NASSIONALISME CATALÀ

NASSIONALISME CATALÀ, UNA GRAN FARSA

      Es nassionalisme català, dêsd'es séu nexament a finals d'es siggle XIX, s'ha fundamentad demunt una històri romàntica totalment deformada, y dirigida de cap a sas consecussións nassionalistas, que són, fé creure a n'ets estodiàns y a tots es qui elza vulguin escoltà, que Cataluña ha estad una nassió dêsde manco es siggle IX, talment com vorêm dins es desarrollo d'aquest artícul. 
      

MODIFICASSIÓ DE S'HISTÒRI

     S'Històri, a n'es mòdo d'entrendre de sas personas emb dos dits de front, ês sa crònica d'ets acontexeméns passads, a von s'historiadó ne ha de jutjà es fets històrics segóns es séu critèri o se séua ideología, ja que, de no férhó axí, induêx a s'historiadó a tergeversarlâ, bé per gandilocuéns sentiméns nassionalistes, bé per romantissisme o bé per mala fe. 
     En es cas d'ets hitoriadós de Cataluña, desgrassiadament, a sa majoría elz hem d'encuadrà dins es primé supost. Mos referim a n'es cronistes Bernat Desclot (s. XIII), a n'En Ramón Muntaner y a n'En Pére IV d'Aragó (s. XIV); axí com a n'ets historiadós Jaime Doménech y Antonio Genebreda (frares domínics d'es s. XV); a n'ets autós anònims de: Flos Mundi y Memorias de Cathalunya; y a n'En Gabriel Turell y Pedro Tomich (s. XV). Es que tots élls varen escriure sas sçeuas històris continuand dins sa línia d'ets autós d'es siggle XIII y XIV.
     Emb s'arribada d'es siggle XVI comènsa dins España s'Històri Científica, o sía, sa relassió vertadéra d'es fets històrics emb imparsialidat y objetividad. Es séus iniciadós varen essê: En Jeròni de Zurita 1512 - 1580 y N'Ambròssio de Morales 1512 - 1591.    
     Però encanvi a Cataluña, precisament dins aquest siggle pren més forsa sa decadènsi cultural catalana, comensada dins es siggle XV, y sas pòcas òbras hostoriogràficas que se varen escriure, pécan d's matéxos mals de sas òbras d'es siggles anteriós, o sía no fan gens d'honó a n'es moiment científic.

AUTÓS QUE CERTIFICAN SA TERGIVERSASSIÓ CATALANISTA

     Emb s'arribada d'es siggle XIX comènsa una nòva etapa dins s'Històri, es Romanticisme, que, còma principals caratterísticas son: sa propensió a s'individualisme, a los sentimental, a lo fantàstic, a lo passional.
     Y dins es Romantissisme s'hi capficaren ets intelettuals catalàns (y baléàrics) estalonads p'es burguesos; y varen tornà a'scriure històris de Cataluña de passió y fantasía, emb lo que se varen fé enfòra de s'Històri Científica. Aquest romantissisme català va vivificà es moiment lliterari-ideològic enomenad «La Renaixença» (1871-1905), niaró d'es nassionalisme català a von s'hi varen apuntà numerosos escritós y historiadós, tals com En Ramón d'Abadal, En Fernando Valls Taberné, En lluís Nicolàu d'Olivé, En Tòni Rovira Virgili, En Mariano Aguiló (mallorquí), En Tòni María Alcové (mallorquí), etc. Es que, a s'ingredient deformadó que de per sí ês es Romantissisme, li varen afagí es nassionalisme. Es resultad varen essê unas històris de Cataluña romàntic-nassionalistas que no s'ajustan a lo que díuen sas fons originals. Axí mos ho fan sabre per etzemple:

     En Santiago Albertí Gubern (català 1930 – 1997) mos díu de s'òbra d'En Pére Mikèl Carbonell (historiadó, notari, humaniste) que: «Sus glosas e interpolaciones resultan a menudo poco acertadas.../...su obra se ciñe casi siempre a hechos anecdóticos». (1)

    De s'òbra d'En Juan Gaspà Roig Jalpi (català s. XVII) mos díu: «Como otros autores de la época, no tuvo escrúpulos en inventar cronicones apócrifos .../,.. siguió muchísimas leyendas sin fundamento y falseó muy a menudo la verdad histórica».

    D'En Jeròni Pujadas (català 1568-1635) mos díu: «Pujadas hacía uso de gran cantidad de leyendas».

    De N'Andréu Bosch Villalta (català 1926-1984) mos díu: «Se trata de una obra apasionada, escrita con un entusiasmo excesivo».

