Històri Antiga
Sumario
HISTÒRI ANTIGA DE BALÉÀS
SAS ISLAS BALÉÀS
S'arxipiélag està conformad per un munt d’islots petits: Malgrat, Guardís, Conís, etc.; uns altres de més gròssos com sa Dragonera, Tagomago, s'arxipièlag de Cabréra, y unas altras islas majós: Eivissa, Furmentéra, Menorca y Mallorca. Qu'avuy en día conexêm còma sas Islas Baléàs. A un altre tems molt enréra sas cuatra islas més grossas s'enomenavan Kromiussa (Mallorca), Melussa (Menorca), Pithiussa (Eivissa) y Ophiussa (Furmentéra), y conjuntament, sas Ba'lé Yaroh (Baléàs), noms colocads p’es fenicis d'Orient, primés que varen empleyà aquestas islas còma centro comercial y d'intercanvi. Es nom de Ba'lé Yaroh, en llengo fenici significa sa tèrra d'es tiradós de pédras. Lo que vol di que cuand es fenicis arribaren aquí demunt es sigle X antes d'el Bon Jesús, ja estavan pobbladas p'es fonés.
Después, demunt es sigle V a.B.J. es grècs li posaren sas Gimnesias a Mallorca y Menorca pêrque es séus habitàns, en s'estíu anavan vestids com es séus gimnastes. Encanvi, Eivissa y Furmentéra estabblidas p'es fenicis cartaginesos continuaren enomenandsê Pithiussa y Ophiussa.
Sas Baléàs, són un conjunt d'islas que se tròban en mitj de la ma, en es Mediterrani Occidental, y com podrêm comprovà, formavan part d'una ruta marítima necessari per mols de pobbles que viatjavan de cap a sa Península y sas islas Cassitérides, a comprà principalment minerals de fèrro y plom. Servind sas nostras islas còma punt de refrêsc y intercanvi de mercancías.
Es primés pobbladós
Es primés pobbladós segurament deguéren d’essê petits assentaméns accidentals de gayre més aventurés, més o manco demunt 7000 añs antes d'el Bon Jesús, segóns sas darréras datassións d'es restos arqueològics de sa còva de Canêt - Espórlas - Mallorca. (Sa còva de Canêt en el municipi mallorquí d'Esporlas ês un jaciment arqueològic situat a una cavidat càrstica de recorregud bàsicament horissontal d'uns 300 metros, emb una estratigrafía plio-pleistocéna qu'ha permês conexe sas fórmas arcaycas de cers endemismes fòssils baléàrics com es Myotragus Antiquus, Myotragus Kopperi, Hypnornys Waldreni y Nesiotites Ponsi.)
An aquest tems, es baléàrics víuen dins còvas naturals que se van troband, formand petits grupos familiàs (10-15 personas) y visquend de lo que lis dona sa tèrra, sa cassa y sa pêsca. Convíuen an aquesta època a Mallorca, emb unas cabras sauvatjes pròpis d’aquestas islas, enomenadas més amunt y qu’emb el tems desaparexeràn de resultas de sa sobre cassa. També convisquéren emb éllas una classe de lliró.
Enterravan es séus mors dins Dólmens, que són unas costruccións bé redonas, bé llargarudas, avón sas parêts y es sòtil estavan formadas per llòvas de pédra molt gròssas y pésadas. Estand sa llòva que feya de portal foradada en fórma circulà o cadrangulà per porê entrà y surtí de s'estansi.
Va passand es tems, y es grupos de gent van cresquend y sas còvas se lis quédan petitas, y comènsan a costruí es primés assentaméns fòra d’éllas (cultura prétalayòtica 3.000 añs antes d'el Bon Jesús), construínd petitas cabañas fétas emb pédras y brancas, y s’alimentan sembrand y tenguend animals de corral (porcs, euveyas).
Sa barrera natural que confórma la ma, fa que se visquin tems tranquils, lo que dú que sa vida a sas islas sigui tranquila y pausada, convertindsê emb un ingredient genètic que perdura fins avuy en díe... «tira tira, ja’rribarêm».
