Històri Medieval

HISTÒRI MEDIEVAL DE BALÉÀS

S’ESTAD BALÉÀ

Desd’es principi de sas civilisassións europèas fins a Roma, cada ciutad y es terrénos que l’enrevoltavan y sobre tot, segóns lo gros de s’etzèssit qu’hey havía, costituían un petit réyne psèudo independent. Llevad de si, com noltros, éran islas; aquéxas costituían un réyne independent gordat per la ma.

Roma, unificand per conquista o per trattads, va conseguí qu’en es séus territòris domés hey havés un señó, s’Empéradó de Roma.

Però después de sa cayguda de s’Impèri se perfilàren sas nassións qu’avuy conexêm y Baléàs no va sê ménos. Y después de passà p’es domini Vàndalo y de s’Impèri Bizantí, arribà a sê un estad independent governad per un Consêy de Majós. Estam xerrand d’es siggle VII.

Durant es domini bisantí, d’el 518 a n’el 624 (106 añs), s’introduí a Baléàs sa figura de “l’amo”, qu’ês sa persona que conra, fa y desfà a unas tèrras que són propiedat d’es señó, a canvi d’una part de lo que se produêx.

A principis d’es siggle VIII, concretament a n’el 709, s’Emir de Túnez, En Muza ben Nusayr va decidí vení a saquetjà Mallorca y Menorca, conseguind secuestrà a n’es principals dirigéns d’es Consêys de sas duas islas, o com élls elz anomenan a sas séuas crònicas: “es Muluk” de Mallorca y de Menorca; per llevò demanà un rescat. Còsa aquéxa que per altra banda éra de lo més normal per aquells tems. Después d’aquest fet s’Estad Baléà va continuà sa séva rutina fins a finals de siggle. (Muluk que sinnifica Réy, ês una paraula derivada de sa fenissi MLK que sinnifica lo matex.)

ES PRIMÉ RÉY - 1é. CRISTIÀ

EN CARLO MAGNO

        Axí, a finals d’aquex matex siggle vuyt (el 799), de resultas d’haversê enterad es de sas islas, qu’ets àrabés qu’havían conquistada casi tota sa Península Ibèrica a n’el 715, qu’havían envadid Aquitania fins a Poitiers, llog a hon es francs  (pobble germànic) elz aturaren, y que de resultas d’aquesta batalla varen essê espulsads fendlós reculà més enllà d’es Pirinèus, s’estavan preparand a Céuta per invadí y conquistà aquestas costas, y emb sa mala esperiènsi anterió demanaren socós a n’En Carlo Magno Réy d’es francs, que ademés éra es Réy cristià més poderós d’Euròpa y es veynad de més apròp de Baléàs. 

Aquest fet està contad de sa siguient fórma a s’òbra “Marc. Hispaniae”, llibre 3 capítol 19, hon porêm lleggí: (traducció a n’es Baléà)

“...emb s’autoridat de N’Eginhardo, cronista d’En Carlo Magno, s’añ 799 va essê gloriós per sas armas de Fransa, debud a que, de resultas d’haverlí demanad ajuda es naturals de sas islas Baléàs, y havê enviad aquell una gran escuadra a n’es mando de N’Irmingario, Conte d’Ampurias, y d’havê aquest vensud a n’ets àrabés, es pobble baléà jurà a n’En Carlo Magno còma Réy...

...A n’el 814, volguend arregglà s’assunto de sa sussessió cridà a Córs a Aquisgràn (Francònia) y dittà testament, hereuand a n’es séu fíy Ludovico Pío emb s’Impèri Franc, y a n’es séu net Bernat, fíy d’En Pipino (mort), emb sa corona d’Italia y emb sa d’es réyne de Baléàs, que se composava de sa Baléà majó y sas séuas islas de devòra: Menorca, Ibissa, Cabréra y Formentéra" (Per aquest tems, el 799, Barselona encara estava bax es podê àrabé, y es réynes españols encara no estavan creads, esceptuand es réyne d’Asturias. Que incluía: Sa costa nort de Galissia, Asturias, Cantabria, Liébana, Bardulia (Castélla) Biscaya y Gipuzcoa. (Cataluña encara no etsistía de cap fórma, ni tànsols tenía aquex nom, sinó “la Gòtia” o siga tèrra d’es Gods (pobble germànic).)

        Durant aquest reynad se varen costruí es castells d’Alaró, Santuèri, Pollènsa y Bellvê (aquest derré castell durant sa dominassió àrabé d’es siggles X a n’es XIII, se va dexà pèrde pêrque no’u trobaren necessari per sa defènsa de Palma).
        No porêm aportà mols de més datos de lo que va fé en Carlo Magno dins Baléàs en cuant a economía y política, però encanvi, emb sa colonisassió que va fé emb gent occitana-provensal, s’arquitettura populà se va contagià de s’occitana-provensal, essênd sa casa mallorquina tradissional germana de sa d’aquexos. Y sa llengo baléà se va contagià d’es vocabulari d’aquesta regió d’es sud de Fransa, conformandsê s’idioma qu’avuy ês es Baléà, déxandsê de pronunsià y escriure sa “r” romànica a final d’es noms y vèrbos. Etzemple: havere-romànic; haver-català; haber-castellà; havê-baléà; ave-provensal.
        Axí com sas desinènsis llatinas -antia, -entia: abundantia, arrogantia, prudentia, clementia, etc.; qu’emb español y català evolusionan de cap a -ancia, -encia: abundancia, arrogancia, prudencia, clemencia. En Provensal y Béarnês, evolusionan de cap a -anci, -ènci. Y en Baléà de cap a: -ansi, -ènsi: abundansi, arrogansi, prudènsi, clemènsi.

D’aquesta època ês per etzemple sa cansoneta baléà:

Sèrra ma mèrra,

un òlla de tèrra,

un òlla d’aràm,

¡patapim, patapum, patapam!

Hón “ma mèrra”, en Provensal antic sinnifica: mu mare. Avuy díe en Francês se díu: “ma mère”. D’hon se deduêx que “mère” surt de “mèrra”.

        Porêm comprovà també emb sa siguient poesía escrita emb Occità, Baléà y Català. Com entre es primé y es Baléà heyà móltas més afinidats qu’emb so Català. Comprovand axí que sa nostra llengo surt en gran part d’aquéxaltra, còsa no possible emb so Català.

Occità

De còp i a de matins que som coma un aujòl,

E bofi doçament los borrilhs de la farda,

E meti de belas virgulas se gai qualque sonet

E saludi los passants amb lo braç arrucat.

Baléà

De vegadas heyà dematíns que som còma un jay,

Y buf dolsament sas borras de sa falda,

Y pos béllas comas si fatx cuolca sonêt,

Y salud a n’es que passen emb so bras arrufad.

Català

De sobte, hi ha matins que só com un vellet,

I bufo dolçament les volves del vestit,

I poso belles comes si faig algún sonet,

I saludo el passant amb un braç encogit.

        Aquex siggle VIII qu’estava acaband, a España va sê un siggle de desconcèrt y reorganisassió per recuperà es territòris perduds. Don Pelayo, realment no ês es restauradó de s’Estad Visigod com han dit altres autós, sinó un Réy nòu que réyne sobre un pobble nòu, después de sa legendari batalla de Covadonga en el 722. (En el 735 se funda es pobble de Balmaseda – Biscaya). Una vegada mort éll a n’el 737, es séu fíy Favila continuà emb sa reorganisassió política y militar, però es cab de dos añs, en el 739 va morí desfet per un ónso cuand estava pressisament de cassa. No havend tengud descendènsi, se coronà Réy d’Asturias N’Alfóns I (739-757), fíy d’es Duc don Pédro de Cantabria y gènre de don Pelayo. Aquest va sê es que  incorporà  a Asturias sa costa nort de Galissia, Liébana, es condat de Bardulia (més endavant Castélla), y sa ciutad de Lleó. També s’afañà en repobblà de cristiàns aquestas novas reconquistas. Sa séua mort a n’el 757 va coinsidí emb sa pujada a n’es podê de s’Emirat de Córdoba, de N’Abd Al-Rahman I (Abderramàn I) que tornà emb empenta a fitsà y reforsà  sa frontéra emb sos cristiàns. Lo que no va permetre a n’es sussessós d’el Réy d’Asturias y Lleó, En Fruela I, N’Aurèlio, En Silo y En Mauregató continuà emb sa reconquista, topandsê emb una murada defensiva d’un bon etzèrsit emb un bon dirigent. Durant es reynad d’En Mauregató se firmà es trattad d’es “Tribut de sas cent donzellas”. 
        Aquets cuatre Réys varen reynà entr’el 757 y el 792. En Bermudo I continuà emb sa reconquista, però no trobandsê bé abdicà en es séu nebód N’Alfóns II d’Asturias. Aquest sí que va conseguí una bòna passa de cap a sa reconquista, idò a n’el 794 dugué sa guèrra fins ben aprop de Lisboa emb s’ajuda d’En Carlo Magno (Réy d’Italia, Francònia y Aquitània); y de resultas d’axò va  conseguí abolí es Tribut de sas cent donzellas. Durant es séu reynad ademés, se va descubrí aprop de Iria Flavia (Galissia) a n’el 813, un vas que segóns una antiga tradissió contenía ets òsos de s’Apostol Sant Yago es Majó. Y allà matex va fé costruí un temple emb  Sèu Episcopal. En es redòssos d’aquesta Sèu s’hi edificà a poc  a poc sa ciutad de Santiago de Compostéla. N’Alfóns elegí Oviedo còma capital d’es réyne Asturlleonês.

        A n’el 785 N’Abd Al-Rahman I comènsa sa costrucció de sa mesquida de Córdoba. Aquest matex añy se va  fundà sa ciutad de Mursia.

        En aquex siggle VIII hey va havê també fets mólt sinnificatíus en el món mediterràni, com per etzemple que,  a n’el 726 s’empéradó de Bizansi, en Lleó III prohibêx sas imatjes dins sas igglesis esceptuand sas de Cristo. 

        A n’el 730 se decréta sa péna de mort per tots aquells que adorin imatjes que no siguin sa de Cristo. 

        A n’el 741 s’empéradó bizantí Costantí V va goñà a n’ets àrabés a sa batalla d’Akroynós.

        A n’el 751 ets àrabés de Damasc (Domàs), varen aprênde d’es txinos sa fabricassió d’es papé. 

        A n’el 762 sa capital d’es Califat passa d’essê Domàs a sê Bagdat. Sa tela de “domàs” se va inventà y  fabricà a Domàs. (Talment com sa “gassa” se va inventà y fabricà a Gaza). 

        Y en el 793 es normandos saquetjen es monastèri de Lindisfarne a Inglatèrra.

ES SEGÓN RÉY - 2ón. CRISTIÀ

En BERNAT

        Y axí idò después de sa mort d’En Carlo Magno, En Bernat fiy ilegítim d’En Pipino d’Italia, tercé fiy d’En Carlo Magno, se va fé carreg d’es govèrn d’aquest réyne d’el 814 fins a n’el 817 hon es séu cónco, s’Empéradó d’es Sacre Impèri, En Ludovico Pío, que no poría consentí qu’es séu nebód tengués aquéxos dos réynes, elzhi va prênde per la forsa de sas armas. D’aquesta fórma es réyne de Baléàs passà a formà part un altre pic d’es Sacre Impèri. Però va sê una dependènsi mólt fluxa ja qu’En Ludovico, no va fe rês cuand es normandos en el 859 desembarcaren a Mallorca y Menorca, havend d’essê es pròpis baléàrics es qu’elza féren fugí, y cuand va repartí s’Impèri entre es séus tres fiys se va olvidà d’es réyne de Baléàs, per lo que, desd’el 817 fins s’arribada d’ets àrabés a n’el 902 va sê psèudo independent.

Emb s’assentament de s’etzèrsit d’En Carlo Magno a n’el 799, de sas séuas familis y gent qu’elz acompañavan, arribà també sa llengo Occitana-Provensal (tal com som vist en es capítol anterió). Llengo prérromànica com sa baléà que totduna se fonguéren una emb s’altra, reforsandsê sa nostra emb paraulas còma: égo, aygo, aygordent, acostumà, badà, badayà, bèsti, blanquetjà, consonansi, corre, castigà, deliri, desitj, eficassi, elocuènsi, infansi, felissidat, etc., etc., etc.

Hem de fé constà aquí que, sas costums sossials d’es ball d’es Cossiés, de sas Àguilas y d’es Cavellêts, axí com sa forma de celebrà Pasco, són mólt més anteriós an aquéxa època. Talment com es cant de sa Sibil.la, de època romana; havendmós arribadas totas éllas intattas fins a s’attualidat; lo que mos demostra un pic més, qu’es pobble baléà may ha desaparescud. També eu reforsen es llinatjes: Garau, Garí, Simal, Sansó, Timoné, Mascaró, Frau, Mudòy, Estada, etc., etc. tots ells antiquíssims y anteriós a 1229. Lo que mos du a confirma que no hey va havê cap repobblassió de cap casta en cap moment de sa nostra històri de més de 5.000 añs. Assentaméns sí: romàns, occità-provensals y àrabés.

       Situassió d’es Marquesad de Gòtia o Marca Hispànica, después de sa créassió d’es reyne de Pamplona (Navarra y Guipúzcoa) a n’el 816.

(Dins varis d’aquets condats emb posterioridat se varen créà varis condats més petits, com: Berga, Ripoll, Penedés, Pallars Jussà, Pallars Sobirà, etc.) 

ES TERSÉ RÉY - 1é. ÀRABÉ

EN MUYAHID MAWLA

Per arribà an aquest Réy però, hem de relatà es fets anteriós a sa séua intitulassió y declarassió d’independènsi. Per axò dins es contèste històric mos hem de situà a principis d’es siggle X, concretament a n’el 902.

        En aquest añ, s’Emir de Córdoba descendent de sa dinastía d’ets Oméya, y dependent d’es Califa de Domàs (Síria), N’Abd-Allah I, va desidí invadí y conquistà es réyne de Baléàs a n’es cristiàns, enviand una gran escuadra comandada per N’Isam Al-Jawlani.

(Después de 103 añs de domini carolingi y llengo occitana-provensal).

Còsa que va conseguí anque no li va essê jens fàcil, idò hey trobà mólta de reistènsi, no domés a Palma sinó també a s’interió, hon ets habitàns que poguéren se varen refugià y se féren fors a n’es castells de: Santuèri (Felanitx) propiedat d’es Conte d’el Rosselló; en es de “hisn Al-Arrom” o castell d’es cristiàns y qu’avuy ês es castell d’Alaró (tardant 9 añs en conquistarló); y a n’es de Pollènsa, que desd’es siggle XIV se li díu del Réy. Emb aquesta invasió, ets ibissêncs, mallorquíns y menorquíns que tenguéren mèdis escaparen embarcads de cap a sas costas de “s’Ampourdan” (Girona-Ampurias-Perelada), casi despobladas y emb bons pors naturals (calas) a hon refugià sas embarcassións, ja qu’es condat de Barselona estava massa aprop de sa frontéra emb sos àrabés, y ademés no tenía ni té pors naturals, domés plajas. Per aquest motíu y no per cap altre, també se xèrra emb so “sa y es” a s’Ampurdà.

        La resta de cristiàns baléàrics que acettaren es domini àrabé s’anaren islamisand a poc a poc, anque no tots. S’esceptúa es baléàrics jodíos, que, ademés, éren sa majoría de sa pobblassió.

De s’època aquitana-provensal són es castells roqués de Mallorca.

Plano d'es castell d'Alaró

Plano castell de Sentuèri

Propiedat d’es Contes de Rosselló desd’el 799 en que se supòsa que se comensà sa séva costrucció, fins mólt passad es siggle XIV

Plano d'es castell de Pollènsa (també enomenad d'el Réy)

        (Hem de fé nota aquí que, sas comarcas de s’interió de s’Ampurdà estavan habitadas, talment com per tota sa Marca Hispànica, incluínd com es natural es condat de Barselona, p’ets occitàns y es germànics qu’En Carlo Magno hey va du durant sa reconquista. Ademés, no mos hem d’olvidà tampoc, de que antes y durant es domini mòro, ets habitàns d’aquesta zona qu’avuy conexêm còma “Catalunya”, y que són es substratte antropològic y sossial català attual, éren gods. D’aquí que, a tota aquesta zona se li denominàs Gòtia fins a 1115, y qu’en Carlo Magno créàs es Marquesad de Gòtia. Més conegud còma sa Marca Hispànica.

Mentras qu’es sustratte antropològic baléà ês fenissi, hebrèu y àrabé. Pròva més que irrefutabble de que no hey va havê cap tipo de repoblassió de catalàns después de 1229. Afegirêm també, que una altra pròva de sa prosedènsi germànica d’es catalàns la tenim en que, cap ni un d’es Contes d’es diferéns condats de sa Marca Hispànica fins a n’En Ramón Berengué IV se va casà may emb una española, tots élls se casaren emb dònas alemanas de Aquisgràn. De lo que se deduêx qu’es séus de més aprop també eu feyan axí. Y estam xerrand d’un espay de tems que va d’el 779 a n’el 1151.)

        Relassió d’es noms toponímics més importàns que se trobaren ets àrabés a n’el 902  y que han perdurads fins a s’attualidat:  

        A Mallorca: Esporlas, Sinéu, Muro, Castell Llubí, Pollènsa, Porrorutx (Porréras), Felanitx, Andraitx, Pentalèu, Paguéra, Paloméra, Puigpuñent, Montuíri, Artà, Rubines, Caymaritx, Santañy (Sancti Anni), María, Montaure, Es Camí, Buge, Formentó, Bocòris (Bóquer), Campos, Ferrutx, Castellitx, Costitx, Lòfre, Escorca, Lluch, Lluch Majó, Mortitx, Menut, Cascanà, Lloseta, Canêt, Cab de Pédra, Santa Ponsa, Porrassa, Fornalutx, Magaluf, Ca’s Cóncos, Llombars, Mondragó, Algà, Mendía, Campanêt, Moscaritx, Massanélla, Balitx, Sas Rotas, Dragonéra, Cabréra, Estellêncs, Galatzó, Bellvê (San Llorèns), Galilèa, Canarrossa, Santa Ponsa,  etc., etc.

        A Menorca: Ruma, Caloritx, Linaritx, Barbaitx, Cassitx, Santa Galdana, Artrutx, Santa Ponsa, Lluch, Sas Canassías, Lluch Saldent, Lluch Alari, Modorro, Lluch Mena, Lluch Massanas, Sa Cudia, Sagarra, Sanitja, Talatí, Curnia, Malbuge, Matxaní, Parraitx, Mahó (Magón), Ciutadélla (Iamnón), Sa Fuya, etc. 

        A Ibissa: Ebussus (Ibissa), Tagomago, Vedrà, Formentéra, Dau gran, Dau petit, Sas Salinas, Porrotj, Trutja, Coniéra, Llentía, Mossóns, Xuclà, Xerraca, Portinatx, Portmañ (Portus Magnus), Cuyram, Aygo Dólsa, Sa Ona, S’Estufadó, Sas Paísas, etc., etc. 

(Lo que mos demòstra un pic més, que antes d’ets àrabés ja se xerrava baléà.)

        Continuand emb s’assunto que ha posad títol an aquest llibre, N’Isam Al-Jawlani va quédà a Baléàs còma “Walí” (governadó) vitalissi, dependent de s’Emir de Córdoba. 

Durant aquex siggle X, sas Baléàs se varen convertí emb un poderós baluart y una gran basse naval àrabé.

            Per aquest tems Palma era lo qu’avuy delimitan sa Mudayna, tot es frontis de la ma fins en el Temple, y per amunt carré d’en Bosch, Bauló, ca’n Gol·lèu, sa Cortéra, Cordelería, Galèra, Bossería, plassa Marquês d’el Palmé, Forn d’es recó, Téàtro, plassa General Wéiler, plassa d’es Mercad, Orfila, Puigdorfila y Soledat fins topà a sa Mudayna.

Plano de Palma de n'el 929

     An aquest matex siggle X també se va produí un gran acontexement dins el món àrabé d’España. A n’el 929, essênd Walí de Baléàs  N’Abd-Alah, n’Abd Al-Rahman III (Abderramàn III) va créà es Califat Oméya de Córdoba independisandsê d’es Califat de Bagdat. Passand a anomenarsê sas Baléàs “Al-Yazayr Al-Sarkyya Al-Andalus”, sas Islas Orientals de sa tèrra d’es vàndalos. (Es vàndalos silingos, pobble germànic, en es siggle V s’assentaren a tot es sud d’Yspania, Baléàs y nord d’Àfrica. La resta de sa Península fins es putxos d’Euròpa era d’es visigods, incluind el Rosselló y sa part meridional de sa Provènsa. A Galissia celtas y a n’es Cantàbric càntabros y vascs.) 

        A n’el 976 va hereuà es Califat n’Hisam II per mort de són pare N’Al-Hakam II. Però com que éra menó d’edat, regí es Califat sa mare, Na Shob (Aurora) d’origen vasc, tenguend de Primé Ministre a N’Almanzor. 

        Per aquéxa època éra normal es casarsê àrabés emb cristianas, o cristiàns emb arabesas ja qu’es fanatisme relligiós encara no havía agafad forsa per cap d’es dos costads. Com per etzemple, sa mare d’es fundadó d’es réyne de Pamplona (816, que mes tard se convertiría emb so réyne de Navarra) N’Íñigo Íñiguez “Arista” (vasco-francês), que cuand quédà viuda se casà emb En Banu Kasi Musa ibn Fortún, señó de Tudéla (d’es qui deriva es llinatje Fortuñ o Fortuñy).
        Y N’Íñigo, ajudat d’es séu germanastre En Muza ibn Fortún y d’es séu cónco En García de Jaca, va lutxà contre es Contes fransesos Aznar y Eblo enviads p’En Ludovico Pío a recobrà aquéxa part de sa Marca Hispànica, però varen essê venssuds y pus may més tornà a armà guèrra contra N’Íñigo ni cap descendent séu, confirmandsê sa créassió d’es réyne de Pamplona. 
        N’Íñigo y es séus varen lutxà també contra ets Emirs de Córdoba.

        A n’el 993 N’Almazor va ordenà a n’es Walí de Baléàs que formàs una gran armada per anà a conquistà Barselona. Y axí se fé, y a mitjan 993 juntament emb sos àrabés de Lleyda, Tortosa y Fraga, y después de goñà varis batallas, enrevoltaren Barselona. Es Conte Borrell I (quint Conte hereditari de Barselona), va dessidí surtí per mirà de rómpre es sètje emb cinc cens cavallés. Però es mallorquíns y tortosíns lis fan front y elza matan a tots menos a n’es Conte, qu’el s’en varen endú a n’es castell de Ganta, aprop de Caldes, hon eu varen fé degollà. Sabedós es barseloníns de sa mort d’es Conte, debud a que tots es caps d’es cavallés y es d’es matex Conte, ets àrabés elzhi tiraren emb trabucs per demunt sas muradas dins sa ciutad, se varen rendí a N’Almazor que la va saquetjà. Abandonandlâ después.
        Aquest Califat domés va durà fins a n’el 1009, hon ets andalucís o almohades, es berebers o almoràvides y ets eslavos (àrabés iranís) se subblevaren creand sas “Tayfas”. 

        Essênd sas de: Valènsi, Tortosa, Dénia, Almería, Granada, Màlaga, Algessiras, Córdoba, Sevilla, Ronda, Carmona, Morón, Arcos, Huelva-Saltes, Niebla, Silves, Algarve, Mértola, Badajoz, Tolédo, Zaragossa, Albarracín, Alpuente y Mursia.

        Sas qu’estavan en mans eslavas (àrabés iranís) éran: Tolédo (Tolédo, Àvila, Segòvia, Madrid, Teruel, Cuenca, Guadalajara y Albacete), Badajoz (Badajoz, Càceres, Lisboa, Coimbra y Lamego), Albarracín, Alpuente, Granada, Màlaga, Córdoba, Carmona, Morón, Ronda, Arcos y Algessiras. 

        Sas qu’estavan en mans andalucís o almohades éran: Tortosa, Valènsi (Castelló y Valènsi), Dénia (Alicant), Almería (Almería y Mursia) y Baléàs.

Situassió de sas Tayfas

        Sas qu’estavan en mans berebers o almoràvides  éran: Zaragossa (Zaragossa, Tarragona, Lleyda y Huesca), Sevilla, Huelva-Silves, Mértola y Niebla.

        En lo que fa referènsi a sa part cristiana, hem de dí que, a n’el 920 N’Ordoño II d’Asturias y Lleó, va reconquistà “La Rioja” emb s’ajuda d’el Réy de Pamplona En Sancho Garcés I. 

(Hem de fé mensió aquí també que, en lo referent a lo qu’avuy ês Euskadi; Guipúzcoa éra part de Navarra, Bizkaia (Biscaya) éra part d’es réyne d’Asturias-Lleó, y Araba (Àlava) éra part d’es condat de Castélla. O sía qu’en es siggle X no formavan cap nassió.)

        Grassis pressisament a n’es caratte ofensiu d’el Réy navarro García Sánchez I (926 – 970) se va anetsionà es condat d’Aragó que formava part de sa Marca Hispànica y pertenexía a Fransa.

Es réyne de Navarra entr'ets añs 994-1000

        Durant es reynad d’En García Sánchez II (994 – 1000) se juntà emb Navarra es condat astur-lleonês de Castélla per herènsi de sa séva dòna N’Urraca de Castélla. Axí com es condats de Sobrarbe, Ribagorza y Pallars. Ets altres condats fransesos de sa Marca Hispànica varen seguí pertenesquend an aquesta nassió fins a n’es Trattad de Corbeil. 

(Es nom de Cataluña encara no aparêx a cap crònica, ni Navarra ni Francesa; s’única rahó ês pêrque no etzistía.)

        A finals d’aquest siggle, a Navarra se va comensà a acuñà moneda pròpi y se va costruí una fàbrica d’armas a Pamplona. 

        Resulta mólt sinnificatiu llingüísticament xerrand, comprovà qu’en es llibre de “Peaje de Pamplona”, es díes y mésos de s’añ estàn inscrits còma: “gener, febrer, martz, abril, may, juyn, juyll, agost, setembre, octobre, novembre, dicembre.” 

        Y entre ets artículs que se relassionan y que han de pagà tribut están: “abortóns, aynins, aynines, baldres, badala, berniz, borra, cera, cordamen, cordoa, cotonats, estamenya, etany, draps, filaça, fustani, gingebre, insens, lana, marfega, mercería, muls, porcs, rocins, tisores.”  

       (Tots élls noms occita-provensals. Pròva més que paupabble de que ets idiomas derivads d’es llatí, cuand més aprop dins es tems a sa cayguda de s’Impèri Romà, més iguals. Lo que no hauría d’estrañà a ningú, que, idiomas attuals còm es Baléà, es Valensià, s’Aragonês, es Provensal, es Llemosí y s’Occità, que quèsi no han evolusionad jens dêsde sa séua créassió p’es séus pròpis pobbles, siguin tan parescuds. Y ês d’essê mólt mal entreñad di attualment qu’es Català, que fins a 1918 (1) éra considerad per tot el món científic un dialètte d’es Provensal, ês sa mara d’es Baléà y d’ es Valensià.) 

(1) Grammaire d’es Langues Romaniques.1874. Frederick Díez, pl. 3.

Grammaire d’es Langues Romanes. 1890. Mäyeer Lübker, pl. 13.

Gramática Histórica Catalana. 1952. Antoni Mª Badía Margarit, pls. 24-25.

        Y mentras a España sotseían es fets relatads, a Euròpa, durant aquex siggle X y una vegada estinguida sa branca carolingia d’es réyne oriental d’es Sacre Impèri Carolingi, es Grans d’es réyne reunids a Forchheim (Francònia) elegexen Réy a n’En Conrado I de Franconia que s’esforsa per imposà sa seva autoridat monàrquica a n’es grans Ducs sênsa resultads. 

A n’el 919 N’Enric I ês elegid Réy d’es francs y d’es sajjóns. Sa lutxa contra es Ducs acaba emb so sometiment a n’el 921 de N’Arnulfo de Baviéra.

A n’el 925 Es ducad de Loréna torna bax es domini germànic.

A n’el 936, N’Oton I fiy de N’Enric I ês entronisad a Aquisgràn (ducad de Loréna) p’es grans señós feudataris làics y coronad y ungid p’ets Arquebisbes còma Empéradó germànic.

A n’el 938 es Ducs Eberardo de Francònia y Giselberto de Loréna se rebèlan. Però són derrotads a sa batalla de Andernach p’En Hermann de Suabia.

A n’el 953 es Duc Liudolfo de Suabia y En Conrado “es rotj” de Lorena, se subblevan, però són derrotads y es séus condats entregads a n’En Burkhard III, es de Suabia; y es de Loréna a n’En Bruno, Arquebisbe de Colònia y germà de N’Otón.

A n’el 982 N’Otón es derrotad p’es àrabés a Crotona (Calabria).

A n’el 983 va havê d’afrontà un gran xecament d’ets eslavos. Es germànics abandonan es territòris a n’es llevant d’es riu Elba.

Y a n’el 999 a n’En Gerberto d’Aurillach, mèstre de N’Otón, eu fan Papa bax es nom de Silvestre II. N’Otón fitsa sa séva residènsi a Roma, dêsde von govèrna y legisla es Sacre Impèri Germànic.

        De resultas de sas Tayfas o réynes Tayfas, Baléàs va quédà aislada y independent, convertindsê emb so derré redutte de s’Impèri Califal, governad p’En Mugatil fins a n’el 1012 en que va morí.

        Es cap de dos añs, a n’el 1014, s’apoderà d’es govèrn de sas islas s’Emir de Dénia, En Muyahid Mawla proclamandsê Réy de Baléàs. 

España a n'el 1014

      (Y de resultas precisament d’aquest fet, surt es famós etsabrutte mallorquí: ¡ME CAGONDÉNA! (contracció de: ¡me cago’n Dénia!). Mostra més que paupable juntament emb altras paraulas que encàra perduran: pitxé, jac, rota, uxol, clapé, betúa, atapíns, estada, matrac, roélla, esclots, càvec, òy, foguèña, llengo, llevònses, saím, tros, pardal, pardeletjà, señals, talent, enclétxa, cruy, aygo, bossot, brevetjà, vas (tomba), gat, bàmbol, pudó, tau, trispol, bês, brês, truñélla, égo, enrevenad, engronsà, Garau, Garí, Segura, Mendía, Pentalèu, Andraitx, Felenitx, Santañy, María, Sinéu, Pollènsa, Esporlas, sini, safrêtx, Seuva, Castell Llubí, Costitx, etc., etc., de que aquí ja se xerrava romàns baléà.)

        Es reynad d’En Muyahid Mawla († 1044), va sê políticament important y espansíu, emprenguend emb ètsit sa conquista de Sardéña a hon s’hi va mantení desd’el 1015 fins a n’el 1020, en que sa isla va sê reconquistada p’es pizàns.

(Circula per Piza sa legenda de que N’Alí, fíy d’En Muyahid, que élls anomenan Mugetto, Réy de Baléàs, va passà a Italia y se va fé cristià.)

        Per aquest tems, siggle XI, Palma se va axamplà fins a sas fitas qu’hem conegudas a s’attualidat. O siga lo qu’ês de sas Avengudas per endíns. Bax es govèrn d’es walí Isam al-Jawlani. Però es séu crexement no domés va essê pobblassional, sinó també emb riquesa y cultura. De tal forma que va passà a sê sa cuarta ciutad més important de s’occident islàmic, superada domés per Córdoba, Granada y Tolédo.

Axamplament de Palma a n'es siggle XI

         Espansió demogràfica y econòmica, que va cridà a lo millorêt de sa Cultura de s’època. Idò durant aquest siggle, a Baléàs se varen créà varis escòlas de juristas a Mallorca y a Menorca. Essênd es primé “Qadí” o Magistrad Suprèm, En Nafí ben Abd Muhammad a n’el 983. També va néxa a Mallorca es famós jurista Al-Humaidí, que segóns s’Ensiclopèdi de l’Islam va sê es sabi musulmà més important d’es séu tems. Axí com N’Abu Muhammad al-Garnatí, mort a 1229. 

          Mentras que Barselona, sa ciutad més important de sa Marca Hispànica, era tres vegadas més petita que Palma, tal com porêm comprovà emb so siguient plano sobreposad a sa matéxa escala. Tenguend Barselona 42 Ha. per 110 Ha. de Palma.

Comparassió êntre Palma y Barcelona siggles XI a XVIII

          En cuant a Lleys, ets àrabés domés tenían es Corà y es Drêt Consuetudinari, Drêt aquest derré que va continuà aplicandsê a Baléàs después de 1229. També se varen créà varis escòlas de Filossofía y Teología, de sas cuals sa més famosa va sê s’escòla de Wakkas ben Lamtí. 

          De resultas pressisament d’haversê convertidas sas Baléàs emb un gran centro cultural, va vení a viure an aquest réyne a n’el 1036, es gran filòssofo cordobês N’Aben Ibn Hazm. Y tot axò va sê possibble pêrque En Muyahid Mawla, éra persona mólt culta debud a que se va enrevoltà d’una Cort de lliterats mólt important. Y per sa matéxa línea va anà es Walí de Baléàs N’Abbas ben Rashik, emb sos resultads qu’acabam de dí. 

  Aquí ês convenient fé sâbre es sinnificad de sas siguiéns partículas llingüísticas:

Ben = emb Àrabé sinnifica: de ca’n / d’es / de sa famili

  	Etz.: Muhammad Ben Raschid = Muhammad de ca’n Raschid, o Muhammad d’es Raschids.

  Però emb Hebrèu domés sinnifica: de ca’n.
        	Etz.: Ysaías Ben Ur = Ysaías de ca’n Ur

Ibn = emb Àrabé sinnifica: fiy d’en

  	Etz.: Muhammad Ben Raschid Ibn Yusef = Muhammad de ca’n Raschid fiy d’en Yusef.

Bini = sinnifica emb Àrabé: sa casa d’en / ca’n.

  	Etz.: Bini Salèm = sa casa d’en Salèm / ca’n Salèm. 

ES CUART RÉY -2ón. ÀRABÉ

N’ALÍ IBN MUYAHID

Diram de n'Alí Ibn Muyahid

       Sa comunidad mossàrabé de Baléàs cada díe éra més petita, inclús havían déxad de tení Bisbes propis. Y naturalment, se feya cada pic més petita pêrque s’anavan islamisand, no pêrque s’en anassen o elza matassen. An axò mos ho confirma un document qu’el Réy de Baléàs y Dénia N’Alí Ibn Muyahid va fé a n’el Bisbe de Barselona a n’el 1058, posand bax sa séva capa sas igglesis cristianas d’es séus réynes. 

Vêt aquí lo que diu es document traduíd primé de s’àrabé a n’es llatí per n’Unifredo, Arquebisbe de Narbona es matex añ, y ara traduíd a n’es baléà per qui escriu aquesta òbra:

En nom de Déu tot poderós, jo N’Alí Emir de Dénia y de sas islas Baléàs, fiy d’En Muyahid, Emir que va sê d’aquesta ciutad, emb so consentiment d’es méus fiys y d’es demés ismaélitas Grans d’es méu palau, entreg y fatj donassió a la Sèu de Santa Creu de Santa Eulari de Barselona, y a n’En Gislaberto es séu Prelad, de totas sas igglesis y es Bisbads qu’heyà en es nostro réyne de Baléàs y dins sa ciutad de Dénia, per que d’aquí endavant quédin per sempre pus may, bax es domini de sa Diòssessis de sa dita ciutad de Barselona, y que tots es capellàns y diàconos que visquin dins aquets territòris, desd’es més jove fins a n’es més gran y desd’es nin fins a n’es véy no s’atrevesquin, a partí d’aquest díe en devant a demanà cap Bisbe, ni Órde relligiosa, ni sa consagrassió de sa Chrisma, ni es servissi de colsevol carreg eclesiàstic, si no ês a n’el Bisbe de Barselona o an aquí éll encomani. Y si colcú, còsa que Déu no vulgui, s’atrevís a anulà o rómpre aquest privilègi, càygui demun éll tot es pês de sa Justissi de Déu, y quédi d’el tot fòra de sa Lley. Y qu’axí sía p’es siggles d’es siggles. S’ha escrita aquesta carta de donassió, a sa ciutad de Dénia, a s’añ de mil, cincuanta y vuyt d’es cristiàns.

Es motiu històric d’es per quê aquest Réy àrabé va fé aquesta donassió, va sê, sa forta amistad qu’hey va havê entre En Muyahid (ja mort) y éll matex, emb so Conte de Barselona, Ramón Berengué I, fendsê favós un emb s’altre en cuantas ocasións varen essê mesté. En es document se intitula Emir, en ves de Réy, pêrque segóns sas costums àrabés d’aquell tems tenían prohibid posarsê cap corona.

A Madyna Mayurqa (Palma) hey havía sas igglesis cristianas de: Santa Eulari (devòra sa murada de sa Mudayna), de San Llorèns (devòra sa porta de Porto Pí), y de Santa Fe (devòra sa porta de Lluch Majó o d’es Camp).

ES QUINT RÉY - 3é. ÀRABÉ

N’AL-MURTADA BEN AGLAB

P’es 1077 Baléàs ja estava totalment desvinculada de Dénia, per lo que éra totalment independent, essênd Réy N’Al-Murtada ben Aglab (Al-Murtada de ca’n Aglab o d’ets Ablab o de sa famili Aglab) y fabricandsê monedas de curs legal emb so séu nom: “Al-Murtada ben Aglab, Emir de Mallorca”.

       Aquest, supòsa sê es tercé Réy àrabé independent de Baléàs. Emb éll se milloraren es castells de Santuèri, d’Alaró y de Pollènsa, tots élls de créassió occitana-provensal. Es de Palma (posteriorment Bellvê) no se va considerà important conservà sa séua fàbrica, déxand que s’anàs fend malbé a poc a poc.

(Durant siggle XI, a sa Península Ibèrica sa desintégrassió d’es Califat de Córdoba, favorêx es renaxement econòmic cristià grassis a n’es tributs qu’ets Emirs de sas Tayfas que fitan emb sos séus réynes lis pagan pêrque aquéis no lis moguéssen guèrra. S’ò rebud éra repartid p’es Réys cristiàns entre es séus nobbles y es clèro, y s’empleyà també per “recomprà” sas tèrras que donaren a n’es pagesos en es siggles passads. Aquesta consentrassió de tèrras lis condissionarà es desarrollo econòmic y polític. Es fets més importàns són:

        A n’el 1004 nex a Madrid es gran matemàtic y astrònomo Maslama.

        A n’el 1018 es condat hereditari de Barselona té autonomía governad p’En Berengué Ramón I (+ 1035) sênsa déxà de pertenexa legalment a Fransa. 

Créassió d'es réynes de Castélla y Aragó a n'el 1035

        A n’el 1035 a sa mort d’En Sanx I de Navarra, es condat hereditari de Castélla passa a sê réyne, essênd anomenad primé Réy En Fernando fiy segón d’En Sanx I. Y es condat d’Aragó també s’instituyêx emb réyne, essênd anomenad Réy En Ramiro fiy bord d’En Sanx I. Quédand de Réy de Navarra En García Sànchez III. 

Es condat de Barselona passa a mans d’En Ramón Berengué I. A n’es réyne de Castélla comènsan sas imposissións de sa nóbblesa y de l’Igglesi. Aquesta, debud a sas grans riquesas que té favorêx es desarrollo de s’Art Romànic.

         A n’el 1043 nex a Vivar, En Rodrigo Díaz (el Cid). Y s’unêx es réyne d’Aragó emb Ribagorsa.

         A n’el 1072 el Cid prên jurament a N’Alfóns IV de Castélla a Sta. Gadèa.

         A n’el 1075 se comènsa sa costrucció de sa catedral de Santiago de Compostéla.

         A n’el 1080 se comènsa a Zaragossa sa costrucció d’es palau de sa Alfajería. 

         A n’el 1082 el Cid a n’es servissi d’el Réy de Zaragossa Al–Mustaín, a sa batalla d’Almenar, va goña y fé prisioné a n’es Conte de Barselona Ramón Berengué II, que lutxava en es costad d’ets àrabés de Lleyda.

         A n’el 1085 es réyne de Tolédo ês conquistad per N’Alfóns VI de Castélla. Alarmad el Réy de Sevilla Al-Mutamid, solissita ajuda a n’ets almoràvides.

         A n’el 1086 per sa primavéra d’ivèrn (otoño) ets almoràvides frénan s’espansió cristiana derrotand a sa batalla de Sagrajas a n’Alfóns VI de Castélla. 

         A n’el 1089 En Rodrigo Díaz de Vivar “El Cid” va conseguí que sa ciutad y réyne de Valènsi, en mans de s’emir Al-Qadir amig de n’Alfóns VI de Castélla, caygués en mans de s’emir de Zaragossa Al-Mustaín II.

         A n’el 1090  s’empênta d’ets almoràvides afètta a casi totas sas Tayfas. 

         A n’el 1094 ets almoràvides reconquistan sas ciutads portuguesas y estremeñas que havían caygudas bax es domini de Castélla. 

         Aquest matex añ ets aragonesos s’estabblexen a Oropéssa, Culla y Castelló.

         En Rodrigo Díaz de Vivar “El Cid” reconquista Valènsi y la pòsa bax sa protecció de N’Alfóns VI de Castélla.

         A n’el 1096 el Cid firma aliansas emb en Pédro I d’Aragó y emb so Conte de Barselona Ramón Berengué III, que se casa emb Na María, fiya d’el Cid.

         A n’el 1097 mò s’únic fiy d’el Cid, En Diégo Rodríguez, a sa batalla de Consuégra contra ets almoràvides.

         A n’el 1099 mò a Valènsi el Cid. 

       (Aquí, se fa mesté donà cónte de com va sê que se formaren ets almoràvides, per sa relassió que més envant mos tocarà relatà en referènsi a Baléàs.

Es séu origen vé de resultas d’un viatje que va fé a n’el 1049 En Yahia ben Ibrahim (cap d’una famili bereber que s’estabblí a sa part meridional de sa cordilléra de s’Atlas a n’es nord d’Africa), a sa ciutad santa de Kayruàn. Allà va fé amistad emb so famós sabi musulmà Ibn Imram Al-Fasi de sa sètta d’es “malakitas” que aplicaven es Coràn lletra per lletra. D’aquesta amistad sortí sa formassió d’un grupo que s’en anà a predicà sas creènsis corànicas a sas tribus d’es desèrt. Aviad sas duas tribus més importàns, sa d’es Musafa y sa d’es Lamtuna se lis afagíren. Tots plegads varen costruí un monastèri fortalesa, un “ribat”, a hon mols d’ells hey passaren a viure emb sas séuas familis. Y d’aquí lis vé es nom de “al-muribatin” : es que víuen dins es ribat. Nom, “al-muribatin” que se va corrómpre castellenisad còma “almoràvide”.

Aquéxos són es que varen fundà sa ciutad de Marrakex. Y aquéxos són es que passaren s’estrêt de Gibraltà per donà socós a s’Emir de Sevilla, desembarcand En Yusuf Ben Taxufin y es séu etzèrsit a Algessira a n’el 1086, derrotand a N’Alfóns VI de Castélla com ja som dit. Y ben aviad se va fé l’amo de tota sa Península musulmana.)

Y per altres pars d’el món ademés passaren es siguiéns acontexeméns:

A n’el 997 N’Estéva I d’Hungría ês batiad y rêb sa corona reyal de s’Empéradó d’es Sacre Impèri Germànic N’Otón III, y s’autonomía eclesiàstica d’el Papa Silvestre II.

