Galseràn de Pinos, En Berengué de Castellnòu, En Ramón Rotgé y N’Artal Rotgé. També va ordenà se juntàs una armada a n’es mando d’En Pére de Moncada emb órdes de presentà batalla a sa d’En Jaume de Mallorca. També ordenà a n’es Governadó de Sardéña y Córsega En Riambàu de Corbéra qu’anàs de cap a Mallorca emb varis compañías d’infantería.
       Per aquestas fetxas va morí a Menorca es séu governadó En Gilabèrt de Corbéra germà de s’anterió, enviandthí a n’es séu llog a N’Ombert de Ciscar emb 50 ballestés.

Mentrastàns En Pére d’Aragó procurà posarsê a bé emb so francês, enviand a n’En Tomàs Maza a mirà de consertà nòssas entre sa séua fíya Na Costansa, y es fiy majó d’el Réy En Juan Duc de Normandía. (No s’arribà a res).

        Surtí s’armada d’el Réy En Jaume de sas costas de sa Provènsa, a sa que se li havían juntadas sas duas galèras que li envià la Réyna Juana de Nàpols, y sas duas d’el Réy de Fransa. Formand una flota de 14 galèras, 8 barcos de carga y varis vaxells y xabècs, dins es qu’hey havía 3.000 hòmos d’infantería y 400 cavallés, entre es que s’hi trobavan En Carlos de Grimaldo, Señó de Mónaco y N’Ayto de Grimaldo, grans amigs d’es mallorquí.

       Per aquell tems éra Governadó de s’isla de Mallorca En Gilabèrt de Centéllas, es que va rebre órdes d’En Pére de que presentàs batalla en es matex llog hon desembarcàs En Jaume, pêrque si conseguía desembarcà dins s’isla quedavan mols pocs pobbles emb murada per porê reistí un atac. Axò va vení a cuento pêrque p’es réyne de Mallorca se deya que s’etzèrsit d’En Jaume éran 1.500 d’a cavall y 11.000 d’infantería.

      Díe 11 d’Ottubre de 1349 el Réy En Jaume III, sa séva segona dòna Na Violant de Vilarragut, es séu germà postís En Pagà, y es séus dos fiys En Jaume y Na Bèl, varen arribà emb sa flòta a sas costas de Mallorca per sa part de Pollènsa sênsa qu’es de sas talayas elza véssen, desembarcand a sa punta de Bestrutx (avuy de s’Avansada) tenguend allà matex sa priméra batalla emb s’etzèrsit aragonês comandad p’En Frey Vidal Algué, essênd derrotad p’es mallorquí. Allà matex s’hi va quedà dos díes completand es desembarc d’es total de sas tròpas.

        D’allà s’en anà a Alcudi hon també hey va quedà dos díes més. Llevò partí de cap a Muro emb sas bandéras a l’ayre, no troband p’es camí cap classe de reistènsi. D’aquí anà a Inca hon sabía que s’hi havían consetradas sas tròpas enemigas comandadas p’es pròpi Centéllas. Cuand se trobaren un devant s’altre, comprovà En Jaume qu’ets enemigs el superaven d’un bon tros, però axò ni l’asustà ni l’acovardà y elza va atacà per dos puns diferéns. Però no havend pogud avansà ni un pam cap d’es dos etzèrsits después de duas horas de lutxa, En Jaume se va veure obbligad a retirarsê de cap a Sinéu bax una bòna arruxada d’aygo pròpi de s’època, y En Centéllas de cap a Palma déxand a Inca una gornissió.

     De sa pobblassió mallorquina domés se juntaren emb s’etzèrsit d’En Jaume III, un grèc, un pollensí musulmà y un muréro cristià que va intentà entregarlí es pobble d’Inca antes de qu’arribassen sas tròpas aragonesas, essênd fet prisioné y mort penjad p’es coll.

