NASSIONALISME CATALÀ

NASSIONALISME CATALÀ, UNA GRAN FARSA

      Es nassionalisme català, dêsd'es séu nexament a finals d'es siggle XIX, s'ha fundamentad demunt una històri romàntica totalment deformada, y dirigida de cap a sas consecussión nassionalistes talment com vorêm dins es desarrollo d'aquest artícul.

MODIFICASSIÓ DE S'HISTÒRI

     S'Històri, a n'es mòdo d'entrendre de sas personas emb dos dits de front, ês sa crònica d'ets acontexeméns passads, a von s'historiadó ne ha de jutjà es fets històrics segóns es séu critèri o se séua ideología, ja que, de no férhó axí, induêx a s'historiadó a tergeversarlâ, bé per gandilocuéns sentiméns nassionalistes, bé per romantissisme o bé per mala fe. 
     En es cas d'ets hitoriadós de Cataluña, desgrassiadament, a sa majoría elz hem d'encuadrà dins es primé supost. Mos referim a n'es cronistes Bernat Desclot (s. XIII), a n'En Ramón Muntaner y a n'En Pére IV d'Aragó (s. XIV); axí com a n'ets historiadós Jaime Doménech y Antonio Genebreda (frares domínics d'es s. XV); a n'ets autós anònims de: Flos Mundi y Memorias de Cathalunya; y a n'En Gabriel Turell y Pedro Tomich (s. XV). Es que tots élls varen escriure sas sçeuas històris continuand dins sa línia d'ets autós d'es siggle XIII y XIV.
     Emb s'arribada d'es siggle XVI comènsa dins España s'Històri Científica, o sía, sa relassió vertadéra d'es fets històrics emb imparsialidat y objetividad. Es séus iniciadós varen essê: En Jeròni de Zurita 1512 - 1580 y N'Ambròssio de Morales 1512 - 1591.    
     Però encanvi a Cataluña, precisament dins aquest siggle pren més forsa sa decadènsi cultural catalana, comensada dins es siggle XV, y sas pòcas òbras hostoriogràficas que se varen escriure, pécan d's matéxos mals de sas òbras d'es siggles anteriós, o sía no fan gens d'honó a n'es moiment científic.

AUTÓS QUE CERTIFICAN SA DERIVA CATALANISTA

     Emb s'arribada d'es siggle XIX comènsa una nòva etapa dins s'Històri, es Romanticisme, que, còma principals caratterísticas son: sa propensió a s'individualisme, a los sentimental, a lo fantàstic, a lo passional.
     Y dins es Romantissisme s'hi capficaren ets intelettuals catalàns (y baléàrics) estalonads p'es burguesos; y varen tornà a'scriure històris de Cataluña de passió y fantasía, emb lo que se varen fé enfòra de s'Històri Científica. Aquest romantissisme català va vivificà es moiment lliterari-ideològic enomenad «La Renaixença» (1871-1905), niaró d'es nassionalisme català a von s'hi varen apuntà numerosos escritós y historiadós, tals com En Ramón d'Abadal, En Fernando Valls Taberné, En lluís Nicolàu d'Olivé, En Tòni Rovira Virgili, En Mariano Aguiló (mallorquí), En Tòni María Alcové (mallorquí), etc. Es que, a s'ingredient deformadó que de per sí ês es Romantissisme, li varen afagí es nassionalisme. Es resultad varen essê unas històris de Cataluña romàntic-nassionalistas que no s'ajustan a lo que díuen sas fons originals. Axí mos ho fan sabre per etzemple:

     En Santiago Albertí Gubern (català 1930 – 1997) mos díu de s'òbra d'En Pére Mikèl Carbonell (historiadó, notari, humaniste) que: «Sus glosas e interpolaciones resultan a menudo poco acertadas.../...su obra se ciñe casi siempre a hechos anecdóticos». (1)

    De s'òbra d'En Juan Gaspà Roig Jalpi (català s. XVII) mos díu: «Como otros autores de la época, no tuvo escrúpulos en inventar cronicones apócrifos .../,.. siguió muchísimas leyendas sin fundamento y falseó muy a menudo la verdad histórica».

    D'En Jeròni Pujadas (català 1568-1635) mos díu: «Pujadas hacía uso de gran cantidad de leyendas».

    De N'Andréu Bosch Villalta (català 1926-1984) mos díu: «Se trata de una obra apasionada, escrita con un entusiasmo excesivo».

    D'En Víctor Balagué Ciréra (català 1824-1901) mos díu: «Escribe con un romanticismo inflamado, que mezcla los hechos reales y los legendarios.»