A n’el 1000 se funda s’Arquebisbad de Gniezno. El Réy de Polònia Boleslao Chrobry ês anomenad “germà y aussilià d’es Sacre Impèri”.

A n’el 1001 se va funda s’Arquebisbad de Gran, a Hungría.

A n’el 1002 mò N’Otón III.

A n’el 1004 N’Enric II ês coronad Réy d’Italia a Padua.

A n’el 1007 se funda es Bisbad de Bamberg per s’evangelisassió d’ets eslavos de Main.

A n’el 1010 sa ciutad de Piza va sê assaltada y saquetjada p’es berebers. (Per cèrt, aquesta ciutad va sê fundada p’es “Pisseos”, grècs d’es Peloponésso.)

A n’el 1014 derròta d’es búlgaros devòra es riu Estruma en lutxa contra Bisansi. 14.000 prisionés són fets cégos p’es bisantíns. Aquest matex añy ês coronad a Roma còma Empéradó d’es Sacre Impèri Germànic N’Enric II d’Italia.

A n’el 1015 es pizàns reconquistan Sardéña a n’el Réy de Baléàs Muyahid.

A n’el 1016 es fiy d’el Réy de Dinamarca (réyne vikingo), En Kanut, ês anomenad Réy d’ets inglesos.

A n’el 1018 Bulgaria occidental passa a sê provinsia bisantina.

A n’el 1021 En Mahmud de Ghazni Emir d’es réyne d’Afganistàn conquista Punjab.

A n’el 1033 s’incorpòra a n’es Sacre Impèri es réyne de Borgoña per herènsi.

A n’el 1046 N’Enric III d’Italia depòsa a tres Papas y taya de rèl s’influensi de sa nóbblesa romana a s’hora d’elegí Papa. Es matex añ se celébra es Sínodo de Sutri, hon a instansis de N’Enric III, el Papa Climent II condéna sa simonía (negòsi de carregs eclesiàstics) y es matrimòni de capellàns.

A n’el 1047 ês coronad N’Enric III còma Empéradó d’es Sacre Impèri Germànic.

A n’el 1054 se produêx es gran Cisma: l’Igglesi se dividêx emb l’Igglesi Occidental y l’Igglesi Oriental, a devant de sas cuals estavan el Papa Lleó XI y el Patriarca Mikèl Cerulari repettivament. Aquest matex añ se produêx s’esquex entre l’Igglesi romana y sa grèca.

A n’el 1055 es turcs seljúdicas se varen apoderà de Bagdat.

A n’el 1059 el Papa Nicolàs II decréta qu’el Papa domés podrà essê anomenad p’es Cardenals, refuand tota influènsi de s’Empéradó. També prohibêx s’investidura sasserdotal p’es laics.

A n’el 1066 En Guiem “es Conquistadó” ês coronad Réy a Westminster después d’havê goñad a n’el Réy anglossajjó Haroldo II a sa batalla de Hastings, y d’havê conquistada tota Inglatèrra. (Gramaticalment y per consiguient ortogràficament, sa representassió escrita d’es fonéma /x/, que correspòn a n’es sò castellà de “Jerez, jinete, jefe, etc.” en Baléà se representa per sa dobble “jj”, ja que si domés n’escrivim una de “j”, es séu sò no sería /x/ sinó /ž/ de: jeneta, jinebró, monja, etc. Per consiguient, cuand en Baléà se fassi mesté havê d’escriure sa representassió d’es sò de sa “j” castellana, s’ecriurà sempre dobble “jj”: anglosajjó, rojjà (vomitar), jo rojj, tú ròjjas, etc.)

A n’el 1071 es matéxos turcs seljúdicas derròtan a n’es bisantíns a Mazinkert.

A n’el 1073 el Papa Gòri VII proclama es celibat d’ets eclesiàstics.

A n’el 1077 En Ladislao I vincula Croassia per médiassió de casament dinàstic, emb so réyne d’Hungría. (Sa paraula Cathalonia encara no s’ha inventada).

A n’el 1078 es turcs seljúdicas conquistan Jerusalèm a n’ets àrabés.

A n’el 1084 N’Enric IV ês coronad Empéradó per s’antipapa Climent III.

A n’el 1086 a Inglatèrra se fa un catastre a hon se registran totas sas possessións territorials, espesificand sa renta que produexen.

A n’el 1096 s’organisa sa priméra creuada dirigida p’En Roberto de Normandía, En Godofrédo de Bouillón, En Balduíno de Flandes, En Roberto II també de Flandes, En Raymundo de Tuluse, En Boemundo de Tarento y es séu nebód En Tancredo, y es Llegad papal N’Adhemar, Bisbe de Puy.

A n’el 1099 se conquista Jerusalèm después de cinc semmanas de cércol. En Godofrédo de Bouillón créa es réyne de Jerusalèm.

(Y de Cataluña se seguêx sênsa sâbre rês, no etzistêx).

ES SÈST RÉY- 4rt. ÀRABÉ

EN MUBASSYR NASSYR AD-DAWLA

         A Baléàs, después de N’Al-Murtada ben Aglab va sê Réy es séu fiy Mubassyr Nassyr Ad-Dawla (anomenad Nazaradeolo p’es cristiàns) fins a 1115  en que va morí durant s’assalt a Palma p’es pizàns. 
         Possibblement va sê durant aquest reynad, en que s’estabblí s’impost de transit per la ma de baléàs. Emuland lo que se feya en es réynes cristiàns, hon se feyan pagà impots per porê entrà mercancías dins sas ciutads o per crusà un pont. Axí es nostro Réy va pensà que per navegà emb mercancías per sas nostras costas, també s’havían de pagà impots. Y a n’es qui no pagavan se lis requisava sa mercancía y s’elz enduyan a presili.
         Axò aviad va sê considerad p’es cristiàns còma atte de piratería, pêrque consideravan que la ma no éra de ningú. Y sa nassió emb més barcos de comèrs y per consiguient sa més perjudicada, es pizàns, juntament emb sos napolitàns, posand es crid a n’el cèl y esquéxandsê es vestids promoguéren a n’el 1112 una creuada contra es “pirates mòros de Baléàs”. Creuada beneída p’el Papa Pascual II.

(Àra bé, si miram es fets dêsde sa distansi, vorêm com es Réy de Baléàs tenía tot es drêt d’el món a posà aquex impost. Talment com avuy, qu’etzistêx una zona esclusiva económica y de pesca. ¿Per quê no cobrà impots per navegà emb mercancías aprop de sas costas baléàricas, si per tota Euròpa se pagava per passà per un pont?. Cuand ademés per aquella època passà aprop de sas costas éra una seguridat per s’embarcassió, ja que sa navegassió sênsa veure sa costa era mólt agoserada y perillosa.)

         Però resulta també, que debud a sas riquesas d’aquesta tèrra, es cristiàns, es “bons al·lots”, venguéren a saquetjà en varis ocasións. Entre élls es Conte d’Urgell, N’Armengol Gorp, que desembarcà a n’el 1102 emb cuatrecéns cavallés y varis compañías d’infantería. Essênd derrotads y éll mort. 
         Después, a n’el 1108 pizàns y genovesos també varen vení a saquetjà. Per axò se fortificaren varis pobbles de Mallorca aprop d’es llogs a hon éra més sovint que desembarcavan es pirates cristiàns. Ademés de que éra costum dêsde època anterió a n’es romàns enrevoltà de murada, gròssa o petita, gruxada o menos gruxada, es pobbles de cèrta importansi. 
         D’es qu’hem pogud trobà indissis de que axí va sê, són: es de Santañy, Campos, Andraitx y Estellêncs, ademés d’es de Pollènsa, Montuíri y Artà (castell).

      Se fa mesté aquí dona cuatra notissis demunt sas torres de murada. Dos tipos són es qu’heyà: sas torres tencadas emb s’entrada a pèu de murada, o emb s’entrada p’es pla de sa matéxa murada y emb unas midas estandart de 4 x 4 m. 

Torre de dins Andraitx

Torre d'es castell de Capdepéra

       Y torres ubèrtas, que sempre ténen s’entrada o més ben dit, sa pujada p’es pla de sa murada, emb unas midas que varían entre 2 x 3 y 3 x 3 m.

Torre castell de Capdepéra 1

Torre castell de Capdepéra 2

Murada y torres de Sevilla

Resinte hipotètic de Campos segóns ets indissis de cuatre torres.

Resinte hipotètic de Santañy segóns ets indissis.

Resinte hipotètic d’Andraitx segóns ets indissis.

Resinte hipotètic de Montuíri. (No s’han trobads indissis però se sab qu’hey havía murada.)

Resinte hipotètic de Felanitx (No s’han trobads indissis però està documentad de que tenía murada)

       Tant a Felanitx com a Estellêncs, ês interessant y sinnificatíu, qu’etzistesqui es barri de s’Arraval. Pêrque aquest nom, “arraval”, domés se posava a s’estabbliment que se xécava defòra de sa murada a colsevol ciutad o pobble. A Palma, per etzemple, antes de s’ampliassió d’es siggle XI s’arraval éra sa zona d’es carré de San Mikèl, de sa plassa de l’Olivà y de la Rambla. Después, s’arraval de Palma va passa a sê es nou barri de Santa Catalina, y que, encarara (s. XXI) es ciutadàns li díuen s’arraval. 

Resinte hipotètic d’Estellêncs segóns ets indissis

        En cuant a Pollènsa, se mos fa mólt difíssil de creure, que una pobblassió tan important com “Polentia” no estàs enrevoltada de murada, essênd costum ferhó tant a s’època romana com a s’Edat Mitja. ¿Cuand se llevaren o adjuntaren sas casas a sa murada convertindsê emb part integral de sas novas viviendas, tal y com ha sotseíd a tans y tans de llogs de tota se geografía europèa?. De moment no se sab. Sa cuestió ês, qu’ês mólt mal de creure que a n’es siggle VI ets habitàns de “Polentia” habituads a tení sa ciutad amurada, cuand costruíren s’attual Pollènsa y emb s’esperiènsi d’ets atacs sufrids, no l’enrevoltassen d’una nova y milló murada. 

Pégand una uyada a n’es plano attual de Pollènsa y trescand p’es carrés, hem trobad edifissis, modernisads sa majoría, de lo que un tems havéssen pogud essê benbé torres de murada. Per axò mos som arriesgads a dibuxà un hipotètic resinte amurad de Pollènsa.

resinte hipotètic de Pollènsa segóns ets indissis.

        Com se pot veure a sas fotos, heyà edifissis de nòva costrucció y altres que se veu bé que han estads remodelads. Es curiós també comprovà que tant uns com ets altres, conservan sas midas y solà pròpi de sas torres de defènsa tencadas 4x4 metros. 

        Passêm ara a relatà es fets que varen sotseí entre 1114 – 1115, y que provocaren es canvi d’es reynad almohade-andalusí a Baléàs, p’es reynad almoràvide. 

Es fets elza va escriure en Llatí, En Lorenzo Veronese, Diàcono d’En Pédro II Arquebisbe de Piza. Y eu titulà:

===== RERUM IN MAJORICA PISANORUM =====, AC DE EORUM TRIUMPHO PISIS HABITO, ANNIS SALUTIS MCXIV ET MCXV

Sas còsas que varen fé es pizàns a Mallorca, y es triunf d’aquets durant ets añs de Grassi de 1114 y 1115.

         TRADUCCIÓ DE S'ORIGINAL PUBBLICAD A "HISTORIA DEL REINO BALEÁRICO" Juan Dameto - Palma - 1633

Costa aquest relat de sèt capítols que van dêsde sa preparassió de sa flòta (1113) fins a sa sémi destrucció de Palma (1115). Y diu axí:

CAPÍTOL PRIMÉ

Sas batallas, sas armadas, sa gent, sa venjansa obtenguda d’el Cèl, y sas duras feynas per tèrra y per ma, que varen sofrí es nostros fidèls hòmos a n’es camps de Baléàs; s’estrago d’es mòros, d’es réynes per élls assolads y somesos. Dinnêt per axò ¡oh Señó!, a favorí aquesta empresa.

Sovint entravan es gods rabiosos dins sas ciutads d’el Lassio y per tot a hon passavan feyan matx; axí també per sa Galia y per sa península Ibèrica. Però havend s’esquerosa Mallorca presas sas armas contra es pobbles cristiàns, a n’es que lis feya guèrra; va gosà du sa séva furia a sas costas d’Italia atacand emb una armada Sissilia y sas provinsis de Grèssia. Aquesta armada, después d’havê pégad fog a n’es castells, a n’es barcos y a n’es pobbles, y después d’havê profanad ets altàs y cremadas sas igglesis, obbligava a n’es cautius a renegà de Cristo y a aferrarsê a n’es falsos precèttes de sa séva Lley. Es qu’hey venían a bé éran carregads de regalos, es que se reistían éran torturads. Grillóns, pesadas cadenas, presó, fam y sussessivas feynas fexugas éran sas sévas penitènsis; y tal com cóntan es que ténen fama de di ve, passaren d’es trênta mil es qu’arribà a fé prisionés es Tirano de Baléàs, axò sênsa contà es que va envià de cap a paíssos desconeguds per essê venuds, y a n’es que se moríren p’es camí. Sabuda sa notissi de tanta atrossidat per móltas de pars, va alarmà a n’es pizàns més agoserads. S’empiparen mólt es més véys que tems enréra varen conseguí goñà a n’es berebers imposandlís un tribut. Fend memòri d’aquets fets y d’altras guèrras goñadas p’es séus majós, inflan ets ànims d’es més joves, a n’es que sas dificultads, es cansament, ets esforsos y sa glòri ferosa d’en Marte, varen passà devant de sa diversió y de sas possibbles riquesas.

Però es piadós Pédro, Prelad mólt conegud per sa séua virtud, agafà sa creu, señal memorabble per tots es séus conciutadàns y l’alsà; y élls conmoguds per s’atte de cap a éll anaren per honrà sa divisa de sa creu, talment com se fa per Pasco en que corren per rebre es còs y sa sang de Cristo.

       Anomenaren totduna a dotze hòmos de sa més alta nóbblesa emb potestads de Cònsuls y caps de còlla, pêrque elza comandassen emb prudènsi, y que, disposand de sas còsas nessesaris emb rettitud, adopatassen sas midas que fossen mesté per sa formassió d’un etzèrsit y sa costrucció d’es barcos, y en tot cuand fós profitós tant p’ets hòmos com per s’armada. Y per que no innòris, ¡oh lettó!, es séus noms, pòsa es ment a sa siguienta relassió: un d’élls va sê es curro d’En Gerardo (Gerardus) fiy d’En Gerardo gran conversadó y mólt simpàtic; un altre va sê es fiy de N’Hugo (Ugonis) anomenad de mal nom en Gerardo per mor d’es séu cónco, persona mólt honrada. En Pédro (Petrus) fiy d’En Siquerio (Sicherioque), no menos bòna persona qu’ets anomenads, y també N’Azo (Azo). Afagêx an aquets a N’Ildebrando (Ildebrandum) de Rolando (Rolando), distinguida persona per sas séuas proesas y nobblesa, y com éll es fiy de N’Heritón (Herithoni) d’es matex nom que són pare, descendent de N’Enric (Henrici) de Guinitón (Guinithone), y juntament emb En Lotario (Lotarium) y es dos Dodones (Dodonem), es véy y es jove. Honra a tots aquets En Rodulfo (Rodulphus) fiy de N’Estéva (Stephano), emb En Lamberto (Lamberthus) fiy de N’Uberto (Uberti) persona distinguida de s’Arraval, y En Rubertino (Rubertinus) de sa famosa famili d’es Francardos (Francardi).

Per consêy d’aquéis partexen de cap a Roma ilustríssims embaxadós emb so Prelad Pédro, a tots elza va rebre honrosament es venerabble Papa Pascual (Paschalis); consedindlís sa creu a n’es Prelad y a n’es capitàns de s’etzèrsit sas insinnias romanas, rebendlâs N’Azo. Llevò, después d’havê inculcad a tots es preséns es precèttes de sa piedat, y lo que mos enseñan sas Santas Escritturas, d’es sacrifissis que poguêm patí p’es nostros germàns, y d’animarlós a tots a continuà emb sa séva santa empresa, lis va consedí santa indulgènsi per tots es séus pecads, donand tota potestad a s’Arquebisbe de Piza. Torna aquex ben aviad de cap a sa séva ciutad, y rebud dinnament p’es pobble, dona cónta a sa multitud de sas amonestassións d’el Papa. Y talment com torna fort es fèrro a mans d’es ferré cuand emb aygo temple sa séva vivó, axí va fé emb sa séva dólsa veu es Prelad a sa multitud, conduindlós de cap a sa guèrra formads y reforsads d’esperit.

       Es cap d’un parêy de díes, per tercéra vegada es Prelad, emb bònas paraulas torna fé una crida a n’es genovesos. Élls prometen ajudarlís y envià tròpas, però fendsê es suècs una y un’altra vegada, arribà a passà un añ. Es pizàns ja convensuds de que lis havíen prês es pêl, amollaren amarras, arriaren sas velas y enseñand sa popa a Piza varen partí de cap a Córsega.

Es pobble, vendlós partí se posà tan llestimós, y formà tal escandol que si es niguls havéssen amollad un trò no s’havés sentid jens. Totas sas fustas y sa pega que trobaren a Córsega, la carregaren dins es barcos per arregglà sas possibbles panas que poguéssen sofrí. Però axí y tots es boscs de ròure són talads déxand sa tèrra llisa. Es més als serviren per fé sas antenas de sas velas y d’ets altres, gruxads tróncs p’ets abres d’es barcos: abre majó, triquêt y messana. Se tala tot cuant abre se tròba, se tayan emb taulóns y taulas y se duan de cap a la ma.

Emb tot aquest material se comènsan a costruí més barcos de diferenta bodèga: battos, drumanos, garabos, galèras, barcas, currabios, canoas y d’altres mólt més gròssos per du ets hòmos. Dins uns barcos s’embarcan sas bistis, dins altres sas provisións y a n’es més petits elz empleyan per trasladà sas tròpas y per altras feynas com dú aygo dólsa.

Es bancs de sa part baxa de sas galèras estàn destinads a n’es més joves; cent són es bogadós dins cada galèra, es cuals cumplind sas órdes de bòga donan rêm a la ma, pòsan proa a sas onas y fan que sa galèra se mògui per demunt éllas com una cabra per sa montaña o un móx derréra una rata, y axí perseguêx o futx de s’enemig emb gran velossidat.

Es taulóns y tróncs que s’embarcaren no domés éran per arregglà sas possibbles panas d’es barcos durant sa travessía, sinó també per fabricà torres d’assalt, pons y escalas per porê passà es fòssos y assaltà sas muradas; també servexen per costruí màquinas per tirà pédras gròssas dins sas muradas, y fé mólt de matx tirand per avall totas sas casas que se puguin; axí també per fé grans ballestas y altres artilugis de guèrra. Per tot axò servexen.

S’afañen es mèstres ferrés a fabricà emb fèrro de Ilva, cadenas p’es barcos, lluentas corassas, fortas espasas y volandéras flétxas.

No heyà ofissi aturad, ets esmoladós esmolan sas armas, es bruñidós donan brillo a sas corassas y cascos, es sellatés a sas séllas, y tot brilla com s’ò y sas pédras pressiosas. Mentrastàns van arriband altras gens de paísos de ben enfòra. De Roma y Luca envían gent y armas per sa guèrra; domés Génova se renéga y sempre que pot fa nòsa a n’es pizàns.

Acabadas de fé sas embarcassións són tiradas a n’es riu Arno, (anomenad també Alfeo qu’ês es nom d’un riu grèc), a sas sévas voréras se va edificà s’antiga Piza avuy esbucada (1113), per lo qu’En Pizano, fundadó de sa Piza modèrna, va donà es séu nom a n’es riu y a sa ciutad d’Italia. Aquí amarran totas y cada una de sas embarcassións en es llog que li correspon, y elza carregan estibandlâs de gènero, cavalls, armas y hòmos; se lis donan sas señas corresponéns y sas s’órdes a qui comanda sas tròpas y a n’es caps d’escuadras.

Es séu coratje, ben conegud d’es pobbles llatíns, varen fé creure que podría conduí emb fasilidat s’etzèrsit de cap a sa guèrra. Se sòlen enganà es mortals emb sos séus projettes, y lo que un pênsa, eu sol du emb dificultad, pêrque es destí se sol oposà a n’es desitjos d’ets hòmos, y Déu no vol que rês passi si no ha arribada s’hora de qu’axí sotseyêsqui. Cada cosa en es séu tems, mos enseñan sas cuatra Estassións, y eggigêx es decurs de sa naturalesa que no se sègui antes d’hòra. Pêrque tot està sutjètte a n’es desinnis d’el Señó Omnipotent, y tot lo qu’ês bò Éll eu beneyêx, y per Éll es pizàns abandonaren famili, pares, riquesas y patria.

Havía arribad ja es díe de San Sisto, díe qu’es pizàns dedican cada añ a celebrà es triunfos conseguids emb guèrra, però aquex díe va sê cuand va partí sa flota de cap a la ma p’es camí de s’Alfeo, y se juntaren a sas estretas y poc fóndas surtidas de sa buféra d’es riu, y com que anavan ben carregads mols varen encallà. De tots élls descarregaren lo sufissient fins que poguéren navegà normalment per sas blancas aygos, qu’axí sòlen assê cuand se topan sas aygos dólsas emb sas seladas de la ma. Y déxand enréra tèrra fêrm y fitsos ets uys a sa ciutad que déxavan, encomanan a Déu sas muradas de sa ciutad, es séus camps, ca séuas, sas familis, sa patria y a n’es séus fiys estimads.

Mentras se feyan enfòra, en tèrra ploravan sas mares bañand s’arena emb sas llàgrimas que lis cayan. Es pares caminaren per la ma y emb s’aygo ja p’es pits, enviavan a crids sas séuas bendissións a n’es fiys qu’enfòra se feyan. Élls prégan p’es séus pares, altres díuen diós dêsde sa plaja y emb plos llestimosos se despedexen germàns y marids. De cap altra manéra cóntan que ploraren sas Aquivas (Achivæ) p’es grècs, cuand aquéis partiren de cap a Tròya. No déxen de mesclà sas orassións emb suspiros y esglàys, fins qu’es vent surtid de sa casa de n’Eolo (Eolia), robandlís s’imatge d’es séus estimads familiàs, s’endugué s’armada de cap endíns.

Sa buféra y Liorna (Livorna) las havían déxadas per l’esquèrra, y s’isla de Gorgona per la dreta, y bufand un bon vent continuaren de cap en dins, fugen de sa vista sas plajas de Populonia y es Monte Negro. Estavan ja aprop de Córsega, havían dexada s’isla de Cabréra per derréra, y p’er l’esquèrra sas islas d’Elba (Ilva) y Planusio (Pianosa).

Seguind bufand bon vent de tramuntana, havend dexada per sa popa a Tauro arriban a Langona, fondetjan en es port de Santa Reparata, a vón unas pédras descolocadas y escombros escampads per sa plaja, mostran unas parêds y una capélla mólt antiga dedicada an aquesta Santa. Y que va sê ciutad d’en Costantí, Réy de Sardéña mólt estimad p’es pobble. Aquí espéraren 14 díes a que tota sa flòta quédàs reunida, y axí llevò tots juns prenen camí de cap a sa bahía d’es Cap Blanc, anomenada axí pêrque es mals vens passan de llis.

Aquest punt està assossiad emb sos pizàns Datibino, que altre tems va sê governadó d’es réyne de Caller, y d’en Sàltaro, fiy d’es jutje Costantí mólt mañós emb sa ballesta. Axí, talment que n’Hécate rêb dins es séu palau a n’es grècs, cuand en Menelao havía d’anà contra ets enemigs de Frigia, aquí, es Prelad va fé un gran sermó a n’es séus conciutadàns antes de continuà, conseguind essê escoltad per tothòm.

Llevonses, es capitàns de s’armada reunids per s’ocasió anomenan a n’En Pasarino y a N’Alferolo que fagin de guías marcand es rumbo a tota sa flòta anand élls a devant de tot; y aquéxos donan órde que tots es barcos elza seguêsquigan sênsa pèrderlós de vista. Però aquéxas disposissións no varen essê atesas y mols varen essê es que se varen prênde sa sortida còma unas carréras, y si un poría anà més aviad empleyand sas velas y es rêms a n’es matex tems axí eu feya, déxand per popa a n’es dos qu’havían estads anomenads còma guías.

Ja duyan dos díes de navegassió emb sos seús corresponéns vespres, y s’havía passada també sa claró d’es que feya es tercé, revel·la d’es primé de Setembre. Suposavan tots que sería una bòna nit, talment com sas altras ¡però qu’hey anaren d’equivocads!, pêrque quèsi lis resulta essê sa derréra de sa séua vida de lo tenebrosa que va sê. Axí sotseí qu’el cèl se cruyà emb un grapad de llamps espantosos y uns trons que parexía que tot éll lis cauría a demunt. La mà parexía un cavall sauvatje encabritad, ni estrellas ni lluna se veyan per enllog, domés es lluquêts d’es fanals popés de sas embarcassións se distingían a cèrta distansi. Tots es que no éran marinés de professió y mols d’es que sí eu éran estavan emb sos cabêys drêts sênsa sâbre hon enfoñarsê. Ni es valent fiy d’en Laertes havés estad escapàs d’agontarsê condrêt dins aquell temporal, per mólt que va sâbre superà ets artifissis de na Cirse.

Però Déu Omnipotent, que sempre surt emb ajuda d’es séus, y favorêx a n’ets amàns de sa Justissi, va fé qu’apunt de despuntà s’auba la ma se calmàs, y s’obríssen es niguls déxand veure sas estrellas, y que bufàs un oretjêt de vellud per porê seguí endavant sênsa pénas ni cap esglày. Va néxa un díe de lo més hermós y brillant com may s’havía vist. S’escuadra corr feleguéra y es cab de poc tems divisan tèrras españòlas (Hispanas), que élls creyan de ben segú se trattavan de tèrras Baléàs, cuand resulta que fondetjaren a devòra es pobble de Blanes (Blandensi).

Después de posà pèu en tèrra es provinéns d’es Lassio (Latio), mostran sa bandéra de guèrra, se pòsan en posissió d’atac emb sos séus escuts ben lluéns y desenvaynan emb coratje sas fortas espasas. Tota sa costa retròna emb so sò de sas trompetas. A tots es que veuen y tròban elza fan prisionés o elza fan fogí, maldement qu’aquets lis díuen que són cristiàns y lassetàns (lacethanensesque, nom real d’ets habitàns d’aquesta zona d’España (Cataluña) an aquéxa època y anteriós, però que, a sas móltas còpias que se varen fé d’aquesta històri que vos cont, aparêx sa metàstessis “cathelanensesque”.) Havendsê donad cónta d’es séu èrro es pizàns, confusos y abatuts deposaren sas armas y se dexaren caure esseguds demunt sa plaja.

Havend reconegud que aquélla regió éra sa regió d’es Pirinèus (Pyrena), canvían de parexe per pò de que lis vengués un altre temporal, ja que tot éra plaja sênsa cap port ni calas o bahía hon refugiarsê y s’estiu ja havía passad. Axí sas còsas, un d’es cònsuls, es fiy d’en Rolando, a n’es quí es séu llinatje, es séu sâbre, es séu amó a sa patria y sas séuas riquesas l’havían fet merexedó de confiansa, ês enviad a veure es Conte a n’es que obeyexen sas ciutads de Barselona (Barchinon) y Girona (Girunda) emb altras móltas; nom Ramón (Raymundus), de gran fama per sas sévas bònas y brillàns accións militars contra ets enemigs d’España.

       Estand devant éll es fiy d’en Rolando, eu saludà y li digué: “señó Conte, es pobble pizà cristià a hon n’hy hagui, emb so favó de Déu ha desambarcad an aquetas tèrras, lo que ja segurament vos hauràn dit. Si volêu sâbre sa causa o volêu veure es nostro campament, passau a inspeccionà s’armada; es nostro etzèrsit desitja que vos siguêu es séu aliad, es séu compañero y guía contra es nostro enemig, pêrque... ¿an aquí no encoragina sa formidabble fama de tirano que té es de Baléàs, que retròna per tot a reu assaltand es pobbles d’Italia y Grèssia?”.

         No havía acabad es cònsul d’esposà tot lo qu’havía vengud a di, cuand, anand a continuà, es Conte li donà sas grassis diguendlí: “Rebiguêu de Déu sa séua bendissió y qu’Éll vos assistêsqui en tot, pòsi dins sas vostras mans a n’es nostro comú enemig, y mos reunêsqui emb aquesta santa causa, par que fajêm sempre es séus desinnis. Ningú heyà en el món contra qui tengui jo un més que justificad motiu de bereyarmê emb éll, com ês el Réy de Baléàs. Aquex que condena a varis suplissis a n’es que servexen a Déu, y déxa sênsa gent sas méuas costas. Sas parêts de sas igglesis que veys p’es litoral de Blanes, tems enréra lluían p’es séus formidabbles ornaméns, però ara elza tapan s’èura, sas parras, sas figuéras y colsevol tipo de mata. A móltas d’igglesis tacaren ets altàs emb sa sang d’es frares y capellàns qu’hey degollaren. A sas demés personas joves o d’ofissi elz esclavisaren. Sas cadenas, sas feynas fexugas, sa sêt y sa fam acabavan sovint emb élls, o simplement sa lley de Mahoma, a sa que mols se varen veure obbligads a agontà es séu jou. ¿An aquí no conmòu veure tant de doló?. Axí que, si Déu vol que acabêu emb tot axò, noltros donarêm tota classe d’ajuda a s’etzèrsit d’el Señó. Y juntand sas nostras forsas destrossêm a n’es nostro ferós enemig.”

         De tot lo dit se va estendre una atta, a sa qu’es Conte promêt essê amig de s’etzèrsit de Cristo, y lis regala tot cuant puguin mesté y éll tengui per sas comarcas d’es Pirinèus. Document que dona llevò a N’Ildebrando y li demana qu’el recomani devant es séus.	 

         Lo sen demà, reunids tots es patrissis, N’Azo, reconegud p’es pobble còma elocuent oradó, prên sa paraula y lis diu: “Lo que dispòsa sa voluntad d’el Señó, ês de tots sabud que supéra s’enteniment de sas personas. Varem està dominads per una gran tempestad y quèsi segús de pèrde sa vida en mitj de tots aquells llamps, trons y fibbló. Però sa piedat d’el Señó va fé qu’entràs sa serenidat d’una ma plana; tan gros ês es séu podê, que dispòsa a sa séva voluntad es destíns d’el món, y no domés assò sinó que domina totas sas causas a n’es séu parê. Éll mos consedí sa benevolènsi de tropitjà aquesta tèrra per alivi nostro. Axí idò, sabis mèstres, mentras estam an aquestas plajas ês convenient qu’aumentêm sas nostras forsas, per que poguêm combatre emb més seguridat. Ets oferiméns d’es Conte d’es Pirinèus, emb s’aussili de Déu, mos són de gran ajuda. Vos demana que vos enduguêu a docéns hòmos de sa séua cavallería, y promêt ademés cent barcos d’es séus, y també vos envía aquesta carta.” Presenta sa carta y afagêx: “Aquí mos ha fet vení Déu, no sa nostra voluntad. Es qu’el servêx, espéra ben confiad de que no serà defraudat, en lo que vertadérament li convé. Es Prelad no hey ês, se tròba a un port qu’està a sis millas: demanamlí es séu parê, y si lo dit li vé bé, fejemhó.”

         Agradà a tots es consêy. Demanan que sigui lleggida sa carta d’es Conte, y rompud es séllo de lacre, (també coneguda còma cera mallorquina), En Ladoico la lleggêx. Escoltada tota sensera agrada a tots y alaban a n’es Conte. Es de per allà anomenan a n’es port a hon se trobava es Prelad, San Feliu. Y de cap allà va partí ben aviadêt es missatje emb so mensatje, y qu’es Prelad admaté y aprovà totas sas propostas que li va dú.

         Partêx sa flòta de cap an aquex port, hon varen havê de maniobrà per porerhí entrà pêrque es vent lis éra contrari. Fondetjads es barcos y convocada una reunió a demunt un turonêt, el Bisbe, hòmo piadós, se va dirigí a n’es pizàns emb sos siguiéns termes: “¡Oh voltros!, a n’es qui Cristo va redimí de s’enemig emb sa séua pròpi sang, com d’un betzé eu de fogí de sas antigas ruínas. Miràu, tres són sas tropessadas que va cometre n’Adàn. Axí pèrd sa grassi de Déu es que desitje mal, es que se creu més qu’Éll, y es que se dedica domés a mirà a n’el Cèl. Dins éll crex s’òdi, sa discordi, s’enveja y sa rabi, còsas que capgiran sas conciencis d’ets hòmos. No pot essê jens bo qui està sutjètte an aquets mals vissis; no pot vènsa es qui per élls està ja vensud. Destròssan es co, rossegan s’enteniment, saquetjan y fan mal com si fossen enemigs; tencaulís axí idò s’entrada. Deven ets hómos tení present que no per sí sinó per élls va sê que patigué es fiy de Déu. Éll dona conhort a sas nostras misèris y pecads, y mos allibéra de sas pénas y torméns. Emb pau y ximplesa de co deven de sercà a Déu, y no trattà a n’ets hómos emb òdi o desprèssis. Es que conservan sa pau pòren viure en el Cèl; eu d’estimà de tot co a n’es vostros germàns. Si no estimau a n’es que veys, no me convenserêu de qu’estimàu a n’es que no heu vists. Es que se guarda d’estimà a n’es qu’estàn preséns, ¿com podrà donà consol a n’es que no hey són?. No ês petit es prèmit d’es qui estiman sa pau; idò ténen part d’el Cèl, de la Tèrra y de la Ma. Después de que un Saulo se fes amig d’el Señó, cap de noltros tengui per enemig a n’es séu germà. Sía vertadéra sa nostra amistad y no simulada, si volêu passà emb seguridat la ma salada. Pêrque s’inmèns podê de Déu faji fogí a n’es nostros enemigs, réyniga dins noltros sa séua Santa Pau.”

         Però es populatxo remuga agafad per sa po que li fa la ma y añora sa séva patria; y donand fortas quéxas a n’es séus caporals, amenassan emb anarsên y olvidarsên de s’enemig. Vend tot axò diu En Fralmo de Luca: “Aquella persona que sas còsas li van bé està content de Déu y està gojós sempre que obtén benefissis. A jo me parêx convenient idò, aumentà ets aliads y trobà qui mos ajudi emb sas nostras feynas. Emb rahó espéra vènsa a s’enemig qui pot aumentà sas séuas filas emb aliads com es que mos ha presentad sa Divina Providènsi. Cap de voltros té perquê acovardarsê, ja que dêsde qu’emprenguérem aquesta guèrra, ni encara som goñads ni encara mos són vensuds. ¿An a quê vé tanta de pò?. Es covars s’empenedexen de prênde part an aquesta gloriosa empresa, cuand molestan emb sa sévas quéxas sas oreyas d’es séus ilustres jjéfes. Pressisament es qu’estàn acostumads a llaurà es camps ajupids sempre demunt es bras de s’arada, y passan tota sa séva vida esbosinand terròssos, són es que se quéxan d’havê venguds, y com que ara no poren escampa sa llevó o tombarsê plêns de vi, amenassan emb entornarsên de cap a ca séua. Aquets hòmos de baxa estòfa, que sa séua miserabble vida no ês de cap profit per aquest pobble, sémpre estàn de mal humó y de tot se quéxan. A noltros però, sa nostra virtud y milló honra mos ha de des-separà d’élls, y sempre hem de tení present a totas sas nostras accións sa concordi etzistent, y ben enfòra s’òdi de qui servêx a Déu. Si dèu vegadas seguidas tròba estórbos es nostro viatje, comensêm de bell nòu altras tantas y prenguêm es camí emb més ganas fins arribà a la fi. Tal com fins ara eu som fet, tenguêm sempre s’honra emb sa nostra empresa, pêrque tot lo món té ets uys fitsos demunt noltros. Si no conseguim s’objettiu tan aviad com volguéssim, no ha d’essê axò motiu per donarmós per vensuds. Lo que no passa emb un mes sensê, sol passà emb quinze díes, y si a Déu se li demana, lo que may sol sotsehí eu mos ho consedêx emb un moment.”

         Escoltadas p’es pobble emb atensió aquéxas rahóns, tórnan reprênde s’alegría y desaparêx sa desconfiansa.

         A n’es diumenje siguient, va arribà an aquell llog en Ramón Berengué (Raymundus Berengarius), emb uns cuàns d’es séus, allà matex  se va firma s’aliansa. Conténs es pizàns fan bons regalos a n’es nòu assossiad.

         Aturads tant de tems per allà, se va estendre una pèsta destruttora y mols varen essê d’es pizàns que moriren per aquesta causa. Aquí morí en Caimo, que va déxà mólt trists a n’es Prelad y a n’es qu’el conexían, ja no poría tornà a ca séva. 

         Encara s’estavan axugand sas llàgrimas, cuand se presentà a n’es llog en Guiem de Monpellé (Guilelmus Montis Pesulani) emb cent cavallés y mólta d’infantería, tots embarcads dins vint barcos. Ademés de n’Aimeric (Aimericus) de bona casa, señó de Narbona, que se presentà emb altres vint barcos.

         An aquéxos lis seguêx En Ramón, descendent d’en Baltio (Baltius) an aquí sa ciutad d’Arlés (Arelas) honra, persona rica en castells y tèrras devòra es Ródano (Rhodanum), qu’arriba emb sèt barcos plêns de bons soldats; y també En Ramón, poderós Escolà Majó, valent emb sa lutxa y famós p’es séus títols a Arlés, qu’aximatex arribà emb sèt barcos més. An aquets personatjes d’el Rosselló (Rusilium) y de Besiers (Biterræ), juntament emb sos de Nims (Nimensis) lis seguexen tota sa Provènsa. Éran tantas sas tròpas que domés se pot comparà a n’ets etzèrsits d’en Julio César cuand per tèrras italianas s’encaminava de cap a Roma, después d’havê vensud a n’es galos.

CAPÍTOL SEGÓN

S’armada ja estava ben estibada de tot y s’estava preparand per partí, cuand pòsa pèu en tèrra N’Albèrt (Albertus) desd’es matex barco emb so que va sortí per vení de cap aquí, però qu’emb so temporal se va pèrde. Y axí va contà que, havendsê acabada s’aygo de beure, varen donà vi a n’es cavalls pêrque no morissen de sêt, y que de sa gatéra casi s’eufegan emb s’aygo de la ma qu’entrà dins es barco emb so temporal. Qu’aquex elza va fé arriba a sas costas de Menorca, y que se li varen presentà es mòros y li demanaren d’avon éra y a von anava. “Anam a Ròsas -cónta que lis va di es marino genovês-, y com que sabêm de sa vostra bòna voluntad, sênsa jens de pò mos som atrecads aquí fogind d’es vostros enemigs (es pizàns); idò no som volguds a ajuntarmós emb élls per fervós sa guèrra. La mà està estibada de pizàns, y tots es réynes de per devòra la ma mólt alterads per sa séva furia. Noltros elza som vist y crêym que fondetjeràn per colcuna de sas vostras calas, per vení a matarmós o per robarmós lo que duym, y per axò vos demanam aussili. Sabêm que són per aquí, y tenim mólta de pò.” Y axí mos varen contestà es menorquíns desd’es moll: “Voltros per lo qu’escoltam duys cavalls embarcads y per axò no vos creym.” No havía acabad de di axò cuand una “bala rotja” (bolla de fèrro encalentida fins agafà es coló rotj, y tirada emb una catapulta per provocà fog allà hon tòqui) entra dins es barco y a n’es matex tems un caramull de fletxas vòlan de cap a noltros, mentras que mos deyan que lis havíam dit mentidas.

Es nostros soldats anque éran pocs agafan sas armas per protegirsê y contestà a s’atac, però en aquest moment y tenguend noltros sas velas amolladas, se posà a bufa es vent y conseguírem fogí arriband a sas costas de sa Baléà Majó (Mallorca).

Botand a tèrra, varem veure un hòmo que se passetjava p’es camp y li varem demanà an aquina distansi estava sa ciutad d’aquell llog, contestandmós que vint millas. Varem carregà aygo dólsa que mos va regalà emb abundansi, posandlâ dins odres y gèrras. (Se fitsin aquí com s’autó se referêx a un hòmo, no espessificand que fós pressisament mòro, còsa que fa sempre que an aquéxos fa mensió. O siga que aquest mallorquí que se trobaren, o éra cristià y per axò no va escapa a corre cuand se topà emb sos que sí éra ben segú qu’eu éran, o éra jodío, que no estavan may en guèrra dirètta emb sos cristiàns, lo que mos demostra que sa pobblassió de Mallorca no domés éra mòra.) Bufà es ponent y emb so séu favó partírem de cap a Sardéña. Estand per en mitj de la mà varem divisà unas velas, y creguend que éran de mòros varem corre a agafà sas armas, emb sa matéxa vía que se sol fé cuand amanassa ploure y volêm procurà que s’arruxada faji es menó mal posibble a n’es sementés, axí, cadascú agafa es séu escut, sa séua espasa y preparà s’arc y sas fletxas.

Tanta de vía feyan aquéis barcos per demunt la ma, que més parexían golfíns qu’artilugis fets p’ets hòmos. Las identificam, las saludam y mos tornan es saludo. Respiram tranquils y deposam sas armas, y lo que antes éra tensió y coratje se va convertí emb gotj y elegría. Élls, enterads d’es camí qu’havíam fet y de sas penalidats qu’havíam patidas per tot a reu, mos varen di que sa gran flòta havía partida sênsa élls.

Llevò se posà a bufà de gregal. Dèu díes estarem navegand emb aquest vent. Y ja ningú sabía di per aquina part câya Mallorca, si quédava per popa o per proa, per estribó o per babó. Y llevò un vent provinent de Libia va picà la ma, y infland sas velas ben infladas mos va du fins an aquest riu d’es Pirinèus.”

Mentras assò mos contava N’Albèrt, sa gent mos va enrevoltà per també porerló escoltà, y cuand acabà n’hi va havê que li demanaren si estavan tots bé de salud, y contestand éll que sí, s’en anaren alégres de cap a sas sévas tendas.

Después d’un parêy de díes arribaren dèu barcos més dêsde Monpellé, qu’elza havían enviads es de sa ciutad de Piza per dins es mes de Gost a recorre sas costas de sa Provènsa (Provintia). Dins élls hey venía En Guido y En Dodon persona mólt béàta y mèstre de gramàtica, que manavan a n’es séus de cap a sa guèrra contra es mòro.

Estava en Febo (Phæbus, nom mitològic d’es sol) enseñorand tot el cèl y sa séua claró encara no havía feta fogí s’oscuridad del tot, cuand va sonà sa señal d’amollà amarras. Axí es Prelad dona órde de que s’armada partís aviad de cap a Barselona. S’órde ês de bon parê per tots y comènsan a prênde rumbo sênsa torbarsê jens.

Talment com fan sas beyas voland ben aviad a s’hora d’anà a fé un axam nòu a una altra llog, axí d’aviad anava s’armada pizana emb sas fortas bogadas d’es rebassuds remedós de cap an aquélla ciutad. Aprop d’élla y per sa part de ponent, entra un poc dins de la ma es putx d’es jodíos Mont Juich. Separad d’es pla de sa ciutad dona port a n’es barcos y elza protegêx d’es mals vens de mitjorn. Arribada tota s’armada, sas embarcassións italianas y totas sas demés acuparen tot es litoral fins a sa boca d’es Llobregat (Lubricaris). Y n’hi ha que díuen que sa forsa d’es pês d’es barcos amarradads a n’es moll eu varen cruyà.