De Sinéu s’en anà de cap a Lluch Majó essênd divènres díe 23 d’Ottubre de 1349. Es dissatte díe 24 a dematinada surtí de Palma direcció Lluch Majó es governadó Gilabèrt de Centéllas emb duas divisións. Y horabaxênc d’es matex díe es dos etzèrsits s’aturaren a una llégo de distansi un de s’altre. Es d’es mallorquí entre Galdent y es pobble. Es d’aragó en es camí de Palma a s’endrêt d’es putx Canals. Es diumenge díe 25 s’etzèrsit d’En Jaume III se pòsa emb órde de batalla y camina direcció Palma. No tardà mólt en toparsê emb sa divisió d’En Riambàu de Corbéra. S’envestida va sê ferosa, es d’En Jaume anavan goñand terréno, però es cab d’una estona arribà sa divisió d’es Governadó, que provocà que sas forsas d’es mallorquí comensassen a reculà. El Réy En Jaume éra es que més animava a n’es séus enfoñandsê éll matex allà hon sa lutxa éra més forta. Durant mólt de tems En Jaume III agontà tot es pês de sa batalla donand un gran etzemple, de tal fórma que no se poría sâbre ben a las claras quin d’es dos etzèrsits éra es qu’anava goñand, maldement sa diferènsi de número entre un y s’altre fós ventajosa p’ets aragonesos. Però arribà un moment en qu’el Réy En Jaume se trobà enrevoltad d’enemigs, que provocaren que caygués d’es cavall. No havía acabad de tocà es séu cos en tèrra, cuand un almogavar valensià d’un cop d’espasa li taya es cap, y xécandló fend un gran cridé eu enseñà a tot el món. Sa desastrosa notissi va corre d’un cap a s’altre d’es camp de batalla, y lo que per uns va sê motiu de gotj p’ets altres va sê tot lo contrari, que tal y com solía passà per aquéxa època y altras d’anteriós, vend s’etzèrsit d’En Jaume III a n’es séu dirigent mort, giraren en coa escampandsê per tot es camp de Lluch Majó, fugind d’es perseguidós direcció a la ma d’es cab d’Enderrocad hon hey havían es barcos emb sos qu’havían arribads a Mallorca. En aquesta batalla també hey va morí En Pagà germà postís d’el Réy En Jaume que ademés éra es que duya s’estandart reyal. Es fiy d’el Réy va sê ferid a sa cara y fet prisioné juntament emb la Réyna y s’Infanta Bel. Tots élls quedaren confinads emb sos frares fransiscàns de Lluch Majó y cuydats p’ets séus pròpis sirvéns. Sas feridas d’En Jaume, Prínsep de Mallorca, las va cuydà es metge Berengué Julià, que cobrà p’es servissis duas lliuras mallorquinas y dèu sòus. Aquex matex díe En Gilabèrt de Centéllas escrigué a n’En Pére IV notificandlí sa mort d’es séu enemig, y demanandlí qué havía de fé emb so séu cos y emb sa séua famili y criads. Com que passaren quinze díes sênsa rebre una resposta, díe 10 de Novembre li tornà escriure fendlí sâbre lo qu’havía fet fins llevò, diguendlí que com que no havía contestad a sa priméra carta, havía convocad a n’es Consêy de Mallorca y havía jutjad a n’es soldats d’En Jaume qu’havían pogud agafà, condenandlós a serví dins s’etzèrsit aragonés per espay de cinc añs sênsa cobrà cap sòu. També li demanava si porían enterrà a n’En Jaume III dins la Sèu de Mallorca emb sas hónras que li corresponían. Es cab de varis díes conestà En Pére IV es “Fratissida y Plagiadó” que trasladassen es cos d’el Réy de Mallorca a Valènsi juntament emb so séu fiy. Y axí se va fé díe 23 de Desembre embarcand de cap a Valènsi en es barco d’es patró Xisco Monsó, quedand la Réyna y s’Infanta Bèl emb sas monjas de Santa Clara de Valènsi, sas que no tardaren mólt en dexarlâs fugí de cap a Fransa.