    D'En Víctor Balagué Ciréra (català 1824-1901) mos díu: «Escribe con un romanticismo inflamado, que mezcla los hechos reales y los legendarios.»

    En Marcelino Menéndez y Pelayo (càntabro 1856-1912) mos díu: «...las Crónicas catalanas son las más ingenuas y pintorescas de la Edad Media.» (2)

    En Ferràn Soldevila y Zubiburu (català 1894-1971) mos díu: «...es realmente admirable el poder de invención de Ramón Muntaner en su Crónica.» (2)

    En Santiago Albertí i Gubern (català 1930-1997) mos díu: «...Pedro Tomich recoge leyendas mezcladas con hechos históricos. Y Gabriel Turell sigue la línea de Tomich, cuyos textos resume o plagia a menudo.» (3)

    En Josep Pla i Casadevall (català 1897-1981) mos díu: «...la Historia romántica es una historia falsa. ¿Tendremos algún día en Cataluña una auténtica y objetiva Historia?, ¿cuándo tendremos una Historia que no contenga las memeces de las historias puramente románticas que van saliendo?» (4)

    En Rafèl Bauzà y Socías (mallorquí ) Griot d'Històri de sas Baléàs mos díu: «...narrar Historia en España es muy arriesgado, tebeizar para satisfacer a ciertos sectores resulta más fácil.» (5) (Griot: depositari tribal de s'Histò u d'un altre conexement d'un determinad pobble, conservad y transmês de pares a fiys)

    En Jaume Capó y Villalonga (mallorquí 1918-2012) capellà, historiadó y professó mos díu: «...el historiador, ha de tener la humildad de saber cambiar y rectificar ante las evidencias.» (6)  A lo que mos hem de demanà ¿hey haurà colca catalaniste togad que tengui s'humildat de canvià y rettificà sas històris romànticas que de Cataluña s'han escritas y pubblicadas a n'es llibres de tèste?

1 Otra Historia de Cataluña. Marcelo Capdeferro. Barcelona 1985.

2 Nota al Cap. XCVIII de «Les quatre grans Cròniques». Barcelona, 1971.

3 Diccionari Biogràfic. Barcelona, 1966.

4 Noticies del capvesprol. Josep Pla. Ed. Destino, 1979.

5 Raíces profundas baleáricas. Rafael Bauzá Socías. Montuiri, 1994.

6 Diario de Mallorca, 14 Febrero 1997, pág. 8

ES NOM DE CATALUÑA

      Nom, ês sa paraula que determina a personas, animals o còsas, identificandlâs individual o colettivament. D'aquí sa séva importansi. Per axò, sa persona posà nom a n'es séus fiys domés néxa, ês lo primé que se fa dêsde sa Prehistòri; talment emb tot allò que l'enrevolta, per porê fé una diferensiassió-identificassió dins un primé atte d'inteligènsi. Axí, dêsd'es tems més antigs, ets humàns han anads posand noms ademés, a n'ets animals, eynas, armas, ròba, y, sobretot, a n'es terréno que tropitjava y es séus redòssos. Llevonses, segón enava conquistand altres territòris que li éran estrañs, enava posandlís noms emb sa séua llengo matèrna, sobreposandlós a sas denominassións que tenían antes de prenirlàs a n'es séus antigs habitàns. Domés en es cas de que fossen ciutads, per norma general lis conservavan sa séua denominassió anterió, ja qu'axò lis donava prestigi devans de possibbles enemigs. Etzemples en trobam per tot a reu a lo llarg de s'històri de humanidad, mirêm a von mirêm. Axí retrònen encara dins es nostros cervells noms còma Tiró, Sifón, Babilòni, Marí, Ur, Jerusalèm, etc., ciutads-estads emb identidat, cultura y llengo pròpis, que varen passà de dominadoras a sê sominadas emb fets puntuals historigrafiads dêsde s'àpoca més primitiva.
    AXí tenim idò, que un nom identifica també a una ciutad, un territòri, un estad, una nassió. Aquéxas ciutads, territòris, estads o nassións, a la vegada denavan nom a n'es séus habitàns: filistèus, pêrque vivían a Filistèa; cananèus, pêrque vivían a Canaàn; fenicis, pêrque vivían a Fenici; baléàrics, pêrque vivían a Baléàs, cartaginesos, pêrque vivían a Cartago; castellàns, pêrque vivían a Castélla, o dins un castell; israélites, pêrque vivían a Israèl, etc.
    D'aquesta fórma arribam a n'es nom de catalàns y Cataluña, a von ets historiadós romàntics preténen, es més, donan per cèrta a Cataluña, un'antiguedat de és de mil añs. Troband dins es séus llibres d'històri frasses com:

«...de cap a l'añ 1000 havía en es territòri de Cataluña véa...»; «...dins sa feudelisada Cataluña véa...»

