Ortografía

OPINIÓNS SOBRE S'ORTOGRAFÍA

Pompèu Fabra

       A unas declarassións sobre s'unidat de llengo d'es Català, Mallorquí y Valensià, pubblicadas a sa revista "L'Avenç" díe 31 de Mars de 1891, díu: "...fer una ortografía per a el català, valencià y mallorquí és contra-natura."
      Més clà aygo; sin embargo, tots es dottorads en català de Baléàs, Cataluña y Valènsi, no s'aturan d'escampà per escrit o de viva veu, qu'es tres idiomas són una matéxa llengo, Català. No fend cas emb absolut a n'es pare d'es català attual y de sa gramàtica oficial dêsde 1918. Vet aquí es fanatisme descontrolad de tota aquesta genteta, que domés sêrquen formà "la Gran Catalunya" en contra de totas sas normas de sa filología y en contra d'es pròpi Pompèu Fabra.

Miguel de Unamuno

         A finals d’es sigle XIX y durant casi tot es sigle XX, ets intelettuals y es lliterats baléàrics, descontant es que per tení més vêntas, se posaren a’scriure emb sas nórmas de s’Isitut d’Estudis Catalàns, tal com mos dona cónta don Mikèl d’Unamuno a sa séva òbra “Andanzas y vivencias españolas” publicada a 1916: (sic) 

«…los literatos mallorquines propenden a escribir, no en la lengua viva de su tierra, sinó en catalán. Los literatos y los intelectuales, aquí, generalmente son catalanistas más que mallorquinistas. El gran poeta don Juan Alcover, después de haber estado mucho tiempo haciendo versos en castellano, no acudió a la lengua de su cuna, de su hogar, de su ciudad nativa, sinó al catalán, a una lengua que no tiene menos convenciones que el castellano oficial.»

Bolletí Sociedat Arqueològica Luliana

          O en es Bolletí de sa Sociedat Aqueològica Luliana de 1886, nr. 35, hon se  separan perfèttament sas òbras escritas en mallorquí de sas escritas emb altres idiomas incluínd es català. Hon en es Sumari mos trobam emb una relassió de témas que díu: Capítol IV. Fuyas de s’Àlbum de la Mare de Déu del Puig (Conclusió), (poesías), mallorquina de D. Joseph Franquesa, llatina de D. Joaquín Bennassa, catalana de D. Fèlix Ubach, castellana de D. Félix G. Rivero.

         O sía, qu’en es sigle XIX, aquí, a Mallorca, se diferensiava es mallorquí/baléà d’es català còma lo que són, duas llengos diferensiadas.

Mes endevant an aquest matex Bolletí trobam que dona cónta de sa relassió d’òbras qu’heyà dins de sa bibbliotèca de s’Istitut Provinsial Ramón Llull diguend:

         Vêt aquí una mostra més de que, de sempre, aquí, a Baléàs, sempre s’ha diferensiad s’idioma mallorquí/baléà, d’es català. May, fins a s’arribada d’es nassionalisme català a principis d’es sigle XX, s’acettava que sa nostra llengo fos sa matéxa que sa catalana.
         Y en referènsi a n’ets altres lliterads, es que se posaren a’scriure en mallorquí o menorquí o ervissênc, a finals d’es sigle XIX y principi d’es XX, continuand emb sa tradissió lletrari baléà d’En Binimèlis, d’En Daméto, En Bièl Maura, En Tomàs Aguiló y Cortês, etc., varen tení sas séuas duttas a s’hòra de posarsê a’scriure emb sa séua llengo mare. Pentura, segurament, per desconexe s’etsistènsi de sa gramàtica d’En Juan Pèp Amengual, editada a principis d’es sigle XIX.

Tomàs Aguiló y Cortês

         Y axí mos trobam emb so comentari d’ En Tomàs Aguiló y Cortês, autó de sa Rondaya de Rondayas, que va déxà escrit en es pròleg: 

«…En matèri d’Ortografía li he pégad per sa descosida, axí com m’ha dittad es carabassot; qu’aquí tots anam a las ultras, sensa régglas ni un fòtil mort; y lo pitjó, que de vegadas d’allà hon hauríam de pendre llum prenim fum, pêrqu’es millós mèstres pentura duan es capell d’espart, y de llevò ensà, hêm anads de mal en pitjó, pêrqu’ets autos mallorquíns han féta mólta bòna feyna, però no s’han cuydads gens d’aquestas menudènsis ortográficas.»

El Quijote en Mallorquí

       Dins sa matéxa dinámica mos trobam es comentaris de s’autó de sa tradutsió d’es “Quijote” a n’es mallorquí, féta a 1906, don Ildefonso Rullàn, que, en es comensament d’es tom segón díu: 

«Antes de comensà aquesta segona part, crêg d’el cas, benvolgud lettó, di cuatra còsas qu’atañen a s’Ortografía qu’has vist a sa primera. ¿No te parêx qu’ha sortida un poc desigual?. Idò has de sabre, que sa culpa no’s méua, sinó de tots cuàns han escrit emb sa nostra llengo, que no han sabud a quin Sant encomenarsê, sensa quédarlós més remêy que fé de sa capa un say. Tampoc, pensanthí bé, ténen élls tota sa culpa, sinó que la porêm donà en primé terme, a que noltros mallorquíns, mos trobam bords d’una autoridad acadèmica que puga fé surà es séu parexe demunt es de tots ets altres. Y per axò cada ú tira p’es séu vent y dins sa nostra llengo y sa catalana hey réyna aquesta llibertad; qu’en mitj de tot, es un conhort, pêrque sa faltas d’ortografía que mometêm no arriban a sê venials, y estam segús de que no mos trattaràn d’assessinos si llévam una atxe, ni de bàrbaros si no la posam en es séu llog.»

Mossên Alcové

Però no acaban aquí sas quéxas demanand un’autoridad acadèmica que pòsi órde entr’ets intelettuals mallorquíns, editand una ortografía estàndart. Es pròpi Mossên María Tòni Alcové, en es comensament d’es IV tom de rondayas, editad a 1923, cuand ja havía déxad definitivament es séus carregs dins s’Istitut d’Estudis Catalàns, també mos díu:

«Es tóms de rondayas pubblicadas fins aquí, no presentan un sistéma ortogràfic constant ni definitiu. No ês gens bò ataña tal sistéma dins una llengo d’una fonètica tan complicada com sa nostra, y d’una morfología tan mala d’enderdellà; emb tans de siggles com som passads casi sênsa conrèu lliterari. El qui en tenga un de sistéma ortogràfic que responga satisfattòriment, qu’el mos mostr y l’asseptarêm emb sas duas mans.»

	Resumind, que tots demenavan emb ansi, sa nessessidat d’una institussió acadèmica que confetsionàs un’ortografía pròpi d’es baléà, que donàs cabuda a sa séua fonètica y complicada morfología.

       Llèstima que tots élls ja siguin mors, pêrque de bon segú que n’estarían ben conténs de qu’etsistêsqui una istitussió llingüística com ês s’Acadèmi de sa Llengo Baléà, y qu’ademés hagui reflettad dins sa nòva gramàtica, una Ortografía que regula precisament sa nostra complicada morfología, com díu en Mossên Alcové. No ha estada una feyna senzilla, maldement haguêm partid de sas gramàticas antigas, ja que, sa baléà, ês una llengo viva, una llengo qu’està emb constant evolusió, admatend paraulas d’altras llengos forastéras y estrangéras, com són: ordenadó, internet, sandvitx, set, penal, etc., pêrqu’axí eu dú es tems que mos ha tocad viure, emb tans d’adelantos tènnics y visuals. Hon totas sas llengos romànicas estàn admatend paraulas de sas llengos germànicas, principalment de s’Inglês, llengo de sas cuestións tècnicas y de relassió internassional.

Ês una llèstima, que, personas declaradament baléàricas com En Juan Font Rosselló o En Pèp Zaforteza o en Biel Barceló o En Mikèl Nigorra, totas éllas personas emb mólta de lletra, renéguin d’aquest tresò llingüístic y filològic qu’ês sa nostra llengo baléà, y s’afèrrin a s’ortografía catalana còma pagellidas sênsa uys ni oreyas, per no escoltà ni veure, que, escrigend emb ortografía catalana s’està escriguend en català. Y que de tant d’escriurerhí, en català acabaràn xerrand.

Però es Membres de s’Acadèmi de sa Llango Baléà, y voltros, no mos baxarêm es calsóns de sa dinnidat cultural, per mólt que mos oferêsquigan surtí demunt es diaris, per móls de dobbés que mos oferêsquin, per móltas de coronas de lloré que mos vulguin posà; noltros no traicionarêm a n’es lliterads que mos pressedíren, noltros no renegarêm may d’escriure com élls; noltros, tots noltros, en definitiva, no renegarêm d’escriurem emb sa llengo que mos enseñaren sas nostras mares, ¡noltros no renegarêm d’escriure axí com xerram SA MAJORÍA D’ES POBBLE BALÉÀ!.

SIMPORTANSI DE S'ORTOGRAFÍA

       En més d’una conversassió mantenguda sobre ortografía baléà emb difarentas personas catalanistas, un d’ets arguméns que varen esposà totas éllas, per convènsermê de que tenía qu’escriure es baléà empleyand s’ortografía catalana, va sê, que, sas petitas diferènsis (segóns éllas) ortogràficas qu’hey havía êntre paraulas baléàs y catalanas, domés se resumían a una sòla lletra a sa majoría de paraulas, emb sa particularidat afagida, de que sa pronunsiassió éra sa matéxa, o sía, qu’en català s’escrivía «caixa» y se pronunsiava [kaʃə]. 
        Y que, per consiguient, no se devía d’escriure «caxa» maldement sonàs igual, pêrque essênd sa catalana una llengo de Cultura, es baléaristes mos havíam d’olvidà s’aquéxas filològicament insinnificàns diferènsis ortogràficas, y empleyà s’ortografía catalana, pêrque, ademés, es mallorquí o baléà éra català. 

Sa resposta an aquesta bejanada filològica, la porêm tirà per avall científicament esposand, precisament, sa grandíssima importansi que supòsa per duas llengos d’una matéxa famili, sa diferènsi ortogràfica d’una simple lletra dins d’una paraula colsevol. Y xerrand, tal com ês aquest cas, de sa famili de llengos romànicas, vejêm sas ínfimas diferènsis ortogràficas que se donan dins moltíssims cassos entr’es Português y s’Español; tantas, manco com entr’es Baléà y es Català. Fitsemmós idò, emb sa siguient frassa emb sas duas llengos.

       Si las lliggim emb veu alta, comprovam que pràtticament no’yà diferènsis entr’éllas. Però, ortogràficament observam unas petitas diferènsis, com per etzemple, qu’es Português acentúa sa priméra vocal de sa paraula «vários» y s’Español no; que fa us de sa lletra «e» còma conjunsió copulativa, derivada de sa llatina «et» y s’Español no; y qu’empleya sa combinassió consonàntica «nh» p’es fonéma [ɲ], y s’Español escríu sa «ñ».

      Però no domés etsistexen aquéxas tres diferènsis ortogràficas entre s’Español y es Português, també està sa combinassió consonàntica «lh» emb pronunsiassió [ʎ] de élle, a sas paraulas: melhor, palha, alho, etc. 
     Que, ademés resultan sê sas matésas d’es Castellà antig: mellor, palla, allo. Totas éllas d’es Llatí: melior, palea, allio.

