GLÒSAS Y POESÍAS
Sumario
GLÒSAS POPULÀS
ES CAP DE SEMMANA
De sa semmana es principi,
a n’es dillúns correspòn,
que sa coa ja té nom,
batiada còma diumenge.
Es di cap a n’es diumenge,
se desvirtúa sa semmana,
y ningú sab bé com se mênje,
aquesta catalanada.
“Doncs com hem de dir-ho?”
demana un’al·lòta
ben catalanisada
y tota etzaltada.
Com sa tradició mana,
li contesta es glosadó
marandlâ a sa cara,
¡bon fi de semmana!. Mikèl Garàu y Rosselló
MARGALIDETA
¡Com estàs margalideta,
asseguda a n'es portal!
¡me fas posà un pardal,
com un maneg de xapeta! Populà
ES NOSTRO GOVÈRN
Es nostro Govèrn Baléà,
no sab lo qu'ês Cultura,
mos implanta es català,
emb sistéma de dittadura.
Emb eggigènsis y amenassas,
mos implanta es català,
y renéga de sa Cultura,
que mos varen enseñà.
Es nostro Govèrn per desgrassi,
a tot es pobble baléà,
demostrandmós està
no sâbre qu'ês sa Democrassi. Pèp Bonnín
ES CÒSSI DE MADÒ MARÍA
Ês llesta Madò María,
com élla d’altra no n’hi ha,
a ca séua tot està,
a punt de pastora mía.
Com qu’ês activa y fanéra
y casi sempre s’afaña,
no creguêu que cap araña
a hon élla sía, pòsi bandera.
S’altre día sa veynada
que li ajuda a du es negòssi,
¡patapum!, li rompé es còssi
de compondre sa bugada.
¡Y qu’em direu!,
corr qui corr com un canêt,
dedellà fend es lléu,
y a ca Mèstre Ambròs “patxorra”
a corrénsos s’en va na.
¡Mèstre Ambròs,
anau aviad a ca méua!,
¡un còssi nòu m’heu de posà,
y avuy vespre llest ha de quédà!
¿que me sentiu?.
Mèstre Ambròs ês un manòbra,
que té molta d’enomenada,
per déxà ben acabada,
cuand emprên colsevol òbra.
Y sensa qu’élla may se cansàs
de fé manadas, éll li replicà...
¡a demunt Festas eu faré!,
¡no tengueu ansi!,
que per montà aquex monument,
no’s mesté lletra menuda,
eu faré en tení lleguda,
¡éll es còsa d’un moment!.
¡Màssa, y bé que se passà Nadal!,
y de s’añ vengué es final,
y comensarem s’añy nòu,
els Réys, Santa Epifanía,
la Candaléra, San Blay,
es Derrés Días, y may,
Mèstre Ambròs comparexía.
Però cada més ben precisos,
Madò María sensa flocs y sensa flos,
enviava a Mèstre Ambròs,
coranta o cincuanta avisos.
Porêu benbé crêure,
qu’aquélla dòna tan fanéra,
que comensà fend flamada,
ara, en que sía adondada,
ni tansols se desespéra,
perque, en havê prês es llís,
de tení feynas pénjadas,
no ve be moltas de vegadas,
enllestí lo mes precís.
Y passà sa Corema,
el Ram y Pasco Florida,
santa réyna Margalida,
el Corpus y Cincojema,
vengué s’Octubre y es Novembre,
y tornarem tení Festas.
Un añ y un altr’añ se passà,
y enguañ lo matéx qu’entañ,
Mèstre Ambròs no se belluga,
y un tercé añ se passà.
Anavan sis añs ben cumplids,
que p’es sèt domés hey faltava un tròs,
cuand comparagué Mèstre Ambròs,
mans baubas y escaufandsê es dits.
Duya gavató, paletas, bec, uxol,
teyant, sa sèrra, senayas, tròssos,
sa jèrra, tau de plóm, compàs,
nivell, regla, manuélla y parpal.
Tregué sa pipa y li pega fog,
se va trèure sa jiqueta,
mirà a l’esquèrra y a la dreta,
y posà es còssi en es séu lloc.
Y desitjós de fé vía,
cridà a un mañà per sòci,
per que anivellà un còssi,
no ês còsa de cada día.
De derréra ara tòca,
ara s’alsa una micoya,
ara d’en mitj no s’apoya,
baxêl, y tornêl pujà,
ara béca, ara s’enpita,
¡quê de tems se necessita
per fé sonà aquesta técla!.
