GLÒSAS Y POESÍAS
GLÒSAS POPULÀS
ES CAP DE SEMMANA
De sa semmana es principi,
a n’es dillúns correspòn,
que sa coa ja té nom,
batiada còma diumenge.
Es di cap a n’es diumenge,
se desvirtúa sa semmana,
y ningú sab bé com se mênje,
aquesta catalanada.
“Doncs com hem de dir-ho?”
demana un’al·lòta
ben catalanisada
y tota etzaltada.
Com sa tradició mana,
li contesta es glosadó
marandlâ a sa cara,
¡bon fi de semmana!. Mikèl Garàu y Rosselló
MARGALIDETA
¡Com estàs margalideta,
asseguda a n'es portal!
¡me fas posà un pardal,
com un maneg de xapeta! Populà
ES NOSTRO GOVÈRN
Es nostro Govèrn Baléà,
no sab lo qu'ês Cultura,
mos implanta es català,
emb sistéma de dittadura.
Emb eggigènsis y amenassas,
mos implanta es català,
y renéga de sa Cultura,
que mos varen enseñà.
Es nostro Govèrn per desgrassi,
a tot es pobble baléà,
demostrandmós està
no sâbre qu'ês sa Democrassi. Pèp Bonnín
SA MADÒNA DE SA TORRE
A sa madòna de sa torre,
es pa negre li fa mal,
però no n'hi fa es pardal,
cuand eu té dins sa cotorra. Populà
EL DIMÒNI BUFARELL
El dimòni bufarell,
va néxa en tems de magranas,
y sa mare tenía moltas ganas
de tocarlí es clotell. Populà
ES CÒSSI DE MADÒ MARÍA
Ês llesta Madò María,
com élla d’altra no n’hi ha,
a ca séua tot està,
a punt de pastora mía.
Com qu’ês activa y fanéra
y casi sempre s’afaña,
no creguêu que cap araña
a hon élla sía, pòsi bandera.
S’altre día sa veynada
que li ajuda a du es negòssi,
¡patapum!, li rompé es còssi
de compondre sa bugada.
¡Y qu’em direu!,
corr qui corr com un canêt,
dedellà fend es lléu,
y a ca Mèstre Ambròs “patxorra”
a corrénsos s’en va na.
¡Mèstre Ambròs,
anau aviad a ca méua!,
¡un còssi nòu m’heu de posà,
y avuy vespre llest ha de quédà!
¿que me sentiu?.
Mèstre Ambròs ês un manòbra,
que té molta d’enomenada,
per déxà ben acabada,
cuand emprên colsevol òbra.
Y sensa qu’élla may se cansàs
de fé manadas, éll li replicà...
¡a demunt Festas eu faré!,
¡no tengueu ansi!,
que per montà aquex monument,
no’s mesté lletra menuda,
eu faré en tení lleguda,
¡éll es còsa d’un moment!.
¡Màssa, y bé que se passà Nadal!,
y de s’añ vengué es final,
y comensarem s’añy nòu,
els Réys, Santa Epifanía,
la Candaléra, San Blay,
es Derrés Días, y may,
Mèstre Ambròs comparexía.
Però cada més ben precisos,
Madò María sensa flocs y sensa flos,
enviava a Mèstre Ambròs,
coranta o cincuanta avisos.
Porêu benbé crêure,
qu’aquélla dòna tan fanéra,
que comensà fend flamada,
ara, en que sía adondada,
ni tansols se desespéra,
perque, en havê prês es llís,
de tení feynas pénjadas,
no ve be moltas de vegadas,
enllestí lo mes precís.
Y passà sa Corema,
el Ram y Pasco Florida,
santa réyna Margalida,
el Corpus y Cincojema,
vengué s’Octubre y es Novembre,
y tornarem tení Festas.
Un añ y un altr’añ se passà,
y enguañ lo matéx qu’entañ,
Mèstre Ambròs no se belluga,
y un tercé añ se passà.
Anavan sis añs ben cumplids,
que p’es sèt domés hey faltava un tròs,
cuand comparagué Mèstre Ambròs,
mans baubas y escaufandsê es dits.
Duya gavató, paletas, bec, uxol,
teyant, sa sèrra, senayas, tròssos,
sa jèrra, tau de plóm, compàs,
nivell, regla, manuélla y parpal.
