HISTÒRI D'ES BALÉÀ

HISTÒRI DE SA LLENGO BALÉÀ

      Sas llengos se fórman, no s’inventan, brollan y créxen a poc a poc entre pobbles unids per vínculs d’una matéxa cultura social. O sía, per una matéxa històri. Ja que sa llengo nex emb sa persona; y segóns aquéxa persona nesqui a un llog o a un altre, aprên a xerrà d’una fórma particulà y diferenta d’altras bandas. Una vegada sa persona ja ês gran, ordéna el mon que l’enrevolta posand noms a sas còsas, a n’es llogs per hon passa, a sas costas, montañas, ríus, etc. Tot assò, emb so passà d’es tems, va formand lo que serà sa cultura d’aquéxa persona y de totas sas qu’emb éll convíuen y que fórman una comunidat emb una matéxa llengo y costums.

Sa nostra històri y per consiguient sa nostra llengo baléàrica no comènsa emb sa venguda d’en Jaume I, sinó mols de siggles antes.

Idò p’es 1500 a.B.J. arribà a Menorca y Mallorca, sa cultura mégalítica costruínd talayots, cultura procedenta de Sardinia (Cerdéña) qu'allà li díuen “nuraga”. (Historia de las Baleares – 1991 - Diario de Mallorca. Editorial Formentor.)

Però Baléàs no estava deshabitada, no, ja’y havía gent visquend aquí; axí eu mos ho demòstran sas escavassións arqueològicas de sa còva de Canêt, dins es terme d’Espórlas. Donandlís una antiguedat de 5000 añs a.B.J. (Historia de las Baleares - Álvaro Santamaría Arández - 1991 - Diario de Mallorca - Edit. Formentor.)

¿De quina llengo derivava sa que xerravan es baléàrics antigs y d’es talayots?. Encara a día d’avúy no se sab cèrt, degud a sa casi inetsistent documentassió escrita, pêrque es pobble baléà fins s’arribada d’es romàns éran àgrafos. Per lo que, de moment, domés mos són arribadas una sèri de noms de persona, emb mòdo d’iscripsións a llòvas funeraris d’època romana, y emb ortografía llatina, però que, ets arqueologistes els han datads còma pròpis de sa cultura talayòtica. (Enigmas de la arqueología balear – Javier Aramburu – 2007) (Cristóbal Veny, CSIC 1965) Aquets noms són:

Cucuma, Cuduniu, Isaptu, Norisus, Aspro, Cloi, Clodia, Paditu, Uniuis.

          També sospitam que d’aquéxa matéxa època mos quédan sas desinènsis –ITX, -UTX, -ITXOL. (Fornalutx, Ferrutx, Andraitx, Felanitx, Favaritx, Costitx, Caymaritx, Portitxol, Andritxol, etc.). (Gramática de la lengua mallorquina – Juan José Amengual 1835.) 

         Idò no’yà cap altre idioma antic o modèrn que tengui aquéxas matéxas desinènsis. Ni s’íbero, ni es celta, ni es grèc, ni es fenici, ni es llatí. Llengos mares que fórman generalment es sustrate llingüístic de s’Español, es Gallèg, s’Occità, es Valencià, etc. 
         Ubèrta sa ruta marítima de sas islas de cap a occident per part d’es dorios, arribaren a Baléàs demunt es 600 a.B.J., es fenicis, emb sa séua cultura y llengo, llengo semítica. D’élls aprenguérem a fé barcos, a fé ors y a costruí sinis per porerlós regà. Y convertiren Baléàs emb so cap de pont que va donà pèu a sa fundassió de més colònias a sas costas ibèricas: Màlaga, Adra, Càdiz, etc.. 
          D’aquéxa època ês més que posible que siguin es ball de sas Àguilas, es pandéro, es fabiol, es tamborí  y sa xeremía.
          Y en matèri de llengo, varem aprênde, y va quedà còma pròpi emb so pas d’es tems, tota sa nomenglatura bàssica de sa costrucció de barcos, de sa fabricassió d’es fèrro, de sas eynas d’es camp, de sa fabricassió d’es vidre y varis noms pròpis de persona. Y axí tenim: 

escàlom, buc, mascaró, esclots, cavec, Tòfol, sini, siqui, gèrra, sólc, eram, etc.