Aquí, después de qu’es bon enteniment s’imposàs se celébra sa gran festa de San Matéu (Mathœi), 21 de Setembre. Arribad es vespre retrònan sas campanas de totas sas igglesis y tots dirigexen es séus résos a Déu y a n’es Sant de sa festa que s’estava celebrand. Colòcan lluquêts, fanals y ciris pêrque per tot s’hi pugui veure.

Feya ja tres díes dêsde qu’havían arribads y la ma estava bé per navegà bufand un ventêt que ni éra tramuntana ni llevant, sinó d’enmig de totdós. Inflan es pits es marinés y se quéxan de que se passin tans de díes emb sas séuas nits sênsa fotre rês.

A mitjdíe d’es que feya cuatre, cuand es sol mirava desd’es séu punt més alt sas tèrras y la ma, partêx s’armada de sas costas de Lassetania (Lacethanensi). Talment com es cridé que sòlen fé sas aus de Tracia (Thraiciœ) cuand batend sas alas partexen emb estol de cap a un altre llog, axí feya sa tropa pizana arriand sas blancas velas y amolland sas amarras. Llevò se varen adelantà cuatre barcos. Es capitàns éran En Francardo (Francardus) y es Señó d’es Pirinèus, a n’es que seguían ben ordenads tota la resta de sa flòta.

Passà es díe y entrà sa foscó, y estand aprop de sa mitja nit entrà un vent contrari que va provocà qu’es barcos guías arrumbassen de cap a Tamarit (Tamarcicis). Y d’allà de cap a Tarragona (Terrogonam) fondetjand a sas plajas de Salòu (Salodi), a hon es vent de ponent y de mitjorn fan bollí la ma però es de ponent entre més per unas peñas. La ma circula per tres pars diferentas de sa rocosa costa; sa part que mira a orient forma una planissi cubèrta de matas rematada per un peñal. Y aquí díuen que va està el Réy Carlos el Magno, cuand goñà emb forta batalla a n’es mòros ibèrics. Aquí agontaren es francs (pobble germànic y repobbladó d’aquesta zona) sa fredó y sa caló cuand prenguéren possessió d’aquestas tèrras devés el 802.

Passada sa nit y es díe siguient, es primé qu’allà arribà va ensendra sa señal convenguda perqu’es barcos qu’anassen arriband no dubtassen fondetjà. Passada ja sa nit y essênd de díe de bell nòu y después d’havê carregada aygo frêsca, comensaren a sortí a alta ma a vela y a rêm. Ja no se poría veure clarament sa tèrra plana amagada derréra de sas altas montañas. Cuand va acabà es díe y es vespre se fé l’amo, se posà a bufà un fort vent contrari qu’elza desvía d’es rumbo previst tenguend que maniobrà. Vend axò tothom crida pêrque estavan ben convensuds que éran espitjads de cap a Denia (Dianam) sênsa porê virà.

Emb despuntà auba, fuytas sas fóscas de sa nit, es vens de ponent fan arribà uns negres nigulots. Axí que, tot lo aviad que varen porê viraren de cap a Salòu arribandthí p’es decapvespre, fondetjaren, y uns cuàns varen botà desarmads a tèrra per anà a sercà més aygo frêsca. Però vêt aquí que una partida de mòros a cavall, correguend còma flétxas agafan prisionés a n’es que antes havían botads, però cuand ja s’elza manavan de cap a ca séua, a corrensos elza varen havê de mollà perqu’es pizàns derréra élls havían sortids ben aviad. A consecuènsi d’aquest fet se va donà órde de que ningú botàs d’es barcos sêns’anà ben armad.

Se passavan es tems remungand y folguetjand p’es prats. Y es luquesos, pretenend abusà d’es séus compañéros d’aventura obbligandlós a sê servids per élls, provocavan que de cada díe hey havés més y més quéxas. Per axò, posandsê drêt y alsand sa mà N’Ugo, venerabble Arquipreste de Piza, va di emb veu alta: “Domés sa bondad de Déu que tot eu govèrna y conserva, va animà a n’es pizàns a tan grans attes, y tenguend aquéis ben esperimentads a n’es séus, a ningú varen cridà per anà a sa guèrra, a ningú se va forsà a vení. Demanareu emb descaro porê vení, y noltros vos proporssionarem emb generosidat es barcos que mos demanareu; venguend emb élls vos vareu fé es nostros sòssis. Digaumê, luquesos, si colcú vos va obbligà, o si vareu volê vení voluntariment. Ningú vos aturarà contra sa vostra voluntad. Domés a n’es pizàns varem prohibí retirarsê; a n’es demés no se lis négan cavalls, menjà, ni armas. Preniu lo qu’haguêu de mesté y entornauvós en bon hòra. Demanàu y se vos donaràn guías abastament que vos conduiràn fins a Italia”. Y havend dit assò aquest bon señó se tornà a sèura.

Llevò En Guido va di: “Devend de proposà a Déu primé tots es nostros attes, no té perdó qui domés fa feyna p’es dobbés pêrque deshonra a la resta d’el món, qui diu estimà y seguí a n’el Señó y domés se preocupa d’es séu profit. Observand sas nostras intensións, Déu, contra qui a remugad tot s’etzèrsit, mos consedêx es podê de porê aprofità dinnament aquest tems que tenim.

Dins es pobble hebrèu també hey va havê un remug parescud an aquex, cuand s’enrecordava de sas grexonéras de carn y d’es cuynad que cada díe tenían a punt a sas voréras d’el Nilo. S’estimavan més tornà sofrí es pês de s’esclavitud, qu’agontarsê sa golafrería y passà sênsa tant de menjà. Aquell antig pobble ha anierad ara dins voltros, conservàu sas sévas costums golafres y es séus defèttes. Qui se vulgui curà que faji atte de contrissió. ¿Ês que n’hi ha cap que se quéxi de que l’aturêm?. Ménos es pizàns, colsevol que s’en vulgui anà, que s’en vaji cuand vulgui, ningú l’aturarà ni prohibirà de que s’endugui sas séuas còsas, ni se li tocarà un pêl. Axí idò, cuand arribi a ca séva y enrevoltad d’es séus conciutadàns y conti sas séuas aventuras, podrà di y contà que may ha vist un enemig, pêrque antes de vorêl va fogí. Noltros passarêm mals díes navegand emb vens contraris y temporals. A sas guèrras per Déu que mos espéran, no mos ne faltaràn cap d’es que s’en vajin, pêrque emb més valentía en vendràn de tota Fransa, y ajudats per Déu en vendràn encara més y millós d’altras pars d’el món per ajudarmós emb aquesta empresa”.

Llevò se va xécà En Guiem señó de Monpellé (Montis Pesulani) y va di: “No vos ha de preocupà qu’aquéis s’en vajin. Per cada un d’élls en duré cuatre de millós qu’élls per sa guèrra, y que per fé feyna valdràn còma per sis.”

Después d’aquex, se xécà N’Enric, fiy d’En Guiniton y dirigindsê a n’es séus conciutadàns lis fa sâbre qu’ês hòra de desidirsê y qu’ês hòra de que tots emb éll jurin fidelidat a n’es Caps. A sas paraulas li seguexen es fets y tots a una eu juran. Y axí arriba es vespre. Después de passada sa nit y essê ja un nòu díe, comènsan a partí de cap a ca séva sas falanges de cavallería (1500 hòmos cada una) y d’infantería, totas gent d’es pobble, y de cap a Italia déxan Salòu a s’esquena. Ademés, axí com s’en van es descarads, s’enfoten d’es que quédan y d’es résos que fan demanand bòna ventura.

Mentrastàns arribà s’hivèrn y com que Salòu p’es vens d’aquest tems no ês segú, y es de Barselona ês petit per orê fondetjà tota sa flòta emb seguridad, dessidexen entornarsên. Era diumenge cuand partíren bufand un bon ventêt. Emb éll y emb s’ajuda d’es rêms es barcos italiàns aviad arribaren a Piza. Y domés arribà se posaren a descarregà lo més aviad possibble, y después, sa majó part d’es barcos que aquest díe varen arribà, totduna varen essê varads. A sas altras embarcassións que se trobavan encara de travessía, lis agafà un temporal es vespre d’aquell matéx díe y n’esfonzà fins a xixanta.

Ploravan es soldats y se condolavan es Prelad y es familiàs. Y axí, segóns com es barcos que varen quédà anavan arriband, demunt sa plaja elza varavan. De forma parescuda ploraren en tems passads es Sabinos cuand sas séuas fiyas es romàns lis robaren. Però a pésà de tot ningú perdía cala, s’ordéna agafà tota sa fusta que la mà tiràs demunt sa plaja y que pogués serví per arregglà es barcos. Es pobble, qu’ês engiñós, fa porxos y se pòsa a arregglà y a fé més barcos de nit y de díe, a fí de reemplassà tots es que s’han perduds. A n’es matex tems umplen es llog de nòvas torres y trabucs destinads a sa conquista de Baléàs. Trênta són sas galèras qu’envían de cap a Piza per reforsà sa flòta costàs lo que costàs, qu’aquéxa havía de tornà essê un’armada dinna d’una ciutad tan famosa.

A mida de que sa flòta sa feya més gròssa y havend de mesté hon fondetjà, y enrecordandsê de lo cà que lis resultà s’estansi a tèrras d’es Pirinèus, anaren fondetjand p’es pors de per sa Provensa, y s’etzèrsit dividid per sas ciutads de per allà. Axí una part se quéda en es camp y un’altra s’en va a Monpellé, hon hey arribaren En Gerardo, Señó y Conte de Livanto; també En Gualandido famós p’es fets de guèrra, En Pédro fiy de N’Ugon, sa gent d’En Rolando capitanetjads p’En Barnio. Tots élls, emb l’Abad Viviano, enseñan formas de lutxa desconegudas p’es gods.

        Móls passan a Nimes y altres a Arlés, hon tròban bòna gent encantada de donà posada a n’es pizàns. N’Holebrando, mentras es qu’emb éll anavan travessavan es Ródano emb barca, éll, segud demunt es cavall, dêsde dins una barcassa miràva com jugavan una sèri d’al·lots. Y axí va fé que a un moment donad lis va tirà una pédra que antes havía agafada, y emb s’inèrsi d’es moiment, emb s’espora tocà sênsa volê es costad d’es cavall que, pégand un llongo dins es riu va pégà esfonzandsê totdós sortind mors més endevant. Ni es crids ni sas orassións varen serví de rês. Es Prelad, es Clèro y es pobble d’Arlés s’encuydaren de ferlí un gran entèrro.

Per aquest tems se presentà sa fam a tèrras lassetanas (Cataluña), y es pizàns, empleyand es séus pròpis dobbés y generosidat, varen du menjà d’allà hon se trobàs, ja fós pagand ja a canvi d’altra còsa, socorrend a n’es d’es Pirinèus minvand sas pénas que passavan.

CAPÍTOL TERSÉ

Mentrastàns es qu’es baléàrics reconexen còma Réy, N’Herare Declus Burabé (Al-Murtada ben Aglab), preocupad y temerós per tot lo que contra éll se preparava, convòca a n’es Consêy y lis demana quê pênsan de tot allò, si creuen que s’han de declarà vassals d’ets almoràvides, o mirà si s’enténen emb sos pizàns. Sas personas que forman es Consêy, personas majós acostumadas a donà prudéns consêys varen di: “Noltros som es vostros servidós y sabêu ben bé que farêm lo que més vos parêsqui convenient. Però sabiguêu qu’es pobble lo que ménos vol ês tení guèrra. Éll per sí matex procuraría sa pau. Tota sa gent de Baléàs se posaría contenta si mos donasseu permís per mirà d’arribà a un enteniment emb sos pizàns. Respètte d’ets almoràvides, rês bò mos espéra. Basta veure lo que fan per España (Hispania). Mirau lo qu’estàn fend a Tortosa, y sas calamidats que passan per Dénia. Escoltau sas nostras rahóns, manau replegà ets esclaus y qu’elza trattin milló, pêrque per élls se vos donarà sa pau y se vos perdonarà sa vida y podrêu mantení s’honra y es réyne. Si no eu fêys axí may s’aturaràn de vení, perqu’es cristiàns s’estiman més lliberà es cautius que sa possessió de cent réynes que lis puguin oferí.”

Ditas totas aquestas còsas, assustad es fiéro Réy, mana replegà tots ets esclaus antigs y modèrns. Y ordéna que siguin ben trattads tots es qu’aquí havían arribads per causa d’es mal tems o d’altres ocasións. Llevò totduna va escriure una carta a n’es pizàns hon saludava a n’es Prelad, a n’es Caps y a n’es pobble, y maldement interiorment pensava diferent, emb bònas y amistosas paraulas protestava per quê el volían atacà si éll no havía fet rês. Y com etzemple d’amistad y concordi que tenía emb sos cristiàns, posà que cuand es Conte d’Ampurias, ben conegud per tota sa cristiandat còma persona condreta y que éra amig séu, passà per Mallorca anand de cap a Jerusalèm, rês li passà a sas séuas tèrras. Éll may havía enganad a ningú ni en guèrra ni en pau. “Si s’etzèrsit pizà -afagí- vol que fejêm concordi, per descontà que li entregaré es cautius, y no domés axò sinó que de sas méuas riquesas lis pagaré es gastos de tot cuant han fet fins ara. Però si per contra lo que vol es brega pêrque creuen que podràn goñà, no han anad may tan errads, ja que cuand sa ciutad se defènsi no domés hey haurà es méus, sinó que tota sa gent s’hi fuarà.”

Es missatjes entrégan sa carta a n’es pizàns, y aquéis lis contestan: “Ês lley comú a totas sas nasións qu’a n’es missatjes no se lis faji rês dolent, noltros respetterêm aquesta norma. Y axò vos dirêm, no es possibble fé concordi emb so vostro Réy, ni se mos està permês donarlí promesa de pau, si antes no desembarcam a n’es vostro territòri. El Réy vostro señó, que jutje emb sabiduría, que desidêsqui lo que fé, éll que sol jutjà es conflittes d’es séus hòmos.”

Después d’aquells n’arribaren d’altres, també emb cartas fend promesas particulàs. Alabava emb móltas bònas paraulas a n’es fiy de N’Albissión (Albitiono), y li demanà que fes memòri de s’aliansa que són pare va tení emb En Mugeto (Muyahid Mawla), que va fé qu’es dos padríns féssen bònas micas, amistad que conservava En Pédro dêsde mólt de tems enréra.

En Mugeto (Muyahid Mawla) havía estad el Réy de Baléàs y de Dénia, y un d’es més poderosos que va invadí a n’es sardeñesos goñand s’isla emb poc tems. Però cuand es pizàns s’afuaren de cap a Sardéña emb sas escuadras còma gavilàns demunt uns colóms, o com es lleóns de Libia cuand s’afuan a sas euveyas, y es mòros elza véren arribà totas sas velas estiradas d’allà varen fogí el Réy emb tots es séus. Después de comprovà que per Sardéña no quedava cap mòro s’entornaren de cap a Piza, entrand còma céssars imperials.

Enfadat però en Mugeto, s’añ siguient tornà atacà es réyne de Cagliari (Sardéña) emb un gran etzèrsit. Cóntan que díuen qu’emb sos còssos d’es sardeñesos mors feya trintxéras. Mols varen essê es que moríren a mans d’es furiós tirano. Cinc añs va conseguí dominà aquéxa isla, però es pizàns replegaren forsas y emb valentía tornaren anà de cap allà. Después d’una gran batalla, assentads y acampads es pizàns a Sardéña, se cónta qu’el Réy de Baléàs va fogí com va porê déxand a sa séva dòna y a n’es séu fiy Alí, que varen essê fets prisionés. (Aquets fets m’elza contaren es més véys de Sardéña).

An aquest fiy d’En Mugeto eu enviaren es pizàns a n’el Réy Lemano. Aquest generós prínsep el fé tornà a són pare còma gran regalo, per axò tots es descendéns de N’Albissión se díuen germàns d’En Mugeto y sussessós d’es séus. Axí que, colsevol que sigui el Réy de Baléàs, diu que per aquets fets ês descendent d’aquéis. En Pédro, fiy de N’Albissión, que honra a n’es ciutadàns de Piza ês d’aquesta condissió. Però... ¿perquê fatj mensió de tot axò?... En Pédro y el Réy de Baléàs varen essê sa causa. Axí que, tornêm a reprênde a hon eu havíam dexad.

Estavem ja apròp d’es mes de Mars (1114), cuand es barcos de s’armada amòllan àncoras a sas costas d’Ibissa (Yabissa). Sa xusma no va porê espérà més y totduna botaren a tèrra sênsa armas ni precaussió, y comensaren a trescà menjà y beure per tots ets llogs que trobavan. Y mentras s’engatavan emb so vi d’es sarraíns y se tipavan de pansas y figas secas, comparexen es cavallés ibissêncs emb sas espasas nuas y comènsan a matà y perseguí an aquells caps de favas (cap de fava, emb Español sinnifica “torpe, trogglodita, memo”).

Vend allò En Pédro Ascenso, duguend sas bandéras que li havían estadas confiadas arenga a n’es séus compañeros. Just devant d’es barcos, a sas plajas, comènsa sa brega: escometen ets ibissêncs y fan reculà a n’es nostros, no déxandlós càsi ni desembarcà. A sa bahía d’Ibissa, per sa part d’orient heyà una isla (isla gròssa) dêsde hon se pot veure sa ciutad. Y de cap allà que s’en van sas galèras, però com que sas tròpas lo que vòlen es donà tocs, no s’hi aturan sinó qu’entran dins sa bahía, debotan a sa plaja comensand a perseguí a tots es sarraíns que tròban. A mols d’ells varen fé prisionés formandlís sas mans a derréra.

Heyà allà aprop un’altra isla que mira a mitjorn de cap a Libia, que té per nom Formentéra. Y vista y no vista de cap allà que se n’hi va una bona part de sa flòta, y desembarcand replegaren grans cantidads de menjà y ben móls de bòus grassos, y qu’allà matéx s’elz havéssen menjads si no fós pêrque estavan en Corema. Y a n’es sarraíns que trobaren s’elz envaren endú fermads de cap a Ibissa.

Aquí, llevò, per órdes d’En Lamberto y d’En Guinitón, dos d’es dotze cònsuls anomenads més amunt, En Pédro Ascenso va organisà es barcos y sas armas. S’estava colgand es sol cuand N’Ascenso, domés tocà tèrra envestêx a n’ets escuadróns enemigs. Después, N’Auderino, nobble lucuniênc (de Luca), arengand a n’es séus se pòsa devant de tot y entre dins sa lutxa. Emb axò s’alférez de sa cavallería ibissenca después d’havê fallad es tir de llansa que li esvergà, gira en redó y futx a tota déxand totsols a n’es séus. Es de Luca eu perseguêx y cuand ês a n’es séu costad, emb s’espasa bàvara li taya es coll d’un sol cop. S’hi atracan a corrensos mols de sarraíns a cavall uns y a pèu altres, que se trobavan amagads derréra unas peñas. Axò que veu es cònsul Guinitón se n’hi va totduna de cap allà per ajudà a N’Auderino, y emb sos séus escometen a n’ets ibissêncs aturandlís s’envestida primé y fendlós fugí después.

Una part de s’armada se va quédà defòra d’es port y bahía d’Ibissa pêrque no hey cabían. S’altre conseguêx desembarcà y s’etzèrssit llatí emb En Lamberto a devant escomêt per derréra a n’ets enemigs. Aquéxos desconsertads fujen com pòren.

Heyà un coll a la dreta de sa plaja, a hon de cap allà se n’hi anaren mols d’ets enemigs pêrque trobaren massa llarg es camí de sa ciutad, y allà pretenguéren férsê fors, però s’envestida d’es séus perseguidós va sê tan forta que tembé s’en varen havê d’anà déxand mols de mors a derréra.

Emb axò també sas nostras forsas havían arribadas fins a sa porta que sa ciutad té de cap a ponent. Aquí s’escuté d’En Guinitón bereyandsê emb mólt de coratje, va caure ferid de mort per una bòna pedrada. Es sarraíns havendsê pujad demunt sas torres y muradas, comensaren a tirà pédras gròssas contre s’etzèrsit cristià qu’estava a bax, a s’arraval de ponent. D’allà varen trèura tota sa pobblassió, hòmos, dònas, joves, mares, sògras, telas, vestids y de tot cuant varen porê endursên. Y a n’es pagesos de per devòra que ben tranquils se trobavan dins ca séua, sênsa cap pensament de lo qu’etava passand, també s’elz envaren endú com una guarda d’auveyas tots cautius de cap a sa plaja.

Ja s’havía passad es Mars y d’es Bril anavan per sa mitad, cuand varen dessidí envià duas galèras a sa beléà majó; es cònsul Lamberto fiy de n’Umberto anava emb éllas, sas que, ben felaguéras arribaren a n’es port de Porto Pi hon se tròben qu’el Réy elz espérava. Totduna lis demana quina causa ês sa qu’elz ha fet vení, en es matex tems que ordenava a n’es séus que no tirassen. “Desembarcau sênsa pò” - lis va di a n’es cristiàns.

Però axò li contestaren: “Sa vostra paraula no té cap való per noltros. ¿com mos porêm fià emb tots es que sou?, noltros vos donam paraula de que rês vos passarà si pujau a n’es nostro barco, y vos asseguram que noltros mantenim sa paraula donada.”

Ês més just, -va di el Réy-, creure emb sa paraula d’un Réy, qu’ ês es qui fa y desfà, y si diu que no heyà pò de que vos pasi rês, axí ês. Però axí y tot, si lo que volêu ês abastexervós, vos porêu quédà an aquest port y jo ordenaré que se vos dongui lo que vos faji falta.

“¡Tornamitornêy!, -li va di es cònsul-, noltros som soldats y lo millorêt de sa nostra forsa està aquí, a Baléàs. Sa vostra fe no val rês, es gat d’en Mahoma la va fundà; en canvi sa nostra va sê fundada per Cristo, glòri de Sans. Per lo que, ês més rehonabble que Vos vos fiêu de noltros, antes que noltros de Vos, perqu’es nostro cò y sas nostras intensións són nobbles.”

Axò li contestà el Réy de Baléàs: “Te vêtj massa dubtós y tens una pò infundada, però pêrque vegis sa méua bòna voluntad, te propòs que m’escriguis lo que vols pêrque quedi ben clà, sênsa èrros, y axí porê quedà tan amigs com sempre.”

Contestà es cònsul: “Aquí no tenim ningú que sàbiga escriure en mòro. Mos n’anirêm y mos ho pensarêm si vos donam rês per escrit.”

Y dit y fet, pòsen rêms a la ma y partexen de cap a Cabrera a hon hey passaren sa nit. Lo sen demà partexen de cap a Pollènsa y sênsa tocà tèrra, d’allà a Mahó.

Es pagesos de s’avall cuand elza varen veure arriba, replegaren tot lo que varen porê y emb so bestià escaparen de cap endíns. Ja desembarcads a s’invitta Menorca y trescand p’es camp algo que menjà, elza varen envestí varis escuadróns de cavallería y d’infantería fendlós fugí escapads de cap a sas galèras. En vista de sa rebuda, resolguéren anarsên de cap a n’es Pirinèus.

Arribads a sas costas de Cathalonia (Lacethania) londemà, se pòsan a contà sas peripèssis qu’havían passadas y es parills qu’havían sortejads. Y emb axò estavan cuand arriban prossedéns de Piza duas galèras més, y sa festa va està compléta. Allà comensaren a preparà sa pròtsima espedissió, rebend varis cartas que lis comunicavan que ben aviad arribarían més reforsos. Arriba mentrastàns prossedent de Roma el Pare Boso, Llegad del Papa, persona mólt estimada y respettada per sa séua relligiosidat.

Llevonses, después d’havê donada a tots sa bendissió apostòlica, xécan es brassos cap a n’el cèl y alaban a n’el Señó de tot co.

Passad s’ivèrn, sempre tornan es tems alégres y sa caló, se calma la ma emb un suau oretjêt y ês guiada per sas aygos d’el Arno una part de sa poderosa escuadra. Sa ciutad de Génova, admirada per lo aviad en que havía preparada s’armada mira ara mustía sas naus com s’en van. Vuytanta d’éllas, trevessand es golfo d’es matéx nom entran dins Marsella.

Ja partêx felaguéra s’armada per sas aygos d’es Ródano. Sa rica Arlés l’umpl de riquesas, y un fresquêt vent la mena fins a Magalona. Just allà surt de sa boca de n’Eolo (déu d’es vent) sa tramuntana que fa que la ma s’elz endugui a sas costas de Cathalonia.

Conténs es pizàns qu’allà hey havía, de veure arribà es genovesos se posaren a botà d’alegría y emb bònas celebrassións elza varen rebre. Passads ja es Matx y es Juñ, se presentan en es llog es cònsuls Dodón y Atho, a n’es que varen rebre emb mólt de gotj. Se presentan a n’es Prelad y li cóntan es motíus de sa séva tardansa.

Es cent Hòmos Rics varen rebre sas órdes pontifissis, y donand cónta a n’el Pare Boso, aquest amonesta a n’es preséns de part de s’omnipotent y invensibble Déu, y p’es sagrad servissi de San Pére y d’el señó Papa de Roma, en Pascual segón, diguend: “Qu’el nostro Señó Déu mos allibéri a tots es servidós de Cristo y a n’es qui es bautisme y sa Lley d’el Señó fan germàns, d’es perills que mos espéran y alsin sas sagradas bandéras que mos han duytas.”

Dit axò sa Junta y sas tròpas entraren dins es barcos preparads per fersê a la ma, que, segóns es rol arribavan a cinc centas embarcassións. Es Prelad pizà, va sê es primé en amollà velas per guià sas escuadras de cap a Salòu, y d’aquí a n’es riu Ébre de Tortosa. Y essênd éll es primé en amollà velas, tota sa flota el va seguí duguend per la ma nòucéns cavalls.

S’Ébre abastêx d’aygo dólsa a s’armada, es Cònsuls firman es pattes aparaulads emb sos Caps y caporals, y llevó tots juran cumplirlós. Pocs díes havían passads d’aquest fet, que cuand se preparavan a partí emb vent fort de tramuntana, que anà minvand de cap a un oretjol que lis donà una bòna travessía durant tota sa nit.

Comensava a puntà auba cuand varen descubrí es putx de sa Dragonera (Colubrarem), nom que rêb per sa gran cantidad qu’en té d’aquets bitxos. La passan per sa part de ponent en direcció a Ibissa (Ebusum). Aquí es toscàns contaren com éra Ibissa (emb àrabé: Yabissa) diguend: “ ês una isla que de sa part que mira a España ês montañosa; díuen que sa séua ciutad li donà es nom que té. S’isla té un gran port que li díuen es Port Mañ (Porto Magnum) a hon hey caben innumerabbles embarcassións, y està situad mirand de cap a Dénia, a España. Es cab de s’isla mira de cap a Mallorca y tot es camp està enrevoltad de montañas.

Sa tèrra produêx mólta bòna herba per sa pastura, de sas fons surt gran cantidat de bòna aygo. També fa mólta de civada y bons rems. Sa punta que no mira guèyre bé de cap a ponent està a mil passas de sa ciutad d’Ibissa. Arriband a ella heyà una isla que fa punta de dos pors (isla gròssa).

A un putx situad a l’esquèrra se xéca sa ciutad, qu’està enrevoltada de tres muradas emb fòssos. Sa priméra murada es ben ample y té dotze torres. Sa distansi entre sas muradas ês tot lo enfòra que pugui tirà un arc una flétxa. Unas peñas qu’heyà fan més difíssil s’entrada. Es fòsso principal eu umplen d’aygo que suministran de sas bassas de per devòra, y en es cap curucull d’es putx heyà una gran fortalesa.

Es putx, per sa part de defòra està a tay d’un teyad que dona demunt la ma, y aprop d’allà heyà varis bònas calas. A sa part de ponent es putx es mal de pujà, ja que, ademés d’està mólt drêt té varis barrancs. Dêsd’allà se baxa a s’Arraval. De per aquí comènsa es triple fòsso que va de cap a un pont situad a sa part que mira a tramuntana, y seguêx cap a llevant hon heyà una gran peña (barri de sa Peña), qu’està separada de sa ciutad per una pared. Aquí ês hon comènsa es moll, que s’allèrga fins es teyads que miran cap a ponent. D’aquí partêx una dobble murada emb torres que puja fins a n’es castell.

Sa flò d’ets etzèrsits de Bujía (nord d’Àfrica) y d’es mòros d’España defènsan sa ciutad d’Ibissa. Es general de sas tròpas ês es Virréy, es séu nom ês Abulmunzor. Aquex resulta sê un mal hòmo, que sênd un cautiu natural de Girona (Gerunda), va renunsià a Cristo y sa va fé esclau d’el dimòni.”

CAPÍTOL CUART

Comensava a tombà es sol y brillava Vénus antes que cap estrella, cuand varen entrà dins sa bahía d’Ibissa vend que sas almenas de sas muradas de sa ciutad estàvan estibadas d’ibissêncs, que, entre crids y sons de trompetas lis envían enniguladas de flétxas emb fog.

Essênd ja londemà, se comènsa a montà es campament p’es redòssos de sa ciutad. móltas de tendas per s’avall y altras en es turó; es jovent comensà a corre jujé p’es camp y envestêx a n’ets enemigs que tròba. Sas pédradas vòlan dêsde sas torres que parêx que plòu calabrux, y emb flétxas refúan a n’es qu’estàn més aprop de sas muradas. Sas tròpas pizanas, emb mólta dificultad caminan p’es fòssos y lutxan a pèu de murada, fendlís mólt de matx ets ibissêncs, havendthí mols de ferids, sang y mors per tot.

Domés emb s’entrada d’es vespre s’aturaren de lutxà anandsên ben cansads de cap a n’es campament.

Arribada sa claró d’es nòu díe, s’improvisan máquinas de guèrra (ariêts) emb tróncs, y de protecció (mantells) emb cañissos. S’atracan a sas muradas y miran de tirarlâs per avall o de fé un bon forad per hon porê entrà. Mentras, sa murada que dona a sa plaja ês atacada desd’es barcos emb tirs de flétxa. Se crusan es fòssos emb escalas bax una pluja de pédras y flétxas dêsde dedalt de sas muradas. Tots són fets reculà déxand un estol de mors. Es cansament y es sol fan qu’es pizàns se retirin de cap a n’es campament. Mentrastàns tot axò sotseía, N’Oricíades costruyêx una torre d’assalt per envestí sas muradas de ponent, també va costruí un trabuc que lis permetés tirarlâs per avall a distansi. Però no ês ménos s’esforsad engíñ d’ets ibissêncs que, emb ferretóns encordads elz enguènxen a sa torre y miran de tombarlâ.

Es trabuc no tura de tirà pédras gròssas, y sa murada de ponent se comènsa a desfé. Però axí com es falcóns refàn es niu a poc qu’elzho desbarati es vent, axí fan ets ibissêncs emb sa matéxa vía, posandsê a tapà com pòren ets estropissis d’es trabuc. Però no lis serviren de mólt aquéxos esforsos, pêrque una de sas mal feridas torres se posà a croxí y emb so matéx sò que una bòna rebumbada, se va desfé per dins es fòsso xécand una ennigulada de pols.

Per un moment quédan tots emb sa boca badada contempland s’espettàcul. Refets, intentan entrà per allà es llatíns y es galos. N’Hugo de Piza qu’ês Visconte, N’Odón fiy d’En Teperto, es fiy d’En Cunithón, y un català mólt bò a n’es manêtj de s’espasa, entraren juns per sa porta d’es moll y derréra élls tots es demés, y sênsa mirà si són hòmos, infàns o dònas, van matand a tot es que se tròban p’es camí.

Just xuxí se tròban devant un contingent de soldats ismaelitas que lis turan es pas. Se berayan en ferosa batalla y a un moment donad N’Ildeprando Eufraxio, d’un mal cop tayà es cap a n’es capità ismaelita y aquéxos reculan y fugen escapads com pòren. Es que varen conseguí entrà per sa torre esbucada, degollaren a tots es bàrbaros que trobaren. Aquí, va caure es jovent ibissenc: per allà estàn es cap y sas mans, per aquí es pèus y sas camas. Per demunt mils de còssos mutilads caminan es ferosos escuadróns pizàns, y es mòros que pòren escapà de sa matansa s’envan de cap a sa segona murada. Altres fugen p’es peñals de devòra de la ma, però com que no ténen surtida, uns són mors allà matéx, altres són despeñads p’es pizàns y altres desesperads se despeñan élls matéxos.

Es sol ja anava camí de la ma lluñent, cuand se dona per conquistada sa primera murada y es carrés de dedíns. Sêns’aturarsê envestiren de cap a sa segona murada. D’es dos costads plòuen pédras y flétxas acompañadas d’uns bons crids. Es capitàns animan a sas tròpas que se fan emb duas torres. Hey va de cap allà una compañia d’ibissêncs que s’afúa a s’enemig emb pedradas, tirs de flétxas y cops de matrac, fendlós reculà de cap a sas escalas per hon havían pujads.

En vista d’axò, es pizàns s’envan de cap a sas casas d’es primé resinte a passà sa nit, però antes fan varis fogatéras per cremà es mors.

Arriba s’ottàu díe y ets ariêts y es trabuc tornan a sa feyna contra sas torres y sa murada d’es segón resinte. Es bàrbaros se refugían dins sa fortalesa d’es capcurucull. Es pobble alféo, vèns a n’ets escuadróns enemigs que quedavan per allà. A la fi assaltan es pizàns es segón resinte, y es capitàns ordénan agafà prisionés y enrevoltà sa fortalesa. Tots obeyexen. Comènsan a petxucà emb so trabuc, pédrada va pédrada vé. Aquestas opérassións elza fa tot s’etzèrsit pizà. En Guido Rebeo y s’Héroe català demostraren tení bòna puntería.

Es fiéro Abulmunzor dêsde demunt de sa murada mirava trist sa torr esbucada, cuand un arqué pizà li disparà una flétxa y es coll li va atravessà. Antes d’axò havía jurad per sa llêy d’en Mahoma, que mentras fós viu no entregaría sa fortalesa. Ferid de mort envía un missatje jove a n’es capitàns alféos, emb sa proposta d’entregà sa fortalesa si se respettavan sas vidas d’es de dedíns. Hey venguéren a bé ets alféos. Y cuand alsaren sas bandéras cristianas demunt sas torres, per tres vegadas tot s’etzèrsit vitoretjà a Déu. Poc después es cònsuls varen ordenà que s’acaramullassen a sa plassa totas sas riquesas que s’havían replegadas, y que s’acabassen de tirà per avall sas muradas y torres que quedavan.

Havía passad ja un añ desd’es desembarc y es Gost ja tornava assê aquí. Es reparto ja s’havía fet, cuand sa codissi elza va fé tornà embarcà posand proa a Mallorca, més rica que Ibissa d’un bon tros enfòra.

Heyà una bahía a sa part meridional de Mallorca, que té una espèssi de port, dêsde hon se veuen dos cabs que se tròban a una distansi de vint mil passas. Just hon acaba sa volta, a sa part esquèrra hey havía una ciutad petita, que sa varen fé séva tems enréra uns ferosos mòros venguds d’España emb una escuadra capitenetjada p’En Moalfac. Espulsads es cristiàns d’allà edificaren móltas de casas. Separada d’es llog de sa Ciutad de Mallorca, de grans muradas, a cinc millas (9 Km) heyà una isla petita a sa part de l’esquèrra ben aprop d’en tèrra (isla d’es Pas). Devòra aquesta heyà un port ben ample que li díuen de Rodas (después Porto Pi), desd’es que se pòren veure sas muradas de sa ciutad.

Éra aquell díe, es díe de l’Ascensió de María. Segóns anavan arriband sas embarcassións anavan fondetjand p’es redòssos de s’isleta. Londemà va sê diumenge y volguend beure aygo frêsca, mols varen essê es que desembarcaren sênsa armas de cap classa. Y topandsê emb una escuadra de cavallería aquéxos elza varen envestí matandnê mols y fendnê d’altres de prisionés.

Vist lo sotseíd es Prelad Pédro arénga a s’etzèrsit, pòsen rêms a la ma sas galèras y arrían sas velas totas sas altras y vend un pinà derréra un gran arenal, que se tròba a sis millas (11 Km) de sas muradas de sa ciutad de cap a sa part de llevant, (s’Arenal de Palma) de cap allà que se n’hi envan. També heyà una buféra y duas amplas calas hon poré fondetjà. Es nom d’aquets paratjes ês Ramosa o més bé Torrenna, com eu anomenaren móls de llatíns. Domés tocà arena es barcos, desembarcan sa cavallería y fan una descubèrta p’es redòssos.

Una escuadra de cavallería mallorquina que havía vistas sas maniòbras de desembarc desd’es Coll d’en Rebassa, varen essê perseguids fins a n’es torrent que li díuen Luido (avuy torrent Gros).

Arriba sa nit y veuen que crusa el cèl un estêl, qu’es pizàns prenen còma señal de sa destrucció d’es réyne baléà.

Londemà dematí, díe de San Bartolomé, ordéna es capità alféo y es señó d’es Pirinèu anà de cap a sa ciutad; que cadascú seguêsqui sas sévas bandéras y estigui preparad a usà sas armas. Passad ja es torrent Luido acamparen entre aquest y es Portitxol.

CAPÍTOL QUINT

Formads emb órde de batalla es dos etzèrsits, separandlós una franja de terréno atrevessada p’es torrent d’en Barberà (avuy torrent Petit) que desemboca a n’es Portitxol, se miraven a veure quí d’es dos se mouría primé. Es camp d’es bàrbaros estava plê de mòros y ferosos negres; uns duyan escuts redóns, altras duyan armas llatinas qu’havían agafadas a barcos pizàns añs enréra. S’adelantan de cap a provocà a n’ets enemigs N’Ugo fiy d’En Belanio, acompañad d’En Maureto. Llevò, es bisottonos oriundos d’es pizàns, guerrés que seguexen sas bandéras d’es Conte Lemanno. Còma lleóns de Libia escometen es centro de sa formassió enemiga a l’atropellada, aquéxos s’òbrin y elza déxan passà de cap endíns, y llevò elza tancan enrevoltandlós. Però com que cuand un se veu ben estrêt se defènsa emb més forsa, es pizàns conseguexen surtí de sa trampa.

Se separan sas tròpas baléàricas d’infantería y de cavallería; uns ocupan es camp pla y ets altres sa voréra de la ma. Envestexen a sas formassións pizanas emb sas bandéras axecadas, fendlós reculà. Un d’ets arelatensos, En Guilielmus conseguêx ferí de mort a n’En Mildace, fiy d’En Dameto, qu’ês replegad p’es séus y duyt de cap a sa ciutad.

Llevonses s’alféres Valando, duguend sa bandéra de sa ciutad de Piza s’enmena ets escuadróns cristiàns a camp ubèrt. Totduna es Cònsul Ildebrando tenguend a n’es costad sa divisa de Santa Marissa, escomêt a n’es ferosos enemigs. N’Atho va du s’insinnia del Papa y també va envestí a n’es mallorquíns. Y sênsa donersên cónta se trobaren en mitj de sas tròpas enemigas. Elza va seguí es Señó d’es Pirinèus emb sa séva gent. Sas sévas bandéras elza duya En Gerard Lemanno, y se dirigexen a sa porta de llevant qu’estava més aprop de la ma. Emb élls hey va es Conte véy d’Ampurias, que tems enréra va sê mólt amig d’el Réy d’es baléàrics.

Se topan es dos etzèrsits y sa brega es ferosa per sas duas pars. Ets ismaélitas descarregan a distansi pédras y móltas de flétxas demunt es cristiàns, ferind tant a cavalls com a hòmos. Emb axò sas tròpas llatinas entren emb sa lutxa. Sa tèrra ramuya de sang y de caramulls de mors, se confonen es crids d’es ferids emb sos cops de sas espasas cuand se topan.

N’Ugón, nascud y criad a sa casa de Parlasis, xécand es bras emb sa llansa dorada que duya, la tira a n’es pit de N’Alante (mallorquí) qu’estava lutxand per devant d’éll. Aquest cau d’es cavall ferid de mort. Es séu amig Citharon (mallorquí) que veu es fet tira una flétxa a N’Ugón que li atravéssa s’escut, però debud a sa cantidat de gent que lutxava entre totdós no li va poré arribà emb s’espasa. Mentrastàns En Dodón fiy d’En Persio y En Bernat, arriban espasa emb ma a devòra sas portas de sa ciutad, y cuand donan mitja volta se topan emb dos enemigs, En Bachimas (español) y N’Audé (mallorquí). En Dodón ataca ferós y atravessa es coll d’En Bachimas, y En Bernat fer en es costad a N’Auder, fujind a corrensos de cap a sas posissións cristianas.

Havía vista sa féta el Réy baléà, y estorad va di: “me pensava que sas tròpas qu’es nostros combatían éran hòmos, però ara vêtj que són lleóns”. Deya assò cuand es Conte català picand a n’es séu cavall va envestí a n’En Moldoneo (mallorquí) mentras li deya: “ja que vas es primé, no te pênsis que te m’escaparàs”. Y disparandlí un tir de flétxa mentras anava de cap a éll emb so cavall a tota, aquéxa traspassa s’escut, sa corassa y li entre p’es pit esquèrra surtindlí per s’hombro drêt. En Moldoneo cau d’es cavall d’esquena en tèrra, moment qu’es Conte aprofita per tirarlí un’altra flétxa.

En Gerardo va ferí emb sa séua llansa a n’En Perión (mallorquí) en es costad. Sa llansa d’En Umberto va entrà per sas costéllas a n’En David (mallorquí) y sa d’En Ildepradino va traspassà a n’En Danio (mallorquí). En Garcías (mallorquí) va sê tombad per s’espasa d’es fiy d’En Rodolfo; En Recucco de Rolando escomêt a n’En Dareta (mallorquí) que li tira una flétxa fendló caure d’es cavall; y En Gerardo, señó de Lemanno, fer emb sa llansa a n’En Lelafo (mallorquí) a s’altura d’ets hombros.

En Rainerio fiy d’En Rainerio juntament emb En Tegrino escomêt a n’ets enemigs qu’estavan formads espérandlós. Es primé matà a n’En Lefaton (mallorquí) y En Tegrino a un fiy de N’Alance (mallorquí). En Cayetano Gerardo envià per ajudà a n’En Cerbero a n’En Baquio, qu’ês traspassad per una llansa, y En Guiscardo fer de mort a N’Hilion (mallorquí). Aquí N’Albertino fiy d’En Guido Butense rêb s’envestida d’En Lavim (mallorquí) qu’eu fer de gravedat. Y axí malferid se retira d’es camp de batalla.

N’Ildebrandino fiy d’En Julista mata a n’En Gairo àrabé de Lleyda fiy de bòna famili. En Gaulando duguend una llansa més llarga de lo normal, la clava a un llibi. N’Albèrt germà d’En Gaulando emb sa séua llansa va traspassà a n’En Ramis (mallorquí) a s’altura d’es pit. Sa llansa d’es Cònsul Dodón va ferí a n’En Molfena (mallorquí) en es moment que una fletxa se clavà en es séu cavall. Es fiy d’En Gusmaro, N’Ugón famós cavallé va ferí emb tir de flétxa a un mòro de Dénia. En Siquerio, germà d’En Gaulando va ferí a N’Ida (mallorquí) y En Mucarelo fiy de N’Ildebrando escomêt y mata a n’En Gurión, que va vení de Córdoba a defensà Palma.

