Ortografía

ORTOGRAFÍA BALÉÀ

Introducció

    Sa llengo baléà ês sa llengo vernàcula d’ets habitàns de sas Baléàs. Sa llengo que mos xerravan sas nostras mares y padrinas cuand érem nins d’uè.
    A sa fórma de xerrà qu’es romàns varen trobà dins aquestas islas l’añ 123 a.B.J. l’anomenaren Balearicum eloquium. Que vol dí: es xerrà d’es baléàs. O lo qu’ês lo matex: sa llengo baléà.
    S’evolusió de s’Ortografía, de sempre, s’ha regulada per s’utilisassió combinada y jerarquisada de tres critèris universals: sa pronunsiassió, s’etimología y s’us de sas paraulas que, com deya N’Horacio (65 a.B.J.), sas cuestións de llenguatge son s’àrbit definitíu de s’ortografía.
    A tots hauríem d’enrecordà que ja En Nebrija (1492), va sê qui recuperà es principi ortogràfic d’En Quintiliano (95 a.B.J.) que díu: s’ha d’escríure com se pronunsía. Axí eu va entendre també En Juan Pèp Amengual cuand  va déxà escrit dins sas gramàticas mallorquinas d’ets añs 1835 y 1872, plana 219: «ara no’yà necessidat d’escriure d’un mòdo y pronuncià d’altre, pêrque ja emb sa nostra llengo sa paraula’scrita ês sa pintura etzatta y es retrato vertadé de sa pronunciada.» 
    O Mossên Tòni María Alcové, qu’a n’es pròleg de sa segona edisió d’es tóm cuart de sas rondayas pubblicad a 1923, díu: «Es tóms de RONDAYAS pubblicads fins aquí no presenten un sistéma ortorgràfic constant ni definitíu. No ês gens bo d’atañe tal sistema dins una llengo d’una fonètica tan complicada com sa nostra y d’una ortografía tan mala d’enderdellà, emb tans de siggles com hêm passads sênse casi conrèu lliterari. Es qui en tenga un de sistema ortogràfic que responga satisfattòriament a totas sas dificultats, qu’el mos ho mostri y l’acettarém emb sas dúas mans.» 
    Axí que, vêt aquí lo qu’emb tantas de ganas demanava Mossên Alcové a 1923, un’ortografía baléà sistematisada.

    Aquesta Ortografía la som confeccionada tenguend emb cónta sa fórma d’escriure que varen tení es nostros intelettuals desd’es siggle XVI fins a finals d’es siggle XIX y primés añs d’es XX, sênse déxà d’enrecordemmós de s’etimología de cada paraula. Però també, sênse déxà qu’aquéxa defórmiga es xerrà víu de sa majoría de sa pobblació. Essênd aquest es matéx camí evolutíu ortogràfic qu’es seguid, a n’es séu díe per s’Español, s’Italià, es Português o s’Asturià, hon tots élls reflèttan demunt es papé sa fórma réàl de pronunsiassió de sa majoría d’es séus respettíus pobbles. Per lo que  som adecuad s’ortografía baléà a sa fórma de xerrà de sa majoría d’es pobble baléà que xèrra sa nostra llengo vernàcula. 
     Essênd s’Ortografía s’eyna que mos mostra sas regglas necessaris per representà emb lletras y paraulas es sòns que confórman sa nostra llengo viva. 

ABÉCÉDÀRI

    S’abécédàri baléà té 27 lletras. De sas cuals 6 són vocals y 21 consonàns simples. Aximetex es sistéma fonològic té 17 dígrafos dividids emb: 6 consonàns dóbbles  y 11 consonàns compostas.