    En Marcelino Menéndez y Pelayo (càntabro 1856-1912) mos díu: «...las Crónicas catalanas son las más ingenuas y pintorescas de la Edad Media.» (2)

    En Ferràn Soldevila y Zubiburu (català 1894-1971) mos díu: «...es realmente admirable el poder de invención de Ramón Muntaner en su Crónica.» (2)

    En Santiago Albertí i Gubern (català 1930-1997) mos díu: «...Pedro Tomich recoge leyendas mezcladas con hechos históricos. Y Gabriel Turell sigue la línea de Tomich, cuyos textos resume o plagia a menudo.» (3)

    En Josep Pla i Casadevall (català 1897-1981) mos díu: «...la Historia romántica es una historia falsa. ¿Tendremos algún día en Cataluña una auténtica y objetiva Historia?, ¿cuándo tendremos una Historia que no contenga las memeces de las historias puramente románticas que van saliendo?» (4)

    En Rafèl Bauzà y Socías (mallorquí ) Griot d'Històri de sas Baléàs mos díu: «...narrar Historia en España es muy arriesgado, tebeizar para satisfacer a ciertos sectores resulta más fácil.» (5) (Griot: depositari tribal de s'Histò u d'un altre conexement d'un determinad pobble, conservad y transmês de pares a fiys)

    En Jaume Capó y Villalonga (mallorquí 1918-2012) capellà, historiadó y professó mos díu: «...el historiador, ha de tener la humildad de saber cambiar y rectificar ante las evidencias.» (6)  A lo que mos hem de demanà ¿hey haurà colca catalaniste togad que tengui s'humildat de canvià y rettificà sas històris romànticas que de Cataluña s'han escritas y pubblicadas a n'es llibres de tèste?

1 Otra Historia de Cataluña. Marcelo Capdeferro. Barcelona 1985.

2 Nota al Cap. XCVIII de «Les quatre grans Cròniques». Barcelona, 1971.

3 Diccionari Biogràfic. Barcelona, 1966.

4 Noticies del capvesprol. Josep Pla. Ed. Destino, 1979.

5 Raíces profundas baleáricas. Rafael Bauzá Socías. Montuiri, 1994.

6 Diario de Mallorca, 14 Febrero 1997, pág. 8

ES NOM DE CATALUÑA

      Nom, ês sa paraula que determina a personas, animals o còsas, identificandlâs individual o colettivament. D'aquí sa séva importansi. Per axò, sa persona posà nom a n'es séus fiys domés néxa, ês lo primé que se fa dêsde sa Prehistòri; talment emb tot allò que l'enrevolta, per porê fé una diferensiassió-identificassió dins un primé atte d'inteligènsi. Axí, dêsd'es tems més antigs, ets humàns han anads posand noms ademés, a n'ets animals, eynas, armas, ròba, y, sobretot, a n'es terréno que tropitjava y es séus redòssos. Llevonses, segón enava conquistand altres territòris que li éran estrañs, enava posandlís noms emb sa séua llengo matèrna, sobreposandlós a sas denominassións que tenían antes de prenirlàs a n'es séus antigs habitàns. Domés en es cas de que fossen ciutads, per norma general lis conservavan sa séua denominassió anterió, ja qu'axò lis donava prestigi devans de possibbles enemigs. Etzemples en trobam per tot a reu a lo llarg de s'històri de humanidad, mirêm a von mirêm. Axí retrònen encara dins es nostros cervells noms còma Tiró, Sifón, Babilòni, Marí, Ur, Jerusalèm, etc., ciutads-estads emb identidat, cultura y llengo pròpis, que varen passà de dominadoras a sê sominadas emb fets puntuals historigrafiads dêsde s'àpoca més primitiva.
    AXí tenim idò, que un nom identifica també a una ciutad, un territòri, un estad, una nassió. Aquéxas ciutads, territòris, estads o nassións, a la vegada denavan nom a n'es séus habitàns: filistèus, pêrque vivían a Filistèa; cananèus, pêrque vivían a Canaàn; fenicis, pêrque vivían a Fenici; baléàrics, pêrque vivían a Baléàs, cartaginesos, pêrque vivían a Cartago; castellàns, pêrque vivían a Castélla, o dins un castell; israélites, pêrque vivían a Israèl, etc.
    D'aquesta fórma arribam a n'es nom de catalàns y Cataluña, a von ets historiadós romàntics preténen, es més, donan per cèrta a Cataluña, un'antiguedat de és de mil añs. Troband dins es séus llibres d'històri frasses com:

«...de cap a l'añ 1000 havía en es territòri de Cataluña véa...»; «...dins sa feudelisada Cataluña véa...»

   Cuand lo cèrt ês que, ni a l'añ 1000 ni anteriós, aparêx sa paraula Cataluña a cap document coetani. No déxand de sê sinnificatíu ademés, que, s'Empéradó Carlo Magno posàs es nom de Marca Hispànica a n'el 800 d.C. a tot lo qu'aquéxos historiadó romàntics denominan Cataluña véa.
   Colcúns historiadós modèrns han volgud veure en es nom de Cataluña, es matéx sinnificad qu'es de Castélla, o sía, tèrra de castells. Axí com que català y castellà equivalen a resident de castell. Altres, díuen que Cataluña surt de Gothia o Gotholandia, que, ademés, axí éra coneguda lo qu'avúy ês sa part oriental de Cataluña, dêsd'es Pirinèus fins a n'es condat de Barselona, idò es séu pobbladós faren essê gods a lo primé y vissigods después, talment com a tota sa península Ibèrica, y gòdas sas séuas lleys embs sas que se regían. De fet en es pròleg d'ets "Usatges" pòsa que son sa recopilassió de sas séuas antigas lleys gòdas. (1)