       Es Português, empleya aximatex, sa lletra «q» devant de sa combinassió vocàlica      -ua, -üe, avón s’Español empleya sa «c». Però etzattament igual qu’es Castellà antig:

Castellà: freqüente; freqüencia; quanto; quando;

Português: freqüente; freqüência; quanto; quando;

Español: frecuente; frecuencia; cuanto; cuando;

       Per consiguient, si es Português canviàs sas grafías d’es fonémas corresponéns a «nh, lh, q»  per  «ñ, ll, c», resultaría que, a simple vista s’Español y es Português serían ortogràficament bessonas.

       ¿Y quê vol dí axò?, senzillament,  que totas sas llengos d’una matéxa famili, procuran marcà sas diferènsis êntr’éllas ortogràficament, per que a simple vista se pugui sabre de quina llengo se trata. 

           Per axò sabêm que un tèst està en Português si, êntre altras particularidats, conté sas: NH, LH, Q, (devant de –ua) o QÜ (devant de -e)

           O si un tèst està en Castellà, si fa us de sas Ñ, Ç, LL, Q (devant de –ua), QÜ (devant de -e), SS (entrevocàlicas), X (emb sò de «j»), Y (còma mitja vocal a diptongs)  y ademés empleya sa i llatina còma conjunsió copulativa.

        O si un tèst està en Català si conté sas: NY, Ç, LL, Q (devant de –ua), QÜ (devant de -e), si empleya sa i latina còma conjunsió copulativa, o si sa desinènsi d’es femení plural acaba emb -es, a sas paraulas qu’en singulà acaban emb sa vocal -a.

       O si un tèst està emb Español si empleya sas: Ñ, C, LL, Q (domés devant de -ue, -ui) o si fa us de sa y grèca còma conjunsió copulativa.

       O si un tèst està en Baléà si empleya sas: Ñ, C, LL, Q (domés devant de -ue, -ui), si fa es femení plural emb -as, a sas paraulas qu’en singulà acàbigan emb sa vocal -a, o si fa us de sa y grèca còma mitja vocal y còma conjunsió copulativa.

     Vejêm ara idò, sa priméra plana d’un tratad d’Artillería, anònim, manuscrit emb mallorquí de mitjan siggle XVI. Aquesta òbra està a sa Bibbliotèca de sa Reyal Acadèmi de s’Històri. 

      Dins éll porêm observà que fa us de sa «y» en funsió de conjunsió copulativa; de sas paraulas: orde (no ordre), dols (no dolç), aquex (no aqueix), los (no els). Y axò domés a sa priméra plana y en té 77. Havend efettuad un escrupulós estudi ortogràfic, som trobad es siguient corpus de paraulas que duan sa «y» en funsió de mitja vocal, apart d’havê contabilisad també s’us d’aquéxa lletra emb funsións de conjunsió copulativa, sumand totas éllas 55 vegadas.

       També som contabilisad es siguient corpus de paraulas qu’emb sa séua composissió dú sa «x» emb sò /ʃ/ sêns’està precedida de sa vocal «i». Talment com a s’attualidat:

         Aximatex som trobad es siguient corpus de 87 paraulas femeninas plurals, emb sa desinensi «-as», qu’ês sa desinènsi d’es plural de sas paraulas femeninas qu’en singulà acaban emb «a»:

Tot axò mos indú a confirmà qu’aquex Tratad està escrit emb llengo mallorquina o baléà, idò autós modèrns com es professó don Matías Bosch (1898), es gramàtic don Juan José Amengual (1835 y 1872), sa poetisa y dramaturga doña Manuela de los Herreros (1860) o s’intelettual don Gabriel Maura (1892), varen escriure talment com s’autó d’es Tratad (1559). Però, axí y tot, no content emb axò, vam volê averiguà es nexament d’aquesta ortografía baléà y tenguend en cónte es fets històrics, varem revisà es «Libre dels Feyts» de Yacme I d’Aragó, còpi conservada a sa Bibbliotèca Nassional, a Madrid. Y vet aquí una foto d’una de sas séuas planas:

      Comprovand com dedíns no domés s’empleya sa «y» còma mitja vocal a paraulas còma: Rey, aytal, noy, abaytant. Sinó que també fa us de sa lletra «ñ» a sas paraulas: Señor y Señoría. 

Llevò mos porêm fitsà emb sas òbras d’En Ramón Llull; volguend comprovà si realment estavan escritas emb català tal y com asseguran y axí eu pubblican TOTS es dottorads emb llengo catalana, o si per contra estàn escrits en mallorquí antic. Y domés vend sa portada d’una de sas séuas òbras mos troban que díu: «Libre del orde de Cavayleria». Domés emb so títol se veu qu’ês impossibble qu’estigui escrit en català, idò En Ramón Llull empleya sa «y» en funsió de mitja vocal; cuand resulta qu’es català may ha fet us de sa «y», ni de sa paraula «orde».

       Paraula aquéxa (orde) que si la comparam emb sa priméra plana d’es  Tratad d’Artillería,  veym qu’aquest també empleya sa paraula «ordes», tal com En Ramón Llull. Cuand resulta qu’en català sas matéxas paraulas son: «ordre, ordres».

       Observiguêm ara una fuya manuscrita de s’òbra d’En Ramón Llull titulada «Del amich e del amat» 

       Dins élla, sênse molt d’esfors trobam sas siguiéns paraulas, per orde de retxa ayrables, ayrads, constrey, ayrabes, ayrables, ostrayment, aytal. Totas emb «y».

Vet aquí una pròva més de qu’En Ramón Llull no va escriure may en català.

        Volguend sabre ademés, si s’evolusió ortogràfica d’es baléà va mantení s’us de sa la «y» y de sa «ñ» per nórma general o si va sê un capritxo de s’autó d’es Tratad d’Artillería, vatj anà a A.R.M. (Arxiu d’es Reyne de Mallorca) y vatj fotocopià sa trascripsió d’un document de s’Ajuntament (Universitatis) y Reyne de Mallorca, d’es matex siggle qu’es d’es Tratad. Vetló aquí:

         A sas ampliassións siguiéns  porêm veure com efettivament, ês d’es siggle XVI, concretament de 1585/86/87, y que dins éll s’empleya sa «y» conjuntiva, sa «ñ» a sas paraulas «Señor y Señors»; se fa se formassió d’es femení plural emb -as, de sas paraulas acabas emb -a, tals còma «sas Magnificèncias», «ditas»; també iscríu s’artícul baléà plural «los»; iscripsió de paraulas qu’empleyan sa lletra «x»  sênsa qu’estigui precedida de sa vocal «i», tal com fa es català.

       Emb éll se confirma que s’Ortografía d’es Baléà també anomedad Mallorquí, ha anad evolusionand sênse pèrde ni modificà sa séua assènsi dêsde manco es siggle XIII. 

No obstant, a pésà de tot, vatj volê sabre fins a quinas fétxas se va mantení s’essènsi ortogràfica baléà, y vatj trescà entr’ets intelettuals de Mallorca d’es siggles XIX y XX, troband per etzemple, sas rondyas de sa S.A.R. Ludwig Salvator (Lluís Salvadó), Arxiduc d’Austria, que, com porêm comprovà, no domés va mantení s’essènsi ortogràfica hereuada, sinó que, ademés, la va adattà a sa fórma de xerrà de sa majoría de sa pobblassió mallorquina de s’època, que resulta, que ha perdurada fins a s’attualidat êntre sa pobblassió nativa no catalanisada.

        A sa fotografía porêm observà es matéxos rasgos ortogràfics qu’es d’es siggles  XIII, XIV, XV y XVI d’es documéns vists anteriorment, ademés de reflettà es canvis fonètics haguds, com per etzemple, no pronunsià sa «r» final a n’ets infinitíus y sustantíus.

Aximatex vatj trobà mols més autós, êntr’es qu’hey havía mols de professós, que se varen mantení fidèls a s’Ortografía Baléà. Tals com don Juan Vidal Vaqué, don Miguel Porcel Riéra o don Matías Bosch.

          Dins es séus corpus observam es manteniment de sa tradissió ortogràfica sênse separarsê de sa réalidat fonètica de s’evolusió dins sa majoría de sa pobblassió nativa baléà.  
         O sía, manteniment d’es femení plural emb -as, manteniment de sa «x» emb sò /ʃ/, manteniment de sa «ñ», y eliminassió de sa «r» romànica final a n’ets infinitíus y sustantíus si aquesta no se pronunsía. Mantenguendlâ a totas aquéllas paraulas que sí se pronunsía: militar, tir, pur, motor, rotor, dispar (de disparà), etc.

            Emb aquest'esposissió quéda completament demostrad, que, escriure axí no ês cap invent d’es filologistes baléàrics don Innassi Martí, don Mikèl Garàu y don Juan Vanrell, ni d’es membres de s’Acadèmi de sa Llengo Baléà, ni suposa cap capritxo estravegant. Escriure axí ês mantenirsê fidèls a sa réalidat costatabble d’es xerrà attual d’es natíus de sas Baléàs, que, lis agradi o no a n’es pan catalanistes, ês sa matéxa que fa més de cent añs, per sa simple rahó de que, attualment es baléàs xerram, rallan y parlam igual que fa cent añs. Idò sas llengos no evolusionan tan aviad com es viure diari, sa séua evolusió ês més tranquila, més poc a poc, pêrque afètte a sa casi totalidat d’un pobble determinad, y fins que una paraula nòva o modificada, ês empleyada per sa majoría de sa pobblassió no passa a formà part d’es séu lètsic cotidià. 

De fet, vejêm ara com es català també s’ha mantengud a lo llerg d’es siggles dins sa séua tradissió ortogràfica. Vejêm sa siguient fotografía de sa fuya número 6 de sas 'Omilies d’Organyà', siggle XII.

        Aquest ês es document lliterari més antig trobad y escrit emb català segóns tots es dottorads emb aquéxa llengo. Dins éll no s’hi tròban emb absolut cap «y», ni conjuntiva ni còma mitja vocal. Es séu us se reduêx a sa composissió d’es graféma «ny»  des fonéma /ɲ/.

Tampoc s’hi tròba es femení plural emb -as per sas paraulas qu’en singulà acaban emb -a. Se fa es plural d’aquéxas paraulas emb -es, talment com a s’attualidat.

Vejêm ara sa trascripssió de s’òbra catalana 'Col·loquis de la Insigne ciutat de Tortosa. Siglo XVI' Sic:

      '«No he volgud escriurer-la en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana, i també per no veler-me de llengua estranya per a llustrar i defensar la naturalesa pròpia, que és la principal intenció de mon treball: ni tampoc la he volguda escriure en llatina perquè no pareguera ser tan generalment tractada i entesa per los de nostra nació com jo volguera…

// …d’aquí ve lo escàndol que jo prenc en verure que per avui tan absolutament s’abraça la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors i altres cavallers de Catalunya…

// …I no dic que la castellana no sia gentil llengua i per tal tinguda, i també confesse que és necessari saber-la les persones principals, perquè és la espanyola que en tota Europa es coneix, però condemne i reprove lo ordinàriament parlar-la entre nosaltres, perquè d’açò es pot seguir que poc a poc es lleve de rael la de la pàtria i així pareixeria ser per los castellans conquistada.»'

Porêm observà com después de 400 añs, se seguêx mantenguend sa tradissió ortogràfica catalana, sa que seguêx essênd sa matéxa qu'a s’attualidat. Per lo que, critticà s’Ortografía Baléà señalandlâ d’anticuada, ês d’una incultura supréma, per cuant resulta que sa tradissió ortogràfica catalana té pràtticament sa matéxa edat que sa baléà, y també s’ha mantenguda dins sa séua ortodòtsi. Pentura lo que molesta a n’es pan catalanistes ês que sas duas ortografías siguin tan desiguals que se fagin imposibbles de «unificà», tal com ja va dí En Pompèu Fabra a 1891 a sa revista L’Avenç díe 31 de Mars: “una ortografía comú per a el català, valencià i mallorquí és anar contra-natura.”

