NASSIONALISME CATALÀ
Ir a la navegación
Ir a la búsqueda
NASSIONALISME CATALÀ, UNA GRAN FARSA
Es nassionalisme català, dêsd'es séu nexament a finals d'es siggle XIX, s'ha fundamentad demunt una històri romàntica totalment deformada, y dirigida de cap a sas consecussións nassionalistas, que són, fé creure a n'ets estodiàns y a tots es qui elza vulguin escoltà, que Cataluña ha estad una nassió dêsde manco es siggle IX, talment com vorêm dins es desarrollo d'aquest artícul.
MODIFICASSIÓ DE S'HISTÒRI
S'Històri, a n'es mòdo d'entrendre de sas personas emb dos dits de front, ês sa crònica d'ets acontexeméns passads, a von s'historiadó ne ha de jutjà es fets històrics segóns es séu critèri o se séua ideología, ja que, de no férhó axí, induêx a s'historiadó a tergeversarlâ, bé per gandilocuéns sentiméns nassionalistes, bé per romantissisme o bé per mala fe.
En es cas d'ets hitoriadós de Cataluña, desgrassiadament, a sa majoría elz hem d'encuadrà dins es primé supost. Mos referim a n'es cronistes Bernat Desclot (s. XIII), a n'En Ramón Muntaner y a n'En Pére IV d'Aragó (s. XIV); axí com a n'ets historiadós Jaime Doménech y Antonio Genebreda (frares domínics d'es s. XV); a n'ets autós anònims de: Flos Mundi y Memorias de Cathalunya; y a n'En Gabriel Turell y Pedro Tomich (s. XV). Es que tots élls varen escriure sas sçeuas històris continuand dins sa línia d'ets autós d'es siggle XIII y XIV.
Emb s'arribada d'es siggle XVI comènsa dins España s'Històri Científica, o sía, sa relassió vertadéra d'es fets històrics emb imparsialidat y objetividad. Es séus iniciadós varen essê: En Jeròni de Zurita 1512 - 1580 y N'Ambròssio de Morales 1512 - 1591.
Però encanvi a Cataluña, precisament dins aquest siggle pren més forsa sa decadènsi cultural catalana, comensada dins es siggle XV, y sas pòcas òbras hostoriogràficas que se varen escriure, pécan d's matéxos mals de sas òbras d'es siggles anteriós, o sía no fan gens d'honó a n'es moiment científic.
AUTÓS QUE CERTIFICAN SA TERGIVERSASSIÓ CATALANISTA
Emb s'arribada d'es siggle XIX comènsa una nòva etapa dins s'Històri, es Romanticisme, que, còma principals caratterísticas son: sa propensió a s'individualisme, a los sentimental, a lo fantàstic, a lo passional.
Y dins es Romantissisme s'hi capficaren ets intelettuals catalàns (y baléàrics) estalonads p'es burguesos; y varen tornà a'scriure històris de Cataluña de passió y fantasía, emb lo que se varen fé enfòra de s'Històri Científica. Aquest romantissisme català va vivificà es moiment lliterari-ideològic enomenad «La Renaixença» (1871-1905), niaró d'es nassionalisme català a von s'hi varen apuntà numerosos escritós y historiadós, tals com En Ramón d'Abadal, En Fernando Valls Taberné, En lluís Nicolàu d'Olivé, En Tòni Rovira Virgili, En Mariano Aguiló (mallorquí), En Tòni María Alcové (mallorquí), etc. Es que, a s'ingredient deformadó que de per sí ês es Romantissisme, li varen afagí es nassionalisme. Es resultad varen essê unas històris de Cataluña romàntic-nassionalistas que no s'ajustan a lo que díuen sas fons originals. Axí mos ho fan sabre per etzemple:
En Santiago Albertí Gubern (català 1930 – 1997) mos díu de s'òbra d'En Pére Mikèl Carbonell (historiadó, notari, humaniste) que: «Sus glosas e interpolaciones resultan a menudo poco acertadas.../...su obra se ciñe casi siempre a hechos anecdóticos». (1)
De s'òbra d'En Juan Gaspà Roig Jalpi (català s. XVII) mos díu: «Como otros autores de la época, no tuvo escrúpulos en inventar cronicones apócrifos .../,.. siguió muchísimas leyendas sin fundamento y falseó muy a menudo la verdad histórica».
D'En Jeròni Pujadas (català 1568-1635) mos díu: «Pujadas hacía uso de gran cantidad de leyendas».
De N'Andréu Bosch Villalta (català 1926-1984) mos díu: «Se trata de una obra apasionada, escrita con un entusiasmo excesivo».
D'En Víctor Balagué Ciréra (català 1824-1901) mos díu: «Escribe con un romanticismo inflamado, que mezcla los hechos reales y los legendarios.»
En Marcelino Menéndez y Pelayo (càntabro 1856-1912) mos díu: «...las Crónicas catalanas son las más ingenuas y pintorescas de la Edad Media.» (2)
En Ferràn Soldevila y Zubiburu (català 1894-1971) mos díu: «...es realmente admirable el poder de invención de Ramón Muntaner en su Crónica.» (2)
En Santiago Albertí i Gubern (català 1930-1997) mos díu: «...Pedro Tomich recoge leyendas mezcladas con hechos históricos. Y Gabriel Turell sigue la línea de Tomich, cuyos textos resume o plagia a menudo.» (3)
En Josep Pla i Casadevall (català 1897-1981) mos díu: «...la Historia romántica es una historia falsa. ¿Tendremos algún día en Cataluña una auténtica y objetiva Historia?, ¿cuándo tendremos una Historia que no contenga las memeces de las historias puramente románticas que van saliendo?» (4)
En Rafèl Bauzà y Socías (mallorquí ) Griot d'Històri de sas Baléàs mos díu: «...narrar Historia en España es muy arriesgado, tebeizar para satisfacer a ciertos sectores resulta más fácil.» (5) (Griot: depositari tribal de s'Histò u d'un altre conexement d'un determinad pobble, conservad y transmês de pares a fiys)
En Jaume Capó y Villalonga (mallorquí 1918-2012) capellà, historiadó y professó mos díu: «...el historiador, ha de tener la humildad de saber cambiar y rectificar ante las evidencias.» (6) A lo que mos hem de demanà ¿hey haurà colca catalaniste togad que tengui s'humildat de canvià y rettificà sas històris romànticas que de Cataluña s'han escritas y pubblicadas a n'es llibres de tèste?