   Cuand lo cèrt ês que, ni a l'añ 1000 ni anteriós, aparêx sa paraula Cataluña a cap document coetani. No déxand de sê sinnificatíu ademés, que, s'Empéradó Carlo Magno posàs es nom de Marca Hispànica a n'el 800 d.C. a tot lo qu'aquéxos historiadó romàntics denominan Cataluña véa.
   Colcúns historiadós modèrns han volgud veure en es nom de Cataluña, es matéx sinnificad qu'es de Castélla, o sía, tèrra de castells. Axí com que català y castellà equivalen a resident de castell. Altres, díuen que Cataluña surt de Gothia o Gotholandia, que, ademés, axí éra coneguda lo qu'avúy ês sa part oriental de Cataluña, dêsd'es Pirinèus fins a n'es condat de Barselona, idò es séu pobbladós faren essê gods a lo primé y vissigods después, talment com a tota sa península Ibèrica, y gòdas sas séuas lleys embs sas que se regían. De fet en es pròleg d'ets "Usatges" pòsa que son sa recopilassió de sas séuas antigas lleys gòdas. (1)
   Però es gran filologiste y romanista català, Catedràtic de s'Universidat de Cuyo, Mendoza-Argentina (1939), de s'Universidat de Barselona (1930), y de sa de Chicago (1948), Membre de s'Istitut d'EStudis Catalàns (matsima autoridad llingüística de Cataluña), y autó d'es Diccionari Etimològic y complementari de sa llengo catalana - 1980, don Juan Corominas y Vigneaux (2) mos fa sabre (a 1954) que:

    «En réalidat hem de reconexe que s'origen de català ês encara un enimma. Si volêm trobà una etimología, mitjansérament segura, o manco rahonabble, haurêm de partí d'una observassió: un nom tan jove com aquest, es molt difícil que pugui essê tradissional; ês més probabble que procedêsquiga d'una inissiativa local o inclús individual; y emb créassións d'aquesta classa, són fàcils ets èrros y sas alterassións. Es nostro nom pod, idò, havê nascud d'una deformassió y haversê generalisad facilment, pêrque éra útil y responía a una necessidat molt sentida; sa réalidat de Cataluña éra un fet present per tots, però no tenía nom, idò Marca Hispànica no éra un noms en propiedat...//...Es fet de qu'es nom de Cataluña aparêsqui de mans de dos italiàns, parêx sugerí un orígen clàssic. Axí que, vet aquí com italiàns culs se varen enrecordà de qu'aquélla part d'España estava habitada p'es LACETHANI (una de sas tribus íberas més numerosas que ocupava sa regió formada per sas comarcas de Cervéra - Igualada - Manresa y Vallés), y varen comensà a empleyà es nòu nom clàssic de LACETHANIA, talment com altres noms clàssics resucitads emb ètsit més o manco costant y permanent, tals com: AQUITANIA, BÈLGICA, LUCANIA, VASCÒNIA, etc. Es nom circularía primé dins varis escrits emb so ja dit nom de LACETHANIA. Però justament sa priméra mensió que se fa d'es nom de Cataluña, ês dins es LIBER MAIOLICHINUS, RERUM IN MAJORICA PISANORUM, AC DE EORUM TRIUMPHO PISIS HABITO, ANNIS SALUTIS MCXIV ET MCXV (Llibre Mallorquí; sobre sas còsas fétas p'es pisàns a Mallorca, y es triunf d'aquests celebra a Piza en est añ de Grassis de 1114 y 1115), a von es croniste, En Llorèns Veronés, Diàco d'En Pére II Aquibisbe de Piza, anomena a un tal "Vicarius Cathaloniae...»
     «Aquesta etimología (seguêx diguend en Corominas) la va sugerí per priméra vegada y en termes lacònics, es fonetiste alemàn Schopf a l'añ 1919 dins sa séua òbra «Die konsonantischen Fernwiekingen (Ets efèttes remots de sas consonàns)», acettandlâ sênse discusió En Gramont, Ronjat y colcú més...//...Ja per acabà m'adhariré a s'esplicassió donada ja per altres, d'es canvi d'acabament de sa metàtessis CATHELANIA emb CATHALONIA, degud a s'influènsi d'altres noms de paísos acabads emb -ONIA: de Gasconia = Gascuña; Cathalonia = Cataluña.»