Tregué sa pipa y li pega fog,
se va trèure sa jiqueta,
mirà a l’esquèrra y a la dreta,
y posà es còssi en es séu lloc.
Y desitjós de fé vía,
cridà a un mañà per sòci,
per que anivellà un còssi,
no ês còsa de cada día.
De derréra ara tòca,
ara s’alsa una micoya,
ara d’en mitj no s’apoya,
baxêl, y tornêl pujà,
ara béca, ara s’enpita,
¡quê de tems se necessita
per fé sonà aquesta técla!.
¡A la fí eu posà fí!,
de falsetas eu enrevoltà,
y es dilluns es dematí,
eu comensà a enguixà.
Cuand va arribà es mitjdía,
fend un trò y un escandày
de riàyas mes quemày,
li digué Madò María.
¡¿Y quê m’heu fet Mèstre pastéra,
com buydaré aquest negòssi,
si m’heu enguixad es còssi
emb so forad per derréra?!
Mèstre Ambròs pega uyada,
y d’es séu hèrro s’entemé,
se girà de cap a élla li digué:
¡veus doneta lo que té
fé sa feyna a l’atropellada!. Populà
POESÍAS
MANUELA DE LOS HERREROS Y SORÀ
AMÓ A SA LLENGO D'ES MÉUS PRADÍNS
Som un pòbre glosadó
de Mallorca enamorad,
com més aument emb edat,
més per élla teng amó.
Gran tems dins ciutad vatj viure,
y també el Rey vatj serví,
y sé bastant de lleggí,
y una miqueta d'escriure.
Però encara que no de badas,
dins s'escòla es tems passava,
y record lo qu'estudiava,
y sé un poc de castellà.
Sempre si's méu cap govèrna,
en mallorquí glosaré,
que qui bòna llengo té,
mal fa si'n serca d'estèrna.
En mallorquí me xerraren,
cuand comensava a xerrà,
y més endevant a resà,
en mallorquí m'enseñaren.
Asseguda prop de mí,
mentres es bres engronsava,
cansóns mu mare cantava,
y éran també en mallorquí.
Y cuand sa méua pradina,
dins es méus brassos moría,
sa llengo en que se despedía,
éra llengo mallorquina.
Més tard s'amó vatj conexe,
y sa dòna qu'estimava,
en mallorquí m'esplicava,
s'amó que li vatj merexe.
Y cuand llevò vatj lligà,
sa méua sort a sa séua,
essê per sempre méua,
en mallorquí va jurà.
També enseñads per sa mare,
tan prest com xerrà poguéren,
es méus infàns aprenguéren,
en mallorquí es nom de pare.
Y ara també en mallorquí,
es méu nét, ¡àngel de Déu!,
cuand li dig: ¿quí som fiet méu?,
éll me respon: ¡Es méu pradí!
D'aquests sers tan estimads,
es qu'ara a la Glòri són,
tórnen per jo an aquest mon,
emb aquests recors sagrads.
Y emb élls pensand, un tresò
d'amó dins es pit enseng,
a sa llengo en que los teng
escrits, a dins d'es méu cò.
Llengo qu'es méus véys xerraren,
y jo sempre vuy xerrà,
pura te desitj conservà,
axí com élls te déxàren.
Jo admir sa téua béllesa,
sa dolsó, s'energía,
emb qu'espréssas alegría,
òdi, amó, rabi y tristesa.
T'admir pêrqu'emb tú una mina,
d'hermosos térmes tenim,
y sobre tot jo t'estim,
domés per essê mallorquina.
Llassada forta y estreta,
que rompersê no consent,
ferm emb so méu pensament,
sa llengo de sa Roqueta.
PARL PÊRQUE M'ENTENGAN
Cualcú me diu y me conseya,
que déxand es méu estil,
prescendesca d'es llenguatje,
d'aquest siggle en que vivim;
emb paraulas llemosinas,
embéllêsca lo qu'escrig,
y usand giros y usand frasses
y modismes abolits,
desfigur sa méua llengo,
pêrqu'em altres unific.
No, jamày dins es méus díes
seguiré semblant camí,
que rahóns en teng de sòbra,
per veurêl com un perill.
¿Perquê en ransis antigayas,
teng d'estendr'es méus escrits,
si tals veus ja no comprenen
catalàns ni mallorquíns?