1 Otra Historia de Cataluña. Marcelo Capdeferro. Barcelona 1985.
2 Nota al Cap. XCVIII de «Les quatre grans Cròniques». Barcelona, 1971.
3 Diccionari Biogràfic. Barcelona, 1966.
4 Noticies del capvesprol. Josep Pla. Ed. Destino, 1979.
5 Raíces profundas baleáricas. Rafael Bauzá Socías. Montuiri, 1994.
6 Diario de Mallorca, 14 Febrero 1997, pág. 8
ES NOM DE CATALUÑA
Nom, ês sa paraula que determina a personas, animals o còsas, identificandlâs individual o colettivament. D'aquí sa séva importansi. Per axò, sa persona posà nom a n'es séus fiys domés néxa, ês lo primé que se fa dêsde sa Prehistòri; talment emb tot allò que l'enrevolta, per porê fé una diferensiassió-identificassió dins un primé atte d'inteligènsi. Axí, dêsd'es tems més antigs, ets humàns han anads posand noms ademés, a n'ets animals, eynas, armas, ròba, y, sobretot, a n'es terréno que tropitjava y es séus redòssos. Llevonses, segón enava conquistand altres territòris que li éran estrañs, enava posandlís noms emb sa séua llengo matèrna, sobreposandlós a sas denominassións que tenían antes de prenirlàs a n'es séus antigs habitàns. Domés en es cas de que fossen ciutads, per norma general lis conservavan sa séua denominassió anterió, ja qu'axò lis donava prestigi devans de possibbles enemigs. Etzemples en trobam per tot a reu a lo llarg de s'històri de humanidad, mirêm a von mirêm. Axí retrònen encara dins es nostros cervells noms còma Tiró, Sifón, Babilòni, Marí, Ur, Jerusalèm, etc., ciutads-estads emb identidat, cultura y llengo pròpis, que varen passà de dominadoras a sê sominadas emb fets puntuals historigrafiads dêsde s'àpoca més primitiva.
AXí tenim idò, que un nom identifica també a una ciutad, un territòri, un estad, una nassió. Aquéxas ciutads, territòris, estads o nassións, a la vegada denavan nom a n'es séus habitàns: filistèus, pêrque vivían a Filistèa; cananèus, pêrque vivían a Canaàn; fenicis, pêrque vivían a Fenici; baléàrics, pêrque vivían a Baléàs, cartaginesos, pêrque vivían a Cartago; castellàns, pêrque vivían a Castélla, o dins un castell; israélites, pêrque vivían a Israèl, etc.
D'aquesta fórma arribam a n'es nom de catalàns y Cataluña, a von ets historiadós romàntics preténen, es més, donan per cèrta a Cataluña, un'antiguedat de és de mil añs. Troband dins es séus llibres d'històri frasses com:
«...de cap a l'añ 1000 havía en es territòri de Cataluña véa...»; «...dins sa feudelisada Cataluña véa...»
Cuand lo cèrt ês que, ni a l'añ 1000 ni anteriós, aparêx sa paraula Cataluña a cap document coetani. No déxand de sê sinnificatíu ademés, que, s'Empéradó Carlo Magno posàs es nom de Marca Hispànica a n'el 800 d.C. a tot lo qu'aquéxos historiadó romàntics denominan Cataluña véa. Colcúns historiadós modèrns han volgud veure en es nom de Cataluña, es matéx sinnificad qu'es de Castélla, o sía, tèrra de castells. Axí com que català y castellà equivalen a resident de castell. Altres, díuen que Cataluña surt de Gothia o Gotholandia, que, ademés, axí éra coneguda lo qu'avúy ês sa part oriental de Cataluña, dêsd'es Pirinèus fins a n'es condat de Barselona, idò es séu pobbladós faren essê gods a lo primé y vissigods después, talment com a tota sa península Ibèrica, y gòdas sas séuas lleys embs sas que se regían. De fet en es pròleg d'ets "Usatges" pòsa que son sa recopilassió de sas séuas antigas lleys gòdas. (1) Però es gran filologiste y romanista català, Catedràtic de s'Universidat de Cuyo, Mendoza-Argentina (1939), de s'Universidat de Barselona (1930), y de sa de Chicago (1948), Membre de s'Istitut d'EStudis Catalàns (matsima autoridad llingüística de Cataluña), y autó d'es Diccionari Etimològic y complementari de sa llengo catalana - 1980, don Juan Corominas y Vigneaux (2) mos fa sabre (a 1954) que:
«En réalidat hem de reconexe que s'origen de català ês encara un enimma. Si volêm trobà una etimología, mitjansérament segura, o manco rahonabble, haurêm de partí d'una observassió: un nom tan jove com aquest, es molt difícil que pugui essê tradissional; ês més probabble que procedêsquiga d'una inissiativa local o inclús individual; y emb créassións d'aquesta classa, són fàcils ets èrros y sas alterassións. Es nostro nom pod, idò, havê nascud d'una deformassió y haversê generalisad facilment, pêrque éra útil y responía a una necessidat molt sentida; sa réalidat de Cataluña éra un fet present per tots, però no tenía nom, idò Marca Hispànica no éra un noms en propiedat...//...Es fet de qu'es nom de Cataluña aparêsqui de mans de dos italiàns, parêx sugerí un orígen clàssic. Axí que, vet aquí com italiàns culs se varen enrecordà de qu'aquélla part d'España estava habitada p'es LACETHANI (una de sas tribus íberas més numerosas que ocupava sa regió formada per sas comarcas de Cervéra - Igualada - Manresa y Vallés), y varen comensà a empleyà es nòu nom clàssic de LACETHANIA, talment com altres noms clàssics resucitads emb ètsit més o manco costant y permanent, tals com: AQUITANIA, BÈLGICA, LUCANIA, VASCÒNIA, etc. Es nom circularía primé dins varis escrits emb so ja dit nom de LACETHANIA. Però justament sa priméra mensió que se fa d'es nom de Cataluña, ês dins es LIBER MAIOLICHINUS, RERUM IN MAJORICA PISANORUM, AC DE EORUM TRIUMPHO PISIS HABITO, ANNIS SALUTIS MCXIV ET MCXV (Llibre Mallorquí; sobre sas còsas fétas p'es pisàns a Mallorca, y es triunf d'aquests celebra a Piza en est añ de Grassis de 1114 y 1115), a von es croniste, En Llorèns Veronés, Diàco d'En Pére II Aquibisbe de Piza, anomena a un tal "Vicarius Cathaloniae...»