N’Albèrt fiy de N’Ugón se tira demunt N’Ermón (mallorquí), sa dreta d’En Lanfredo va matà a N’Antico d’Àfrica, y N’Ugón fiy de Na Matilde va fé prisioné a un mòro de Lleyda. A n’es matex tems es fiy d’En Sapibon va tombà a N’Aristen (mallorquí) y En Safreudussio traspassà a n’En Maula (mallorquí) d’un cop d’espasa. Un fort pompeyà atrevessà p’es llom a n’En Tanes (mallorquí), però En Nelops (mallorquí) li va tira una flétxa que li traspassa es cos; se gira més encoraginad y mata a n’es mòro emb so matéx fèrro y de rebót a tres més enviandlós de cap a l’infèrn. Però aquest valent mò dessangrad p’ets esfors, pujand a n’el Cèl emb so derré alê.

En Garathas (mallorquí) va morí d’una llansada d’En Guidon Ros y En Cliton Suberano (mallorquí) no va trobà piedat de s’Abad qu’el va traspassà emb sa llansa p’es costad drêt y emb s’espasa li tayà es cap, redoland de cap a n’es pèus d’es cavalls. Vend axò En Galindó (mallorquí) compañéro d’es mort, se va posà furiós y escomêt a s’Abad que, defensandsê clavà una llansa a tan valerós y fidèl soldat, enviandló emb so séu amig. Es fiy de N’Albissión, Lanfranco, bon guerré, fer primé y llevò mata a n’En Dedo (mallorquí). Y emb s’espasa ataca per s’esquena a un mòro que fujía, fendló caure d’es cavall p’es costad esquèrra de sa sélla. Un parêy de cavallés y mólta d’infantería espitjan p’es costad de la ma, combatind emb mólt de coratje. S’infantería alfèa va causà mols de ferids d’espasa y llansa. No poguend agontà s’envestida sas escuadras mallorquinas se retiran de cap a sas muradas tencand ben fort totas sas portas.

El Réy mallorquí moguendsê d’un costad a s’altra de sa murada arenga a n’es séus pêrque tornin surtí de cap a sa brega, diguendlís que no se donin per vensuds, que perilla s’honra y sa ciutad. Y emb llàgrimas en ets uys, emb doló y tristesa a n’es co lis repetêx que surtin, que lutxin sênsa descàns fins goñà a n’es que desprecían sa lley d’en Mahoma, y axí fermà emb cadenas a n’es qu’elza vòlen destruí y prênde es réyne.

Es capitàns consòlan a n’el Réy y li donan ànims prometendlí que primé moriràn antes que tornà reculà en es combat. Agafa en Burabé s’estandart, s’òbri sa porta de la dreta (sa de Goméra), surten sas tròpas y avansan sas escuadras de cap a sa batalla. En Burabé devant de totas sas escuadras ben formadas. A sa séua dreta N’Alante (mallorquí) s’encarregava de sas escuadras d’aquest costad y En Corax (mallorquí) sas de sa séua esquèrra. Se pòsen a tocà totas sas trompetas y bossinas per notificà que sa batalla anava a comensà.

Cuand es cristiàns varen veure sas maniòbras, envestexen intentand arribà fins a sa porta de la dreta que encara estava ubèrta. Emb un moment En Guiem, señó de Monpellé, seguid per un estol de soldats se colocà just devòra y comensà sa batalla. Es capità d’es narbonesos d’es matex nom qu’es séu padrí, mana que se li presentin es séus y elz arenga prometendlís grans hónras y riquesas, que no reculin y fajin cos emb sas demés forsas cristianas.

No jens enfòra anava bastant aviadêt de cap a sa batalla En Raimundo, que viu a Arlés però que va néxa a Balsio, seguid d’ets arelesos a n’es que arengava a no arribà es derrés. Y emb no ménos esperit, marxava En Pédro Grosso que arengava a n’es séus diguendlís que después d’escometre emb sa llansa, no se n’olvidassen d’empleyà s’espasa.

Se topan es dos etzèrsits y se mêsclan ets escuadróns; cauen pédras y vòlan sas flétxas; retrònan es crits d’ànim d’una y altra part; sa rabi y es coratje se fan señós d’es camp de batalla; ets escuts y es cascos són atravessads per niguls de flétxas; topan sas espassas; s’empapa sa tèrra de sang de sas feridas y quéda tapada de còssos mors.

Envestexen a N’Henric Mildas y a n’En Nerio mòros de Tortosa, es fiy d’En Guiniton y es dos fiys d’En Segomundio; es séus escuts escupen sas flétxas que lis tiran, però no pòren emb sa forsa de sas llansas y són ferids y descabalgads. Y també elz havés acompañad En Peritan de Córdoba, qu’havía estad enviad juntament emb cent compañeros per ajudà a n’el Réy baléà, si no fós per sa destresa que va tení demunt es cavall, sortetjand s’envestida d’es tres cristiàns. Llevò es fiy de N’Eriton va matà a n’En Danae (mallorquí) y En Gerardo a N’Aronta (mallorquí).

En Balsio fer a N’Arabí (mallorquí) y mata a n’En Coselo (mallorquí). En Beltranio va matà a n’En Nilgidona germà d’En Corax (mallorquí), N’Ugo de Lauda donà mort a n’En Tago (mallorquí) y tayandlí es cap eu posà a sa punta de s’espasa. Después cau mort N’Imon d’ets alsimións bax s’espasa de N’Umberto, y es germà d’En Pédro mata a n’En Nicales (mallorquí). Esperonetja es séu cavall es Sacrità Raimundo, y emb un cop fort de llansa atravéssa a n’En Neliobe (mallorquí) que cau en tèrra, li agafa es cavall qu’éra mólt curro y li passa sas riendas a n’es séu escuté pêrque s’ho endugui de cap a n’es campament. Mentras axò passava, es cònsul Ildeprando traspassa emb sa llansa a n’En Niceronta (mallorquí) p’es pits.

En Balaguer representant d’es veynads de sa ciutad de Parlasio, escomêt a n’En Petuma (mallorquí) txocan y es mòro recula. Emb axò una flétxa fer a n’En Petuma y gira en coa de cap a sa porta de sa murada. Un’altra flétxa tirada p’En Pusio (mallorquí) va traspassà a n’En Dodón, però éll va sê mort d’una estocada de N’Odón fiy d’En Gelo. En aquesta brega se presentan es cavallés de Monpellé, seguind sas bandéras d’En Guiem es séu señó. Allà En Dalmasi va matà d’una estocada a n’en Malferid (mallorquí). En Sicardo mata a N’Emón (mallorquí); En Pédro a N’Amunta (mallorquí) y En Bernad a un fiy de N’Amunta; sa llansa d’En Guiem traspassa a n’es fiy d’En Trocardo (mallorquí); llevonses En Berengario, soldat de Verona mata a N’Orán (mallorquí); y En Raymundo de Tolosa, descendent de N’Eradio clava sa llansa a n’En Midan, veynad d’Ibissa.

N’Aimelric que duya una vistosa armadura, envestêx a n’ets escuadróns contraris. N’Alssimión (mallorquí) qu’el veu vení s’hi tira de cap a éll volguend venjà sa mort d’es séu fiy. Avisa a N’Aymelric N’Atrassis, però essênd massa tard es cop se produêx. Sa llansa d’es primé atravéssa s’escut d’es segón y se li clava a s’altura d’es pit, cayguend ja mort d’es cavall. En Lamberto va matà a N’Agranta (mallorquí); En Minolo Rainussio (mallorquí) atravassà a n’En Carbes Ricapecora; y En Poarussio tirà sa séua llansa a s’esquena d’En Glegon de Valènsi que va caure mort.

En Farion, español, mò d’una estocada d’En Goinacelo, que va caure demunt dos negres qu’acabavan de matà a n’En Sàltaro. Es fiy d’En Gerardo, Opizo, emb altres joves escometéren a un escuadró de mòros. En Ganfredo mata a n’En Parto (mallorquí); En Reinemo a un africà; En Bernat Marinialno mata a N’Ilonéa (mallorquí) traspsandlí sas costéllas emb s’espasa; N’Olfes (mallorquí) mò a mans d’En Sileto; N’Alqueón (mallorquí) a sas d’En Guirnio y N’Edón (mallorquí) a mans d’En Maureto.

Anand d’un costad a s’altra es Caudillo català escampa a n’ets enemigs, y anima a n’es séus a continuà sa lutxa. Es valéns cavallés d’Ampurias y d’el Rosselló el seguexen y causan gran mortandat entre es mòros. En Pédro Groso va matà emb sa séua llansa a n’En Corax (mallorquí), però cuand li anava a taya es cap, a pèu en tèrra, un grapad de mòros li prenguéren es mort.

Desbaratadas sas escuadras enemigas, giren en coa perseguids p’es pizàns, conseguind però entrà dins sa ciutad. Es pizàns replegan un bon grapad de cavalls abandonads y moltísimas d’armas. Essênd ja es decapvespre de prima, sas tròpas cristianas s’entornan a n’es campament. Ben patent va quédà es resultad de sa batalla emb sa tèrra empapada de sang y cubèrta de mors de sas duas pars. D’es dos bàndols enfrontads envían a recuperà es mors de cadascú. Es Conte d’Ampurias autorisa a n’es séus a fé intercanvis de vestids y còsas privadas emb sos mòros que també replegavan es mors d’es séu costad.

D’amagad es Caudillo escriu a n’En Mubassyr Nassyr Ad-Dawla (Nazaredeolus) proposandlí un acord per lliberà es cristiàns presos que tenía, y axí posà fi a sa guèrra. Però aquell no hey va vení a bé.

Mentras, s’estavan fend nòus projèttes de conquista y anavan passand es díes, es campament cristià s’havía mogud atrecandsê a sas muradas. Un díe surten un grapad de mòros y una escuadra cristiana comandada p’En Dàlmato s’en va de cap a élls, es séu capità mana aturà y no seguí, però éll seguêx totsol y s’enfronta a dos d’es mòros. Un cau ferid per éll, però s’altra li clava sa llansa a sa cama esquèrra después d’havê atravassad s’escut; lo que provòca sa séua cayguda d’es cavall, y pèu en tèrra se prepara per seguí lutxand. De poc li va serví pêrque li envestiren més de cuatra de cop, y un d’élls d’una estocada li tayà es cap.

Se n’entéra de sa mort d’es séu amig En Vilelmo, y emb llàgrimas en ets uys crida a sas armas y surt escapad emb so cavall de cap an aquell grupo de mòros, totduna eu seguexen més de cent cavallés. Però vend es mòros sa moguda reculan a corrensos de cap a dins murada. No havendlós poguds arribà, es cristiàns replegan es cap y es cos d’es séu amig y s’entornan. Y arribà un dissatte en qu’es sol jà passava de las nou d’es dematí, cuand s’òbrin sas portas de sa murada y d’ella surten de bell nòu ets escuadróns enemigs emb órde de batalla. Vend assò es vigías cristiàns donan s’alarma y surt s’infantería de cap a s’enemig.

Mentras s’anavan atrecand plovían flétxas, llansas curtas y móltas pédras. Se topan y sa brega es ferosa, cops per aquí y per allà, però espitjan més es cristiàns y tornan fé reculà a n’ets ismaélitas fins a dedíns d’es primé anell de murada (sa barbacana). Emb sas portas ubèrtas entran també es critiàns y miran de férsê emb aquest primé anell defensíu. Conseguid s’objettiu s’òbri devant es séus uys, es dobble fòsso qu’enrevolta sa ciutad, emb sa gran murada y sas altas torres que la guardan. Aquex grandiós espettàcul fa que sa moral lis caygui p’en tèrra, que una còsa ês lo que lis havían contad y s’altra lo qu’estavan vend. Móls són es que comensan a desconfià d’una possibble vittòri, inclús es més valéns desconfían ara de porê goñà una ciutad tan forta; donen mitja volta entornandsên de cap en es séu campament emb un silènsi que se poría tayà.

Sa ciutad éran en realidat tres dins una. S’arraval (Arabat-algidit) a hon comènsa es primé resinte de murada gròssa después de sa barbacana y arriba fins a la ma. Allà heyà sa de sa ciutad antiga que conté sa part principal de sa ciutad y que té espessas y altas torres. Y sa tercéra sa de sa Mudayna y es castell. Es llindàns de sa ciutad feyan dèu mil colsos (44 cm. un cólzo) qu’ês igual a 4’4 km emb un total de 174 torres. Y de comú se li diu Ciutad de Mallorca.

A sa ciutad l’atravéssa un rivetó que se pot atravessà per cinc pons y l’anomenan Etsèquiu (Ezechinque). Sa ciutad se surtêx d’aygo d’un altre rivetó de fòra vila que li díuen En Clamur (avuy Na Bastéra) y la repartexen per siquis a tota sa ciutad y ês mólt bòna.

En Boabitas governadó de Baléàs havía cridat a armas a n’es gétulos, àrabés, partos, africàns, médos y españols, oferindlís mólt d’ò si venían a combatí. De tal fórma en venguéren qu’ets hòmos que són capassos de manetjà un’arma són devés xixanta mil; de cavallería se diu que tres mil; qu’hey havía cent màquinas de guèrra; ets arqués éran cuatre mil, capassos de clavà sa flétxa a hon posaven s’uy. Y es número de fonés éra tan gros que no se porían contà.

Defènsas de Palma siggle XII

CAPÍTOL SÈST

Es capitàns se donan cónta de que tantas forsas no seràn fàscils de goñà. Axí que, aréngan a sas sévas y se preparan per oposà forsa a sa forsa. Manan que se trèguin es barcos de la ma varandlós demunt sa plaja. Sas tròpas fan lo que lis han manad de mólt bòna gana. Adelantan es campament y sa tenda d’En Pédro, es Prelad, dona de cara a la ma y just devòra hey havía una casa ni mólt baxa ni mólt alta, dêsde sa que se poría contemplà es camp de batalla. En Signoreto, bon capallà la va ocupà y en es séus redòssos hey acamparen es d’es Pirinèus.

Aprop de sa tenda d’es Prelad hey estavan sas d’es frares, per si elz havía de mesté qu’hey arribassen totduna. Es nobbles no estavan acampads mólt enfòra d’allà, y sas tròpas d’es pobble pizà estavan acampadas just devant sas d’élls. Sa cavallería acampà a sa part esquèrra d’es campament. S’Héroe català estava acampad a sa voréra de la ma. Es jovent llatí acampà repartid a devant y a derréra.

A s’esquena d’es pizàns estava acampad es governadó (Conte) de Cardona y emb éll sas tròpas gòdas (gothica) que va du. Devant es demés capitàns va estabblí es séu campament En Guidelmo; a la dreta y més aprop a sa porta de sa murada que colsevol altre. Aprop d’éll s’hi posà s’héroe Balsio, y derréra éll ets escuadróns d’es Señó Herbonense, y devòra élls tots es d’el Rosselló. Es d’Ampurias ocupavan sa retaguardia de tot es campament. Aquéxos fan rapilla p’ets hors d’es redossos y s’entrégan emb mólt de bestià, blat y verduras. Es gods d’infantería y es de sa Provènsa duan mólta de fusta, paya y brancam.

Es pizàns, d’acord emb sas órdas rebudas fabrican duas torres formidabbles més altas que sas muradas. Són forradas de jóncs y pells de bòu. Mentrastàns es mòros fan una sèri de surtidas y entradas ràpidas a fi d’empipà a n’es sitiadós. En Roberto no se pot agontà sas ganas de berayarsê y envestêx totsol a un grupo que acabava de surtí de sa ciutad, mentras deya: “Déu protegêx a n’es que defènsan sa séua fe y lis aumenta sas forsas”. A cop d’espasa elza perseguêx y arriba fins just a devòra sa porta, però allà es perseguids se giran y li fan front, conseguexen desmontarló y es cavall asustad cau a n’es fòsso. Conseguêx cubrirsê d’es tirs de flétxa y de sas pédras mentras lutxa, però una estélla de s’escut se li clava dins s’uy esquèrra. Y si no havéssen arribads es séus a rescatarló segurament allà havés quedat mort y ben mort.

Colocadas sas duas torres de fusta aprop d’es fòsso, aquest s’umpl de soldats qu’emb sos escuts formavan grans còssos de tortuga, que lis permetía arribà a pèu de murada sênsa casi cap baxa. Es baléàrics penjaren de sa murada unas llargas antenas agontadas per tres vens ben gruxads, y a sa punta hey havían colocad un canastro gros ben forrad de pells, en es que, hey anava un arqué ben acorassad emb armadura y casco de fèrro emb grans plomas d’avestruz per tirotetjà a n’es de sas torres de fusta antes de que s’atrecassen més. Sa bòna puntería d’es cristiàns va fé qu’en despenjassen varis d’ells, lo que va provocà gran alegría demostrada emb uns bons crids. A poc a poc sas muradas s’anavan consentind debud a s’acció d’es gastadós y ets ariêts. Emb axò se sent un gran estruendo y cauen més de coranta metros de murada. Es polsegué encara no s’havía aclarid cuand ja estavan entrand a l’atropellada es cristiàns, però com que ja comensava a caure sa fósca, varen rebre órde d’entornarsên de cap a n’es campament. Antes de retirarsê a dormí En Boso va sê un d’es primés hòmos rics que va arengà a n’es séus agraindlís ets esforsos fets a sa batalla.

Pasa sa nit y ja tenim un nòu díe, retrònan es tambós y cantan sas trompetas, y se preparen per entrà dins sa ciutad sas tropas pizanas, es gods y es de sa Provènsa. Es mòros tapan s’enclétxa emb sos séus còssos protegids p’ets escuts, y enseñan sas llansas llargas formand un erissò gegant. Axí com s’atracan es cristiàns es trabucs y es fonèbols lis tiran pedrolots un derréra s’altre. Lutxan ets escuadróns de pizàns espitjand per rómpre sas línias de defènsa mòras. Però són refuads una y un’altra vegada. S’infantería se retira y envestêx sa cavallería emb més forsa. El Réy de Baléàs va duguend soldats de refrêsc sustituind a n’es que cayan mors. De per tot plovían flétxas y pédras demunt sa cavallería que no conseguí rómpre de cap de sas manéras sas línias de defènsa. Emb sas forsas minvadas y es cansament que duyan demunt debud a tanta d’estona de lutxa, s’etzèrsit pizà gira en coa y s’en va de cap a n’es campament.

Es renoué que varen fé es de sa ciutad cuand elza varen veure reculà va sê ferós; guàytan tots per demunt sa murada y més es que defensavan s’enclétxa, brassos a l’ayre balland, cantant y fend sonà sas bossinas, corns y trompetas. Y axí tot lo que quedava d’es díe.

Punta auba y nex un nòu dematí, ets escuadróns pizàns tornan a s’enclétxa emb renovadas forsas, y essênd aprop d’es mitjdíe conseguexen obrirsê camí entre es defensós. Y com qui no vol sa còsa es critiàns ja estàn dins es primé cércol de murada fend reculà a n’es que la defènsan, nis surten més y demanan aussili a sa cavallería, però aquéis no vend sa còsa mólt clara se retiran de cap a n’es campament. Havend vista sa maniòbra es mòros, recòbren s’ànim y se pòsan a lutxà emb més coratje fend reculà a n’es cristiàns, que, tirand ets escuds en tèrra surten escapads més felagués de lo qu’havían entrads.

Seca ja sa tèrra de sa roada, havend menjad y begud bon vi, sònan sas trompetas y torna que torney de cap a sas enclétxas plenas de mòros. Envestexen uns aguantan ets altres, cauen pédras, flétxas y llansas de per tot. Es mantells són foradads per sas pédras. De sas duas pars cauen ferids y mors còma moscas. Sang per tot. Sas forsas comènsan a minvà de sa part cristiana. Es capità alféo corr emb so cavall d’una enclétxa a s’altra donand ánims a n’es séus. Un pedrolot li cau demunt es bras esquèrra emb so que duya sa bandéra, sa romp per sa mitat sa verga que l’agontava y també es séu bras, cayguend tot éll p’en tèrra. Es séus el s’enduan de cap es campament per curarló. En Pédro Gerardo fiy d’En Bono y N’Ugo, s’encarregaren d’éll. Sa lutxa continúa fins entrà es decapvespre, que, cansads se retiran a n’es campament.

Ben preocupads estavan es capitàns llatíns, per lo mólt qu’havían lutxad y lo poc qu’havían conseguid. S’enemig se dedicava més a que sa lutxa seguís y seguís un díe y un’altre, més que a procurà una pau. Y per afegitó, es Conte d’Ampurias y s’Héroe català s’entornavan de cap a n’es séus condats. Sa causa va sê que varen rebre una carta prossedent de Dénia, hon se lis deya qu’es mòros españols havían entrad dins sas séuas tèrras y havían féta mólta de rapilla y estragos. S’havían fet emb sa ciutad de Tamarite, y havían acampad en es putx d’es jodíos (Mont Juich) preparandsê per atacà Barselona.

Cóntan qu’es Conte d’Urgell y es de Cerdaña, juntament emb sos cavallés de Girona (Girunda), varen conseguí aturà s’avàns musulmà conseguind agafà mols de cavalls, y que sa cavallería y s’infantería pirenayca reconquistà Tamarite.

Es frares miran bònament de convènsa a n’es Conte (de Barselona) pêrque no s’en vaji; li prégan que no rompi es pattes firmads y que se mantengui dins es juraméns fets. Éll, a pésà de reconexe que tenían rahó no va volê surtí perjudicat, y va eggigí que se reformassen es pattes a fi de que constàs, de que sería compensad de sas pèrduas qu’havía tengudas a sas tèrras d’es Pirinèu. Axí se fé.

Com que s’atracava ja s’ivèrn, se mana que se costruyêsquin cabañas y que se retirin sas torres d’assalt. S’enemig propòsa trattads que són refuads.

Un vespre, mentras dormían es cristiàns, surt una partida de baléàrics emb antorxas de cap a n’es campament pizà. Es gordiàns, que se supòsa haurían d’està despèrs no hey estavan; s’enemig prên fog a sas torres y a sas cabañas d’allà prop y s’entorna de cap a sa ciutad. En poc tems tot éra fog, crids y renòu. Lo sen demà retiran lo cremad y tornan a comensà sa costrucció d’altras duas torres. En es matex tems el Réy baléà envía una carta sellada a sa ciutad de Dénia que deya: “Jo Mubassyr Nassyr ad-Dawla emir d’es réyne de baléàs, sa pau de Déu estigui emb tú estimad Ibn Talha (Buthalé), y rêb es més afettuosos saludos p’es téu pobble de Dénia.../...estig enrevoltad d’enemigs de sa nostra fe que me damanan que, ademés d’entregarlís es cautius lis faji entréga de tot es réyne, y que me conformi que me respèttin sa vida. Ara idò, p’en Mahoma que mos va donà sas lleys per sas que mos regim y per lo agraid que t’estaré, no consentís qu’aquest hermós réyne sigui arruinad p’es cristiàns. Però si axí y tot no te mòu sa compassió y no me vols ajudà, te faré donasió d’aquest réyne, ¡defensêu!, no sigui còsa que después venguin de cap a sas téuas tèrras. Ja s’han apoderad d’Ibissa. Enviêm hòmos valéns y acostumads a sa guèrra.....”

Aquex li contestà: “A n’el Réy de Baléàs y a n’es pobbles qu’eu defènsan, sa generosa Dénia segura bax sa capa d’es séu Walí, salud. Es qu’es llatíns haguin invadidas sas vostras tèrras, mos commòu y eu agafam còma ofènsa pròpi. Es cristiàns són sempre enemigs nostros, ja que si poguéssen mos voldrían sutjettà a sa séva pròpi Lley. Noltros y voltros serêm esclavisads si quêym bax es séu podê. Conserviguêm sas nostras riquesas, mantenguêm s’honó y es réyne baléà. Estam preparand una escuadra y mólta de gent per vení a n’es vostro socós.”

Mentrastàns se corr sa veu de qu’es d’es Pirinèus han anad a trattà una pau emb el Réy baléà, que li han demanad favós particulàs y barcos mallorquíns per porê tornà de cap a ca séua, si es pizàns no acettavan cap aliansa. Lo que pòsa a s’etzèrsit de mólt mal humó. Élls s’endonan cónte y lis dirigexen sa paraula diguendlís: “El Réy vé a bé a tot lo que li demanam. ¿Voltros batallau per s’honra y sa glòri o per sas riquesas?. Mallorca vos escup y s’enfót de voltros. Obeíu a n’es clèro que vos envía a lutxà mentras élls miran d’enfòra. Es que vulguin tornà a ca séua havend goñada aquesta guèrra, refuau y no obeyesquêu sas sévas ordas. A noltros que no mos envíi a lutxà cap capellà. Élls no saben lo pocs que som, ni es mal que fan sas puntas de sas llansas. Qui vulgui donà órdes que se pòsi devant y que dongui etzemple. No heyà cap dubte de que no tenim rês que menjà, ni noltros ni es cavalls. Que no mos prênguin més es pêl. Per axò dessidíu: si acettàu s’aliansa emb el Réy, anemosnês tots juns cap a ca nostra; y si la refuàu, noltros mos n’anirêm totsols.”

An aquéxas paraulas contestaren N’Henric y N’Azo: “Si colcú serca per aquí altra còsa no’u sabêm, però noltros som venguds p’es cautius, no domés p’es qu’estàn presos aquí, sinó també per aquells que fós mesté defensà. No pêrque siguin mols es pizàns que gemégan encadenads, sinó que móls més són es vostros que se quéxan d’essê assaltads per s’enemig. Voltros mos vareu promete bax jurament sa vostra aliansa, y no porêm consentí que ara la rompiguêu. Ês indecorós desfé lo que emb justissi s’ha estabblid. Obeim a n’es clèro pêrque s’órde de lutxà en aquesta guèrra vé d’el Papa. Si s’escusa ês, que no teniu per menjà, noltros vos donarêm lo que vos faji falta per voltros, es vostros soldats y es vostros cavalls.”

Escoltadas aquexas rahóns, acotaren es cap es Contes d’es Pirinèus (En Ramón Berengué III y es séus). Acalladas sas quéxas d’es gods tornan cadascú a n’es séu campament. Però sa réalidad de volersên anà, éra qu’es Contes d’es Pirinèus ademés de que no aturavan de demanà més sòu a n’es capellàns, anavan gastand per élls es fondos comúns de s’etzèrsit y aquéxos s’estavan acaband.

         Un díe qu’havía surtid de sa ciutad una partida de descubèrta demunt las nòu d’es vespre, es Visconte Ugon, En Tempesedes y En Recucco, lis surten a camí. Es Visconte tira sa llansa a n’es qu’anava devant de tot, y atrevessandlí es pit cau d’es cavall y quéda clavad entèrra. Llevò cau un altre africà. Però un mòro a pèu se dirigêx de cap a n’es Visconte y clava sa séua llansa a n’es ventre d’es cavall. Cauen totdós entèrra, se xéca ferós N’Ugon y espasa en ma envestêx a n’es grupo de mòros, en fer un per s’esquena y ets altres l’enrevoltan, però aviad vénen emb ajuda séua En Parlasio y En Dodón, y més tard En Recucco li du un altre cavall.

        Es capellàns donan órdes de que no s’aturin de saquetjà y cremà totas sas casas que tròbin p’es redòssos de sa ciutad y que matin a tots es que puguin; oferind cinc sòus per cada cap de cavallé y dos per cada un d’infantería. Y axí es redòssos són ês saquetjads y passads a sang y fog, umplidsê tot s’etzèrsit sas butxacas de dobbés y alacas.

Segóns sol passà, a mitjan Desembre es vent y sas roadas éran ben geladas y sas muntañas estavan plenas de néu. Mols éran es soldats de Mallorca que demunt sas muradas tremolavan de frêd. El Réy de Baléàs cau malalt quéxandsê d’es pit y d’es cap. Es cab de poc tems comensà a rojjà sang. El cólgan y después de dos díes se morí. Però díuen que antes va traspassà a n’es séu fiy Abu al-Rabí Suleyman (Burabé) es réyne. Aquex va fé embalsamà es cos de són pare y después de plorarló mólt eu va enterrà.

CAPÍTOL SÈTTIM

        Essênd ja Réy N’Abu al-Rabí Suleyman (Burabé) no va vení a bé a sas eggigènsis d’es pizàns. Ja havian arribad a n’es díe de Nadal, y mentras se feyan sas hónras relligiosas d’aquesta festividad cristiana, es nòu Réy va envià a n’En Maymó (mallorquí) y a altres d’es séus de cap a Dénia. Es pizàns s’endonan cónta y totduna preparen barcos per intentà abordà es d’En Maymó que partía com una flétxa. Tots ets esforsos que varen fé per abordarló, rêms, velas, no varen essê abastament y En Maymó va conseguí escapà. Vist lo sotseíd es capellàns varen resoldre fé més via emb sa costrucció de sas torres d’assalt y altras màquinas de guèrra, antes de que venguéssen reforsos p’es Réy baléà.

Un vespre, s’Héroe català seguid de mólta de tròpa se colòca dins un avall (avuy es Fortí) emb intensió de sorprênde a n’es possibbles moros que tenían costum de surtí a donà creu p’es redòssos d’es campament cristià. Arriba s’auba y s’òbri sa porta de Sàrcula (carré de la Consepsió) y surtind de sa ciutad van varis mòros emb sas séuas acostumadas armaduras. Es Conte qu’eu veu s’en va de cap a élls y sa batalla comènsa aprop de sa porta d’es port d’es Pi. Una flétxa tirada dêsde demunt de sa murada atravéssa es bras drêt d’es Conte. Botan d’alegría es moros de sa murada pensand que éra una ferida mortal; y sa notissi de sa séua mort s’escampa per sa ciutad com una taca d’òli. Dins s’ambient d’eufòri cridan a n’es cristiàns diguendlís qu’elza degollaràn a tots, que si vòlen salvà sa vida que s’entréguin aviad.

       En resposta an aquéxas amenassas atracan sas torres d’asssalt de cap a sas muradas, umplen part d’es fòssos de brancas y escombros fend un tèrraplê per hon passarlâs fins a pèu de murada, y tornen a comensà un nòu atac.

       Mentrastàns a Piza, sas madònas y sas fadrinas se pòsan de dol y se passan casi tot lo díe dins sas igglesis resand y plorand. En Rogerio, dinníssim Prelad d’es volscos, fa pò a n’es que intentavan fe rapilla per dins de sa ciutad.

       El Papa dispòsa que se fajin dijunis y rogativas per tot Italia, y amonesta a n’es galos emb una epístola. S’atrecava sa gran festa de Santa Àgueda  venerada per tota Italia y per Castélla (5 de Febré; coranta díes después d’es naxement d’el Bon Jesús).

       Pressisament aquest díe devora sa porta de la ma, se varen conseguí obrí tres enclétxas.

       Un parêy d’escuadróns llatíns entraren y s’escamparen per sas muradas, però totduna comparexen a aturà s’entrada mólta de cavallería baléà, que comensà a perseguirlós p’es carrés y plassas de devòra. Dos d’ets escuadróns càuen, y ets altres dos aguantan just a s’enclétxa, s’arruxada de flétxas y pédras que lis càuen que no elza déxa fé us de sas espasas. Lo que provòca qu’es cab d’una estona reculin. Moment en qu’es de sa ciutad pégan fog a n’es pont de fusta qu’havían fet es llatíns per porê crusà es fòsso ple d’aygo (aquest fòsso ês es de sa part de sa porta de la ma, qu’anava dêsde sa surtida de s’etsèquiu fins a n’es putx de San Pére). Envestexen es provensals de cap a sa priméra enclétxa intentand entrà, però també són refuads p’es defensós de sa ciutad.

       S’etzèrsit cristià ja havía perdudas sas esperansas de porê prênde sa ciutad. Per tres vegadas durant tot lo dematí ordenaren atacà, es capellàns y es capitàns. Per dèu vegadas consecutivas atacaren intentand entrà per sas enclétxas, y altras tantas varen essê refuads emb móltas de pèrduas de vidas. Però un grupo d’una dotzena conseguêx a la fí entrà just devòra una torre, En Bruno taya d’un cop es cap a n’En Perances (mallorquí), y éll rêb un tir de flétxa en es pit de s’arc d’En Bervente (mallorquí); En Pédro tira una flétxa a N’Eugobio; N’Ugo fiy d’En Tebaldo taya es cap a N’Alfena emb un cop d’espasa; En Patho fiy de N’Ildebrando fa prisioné a N’Alfipon; una flétxa tirada per N’Henric traspassa a n’En Luba (mallorquí) p’es ventre; N’Uguiccio germà de N’Henric emb sa séua espasa fa caure a n’En Marussi después d’haverlí tayad es pèus d’un sol cop; N’Uguiccio Marquion  pégava cops d’espasa a dreta y a esquèrra. Reculan es mòros, y es llatíns cridan emb forsa a n’es séus perqu’êntrin emb élls per aquélla enclétxa. Ets héroes Siquerio y Tepertego s’adelantan a tots; just derréra élls hey anavan es compañéros d’En Guisardo y d’En Grunnio, y tots perseguían es mòros qu’anavan escapads de cap a sa Mudayna véha (segón resinte amurad). Axuxí se topan emb un gran grupo de mòros qu’elz espéravan en mitj de sa plassa. Se lutxa ferosament. La resta de tròpas se van escampand per sa part gran de sa ciutad matand y ferind a tots es que se lis crusavan. Aquex emb so cap tayad, aquell traspassad p’es pit, s’altra emb sa panxa ubèrta, y sang, mota de sang per tot. Gran part de s’etzèrsit moro conseguêx entrà dins sa Mudayna, que també estava enrevoltada d’un fòsso. 

        Comènsan sas feynas d’umplí es fòsso emb mors, fustas y escombros, a fi de porê atracà sas torres d’atac a sa murada. Duas de sas torres són colocadas a sa porta que li díuen Beb-al-gedit.

        Un kèrn de mòros conseguêx entrà dins sa tenda d’es Conte d’es Pirinèu, (Ramón Berengué III) demanandlí colsevol tipo d’aliansa si déxa en llibertad en es séus soldats. Es Conte convòca una junta urgent d’es Prelad, capellàns y capitàns y lis espòsa sas propostas d’es mallorquíns. Es Prelad, es capellàns y es pizàns se declaran a favó de continuà sa guèrra; però s’héroe català, es véy Conte d’Ampurias y en Guidelmo, s’estimanmés pattà emb sos moros, y miran de convènsa a n’ets altres y a n’es clèro oferindlís mols de dobbés. Es clèro eu refúa. Y llevonses En Grassiano diu a n’En Bernad còsas conformes emb sos desitjos d’es gods. Escoltad assò, es Prelad se tira de joneyóns en tèrra y diu xécand es brassos a n’el cèl: “¡Omnipotent Créadó d’el Cèl y de la Tèrra, te pregam que mos atenguis, protegêx com es milló d’es pares, a n’es que confían emb Tú, consedêx aussili a l’Igglesi, que vol lutxà en nom Téu, consedilí que vènsi a tota sa gent sacrílega tacada emb sa sang de mols d’hòmos sans; mira en es téus sirvéns que t’invòcan plêns de piedat; y vos, santa Mare de Déu, Réyna d’el Cèl, donaumós bònaventura!.”

        Envalentonads per sas paraulas d’es Prelad, prenen sas armas es llatíns y emb en N’Oliverio fiy d’En Brunicardio capità d’es vados a devant de tot, acompañads d’es valent Rolando fiy d’En Rodulfo, prest comènsa sa lutxa un altre pic. S’Héroe d’es Pirinèus en canvi, se quéda emb sos séus en es campament refuand lutxà.
        Es llatíns s’atracan a sas enclétxas y a sas portas de sa murada de sa  segona Mudayna. Sas falanges mòras las defènsan emb mólt de coratje. Emb més coratje qu’ells emperò, espitjan ets alfèus que conseguexen entrà un parêy de metros endíns. Seguexen espitjand es llatíns, y a pésà de sas pédròtas que lis tiran emb catapulta, d’es tirs de flétxa y d’es tirs de bassetja, conseguexen fé reculà a n’es mòros. Es valent Visconte Ugon acompañad d’un grupo de soldats conseguêx entrà dins sa segona ciutad encalsand y matand a n’es mòros que fugían. Uns cauen mors a cop d’espasa o de llansa, altres són fets prisionés, y es demés entren escapads dins sa segona Mudayna o AL-Kasr.

        Totas sas mesquidas estàn plenas de mors, de sas feridas ubèrtas en es còssos surten ratjos de sang viva que umpl tots es carrés.

        Es Conte d’es Pirinèus entre dins es barri juèu y comensa sa rapilla de tots es séus, y axí agafan llí, púrpura, ò, argent, pèrlas, vestids fins y capots d’España.

Mentratàns es altres cristiàns enrevoltan sa primera Mudayna, y van atrecand sas torres d’assalt a sas séuas muradas. Tiran per avall tot lo que lis molesta per fé camí y atracarlàs es màtsim possibble a sa ciutad antiga. Después d’havê umplid es fòsso d’escombros y fet es camí pla, es de sas torres d’atac fan sa séua feyna conseguind obrí una enclétxa per hon entren ets alfèus, que pujan demunt una de sas torres de sa murada y plantan sa bandéra cridand que sas muradas són sévas. De per totas pars arriban moros a reconquistà sa torre y fé reculà a n’es qu’entravan per s’enclétxa, però no pòren emb sos pizàns y són vensuds, y es que pòren se refugían dins sa ciutadélla d’es castell de sa primera Mudayna. Aquesta invensibble fortalesa se va havê de goñà a costa de mólta de sang. Tenía sèt grans torres mólt més altas que colsevol teatro romà. P’es costad de mitjorn se seya demunt unas peñas que donavan a la ma, y ets altras tres costads estavan protegids per un fòsso mólt fóns (possibblement de 7m. d’amplari per 10m. de fondari). Mil guerrés valéns eu defensavan.

         Ets assals se repetexen una y una altra vegada, mols són mors y altres ferids, però es jovent alfèu dêsde demunt sas torres d’assalt castigan a n’ets íberos de sas muradas. Un àngul d’una torre cau y totduna En Raymundo s’hi enfila y totsol fa front a trênta mòros, en matà varis emb sa llansa y s’espasa, però una pedrada a sa cara eu va matà y caygué dins es fòsso. Mentras, es pizàns havían conseguid pujà per un altre costad demunt sa murada fend fugí a n’es mòros d’aquell tros. Segóns van entrand es critiàns tiran per avall lo que pòren y a lo que no li pégan fog, después d’havê agafad tot s’ò y sa plata y altres riquesas. 

        Emb sos ariêts conseguexen tirà una torre d’es castell. Es nòu Réy baléà vend que sa còsa estava mólt malament va intentà fugí emb un llaúd, però En Dodon que vigilava emb una galèra sa part de la ma, el va conseguí agafà y eu va presentà en es campament. Es mòros que quedavan en es castell anomenàren a N’Alante español còma nou Réy. Però aquex, en ves de donà sa cara escapa tal com s’altre, però no emb una barca sinó que se colocà duas gròssas bufetas plenas d’ayre, y nadand nadand va conseguí fugí.

Es señó d’es Pirinèus puja p’ets escombros es primé y crida qu’ets enemigs estàn vensuds. Después d’havê celebrad Pasco y d’havê saquetjadas sas riquesas d’es castell y de tota Medina Mayurqa, es critiàns plêns de riquesas, esclaus, mares emb sos fiys, bòus y euveyas, embarcan de cap a Piza endunguendsê prisioné a N’Abu Al-Rabí Suleyman (Burabé).

Axò va sê s’añ mil cent quinze de l’Encarnassió de Cristo. P’En Llorèns Veronense.

A sa còpia original escrita en llatí d’hon s’ha féta sa traducció, s’anomena a n’es Conte de Barselona, còma:

Ramón Berengué 1 vegada.

Conte d’es Pirinèus 2 vegadas.

Señó d’es Pirinèus 2 vegadas.

Caudillo d’es Pirinèus 1 vegada.

Caudillo català 1 vegada.

Héroe català 6 vegadas.

Y sas tròpas d’es Conte de Barselona elz’anomena:

Gent d’es Pirinèu 2 vegadas.

Gods 5 vegadas.

Escuadró god 1 vegada.

        Aquestas denominassións de “Pirinèus y gods”, són ben corrèttas ja qu’en es siggle XII lo qu’avuy ês Cataluña, éra coneguda emb so nom que tenía antes de sa conquista àrabé en es siggle VIII, y sa reconquista posterió d’En Carlo Magno: “Gòtia o Gotholandia” = tèrra d’es gods (pobble germànic).

       Y lo de “señó d’es Pirinèus”, simplement ês pêrque es Pirinèus sud-orientals estavan dins sa Gòtia. En es llevant ets íberos, en es centro d’España celtíberos, es noroest celtas y es nord càntabros y vascs.

            Durant aquets fets va morí es gran poèta mallorquí Ben Al-Labanna, que va descriure Palma còma: 

           “Ês una ciutad que sa coloma sauvatje li ha déxada es séu collà, y s’endiot reyal l’ha tapada emb sas séuas plomas, es rius baxan còma vi, y es patis de sas casas són còma tassóns per recuirló.”

           No està de més donà cónte aquí tambe, d’un trossêt de lo que varen escriure ets àrabés a sas séuas crònicas en referènsi a s’assalt a n’es castell de sa Mudayna de Palma:

“...cuand es bàrbaros y es séus aliads barseloníns y francs varen entrà dins es castell, a sa gent qu’hey havía dedíns la varen massacrà, matandlâ de fórma brutal y sauvatje. Aquesta matansa no va sê pitjó que sa que varen fé per altras pars de tota sa ciutad. Axò ês una gran taca de deshonó dins sa séua Històri plena de sang. Dins es castell, s’hi trobaren es prínseps y sas princesas, y en varen degollà un caramull d’élls, y a altres elza varen tirà per sas finestras, y altres, es menos, varen essê fets prisionés. Sa rapilla emb ò, argent y pédras pressiosas va sê enorme, però sa majó part d’éll se va cremà emb s’incèndi d’es castell. Varen tirà per avall sas muradas y fortalesas de sa ciutad de Mallorca, y sas sévas talayas, y en es centro s’han repartids es tresò, después de desseparà una part d’éll per s’Igglesi de Pisa...”

En aquéxa matéxa època a sa Península varen sotseí es siguiéns fets:

       Entre el 1103 y el 1115, ets almoràvides varen recuperà es territòris ocupads p’es cristiàns a n’el 1094. Axí varen reconquistà Cuenca, Zaragossa, Santarem y O Porto.

Per aquéxa matéxa època 1109, es réynes cristiàns varen intentà unificarsê emb so matrimòni de dòña Urraca Réyna de Lleó y Castélla, emb N’Alfóns I de Navarra y Aragó. Però axò fracassà debud a que sa nóbblesa y es clèro d’es réyne de LLeó eu varen desbaratà.

      A 1114 es condat de Portugal, dependent d’es réyne de Galissia-Lleó, pasa a mans de N’Alfóns Henríques, cosí de N’Alfóns VII de Castélla.

      Entre 1118 y 1133, N’Alfóns I d’Aragó reconquista Zaragossa, y fa incursións per Valènsi y Mursia. A n’es sètje a Zaragossa, N’Alfóns fa us de sa pólvora (sênsa salitre) per priméra vegada dins s’històri d’España. 

      A 1128 después de sa batalla de Guimaraes es condat de Portugal se separa de Galissia y se declara independent.

      A 1134 N’Alfóns I d’Aragó va sê vensud p’ets almoràvides a sa batalla de Fraga.

       A 1135 va sê coronad Réy d’Aragó N’Alfóns II. A sas matéxas fétxas N’Alfóns VII de Castélla y Lleó se va  fé coronà Empéradó dins sa catedral de Lleó devant el Réy de Navarra, es Conte de Barselona y una sèri de señós feudals fransesos subordinads séus.

        Entre 1139 y 1147 es castellàns y lleonesos varen ocupà es gual d’es Tajo y conquistaren sa ciutad d’Almería emb s’ajuda de pizàns y genovesos. En es matéx tems es portuguesos varen reconquistà Lisboa, Santarem, Almada y Setúbal.

