GLÒSAS Y POESÍAS

GLÒSAS

ES CAP DE SEMMANA

De sa semmana es principi,

a n’es dillúns correspòn,

que sa coa ja té nom,

batiada còma diumenge.

Es di cap a n’es diumenge,

se desvirtúa sa semmana,

y ningú sab bé com se mênje,

aquesta catalanada.

“Doncs com hem de dir-ho?”

demana un’al·lòta

ben catalanisada

y tota etzaltada.

Com sa tradició mana,

li contesta es glosadó

marandlâ a sa cara,

¡bon fi de semmana!. Mikèl Garàu y Rosselló

Margalideta

¡Com estàs margalideta,

asseguda a n'es portal!

¡me fas posà un pardal,

com un maneg de xapeta! Populà

Es nostro Govèrn

Es nostro Govèrn Baléà,

no sab lo qu'ês Cultura,

mos implanta es català,

emb sistéma de dittadura.

Emb eggigènsis y amenassas,

mos implanta es català,

y renéga de sa Cultura,

que mos varen enseñà.

Es nostro Govèrn per desgrassi,

a tot es pobble baléà,

demostrandmós està

no sâbre qu'ês sa Democrassi. Pèp Bonnín

ES CÒSSI DE MADÒ MARÍA

Ês llesta Madò María,

com élla d’altra no n’hi ha,

a ca séua tot està,

a punt de pastora mía.

Com qu’ês activa y fanéra

y casi sempre s’afaña,

no creguêu que cap araña

a hon élla sía, pòsi bandera.

S’altre día sa veynada

que li ajuda a du es negòssi,

¡patapum!, li rompé es còssi

de compondre sa bugada.

¡Y qu’em direu!,

corr qui corr com un canêt,

dedellà fend es lléu,

y a ca Mèstre Ambròs “patxorra”

a corrénsos s’en va na.

¡Mèstre Ambròs,

anau aviad a ca méua!,

¡un còssi nòu m’heu de posà,

y avuy vespre llest ha de quédà!

¿que me sentiu?.

Mèstre Ambròs ês un manòbra,

que té molta d’enomenada,

per déxà ben acabada,

cuand emprên colsevol òbra.

Y sensa qu’élla may se cansàs

de fé manadas, éll li replicà...

¡a demunt Festas eu faré!,

¡no tengueu ansi!,

que per montà aquex monument,

no’s mesté lletra menuda,

eu faré en tení lleguda,

¡éll es còsa d’un moment!.

¡Màssa, y bé que se passà Nadal!,

y de s’añ vengué es final,

y comensarem s’añy nòu,

els Réys, Santa Epifanía,

la Candaléra, San Blay,

es Derrés Días, y may,

Mèstre Ambròs comparexía.

Però cada més ben precisos,

Madò María sensa flocs y sensa flos,

enviava a Mèstre Ambròs,

coranta o cincuanta avisos.

Porêu benbé crêure,

qu’aquélla dòna tan fanéra,

que comensà fend flamada,

ara, en que sía adondada,

ni tansols se desespéra,

perque, en havê prês es llís,

de tení feynas pénjadas,

no ve be moltas de vegadas,

enllestí lo mes precís.

Y passà sa Corema,

el Ram y Pasco Florida,

santa réyna Margalida,

el Corpus y Cincojema,

vengué s’Octubre y es Novembre,

y tornarem tení Festas.

Un añ y un altr’añ se passà,

y enguañ lo matéx qu’entañ,

Mèstre Ambròs no se belluga,

y un tercé añ se passà.

Anavan sis añs ben cumplids,

que p’es sèt domés hey faltava un tròs,

cuand comparagué Mèstre Ambròs,

mans baubas y escaufandsê es dits.

Duya gavató, paletas, bec, uxol,

teyant, sa sèrra, senayas, tròssos,

sa jèrra, tau de plóm, compàs,

nivell, regla, manuélla y parpal.

Tregué sa pipa y li pega fog,

se va trèure sa jiqueta,

mirà a l’esquèrra y a la dreta,

y posà es còssi en es séu lloc.

Y desitjós de fé vía,

cridà a un mañà per sòci,

per que anivellà un còssi,

no ês còsa de cada día.

De derréra ara tòca,

ara s’alsa una micoya,

ara d’en mitj no s’apoya,

baxêl, y tornêl pujà,

ara béca, ara s’enpita,

¡quê de tems se necessita

per fé sonà aquesta técla!.

¡A la fí eu posà fí!,

de falsetas eu enrevoltà,

y es dilluns es dematí,

eu comensà a enguixà.

Cuand va arribà es mitjdía,

fend un trò y un escandày

de riàyas mes quemày,

li digué Madò María.

¡¿Y quê m’heu fet Mèstre pastéra,

com buydaré aquest negòssi,

si m’heu enguixad es còssi

emb so forad per derréra?!

Mèstre Ambròs pega uyada,

y d’es séu hèrro s’entemé,

se girà de cap a élla li digué:

¡veus doneta lo que té

fé sa feyna a l’atropellada!. Populà

POESÍAS

DESCALS

Descals voldría nà

y no posà pèus en tèrra,

estim tant aquesta tèrra,

que no la gos tropitjà.

No la gos tropitjà,

pêrqu'ês sa méua dida,

sa llet que me donà vida,

d'es séu pit jo vatj mamà.

D'es séu pit jo vatj mamà,

sa véua sabiduría,

y tot cuant élla sabía,

de sa fórma de xerrà.

A sa fórma de xerrà,

aquí li dêym Mallorquí,

Eivissênc y Menorquí,

essênd tots tres baléà.

Per axò no gos tropitjà,

aquesta beneída tèrra,

qu'emb so posà pèus en tèrra,

me parêx que li he de fé mal. Mikèl Garàu y Rosselló

DIMHÓ TÚ

Diguêm, ¿com convènsa a n'es niguls

que, aferrads a n'es putxos

no s'en vòlen anà de cap a altra banda,

renegand de sa séua normal pastura?;

¿com separ es costad invissibble

d'una frasse féta

que no empleya adjettíus

de s'eufagó paupabble

d'un amó no atês?;

¿com eu fatj per filtrà

es frêsc oratje de sas tévas encesas uyadas de sal,

y en mitj d'es cansament de si gos o no,

trobà coratje avon es fum eu tapa tot, eufega?;

¿com donà fe d'una utopía?, espliquêm,

cuand es séu bessó escup cènra,

sêns’esperit, s'apaga

domés sentí baxà sa boyra de sa nit;

¿com cus moxonías sênse guyas

y enfil béssos eufegads dins desitjos?

Diguêm, quí milló que tú. Mikèl Garàu y Rosselló