    Concretand y seguind a s'eminent fiologíste català y de català, sa denominassió de Cataluña NO ÊS TRADISSIONAL, sinó, produtte d'una metàtessis apareguda per priméra vegada a 1115, y referid domés a sa zona més oriental d'es Pirinèus, no, a una nassió, idò dins sa crònica pisana, dins varis passatjes anomena a n'En Ramón Berengué III Señó de sa Gòtia y Señó d'es Pirinèus. D'axò fa domés, a n'el 2021, 906 añs. Llevò, pretendre donà un'antiguedat milenari a Cataluña còma nassió, ês totalment fals. Sa réalidat documental mos demostra que ni durant sa dominassió romana, ni dins s'època vissigòtica, Cataluña havía etzistida còma unidad geogràfica, ni emb aquest nom, ni ètica, ni còma unidat política y administrativa. Es testimònis més antigs, anteriós a s'ocupassió y assentament musulmà, mos infórman que sas tèrras que varen conformà lo que dêsde 1115 se va enomenà Cataluña, estavan divididas emb una sèri d'unidats territorials, que venían a coincidí emb determinadas comarcas naturals pirenàicas. An aquestas delimitassións comarcals se las conexían genèricament emb so nom de territoria o terrae: «Territoria Betetanum; terrae Labetolosanum; terrae Belotanum; etc.» Dins de cada comarca se distinguían aximatex, altras ciscuscripsións geogràficas més petitas bax es nom de pagi (pagos), y que vendrían a coincidí emb sos principals valls pirenàics: «Pagos de los Sebúricos; pagos de los Gistavensis; pagos de los Labasales; etc.»
   Y axí arribam a s'nvasió àrabé, a sa reconquista d'aquests llogs (pagos) p'En Carlo Magno, y a sa Créassió de sa Marca Hispànica coincidind més o manco emb sas matéxas zonas, y cubrind es matex territòri convertindlós emb condats, y enomenand a un Conte (governadó) entr'es pobbladós gods procedéns d'Aquitania, o sía va créà es marquesad de hispania, ja que de Marca surt Marquês y Marquesad. Y tot axò sênse qu'en cap moment se li donàs ni aparagués escrit es nom de Cataluña. Lo que ell mos dúa confirmà qu'es nom de Cataluña té a fecha d'avuy 2021 tansols 906 añs d'antiguedad es nom NO còma nassió, estad o país.

1.- Orígenes de Cataluña. Dr. Balari y Jovany

2.- El que s’ha de saber de la llengua catalana. Juan Corominas. 1954

¿CATALUÑA UN ANTIG ESTAD?

     Si ja com som vist a s'artícul anterió, a n'es nom de Cataluña no se li pod donà un¡antiguedat milenari, molt ménos se li porêm donà a lo qu'es nassional-catalanistes enomenan "s'estad català" y qu'ets historiadós romàntics avalan emb frassas còma: (1)

«... con la federal unión que luego se ha de realizar entre Cataluña y otra nación o estado vecino...» (en clara alusió a n'es réyne d'Aragó, però refuand nomanarló).

«... Reconocidos y jurados sólo como condes, esto es, en Cataluña, Rossellón...»

«...de Cataluña, Rossellón, Urgel y otros condados...»