¡A la fí eu posà fí!,
de falsetas eu enrevoltà,
y es dilluns es dematí,
eu comensà a enguixà.
Cuand va arribà es mitjdía,
fend un trò y un escandày
de riàyas mes quemày,
li digué Madò María.
¡¿Y quê m’heu fet Mèstre pastéra,
com buydaré aquest negòssi,
si m’heu enguixad es còssi
emb so forad per derréra?!
Mèstre Ambròs pega uyada,
y d’es séu hèrro s’entemé,
se girà de cap a élla li digué:
¡veus doneta lo que té
fé sa feyna a l’atropellada!. Populà
POESÍAS
DESCALS
Descals voldría nà
y no posà pèus en tèrra,
estim tant aquesta tèrra,
que no la gos tropitjà.
No la gos tropitjà,
pêrqu'ês sa méua dida,
sa llet que me donà vida,
d'es séu pit jo vatj mamà.
D'es séu pit jo vatj mamà,
sa véua sabiduría,
y tot cuant élla sabía,
de sa fórma de xerrà.
A sa fórma de xerrà,
aquí li dêym Mallorquí,
Eivissênc y Menorquí,
essênd tots tres baléà.
Per axò no gos tropitjà,
aquesta beneída tèrra,
qu'emb so posà pèus en tèrra,
me parêx que li he de fé mal. Mikèl Garàu y Rosselló
DIMHÓ TÚ
Diguêm, ¿com convènsa a n'es niguls
que, aferrads a n'es putxos
no s'en vòlen anà de cap a altra banda,
renegand de sa séua normal pastura?;
¿com separ es costad invissibble
d'una frasse féta
que no empleya adjettíus
de s'eufagó paupabble
d'un amó no atês?;
¿com eu fatj per filtrà
es frêsc oratje de sas tévas encesas uyadas de sal,
y en mitj d'es cansament de si gos o no,
trobà coratje avon es fum eu tapa tot, eufega?;
¿com donà fe d'una utopía?, espliquêm,
cuand es séu bessó escup cènra,
sêns’esperit, s'apaga
domés sentí baxà sa boyra de sa nit;
¿com cus moxonías sênse guyas
y enfil béssos eufegads dins desitjos?
Diguêm, quí milló que tú. Mikèl Garàu y Rosselló
TOMÀS AGUILÓ 1852
Poesías fantàsticas
I
Recolsada á sa finestra,
Que dóna enfront des camí,
Tota sola guaita y plòra
Sa Contessa de Vallric.
Bé té que plorar cuant pensa
Qu'encesa guerra civil.
De dòl vestex sas personas,
Y de sang réga's pais.
Cada dia heyà batallas.
Heyà incendis cada hit,
Y es Conte es homo que sempre
Cerca es lloc de mes perill.
Pero encara major pena
Està covant dins son pit;
Un mes fa que ni noticias
Ha rebudas des seu fiy.
Y era s'únic que tenia!
L'estimava amb un etcis.
Que cent añs de purgatori
Per ell haguera sufrid.
Un dia sabé son pare
Que á pesar de s'odi antig
Festetjava sa jermana
D'un cap de s'altre partid;
Y ple de rabia paraulas
Molt amargas li va dir,
L'enjegà des seu castell,
Fins y tot el malehí.
Sa Contessa en và plorava,
Ell en và's mostrà summis:
De bronzo era's còr d'es Conte,
De bronzo era y no cedí.
Es fiy abrassà sa mara,
Desesperad va partir:
Ningú d'ell n'ha duitas novas,
Ningú diu que l'haja vist.
Mentras tant que sa Contessa
Llamenta sucés tan trist,
De sas tropas victoriosas
Sent sa bulla y es trapitj.
Ets uys plorosos s'axuga,
Qu'ha de rebre son marit,
Y, més qu'esserhó, temia
Mostrarli qu'era infelis.
Cuant tots dos plegads estavan,
Y éll anava á referir
Sa batalla qu'ha guañada,
Entra un page que li diu:
¿Señor Conte, qu'hem de fer
Des prisioners que tenim?
Cap de Deu! quina pregunta!
¿Sabeu cuants son? Trenta cinc.
Cercau trenta cinc ausinas,
Cercaulas ran d'es camí,
Anau allà'ont venen cordas,
Y compraunê trenta cinc.
