RAMÓN LLULL

RAMÓN LLULL

        Per obrí boca aquest artícul, vet aquí sas paraulas d'En Josep Vidal i Roca, Llicensiad en Theología per s'Universidat Gregoriana, y en Filología Hispànica per s'Universidat de Barselona; Llulliste y Membre de sa Maioricensis Schola Lulista: "EL CATALANISMO DE RAMÓN LLULL, ES COMPARABLE AL CASTELLANISMO DEL CID. ES DECIR, SON PRODUCTO DE LA HISTORIOGRAFÍA ROMÀNTICA." (Historia de Baleares - Álvaro Santamaría - tomo III - Edit. Formentor - Palma 1991)

Cronología d'En Llull

A 1235 nex a Palma. Fiy d'es monpellerí Raimond Lull que, documentad està que va nà a sa conquista de Mallorca dinsa galèra d'es mompelleríns emb en Jaume I (Historia y lengua de Mallorca -Antonio Roig Artigues - 1984) y de s'aragonesa Isabel d'Erill, de sa Baronía de Erill situada dins es territòri aragonês de Ribagorza. De fet, En Jaume I, va tení de conseyé a n'En Berengué d'Erill, que va sê Bisbe d'es Marquesad de Lleyda, territòri aragonês dêsde 1149.

A 1249 ês trasladad emb sos seús pares a la Cort d'en Jaume I, allà ês enomenad Precettó d'En Jaume, fiy d'En Jaume I y futur réy de Mallorca.

A 1257 se casa emb sa mallorquina Blanca Picañy.

A 1263 sofrêx una crissis relligiosa y visita es santuari de Santiago de Compostéla y es de Ràcamajó a Aquitania.

A 1271 escríu «Art abreujada d'atrobar veritat»

A 1272 se convertêx emb eremita a sa muntaña de Randa (Mallorca), situada êntre Lluch Majó y Algayda. Allà escríu es llibres: «Lllibre de contemplacio en Deu» y «Llibre del gentil e los tres savis»

A 1275 En LLull de Mallorca s'en va de cap a Monpellé, a hon conseguêx qu'el Réy de Mallorca, En Jaume II, li dongui permís per créà es Col·lègit de Llengos Orientals a Miramà de Valldemossa.

A 1276 tórna a Mallorca y funda es Col·lègit; ademés escríu es llibre: «Llibre de l'Orde de Cavayleria»

A 1278 escríu «Doctrina pueril», y comènsa s'òbra «Llibre d'Evast e Blanquerna»

A 1283/84 mos trabam a n'En Llull eseñand Filossofía a s'Universidat de Monpellé.

A 1285 s'en và a Roma avón conseguêx qu'el Papa Honòri IV, créi un'Escòla de Llengos Orientals dins sa pròpi Roma.

A 1287 eu trobam a París, hon reb es títol de Magister.

A 1288 escríu s'òbra «Llibre de Merevelles»

A 1290 mò sa séua dòna. Escríu s'òbra «Llibre de Sancta Maria»

A 1292 surt de cap a Túnez per evangelisà. Allà s'arma tal truy emb sos séus sermóns qu'ha de surtí escapad de cap a Mallorca.

A 1293 viatja a Nàpols.

A 1294 acaba d'escriure s'òbra «Llibre d'Evast e Blanquerna»

A 1295 eu trobam a Roma intentand convènsa a n'el Papa que promòguiga una sèri de Creuadas. Durant aquest tems escríu «Abre de Sciencia»

A 1297 tórma a París, hon escríu «Abre de filosofia d'amor»

A 1299 tórna a Mallorca a s'edat de 64 añs.

A 1300 escríu es llibre «rethorica nova»

A 1305 viatja un altre pic a París.

A 1306 compagina estansis entre Mallorca y Monpellé sa ciutad de sa famili de són pare.