Totas aquestas esposissións han brolladas degud a sa pubblicassió de sa notici de que s’Institut d’Esdutids Baleàrics, va anunsià que s’anava a edità un llibre emb sas modalidats insulàs de sa llengo catalana. May més ben dit, pêrque, efettivament, en sa relassió que se pubblica còma mostra, s’empleya s’ortografía catalana, y no sa tradissional baléà. Dins élls aparexen, entre altras paraulas emb ortografía catalana: 'moix, caixa, calça, escandalitzar.'

Sas qu’en Mallorquí o Baléà s’escriurían: 'mox, caxa, calsa, escandalisà.'

Y aquí ês cuand còbra forsa tot lo esposad més amunt sobre lo de que una simple lletra pod fé que una paraula determinada estigui escrita emb una o altra llengo. Enrecordemmós de lo dit sobr’es Português y s’Español, que, d’escriure «lh, nh» a’scriture «ll, ñ», s’estaría escriguend emb português o emb español, anque lo únic que variaría sería una sòla lletra.

        Per lo que, escriure: '«es moix, sa caixa, ses caixes, sa calça, ses calçes, escandalitzar»'; en vés de: '«es mox, sa caxa, sas caxas, sa calsa, sas calsas, escandalisà»,' ês escriure en català per molt d’artícul salad que se li pòsiga. Per sa simple rahó de qu’es Baléà may, dêsde manco es siggle XIII ha empleyada sa «i» devant de «x», ni còma conjunsió, ni còma mitja vocal; ni ha usad la letra «ç» ni ha fet es femení plural emb –es dêsd’es siggle XVI. D’aquí sa gran importansi de s’Ortografía entre llengos d’una matéxa famili. 

         Y sinó demanemmós, ¿Perquê es Català no empleya sa  «ñ», o sa «nh», o sa «gn», per representà es fonéma /ɲ/ , poguendló fé sênse cap probbléma si lis dona la gana? Pêrque de férhó, se separaría de s’ortodòtsi ortogràfica catalana y s’atrecaría màssa a que fos confús emb s’Español, o emb so Português, o emb so Fransês. 

        Per axò no trob cap rahó científica per aferrà una Ortografía d’un altre idioma, tanguend es Baléà sa séua pròpi.

         Màtsim cuand ademés sas séuas estrutturas llingüísticas també són molt diferentas, ja qu'es Baléà pertenêx a sa subfamili íbero-italo-romànica, mentras qu'ss Català pertenêx a sa subfamili íbero-galo-romànica. Per consiguient son tan difarentas, manco, com s’Español respètte d’es Português o de s’Italià.

ORTOGRAFÍA BALÉÀ

Introducció

    Sa llengo baléà ês sa llengo vernàcula d’ets habitàns de sas Baléàs. Sa llengo que mos xerravan sas nostras mares y padrinas cuand érem nins d’uè.
    A sa fórma de xerrà qu’es romàns varen trobà dins aquestas islas l’añ 123 a.B.J. l’anomenaren Balearicum eloquium. Que vol dí: es xerrà d’es baléàs. O lo qu’ês lo matex: sa llengo baléà.
    S’evolusió de s’Ortografía, de sempre, s’ha regulada per s’utilisassió combinada y jerarquisada de tres critèris universals: sa pronunsiassió, s’etimología y s’us de sas paraulas que, com deya N’Horacio (65 a.B.J.), sas cuestións de llenguatge son s’àrbit definitíu de s’ortografía.
    A tots hauríem d’enrecordà que ja En Nebrija (1492), va sê qui recuperà es principi ortogràfic d’En Quintiliano (95 a.B.J.) que díu: s’ha d’escríure com se pronunsía. Axí eu va entendre també En Juan Pèp Amengual cuand  va déxà escrit dins sas gramàticas mallorquinas d’ets añs 1835 y 1872, plana 219: «ara no’yà necessidat d’escriure d’un mòdo y pronuncià d’altre, pêrque ja emb sa nostra llengo sa paraula’scrita ês sa pintura etzatta y es retrato vertadé de sa pronunciada.» 
    O Mossên Tòni María Alcové, qu’a n’es pròleg de sa segona edisió d’es tóm cuart de sas rondayas pubblicad a 1923, díu: «Es tóms de RONDAYAS pubblicads fins aquí no presenten un sistéma ortorgràfic constant ni definitíu. No ês gens bo d’atañe tal sistema dins una llengo d’una fonètica tan complicada com sa nostra y d’una ortografía tan mala d’enderdellà, emb tans de siggles com hêm passads sênse casi conrèu lliterari. Es qui en tenga un de sistema ortogràfic que responga satisfattòriament a totas sas dificultats, qu’el mos ho mostri y l’acettarém emb sas dúas mans.» 
    Axí que, vêt aquí lo qu’emb tantas de ganas demanava Mossên Alcové a 1923, un’ortografía baléà sistematisada.

    Aquesta Ortografía la som confeccionada tenguend emb cónta sa fórma d’escriure que varen tení es nostros intelettuals desd’es siggle XVI fins a finals d’es siggle XIX y primés añs d’es XX, sênse déxà d’enrecordemmós de s’etimología de cada paraula. Però també, sênse déxà qu’aquéxa defórmiga es xerrà víu de sa majoría de sa pobblació. Essênd aquest es matéx camí evolutíu ortogràfic qu’es seguid, a n’es séu díe per s’Español, s’Italià, es Português o s’Asturià, hon tots élls reflèttan demunt es papé sa fórma réàl de pronunsiassió de sa majoría d’es séus respettíus pobbles. Per lo que  som adecuad s’ortografía baléà a sa fórma de xerrà de sa majoría d’es pobble baléà que xèrra sa nostra llengo vernàcula. 
     Essênd s’Ortografía s’eyna que mos mostra sas regglas necessaris per representà emb lletras y paraulas es sòns que confórman sa nostra llengo viva. 

ABÉCÉDÀRI

    S’abécédàri baléà té 27 lletras. De sas cuals 6 són vocals y 21 consonàns simples. Aximetex es sistéma fonològic té 17 dígrafos dividids emb: 6 consonàns dóbbles  y 11 consonàns compostas.

Lletra pronunsiassió fonéma

A/a [ɑ] /ɑ, ɵ/

B/b [be] /b/

C/c [se] /k, c, s/

D/d [de] /d/

E/e [e] /e, ɵ, ɛ/

F/f [′efe] /f/

G/g [ʒe] /g, ʒ/

H/h [′ɑʧe] /--/

I/i [i] /i/

J/j [ꞌʒotɵ] /ʒ/

K/k [kɑ] /k/

L/l [′ele] /l/

M [′eme] /m/

N/n [′ene] /n/

Ñ/ñ [′eɲe] /ɲ/

O/o [o] /o, ɒ/

P/p [pe] /p/

Q/q [ku] /q, c/

R/r [′eɾe] /ɾ, r/

S/s [′ese] /s, z/

T/t [te] /t/

U/u [u] /u, w/

V/v [uve] /v/

W/w [ꞌdobble ꞌuve] /w/

X/x [′ɛcis] /ʃ/

Y/y [i ′gɾɛca] /j/

Z/z [′setɵ] /s, z/

CONSONÀNS GEMINADAS

    Són sas que se pronuncían dúas vegadas consecutivas. Se pòren separà a fi de retxa.

              Fonéma

BB/bb [ꞌdobblɵ be] > /b:/

DD/dd [ꞌdobblɵ de] > /d:/

GG/gg [ꞌdobblɵ ʒe] > /g:/

L·L/l·l [ꞌdobblɵ ꞌele] > /l:/

MM/mm [ꞌdobblɵ ꞌeme] > /m:/

NN/nn [ꞌdobblɵ ꞌene] > /n:/

US DE SAS VOCALS NÉUTRAS a [ɵ], e [ɵ] a fí de paraula.

    Per sâbre quina de sas vocals «a, e» [ɵ] emb sò néutro correspòn escríure a final d’una determinada paraula, se tendrà emb cónta emb primé llog segóns sigui s'artícul que la determina. Etzemples:

sa pesseta [sɵ pɵꞌsɵtɵ]

sas lletras [sɵs 'ʎɵtrɵs]

sas pessetas [sɵs pɵꞌsɵtɵs]

sa caseta [sɵ cɵꞌzɵtɵ]

sa lletra [sɵ 'ʎɵtrɵ]

Na María [nɵ mɵꞌɾiɵ]

sas camías [sɵs kɵꞌmiɵs]

es mèstres [ɵs ꞌmɛstrɵs]

es mèstre [ɵs ꞌmɛstrɵ]

sa mèstra [sɵ ꞌmɛstrɵ]

sas mèstras [sɵs ꞌmɛstrɵs]

en Juan [ɵn ʒuꞌɑn]

na Juana [nɵ ʒuꞌɑnɵ]

Y emb segón llog se tendrà en cónta sa séua sinònima en Llatí:

la Vèrge [lɵ ꞌvɛɾʒɵ], emb «e» final pêrqu’emb Llatí ês: matre. Maldament s'artícul que la determina sigui femení.

Sa mare [sɵ 'maɾɵ], emb «e» final pêrqu’emb Llatí ês: matre. Maldament s'artícul que la determina sigui femení.

Sa torre [sɵ 'torɵ], emb «e» final perqu’emb Llatí ês: tŭrre. Maldement s'artícul que la determina sigui femení.

Es díe [ɵs 'diɵ], emb «e» final pêrqu’emb Llatí ês: die. Essênd coincident emb s’artícul masculí que la determina.

Sa casa [sɵ 'kazɵ], emb «a» final pêrqu’emb Llatí ês: casa. Essênd coincident emb s’artícul femení que la determina.

Sa taula [sɵ 'tawlɵ], emb «a» final pêrqu’emb Llatí ês: tabula. Essênd coincident emb s’artícul femení que la determina.

S’ACENTO FONÈTIC Y ORTOGRÀFIC

    Sa llengo baléà té tres sinnes d’acentuassió ortogràfica, que mos indican sa sílaba tònica y sa pronunsiassió de sas vocals. Y en té tres degud a sa riquesa fonètica pròpi d’es baléà, que té vuyt fórmas de pronunsià sas vocals.
    Essênd ets acentos: s’acento tancad; s’acento ubèrt; y s’acento dobble o circunflèts. 

Si dins una paraula heyà més d’un acento de pronunsiassió sempre se carregarà sa veu demunt sa darréra sílaba acentuada, que, generalment ês sa tònica:

abécédàri [ɵbese'dɑɾi]

créà [kre'ɑ]

espéciàl [ɵspesi'ɑl]

baléà [bɵleꞌɑ]

ACENTO TENCAD

   S’empleya demunt sas vocals de pronunsiassió tancada é, í, ó, ú cuand fórman part de sílaba tònica aguda, esdrújula o a sas planas qu’acàbigan emb consonant que no sigui n, s, o ns: 

desfé, comú, comúns, cansó, cansóns, domés, artícul, artículs, cércols, cércol, camíns, camí.