«Aquesta etimología (seguêx diguend en Corominas) la va sugerí per priméra vegada y en termes lacònics, es fonetiste alemàn Schopf a l'añ 1919 dins sa séua òbra «Die konsonantischen Fernwiekingen (Ets efèttes remots de sas consonàns)», acettandlâ sênse discusió En Gramont, Ronjat y colcú més...//...Ja per acabà m'adhariré a s'esplicassió donada ja per altres, d'es canvi d'acabament de sa metàtessis CATHELANIA emb CATHALONIA, degud a s'influènsi d'altres noms de paísos acabads emb -ONIA: de Gasconia = Gascuña; Cathalonia = Cataluña.»
Concretand y seguind a s'eminent fiologíste català y de català, sa denominassió de Cataluña NO ÊS TRADISSIONAL, sinó, produtte d'una metàtessis apareguda per priméra vegada a 1115, y referid domés a sa zona més oriental d'es Pirinèus, no, a una nassió, idò dins sa crònica pisana, dins varis passatjes anomena a n'En Ramón Berengué III Señó de sa Gòtia y Señó d'es Pirinèus. D'axò fa domés, a n'el 2021, 906 añs. Llevò, pretendre donà un'antiguedat milenari a Cataluña còma nassió, ês totalment fals. Sa réalidat documental mos demostra que ni durant sa dominassió romana, ni dins s'època vissigòtica, Cataluña havía etzistida còma unidad geogràfica, ni emb aquest nom, ni ètica, ni còma unidat política y administrativa. Es testimònis més antigs, anteriós a s'ocupassió y assentament musulmà, mos infórman que sas tèrras que varen conformà lo que dêsde 1115 se va enomenà Cataluña, estavan divididas emb una sèri d'unidats territorials, que venían a coincidí emb determinadas comarcas naturals pirenàicas. An aquestas delimitassións comarcals se las conexían genèricament emb so nom de territoria o terrae: «Territoria Betetanum; terrae Labetolosanum; terrae Belotanum; etc.» Dins de cada comarca se distinguían aximatex, altras ciscuscripsións geogràficas més petitas bax es nom de pagi (pagos), y que vendrían a coincidí emb sos principals valls pirenàics: «Pagos de los Sebúricos; pagos de los Gistavensis; pagos de los Labasales; etc.» Y axí arribam a s'nvasió àrabé, a sa reconquista d'aquests llogs (pagos) p'En Carlo Magno, y a sa Créassió de sa Marca Hispànica coincidind més o manco emb sas matéxas zonas, y cubrind es matex territòri convertindlós emb condats, y enomenand a un Conte (governadó) entr'es pobbladós gods procedéns d'Aquitania, o sía va créà es marquesad de hispania, ja que de Marca surt Marquês y Marquesad. Y tot axò sênse qu'en cap moment se li donàs ni aparagués escrit es nom de Cataluña. Lo que ell mos dúa confirmà qu'es nom de Cataluña té a fecha d'avuy 2021 tansols 906 añs d'antiguedad es nom NO còma nassió, estad o país.
1.- Orígenes de Cataluña. Dr. Balari y Jovany
2.- El que s’ha de saber de la llengua catalana. Juan Corominas. 1954
¿CATALUÑA UN ANTIG ESTAD?
Si ja com som vist a s'artícul anterió, a n'es nom de Cataluña no se li pod donà un¡antiguedat milenari, molt ménos se li porêm donà a lo qu'es nassional-catalanistes enomenan "s'estad català" y qu'ets historiadós romàntics avalan emb frassas còma: (1)
«...con la federal unión que luego se ha de realizar entre Cataluña y otra nación o estado vecino...» (en clara alusió a n'es réyne d'Aragó, però refuand nomanarló).
«...Reconocidos y jurados sólo como condes, esto es, en Cataluña, Rossellón...»
«...de Cataluña, Rossellón, Urgel y otros condados...»
«...Itinerario del rey Alfonso I de Cataluña y II de Aragón...» (2)
«...consejero de Pedro III de Cataluña...» (3)
«...juró obediencia a Alfonso III de Cataluña...» (3)
Lo que no concorda ni emb broma emb sa réalidat històrica documentada. Essênd aquesta, que, fins a don Jaume I d'Aragó, de Mallorca y de Valènsi, Conte de Barselona y Señó de Mompellé (s. XIII) no se va fità oficialment es territòri de lo qu'avúy conexêm emb so nom de Cataluña. Idò domés éll va logrà qu'es tres condats de sa Marca Hispànica qu'encara pertenexían psèudo independéns en equéxa època: Ampurias, Urgell y Pallars Sobirà, se declarassen vassalls d'es réyne d'Aragó. Per lo que, únicament y domés a partí d'En Jaume I, se pod xerrà de Cataluña còma unidat territorial, may, may, antes. També va contribuí enormement es canvi que va fé en Jaumei I emb San Lluís réy de Fransa, per médiassió d'es Tratad de Corbeil a 1258, a von es dos réys se varen canvià es domini de territòris séus a cada costad d'es Pirinèus. O sía, que, per aquest Tratad el réy de Fransa renunsiava a n'es domini que tenía dêsd'En Carlo Magno sobre tots es condats de sa Marca Hispànica incluínd es condat de Barselona; y en Jaume I renunsiava a n'es domini que tenía demunt altres condats dins lo qu'avúy ês Fransa Sur, escètte Mompellé.
Y si bé no se pod xerrà d'es nom de Cataluña fins a n'es siggle XII, y grassis a una metàtessis que después emb en Jaume I va sê un réalidad física, no porêm xerrà de Cataluña políticament, fins a 1521 per cuant no va sê fins an aquest añ, concretament es 10 de Bril, en que se va enomenà es primé Virréy de Cataluña, Rosselló y Cerdaña, emb sa persona de s'ilustríssim señó Aquibisbe de Tarragona, don Pédro Folch de Cardona.