          Més endavant, demunt s’añ 500 antes d’el B.J. y emb barcos fenicis arribaren ets israélitas, fogind de s’invasió d’Israèl p’En Nabucodonosor, mesclandsê emb sa pobblació baléàrica-talayòtica-fenici. Adottand a poc a poc sa séua cultura y costums. Colcunas de sas cuals som conservadas fins a s’attualidat; com per etzemple: sa fórma de celebrà Pasco, es calendari d’en Salomó, es cocarròys, crespells y robiols, es brodat mallorquí, etc. etc, 
         D’aquesta cultura, dins es sustratte llingüístic tenim paraulas còma: 

Paguéra, Magalluf, Toméu, Mikèl, Simó, Juan, caparrot, escòla, Bartoméu, Barjuan, Siòn, metrac, tau, etc.

       Més tard arribaren es grègs, que, segóns en Licofron de Calcis mos cónta en es séu poemari titulad Kassandra (en Grèc Κασσάνδρα), en es vèrsos 633 a 641 que:

"es troyàns, después de navegà fins a sas rocosas Gimnesias (Baléàs), enrevoltads de ma, aniràn vestids emb pélls, descalsos, y armads emb tres passetjas de dobble cordada. No admetràn riquesas, y sas mares enseñaràn a n'es séus fiys a tirà emb sa passetja, posandlís es menjà demunt un garrot clavad entèrra no poguend manjarló fins qu'eu tirin per avall."

       Y aquéxos també déxaren part d’es séu bagatje llingüístic emb paraulas còma: 

Artà, Pantalèu, rohélla, estàda, atapíns, gelós, flayra, bastaxos, Tolo, Tolomé, Bartolo, Bartolomé, etc.

Ja domés emb axò mos porêm donà una idèa de com xerraven es nostros antepassads, mols de siggles antes de qu’En Jàume I conquistàs es réyne de Mallorca.

       Però no acaba aquí sa formassió de sa nostra llengo, ja que varis siggles después, a n’es 125 antes d’el Bon Jesús, arribaren es romàns emb en “Quinto Cecilio Metélo” que va dú es llatí; principal sustrate llingüístic emb paraulas còma: 

Jané, Bril, gall, artícul, fanatic, corda, rota, cel·la, fava, habitació, adulà, hòra, corona, convocà, adversari, imità, y un llèrg etc.

          Ademés de tot axò, s’evolussió llingüística d’es baléà, també va deformà sas desinènsis nominals llatinas; com per etzemple, sa desinènsi –trum, qu’evolusiona en baléà de cap a –tro. Y axí tenim que, de: centrum > centro, de nostrum > nostro, de vestrum > vostro, de theatrum > teatro, etc. 

          O com qu’es Baléà ês s’única llengo romànica qu’empleya ets artículs derivads d’es demostratíus ille, illa, illud, ipse, ipsa, ipsum: el, la, lo, es, sa, so y es séus plurals. Axí còm que té cuatra conjugassións verbals, talment com es llatí. Etc. (Gramática de la lengua mallorquina – Juan José Amengual 1835.)

          Y tot axò va sotseí durant un espay de tems de 625 añs, que són es que varem tení de dominassió romana. 625 añs, tems més que suficient per conformà una llengo pròpi derivada d’es Llatí, y emb sustrates fenicis, grègs, hebrèus y de créassió pròpi.

       Y axí passa que, per poc qu'estodiêm sa nostra llengo baléà, comprovam totduna qu'ês independent de sas demés llengos romànicas.

       Sas cualidats principals que fan d'es Baléà una llengo única son: 

       Qu'ês una llengo dólsa com sa grèca; ês espresiva, ês concisa, rica en vocabulari, sonora y atte per espressà colsevol casta d'afèttes, de sensassións, d’idèas y de sentiméns.  Ês dólsa pêrque no té cap sò ni veu forsada, ni sílabas en sas cuals hajan de sonà sênsa vocals móltas de consonàns plegadas, tal com sotseyêx emb s'Alemàn. Tampoc té veus com sas "h" aspiradas de s'Àrabé o s'Inglês. No té sons nassals ni sas mitjas "u" com té sa llengo fransesa. Totas sas veus que compònen es Baléà son veus naturals y fàcils de pronunsià. Parêx una llengo féta a posta per no cansà es pulmons, ni fé passà péna a n'es músculs de sa boca, ni de sa gargamélla. 