    Sempre que dins una paraula s’hagui de pronunsià una «e»  tancada no sênd aquesta tònica y sênse dú consonant enclítica (afagida) l’acentuarêm també tant si ês paraula plana com si no, per mantení sa pronunsiassió natural de sa lletra:

aléro [ɵꞌleɾo] résa [‘rezɵ] espécialidàt [ɵpesiɵliꞌdɑt] espérànsa [ɵspe'ɾɑnesɵ] capsaléra [kɵʦɵꞌleɾɵ] tomatiguéra [tomɵtiꞌɣeɾɵ] cadernéra [kɵdɵɾꞌneɾɵ]

    Sa lletra «o» s’acentuarà emb acento tancad, cuand estand dins sílaba tònica ademés dugui una consonant enclítica, y es séu sò hagi de sê tancad: 

colóm [koꞌlom], póls [pols] (es póls), canó [kɵꞌno], mólta [ꞌmoltɵ],

remólc [rɵꞌmolk], dóbble [ꞌdobblɵ]

       S’etsettúa d’aquesta nórma sa lletra «e», cuand estand dins sílaba tònica dú  una consonant enclítica. Pêrque, emb aquest cas no ês mesté acentuarlâ ja qu’es séu sò sempre ês tancad.  Etzemples:

etzemple [ɵꞌʣemplɵ] diferent [difɵ'ɾent] entendre [ɵn'tendɾɵ] mentres ['mentɾɵs] sempre ['sempɾɵ] aquest [ɵ'cest] aquesta [ɵ'cestɵ]

ACENTO UBÈRT

    S’empleya demunt sas vocals de sò ubèrt:  à, è, ò.

    Sa lletra «a» [ɑ] emb sò ubert s’acentuarà a sas paraulas esdrújulas sempre; a sas planas qu’acabigan emb consonant que no sigui ni n, s, o ns; y a sas agudas si acaban emb n, s, o ns : 

acàbiga [ɵꞌkɑbigɵ] ànima [ꞌɑnimɵ] catalàns [kɵtɵꞌlɑns] desfà [dɵsꞌfɑ] passaràn [pɵsɵꞌɾɑn]

    Y a n’aquéllas sílabas hon vagi precedida d’una vocal qu’hagui de dú acento fonètic: 

espéciàl [ɵspesiꞌɑl] métàl [meꞌtɑl] espérànsa [ɵspeꞌɾɑnsɵ] baléàric [bɵleꞌɑɾik]

    Sa lletra «e» [ɛ] emb sò ubèrt s’acentúa sempre, vagi hon vagi situada dins sa paraula, y dugui o no consonant enclítica:

mèm [mɛm], comèrs [koꞌmɛɾs], mè [mɛ], pèu [ꞌpɛw], sèura [ꞌsɛwɾɵ]. dèu [ꞌdɛw]

    Sa lletra «o» [ɒ] emb sò ubèrt s’acentúa, sempre que fórmi part de sílaba tònica y que no dugui consonant enclítica, ja que, duguendnê se pronunsía sempre ubèrta de fórma natural: 

òli [ꞌɒli], mòpi [ꞌmɒpi], Manacò [mɵnɵꞌkɒ], totsol [toʦɒl], mobble [ꞌmɒbblɵ], pobble [ꞌpɒbblɵ],

Sampol [sɵmꞌpɒl], com [kɒm], sol [sɒl], pod [pɒd], consol [konꞌsɒl], trispol [tɾisꞌpɒl], nobble [ꞌnɒbblɵ]

    S’etsettúa d’aquesta normativa, cuand sa lletra «o» fa funsións de conjunsió, pêrqu’es séu sò emb aquest cas sempre ês ubèrt:

axò o allò [ɵꞌʃɒ ɒ ɵꞌʎɒ], aquest o aquex [ɵꞌcest ɒ ɵꞌceʃ], o sí o no [ɒ si ɒ no]

ACENTO DÓBBLE O CIRCUNFLÈTS

    S’empleya esclusivament demunt sas vocals néutras a, e, cuand fórman part de sílaba tònica, tant si dúan consonant enclítica com si no: 

agafalâ[ɵgɵfɵꞌlɵ], agafêl [ɵgɵ'fɵl], êntre[ꞌɵntɾɵ], partêx [pɵɾꞌtɵʃ], vermêy [vɵɾꞌmɵj], dulâ[duꞌlɵ], pêrque [ꞌpɵɾkɵ], perquê [pɵɾꞌkɵ],

dêsde[ꞌdɵsdɵ], sênse [ꞌsɵnsɵ], sensê[sɵnꞌsɵ]

    o emb sas combinassións: -ans / -ens, cuand es séu sò ha d’essê néutro:  alêns,   replêns.

ACENTO DIACRÍTIC

    Ês aquell que se pòsa demunt sas paraulas que ténen dóbble sinnificad per destrià un de s’altre: 

éll [eʎ] pronom pers. ell [eʎ] pronom

ês [ɵs] vèrbo essê es [ɵs] artícul

mólt [molt] advèrbo molt [mɒlt] verbo

núu [ꞌnuw] sênse ròba nuu [nuu] fermetày

làs [lɑs] lazo las [lɵs] artícul

sò [sɒ] tò musical so [so] artícul.

éts [ets] vèrbo essê ets [ɵts] artícul

són [son] vèrbo essê son [sɒn] tení ganas de dormí

pols [pols] polvo póls [pols] pulso

PER NÓRMA GENERAL NO S’ACENTÚAN, ES MONOSSÍLABOS

Ets artículs: los, sos ténen sempre es sò tancad [o]

Es pronoms: mos vos ténen sempre es sò tancad [o]

Es pronom: jo sempre té es sò ubèrt [ɒ]

Ets artículs: es, el, ets, en, se, ne, sempre ténen es sò néutro [ɵ]

S’ELISIÓ

    En Baléà, cuand una paraula acaba en vocal y sa siguient també, se suprimêx una de sas vocals. Per nórma general se suprimêx sa vocal de sa priméra paraula: 

s’ànima [ꞌsɑnimɵ] (sa ànima)

pêrqu’es [ꞌpɵɾcɵs] (pêrque es)

s’ase [ꞌsɑzɵ] (se ase)

un’altra [uꞌnɑltɾɵ] (una altra)

N’Innassi [ninꞌnɑsi] (Ne Innassi)

pêrqu’eu [ꞌpɵɾcɵw] (pêrque eu)

pêrqu’en [ꞌpɵɾcɵn] (pêrque en)

N’Ayna [ꞌnɑjnɵ] (Na Ayna)

dêsd’es [ꞌdɵsdɵs] (dêsde es)

s’evolusió [sɵvoluziꞌo] (sa evolusió)

s’innoransi [sinnoꞌɾɑnsi] (sa innoransi)

s’endiotería [sɵndiotɵꞌɾiɵ] (sa endiotería)

s’endiot [sɵndiꞌɒt] (se endiot)

d’es [dɵs] (de es)

a n’es [ɵꞌnɵs] (a ne es)

un’al·lòta [unɵlꞌlɒtɵ] (una al·lòta)

a n’en [ɵꞌnɵn] (a ne en)

d’una [ꞌdunɵ] (de una)

d’un [dun] (de un)

d’hòra [ꞌdɒɾɵ] (de hòra)

tirêu a l’ayre [tiꞌɾɵw ɵ ꞌlɑjɾɵ] (tirêu a lo ayre)

    N’obstant, cuand sa fluidês de sa pronunsiassió eu requirêsquiga, sa suprimêx sa vocal més fluxa de sas dúas, emb espéciàl si se tratta de s’advèrbo de negassió «no» es que mantén es séu való complet:

no’u fagis [now 'fɑʒis] (no eu fagis)

no’yà res [noj'ɑ rɵs] (no heyà res)

no’u faré [now fɵꞌɾe] (no eu faré)

no’s axí [nos ɵꞌʃi] (no ês axí)

no’n duré [non duꞌɾe] (no en duré)

    Cas d’espéciàl atensió ês, es de sa preposissió «per» hon unas vegadas sa parula «per» pèrd sa  «-r» y altras sas «-er» cuand va seguida d’un artícul:

pe’sa casa [pɵ sɵ 'cɑzɵ] (por/para la casa)

pe’sas ninas [pɵ sɵs 'ninɵs] (por/para las niñas)

p’ets hòmos [pɵts 'ɒmos] (por/para los hombres)

p’en Juan [pɵn ʒuꞌan] (por/para el Juan)

p’el Papa [pɵl 'pɑpɵ] (por/para el Papa)

p’es cotxo [pɵs 'kot͡ʃo] (por/para el coche)

p’es Bal·le [pɵs ꞌbɑllɵ] (por/para el Alcalde)

p’el Mallorca [pɵl mɵꞌʎɒɾkɵ] (por/para el Mallorca)

SAS CONSONÀNS

    Sas consonàns són es sinnes que juntament emb sas vocals mos ajudan a formà sas paraulas. 
    Cada idioma té sas séuas pròpis consonàns, an que, dins ets idiomas d’una matéxa famili hey hagi consonàns igualas y emb metex sò.

US DE SA LLETRA B [be]

    S’escriuràn sempre emb «b» totas sas paraulas que duguin sas combinassións: br-,  bl-,  ab-,  ob, bi-,  ban-,  abo-  Y a todas sas paraulas que son mesté es séu sò:

Etzemples:

Bisquèrra [bis'cɛrɵ]

contrabandol [ꞌkɒntɾɵ'bɑndol]

bramà [bɾɵ'mɑ]

bras [bɾɑs]

obsessió [oʦɵsi'o]

blavinós [blɵvi'nos]

absort [ɵ'ʦɒɾt]

bri [bɾi]

broma [ꞌbɾomɵ]

bàndol [ꞌbɑndol]

bianual [biɵnuꞌɑl]

ablaní [ɵblɵꞌni]

esborrà [ɵsboꞌrɑ]

bassa [ꞌbɑsɵ]

bossí [boꞌsi]

cabessa [kɵꞌbɵsɵ]

GEMINASSIÓ DE SA B [be]

    Sa lletra «b» se gemina (duplica) a totas sas paraulas que duguin sas combinassións -bla-, -ble-, -bli-, -blo-. esmitj de paraula.  (S’etsettúan d’aquesta nórma es vèrbo «ablaní»):

pobblà [pob':lɑ]

nobble ['nɒb:lɵ]

pobble ['pɒb:lɵ]

mobble ['mɒb:lɵ]

ennobblí [ɵnnob':li]

fibbló [fib':lo]

amobblà [ɵmob':lɑ]

amabble [ɵ'mɑb:lɵ]

fibble [ꞌfib:lɵ]

dóbble ['dob:lɵ]

dóbblegà [dob:lɵ'gɑ]

Però axí y tot, heyà paraulas que geminan aquéxa lletra sênse dú sa combinassió consonàntica -bl-.

Etzemples:

dobbé [dɒb':e]

dobberada [dɒb:ɵ'ɾɑdɵ]

dobberé [dɒb:ɵ'ɾe]

rubby ['rub:i]

       Antigament s'acentuavan totas sas vocals ubèrtas tal com se pod veure a sas fotografías d'un diccionari menorquí. Attualment cuand sa vocal ubèrta "o" va adjunta (enclítica) a sa consonant que la seguêx, sa vocal no s'acentúa pêrque se cumplêx sempre, qu'aquéxa se pronunsía ubèrta de fórma natural, tal com som vist a sa relassió de més amunt.

US DE SA LLETRA C [se]

    Sa lletra «c» té dos sòns, un de [k] devant a [ɵ], o [o], ò [ɒ], u [u], y a final de paraula.