ES DÈSSIM SÈTTIM RÉY - 7im cristià -

EN JAUME IV

Seguind emb sa séua obssessió, u Réy En Pére IV d’Aragó va fé tencà a n’En Jaume IV en es castell de Xàtiva de 1348 fins a 1358, añ en qu’eu fé trasladà a Barselona tencandló a n’es sotorranis d’es séu Palau, posandthí gordiàns sas vinticuatra hòras d’es díe, emb órdes de no perderló de vista ni un moment ni de nit ni de díe. Va fé costruí una gran gabi de fèrro dins sa matéxa estansi, hon hey pogués cabre es llit d’En Jaume, pêrque axí no se pogués escapà si es gordià pégava una cabessada. Més de dotze añs va està emb aquesta situassió es derré Réy llegítim de Mallorca, sênsa que sas súplicas d’el Papa pêrque l’amollàs donassen cap resultad.

Castell de Xàtiva

Però vêt aquí que maldement d’ets añs passads dêsde sa batalla de Lluch Majó, es partidaris d’En Jaume III no havían perdudas sas esperansas de veure a n’es séu fiy en possessió d’es réyne de Mallorca. Màtsim cuand tots élls l’havían jurad per Réy dins s’igglesi de Santa Eulari, es cab de poc tems d’havê nascud. Essênd un d’élls En Jaume de Sant Climent, Capiscol de la Sèu de Barselona. Aquest, juntament emb un grapad de partidaris més, sobornaren a n’es gordiàns d’es Palàu y díe primé de Matx de 1362, matand a n’es capità En Nicolàu Rovira mentras dormía, treguéren a n’En Jaume IV d’es Palàu y de Barselona.

A pésà d’oferí una bòna recompènsa a n’es qui l’agafàs o donàs indissis d’avón pogués està, En Jaume IV conseguí embarcarsê de cap a n’es réyne de Nàpols desfressad de mesquí.

Ja dins tèrras de Nàpols, En Jaume se titulà Réy de Mallorca, y Príncep de Moréa, essênd reconegud còma tal p’el Réy de Castélla, el Réy de Nàpols y el Réy de Fransa. Per aquest tems va morí En Lluís Réy de Nàpols, y com qu’En Jaume estava hospedat en es matex palau y éll éra alt y garrid, no va tardà mólt la Réyna viuda a enamorarsê d’éll, y es cab d’un añ, a 1363 se casaren díe 31 de Matx havend conquistad es mallorquí sas simpatías de la Córt napolitana. Es matrimòni va està condissionad a que élla, Na Juana d’Anjou, duría es calsóns. O siga, qu’En Jaume sería el Réy consort a canvi de rebre es Ducad de Calabria. Emb lo qu’es títols d’En Jaume IV éran: Réy de Mallorca, Prínsep de Moréa-Acaya y Duc de Calabria.

Castell de Nàpols

Durant es cuatre añs siguiéns En Jaume IV elza passà reunind dobbés y soldats per provà de reconquistà Mallorca. Anand fins a Burdéos per posarsê a sas ordas d’el “Prínsep Negre” governadó d’Aquitània (es que en realidat éra el Prínsep de Gales fiy majó de N’Eduard III d’Inglatèrra; rebend aquex mal nom debud a que sa séua armadura éra totalment negre). S’amistad entre aquets dos personatjes va sê tan forta qu’En Jaume IV de Mallorca va sê es Padrí de Fons d’es fiy d’es Prínsep de Gales, a n’es que batiaren dins la Sèu de Sant Andréu de Burdéos.

Cuand es Príncep Negre (Príncep de Gales) va anà a ajudà a n’En Pére III de Castélla a sa guèrra contra es pretendent d’es séu tròno, N’Enric de Trastàmara, En Jaume IV emb so séu petit etzèrsit l’acompañà duguend s’estandart d’es Réys de Mallorca desplegad. Sa séua contribussió va sê molt destacada a sa batalla de Nàjera p’es Bril de 1367, contribuind que N’Enric de Trastàmara fugís de cap a Fransa.