Sinnificatíu aquest enomenament, p'es cop que supòsa a sas teorías nassional-catalanistas, qu'a n'es condats de Rosselló y Cerdaña elza considéran còma "la Cataluña nort", però que, com veym, may s'ha tenguda consciènsi ni costansi de qu'el Rosselló y Cerdaña fossen part integrant de Cataluña (en canvi de sa fórma catalanista ês com elz'enseñan a sas escòlas, istituts y Universidats, que també considéran part integrant de Cataluña, a Baléàs y Valènsi, còma "la Cataluña insulà y la Cataluña sur"), aquesta reyal costitussió d'es Virreynad eu diu ben cla: Virréy de Cataluña, Rosselló y Cerdaña. Separand cada territòri independentament uns d'ets altres.
Sa créassió d'un estad, ja sigui impèri, réyne, principad, ducad, marquesad, condat, etc., dú implícitament, es nombrament de qui au ha de dirigí, o sía, que sempre s'enomena un empéradó, un réy, un duc, un marquês, un conte, etc. Llevad de que sa créassió o enomenament d'es territòri sigui únicament honorífic, o sigui, que se li dóngui es nom de principad o condat o colsevol altre, per contentà a sa classa políticament o econòmicament dominant dins aquex territòri.
Y com porêm comprovà emb lo referent a n'es "Principad de Cataluña", ja dêsde sa delimitassió territorial de Cataluña féta a 1241 p'En Jaume I (9é réy d'Aragó y 15nt Conte de Barselona), llevò de conseguí qu'es condats independens d'Ampurias, Ugell y Pallars Sobirà, se declarassen feudataris d'es condat de Barselona, quéra séu emb propiedat per herènsi, no se va créà cap títol de nobblesa que dugués es nom de Cataluña, ni éll matex, qu'havés pogud créa es réyne de Cataluña y que s'havés pogud enomenà réy, NO'U VA FÉ. Es séus títols varen essê: Réy d'Aragó, Réy de Mallorca, Réy de Valènsi, Conte de Barselona, Conte de Rosselló (cuand en Nuño Sans va morí) y Señó de Mompellé. Tampoc eu varen fé es séus sucessós, En Pédro III, N'Alfóns III, En Juan I, En Pérdro IV, etc. Y que no domés no'u créàren, sinó que ademés may se varen intitulà còma réys, prínceps, marquesos, contes, baróns o señós de Cataluña.
1. Historia Crítica de Cataluña. Antonio de Bofarull. 1876
2. Itinerario del rey Alfonso I de Cataluña y II de Aragón. J. Miret y Sans. Barcelona, 1904.
3. Gran Enciclopedia de Mallorca, pág. 13 y 17. Palma, 1990.
Vegêm ara qu'ês un estad.
S'entén per estad o nassió, es tros de tèrra avón hey víu una pobblassió emb una majoría de gent emb sa matéxa cultura, llengo y Històri, que s'autogovèrna emb sas sévas pròpis Istitussións Políticas, Culturals, Relligiosas, Militars y Econòmicas, totalment independéns d'altres territòris veynads y qu'està reconeguda per altras nassións.
Axí idò, tenim que, no porêm considerà s'etsistènsi de s'Estad Español, fins que no se varen juntà políticament sas Coronas de Castélla y d'Aragó; ja que antes, cada Corona tenía diferent Govènr y difarenta històri sòci-política, y inclús varen tení enfrentamént entr'éllas duas. Àrabé, compartían eleméns d'una matéxa cultura més antiga que sa créassió de sas duas Coronas. Ja que es nom de Réyne d'España vé d'es tems d'es Vissigods, y estava conformad per sas tèrras de tota sa Península Ibèrica, més coneguda y enomenada còma HISPANIA. De fet, a siggles molt posteriós a sa dominassió romana, trobam un document de l'añ 903 (1), com n'Alfóns III d'Asturias se va titulà «Hispaniae Rex»; tenguend en cónta que per aquéxa època sa part cristiana de sa Península domés éra sa franja êntre sa cordilléra cantàbrica y la ma. Posterioment, después de sa conquista de Tolédo a n'el 1085, N'Alfóns VI se va titulà «Imperator totius Hispaniae». Lo matex va fé N'Alfóns VII después de sa séua coronassió a n'el 1135 posandsê es matex títol, y declarandsê súbits séus es Réy de Navarra En García V Ramírez y es Réy d'Aragó En Ramiro II Sàntxez, "es monjo", y es Conte de Barselona En Ramón Berengué IV.
Com porêm veure, tant an aquest siggle com en es que vendràn, es nom d'España éra sinònim de Península Ibèrica, sênse qu'axò comportàs s'etzistènsi d'un estad español. Còsa que porêm confirmà, per etzemple, emb sa Crònica que va escriure En Jaume I d'Aragó, de Mallorca y de Valènsi, diguénd: «...nuestro padre el rey Pedro fue el rey más franco de cuantos hubo en España...»
Dins sa matéxa Crònica, xerrand en Jaume I d'es nobble català En Guiem de Servéra, mos díu: «…era de los más sabios hombres de España...»
A sa Crònica d'En Bernad Desclot, aquex mos relata dins es capítol vuyt, com a un viatje d'es Conte de Barselona a Alemania, se va presentà a s'Empéradó diguend: «...Señor, yo soy un caballero de España...»
A un altre passatje cuand es Conte de Barselona se presenta devant s'Empératríu, diu: «...yo soy un Conde de España al que llaman Conde de Barcelona.»
A un altre passatje de sa matéxa Crònica, s'autó mos fa sabre que s'Empéradó, dirigindsê a n'es séu sèguit lis cónta que: «...han venido dos caballeros de España...»
Quéda ben demostrad qu'es nom de España còma zona territorial ha estada emb aquest nom enomenada sempre. Y com un estad dêsd'es vissigods. D'igual manéra no porêm considerà un estad Italià tal com eu conexêm vauy díe, antes de sa revolusió d'En Garibaldi a mitjàn siggle XIX, anque se xèrrid e Italia emb mólta posteridat. Per axò matex, tampoc porêm considerà a Cataluña com un estad, ni antes ni ara. Sí còma delimitassió territorial.
Per contra, sí varen essê estads antes y después de sas séua reconquistas cristianas: Baléàs, Valènsi, Galicia, Asturias, Castélla, Aragó, Granada, Lleó, Mursia, Navarra, etc. Y después de sa Reconquista cristiana, es Réyne d'Asturias, va passà a sê un Principad.