¿perquê teng de sercà termes,
si m'en sòbran de polits,
dins una llengo en que s'enténen,
es méus avis y es méus fiys?
Ben rebuds sían tals termes,
si'lza trèuan d'ets arxíus,
y elza plegan com a mostra
y record d'un tems antig;
com s'estoja rica jòya,
que d'enréra hem adquirid,
pêrque sía recordansa,
p'ets infàns d'es nostros fiys;
més d'axò fernê un precette,
fonament de bon estil,
serà bò p'es qu'eu preténen;
més tal lley no résa emb mí;
qu'em parêx sa mescladissa
de termes novells y antics,
un trebay com ets acròstics;
pèrdua de tems y d'engiñ;
un tex per s'inteligensi;
cadena de s'esperit;
per s'ispirassió una trava;
p'es llenguatje un embolic,
encar'ês més s'agonía
y sa péna d'esperit.
Que s'enteniment s'empleya
y no tròba es cap d'es fil,
ni sab s'acent per hont corre,
ni atinà pod es sentit,
y sa llengo s'embolica
y se trava y pèrd es llis,
com escarabat dins borras
que patulla per fogí.
Y aquéll confusió estraña
representa en es sentits
fexuga ròda de fèrro,
que per mal parad camí,
emb penós esfors redòla
demunt macs y pedrolíns;
envestida per allà,
reculada per aquí,
emb un moiment tan aspre,
y un renòu tan ofensíu,
qu'es desditxads que l'empleyan
romanan sors y croxids.
En cuan a n'aquell qu'escólta
es séu llenguatje natíu,
tan elevad y corrètte,
purificad y castís;
si no's un que tenga plassa,
per més mallorquí que sía,
may de Mallorca sortid,
y tenga's cuatre llinatjes
de pares ben mallorquíns;
escólta y no sab qu'escólta,
sent y no sab qu'ha sentid,
com un que mira entre bòyras
qu'ha vist y no sab qu'ha vist.
Me diràn que d'aquells termes
néxen es qu'ara tenim;
que sa llengo llemosina
ês mare d'es mallorquí;
donemhó per disputad,
donemhó per discutid:
¿ês aquesta una rahó
per tornarmós llemosíns?
¿Perquê a Castilla no escríuen
axí com parlava el Cid?
Es pares d'es nostros avis
anavan molt enllestids
emb so capell de tres cruyas,
sa cassaca y s'espasí;
¿perquê ets hòmos d'avuy díe
vesten per un altre estil;
y tan sols per fernê fréssa
aquells trajos van p'en mitj?
Que convé sercà s'origen
d'es llenguatje que tenim,
pêrqu'es branca d'una sòca
qu'emb altres llengos l'afitj.
Emb axò una de duas;
si pêrque es nostros escrits
s'escampan de tèrra en tèrra,
sortind d'es nostros confíns,
llengos mortas y enterradas
hem de trèure de l'olvid,
¡déxêm llengos de la tèrra
y escriguêm tots en llatí,
qu'ês sa llengo coneguda
d'es sabis modèrns y antics
y l'Igglesi la mos canta,
la Medicina l'escríu,
la remugan sas béàtas
y la destròssan es nins!
Però si volêm escriure
emb sa llengo en que sentím,
emb sa que d'es co se xalan,
ècos de gotj y suspirs,
emb sa que d'es bres sortirem,
y es nostro primé desitj,
emb llengo encara trevada
y emb mitjos mots varem dí;
escriguêm pêrque eu entengan
hòmos, dònas, véys y nins;
¡català dins Cataluña,
dins Mallorca, mallorquí!
Qu'aquestas llengos se semblan
com aussells d'un matex níu;
que son germanas bessonas;
emb axò confórm'estig;
més són germanas casadas
que víuen emb son marid,
y cada una a ca séua,
visquend en es séu estil,
ha pres distintas manéras
y té caratte distint.
Cada una en es séu mòdo
ja té enseñadas es séus fiys,
y en aquests fiys elza tòca,
dins són terme respettíu,
sa bandéra de sa mare
defensà fins a morí.
Tal vegada me diràn
que brevêtj y molt m'enfil,
y que vuy fé de Dottora
pretenguend sênse motíu.
Em axò mols s'equivòcan,
ni bravêtj, ni gens m'estir.
