Mossên Alcové

     En Tòni María Alcover y Sureda, més conegud còma Mossên Alcové, va néxe a sa possessió de Santacirga, Manacò, díe dos de Novembre de 1862 y va morí a Palma día vuyt de Jané de 1932. A s'edat de quinz'añs se va trasladà a Palma per estodià a n'es Seminari Diocessà de San Pére de Palma. L'añ 1885 fa sê ordenad Prevere y a 1887 Capellà essên enomenad Coadjutó de sa parròqui de Manacò. A s'Universidat Pontifici de Valènsi va conseguí sa LLicensiatura emb Teología a 1890, y Dret Canònic a 1893;  emb sos añs va va sê Catedràtic d'Històri Eclesiàstica en es matex Seminari (1888), Catedràtic d'Històri, Llengo y Lliteratura Mallorquina (1916), Previsó y Vicari de sa Diòcessis de 1898 fins a 1915), a 1905 va sê enomenad Canonge de la Sèu de Palma, de 1915 a 1916 va sê Vicari Capitulà de Sèu Vacant d'el Bisbe Campíns y Degà d'es Capítol a (1921).

     Dêsde ben jove va milità dins sas filas d'es carlisme y de s'integrisme, prenguend part apassionada a sas polèmicas relligiosas d'es séu tems. A 1884 va comensà a escriure a sa prensa local artículs integristes que li varen donà fama d'essê un polemiste incansabble. Tota sa séva vida va lutxà per defensà sa Fe Catòlica, durant es primés añs, emb artículs a n'es diaris "El Tambor" y "El Centinela"; después escriguend llibres còma: "Las cosas en su punto" y "Desatinos de un protestante". Més endevant va escriure artículs a n'es semanari "La Aurora". Sa séua intransigènsi emb cuestións de Fe y de moral, varen essê es reflètte viu d'una voluntad forta de no amollà devant cap duda ni devant cap debilidat de s'esperit.

    Ben prest va comensà a destacà còma folkloriste y estodiós de sas costums mallorquinas; recopiland per tot Mallorca rondayas (rondyes  escrivía éll) que se contavan sas familis, sobretot ets decapvespres d'ivèrn, pubblicandlâs bax es seudònim de Jordi d'es Recó a partí de 1896. Sa séua fama entr'es mallorquíns precisament li vé de sa pubblicassió d'aquéxas rondayas, però p'es contengud precisament, sinó pêrque estavan escritas emb llengo mallorquina, talment com xerravan y xèrran sa majoría de mallorquíns. 

    Aquest ètsit li va donà s'idèa de promòure fé un diccionari que recopilas sas paraulas d'es baléà (de sas cinc islas), d'es valensià, d'es català. d'es rossellonês y de s'alguerês, llengos germanas de rels llatina-llemosina. Per férhó va recorre emb varis ocasións es territòris de Cataluña, Valènsi y Baléàs, recopiland sas paraulas més corréns y es séu sinnificad. P'es Novembre de 1900 va pubblicà una crida demanand colaborassió per fé es diccionari titulada "Lletra de convit". Y a 1901 ja va comensà a pubblicà es primé fascícul d'es diccionari, anomenandló "Diccionari Català, Valencià, Balear".