Però encanvi, Cataluña, ni antes ni después de s'època romana ha'stada ni condad, ni marquesad, ni ducad, ni principad y molt manco réyne. Ja que cap d'aquests títos nobiliaris etsistexen, ni ningú elz ha ostentad sa séva titularidad, may. Y no va tení Virréys o Llogtinéns fins a n'es siggle XVI hon, a petició reiterada de sas autoriadat regionals, En Carlos I d'España va enomanà a n'En Pédro de Folch de Cardona, Arquibisbe de Tarragona, primé Virréy de Cataluña díe 10 de Bril de 1521. Essênd idò a partí d'aquesta fétxa y domés a partí d'aquesta fecha, cuand se considéra a nivell administratíu a sa regió d'Aragó enomenada Cataluña, un caratte d'estad separandâ d'es réyne d'Aragó, bax es títol honorífic de Pincipad. NO ENOMENAND CAP PERSONA, NI TANSOLS A S'ARQUIBISBE, PRINCEP DE CATALUÑA.
Domés Girona té prínceps y princesas dêsde sa séua créassió còma principad a 1416 p'En Fernando I d'Aragó, enomenand Príncep a n'es séu fiy majó Alfóns. O sía que, Principad són unas tèrras bax es domini d'un Príncep.
Un dato més que corrobora sa no independènsi d'es condat de Barselona repètte de colsevol rçeyne, mos la dú don Tòni de Bofarull (2) fendmós sabre: «...en 1162 de la Encarnación, en las inmediatas calendas de Agosto, el Conde de Barcelona y el de Provenza debían pasar a la corte de Federico, Emperador del Sacro Imperio Germánico, a jurar lo que estaba capitulado, y a prestarle el debido pleito y homenaje.»
Un altre més ês es Tratad de Corbeill, a von se fa un canvi de propiedats territorials êntr'En Jaume I y San Lluís de Fransa, relassionandlâs totdós, estand dins sa relassió de propiedats d'es Réy de Fransa: Barselona y tots ets altres condats y vescondats que conformavan sa Marca Hispànica.
1. - Otra Historia de Cataluña. Marcelo Capdeferro.
2.- Historia Crítica de Cataluña. Antonio de Bofarull. 1876. Tomo III, p. 58.
Tergiversassións de s'històri de Cataluña
Però en canvi, es nassional-catalanistes, escampan per tot pubblican llibres y donand conferènsis, que Cataluña ha estad un estad dêsde manco es siggle IX.
Tergiversà, mos diu sa RAE, qu'ês repetí arguméns o esplicà fets deformandlós intensionadament.
Y axò ês precisament lo que fan es nassional-catalanistes, arriban en es punt de qu'a 1989 se varen posà a celebrà es mil añs de s'etsistènsi de Cataluña. Cuand, resulta, tal com som dit més amunt, qu'es nom de Cataluña aparêx per priméra vegada en es siggle XII (1115) y debud a una metàtessis comesa per italiàns. Y que, també com ja som vist més amunt, sa delimitassió d'es territòri que comprên Cataluña, eu va fé en Jaume I d'Aragó, Mallorca y Valènsi, a 1241. Per lo que celebrà un milenà d'añs d'etsistènsi ês totalment fals, còma molt havéssen pogud celebrà es 874 aniversari d'es nexement d'es séu nom, o es 748 aniversari de sas fitas d'es séu territòri, però may es mil añs com varen celebrà emb tot boato.
Però lo més grave d'es cas ês, que cap istitussió cultural de pes (Universidat, Reyal Acadèmi de s'Històri o Ministèri de Cultura) va dí res. Emb lo que, calland, fend mutis p'es fòro, lo que varen fé ês estalonà sas tergiversassións nassionalistas de s'històri de Cataluña, Baléàs, Valènsi y Aragó. Y que sas Universidats de Cataluña, Valènsi y Baléàs lis fagin es jog, se pod arribà a entendre pêrqu'es séu Rettós y sa majoría de professorad són casi tots nassionalistes. D'es que no'u són, porêm enomenà a n'En Àlvaro Santamaría Aràndez, nascud a Castelló y resident a Mallorca dêsd'es añs 50 d'es siggle XX, Dottó y Catedràtic d'Històri, es que, a 1991 se va atreví a dí pa a n'es pa y vi a n'es vi, pubblicand s'històri medieval de Baléàs (Réyne de Mallorca), y editada emb fasciculs p'es Diari de Mallorca. Denunsiand casi totas sas tergiversassión y tòpics nassionals-catalanistes. Però no va sê élls es primé a alsà sa veu denunsiand sas tergiversassións nassionals-catalanistes, antes qu'éll n'hi va havê d'altres; com per etzemple:
En Josep Plà, gran intelettual gironês, hon en es séu llibre "Noticies del Capvesporl" se demana: ¿Arribarà colca díe en que Cataluña conti emb una autèntica y objetiva Històri que no conténguiga sas botxadas de sas històris purament romànticas que s'han editadas?
En Marcelino Menéndez y Pelayo Catedràtic de s'Universidat de Madrid, Membre de sa Reyal Acadèmi de s'Històri, a sa nota 98 de s'òbra "Les quatre grans Cròniques" mos diu qu'aquestas són sas crònicas més ingènuas y pintorêscas de tota s'Edat Mitja.
En Ferràn Soldevila Zubiburu Dottó y Catedràtic d'Històri, Arxivé de s'Arxíu de sa Corona d'Aragó, membre de "Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona", mo diu a sa matéxa òbra de "Les quatre grans Cròniques" y nòta 98 que: es realment admirabble es podê d'invenssió d'en Ramón Muntané a sa séua Crònica. (Per cèrt, aquesta Crònica d'en Ramón Muntané ês emb sa que se fundamentan es nassionals-catalanistes.)
Vegemnê un parêy d'aquestas tergiversassións
A sa derréra edició de s'Enciclopèdi Larouse, Editorial Planéta, a sa plana 2383, a s'entrada de TURMEDA, porêm lliggí: (sic) «Turmeda Anselmo, escritor catalán nacido en Mallorca 1352...»