    Y un altre de [c] devant de sa vocal ubèrta [a]. Etzemples:

còssi ['kɒsi]

cassa ['cɑsɵ]

cama [ꞌcɑmɵ]

camía [kɵ'miɵ]

cussa ['kusɵ]

màgic ['mɑʒik]

aubarcoc [ɵwbɵɾ'kɒk]

        Sa matéxa lletra «c» emb sò de «s» líquida /s/, s’escríu devant de sas vocals e, i, esclusivament cuand sa séua homònima en Llatí també la dugui. Etzemples.:

cinta ['sintɵ] d’es Llatí: cincta

ciènsi [si'ɛnsi] “ scientia

científic [siɵn'tific] “ scientificus

cervell [sɵɾ'veʎ] “ cerebrum

cércol ['seɾkol] “ circus

círcul ['siɾkul] “ circulum

cent [sent] “ centum

docéns [doꞌsens] “ ducenti

trecéns [tɾɵꞌsens] “ trecenti

acento [ɵꞌsento] “ accentus

   S’etsettúan d’aquesta nórma, ets antropònims y topònims que tradissionalment fagin us de sa lletra «s» en ves de sa «c»:  

Sevéra, Sintas, Sifre, Sifra, etc.

GEMINASSIÓ DE SA C

    Sa lletra c se gemina conservand es séu sò natural [k] a totas sas paraulas pròpis d’es Baléà qu’axí s’hagui de pronunsià.

Etzemples: bèccòll [bɛkꞌkɒʎ] bèccollàda [bɛkkoꞌʎɑdɵ]

US DE SAS LLETRAS D – T [de], [te] A fi de paraula

    Per sâbre cuand hêm d’escriure «d» o «t» a fi de paraula, mos bastarà tení en cónta es derivad de sa paraula o es séu femení. Etzemples:

1-. Escriurêm axut emb «t» final, pêrqu’es séu femení ês: axuta.

2-. Escriurêm agud emb «d» final, pêrqu’es séu femení ês: aguda.

Altres etzemples:

mercad > mercadé

mercad > mercadería

ciutad > ciutadà

escud > escudería

pod > podrà

pot > potecari

pot > potecaría

esfilagassad > esfilagassada

S’escríuen també emb «d» final tots es Participis Passíus pêrque tots élls ténen gènero:

comprad / comprada

acabad / acabada

venud / venuda

estimad / estimada

trempad / trempada

Cuand sa paraula en cuestió no tengui derivad o femení, s’escriurà sempre emb «t» final per seguí emb sa normativa d’es nostros autós clàssics

Etz: soledat, comunidat, Universidat.

    'S’etsettúa d’aquesta nórma s’advèrbo de mòdo cuand,' per diferensiarhó de s’advèrbo de cantidat cuant:

¿Cuant t’ha costad?

¿Cuand hey anirêm?

Cuant més milló

Cuand se fagi

    Y es gerundis, ja que tots élls acaban emb: -and, -end, -ind.

caminand, beguend, dormind, menjand, comensand, plorand, fogind, menjand, tenguend…

US DE SA LLETRA D [de]

    Sa lletra «d» s’empleya a totas sas paraulas qu’axí sigui mesté sa séua pronunsiassió:

didal [di'dɑl]

cuand [ku'ɑnd]

diumenge [diw'mɵnʒɵ]

domés [do'mes]

ciutadà [siwtɵ'dɑ]

dinà [diꞌnɑ]

condat [konꞌdɑt]

duresa [duꞌɾɵzɵ]

dau ['dɑu]

dimòni [diꞌmɒni]

feredat [fɵɾɵꞌdɑt]

advèrbo [ɵdꞌvɛɾbo]

GEMINASSIÓ DE SA D

    Sa lletra «d» se gemina (duplica) a sas sílabas hon s’Español empleya sa combinassió «-gd o -bd»:

Maddalena [mɵddɵ'lɵnɵ]

maddaleniense [mɵddɵlɵni'ensɵ]

amiddalina [ɵmiddɵ'linɵ]

maddalènic [mɵddɵ'lɛnic]

amiddalitis [ɵmiddɵ'litis]

soddià [soddi'ɑ]

addominal [ɵddomi'nɑl]

addomen [ɵdꞌdomen]

addicassió [ɵddikasiꞌo]

caddell [kɵdꞌdeʎ]

    Sas dd son separabbles a fi de retxa. Etzemples silàbics:

Mad-da-le-na

cad-dell

ad-do-mi-nal.

US DE SA LLETRA F ['efe]

    Sa lletra «f» /f/ s’empleya a totas sas paraulas que se fassa mesté sa pronunsiassió d’es séu fonéma. 

fiy [fij]

fiya ['fiʝɵ]

finura [fi'nuɾɵ]

finalidat [finɵli'dɑt]

fé [fe]

fe [fɵ]

desfé [dɵs'fe]

refé [rɵ'fe]

flux [fluʃ]

afluxà [ɵfluꞌʃɑ]

filiassió [filiɵsi'o]

foment [fo'ment]

fíi [ꞌfii]

conflitte [konꞌflit:ɵ]

US DE SA LLETRA G [ʒe]

    Sa lletra «g» té tres sons, y com ês natural s’empleya segóns élls.

    Té un primé sò gutural esplosíu /g/ devant de sas vocals «o, u», d’una consonant, o a fi de paraula. Etzemples:

gravà [gɾɵ'vɑ] d’es Gascó: graba

goñà [go'ɲɑ] d’es Germànic: ganan

governà [govɵr'nɑ] d’es Gascó: gouberna

grog [gɾɒg] d’es Llatí: crocum

guant [guꞌɑnt] d’es Franc: want

gròga [ꞌgɾɑgɵ] d’es Llatí: croca

    Un segón sò gutural fricatíu /ɣ/ devant de sa vocal «a». Etzemples:

garrot [ɣɵ'rɒt] d’es Gascó: garrot

gastà [ɣɵs'tɑ] d’es Gascó: gasta

garbatjà [ɣɵrbɵ'ʤɑ] d’es Gascó: garbeja

garba [ɣɑɾbɵ] d’es Germànic: garba

    Y un tersé sò palatal fricatíu /ʒ/ devant sas vocals « e, i ». Etzemples:

gemeg [ʒɵ'meg] d’es Gascó: gemech

gènit ['ʒɛnit] d’es Llatí: genius

gent [ʒent] d’es Gascó: gent

congenià [konʒɵni'ɑ] d’es Llatí: cum genius

engiñé [ɵnʒi'ɲe] d’es Llatí: ingenium

giñ [ʒiɲ] de s’Alemàn: Zink

gèrra ['ʒɛrɵ] de s’Àrabé: ǧarrah

GEMINASSIÓ DE SA G [ʒe]

    Sa lletra «g» se gemina cuand sa segona «g»  va seguida de sa lletra «l». Mantenguend totas dúas es séu sò gutural [g]:

reggle ['regglɵ]

arregglo [ɵ'regglo]

reggleta [ŗɵg'glɵtɵ]

arregglà [ɵrɵg'glɑ]

regglament [rɵgglɵ'ment]

siggle ['sigglɵ]

      Són separabbles silàbicament. Etzemples silàbics:

         reg-gle;                    sig-gle;                    a-rreg-glo;                  a-rreg-glà.

US DE SA LLETRA H ['ɑʧe]

    Sa lletra  «h»  no té sò y s’empleya emb aquéllas paraulas baléàs que sas séuas rèls etimològicas llatinas també la duguin. Generalment coinsidexen emb sa séua sinònima española:

horribble d’es Llatí: horribilis

hòmo d’es Llatí: homo

hòra d’es Llatí: hora

hettométro d’es Grèg: ἑκατόνμέτρον

hemisfèri d’es Llatí: hemisphaeruim

heptaédro d’es Grèg: ἕδραedrή

hetsàgono d’es Llatí: hexagonum

heliógrafo d’es Grèg: ηλιογράφος

hemorragi d’es Llatí: hæmorragia

hipòdromo d’es Llatí: hippodromos

       També s’empleya còma element diferensiadó entr’eleméns gramaticals. 

hi pronom > i terséra vocal

ho pronom > o cuarta vocal

hey pronom > ey! interjecció

US DE SA LLETRA J ['ʒotɵ]

    Sa lletra «j» emb so sò [ʒ]  s’escríu devant colsevol vocal tenguend s’esment a n’es xarrà baléà, y cuand axí li correspongui etimològicament. 

Jacinto [ʒɵ'sinto] d’es Grèg: ὑάκινθος

jardiné [ʒɵɾdi'ne] d’es Gascó: jardiné

jog [ʒɒg] d’es Gascó: jog

jugueta [ʒu'ɣɵtɵ] d’es Gascó: jouguet

jornalé [ʒoɾnɵ'le] d’es Gascó: journalè

jugà [ʒu'gɑ] d’es Gascó: jouga

Juan [ʒu'ɑn] d’es Gascó: Jouan

jurà [ʒu'ɾɑ] d’es Gascó: jura

jutjà [ʒu'd͡ʒɑ] d’es Gascó: jutgéa

US DE SA LLETRA K [ka]

    Sa lletra «k» s’empleya a sas paraulas pròpis baléàricas, a sas de rèl llatina y grèga, y a sas de prosedènsi estranjéra. Es séu sò ês [k] devant o,u.

    Es seú sò ês /c/ devant de a, e, i. Etzemples: 

kèrn [cɛrn] d’es Grèc: kerátion

kêrmes ['cɵrmɵs] d’es Pèrsa: kirm e azi

karma [kɑɾmɵ] d’es Sànscrit: karma

kilo ['cilo] d’es Grèc: kilioi

kilat [ci'lɑt] de s’Àrabé: kilat

kilatà [cilɵ'tɑ] derivad de kilat

Wiski [w'isci] de s’Inglês: whiskey

kina ['cinɵ] d’es Quétxua: kinakina

Mikèl [mi'cɛl] d’es Grèc: Mikael

Kirie [ꞌciɾiɵ] d’es Grèc: kírie

Kirieléison [ciɾiɵꞌlejson] d’es Grec: kírie eleyson

kéfe [ꞌcefe] d’es Fransês: chef

kéfa [ꞌcefɵ] d’es Fransês: chef

Bokkòris [bokꞌɒris] de s’Egipte: bokkoris

US DE SA LLETRA L ['ele]

    Sa lletra «l» [l] s’empleya a totas sas paraulas que sigui mesté sa pronunsiassió d’aquex fonéma:

la [lɵ] le [lɵ]

lo [lo] làmina ['lɑminɵ]

lapis ['lɑpis] mal [mɑl]

malaltía [mɵlɵl'tiɵ] replê [rɵ'plɵ]

plêg [plɵg] réggla ['regglɵ]

al·lot [ɵlꞌlɒt] animal [ɵniꞌmɑl]

GEMINASSIÓ DE SA L

    Sa  lletra «l» sa duplica «l·l» [l + l] a totas sas paraulas d’es Baléà qu’axí sigui mesté dins sa séua pronunsassió. Se pronunsían cada una per separad y se colòca un punt alt entre éllas dúas, pêrque no se confóngui emb so dígrafo «ll» /ʎ/. (DCVB). 