Y mentras tant qu'axò deya
Tira en terra uns cuants florins
No's es page qui'ls aplega,
Qui'ls aplega's es bochí.
Sa Contessa tremolava,
Y girantse molt humil
Digué: Perdonaulós, Conte,
Per amor des nostro fiy.
Sabeu, señora, qu'á Júdas
No'l perdonà Jesucrist?
Sa sort de Júdas espera
A tots es meus inimigs.
D'es cap d'unas cuantas horas,
Y un poc entrada sa nit,
Amb so Conte y sa Contessa
Sopavan es seus amigs.
Un d'ells estorad esclama:
Gust de sang dexa aquest vi!
Ets altres d'axò s'espantan,
Es Conte d'axò s'en riu.
Pero axuxí veu q'un jove
Se'n entra sensa permis,
Davés sa taula s'acòsta,
Y señas li fa amb so dit.
Amb sa cara tota blava,
escabeyad, mal vestid,
No creg qu'el pogués conexe
Ni sa mara qu'el va fé.
Callava com una estatua,
Amb sa ma duya un vencis,
Y per tot es còll mostrava
Señals de que ja ha servid.
Devant aquella figura
Ja totom s'estremordí:
Ningú tastar res gosava,
Ningú tenia apetit.
Esglayada sa Contessa
Totduna perdé es sentids,
Y tremolant també es Conte
Cridá Qué cercas aquí?
Qu'em compren aquest dogal,
Que ja mes no'l necessit,
Y en tendreu si altra vegada
Feis penjar un altre fiy.
II
Com s'argelaga florida
Que s'estufa á s'uy des sòl,
Y parex qu'entre sas matas
Ressalta vestida d'òr;
Axí n'era s'hermosura,
D'un ninet que dava goig,
D'un ninet que de sa mara
Alegría era y consol.
Sa mara un dia el va pèrdre
A sa vorera d'un bosc,
Cuant per demunt sas muntañas
Cornensava á guaytà's sòl.
Es ninet totduna plòra;
Pero prest axuga's plors,
Y camina, y may s'atura
P'es camí que veue mes prop.
Y mentras tant que fa via,
Sensa may pendre repòs,
Sent es bèl de sas auveyas,
Sent es cant d'es rossiñols.
Mira es camp que tot verdetja,
Y el veu brufat á radols
De floretas molt garridas
Que li roban es seu còr.
Ja'n el mon res li fa falta:
Cuant allà té tants flors
No es estrañy qu'olvid sa mara,
Ni qu'olvid sa seua sort.
Tant sòls floretas desitja,
Amb ellas pensa tan sòls,
Y mentras passa en replega,
En replega sas que pòd.
Veu despues lluir en terra,
Com crestay ferid d'es sol,
Una cosa que l'encanta
Y un florí li assemble d'or.
El cuy tot ple d'alegría,
Dins sa ma l'estreñy ben fòrt,
Y camina, y may s'atura,
Y un torrent troba llevò.
Gojós se mira dins s'aygo,
Y tan prest com passa es pont
Aquells camps ja no verdetjan,
Ja noy cantan rossìñols.
Mes amunt tres veyas troba,
Tres veyas que li fan pò,
Que li surtan al encuantra
Y si acostan á poc poc.
Una va de peus descalsa,
Y d'enagos non du tros;
A s'altra qu'es contrafeta
Li tremola tot es còs.
S'altra que va mes enrera,
Abrigada amb un llansòl,
Té's dits que d'aubóns parexen
Y se cara rassembla d'òs.
Amb ell se n'aplegan duas,
El saludan, y amb vòl
Una li prén sas floretas,
S'altra li roba's tresor.
Es ninet á plorà's pòsa,
Sen devalla per un ròst,
Y camina, y may s'atura,
Y sas alas sent d'un còrp.
Un monastir descubreixen
Y ell pregunta: qu'es allò?
Y sas veyas li responen:
Mira, nin, es sòl qu'es pòn.
No sentiu uns còps d'axada?
Qué son, jermana, aquests còps?
Respon se veya: Es un monjo
Que per tumba cava un clòt.
No sentiu unas esquéllas
Que tenen molt trist es sò?
Respon s'altra: Son campanas
Qu'allà bax tòcan de mort.
Y s'altra que sempre calla
Y derrera anava un pòc,
S'acosta'n es nin, el besa,
Y li diu: Es sòl ja's pòst.