D'aquesta afirmassió gratuíta porêm trèure duas conclusión: UNA, que si tal com se diu N'Ansèlm Turmedà, a nad a Mallorca, may pod essê català sinó mallorquí. DUAS, que si éra català y va nexa a Mallorca, ês pêrque Mallorca ês territòri català. Però axò tots sabêm qu'ês fals; es réyne de Mallorca MAY ha pertenescud a n'es catalàns.
A sa «Gran Enciclopèdi de Mallorca» tom I plana 13, a s'entrada ABELLA se diu: (sic) ABELLA, BERENGUER D' (¿ - Barcelona 1387) Conseller de Pere III de Catalunya. Majordom reial i assessor jurídic de la Cort. Vengué el 1349 a reforçar Mallorca davant la invasió de Jaume III. Va esser gobernador d l’illa el 1372.
Com porêm veure, s'enomena a un tal «Pere III de Catalunya», emb aquest petit detall de no enomenà a n'es réyne d'Aragó, dona conexement de qui eu lliggêx (y que desconegui s'històri d'España) que va etsistí un réyne enomenad Cataluña emb una dinastía reyal. Cuand resulta qu'axò ês ben fals.
A sa matéxa «Gran Enciclopèdi de Mallorca», a n'es matex tom trobam s'entrada ABRÍ, hon se diu: (sic) ABRÍ, GUILLEM (Mallorca s XIII) Jurat i Síndic. El 1279 intervengué en l’elecció de diputats per retre obediencia al rei Pere III. Va esser nomenat Jurat de Palma i del Regne el 1282. El 1285 jurà obediencia a Alfons III de Catalunya com a representant de Mallorca i va esser síndic de Mallorca per ratificar la transacció entre el regne d’Aragó i Mallorca (1303).
Un pic més comprovam com se mos dona cónte de s'etsistènsi d'un réyne català emb una dinastía reyal. Pero, com que resulta qu'es fanatismes són cegos, sords y prepoténs, no se varen donà cónte es Dottorads emb Històri, es Consêy Editorial ni es Consêy de Direcció que varen redattà aquéxa "Enciclopèdi", que, a sa plana 15 d'es matex tom I, pubblicaren una fotografía d'un Còdice hon a sas duas planas se relassionan es títols nobiliaris d'aquex Alfóns qu'élls enomenan de Cataluña; essênd aquéxos: (sic) Rex Aragonum, Sicilie, Valentie, Maioricarum, Sardinie et Corcica, Comes Barchinona, Dux Atixnax et Neopatrie et acetiam, Comes Rossilionie et Ceritanie.
Per una altre costad, sênse cap vergoña enomenan y bravetjan d'es mal enomenad «Atles català». Mapa mundi de s'antiguedat d'incalculabble való geogràfic y històric, fet per N'Abraham Cresques y Jafudà Cresques, mallorquíns y Mestres cartogràfics de s'Escòla de Cartografía Mallorquina (tradissionalment enomenada p'es pobbla mallorquí Escòla de Gònica -EDG-) (1). Sa que, segóns s'Històri Tradicional, va sê sa priméra escòla d'aquestas caratterísticas y que tan famos va arribà essê, qu'es Mèstres cartógrafos que d'élla sortían, éran ràpidament contratads per difaréns Réys de tota Euròpa.
Aquí, mos trobam emb so matéx cas de s'Enciclopèdi Larouse, que si resulta, còsa qu'ês axí, que tan N'Abraham com en Jafudà son mallorquíns, ês una tergiversassió abérrand convertirlós emb catalàns pêrque sí. Per lo que, denominà «Atles català» a s'òbra d'aquéxos dos Mèstres Cartogràfics mallorquíns y de s'Escòla Mallorquina de Cartografía EDG no ês de recibo. Y lo pitjó, que totas sas forsas políticas y culturals de Baléàs fan mambelletas an aquesta abérrand tergiversassió.
1.- Raíces del Pueblo. Rafael Baruzà Socías, Palma 1984. D.P. PM-465-1984
A s'Enciclopèdi Focus, a s'entrada ALFONSO mos trobam que pòsa: (sic) «Alfonso II el Casto 1152-1196. Rey de Aragón y Cataluña, hijo de Ramón Berenguer IV y de Petronila. Fue el primer rey de la Confederación catalano-aragonesa, por lo que se le conoce con el nombre de Alfonso II de Aragón y I de Cataluña.»
No ês possibble posà més tergiversassións juntas dins tan poc espay. Res més que tres. Per tres vegadas consecutivas aquesta Enciclopèdi mos dona cónta de que va etsistí un estad català.
Sa priméra: «...Fue rey de Aragón y Cataluña...». Cataluña, com ja som demostrad, may fins avúy en díe ha estad un estad y molt ménos un réyne, qu'ês precisament lo que mos dona a entendre.
Segona: «Fue el primer rey de la Confederación catalano-aragonesa...». S'hipotètica «Confederación catalano-aragonesa» (molt enomenada p'es catalanistes) tampoc va etsistí may, tal esperpèntic títol ês produtte d'ets historiadós catalàns romàntics, ja que no etsistêx cap document ni un a von aparêsquiga sa frassa confederassió catalano-aragonesa. Sa réalidat històrica documentada mos diu que, cuand se va casà en Ramón Berengué IV conte de Barselona emb na Petronila, Princesa d'Aragó, es condat de Barselona y es demés condats feudataris d'quest, varen essê xuclads p'es réyne d'Aragó, passand dêsd'aquest moment tots élls a sê territòris aragonesos.
Y terséra: «... se le conoce con el nombre de Alfonso II de Aragón y I de Cataluña...». Igualment que sa saltras duas vegadas, cuand enomena que N'Alfóns ês I de Cataluña, evidensía s'etsistènsi d'un estad català. Còsa totalment falsa.
Però aximatex, dins aquesta matéxa Enciclopèdi pràtticament a tots es réys d'Aragó a partí d'aquest Alfóns, elz intitulan a tots còma réys d'Aragó y de Cataluña.
Y axí també, seguind sa matéxa tònica de tergiversassió y falsedat històrica, mos trobam que a s'entrada de "Catalunya" a sa «Gran Enciclopèdi Catalana» mos diu: (sic) «País d'Europa mediterrània, a la costa oriental de la Península Ibèrica ... / ... les comarques catalanes administrativament aragoneses han rebut també el nom de Catalunya aragonesa, i les Balears, el de Catalunya insular.»