A 1307 escríu es poéma «Lo Desconhort». Partêx de cap a Bujía (nord d'Africa), ciutad mólt vinculada a n'es réyne de Mallorca. Idò cent añs enréra va pertenexe a s'Impèri àrabé mallorquí d'En Yaya Ben Ganiya Al Mayurki. D'aquí s'en va a Piza, y arriband a n'es séus redòssos naufraga, se salva de morí eufegad y se quéda a víure allà.

A 1308/09 se mòu entre Monpellé y Génova.

A 1311 tórna a París y escríu es llibre «Vida coetánea». Aquest matex añ pren part a un Concili a Viéna.

A 1312 tórna a Mallorca.

A 1312 fa testament.

A 1314 s'en tórna de cap a Túnez a predicà.

A 1316 a de tornà a fogí de Túnez, tornand de cap a Mallorca hon mò.

¿En Ramón Llull créadó de sa pròsa catalana?

       Anêm a veure si ês ve lo que no s'han aturad de pubblicà ets estaméns culturals catalàns de qu'en Ramón Llull va escriure en català sas sévas òbras que éll díu qu'estàn escritas «en Pla». Anêm a veure si aquest «en Pla» ês realment o no català.
       Vegêm quins són ets arguméns qu'espòsen es catalanistes d'aquest créadó llingüístic. Y per anà obrind boca, comensarêm emb sas declarassión qu'escríuen N'Antòni María Badia i Margarit y En Francesc de B. Moll en es llibre titulad «La llengua de Ramón Llull»: (eu traduêsc a n'es Baléà) «... Sa gènessis de sas llengos y de sas lliteraturas romànicas, presentan unas caratterísticas bantàns similàs. Heyà un principis prosàycs indecisos, divèrsos inténs més o manco conseguids per divèrsos autós. Essênd un procés de formassió de sas llengos, bantant aturad. (...) Sa pròsa catalana encanvi, a través de s'òbra d'En Ramón Llull, brolla pràtticament de no res a sa séua priméra gran caminada clàssica.»

        Vegêm quê díuen dòña Núria Cot, Professora de llengo y lliteratura catalanas; don Manuel Llanas, Catedràtic de llengo y lliteratura española; don Ramón Pinyol Catedràtic de llengo y lliteratura catalana, y don Llorenç Soldevila, Catedràtic de llengo y lliteratura catalana. Coautós d'es Manuel de llengua -NEXE COU. Din es que, en es téma vuyt, dedicad a n'En Ramón Llull, mos fan sabre que: (traduêsc a n'es Baléà) «Per priméra vegada dins s'Euròpa cristiana, grassis a n'en Ramón Llull, una llengo romàns, sa catalana, arriba a sê istrument d'espresió de disciplinas científicas y humanísticas, reservadas fins llevò esclusivament a n'es Llatí, únic idioma cult indiscutibble.»

         Y tots élls, y d'altres a altras tantas òbras, se quédan tan amples. Cap llengo d'el món surt de no res y totduna ja s'espréssa emb una sintatsis y estruttura definida, CAP.
         Devant aquestas manifestassión mos hem de fé una sèri de preguntas aclaridoras d'es com ês que han arribad aquests "eminéns" filologistes an aquéxas conclusións.
         Sa priméra que mos porêm fé ês: ¿Emba quê se fundamentan per concluí qu'En Ramón Llull cuand va escriure en vulgà, com éll eu enomena repetidament, eu va fé en català?
          Sa resposta, seguind es pensament nazional-catalaniste, per élls es elemental: Baléàs va sê repobblada per catalàns a partí de 1229, y per consiguient es séus habitàns, es Pobble, no xerrava ni escrivía altra llengo que no fos en Català.
          Axí eu mos ho cinforman es filologistes don Antoni María Badia Margarit y don Francêsc de B. Moll, cuand dins sa séva òbra «La llengua de Ramón Llull» díuen: (traducció) «...¿porquê En Ramón Llull escríu en català? Es Català éra sa séua llengo més natural.»