Cultura Mégalítica
Entr’el 2000 y el 1500 a.B.J., mos varen colonisà es de sa Cultura Mégalítica, que varen vení d'Orient seguind s'anomenada «ruta de sas islas», qu'anava desde lo qu’avuy ês Turkía fins a Càdiz, y passava per sas islas grècas, sur d'Italia, Sicilia, Sardinia y Baléàs.
Y aquéxos són es que varen comensà a edificà es talayots, generalment dins un recinte tencad de murada que costituía es pobblad o pobble (sas Paíssas, son Fornés, Capocorb, etc.). Hey havía costruccións mégalíticas que tenían orientació astrològica, sobretót sas costruídas a Menorca, avuy enomenadas Taulas (son Gaumés) per sa fórma de taula que ténen sas dúas llòvas gegàns situadas en mitj de s'edifici.
A Menorca també se costruían sas navetas, anomenadas axí pêrque parexen embarcassións posadas a'n tèrra emb sa quilla per amunt; aquéxas costruccións s'empleyavan p’es rituals funeraris y entèrro d’es mors. A Mallorca éra més corrent sa costrucció de còvas-tómbas subterranis, científicament enomenadas Hipogeos.
Assentament de troyàns
En es sigle XI a.B.J., arribaren es troyàns que varen conseguí fogí de sa matansa de Tròya, segóns mos ho conta en Licofrón de Calcis (sigle III a.B.J.) en es poéma titulad Kassandra. Aquest poéma cónta sa vida de na Kassandra, sibil·la y fíya d'en Príamo réy de Tròya. Élla profetisà que Tròya sería conquistada y destruída p'es grècs. Y en es vèrsos 633 a 641, se cónta lo que feràn es que sobrevisquin a n'es desastre:
«Es grècs destruiràn Tròya, y es que sobrevísquigan, después de navegà durant mols de díes desembarcaràn a sas rocosas Gimmnèssias, y allà viuràn enrevoltads de la ma, tapads emb pells peludas, sênse vestids y descalsos, y prohibiràn tení riquesas, sa causa de sa destrucció de sa séua patria, Tròya; y aniràn armads emb tres bassetjas de dobble cordada. Y sas mares enseñaràn a n'es séus fiys dêsde ben petits y sênse havê berenads, a tirà per avall emb sa bassetja es barenà que li colocaràn a un llog alt, ja que cap d'élls provarà es pa emb sa boca si antes no'l tira per avall d'una pedrada.»
(En Cayo Plino Segundo, en es sigle II después d'el Bon Jesús mos confirma qu'aquéxa ês sa fórma en que sas mares baléàricas comensàvan a entrenà a n'es séus fiys emb so manêtj de sa bassetja. Y qu'es baléàrics tenían prohibid tení ò y plata, per axò antes de tornà de cap a Baléàs se gastavan es sòu de mercenaris comprand vi y esclàus; emb especial dònas.)
Lo que mos dú a tení sa casi absoluta seguridad, qu'es famosos fonés baléàrics varen essê es descendéns dirèttes d'ets antigs troyàns. Y que com ja som dit més amunt, es fenicis lis posaren es nom de Ba’lé Yaroh, es tiradós de pédras.
Y axò mos relassiona emb so fet bíbblic d’en David y en Goliat, que va sotseí a finals d’es sigle XI antes d’el Bon Jesús, y qu’aquex empleyà una bassetja idèntica a sa que tenían es fonés, o sía, una bassetja de truñélla emb dobble vía, documentada a sa Torà, llibre sagrad d’es jodíos, y que porêm veure a s’escultura d’en David d'En Berini.
ES FENICIS
Es fenicis, varen vení a n'es siggle X estabblindsê per sas costas de Baléàs (s’islot d’es Pòrros, Son Réàl, s’islot de na Guardís, etc.) contribuínd a sa séua espansió comersial de cap a Occident sercand minerals y gènero per comersià, y endursonhó de cap a sas metròpolis de Tyró y Sydón (lo qu'avuy ês el Líbano). Es fenicis varen costruí una sèri de fattorías de conserva de pex (pex salad), com sa de s’islot de na Guardís, pex que llevò venían a sas tripulassións d'es barcos que s'aturavan a descansà y manjà. Més endevant y havend fundadas a sa Península ciutads còma Adra, Màlaga y Càdiz, s’estabblíren a Eivissa fundand sa ciutad a n’el 654 a.B.J. y que va sê sa priméra de tot s’arxipiélag baléà en tení fortas muradas de marês.