Sé que més saben ets altres;
sé que de lluñ no'ls arrib,
y sols preteng una còsa
y una còsa sols vuy dí,
y ês, que parl pêrque m'entengan,
pêrque m'entengan escric,
y escric y parl emb certesa
de qu'ets arguméns qu'he dit,
maldement parêscan fluxos,
maldement sían escrits
sênse sal y sênse engiñ,
trobaràn èco y molt d'èco
dins es co d'es mallorquíns.
Manuela de los Herroros y Sorà
MIKÈL GARÀU Y ROSSELLÓ
SA MÉVA TÈRRA
Descals voldría nà
y no posà pèus en tèrra,
estim tant aquesta tèrra,
que no la gos tropitjà.
No la gos tropitjà,
pêrqu'ês sa méua dida,
sa llet que me donà vida,
d'es séu pit jo vatj mamà.
D'es séu pit jo vatj mamà,
sa véua sabiduría,
y tot cuant élla sabía,
de sa fórma de xerrà.
A sa fórma de xerrà,
aquí li dêym Mallorquí,
Eivissênc y Menorquí,
essênd tots tres baléà.
Per axò no gos tropitjà,
aquesta beneída tèrra,
qu'emb so posà pèus en tèrra,
me parêx que li he de fé mal. Mikèl Garàu y Rosselló
ESTAFADÓS
De fatsiste, incult y estremiste,
me batían mallorquíns renegads,
tots élls ben colocads,
dins sa política baléà;
per no volê xerrà,
ni tansols estodià,
sa llengo catalana;
que ni gens de falta me fa,
ni tansols la som de mesté,
per porê xerrà emb mu mare,
y emb colca veynad també.
Sa llengo catalana,
aquí ês llengo forastéra,
la mirêm per demunt
o per devall, per devant
o per derréra, emb élla
no sabêm qu'hem de fé.
Dins sa butxaca no mos hi cab,
y a dins es cap no mos hi êntre,
¿Perquê idò es nostros polítcs
mos l'enfoñan emb calsadó,
tan si volêm com si no,
en ves de llévarlâ d'es nostro Estatut?
Tenguend en cónta que cap d'élls,
may ha proposad aquest èrro rettificà,
una resposta domés se m'ocurrêx,
an aquest gran desbarat,
que sa majoría de tots élls són,
uns estafadós a n'es pobble baléà. Mikèl Garàu y Rosselló
GRASSIS A DÉU
Grassis a Déu vuy donà,
per conservarmê sa vida,
y porerlâ dedicà, a mu mare defensà
d'ets atacs d'es sabis catalanistes,
pêrque mu mare també ês,
sa llengo qu'élla m'enseñà,
dêsd'es primé plo dins es bres,
fins que me vatj casà;
qu'emb so séu xerrà de cada díe,
no domés es séu cariño me donà,
sinó part de sa séua vida;
¿quin gotj més gros hey pod havê,
per un fiy que siga ben nad,
qu'a sa mare defensà? Mikèl Garàu y Rosselló
DIMHÓ TÚ
Diguêm, ¿com convènsa a n'es niguls
que, aferrads a n'es putxos
no s'en vòlen anà de cap a altra banda,
renegand de sa séua normal pastura?;
¿com separ es costad invissibble
d'una frasse féta
que no empleya adjettíus
de s'eufagó paupabble
d'un amó no atês?;
¿com eu fatj per filtrà
es frêsc oratje de sas tévas encesas uyadas de sal,
y en mitj d'es cansament de si gos o no,
trobà coratje avon es fum eu tapa tot, eufega?;
¿com donà fe d'una utopía?, espliquêm,
cuand es séu bessó escup cènra,
sêns’esperit, s'apaga
domés sentí baxà sa boyra de sa nit;
¿com cus moxonías sênse guyas
y enfil béssos eufegads dins desitjos?
Diguêm, quí milló que tú. Mikèl Garàu y Rosselló
A SA CONSEYÉRA DE CULTURA
Dedicad a sa Conseyéra de Cultura Mª Antònia Munà,
autora material de sa Lley de "Normalització" d'es català.
No duguis tant'elegansi,
que sabêm d'hon procedêis,
y de tant que presumêis,
es téu nom fa oló de ransi.