     De qu'ês concisa mos basta per provarhó, fé notà qu'ês una llengo de sas més abundans emb monosílabos, tant o més que s'Inglês. Ademés, per colsevol còsa que se vulgui espressà, eu pod fé valendsê de paraulas pròpis y justas, sênse necesidat de tení que valersê de voltas y frasses compostas, per espréssà una idèa colsevol. Com per etzemple: mèm, jès, vês, uep, dul, etc., etc.

        Ês rica també emb diminutíus y aumentatíus. De gran, per etzemple: grandot, grandolàs, grandíssim, grandòta, etc.; de petit: petitêt, petitèu, petitó, petitonêt, petitonèu, petitoníu, petitíssim, etc.; de mox: moxêt, moxingo, moxot, moxarro, etc.

          Ês rica aximatex emb semàntica, paraulas variàns d'una matéxa còsa, per donà a conexe sas séuas petitas diferènsis, com per etzemple, cuand plòu. Que pod essê: de cama d'araña, brusquina, brusqueta, brusca, brusca moral, engana pastós, aygo de bimbolla, aygo de canal, aygo de sahó, aygo forta, aygo a portadoras, aygada, arruxada, aygo batuda, etc. etc.

           Per un altre llog, sa llengo baléà conté unas cèrtas partículas que sustituyexen y simplifican en gran manéra ets advèrbos. Sa combinació d'aquestas curtas partículas abrevía moltíssim una orassió. Sa paraula "en" que significa en priméra acepsió artícul masculí singulà, eu convertim emb un pronom que sustituyêx generalment a un sustantiu; per etzemple: cuand entre duas personas se xèrra d'una còsa determinada y un diu a n'es que esposa s'assunto: "jo en teng" o "jo en fas". Equival a di: "jo teng d'axò qu'estam ralland." o "Jo en fatj d'aquets objèttes qu'en fêym menció."

         Y ja que som enomenad ets advèrbos, vet aquí còma mostra un parêy d’advèrbos de llog: aquí, suquí, suaquí, just suquí, suquinas, a suquinas, suquinetas, sussí, sullà, sullanas, hon, d’hon, per hon, devés hon, per hon, persudevant, depersudevant, vòravòra, allà, sullà, enfòra, defòra, hon, ahon, perhón demunt, perdemunt, sudemunt, depersudemunt, avall, devall, deperdevall, sudevall, perdefòra, deperdefòra, dins, endíns, dedíns, endíns etc. etc.

      O de tems: demà, londemà, lo sendemà, lo’n passad demà, dematí, dematinada, horabaxa, decapvespre, vespre, passaddemà, ahí, despusahí, enguañ, suara, persuara, llevò, llevonsas sempre, desque, densà, densa que, etc., etc.

       O de mòdo: bé, ben, axí, xuxí, aximatex, axixí, a poc a poc, aviad, aviadêt, totduna, comsevuya, fort, flux, rinxo rinxo, com se vuya, maldement, etc., etc.

       O d'orde: un pic, una vegada, antes, avàns, después, primérament, sucessivament, etc., etc.

       O d'afirmassió: sí, axí sí, cèrtament, sisí, suxí sí, etc., etc.

       O de negassió: no, no jens, no pus, no may, mèmèu, tururút, etc., etc.

       O de duda: acàs, si acàs, pentura, talvegada, perventura, idò, etc., etc.

       Aquesta llengo no coneguda ni apreciada p'es séus pròpis usuaris, té encara móltas altras béllesas y riquesas; qu’entre sas principals està es de tení Participis emb gènero y número, idò noltros axí dêym: 

"en Juan ha partid", "na Pèpa ha partida", “En Mikèl a vengud”, “Na Tonina ha venguda”, “Som compradas unas espardeñas”, “som venuds es cotxos”.

      Y axí podríem trèure encara més rahóns, y totas bònas y convincéns, per ferlís veure que sa llengo baléà es un idioma que reunêx totas sas cualidats que llingüísticament desitjarsê pugan. Però per acabà d'una, y pêrque vegin lo molt que val sa nostra llengo, fagin una traducció d'un tros de pròssa o d'una poesía en Baléà, a colsevol altra llengo romànica, y llévad d'alguns cassos sercads a posta, se trobaràn per nórma general que, pêrque lo traduíd tengui es matex sentid que s'original, hauràn d'empleyà més lletras y paraulas que sas que han estadas mesté p'es Baléà.