Emb sos fenicis venguéren també un gran continguent d’israélitas que fugían de s’invasió d’Israèl p’en Nabucodonosor (priméra Diàspora). Aquéxos vvaren colonisà varis llogs de Mallorca, llogs que mos ho confirman es noms toponímics etzisténs, com per etzemple: Monti Siòn (Siòn ês es nom de sa montaña hon se va fundà sa ciutad de Jerusalèm), Galatzó, Magalluf, Torà, Galilèa, etc.
ES CARTAGINESOS
Passan ets añs y es Baléàs són contratads p’es fenici-cartaginesos còma mercenaris, y axí prenen part en es sigle IV a.B.J. a sa conquista de Selinunte Sardinia (Sardéña); concretament en el 409 a.B.J. dins sa guèrra púnica-grèca que rêb es nom de segona Guèrra Siciliana. S’historiadó romà Diodoro Sículo (Bibliotèca Històrica, v.17.1.) mos diu referent a n’es fonés baléàrics: «…a s’hora de tirà enfòra pédras gròssas emb sa fona (d’es llatí funda, qu’ês axí com es romàns enomenavan a sa bassetja), son superiós a colsevol altre hòmo. Y si sa pédra éra més petita la tiravan més enfòra y emb més forsa que colsevol flétxa tirada emb arc.»
Normalment es fonés éran empleyads a vanguardia per rómpre emb sos séus tirs sas priméras filas enemigas, foradand escuts, cascos y corassas emb tirs precisos, matand o ferind de gravedat a n’es contraris. Y cuand acabavan sas pédras se replegavan juntament emb sos arqués, donand pas a s’infantería cartaginesa. També prenguéren part a sa conquista de Agriento (Sicilia), dins sa terséra Guèrra Siciliana còntra es grècs en es sigle III a.B.J. a sas ordes de n’Amilcar, fiy d’en Giscón.
Però es fonés no domós duyan tres bassetjas (fonas) coma armas, també duyan per defènsa personal y de combat cara a cara, un escut redó mitjansé forrad de pell de cabra y una llansa curta emb sa punta ben esmolada.
Mentres tans, nex a dins es Mediterrani una nòva nassió, ROMA, que fins qu’aquesta no va tení una flòta marítima comersial y de guèrra, sas relassións emb sos cartaginesos varen essê cordials. Però cuand Roma volgué prênde sas rutas de comèrs a n’es cartaginesos, varen comensà sas enomenadas Guèrras Púnicas, axí enomenadas per part d’es romàns, y Guèrras Romanas per part d’es cartaginesos. Aquéxas són tres y varen comensà en el 259 a.B.J. fins a n’el 146 a.B.J., hon es romàns varen atacà s’isla de Sardinia aquex añ de 259. A s’añ 260 a.B.J. el réy de Siracussa, d’origen grèc y aliad d’es cartaginesos, n’Hiérón II, va atacà sa ciutad de Messana (avuy Messina) situada a sa punta oriental de s’isla de Sicilia, y es romàns qu’ajudaren a n’es grècs de Messina, en represali varen atacà sa ciutad cartaginesa d’Agrigento (sur de Sicilia) en el 261.
Però no se varen conformà aquí es romàns, sinó que atacaren totas sas altras ciutads cartaginesas de Sicilia fins que se varen fé emb tota s’isla en el 241 a.B.J. Aquí va acabà sa priméra Guèrra Pùnica, firmand Cartago y Roma es tratad de Lutacio.
An aquets cent y pico d’añs, varen lutxà an aquestas guerras, prop de dèu mil fonés, lo que mos fa tení una idea aprotsimada de sa cantidat de pobblassió qu’hey havía a sas islas, tenguend en cónta que sas reclutadas no varen essê a la forsa.
Són ben conegudas sas batallas a hon n’Anníbal Barca, (fí de n’Amilcar Barca) va goñá a n’es romans: Trébia,...Trassiméno,..Cannas,..