       A a sas Córs condals de 1143 N’Alfóns Henríques ês proclamad Réy y se créa es réyne de Portugal.

       A 1149 ets aragonesos varen ocupà es gual y s’avall de s’Ébro.

       A 1151 Na Petronila, fiya d’En Ramiro II d’Aragó se  casà emb so Conte de Barselona Ramón Berengué IV. A partí d’aquest fet, es descendéns d’aquest matrimòni se titularían réys d’Aragó y contes de Barselona (y axí seguêx avuy en díe). Y a partí d’aquesta fétxa per tot es condat de Barselona y p’ets altres a éll infeudats, flamatjaría sa cuatribarrada d’Aragó. (Que, a partí d’es siggle XX va sê, emb so consentiment de tots es polítics aragonesos, d’es Membres de sa Reyal Acadèmi Españòla de s’Històri y d’es pòbre pobble incult aragonês, usurpada p’es catalàns còma estandart pròpi, obbligand ademés a n’ets aragonesos a que colocassen un escut demunt sas barras, formad p’es de totas sas provinsis aragonesas, desvirtuand y deformand es catalàns s’Histori d’aquest estandart. Màtsim cuand  s’estandart documentad de Cataluña de sempre, ha estad sa bandéra de Santa Eulàri. Y es de Barselona sas cuatra barras vermeyas d’Aragó emb sa creu de Sant Jordi.)

        A 1157 Lleó y Castélla se separan, una vegada mort N’Alfóns VII. Essênd Réy de Lleó En Fernando II, y es  de Castélla En Sancho III. 

       Aquest matex añ ets almoràvides reconquistan Almería a Castélla.

        Es portuguesos s’endinsan dins Estremadura, que pertenexía a n’es réyne de Lleó y arriban fins a Badajoz.

       Ets aragonesos comènsan a pobblà Teruel.

        A 1177 castellàns y aragonesos conquistan Cuenca.

        A 1179 N’Alfóns VIII de Castélla y N’Alfóns II d’Aragó firman es Trattad de Cazorla, hon se marcan sas frontéras de fins ahón pòren cadascú arribà emb sa reconquista de tèrras a n’ets àrabés.

         Entre 1186 y 1189 es castellàns arriban fins a n’es guals y avalls d’es Guadiana y d’es Guadalquivir.

        A 1195 N’Alfóns VIII de Castélla ês vensud a sa batalla d’Alarcos p’En Yusuf Yaqub Al-Mansur, debud entre altras còsas a que s’ajuda que li havían promês es réys de Navarra y de Lleó, no li  arribà may.

España a 1157

ES SÈTTIM RÉY - 5nt. ÀRABÉ -

EN MUHAMMAD BEN GANYA

Fundadó d’es Réyne de Mallorca

(Fins an aquest nòu personatje, tal com som vist a n’es capítols anteriós, sas islas d’es mediterràni occidental formavan es Réyne de Baléàs, manco dêsde En Carlo Magno, y s’Estad Baléà desd’es fenissis fins an aquex. No se sab quin va sê es motiu que mogué a n’En Muhammad Ben Ganya a rebatià es réyne bax es nom de réyne de Mallorca. Pentura va considerà que, essênd Mallorca el triple de gròssa que sas altras duas (Ibissa y Menorca) devía de du es nom d’aquexa. Quí sab.)

        Havéndsên anads es saquetjadós cristiàns (pizàns, gods y fransesos), es mallorquíns que se refugiaren per sas muntañas y es que varen conseguí anà a Menorca tornaren de cap a ca séua. 

        No tardaren massa díes més en arribà es reforsos prossedéns de sas costas d’es nord d’Àfrica emb trecentas embarcassións, comandadas per N’Anur Ibn Abu Bekr que va essê anomenad Walí de Baléàs. Passand es réyne baléà a partí d’aquí y de resultas de que tota sa famili dinàstica mallorquina estava morta, o la s’en havían enduyta de cap a Piza, a formà part de s’Emirat de s’Al-Vándalus. Essênd per consiguient es séu nou monarca, N’Alí Ibn Yussuf Ben Tashufin. 

       Tenguend N’Anur intensió d’edificà una nòva Medina Mayurqa (Ciutad de Mallorca) tèrra endíns pêrque supostament fós més difíssil de tornà conquistà, sa pobblassió mallorquina se li tirà a demunt. Y después de varis fets de mólta violènsi y mors, es mallorquíns varen dessidí envià una embaxada a n’es Emir. Aquex, cuand va sê informad de lo que volía fé N’Anur  eu va destituí de Walí, anomenand a n’En Muhammad Ben Ganya. Axò sotseía s’añ 1126. 

       Sa priméra feyna que va du a terme  En Muhammad va sê s’edificassió de sa nòva Medina Mayurqa demunt sas ruinas de s’altra y emb sas matéxas fitas, però emb un sol resinte amurad. Recostruínd dins ella emb murada, domés es castell reyal emb sa séva ciutadélla (sa Mudayna) y sa fortalesa de Goméra (el Temple).

Mentras tot axò sotseía, a sa Península ets almohades gafavan més y més forsa. (Ets almohades éran una facció bereber de fanàtics relligiosos y mólt guerrés, com ja som dit més amunt.) Per s’añ 1140 mols éran es réynes y ciutads qu’estavan bax es séu podê. Lo que va provocà qu’es réyne de Baléàs s’anàs convertind emb so refugi d’ets almoràvides fugitius, contribuind a n’es séu resurgiment cultural y econòmic, axí com a sa colonisassió de mols de llogs de s’interió de sas islas emb àrabés selèttes.

En Muhammad Ben Ganya, convensud qu’es fi d’es podê almorávide de sa dinastía d’es Tashufíns a sa Península no tardaría mólt a caure, va cridà a n’es séus fiys Abdallah y Ishaq, y se va proclamà Réy de Mallorca y totas sas islas de devòra. Triand es coló negre per bandéra, ja que éra es coló d’es descendéns dirèttes d’en Mahoma, d’es qu’ets almaràvides s’hi consideravan.

Dibux de sa fortalesa de Goméra (el Temple) copiada d’es plano de Palma d’En Tòni Garau fet a 1644, y que no devía d’havê canviad mólt dêsde s’època musulmana.

Sinagògas, mesquidas y igglesis de Palma per aquexa època.

S’OTTÀU RÉY - 6st. ÀRABÉ -

N’ISHAK BEN GANIYA

A 1155 reynava sas Baléàs N’Ishak Ben Ganiya, fíy petit d’en Muhammad. Per havê mort són pare y es séu germà majó. Díuen sas malas llengos de s’època, però sênsa cap fundament, qu’éll elza va fé matà a totdós. Ês séu reynad va sê mólt important polític y militarment. Va reestrutturà es Consêy d’es Réyne incluind dins éll a n’es més sabis de sas Islas, y a n’es més ilustres personatjes almoràvides que s’havían refugiad aquí. Va fé varis tiradas de monedas d’argent y d’ò. Cad’añ, s’escuadra naval baléà amollava velas per anà a assaltà es pobbles de sa costa d’es pirinèus, sa Provènsa y d’Italia. Però encanvi, firmava convènis comersials emb sas repúbblicas de Génova y Piza. Va acabà de recostruí Palma y sa Medina de Menorca (Ciutadélla). (D’aquesta època encara quéda a Ciutadélla sa torre d’es campanà de sa Catedral). Va convertí es réyne de Mallorca emb un centro cultural de primé órde dins el món musulmà. Dos d’es poètas destecads varen essê es menurquí Ibn Said y N’Idris ben Al-Yuman d’Ibissa. Va refuà dos inténs d’invasió cristiana promoguds p’el Papa emb s’ajuda de sa Repúbblica de Génova, es Réy de Sissilia, es Baróns d’Aquitania y es Réy d’Aragó, en ets añs de 1147 y 1178 respettivament. Contraatacand éll a 1178, asaltand sa ciutad de Tolón a Fransa, fend prisionés a n’es Visconte de Marsella N’Ugo Gofredo y a n’es séu net, que s’en va endú de cap a Mallorca. Axí com un assalt a Ullà a sa costa de Girona, hon varen fé prisionés a varis monjos agustíns de sa parròqui de Santa María d’Ullà. Axí eu cóntan sas crònicas en Llatí, y de com durant sa travessía en varen morí dos y elza tiraren per sa borda:

MCLXXVIII. Tolonensis urbs a Rege Majoricae debellata et capta est, et Ugo Gaufredi Vicecomes Massiliensis et nepos ejus et multi alii capti in Majoricam ducti sunt. Anno ab Inkarnatione Dni. MCLXXVIII. Kal. Julii, Deo permittente, capta fuit a Paganis ecclesia S. Mariae de Uliano, et omnibus bonis suis penitus spoliata: cujus ecclesiae canonici alii gladio ibicem perempti alii Maiorichas transducti fuerunt. Kal. Julii obitus dourum frattrum, scilicet Guillermi de Lemona, pbri., et Berengarii de Palegrato, subdiachoni, qui simul in hac Eclesia a Sarracenis, prob dolor. Fuerunt occici anno MCLXXVIII. Nonas julii eodem die memoria vel obitus fuorum frattrum Bernardi de Pulijano, pbri., et Guillermi de Curtada, quos hinc duxerunt Sarraceni captivos et sauciatos, et mortui sunt in mari.

N’Ishak Ben Ganiya va morí a principis de 1184, déxand es réyne a n’es séu fiy Muhammad Ben Ganiya Ibn Ishak.

ES NOVÊ RÉY - 7im. ÀRABÉ -

EN MUHAMMAD BEN GANIYA II

Són pare li va déxà es réyne emb unas circunstansis difíssils, ja qu’es poderós Califa almohade En Yuzeb Abu Yakub ben Yusuf, eu volía fé feudetari séu. Y per un altre costad, estava es pobble baléà que se va subblevà en varis ocasións contra es séu govern absolutista y sa séua intoleransi. Mentrastàns en Yuzeb va morí, essênd es séu sussessó N’Abu Yakub ben Al-Mumin, que va trasladà sa capitalidat de Marrakex a Sevilla. Vend En Muhammad ben Ganiya II que no éra posibble un enfrentament dirètte emb so Califa de s’Al-Andalus, li va envià un missatje emb so mensatje de que, estava dispost a jurarlí vassallatje a canvi de protecció militar. Però N’Abu Yakub no se va fià y en calidat d’Embaxadó li envià un important personatje de sa séua Córt. N’Abu Al-Hasan Alí ben Al-Rubartayr, un barseloní renegad de sa fe cristiana y traydó d’es mallorquíns que tenía per nom cristià: Robert Udalart, també conegud a sas crònicas còma En Reverter. Llinatje qu’avuy en díe encara etzistêx per Andalucía. (Arturo Pérez Reverte, per etzemple.) Es pobble baléà per sa primavéra d’estiu de 1184, enterad de sa maniòbra d’es séu Réy y no volguend essê vassalls de ningú, se va subblevà, fendló prisioné y confinandló dins s’alquería d’Aufabi. Y cuand En Rubartayr desembarcà a Ciutad també eu féren prisioné, mantenguendló confinad a s’alquería de Marratxí (nom que sinnifica: es qui ês de Marrakex), y vigilad per una guarnissió de soldads cristiàns a n’es servissi d’es réy mallorquí. Mentrastàns axò socceía N’Abu Yakub ben Al-Mumin va morí, essênd es séu sussessó En Yusuf Yakub ben Al-Mumin, que, después d’havê venssud a n’Alfóns VIII de Castélla a sa batalla d’Alarcos (1195), va sê anomenad y conegud per Al-Manzur (“Almanzor”) que vol di “ês triunfadó”.

ES DÈCIM RÉY - 8àu. ÀRABÉ -

N’ALÍ BEN GANIYA IBN ISHAK

Después d’havê tencad a n’En Muhammad y a n’En Rubartayr, es pobble va anomenà Réy de Mallorca a N’Alí ben Ganiya ibn Ishak, germà de s’anterió, però mólt més bòna persona y de grans cualidats militars. Aquex, vendsê vení s’arruxada per part d’En Yusuf Yakub ben Al-Mumin (Al-Manzur), va preparà a n’es pobble per una guèrra inminent. Però sabedó de que devant una gran escuadra Mallorca éra mala de defensà, y donand mostras de sas séuas cualidads d’estratèga, va pensà que si éll éra es primé en atacà pentura sas còsas anirían millò, sobre tot si atacava sa retaguardia de s’Al-Andalus, o sía, es nord d’Africa. Y a pésà de que s’empresa éra mólt perillosa debud a que dexava es réyne de Mallorca desprotegid, va dessidí durhó endavant per duas rahóns: una, pêrque sabía que tendría s’estaló de sas tribus d’es nord d’Africa, debud a que éren germàns de rassa (almoràvides). Y duas, pêrque atacand sa retaguardia de N’Al-Manzur, ademés de conseguí que desviàs de cap a Àfrica sas tròpas emb sas que volía invadí es réyne de Mallorca, possiblement podría reviscolà s’antig Impèri Almoràvide, d’es que éll éra es derré Réy que quedava. Y dit y fet. Preparà una gran armada emb lo millorêt d’es jovent baléà, formada per docéns cavallés y cuatra mil d’infantería, tots embarcads emb trênta duas embarcassións de varis tipos: galèras, naus, xebècs, etc., comandats per un almirant mallorquí y cristià anomenad Marquês Rashid.

       Éra díe 10 de Novembre de 1184 cuand s’armada d’es réyne de Mallorca, emb sa gran bandéra negra a sa popa de cada embarcassió, va amollà amarras de cap a Bujía. (Si mos fitsam emb so nom d’aquex almirant, Marquês Rashid, mos demostra que mols varen essê es mallorquíns que arabisaren es séus noms per conveniènsis particulàs, talment com àra s’elz estàn catalanisand.)
       A carreg d’es réyne va déxà a n’es séu germà Talha ben Ganiya ibn Ishak, en calidat de Walí. Aquex era d’un caratte tan purot que s’eufegava dins un tassó d’aygo. (Lo que li costaría essê rellevad d’es puesto).
       Es cap de tres díes, es divènrres 13 de Novembre de 1184 arribaren a Bujía (Bejyaya). S’atracan a sa plaja sênsa donà a conexe sas intensións, idò havían replegada sa bandéra qu’elza poría identificà. Trèuan sas pots, per élla baxan a tota sa cavallería que domés tocà tèrra fend més vía que un llamp entren dins sa ciutad. Derréra élls entra s’infantería y emb un vist y no vist se fan emb Bujía. En gran part pêrque es Walí d’aquesta ciutad s’en havía anad feya pocs díes d’inspecció per sa regió y s’en havía enduyt sa majó part de sa guarnissió. (Es nom cristià de Bujía li vé pêrque se pot dí qu’aquí se va inventà s’espèuma –emb español “bujía”- que de tan bòna calidat éra que s’esportava a bastantas pars d’el món cristià.)
       Díe 20 de Novembre N’Alí ben Ganiya ibn Ishak surt de Bujía emb part de s’etzèrsit mallorquí de cap a s’oassis de Aymylul, per surtí a camí a n’es Walí d’aquéxa ciutad y presentarlí batalla. Arribanthí es decapvespre d’es matex díe. 
        S’etzèrsit d’es walí Abu Al-Rabí ibn Abdallah ben Al-Mumin estava compost per trecéns cavallés almohades y varis mils d’àrabés d’infantería. Però sabedó de qu’es mallorquíns havían entrad dins Bujía, p’es camí va incorporà mil cavallés més de sas càvilas àrabés de Soleym.

Essênd ja s’horabaxa de londemà y arriband sas tròpas d’es Walí a s’oassis, varen veure d’enfòra sa lluentó de sas armas de s’etzèrsit mallorquí que, en formassió de batalla elz estavan esperand. Dona órdes urgéns de formassió de batalla, y emb un no rês sas tròpas fórman una mitja lluna, colocand en es costad drêt sa cavallería pesada almohade estalonada per sa cavallería de sas càvilas; sa cavallería jujéra y es cavallés àrabés de Soleym, en es costad esquèrra; y s’infantería almohade, beduina y altres tròpas en es centro.

       Es Walí vend que s’etzèrsit mallorquí emb sa séua bandéra negra éra inferió qu’es séu, dona órde d’atacà.
       Emb un primé moment es mallorquíns ni s’inmutaren. N’Alí  ben Ganiya ibn Ishak observa sa maniòbra d’es contraris, y es cap d’una estona dona órde a sa séva cavallería que ataqui únicament a sa cavallería enemiga d’es costad drêt. Totduna surten còma fléxas es mallorquíns de cap a sa cavallería pesada almohade. S’infantería no se mòu.

Es Walí de Bujía se retjirà tot cuand va veure que sa séva cavallería àrabé de Saleym ni s’inmutà, quédandsê còma estàtuas en es llog hon estavan. Axò li donà a entendre que s’havían passads en es bando mallorquí. Però també va veure com tota sa séva infantería no s’havía moguda, ¡no havían donada ni una passa!. Donandsê conte de que domés éra una batalla entre es mallorquíns y sa cavallería almohade, y sabedó qu’el porían fé prisioné en colsevol moment, gira en coa y escapa de cap a Algé. Es cab d’una hòra de lutxa, comensand ja a fé fósca, sa cavallería mallorquina havía donada bòna cónta d’ets almohades. N’Alí ben Ganiya ibn Ishak acabava de goñà sa primera gran batalla contra s’impèri almohade. Y de resultas d’axò tot es pobble de Bujía jurà a N’Alí còma nòu Emir y herêu autèntic d’es gran Califa Yusuf ibn Taxufín. Lo que també va provocà que mils d’hòmos volguéssen formà part de s’etzèrsit mallorquí.

       N’Alí anomenà Imán de sa mesquida a N’Abderramàn Al-Azdi, de Sevilla, hòmo de vuytanta cuatre añs mólt famós, gran poèta, jurista y oradó, que feya tems se trobava visquend per allà. Y de Walí posà a n’es séu germà Yahya ben Ganya ibn Ishak.

Es cab d’un parêy de díes s’etzèrsit mallorquí surt de cap a Algé, a hon s’hi havían refugiads s’antig Walí de Bujía y es d’Al-Qala. Es que, sabedós de s’inminent arribada d’es mallorquíns, fugíren de cap a Tlemecén.

        No passaren mols de díes, cuand se lis comparagué còma surtida de la mà sa pèrla d’es mediterrani almohade, blanca y orgullosa situada demunt un turó voréra de la ma, Algé. Es mallorquíns l’enrevoltan, plantan sas tendas, y es cab d’uns pocs díes Algé va sê conquistada quèsi sênsa sang grassis a qu’es partidaris algeríns de N’Alí, conseguiren obrirlís una de sas portas de sa ciutad. Totduna se colocà sa bandéra negra mallorquina a sa torre d’es castell, per fe sâbre a tota sa ciutad quí éra es séu nòu señó.

Después de descansà uns díes, partexen emb intensió d’arribà fins a Marrakex, conquistand tots es pobbles que se trobavan p’es camí. De walí d’Algé hey déxà es séu nebód Yahya ibn Talha. Però com que éra un jove un tant inconsient, emb éll hey déxà a n’en Tashufin, cónco séu y germà petit de N’Alí. Arriban es cab de varis díes a sa ciutad fortificada de Milyana, ahón se varen posà a pròva de bon de ve sas forsas mallorquinas. Después de mólta de sang per sas duas pars se va conseguí entrà dins Milyana y conquistarlâ.

        Incomprensibblement, después d’havê descansad y recuperadas sas forsas, N’Alí ben Ganiya ibn Ishak de mal nom Al-Mayurky, va dirigí s’etzèrsit de cap a Al-Qala, en ves de continuà de cap a Marrakex, a fi de conquistà tota sa part africana de s’impèri almohade. Però no volgué escoltà es consêys d’es séu general N’Yiddir ben Aysa, que li recomenava continuà fins a sa gran capital. Que si no’u feya ara, pentura ja no’u podría fé pus may més, idò N’Almanzur encara se trobava a Sevilla y sería relativament fàcil conquistà Marrakex.
         A N’Alí Al-Mayurky li passà aquí lo matex que a N’Aníbal a Italia,  que, después de sa batalla de Cannas, tenguend a n’es romàns més asustads que un retolí devant un mox y sênsa forsas sufissiéns per defensarsê, no volgué atacà Roma. Essênd axò sa séua perdissió.

Encaparrotad emb lo séu, N’Alí Al-Mayurky continuà anand de cap a Al-Qala, que, essênd un baluard psicològicament important, per cuant aquesta ciutad havía estada sa capital d’es réyne hammudita, aliads séus, s’havés poguda conquistà més endavant y pentura sênsa jens de sang, después de conquistada sa gran capital Marrakex. Però per lo que se veu se sentía obbligad a tornà a n’es séus aliads lo que tems enrréra va sê sa séua capital.

        Un’altra de sas causas que possibblement eu fé desidí anà de cap a Al-Qala, va sê, sa pò de que, a sa priméra derròta que tengués, que de bon segú qu’entendría colcuna, es séus aliads hammuditas y ets àrabés de sas càvilas eu abandonassen; o pitjó, eu traissionassen. Còsa mólt comuna per aquélla època, hon tots ets etzèrsits éran mersenaris que s’en anavan emb so que milló lis pagava, o si se veyan perduds emb so qu’estava goñand sa batalla.

Moiméns de s'etzèrsit mallorquí a 1184.

        Es cab d’uns díes arribà a Al-Qala y enrevoltandlâ li posà sètje. S’etzèrsit almohade que la defensava no sospitava lo més mínim, que dins sa ciutad hey havía una quinta columna a favó d’es mallorquíns, que domés esperava sa señal d’attuà. Y aquéxa arribà cuand per médiassió de fletxas emb mensatjes, se lis comunicà qu’emb sos mallorquíns hey havía es fiy d’es que va sê es séu Réy.
       Tres díes después, es prínsep hammudita y N’Alí donan s’órde d’assalt. Ets hammuditas de dedíns òbrin sas portas a s’etzèrsit mallorquí, y lo primé que fa es prínsep hammumita domés entrà dins sa ciutad, ês, pujà a sa torre d’es castell, llévà sa bandéra vermeya y blanca almohade, posand sa de sa séua famili y a devòra, sa bandéra negra mallorquina; fend sâbre axí a tota sa ciutad qu’es amllorquíns éran es séus aliads. Después, es mallorquíns s’entornaren de cap a Bujía, quedand axí tota sa part central d’es Magreb bax es podê mallorquí.
       Mentras tot axò sotseía, a Sevilla va sê anomenad nòu Califa de s’impèri almohade En Yusuf Yakub ben Al-Mumin (Al-Manzur) de 24 añs. Axò va sê per s’Ottubre de 1184, durant s’invasió mallorquina d’es Magerb central. Axí que, enterad En Yusuf d’aquest fet, de Sevilla s’en anà de cap a Marrakex arribandthí es cap de dos mesos, pressisament cuand N’Alí enrevoltava Costantina. 
       Vend en Yusuf sas simpatías qu’havían despertadas es mallorquíns per tot es Magreb, envià emisaris per tots es pobbles y ciutads qu’encara no havían estadas conquistadas p’es mallorquíns, regaland dobbés a sas mesquidas, ordenand a n’es Kaíds qu’amollassen a n’es presos de delites menós y perdonassen sas deutas fiscals, y també pujà es sòus d’ets Alfakís y d’es pròpis Kaíds. D’aquéxa fórma s’assegurava que no hey havés fuytas de cap a s’etzèrsit invasó. 
       Però antes de partí de Sevilla, va fé poc més o manco, lo matex qu’es “miserabbles de Mallorca” (axí anomenan a n’es mallorquíns sas crònicas àrabés) havían fet emb éll dos mesos antes, atacà sa séva retaguardia. Envià varis embarcassións cap a Mallorca carregadas d’ò per comprà voluntads y axí lliberà a n’En Muhammad ben Ganiya II y a n’En Rubartayr, talment com a tots es soldats qu’havían arribads emb éll semmanas enréra, y que també estavan prisionés. Y axí va sotseí, y una vegada lliberads assaltaren sa mudayna y es séu castell, aprofitand que casi tothom estava resand a sa mesquida, ja que éra un divènres. 
      Sa notissi s’escampà per tota Palma còma una taca d’òli, per lo que tota sa guarnissió fidèl a N’Alí ben Ganiya ibn Yshak, escapà de cap a Alcudi y Pollènsa. Es Kaíd d’Alcudi N’Ibn Nayyah domés tení notissi de lo sotseíd a sa capital, totduna envià un llaút de cap a Bujía avisand a n’el Réy (Emir) de lo que acabava de passà.
      Un pic va havê recobrad es podê En Muhammad ben Ganiya II, déxà a n’En Rubartayr de governadó y s’en ana de cap a Marrakex a rétra pleytesía a N’Al-Manzur, a demanarlí perdó (amàn) y a prégarlí enviàs de cap a Mallorca una flòta per consolidà sa séua autoridad.
        Mentras tans, N’Alí Al-Mayurky, Réy de Mallorca, va partí de Bujía emb s’etzèrsit de cap a Costantina, s’antiga ciutad númida de Cirta, que se posissionà de part de N’Aníbal contra es romàns, sênsa sospità jens lo qu’estava passand a Mallorca. Una vegada allà y havend estodiad es terréno y vistas sas formidabbles defènsas de sa ciutad, envià a n’es séu secretari Ben Farsán d’embaxadó a n’es Califa de Bagdad, emb s’encàrreg de qu’es Califa reconegués a N’Alí còma “Prínsep d’es Creyéns” y axí provocà qu’es berebers y altres pobbles se li juntassen. Diguendlí també que cuand passàs per Egipte se turàs a saludà a n’En Salah Al-Hadin Yusuf (Saladino), nòu Emir d’aquella tèrra.
       No va tardà mólt a arribà a Bujía sa notissi de sa pèrdua de Palma (Madyna Mayurqa), a mans d’es séu germà Muhammad y d’En Rubartayr. Mala notissi qu’arribà juntament emb sa que, N’Al-Manzur estava preparand un gran etzèrsit a Tlemecén per reconquistà totas sas tèrras en mans de N’Alí ben Ganya Al-Mayurkí. Dins lo dolent de sa notissi de sa pèrdua de Palma, arribà també sa bòna de qu’es cristinas y es jodíos de Mallorca que éran sa majoría de sa pobblassió, no havían pres part emb sa subblevassió.

         N’Alí, preocupad per sas duas notissis resolgué que lo més urgent y principal éra recuperà es réyne de Mallorca. Axí que, cridà a n’es séu germà Abdalah y li donà órdes de que preparàs dos o tres barcos y cincuanta soldats, sa mitad de mallorquíns y s’altra de fradíns de Bujía. “De Bujía, -li va di- aniràs a Trípoli a firmà un trattad emb so general d’En Saladino anomenad Sarf Al-Din Karakús, que acaba de conquistà aquéxa ciutad. Llevò partiràs de cap a Sissilia hon oferiràs un altre trattad de pau emb so prínsep de Palèrmo, y desd’allà de cap a Alcudi hon es Kaíd Iben Nayyah y es soldats que fugiren de Palma t’estàn esperand.” 

         Domés partí N’Abdalah, En Yahya ben Ganya ibn Ishak va comensà a preparà sa defènsa de Bujía, fortificand s’esterió de sa ciutad a un tir de flétxa de sas muradas, per dificultà es pas de sa cavallería enemiga. 
          No va tardà mólt a arribà sa notissi de que éran vint mil es de s’etzèrsit de N’Al-Manzur que, a marxas forsadas s’atracava cada díe més. També li arribà sa notissi de s’estratègi de N’Almazur d’envià hòmos desfressads de comersiàns, per tots es pobbles y ciutads en mans d’es mallorquíns oferind ò y es perdó a tots es que se passassen a n’es séu costad. Però de lo que no se enterà En Yahya éra de sa gran flòta que s’estava atracand a Algé per la mà.
         Y axí va sotseí qu’es cab d’un parêy de díes Algé va sê conquistada y es séu nebód Yahya ben Talha, walí d’aquélla ciutad fet prisioné. Per tèrra, s’etzèrsit almohade conquistà Milyana grassis a s’ò que s’havía repartid entre sa pobblassió.
        Díe 22 de Matx de 1185 sa matéxa flòta almohade que conquistà Algé, comandada per N’Abdalhà ben Abu Ishak, de mal nom “es Sissilià” debud a que éra natural d’allà, va desembarcà a n’es port de Bujía agafand a n’En Yahya ben Ganya per derréra, y emb casi totas sas tròpas fòra de sa ciutad esperand essê atacads per tèrra. En Yahya vend sa cosa perduda, reunêx a n’es capità de sa cavallería mallorquina, En Yiddir ben Aysa y a n’es de s’armada En Marquês Rashid, y desidexen qu’es dos capitàns se quedaràn a fé front a n’ets almohades, y qu’En Yahya s’en anàs de cap a Costantina hon estava es séu germà Alí, Réy de Mallorca, y axí a’l manco éll se podría salvà y més endavant recuperà lo perdut; ja que si se quedava a lutxà lo més segú ês que caygués prisioné o mort, ja que s’esperava d’un moment a s’altre qu’arribàs s’etzèrsit almohade per tèrra dêsde Algé.

Cuand es dos germàns se varen veure y En Yahya li donà cónta de sa pèrdua d’Algé, Milyana y Bujía, N’Alí Al-Mayurky va ordenà xecà es sètje y partí de cap a s’interió crusand sa cordilléra de s’Atlas de cap a Tuzer. Arriband allà li pòsen sètje y es cap de varis mesos conseguexen goñà sa plassa. Una de sas priméras órdes que donà va sê, sa costrucció d’una mesquida emb honra a Déu. (D’aquesta mesquida encarara se conserva sa torre de s’alminar). Después de descansà varis díes partexen de cap a Gafsa, ciutad ben fortificada y rica. (Gafsa ês sa corrupsió d’es nom romà de Iustiniana Capsa a època romana-bisantina.) Aquesta ciutad se li entregà sênsa lutxa debud a sa fama de conquistadós que ja havían agafada es mallorquíns.

       Estand allà arribà sa notissi de qu’es Califa de Bagdad havía anomenad a N’Alí ben Ganya ibn Ysaq Al-Mayurqy, “Emir Al-Mulimin” (Prínsep d’es creyéns) Llogtinent séu per tot es Magreb, dêsde Egipte fins a s’Atlàntic. Y ordenà a n’es séu primé Llogtinent, En Saladino, Emir d’Egipte, que li enviàs tròpas per ajudarlí contra s’almohade Al-Manzur. Y axí se va fé, En Saladino envià a N’Alí a n’es general Sarf Al-Din Karakús walí de Trípoli emb un bon etzèrsit.
      Però mentras tot axò sotseía, es germà de N’Alí, N’Abbdalah va arribà a sa bahía d’Alcudi. Totduna se li va presentà En Nayyah que li donà notissis d’es derrés acontexeméns. Después d’escoltarló donà órde de qu’enviàssen a tots es pobbles y alquerías colomas emb so mensatje de qu’éll éra a Mallorca y que enviàssen hòmos per reconquistà Palma. Conseguind d’aquesta manéra reuní un gran etzèrsit, fins a n’es punt de que, arriband a Palma y enterads es de dedíns, totduna varen surtí tots es cristiàns y jodíos a juntarsê emb so séu etzèrsit.
        Se plantan devant Palma, l’enrevoltan, y se pòsen a costruí màquinas y torres d’assalt. Comensa sa lutxa y poc a poc van goñand terréno y murada, arriband a entrà dins sa ciutad. Es cab d’una semmana de lutxa carré per carré, a n’En Rubartayr (Reverter) y es séus barseloníns ja domés lis quedava es castell de sa Mudayna còma refugi. Aquex, se reistía a entregà sa fortalesa pêrque espérava veure arribà s’ajuda que se suposava havía conseguida En Muhammad II de N’Al-Manzur. Però es díes passavan y s’ajuda almohade no arribava, axí qu’En Rubartayr va demanà porê xerrà y parlamentà emb En Abdalah, però aquex se negà. De rabi, y cuand sas catapultas estavan tirand contra sa Mudayna, va fé pujà a sas almenas a tota sa famili (sa mara, sa dòna y sas fiyas) de N’Abdalah, qu’havía agafadas de rehéns desd’es primé díe; lo que provocà que sas catapultas s’aturassen y que acettàs parlamentà emb éll.
       Es cab de varis díes de convèrsas N’Abdalah acètta sas condissións d’En Rubartayr: “Sas dotassións almohades prisionéras s’en podràn anà de cap a Céuta, y es mersenaris barseloníns, o emb éll de cap a Céuta o totsols de cap a Barselona.” Y axí se fé londemà, y a sa torre de s’homenatje se torna posà sa bandéra negra mallorquina. 
       Per aquéxa època N’Almanzur ordenà que se duplicàs es pês y es való de sa moneda dò (dinar), passand de pésà 2,36 grams a 4,72. Y d’aquí surt es nom cristià de: “Doblón de oro”.
       Emb tot assò havían passad dos añs y N’Almanzur havía reunid un gran etzèrsit de vint mil hòmos, per mirà d’espulsà definitivament a n’es mallorquí d’es nort d’Àfrica. Però es mallorquí mentrastàns havía posad sètje a Túnez y havía conquistada Bòna. Y N’Almanzur p’es mes de Febré de 1187 havía enviada una flòta de cap a Mallorca, que va conseguí conquistà Ibissa y Menorca.
     P’es Bril de 1187 N’Almanzur partêx de Fez de cap a Túnez emb sos vint mil hòmos. Enterad N’Alí Al-Mayurky comènsa a preparà s’estratègi, xéca es sètje a Túnez y se dirigêx de cap a mitjorn, a un llog anomenad Umra y estabblêx allà es campament. A n’es matex tems N’Almanzur arriba a Túnez y prepara s’etzèrsit per anà derréra es mallorquí. Y díe 23 de Juñ de 1187 es dos etzèrsits se tròban a n’es pla de Umra. Díe 24 comensa sa batalla emb desnivell de forsas. Però com que val més màña que forsa, s’etzèrsit mallorquí essênd es més petit va goñà a s’etzèrsit d’es señó més poderós d’aquélla època incluind a n’es réys cristiàns d’Euròpa. S’estratègi de N’Alí Al-Mayurky va sê, que domés comensà sa lutxa se procuràs a las totas matà o fé prisioné a n’es general almohade qu’elza comandava, En Sayyid Abu Yusuf  ibn Abi Hafs. Y axí eu fé y conseguí, y sa vittòri va sê gloriosa, pêrque, enterads ets almohades de sa mort d’es séu general, giraren coa y escaparen a corre de cap a Túnez.

      Después de sa gran vittòri a N’Alí ben Ganiya ibn Ishak, Al-Mayurky li passà per segona vegada, lo matex que a N’Aníbal goñada sa batalla de Cannas, no va perseguí a s’enemig procurand sa séua derròta total, y ademés sa possibble cattura de N’Al-Manzur. Y es mésos anavan passand  y N’Al-Manzur reorganisand es séu etzèrsit, talment com es romàns. Essênd ja p’es Setembre y tenguend s’ etzèrsit a punt, partêx de Túnez  N’Al-Manzur de cap a Umra hon estava s’ etzèrsit mallorquí. Axí díe 14 d’Ottubre de 1187 se trobaren es dos etzèrsits, y después de mirarsê una estona s’envestexen posandsê N’Al-Manzur devant de tot d’es séus. Sa lutxa éra ferosa y es mallorquíns a poc a poc s’anavan fend es señós de sa batalla. Però com que N’Al-Manzur era un gran estratèga, es vespre antes havía enviada a sa séua cavallería jujéra de cap a sa retaguardia mallorquina, per lo sen demà atacà es campament mallorquí, hon domés hey heurían sas donas, al·lots y cuatre criads. Y cuand en es soldats mallorquíns y es séus aliads que lutxavan còma lleóns y estavan goñand a n’es gran Al-Manzur en persona, lis arribà sa notissi de s’atac a n’es séu campament, abandonaren sa lutxa y s’en anaren a donà socós a n’es séus. Y grassis an axò, y domés an axò, s’Empéradó almohade va porê goñà a n’es mallorquíns. 
      De resultas de s’abandono de sa batalla, N’Alí Al-Mayurky ferid d’un tir de flétxa, s’en anà emb élls, elza reorganisà y s’elz en manà de cap a s’interió d’es desèrt, arriband fins a  sa regió de M’zab hon fortificà es pobbles de Ghardaya, Robbah, Témassine y Sidi Krelil. N’Al-Manzur va desistí de perseguirlós y se dedicà a recuperà sas ciutads de Gabes, Tucer y Gafsa, encara en mans de s’ etzèrsit mallorquí.

       Una vegada va havê conseguid recuperà tot es territòri, Jané de 1188, s’en va na de cap a Túnez y d’allà, p’es mes de Matx, partí de cap a Marrakex aturandsê a totas sas ciutads per essê rebud emb festas regalos.  

          Sa part retxada y Mallorca éran sas possessións mallorquinas a 1188, principi d'un impèri de curt camí, ja que Eivissa y Menorca varen essê conquistadas p’ets almohades a principis de 1187.

ES DÈCIM PRIMÉ RÉY ÀRABÉ - 9vê. ÀRABÉ

EN YAHYA BEN GANYA IBN YSHAK

Es derré Réy àrabé almoràvide

        Un añ después, 1189, de resultas de s’infecció de sa ferida de sa flétxa, N’Alí ben Ganya ibn Ysak Al-Mayurky va morí. Es séu germà Yahya ben Ganya ibn Yshak passà essê es nòu Réy de Mallorca y de sa regió de M’zab d’es Magreb.
        A partí d’aquest moment En Yahya ben Ganya, tembé de malnom Al-Mayurky, comensà a fé guèrra de guerrillas p’es redòssos d’es séu territòri arriband a recuperà p’es mallorquíns sa ciutad de Tuzer. Fins que un bon díe se va presentà de sopetón dins Túnez emb cinc céns soldats a cavall. Elza agafà tant de nòu a n’es de sa ciutad que no varen sâbre réaccionà, y per una bòna estona En Yahya va sê señó de Túnez, obbligand a n’ets habitàns que li entregassen ò y dobbés si no volían essê mors. Después d’havê replegad es tresò tornà sortí de cap a Tuzer sa capital d’es territòri mallorquí. Y axí anavan passand ets añs; éll conservand sa part d’es mitjorn d’es Magreb, y es séu germà Abdalah conservand Mallorca de tots ets inténs de N’Al-Manzur de conquistarlâ.
         Y arribà 1195, hon N’Alfóns VIII de Castélla va provocà a N’Al-Manzur, maltrattand a n’es séus emisaris de pau, envalentonad debud a que N’Alfóns de Lleó, En Pére II d’Aragó, En 
        Sanx de Navarra y N’Enriques de Portugal li prometéren sa séva ajuda militar en cas de guèrra emb sos almohades.

N’Al-Manzur, que se trobava a Marrakex, cuand va rebre sas notissis de s’ofènsa ordenà que se juntàs tot s’ etzèrsit que se pogués a Fez, déxand emb mólt pòca guarnissió sas ciutads d’es Magreb oriental hon estava “es mallorquí”. Sabedó d’assò En Yahya Al-Mayurky no va pèrde cala y partí emb so séu etzèrsit de cap a Gabes, y es Bril de 1195 sa ciutad se li va entregà. Es mes siguient, es Matx, partí de Gabes de cap a Al-Maddyya que també se li va entregà, ampliand axí es territòri de domini mallorquí.

         Mentrastàns N’Al-Manzur reunía tots ets hòmos que poría tant aquí a n’el Magreb com a Sevilla. Y estand ja preparad, díe 1 de Juriol de 1195 passa Gibraltà y s’en va a reuní emb s’ etzèrsit que l’esperava a Sevilla. D’aquí partêx de cap a tramuntana a toparsê emb s’etzèrsit cristià de N’Alfóns VIII. Se trobaren es cap d’una semmana, concretament díe 15 de Juriol de 1195 a n’es pla d’es castell d’Alarcos, y es cab de tres díes es 18 de Juriol de 1195 se proudí s’enfrentament, sa gran batalla. Y passà que tots es Réys cristiàns que li havían promês ajuda a N’Alfóns VIII de Castélla, no se presentaren y sa batalla la goñà N’Al-Manzur (que d’aquí li vé es malnom de Al-Manzur “el vencedor” a n’En Yusuf Yaqub ben Al-Mumin, a pésà de que jo l’estig anomenand axí dêsde més enréra, per una milló comprensió de noms y d’attós per part d’es lettó), fugind N’Alfóns de cap a Tolédo. Y aprofitand sa derròta s’apoderà de sas vilas de Maherit (Madrit), Escalona y Talavéra (sa véha), enrevoltand axí a Tolédo y no poguend escapà d’élla N’Alfóns. A s’añ siguient, 1196, N’Al-Manzur reconquistà sa ciutad de Calatrava (sa véha) y Guadalajara, y va posà sètje a Tolédo per fé surtí a N’Alfóns. Mentras, En Yahya Al-Mayurky aprofità per reconquistà sa ciutad de Gafsa.
         No poguend N’Al-Manzur conquistà Tolédo per sas séuas formidabbles defènsas naturals, va xecà es sètje y s’en ana a conquistà Talamanca. Y después partí de cap a Sevilla a descansà. Però va sê un descàns intranquil, ja que li arribaren notissis de qu’es “mallorquí” se tornava a fé emb so Magreb oriental, y es séu germà Abdalah, Walí de Mallorca, havía reconquistadas sas islas d’Ibissa y Menorca. Y per si axò no li fós abastament va rebre una embaxada de N’Alfóns de Lleó, de malnom “en Caragol”, demanandlí un patte d’ajuda per anà contra Castélla. Y axí se va acettà y firmà, y de resultas d’axò N’Almazur  entregà a n’en Caragol tres mil soldats de cavallería pêrque armàs guèrra contra Castélla.
        Y mentras N’Al-Manzur se preocupava de firmà pattes emb sos réys cristiàns, per mirà de conservà sas frontéras emb Castélla y de conquistà Tolédo y axí agafà a N’Alfóns VIII, anavan passand ets añs y En Yahya ben Ganya Al-Mayurky se nava fend més y més poderós, recuperand tota sa regió de Ifrikya escètte sas ciutads de Túnez y Al-Madyya.
       De resultas d’es fets d’es mallorquí, es Califa de Al-Andalus y Magreb no va porê reconquistà sa península, debud a que va havê de reforsà sas ciutads qu’encara estavan per éll a n’es nord d’Àfrica, desviand gran part de s’etzèrsit peninsulà de cap an aquets llogs. Axí que, si se pogué  conseguí sa continuassió de sa reconquista cristiana a partí de 1200, va sê grassis a sa creu que s’etzèrsit mallorquí donà a N’Al-Manzur y a n’es séu sussessó, que no varen porê empleyà totas sas séuas fòrsas militars contre es cristiàns de sa Península.

        No va tardà mólt de tems a caure d’es costad mallorquí sa ciutad portuari de Al-Madyya. Y domés entrà dins élla, En Yahya ordenà que s’enviàs de cap a Mallorca es cos de N’Alí, pêrque fós enterrad dins a fortalesa de Goméra (el Temple). Y dêsd’es réyne de Mallorca arribaren reforsos y sa famili d’En Yahya. Axò sotseía a finals de 1197.

1198 eu passà consolidant En Yahya ben Ganya Al-Mayurky Réy de Mallorca y de Yfrikya, es séus territòris d‘es nord d’Àfrica. Y es séu germà Abdlah, Walí de Mallorca va refuà per dos pics altras tantas invasións de sa flòta almohade enviada per N’Almazur. Y axí s’arribà a n’es Jané de 1199, concretament a díe 22 en que N’Almazur se morí a Marrakex. Hereuand s’Impèri almohade es séu fiy Al-Nasir, encara menó d’edat.