      Axí y tot, y còma mostra de lo més amunt dit, que no ês una llengo apreciada p’es nostros pròpis governàns, que dêsde fa 40 añs están inculcand es català a sa pobblassió baléà, no són estadas pòcas sas vegadas que m’han demanad si tal o cual paraula ês d’es baléà o no. Y jo casi sempre elza som remesas a n’es diccionaris baléàs etsisténs d’es sigle XIX y XX, o sía, que se pòren consultà físicament, pues de que n’han etsistids d’altres a sigles molt més anteriós, domés en tenim constansi escrita.

Y dig casi sempre, pêrque heyà ocasións qu’elza som remesos a sa tradissió llingüística. ¿Y quê porêm entendre per tradissió llingúística?, s’entén per tradissió llingúística, tota fórma d’espresió generalisada d’es nostros majós. Ja que si mos atenêm a localismes o a familiarismes, mos trobarêm que, d’un pobble determinad d’una comunidad o nació, una còsa se diu d’una fórma y a n’es pobble d’es costad, d’un’altra. Axí tenim per etzemple, que, a Palma se diu pesol, a María pitxo, a Manacò xítxero y a altras pobbles estiragassó, fesol, etc. Per axò sempre s’ha d’anà a sercà sas denominacions que son comunas a sa majoría de sa pobblació en general.

LLENGO LLITERARI

      De tots ês conegud que, dêsde fa corant'añs se mos vé diguend qu'a s’hora de volê espresà per escrit es nostros més íntims sentiméns, eu hem de fé en català pêrque ês sa llengo lliterari. Còsa falsa totalment a Baléàs, pêrque se séua llengo lliterar ês, simplement, es Baléà.

Lo desgraciad d’es cas ês, que d’es lliterads baléàrics uns s’ho han cregud, y ets altres pêrque lis subvensionin es séus llibres, han estad, y estàn posand es séus sentiméns en català, envés de férhó emb sa llengo de ca séua.

Encanvi jo, seguind sa tradissió baléà de sas rondayas mallorquinas, menurquinas y eivissêncas, escritas per s’Arxiduc d’Austria, s’Ecselentíssim señó don Lluís Salvadó y per s’Ilustríssim Mossên Alcové de Manacò; seguind també sa tradissió de sa traducció d’es “Quijote” per s'Ilustríssim Prevere Ildefonso Rullàn de Felenitx, y per consiguient empleyand sa séua matéxa llengo lliterari, pues lliteratura són també sas rondayas, y no domés sas novèlas y òbras de teatro, lis vatj a leggí un petit sermó que vatj escriure per un amig mort, y que se va lleggí en es séu funeral, còma una mostra més de que se pod escriure en pròsa emb sa llengo lliterari baléà. Aquest amig éra es capatàs d’es Club Nàutic Portitxol. Y diu axí:

EN MEMÒRI D'UN AMIG.

En Sebastià Maymó mos ha déxad per anà a fluxetjà emb so Boté y en Bon Gènero, y probabblement dins sa pastéra d’en Baylón, per la ma del Cèl devòra dos grans pescadós, com sÓn el Bon Jesús y San Pére.

Aquí, a la Tèrra, en Sebastià va sê sempre una persona responsabble y amigabble, y si colca pic, remenand es cap mos va di: “¡ara no pod sê, vine demà!.” Es ben cèrt y ben segú qu’axí devía sê, idò lo més normal emb éll éra dí: “¡mèm, déxau lo qu’estau fend y anau a tirà sa barca d’aquest hòmo!”.

Ara ja no li sentirêm di més, pÊrque ja no'stà entre noltros. Però axò germàns, dins es doló de no parerló veure físicament, mos umpl d’alegría sâbre qu’en el Cèl, lo més segú ês qu’estigui fend un cañaquêt emb en Taulé, mentras espéra que sa dòna li digui que s’arròs ja ês cuyt.

Pêrque heu de sâbre germàns, que sa mort no ês mort, sinó vida, vida etèrna. Que lo que passam aquí a la Tèrra, ês com s’aygo d’un ríu que brolla xalesta y frêsca com un infant, que crex y viu sa vida caminand y sortetjand sas dificultads que li surten, fins arriba a la ma. Però qu’arriband a la ma es ríu no mò; es ríu seguêx visquend; seguêx visquend sêns'havê de sortetjà cap dificultad, seguêx visquend dins un safrêtx immèns d’unas aygos reposadas, qu’ês el Cèl hon ell està. Amèn.