Un pic més porêm comprovà sa tasca d'intotsicassió de cap a n'es més joves, (que són es qu'ahbitualment consultan sas enciclopèdis), de s'etsistènsi d'una nassió independent d'España. Donandlís a entendre que sempre ha estad axí emb sa frassa: «han rebut també el nom de».
Ja'u va dí a 1932 En Salvadó de Madariaga a sa séva òbra "Memorias de un federalista" (o sía, que no se pod dí d'éll que fos fasciste, qu'ês com s'anomena a tots es que no combregan emb sos postulads falsos d'es catalanistes), mos diu: «...habrá que hacer constar también, que estos catalanes, que tanto se duelen del imperialismo absorbente de Castilla, se apoderan tranquilamente de los reinos de Mallorca y Valencia, que jamás fueron catalanes. Por lo que llamar países catalanes a Baleares y a Valencia, es hacer pajaritas de papel con los documentos fehacientes...»
Dins sa famosa Enciclopèdi Espasa (2), mos trobam que a s'entrada de Martorell, mos diu: «MARTORELL, Juan o Juhanot», que se denomina a la novela Tirant lo Blanch: ...la famosa novela catalana.»
¡JA TENIM LA SÈU PLENA D'ÒUS! emb aquesta afirmassió de: "la famosa novela catalana". Mos entefèrra qu'en Juhanot Martorell va escriure Tirand lo blanch en català, cuand resulta que, ademés de que éll éra valensià ja que allà va néxa y viure, en espròleg de sa novèla original (a sas nòvas reedissións han llevad aquest dato) pòsa ben clarament: (sic)
«...E vostra seyoria qui per la virtut compostara los defallimēts açi en stil com en orde: en lo present es tractat per mi posats per inaduertencia: e pus verdaderamēt ignorancia me treuire expondre: no solamēt de lengua anglesa en portoguesa. Mas encara de portoguesa en vulgar valenciana: perço que la nacio don yo so natural sē puxa alegrar e molt aiudar per los tāts e tā insignes actes coz hi son.»
Per rematà sa falsedat pubblicada a s'Enciclopèdi Espasa (y altras) trobam dins es Deo Gratia d'en Martí Joan de Galba de sa matéxa novèla Tirand lo blanch, que mos diu: (sic)
«...lo libre del valeros e strenu caualler Tirant lo blanch Princep: e Celar del Imperi grech de Cōtestinoble. Lo qual fon traduit de Angles en lengua portoguesa. E apres en vulgar lengua valenciana per lo magnifich: e virtuos vaualler mossen johanot martorell. Lo qual per mort sua non pogue acabar de traduir sino les tres parts. La quarta part que es la fi del libre es toda traduida apregaries de la noble senyora donna Isabel de loriç: per lo magnifich caualler mossen Marti johan de galba...»
Un'altra tergiversassió més: En David Abulafia, Reader emb Històri de s'Universidat de Cambridge, va escriure un llibre d'històri demunt es réyne de Mallorca, emb inglês, naturalment, titulandló: (3) A MEDITERRANEAN EMPORIUM (Un impèri a n'es Mediterrani).
Aquesta òbra va tení tand d'ètsit que dòña Pilà Garí, mallorquina Llicensiada emb Geografía y Històri, la traduêx a s'Español. Traducció que revisa dòña Blanca Garí, també mallorquina, y Professora titulpa d'Històri Medieval de s'Universidat de Barselona.
Fins aquí tot normal; però sa vena nassional-catalanista de sa priméra, no pod reistí sa tentasió de tergiversà, y sênse cap mirament va y subtitula s'òbra d'En David Abulafia còma:
UN EMPORIO MEDITERRÁNEO El reino catalán de Mallorca
Y dòña Blanca Garí axí eu va acettà ¡increibble!, demostrand emb axò es séu elevadíssim grau de nassional-catalanisme, y es séu baxíssim grau de conoxeméns de s'assinnatura qu'está enseñand a s'Universidat.
Tergiversassións que no turan y que generalment van dirigidas a n'ets escolàs, cervellêts vèrges que innocentament creue fil per randa emb lo qu'estodían (mos ha passads a tots) o lo que lis esplican es professós. Axí van cresquend dins una mentida històrica costant, que per élls son veras absolutas, ja qu'es séu rahonament ês: "Si no fos ve, no'u pubblicarían a n'es llibres de tèste."
Però sa réalidad ês sa qu'ês, y en es llibre didàttic de Geografía y Històri (4) que s'estodía a s'Enseñansa Obbligatòri de Baléàs, mos trobam, com qui no vol sa còsa, una mapêt señalad emb so número 15, a tot coló, a von se dona conexement de s'etsistènsi dins s'Edat Mitja, d'es réine de Cataluña:
2.- Enciclopedia Espasa, t.33, p.593
3.- UN EMPORIO MEDITERRÁNEO. El reino catalán de Mallorca. Ediciones Omega S.A., Barcelona, 1996.
4.- Geografía e Historia. Baleares 2º Curso Secundaria. Ed. Santillana .1997
A s'Enciclopèdi El Mundo del Siglo XXI, a sa plana. 44 a sas entradas de Alfonso, porê lliggí:
Alfonso II el Casto (I de Cataluña) 1157 – 1196...
Alfonso III el Liberal (II de Cataluña) 1265 – 1291...
Alfonso IV el Benigno (III de Cataluña) 1299 – 1336...
Alfonso V el Magnánimo (IV de Cataluña) 1416 – 1458...
A sa plana 1.079 a s'entrada Pedro lliggim:
Pedro II el Católico (I de Cataluña) 1177 – 1213...
Pedro III el Grande (II de Cataluña) 1240 – 1285...
A sa plana 1.080 de sa matéxa entrada lliggim:
Pedro IV el Ceremonioso (III de Cataluña, II de Valencia y I de Mallorca y Cerdeña) 1319-1387.... / ... incorporó el reino de Mallorca a la corona catalano-aragonesa...
Y qui eu va escriure se va quédà tan ample.
Vet aquí un'altra més y emb aquéxa ja m'atur pêrque s'en pòren escriure varis toms domés de tergiversassións.