    Y a hon s’español empleya sa combinació -tl-Etzemples:

al·lot [ɵlꞌlɒt]

al·lòta [ɵl'lɒtɵ]

mol·lo ['mɒllo]

mêl·la ['mɵllɵ]

gual·lera [gu'ɑllɵɾɵ]

mèl·lera ['mɛllɵɾɵ]

al·las [ꞌɑllɵs] (atlas)

Al·làntic [ɵlꞌlɑntik] (Atlántico)

al·lètic [ɵlꞌlɛtik] (atlético)

al·letisme [ɵllɵꞌtismɵ] (atletismo)

US DE SA LLETRA M ['eme]

    Sa lletra «m» [m] s’empleya ademés d’a sas paraulas qu’axí lis correspongui per etimología, tant a principi, com en mitj o a final de paraula, devant sas consonàns  «b, p, n». Etzemples:

combat [kom'bɑt]

també [tɵm'be]

impresora [impɾɵ'zoɾɵ]

ample ['ɑmplɵ]

himne ['imnɵ]

gimnassi [ʒim'nɑsi]

mussol [mu'sɒl]

missa ['misɵ]

GEMINASSIÓ DE SA LLETRA M

    Sa lletra «m» se gemina a sas paraulas baléàs qu’axí siguin mesté, generalment derivadas dirèttement d’es Llatí. Se pòren separà a fi de retxa. Etzemples:

Emmagrí [ɵm:ɵ'gɾi] pròpi d’es Baléà

Commemorà [kom:ɵmo'ɾɑ] Llatí: commemorare

Commensurà [kom:ɵnsu'ɾɑ] Llatí: commensurare

Comminà [kom:i'nɑ] Llatí: comminari

Commossionà [kom:osio'nɑ] Llatí: commotio

Commutà [kom:u'tɑ] Llatí: commutare

Commòure [kom':ɒwɾɵ] Llatí: commovere

US DE SA LLETRA N ['ene]

    Sa lletra « n » /n/ s’empleya a totas sas paraulas qu’axí necessitin es séu us tant a principi, com en mitj com a final de paraula. Etzemples:

nonas ['nonɵs]

nòmina ['nɒminɵ]

nòu [nɒw]

nina ['ninɵ]

nigul [ni'gul]

camión [cɵmi'on]

canó [cɵ'no]

prênde ['pɾɵndɵ]

quin [cin]

pensament [pɵnsɵ'ment]

finalidat [finɵli'dɑt]

comisións [komizi'ons]

mentras [ꞌmentɾɵs]

monjo [ꞌmɒnʒo]

GEMINASSIÓ DE SA LLETRA N [ene]

    Sa lletra «n» se gemina a sas paraulas qu’axí sigui mesté pe’sa séua pronunsiassió. Se pòren separà silàbicament. Etzemples:

ànnera ['ɑnnɵɾɵ]

annerot [ɵnnɵꞌɾɒt]

ennegrí [ɵnnɵ'gɾi]

ennigulà [ɵnnigu'lɑ]

ennobblí [ɵnnob':li]

conna ['konnɵ]

connatural [konnɵtu'ɾɑl]

connivènsi [konni'vɛnsi]

connotà [konno'tɑ]

connotassió [konnotɵsi'o]

Innassi [inꞌnɑsi]

innoransi [innoꞌɾɑnsi]

     Etzemples silàbics:

An-ne-ra; en-ne-grí;

con-na;

In-na-si.

US DE SA LLETRA Ñ ['eɲe]

    Aquesta lletra, que surt d’es copistas llatíns, s’empleya a totas aquéllas paraulas que se fassi mesté es séu fonéma [ɲ]. Lletra que, ademés de s’Español y es Baléà també ês empleyada per s’Euskéra o Vasc, s’Asturià y es Gallèg. Sas llengos derivadas de sa «nh» d’es Provensal escríuen «ny» emb sò de  /ɲ/.

compañía [kompɵ'ɲiɵ]

compañ [kom'pɑɲ]

enguañ [ɵngu'ɑɲ]

mañà [mɵ'ɲɑ]

Ariañ [ɑɾi'ɑɲ]

Buñolí [buɲo'li]

Bañabufà [ꞌbɑɲɵbu'fɑ]

Buñòla [bu'ɲɒlɵ]

santañiné [sɵntɵɲi'ne]

añ [ɑɲ] Antigament, sa paraula añ s’escrivía: añy.

puñ [puɲ]

piñol [piꞌɲɒl]

US DE SA LLETRA P [pe]

    S’empleya a totas sas paraulas que necessitin d’aquest fonéma /p/:

puput [pu'put]

Pèp [pɛp]

mòpi ['mɒpi]

opulènsi [opu'lɛnsi]

propina [pɾo'pinɵ]

empipà [ɵmpi'pɑ]

Pèpa ['pɛpɵ]

pèpa ['pɛpɵ]

pessigà [pɵsi'gɑ

US DE SA LLETRA R ['eɾe]

    Aquéxa lletra té dos sòns segóns vagi a principi, en mitj o a final de paraula. Té un sò suàu [ɾ] en mitj de vocals, a final de paraula, derréra una vocal y derréra  consonant que no sigui sa n:

mentras ['mentɾɵs]

pelleringo [pɵʎɵ'ɾingo]

per [pɵɾ]

comèrs [ko'mɛɾs]

permís [pɵɾ'mis]

Mira ['miɾɵ]

nirvis ['niɾvis]

noruèg [noɾu'ɛg]

servissi [sɵɾ'visi]

amór [ɵ'moɾ]

Tur [tuɾ]

tir [tiɾ]

pur [puɾ]

militar [mili'tɑɾ]

contra [ꞌkɒntɾɵ]

respondre [rɵsꞌpɒndɾɵ]

adressà [ɵdɾɵꞌsɑ]

trobà [tɾoꞌbɑ]

frare [ꞌfɾɑɾɵ]

fruyta [ꞌfɾujtɵ]

    Y un sò fort [r] anand a principi de paraula y derréra consonant que no sigui sa t o sa d:

ròba ['rɒbɵ]

rescabalà [rɵscɵbɵ'lɑ]

ruc [ruc]

Ramis ['rɑmis]

riure ['riwɾɵ]

ròsa ['rɒzɵ]

resà [rɵ'zɑ]

rosé [roꞌze]

Réyna ['rejnɵ]

conrà [konꞌrɑ]

honrad [onꞌrɑd]

enredà [ɵnrɵꞌdɑ]

ròsca [ꞌrɒskɵ]

robà [roꞌbɑ]

US DE SA LLETRA S ['ese]

    Sa lletra «s» té dos sòns. Un sò líquid [s] a principi y a fi de paraula, y a derréra de consonant.

prensa [ꞌpɾensɵ]

siurell [siw'ɾeʎ]

sorell [so'ɾeʎ]

suó [su'o]

nas [nas]

camíns [cɵ'mins]

Tomàs [to'mɑs]

taulas ['tɑwlɵs]

móltas ['moltɵs]

moltas ['mɒltɵs]

Sansó [sɵn'so]

Simó [si'mo]

    Y hon s’Español empleya sa «x» [ks] devant sas consonàns «p, t»:

esplicassió [ɵsplikɵsiꞌo]

esplicà [ɵsplikꞌɑ]

estorsió [ɵstorsiꞌo]

estensió [ɵstɵnsiꞌo]

esposissió [ɵspozisiꞌo]

esporgà [ɵspoɾꞌgɑ]

esplotà [ɵsploꞌtɑ]

US DE SA LLETRA T [te]

    Sa lletra  « t » [t] s’empleya a totas sas paraulas qu’axí se fassi mesté sa séua pronunsiassió. Etzemples: 

Tòni ['tɒni]

Tonina [toꞌninɵ]

Toñina [toꞌɲinɵ]

total [to'tɑl]

atensió [ɵtɵnsi'o]

mort [mɒɾt]

totduna [tot'dunɵ]

totalidat [totɵli'dɑt]

Mortitx [moɾ'tit͡ʃ]

GEMINASSIÓ DE SA LLETRA T [te]

    Sa lletra «t» [t] se duplica per nórma general, a sas sílabas qu’en Llatí o Italià dúan sa combinassió consonàntica «ct, pt» y a sas paraulas de pronunsiassió pròpi baléà. Són separabbles a fi de retxa:

abduttó [ɵbdut'to]

ottatíu [ottɵ'tiw]

abjètte [ɵ'͡ʤɛttɵ]

abstratte [ɵbs'tɾɑttɵ]

acuedutte [ɵkuɵ'duttɵ]

adjettíu [ɵdʒɵt'tiw]

adottrinà [ɵdottɾi'nɑ]

aduttó [ɵdut'to]

attini [ɵt'tini]

attinisme [ɵtti'nismɵ]

attó [ɵt'to]

attríu [ɵt'tɾiw]

attual [ɵttu'ɑl]

dattilà [dɵtti'lɑ]

delittíu [dɵlit'tiw]

dialettal [diɵlɵt'tɑl]

dittaminà [dittɵmi'nɑ]

efètte [ɵ'fɛttɑ]

elètte [ɵ'lɛttɵ]

elettorad [ɵlɵtto'ɾɑd]

elèttric [ɵ'lɛttɾik]

elettriciste [ɵlɵttɾi'sistɵ]

elettricidat [ɵlɵttɾisi'dɑt]

elettró [ɵlɵt'tɾo]

espettàcul [ɵspɵt'tɑkul]

espettaculà [ɵspɵttɵku'lɑ]

estrattó [ɵstɾɵt'to]

impatte [im'pɑttɵ]

infettà [infɵt'tɑ]

insètte [in'sɛttɵ]

ottàu [ot'tɑw]

ottàgono [ot'tɑgono]

    Descomposissió silàbica:

res-pet-tà

es-pet-tà-cul

e-let-tri-ci-dat

in-fet-tà

in-fèt-te

Ot-tu-bre

Ot-to-go-nal

a-fèt-te

e-fèt-te

a-fet-tu-ós

US DE SA LLETRA V ['uve]

    Sa lletra «v» [v] s’empleya talment com emb Español y a totas sas paraulas que necessitin aquest sò. Etzemples:

víure ['viwɾɵ]

convíure [kon'viwɾɵ]

volà [vo'lɑ]

canvi ['cɑnvi]

estovad [ɵsto'vɑd]

vive! [ꞌvivɵ]

visca [ꞌviskɵ]

servissi [sɵɾꞌvisi]

mòvil [ꞌmɒvil]

veure [ꞌvɵwɾɵ]

víu [ꞌviw]

convé [konꞌve]

movilidat [moviliꞌdɑt]

convé [konꞌve]

envidà [ɵnviꞌdɑ]

volà [voꞌlɑ]

volivol [voliꞌvɒl]

US DE SA LLETRA X ['ɛcis]

    En Baléà, sa lletra «x»  ['ɛcis] té un sol sò /ʃ/. S’empleya a totas aquéllas paraulas que se fassi mesté aquex sò. S’etsettúan sas de procedènsi estranjéra y való internassional còma: taxi ['tɑksi], exit [ꞌɛksit].

Coxí [ko'ʃi]

coxinéra [koʃi'neɾɵ]

móx [moʃ]

moxingo [mo'ʃingo]

xorigué [ʃoɾi'ɣe]

xoquíns [ʃo'cins]

moxa ['moʃɵ]

faxa ['faʃɵ]

fex [feʃ]

grex [greʃ]

grexonéra [gɾɵʃoꞌneɾɵ]

xeremía [ʃɵɾɵꞌmiɵ]

escarrinx [ɵskɵꞌinʃ]

xumenèa [ʃumɵꞌnɛɵ]

US DE SA LLETRA Z ['setɵ]

    Sa lletra «z» s’empleya hon sigui mesté es séu sò. Aquesta lletra té dos sòns: un, sibilant igual a sa «s» entrevocàlica [z], tant si va derréra de consonant que 

no siga sa «t», ja qu’emb aquéxa lletra fórma un solfonema [ʣ], com si va entre vocals. Etzemples:

quinze [ꞌcinzɵ]

euza [ꞌɵwzɵ]

valzía [vɵlꞌziɵ]

catórze [cɵꞌtoɾzɵ]

ónze [ꞌonzɵ]

Haziénda [ɵziꞌendɵ]

    Y un segón sò líquid igual a [s], cuand va a principi o a final de paraula. Generalment se tratta de topònims, noms pròpis o llinatjes forastés o estrangés:

Zaragossa [sɵɾɵꞌgosɵ]

Carroz [cɑꞌrɒs]

Càdiz [ꞌcɑdis]

Zúrich [ꞌsuɾik]

zaragossà [sɵɾɵgoꞌsɑ]

Uroz [uꞌɾos]

zafiro [sɵꞌfiro]

DÍGRAFOS

    Es dígrafos són INSEPARABBLES, pêrque tots élls són sa representassió d’un sol fonéma.

