Mossên Alcové

     En Tòni María Alcover y Sureda, més conegud còma Mossên Alcové, va néxe a sa possessió de Santacirga, Manacò, díe dos de Novembre de 1862 y va morí a Palma día vuyt de Jané de 1932. A s'edat de quinz'añs se va trasladà a Palma per estodià a n'es Seminari Diocessà de San Pére de Palma. L'añ 1885 fa sê ordenad Prevere y a 1887 Capellà essên enomenad Coadjutó de sa parròqui de Manacò. A s'Universidat Pontifici de Valènsi va conseguí sa LLicensiatura emb Teología a 1890, y Dret Canònic a 1893;  emb sos añs va va sê Catedràtic d'Històri Eclesiàstica en es matex Seminari (1888), Catedràtic d'Històri, Llengo y Lliteratura Mallorquina (1916), Previsó y Vicari de sa Diòcessis de 1898 fins a 1915), a 1905 va sê enomenad Canonge de la Sèu de Palma, de 1915 a 1916 va sê Vicari Capitulà de Sèu Vacant d'el Bisbe Campíns y Degà d'es Capítol a (1921).

     Dêsde ben jove va milità dins sas filas d'es carlisme y de s'integrisme, prenguend part apassionada a sas polèmicas relligiosas d'es séu tems. A 1884 va comensà a escriure a sa prensa local artículs integristes que li varen donà fama d'essê un polemiste incansabble. Tota sa séva vida va lutxà per defensà sa Fe Catòlica, durant es primés añs, emb artículs a n'es diaris "El Tambor" y "El Centinela"; después escriguend llibres còma: "Las cosas en su punto" y "Desatinos de un protestante". Més endevant va escriure artículs a n'es semanari "La Aurora". Sa séua intransigènsi emb cuestións de Fe y de moral, varen essê es reflètte viu d'una voluntad forta de no amollà devant cap duda ni devant cap debilidat de s'esperit.

    Ben prest va comensà a destacà còma folkloriste y estodiós de sas costums mallorquinas; recopiland per tot Mallorca rondayas (rondyes  escrivía éll) que se contavan sas familis, sobretot ets decapvespres d'ivèrn, pubblicandlâs bax es seudònim de Jordi d'es Recó a partí de 1896. Sa séua fama entr'es mallorquíns precisament li vé de sa pubblicassió d'aquéxas rondayas, però p'es contengud precisament, sinó pêrque estavan escritas emb llengo mallorquina, talment com xerravan y xèrran sa majoría de mallorquíns. 

    Aquest ètsit li va donà s'idèa de promòure fe un diccionari que recopilas sas paraulas d'es baléà (de sas cinc islas), d'es valensià, d'es català y de s'alguerês, llengos germanas de rels llatina-llemosina. Per férhó va recorre emb varis ocasións es territòris de Cataluña, Valènsi y Baléàs, recopiland sas paraulas més corréns y es séu sinnificad. P'es Novembre de 1900 va pubblicà una crida demanand colaborassió per fé es diccionari titulada "Lletra de convit". Y a 1901 ja va comensà a pubblicà es primé fascícul d'es diccionari, anomenandló "Diccionari Català, Valencià, Balear".
    En Mossên Alcové va sê es que va organisà es Primé Congrés de Llengo Catalana de díe 13 a díe 18 de 1906, assessorad p'es filologíste emb llengo romànicas Bernhard Schädel. S'objettíu principal d'aquex congrés va sê orientà ets estudis sobre sa llengo catalana per REDATTÀ SA PRIMÉRA GRAMÀTICA (còsa que va fé en Pompèu Fabra pubblicandlâ a 1918). Però ets attes se varen convertí emb una manifestassió nassionalista catalana.
    Aquest congrés, va donà a N'Enric Prat de la Riba, President de sa Diputació de Barcelona s'idèa de créà  s'"Institut d'Estudis Catalans", còsa que va fé a 1907, y a von va enomenà a n'En Mossên Alcové es primé President de sa Secció de Filología Catalana, ja que n'Alcové va sê considerad còma s'apòstol de sa llengo catalana (emb paraulas de Na María Pilar Perea Sabater Catedràtica de català a s'Universidat de Barselona). 
    Axí ês precisament com es nassionalisme català de sempre, y encara ara avúy díe, per interéssos únicament s'unificassió política de lo qu'anomenan "els paisos catalans", el presentan com es fundadó de sa filología catalana modèrna y s'unificadó principal de sa llengo catalana. Però sa réalidat ês que, no estava d'acord gens ni mica emb s'unificassió llingüística, idò considerava que, maldement sa li digués català de fórma general a tots es xerràs de Baléàs, Valènsi y Cataluña, cada llengo denía sas séuas pròpis estrutturas (una incongruènsi aquest enomenament general, a n'es nostro parê). Axí eu va déxà reflettad a un artícul que se va pubblicà a "La Vanguardia Balear" díe 18 de Jané de 1919. De resultas d'aquesta oposissió a una "unitat de la llengua" promoguda p'En Pompèu Fabra, es nassionalisme català, tant es cultural, emb en Pompèu a devant com es polític, emb sa "Lliga Regionalista" a devant, se varen tirà demunt éll sofrind un brutal y llarg desprestigi de cap a destruirló moral y socialment. Aquí va sê cuand va déxà Barselona y s'entornà de cap a Mallorca, morinthí a 1932.