S’añ siguient, aquex, ajudat p’es Conte d’Anjou tornà entrà dins Castélla per Aragó, y passand per Calahorra entrà dins Burgos hon hey havía s’etzèrsit d’En Jaume IV pêrque aquest hey tenía sa residènsi dêsde sa batalla de Nàjera. Vend es mallorquí qu’es pobble de Burgos se donava a n’es Tratàmara, y que per consiguient presentarlí batalla a camp ubèrt havés estad contraprodussent, se va fé fort dins es castell de sa ciutad juntament emb En Alónso Fernàndez. Però vend N’Alónso que duyan sas de pèrde va fé en secrêt un tratte emb N’Enric de Trastàmara, y traissionand a n’En Jaume IV de Mallorca entregà es castell emb so mallorquí a dedíns. Es que va sê fet prisioné y trasladat a n’es castell de Curiel. Enterad En Pére IV d’Aragó es “Fratissida y Plagiadó” qu’el Réy llegítim de Mallorca estava prisioné d’es Trastàmara, envià a s’Arquebisbe de Zaragossa y a n’En Juan Fernàndez d’Heredia, governadó d’Amposta, a mirà de fé berrina y endursên a n’es mallorquí. Però aquets fets ben aviad arribaren a oreyas de sa séva dòna la Réyna de Nàpols, sa que totduna va pagà un rescat de xixanta mil dobbés mallorquíns.

Lliure ja En Jaume, passà a Òrtes en es condat de Fox p’es Mars de 1368. Y sentindsê obbligad emb sa séva dòna, se va prometa a éll matex de que no tornaría emb élla fins qu’havés reconquistad es réyne de Mallorca. D’allà s’en anà de cap a Monpellé hon es pobble eu va rebre emb molt de gotj essênd díe 16 de Bril de 1370. Lo primé que fé va sê anà a n’es convent d’es fransiscàns a resà a sa tomba de sa mara, la Réyna de Mallorca Na Costansa d’Aragó. Allà s’hi quedà tot lo díe. Londemà dematí s’en anà de cap a Arlés y llevò a Monferrató, hon va tení es gotj d’aferrà a sa séva germana Na Bèl, Princesa de Mallorca y Señora d’aquell llog, después de més de vint añs de separassió. Sempre fitsa s’idea de recuperà tots ets estads que per drêt de sussessió li corresponían, va conseguí juntà bastantas de compañías de soldats, entre fransesos, inglesos y provensals emb dobbés que li havía dexad el Réy de Castélla N’Enric I, es matex Enric que añs enréra va lutxà contra éll a Nàjera.

Aquest renòu d’armas no dexà indiferent a n’En Pére IV d’Aragó es “Fratissida y Plagiadó”, ordenand se reforsassen tots es castells d’el Rosselló y Mallorca. S’obssessió que tenía éra tan gròssa, qu’arribà a n’es punt de que per Mallorca se deya que p’es més de Setembre de 1373, havían vist a n’En Jaume IV per Artà desfressad de frare, y que havía quedat a romandre a ca madò Coloma de Solle (hostal molt famós).

Sigui com fós, fossen notissis infundadas o no, lo cèrt ês qu’En Jaume IV de Mallorca (s’aragonês tècnicament no’u poría sê Réy de Mallorca, pêrque no tenía cap de sas tres Divisas reyals d’es réyne: Corona, cétro y bolla) a primés de Gost de 1374 va entrà dins el Rosselló direcció Perpiñà, però arriband allà y vend que no duya sufissiéns tròpas per assetjà sa ciutad, continuà de cap a n’es coll de Panizas, no poguendthó passà pêrque s’etzèrsit aragonês comandat p’En Galceràn Ortal éra molt més gros qu’es séu. Per lo que va resoldre entrà p’es condat d’Urgell.

En Pére IV, que se trobava per aquest tems a Zaragossa, donà órdes de juntà gent aprop de Cervéra per presentarlí batalla. Però En Jaume IV no agafà es camí de Cervéra, y continuand de cap a Barselona s’hi plantà devant sas sévas muradas emb intensió d’assaltarlà essênd ja a mitjàn Desembre; però lo que són sas casualidats de qui té sa mala sort per desinne Diví, just allà se li acabaren es dobbés y se va veure obbligad a llissensià es séu etzèrsit. Y com que havía promês que no tornaría emb sa séva dòna fins recobrà es réyne de Mallorca, d’allà s’en anà a Castella arribandthí a principis de 1375. Estand per tèrras de Sória emb sos séus criads y sa séua germana Bèl, va caure malalt essênd duyt a n’es convent d’es fransiscàns d’aquexa ciutad, morindthí comensad s’ivèrn d’aquest matex añ de 1375, havend fet testament a favó de sa séva germana. Allà matex va sê enterrad.