     Lo que no concorda ni emb broma emb sa réalidat històrica documentada. Essênd aquesta, que, fins a don Jaume I d'Aragó, de Mallorca y de Valènsi, Conte de Barselona y Señó de Mompellé (s. XIII) no se va fità oficialment es territòri de lo qu'avúy conexêm emb so nom de Cataluña. Idò domés éll va logrà qu'es tres condats de sa Marca Hispànica qu'encara pertenexían psèudo independéns en equéxa època: Ampurias, Urgell y Pallars Sobirà, se declarassen vassalls d'es réyne d'Aragó. Per lo que, únicament y domés a partí d'En Jaume I, se pod xerrà de Cataluña còma unidat territorial, may, may, antes. També va contribuí enormement es canvi que va fé en Jaumei I emb San Lluís réy de Fransa, per médiassió d'es Tratad de Corbeil a 1258, a von es dos réys se varen canvià es domini de territòris séus a cada costad d'es Pirinèus. O sía, que, per aquest Tratad el réy de Fransa renunsiava a n'es domini que tenía dêsd'En Carlo Magno sobre tots es condats de sa Marca Hispànica incluínd es condat de Barselona; y en Jaume I renunsiava a n'es domini que tenía demunt altres condats dins lo qu'avúy ês Fransa Sur, escètte Mompellé.
     Y si bé no se pod xerrà d'es nom de Cataluña fins a n'es siggle XII, y grassis a una metàtessis que después emb en Jaume I va sê un réalidad física, no porêm xerrà de Cataluña políticament, fins a 1521 per cuant no va sê fins an aquest añ, concretament es 10 de Bril, en que se va enomenà es primé Virréy de Cataluña, Rosselló y Cerdaña, emb sa persona de s'ilustríssim señó Aquibisbe de Tarragona, don Pédro Folch de Cardona. 
     Sinnificatíu aquest enomenament, p'es cop que supòsa a sas teorías nassional-catalanistas, qu'a n'es condats de Rosselló y Cerdaña elza considéran còma "la Cataluña nort", però que, com veym, may s'ha tenguda consciènsi ni costansi de qu'el Rosselló y Cerdaña fossen part integrant de Cataluña (en canvi de sa fórma catalanista ês com elz'enseñan a sas escòlas, istituts y Universidats, que també considéran part integrant de Cataluña, a Baléàs y Valènsi, còma "la Cataluña insulà y la Cataluña sur"), aquesta reyal costitussió d'es Virreynad eu diu ben cla: Virréy de Cataluña, Rosselló y Cerdaña. Separand cada territòri independentament uns d'ets altres.
     Sa créassió d'un estad, ja sigui impèri, réyne, principad, ducad, marquesad, condat, etc., dú implícitament, es nombrament de qui au ha de dirigí, o sía, que sempre s'enomena un empéradó, un réy, un duc, un marquês, un conte, etc. Llevad de que sa créassió o enomenament d'es territòri sigui únicament honorífic, o sigui, que se li dóngui es nom de principad o condat o colsevol altre, per contentà a sa classa políticament o econòmicament dominant dins aquex territòri.
     Y com porêm comprovà emb lo referent a n'es "Principad de Cataluña", ja dêsde sa delimitassió territorial de Cataluña féta a 1241 p'En Jaume I (9é réy d'Aragó y 15nt Conte de Barselona), llevò de conseguí qu'es condats independens d'Ampurias, Ugell y Pallars Sobirà, se declarassen feudataris d'es condat de Barselona, quéra séu emb propiedat per herènsi, no se va créà cap títol de nobblesa que dugués es nom de Cataluña, ni éll matex, qu'havés pogud créa es réyne de Cataluña y que s'havés pogud enomenà réy, NO'U VA FÉ. Es séus títols varen essê: Réy d'Aragó, Réy de Mallorca, Réy de Valènsi, Conte de Barselona, Conte de Rosselló (cuand en Nuño Sans va morí) y Señó de Mompellé. Tampoc eu varen fé es séus sucessós, En Pédro III, N'Alfóns III, En Juan I, En Pérdro IV, etc. Y que no domés no'u créàren, sinó que ademés may se varen intitulà còma réys, prínceps, marquesos, contes, baróns o señós de Cataluña.
     Però per contra, mos trobam qu'en es llibres de tèste fràssas coma sas siguéns:

«...Itinerario del rey Alfonso I de Cataluña y II de Aragón...» (2)

«...consejero de Pedro III de Cataluña...» (3)

«...juró obediencia a Alfonso III de Cataluña...» (3)

1. Historia Crítica de Cataluña. Antonio de Bofarull. 1876

2. Itinerario del rey Alfonso I de Cataluña y II de Aragón. J. Miret y Sans. Barcelona, 1904.

3. Gran Enciclopedia de Mallorca, pág. 13 y 17. Palma, 1990.

Vegêm ara qu'ês un estad.

      S'entén per estad o nassió, es tros de tèrra avón hey víu una pobblassió emb una majoría de gent emb sa matéxa cultura, llengo y Històri, que s'autogovèrna emb sas sévas pròpis Istitussións Políticas, Culturals, Relligiosas, Militars y Econòmicas, totalment independéns d'altres territòris veynads y qu'està reconeguda per altras nassións.
      Axí idò, tenim que, no porêm considerà s'etsistènsi de s'Estad Español, fins que no se varen juntà políticament sas Coronas de Castélla y d'Aragó; ja que antes, cada Corona tenía diferent Govènr y difarenta històri sòci-política, y inclús varen tení enfrentamént entr'éllas duas. Àrabé, compartían eleméns d'una matéxa cultura més antiga que sa créassió de sas duas Coronas. Ja que es nom de Réyne d'España vé d'es tems d'es Vissigods, y estava conformad per sas tèrras de tota sa Península Ibèrica.