         Vend es séus tutós qu’En Yahya Al-Mayurky s’havía fet emb sa mitad d’es Magreb, y tenguend pò de que més prest més tard anàs de cap a Marrakex, varen ordenà a n’es Walí de Bujía qu’atacàs a n’es mallorquí. Però enterad En Yahya p’es séus espías d’es moiméns almohades, lis surtí a camí preparandlís una trampa y per consiguient goñand sa batalla. Escapand es Walí de cap a Costantina, ciutad qu’es mallorquí no havía pogud may conquistà per sas formidabbles defènsas naturals, ja que se tròba mitja enrevoltada d’un gran single (igual que Tolédo), y per sa part de devant emb unas bònas muradas.

       A principis de 1200 En Karakús, dêsde sa ciutad de Waddan atacà Trípoli, però sas tròpas mallorquinas comandadas p’es cosí d’En Yahya, En Tashfin, goñaren sa batalla y Trípoli tornà a mans mallorquinas.

ES DÈCIM SEGÓN RÉY - 10im. Àrabé

N’AL-NASIR IBN YACUB IBN YUSUF IBN ABD AL-MUMIN

Primé Réy Almohade

         Y axí, arribam a finals de 1203 hon una nòva armada de trecéns barcos (gurabs, taridas, markabs, etc.) enviada p’es nòu Califa d’occident, N’Al-Nasir ibn Yacub ibn Yusuf ibn Abd Al-Mumin, y comandada per N’Idris Abd Al-Mumin, cónco d’aquex, arriban y conquistan Manorca prossedéns de Ceuta. Es cab d’un añ de preparà sa conquista de Mallorca, concretament a principis de Novembre de 1.204, se plantan a sa bahía de Palma y desembarcan, però com qu’es mallorquins elz estavan esperand, varen conseguí que reculasen de cap a n’es barcos. Es vespre d’aquest matex díe es Walí d’es réyne de Mallorca y germà d’En Yahya, N’Abdalah, s’engatà durant sa festa que se va fé brufand per havê vensud a n’ets invassós un altre pic. Lo sen demà tornan intentà ets almohades un nòu desembarc, y en mitj de sa batalla qu’anavan goñand es mallorquíns per segona vegada, se presenta N’Abadalah mes gat que una sopa y êntre dins sa batalla, es cap d’una estona cau d’es cavall de sa gatéra que duya y un almohade kurdo anomenad Omar Al Mugadam s’hi tira demunt y li tayà es cap, y enseñandló a n’es séus que ja reculavan un altre pic de cap a n’es barcos, elza envalentonà y de s’envestida es que recularen varen essê es mallorquíns, entrand dins Palma. Dos díes después ets almohades varen mirà d’assaltà sa ciutad, però varen essê refuads. Però desmoralisads es mallorquíns per sa pèrdua de N’Abdalah, no véren cla qu’aquesta vegada poguéssen surtí vittoriosos. Axí que, descabessads, varen proposà parlament y arriband a un acord, díe 8 de Novembre de 1204 Palma va sê entregada a n’es general almohade Abi Hafs, y sas tròpas reyals mallorquinas, sas séuas familis y tots es que s’en varen volê anà, s’embarcaren de cap a Bòna. 
         Allà hey arribaren es cab de dos díes donand sa mala notissi a n’En Yahya ben Ganya Al-Mayurky. Es cop va sê gros p’En Yahya, per dos motius, per sa mort d’es séu germà que, anque fós un gat éra un bon governant y un bon general, y llevò per no porê rebre més reforsos de Mallorca a partí d’ara. 
        Però com que éra un gran hòmo d’estad se refé ben aviad d’aquesta desgrassi, y aquex matex més preparà sa conquista de sa ciutad de Túnez. Y es cab d’un més y sèt díes d’havê perdud es réyne de Mallorca, va entrà vittoriós dins aquéxa ciutad. Axò va sê díe 15 de Desembre de 1204. Y havend cayguda sa capital de sa regió de Yfrikya se li entregaren es pobbles de Bicerta, Laribus, Sicca y Veneria; quedand En Yahya d’Emir de tot es Magreb oriental fins a Egipte.
        Aquest triunf se va estendre com una taca d’òli per tot es nord d’Àfrica y sa Península. Lo que va serví d’esperó a n’es réys cristiàns per continuà emb sa reconquista y obrirlí un segón front de batalla a n’es Califa d’Occident, y posà a tremolà a n’es Walí d’es réyne de Mallorca, qu’esperava un desembarc inminent d’ets almoràvides mallorquíns.

         N’Al-Nasir ibn Yacub ibn Yusuf ibn Abd Al-Mumin va dessidí reconquistà primé sa part d’es Magreb qu’havía perduda, antes que mirà d’aturà a n’es réys cristiàns de sa Península. Y axí, díe 5 de Febré de 1205 va partí de Marrakex de cap a Rabat hon tenía es gros de s’etzèrsit. Una vegada allà ordenà que se preparàs una flòta per anà a reconquistà Túnez per la mà.
         De Rabat partiren de cap a Fez, Tlemencén, Costantina, Túnez y Al-Madyya. Una vegada arribads allà es Califa pòsa sètje a Al-Madyya, idò Túnez ja havía cayguda conquistada per sa flòta, però no hey va havê manéra de superà sas muradas d’Al-Madyya essênd derrotad un y un altre pic p’es cosí d’En Yahya, N’Alí ibn Al-Gazi governadó de sa ciutad, y es Califa vend es fracàs se retirà de cap a Gafsa. 
        Mentras sotseía tot axò, En Karakús va atacà dêsde Waddan sa ciutad de Trípoli, havend d’anà En Yahya de cap allà per ajudà a n’es séu nebód. Goñada sa batalla y mort en Karakús conquistà Waddan.

        Enterad En Yahya  Al-Mayurky de sa fuyta d’es Califa reunêx es séu etzèrsit y li espitja ben fort derréra éll. Aquex, conexedó també d’es moiméns d’es mallorquí, se prepara per sa batalla y en ves de continuà de cap a Gafsa torna arréra y planta s’etzèrsit a n’es plà de Gabes, y a sa vanguardia hey pòsa a n’es general Abd Al-Walid. Gran general que ja s’havía enfrontad a n’es mallorquí havend perdud cada pic, y per consiguient conexedó de sas tàtticas d’En Yahya, lo que aquesta vegada li serviría per goñarlí sa batalla díe 28 d’Ottubre de 1205, provocand qu’En Yahya se retiràs de cap a Gardaya. Axò va envalentonà a n’es Califa que tornà a posà sètje a Al-Madyya, y qu’escab d’aprotsimadament un añ de reistènsi, díe 11 de Jané de 1206, es cosí d’En Yahya va entregà sa ciutad a n’es Califa. A tots es que volguéren se lis va permetra que s’en anassen a reunirsê emb so séu señó Yahya Al-Mayurky a Gardaya. Mentras qu’es séu cosí y governadó de sa ciutad demanà a n’es Califa per posarsê a n’es séu servissi, lo que va alegrà moltíssim a N’Al-Nasir ibn Yacub ibn Yusuf ibn Abd Al-Mumin, rebendló emb sos brassos ubèrs y anomenandló “Al-Hayy Al-Kafi” es “Pelegrí honrad”.
         De resultas d’aquéxa batalla En Yahya ben Ganya Al-Mayurky havía perdud sa mitad d’es séu impèri, ja que, después d’haversê perdudas sas ciutads de Túnez y Al-Madyya, totas sas altras més petitas y menos fortificadas de sa part nord se varen entregà sênsa reistènsi, quedandlí sas ciutads de Sidi Krelil, Témassine, Robbah, Gardaya, hon éll s’hi trobava, Djerba, Trípoli, Sirte y Waddan. Dêsde Gardaya se va dedicà a fé guèrra de guerrillas, no sênsa antes intentà reconquistà sa ciutad de Bujía es 24 de Desembre de 1207.

        De resultas d’aquest tipo de lutxa, que unas vegadas goñava y altras perdía, a poc a poc se va na fend més y més fort; y axí arribad s’añ de 1210 va dessidí tornà atacà Túnez. Se repetí sa derròta de cuatre añs antes devant es matéx general almohade, morind mols de paréns y amigs com es Jeque Ben Masud (Massot) y es fiy d’es séu germà Tashfin.

s'Impèri mallorquí a 1208

        S’añ siguient, 1211, es Califa reunêx un gran etzèrsit y travéssa Gibraltà de cap a Sevilla devant s’ofensiva d’es cristiàns. Es dos etzèrsits se trobaren un devant s’altre es cap d’un añ a sas Navas de Tolosa, y díe 17 de Juriol de 1212 s’etzèrsit d’es Califa va sê vensud.
       An aquesta batalla hey va morí es cosí d’En Yahya Al-Mayurqy, N’Alí ben Al-Gazi qu’havía estad Walí de Al-Madyya, y emb éll un batalló de almoràvides mallorquíns.

Es cab d’un añ més, a 1213, es Califa N’Al-Nasir ibn Yacub ibn Yusuf ibn Abd Al-Mumin morí enverinad; dedicand es séus derrés pensaméns a n’En Yahya ben Ganya Al-Mayurky diguend: “¡malaíd mallorquí, que may puguis trobà pau!.” (1).

1.- El alma del guerrero. Juan José Valle. Ed. Apóstrofe. 2006

    Éll donava sa culpa de sa séua derròta a sas Navas de Tolosa, a n’En Yahya ben Ganya Al-Mayurky, pêrque havía tengud que mantení gran part d’es séu etzèrsit a n’es Magreb, protegind sas séuas ciutads qu’es mallorquí no feya res més que atacarlâs y atacarlâs.

s'Impèri mallorquí a 1209

       Efettivament, si no havés estad per sa caperrudesa d’En Yahya a conquistà tot es Magreb, ês més que probabble que havés goñad a n’es cristinas a sas Navas de Tolosa, havend pogud empleyà totas sas séuas forsas disponibbles. De lo que se pot deduí que, grassis a n’ets almorávides mallorquíns es cristiàns varen porê reconquistà tota sa Península.
       Díe 25 de Febré de 1221 va morí es gran general almohade y Walí de Túnez N’Ab Al-Walid, qu’havía causad sa desgrassi y sas derròtas d’En Yahya. 

Es nòu Califa, N’Al-Mustansir anomenà a N’Abu Al-Ula còma Emir general de s’Al-Andalus, y de Walí de Túnez a n’es governadó de Mallorca, Abu Zakarya. N’Abu Al-Ula, volguend essê com es gran general qu’acabava de morí, va atacà a n’es mallorquí combinand dos còssos d’ etzèrsit de cap a Waddan, per agafarló emb una maniòbra d’estenaya. Però enterad en Yahya Al-Mayurky de sa maniòbra, primé atacà una columna y llevò s’altra, surtind goñadó d’es dos enfrontaméns. An aquesta batalla va morí es secretarí d’En Yahya, En Ben Farsan, señó de Guadix (Granada) y gran poèta.

       Envalentonad En Yahya s’en va na a posà sètje a sa ciutad de Costantina, s’única que se li havía reistid sempre. Mentras passavan aquets fets, es Califa Al-Mustansir va morí, y es séu sussessó, un germà de  N’Al-Manzur va sê assessinad. Posandsê de Califa s’Emir general d’Al-Andalus, N’Abu Al-Ula ben Al-Mumin.

s'Impèri mallorquí a 1221

       De resultas de sa derròta de sas Navas de Tolosa, s’Impèri almohade s’anava desfend y cada Emir o Walí aprofitava sas circunstansis que li surtían per independisarsê d’es Califa. Y axí sotseí emb so Walí de Túnez que, a 1226 va créà es réyne de Túnez, dêsde sa frontéra emb so territòri mallorquí p’es mitjorn, y dêsde Costantina per ponent fins a la ma per el nord y llevant.

       S’añ siguient, En Yahya Al-Mayurky va entrà dins Tlemecén y replegand un bòn tresò s’entornà de cap a Garcaya. Dos añs después, 1229, li arribà sa notissi de qu’es cristiàns havían conquistada sa séua estimada Mallorca hon havía nascud. 
      Ja vey, emb més de 80 añs, essênd a finals de 1236 y sentindsê moridó, envià y confià sas séuas fiyas a s’Emir de Túnez, es qu’havía estad es séu gran enemig, y aquex elza va honrà y cuydà com si fossen séuas, donandlís un petit palau junt a una de sas portas de Túnez, qu’avuy en díe, 2009, encara s’anomena “sa porta de sas Fiyas”.
       Después de déxà sa séua famili, emb sos derrés guerrés que li quedavan, tots élls també véys mallorquíns qu’emb éll havían surtid de Mallorca feya 53 añs, vestids tots de negre lluent cabalgand demunt es cavalls, talment com eu havían fet añs enréra, varen entrà per derréra vegada dins Bujía, però aquest pic sêns’havê de matà a ningú, y devant ets estorads uys d’es séus habitàns y tròpas, varen pujà a sa torre de s’homenatje y penjaren tot orgullosos sa bandéra negre d’ets Emirs almoràvides de Mallorca. Aquesta va sê sa derréra féta de s’Aníbal mallorquí, ja que poc tems después va morí a 1238 devòra es riu Chelif, aprop de Milyana.

       Durant s’època almoràvide s’introduí a Baléàs es cultiu de s’aubergini, s’arròs, sa catxòfa y sa caña de sucre. Es vi, maldement estava prohibid p’es Coràn, ets almoràvides en consumían en grans cantidats fins a s’arribada d’ets almohades que varen reprimí es séu consum. De fet hey havía a Palma sa porta de “Beb Al-kofol” (sa porta de s’alcohol, y que a època cristiana li posaren es nom de Sant Antòni). 
         A s’Alambra de Granada també heyà una porta emb aquest matex nom, per hon domés per allà porían entrà es vi, y anomenada igual.

Porta Al-Kofol Alhambra - Granada

        En cuant a n’es réyne de Mallorca, dêsde sa conquista p’ets almohades (Al-Muwahhidin) fins a sa d’En Jaume I, se va viure un periòdo colonial governad per varis Walís dependéns d’es Califat de Córdoba. Continuand ets habitàns natius, de gran majoría jodía, emb sas séuas feynas y propiedats. Después de 1115, ets almorávides varen conseguí refuà dos inténs més de conquista cristiana com ja som dit a n’es capitól corresponent, es primé a 1147-48 y es segón a 1178. Tots élls promoguds p’el Papa emb sos etzèrsits de sa repúbblica de Génova y d’es réyne de Sissilia. Ara bé, hey va havê sa preparassió d’una tercéra espédissió que no s’arribà a du a terme, debud a sa guèrra “d’ets Albigenses”, promoguda p’el Papa Innocènsi III a 1204, emb combinassió emb el Réy d’Aragó, Conte de Barselona y Señó de Monpellé, En Pére II. Ja qu’es genovesos y pizàns no varen volê prênde part, debud a que per aquex tems tenían móltas bònas relassións comersials emb sos mallorquíns. (Y es negòssi ês es negòssi, avuy, antes y sempre). 

S’ha de tení en cónte per comprênde aquesta aliansa, que tot es tràfic mercantil qu’anava dirigid a n’es pors d’es nord d’Àfrica prossedent d’Inglatèrra, Flandes o París dêsde Monpellé, Marsélla o Perpiñà, se cursava vía Baléàs. Aquí se traginavan sas mercancías d’es barcos cristiàns a n’es d’es mòros y jodíos baléàrics, y aquexos feyan sa travessía fins a n’es nord d’Àfrica. Y lo matéx passava emb sas mercancías que provenían de s’Atlàntic, Càdiz, Màlaga, etc. y anavan destinadas a Génova, Nàpols, Piza o Venèssia, per barcos de mallorquíns jodíos que varen estabblí Llonjas (consulads) a tots aquéxos llogs, incluind es nord d’Àfrica. De resultas d’axò a sa ciutad d’Algué (Alguero) dêsde llevonses se xèrra mallorquí; també a móltas pars d’Algé y Bujía. Essênd tembé més que probabble qu’es llogarêt de Génova a sa bahía de Palma fós fundat dins aquéxa matéxa època per comersiàns genovesos.

Rutas d’es comèrs marítim emb Baléàs a 1227

      Sas llonjas o consulads d’es mallorquíns en aquéxa època éran, a Euròpa: Algué (debud an axò, en aquesta ciutad lo que se xèrra ês es mallorquí y no català com mos díen, entre altras còsas pêrque fan us d’ets artículs “sa, so, es”, ademés de que sa toponímia d’allà té mols de noms duplicads a Baléàs: Porticciolo, (Portitxol); Cala Bona (Cala Bòna); Cala Dragunara (sa Dragonéra); Is. il Toro (isla d’el Tòro, putx d’el Tòro); Porto Palma (Port de Palma); Punta Spalmatore, (isla de s’Espalmadó); Punta Maiorchina, etc.) y San Pére a Sardéña; Nàpols en es réyne de Nàpols; Génova a sa Repúbblica de Génova; Palèrmo en es réyne de Sissilia; Marsélla en es condat de Provènsa  y Colliure en es condat de Rosselló. 
      Y a Àfrica: Orán, Algé y Bujía a n’el Magreb.
     Lo matex passava emb sas mercancías en direcció contrari y que duyan sas caravanas d’es desèrt, transportant ò de Mali, marfil y pédras bònas vía Tembuc (Tombuctú) y Sigilmasa. Que éran carregadas en es pors de Oràn, Bujía y Algé, y duytas a Baléàs per fé es tragí a n’es barcos propis y a n’es d’es cristiàns.
      Sa proposta d’una creuada de cap a Mallorca, la va fé el Papa Innocènsi III a n’En Pére II d’Aragó después de que aquex se li declaràs feudetàri, éll, es séu réyne y tots es séus sussessós per tots es siggles, ademés de renunsià a n’es séu Drêt de porê enomenà Bisbe an aquí volgués. De resultas d’aquest infeudament y renunsia, el Papa li consedí es privilègi de que, d’avuy endevant (1204) sa bandéra d’es réyne d’Aragó tengués es matéxos colós qu’es séu Confalón (barras vermeyas demunt grog), axí qu’En Pére II va créà sa bandéra de sas cuatra barras vermeyas totassòlas demunt grog. Posàndnê cuatra, pêrque es condat de Foix en duya tres. Y emb heràldica no hey pot havê cap escut o bandéra etzattament iguals.

S’espédissió que li proposà el Papa no se pogué du a terme, pêrque el réy de Fransa, aquex matex añ va promòure guèrra contra ets estads d’el Languedoc, estads feudetaris d’es réyne d’Aragó per línias familiàs, emb s’escusa de guèrra relligiosa contra ets “albigensos y càtaros”, (nòu moviment relligiós cristià contrari a s’igglesi catòlica, nascud y desarrollad a Occitania), ja que sa realidat éra que li volía prênde a n’el Réy d’Aragó tots aquéis fèudos. Y per axò En Pére II va havê d’olvidà sa creuada de Mallorca, y s’en anà a defensà aquéxos territòris morind a sa batalla de Murêt. No conseguind conquistà rês el Réy de Fransa a pésà de tot. Som de fé mensió aquí que, En Pére II a 1201 va sê es que va instituí a San Jordi còma Patró de tot es réyne d’Aragó (Lleyda, Zaragossa, Teruel, Tortosa, Barselona y Monpellé) ademés de créà s’Órde de Cavallería de San Jordi d’Alfama. També hé de di que, no va essê fins a 1436 en que, a solissitud d’es General (avuy “la Generalitat”) féta a n’el Réy d’Aragó, San Jordi passà a sê també Patró de tota Cataluña, y no domés de Barselona. Axò demòstra aximatex, qu’es catalàns, dêsde sempre fins a s’edat modèrna, éran consiéns que formavan part integrand d’es réyne d’Aragó, may un estad independent.

ES DÈCIM TERSÉ RÉY - 3é. Cristià

EN JAUME I d’ARAGÓ

Llibre dels feyts o Chronica del rey D. Jayme de Aragón

Priméra plana

(Es diàlegs que se pòsen dins aquest capítol són trèts d’es “Libre dels Feyts”)

      A sa mort En Pére II, tots es condats de Cataluña (Lleyda y Tortosa éren marquesads y formaren part territorial integral d’Aragó pròpiament dit fins a 1834.) y el Rosselló seguían essênd feudetaris de Fransa. Y es condats de Foix, Narbona, Carcassona, Toulouse, Bearn, Provènsa, Beziers, Albi, Millau, Cahors, Rodez, Valence, Agen y Biarritz, seguían essênd feudetaris d’Aragó. 
     Tal com som vist a capítols anteriós, es nom de Cataluña no aparêx fins a 1115 en es relato d’es pizàns sobre s’assalt a Ibissa y Palma, y debud a una metàtessis (ball de lletras) de sa paraula Lacethania (Lacethania > Cathelania > Cathalonia > Catalunya). De resultas d’assò es gods d’aquesta part de sa Península juntament emb sos d’es condat de Rosselló, anomenada Gòtia fins an aquéxas fétxas, varen comensà a presionà a n’el Réy d’Aragó, d’es que se sabían vassalls séus, pêrque marcàs sas frontéras entre sa comarca de Cataluña y ets estads que l’enrevoltavan. Axí a n’el 1217 a sas Córs aragonesas de Monzón se va dessidí que sa frontéra de sa nòva comarca d’Aragó anomenada Cataluña dêsde 1115, fós desd’es ríu Salses per el nord, que feya frontera emb so condat de Carcassona, fins a n’es riu Cinca per ponent que feya frontéra entre Aragó y es condat d’Urgell, y fins a s’Ébre p’es sud.

Aquestas fitas varen essê ratificadas a n’es Trattad de “Costitussió de Pau y Tréva” a 1225. Ara bé, aquexas fitas domés suposavan sas fronteras entre sa comarca aragonesa de Cataluña y Aragó véy pròpiament dit, no de sa créassió d’un nou estad, ja que, com vorêm, fins en es Trattad de Corbeil es condats que formavan aquesta comarca (Urgel, Besalú, Barselona, Ampurdà, Cerdaña, Vallespí, Perelada, Pallars, Conflent, Girona, Ampurias y Aussona), éran feudetaris d’el Réy de Fransa. Sa guèrra d’el Languedoc, (comarca feudatari d’el Réy d’Aragó fins a n’es Trattad de Corbeil a 1258), per aquéxa època se poría donà per acabada, emb so triunf de s’ortodotsi catòlica demunt sa càtara. Es sussessó d’En Pére II, En Jaume I, durant es primés quinze añs de reynad, va havê de mantení divèrsas lutxas emb sos nobbles d’Aragó, emb espessial emb so séu cónco Fernando, Infant d’Aragó. Fins que p’es Mars de 1227 firmà emb tots élls sa “Concordi d’Alcalà”. Aquex matex mes de Mars de 1227, concretament díe 21, va sê anomenad Papa N’Ugolino di Conti, nebód d’el Papa Innocènsi III, agafand es nom de Gregorio IX. Qui, díe 16 de Joriol de 1228 canonisà a n’es frare de Navarra, San Fransêsc d’Assís (inventó de sa representassió d’es bel·lèms. Essênd s’introduttó d’aquesta costum dins España, en Carlos III).

      P’es Setembre de 1227, trobandsê en Jaume I a Tarragona, es nobbles qu’emb éll anavan varen tení un sopà emb un mercadé de Monpellé afincad an aquéxa ciutad, anomenad Pére Martel, que lis va fé sâbre de sas grans riquesas qu’hey havía a n’es réyne mòro de Mallorca. Aquéxos eu contaren a n’el Réy y después de pensarshó convocà Córs Generals d’es réyne d’Aragó a Barselona p’es 22 de Desembre, per trattà en sèrio de sa conquista de Mallorca. (A sas Córs Generals hey havían d’anà psèudo obbligatòriment, sa Córt d’es réyne d’Aragó pròpiment dita (representàns d’es territòris y ciutads de Zaragossa, Huesca, Teruel, Lleyda, Tortosa y Barselona) y es representàns de tots es territòris feudataris d’Aragó (Tolosa, Carcassona, Bearn, Fox, Béziers, Albi, Limux, Narbona, Cahors y Agen). Aximatex hey anavan voluntariment es familiàs d’el Réy d’Aragó, com per etzemple el Conte de Rosselló cónco d’En Jaume).
      Però com que una còsa axí no se pot gordà may en secrêt, sas nòvas arribaren a oreyas d’el Papa Gregorio IX, es que va fé pubbicà aquest matex més de Desembre, una bula papal proclamand per tota Euròpa sa Creuada contra es réyne de Mallorca. (1) Enviand a sa reunió de Córs d’En Jaume I, a n’es séus intermediaris per preparà s’invasió. Aquets varen essê: es Cardenal de Santa Sabina, En Jean d’Abbeville, s’Arquebisbe de Tarragona N’Aspàrrec, nascud a Monpellé, y en Berengué de Palòu Bisbe de Barselona nascud a n’el Rosselló.

1.– Viaje Literario a las Iglesias de España. Villanueva. Tom XXI, plana 252. 1851

Arribad es díe señalad esperava tot ansiós En Jaume I qu’arribassen tots es convocads a n’es Palau Condal, (Palau que tems enréra va sê es palau d’es réys gods, que com som dit més amunt, fins a n’es siggle XII Cataluña éra y se la anomenava “Gòtia” –es país d’es gods, pobble germànic–), que éran es representàns d’es tres Estaméns: s’Eclessiàstic, es Milità (nobbles) y es Civil (Prebostes de ciutads y vilas). Entre u Réy dins sa sala gran en mitj d’una gran espettassió, y después de sèurersê, emb veu fósca y reposada impròpi d’un jove de vintiún añs elzhi va dí:

       “Cèrta y gran còsa ês, que, a sa virtud de Déu s’ha debud es nostro nexement, idò, ês vere que voluntad séua va sê que, cuand mun pare no volía a mu mare venguérem a n’el món, que de lo passad no en farêm mensió talment com de lo marevellós d’es nostro naxement. Però sabêu ben cèrt que Nos som es vostro Señó natural, y totsol, sênsa germà ni germana, que altres fiys no va tení mum pare emb mu mare; que vàrem vení aquí entre voltros tenguend sis añs y mitj; que trobarem qu’es Señós d’Aragó se bereyaven emb sos Señós d’es méus territòris de Cataluña (nom que s’empleyava desd’es siggle XII, com hem vist a capítols anteriós), que enemigs uns d’ets altres en tot y per tot anavan fòra corda, sênsa qu’aquets volguéssen lo qu’aquells volían; y que per sas còsas passadas, teníau per tot el món sa fama perduda y sa reputassió embrutada. Idò axò vos deym, domés de duas manéras eu porêm refé: demanand a Déu que dugui a bon fi es nostros esforsos, o envestind empresa tal que Nos y voltros cayguêm en grassi a sa séua presènsi. Y tan y tan bòna ha d’essê, que aquesta esborri tot punt de sa vostra mala fama. Pêrque ês ben cèrt qu’emb sa lluentó de sas bònas òbras sa fósca futx. Axí idò, per Déu y es vínculs de naturalesa qu’emb voltros mos unexen, fervorosament vos pregam que mos donêu consêy y ajuda en tres còsas:  Que poguêm inculcà pau dins sas nostras tèrras; que serviguêm a n’el Señó passand a n’es réyne de Mallorca y sas sévas islas, y, que déxandmê voltros sas forsas que creguêu proporsionadas a sas vostras possessións, juns vejêm com férhó de manéra que poguêm, emb honó a Déu, durhó a bon fi.”

S’Arquebisbe de Tarragona, N’Aspàrec, en representassió d’es Clèro; En Guiem de Moncada Visconte de Béarn, p’es Milità (d’ara en devant nobblesa); y En Berengué Girard, per sas ciutads y vilas, (de sas que domés sa personaren es Prebostes de Barselona, es de Tarragona y es de Tortosa. Tal com mos ho fa sâbre es pròpi Réy en es “Libre dels Feyts” capítol LIV), agraíren a n’el Réy es séu propòsit y li demanaren tems per xerrarnê totsols, debud a lo gran d’aquesta empresa. Hey consentigué el Réy y cada Estament se va reuní per separad. Es nobbles, temend que per culpa d’ets eclissiàstics y d’es de sas ciutats, aquéxa empresa fes aygo y essênd ja es tersé díe dêsde que s’havían reunids, s’en anaren en secrêt a n’es Palàu y es Conte d’Ampurias a n’el Réy li digué: “Señó, es primés en donà resposta sían es nobbles, y escoltàu lo que ara vos dig; si hòmos en u mon han mala fama, aquesta noltros tenim de bòna, que la solíam tení noltros. Y ja qu’aquí entre noltros venguéreu còma nostro señó natural, ês mesté qu’emb sa nostra ajuda fajêu tals fets, y que recobriguêm s’estimassió perduda. Y axí serà idò, si emb sa nostra ajuda conquistàu un réyne de mòros qu’en mitj de la ma estigui; que aquesta serà sa majó féta qu’en cent añs feràn es cristiàns. Y com vulgui que sía, més val que moriguêm recobrand s’estimassió perduda, y qu’hey solía havê entre noltros, que viure emb so mal nom d’ara. Per assò pug dirvós qu’es nostro vot y es nostro consêy són, que s’empresa se faji per tots es mèdis possibbles.” Xerraren llevò altres nobbles, acaband d’acord en que, sa reunió se convocàs lo més prest possibble, y qu’es nobbles fossen es primés en donà a conexe es séu vot pêrque servís d’etzemple a n’ets altres Estaméns. Axí se fé díe 10 de Jané de 1228, y llevò d’escoltad l’Ofissi y es parlaméns d’es tres Estaméns, sas Córs Generals d’Aragó aprovaren sas propostas fétas p’En Jaume I, déxand ben clà que cadascú, tant en possessións de tèrra com emb argent y ò d’es que s’agafàs a n’es mòros, cobrarían una part proporsional segóns es sevissis que s’haguéssen fets per sa causa. Y per donà etzemple en Jaume I se va compromete a du 200 cavallés y 8.000 d’infantería, ademés de manòbras, missatjes y altre gent. Afagind que, ademés de lo que li correspongués en proporsió, se reservava per éll es domini de tots es castells qu’hey havés. No havía acabad de dirhó cuand es séu cónco, En Nuño Sanx, Conte de Rosselló, de Vallespí, de Conflent y de Cerdaña, li va dí: “Señó, tots es castells seràn vostros menos es castell de Santuèri, (salvo tamen jure meo castro Sanctotuerio), qu’ês de sa méua famili dêsde mólt antig”.

       (Y aquí surt sa pregunta: ¿com ês possibble qu’es castell de Santuèri fós de sa séva famili si éra sa priméra vegada que tròpas cristianas tropitjaríen es réyne de Mallorca después de 300 añs?. 
       Sa resposta està en es dos primés capítols. Pêrque sa famili d’En Nuño Sanx éran descendéns d’es nobbles mallorquíns que s’estabbliren a s’Ampurdà, cuand es móros conquistaren aquex réyne en es siggle X. Per axò també per allà se xèrra emb “sa y es”).

       Hey vengué a bé el Réy, comprometendsê en Nuño a du 150 cavallés y 3.000 d’infantería.

Después d’éll un derrera s’altra varen anà diguend sas tròpas qu’hey durían costetjadas per élls matéxos. Axí es Visconte de Béarn, En Guiem de Moncada se comprometé emb 400 cavallés y s’infantería corresponent. En Ponce Hugo Conte d’Ampurias 60. En Barengué de Palòu Bisbe de Barselona 100. En Guiém de Montgrí Bisbe de Girona 30. S’Abad de San Feliu de Guíxols 5. Es Preboste de Tarragona 4. Y es Preboste de Barselona, En Pére Groñy, va di que proporsionaría barcos (sênsa dí cuàns) emb sas séuas tripulassións, axí com que faría pagà a n’es barselonesos es “bovatje” per ajudà a n’es gastos, afagind que sa ciutad de Barselona emb aquest fet no volía més recompènsa que sa séua gratitud. Es de sas ciutads de Tarragona y Tortosa hey venguéren a bé emb lo matex. Es Visconte de Bearn també va oferí cobrà es “bovatje” dins tots es séus territòris. Firmand tots aquest matex díe dèu es compromís contrattual. Llevò u Réy jurà en nom de Cristo, de sa màre la Vèrja y d’es Sans Evangèlis que tenía devant, que cumpliría lo firmad. Lo matex juraren después tots es preséns. També va promete En Jaume que antes d’un añ estarían a Mallorca.

(En es “Libre dels Feyts” en Jaume I mos diu que de sas altras ciutads de Cataluña (condats de Barselona, Girona, Tarragona, Pallars, Besalú y Perelada) ni tan sols elz anomenarà, pêrque domés tres varen essê sas que se personaren a Córs.)

      Més endevant s’hi afagíren cavallés de sa Provènsa, Narbona, Tolosa, Carcassona y altres llogs feudetaris d’Aragó, axí com cavallés d’altras pars d’Euròpa, arriband a formà un cos de 500 cavallés y 7.500 d’infantería.

Sa notici d’aquest acord se va escampà com una taca d’òli per tota Barselona, y sa pobblassió emb gran gotj se posà a fé bulla p’es carrés mentras anavan cridand: ¡a Mallorca, a Mallorca!. Emb unas ganas ferosas com may s’havían vistas, comensaren es preparatius colocandsê duas quillas de galèra y altras de transport; amagatzemaren bastiméns y armas; s’obriren llistas de rol tant de marinés com de soldats, y s’elzhi donà conexement en es manêtj de sas armas y barcos. Tots es carrés de Barselona aprop de la ma s’ompliren de dònas que cosían es velam, sas bandéras y sa ròba. Y emb aquéxas sa flòta de cada díe se feya més gròssa, y es port més petit, arribanthí duas galèras emb gent de Monpellé y altras tantas de Marsélla y Narbona. Y debud a que de cada díe s’anavan incorporand més y més barcos, se prên sa desissió de consentrà es gros de sa flota a Salòu, es port més gran de tota sa zona y que, ademés, ês es qu’està més aprop de Mallorca. (En aquélla època que domés se navegava a vela, unas millas més o menos éran mólt importàns.) Tans arribaren essê es barcos que s’anavan consentrand, que també Salòu se fé petit y varen havê de repartí es fondetjos p’es pors de Tarragona y Cambrils. A la fi arribà es díe en qu’En Jaume I va trobà que ja éran abastament per passà a n’es réyne de Mallorca, y díe 6 de Setembre de 1229 donà órde d’amollà amarras. Es díe anterió, díe cinc, se firmà sa Concordi entre En Jaume I y es séu cónco En Nuño Sanx, p’es cual el Réy reconexía sa propiedat d’es castell de Santuèri a n’es séu cónco.

Sa flòta estava composta per:

25 barcos gruxads de 500 personas cada un = 12.500 personas

12 Galèras de 300 personas cada una = 3.600 “

18 Taridas de 200 personas cada una = 3.600 “

100 Trabussos y galòtas a 100 personas c.u. = 10.000 “

Lo que mos dona un total de 29.700 personas desglosadas de sa siguient fórma. Nobbles, cavallés y gent principal (1):

1.- Historia Genral del Reino de Mallorca - Juan Dameto - Tom I p. 264,265; Anales del reino de Aragón - Guillermo de Zurita - libro 3, cap. 4

Visconte de Béarn, don Guiem de Montcada ..400

Conte d’Ampurias, don Pons Hugo ............60

Bisbe de Barselona, don Berengué de Palòu..100

Bisbe de Girona, don Guiem de Montgrí ......30

Abat de Sant Feliu de Guíxols ...............5

Preboste de Tarragona .......................4

Conte de Rosselló, Cerdaña, Conflent y Vallespí don Nuño Sanx ..150

Réy d’Aragó, Conte de Barselona y Señó de sa Baronía de Monpellé, don Jaume I ..200

De Marsélla, Narbona, Carcassona, etc., ....500

Lo que fa un total de 1.449 nobbles, cavallés y gent principal. Essênd es total d’infantería, marinería y gent de logística (cuynas, sanidat, missatjes, fustés, etc.) de 28.251 personas. (1)

1.- Historia Genral del Reino de Mallorca - Juan Dameto - Tom I p. 264,265; Anales del reino de Aragón - Guillermo de Zurita - libro 3, cap. 4

Cubèrta Réyne de Mallorca - Juan Dameto

        Surt de Salòu s’armada de cap a n’es réyne de Mallorca, anand de guía es barco d’En Bovêt, hon hey anava En Guiem de Moncada. Sa galèra reyal anava per sa part de derréra, y cuand s’armada ja duya unas 20 millas de camí es vent va canvià a Llebêtj y la ma se comensà a embrutà. Es patró de sa gelèra de Monpellé hon hey viatjava en Jaume I, o sía sa galèra reyal, li va recomenà que girassen en redó y tornassen a Salòu. Però éll lis va di que tornà enréra sería massa desastrós y móls porían pensà que mos havíam acoverdat, axí que lis digué que seguirían passàs lo que passàs, que s’assunto estava en mans de Déu. Arriba es vespre y emb éll sa foscó, just en es moment en que sa galèra del Réy agafa a sa d’En Guiem Moncada, y adelantandlâ se pòsa devant de tot guiand es camí a n’es demés. Anavan ja emb sa nit ben entrada cuand es vent se posà a bufà de bon de ve y la ma comensà a bollí, sas onas éran tan gròssas que passavan per demunt de sa proa de sa galèra, y axí durant tota sa nit y tot lo sen demà. Però com que no heyà temporal que cent añs duri, arriband es decapvespre es temporal va minvà, y ja totduna se varen trobà que d’enfora se veya sa costa nord de Mallorca, poguend divisà s’entrada d’es pors de Solle y Almerutx (probabblement s’attual cala de San Vissèns). Y de cap a Pollènsa que pòsen rumbo, tal y com havían planificad. Però no duyan mólt de tems axí cuand comensà a bufà es vent de sa Provènsa o Gregal (NE), vent contrari per anà a Pollènsa si se xéca temporal. Y axí va sê com entrad ja es vespre, un bon temporal comparagué. El Réy, temerós de que justament allà aprop se perdés gran part de s’armada, cónta el Pare Marsilio(1) qu’el Réy se posà de joneyóns y axí va resà emb uys plorosos: 

“Señó, bé conêg que Vos m’heu fet señó de sa tèrra y d’es bens que mun pare tenía, per sa vostra Santa Grassi, emb lo que som prês una gesta mólt perillosa, y posads de que dêsd’es méu nexement sempre som tengud es vostro favó, ara, Señó y Créadó méu, vos demàn socós en aquestas hòras tan perillosas, que no se fassi malbé lo que en so vostro sant Nom bé ha comensad; lliberaumós Señó d’aquest temporal; teniu piedat de tota sa gent que vé emb jo emb intensió de servirvós. Y Vos, Mare de Déu, que sou es pont entre es pécadós y es vostro Fiy, vos demàn que li préguêu per noltros pêrque surtiguêm d’aquéxa bons y sans. Amèn.”

1.- Míedes. Llibre 6, capítol 2, y llibre 7, capítol 8.

      Acabada s’orassió convòca junta de patróns en Jaume I dins sa séua galèra, y demenandlís quí d’ells conexía bé Mallorca, contesta En Berengué Gayràn que éll la conêx per havê comersiad emb sos mòros. El Réy li demana quin port heyà qu’estigui aprop de sa Ciutad y lo suficientement gros per fondetjà tota s’armada. Contesta En Berengué, que devant s’islot qu’està lo sufientement separad de s’isla principal y que li díuen Dragonéra, heyà es port de sa Paloméra, que tembé té una isleta separada d’en tèrra un tir llèrg de ballesta, anomenada Pentalèu. Que dins es canal que forman entre sas duas hey pòren fondetjà, y que ademés, a sa Dragonéra heyà una font d’aygo dólsa, hon es barcos pòren repostà de bòna aygo frêsca. Totduna dona órde  En Jaume I de maniobrà y posà rumbo de cap allà.
       Fondetjan devant sa Paloméra (avuy San Tèm) sas priméras embarcassións, entre éllas sas de Monpellé. Éra díe sèt, primé divènres de Setembre de 1229. Convòca junta d’es nobbles qu’emb éll havían fondetjad, presentandsí En Nuño Sanx, es Conte d’Ampurias y En Ramón de Moncada. Se prên sa desissió de qu’En Nuño Sanx emb una galèra séua d’el Rosselló, y En Ramón de Moncada emb un barco de Tortosa, pegassen una uyada p’es redòssos a veure quin éra es milló llog per desembarcà sa flota. Partexen aquéis y En Jaume I desembarca y planta tendas demunt Pentalèu. Dêsd’allà va porê veure com un batalló d’almohades formad per uns cinc mil d’infantería y uns docéns de cavallería, havían xecad campament a lo llèrg d’es petit port de sa Paloméra esperand que desembarcassen. Axí se va passà tot aquest díe y es siguient esperand notissis d’En Nuño, y a que tota sa flota acabàs d’arribà y fondetjàs en es canal. 
        Éra ja diumenge díe nòu, cuand arribà nadand a Pentalèu un mòro xerrand romàns que va dí enomenersê Alí de sa Paloméra. Rebud p’el Réy, aquex li donà cónta de que a Palma hey havía més de coranta mil soldats, d’es que devés cinc mil éran de cavallería. (Tota sa convèrsa se va fé sêns’havê de mesté traduttó o intérprete. Y cap d’es qu’estavan emb En Jaume sabía àrabé. Lo que mos du a afirmà que n’Alí éra un mallorquí natiu, que per consiguient xerrava romàns mallorquí, mólt parescud a n’es romàns aragonês y a s’Occità.)
       Emb axò arriban sas duas embarcassións que varen surtí a trescà un milló llog per desembarcà, y li fan sâbre que no mólt enfòra d’allà heyà una bahía que li díuen de Santa Ponsa qu’ês es milló llog, que, ademés de tení una ample plaja, té un putxêt just devòra la mà qu’emb domés cinc céns hòmos eu s’ho pòren fé séu. En vista d’aquéxas nossitis En Jaume I determina que, entrada sa nit amòllin amarras y emb so milló silènsi que se puga naveguin de cap allà. Dotze varen essê sas galèras que se posaren devant remolcand cada una d’éllas una “tarida” (barco sênsa rems que duya es cavalls y ormetjos de guèrra).

       A dematinada d’es dillúns díe dèu entren dins sa cala de Santa Ponsa, agafand de sorpresa a n’es que l’estavan vigiland, que cuand se destxondíren, sa galèra d’En Nuño Sanx ja estava desembarcand a sa plaja. 
       Essênd es primés en posà pèu demunt Mallorca, En Bernat d’Argentona, (qui emb so séu estandart feya señas a n’ets altras de qu’el seguissen) y En Bernat de Riudemeya. Y casí totduna derréra d’aquéxa veraren a sa plaja sas demés galèras. Es primés nobbles que posaren pèu en tèrra varen essê, en Nuño Sanx, En Ramón de Moncada, es Mèstre d’el Temple En Bernat de Champañs, En Bernat de Santa Eugèni y En Gilabèrt de Cruíllas; es que, emb 700 mañáns y 50 caballés varen presentà batalla a n’ets àrabés qu’estavan a n’es putxêt de l’esquèrra, fendlós fugí. Aquéxos se reorganisan y forman emb órde de batalla a n’es pla de devant sa plaja, emb sos reforsos que acabavan d’arribà prossedéns de sa Paloméra, sumand un total de cinc mil d’infantería y docéns d’acavall. En Ramón de Moncada qu’elza veu, fa seña a n’es cavallés qu’el seguêsquin, y escomêt seguid de 150 cavallés esclafind tots furiosos emb un bon cridé a n’ets enemigs que tenían a devant, però si bé de vegadas se varen veure enrevoltads, altras tantas s’en desféren recuperand es terréno perdut. Es cab d’un tems ets àrabés giren en coa y fugen desbaratads direcció a Porto Pi, déxand en es camp més de mil cinc céns mors.
       Tornen a sa plaja es cristiàns per ajudà a acabà de desembarcà ets ormetjos y montà es campament.
       Mentrastàns, de una galèra de Monpellé (hon també hey anava en Ramón Llull pare) desembarca En Jaume I a n’es que li presentan es séu cavall ja preparad per montà, s’hi puja demunt y dirigindsê a una vintena de cavallés aragonesos que acabavan de desembarcà d’una “tarida”, lis diu: 

“Me sab mólt de gréu que sa primera batalla ja hagui acabada, sênsa que Jo hey hagui prês part, ¿heyà colcú d’entre voltros que vulgui vení a perseguí es que quédan?”.