Lletra pronunsiassió fonéma

A/a [ɑ] /ɑ, ɵ/

B/b [be] /b/

C/c [se] /k, c, s/

D/d [de] /d/

E/e [e] /e, ɵ, ɛ/

F/f [′efe] /f/

G/g [ʒe] /g, ʒ/

H/h [′ɑʧe] /--/

I/i [i] /i/

J/j [ꞌʒotɵ] /ʒ/

K/k [kɑ] /k/

L/l [′ele] /l/

M [′eme] /m/

N/n [′ene] /n/

Ñ/ñ [′eɲe] /ɲ/

O/o [o] /o, ɒ/

P/p [pe] /p/

Q/q [ku] /q, c/

R/r [′eɾe] /ɾ, r/

S/s [′ese] /s, z/

T/t [te] /t/

U/u [u] /u, w/

V/v [uve] /v/

W/w [ꞌdobble ꞌuve] /w/

X/x [′ɛcis] /ʃ/

Y/y [i ′gɾɛca] /j/

Z/z [′setɵ] /s, z/

CONSONÀNS GEMINADAS

    Són sas que se pronuncían dúas vegadas consecutivas. Se pòren separà a fi de retxa.

              Fonéma

BB/bb [ꞌdobblɵ be] > /b:/

DD/dd [ꞌdobblɵ de] > /d:/

GG/gg [ꞌdobblɵ ʒe] > /g:/

L·L/l·l [ꞌdobblɵ ꞌele] > /l:/

MM/mm [ꞌdobblɵ ꞌeme] > /m:/

NN/nn [ꞌdobblɵ ꞌene] > /n:/

S’ACENTO FONÈTIC Y ORTOGRÀFIC

    Sa llengo baléà té tres sinnes d’acentuassió ortogràfica, que mos indican sa sílaba tònica y sa pronunsiassió de sas vocals. Y en té tres degud a sa riquesa fonètica pròpi d’es baléà, que té vuyt fórmas de pronunsià sas vocals.
    Essênd ets acentos: s’acento tancad; s’acento ubèrt; y s’acento dobble o circunflèts. 

Si dins una paraula heyà més d’un acento de pronunsiassió sempre se carregarà sa veu demunt sa darréra sílaba acentuada, que, generalment ês sa tònica: abécédàri [ɵbese'dɑɾi], créà [kre'ɑ], espéciàl [ɵspesi'ɑl], baléà [bɵleꞌɑ]

Acento tancad

   S’empleya demunt sas vocals de pronunsiassió tancada é, í, ó, ú cuand fórman part de sílaba tònica aguda, esdrújula o a sas planas qu’acàbigan emb consonant que no sigui n, s, o ns: desfé, comú, comúns, cansó, cansóns, domés, artícul, artículs, cércols, cércol, camíns, camí. 
    Sempre que dins una paraula s’hagui de pronunsià una «e»  tancada no sênd aquesta tònica y sênse dú consonant enclítica l’acentuarêm també tant si ês paraula plana com si no, per mantení sa pronunsiassió natural de sa lletra:

aléro [ɵꞌleɾo], résa [‘rezɵ], espécialidàt [ɵpesiɵliꞌdɑt], espérànsa [ɵspe'ɾɑnesɵ], capsaléra [kɵʦɵꞌleɾɵ], tomatiguéra [tomɵtiꞌɣeɾɵ], cadernéra [kɵdɵɾꞌneɾɵ]

    Sa lletra «o» s’acentuarà emb acento tancad, cuand estand dins sílaba tònica ademés dugui una consonant enclítica, y es séu sò hagi de sê tancad: 

colóm [koꞌlom], póls [pols] (es póls), canó [kɵꞌno], mólta [ꞌmoltɵ], remólc [rɵꞌmolk], dóbble [ꞌdobblɵ]

       S’etsettúa d’aquesta nórma sa lletra «e», cuand estand dins sílaba tònica dú  una consonant enclítica. Pêrque, emb aquest cas no ês mesté acentuarlâ ja qu’es séu sò sempre ês tancad.  Etzemples:

etzemple [ɵꞌʣemplɵ], diferent [difɵ'ɾent], entendre [ɵn'tendɾɵ], mentres ['mentɾɵs], sempre ['sempɾɵ], aquest [ɵ'cest], aquesta [ɵ'cestɵ]

Acento ubèrt

    S’empleya demunt sas vocals de sò ubèrt:  à, è, ò.