Vas carregada d'innoransi,
fins a sa rèl d'es cabêys,
escoltand cuatre benêys,
que t'han donada importansi. Mikèl Garàu y Rosselló
UN CONSÊY A MALLORCA
Flo d'amel·lé puresa'nlluernadora,
de cap a pèus en blau marí vestida,
recada inimitabble ben enllestida,
per dragó gordada d'admiradora.
Germàna tens bòna ma consiliadora,
per no ferlí cas està ban dolorida,
send tot élla segona de sa partida,
no déxa d'essê reconciliadora.
De blanca pell sa terséra germàna,
lluquêt de pèpas garridas y señoras,
sa séua fíya petita d'encomana.
Si a totas tres tú añoras,
sabràs qu'has de fé de bòna germana,
protegindlâs còma bònas pañoras. Mikèl Garau y Rosselló
SA LLENGO
Em noltros nasquéres,
en es principi d'es tems,
auba blanca d'el Mon,
llum d'es nostro majós,
còma ròsa acabada de tayà,
en es méus brassos vares condormí.
¡oh! llengo estimada,
emb tú es méu prim plò,
emb tú es méu primé cant,
emb tú sa priméra glòsa.
¡oh! sa méua'miga, sa llengo,
sa méua paraula, sa méua glòsa,
sa méua péna, ¡sí sa méua péna!,
que me surt y brolla desesperada,
volguend apagà es calíu que me créma.
Pena per tú, estimada amiga, per tú,
que cuand es romà vengué,
que cuand es mòro arribà,
que cuand desembarcà s'aragonês,
aquí jà'y éras espérandlós a tots tres.
Vegendtê ara assustada, perduda,
asi núa y tremoland,
sênse volê me cauen sas llàgrimas,
llàgrimas per tú estimada amiga,
per tú, y per jo també,
pêrque tú éts jo, y jo som tú,
y si tú te mors, estimada llengo, amiga,
també me moriré jo. Mikèl Garàu y Rosselló
TOMÀS AGUILÓ 1852
POESÍAS FANTÀSTICAS
I
Recolsada á sa finestra,
Que dóna enfront des camí,
Tota sola guaita y plòra
Sa Contessa de Vallric.
Bé té que plorar cuant pensa
Qu'encesa guerra civil.
De dòl vestex sas personas,
Y de sang réga's pais.
Cada dia heyà batallas.
Heyà incendis cada hit,
Y es Conte es homo que sempre
Cerca es lloc de mes perill.
Pero encara major pena
Està covant dins son pit;
Un mes fa que ni noticias
Ha rebudas des seu fiy.
Y era s'únic que tenia!
L'estimava amb un etcis.
Que cent añs de purgatori
Per ell haguera sufrid.
Un dia sabé son pare
Que á pesar de s'odi antig
Festetjava sa jermana
D'un cap de s'altre partid;
Y ple de rabia paraulas
Molt amargas li va dir,
L'enjegà des seu castell,
Fins y tot el malehí.
Sa Contessa en và plorava,
Ell en và's mostrà summis:
De bronzo era's còr d'es Conte,
De bronzo era y no cedí.
Es fiy abrassà sa mara,
Desesperad va partir:
Ningú d'ell n'ha duitas novas,
Ningú diu que l'haja vist.
Mentras tant que sa Contessa
Llamenta sucés tan trist,
De sas tropas victoriosas
Sent sa bulla y es trapitj.
Ets uys plorosos s'axuga,
Qu'ha de rebre son marit,
Y, més qu'esserhó, temia
Mostrarli qu'era infelis.
Cuant tots dos plegads estavan,
Y éll anava á referir
Sa batalla qu'ha guañada,
Entra un page que li diu:
¿Señor Conte, qu'hem de fer
Des prisioners que tenim?
Cap de Deu! quina pregunta!
¿Sabeu cuants son? Trenta cinc.
Cercau trenta cinc ausinas,
Cercaulas ran d'es camí,
Anau allà'ont venen cordas,
Y compraunê trenta cinc.
Y mentras tant qu'axò deya
Tira en terra uns cuants florins
No's es page qui'ls aplega,
Qui'ls aplega's es bochí.
Sa Contessa tremolava,
Y girantse molt humil
Digué: Perdonaulós, Conte,
Per amor des nostro fiy.
Sabeu, señora, qu'á Júdas
No'l perdonà Jesucrist?
Sa sort de Júdas espera
A tots es meus inimigs.