A partí d´aquí, y de resultas de que n’Aníbal se va passà més de dèu añs espérand que sa ciutad de Roma se li rendís per las bònas, sas tròpas cartaginesas varen anà perdend forsa bèlica y comènsan a patí derròta emb derròta. Just lo contrari que s’Imperi Romà, que li anirà goñand terreno fins qu'a n’es final, arrasarà Cartago y axí pasarán sas Baléàs a un altre episòdi de sa nostra històri.
SA ROMANISASSIÓ
S’Impèri Romà, va na estenguend y imposand sa séua llêy, y va decidí vení a sas Islas l’añ 123 a.B.J.
En Quinto Cecilio Metélo, “es Baléàric”, ês s’encarregad de sometre sas Islas, siga per rahóns estratègicas o bé com cóntan, per havê esfonsad es baléàrics barcos romàns.
Sa cuestió ês, que cuand se va presentà en Quinto Cecilio devant sas costas de Mallorca, es mallorquíns tant desd’entèrra com per la ma, lis varen esvergà tal calabruxada de pédras emb sas bassetjas, que después d’havarlí esfonsad mitja flòta girà en coa y partí de cap a Mahó. Desd’allà va demanà a Roma més barcos y moltas de pells de bòu per forrà sas embarcassións. Y axí, emb sos barcos forrads de pells de bòu va tornà de cap a Mallorca. Aquéxa estratègi de forrà es barcos va resultà sê un ètsit, conseguind desembarcà, segurament per sa part de sa bahía d’Alcudi. Una vegada en tèrra y después d’una petita batalla hon es romàns no varen surtí molt ben parads, En Quinto Cecilio, tal com éra costum antes de fé s’atac final, va parlamentà emb so Consêy de Majós que governava Mallorca, arriband a un enteniment hon es fonés acettaren sa protecció y domini romà. A partí d’aquí, varen vení mols de romàns que, estabblindsê aquí varen costruí duas ciutads y mols de pobbles, posandlís noms romàns que han arribads fins avúy en día emb molt pòcas variassións: Palma, de Palmensis; Pollènsa, de Pollentia; Esporlas, de Espoliarii; Llorito, de Loreto; Escórca, de Scorca; Campos, de Campus; Porréras, de Porrum; Rubinas, de Rubinas; Pétra, de Petra; Salinas de Salinas; Sinéu, de Cinium; etc. Noms de pobblassións aquéxos, que ja etsistían antes de sa venguda d’en Jaume I, y que varen perdurà durant tot es tems de sa dominació àrabé. Maldement que bòna part de sa pobblassió baléàrica (mallorquíns y menurquíns) varen siguí visquend dins es pobblads talayòtics, però a partí d´aquí, o sía a partí de sa romanisassió, no s'en costruyexen més de talayots sinó que s’envan a viure a n’es pobbles costruids p’es colonisadós romàns.
Però aquí ja'y havía més pobblassións fundadas p'es difaréns assentaméns de pobbles més antics: en blau ets assentaméns indoeuropèus; en marrón ets assentaméns d'egiptes, en verd ets assentaméns grècs; en gris ets assentaméns d'israélitas, en vermêy ets assentaméns cèltics y en negre ets assentaméns romàns.
Emb el tems Baléàs passaría a sê Provinsi Romana, talment com sa Tarraconense, sa Cartaginense, sa Bètica, sa Lusitana y sa Galaècia.
A pésà de sa colonisassió romana y de sa pobblassió mallorquina autòttona, per aquéxa època es pla de Lluch Majó y Campos estava molt despobblad, ja que tota s’attividad comersial se fa a ran de la mà. Per axò en Quinto Cecilio va fé vení d’es Llevant de sa Península, trecentas (300) familis de íberos que varen colonisà aquest pla de Mallorca, axò va suposà s’assentament d’unas 3.000 personas emb sas séuas costums y sa séua llengo íbero-vasca. Y d’aquests colonisadós hem conservadas sas paraulas antes ditas de: pitxé, jac, garau, garí, betúa, hostal, galant, Mendía. (Íbero-vasc: pitxar, jake, garau, gari, botua, hostatu, galant, mendia).