En es llibre de sa colecció Biblioteca B´sica de Historia - Monografías, titulad "Las Cruzadas", de dòña María Antonia Loste - 1990, essênd es coordinadó científic don Joaquín Prats y Cuevas (Catedràtic d'Istitut y Professó d'Històri de s'Universidat de Barselona), en es marge de sa plana 84 se pòsa devall sa fotografía d'un séllo d'En Jaume I, lo siquient:
“...Anverso del Gran sello de Jaime I el Conquistador, hijo de Pedro II de Aragón y Cataluña...”
Com porêm comprovà tot assò ês impròpi, tergiversadó y anticientífic, fé creure que Cataluña va sê un reine. Però en canvi, axò ês es resultad de mols dañs de perseveransi tergiersadora d'es nassional-catalamisme dins es col·lègits y Universidats, sênse trobà cap trava ni cultural ni política. Fend bòna emb essò una màtsima de sa Psicología que diu:
«Una mentida repetida "n" número de vegadas, se convertêx emb una veritad irrefutabble.»
O aquest'altra màtsima:
«Si se lliggêx o escolta una paraula o frassa "n" número de vegadas, s'acaba per pronunsià incoscientament aquéxa frassa o paraula, quédand ja per sempre còma pròpi»
Aquesta segona màtsima se pod paupà emb sa totalidat d'es polítics de Baléàs y emb sa majoría s'stodiàns. Que, de tant d'escriure y estodià en català, estàn catalanisand es Baléà (Formenterênc, Eivissênc, Manurquí y Mallorquí), fend un barretjad llingüístic que fa po y que mos du irremediabblement a que, dins uns 10 o 20 añs més es Baléà o Mallorquí desaparexerà com un grum de sucre dins es cafè.
¿Confederessió catalana-aragonesa?
A massas ocasións som lleggid a llibres d'Històri, de tèste, o artículs periodístics, sa frassa: «...sa confederassió catalana-aragonesa...»
Tal com emb sas altras tergiversassións, emb aquesta frassa se pretén una vegada més, donà catagoría d'estad a Cataluña, ja que una confederassió domés de pod donà êntre dos o més estads; com per etzemple ets antigs Estads Confederads d'el sur d'ets Estads Unids de Nortamèrica, o sa Confederassió Helvètica, aquí a Euròpa.
Però casi tots sabêm que Cataluña no ha estad may cap reine, ni marquesad, ni condat, ni señoríu. Domés ha estad enomenad Principad a nivel administratíu a partí d'es siggle XVI.
Y si anam, com sempre, a sa réalidat històrica documentada, mos trobam que, a lo qu'es nassional-catalanistes considéran que se va produí sa confederassió Aragó-Cataluña, va sê cuand en Ramón Berengué IV conte de Barselona, se va casà emb Na Petronila I d'Aragó. Però resulta que sa réalidat ês, qu'en aquests moméns, es condats d'Urgell (condat molt més poderós qu'es de Barselona), Ampurias y Pallars Sobirà, eran independéns respètte d'es de Barselona, emb sas séuas pròpis lleys y frontéras ban definidas; tal còsa ês axí, qu'En Ramón Berengué IV cada vegada qu'havía d'ana de Barselona a Aragó o vicevèrsa, y per consiguient havê de travessà sas tèrras d'es condat s'Urgell, havía de notificà a n'es séu Conte que passava per sas séuas tèrras de cap a Aragó, pêrqu'es conte d'Urgell no se pensàs qu'eu estavan invadind militarment.
Per consiguient, sa confederassió Aragó-Cataluña, o com a élls lis agrada dí, sa confederassió catalana-aragonesa, no va sê possibble ja que, essênd es condats d'Urgell, Ampurias y Pallars Sobirà, independéns d'es de Barselona, molt malament va havê poguda etsistí aquéxa confederassió incluinlós a élls. Però axí i tot vegêm emba quinas basses se va firmà es document de matrimòni êntr'es Conte de Barselona y el Réy d'Aragó Ramiro I, escrit en es Llibre d'es Fèu, en es document de díe 11 d'Ottubre de s'añ de l'Encarnassió de 1137, a von es réy d'Aragó no domés no li donava es réyne, sinó que, éll escampava sa séua señoría demunt es condat de Barselona y tots es que li estavan subordinads.
Vet aquí es bossí més important:
(1) «... et ego praefactus Rex Ranimirus sim Rex, dominus et pater in praefato regno et in totis comitatibus tuis dum mihi placuerit.»
Traducció: "...y jo dit réy Ramiro, sigui Réy, Señó y pare dins es dit réyne y dins tots es téus condats fins qu'a jo me parêsquiga bé."
Axí que, no domes no'y va havê Confederassió, sinó que totas sas possessións d'En Ramón Berengué IV varen passà a podê d'el Réy d'Aragó; o sía, aquests territòris varen passà a formà part integrand d'es réyne d'Aragó. Y axí va sê fins a finals d'es siggle XIX en que va néxa es moviment nassionaliste emb en Prat de la Rima agafand es nom deRenaixença.
1.- Historia Crítica de Cataluña. Antonio de Bofarull 1876. Tom III, p.14
Tal éra sa conciènsi de pertenexa a Aragó d'es catalàns, qu'a a 1436 es nobbles, es militars y s'estament relligiós catalàns, varen demanà a n'el Réy d'Aragó (qu'en aquells moméns N'Alfóns V) permís per celebrà sa festividat de San Jordi a part de sa d'Aragó (que feya 235 añs que la celebravan); com qu'el Réy lis va donà permís, élls se varen compromete emb document firmad p'es tres estaméns enomenads que, cuand sas tròpas catalanas entrassen emb combat, es séu crid de guèrra sería: (2)
¡ARAGÓ, SANT JORDI¡
2.- Gran Enciclopedia Catalana. t.13 p.270
A s'attualidat, en canvi, es nassionalisme català dóna a entendre qu'ês Aragó que lis ha copiada aquesta festividat.
Tergiversassións escandalosas de sas que sa "Real Academia de la Hisotria" no ha ubèrta sa boca, ¿perquê? ¿està sa Reyal Acadèmi en connivènsi emb so nassionalisme català? ¿son es séus Acadèmics nassionalistes catalàns? ¿no ês sa funsió de s'Acadèmi vel·là pêrque precisament no se pubbliquin falsedats històricas?
Sa resposta a totas aquestas preguntas domés la podrà donà es periodisme d'investigassió neutral.