    Sa lletra «a» [ɑ] emb sò ubert s’acentuarà a sas paraulas esdrújulas sempre; a sas planas qu’acabigan emb consonant que no sigui ni n, s, o ns; y a sas agudas si acaban emb n, s, o ns : 

acàbiga [ɵꞌkɑbigɵ], ànima [ꞌɑnimɵ], catalàns [kɵtɵꞌlɑns], desfà [dɵsꞌfɑ], passaràn [pɵsɵꞌɾɑn]

    Y a n’aquéllas sílabas hon vagi precedida d’una vocal qu’hagui de dú acento fonètic: 

espéciàl [ɵspesiꞌɑl], métàl [meꞌtɑl], espérànsa [ɵspeꞌɾɑnsɵ], baléàric [bɵleꞌɑɾik]

    Sa lletra «e» [ɛ] emb sò ubèrt s’acentúa sempre, vagi hon vagi situada dins sa paraula, y dugui o no consonant enclítica:

mèm [mɛm], comèrs [koꞌmɛɾs], mè [mɛ], pèu [ꞌpɛw], sèura [ꞌsɛwɾɵ]. dèu [ꞌdɛw]

    Sa lletra «o» [ɒ] emb sò ubèrt s’acentúa, sempre que fórmi part de sílaba tònica y que no dugui consonant enclítica, ja que, duguendnê se pronunsía sempre ubèrta de fórma natural: 

òli [ꞌɒli], mòpi [ꞌmɒpi], Manacò [mɵnɵꞌkɒ], totsol [toʦɒl], mobble [ꞌmɒbblɵ], pobble [ꞌpɒbblɵ], Sampol [sɵmꞌpɒl], com [kɒm], sol [sɒl], pod [pɒd], consol [konꞌsɒl], trispol [tɾisꞌpɒl], nobble [ꞌnɒbblɵ]

    S’etsettúa d’aquesta normativa, cuand sa lletra «o» fa funsións de conjunsió, pêrqu’es séu sò emb aquest cas sempre ês ubèrt: 

axò o allò [ɵꞌʃɒ ɒ ɵꞌʎɒ], aquest o aquex [ɵꞌcest ɒ ɵꞌceʃ], o sí o no [ɒ si ɒ no]

Acento dóbble o circunflèts

    S’empleya esclusivament demunt sas vocals néutras a, e, cuand fórman part de sílaba tònica, tant si dúan consonant enclítica com si no: 

agafalâ [ɵgɵfɵꞌlɵ], êntre [ꞌɵntɾɵ], partêx [pɵɾꞌtɵʃ], vermêy [vɵɾꞌmɵj], dulâ [duꞌlɵ], pêrque [ꞌpɵɾkɵ], perquê [pɵɾꞌkɵ], dêsde [ꞌdɵsdɵ], sênse [ꞌsɵnsɵ], sensê [sɵnꞌsɵ]

ACENTO DIACRÍTIC

    Ês aquell que se pòsa demunt sas paraulas que ténen dóbble sinnificad per destrià un de s’altre: 

éll [eʎ] pronom pers. ell [eʎ] pronom ês [ɵs] vèrbo essê es [ɵs] artícul mólt [molt] advèrbo molt [mɒlt] verbo núu [ꞌnuw] sênse ròba nuu [nuu] fermetày làs [lɑs] las [lɵs] artícul sò [sɒ] tò musical so [so] artícul. éts [ets] vèrbo essê ets [ɵts]

artícul.     són [son] vèrbo essê     	son [sɒn] tení ganas de dormí         pols [pols] polvo	    póls [pols] pulso