HISTÒRI D'ES BALÉÀ

HISTÒRI DE SA LLENGO BALÉÀ

      Sas llengos se fórman, no s’inventan, brollan y créxen a poc a poc entre pobbles unids per vínculs d’una matéxa cultura social. O sía, per una matéxa històri. Ja que sa llengo nex emb sa persona; y segóns aquéxa persona nesqui a un llog o a un altre, aprên a xerrà d’una fórma particulà y diferenta d’altras bandas. Una vegada sa persona ja ês gran, ordéna el mon que l’enrevolta posand noms a sas còsas, a n’es llogs per hon passa, a sas costas, montañas, ríus, etc. Tot assò, emb so passà d’es tems, va formand lo que serà sa cultura d’aquéxa persona y de totas sas qu’emb éll convíuen y que fórman una comunidat emb una matéxa llengo y costums.

Sa nostra històri y per consiguient sa nostra llengo baléàrica no comènsa emb sa venguda d’en Jaume I, sinó mols de siggles antes.

Idò p’es 1500 a.B.J. arribà a Menorca y Mallorca, sa cultura mégalítica costruínd talayots, cultura procedenta de Sardinia (Cerdéña) qu'allà li díuen “nuraga”. (Historia de las Baleares – 1991 - Diario de Mallorca. Editorial Formentor.)

Però Baléàs no estava deshabitada, no, ja’y havía gent visquend aquí; axí eu mos ho demòstran sas escavassións arqueològicas de sa còva de Canêt, dins es terme d’Espórlas. Donandlís una antiguedat de 5000 añs a.B.J. (Historia de las Baleares - 991 - Diario de Mallorca - Edit. Formentor.)

¿De quina llengo derivava sa que xerravan es baléàrics antigs y d’es talayots?. Encara a día d’avúy no se sab cèrt, degud a sa casi inetsistent documentassió escrita, pêrque es pobble baléà fins s’arribada d’es romàns éran àgrafos. Per lo que, de moment, domés mos són arribadas una sèri de noms de persona, emb mòdo d’iscripsións a llòvas funeraris d’època romana, y emb ortografía llatina, però que, ets arqueologistes els han datads còma pròpis de sa cultura talayòtica. (Enigmas de la arqueología balear – Javier Aramburu – 2007) (Cristóbal Veny, CSIC 1965) Aquets noms són:

Cucuma, Cuduniu, Isaptu, Norisus, Aspro, Cloi, Clodia, Paditu, Uniuis.

          També sospitam que d’aquéxa matéxa època mos quédan sas desinènsis –ITX, -UTX, -ITXOL. (Fornalutx, Ferrutx, Andraitx, Felanitx, Favaritx, Costitx, Caymaritx, Portitxol, Andritxol, etc.). (Gramática de la lengua mallorquina – Juan José Amengual 1835.) 

         Idò no’yà cap altre idioma antic o modèrn que tengui aquéxas matéxas desinènsis. Ni s’íbero, ni es celta, ni es grèc, ni es fenici, ni es llatí. Llengos maras que fórman generalment es sustrate llingüístic de s’Español, es Gallèg, s’Occità, es Valencià, etc. 
         Ubèrta sa ruta marítima de sas islas de cap a occident per part d’es dorios, arribaren a Baléàs demunt es 600 a.B.J., es fenicis, emb sa séua cultura y llengo, llengo semítica. D’élls aprenguérem a fé barcos, a fé ors y a costruí sinis per porerlós regà. Y convertiren Baléàs emb so cap de pont que va donà pèu a sa fundassió de més colònias a sas costas ibèricas: Màlaga, Adra, Càdiz, etc.. D’aquéxa època ês més que posible que siguin es ball de sas Àguilas, es pandéro, es fabiol, es tamborí  y sa xeremía.
          Y en matèri de llengo, varem aprênde, y va quedà còma pròpi emb so pas d’es tems, tota sa nomenglatura bàssica de sa costrucció de barcos, de sa fabricassió d’es fèrro, de sas eynas d’es camp, de sa fabricassió d’es vidre y varis noms pròpis de persona. Y axí tenim: escàlom, buc, mascaró, esclots, cavec, Tòfol,  sini, siqui, gèrra, sólc, eram, etc.
          Més endavant, demunt s’añ 500 antes d’el B.J. y emb barcos fenicis arribaren ets israélitas, fogind de s’invasió d’Israèl p’En Nabucodonosor, mesclandsê emb sa pobblació baléàrica-talayòtica-fenici. Adottand a poc a poc sa séua cultura y costums. Colcunas de sas cuals hem conservadas fins a s’attualidat; com per etzemple: sa fórma de celebrà Pasco, es calendari d’en Salomó, es cocarròys, crespells y robiols, es brodat mallorquí, etc. etc, D’aquesta cultura, dins es substratte llingüístic tenim paraulas còma: Paguéra, Magalluf, Toméu, Mikèl, Simó, Juan, caparrot, escòla, Bartoméu, Barjuan, Siòn, metrac, tau, etc. 