BS/bs [ʦɵ] > /ʦ/

CC/cc [ʦɵ] > /ʦ/

CH/ch [ꞌɑʧe] > /k/

DJ/dj [ʤɵ] > /ʤ/

GU/gu [gu] > seguida de: e, i /ɣ/

JJ/jj [ꞌxotɵ] > /x/

LL/ll [′eʎe] > /ʎ/

PS/ps [ʦɵ] > /ʦ/

QU/qu [ku] > /c/

RR/rr [′ere] > /r/

SS/ss [′dobblɵ ′ese] > /s/

TG/tg [ʤɵ] > /ʤ/

TJ/tj [ʤɵ] > /ʤ/

TS/ts [ʦɵ] > /ʦ/

TX/tx [ʧɵ] > /ʧ/

TZ/tz [ʣɵ] > /ʣ/

ZZ/zz [ꞌdobblɵ ꞌsetɵ] > /ʦ/

US D’ES DÍGRAFO BS [ʦ]

    Es dígrafó BS està incorporad a totas sas paraulas que necessitan d’aquesta combinassió entrevocàlica:

obsessió [oʦɵsiꞌo]

absolt [ɵꞌʦɒlt]

    Son inseprabbles a fi de retxa pêrque fórman un sol foména /ʦ/:

o-bse-ssió [o ʦɵ sj'o]

a-bsolt [ɵ 'ʦɒlt]

o-bse-ssio-nad [o ʦɵ sjo 'nɑd]

US D’ES DÍGRAFO CC [ʦ]

    Es dígrafo «cc» fórma un sol fonéma cuand va entre  vocals:

acció [ɵʦiꞌo]

seleccionà [sɵlɵt͡sioꞌnɑ]

diccionari [diʦioꞌnɑɾi]

occident [oʦiꞌdent]

instrucció [instɾuʦiꞌo]

    Essênd inseparabble a fi de retxa. Ezemples silàbics: 

di-ccio-na-ri [di ʦjo 'nɑ ɾi]

o-cci-dent [o ʦi 'dent]

a-ccés [ɵ 'ʦes]

ins-tru-cció [ins tɾu ʦj'o]

US D’ES DÍGRAFO CH [ʧe]

     Es dígrafo «ch» [ʧe], en Baléà té es sò de [k] y s’empleya únicament a n’es noms, llinatjes y topònims qu’emb aquéxa lletra s’han escrit dêsde sempre, per preservà sa séua etimología. Generalment va situada a final de paraula: 

Antich [ɵn'tik]

Domenèch [domɵ'nɛk]

Lluch [ʎuk]

Lluch Alsadèns [ʎuk ɵlsɵ'dɛns]

Lluch Majó [ʎuk mɵ'ʒo]

Lluch Alcari [ʎuk ɵl'cɑri]

US D’ES DÍGRAFO DJ [ʤ]

    Es dígrafo «dj» s’empleya a totas sas paraulas que, derivadas d’es Llatí duguin sa d entrevocàlica.

médje [ꞌmeʤɵ] < medĭcu

midja [ꞌmiʤɵ] < mĕdĭa

adjunt [ɵꞌʤunt] < adjunctu

midj [miʤ] < mĕdĭu

US D’ES DÍGRAFO GU [ɣ]

    Es dígrafo  «gu» s’empleya esclusivament cuand va seguida de sas vocals «e, i». Hon sa lletra «u» no se pronunsía.

guèrra ['ɣɛrɵ] d’es Germànic: werra

guitèrra [ɣi'tɛrɵ] d’es Àrabé: qīṯārah

guix [ɣiʃ] d’es Llatí: gypsum

US D’ES DÍGRAFO JJ [ 'xotɵ]

    S’escriurà sa dóbble «jj» a totas aquéllas paraulas a hon se fàgi mesté es sò de «j» españòla /x/.  Etzemples:

jò rojj [ʒɒ rɒx]

tú ròjjas [tu ꞌrɒxɵs]

éll ròjja [eʎ ꞌrɒxɵs]

ajjédrés [ɵxeꞌdres]

jjéfe [ꞌxefɵ]

jjéfa [ꞌxefɵ]

    Com qu’aquestas dúas lletras «jj» fórman un sol fonéma [x], són ortogràficament inseparabbles. Etzemples silàbics:

a-jjé-drés

ro-jjà

ro-jja-rêm

US D’ES DÍGRAFO LL ['eʎe]

     Es dígrafo  «ll» [ʎ] s’empleya a sas paraulas pròpis d’es Baléà, y generalment hon es Llatí fa us de «l» a principi de paraula. Y a totas aquéllas que sigui mesté es seú us:

llensol [ʎɵn'sɒl] pròpi d’es Baléà

llengonissa [ʎɵngo'nisɵ] pròpi d'es Baléà

llecó [ʎɵ'ko] pròpi d'es Baléà

llemuc [ʎɵ'muk] pròpi d'es Baléà

llinatje [ʎi'nɑd͡ʒɵ] d’es Gascón: linatge

llimac [ʎi'mak] d’es Llatín: limax

US D’ES DÍGRAFO PS /ʦ/

    Es dígrafo PS fórma un sol foména y per consiguient no se pod separà a fi de retxa:

Opsió > [oʦjꞌo] > o-psio

Opsional > [oʦio'nɑl] > o-psio-nal

US D’ES DÍGRAFO QU [ku]

    Es dígrafo QU [c] s’empleya per influènsi llatina a través de s’Español, devant sas vocals é, i, ê, e. Perdend sa vocal «u» tot es séu való fonètic. 

que [cɵ]

perquê [pɵɾꞌcɵ]

pêrque ['pɵɾcɵ]

qui [ci]

quin [cin]

quina [ꞌcinɵ]

quédà [ceꞌdɑ]

quiméra [ciꞌmeɾɵ]

    Es dígrafo «qu» fórma un sol fonéma /c/, per lo que són inseparabbles a fi de retxa.
    

US D’ES DÍGRAFO RR ['ere]

    Es dígrafo «rr» ['ere] s’empleya entrevocàlica y a fi de paraula:

córr [kor]

carro ['cɑro]

córrs [kors]

pòrro [ꞌpɒro]

corrêm [ko'rɵm]

pirrèume [pi'rɛwmɵ]

corrêu [ko'rɵw]

Corrèus [ko'rɛws]

corren ['korɵn]

cirrus ['sirus]

carréra [cɵꞌreɾɵ]

porrerà [porɵꞌɾɑ]

    Sa dóbble  «rr» ês inseparabble a fi de retxa. Etzemples silàbics:

pi-rrèu-me

ca-rré-ra

pò-rro

co-rrêm

US D’ES DÍGRAFO SS ['dobblɵ 'ese]

    Es dígrafo dóbble «ss» té es sò líquid /s/ sempre, y s’empleya esclusivament entrevocàlica:

còssi ['kɒsi]

missal [mi'sal]

cossiol [kosi'ɒl]

passà [pɵ'sa]

massa ['masɵ]

passadó [pɵsɵ'do]

passa [ꞌpɑssɵ]

cassà [kɵꞌsɑ]

    Aquest dígrafo també ês inseperabble a fi de retxa. Etzemples silàbics:

Pa-ssa-ca-rrés

co-ssi-ol

mi-ssal

pa-ssa-dó

US D’ES DÍGRAFO TG [ʤe]

    Es dígrafo TG  [ʤ] s’empleya devant sas vocals e, é, u, y a totas sas paraulas que se fassi mesté es séu fonéma. 

rellotgé [rɵʎo'ʤe]

fétge ['feʤɵ]

rellotgería [rɵʎoʤɵꞌɾiɵ]

fétgud [fe'ʤud]

    De resultas de formà un sol fonéma NO són separabbles a fi de retxa. Etzemples silàbics: 

Re-llo-tgé

fé-tgud

re-llo-tge-rí-a

US D’ES DÍGRAFO TJ [ʤɵ]

    Es dígrafo TJ  [ʤ] s’empleya devant sas vocals fortas a, o,  y a totas sas paraulas que se fassi mesté es séu fonéma. Etzemples:

corretja [ko'rɵʤɵ]

rotj [rɒʤ]

ratjòla [rɵ'ʤɒlɵ]

rotja ['rɒʤɵ]

escorretjadas [ɵskorɵ'ʤɑdɵs]

rotjeta [ro'ʤɵtɵ]

enretjolad [ɵnrɵʤo'lɑd]

rotjós [ro'ʤos]

passêtj [pɵ'sɵʤ]

passetjada [pɵsɵ'ʤɑdɵ]

passetjà [pɵsɵ'ʤɑ]

corretjadas [korɵ'ʤɑdɵs]

    De resultas de formà un sol fonéma NO són separabbles a fi de retxa:

tru-tja

re-tjò-la

pa-sse-tjà

pa-ssêtj

co-rre-tjas

US D’ES DÍGRAFO TS [ʦɵ]

    Es dígrafo TS [ʦ], s’escríu per nórma general hon es Llatí y s’Español emplêyan «x» entrevocàlica, a sas paraulas pròpis d’es Baléà y a sa paraula de s’Español «caja» emb tots es séus derivads. Ja qu’es graféma x en baléà té es séu pròpi sò [ʃ]. 

ètsit [ꞌɛʦit]

màtsim ['maʦim]

màtsima ['maʦimɵ]

etsarca [ɵ'ʦaɾcɵ]

etsòtic [ɵ'ʦɒtic]

catseta [cɵ'ʦɵtɵ]

catsa [ꞌcɵʦɵ]

encatsà [ɵnkɵꞌʦɑ]

tatsidermiste [tɵʦidɵɾꞌmistɵ]

etsorcisme [ɵʦoɾ'sismɵ]

satsà [ʦɵꞌʦɑ] (pròpi d’es baléà)

     S’etsettúan d’escriurersê emb «ts» es manlléus d’idiomas estrangés emb nivell internassional còma:

    «taxi» o «exit» (emb so sentid de sortida), y sa paraula llatina Syntaxis.