ES DÈSSIM OTTÀU RÉY - 8àu. cristià -

NA BÈL I

Emb sa mort d’En Jaume IV va quedà aturada sa línea masculina d’es Réys de Mallorca, es cab de noranta añs de sa fundassió d’aquesta Dinastía.

Però en canvi, dêsde llevò Na Bèl de Mallorca passà a firmà y séllà es séus documéns còma: “Regina maioricarum”. De resultas d’es Drêt de Sussessió debud a n’es testament d’es séu germà. Maldement no havês estada Jurada còma tal p’es pobble mallorquí. Sênsa olvidarsên d’es séus drêts sobre es condats d’el Rosselló y es principad de Moréa (lo que avuy en díe ês tota Grèssia). De fet heyà un document (1) d’es siggle XIV, p’es cual élla vên sa mitad de sas séuas possessións d’es condat de Cerdaña y d’es Principad de Moréa, a n’En Lluís I d’Anjou, fundadó de sa segona branca de sa Casa d’Anjou a Fransa. Emb lo qu’es títols de Na Bèl después de sa mort d’En Jaume IV varen essê: Réyna de Mallorca, Princesa de Moréa y Contesa nominal de Rosselló, Cerdaña y Conflent.

1.- Htª de las Islas Baleares. 1979. Gabriel Alomar Esteve, pl. 219.

Na Bèl se casà a Monpellé díe 4 de Setembre de 1348 emb En Juan Paleòlogo, Marquês de Montferrato (nord d‘Italia), descendent d’ets empéradós de Costantinòpla. Tenguend emb éll es siguiéns fiys:

- N’Otón III, Marquês de Montferrato (1358 – 1378).

- En Juan III, Marquês de Montferrato (1360 – 1381).

- En Teodoro II, Marquês de Montferrato (1364 – 1418).

- En Guiem (1365 – 1400).

- Na Margalida (1364 – 1420) se casà a 1375 emb En Pére II d’Urgell.

       Cuand quedà viuda a 1375, se tornà casà emb En Konrad de Reichach zu Junganau, emb so que va tení un fiy per nom Mikèl, però no volguend sâbre rês sobre es Drèts d’es réyne de Mallorca, traspassà tots aquéis  Drêts de Sussessió per médiassió de testament, a n’En Lluís d’Anjou de sa branca de sa Provènsa, que dêsde llevonses se va titulà ademés, Réy de Mallorca, incorporand a n’es séu escut personal sas tres barras mallorquinas.

        Después Na Bèl va anà a viure a n’es Señoríu de Pezenes aprop de Monpellé. Anand, sênd ja molt véha, a passà es séus derrés díes a n’es convent de Santa Catherina du Val des Ecoliers, de París, morind allà a 1404.

      Vé bé di aquí que de fet sas Divisas reyals d’es Réyne de Mallorca (sa corona, es cétro y sa bolla d’el mon) se conservan attualment a París. Lo que mos indica que may varen essê entregadas a cap Réy aragonês. Que sempre varen està en mans d’es descendéns llegítims per Drêts sussessòris. Primé, com som vist, de personatjes mallorquíns, y llevò de personatjes de sas diferentas dinastías d’es Réys fransesos.

      Y aquí acaba aquest relato d’es fets d’es Réys de Mallorca, que varen dirigí aquestas islas independentament de cap alre entidat superió. Per axò no faré cap continuassió emb sos altres Réys nominals que, a partí de 1376 duguéren es títol de Réys de Mallorca, pêrque sas institussións d’aquest estad estaren “supervisadas” per sas aragonesas primé, y per sas de sa Corona d’España llevò fins a vuy en díe. Per lo que se va pèrda sa séva independènsi.

        Àra bé, es Drêt Civil y es Drêt Consuetudinari, emb unas cèrtas modificassións, avúy en díe seguêx essênd es matéx d’antes d’En Jaume I.