          Un altre pic més veym com es séus conexeméns de sa sociedat baléà són totalment inexisténs. Élls se bassan emb que Baléàs va sê repobblada per catlàns, però no ténen en cónta, que si axò havés estad realment axí, es baléàrics havéssen seguid emb sas tradissións antropològicas, arquitettònicas, folklòricas, culinaris, etc., catalans, pêrque éran sas Cultura d'es suposts repobladós. En canvi sas tradissión antropològicas, arquitettònicas, folklòricas, culinaris, toponímicas, etc., d'es baléàrics res ténen que veure emb sas d'es catalàns, ja que totas éllas són d'origen romà, àrabé y israélita. Y basta dí qu'es noms que pòsan a n'es séus fiys es baléàrics son d'origen hebrèu emb un 80%; mentras qu'es noms que pòsan es catalàns a n'es séus fiys son d'origen germànic (talment com es d'es castellàns) emb un 80%.
          Domés emb aquest dato ês abastament per veure qu'aquests grans filologistes no díuen ve. Però ademés, tots ets indissis de sa vida d'En Ramón Llull, mos confirman que éra fiy d'un mompellerí, ja que va passà gran part entre Mallorca y Mompellé.
          Però, élls seguexen presentand més rahóns de perquê en Llull va escriure en romàns català: (traducció) «...però ademés hey havía un'altra rahó molt profunda: es fort desitj de proselitieme. Ésa sa séua obsessió. Aquest fort desitj va dú a n'en Llull a escriure emb sas llengos, que, naturalment conegudas per élls,fossen sas més habituals a n'es séus possibbles lettós...»
          O sía, qu'En Ramón LLull va escriure sas séuas òbras pensand emb sos possibbles lettós, y per axò va esriure emb Llatí, Àrabé y en Vulgà. En Llatí, pêrque éra sa llengo oficial de tota sa cristiandat y sa de sas personas cultas; emb Àrabé, pêrque tenís pensad y de fet axí eu va fé, intentà cristianisà tot es nord d'Àfrica; y en Vulgà, pêrque eu lliggissen es séus conciutadàns, es mallorquíns. 
          Lo que mos dú a fermós un'altra pregunta, ¿perquê un hòmo tan cult com éll no anomena català a sa fórma en qu'escríu p'es séus conciutadàns? Sa resposta ês simple, pêrque sa paraula català no està dins es séu vocabulari, per éll no etsistêx aquest terme referid a sa llengo. (Glosari General Lul-lia. Edit. Moll. 1982. Primer petit suplement al Glossari General Llul-lia; Estudios Lulianos XXX. 1990; Segón petit suplement al Glossari; Studia Luliana XXXI. 1991. Miquel Colom (franciscà).)

En Llull MAY va escriure en Català

         Llevonses, si par éll no etxistêx es terme català en cuestió de llengo, mos hem de fé manco una pregunta més: ¿com porêm sabre si aquex vulgà a n'es que tantas vegadas enomena se trata de Català?. Sa resposta es natural, fend un estudi en profundidat d'es séus tèstes sercand semblansas llingüísticas estrutturals, per mediassió de sas que poguêm dí que, efettivament se tratta de romàns català.
        Axí idò mirin per hon, que resulta que sa feyna ja està féta per matéxos filologistes En Antòni María Badía y En Francêsc B. Moll, idò a sa matéxa òbra «La llengua de Ramón LLull» mos fan sabre que: (traducció) «...en realidat, però a mida que mos atrecam més y més a n'es detall d'es llenguatje llullià, descubrim sa presènsi de divèrsos mallorquinismes.»

        Y mirin per hon que, a lo qu'élls enomenan "divèrsos mallorquinismes" resulta que se trata de s'estruttura llingüística mallorquina, no catalana. Idò en Llull fa us  d'es pronoms pròpis de Baléàs: l ey (l'ey), qu ey (qu'hey), no y (no'y), nostro, ta (ta mare).

        També fa us de sa "y" còma conjunsió copulativa y còma mitja vocal cuand sa i llatina entra en yod emb sa vocal forta que la precedêx, a sas diccións també pròpis de Baléàs: veyes, llengo, homo, orde, dimars, divenres, fruyt, fruyts, trebays, beneyt, conseya, veya, cayguerem, caygut, feya, matex, axi.
        Com ês natural, també va us de s'estruttura mompellerina: lo, los, el, la, nostra, les, els, sos (es séus). Que també se tròban dins s'estruttura mallorquina/blaéà.