Durant s’època romana, que durarà per espay de 700 añs, es produttes que produían sas Baléàs éran de molt bòna calidat, tal y com mos cónta en Plinio. D’es vi qu’aquí se feya, per etzemple, elza compara emb sos millós vins d’Italia; s’oli, es formatjes, etc., y sobre tot sas telas de sas tògas púrpuras que éran de tan bòna calidat que domés las duyan es Senadós y Patricis romàns, entre élls en Petronio. Però sobre totas se distingía una tòga anomenada «violàcea» y que domés la duya s’Empéradó. Es teñid d’aquestas tògas va sê una herènsi d’es fenicis.
A Palma, en es sigle XX, durant unas obras per sa zona d’es carré enomenad Port fangós, se trobaren grans cantidats de cónxas d’es cornêts d’hon se treya aquesta sustansi que dona es coló púrpura. Essênd axò una pròva física de que, afettivament, a Mallorca se fabricava aquest tiñ tan apreciad p’es romans y cà.
A Ervissa, s’ha trobad un molí d’òli d’època romana, datad p’ets arqueologistes entr’es sigles II-III a.B.J. També trobam a Ervissa fattorías púnica-ebusitanas de conserva de pex. Però es comèrs més important d’Ervissa va sê sa producció de sal, qu’esportava a tot es nort d’Africa y a Italia.
A Menorca, sa nòta un crexement a sas ciutats fundadas p’es cartaginesos, Magonis (avúy Mahó), Jammona (avúy Ciutadella). D’es romàns domés se té costansi de qu’havéssen fundad una ciutad y port, Sanisséra (avúy Sanitja). (Estrabón - Naturalis Historia, llibre III, planas 77 – 78).
D’es pròtsims 300 o 400 añs, no tenim massas referènsis de lo que sotseyêx a sas Islas, domés porêm intuí lo que va passand p’ets acontexaméns que mos enrevolten...
Ara bé, cónta sa tradició que devés s’añ 60 d.B.J. s’aturà a Mallorca s’Apòstol Santiago (Sant Yago).
Es trànsit y/o s’estabbliment a sas Islas de gent nordafricana, fa que sas séuas fórmas y manera de viure se vegin impresas a mosaycs. A partí d’es sigle III d.B.J. porêm dí que l’Islam hey està present a Baléàs, axí com varis colònis de juèus.
Sabêm també qu’es cristianisme se va nà estenguend poc a poc per dins de s’Imperi Romà, posand pèu a Baléàs desd’es primé moment. Aquesta nòva relligió va caland a poc a poc dins sa pobblació. Arriband a tení Bisbe a cada una de sas tres islas majós. En es sigle V es Bisbe de Menòrca, en Sevéro, escríu una encíclica sobre sa situassió d’es juèus dins isla. Ademés ets arqueologistes han trobadas varis bassílicas paléocristianas a Sa Carrotja y Son Peretó, a Mallorca. Son Bòu y Es Fornàs de Torrelló, a Menorca. Fins y tot sa dona sa probabilidat, ja que no etsistêx cap document, que s’Apòstol Santiago, camí d´es séu peregrinatge fes aturada a sas Islas, però avuy per avuy, ês algo que no sa pot assegurà.
Porêm fé un paralelisme en cuand a sas costruccións d’aquesta època, y porêm trobá coincidènsis emb s’arquitettura rural, idò sas fórmas de sas villas señorials d’es romàns ténen bastant de parescut emb sa casa de possessió mallorquina. No ês tant axí a Menorca y menos a Ervissa.
Són de s’època tardorromana sas fortificasións de Sa Peña de sa Bastida, es castell d’Alarò a sa Tramuntana y es Castellum a Ca’n Pins, a Formentéra.
S’esplendó de Pollentia, anirà cayguend fins que, a finals d’es sigle V d.B.J. ja no se xerrarà d’élla.
Per tant, feym aquí una petita però no menos important observació...
An aquest periòdo de temps, poc conegud, trobam un parêy de punts qu’hêm de fé notà:
1- A Baléàs convíuen de manera pacífica sa llengo d’es fonés, romàns, juèus, cristiàns y cuolca espresió àrabé.
2- Aquesta mescolansa, ês sa llevó juntament emb sas paraulas germànicas que durán es Vàndals, de sa formassió d’es conegut balearicum eloquium o sía, es romàns baléà, basse essensial per porê conexe sa vertadéra rèl de sa nostra llengo, tant xerrada com escrita. A sa que, se li afagíren paraulas procedéns d’es romàns aragonês y d’es llemosí a partí de 1229, que, anque no fossen moltas, aquestas juntament emb so sustrate llingüístic etsistend, conformarán lo qu’avuy conexêm coma sa nostra llengo baléà.