       Més tard arribaren es Grègs, que també déxaren part d’es séu bagatje llingüístic emb paraulas còma: Artà, Pantalèu, rohélla, estàda, atapíns, gelós, flayra, bastaxos, Tolo, Tolomé, Bartolo, Bartolomé, etc.

Ja domés emb axò mos porêm donà una idèa de com xerraven es nostros antepassads, móls de siggles antes de qu’En Jàume I conquistàs es réyne de Mallorca. Però no acaba aquí sa formació de sa nostra llengo, ja que varis siggles después, a n’es 125 antes d’el Bon Jesús, arribaren es romàns emb en “Quinto Cecilio Metélo” que va dú es llatí; principal sustrate llingüístic emb paraulas còma: Jané, Bril, gall, artícul, fanatic, corda, rota, cel·la, fava, habitació, adulà, hòra, corona, convocà, adversari, imità, y un llèrg etc.

          Ademés de tot axò, s’evolució llingüística d’es baléà, també va deformà sas desinènsis nominals llatinas; com per etzemple, sa desinènsi   –trum, qu’evolusiona en baléà de cap a –tro. Y axí tenim que, de: centrum > centro, de nostrum > nostro, de vestrum > vostro, de theatrum > teatro, etc. 

          O com qu’es Baléà ês s’única llengo romànica qu’empleya ets artículs derivads d’es demostratíus ille, illa, illud, ipse, ipsa, ipsum: el, la, lo, es, sa, so y es séus plurals. Axí còm que té cuatra conjugassións verbals, talment com es llatí. Etc. 

          Y tot axò va sotseí durant un espay de tems de 625 añs, que són es que varem tení de dominassió romana. 625 añs, tems més que suficient per conformà una llengo pròpi derivada d’es Llatí, y emb sustrates fenicis, grègs, hebrèus y de créassió pròpi.

       Y axí passa que, per poc qu'estodiêm sa nostra llengo baléà, comprovam totduna qu'ês independent de sas demés llengos romànicas.

       Sas cualidats principals que fan d'es Baléà una llengo única son: 
       Qu'ês una llengo dólsa com sa grèca; ês espresiva, ês concisa, rica en vocabulari, sonora y atte per espressà colsevol casta d'afèttes, de sensassións, d’idèas y de sentiméns.  Ês dólsa pêrque no té cap sò ni veu forsada, ni sílabas en sas cuals hajan de sonà sênsa vocals móltas de consonàns plegadas, tal com sotseyêx emb s'Alemàn. Tampoc té veus com sas "h" aspiradas de s'Àrabé o s'Inglês. No té sons nassals ni sas mitjas "u" com té sa llengo fransesa. Totas sas veus que compònen es Baléà son veus naturals y fàcils de pronunsià. Parêx una llengo féta a posta per no cansà es pulmons, ni fé passà péna a n'es músculs de sa boca, ni de sa gargamélla. 

     De qu'ês concisa mos basta per provarhó, fé notà qu'ês una llengo de sas més abundans emb monosílabos, tant o més que s'Inglês. Ademés, per colsevol còsa que se vulgui espressà, eu pod fé valendsê de paraulas pròpis y justas, sênse necesidat de tení que valersê de voltas y frasses compostas, per espréssà una idèa colsevol. Com per etzemple: mèm, jès, vês, uep, dul, etc., etc.

        Ês rica també emb diminutíus y aumentatíus. De gran, per etzemple: grandot, grandolàs, grandíssim, grandòta, etc.; de petit: petitêt, petitèu, petitó, petitonêt, petitonèu, petitoníu, petitíssim, etc.; de mox: moxêt, moxingo, moxot, moxarro, etc.

          Ês rica aximatex emb semàntica, paraulas variàns d'una matéxa còsa, per donà a conexe sas séuas petitas diferènsis, com per etzemple, cuand plòu. Que pod essê: de cama d'araña, brusquina, brusqueta, brusca, brusca moral, engana pastós, aygo de bimbolla, aygo de canal, aygo de sahó, aygo forta, aygo a portadoras, aygada, arruxada, aygo batuda, etc. etc.

           Per un altre llog, sa llengo baléà conté unas cèrtas partículas que sustituyexen y simplifican en gran manéra ets advèrbos. Sa combinació d'aquestas curtas partículas abrevía moltíssim una oració. Sa paraula "en" que significa en priméra acepsió artícul masculí singulà, eu convertim emb un pronom que sustituyêx generalment a un sustantiu; per etzemple: cuand entre duas personas se xèrra d'una còsa determinada y un diu a n'es que esposa s'assunto: "jo en teng" o "jo en fas". Equival a di: "jo teng d'axò qu'estam ralland." o "Jo en fatj d'aquets objèttes qu'en fêym menció."

         Y ja que som enomenad ets advèrbos, vet aquí còma mostra un parêy d’advèrbos de llog: aquí, suquí, suaquí, just suquí, suquinas, a suquinas, suquinetas, sussí, sullà, sullanas, hon, d’hon, per hon, devés hon, per hon, etc. etc.

      O de tems: demà, londemà, lo sendemà, lo’n passad demà, dematí, dematinada, horabaxa, decapvespre, vespre, etc., etc.