      Se mos díu també dêsde fa coranta'ñs, “qu’ês glosads” (romansos tradissionals de baléàs) no elza som de tení en cónte pêrque no són lliteraris. 

      Di assò ês una autèntica abérració filològica que sitúa a n’es qui eu diu, en es llog més bax dins s’espèttre de nivell cultural. 

      Pêrque, señoras y señós, afirmà axò, ês com dí qu’es romansos castellans no son lliteraris; ês négà qu’es romansos y coplas d’es Marquês de Santillana, d’En Jorge Manrique, de Fray Íñigo de Mendoza, siguin lliteraris.  Pêrque resulta, miràu per hon, qu’es glosads, ténen sa matéxa mètrica qu’aquéis, ja qu’es séus vèrsos uns pics són ottossílabos, altres heptassílabos y altres étsassílabos. Y còma mostra d’ottosílabos baléàs, vêt aquí un botó. Y cap altre de milló qu'ademés espréssi sa nostra sutil ironía.

Ca méua

Jo teng una casa nòva,

Consembland a una còva,

Té un portal a sa carréra,

Y un altre a n’es corral,

Bax tèrra sa càmara alta,

Y en es sòtil es cellé;

Té un hortêt dins sa carréra,

Que p’en mitj y sa voréra,

Té uns abres fruytals,

Qu’em fan fruyta variada,

De classa seleccionada,

Y un bon gust espécial.

Heyà un prebé qu’em fa peras,

Un aubercoqué prunas,

Y un cireré aubarcocs,

També teng una murtéra,

Empeltada de nespléra,

Qu’emb fa figas bordissods,

Que ni es sucre ês més bo.

Y a tots es que m’escoltàu,

Vos convid a sa caseta,

Qu’anque siga petiteta,

Ês ben digne de visità,

Manjarêm pa y sobrassada,

Y camayot si n’hi ha,

També hey haurà ensaimada,

Tota plena de tayadas,

Y si cap detall hey faltàs,

Ja està be axí com està,

Que molt prim no’u de mirà,

Que qui oferêx lo que té,

A més no està obbligad,

Axí que per allà vos hi esper,

Ja sigui passad demà.

        També se mos diu y repetêx, que, a s’hora d’escriure poesía en mayúsculas, eu som de fé en català per sa matéxa rahó més amunt apuntada. Per assò, y emb axò acab, vatj a recità una Silva, que, com tots sabêm, se tratta d’una sèri sênse fi de vèrsos hettassílabos y endecassílabos, mesclads a gust d’es poèta, colocand aximatex sas rimas sênse cap corsé predeterminad. Y eu vatj a fé emb sa llengo lliterari baléà, per demostrà un pic més, que tot lo que mos vénen diguend dêsde sas altas istansis culturals de Baléàs y Cataluña, no són més que un grapad de falsedats interessadas.

Sa Llengo

Emb noltros nasquéres, En es principi d’es tens, Auba blanca del Món, Llum d’es nostros majós; Còma ròsa acabada de tayà, En es méus brassos vares condormí; Oh llengo estimada, Emb tú es méu primé plò, Emb tú es méu primé cant, Emb tú sa priméra glòsa; Oh sa méua amiga, sa llengo, Sa méua paraula, sa méua glòsa, Sa méua péna, ¡sí, sa méua péna!, Que me surt y brolla desesperada, Volguend apagà es calíu que me créma; Péna per tú estimada amiga, ¡per tú!, Que cuand es romà vengué, Que cuand es mòro arribà, Que cuand desembarcà s’aragonês, Quí ja’y éras espérandlós a tots tres; Y vegentê ara, asustada, perduda, Casi núa y tremoland, Sensa volê me cauen sas llàgrimas, Llàgrimas per tú estimada amiga, Per tú y per jo també, Perque tú éts jo, y jo som tú, Y si tú te mors, Estimada llengo, amiga, També me moriré jo.

Mikèl Garau Rosselló

Y aquesta, señoras y señós, ês sa nostra llengo baléà. Sa llengo qu'es nostros pròpis polítics mos estàn matand.