        Si havés escrit en Català, aquéxas matéxas diccións estrutturals serían: la, les, l'hi, nostre, la teva mare, llengua, home, ordre, dimarts, divendres, fruit, fruits, treballs, beneit, aconsella, caiguerem, caigut, mateix, aixi.

        Lo que no pasa, per etzemple, en es tèste que sí està escrit en romàns català, de sas Homilies d'Organyà (s.XIII) com porêm comprovà en es siguient bossí:

        «...audir e entre devem Nostre Senyor per la Sancta Scriptura.../...ab tot lo vostre cor e ab tota vostra pensa...»

        ¿COLCÚ ÊS ESCAPÀS DE TROBÀ DINS AQUESTA FUYA DE SAS HOMILÍAS D'ORGAÑÀ COLCA I GRÈCA?, ¿PERQUÊ? PÊRQUE AQUEST TÈSTE SÍ ESTÀ ESCRIT EN ROMÀNS CATALÀ. EN LLULL SÍ QUE L'ESCRIVÍA.

         A pésà d'aquestas pròvas estrutturals y ortogràficas, es catalanistes no déxan de predicà tot lo contrari.
         Después de lo que hem vist que han dit En Antoni Mª Badía y En Francêsc B. Moll, dos capdevantés de sa catalanidat y catalanisassió de Baléàs, mos trobam qu'es jesuita don Miquel Batllori, va un poc més enfòra qu'aquéxos dos a s'hòra de tirà tèrra demunt sa mallorquinidat d'es tèstes en "vulgà" d'En Llull. Idò comentand es llibre titulad «dOCTRINA PUERIL», a n'es termes de s'estruttura mallorquina ja no'lza trata de mallorquinismes, tal com fan es filologistes anteriós, sinó qu'elza trata de "vulgarismes caratterístics d'es xerrà mallorquí", tal com s'espresió: guordatvos (gordauvós). 
         Aseverand ademés que, aquex llibre no està escrit o dittad p'En Llull, sinó qu'està redattad per un traduttó qu'empleya un llenguatje més bé grossé; que no domés empleya dialettalismes que en es tems d'En Llull no se solían posà dins sa pròsa nobble, y qu'empleya s'omnipresent NOSTRO, en vés d'empleyà sa fórma pronominal catalano-provensal: NOSTRE. Etzemples:

Doctrina Pueril

...de nostro Senyor Deu... // ...nostro Senyor Jhesu Christ... // ...nostro Senyor Deu...

           Cla, qu'En Batllori té per segú qu'en aquéxa època sa cultura y llengo baléà eran catalanas; d'aquí es séu estorament y contrariedat cuand compròva que s'estruttura llingüísta no es sa catalana, assegurand per ell que se tratta de traduccións no d'originals.
           Però cla, s'en olvida dins es séu enfado el Pare Batllori, qu'En Llull escrivía o dittava en vulgà mallorquí, p'es séus vulgàs conciutadàns mallorquíns, pêrque p'es culs de dedíns Mallorca y de defòra d'ella, ja eu feya escriguend en Llatí.

           Per tot lo apuntad dins aquest artícul quéda ben cla qu'es VULGÀ en qu'escríu en Ramón Llull ês indudabble romàns mallorquí. Però axí y tot, per si no fos suficient p'es més escèttics enrecordemmós de s'autorisada veu de don Josep Vidal Roca, Llicensiad en Teología Per s'Universidat Gregoriana, Llulliste y Membre de sa Maioricensis Schola Lullista, que mos díu (Historia de Baleares - Tomo III, Edit. Formentor - Diario de Mallorca - 1991) (traducció) «Es catalanisme d'En Ramón Llull, es comparabble a n'es castellanisme d'el Cid. O sía, són produtte de s'historiografía romàntica»