D'es cap d'unas cuantas horas,
Y un poc entrada sa nit,
Amb so Conte y sa Contessa
Sopavan es seus amigs.
Un d'ells estorad esclama:
Gust de sang dexa aquest vi!
Ets altres d'axò s'espantan,
Es Conte d'axò s'en riu.
Pero axuxí veu q'un jove
Se'n entra sensa permis,
Davés sa taula s'acòsta,
Y señas li fa amb so dit.
Amb sa cara tota blava,
escabeyad, mal vestid,
No creg qu'el pogués conexe
Ni sa mara qu'el va fé.
Callava com una estatua,
Amb sa ma duya un vencis,
Y per tot es còll mostrava
Señals de que ja ha servid.
Devant aquella figura
Ja totom s'estremordí:
Ningú tastar res gosava,
Ningú tenia apetit.
Esglayada sa Contessa
Totduna perdé es sentids,
Y tremolant també es Conte
Cridá Qué cercas aquí?
Qu'em compren aquest dogal,
Que ja mes no'l necessit,
Y en tendreu si altra vegada
Feis penjar un altre fiy.
II
Com s'argelaga florida
Que s'estufa á s'uy des sòl,
Y parex qu'entre sas matas
Ressalta vestida d'òr;
Axí n'era s'hermosura,
D'un ninet que dava goig,
D'un ninet que de sa mara
Alegría era y consol.
Sa mara un dia el va pèrdre
A sa vorera d'un bosc,
Cuant per demunt sas muntañas
Cornensava á guaytà's sòl.
Es ninet totduna plòra;
Pero prest axuga's plors,
Y camina, y may s'atura
P'es camí que veue mes prop.
Y mentras tant que fa via,
Sensa may pendre repòs,
Sent es bèl de sas auveyas,
Sent es cant d'es rossiñols.
Mira es camp que tot verdetja,
Y el veu brufat á radols
De floretas molt garridas
Que li roban es seu còr.
Ja'n el mon res li fa falta:
Cuant allà té tants flors
No es estrañy qu'olvid sa mara,
Ni qu'olvid sa seua sort.
Tant sòls floretas desitja,
Amb ellas pensa tan sòls,
Y mentras passa en replega,
En replega sas que pòd.
Veu despues lluir en terra,
Com crestay ferid d'es sol,
Una cosa que l'encanta
Y un florí li assemble d'or.
El cuy tot ple d'alegría,
Dins sa ma l'estreñy ben fòrt,
Y camina, y may s'atura,
Y un torrent troba llevò.
Gojós se mira dins s'aygo,
Y tan prest com passa es pont
Aquells camps ja no verdetjan,
Ja noy cantan rossìñols.
Mes amunt tres veyas troba,
Tres veyas que li fan pò,
Que li surtan al encuantra
Y si acostan á poc poc.
Una va de peus descalsa,
Y d'enagos non du tros;
A s'altra qu'es contrafeta
Li tremola tot es còs.
S'altra que va mes enrera,
Abrigada amb un llansòl,
Té's dits que d'aubóns parexen
Y se cara rassembla d'òs.
Amb ell se n'aplegan duas,
El saludan, y amb vòl
Una li prén sas floretas,
S'altra li roba's tresor.
Es ninet á plorà's pòsa,
Sen devalla per un ròst,
Y camina, y may s'atura,
Y sas alas sent d'un còrp.
Un monastir descubreixen
Y ell pregunta: qu'es allò?
Y sas veyas li responen:
Mira, nin, es sòl qu'es pòn.
No sentiu uns còps d'axada?
Qué son, jermana, aquests còps?
Respon se veya: Es un monjo
Que per tumba cava un clòt.
No sentiu unas esquéllas
Que tenen molt trist es sò?
Respon s'altra: Son campanas
Qu'allà bax tòcan de mort.
Y s'altra que sempre calla
Y derrera anava un pòc,
S'acosta'n es nin, el besa,
Y li diu: Es sòl ja's pòst.
A UNA FALGUÉRA
Tot son flòs a sa voréra
D’es màrges y d’es camíns:
Es desèrt que mes trist éra
Florex en sa primavéra
Com florexen es jardíns.
No falta, si bé s’obsérva,
Cuant vé son témps un flò
Qu’adorna es brot de cad’herba,
Y s’hermosura consérva
Fins qu’es mostía y se mòr.