      Sa resposta no se va fé espérà y tots digueren que sí. S’en van de cap a n’es camp de batalla y aprop d’es putx qu’avuy se li diu de sa Ginesta, s’en trobaren uns trecéns que fugían, els envestexen En Jaume y tres més separandsê d’ets altres y matan a un mòro que devía d’essê de Zaragossa, pêrque duya un casco zaragossà y sa séva peculià pitéra. Y después de perseguirnê uns cuàns més, s’en tornaren a n’es campament hon va sê rebud p’es germàns Moncada y altres cavallés, qu’el varen reñà per havê envestid a n’ets àrabés emb tans pocs hòmos, y per consiguient posand en perill sa séua vida y emb élla tota s’empresa de conquista. El reý se disculpà y prometé seguí es consêys que li donassen. (An aquex llog, de llevò ensà se li diu es Coll de sa Batalla.)

      S’hòrabaxa d’es matex díe envià En Jaume de cap a sa bahía de Palma duas taridas emb un total de 300 hòmos armads, comandads per un hòmo principal aragonês anomenad Lladró. Aquéxos voltan es cab de Figuéra y desembarcan a sa Porrassa, essênd ja es decapvespre d’es matex díe. Entrada fósca de prima observan com un gran etzèrsit surt de sa Ciutad, y se comensa a escampà per sa sèrra de Porto Pi y sa d’es llogarêt de Génova.  En Lladró no pèrd tems y envía a n’el Réy un mensatje per un missatje.

Aquest, cuand eu rêb ja éran las dotze d’en sa nit passadas, y totduna reunêx a n’En Nuño Sanx y es demés nobbles, y preparan s’estratègi per londemà. Arriba sa dematinada d’es dimars díe 11 y lo primé que fan ês escoltà missa. Cuand estavan combregand tots de joneyóns devant el Bisbe, En Ramón de Moncada va rómpre a plorà (pentura intuind qu’aquell díe per éll sería es derré). Passada sa ceremòni relligiosa, se reunexen y se pòsen a discutí quí serà es que anirà obrind camí. En Guiem de Moncada diu:

“Vos don Nuño (Conte d’el Rosselló) porêu anà endavant”. 

    “¡No, a Vos vos correspòn!”, li contesta En Nuño. 

En Ramón de Moncada Conte de Bearn li replica:

“Ja conexêm per quê deys axò, de ben segú que ja devêu veure vení sas guinavetadas d’ets àrabés de per devòra sa Porrassa”.

Mentras élls discutían quí aniría a devant, donan notissi a n’el Réy de que gran part de s’infantería, s’en anava enréra de cap a sas embarcassións. Péga bót com un llegóst En Jaume demunt es primé cavall que va veure, y li espitja de cap a n’es que s’en anavan. En Ròcafort, cavallé de Monpellé que veu es fets també fa lo matex qu’En Jaume y emb éll se junta. Es cab de poc tems veuen d’enfòra que un número aprotsimad d’uns cinc mil mañàns, s’encaminavan de cap a sas embarcassións. En Jaume, cuand va sê just derréra élls lis va cridà:

“¡Traidós!, ¿a von anau per aquí?, ¿no veys que si vos veuen es cavallés vos matarán a tots?.”

S’aturaren y entre élls se varen di: “Ês ve lo que diu el Réy, si mos veuen fogí mos matarán.”

Mentrastàns varen arribà en es punt En Guiem de Moncada, En Ramón y En Pons Hugo, Conte d’Ampurias, emb tots es séus. Vend axò es mañàns, cap bax tornaren a sa formassió y tots emprenguéren camí de cap a Porto Pi. Es cab d’una bòna estona En Jaume I y es qu’emb éll anavan varen sentí renòu d’armas a sa séua vanguardia. Totduna el Réy envía recado a n’En Nuño Sanx qu’anava a sa retaguardia, pêrque se personàs ben aviad a hon éll estava, ja que sospitava que no tardarían mólt a toparsê emb s’etzèrsit àrabé. Vend En Jaume I que passava es tems y En Nuño no comperexía, dirigindsê a n’En Ròcafort li diu:

“Anàu Ròcafort de cap a n’En Nuño y digaulí que no val tant es séu dinà, com es tems que mos està fend pèrde, y que no ês jens bò que sa retaguardia vaji tan retrassada de sa vanguardia.”

Aquex li contesta: “Señó, ês milló qu’hey enviêu un missatje, pêrque per rês d’el món vos vuy déxà aquí totsol, sênsa gent que vos defènsi.”

“¡Oh Bon Jesús! –esclafí En Jaume-, ¡¿com pot tardà tant aquest hòmo?!; ¡de bon de ve que no se comporta com d’éll s’esperava!.”

Emb assò qu’es renòu de batalla se sent de cada pic més fort y més aprop. Lo que fa qu’En Jaume tornàs alsà sa veu a n’el cèl diguend:

“¡Oh Santa María, ajuda a n’es nostros, que segóns parêx ja s’han topad emb s’enemig!.”

No eu havía acabad de di cuand comparexen En Nuño Sanx, En Beltràn de Naya, En Lope Giménez de Llussià, En Pere Pomà emb tota sa compañía, En Dalmàu y En Jazpèrt de Barberà.

“¡Ja ês hòra cavallés, anêm totduna a ajudà a n’es de devant, que ja s’han topads emb s’enemig!”, -lis va di En Jaume.

“¡Señó no porêu anà axí, sênsa còta de cé; jàu, posauvós sa méua!”, li digué En Beltràn de Naya a n’es matex tems que se la llevava.

En Jaume la acètta y mentras se la pòsa dona órdes pêrque avisin a n’En Pere Cornel, a n’En Gimeno d’Urréa y a N’Olivé, que se presentin lo més aviad possibble que sa batalla ja ha comensada. Arribads a n’es punt de sa batalla, (a s’endrêt de lo que avuy ês Palma Nòva), que parexía que ja s’havía acabada, li demanan a un Cavallé ferid que lis esplicàs com havía estad es sucés y quê havía estad d’es nostros, pêrque no se veya a ningú. Aquex lis digué: “Domés arribà, es Conte d’Ampurias Pons Hugo, juntament emb sos d’el Temple, varen envestí a n’ets enemigs qu’estavan a la dreta devora sas tendas; y En Guiem y En Ramón de Moncada a n’es de l’esquèrra.”

“¡¿Y axò ês tot?!” -insistí En Jaume tot nirviós.

“Bóno, -continuà es Cavallé- per tres vegadas es nostros varen fé reculà a n’es mòros, y altras tantas mos varen fé reculà a noltros.”

“¿Y ara hon són?” -tornà demanà En Jaume.

“Han anad de cap allà envant perseguind a n’es mòros” -li contestà.

De cap a hon lis havían señalad s’en van, y p’es camí se topan emb En Guiem de Mediona, hòmo que no hey havía dins Cataluña cap d’altre que lutxàs milló en es tornetjos. Cuand va està a s’altura d’En Jaume I aquex li digué: “Don Guiem de Mediona, ¿com ês que fogiu de sa batalla?”.

“Pêrque estig farid” -contestà.

“¿Y a von vos han ferid?” -demanà En Jaume preocupad de que sa farida fós mortal.

“Aquí, a sa boca, teng es morro xepad d’una pedrada que som rebud” -contestà.

Vend aquest atte de covardía, péga estirada a sas riendas d’es cavall d’En Guiem, y tot plê de rabi li va di: “¡¡Tornau ara totduna de cap a sa batalla, que un bon Cavallé no se retira per tan pòca ferida!!”.

       En Guiem, vend s’anfado d’el Réy, gira es cavall de cap a hon havía vengud li calva sas esporas y s’entorna com un llamp, desaparesquend de sa séua vista emb un vist y no vist.
        Arriband En Jaume I y es qu’emb éll anavan, que no éran ja més que una dotzena de Cavallés, a s’endrêt de lo qu’avuy ês “Illetas”, cuand s’estandart d’En Nuño Sanx, emb En Roldan Lay qu’el duya, y En Sire Guillaumes, fiy d’el Réy de Navarra, emb xixanta Cavallés d’el Rosselló més, lis adelantan anand de cap a una compañía de mañàns mòros situads a d’alt de sa sèrra, emb una bandéra vermeya y blanca xepada a lo llèrg, emb so vermêy a d’alt y es blanc a bax. Domés vorerlós passà, En Jaume va di: “Don Nuño, anêm emb aquéxa compañía que mos està passand de cap a n’aquells mòros, que si elza feym fugí ben mólt qu’heurêm goñad.” 

Però havéndthó escoltad En Pere Pomà y En Ruy Giménez de Llussià, just antes de qu’En Jaume esporetjàs sa séua montura, li agafan sas riendas y el fan aturà del tot diguendlí: “Avuy Señó, vos heu empeñad en que mos matin a tots emb sas vostras grans imprudènsis.”

“¡Ja està bé, ja està bé! -lis contestà tot empipad En Jaume-, ¡no som cap lleó pêrque me tenguêu que posà freno!, si lo que volêu ês que me contengui, axí eu faré. Però vulgui Déu, per bé vostro, que no passi rês de que mos haguêm d’empenadí.”

Emb aquéxas estavan cuand arribà a élls En Jazpèrt de Barberà (occità), y dirigindsê a n’En Nuño li diu: “¡Veniu, anêm emb jo y sa compañía que acaba de pasarmós!”.

“¡Ara matex!” -contestà En Nuño.

No havía acabad de dirhó y En Jaume I esclafêx: “¡Si en Jazpèrt va a sa batalla, també hey pug anà jo!.”

“¿Com, Vos? –replicà En Nuño, cónco séu- no ês convenient señó, pêrque si bé se vos ha dit que sou un lleó d’armas, pensau qu’en es camp de batalla vos porêu topà emb un altre lleó igual.” No duyan tots élls -En Nuño, En Jazpèrt y sa compañía d’el Rosselló- varis cens de metros avansads de cap a n’es moros de dedalt de sa sèrra, cuand aquéxos, fend una escandaléra comensaren a baxà de cap a élls tirandlís gran cantidat de pédras. Lis agafà tant de nòu que giren en coa y fugen de cap enréra en direcció a hon estava En Jaume I. Uns cuàns de Cavallés qu’estavan emb éll, vend es fet se posaren a cridarlís: “¡Vergoña, vergoña!.” No acabava de passà axò cuand se personaren prop de cent cavallés d’Aragó emb s’estandart d’el Réy (cuatra barras vermeyas demunt dorad). Y emb tots ells, es qu’havían arribads y es qu’havían reculads, posandsê En Jaume a devant, tornaren a envestí de cap a n’es matéxos moros de dedalt de sa sèrra. Aquéxos devant s’escomesa comensaren a reculà a poc a poc a lo primé y a corrensos después. Cansads es cavalls de perseguí de cap a munt a n’es mòros, desidexen es cavallés déxarhó anà y baxà a s’ample comellà a descansà sas monturas. Mentras axò feyan, En Jaume I li comenta a n’En Nuño: “Sé qu’el Réy mòro està per sa montaña, per consiguient sería bòna cosa intentà fermós emb sa ciutad. ¡¿Veys?!, mirauló, allà ahón heyà aquell grupêt d’a cavall, tot vestid de blanc.”

Emb aquestas convèrsas estavan cuand arriba a sa séva altura En Ramón Alemañy demenand a n’el Réy quê pensava fé ara. Aquex li contesta que, anà de cap a sa capital lo més aviad possibble, a fi de provocà qu’el Réy mòro no hey pugui tornà entrà. “Señó, -li contesta En Ramón Alemañy- Vos vos disposàu a fé lo que ningú may ha fet después de goñà una batalla, ja que se té costum de campà a hon ha estada goñada, per sâbre cèrt qu’ês lo que s’ha goñad o perdud.”

“Sabiguêu Ramón Alemañy, que lo resolt ês lo que més mos convé.” –li replicà el Réy. Y dit axò acabaren de baxà fins a n’es camí de sa ciutad. Però no havían caminads mitja llégo, cuand se lis atracà el Bisbe de Barselona y li va di: “¡Señó, per amó de Déu no anêu tan aviad!.”

“¿Y pêrque no, Bisbe?, cuant més prest acabêm emb axò mólt milló.” -li contestà el Réy.

“Ês que vos teng que di una cosa en privad.” –replicà el Bisbe. Y aturandsê totdos a un costad d’es camí de Palma, li diu: “¡Ay, Señó!, acabau de sofrí un pèrdua mólt gròssa, es vostros cosíns, En Guiem y En Ramón Moncadas señós de Bearn, són mors juntament emb N’Hugo de Motaplana.”

“¡¿Quê deys?!, ¡¿són mors?!” -demanà tot estorad En Jaume. Y no poguend agonta s’impresió que li va causà sa notissi rebentà en plòs.

“No plorêu ara, Señó; no convé plorà ara; lo que ara mos convé ês trèure d’es camp de batalla es séus còssos per porerlós enterrà.” -continuà el Bisbe.

“Està bé, espéraumós per aquí, Nos mos encuydarêm de tot, però ara vuy arribà fins a Porto Pi.” -li contestà el Réy.

Y de cap allà varen continuà sênsa corre, ja que s’idèa d’arribà fins a Palma no la duría a terme después de sas malas notissis d’el Bisbe. Arriban a s’endrêt de Cala Majó, hon ja hey trobaren a n’En Pelegrin d’Atrosillo, y li demanà el Réy si per allà hey havía aygo frêsca, contestandlí que sí, que no estava motl enfòra d’allà, pêrque havía vist a n’el Réy de Mallorca emb una vintena de soldats abeurà sas sévas monturas. Y que no elz havían atacads pêrque emb éll tànsols tenía cuatre mañàns. Ja demunt Porto Pi, domés veure Palma el Réy En Jaume, boca badada, uys de plat, diu emb romàns aragonês: (sic) “semblàns la plus bela vila que anch haguessem vista.” (traducció: mos parêx sa més bélla ciutad que may haguéssem vista.)

(Y no éra per ménos, Palma éra sa cuarta ciutad més grossa, pobblada (30.000 habitàns entre hòmos, dònas y fiyóns. -Barselona domés en tenía 10.000-), y rica de tota sa península ibèrica, estand per devant d’élla domés, Córdoba, Granada y Toledo. Y sa visió que de Palma se li presentà, va sê una ciutad emb unas grans muradas dins sas que s’hi veyan edifissis emb sas teulas vidriadas de colós diferéns, talment com es collà d’un colóm sauvatje. Axí com sas torres de sas mesquidas totas ben decoradas.)

Después continuaren endavant fins toparsê emb sa font d’aygo (en es llog qu’avuy se li diu “s’Aygo Dólsa”), donand órde En Jaume de plantà sas tendas per passà allà sa nit.

(S’ha de tení en cónte, sobre tot es jovent, que per aquella època sa zona d’es Passêtj Marítim, no etzistía, tot éran tayads que cayan a demunt de la ma fins a s’arraval de Santa Catalina; per lo qu’es camí de Porto Pi, era lo que avuy ês es carré de Juan Miró.)

“De bon de ve que teng fam, don Nuño, idò no som menjad rês en tot lo dematí” -va di En Jaume a n’es séu cónco. “Señó, -contestà En Nuño- crêg que N’Olivé de Terméns (occità) ja té sa séua tenda xecada no mólt enfòra d’aquí, y emb sa taula parada, allà hey podríem anà a dinà, si vos parêx bé.”

“¡Anêm allà hon vulguis!” -contestà don Jaume. Axí que, partexen de cap a s’endrêt de sas isletas (Illetas), y es cab d’una estona arriban a sa tenda de N’Olivé y se pòsen a dinà. Vend En Nuño que ja feya fósca cuand se xecaren de sa taula, li va dí a n’el Réy: “Señó, ja qu’heu menjad, sería bò que anasseu a veure a n’es Moncadas”. Hey vengué a bé En Jaume y manand ensendre varis antorxas s’encaminaren de cap a hon estava En Guiem Moncada, eu trobaren estês demunt un gran coxí y tapad emb un llensol. S’ajonoyà y se posà a plorà emb ganas. Llevò va fe lo matex devant es cos d’En Ramón Moncada. Acabad de plorà a n’es séus paréns, s’entornaren de cap a sa tenda de N’Olivé de Terméns y hey quedaren a romandre.

Londemà s’en va encaminà de cap a “s’Aygo Dólsa” hon hey havía dexad es gros de sas tròpas. Ningú may havés dit que, a un llog tan estrêt hey havés pogud cabre tanta de gent. Es vens de sas tendas se crusavan te tal fórma que se feya mólt difíssil caminà entre élls de lo juntas qu’estavan. (Aquí se varen quedà per espay de vuyt díes.) Uns cuàns de nobbles s’atrecaren a n’En Jaume I y li aconseyaren que no heuría d’espérà més a enterrà es séus cosíns, pêrque no tardarían mólt de tems a fé pudó. Hey vengué a bé en Jaume diguendlís qu’els enterrarían en tombà es sol.

Essênd ja díe 14 de Setembre, divènres, se fan tots es preparatius p’es funeral y entèrro. Estand tot llest En Jaume a pèu de vas, digué: “Baróns, aquets nobbles que veys aquí mors, han donads sa séua vida a servissi de Déu y nostro. Si mos fós possibble recobrarlós, de fórma qu’elza poguéssem tornà a sa vida, donaríam tot cuant tenim pêrque Déu axí mos ho consedís. Però ja que voluntad Séua ês que Nos y voltros li féssem aquest servissi, no ês convenient aquí mostrà sentiment ni tànsols plorà. Cèrt ês que mos sab mot de gréu, però no ês convenient qu’es de sa Ciutad mos sentin plorà. -Y dirigindsê a sas tròpas de Bearn que plorand a n’es séus señós estavan, continuà- Per assò vos man que cap de voltros s’atrevesquiga a plorà ni a gemegà, que si rês vos faltàs d’avuy endavant, veniu a jo, que jo vos donaré tot lo qu’haguêu de mesté y fassi falta. Si colcú de voltros pèrd es cavall o altra còsa veniu, vos ne donaré un altre. No vos preocupêu, no añorerêu a n’es vostros señós lo més mínim. Es plorà ara no serviría per res més que per desmoralisà a la resta de sas tròpas. Axí que, vos repetêsc y vos man que no plorêu, es milló sentiment que se pot demostrà en aquets moméns serà que Nos y voltros, y voltros y Nos, mos sàpiga gréu aquéxa pèrdua, però mentenguendmós fêrms duguêm endavant es servissi qu’hem venguds a fé aquí a Déu.” Dit axò enterraren es mors prop de Bendinat (nom que rêb es llog hon dinà-berenà En Jaume dins sa tenda de N’Olivé de Terméns).

Londemà díe 15 dissatte, después de reuní es séu Consêy donà órdes de que s’organisàs sa descarga d’es barcos qu’havían arribads just allà devòra. Y per prevení cap incursió mòra durant sas maniòbras, ordenà colocà un fonèbol y un trabuquêt (catapulta petita) a sa direcció de Palma.

Fonèbol

Trabuc o catapulta

No li faltà rahó a n’En Jaume, ja que vend es de Ciutad aquéxas maniòbras també se posaren a costruí dos trabucs, ademés de mòure tròpas de cavallería.

Vend aquets moiméns d’arabés es patróns d’es barcos de Marsélla, se presentaren devant el Réy y li diguéren: “Señó, ja sabêu que som venguds emb ajuda vostra per servirvós a Déu y a Vos, per axò vos deym que si volêu, emb un no rês vos porêm fabricà un trabuc com Déu mana, emb sas antenas y taulóns d’es nostros barcos. Lo que creym que pot essê de bon profit per Déu y per Vos.” Hey vengué a bé En Jaume y com eu varen promete axí eu féren. Tardaren tan poc tems, qu’ets àrabés de Ciutad encara no havían acabads es séus, y es marsellesos ja tenían llests dos trabucs y es fonèbol.

Axí totduna comensaren es cristiàns a tirà pédròtas contra es de sa Ciutad situads devòra de s’Arraval. Però vend En Jazpèrt de Barberà qu’ets àrabés se movían aviadêt, va ordenà contruí un “mantell” per mirà d’arribà fins a n’es fòsso. Y axí se fé. Es séu aspètte éra es d’una cabana gròssa emb ròdas. Dins élla hey havía tròpas y minadós. Havendthó vist es Conte d’Ampurias va manà fernê un altre, y u Réy també ordenà sa costrucció d’un tercé. Y cuand estaren llets tots tres comensaren a mòurersê de cap a n’es fòsso de sa Ciutad. Es d’En Jazpèrt anava avand mentras ets altres dos aturads foradavan en tèrra per fé sas minas qu’elza permetéssen arribà fins a n’es fòsso per devall. Emb élls hey anavan dos fràres Predicadós, un d’élls, Dottó emb Teología anomenad Fray Mikèl y s’altre Fray Berengué, que parexían capitàns, idò colsevol còsa manavan totduna éra cumplida, y es cavallés ni tan sols esperavan qu’eu féssen es manòbras, duguend élls lo qu’es frares havían demanad emb sas séuas monturas.

Mantell

Éra tan fort s’ànim qu’havían inculcad es dos frares a sas tròpas, que durant sas tres semmanas siguiéns no hey va havê cap peón, ni mariné, ni cap altre soldat que volgués dormí en es campament emb En Jaume, domés es cavallés y ets escutés corresponéns. Sinó que se quedavan en es barcos per evità qu’en sa nit ets àrabés lis pegassen fog. Vend axò en Jaume va fé xecà una tanca de fusta emb duas portas, devant hon estavan varads es barcos. Emb s’órde de que una vegada tencadas, ningú poría entrà o sortí sêns’es séu permís. Mentrastàns, durant aquestas semmanas u Réy ordenà es tralado d’es campament dêsde s’Aygo Dólsa a sa part de tramuntana de Palma, en es pla formad p’es llogs qu’avuy en díe ténen es noms de “Son Cotoné, La Real, Ca’s Capiscol, es Camp Redó y Son Oliva”, ja que éra un llog mólt més gros y ample, y ademés per un costad hey passava es rivetó Etsèquiu (avuy torrent de sa Riéra, però que per aquéxa època duya aygo tot l’añ), y per una altre costad pasava sa siqui que abastexía d’aygo sa ciutad. Colocand es campament de s’etzèrsit a cada costad de sa siqui. Emb axò un díe va sotseí que, tenguend ja es campament montad, un àrabé anomenad Ifantilla, juntand a n’es de Buñòla y a n’es de sas possessións de per allà aprop, qu’arribaren essê uns cinc mil (segóns sas crónicas cristianas), plantaren tendas a n’es principi de sa siqui, just devòra sa font que después de sa conquista se li va di “sa font de la Vila”, y se posaren a desvià es ratj de cap a n’es torrent d’Espórlas, que aboca a n’es torrent Gros. Enterad en Jaume de que ja no passava aygo per sa siqui, va ordenà que se formàs una compañía d’uns 300 hòmos a cavall y s’en anassen a mirà quê havía passad emb s’aygo. Anomenand a n’En Nuño Sanx capità de sa compañía. Y partexen de cap a n’es putxêt d’es Corral Fals, que allà ês hon heyà sa font, a un kilómetro etzatte de s’entrefórc d’es camí d’Espórlas-Valldemossa, devòra es comellà d’es Cocóns. Lutxan es dos bàndols y es cristiàns conseguexen matà a N’Ifantilla. Ets séus qu’eu veuen, giren coa y escapan de cap a sas montañas. Tornan a girà es ratj de cap a sa siqui, déxan una guardia y s’entornan a n’es campament emb so cap d’es capità àrabé. Ja feya cuatra semmanas desd’es desembarc cuand arribà a n’es campament un missatje emb un menssatje d’un señó àrabé mallorquí anomenad Ben Abêt (Ben Ahabeth –jodío- Ben, sinnifica emb hebrèu de sa famili de... o, de ca’n...), escrit supostament en romàns mallorquí, pêrque per enllog figura qu’havés de mesté traduttó, hon li ofería posarsê a n’es séu servissi emb tots es d’es séu distrite (municipi) duguendlí menjà per s’etzèrsit. Y que si hey venía a bé possibblement es d’ets altres distrites també s’hi afagirían. En Jaume eu consultà emb sos nobbles y li va contestà que se porían veure a una llégo d’es campament per fé berrina. Dit y fet, en Jaume londemà envía a vint cavallés a n’es llog acordat, (calculam qu’es llog sería devés Son Daviu) y allà hey trobaren a n’En Ben Abêt emb vint muls carregads de civada, cabrids, gallinas y rem. A canvi lis va demanà que li dexassen un port’standart, pêrque axí cuand vengués a n’es campament emb més gènero, es que no el conexían no el maltrattassen. (Emb aquestas convèrsas tampoc figura per enllog que cap d’élls havés de mesté traduttó, per lo que se deduêx com som dit més amunt, qu’es d’aquí xerraven romàns mallorquí.)

En Jaume, cuand va veure allò va trattà d’àngel de Déu a n’En Ben Abêt, diguend a n’es séus: “No vos estrañi jens que an aquest àrabé eu tratti d’àngel, pêrque mos ha trèt d’un grave apuro just en es moment en que mos feya falta, y domés emb un àngel eu porêm comparà.”

Es cab d’un parêy de díes s’entrevistà emb En Ben Abêt, y aquex li fa sâbre qu’hey havía més compatriòtas d’altres distrites que també elza volían ajudà duguénlís menjà cada semmana. Demenandlí ademés que enomenàs dos bal·les (bailes) pêrque en nom séu elza governassen. En Jaume anomenà a n’En Berengué Durfort y a n’En Jaume Sans, totdós de ca séua. Es distrites territorials més importàns de Mallorca, segóns déxa escrit En Jaume a sa séua cònica, éran: A sa part de sas montañas: Andraitx, Santa Ponsa, Buñòla, Solle, Aumellutx, Escorca y Pollènsa. A n’es plà: Canarrossa, Inca, Muro, Sinéu, Pétra, Montuíri, Felanitx, Manacò, Artà y Ciutad.

plana 39 Llibre dels Feyts

Ja havía passada una semmana més y es minadós havían conseguid arribà fins a n’es fòsso per tres puns diferéns. Es de sa ciutad que s’endonen cónta, entren dins es fòsso y fan front a n’es cristiàns, però aquéxos conseguexen ferlós fugí. Axí que, es cristiàns sênsa pèrda jens de tems se pòsen a picà ets assentaméns de tres torres per mirà de provocà que s’esbucassen. Però també, y pêrque no se lis cayguessen a demunt, anavan posand puntals per demunt de hon élls picavan, Y axí ben protegids emb sos escuts y altres artifissis, cuand varen tení ets assentaméns abastament destrossads, se retiraren cap a sas minas y dêsd’allà dedíns, ajudads per cordas llevaren es puntals y sas tres torres varen caure esbucadas dins es fòsso. Sa feyna éra fexuga, y no se conseguía tirà per avall sufissientas defènsas com per porê entrà dins sa ciutad, y mólt ménos emb cavallería debud a lo fóns d’es fòsso. Un díe se presentaren a n’En Jaume I dos hòmos d’es marquesad de Lleyda anomenads Prohêt y Johan Xixó y li diguéren: “Señó, si mos donau permís vos prometêm cégà una part sufissient d’es fòsso pêrque sa cavallería el pugui atravessà sênsa perill d’accident.”

“Idò ja porêu comensà” -lis respongué En Jaume vend sa bòna idèa qu’havían tenguda.

Però una còsa són sas idèas y una altra durlâs a terme, y es cap de quinze díes encara sa feyna estava per sa mitad. Un diumenge, estand En Jaume en compañía d’el Bisbe de Barselona, d’En Carroz y altres cavallés, tots élls ben endiumenjads y espérand que sa taula estàs parada, varen veure que de dins d’es fòsso sortía una gran fumerala just a hon se feya feyna per cégarló. Es disgust va sê gros, sas esperansas qu’havían posadas en que prest podrían entrà dins sa ciutad, s’acabavan d’esvehí. Axò sotseí pêrque es de sa ciutad havían féta una mina per devall es nivell de sas òbras que éran a basse de lleñam, y li pegaren fog. Refet d’es disgust En Jaume, donà órde de que cent hòmos emb axadas obrissen una siqui dêsde sa que du s’aygo a sa ciutad, fins a n’es llog d’es fòsso hon se pegava fog. Axí se va fé y aviad tenguéren sa còsa controlada y poguéren continuà cégand es fòsso. Es tems passava emb sos cristiàns fend minas de cap a mirà d’entrà dins Ciutad passand per devall de sas muradas, ademés de no turà de tirà pédròtas emb sos fonèbols y trabucs, y de continuà cégand es fòsso. Y es mòros mentrastàns contraminavan per surtí per derréra de sa priméra línea d’atac cristiana, y tirand també pédras emb trabucs y fonèbols, anque aquets éran un tant més petits. Un díe va rebre En Juame I d’Aragó un mensatje per un missatje d’es Walí de Palma, hon li demanava tení un parlament. En Jaume envià a parlamentà a n’es séu cónco Nuño Sanx acompañad de dèu cavallés, y d’un jodío de Zaragossa anomenad Bahi Hel que sabía xerrà y lleggí emb àrabé. Es cab d’un perêy d’hòras tornen a n’es campament En Nuño y sa séva Córt. El Réy convòca Consêy y s’hi presentan es Bisbes, nobbles y gent principal. Vend tot aquest truy En Nuño entre dins sa tenda emb una rieyeta; y vendthó en Jaume, un poc empipad li demanà de quê s’estava enriguend. Aquex li contesta: “De que, heu preparad es Consêy per no rês, ja que cuand som arribad devant es Walí aquex m’ha demanad que éra lo que volía jo, y cuand li som dit qu’estava devant éll pêrque havíam rebud per un missatje séu, un mensatje hon se deya que éll volía xerrà emb noltros, me contestà que éll no havía enviad cap missatje a enllog.”

Y escoltad axò En Jaume xecà es Consêy y cadascú s’en va na de cap a sas séuas ocupassións. Una estona después d’haversê desfet es Consêy, En Péro Cornel que éra un d’es dèu cavallés que havían anad emb En Nuño a veure es Walí, s’atracà a n’En Jaume y li digué: “Señó, un mòro de sa ciutad anomenad Mohamed, y que antes nomía Gil de Alagón, m’ha enviad per dos pics un missatje emb so mensatje de que volía conversà emb jò. Si vos me donau permís quédaré emb éll a veure qu’ês lo que vol y quin profit en porêm trèure noltros.” Hey vengué a bé En Jaume y aquell partêx totduna. Lo sen demà se li presenta y li cónta qu’En Gil de Alagón, li havía propost que éll xerraría emb so Walí de Mallorca y emb sos bal·les d’es pobbles, pêrque reunissen es dobbés sufissiéns per pagarlí a éll y a tots cuàns havían venguds emb éll a Mallorca, tots es gastos de s’espédissió si a canvi s’entornavan de cap a sas sévas tèrras. En Jaume tot estorad li contestà: “Mos maravella mólt don Péro Cornel, com vos atreviu tànsols a esposarmê aquest convèni, idò a Déu tenim promês per sa fe que mos ha donada y que defensam, que, maldement mos donguin tota sa plata que capiga desd’aquí fins a sas montañas, no mos n’hem d’anà sêns’havê goñada sa ciutad. Y per lo mólt que vos estimam, vos dong órde de que pus may vos atreviguêu a xerrarmê d’aquest assunto.” Díes envant varen rebre un altre mensatje d’es Walí demanand que se li tornàs envià a don Nuño, que aquest pic sí que xerraría emb éll. Axí eu va fé y es Walí plantà una tenda devant sa porta de Portopí per rebre a n’En Nuño. Arribad aquex en es llog feren es protocol de desarmarsê y entraren totdós a sa tenda. Es Walí, acompañad de dos jjeques que sabían romàns y En Nuño per un jodío Dottó en Lley (Rabí) y traduttó d’àrabé. Es primé en xerrà va sê En Nuño, qui demanà a n’es Walí, de nom Abu Yahya ben Al Tin Malalí, quin éra es motiu d’enviarló a sercà: “Vos som enviad a sercà -contestà es Walí- per dirvós que me maravella veure com, sêns’havê fet cap mal a n’es vostro Réy me vulgui tant de mal, fins y tot a prendermê aquest réyne que Déu mos ha donad. Jo creg que lo milló que podríeu fé sería que li aconseyasseu que no’u fes, y si per vení aquí ha tangud mols de gastos tant éll com sa gent qu’emb éll han venguds, jo y tots es méus elzhi pagarêm, no posand més condissió que s’entornin per hon han venguds, còsa que podrêu fé sênsa sê molestads; y més en diré encara, que no domés no serêu molestads mentras pujau a sas naus, sinó que vos ajudarán a carregà. Anàu idò a dirlí axò, y que per mólt alta que sigui sa suma d’es gastos, antes de cinc díes la tendrà demunt sa taula. Però axí y tot vos dig també que noltros, grassis a Déu, estam ben servids d’armas, menjà y de tot lo qu’ês mesté per defensà sa ciutad. No en tenguêu cap dubte d’axò. Y si vos volêu convènsa de lo que dig, si a éll li vé bé, pot envià a duas personas de sa séua confiansa y lis mostraré es nostros magatzêms; que pòren vení sênsa cap classe de pò pêrque jo en persona respondré de sa séva seguridat. Y un’altra còsa més afagiré, que sas torres d’atac que teniu no me fan jens de pò pêrque elza tenim fàcils d’esbucà, y sênsa éllas mólt malament podrêu entrà dins sa ciutad.”

Escoltad aquest parlament En Nuño va respondre: “Deys que cap mal ni agravi sou fet a n’es nostro Réy, com si no fós agravi havê agafad un barco séu carregad de valiosos gèneros de mercadería. Y cuand éll vos envià un missatje emb un mensatje hon emb tota cortesía vos demanà que li tornasseu es barco emb so gènero que duya, vos li vareu contestà que quí éra éll per demanarvós axò. Y havendvós contestad que éll éra fiy d’es que goñà a n’es vostros a sa batalla d’Úbeda (inminentament después de sa de “Las Navas de Tolosa”), despedíreu es missatje emb caxas destempladas. Y vêt aquí lo que ara vos dig, que maldement es nostro Réy sigui mólt jove, idò domés té vintiún añs, y essênd aquesta sa priméra féta d’importansi que ha comensada, ês sa séua voluntad y intensió de no abandonarlâ per rês del món; de manera que no s’en anirà fins que aquest réyne sigui séu. Per lo que, si jo li aconseyàs lo contrari sabêm ben cèrt que ni tànsols m’escoltaría. Per assò, me porêu xerrà de colsevol còsa que vos vengui bé, menos de que mos n’anêm.”

Escoltada aquéxa resposta es Walí recontestà: “Idò ja que no vos conformàu emb lo que vos som oferid, afegiu y digau a n’es vostro Réy, que serêm noltros es que mos n’anirêm de sa ciutad, y sênsa fermós cap mal, que dins es vostros barcos mos enduguin a Berbería (nord d’Àfrica), y que per cada un de noltros, ja sigui hòmo, dòna o infant, li pagaré cinc “besants” (moneda bisantina d’argent o d’ò empleyada per tot es Mediterrani en aquell tems). Y si ni havés cap d’es nostros que se volgués quédà, que li sigui permês.”

Enterad de totas aquéxas condissións En Nuño, s’entornà de cap a n’es campament tot content comunicand a n’En Jaume I que duya bònas notissis. Aquex totduna va convocà Junta presentandshí En Ramón Alemañ p’ets interéssos d’es difúns germàns Moncada, En Geraldo fiy d’En Guiem de Cervelló y nebód d’En Ramón Alemañ, En Guiem de Claramunt Bisbe de Barselona, es Bisbe de Girona, es Pavorde de Tarragona y s’Abad de San Feliu. Hey faltava en aquesta Junta es Conte d’Ampurias, qu’havía promés no dexà d’està en priméra línia fins que sa ciutad fós goñada. Axí tots reunids, En Nuño contà fil per randa tot cuant es traduttó li havía dit de sas condissións d’es Walí, y lo que éll li havía contestad. Una vagada acabad es relato, tots se mostraren d’acord en qu’el Bisbe de Barselona fós es primé en xerrà. Y axí va di, que ja que tans de nobbles y de bons cavallés havían déxàda sa vida demunt aquesta tèrra, se feya mesté que fossen venjads. Que sa venjansa éra mólt bòna cuand emb élla se servía a Déu. Y que de sas maniòbras de com durlâ a terme milló sería qu’en xerrassen es nobbles, que tenían mólta més esperiènsi que éll. Per axò donà sa paraula a n’En Nuño Sanx: “Baróns, -va di- som venguds aquí per serví a Déu y a n’es nostro Réy aquí present, y emb éll tots juns som resolt fermós emb Mallorca, de consiguient, me parêx que quédarà cumplid si es nostro Réy admêt sa proposissió que li fa es de Mallorca. Perdonau que sigui tan concret, idò ara domés som es missatje d’aquéxa notissi, voltros sou es qu’heu de donà consêy.”

En Ramón Alamañ va sê es primé en contestà diguend: “An aquesta tèrra passareu, señó, acompañad de tots noltros per serví a Déu, y dins élla han mort servindvós mols de bons súbdits. Y ja que Déu vos dona ocasió de venjarlós, feishó, y axí goñarêu tota aquesta tèrra. Pêrque me parêx que, emb lo pillo que ha demostrad essê el Réy de Mallorca, y emb so conexement que té de s’isla, si eu acompañassem de cap a Berbería, d’allà matex sabría tornà de cap aquí emb un etzèrsit més gros d’es que té ara. Y quí sab si lo que ara goñêu emb ajuda de Déu y de noltros, eu podríeu perdre més endavant. Aprofitau s’ocasió, repetêsc, venjauvós. Axí serêu es señó d’aquesta tèrra sênsa cap pò de que vengui ningú dêsde Berbería.”

Just acabà de dirhó, En Geraldo de Cervelló y En Guiem de Claramunt ratificaren aquexas paraulas diguend: “Señó, per Déu vos suplicam que vos enrecordiguêu d’En Guiem Moncada, señó de Bearn, que tant vos estimava y bé vos servía, axí com a n’En Ramón y es demés bons hòmos qu’emb élls varen morí en es camp de batalla.”

Escoltads aquéxos consêys En Jaume contestà: “Cap opinió pug donà sobre es bons hòmos que varen morí en es camp de batalla, pêrque si axí va sotseí, va sê pêrque Déu axí eu va disposà y sa séua voluntad s’ha de respettà. S’idèa de vení y conquistà aquest réyne Nos la varem tení, y ja que parêx que Déu ha vengud a bé a satisfé sa nostra voluntad, anque sigui per aquest trattad, si se mira bé, quéda més que cumplid s’objettiu de goñà aquesta tèrra, ademés de que axí mos feym emb unas riquesas que me parêx mólt profitós agafarlâs. Y en lo que se referêx a tots es valéns que aquí han dexada sa vida, rês som de di, idò algo ténen élls que val més que tota sa tèrra que Nos desitjam, y ês sa glòri d’està emb Déu. Aquesta ês sa méua opinió.”

Encara durava es sò de sas derréras paraulas cuand a una, tots es d’es Moncadas y es Bisbes varen di que s’estimavan més prênde sa ciutad emb sa forsa de sas armas que acettà aquell trattad. Per aquest motiu En Jaume va envià un mensatje a n’es Walí de Mallorca refuand sa proposta. Lo que no va caure jens bé. Per lo qu’es Walí convocà a Córs esposandlís sa situassió demanand consêy. Tots a una varen dí que defensarían sa ciutad y sas séuas familis emb tant de coratje que parexerà que cada soldat s’ha triplicad. Y dit y fet emb aquex coratje se posaren a defensarlâ. Es cab d’uns cuàns de díes de ferosa y inútil lutxa, En Jaume I va comentà a n’es séu cónco Nuño Sanx: “Parêx qu’es nostros que mos aconseyaren lutxà, ara s’en enpenedêsquigan d’aquest consêy y vulguin acèttà es trattad que antes refuaren.”

Axí idò emb aquets pensaméns va convocà a Córt a n’es matéxos de sa primera reunió y lis va dí: “¡Quê!, ¿y ara que m’en deys?, ¿no havés valgud més acettà antes es trattad per las bònas que no ara?.” Escoltand aquéxas paraulas tots es preséns acotaren es cap y callaren.

Arribad es vespre, s’en anaren a sa tenda d’En Jaume es Bisbe de Barselona y En Ramón Alemañ, y li diguéren: “¿Per quê no acettàu es trattad que vos varen oferí s’altre díe?.”

Contestandlís: “Havés estad mólt millò que voltros eu havésseu acettad antes, y no que sigui jo ara es qu’eu faji, ja qu’axò se poría interpretà per part d’es mòros, qu’estig a punt d’essê vensud. Ara bé, si élls mos ho tornen proposà eu acettaré, ja que axí voltros eu volêu.”

Es díes anavan passand y es de ciutad no donavan señals de que volguéssen pattà. Axí que sa lutxa se mantenía intentand tirà per avall es cristiàns sa murada y defensandsê es de dedíns.

Però tans d’esforsos anavan agotand a n’ets enrevoltads, ja que éran mols ménos (devés 15.000) qu’es que atacavan, còsa qu’es cristiàns varen notà recobrand novas forsas.

Plano de Palma poc antes de s'assalt

ENTRADA DINS CIUTAD

Arriba londemà, escoltan missa y se dispòsen per sa batalla. Sas compañías d’infantería a devant de tot y derréra sa cavallería. Sa disposissió se va fé a s’esplanada entre es séu campament general y sa part nord de sa ciutad, devant sa porta de Bar Bolek. El Réy se sitúa devant sas compañías d’infantería y xécand sa ma armada emb s’espasa lis diu: “¡Endavant señós, pensàu que anàu en nom de nostro Señó Déu!”.

No se va mòure ningú; ni s’infantería, ni es cavallés, ni sa cavallería. En Jaume no s’ho poría creura, va quédà emb sa boca badada de veure que no li havían fet es més petit cas. Refet, emb veu alta se posà a résà diguend: “¡Mare de Déu nostro Señó, Nos som vengud an aquesta tèrra a fí de cristianisarlâ, intersedíu per noltros devant Éll pêrque no siguêm vensuds y deshonrads. Amèn.!”

Y dit axò se tornà a dirigí a s’etzèrsit diguend: “¡Endavant en nom de Déu!”. Però ningú per segona vegada se va mòure ni un pam.

“¡¡¡¿Per quê duttàu?!!!” -demanà En Jaume tot emipad, tornand a cridà: “¡Endavant en nom de Déu!”.