    En Mossên Alcové va sê es que va organisà es Primé Congrés de Llengo Catalana de díe 13 a díe 18 de 1906, assessorad p'es filologíste emb llengo romànicas Bernhard Schädel. S'objettíu principal d'aquex congrés va sê orientà ets estudis sobre sa llengo catalana per REDATTÀ SA PRIMÉRA GRAMÀTICA (còsa que va fé en Pompèu Fabra pubblicandlâ a 1918). Però ets attes se varen convertí emb una manifestassió nassionalista catalana.
    Aquest congrés, va donà a N'Enric Prat de la Riba, President de sa Diputació de Barcelona s'idèa de créà  s'"Institut d'Estudis Catalans", còsa que va fé a 1907, y a von va enomenà a n'En Mossên Alcové es primé President de sa Secció de Filología Catalana, ja que n'Alcové va sê considerad còma s'apòstol de sa llengo catalana (emb paraulas de Na María Pilar Perea Sabater Catedràtica de català a s'Universidat de Barselona). 
    Axí ês precisament com es nassionalisme català de sempre, y encara ara avúy díe, per interéssos únicament s'unificassió política de lo qu'anomenan "els paisos catalans", el presentan com es fundadó de sa filología catalana modèrna y s'unificadó principal de sa llengo catalana. Però sa réalidat ês que, no estava d'acord gens ni mica emb s'unificassió llingüística, idò considerava que, maldement sa li digués català de fórma general a tots es xerràs de Baléàs, Valènsi y Cataluña, cada llengo denía sas séuas pròpis estrutturas (una incongruènsi aquest enomenament general, a n'es nostro parê). Axí eu va déxà reflettad a un artícul que se va pubblicà a "La Vanguardia Balear" díe 18 de Jané de 1919. De resultas d'aquesta oposissió a una "unitat de la llengua" promoguda p'En Pompèu Fabra, es nassionalisme català, tant es cultural, emb en Pompèu a devant com es polític, emb sa "Lliga Regionalista" a devant, se varen tirà demunt éll sofrind un brutal y llarg desprestigi de cap a destruirló moral y socialment. Aquí va sê cuand va déxà Barselona y s'entornà de cap a Mallorca, morinthí a 1932.

    A "La Vanguardia Balear" de díe 18 de Jané de 1919 va déxà escrit que: (sic) "...NO, may he pretengudsubjectar Mallorca a Catalunya llingüísticament; MAY he volgut esclavisar ni endogatar el mallorquí an el barceloní, el nostro parlar an el parlar de Barcelona ni de cap altre endret de Catalunya. // De manera que a Catalunya MAY he amagada la meua condició de mallorquí an el parlar; MAY PER MAY he dissimulada la pronúncia mallorquina, ni la morfología mallorquina, ni la sintaxis mallorquina, MAY PER MAY me som empegueít, sino que LES HE DEFENSADES SEMPRE COM LES MÉS LLEGÍTIMES DE TOTA LA LLENGUA CATALANA. Per lo matex, la salvatge i brossenca indignitat ab que han procedit contra mí els de l'Institut d'Estudis Catalans (el primer de tots En Puig Cadafalch), no m'han fet mudar absolutament de cantet respecte del nom que dong a la nostra llengo, tota vegada que l'anomèn ara lo matex que fa vint anys.
     Així ès que per aquest vent res tenc que rectificar."

     En Mossên Alcové, tampoc va créà una ortografía mallorquina, ja que en es séu tom cuart de sas rondayas, editada a 11923 díu: (sic) Els toms de RONDAYES publicats fins aqui, no presenten un sistema ortofràfich constant ni definitiu. No ès gens bo d'atènyer tal sistmea dins una llengua d'una fonètica tan complicada com la nostra, i d'una morfología tan mala d'endardellar ab tants de sigles com hem passats sensa conreu literari casi casi. El qui en tenga un de sistema ortogràfic que rresponga satisfactoriament a totas les dificultats, que el mos mostr i l'acceptarem ab les dues mans.
    Dins els toms I, II, i III de la primea edició may posàvem la forma plural ets de l'article es, per respecte a D. Tomàs Fortesa, al Cel sia, que deya que en via neguna havíem d'admetre tal forma plural. Els estudis posteriors que hem fets, ens han donat a comprendere que tal critèri ès insostenible, puys se tracta d'una forma viva, rigurosament llògica y filla llegítima de l'acusatiu plural ipsos, ipsas del demostratiu llatí ipse, ipsa, que per cap vent podem rebutjar sensa cometre una vertadera atrocidat filològica, perque ¿quí som nosaltres per pegar cossa ni batcollada a un mot de nissaga i de formació popular d'una genuinidat tan indiscutible com aquest plural ets? que dins Mallorca y Menorca s'usa com article i come pronom personal de tercera persona. En aquest derrer cas ets torna devegadaes elze, forma tan genuina com ets (¿ets enfiles?, ets arribes; elze veus; ¿elze trobes?) Lo mateix deym de la diptongació ey, eu, de les partícules pronominals hi, ho, que se fa a Mallorca Menorca y Eyvissa i casi tot Catalunya quant tals partícules son inicials de frase o van darrera un mot que acaba ab consonant. Si tal mot acaba ab vocal, a les horas hi ho tornen i, u (semi consonant).