    De resultas de formà sa TS un sol fonéma NO són separabbles silàbicament:

e-tsor-cis-me

ca-tsa

tsa-tsà

mà-tsim

e-tsa-men

US D’ES DÍGRAFO TX [ʧɵ]

    Es dígrafo TX s’empleya a totas sas paraulas d’es Baléà que sigui mesté es séu sò /ʧ/, essênd equivalent a sa «ch» de s’Español. Etzemples:

cotxo ['koʧo]

txutà [ʧu'tɑ:]

txicolati [ʧiko'lɑti]

trutxa ['truʧɵ]

txófer ['ʧofɵɾ]

putx [puʧ]

putxêt [pu'ʧɵt]

   De resultas de formà un sol fonéma són inseparabbles silàbicament:

pu-txêt

co-txo

tru-txa

co-txe-ría

ca-txon-dé-o

US D’ES DÍGRAFO TZ [ʣɵ]

    Es dígrafo TZ  [ʣ] s’escríu a paraulas hon s’Español empleya generalment sa «j» entre sas vocals e-e.         

etzèrcit [ɵ'ʣɛɾsit]

etzercissi [ɵʣɵɾ'sisi]

etzemple [ɵ'ʣemplɵ]

etzercissi [ɵʤɵɾꞌsisi]

    Com que fórman un sol fonéma NO són separabbles a fi de retxa. Etzemples:

E-tzer-ci-ssi

e-tzem-plà

e-tzem-ple

'US D’ES DÍGRAFO ZZ /ʦ/'

    Es dígrafo «zz» s’empleya esclusivament a sas paraulas procedéns de s’Italià. Y es seú sò es: /ʦ/ Etzemples:

pizza [ꞌpiʦɵ]

pizzería [piʦɵꞌɾiɵ]

pizzé [piꞌʦe]

US DE SAS LLETRAS MAYÚSCULAS

Sa lletra mayúscula denòta distinsió a n’es nom que la dú y s’escriurà seguind sas siguiéns nórmas:

a) S’escriurà emb mayúscula sa priméra lletra d’es noms de personas, llinatjes, sustantíus de denominassió d’Autoridat, noms d’idiomas en funsións de pronom, topònims, entidats, empresas y clubs deportíus. Y sa paraula llengo (Llengo) en funsións de pronom.

b) S’escriurà emb mayúscula sa priméra lletra de sa priméra paraula en que comènsi un escrit y/o después de punt.

c) S’escriurà emb mayúscula sa priméra lletra d’ets adjettius de trattament: En y Na, maldement vagin en mitj d’un escrit. Escèpte cuand en y na sinnifiquin emb español: el, la. Don y Dòña, si van a principi d’un escrit o después de punt.

ES SINNES DE PUNTUASSIÓ

Es sinnes de puntuassió en Baléà són: Sa coma Es punt S’apòstrofo Es puns suspensíus Es sinnes d’ammirassió Es sinnes d’interrogassió Es parèntessis Sas cometas Es guió Sa diéressis.

SA COMA

1.- Sa coma s’empleya per separà orassións o per donà un’esplicassió: • Palma, ciutad petita, té massa tràfic.

• Don Bernat, es metge d’es pobble, ha tornad mólt véy.

2.- Per separà termes independéns que confórman una proposissió composta de s’oració gramatical:

• Uns jugavan, altres nadavan, però tots se divertían.

3.- Per separà noms que correspònen a una sèri de noms y no van unids per conjunsións:

• Vatj cassà coníys, perdíus, tórs y un porc singlà.

4.- Per separà frasses adversativas:

• Aquí no som rics, però no passam talent.

5.- Per separà sas proposissións esplicativas:

• Axò, jovenêt, no’s axí. • Despusahí, después de dinà, vatj anà a n’es cine. • Sas panadas que sa padrina encara fa per Pasco, son mólt bònas.

ES PUNT

Es punt se dividêx en cuatra classes:

Punt y coma. Punt y seguid. Punt y a part. Punt y final.

    Es punt y coma s’empleya per separà orassións coordinadas cuand aquéxas són llèrgas o esperimentan colca canvi de sentid. Etz.:   

Estig donand voltas per aquí emb aquesta falda de fa més de mitj hòra, y ningú hey havía reparad; y ara qu’estam a punt de sortí, tot són defèttes.

    Es punt y seguid s’empleya dins un metex pàrrafo per fé una paussa gròssa, però que, a continuassió se seguêx emb so desarrollo de sa matéxa idèa. Etz.:

Com porêm veure, es nom de Cataluña com’entidat política no aparêx per en llog. Llevò, s’hipotètic estad català no etzistía a 1229.

    Es punt y a part s’empleya a final de pàrrafo, cuand ja som acabad d’esplicà es sentid de lo que 

Dêyem, però continuam dins es metex contèste apor- tand més idèas o arguméns. Etzemple:

Com porêm veure, es nom de Cataluña com’entidat política no aparêx per en llog. Llevò, s’hipotètic estad català no etzistía a 1229. Per lo que, ês impossibble que un estad català conquistàs Mallorca.

    Es punt y final ês es derré sinne que posam a un escrit, y s’empleya cuand ja som acabad d’esposà lo que volíem dí.

ES DOS PUNS

    Es dos puns s’empleyan per amplià un concètte, per donà un’esplicassió, per dí etzemples o per reproduí un tèst lliteral.

- Venguéren tots: sa mare, es germans, es cóncos y es padríns.

- Son animals de pel, per etzemple: es cavall, es ca y es móx.

- El Bon Jesús va dí: estimauvós uns emb sos altres com jo vos som estimads.

S’APÒSTROFO

    S’apòstrofo ês una cometa que se pòsa a sa part alta de sa paraula, en sustitussió de sa lletra o lletras qu’hey havía, y que de resultas de sa fonètica dólsa y armònica de s’idioma baléà no se pronunsían. Etz.:

pe’sa padrina [pɵ sɵ pɵꞌdɾinɵ] (per sa padrina) pe’sas mònjas [pɵ sɵs ꞌmɒnʒɵs] (per sas mònjas) pe’s’animal [pɵ sɵniꞌmɑl] (per se animal) p’ets abres [pɵts ꞌɑbɾɵs] (per ets abres) s’animal [sɵniꞌmɑl] (se animal) a n’es camp [ɵ nɵs kɑmp] (a ne es camp) s’en va [sɵn vɑ] (se en va) l’amo [ꞌlɑmo] (lo amo) tirêu a l’ayre [tiꞌɾɵw ɵ ꞌlɑjɾɵ] (tirêu a lo ayre) un’altra [uꞌnɑltɾɵ] (una altra) l’hey díu [ꞌlɵj ꞌdiw] (lo hey diu) s’ho arramba [so ɵꞌrɑmbɵ] (se ho arramba) s’ase [ꞌsɑzɵ] (se ase) ca’n Siòn [kɑn siꞌɒn] (ca en Siòn) ca’s potecari [kɑs potɵꞌkɑɾi] (ca es potecari) no’u sé [ꞌnow se] (no eu sé) no’n duguis [non ꞌdugis] (no en duguis) ja’u faré [ꞌʒɑw fɵꞌɾe] (ja eu faré) qu’aquéxa [cɵꞌceʃɵ] (que aquéxa) qu’has fet [cɑs fet] (que has fet) no n’yà [no njꞌɑ] (no ne heyà) n’yà poc [njꞌɑ pɵk] (ne heyà poc) a’stendre [ɵsꞌtendɾɵ] (a entendre)

ES PUNS SUSPENSÍUS

    Es puns suspensíus són tres puns seguids y s’empleyan cuand es qui escríu se calla algo, o que lo que se calla ja se té per sabud. Y cuand volêm donà a‘ntendre que se dubte d’algo o de colcú.  Etz.:

Sab més un ase y un missè...

No’u sé jo...

ES SINNES D’AMMIRASSIÓ

    Es sinnes d’ammirassió també enomenads esclamatíus, se colòcan a principi y final de sas frasses que lis volêm donà un’entonassió més forta, o sía un’enfatisassió. 
    Etzemples:

¡vin’aquí! ['vinɵci] ¡quin sol que fà! ['cin sɒl cɵ 'fa] ¡ja’stà bé! ['ʒɑstɑ 'be] ¡que bò! [cɵ 'bɒ] ¡vive! [ꞌvivɵ] ¡arrux! [ɵꞌruʃ] ¡me cagondéna! [mɵ kɑgonꞌdenɵ] ¡mèm! [mɛm]

ES SINNES INTERROGATÍUS

    Es signes interrogatíus se colòcan a principi y a final de sas frasses que demanan algo. Etz.:

¿quê vols? [cɵ 'vɒls?] ¿vens? ['vens?] ¿quí ês? [ci ɵs?] ¿tornaràs? [toɾnɵꞌɾɑs?]

ES PARÈNTESSIS

    Es parèntessis se colòcan a principi y final d’una frasse o paraula afagida còma complement esplicatíu a s’oració, sênsa qu’aquéxa pèrdi es sentid original. 

Etzemple:

Demà (plògui o no plògui) has de vení.

SAS COMETAS

    Sas cometas se colòcan a principi y final de sas fitas, de noms y òbras lliteraris escrits emb altres idiomas. 
    Sas cometas són de dúas classes. Sas baxas o españòlas « » y sas altas o internassionals “ ”. Se pòren utilisà colsevol de sas dúas o combinandlâs a totas dúas dins una matéxa orassió. Ara bé, de resultas d’es teclats d’ets ordenadós generalment s’empleyan sas altas, empleyarêm aquéxas emb preferènsi. Etzemples:

- En Juan mos va di: “axò que feys no’s lo corrètte” - En “Miguel de Cervantes” va’scriure es «Quixote» - “donde las dan las toman”, díuen emb Español.

    En sustitussió de sas cometas s’empleyan sas lletras en format de bastardeta o cursiva:

- En Miguel de Cervantes va’scriure es Quixote - donde las dan las toman, díuen emb Español

ES GUIÓ

    Es guió mos indica que sa paraula separada per éll, no acaba a fi de retxa, sinó que seguêx a n’es principi de sa retxa siguient. També s’empleya a n’es principi d’es diàlegs de comèdis o de novèlas. Y después d’un punt precedit de número. 
    Etzemples: 

Na Pérona: - ¡No fassis cóntas qu’eu dugui!.

1.- Dins una grexonéra posà una cuarada d’òli...

    L’añ 1230, es condats catalans no esteyan massa pobblads -per repobblà Palma no havéssen bastads tots ets habitàns de Barcelona-, per lo cual ês una gran mentida axò de qu’es catalans varen repobblà Mallorca.

SA DIÉRESSIS

    Sa diéressis són es dos puntêts que se colòcan domés demunt sa lletra u, cuand aquéxa s’ha de pronunsià anand seguida de sas vocals «i, e» y precedida de sa «g». Etzemples:

Pingüino, llingüístic, trillingüe, llingüística.

Y fins aquí tot lo referent a S’ORTOGRAFÍA D’ES BALÉÀ.

    Llengo y idioma reconegud còma tal p’es Comité Científic d’es “I Congreso Internacional sobre Patrimonio Cultural Lingüístico” fet a Alcalà de Henares a 2013 (Actas. Dep.Leg: PM-526-2014).

    P’el C.I.S. Estudi 2.228 Mi tierra, mi lengua. Sept-Dic 1996.

    Per sa Real Acadèmi Españòla a sa 23 edició d’es diccionari de sa Llengo Española, (26 de Setembre 2016) hon mos fa sâbre que sa llengo baléà a contribuíd a sa formassió d’aquexa llengo emb dúas paraulas: sobressada y ensaimada.

    Y per móls de personatjes de sa Cultura españòla com En Miguel de Unamuno o En Julio Casares o En Torcuato Luca de Tena o En Francisco Rodríguez Adrados.

    (Ês de tení en cónta, qu’es catalanistes may han conseguid que cap Comité d’es congrésos de llingüística fets a Palma a 1980 per sa Société de Linguistique Romane (llibre d’attas. Edit. Moll – 1983 p. 158/159), y y a n’es de 1997 per sa Sociedad Española de Lingüística, fets totdós a Palma, estalonassen es  dos documéns que presentaren hon se deya que valensià, baléà y català fossen una matéxa llengo.)