Aquest pic sí se varen comensà a mòure de cap a n’es fòsso, de cap a n’es tros que havían conseguid cégà. Y arribandthí tot s’etzèrsit se posà a cridà a una sòla veu sêns’aturà d’avansà: “¡¡Santa María, Santa María!!”. Y eu repetiren més de trênta vegadas seguidas. Tan aviad havían entrads es cristiàns dins Ciutad per sas enclétxas de sa murada, com es Walí de Mallorca se presentà devant élls emb sos séus a ferlís front montand un cavall blanc, com tenía per costum, (En Jaume I escriu: “ab tant fo vengut lo rey de Maylorques cavalcán en un caval blanch: e el havia nom Xech Abohehie...”), y si no havés estad pêrque just derréra élls va entrà una compañía de cavallería d’Aragó cridand: “¡San Jordi, firam, firam!”, de ben segú qu’elz havéssen fets reculà.

(Cónta el Réy En Jaume que después de goñada Palma y xerrand emb sos moros prisionés, per médiassió d’intérprete, aquéis li contaren que cuand entrà sa cavallería dins ciutad per primé pic, varen veure a devant de tot un cavallé tot vestid de blanc, montand un cavall blanc y emb sas armas també totas blancas; lo qu’elza va assustà mólt. Per lo que s’interpréta que aquesta visió que tenguéren no éra altra que sa de sa figura de San Jordi, patró de sa cavallería.) (Per aquéxa època Sant Jordi éra es patró ESCLUSIVAMENT d'Aragó, de Cataluña no'u va sê fina a 1436 y emb so permís d'el Réy d'Aragó, En Juan II)

Ara bé, es primé cavallé qu’entrà dins Ciutad va sê En Juan Martínez de Eslava, de sas tròpas reyals. Derréra éll hey entraren En Bernat de Gurb, Sire Guilleumes, fiy d’el Réy de Navarra, per mal nom en “Soyrot” y En Ferrando Pérez de Pina, còm es més importàns.

S’infantería cristiana y sa mòra s’aturaren a pocs métros uns d’ets altres, no atrevindsê cap d’es dos contingéns a sê es primés a envestí; però com que just derréra s’infantería entraren es cavallés anomenads emb altre grapad de gent a cavall, aquéis no miraren prim y envestiren a n’es moros, però tantas éran sas llansas qu’elz esperavan que, encabritandsê sas bistis per no porê avansà a pésà d’essê esperonetjas emb forsa, es cavallés giranren coa y anaren uns métros cap enréra. A élls se lis juntaren un altre grapad arriband essê entre es dos grupos una cincuantena, y emb s’ajuda de s’infantería ben cubèrta d’escuts, tornaren envestí y tornaren essê turads. Però es cavallés qu’estavan un poc més enréra d’es front de sa batalla, no poguend avansà pêrque aquéxa se desarrollava a tot lo ample d’es carré qu’avuy en díe se li díu de San Mikèl, que, desitjosos d’embrutà sas séuas espasas de sang mòra, tots a una se posaren acridà: ¡Santa María Mare de Déu, vergoña, cavallés, vergoña!. Aquets crits varen destxondí a n’es de devant, que envestiren emb tanta de forsa que atropellaren a tota sa primera línea de defènsa mòra. Rómpre aquesta forta defènsa emb bòna pèrdua de vidas y mólta de sang, va fé reculà a n’es defensós, primé a poc a poc y llevò a corrensos. Enterad es pobble de s’ètsit de s’entrada d’es cristinas dins Ciutad, emb gran cantidat entre hòmos, donas y infàns, escaparen per sas portas de Porto Pi y de Bar Belet, de cap a n’es pobbles y a sas montañas. (Cónte En Jaume I que trobaren tantas riquesas cuand entraren es critiàns per dins sas casas, que se despreocuparen totalment de persequí a n’es que fugían de dins Palma per sas portas de Porto Pi y d'es Camp.)

Arribad En Jaume I a sas portas de sa Mudayna, es de dedíns li varen envià un missatje que xerrava “el nostre llatí”, per arribà a un acord de rendissió. Y emb axò estavan cuand dos soldats de Tortosa demanaren xerrà en privad emb éll, que, accedind li diguéren: “Señó, si mos donau una gratificassió vos porêm du a hon està el Réy de Mallorca.”

¿Qu’en volêu? -contestà totduna En Jaume-.

Dos mil lliuras -diguéren-.

¡Fet, ja hey m’hi porêu du! -replicà En Jaume-.

Y dit y fet, déxa a un nobble a carreg de sas tròpas que assetjavan sa Mudayna, emb órde de no atacà fins que éll tornàs, y partexen tots tres juntament emb En Nuño Sanx. Arribads a sa casa hon s’hi trobava, entraren tots ben armads trobandthí a dins sa sala a n’es Walí y tres soldats séus armads emb llansas. Es Walí, segóns sa crònica d’En Jaume, anava vestid de blanc y emb una capa blanca. Aquex se va entregà y En Jaume ordenà a n’es dos soldats de Tortosa que féssen sâbre a n’es Walí, qu’emb éll hey déxaría a dos cavallés y altres hòmos per gordarló, que no tengués pò de rês, que sa séua vida no perillava jens. Resolt axò s’entornà de cap a sa Mudayna y arregglà s’entréga de sa fortalesa a canvi de no matà a ningú d’es de dedíns. Entre es que s’entregaren hey havía tota sa famili d’es Walí emb s’únic fiy que li quedava. Un al·lot de 13 añs, que més tard se fería cristià rebend es nom de Jaume, y que se posaría a n’es servissi d’el Réy. (Rebend a 1250 p’es séus bons servissis es castell y pobble de Gotor). Tot axò va sotseí díe 30 de Desembre de 1229.

Plano de sa Mudayna poc antes de s'assalt

Londemà dematí En Jaume se trobà qu’es séus criads encàra no se li havían presentad, ja que juntament emb la resta de s’etzèrsit, domés se preocupavan de rapillà tot cuant porían. Ets habitàns de Ciutad que no essênd musulmàns s’havían quedats dins sas séuas casas, cuand hey anavan es conquistadós a fé rapilla élls ja elz espéravan a n’es portals, oferindlís tota classa d’alacas d’o, argent, cadenas, pédras bònas, etc., a n’es tems que lis deyan: “¡jau, jau, tot per voltros, però no mos fejêu mal, respettau sas nostras vidas!”. Donà órde En Jaume I que sa mesquida majó fós beneída y se fes allà una missa d’Acció de Grassis. Y axí se fa dêsde llevò ensà cada díe 31 de Desembre. Ja havían passad es mitjdíe y entre tot es truy de sa celebrassió eclesiática no havía tengud tems de pégà cap mossegada dêsde que se xecà, ja que com som dit més amunt, es séus criads encarara no se li havían presentads. Axí que se topà emb En Lladró, cavallé aragonês que, sabedó de s’insidènsi d’En Jaume li va fé sâbre, que un d’es séus s’havía instalad a una bòna casa y que tenía carn de vaca acabada de torrà, que si volía porían anà allà a consolà sa gana y a quédarsê a romandre. En Jaume acettà mólt gustós.

Trascripsió de sas normas de celebrassió de sa festa de sa Conquista a l’añ 1614, escritas en mallorquí ofissial (1):

“La vigilia de sànt Silvestre y sànta Coloma. Item: los Magnifichs Juràts se juntan en la Sàla, y cuànd sus Magnificencias arriban, quiscun per sí, se tòcan menestrils, tambors y trompetas; y juntàts, se trèu lo estandàrt Reàl á la finéstra per los ministres de la Universitàd, y sèuan sus Magnificèncias en lo bànch, fins sàlve de música, y vàn á se càsa.

Lo dia de sànt Silvestre y sànta Coloma. Item: los Magnifichs Juràts se juntan en la Sàla dematí ab los oficiàls universàls, y sentanse en lo bànch de las Magnificèncias, y pàssa la compañía dels artillérs de la Universitàd: fàn sàlve, assitind tots los càps dels oficis Reàls en los bànchs, per órde, en la plàza de las Corts. Passàda dita compañía, los Magnifichs Juràts y oficiàls universàls trèuan lo estandàrt Reàl, posàntló en mitg la plàza de Cort, y acompañàts dels dits oficials, vàn al Castell reàl, reben lo ilustrissim Llòchtinént, vàn á la Sèu y acompañan la processó, y los Magnifich Bàl·le y Veguér ab sos assasors y notàbles personas á cavàll rondan la ciutàd, y lo honoràble Mèstre de Guàyta á pèu, ab compañía de sos ministres y àltres personas, rondan la ciutàd. Item: cuànd la processó es en lo Payró, se cànta la Salve Regina ab se oració, y féta la conmemoració, lo bastió de sànt Antòni fà sàlve de mosqueteria y artilleria, y los àltres bastións fins á la pòrta Pintàda, saludan cuànd pàssa la processó. Item: partind la processó del Payró, và á la pòrta Pintàda, y féta la ceremònia y entràda en la ciutàd, se cànta lo Te-Deum y và la processó á sànt Michèl, entra per la pòrta de la còsta, y aquí venen alsàr lo còs preciós de Jesucrist (en una missa que se està celebrànd), ixen per la àltra pòrta, y acompàñan la processó á la Sèu y ohuen lo sermó de la conquista: y acabàd, déxan su ilustrissim al Castell, tornan á la Sàla, y de pàs sus Magnificencias y oficiàls universàls, estojan lo estandàrt Reàl.”

1.- Hist. Gral. del reino de Mallorca.1841, T.II p.781/82. p’es séus Cronistas.

Es cap de varis díes, se li presentaren en Nuño Sanx, En Bernat de Santa Eugèni, es Bisbe y es Sagristà de Barselona, demanandlí que fes subasta de prisionés, riquesas y bestià. De totduna En Jaume se va negà alegand que lo que s’havía de fé primé éra acabà de conquistà tot es réyne, que no s’havía de donà ocasió a qu’es mòros se reféssen.

Però no s’avenguéren a rahóns y insistiren de qu’havían de fé subasta. Y com que tothom estava d’acord emb aquexos personatjes, no li quédà més remêy que claudicà y convocà a subasta (almoneda). Tans varen essê es bens que se subastaren qu’aquéxa va durà tres mésos, d’es Jané a n’es Mars de 1230. Però axí y tot sa soldadesca no va quédà contenta y s’amotinaren, sabedós de qu’es nobbles havían copad més de lo que havía surtid a subasta, y axí s’en anaren a saquetjà sa casa que havía agafada per éll En Gil de Alagón, que éra sa que lis quedava més aprop. Cuand En Jaume s’endonà cónta y volgué posà remêy anand de cap allà, ja la trobà tota saquetjada. Dirigindsê a n’es saquetjedós lis va di: “¿Com vos sou atrevids a saquetjà sa casa d’un Cavallé estand jo aquí, y sêns’havendmê presentada cap quéxa ni reclamassió?”.

“Señó -contestaren- ¿a cas no mos merexêm tení cada un de noltros part de tot lo rapillad emb mobbles, animals y bistis, talment com eu ténen es nobbles y cavallés?, aquí mos estam morind de fam, per axò señó, tots noltros mos volguéssim entornà de cap a sas nostras tèrras.”

plana 48 Llibre dels Feyts

Sic – “ e dixeren, Señor nos merexem part hauer casen en aquelles coses que son preses axi com los altres quiu han e no hauem nostra part e morim de fam aqui e volrriem en tornar en nostra terra.”

“Señós -lis contestà En Jaume-, lo qu’heu fet no està bé y d’axò n’heu de donà cónte, y procurau no tornarhó fé pêrque vos donaré un càstig etzemplà que vos sabrà mólt de gréu haverhó fet, y més gréu me sabrà a jo que me voré forsad a imposarvoshó.”

Però aquets avisos no varen serví de rês ja qu’es cab de dos díes més tornaren a saquetjà una altra casa, aquest pic sa d’es Paborde de Tarragona. Vend aquest comportament de sas tròpas, En Jaume y es nobbles se refugiaren a sa Mudayna de Ciutad y a sa Mudayna de Goméra (avuy castell d’el Temple), hon també hey duguéren sas séuas riquesas. Y reunindlós a tots lis va di: “Baróns, si axò seguêx axí ês possibble que també noltros perdiguêm lo que tenim, y no domés axò, sinó que inclús sa nostra vida se pòsi en perill. Axí que, armauvós y anêm a sa plassa a plantarlís cara.” Axí eu varen fé, y una vegada arribads allà En Jaume se dirigêx a sa soldadesca y lis diu: “Nos, vos avisam de qu’heu obrad malament per segón pic emb sos nostros nobbles, però sabiguêu que en es pròtsim amotinament, vendrêm ben armads y vos envestirêm, y es que fejêm prisionés elza penjerêm p’es coll.” Ditas aquestas paraulas se varen tranquilisà y s’entornaren tots per hon venguéren. De resultas de tots aquets moiméns, per Reyal Privilègi de díe primé de Mars de 1230, se donà órde de fé inventari de tot cuant hey hagués dins sa ciutad y dins tot es réyne, comensandsê a midà sas fincas y possessións, empleyandsê emb un principi sa “jovada” còma unidad de mida, però per un altre Privilègi de sis d’Ottubre d’es matéx añ, se va passà a midà emb “destres”, còma mida més apropiada per sas petitas propiedats.

(Sa jovada ês una mida pròpi de Baléàs, que deriva da sa “jugum” romana, qu’ês s’estensió que se pot llaurà a lo llèrg d’un díe emb una pareya de bòus, y equival a 113.648 m² o lo qu’ês lo matex, a 16 corteradas. Es destre també ês una mida pròpi de Baléàs, y té una estensió de 17’757 m². (Sa mida equivalent a n’es destre a Cataluña ês “l’estadal”, que midêx 11’117 m².) Vêt aquí una vasa més que confirma sa no repobblassió de Mallorca per catalàns. U Réy En Jaume empleyà sas midas pròpis de Baléàs usadas desd’es tems d’es romàns, envés d’usà midas catalanas o aragonesas. ¿Per quê?, de resultas d’es convènis emb sa pobblassió mallorquina nativa no islamisada. O siga, Jodíos y romànics, (Al-rumi) qu’ês sa gent que xerrava romàns mallorquí, fossen cristiàns o no. Aquestas midas se varen seguí empleyand fins a s’adopsió d’es Sistéma Mètric Dessimal a n’es siggle XIX.)

Y AQUÍ SURT SA PREGUNTA: ¿PERQUÊ VAREN EMPLAYÀ SAS MIDAS MALLORQUINAS PER FITÀ SAS TÈRRAS Y NO EMPLEYAREN SAS ARAGONESAS O SAS CATALANAS?, -PÊRQUE NO'Y VA HAVÊ CAP REPOBBLASSIÓ DE CAP CLASSA Y ES MANÒBRAS QUE FITAVAN ÉRAN MALLORQUÍNS-

Ja havían passad Pasco de 1230, cuand en Nuño Sanx va comensà es truy d’armà una nau y duas galèras per anà a piratetjà per sas còstas de Berbería. Y emb axò estava cuand En Guiem de Claramunt va caure malalt, morindsê es cap de vuyt díes. No acabavan d’enterrarló cuand En Ramón Alamañ y En García Pérez de Meytats aragonesos de s’etzèrsit d’el Réy, també varen caure malals morind totdós es cap de pocs díes. Después d’ells se posà malat En Geraldo de Cervelló, fiy d’En Guiem de Cervelló, germà majó d’En Ramón Alamañ, morind d’es matéx mòdo es cap de vuyt díes més. Llevò caygué malalt es Conte d’Ampurias, y es cap de vuyt díes més també va morí. Y axí un derréra s’altre s’anavan morind juntament en part de sa soldedesca, sa que, vend sa pèsta que s’havía manifestada lis entrà pànic y s’autollissensiaren, partind de cap a ca séva a sa Península més aviad que a corrensos. En Jaume, per aturà s’epidèmi ordenà que se féssen caramulls emb sos mors y qu’elza cremassen a tots. Vend En Péro Cornel que ja éran pocs es cavallés que no havían mort, o que no s’en havían entornads de cap a Fransa y a sa regió de Cataluña (entre es cavallés y nobbles que també partíren hey va havê en Pédro Infant de Portugal), proposà a n’el Réy que si li donava cent mil sòus, s’en aniría de cap a Aragó y d’allà duría 150 cavallés més, per cubrí sas baxas d’es mors y d’es que s’en havían anads. Hey vengué a bé En Jaume, y ademés li va donà un mensatje per essê entregad a N’Ato de Fosses y a n’En Rodrigo Lizana, totdós d’Aragó, conminandlós a que se trasladassen a Mallorca emb sa séua gent per servirló, emb pago d’es fèudo qu’emb éll tenían. Una vegada arribà en Péro Cornel emb sos reforsos, estand ja dins el 1231, En Jaume I, En Nuño Sanx y En Péro Cornel emb un grapad de cavallés y altrres tans d’infantería, varen dessidí fé una descubèrta de cap a sas montañas agafand es camí de Buñóla (s’original, que passa per lo qu’avuy en díe ês es barri de s’Endiotería). Es cab d’una bòna estona d’havê partids, varis cavallés de sa vanguardia se presentaren a n’el Réy y li varen fé sâbre que sa tròpa d’infantería, havía prês es camí de cap a Inca envés d’ana a Buñóla com havía ordenad. Devant aquéxas notissis el Réy encomenà es mando de sa retaguardia a n’En Guiem de Moncada, fiy d’En Ramón de Moncada, mort, y esporetjà es séu cavall anand de cap a fé tornà enrréra a s’infantería. Però donandsê cónta de que un esbart d’un cinc cens mòros elz estavan controland, tornà arréra déxand qu’es grupo d’infantería de vanguardia seguís camí. Costatand que sas séuas forsas s’havían dividid, donà órde de montà campament hon se trobavan, però va rebre es consêy de que no éra jens prudent acampà tan aprop de s’enemig, ja que se calculava que éran més de tres mil en total. Debud an axò va dessidí seguí sas passas de sa vanguardia y anà a romandre a Inca. Londemà s’entornàren de cap a Ciutad sêns’havê tengud cap enfrentament. Un bon díe se presenta a n’En Jaume I es Mèstre de s’Órde de l’Hospital, N’Hugo de Forcalquier, que, escusandsê per no havê pogud està a sa batalla de sa conquista, per haversê enterad massa tard, devant éll se presentava emb 15 cavallés per ajudarlí a lo que fós mesté. (1) Diguendlí: “Vos, que sou es nostro señó triad per Déu per du a terme aquesta gran empresa de conquistà aquest réyne, de bon segú que no permetrêu que sa nostra Órde no prengui part d’es fets que quédin per fé, y que per vergoña nostra, pugui di sa gent qu’es de l’Hospital no prenguéren part d’aquest fet d’armas. Y per axò també vos deman que tenguêm part de s’herènsi de conquista dins aquest réyne” Contestand En Jaume: “Segú que no innoràu jens s’afètte que Nos vos tenim de sempre a vos y a sa vostra Órde, per axò vos dig que de bòna gana ferêm lo que me demanàu. Ara bé, si no fós pêrque ja som fetas sas partións y no s’en havéssen anads mols d’es que rebéren herènsi, mos havés estad fàcil donarvós part material, però ara eu vêtj bastant difíssil, no obstant porêu està segú de que faré es possibbles pêrque no quedêu sênsa rês.” Acabada s’audiènsi En Jaume convòca a Córs a tots es que se trobavan a Mallorca y lis dona cónte de sas pretensións d’es frares de l’Hospital, y lis demanà per favó que lis donassen part de lo que lis havía tocad. Tots contestaren qu’axò éra impossibble de fé, ja que éran mols es que s’en havían entornad de cap a ca séua a sa Península, y no volían assê élls totsols es que donassen part a n’es de l’Hospital. Axí En Jaume lis va di: “Baróns, una fórma sabêm per arregglarhó.” -¿Quina?, varen demanà- “Nos tenim sa mitad de tota sa tèrra de Mallorca, per consiguient per sa méua part lis donaré una bòna alquería. Llevò a n’En Guiem d’Ampurias, que du sa relassió de tot cuant vos a tocad a cadascú, li dirêu qu’ês lo que volêu donarlís, sênsa que sigui cap alquería, ja que no sería just que voltros vos quedasseu sênsa cap per donarlâ a élls, però sí que lis podrêu donà colca tros de tèrra. No consentiguêu Baróns, que tan distingida Órde se quédi sênsa rês, ja veys que jo som es primé en donà còsa y etzemple.”

Convensuds tots es preséns emb donà algo, va envià a cridà a sa séua presènsi a n’es Mèstre de l’Hospital, y li va di: “Mèstre, vos sou venguds aquí per serví a Déu per demunt totas sas còsas, y llevò a Nos emb aquesta conquista. Sabiguêu idò, que Nos y es Baróns som venguds a bé emb lo qu’heu demanad, y maldement ja tot està repartid y en faltin mols d’es que rebéren herènsi, vos donarêm lo abastament pêrque poguêu mantení trênta cavallés, manand qu’axí se reflètti a n’es llibre d’es Repartiment. Nos, vos denarêm una bòna alquería, y maldement ets altres no puguin correspondre talment que jo, cada un d’élls vos donaràn tèrras abastament p’es vostro sosteniment. Me parêx qu’emb tot axò vos porêu donà per ben satisfet y honrad, ja que vos doman lo matex que a n’es de s’Órde d’el Temple, que han dexada mólta de sang demunt aquesta tèrra.”

Plana 49 LLibre dels Feyts

Plana 50 Llibre dels Feyts

Còma mostra d’agraiment es Mèstre de l’Hospital y es frares qu’emb éll estavan, se varen xecà y anaren a bessà sa ma d’En Jaume. “Señó -li diguéren a continuassió- ja que tant de favó mos sou fet y tan bon al·lot eu demostrad sê, mos atrevim a demanarvós que mos donêu també part d’es mobbles y bestià, axí com unas cuantas casas que poguêm habità.” (Emb aquets fets se vêu que, dêsde sémpre, es sac d’ets eclessiàstics ês un sac sênsa fóndo.)

En Jaume devant tant d’atreviment y pòca vergoñaría, envés d’enfadersê li pégà per riure, y fend sa mitja se dirigêx a n’es nobbles diguendlís: “¿Quê vos parêx lo que ara mos venen demanand aquets frares?.” “¡Qu’ês impossibble Señó! -varen contestà, afagind- mols són es que ja han gastad lo que lis tocà emb aquets bens, y enréra no voldràn tornà per repertirhó en ningú. En cuant a sas casas, colcuna s’en podrà trobà que lis vengui bé o colca trast hon s’en puguin fé una.”

“¿Y si vos dig qu’hey pot havê un mèdi de ferlós conténs sênsa perjudicà a ningú?”. “¡Enhòrabòna!” -li contestaren tots a una.

“Idò sênd axí, que se quédin emb sa Dressana, hon hey trobaràn casa costruída. Y en cuestió de mobbles lis donaré sas cuatra galèras qu’heyà, y que pertenesquéren a n’el Réy mòro de Mallorca, axí tendràn part emb tot tal com élls demanan.”

Conformes se quedaren tots es nobbles y ben conténs que se posaren es frares. Es cab de varis díes va cridà a n’En Berengué de Palòu, Bisbe de Barselona, a n’En Nuño Sanx, a n’En Jimeno de Urréa y a n’es Mèstre de l’Hospital, y lis va di que se preparassen emb sos cavallés per surtí a donà batalla a n’es mòros de sas montañas. Y axí eu féren partind londemà de cap a Inca. Una vegada allà cridà a n’es Bal·le (anomenad a petissió d’En Ben Abêt) y li demanà si sabía o conexía a colcú que sabés avón s’havían refugiads es mòros. Aquex va di que sí qu’estavan a sa part de llevant, a sas còvas de sa sèrra d’Artà a unas 7 llégos de distansi. Conegudas aquéxas novas, londemà dematí partexen de cap a Artà arribandthí es decapvespre. Plantan tendas y entrand sa foscó vêuen p’es serrals un caramull de fogatéras, que delatavan sa posissió y sa cantidad aprotsimada de mòros que romandravan per allà. Arriba lo sen demà y sa lutxa no se va fé espérà; però com que anà de cap a munt ês més pesad que de sen revés, En Jaume va rebre consêy d’es séu cónco, de qu’elza dexassen fé, que no valía la péna continuà p’es gran cansament qu’estavan sufrind sênsa conseguí rês. Ja que ni tànsols es fonèbols conseguían destroí sas còvas, per móltas de pedròtas que tiravan. En Jaume contestà que s’ho pensaría, que donaría una resposta después de dinà. Però vet aquí, que mentras tans, es Mèstre de l’Hospital N’Hugo de Folcarquier va conseguí que d’amagad, un grapad d’es séus hòmos arribassen fins ben aprop de hon estavan es mòros, y arribads allà provocaren un incèndi qu’emb ajuda d’es ventot que feya, conseguiren cremà més de vint cabanas situadas devòra s’entrada d’unas còvas. Después y emb sas flamas encara ben visibbles lis proposaren rendissió; a lo que varen contestà de que si d’aquí a vuyt díes élls no havían rebuda ajuda d’ets altres mòros que per allà aprop se trobavan, s’entregarían a condissió de que no fossen fets esclaus. Posandthó en conexement d’En Jaume aquex se va negà, diguend que tots quedarían d’esclaus; acettand però espérà es plas que demanavan, que acabaría es matex diumenge d’el Ram de 1231. Però com que per aquella època ni havía mols que d’es séu cap feyan es séu vent, no havían passads més que un parêy de díes cuand En Pédro Massa emb un grapad de cavallés séus y un bon número de almogàvares, arribaren fins a unas còvas d’una altra part d’es serrals presentand batalla, conseguind fé prisionés a uns cinc cens mòros emb sas séuas familis y tot es séu bestià.

(Es Croniste d’Aragó Desclot, capítol 79 diu d’ets almogàvares: “Aquestes gents qui han nom almugavers son gents qui no viuen sino de fet de armes, ne no están en viles ni ciutats, sino en montanyes é en boschs, é guerrejen tots jorns ab serrayns. E entren dins la terra dels serrayns una jornada ó dues, lladrunyant é prenent dels serrayns molts é de llur haver, é de aço viuen. E sofferen moltes malenances que els altres homens no poríen sostenir, que be passaran á vegades dos jorns sens menjar, si menester los es : é menjarán de les herbes dels camps, que sol no s’en prehen res : é los adelids quels guien saben les terres els camins. E no apporten mes que una gonella ó una camisa, sia istiu ó ivern, é en les cames porten unes calses de cuyr, é en els peus unes avarques de cuyr. E porten bon coltell é bona correja é un fogur á la cinta. E porta cascú una llansa é dos darts é un seró de cuyr en que apporten llur vianda. E son molt forts é molt laugers per fugir é per encalsar. E son catalans ó aragonesos ó serrayns. E aquelles altres gents que hom apella Golfins son castellans é salagóns é gents de porfunda Spanya, é son la major partida de paratge. E per ço com no han rendes, ó han degastat o jugat, o per alguna mala feyta, fugen de llur terra ab llurs armes. E axí com á homens que no saben altre fer, venensen á la frontera dels ports de Muradal, que son grans montanyes é forts é grans boscatges, é marquen ab la terra dels serrayns é dels crestians, é quens passa lo camí qui va de Castella á Cordova é á Sivilia, axí aquelles gents prenen crestians é serrayns. Estan en aquells boscatges, é aquí viuen : é son molt grans gents, tan que el rey de Castella non pot venir á fi.”)

Arribad es diumenje d’el Ram envià En Jaume un missatje a n’es mòros que quedavan, emb so menssatje de que se rendissen y cumplissen lo convengud. Axí eu féren, replegaren sa ròba y comensaren a devallà de sas còvas, déxand allà dalt tot es gra y ets animals. Tots élls sumavan entre hòmos, dònas y infàns un total de mil cinc cens, que, sumads a n’ets altres féren un total de dos mil prisionés esclàus. En cuant a n’es bestià, cónta En Jaume que replegaren dèu mil vacas y més de trênta mil euveyas. Estand ja a Ciutad, En Jaume va rebre sa notissi de que N’Ato de Foces y En Rodrigo Lizana havían partids de cap a Mallorca. Es cab de dos díes desembarcà a Pollènsa En Rodrigo emb una nau ben carregada emb trênta cavallés ben armads y emb sas séuas monturas. També li féren sâbre que durant sa travessía se toparen emb un temporal, y qu’es barco de Bayona hon hey anava N’Ato de Foces y En Blasco de Maza emb un bon grupo de cavallés, va fé aygo, y no poguendló governà bé es matex temporal eu s’ho endugué a sas costas de Tarragona hon desembarcaren. Havía passad ja s’estiu d’aquex añ de 1231 cuand el Réy cridà a n’En Bernat de Santa Eugèni, señó de Torroélla, y li va di qu’havía passad ja mólt de tems dêsde que conseguiren goñà Mallorca, que s’en volía entornà de cap a n’es séu réyne de tèrra fêrm, y que éll quedàs a Mallorca de Llogtinent séu. Que donaría órde a tots es cavallés y a tota sa gent d’es réyne que l’obeíssen talment com l’obeiríen a éll. En Bernat agraí aquéxa distinssió que li feya, però que com que sa responsabilidat éra mólt gròssa, que en pago li donàs per sempre es castell de Pals, situad devòra de Torroélla y de Palafurgell. Hey vengué a bé en Jaume y ademés, se firmà convèni hon també s’escriturà qu’es gastos que tengués que fé dins es réyne de Mallorca en profit d’el Réy, fossen a carreg de sas arcas reyals. Llevò convocà a Córs d’es reýne de Mallorca y lis va di: “Baróns, ja fa 21 mesos que som estad aquí dêsde sa conquista de sa ciutad de Mallorca, sênsa volervós déxà totsols. Però estand ara a s’entrada de s’ivèrn, y que grassis a Déu parêx que no heyà rês que teme dins aquesta tèrra, Nos mos ne volêm entornà de cap a ca nostra. Dêsd’allà, milló que no dêsd’aquí vos podré donà consêy, vos podré envià reforsos per sa defènsa de s’isla, y si fós mesté, vendré totduna de cap aquí. Porêu està segús que tant de díe com de nit estiré pensand emb voltros. Ja que Déu m’ha consedit aquesta grassi, que cap altre Rey d’España ha poguda tení, de porê conquistà un réyne qu’està en mitj de la ma, y de que haguêm pogud edificà un’igglesi a nostra Señora Santa María, sênsa contà sas que se xecaràn més endavant. No tenguêu ansi, no vos abandonarêm. De Llogtinent méu quédarà entre voltros En Bernat de Santa Eugèni, per lo qu’esper que fejêu per éll lo que feríeu per Nos.”

(A n’es “Libre dels Feyts” En Jaume diu 14 mesos, però seguind fidèlment sas séuas notissis, són 21, ja que domés emb sa subasta d’es bens de sa ciutad se tardaren 3 mesos de 1230, emb lo que mos situam a Mars d’aquex añ, -capítol 80- . Que passad Pasco de 1230 -capítol 81- En Péro Cornel s’en va a Aragó a sercà 150 cavallés. Que per s’estiu de 1230 -capítol 82- emb sos cavallés ressién arribads fa una descubèrta per sa sèrra de Buñola passadas sas festas de Pasco. Y en es capítol 88 mos fa sâbre, tal com som apuntad més amunt, qu’es plas de vuyt díes que varen demanà es mòros de sas còvas d’Artà acabava es diumenge d’el Ram. Per lo que no se pot referí a sa matéxa Semmana Santa de 1230, pêrque es fets que relata sèt capítols més enréra, diu que ja havían passad Pasco. De resultas d’aquets cóntes, no va està 14 mésos com pòsa, sinó manco 21, ja que xèrra que s’estiu ês passad y s’ivèrn està demunt. Per consiguient còma mínim se tròba a n’es més de Setembre de 1231.)

Y después de totas sas despedidas, partí de cap a n’es port de sa Paloméra (avuy San Tèm), hon hey havía fondetjadas espérandló duas galèras, una d’En Ramón de Canêt (condat de Rosselló) y una altra de sa ciutad de Tarragona. Arribad allà s’embarcà a sa de Canêt y es séus acompañàns dins sa de Tarragona. Sa travessía va durà tres díes. Tòcan tèrra y fondetjan entre Tarragona y Tamarit, y después de fé vespre allà matex partêx de cap a Tarragona hon va desembarcà, y d’allà s’en anà de cap a Zaragossa passand per Montblanc y Lleyda.

RELASSIÓ D’ES PRINCIPALS PRIVILÈGIS

DÊSDE JANÉ DE 1230 A DESEMBRE DE 1232 DONADS P’EN JAUME I.

A 15 de Mars de 1230 consedêx es Privilègi de sas Franquissis. Es document que transcrivim aquí ês sa còpia que se va fé d’un supost original díe 7 de Gost de 1248, en Llatí.

“Noverint universi, quod ante praesentiam nostri Arnaldi de Fonte bajuli majoricen. Pro domno Carrotio gerente vices in regno majoricen, pro illustrissi. Domino Jacobo Dei gratia rege Aragonum, majoricarum et Valentiae, comite Barchinonae et Urgelli, ac domino Montis-Pessulani, comparuerunt Robertus de Pulcrovicino, Gulielmus de Turricella, Bernardus de Turricella, Gulielmus Delfi, Bernardus Españolo, Bernardus de Granata, et Aries Suañez consules majoricenses, nomine universitatis majoricensis, nobis suplicantes, et etiam re q˜irentes q˜atenus faceremus eis translatari in formam publicam instrumentum originale franquesiarum maior quod in nostra praesentia attulerunt, et eidem traslato auctoritatem nostram et decretum daremus, seu praestaremus, ut tantam vim haberet, quantam et suum originale. Nos itaque bajulus ante dictus, attenta dicta supplicatione, et habita super praemissis deliberatione plenaria, paedictum instrumentum originale franquesiarum major, septimo idus augusti, año Domini millesimo, ducentesimo quadragesimo octavo, ut sequitur fecimus translatari.”

FRANQUISSIS D’ES RÉYNE DE MALLORCA

“In Christi nomine. Manifestum sit omnibus tam praesentibus quam futuris, quod Nos Jacobus Dei gratia rex Aragonum et regni maioricens, comes Barchinonae, et dominus Montis-Pessulani, cum praesenti publica scriptura perpetuo valitura, per nos et omnes heredes et succesores nostros, damus, concedimus et laudamus vobis dilectis et fidelibus nostris universis et singulus populatoribus regni et civitatis majoricens. Habitantibus praedictam civitatem et totam insulam, ut ibi poluletis et habitetis, et damus vobis casas et casales, hortos et hortales, et terminum civitatis, prata, pascua, aquas dulces, maria, et littus maris, venationes, pascuaria plana et montana, herbas, ligna ad domos et naves, et ligna alia construenda, et ad omnes alios vestros usus. 1- Et possitis piscari in mari libere, stagnis tantum retentis nobis; possesiones autem omnes quas in civitate vel in regno habebitis vel possidebitis habeatis francas et liberas, sicut eas habibitis per cartas nostrae donationis, et possitis de eis facere cum prole et sine prole, omnes vestras voluntates, cincumque voleuretis, exceptis militibus et sanctis. 2- Damus iterum vobis, quod in civitate et regno Majoricarum, et per totam aliam terram dominatuonis nostrae, et regni Aragonum, tam iis terris, quas hodie habemus, vel in antea poterimus adipisci per terram et mar, sitis franchi et liberi, cum omnibus rebus es mercatis nostris ab omni lesda, pedatico, portatico, mensuratico, et penso, et ribatico, et ab omni questia tolta, forcia, demanda, praestito, hoste, et cavaltata, et earum redemptione postquam insula fuerin adquisita. 3- Non donetis carnaticum de vestro bestiario ullo tempore, passaticum, herbaticum, neque quarentenum. 4- Naufragum aliquod non erit unqueam in partibus insulae supra ditae. 5- Si quis traxerit cultellum vel ensem versus alium, minando vel irascendo, donet nostrae curiae sexaginta solidos, vel manum perdat. 6- Si quis captus fuerit in latrocinio aliquas res furando, teneat ille cujus res fuerit latronem illum tandiu, donec suas res recuperet, et postea reddat illum curiae ad justitiam faciendum. 7- Nullus de adulterio puniatur in rebus vel in persona, nisi mulier vel vir proponat quaerelam de violentia, vel fortia sibi facta. 8- Omnia malefacta, quae fuerint inter habitatores civitatis possint probi homines pacificare et definire, antequam sit clamor vel firmamentum ad curiam factum. 9- De injuriis et maleactis de quibus curiae fuerit factus clamor, formabilis directum in posse nostrae curiae, et reus dabit quintum pro calonia si sit convictus, sed primo debet satisfacere conquaerenti. 10- Pro quinto curiae lectum, arca non pignorabitur, neque vestes, neque arma peronae suae. 11- Si quaerimonia facta fuerit de possesione vel re immobili, non dabitis caloniam, neque quintum. 12- Habitatores civitatis placitabunt de tertio in tertium diem. Extraneus de die in diem si conveniatur. Sed si conveniat, utetur jure vicini. 13- In causis injuriarum damnis vulneribus illatis, procedatur segundum usaticum Barchinonae. 14- Si debitor vel fidejussor aliquis sit effectus, et terminus sit transactus, et inventus fuerit in civitate vel in regno Majoricarum, non possit fori privilegium allegare, sed ibi teneactur respondere. 15- Pro aliquo crimine vel delicto, vel demanda, non faciatis vobiscum vel cum bajulo aut curia civitatis batallam per ferrum candidum, per haminem, nec per aquam vel aliam ullam causam. 16- Curia, bajulus, sagio vel eorum locumtenentes non intrabunt domos vestras pro aliquo crimine, vel causa suspectionis, per se solos, sed intrabunt cum duobus vel quatuor probis hominibus civitatis. Hoc idem sevabitur in navibus, et lignis, furnis, et molendinis. 17- Sacramentum calumniae facietis in causis vestris, sed nihil inde dabitis, vel ponetis pro jurejurando faciendo. 18- Non dabitis curiae, bajulo, vel sagionibus aliquid pro justitia vestra fiacienda, vel exequenda. Sed si sagio ierit extra civitatem det ei eonquerens sec denarios pro leuca. 19- Revenditor vini, farinae, vel rerum comestibilium, si inventus fuerit cum falsa mensura, perdat totam penitus rem venalem, et haveat inde tertiam partem curia, et duas partes murus civitatis. 20- Flequeria si vendiderit panem de minus penso, vel pontur in costello, vel donet quinque solidos, de quibus habeat duas partes curia, et tertiam partem murus. 21- Nullus teneatur facere praeconizare vinum, oleum, aut res venales, nec teneatur habere pensum domini: tamen ex quo positae fuerint res venales, non possit quis plus vendere pretio posito, sed totant vendat rem venalem, nec faciat in ea mesclam ullam. 22- Viarius, bajulus, vel saguo non possit cognoscere de falsitate pensi vel mensurarum nisi in loco publico, et coram probis hominibus civitatis. 23- Non dabitur calonia nisi placitum firmatum fuertab utraque parte. 24- Omnes quaestiones, quae inter habitatores fuerint civitatis, agitentur in locis publicis, ubi vicarius fuerit cum probis hominibus civitatis, et non venietis ad domum curiae, vel bujali pro placito determinando. 25- Debitor, vel fidejussor possit dare pignus suo creditori ad decem dies, cum manulevatore idoneo, et tenebit pignus per decem dies, post quos vendet pignus; sed currere illud faciet per tres dies, et si plus de suo debito inde habuerit, restituet debitori, si minus debitor, vel fidejussor resituet creditori. 26- Nullus fidejussor teneatur respondere, dum principalis persona praesens fuerit, et idonea ad satisfaciendum. 27- Si quis dixerit alicui cugus, vel renegat, et statim ibi aliquod damnum acceperit, non teneatur respondere alicui domino, vel ejus locumtenenti. 28- Si quis pro aliquo crimine a curia vel bajulo captus fuerit, non absolvatur nisi deberit firmantiam de directo. 29- Si miles noluerit facere justitiae complementum, nec a curia possit distringi, liceat adversario suo pagnora capere propria auctoritate sua, proeter equum, quem ipse equitat. Et si fortelia pignora non habeat, liceat adversario militis equum capere, nisi super eum equitet, vel propria manu eum teneat. 30- Judicia omnia causarum et criminum judicabit curia cum probis hominibus civitatis. 31- Si quis de aliquo crimine fuerit condemnatus, unde paenam sustineat corporalem, non amittat bona sua, nec partem bonarum suoru, sed possit de eis testari, dimittere aeredibus, et cui velit. 32- Quislibet possit facere se praeconem, et possitis res vestras cuilibet facere praeconizari. 33- Liceat cuilibet laico, tamen idoneo, sed nemini ordinato, tabelionatus officium exercere, praestito sacremento in posse curiae et proborum hminum, quod sit in suo officio pro utraque parte legalis, parites et fielis. 34- De omni clamo sive neget, sive dubitet reus, sive confieatur, primum a curia consilio proborum hominum sententia feratur, quae talis est. Per totam islam diem pausate cum vestro adversario, vel firmate directum, vel sero ascendatis ad Almudaynam, si non ad Almudaynam ascenderit, habeatur pro firmamento directi, et exhibebit inde directum. 35- Nos, vel aliquis succesor, vel haeres noster, curia, bajulus, vel aliquis, tenens nostrum locum non faciat ullam forciam, vel districtum in personis, vel rebus vestris, dum parati fueritis dare firmantiam de directo, nisi sit enorme crimen. 36- Volumus quiod curia et bajulus civitatis, jurent haec omnia sicut superius scripta sunt, et vobis teneant, et observent. 37- Promittimus etiam vobis quod non dabimus, nec excambiabimus vos alicui personae, militibus, neque sanctis, in toto vel in parte; sed semper tenebimus vos ad coronam regni aragonum , et amabimus, et defansabimus vos in cunctis locis, sicut nostros fideles probos homines et legales. Datt. Apud. Majoricas Kal. Martii, anno Domini M.CC.XXX. Sig † num Jacobi Dei gratia regis Aragonum, regni Maioricarum, comitis Barchinonae, et domini Montis-Pessulani. Hujus rei testes sunt dommnus Nuñuo Sanctii, domnus Petrus Cornelii alferez domini Regis, Berengarius espiscopus Barchinonae, Pontius Hugonis comes Empuriarum, Eximinus de Urrea, Gulielmus episcopus Gerundae, Ferrarius de Sant-Martino tenens locum, Ferrarius praepositus Tarraconae, Gulielmus de Montecateno vicecomes Biarnen, Ferrandus Petri de Pina, Pontius archidiaconus Barchinonae, Gulielmus de Montecateno filius Raymundi de Montecateno, Pedtrus de Alcalano, Petrus de Cintillis sachrista Berchinonae, Raymundus Berengarius de Ager, Asalitus de Eudal, Gulielmus de Montegrino sachrista Gerundae, Bernardus de Santa-Eugenia, Petrus de pomar, frater Bernardus de Campanis tenens locum magistri Templi, Gilabertus de Crudillis, Rodericus Eximinus de Luecia, frater Fulcus de Fulcalcherio magister Hospitalis, Jacobus de Cervaria, Petrus Massa. Sig † num Gulielmi Scribae, qui mandato Regis pro Gulielmo Rabassia, et Gulielmo Salumeses. Nott. Hoc scribi fecit, loco, die et anno praefixis. Sig † num Arnaldi de Fonte bajuli Majoricarum praedicti, qui huic translato a suo orig. Instrumento franquesiarum Majoricar. Fideliter translato, er per notarios infrascriptos in nostri praesentia comprobato, auctoritatem nostram et decretum concedimus et praestamus, et volumus quod tantam vim habeat quantam et suum orig. Sig † num Felicis nott. Testis. Sig † num Raymundi de Aragone nott. Publici civitatis Majoricarum. Sig † num Arnaldi Pontii nott. Publici Majoricarum testis. Sig † num Bernardi de Artes nott. Publici Majoricarum, qui mandato dicti bujali haec scribi fecit die et anno praefixis. Cum supraposito in lin. 18.”