Una es blanca com s’estrella
Qu’es vel de sa nit esmàlta,
Un’altra per maravella
Es mvermeya con se gàlta
De ruborosa donsella.
Una imita es grog de s’òr,
S’altra es blau del cèl mes fi,
Y també heyà cualque flò
Que de colós un tresò
Té com s’àrc de sant Martí.
Però may he vist que fés
Flòs un’herba molt estraña
Qu’abunda p’es sementés,
Per sas comas y muntaña
De sa vila qu’estim més.
Es planta de forma rara,
Y per cèrt no merexía,
Qu’emb élla fos tan avara
Naturalesa qu’es mara
De tot cuant sa tèrra cría.
De molt esquisit trebày
Té sas fuyas sempre verdas,
Y es mitj de s’incult espày
Las òbri com un ventày
D’entreteyàdas esquerdas.
Y com es tan falaguéra
Que parex de filigrana,
Encara que flò no’spéra
Li basta es nom de Falaguéra
Per mostrarsê tan ufana.
Planta hermosa, ¿quí t’ha dad
Un nom que sòna tan dols?
Téns es nom mes agraciad
Qu’he sentid may entre’s mols
Qu’á sas hérbas han posads.
Que m’ho diguésas voldría,
Si sa méua veu enténs,
Perque té tanta armonía,
Que no’l sént sens’alegría,
Y t’estim domés perqu’el téns.
Còsa es trista que no surta
Es mitj de sa teua pàuma
Ni un flò de vida curta,
Cuant ne té sa verda murta,
Cuant ne té sa pòbre vàuma.
Cuand cad’añy de flòs se vest
Tota planta hermosa ò lletja,
Sía que colca temps mes prest
La sembrassen dins es test
O nasqués din una esquetja.
Emperò si ara’t recòrd
Aquesta desdicha téua,
Sols es per dartê conhòrt,
Perqu’axí sa téua sort
S’assemble mes a sa méua.
Tú éts verda com s’espéransa,
Y mòrs antes de florí,
Per axò éts una semblansa
De s’espéransa qu’em cansa
Y may se cumplêx emb jo.
Y mols mmes que p’es paratje
Aquí hon té sòlc veure jò,
Molt mes que p’es téu fuyatje
T’estim perqu’éts un’imatje…
Un’imatje d’es méu cò.
SA PAJESETA
¿Ahónt va sa pajeseta?
¿Ahónt va tan dematí ?
= Jo m'en vaig á cohir rosas,
Qu'un ramell ne de cohir.
=Qué mes rosas que sas teuas?
Quin ramell vóls mes garrid?
=Sas rosas qu'á mi m'agradan
son sas rosas d'es jardi.
=Oh! no hi vajas, pajeseta,
Qu' encara es molt dematí.
= Fan mes bó plens de roada
Es rosérs qu'están florids.
=No sabs tú que sas pensellas
Fins mes tard no s'han d'obrir?
= Sas rosas mes acopadas
es colors ténen mes vius.
==Oh! no hi vajas, pajeseta,
Si es per tú qu'han de servir.
= Ó serán per mí sas ròsas,
Ó serán per qui jo 'stim.
=Deu t'en guard que succeyesca,
Deu t'en guard d'aquest perill.
=S'estimad allá m'espéra
Y éll ne cuy devora mí.
=Oh! no hi vajas, pajeseta,
Conversem un poc aquí.
=S'estimad em reñaria
Si fes falta en es jardi.
=Qu'has de fer d'aquestas rosas
De que mòstras tal desitg?
= En teng d'anar carregada
En es ball d'aquesta nit.
=Oh! no hi vajas, pajeseta,
Per la Verge t'ho suplic.
Pero res ella s'escolta
Y seguex es seu camí.
=¿Per qui tocan sas campanas;
Amb un so tan llarg; y trist?
=Tocan trets per una jova
Que flors anava á cohir.
=¿Per qui ploran sas fradrinas?
Per qui ploran es fradrins?
=Ploran tots sa pajeseta
Que ha picada un escorpí.
=Si es axí, ¿per quina causa
No van tots de dòl vestids?
—Es que tots aquí venían
En es ball d'aquesta nit
= Y cóm es qu'es seu baúl
vermeyetja vist d'aquí?
-—Es qu'el tapan tot sas rosas
qu'ha cohid vuy demati.
