Mikèl
Mikèl o Miquel
ES PERQUÊ MIKÈL y NO MIQUEL
Totas sas paraulas de totas sas llengos ténen es séu origen, o lo qu’ês lo matex, sa séua etimología, unas són créàdas per sas personas que xèrran un matex idioma, y altras són adottadas còma pròpis pêrque dins es séu lètsic no hey són, y lis fan falta per definí o enomenà una còsa determinada que no ês de sa séva cultura pròpi, o bé per influènsi de sa relligió que han adottada, per lo que fa referènsi a n’ets antropònims.
S’antropònim de Mikèl té es séu origen dins s’Hebrèu, emb sa grafía de: מִיכָאֵל (MIKA HA EL) pronunciad: [mika xa el]. Que sinnifica: Quí com Déu.
Aquest nom va nà passand a altras llengos, adottand sa fórma escrita segóns sa manéra de xerrà de cada pobble. Axí tenim que cuand es grècs l’adottaren eu varen escriure: MIKHAEL.
Emb so Grec s’escampà per tot’Euròpa, passand a sas llengos eslavas emb sa matéxa grafía: MIKHAEL. Havendthí sas variàns de: MIKHAIL, MIKHAL, MIKAL, MIKAAL.
Sas llengos nòrdicas varen escriure: MIKAEL o MIKKAL duplicand sa K y perdensê sa E.
Sas llengos galo-cèlticas de Fransa varen escriure: MICKAËL y MIKAËL, segóns fos a sa zona de Delage o de Cherel.
Y es Llatí eu va grafià còma: MICHAEL pronunciad: [mika’el].
Per influènsi d’es Llatí a tots es territòris dominads per Roma, aquest nom no va sofrí cap modificassió ortográfica mantenguendsê sa fórma llatina MICHAEL a Germania y Britania. Però sí que va varià sa fórma pronunciada, assênd:
Michael [miʃae'l] a Germania
Michael ['maikɵl] a Britania
Y a sa Galia se modificà s’ortografía adattandlê a sa forma de pronunsià gala, perdensê sa vocal -a- passand a escriurersê MICHEL pronunciad [mi'∫el] hon es fonéma /k/ de sa CH llatina, se suavisa de cap a /ʃ/ per influènsi de sa pronunsiassió germànica, ja qu’es frànquics creadós de Fransa éran un pobble germànic.
Y a Italia s’evolusió ortogràfica també se va modificà adattandlâ a n’es xerrà d’es vulgo romà, escriguendsê: MICHELE, però pronunciad [mi’cele].
A n’es reyne de Mallorca (Baléàs), antes d’es romans, se té costànsi de qu’es fonés éran àgrafos, per axò no tenim cap document escrit emb sa llengo d’es fonés.
Ja durant sa dominació romana se va esciure, emb un principi, com tots: MICHAEL [mika’el].
Después de sa cayguda de s’Impèri, y estandsê formand ja sas llengos néollatinas o romansas, unas modificaren sa grafía d’aquest nom y altras la conservaren, com per etzemple s’Alemàn y s’Inglês que seguexen escriguend: MICHAEL.
En es centro y nord de Fransa se va mantení s’ortografía de MICHEL pe’s’hòmo y MICHELE pe’sa dòna. Però a n’es Mitjórn, emb so Provensal primé y emb s’Occità después, es sò de K representad en Llatí per sas lletras CH, eu escriguéren emb QU per distinguirsê ortogràficament d’es séus veynads d’el Nord, ja que pronunciavan sa CH no còma k sinó còma sh [ʃ]. Axí que, escriguend MICHEL emb QU: MIQUEL [micel], se mantenía es sò primitíu no haventhí fórma de confusió y evolusió de cap a n’es sò d’es séus veynads d’el Nord, es francs, que, ademés, arribaren a férsê políticamente emb sos séus territòris.
A España sa QU se va nand palatisand acabandsê per escriure: MIGUEL. Ja qu’axí va nà evolusionand sa fonètica castellana.
Aquí, a Baléàs, grassis a sê islas, se va mantení sa grafía de MICHEL però pronunciad [mi’cεl], (axí escrit se tròba a tota sa documentassió d’es Gran y General Consêy o a n’es mapa de Palma d’En Tòni Garau, sigle XVII, per etzemple) fins a finals d’es sigle XIX, hon es renegads de lo baléà, casi tots élls polítics, y escritós que domés pensavan emb qu’escriguend en català tendrían més vêntas, eu catalanisaren y eu comensaren a escriure còma: MIQUEL.
Ara bé, a 1991, se va intentà reviscolà sa grafía de MICHÈL [mi’cεl], per s’associassió Mossên Alcové, escriguend un llibre d’Històri sobre es Réys de Mallorca en mallorquí, emb basse a sa gramàtica mallorquina d’En Juan José Amengual – 1835/1872.
Però va passà que, an aquéxas alturas d’es sigle XX, sa pobblació mallorquina ja’stava mólt influenciada per s’ortografía y fonètica de s’Español, y cuand veyan aquest nom escrit Michèl eu pronunsiavan uns emb Español: ['miʧel], y altras emb Fransês: [mi'∫el]. Incluínd es méus pròpis compañéros de s’Associassió Mossên Alcové.
Per consiguient si se vol que no passi axò s’ha d’escriure MIKÈL. Però no per capritxo, sinó, pêrque después d’havê estodiada sa séua etimología, tal com som vist més amunt, som arribads a sa conclusió que sa grafía que li correspòn etimològicament, ês sa de: MIKÈL. (A s’esquéma d’evolusió llingüística que seguêx an aquesta esplicació, se comprên milló).
Y també, perque som comprovad que noltros no hêm escrit may, fins a sa “renaixença” cultural catalana de finals d’es sigle XIX y pubblicassió de sa gramàtica catalana d’En Popèu Fabra, aquest nom emb QU; sempre heu hêm fet emb CH: Michel. Tal y com porêm comprovà a sa documentació etsistent d’es Gran y General Consey y a n’es testaméns y attas notarials antics y en es mapa de Palma d'En Antoni Garau siggle XVII.