ES VÀNDALS
En Gunderich, a devant de tribus vàndalas silingas, l’añ 427 fa una incursió a Mallorca, fendsê emb galèras romanas, però no serà fins damunt l’añ 455 cuand es séu fiy, en Genserich ocupa sas Baléàs, duguend a terme una persecussió d’es cristiàns, esbucand sas igglesis qu’hey havia per llevonsas (Son Peretó, Son Bòu, etc).
Es bisbes de Baléàs, Helias, Macario y Opili, juntament emb altres varis més d’Hispania, varen essê cridats per n’Hunnerich, sucessó d’en Genserich, a Cartago, per mirà de convencerlós de que renunsiassen a sa fe cristiana-catòlica y se passassen a sa fe cristiana-arriana. No fendthó, molts d’ells varen essê morts y d’altres no se và sâbre rês.
Es comers, emb sos vàndals seguêx etsistind entr’es nord d’Africa, Euròpa y noltros, còma pas obbligad de cap a n’es pors de Tarraco, Barcino, Arelate y Massalia, tal y com eu demostran es restos arqueològics trobats a Son Fornés a Montuíri, Mallorca; Sanitja,Torra Véa d’en Lozano, Binimassí, Trepucó y Calas Novas a Menorca; y Cap Negrêt, Sal Rossa, s’Espaumadó y a lo llarg de sa costa sud d’Eivissa, plenas d’anforas africanas.
Llingüísticament, d’aquéxa època mos quédan un parêy de fitas, tals com es llinatje pròpi de Baléàs, Frau que vé d’es germànic «frawi»; y es topònim de Buge que vé d’es germànic «Beuger» llinatje molt corrent per Holanda; y es també topònim de Gotlèu, que vé de sa frasse germànica Gott Leute (es déu d'es pobble).
A finals d’es sigle V y principis d’es VI, es vissigods varen essê espulsads de gran part de lo qu’avuy ês Fransa, precisament p’es que llevò donarían nom a n’es territòri, es francs. Lo que va provocà que conquistassen es territòris de sa Península Ibèrica ocupads per celtas, alans, íberos y vàndals silingos. A n’es matex tems, es suevos aprofitaren es moment per fersê emb so territòri ocupad p’es vàndals asdingos.
ES BISANTÍNS
Es general bisantí Flavius Belissario, va comensà a lutxà contr’es vàndals per mirà de cumplí emb s’encàrreg de s’Empéradó Costantí de s’Impèri Romà d’Orient (Bisanci), es que volía recostruí s’Impèri Romà d’Occident totalment esbossinad a partí de’s sigle V p’es pobbles germànics. En Belissario va derrotà a n’es vàndals silingos quédandsê totas sas séuas possessións d’es nort d’Africa y sud d’Hispania, lo qu'avúy ês Andalucía, l’añ 533. (Per cèrt, es nom de Andalucía surt de sa denominació de «Vandalucía», que significa sa tèrra d’es vàndals, y qu'eta àrabés li varen dí Al-Vandalus, y emb el tems sa uve se va déxà de pronunsià quédand Andalús).
Més endevant, es fí d’en Belissari, n’Apollinaris va conquistà sas Baléàs no troband molta de reistènsi. Ês l’añ 534 y a partí d’aquí, se tórna a recuperà ês cristianisme catòlic, sa restauran sas bassílicas qu’havien estadas esbucadas, y s’en axécan de novas a Mallorca com, Son Fiol y a dins Palma s’iglesi de San Llorèns, avuy día convertida en capella, però que conserva sas caratterísticas de sa costrucció bisantina, emb columnas ottogonals baxas y gruxadas; també se pòren veure encara es colós originals de decoració.
Es domini bisantí va acabà a finals d’aquest matex sigle VI, debud a qu’es vissigods d’España elza féren fugí d’Andalucía (Vandalucía), y casi en es matex tems, es sucessó d’en Costantí, en Tiberio II va pèrda tota Italia goñada p’es germànics y lombardos. Y ademés va tení que reclamà sas tròpas que li quedavan en es nord d’Africa y a sas islas occidentals d’es Mediterrani (Baléàs), per defensà sa capital de s’Impèri d’ets atacs d’es musulmàns.
