NASSIONALISME CATALÀ

NASSIONALISME CATALÀ, UNA GRAN FARSA

      Es nassionalisme català, dêsd'es séu nexament a finals d'es siggle XIX, s'ha fundamentad demunt una històri romàntica totalment deformada, y dirigida de cap a sas consecussión nassionalistes talment com vorêm dins es desarrollo d'aquest artícul.

MODIFICASSIÓ DE S'HISTÒRI

     S'Històri, a n'es mòdo d'entrendre de sas personas emb dos dits de front, ês sa crònica d'ets acontexeméns passads, a von s'historiadó ne ha de jutjà es fets històrics segóns es séu critèri o se séua ideología, ja que, de no férhó axí, induêx a s'historiadó a tergeversarlâ, bé per gandilocuéns sentiméns nassionalistes, bé per romantissisme o bé per mala fe. 
     En es cas d'ets hitoriadós de Cataluña, desgrassiadament, a sa majoría elz hem d'encuadrà dins es primé supost. Mos referim a n'es cronistes Bernat Desclot (s. XIII), a n'En Ramón Muntaner y a n'En Pére IV d'Aragó (s. XIV); axí com a n'ets historiadós Jaime Doménech y Antonio Genebreda (frares domínics d'es s. XV); a n'ets autós anònims de: Flos Mundi y Memorias de Cathalunya; y a n'En Gabriel Turell y Pedro Tomich (s. XV). Es que tots élls varen escriure sas sçeuas històris continuand dins sa línia d'ets autós d'es siggle XIII y XIV.
     Emb s'arribada d'es siggle XVI comènsa dins España s'Històri Científica, o sía, sa relassió vertadéra d'es fets històrics emb imparsialidat y objetividad. Es séus iniciadós varen essê: En Jeròni de Zurita 1512 - 1580 y N'Ambròssio de Morales 1512 - 1591.    
     Però encanvi a Cataluña, precisament dins aquest siggle pren més forsa sa decadènsi cultural catalana, comensada dins es siggle XV, y sas pòcas òbras hostoriogràficas que se varen escriure, pécan d's matéxos mals de sas òbras d'es siggles anteriós, o sía no fan gens d'honó a n'es moiment científic.

AUTÓS QUE CERTIFICAN SA DERIVA CATALANISTA

     Emb s'arribada d'es siggle XIX comènsa una nòva etapa dins s'Històri, es Romanticisme, que, còma principals caratterísticas son: sa propensió a s'individualisme, a los sentimental, a lo fantàstic, a lo passional.
     Y dins es Romantissisme s'hi capficaren ets intelettuals catalàns (y baléàrics) estalonads p'es burguesos; y varen tornà a'scriure històris de Cataluña de passió y fantasía, emb lo que se varen fé enfòra de s'Històri Científica. Aquest romantissisme català va vivificà es moiment lliterari-ideològic enomenad «La Renaixença» (1871-1905), niaró d'es nassionalisme català a von s'hi varen apuntà numerosos escritós y historiadós, tals com En Ramón d'Abadal, En Fernando Valls Taberné, En lluís Nicolàu d'Olivé, En Tòni Rovira Virgili, En Mariano Aguiló (mallorquí), En Tòni María Alcové (mallorquí), etc. Es que, a s'ingredient deformadó que de per sí ês es Romantissisme, li varen afagí es nassionalisme. Es resultad varen essê unas històris de Cataluña romàntic-nassionalistas que no s'ajustan a lo que díuen sas fons originals. Axí mos ho fan sabre per etzemple:

     En Santiago Albertí Gubern (català 1930 – 1997) mos díu de s'òbra d'En Pére Mikèl Carbonell (historiadó, notari, humaniste) que: «Sus glosas e interpolaciones resultan a menudo poco acertadas.../...su obra se ciñe casi siempre a hechos anecdóticos». (1)

    De s'òbra d'En Juan Gaspà Roig Jalpi (català s. XVII) mos díu: «Como otros autores de la época, no tuvo escrúpulos en inventar cronicones apócrifos .../,.. siguió muchísimas leyendas sin fundamento y falseó muy a menudo la verdad histórica».

    D'En Jeròni Pujadas (català 1568-1635) mos díu: «Pujadas hacía uso de gran cantidad de leyendas».

    De N'Andréu Bosch Villalta (català 1926-1984) mos díu: «Se trata de una obra apasionada, escrita con un entusiasmo excesivo».

    D'En Víctor Balagué Ciréra (català 1824-1901) mos díu: «Escribe con un romanticismo inflamado, que mezcla los hechos reales y los legendarios.»

    En Marcelino Menéndez y Pelayo (càntabro 1856-1912) mos díu: «...las Crónicas catalanas son las más ingenuas y pintorescas de la Edad Media.» (2)

    En Ferràn Soldevila y Zubiburu (català 1894-1971) mos díu: «...es realmente admirable el poder de invención de Ramón Muntaner en su Crónica.» (2)

    En Santiago Albertí i Gubern (català 1930-1997) mos díu: «...Pedro Tomich recoge leyendas mezcladas con hechos históricos. Y Gabriel Turell sigue la línea de Tomich, cuyos textos resume o plagia a menudo.» (3)

    En Josep Pla i Casadevall (català 1897-1981) mos díu: «...la Historia romántica es una historia falsa. ¿Tendremos algún día en Cataluña una auténtica y objetiva Historia?, ¿cuándo tendremos una Historia que no contenga las memeces de las historias puramente románticas que van saliendo?» (4)

    En Rafèl Bauzà y Socías (mallorquí ) Griot d'Històri de sas Baléàs mos díu: «...narrar Historia en España es muy arriesgado, tebeizar para satisfacer a ciertos sectores resulta más fácil.» (5) (Griot: depositari tribal de s'Histò u d'un altre conexement d'un determinad pobble, conservad y transmês de pares a fiys)

    En Jaume Capó y Villalonga (mallorquí 1918-2012) capellà, historiadó y professó mos díu: «...el historiador, ha de tener la humildad de saber cambiar y rectificar ante las evidencias.» (6)  A lo que mos hem de demanà ¿hey haurà colca catalaniste togad que tengui s'humildat de canvià y rettificà sas històris romànticas que de Cataluña s'han escritas y pubblicadas a n'es llibres de tèste?

1 Otra Historia de Cataluña. Marcelo Capdeferro. Barcelona 1985.

2 Nota al Cap. XCVIII de «Les quatre grans Cròniques». Barcelona, 1971.

3 Diccionari Biogràfic. Barcelona, 1966.

4 Noticies del capvesprol. Josep Pla. Ed. Destino, 1979.

5 Raíces profundas baleáricas. Rafael Bauzá Socías. Montuiri, 1994.

6 Diario de Mallorca, 14 Febrero 1997, pág. 8

ES NOM DE CATALUÑA

      Nom, ês sa paraula que determina a personas, animals o còsas, identificandlâs individual o colettivament. D'aquí sa séva importansi. Per axò, sa persona posà nom a n'es séus fiys domés néxa, ês lo primé que se fa dêsde sa Prehistòri; talment emb tot allò que l'enrevolta, per porê fé una diferensiassió-identificassió dins un primé atte d'inteligènsi.