Aquesta època va sê un tems curtêt de domini bisantí dins es constèste de s’Històri, per lo que sa séua aportassió a sa llengo baléà en cuant a paraulas pròpis de per Bisanci va sê molt pòca, ja que élls xerravan romans talment com per aquí, quédandmós però aximatex es topònims de «Bastida» que significa talaya.
A partí d’aquí fins a s’añ 799 sa pod xerrà d’un estad baléà independent governad per una representació de cada una de sas islas gròssas, reunids a un Gran Consêy de Majós; y a cada una de sas islas gròssas, Mallorca, Menorca y Eivissa, per un Consêy pròpi.
Aquets varen essê tems de tranquilitad y prosperidat, hon es comèrs s’incrementà emb so nord d’Africa, sobre tot emb so comèrs de s’òli duyt de Tingitana y Cartago, debut a que s’oli nordafricà éra més barato; òli que llevò esportavan es baléàrics més cà de cap a n’es sud d’Euròpa.
Per aquest temps encara trobam a mercadés venend es séus produttes provinéns de s’Imperi d’Orient, a llogs de s’isla de Mallorca bastant señalats, ja que s’han trobads restos arqueològics qu’axí eu confirman a n’es jaciment talayòtic de Son Fornés, a Montuíri.
Mentrastàns es musulmàns varen engegà a n’es bizantíns d’es nort d’Africa, y devés l’añ 707, es governadó musulmá Abd Allah ibn Musa ben Nusayr (traducció: Abd Allah fiy d’en Mussa, de sa famili Nusayr), va envià una flòta a Baléàs per mirà de conquistarlâ però varen essê refuads. Però axí y tot varen conseguí secuestrà a n’es principals presidéns d’es Consêys de sas tres islas gròssas.
Y axí passarà més o manco aquest sigle, fend enrecordà que per aquestas fétxas ets àrabés esteyan invadind sa Península Ibèrica.
BIBLIOGRAFÍA
ALONSO, Jorge. 1996: «El íbero descifrado», revista Misterios de la arqueología, Año I, nº 3, Madrid: Lincro, S.A
ARAMBURU-ZABALA, Javier; Carlos GARRIDO TORRES y Vicenç SASTRE ARROM: Guía arqueológica de Mallorca, Palma - 1994: R y J.J. de Olañeta, editores.
ARAMBURU-ZABALA, Javier: Enigmas de la arqueología balear. Palma – 2007. Ed. Documenta Balear.
CAMPANER FUERTES, Álvaro: Noticia de algunas monedas consulares y celtibéricas halladas en estas islas en 1874. Palma – 1875.
COROMINAS I VIGNEUAX, Joan: Diccionari etimológic. Barcelona – 1980-91. La Caixa
DAMETO, Juan; Vicente MUT y Jerónimo ALEMANY: Historia General del Reino de Mallorca, escrita por sus Cronistas. Palma - 1840.
DICCIONARIO ADOREZ 7: Euskara-gaztelania. 2002.
DICCIONARIO GRIJALBO: Italiano-spagnolo. 1990.
DICCIONARIO HEBREO-ESPAÑOL. Tel Aviv – 2001. Achiasaf-Ltda.
DICCIONARIO TORÁNICO DE LOS NOMBRES. Tel Aviv – 2001. Achiasaf-Ltda.
DICCIONARIO VOX: Latino-español. 2008.
KERSHAW CHADWICK, Nora: The Celts. London – 1970. Ed. Penguin. ISBN 0140212116
RODRÍGUEZ ADRADOS, Francisco: Historia de las lenguas de Europa. Madrid – 2008. Ed. Gredos. ISBN 978-84-249-2871-1
ROIG ARTIGUES, Antonio: Historia y lengua de Mallorca. Palma – 1984. Ed. Menorca S.A.
SANTAMARÍA ARÁNDEZ, Álvaro: Historia de las Baleares. Palma – 1991. Ed. Formentor A.M.
VENY MELIÀ, Cristóbal: Corpus de las inscripciones Baleares hasta la dominación árabe. Madird – 1995. CSIC, nº 81b.
